Tot passejant amb Minerva – 86

(28/des/06)

 

Contingut: Minerva s’acomiada de les passejades. Minerva o Atena? Atena. Els ateneus. Comiat.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 Minerva s’acomiada de les passejades

 

Avui Minerva m’ha deixat gelat. Només trobar-nos, m’ha engaltat:

–Bé, noiet, avui farem la darrera passejada damunt les ones hertzianes.

–La darrera de l’any, vols dir, oi? –he fet.

–No, noiet, la darrera, darrera.

–I ara! I això, per què? Què t’he fet, perquè vulguis deixar de passejar amb mi?

–No res… El que passa, és que tot passa, que tot s’acaba… en el món dels mortals, vull dir, és clar.

–És clar! Com que tu ets immortal, Atena, et pots permetre de fer amb el temps el que vulguis, però i jo?

–Doncs tu, a resignar-te, noiet.

He romàs una estona en silenci, mirant de fer-me a la idea. M’imagino que la meva expressió de desconsol era molt punyent, perquè la dea, en un gest insòlit la intenció del qual no he estat capaç d’entendre en un primer moment, m’ha portat a un ja llunyà 23 de setembre de 2004 i m’ha fet sentir la meva veu tot dirigint-me a vosaltres per primera vegada.

 

“Hi ha una noia –bé, una dona– que em té el cor robat –vaig començar–. Es diu Minerva. És d’una família romana importantíssima, tot i que sembla que les arrels d’aquesta família són gregues; si més no, al seu arbre genealògic trobem branques hel·lenístiques indubtables. És verge, malgrat que és molt ben plantada, amb una bellesa com la de les escultures gregues clàssiques, uns cabells rossos i uns ulls blaus que enamoren. La seva virginitat potser es deu al fet que la seva intel·ligència superior espanta els homes, o potser al seu caràcter independent i la seva bel·licositat, perquè quan la fan enfadar pot ser molt contundent.

”Des que la vaig conèixer, no he pogut treure-me-la del cap. La seva capacitat de seducció és tan poderosa, que a vegades penso que la conec de sempre, des que vaig començar a tenir ús de raó. O potser és que realment vaig començar a viure quan vaig trobar-me amb ella per primera vegada. És una experiència semblant a aquella que Gustavo Adolfo Bécquer resumeix en una de les seves rimes: “Te vi un punto, y flotando ante mis ojos la imagen de tus ojos se quedó, como la mancha oscura, orlada en fuego, que flota y ciega si se mira al sol”.

”I cal que digui que no tinc cap esperança que ella correspongui als meus sentiments, que vulgui satisfer tots els meus desitjos; com a molt, puc aspirar a rebre una mica de llum quan accedeix a compartir una petitíssima part dels seus coneixements amb mi. ¿Em creureu si us dic que, quan això passa, em sento transportat a un estat de beatitud, de felicitat, que compensa moltes de les estones de grisor a què estem condemnats els fills d’Eva i Adam in hoc lacrimarum valle?

”Vaig a presentar-vos-la, ni que sigui virtualment, gràcies a això que anomenem la màgia de les ones. Com he dit en començar, es diu Minerva, i és filla de Júpiter, tot i que potser és més coneguda per Atena o Pal·las Atena, filla de Zeus i Metis. És la deessa grecoromana de la guerra, les arts, els oficis i el coneixement en general.

”Algun dia us en faré cinc cèntims, de la seva vida. Avui, només us diré que ha accedit a acompanyar-nos, cada dijous a la mateixa hora que avui, a fer un tomb imaginari pels carrers de la Ciutat del Coneixement, tot passejant, sense presses i sense cap pretensió més important que la d’anar veient el que ens depara la caminada, ara mirant l’aparador d’una llibreria de nou o de vell, ara observant durant un moment una pel·lícula interessant, o aturant-nos a escoltar una mica de música, o parant l’orella en una civilitzada discussió d’altres usuaris del carrer; dit curt i ras: badoquejarem per això que alguns, donant-se molta importància i amb la veu impostada, anomenen el món de la cultura.

”Cal que digui, per tal de no crear cap malentès d’entrada, que jo considero cultura tota activitat humana que no sigui innata, és a dir, allò que és adquirit, après. Vejam si amb un exemple deixo clar el que vull dir: alimentar-se, és innat, pertany al món natural; cuinar és un tret adquirit, pertany al món de la cultura. Mamar, és una activitat innata, instintiva, respon a un reflex inevitable; menjar-se unes mores prenent-les d’un esbarzer, és un acte situat a la frontera d’allò instintiu, innat, i allò après; anar a dinar o a sopar al Bulli, al Racó de Can Fabes o al Sant Pau de Sant Pol de Mar, és un acte cultural… i indicador d’una excel·lent posició econòmica, és clar.

”Així doncs, aprofito la bona predisposició de Minerva, i mentre ella em parla de Clio i algunes de les seves vuit germanes, caminem pel barri de la Literatura. Entrem en una llibreria de vell, i Minerva pren de damunt d’un taulell un volum…”

 

D’aquesta manera van començar les 85 caminades amb la deessa d’ulls clars i cabells rossos que fins avui, que hem emprès la 86, aquest vostre servidor ha procurat narrar-vos fidelment. Cal que reconegui que Minerva no ha tingut cap mena d’inconvenient a menar-me per camins i viaranys d’allò més diversos i sempre interessants; si alguna vegada us he avorrit en explicar-vos la passejada, sens dubte haurà estat per la meva poca traça a l’hora de transmetre-us el que ella em mostrava.

I no ha estat poca cosa, realment, el que ha volgut mostrar-me la dea: m’ha parlat de literatura de ficció d’ara i d’abans, d’aquí i d’altres parts del món; de mitologia, tant de la grecoromana com de les d’altres regions de la Terra; d’antropologia i paleontologia; de música, tant la popular com l’anomenada culta; de teatre de tots els temps; de geologia i tectònica; de poesia; de llengua; de física; d’esports; de medicina, teràpies alternatives i farmàcia; de científics antics i moderns; de religió; d’història; de matemàtiques; de cinema; de conflictes bèl·lics; d’erotisme… M’ha fet sentir música de prop de cent autors que abarquen tots els estils i gairebé quatre segles…

El primer fragment musical que Minerva em va suggerir, a part de la sintonia del programa, pertanyia al primer moviment de la tercera simfonia de Beethoven, l’anomenada “Heroica”:

 

9h 14 Fragment (2’ 41”) del primer moviment de la Tercera Simfonia, “Heroica”, de Ludwig van Beethoven.

 

I el darrer, que vau poder sentir la setmana passada, va ser una cançó que interpretava Josep Carreras, “Cançó de comiat”; la recordeu?

 

9h 17 JOSEP CARRERAS: Canta a Catalunya, pista 13

 

9h 18 Minerva o Atena?

 

He dit fa una estona que en un primer moment no he estat capaç d’entendre per què Minerva m’ha fet reviure el moment inicial d’aquestes caminades que hem volgut compartir amb vosaltres. Després, a poc a poc, he anat copsant la seva intenció. La clau es troba en un dels paràgrafs que he rememorat, aquell en què manifestava que jo només podia aspirar a rebre una mica de llum quan la dea accedia a compartir una petitíssima part dels seus coneixements amb mi, i que quan això passava em sentia transportat a un estat de beatitud, de felicitat. I m’he adonat que això és el que importa: haver tingut entrada a petits territoris de coneixement. He entès que la felicitat que es pot rebre de la cultura, com de qualsevol aspecte de la vida, està composta de petits fragments, d’esdeveniments momentanis que han de ser gaudits durant la seva breu i circumstàncial existència, abans que passin a formar part de la memòria, dels records, plàstics com si fossin fets de boira. “Tot passa avall i tot hi roman, però allò nostre és passar avall”, va cantar el poeta; la cultura hi roman, els éssers humans desapareixem; Minerva transcendeix, nosaltres passem avall.

Però no voldria posar-me excessivament pesimista, i m’estimo més tornar a la conversa amb Minerva, la darrera que tindrem si la dea no se’n penedeix i no canvia d’intenció. Sens dubte us heu adonat que, quan l’anomeno, generalment ho faig amb el nom de Minerva, i quan em dirigeixo a ella li dic Atena. La raó, si no la sabeu o no la recordeu, la veureu tot seguit.

Quan m’he recuperat més o menys del xoc que m’ha causat l’anunci de la dea de l’acabament de les passejades per la Ciutat del Coneixement, i una mica amb la idea de recordar-vos qui és la nostra cicerone, li he demanat:

–Atena, quan va ser que em vas parlar per primera vegada de la raó perquè se’t conegui amb aquest nom i el de Minerva?

–Ben aviat, en la segona passejada. –I tot fent-me sentir les meves paraules, hi ha afegit–: Va anar així:

 

“Quan avui m’he trobat amb Minerva per fer una altra passejada per la Ciutat del Coneixement, la primera cosa que se m’ha acudit ha estat demanar-li per què a l’antiga Roma la coneixien per Minerva i a l’Hèl·lade per Atena.

”–Mira –m’ha contestat–, podria dir-te que a la Mediterrània occidental, des de la Magna Grècia fins a les Columnes d’Hèrcules, és a dir, des de Sicília fins a l’estret de Gibraltar, perquè m’entenguis, per tal de fer contents els romans m’estimava més fer servir un pseudònim, i vaig adoptar el nom de Minerva, que era una dea dels etruscs que volia assemblar-se a mi. Però aquest no és el cas. La realitat és que quan els romans em van conèixer i es van adonar del fet que la pobreta Minerva era ben poca cosa comparada amb mi, van decidir atribuir-li tot allò que jo tenia i ella no. Els antics romans, sempre tan pragmàtics… i tan lladres. Però com que sóc raonable i comprensiva de mena, deixo que els mediterranis occidentals em digueu Minerva. Ara, si has d’explicar la meva vida a algú, parla-li d’Atena”.

 

–Però va haver un dia que vas manar-me que no tornés a anomenar-te Minerva –he dit quan m’he adonat que la rememoració havia acabat.

–Sí. I no et pensis que no m’he adonat que quan no parles amb mi encara fas servir el meu nom romà; però vaig decidir perdonar-te perquè veig que massa vegades ets incapaç de parlar amb propietat.

–Ho reconec, Atena; però no puc fer-hi més. Com va anar, exactament, la teva prohibició?

Aude te ipse, noi, escolta’t a tu mateix –ha contestat Minerva. I com en el cas anterior, he sentit les meves paraules d’aquell dia:

 

“Quan avui m’he trobat amb Minerva per fer una altra passejada, m’ha semblat que no feia la cara de sempre. Se la veia capficada, i durant una estona només contestava amb monosíl·labs les meves preguntes, i els meus intents d’encetar alguna conversa eren inútils. Finalment, m’ha dit:

”–Mira, començo a estar una mica fatigada, per no dir farta, de sentir-te anomenar-me Minerva. Ja vaig explicar-te una vegada que els romans, un poble que copiava i s’emparava de tot allò que li abellia, van assimilar-me a una deessa de tercera divisió, d’orígens més que foscos i genealogia més aviat espúria. I comença a molestar-me que abusis de la meva generositat i liberalitat per dir-me per un nom que no és el meu.

”–Però, Minerva…

”–Ni però, ni per a…! Mira el que diuen alguns dels llibres de mitologia grega i romana que tens a casa.

”I m’he trobat a les mans els dos diccionaris que faig servir habitualment, oberts per la veu Minerva. El dirigit per René Martin (l’Espasa de butxaca) diu que Minerva era una antiga dea romana, probablement d’origen etrusc, que formava amb Júpiter i Juno la tríada capitolina i que com a tal era protectora de Roma, però per damunt de tot la patrona dels artesans i del treball manual i, a vegades, dels metges, amb el nom de Minerva medica. Més tard va ser assimilada a l’Atena hel·lènica i es va convertir, semblantment, en el símbol del coneixement i la saviesa. També se li van consagrar, com a la deessa grega, el mussol, l’òliba o el duc i l’olivera. I també com Atena era representada armada i coberta amb un casc i una cuirassa.

”El diccionari de Pierre Grimal introdueix més dubtes quant a l’origen de Minerva, que fixa també a Etrúria, tot indicant que no sembla pertànyer a les antiquísimes divinitats del panteó llatí, i especula amb qui la va introduir a Roma, fins i tot esmentant la tradició que afirma que va ser Numa, el segon dels reis llegendaris romans, successor de Ròmul. He trobat curiós que la festivitat de Minerva se celebrava en les anomenades Quincuatries, el 19 de març, actualment dia de Sant Josep, festa grossa a València i durant molt de temps festiu també a Catalunya.

”–Com pots veure, una vulgar imitació sense suc ni bruc –m’ha dit Minerva–. A més, aquest nom de minerva s’aplica a una màquina d’imprimir avui dia en desús, que només servia per fer treballs petits, com ara targetes, rebuts o foteses similars. I per a més inri, també se’n diu minerva d’un aparell ortopèdic destinat a mantenir el cap en bona posició en diverses circumstàncies, com ara la torticoli muscular permanent. Així doncs, jo, com que m’estimo més que, en comptes de relacionar-me amb aquests aparells, se’m relacioni amb els ateneus, que com hauries de saber, són associacions científiques i literàries dedicades a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures, d’ara en endavant vull que em diguis sempre Atena. I per si t’interessa, et diré que el nom d’ateneu prové del temple que els atenesos em van dedicar i de l’Ateneu de Roma, una institució fundada per l’emperador Adrià cap a l’any 135 de la vostra era. Algún dia te’n parlaré, dels ateneus; però ara insisteixo que vull que no tornis a dir-me Minerva, que em diguis Atena, queda clar?

”Jo anava a contestar d’una manera un tant irònica, una cosa així com “Molt bé, Atena, infatigable filla de Zeus Cronida, l’agombolador de nuvolades, el brandador del llamp de veu tronadora, dea ullblavissa, que l’ègida portes”, quan m’ha vingut al cap el que la deessa va fer amb la teixidora Aracne en irritar-se, i simplement he dit:

”–Molt bé, Atena, ho tindré en compte.

”–Més t’hi val”.

 

–Semblaves molt enutjada, Atena –he dit quan la meva veu ha deixat de sonar dins el meu cap.

–I ho estava, noiet, ho estava… Però ja veus, em deixo portar massa vegades per la meva magnanimitat i et disculpo quan, pensant-te que no et sento, et refereixes a mi amb el nom de Minerva; al cap i a la fi, a les criaturetes tampoc no se les pot renyar ni castigar contínuament: no sóc pas espartana, jo, encara que protegís Esparta. I els antecedents romans hi són molt presents, entre vosaltres, sobretot pel que fa a la llengua.

–Sí, Atena, així ho ha volgut la història, vés què hi farem… Ara, el que m’agradaria seria que em tornessis a parlar dels teus orígens, si no et sap greu…

–No en tinc cap inconvenient, noiet; però abans potser que facis una pausa en el relat i que hi posis música. Tu mateix pot triar la que més t’abelleixi.

Doncs aprofitant la llibertat que em concedeix la dea, i com que un dels músics que més ha sonat en les passejades ha estat Mozart, us proposo d’escoltar l’allegro final d’un divertimento, el que al catàleg Köchel porta el número 166. L’orquestra està composta per dos clarinets, dos oboès, dos corns anglesos, dos fagots i dos corns.

 

9h 27 MOZART: Divertimento KV 166, Allegro, pista 5

 

9h 29 Atena

 

–En aquella segona passejada a què hem al·ludit –ha proseguit Atena–, vam utilitzar l’agradable traducció feta per Josep Vallverdú d’un llibre de Michael Gibson, Mitologia grega. Déus, homes i monstres, per parlar de mi. Avui n’utilitzarem una altra obra que té un caràcter diguem-ne més seriós, sense el to de divulgació novel·lada i adreçada a uns lectors joves; em refereixo a un diccionari a què hem recorregut diverses vegades, el de mitologia grega i romana de Pierre Grimal. I hi afegirem alguns detalls trets de la Wikipèdia.

I Minerva m’ha fet a mans el diccionari, de manera que, tot seguint el seu guiatge, passaré ara a extractar i traduir l’article que hi dedica a la dea.

Atena és filla de Zeus i Metis, la qual estava prenyada i a punt de parir quan Zeus se la va empassar. Ho va fer per consell d’Urà i de Gea, els quals li van revelar que si Metis tenia una filla, després tindria un fill que li arrabassaria l’imperi del cel. Arribada l’hora del part, el pare, Zeus, va manar a Hefest que li obrís el cap d’un cop de destral. Del cap va eixir una jove armada completament: era Atena.

–Deixa’m explicar això, que dit així queda molt bèstia ­–m’ha interromput Minerva–. El meu pare va jaure efectivament amb Metis, que és la deessa del pensament astut, però va témer immediatament les conseqüències, i no em refereixo a l’emprenyada que agafaria Hera, la seva dona, si se n’assabentava. Ui, he dit l’emprenyada d’Hera… No, no, la prenyada seria Metis… Perdó. El cas és que, com diu el diccionari, havia estat profetitzat que Metis pariria fills més poderosos que el propi Zeus. Per tal d’impedir tan greus conseqüències, el meu pare va transformar Metis en un mosca i se la va empassar immediatament després de jeure amb ella. Però no va anar prou llest: la meva mare ja havia quedat prenyada, i immediatament va començar a fabricar un casc i una túnica per a mi, la seva filla nonata. Els cops de martell que clavava per fer el casc van causar a Zeus un mal de cap insuportable, tant, que finalment el meu pare va demanar a Hefest que li obrís el cap… Bé hi ha hagut qui ha dit que li ho va demanar a Prometeu, que ho va demanar a Hermes, o fins i tot a Palemó, però puc assegurar-te que ho va demanar a Hefest, i aquest ho va fer amb una destral minoica de doble fulla (és a dir, un marràs, anomenat labrys en grec). Així que vaig saltar del cap del meu pare, adulta i armada, i ell no va quedar pitjor després d’aquesta experiència. Continua amb el diccionari.

El lloc del naixement és situat generalment a la riba del llac Tritonis, a Líbia. En eixir, Atena va llançar un crit de guerra que va ressonar al cel i la terra.

Dea guerrera…

–Ep –ha tornat a interrompre Atena–, deixa’m matisar això, que en aquest temps sona molt malament. Jo era, en els bons temps en què els olímpics dominàvem, certament, la protectora de la batalla; però a diferència d’Ares, que era molt cruel i sanguinari, molt temperamental i poc fiable en la batalla, les meves especialitats eren l’estratègia i les tàctiques. Dit d’una altra manera, jo aplicava la intel·ligència als afers bèl·lics, no la froça bruta. Ja sé que el diccionari que estàs llegint explicarà ara que vaig tenir un paper força violent en una guerra; però bé calia defensar-se, oi? Ah, i el meu crit en el moment de sortir del cap del meu pare no va ser pas tan espectacular, hi ha gent molt exagerada. Continua.

Diu el diccionari, doncs, que Atena, dea guerrera, armada amb una llança i l’ègida –una mena de cuirassa de pell de cabra–, va tenir, com és natural, un paper important en la lluita contra els Gegants, i va matar Palant i Encèlade. Va escorxar el primer i amb la pell, se’n va fer una cuirassa; quant al segon, el va perseguir fins a Sicília, on el va immobilitzar tot llançant-li a sobre tota l’illa. Va participar en la guerra de Troia al costat dels aqueus, ja que des de l’episodi de la poma de la discòrdia en què Paris no la hi va donar, sentia hostilitat vers els troians. També va protegir Hèracles i el va ajudar en alguns dels seus treballs.

Igualment va ajudar Ulisses en el seu retorn a Ítaca i a l’Odissea veiem com per tal de fer-ho es metamorfosa en diverses mortals. També envia somnis, com fa amb Nausicaa, en aquest cas per suggerir-li que vagi al riu a rentar la roba el dia que sap que Ulisses arribarà a l’illa dels feacis. Confereix al seu protegit una formosor sobrenatural per tal d’impressionar amb més seguretat la jove en aquella trobada que ha de proporcionar a Ulisses una nau per tornar a casa. D’altra banda, prega a Zeus en favor de l’heroi, i és ella qui aconsegueix que s’ordeni a Calipso que deixi lliure Ulisses i li procuri el mitjà per tornar a fer-se a la mar.

Aquesta protecció que concedeix a Ulisses i Hèracles simbolitza l’auxili aportat per l’esperit a la força bruta i al valor personal dels herois, ja que Atena és considerada generalment al món grec, i sobretot a Atenes, la seva ciutat, com la deessa de la Raó. Presideix les arts i la literatura, funció en què tendeix a suplantar les Muses. No obstant això, hi manté una relació més estreta amb la Filosofia que no amb la Poesia i la Música pròpiament dites. També, en la seva vessant de dea de l’activitat intel·ligent, protegeix les filadores, les teixidores, les brodadores, etcètera. El seu enginy, unit al seu esperit bèl·lic, l’havia dut a inventar la quadriga i el carro de guerra. Així mateix, va presidir la construcció de la nau dels argonautes, l’Argos, la més gran construïda fins aleshores.

També havia dedicat el seu talent a les arts de la pau, i a l’Àtica se li reconexien, entre altres obres bones, la invenció de l’oli d’oliva i fins i tot la introducció de l’olivera al país. Es deia que l’olivera era el regal que havia fet a l’Àtica per tal de merèixer que el seu poble la reconegués com a sobirana. Posidó li’n disputava la sobirania, i tant el déu com la dea van mirar d’oferir al país el millor regal susceptible de fer crèixer els seus mèrits. Posidó, amb un cop del seu trident, va fer sorgir una font en l’Acròpolis d’Atenes, però l’aigua era salada. Atena va fer que hi brollés una olivera. Els dotze déus triats com a àrbitres van donar la seva preferència a l’olivera i van conferir a Atena la sobirania sobre l’Àtica.

–Com no podia ser de cap altra manera! –ha dit triomfalment la dea–. Com podia competir l’aigua salada amb un arbre del que es pot treure fusta, oli i aliment…? Continua.

Atena va romandre verge. Això no obstant, es diu que va tenir un fill de la manera següent. Havia anat a visitar Hefest en la seva farga per procurar-se armes, i el déu, que havia estat abandonat per Afrodita, la seva esposa, es va enamorar d’Atena tan bon punt la va veure, i va començar a perseguir-la. Atena va provar de fugir, però Hefest, malgrat que era coix, la va aconseguir i la va abraçar per forçar-la; però ella se n’hi va resistir. Amb això, Hefest, embogit de desig, va mullar la cama de la dea amb esperma, i ella, plena de fàstic, es va eixugar amb llana i va llançar a terra la immundícia. Del sòl així fecundat va néixer Erictoni, a qui Atena va considerar fill seu, de manera que el va educar i va voler fer-lo immortal. El va tancar dins un cofre, custodiat per una serp, i el va confiar a les filles del rei d’Atenes.

–Deixa’m un altre cop que ampliï això –ha dit aleshores Minerva–. Les filles del rei d’Atenes eren Herse, Pandrosa i Aglaure. Malgrat que els vaig dir que no obrissin el cofre de cap de les maneres, Aglaure i Herse el van obrir i el que van veure va fer que embogissin i s’estimbessin des de l’Acròpolis.

Hi ha qui va dir, però t’asseguro que ho feia per malparlar de mi, que mentre jo havia anat a portar una muntanya per a usar-la en l’Acròpolis, les dues germanes van obrir el cofre. Un corb va veure com ho feien i va volar a dir-m’ho, i jo, summament irada, vaig deixar caure la muntanya, l’actual Licabet. Les germanes es van tornar boges i es van estimbar per un penyassegat.

Erictoni es convertiria més tard en rei d’Atenes i duria molts canvis beneficiosos a la cultura atenesa. Durant el seu regnat, el vaig protegir amb freqüència. Continua.

Els atributs d’Atena eren la llança, el casc i l’ègida. L’ègida era un bé del que participava en comú amb Zeus. Va fixar al seu escut el cap de la Gorgona, que li havia donat Perseu i que tenia la virtut de transformar en pedra qui la mirés. El seu animal favorit era l’òliba; la seva planta, l’olivera. Alta, de faccions serenes, més majestuosa que bella, Atena és descrita generalment com la deessa d’ulls blavencs.

–Bé, blavencs, o blaus, o blau clar… –ha dit Minerva–. Deixa’m que t’il·lustri. Homer solia aplicar-me l’epitet glaucopis, que se sol traduir com “d’ulls lluents” i és una combinació de glaukos, que primerament tenia el significat de “lluent”, “platejat”, i més tard el de “verd blavós” o “gris”, i ops, que vol dir “ull” i a voltes “cara”.

–Sí, Atena, jo sé que en castellà se sol dir “Atenea la de ojos garzos”, és a dir, la d’ulls blavencs, que és l’única traducció que conec de la paraula garzo. Concretament, en castellà, garzo es defineix com “de color azulado”, i s’aplica més comunament “a los ojos de este color, y aun a las personas que los tienen así”, segons que diu el diccionari de la Real Academia.

–Efectivament, noiet. En fi, llegit el que t’interessava, a manera de resum podria esmentar el que hi ha a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu que sóc la deessa grega de la saviesa i de la intel·ligència, de les arts i de les ciències, i, en general, dels dons de la civilització. I afegiré que a la meva ciutat, Atenes, s’hi celebraven en el meu honor les festes panatenees, unes celebracions religioses i civils instituïdes per Teseu que tenien lloc el mes hecatombeó (entre els vostres juliol i agost) i finien el dia vint-i-vuitè del mes, el del meu aniversari, amb una processó que pujava a l’Acròpoli per oferir-me el peple teixit per les donzelles ateneses. Els dies anteriors, havien estat celebrats jocs gimnàstics i hípics, competicions poètiques i musicals i una festa nocturna amb una cursa amb làmpades. Cada quatre anys les festes adquirien un relleu més especial i se’n deien Grans Panatenees en oposició a les altres (Petites Panatenees) que se celebraven anualment.

 

9h 40’ VANGELIS, Chariots of fire

 

9h 42’ Els ateneus

 

–Atena –he dit en acabat–, em sembla que en una de les remembrances que m’has fet sentir, deies que algun dia em parlaries dels ateneus. Jo diria que mai me n’has parlat, oi?

–Doncs és veritat, noiet; no te n’he parlat, dels ateneus. No sé si el dia que ens acomiadem és un d’adequat per fer-ho, igual resulta un rotllet; però per tal de complir la paraula, em posaré em plan enciclopèdic.

En termes generals, un ateneu és una associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple que m’havien dedicat a Atenes i de l’Ateneu de Roma, que va ser una institució fundada per l’emperador Adrià vers el 135, situada prop del fòrum, per a la promoció de les lletres. Va ser un lloc de reunió de poetes i oradors, i hi eren fets cursos regulars per un cos de professors de retòrica, jurisprudència, gramàtica i filosofia. Després va ser denominat Escola Romana, i va durar fins al segle V.

Aquest nom d’ateneu va ser aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del segle XVIII com ara l’Athénée de París, fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, i l’Athénée des Arts, fundat el 1792. El 1824, Walter Scott i Thomas Moore van fundar a Londres la més famosa de les associacions d’aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l’exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d’altres liberals van fundar a Madrid l’Ateneo Científico y Literario, el qual va ser dissolt pel triomf absolutista del 1823 i reinstaurat el 1835. L’any següent, el Diario de Barcelona va publicar una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no va ser fundat fins al cap de vint-i-quatre anys, el 1860, i del qual et parlaré després. Semblantment van sorgir l’Ateneu Balear a Palma de Mallorca, el 1862. Estava organitzat en quatre seccions –ciències morals i polítiques, ciències naturals, història i literatura, i belles arts– i una bona part dels socis eren de les classes benestants, alguns d’idees i professions liberals. Va sostenir una certa activitat cultural i agrícola, i es va pronunciar a favor de l’abolició de la pena de mort, el lliure canvi i el conreu de les llengües anomenades ‘provincials’. Va ser dissolt l’any 1873.

El 1879 va ser fundat l’Ateneu Mercantil de València. Inicialment es va inspirar en les doctrines neogremialistes, i va tractar de reunir els dependents de comerç de la ciutat. De fet, però, va esdevenir l’associació apolítica més important i més característica de la burgesia local, de base mercantil. Van sorgir, encara al segle XIX, les primeres escoles de comerç de València i la iniciativa de la Cambra de Comerç; el 1909, va ser l’entitat organitzadora de l’Exposició Regional Valenciana. També es van vincular al seu estímul la creació del cos de corredors de comerç i la de les borses de valors que han funcionat a la ciutat. Entre el 1936 i el 1939 va prendre el nom d’Ateneu Popular Valencià, i va restar a les mans del sector petit burgès, aleshores addicte a la República. Posteriorment, després d’uns anys d’interdicció, entre 1939 i 1950, ha procurat de recobrar la significació que tenia abans de la guerra.

També a València, l’any 1868, es va fundar l’Ateneu Científic, Artístic i Literari de València, una associació estudiantil i originàriament denominada Ateneu de València. Va realitzar una intensa activitat cultural, de caràcter eclèctic en les matèries i en la ideologia, i entre els seus socis van figurar alguns dels qui després van ser escriptors importants del final del segle XIX valencià, com ara Vicent Querol, Teodor Llorente i Vicent Blasco Ibáñez. La radicalització política, produïda entorn de la guerra carlina del 1872-76, hi va suscitar diverses escissions que en van provocar la decadència. Encara subsistia vers el 1920.

A la capital de l’illa de Menorca, l’any 1905 es va constituir l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Durant els primers trenta anys d’existència, va crear en el seu si entitats com la Cambra de Comerç i la Cambra Agrícola, els primers centres illencs de puericultura i lluita antituberculosa, un orfeó i grups excursionistes i esportius que abans del 1930 havien assolit personalitat pròpia o havien estat assimilats a centres oficials. L’any 1906 va adquirir la Revista de Menorca, que era publicada des del 1888. El 1916 va ser creat el Grup Filharmònic. Després d’una llarga crisi, va tenir un recobrament a partir del 1958. Entre d’altres activitats, organitza els concursos anuals Saló de Primavera, d’arts plàstiques, i els Premis Ateneu de Maó per a estudis de tema menorquí. Manté una biblioteca d’uns 10.000 volums, i un museu que posseeix col·leccions de fauna i flora de Menorca i de mol·luscs i d’algues. Ha publicat llibres i opuscles d’arqueologia, biografies, estudis jurídics, folklore, història, un índex de la Revista de Menorca i un resum bibliogràfic d’obres sobre Menorca o d’autors menorquins.

Al teu país, em refereixo al Principat, al que anomeneu pròpiament Catalunya, s’hi van fundar ateneus en nombroses poblacions, molt sovint amb especial vocació historicoarqueològica, els quals es van aplegar en els Congressos d’Ateneus i Associacions de Cultura celebrats a Reus l’any 1911 i a Vilanova i la Geltrú el 1912. Des de mitjan segle XIX van aparèixer els ateneus obrers dedicats a l’ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d’arts i oficis: l’Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i altres.

L’Ateneu Català de la Classe Obrera de Barcelona va ser una associació fundada el 1861 amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 va ser dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d’aquest any hi van predominar els bakuninistes. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, va ser clausurat en produir-se el cop d’estat del general Pavia el gener del 1874.

L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera va ser fundat el 1863 per Marià Ferrer, un escolapi exclaustrat. El neutralisme religiós de l’entitat i les actituds polítiques predominants entre els associats van provocar sovint reaccions hostils en els sectors integristes de la ciutat; malgrat això, l’Ateneu va esdevenir ben aviat la primera entitat cultural d’Igualada i va englobar gent de tots els estaments socials. En l’etapa vuitcentista va mantenir una escola primària i comercial, un teatre i una biblioteca. Entre 1919 i 1935, l’entitat va prendre una gran embranzida amb la creació d’un grup escolar, inserit en el moviment pedagògic català, un conservatori de música, una escola de teixits i un camp d’esports. Amb posterioritat al 1939, l’entitat Centro Nacional va suplantar l’Ateneu en l’aspecte recreatiu, mentre que les funcions docents i esportives eren gradualment absorbides per l’estat i el municipi.

A la primeria del segle XX va néixer una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d’universitat popular nascut a Anglaterra del qual va ser exponent a Catalunya l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat a Barcelona el 1909 per un grup d’intel·lectuals de tendències republicanes i obreristes. S’hi va inspirar en l’Ateneu Català de la Classe Obrera i, com aquest, va tenir un paper prominent en l’orientació ciutadana: va fer campanyes contra la guerra i de respecte a la jurisdicció civil, i de defensa dels drets humans i de la democratització de la cultura. Les activitats dels socis es recollien en diverses seccions i s’hi organitzaven cursos i conferències. Aquest ateneu mantenia una escola nocturna d’estudis mercantils i d’idiomes. Tenia una biblioteca i publicava un butlletí. La darrera de les seves tasques va ser l’organització d’un congrés de cultura popular. Va desaparèixer el 1939.

L’Ateneu Polytechnicum, fundat a Barcelona l’any 1924, va funcionar d’una manera semblant a la de l’anterior. Els fundadors van ser alguns dels professors de l’Escola Industrial de Barcelona destituïts aquell any. Van figurar en la direcció docent, entre altres, els enginyers Josep Serrat i Bonastre, Rafael Campalans i Estanislau Ruiz Ponseti; mestres de taller i alumnes componien el consell de govern. Durant alguns cursos va donar acolliment als Estudis Universitaris Catalans, amb les classes de Pompeu Fabra, Francesc Martorell, Jordi Rubió i Balaguer i d’altres. L’Ateneu organitzava, a més, cursos i conferències d’interès general, de caràcter gratuït. L’activitat musical de l’Ateneu va ser plasmada en l’organització de l’Associació Obrera de Concerts.

I finalment et parlaré del més important dels ateneus catalans, el Barcelonès. Va ser fundat el 1860 sota el nom d’Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es va fusionar el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i va prendre el nom d’Ateneu Barcelonès. Des d’un bon principi l’Ateneu va saber guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: va celebrar conferències i exposicions; va organitzar cursos; va dotar premis (per als Jocs Florals i per a d’altres competicions); va acollir penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual va sortir el Premi Crexells; va aplegar una rica biblioteca, que va passar de 5900 títols l’any 1877 a uns 400.000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària, que durant molts anys va ser la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, la vídua d’Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d’altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No va ser, però, solament en l’ordre cultural que l’Ateneu es va trobar situat en un primer pla; al llarg de molts decennis va exercir també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives de Catalunya en van ocupar la presidència, entre d’altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi va introduir el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d’Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi va llegir l’Elogi de la paraula), i en el període immediatament anterior a la guerra en van ser presidents Antoni Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d’Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, la majoria publicats, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l’època de la guerra civil, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, va esdevenir pública. El 1939 l’Ateneu va reprendre, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l’autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d’aleshores va ser presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués va iniciar el període de democratització de l’Ateneu, i durant la seva gestió es van aprovar uns nous estatuts i es va acordar l’elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. La seva seu, ampliada i reestructurada el 1971, va ser declarada monument historicoartístic el 1981.

 

9h 54’ Comiat

 

–I ha arribat l’hora d’acomiadar-nos definitivament, noiet –ha dit aleshores Atena–. Però deixa’m manifestar-te, per si et serveix de consol, que aquest adéu només afecta les nostres passejades radiofòniques. Plató deia que el meu nom derivava d’A-theo-noa o d’E-theo-noa, que significa ‘la ment de Déu’, sens dubte perquè tenia en compte les circumstàncies del meu naixement, no oblidis que vaig sorgir del cap de Zeus, del cap de Déu, si ho trasllades al teu entorn cultural i religiós, i perdona aquesta afirmació que potser trobaràs agosarada, si ets creient, o sense cap valor si no ho ets. Podríem dir que vaig sorgir d’una ment omniscient, i això t’hauria de fer veure que per poc que obris els ulls em pots trobar arreu: quan llegeixes, quan mires una pel·lícula, quan presencies una obra de teatre, quan ets en una tertúlia, quan et vesteixes, quan treballes, quan viatges, quan mires un camp de conreu, quan contemples un quadre, o una escultura, o un edifici, o una construcció arquitectònica, quan menges en un restaurant, quan cuines, quan expliques un conte a una de les teves nétes, quan li dibuixes alguna cosa en un paper perquè la pinti… Allà on hi hagi una manifestació cultural, de l’ordre que sigui, per modesta que sigui, per casolana que et pugui semblar, la trobis excelsa o la trobis gal·linàcia i vulgar, allà hi sóc jo.

I Minerva, Atena, se n’ha anat, i a mi només em queda acomiadar-me de vosaltres tot agraint-vos l’atenció que heu prestat en aquestes passejades i agrair a Ràdio Ribes l’oportunitat que ens ha concedit de fer-les públiques. Bona nit.

 

9h 56’ BACH, Concert Brandenburg, pista 1 [4’ 20”]

Tot passejant amb Minerva – 82

(30/nov/06)

 

Contingut: Jesús Moncada (4). Una polèmica fictícia: rurals contra urbans. La galeria de les estàtues. Estremida memòria. Lectura del final de la primera secció d’Estremida memòria.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9)

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 Jesús Moncada (4). Una polèmica fictícia: rurals contra urbans

 

–Abans de parlar de La galeria de les estàtues, com vaig anunciar-te la setmana passada –m’ha dit Minerva en retrobar-nos–, deixa’m fer-te cinc cèntims d’una mena de polèmica que es va muntar a l’època en què va aparèixer Camí de sirga. Xavier Moret, en el retrat literari de Jesús Moncada que ens serveix de guia, diu que tot coincidint amb l’aparició d’aquesta obra es van publicar en català algunes novel·les de costumisme barceloní, protagonitzades per joves que es movien per bars de moda al ritme vertiginós de la modernitat; això va fer que es creés a la premsa un fals debat que buscava enfrontar els escriptors rurals amb els urbans. Els moderns, per descomptat, eren els urbans, mentre que als rurals se’ls pintava com una rèmora del passat. Montserrat Roig, a El Periódico, ho va veure així: «Para los pedantes de turno, Camí de sirga no és más que otra novela que infecta la llamada literatura rural en catalán. Para mi es una de las mejores novelas escritas en catalán en los últimos años».

Entrevistat a l’Avui, Moncada també es mullava sobre aquest tema i es defensava de les ridícules acusacions de folklorisme que li etzibaven alguns: «De folklorisme, res de res. M’interessa el localisme quan pot ser intrepretat universalment. Per exemple, la Carlota de Torres és un personatge que s’entén aquí i a l’Empordà, i l’altre dia em deia el Sergi Pàmies que s’entenia a Moscou. És això el que m’interessa. Si parlo del riu, dels minaires i d’aquella vida és perquè em sembla que pot ultrapassar els límits geogràfics». Uns anys després, amb molta més perspectiva, insistia a El País: «Allò va ser una polèmica absolutament artificial, una polèmica que no anava enlloc. A més, Camí de sirga és una novel·la que queda molt lluny dels presupòsits del gènere rural. Els llibres són bons o dolents, i s’ha acabat».

–Mira, Atena, en això darrer no puc estar-hi més d’acord –he saltat–. Els llibres són bons o dolents, i prou.

La dea, sense immutar-se, ha continuat:

–En un article, publicat el 1985 a El País, recollit posteriorment al llibre Cabòries estivals, Moncada tractava amb ironia d’aquest tema. «Com a primera providència», escrivia, «el Parlament hauria de declarar els escriptors rurals “espècie en perill d’extinció” i dictar (no sabria dir si amb l’assessorament del Departament de Ramaderia, Caça i Pesca, perquè la burocràcia té cops amagats) disposicions d’urgència que en garanteixin la conservació. Ara bé, la situació és tan delicada que unes mesures purament passives resultarien insuficients i caldria engegar tot un pla de repoblació de les zones més afectades amb escriptors urbans, sotmesos prèviament a un curs de reciclatge intensiu segons un programa ben estudiat (i això sí que justifica la creació d’un organisme on encabir dotzenes d’amics i coneguts i algun expert en la matèria).»

–Bravo! –he tornat a saltar–, geni i figura fins a la sepultura, sí senyor, molt bé, la ironia de Moncada…

Aquesta vegada la dea m’ha llançat una mirada que sort he tingut que no fos la de la Medusa. I m’ha dit:

–Em penso que aquestes teves irrupcions entusiastes, de la mateixa manera que em fatiguen a mi és segur que fatiguen també els oients, de manera que t’aconsello que et moderis i no diguis res si no és mínimament interessant. És clar que no sé per què espero que digues res d’interessant… I ara, tornem a Moncada.

 

9h 11’ 30” La galeria de les estàtues

 

Xavier Moret diu que hi havia expectació per veure com seria la seva següent novel·la, ja que el llistó havia quedat situat molt amunt, però Moncada no es va deixar atabalar pels elogis; va continuar treballant a la seva i quatre anys després de Camí de sirga, el 1992, va treure La galeria de les estàtues, que en contra del que tothom esperava no estava ambientada a Mequinensa, sinó en una població imaginària anomenada Torrelloba.

La novel·la comença el 27 de novembre de 1957. No es tracta d’una data triada a l’atzar, ja que aquell va ser el dia en què el Govern va reconèixer per primera vegada que hi havia problemes a la província africana d’Ifni.

–Es veritat, Atena, recordo això, i un amic meu que va fer el servei militar cap a aquell any, m’explicava algunes sucoses anècdotes referents als suboficials xusqueros que feien mans i mànigues per tal d’evitar ser enviats a l’Àfrica o per guanyar-se la simpatia dels soldadets per si anaven mal dades…

–I espero –m’ha tallat la dea– que ara no vulguis colar-me cap batalleta, car parlem de Moncada, no de tu i els teus amics. El comunicat oficial que va emetre el Govern sobre la guerra –ha proseguit la deessa de cabells rossos–, és el detonant que a la novel·la serveix per posar en acció una sèrie de personatges i per descriure un món tancat, típic dels anys cinquanta, de pel·lícula en blanc i negre, amb frares i militars que es mouen per l’escenari d’una ciutat definitivament grisa. Moncada va admetre que en el personatge de Dalmau Campells, estudiant de Magisteri, hi va posar alguns trets autobiogràfics, però mai no va dir que la Torrelloba de la novel·la fos en realitat Saragossa. «Hi ha lectors maliciosos que asseguren que “l’ínclita, catòlica
i gairebé immortal ciutat de Torrelloba” de La galeria de les estàtues és aquella Saragossa», va afirmar. «No llegeixo mai cap dels meus llibres; per tant, no puc opinar.»

Estem una altra vegada davant d’una novel·la amb múltiples personatges que pateixen el pes de la història. «No em trobaria a gust en una novel·la amb dos o tres personatges. Necessito tot un món per moure’m. Suposo que em ve del fet d’haver viscut en un lloc com Mequinensa i del problema col·lectiu tan gran que va viure el poble. Tot m’ha donat una visió més gran, una visió col·lectiva. La galeria de les estàtues no és una novel·la coral, com ho era Camí de sirga, però sí que és una novel·la plural, encara que hi he treballat més els personatges individualitzats.» «Penso que mai no som només el present», reflexionava Moncada en reconèixer el pes de la història en els seus llibres. «Són moltes les coses del passat que ens condicionen, i tot això configura una densitat de fets, no només nostres, sinó que és una xarxa que ens embolica.»

Quan els periodistes li preguntaven per què no havia ambientat la nova novel·la a Mequinensa, Moncada arronsava les espatlles i contestava: «Jo sóc un narrador d’històries, i el fet que les situï a Mequinensa o a Torrelloba no vol dir absolutament res». Per una altra banda, davant l’aparició d’una nova polèmica a la premsa que pretenia enfrontar el català heavy i el català light, Moncada era clar: «Me’n refot», deia, «ja que penso que el que has de fer és pencar de la millor manera possible i fer allò que deia Dalí: “No tingueu por de la perfecció; no hi arribareu mai”. Mai no s’ha d’abaixar el nivell de llenguatge al d’un suposat lector, perquè sempre hi haurà un lector més baix».

És evident que la Saragossa que Moncada va viure en els seus temps d’estudiant té punts en comú amb la Torrelloba de La galeria de les estàtues –ha proseguit Minerva–, tot i que no sigui ben bé la mateixa ciutat. Ell mateix admetia –diu Xavier Moret– que en aquesta novel·la «hi ha reflectit el món d’estudiant i el món del servei militar. Em va tocar fer la mili allà i tot el que s’explica de la vida militar a La Galeria… és autobiogràfic, per molt esperpèntic que sembli». I sobre la forta visió irònica que dóna d’aquells anys, em va dir rient: «És que a vegades… Mira, fa poc vaig estar sopant amb el José Antonio Labordeta, que és més gran que jo, i li vaig demanar que em confirmés una cosa que jo recordo vagament: que als pocs mesos d’arribar jo a Saragossa es va morir el bisbe i es va produir una escena absolutament medieval. Van embalsamar l’arquebisbe i el van passejar en taüt descobert pels carrers principals de Saragossa. Ens van portar totes les criatures a veure el pas del taüt. L’home tenia un nas impressionant i anava a sobre d’un cadafalc i només en sobresortia el nas. El Labordeta em va confirmar que era així. A més, el successor havia d’entrar a la diòcesi en una mula blanca i l’única que hi havia en tot Saragossa era una de les que servien per retirar el toros morts de la plaça. Amb aquesta mula, va entrar triomfalment el bisbe. Això és tan esperpèntic que només cal collir-ho».

La crítica va tornar a mostrar-se entusiasmada amb aquesta nova novel·la i Isidor Cònsul va escriure a l’Avui: «He trobat que La galeria de les estàtues és una segona novel·la esplèndida. Diferent de Camí de sirga i diferent també de les narracions anteriors. Una novel·la que envigoreix un dels mites narratius més sòlids de la narrativa catalana actual». Al mateix diari, Joan Josep Isern escrivia: «Aquesta obra conté els mateixos mèrits que van fer de Camí de sirga la gran novel·la que tots coneixem. Però, a més, aquest nou llibre de Moncada té categoria suficient per ell mateix com per defugir la temptació de comparar-lo amb el seu èxit anterior. Resumint: l’autor ha tornat a encertar el centre de la diana. La galeria de les estàtues és una obra ambiciosa quant a argument, estructura i recursos literaris. És un llibre on un escriptor mancat de la talla del mequinensà naufragaria penosament. L’aparent complexitat de la trama en què Moncada ens imbrica des de l’inici, exigia un pols molt segur per travar tot el conjunt i oferir-lo sense renunciar a la seva magnitud i sense exigir alhora al lector cap més esforç que el de deixar-se endur per la força de la història que se’ns narra. Moncada ho ha aconseguit plenament». Oriol Castanys, a El Periódico, considerava Moncada un gran escriptor que anava a la seva i escrivia: «En La galeria de les estàtues el lector vuelve a encontrarse ante un universo de una riqueza extraordinaria». I hi afegia: «Moncada escribe sobre lo que le da la gana, sin fijarse en modas, corrientes u otras sandeces. Guste o no, hay que reconocer que va a la suya, y tal vez por ello le sale tan bien». Quan la novel·la es va traduir al castellà, l’èxit es va repetir. Santos Alonso, a Diario 16, va escriure: «La galería de las estatuas es, sin duda, una novela redonda que cuenta, además, con un lenguaje rico y una narración lenta y sabrosa, con estructura polivalente. Aún así, existe algo más que la hace atractiva y que no sería justo eludir en este comentario: el humor».

L’humor, en efecte, és present en aquesta novel·la, com ho és de fet en tota l’obra de Moncada. En una entrevista al diari El Punt, l’autor va contestar a Eduard López sobre aquest extrem: «Mai no he renunciat a introduir unes certes dosis d’humor i d’ironia en les meves obres. El que passa és que la classe dominant que apareix a la novel·la era un esperpent en ella mateixa i, per tant, no m’ha calgut forçar les coses. Arribaven a extrems de caricatura perquè eren pures caricatures de si mateixos. Oferien una imatge grotesca que, en el fons, n’he tingut prou amb realitzar un inventari dels molts records que tinc emmagatzemats en la meva ment. Que ningú no es pensi que he exagerat gaire!».

Amb la publicació de la segona novel·la, va queda clar que Moncada era un escriptor sòlid, d’aquests que compten els èxits per llibres publicats. El 1995, però, els elogis van pujar de nivell quan Margarita Rivière va entrevistar a La Vanguardia l’hispanista suec Kjell A. Johansson i aquest va afirmar que «traduciendo a Moncada he descubierto a un enorme candidato para el Premio Nobel». Moncada riu quan li plantejo el tema –diu Xavier Moret– i comenta que el Nobel és una cosa que queda molt, molt lluny. «Mira, jo als premis no m’hi presento», afegeix. «Ho vaig fer al principi per poder publicar. Després ja no m’ha interessat. No m’he presentat mai a cap premi literari. Els que m’han donat són tots a obra publicada. No m’interessen els premis, i encara menys tenint en compte el clima que sempre es respira al voltant dels premis literaris, sempre sotmesos a sospita».

–Amb raó, Atena!

–Shhhhhhhhhhhh, calla, noiet!

 

9h 20 WAGNER, Mestres cantors…, Obertura

 

9h 21 Estremida memòria

 

–El 1997 –ha continuat Minerva–, Jesús Moncada va tornar a publicar una novel·la sobre Mequinensa, però en aquesta ocasió no tenia res a veure amb el pantà que va anegar el poble, sinó amb uns fets molt anteriors, ocorreguts més de cent anys enrere, concretament el 25 d’agost de 1877. Aquell dia va ser assaltat i mort, entre Casp i Mequinensa, un recaptador d’impostos que anava escortat per una parella de la Guàrdia Civil i un temps després es va castigar els bandits que van cometre l’assassinat. Moncada recupera aquella història, que es manté viva en la memòria oral dels mequinensans, i la porta al terreny de la literatura amb el mestratge dels grans narradors, amb un prodigi de recursos literaris, una llengua treballada i amb sorprenents canvis de personatges i de perspectiva. Les anotacions contemporànies que Arnau de Roda i la seva filla fan de tant en tant serveixen per donar un interessant contrapunt a la novel·la.

«El tema –un episodi de bandolerisme al camí de Mequinensa a Casp– sempre ha format part de la memòria col·lectiva mequinensana, però jo mai no l’hauria encetat si l’atzar no m’hagués fet un present inesperat: un manuscrit de l’escrivà que va participar en les investigacions», va afirmar Moncada a la revista L’Avenç. «Un advocat de Casp va trobar casualment el document en un lligall de paperassa del jutjat de Casp i el va enviar, a tall de curiositat, a uns amics de Mequinensa, que, al seu torn, me’n van fer arribar una fotocòpia a Barcelona. L’escrivà, Agustí Montolí, hi feia un relat dels fets molt precís i també molt crític amb l’actuació de la justícia, cosa que em fa pensar que va amagar deliberadament el manuscrit amb l’esperança que, en el futur, algú el trobés i s’arribés a conèixer la veritat d’aquella història sinistra. A partir del manuscrit, que no faig servir en cap moment com a recurs literari, i de les pistes documentals que em proporciona, construeixo la meva novel·la. En homenatge a l’escrivà, dono el seu nom real al personatge de ficció que el representa al llibre».

«Cada llibre requereix un plantejament, un llenguatge, un punt de vista determinat», afegia a la mateixa entrevista. «A Estremida memòria, per exemple, les cartes del vell Arnau de Roda i les postil·les de la seva filla són la clau per establir la pervivència en la memòria col·lectiva d’uns fets esdevinguts fa més d’un segle. La ferida havia estat tan profunda que, quan es va saber que treballava sobre aquella història, algú va fer-me saber que no era bo ni oportú desenterrar-la. Cosa que demostrava que la maniobra política que tingué per objectiu aprofitar un acte de bandolerisme per estigmatitzar, en plena Restauració borbònica, una població reticent al canvi, havia tingut èxit. Una maniobra que la meva novel·la pretenia, entre altres coses, desemmascarar a través de la ficció literària, no pas –insisteixo– des de la perspectiva d’un historiador. Sobre aquesta qüestió crec que la nota preliminar d’aquesta novel·la i també de Camí de sirga són prou aclaridores». «La realitat és solament un pretext, un punt de partida per a la creació literària», conclou Moncada per tal de deixar clares les coses.

–I ara no estaria de més que llegissis aquesta nota a què al·ludeix Moncada –ha fet Minerva.

De manera que per satisfer el suggeriment de la dea, paso a llegir la nota preliminar que Moncada va incloure en Estremida memòria:

 

Sorollar difunts i desarrelar-los de la mort planteja una qüestió certament espinosa: la tenebra, per assolada que sembli, regolfa tard o d’hora a la banda dels vius. En vista d’això, i malgrat que les infàmies que constitueixen el pretext d’aquestes pàgines van trasbalsar la vila de Mequinensa fa molt de temps, entre agost i novembre de 1877, m’ha paregut pertinent canviar la identitat de tothom que va jugar-hi algun paper, a fi de prevenir suspicàcies, malentesos i embrolles. Amb dues excepcions.

La primera és un cognom tan il·lustre que el lector el reconeixerà a cop d’ull si li vaga d’aviar-se llibre endins. Els mequinensans sempre l’hem considerat la clau d’un dels episodis més abjectes de l’afer; conservar-lo era, per consegüent, ineludible. Amb la segona vull fer constar el meu agraïment al senyor Agustí Montolí, aleshores escrivà del jutjat de Casp i autor d’una relació inèdita del cas. El manuscrit, descobert no fa gaire, m’ha estat valuosíssim. Vull advertir, però, de bon començament, que la responsabilitat d’aquell funcionari en les pàgines següents s’acaba a la frontera on la seva crònica deixa pas a la meva novel·la, per bé que la línia divisòria no serà facil d’escatir; fites o límits resulten sovint borrosos, de vegades invisibles, en una terra on l’enlluernament del sol pot esdevenir tan fal·laç com el tel enigmàtic de la boira.

Tinc un altre creditor, Arnau de Roda, un gran amic, més vell que els camins, amb el qual tampoc no podré fer la pau mai de la vida, i que, a dreta llei, hauria de figurar com a coautor del llibre. Ell va proporcionar-me una còpia del relat de l’escrivà. Ocupat aleshores en altres coses, vaig tardar molt de temps a ficar-me en la història, fet que l’Arnau va prendre per manca d’interès. Embastats els primers capítols, vaig enviar-los-hi des de Barcelona perquè m’hi fes les observacions que li semblessin oportunes. El seu avi Ulisses, impressor i llibreter, a qui l’Arnau, orfe des dels dos anys a causa d’una passa de còlera, estimava amb bogeria, havia intervingut en l’escruixidora història, la coneixia fil per randa i n’havia confiat força detalls al nét. Era, doncs, el jutge ideal. Va accedir a llegir-me l’original i així vam encetar una sucosa correspondència. De seguida vaig intuir el que s’aniria confirmant al llarg dels mesos: els comentaris de l’amic, sovint irònics, de vegades sarcàstics, sempre substanciosos, constituïen un complement tan interessant del llibre que, al final de la correguda, em resultava inconcebible la idea de separar-los. Els pu-blico, per tant, plegats, incloent-hi les notes que la Palmira, la filla gran de l’Arnau i companya meva d’infància, afegia a les cartes del pare.

La Mequinensa que va viure aquell tràngol ja no existeix. La construcció d’un pantà a l’Ebre va esborrar-la del mapa el 1975. D’ençà de llavors, els mequinensans viuen en una població nova molt a prop de l’indret que ocupava l’antiga. Quan algú parla, doncs, de la “vila vella” es refereix a la desapareguda, ara un fràgil laberint de cendra que el vent esgarrapa i, engruna rere engruna, se’ns enduu de la memòria.

Per acabar, un consell: si el lector encara es veu amb cor de prosseguir després d’aquest preàmbul, fara bé d’abrigar-se. Així que giri full, es trobarà a la matinada del 24 de novembre de 1877. I aquell dia, al contrari del que pronosticaven els llunaris –no gaire fred, nuvolades, risc de pluges–, un cerç esmoladíssim fuetejava la vall de l’Ebre.

 

–La crítica va tornar a reaccionar molt positivament –ha continuat la deessa d’ulls clars i cabells rossos–, de manera que aquest cop te n’estalviaré els exemples.

I noiet –ha fet– amb això arribem a Calaveres atònites, el llibre aparegut el 1999 que ens va donar peu a què comencéssim aquesta caminada per terres de l’Ebre a l’encalç de la biobibliografia de Jesús Moncada. Com que d’aquest recull de narracions breus ja en vam parlar prou, canviarem de temps i de camp literari, no sense abans esmentar que dos anys després de la seva publicació, el 2001, Jesús Moncada va rebre la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, i la Medalla de Santa Isabel de Portugal de la Diputació de Saragossa. Tant a Catalunya com a l’Aragó, l’autor de Mequinensa veia reconeguts els seus mèrits.

No comentarem res del recull Contes, aparegut l’esmentat any 2001, perquè inclou els seus tres llibres de narracions breus de què ja hem parlat, i passarem directament a Cabòries estivals i altres proses volanderes, publicat el 2003, on Moncada va reunir tot el que havia publicat fins aleshores a la premsa. Són dotze textos en total, amb un pròleg d’Hèctor Moret, un autor mequinensà que el coneixia força bé. Algú pot comentar que dotze textos publicats en més de trenta anys –entre 1971 i 2003– no són gaires, però Moncada no va amagar mai la seva escassa predisposició a escriure per als diaris. Tot i així, el llibre és força interessant, ja que en ell podem trobar algunes claus de la seva narrativa, entre elles les que ofereix «Crònica del darrer rom», l’article que, com ja t’he dit, va obtenir el segon premi de la Crida als escriptors joves feta per la revista Serra d’Or i que va ser publicat a la revista el març de 1971. Té el valor de ser la primera immersió de Moncada en la Mequinensa de la memòria. Per una altra banda, hi ha també “Cabòries estivals”, escrit per Moncada el 1985 per al suplement en català del diari El País per exposar el seu punt de vista, irònic per descomptat, en contra de la falsa polèmica entre autors rurals i barcelonins, alguns articles d’homenatge a escriptors i un text inèdit molt interessant, “Una estampa del segle XVII”, on Moncada torna a burxar en la història de Mequinensa. Les poques pàgines que té aquest volum demostren que a Moncada no li agradava gaire escriure per a la premsa. «M’ho han proposat moltes vegades», va dir en una ocasió, «però jo prefereixo traduir, que és una feina que no interfereix en la meva creació».

Pel fet d’escriure poc per als diaris i de no freqüentar gaire sovint els ambients literaris ni els actes oficials, Moncada tenia una certa fama de personatge esquerp. Val a dir, però, que no es corresponia en absolut amb la realitat; el que passava és que Moncada sabia quines eren les seves prioritats i per això preferia tancar-se a casa per escriure. Quan algú li preguntava quan acabaria el llibre que tenia entre mans, sempre contestava el mateix: «No en tinc ni idea. L’acabaré quan estigui llest». Podien passar setmanes, mesos o anys, però Moncada no es deixava condicionar pels terminis editorials ni per l’obligació de treure un llibre cada tants anys.

«És una fama d’allò més justificada», va contestar a Mercè Biosca quan li va preguntar per la seva fama de meticulós. «Mai no he cregut en el que diuen inspiració sinó en el treball de cada dia. Escric moltíssimes hores. Per a mi, no hi ha dies festius ni vacances quan estic embrancat en un llibre: tots són feiners. Repeteixo una cosa tantes vegades com calgui abans de donar-la per bona. De Camí de sirga vaig fer-ne sis redaccions. Quan vaig acabar La galeria de les estàtues, vaig esquinçar més de quatre mil fulls». «No sóc un fabricant de llibres», va insistir a El País. «No m’agrada que les coses em surtin fàcilment, i no per masoquisme sinó perquè em fa por. Sóc lent escrivint i fins que no he arrodonit el que vull explicar, no ho dono per bo».

–Bé –ha fet en aquest punt Minerva–, jo diria que amb això hem arribat al final de la passejada amb l’escriptor mequinensà, i no estaria malament tancar-la amb la lectura d’algun fragment d’Estremida memòria. Tu mateix.

 

9h 32 DVORAK, Serenata per a cordes, track 5

 

9h 33 Lectura del final de la primera secció d’Estremida memòria

 

He fet una repassada ràpida de la novel·la, i m’ha semblat oportú llegir el primer comentari d’Arnau de Roda al relat confegit per Moncada. L’obra està estructurada en quatre parts dividides en seccions dividides al seu torn en capítols. Al final de cada secció, hi ha el comentari que fa Arnau de Roda a la part ja llegida. El que he esmentat fa així:

 

Mequinensa, 24 de febrer de 1995

 

Estimat gratapapers:

 

Et confesso que els primers capítols del llibre m’han agafat badant. Encara et diré més, estava convençut que la història, malgrat que n’havíem parlat manta vegada, no t’interessava prou i que no te n’ocuparies mai. L’aparició del manuscrit de l’Agustí Montolí va fer-me recobrar l’esperança d’ensalivar-te. Aquella narració sòbria, gairebé escarida, deguda a la ploma d’un testimoni directe dels esdeveniments, constituïa un canemàs sòlid i tenia una particularitat impagable: no estava corrompuda per les excrescències amb què la memòria mequinensana havia deformat els fets. Vaig fer-te’n arribar una fotocòpia, però el teu silenci sobre el tema quan ens vam veure l’agost següent, com cada any, a la vila, em va persuadir que no me n’havia sortit. Ara, a tret passat, m’adono que hi havia indicis que la maniobra no havia caigut en sac foradat, com certs comentaris escadussers que vas deixar caure sobre l’antic diari de la guarnició del castell. Jo, però, no estava gaire fi. Allò va coincidir amb el començament de la llarga malaltia que va posar fi a la vida de la meva dona i que va enfonsar-me dins un pou del qual vaig pensar que ja no sortiria.

Tot i l’alegria que va produir-me rebre els fulls, he tardat gairebé dos mesos a donar senyals de vida. Com pots veure, doncs, m’ho prenc amb calma. Acabo de fer vuitanta-nou anys i, si bé procuro empènyer el temps sense deixar-me acoquinar pels calendaris, ja no sóc el d’abans. Vull dir que ara l’espifio d’una manera més assossegada, no pas perquè l’edat em faci més prudent o m’atorgui una punta de saviesa, cosa impossible perquè els caps verds no madurem mai, sinó per pura incapacitat biològica de ficar el rem més sovint. Això, si més no, hi sortiràs guanyant. L’edat, s’entén, no és l’única raó de la lentitud a l’hora d’enviar-te els comentaris i suggeriments que, pobre de mi, em demanes. Aqueixes pàgines obren portes oblidades de la memòria, em vénen tantes coses al cap i tan trasbalsadores que, de vegades, sense adonar-me’n, el pensament se’m posa a volar i em passo llarguíssimes estones embadalit. Els records més interessants, almenys els que m’ho pareixen, els trobaràs embastats aquí. M’ha semblat que et podrien ser útils. Tu mateix, fes-ne el que vulguis.

Com que la meva cal·ligrafia sempre ha estat un desastre (la mala lletra del nostre llinatge de petits impressors deu ser cosa genètica) i els anys no l’han millorada gens ni mica, he decidit demanar a la petita, a la Palmira, que ja saps que, d’ençà que se’m va morir la dona, té cura de la meva decrèpita carcassa a més d’ocupar-se de les seves classes a Lleida, on va quatre dies a la setmana a explicar als estudiants els misteris de la història de l’art, que copiés la carta amb el seu ordinador i que la imprimís com cal. D’aquest estri, no en sé ni un borrall, em fa por fins i tot engegar-lo, per bé que la noia va esforçar-se a ensenyar-me’n el maneig. Reconec que és una eina esbalaïdora, però també m’adono que ja no tinc edat per a segons quins tràfecs. A canvi de la feina, he hagut de prometre a la Palmira que li deixaria tafanejar el llibre. Suposo que no et fa res. Ja ho veus: un xantatge malgrat que ella ho negarà i s’empiparà quan passi a net aquestes ratlles.

El primer que m’ha produït la lectura ha estat compassió. Ja deus imaginar-te’n la causa: sóc el contrari d’un lector innocent. Vull dir que conec la història, fins i tot en formo part. Igual que tu, d’altra banda; tots dos pertanyem a la col·lectivitat que la conserva viva en la memòria. Sé el que significaran les properes hores per als personatges. Allò que per a ells encara és present indefugible, per a nosaltres és passat. I em dol no poder fer res per la pobra gent, ni solament consolar-los dient-los que, a hores d’ara, ja són pols, que van entrar fa molts anys en el no-res. En fi, valdrà més que ho deixi córrer abans no se m’escapi alguna bajanada sobre la condició humana i hagi de penedir-me’n a corre-cuita.

Et confesso que l’aspecte d’Agustí Montolí m’intrigava força. Encara que l’avi Ulisses va ficar-se pel mig i per les vores en l’afer, “Com es ficava en tots -afegiria ara l’àvia Munda, si visqués, amb un sospir d’orgull i de resignació alhora-, no se li escapava res”, no va atrevir-se mai a fer-me’n una descripció precisa. Només va poder clissar-lo de prop i de cara una vegada, però al cementiri de la vila, a dues llums i des del fons d’una fossa a mig cavar; una situació, ja es veu, que no es prestava gaire a observacions fisonòmiques acurades. Esperava, doncs, amb candeletes veure’l, sentir-lo parlar, per bé que comprenc que l’agafem en un mal moment. Me’n faig el càrrec: tot i que el ritme de vida de l’època és força diferent del nostre, dos quarts de cinc del matí a la darreria de novembre no és una hora aconsellable per llevar-se. Jo, malgrat que ho faig molt més tard, quan em desperto estic sempre de mala lluna. Fins que no sento l’aroma del cafè no acostumo a reconciliar-me (sempre provisionalment) amb l’univers. Abans, però, d’arribar a la disposició d’ànim favorable a la pau o més aviat a una treva sempre fràgil, cautelosa i limitada a una porció ínfima, gairebé inapreciable, de la maquinària sideral, i que trontollarà quan donaré una ullada a la premsa o els noticiaris de la televisió començaran a amollar animalades, he de travessar per força l’erm tenebrós vora el qual em trobo cada matí al moment de despertar-me. Ni la constatació diària del fenomen al llarg de prop d’un segle m’estalvia l’angoixa, amb prou feines l’atenua.

Seria un miracle, doncs, que Agustí Montolí es trobés en condicions òptimes per aparèixer al llibre. Sobretot tenint-ne en compte la mala salut. En el seu estat (la tos que he anat sentint de punta a punta del capítol no resulta gens tranquil·litzadora), cal tenir una raó de pes per emprendre viatge de Casp a Mequinensa.

Acostumat a l’enllumenat elèctric, per bé que encara vaig viure en un món que no el coneixia i en el qual la tenebra era una força primordial, la pobra claror del capítol -només un quinqué per il·luminar els preparatius de l’escrivà- també m’ha impedit escodrinyar les fesomies de la dona. Si bé, a ell, tornaré a trobar-lo a la llum del dia, temo que la Teresa se’m quedi en la taca borrosa reflectida un instant al mirall del lavabo i amb prou feines despresa de la fosca. Em dol així mateix que Montolí no s’hagi entretingut una mica més davant la petita biblioteca del despatx; m’hauria agradat tafanejar els llibres arrenglerats als prestatges.

Parlant d’una altra cosa, em fa l’efecte que el mosso de la posta, força nerviós, impressionat per la comitiva que travessava fa un moment els carrers de la ciutat, no ajusta prou bé la cingla de la sella. I una darrera qüestió abans Montolí no pugi a cavall enmig d’un atac de tos, surti de la ciutat i comenci a fer via cap a Mequinensa: quan obria un calaix de l’escriptori, jo, com et deia abans, m’he distret provant d’esbrinar els títols dels volums de la biblioteca. Tu, que hi eres més a sobre, t’has fixat si n’agafava un revòlver?

Per un moment, m’ha passat per l’esma que la rufagada de cerç que és a punt d’arrabassar la manta morellana de les espatlles de Montolí fos la mateixa que sent la Marta i m’ha paregut que podies aprofitar-ho per explicar la situació geogràfica de Casp i Mequinensa. És a dir, el cerç fa vacil·lar l’escrivà, udola pels carrers de la ciutat, en surt, s’esmuny entre la comitiva -el misteri de la qual encara no podem desentranyar a causa de la fosca-, la deixa enrere i continua per la vall de l’Ebre durant quaranta quilòmetres (no cal dir que els hauries de convertir en llegües per allò dels anacronismes) fins a Mequinensa, just a la confluència amb el Segre. A l’últim, ho he deixat córrer. Quan la Marta sent un soroll al sostre, no s’ha escolat prou estona des de l’escena de Casp. Amb una esgarrifança, calculo que el cop de cerç amb prou feines deu haver arribat a la Vallcomuna, a mig camí entre les dues poblacions, al punt sinistre sobre el qual gravitarà per força el llibre.

Pel que fa a les hores, jo, de tu, no em refiaria gaire, per no dir gens ni mica, de la precisió del sereno. Segons l’avi Ulisses, el funcionari al qual la Marta sent cantar les sis, bevia força, mai no aclaria els licors. Amb el temps, a més de confondre la posició de les manetes del rellotge a causa del mam, va començar a alarmar la vila amb l’anunci de fenòmens estranys: riades de rom, de conyac o de moscatell, fantasmes fosforescents, xiscles de difunts, llaüts voladors planant sobre les teulades… Una nit va provocar un enrenou considerable proclamant l’arribada imprevista del rei Alfons XII: només ell sentia la murga de la banda municipal i els discursos ampul·losos; només ell veia la figura reial, el seguici de dames i cortesans, la catèrvola de ministres. Van recollir-lo en ple deliri a la plaça de la Bagra i va morir al cap de dos dies, envoltat per la cort espectral que el seu cervell reblanit per l’alcohol havia fet desembarcar als molls. Va finar a les dues de la matinada encara que, si escoltem l’avi Ulisses, la dada no era fiable. El successor, que va cantar l’hora quan l’altre plegava de viure, era també un clot d’arena.

Al llarg del capítol de la Cinta, m’ha acompanyat un neguit estrany. N’he fet tres lectures buscant-ne el motiu fins que, enze de mi, he descobert allò que grinyolava. Després del drama, els Segarra enviaran la jove minyona a Barcelona. Tornarà a la vila només un camí, l’any 1917, i jo, aleshores un galifardeu d’onze anys, la veuré desembarcar d’un llaüt en aquella Mequinensa esbojarrada, sobtadament enriquida per la demanda de carbó deguda a la Gran Guerra europea. Aquí rau la causa del desconcert: veig la Cinta d’aquestes pàgines amb la cara de la dona de seixanta anys que recordo del moll de les Vídues, no pas amb la dels dinou o vint que té ara i en la qual acaba de pintar-se un gest d’inquietud.

Mentre llegia el capítol d’Amàlia, pensava en un problema diguem-ne logístic. ¿On encabiràs la gernació que, demà mateix, diumenge, com ja saps, omplirà a vessar la vila? ¿Què en faràs amb tant de personal? ¿Tens prou informació sobre les fondes? No pots deixar els forasters al ras, exposats a la serena amb aquest oratge de la darreria de novembre si no vols que se’t quedin engelabrits.

Pel que fa al desastre de la funció de teatre al Cafè de la Plaça, l’avi Ulisses va donar-me’n una pila de detalls. Segons les explicacions del director, durant l’amarga estona que va seguir a la interrupció de l’obra, no era la primera vegada que una funció de “La nova Talia” acabava de través. Durant el recorregut tardorenc, iniciat a Lleida, la mala sort semblava rabejar-se amb els còmics i les desgràcies sovintejaven. A la primeria eren menudeses: una perruca caiguda -¿a qui no li havia caigut mai una perruca?-; un lapsus de memòria -¿quin actor, quina actriu no l’havien patit en alguna ocasió?-; un mutis a deshora -¿a qui no li havia passat una cosa així? Després les incidències van agafar un caire més inquietant: avui es despenjaven els decorats, demà s’estimbava l’escenari o la primera actriu tenia un cobriment de cor… El més greu havia succeït a Seròs. Un dels actors, borratxo perdut, va transformar-hi un drama en una farsa, i la parròquia, santament indignada, va acomiadar-los amb un diluvi d’improperis i de tomàquets podrits. Davant tanta malesa, declamava la segona actriu -rodanxona, menuda, amb vocació de tràgica-, qui podia descartar el mal d’ull? Tots, incloent-hi l’apuntador, racionalista empedreït, creuaven els dits quan apujaven el teló. Tanmateix, arran de la catàstrofe de Seròs, les coses havien començat a rutllar. Ni a Aitona, ni a Massalcoreig, ni a Fraga ni a Torrent de Cinca hi havia hagut accidents greus; aquell vespre, a Mequinensa, el malefici semblava haver-se esvanit.

En efecte, el Cafè de la Plaça era ple com un ou molt abans de l’hora de la funció, i el públic, àvid de gresca, amb ganes de treure’s les teranyines del cervell, s’havia abocat en cos i ànima a l’espectacle. Tot gat i fura xalava a l’una amb les incidències de la comèdia més divertida del repertori. El marit enganyat per la dona amb un metge jove provocava riallades contínues, els diversos estaments vilatans es fonien en la hilaritat general. Als llocs de preferència, a tocar de la bateria, un grup de senyors empolainats marcava la frontera entre l’escenari i la resta del públic. Allí el riure era discret, els aplaudiments hi adoptaven una certa displicència. ¿Qui no havia presumit, entre el grup de forces vives, de les grans representacions teatrals vistes a Madrid, a Barcelona o a París de França, com la que havia tret a col·lació un capità de la guarnició del castell davant l’escepticisme general? ¿No quedava més fi adoptar un capteniment de condescendència envers els humils farandulers, titllar els decorats de vulgars, de tronat el vestuari o d’opaca la veu de la primera actriu? Més enllà, però, dels barrets emplomallats de les dames, de les levites dels cavallers i dels llampants uniformes dels militars, l’aldarull es tornava atuïdor. Menestrals, minaires, navegants, pagesos, reien per les butxaques, es mostraven generosos amb la poca traça dels comediants. La casualitat calcava a l’escenari l’última xafarderia vilatana, els espectadors eliminaven la barrera de la ficció, substituïen els personatges de l’obra per altres de reals. La vila pujava a les taules: els decorats deixaven de ser de paper pintat, el metge jove canviava de nom, la dona casada adoptava les fesomies de la ufanosa botiguera del carrer de l’Ham, i, en l’actor secallós que feia de marit, tothom hi veia el babau, l’enze, el tòtil del botiguer, que no acabava d’entendre que una xicota pletòrica de salut necessités tan sovint les atencions del doctor. Precisament aleshores la sinistra notícia, que havia començat a escampar-se com una flamarada, “Trencacolls del fat, paranys imprevisibles del destí -es queixava després el director de la faràndula-, patacades de la vida”, va arribar al cafè a temps d’espatllar la funció.

Ara baixem als molls. Segons els assentaments dels llibres de comptabilitat dels magatzems de terrissa Cirera i Cia, empresa desapareguda a la darreria del segle XIX, de la qual els descendents del propietari n’han conservat els papers, sembla que el llaüt amb el qual havia d’anar-se’n la Quima era d’Ascó; havia arribat el dia abans a Mequinensa carregat de terrissa de Benissanet i se’n tornava amb vint tones de lignit. M’agradaria poder afegir alguna pinzellada sobre els colors de l’Ebre en aquell moment, però els comptables no acostumen a fixar-se en aquestes bagatel·les; i si ho fan, no les apunten als llibres.

Potser, als lectors, els passarà el mateix que a mi pel que fa a la imatge física de l’Octàvia. La historia sempre va suggerir-me una dona de constitució feble, prima, desnerida, diries que trencadissa, amb uns ulls foscos, de mirada profunda. La que escau, en fi, des d’un punt de vista romàntic, a l’esperit malenconiós d’un d’aquests personatges femenins amb els quals el destí sembla aferrissar-se. El capítol amb la llum indecisa, les onades de fosca, barrejades amb l’olor i el gust de l’aiguardent, tornen a dibuixar-me’n la mateixa imatge quan sé de bona tinta, pels testimonis de l’avi Ulisses i l’àvia Munda, que era petita, més aviat grassona i una mica pigada.

Em sembla que arriba l’hora de posar punt i final. És gairebé la matinada. La Palmira ha vingut dues vegades a renyar-me. Hauré d’anarme’n al llit per bé que no dormiré i no solament perquè la vellesa m’ha anat escurçant les hores de son. No paro de barrinar. Endevino la comitiva al camí, seguida a distància per l’escrivà Montolí. A Mequinensa, veig la Marta, immòbil al llit, i també la Justina, la Cinta, la Quima, l’Octàvia, l’Amàlia, condemnades a reviure uns esdeveniments esgarrifosos. I tot plegat, creu-me, em basqueja.

 

Una forta abraçada

 

Arnau

 

P.S. Com pots veure, als cinquanta anys continuo sent “la petita”. I, a sobre, una xantatgista. D’altra banda, si puc ficar cullerada (si no puc, la ficaré dues vegades), et diré que no entenc que un llibre comenci a dos quarts de cinc del matí. Quina mandra! Si en aquesta hora no estan posats ni els carrers…

 

Palmira

 

I així acaba aquest llarg passeig pel territori Moncada que ens ha ocupat quatre setmanes. Fins a la vinent, Minerva i aquest vostre servidor ens acomiadem amb el desig que ho passeu bé, i us deixem en companyia de Piotr Illitx Txaikovski i el tercer moviment de la seva segona simfonia. Bona nit.

 

9h 56 Txaikovski: Simfonia núm 2, mov. 3

Tot passejant amb Minerva – 81

(23/nov/06)

 

Contingut: Jesús Moncada (3). Comentaris sobre Històries de la mà esquerra. Excurs exabruptètic. Lectura de “Paraules des d’un oliver”, d’El Cafè de la Granota. Camí de sirga. Lectura de Camí de sirga. Comentaris sobre Camí de Sirga.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 Jesús Moncada (3). Comentaris sobre Històries de la mà esquerra

 

Minerva avui m’ha dut directament a territori Moncada, tot recordant-me que en anar-se’n, la setmana passada, em va dir que parlaríem d’Històries de la mà esquerra i de la resta de l’obra d’aquest escriptor.

–Abans que llegissis “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”, una de les narracions d’Històries de la mà esquerra –m’ha dit la dea–, t’havia comentat que el 1981 aquest recull havia crescut fins a reunir un total de 17 contes, que publicaria Edicions La Magrana, casa que va anar posant al mercat les obres de Jesús Moncada fins que aquest va decidir, l’any 2003, passar-se a Edicions 62.

–Ep –he interromput Minerva–, fa poc he comprat Històries de la mà esquerra, el títol de Moncada que encara em faltava, publicat ara en edició de butxaca per Edicions 62, i n’hi han 16, de contes. Quin és el que ha desaparegut, Atena?

–Doncs no ho sé, noiet, hauria d’aconseguir algún exemplar de l’edició de La Magrana, i no és pas una feina que vulgui emprendre ara. Si és que en falta un, com que l’edició de 62 es va fer en vida de Moncada, podem sospitar que el va eliminar ell. M’estranya, però podria ser. És clar que també podria ser un error de Xavier Moret, de qui, com deus recordar, vinc utilitzant el retrat literari que fa de Moncada a la web escriptors.cat.

–I per què va deixar La Magrana, si li havia anat bé.

–Ell ho va justificar perquè, segons va dir, “era difícil trobar a les llibreries alguns dels meus llibres més emblemàtics, de més vendes, com Camí de Sirga, que no havien sigut reeditats”. En fi, tornant a Històries de la mà esquerra, et diré, amb paraules de Pere Calders al pròleg: “Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d’unes partides de cartes memorables.

“Moncada no es proposa d’ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l’empar d’enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges.”

Les primeres crítiques a Històries de la mà esquerra van ser força elogioses, diu Xavier Moret. Diversos crítics van coincidir a dir que havia nascut un autor interessant, dotat d’una sòlida veu pròpia, que parlava d’un món que fins aleshores no havia estat narrat en català. Per exemple, el setembre de 1981, Jaume Pont va escriure a l’Avui: «Moncada accedeix a aquesta realitat tot superant l’exigència costumista i recolzant-se en l’alè mític d’uns personatges i una terra que fan de l’imaginari, la superstició, la fantasia i les creences atàviques o ancestrals, una raó de vida».

–El següent llibre que va publicar Moncada –ha continuat la deessa– va ser un altre recull de narracions breus, El Cafè de la Granota, el 1985. Com pots veure, la narrativa breu ja havia estat inclosa en els interessos dels editors, Moncada ja no podria queixar-se com ho va fer quan, havent guanyat el premi Joan Santamaria del 1971, va dir a Josep M. Soria, que l’entrevistava per al diari TeleExprés: «Hay que publicar. Dar a conocer lo que uno hace. No creo en estos escritores que afirman escribir sólo para ellos, que no les importa que no se publique. Por otra parte, escribo narraciones cortas, y esto no interesa a los editores. El premio, por el momento, es la única forma posible de dar a conocer mi obra. Para los escritores jóvenes no veo otra salida».

 

9h 14 Excurs exabruptètic

 

–Atena –he fet jo llavors–, quina diferència entre el que passava als primers anys 70 i el que passa ara, que tothom publica llibres de narracions curtes. Que dic curtes, curtíssimes. Aquests dies he llegit l’últim llibre de narrativa breu de Jordi Sarsanedas…

–Que es va morir dijous passat, per cert –m’ha tallat Minerva.

–Sí, pel que es veu feia temps que estava malalt, i ja era força gran, tenia 82 anys. Anava a dir-te, Atena, que fa poc vaig llegir Una discreta venjança, un llibre de narracions curtes publicat per Edicions 62, i no puc menys que considerar que el que estan fent algunes editorials comença a semblar el “timo de la estampita”. No valoraré ara la qualitat d’aquesta obra de Sarsanedas, no ve al cas pel que fa al que vull dir, però el llibre és una mena d’estafa, amb més pa que formatge, vull dir, amb més continent que contingut: lletra ben grossa, molts blancs i tapes dures per justificar un preu abusiu. Té 108 pàgines que en una edició normal en qualsevol país literàriament civilitzat no passaria de 50, i a més hauria estat publicat en edició de butxaca. Mira, com t’he dit, fa poc vaig comprar l’edició en rústega, amb tapes de cartolina vull dir, d’Històries de la mà esquerra, també d’Edicions 62 com Una discreta venjança. Aquesta edició de les Històries fa 172 pàgines de lletra normal, el que vindria a ser com unes 200 si estigués publicat com Una discreta venjança, i m’ha costat 8 euros, contra els 16 que em va costar aquest darrer. Dit d’una altra manera: el llibre de Sarsanedas, essent com és la meitat del de Moncada, m’ha costat el doble, o sigui, fent bé els números, quatre vegades més.

–Noiet –m’ha dit Minerva–, tu, entre altres coses, no tens en compte que, pel que fa a Una discreta venjança, és una primera edició, i els costos no són els mateixos, per força ha de ser més car…

–Ja –he tallat Minerva–, i per aixó ens han de vendre paper i cartró com si fos literatura, oi? Vinga! Ja sé que els costos d’edició d’Històries de la mà esquerra estan més que recuperats amb les edicions que porta i això permet vendre’l més barat, però això no treu que sigui un abús publicar com si fos de luxe un producte que, dispensa’m, Atena, és més aviat d’usar i llençar.

–Ui, que ja estàs fent una crítica del llibre de Sarsanedas, noiet.

–No, ho deia en general, no m’hi referia en aquest llibre, tot i que em sembla que no el guardaré per rellegir-lo. Vull dir que hi ha obres i obretes que no es compren per fornir una biblioteca, sinò per llegir-les com a entreteniment i que, com a tals, no necessiten unes tapes dures ni una sobrecuberta dissenyada per una artista il·lustre o simplement acreditat, dels que cobren bé; si vull comprar obra gràfica, la compro i en paus, però si vull comprar un llibre només per llegir-lo sense haver d’anar a la biblioteca pública a demanar-lo en préstec, no tinc cap necessitat de subvencionar un artista gràfic. I si l’editor d’una obra que jo i altres com jo considerem d’usar i llençar sospita o creu que pot tenir prou lectors que vulguin afegir-la a la seva biblioteca i conservar-la un munt d’anys, doncs que faci una edició en butxaca i una altra en tapa dura i si vol amb cobertes de pell amb estampacions d’or…

–Et veig molt enutjat, noiet.

–Doncs sí. Hi ha obres excel·lents, d’aquelles que un vol deixar en herència als seus descendents, editades amb lletra normal o fins i tot més aviat petita i relligades en rústega que es poden conservar perfectament i que conviuen amb edicions d’elles mateixes en tapa dura i fins i tot, en alguns casos, de luxe.

–Ja ho sé, noiet, no t’exaltis, no cal que insisteixis. Mira: el que passa, és que hi ha editors, no tots, eh, cal que no fiquis en el mateix cove tot el gènere editorial; hi ha editors, deia, que són més seguidors d’Hermes, el Mercuri dels romans, que no pas de mi, no sé si m’entens.

–Aquesta vegada, Atena, t’entenc perfectament; era el protector dels comerciants, oi?

–Sí… i el dels lladres, dit sigui sense cap mena de mala intenció –ha fet la dea amb cara com de voler escandalitzar-me. I tot seguit ha continuat:

 

9h 17 El Cafè de la Granota

 

–Abans d’aquesta teva rebequeria inútil, havia començat a parlar-te d’El Cafè de la Granota, i volia dir-te, amb paraules un altre cop de Xavier Moret, que aquest llibre recull catorze contes ambientats a Mequinensa, amb els mateixos personatges, el món del riu i amb una imaginació i un humor marca de la casa, però també amb una llengua més treballada i amb no tant abús del diàleg. Al llibre trobem històries entranyables de «lo poble» on s’alternen la comèdia i el drama i amb un vernís de nostàlgia gens llepat. En un parell dels contes trobem un coqueteig amb el gènere negre, però sempre passat pel filtre de l’humor.

La crítica va tornar a aplaudir Jesús Moncada. Estanislau Vidal-Folch va destacar a El País la destresa literària de l’autor, que no queia en cap moment en els paranys que comporta fer uns contes sobre temes locals. «Aquest poble val per tot altre», escrivia, «és a dir que s’aproxima al que seria una al·legoria del món, estem dient que els perills de folklorisme i localisme s’hi han salvat.» Afegia, a més, que Moncada tenia el mèrit d’acostar-se als contes amb una nostàlgia amb humor. «L’humor s’hi sustenta en gran part en el llenguatge literari, tibant, expressiu, propi d’un equilibrista. Col·loquialismes, girs específics de la Franja de Ponent entenedors per a un parlant oriental, que a través d’ells pot descobrir tresors lèxics impensats. Les locucions hi tenen, doncs, una funcionalitat narrativa i, si sembla estrany dir-ho, no és pas gratuït, perquè és ben cert que, els darrers anys, amb la intensificació i extensió del cultiu literari d’aquesta mena d’expressions, s’ha abusat de la “troballa” descontextualitzada que fa artificial l’escrit. Però, és clar, això només ho poden superar autors amb agudesa lingüística. I d’això es tracta.»

En un article al setmanari El Temps, el col·lectiu de crítics V. Július situava El cafè de la Granota com una de les obres més destacables de l’any i escrivia: «En aquest món que Moncada basteix era fàcil lliurar-se a l’enyorament o al cant de la melangia més ostentosa i rondinaire. L’autor ha tingut prou tacte per salvar l’escull que representava aquest enyorament, sens dubte element present en tota l’obra. En canvi, aquest element es manté cautament per sota de l’humor i la ironia, a vegades, i del to dramàtic, d’altres. La dialèctica humor-drama implica certa força narrativa i dissenya un corpus soterrat de costums i vivències atàviques».

Tant Històries de la mà esquerra com El Cafè de la Granota van ser publicades, quan va haver un canvi de disseny, a la col·lecció «Les Ales Esteses» de La Magrana, amb portades de l’autor. Però aquest va penjar ben aviat els pinzells per dedicar-se de ple a les lletres. Moncada ho va explicar amb aquestes paraules: «La fallida de Montaner y Simón […] va capgirar-me els plans. La mort, l’any 1982, del meu pare, i les circumstàncies familiars que se’n van derivar, van fer que deixés de banda la pintura –tenia coses més urgents de què ocupar-me– i que suspengués temporalment la redacció d’El Cafè de la Granota, encetada arran de la publicació de les Històries de la mà esquerra i altres narracions. De fet, ara només dibuixo les dedicatòries dels llibres. D’altra banda, he reflexionat prou sobre aquest assumpte i estic plenament convençut que la pintura no ha perdut res amb la meva retirada sinó tot el contrari… Si algun dia torno a agafar els pinzells, serà ben bé per distreure’m.»

–Val a dir –ha fet llavors Minerva–, que en la seva etapa de pintor, Moncada va fer exposicions a Mequinensa el 1966 i el 1970, a la Galeria Simon de Barcelona el 1977, a L’Abast de Mataró el 1977 i el 1978, a les Escoles Unesco de Barcelona el 1978, a la Botiga de Coses de Vilassar de Mar el 1979 i a la Caixa d’Estalvis Laietana, d’Arenys de Mar, el 1980. A propòsit d’aquesta última, Fèlix Cucurull va escriure en el programa de mà: «Jesús Moncada posseeix una sòlida formació intel·lectual i domina a fons les tècniques de l’art al qual s’ha consagrat intensament sense abandonar, però, l’activitat literària que l’ha convertit en l’escriptor rellevant que amb Històries de la mà esquerra esdevingué, l’any 1971, el guanyador del Premi Santamaria.» I afegia: «Jo m’atreviria a dir que Jesús Moncada, pel seu rigor i, al mateix temps, per la seva insòlita capacitat creadora, és una de les figures més importants sorgides en els darrers quinze anys. Un gran artista, ben arrelat a Catalunya que, tot aprofundint en l’autenticitat que l’envolta i el penetra, assoleix una dimensió universal que el destina a contribuir al manteniment del prestigi guanyat per la pintura catalana arreu del món».

–Com pots veure –m’ha dit la dea d’ulls blaus–, l’opinió de l’artista no coincidia pas amb la del crític, tot i que ja se sap que en els programes de mà, com en les cobertes dels llibres, no cal esperar gaire objectivitat. Però del Moncada pintor no en parlarem, que ara no toca. Sí que tocaria, em penso, que llegissis algun conte d’aquest recull de què parlem, recull traduït al castellà.

–I quin creus que podria llegir, Atena.

–Podries triar entre els dos més curts, si et sembla.

Després d’haver-los rellegit, m’he decidit per “Paraules des d’un oliver”. Vejam si l’encerto, i us agrada.

 

9h 22 CORTINETA MUSICAL Sant Antoni i el dimoni.

 

9h 23 Lectura de “Paraules des d’un oliver”, d’El Cafè de la Granota

 

–Renoi, Isidre, quin esglai! T’has presentat tan a la callada i tan de sobte que gairebé he caigut de l’oliver, de l’ensurt! M’ha entrat una gelor al cor! Guaita, és que em tremolen les cames… Que sé jo el que m’has semblat: una fantasma, una ànima en pena o, encara pitjor, una mala peça, perquè ara, amb això dels cotxes, tothom va amunt i avall sense control i els dies de festa s’escampa per aquest terme de la nostra vila una allau de forasterots que esvera. Vénen de tot arreu, sobretot de la capital, i mai no saps que et pots ensopegar. Corre cada poca-vergonya! Deixen els bancals pelats, xiquet, arramben tot allò que troben, el mateix a l’horta que al secà. Ja t’has assabentat que la setmana passada van rebentar la porta del mas de Vidallet i van pispar tot el que hi havia? Quina calamitat, Isidre, quin desastre! Un munt de sacs d’olives (gairebé cinquanta dobles) acabadetes de collir, dos carretells de vi, les aixades… Pel que es veu, aquests van venir a robar amb un camió. Qualsevol dia, se’ns emportaran els arbres amb arrels i tot! Mentrestant, els del tricorni, son de la bona! Si la cosa no va de baixada, haurem de fer guàrdia nosaltres amb les escopetes i emprendre a tionades el primer que es presenti. Que poques persones honrades quedem al món, noi! I, què, has vingut a veure com va la collita? Doncs, m’has trobat de casualitat perquè ara mateix, en acabar aquest arbre, l’últim que em queda, ja pensava anar cap a casa teva. Guaita els sacs: com a mínim, hi ha vint dobles d’olives; tindràs oli per a tot l’any, no et pots queixar, xiquet. Ara, no has d’agrair-me res; d’això, ni parlar-ne. Ho he fet per amistat i prou. Sempre que passava vora d’aquests bancalets, camí del meu, se m’encongia el cor, m’amoïnava. “Aquest Isidre! –em deia jo–. Aquí té uns olivers d’allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, ¿com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol poca-pena les hi afaitarà.” Així que vaig dir a la dona: “Basilissa, els arbres de l’Isidre em fan patir i no puc resistir-ho més, de manera que, demà, quan vagis a la seva botiga a comprar el recapte de la setmana, li dius de part meva que jo li colliré les olives, que no li cal amoïnar-se per res; fins i tot les hi portaré a casa amb el meu tractor. Ja saps, dona, que una cosa així no la faria per ningú, pero és que jo l’estimo de tot cor, l’Isidre. De menuts, érem amics; després vam anar plegats a la guerra i hi ha coses que no s’obliden. Al front, sort vaig tenir d’ell més de quatre vegades. Era el terror dels feixistes, el més valent de la brigada; no s’acovardia per res del món. Tenia fusta de general, mira qui t’ho diu! A qualsevol altra guerra, li haurien donat les medalles a cabassos!”. Així doncs, avui, a punta de dia, he carregat sacs i borrasses al tractor i ja ho veus: la feina gairebé enllestida! Però, que dimonis tens, Isidre? Em mires amb uns ulls… Que et passa! Fas cara de malfiat… La mar salada, ja endevino que ha succeït: la Basilissa no et va dir ni piu, se li’n va anar del pensament! La mare que la va adorar! Aquesta dona meva és d’allò que no n’hi ha, té el cap més dur que un codís. En arribar a casa, la batanaré! Mira que oblidar el meu encàrrec! Ara sí que em voldria morir! Vés a saber que hauràs pensat en veure’m enfilat als teus arbres, collint les teves olives. “Vet aquí un lladregot que em rampinya la collita!”, hauràs barrinat. No m’estranya la teva cara aïrada, de mala lluna. I tens tota la raó, xiquet, les coses com són. Aquesta Basilissa! Que s’esperi… Però, què fas, Isidre, per què agafes el meu bastó, què pretens? Escolta’m Isidre: guaita que t’equivoques, que la marres de mig a mig! Et juro per la memòria del meu pare i per la salut dels meus fills que pensava dur les olives a casa teva! No facis cas del que xerra la gent que em vol veure penjat, de les llengües d’escurçó que m’atribueixen malifetes de les quals sóc innocent! Deixa el bastó, Isidre, pel que més vulguis. Ai! Que em faràs caure de l’oliver i em trencaré el bescoll! No et perdis, Isidre, que després et penarà! Recorda que vam anar plegats a la batalla de l’Ebre…!

 

9h 28 MÚSICA. Ay Carmela.

 

9h 31 Camí de sirga

 

–Ara ens toca parlar de Camí de sirga –ha continuat Minerva–, novel·la que va aparèixer el febrer de 1988 –Moncada tenia, doncs, 46 anys fets de poc– i que ha estat traduïda a una quinzena de llengües: alemany, anglès, aragonès, castellà, danès, eslovè, francès, gallec, hongarès, japonès, neerlandès, portuguès, romanès, suec i vietnamita, i que va fer de Moncada un escriptor conegut arreu, de manera que el president de la comunitat aragonesa Marcel·lí Iglesias va poder dir que Moncada va ser un dels creadors emblemàtics de l’Aragó i que l’exconsellera de Cultura de la Generalitat Caterina Mieras digués que havia estat un autor de referència, un dels més apreciats, distingits i indiscutibles de les lletres catalanes. De la versió catalana, se n’havien fet fins al 2003 25 edicions i se n’havien venut més de 125.000 exemplars. Quant a premis, va ser guardonada amb el Joan Crexells, el de la Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d’Or i va ser finalista del Nacional de Literatura l’any 1990.

Després contuinuarem parlant de Moncada segons el retrat literari que en va fer Xavier Moret –ha dit la dea–, però ara li concedirem la paraula al mateix escriptor, per tal de copsar el plantejament de la novel·la. En una nota prèvia, Moncada diu:

 

“Encara que el canemàs d’aquesta novel·la està teixit amb fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, especialment dels que van determinar de manera irreversible el seu destí a partir de l’any 1957, l’autor vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història, si més no en el sentit usual del mot, d’aquells esdeveniments. Fa constar així mateix que els personatges de l’obra són ens de ficció als qui solament la fatalitat de les coincidències pot fer passar per persones reals, vives o mortes”.

 

La novel·la comença així:

 

9h 33 Lectura de Camí de sirga

 

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.

Anys després, quan la malesa encetada aquell dia del 1970 era memòria llunyana, temps amortallat amb teranyines de boira, una crònica anònima va aplegar un feix de testimonis colpidors sobre l’esdeveniment. El primer des del punt de vista cronològic, tot i que no resultava el més patètic, recollia l’aturada del rellotge del campanar esdevinguda la vigília enmig d’un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors mortoïns i bromalles negres; segons el cronista, l’avaria era una premonició clara del que havia de passar l’endemà, un anunci del final inexorable del vell temps. L’angoixa es feia esborronadora en la descripció, deguda a un altre testimoni, de la nit a què havia donat pas la incertesa del crepuscle: la crònica parlava del silenci espès en els carrers deserts, silenci que volia reflectir el de la gent tancada a casa, pregant perquè no trenqués el dia. Tanmateix, entre les evocacions, la més colpidora era la del retruny sinistre de les onze del matí següent a la Baixada de la Ferradura: segons la crònica, els vilatans van sentir-se sotragats fins al moll de l’os pel començament del desastre.

Certament els testimonis resultaven impressionants. Ara bé, aquesta no era l’única característica que tenien en comú; en compartien una altra, potser insignificant però prou esclaridora del que va passar aquell dia nefast: tots, sense excepció, eren també absolutament falsos.

 

***

 

De bon començament, l’Honorat del Rom, un dels dos apotecaris de la vila, que va sobreviure prou anys als fets per abastar l’aparició de la crònica, aclaria en uns comentaris irònics sobre el document que el rellotge municipal, instal·lat en el campanar de l’església, no s’havia espatllat l’11 d’abril del 1970. L’andròmina, més vella que els camins i força cascada, es desballestava sovint i no resultava xocant veure’n les agulles immòbils a les quatre esferes; pero aquell dia funcionava i, posats a filar prim, només se li podia retreure un avançament de set o vuit minuts respecte de l’hora oficial. Això, segons el farmacèutic, invalidava de mig a mig la suposada premonició dels esdeveniments de l’endemà atribuïda al rellotge i permetia arraconar qualsevol altra especulació sobre el tema.

La qüestió del capvespre tempestuós tampoc no lligava amb els fets. Ningú no discutia que, d’haverse produït tal com deia la crònica, hauria resultat força adient com a escenografia del preludi del drama. Per desgràcia, fou un crepuscle ensopit, gens comparable ni tan sols a la mitjana dels que gaudia habitualment la vila, per no parlar dels més portentosos, que l’apotecari no es prenia la molèstia ni de citar; aquell va pujar-lo a mig desfer el vent de mar, la garbinada, per la vall de l’Ebre: les seves rojors havien ensangonat sense vigoria els molls, on es podrien a poc a poc les velles naus de la vila, abans d’esllissar-se riu amunt i entenebrir-se a ponent, com qualsevol dels altres, entre lluentors morades i sense més històries.

La nit va resultar gairebé tan anodina com el crepuscle: d’una negror vulgar. Si es deixava de banda la foscúria, sempre un pel inquietant, res no justificava atribuir-li una tensió inusual, és a dir més intensa que la suportada sense treva per la vila feia força temps, ja empeltada en la vida quotidiana. Des del jutge de pau, decebut sense remei dels encants marcits de la jutgessa, enfeinat a llaurar una cosina del secretari de l’alcaldia amb abornades lentes, vigoroses i profundes, mentre ella es fonia en una ranera agònica sota la taula del jutjat, rebregant amb els malucs el registre de defuncions de la vila, fins al sereno, sempre amunt i avall pels carrers com un sedàs de fleca, els habitants de la població van passar la nit com de costum. Segurament, l’única excepció fou el Pasqual de Serafí: estès de cos present sobre el llit de matrimoni, enmig de la sonsònia enervant del dol familiar, païa la mort que havia anat a sorprendre’l a mitja tarda mentre llegia un diari esportiu a la barberia. Cap cosa extraordinària, perquè la vila disposava de rituals seculars amb què atenuar també la presència de la mort, no va alterar doncs les hores i quan l’alba remuntava l’Ebre i encenia amb lluentors fugisseres el xarol de la gorra, l’acer de la llança i els botons daurats de l’uniforme del sereno, que feia via pel carrer de les Bruixes per anar a gitar-se, la vila dormia assossegadament.

Les primeres vermellors de l’alba van pujar al mur que vorejava l’Ebre des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s’enganxaren lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons. La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina. A la fi, però, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra: l’antiga, decrèpita, entranyable i sovint maleïda baluerna va eixir, ocre i negra, de la nit.

Els carrers van començar a omplir-se d’una vida intensa encara que provisional. Ara bé, contràriament al que havien d’afirmar en el futur amb tant dramatisme els testimonis recollits per la crònica, el fet de les onze del matí passà desapercebut quasi a tothom. La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l’Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.

Escamparen altres falòrnies les quals, curiosament, donat que eren tan falses com les primeres, no foren recollides pel cronista anònim. Tanmateix també formaven part de la teranyina espessa amb què molts vilatans provaven d’ofegar la quera de la mala consciència. En el fons, aquesta era la justificació secreta de la crònica, el que la feia ser acceptada com a bona per la majoria del personal que visqué els esdeveniments.

Perquè, després d’anys i panys de parlar-ne tothora, de bastir-ne mil cabòries, de sentir-ne l’angoixa amb anticipació (al tarot de la vella Caterina apareixien fenòmens estranys, somogudes de l’inframón), vet aquí que, fora de l’Honorat del Rom, l’apotecari, que es trobava dolorosament clavat a la cantonada del carreró de l’Ham amb la Baixada de la Ferradura, ningú no s’adonà del succés. I encara que res no hauria canviat en cas contrari, ja que aleshores el destí era irreversible, anys després, quan el malson sinistre era record polsegós, volva de cendra, alguns vilatans començaren a teixir testimonis apòcrifs a fi de quedar bé davant la història.

Però no tot es trobava a les cròniques ni resultava tan fàcil de rebatre. Feia de mal dir, per exemple, si el Llorenç de Veriu, com afirmava la brama per cafès i tertúlies cantoneres, s’assabentà del succés; uns deien que va acudir a la vila a fi de veure per darrera vegada la casa de la Baixada de la Ferradura, la que havia construït amb les seves pròpies mans, l’any 1936, quan ell i la Carme Castell volien casar-se. Molts preferiren creure que el rumor, si va arribar-li, ja no aconseguí reviscolar les restes del Llorenç, pols inerta i anònima sota la terra llunyana de l’erm de Terol on gairebé trenta anys enrere, durant la guerra civil, l’havia dallat una metralladora feixista.

 

***

 

Els vilatans s’enganyaven en entestar-se a convertir el dia 12 d’abril del 1970 en una data clau del seu drama col·lectiu, de la mateixa manera que s’equivocaven en sentir-se culpables de no haver assistit a l’esdeveniment. La demolició de la casa número 20 de la Baixada de la Ferradura amb què havia començat l’enrunament de la vila –i l’atzar burocràtic va assenyalar aquella com hagués pogut designar qualsevol altra de les que ja eren buides–, no fou més que l’inici de l’últim acte d’un llarguíssim malson. Quan les màquines tibaren les sirgues d’acer lligades als pilans i l’edifici va caure enmig d’un núvol de pols, feia més de tretze anys que la destrucció de la vila havia començat.

 

9h 43 SIBELIUS, Valse triste [1’ 40”]

 

Comentaris sobre Camí de Sirga

 

–Com diu Xavier Moret en el tantes vegades esmentat retrat literari de Jesús Moncada que trobem a la web escriptors.cat –ha proseguit la deesa d’ulls blaus i cabells rossos que l’ègida porta–, som davant d’una novel·la coral on es retrata el món del riu Ebre al seu pas per Mequinensa, amb una sèrie de personatges fellinians i amb un joc constant entre passat i present que abraça un ampli període de temps que va des de la Primera Guerra Mundial fins al 1971, l’any en què s’acaben les obres del pantà que anegaria el poble. En el temps present, contrapuntat constantment amb records del passat, la novel·la comença l’abril de 1970, amb l’enderrocament de la primera casa del poble. El present de la narració il·lustra la lenta destrucció de la vila de Mequinensa fins a la tardor de 1971, quan mor Carlota de Torres, última representant de la burgesia local.

A la pregunta de com va afrontar aquesta novel·la, responia Moncada: «Pretenia explicar tot el que havia passat a Mequinensa, però al mateix temps, l’estructura que té el llibre, aquest constant anar i venir del passat al present, tenia un objectiu clar, que era donar una idea de simultaneïtat i explicar que les cases que queien tenien una història. Quan una casa queia, queia tot allò, quan un poble quedava destruït, quedava destruït tot allò que es remuntava de vegades fins i tot de la Guerra del Francès. A més a més, el llibre segueix d’una manera fidel les pujades i baixades de prosperitat de la vila durant gairebé un segle».

A la revista L’Avenç, Moncada ampliaria més endavant com s’havia plantejat la novel·la: «En principi, com una obra molt més curta. La primera idea era l’últim viatge d’un patró de llaüt. Mequinensa ja és a punt de desaparèixer a causa del pantà de Riba-roja i el vell navegant, mentre remunta l’Ebre, recorda la seva vida de llaüter. Sap que no tornarà a navegar, que la nau es podrirà amarrada al moll. El llibre, però, va començar a créixer i la idea inicial va convertir-se només en un episodi de la novel·la definitiva, que va esdevenir la recuperació de la memòria de l’últim segle de Mequinensa. Cauen les cases, es podreixen els llaüts, apareixen objectes, quadres, un vell canó de les guerres carlines, carregat fa cent anys, es dispara, tornen els fantasmes de la guerra civil, passat i present es barregen de manera simultània en un desordre cronològic aparent…»

Dintre d’aquesta recuperació de la memòria, Moncada volia que quedés clar que ell feia literatura i no història. «Jo sóc un novel·lista», va dir, «tot i que a grans trets el rerefons del que escric s’ajusti a la veritat històrica, vista, és clar, a través de les mirades individuals dels personatges que la viuen i la pateixen. D’altra banda, és inevitable que els lectors vilatans pretenguin identificar persones reals en els protagonistes de les meves novel·les i dels meus relats.» Pel que fa a la galeria de personatges que desfila per Camí de sirga –des de l’Hermes de Tamariu fins a l’Honorat del Rom–, comentava Mocada que «molts d’ells són reals». «Saps què passa», afegia, «que el riu era una gran font de personatges i d’històries. Estic parlant d’un riu navegable amb una llarga història de navegants. També s’explica la història d’un naufragi que havia quedat a la memòria de la gent de Mequinensa. Van desaparèixer el llaüt i la tripulació sencera. Allà hi passava de tot i al cafè aquestes situacions les recordaven, les transformaven…» Tan reals són els personatges, o tan pròxims a la realitat, que Moncada reia quan recordava que en un funeral a Mequinensa per la mort d’una senyora del poble, se li va acostar un veí i en veu baixa li va donar el condol, ja que estava convençut que l’escriptor s’hi havia inspirat per donar vida a l’ínclita Carlota de Torres.

Quan hom destacava la importància de l’humor en la seva obra, Moncada s’hi mostra d’acord, fins al punt d’afirmar: «Sense humor i sense ironia, Camí de sirga hauria estat una novel·la insuportable». «Necessitava establir una distància física i també temporal, deixar que els esdeveniments s’assolessin. Mai no hauria escrit Camí de sirga si hagués continuat a Mequinensa.»

Xavier Moret continua el seu retrat tot aportant algunes de les molt i unànimament favorables crítiques de què va gaudir la novel·la. N’hi va haver algunes, però, amb què Moncada no s’hi va sentir a gust, com ara aquesta:

Joan Orja, a La Vanguardia, també s’inclinava davant «la magnitud de Camí de sirga», que, segons deia, duia a considerar els dos llibres de contes anteriors de Moncada «meros ejercicios de precalentamiento». I afegia que era «algo tan bellamente localista que se impone como universal. Y pronto el lector advertirá el paralelismo posible con Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez». «Sirva pues la referencia a Cien años de soledad para dar idea de a qué nivel de calidad se sitúa Camí de sirga», continuava. «Porque la crónica está realizada con una vocación de estilo (lingüístico, temático), con una naturalidad y con una riqueza (de voces, de historias y personajes memorables, de lecturas) que la convierten en mucho más que una simple crónica más o menos extensa, que la sitúan en el universo de la alta literatura». I acaba: «Una obra que hay que leer y que está, sin lugar a dudas, entre los grandes títulos de la novelística catalana de las últimas décadas».

Tot i que per a molts podria ser un elogi, Moncada es va revoltar davant dels repetits intents de relacionar la seva obra amb el realisme màgic sud-americà. Deia a L’Avenç: «Els ingredients de “realisme màgic”, o com vulguis anomenar-lo, d’alguns dels meus primers contes, són deguts a la influència directa, inevitable, de Pere Calders. El meu món no té res a veure amb Macondo. Els episodis que poden semblar més “màgics’ de Camí de sirga, per exemple, són reals, comprovables, i els tracto amb la ironia d’una tertúlia de cafè de l’antiga Mequinensa. A més, el boom sud-americà en general no m’interessa gaire». El 1996, a Serra d’Or, va afirmar per altra banda que sospitava que la relació que li havien penjat de Camí de sirga amb Cien años de soledad devia venir de la nota inicial del llibre on s’indica que la novel·la recull els últims cent anys de la vida de Mequinensa. «Em sembla que la mare dels ous és aquesta i, de veritat, em sembla una manera molt simplista de mirars’ho», deia. En el mateix article reconeixia, en canvi, les influències de novel·les com Bearn i Il Gattopardo, i de la narrativa italiana en general, en concret d’autors com Vasco Pratolini i Giorgio Bassani. Aprofitava, a més, per deixar clar que ell era un franctirador que no s’havia mogut mai en els cercles literaris. «Jo no m’he considerat mai de la generació del 70, i crec que els escriptors que n’han estat una part més activa tampoc no m’hi han considerat, i això dit tal com és. Quan dic que no en formo part no és que vulgui defugir que m’hi incloguin, al contrari, allí hi ha gent molt bona; el que passa és que, si bé em vinculo històricament a la generació, perquè evidentment no sóc un escriptor que hagi nascut per generació espontània, no m’hi sento lligat literàriament».

–A tot això que Moret diu en el seu retrat de Moncada –ha dit llavors la dea–, m’agradaria afegir uns fragments d’una entrevista que em sembla que pot aportar matisos al pensament de l’escriptor mequinensà. El 2 de gener de 1998, quan Moncada ja havia publicat la seva darrera novel·la, Estremida memòria, Josep Bras, en l’entrevista “Jesús Moncada, escriptor”, apareguda a Regió 7, li preguntava:

 

“Com és l’acte d’escriure, per a Jesús Moncada? Dolorós, plaent, o totes dues coses a l’hora?

 

”Totes dues coses a la vegada, però jo accepto aquesta part d’angoixa que té el fet d’escriure, justament perquè penso que val la pena si aconsegueixes després el resultat que tu volies. Jo sóc un escriptor que treballa lentament, que em costa de deixar anar un llibre i que, per tant, no sóc un escriptor prolífic. No sóc el clàssic escriptor d’un llibre l’any o dos… Jo publico un llibre cada quan surt, cada quan l’acabo, i si em costa dos anys doncs m’ha costat dos anys, i si me’n costa vint, me’n costa vint… I saps què passa? Per exemple, en els quatre anys que ha durat Estremida memòria, passa de tot: et passa de tot com a escriptor i et passa de tot com a persona i, és clar, aleshores no t’enfrontes cada dia amb el mateix esperit a l’hora de treballar, uns dies estàs més animat, d’altres no n’estàs tant… però jo sempre he cregut en la feina”.

 

En un altre punt de l’entrevista, Bras demana: “Fins al moment actual, Mequinensa ha estat la font d’inspiració de tota la producció literària de l’escriptor. Això pot canviar algun dia?”, i Moncada respon: “No seria el primer cas, ni de lluny, que un escriptor concentra la temàtica de la seva obra en un nucli molt concret, en una població, com les històries de Ferrara de Vasari, o fins i tot en algun determinat estament social com va fer el Proust de A la recerca del temps perdut… A mi em sembla que això té una importància molt relativa, el que penso que importa és la qualitat de l’obra que fas. No crec que els escenaris on passen els fets siguin determinants per a l’obra literària. A més, com a escriptor, a mi m’interessa parlar de les coses que conec a fons. Perquè ja és prou problemàtic el fet d’intentar d’escriure; i si, a més, hi afegeixes aquesta manca d’informació sobre un tema que vols tractar, si no estàs segur d’allò que expliques, a mi em sembla que val més canviar de tema i anar-te’n a un altre”.

–Si ara continuéssim amb la biobibliografia de Moncada hauríem de parlar de La galeria de les estatues; però com ens passa sovint, el meu avi Cronos ens tallaria, així que haurem de deixar-ho aquí i emplaçar els radiooients que hi estiguin interessats a tornar a sintonitzar amb nosaltres la setmana vinent.

Aquest cop la dea no m’ha indicat cap música per tancar el programa, de manera que he hagut de pensar què hi podia anar bé que tingués relació amb el tema, i la veritat és que no me n’he sortit. Tot i això, us proposo d’escoltar el segon moviment, adagio e staccato, de la primera suit de la Música acuàtica de Händel. El músic saxó, instal·lat a Londres en l’època en què va compondre aquesta música, va escriure tres suits instrumentals per tal d’entretenir els viatgers de la nau reial en tres creuers pel Tàmesi que, per raó de diferents celebracions, van fer-se l’agost de 1715, el juliol de 1717 i l’abril de 1736. Es diu que amb la primera Händel va aconseguir la reconciliació amb el rei Jordi I, antic elector de Hannover, a qui havia desplagut molt que el músic deixés el càrrec de mestre de capella d’aquesta ciutat, per anar a establir-se a Londres, i que amb la segona va aconseguir que el rei quedés tan corprés que va haver-la de repetir dues vegades. La tercera va ser escrita per celebrar les noces del Príncep de Gal·les, Frederic, amb la princesa Augusta de Saxònia-Gotha.

Quant a la instrumentació, cal dir que la primera suite és per a dos corns, dos oboès, fagot, cordes i baix continu; la segona, per a dues trompetes, corns i oboès més fagot, cordes i baix continu; en la tercera no hi ha metall i està destinada a flautes, cordes i baix continu.

Per la meva part, francament, l’adagi de la primera suit de la Música acuàtica de Georg Friedrich Händel em sembla tan bell, trobo que l’oboè desenvolupa una melodia tan evocadora i relaxant, que no puc menys que oferir-vos-el per acomiadar-nos fins la setmana vinent. Bona nit

 

9h 57 HANDEL, Música acuàtica, pista 7 [2’ 22”]

Tot passejant amb Minerva – 80

(16/nov/06)

 

Contingut: Jesús Moncada (2). L’educació de Jesús Moncada. Viure a Barcelona. Primers premis. Històries de la mà esquerra. Lectura de “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 Jesús Moncada (2)

 

–Tinc entès –m’ha dit Minerva quan ens hem trobat per fer la passejada hebdomadària– que la setmana passada vas acomiadar-te dient als oients que els parlaries d’El Vltava.

–Doncs és veritat, Atena, vaig fer el que dius.

–I amb què contaves, noiet?

–Veuràs, en principi, amb la informació que hi ha a la funda del disc; ara, si ets tan amable d’afegir-hi alguna cosa més…

–Ja veurem –ha fet la deessa d’ulls blaus–; de moment, comença amb allò que pensaves explicar.

 

El Moldava, de fons

 

Doncs per tal de satisfer la voluntat de Minerva, ve’t aquí el que us puc explicar a partir de la informació de la funda d’aquest disc enregistrat per Philips i publicat el 1982 dins l’Enciclopedia Salvat de los Grandes Compositores amb el número 61: Entre 1872 i 1879, Bedrich Smetana va compondre un cicle de sis poemes simfònics inspirats en el paisatge i l’història de Bohèmia que va publicar amb el títol de La meva pàtria. El segon poema del cicle, una obra senzilla i directa, però plena de poesia, està dedicat al riu Vltava, i la seva música és una descripció vívida dels diversos aspectes del gran afluent de l’Elba que creua Bohèmia.

–Deixa’m afegir aquí algunes dades relatives en aquest riu –m’ha interromput Minerva–: El Vltava, en castellà Moldava, és un riu de Bohèmia, afluent de l’Elba per l’esquerra, i el seu curs fa 435 km. Neix a la Selva de Bohèmia, al vessant N del mont Lusen, a la frontera bavaresa, i desguassa a l’Elba a Melnik. En el seu curs s’hi han construït diversos pantans i centrals hidroelèctriques. És el riu que dóna caràcter a la ciutat de Praga. Continua.

–Gràcies, Atena. Aquest poema simfònic de què parlem es divideix en sis seccions que es corresponen amb els diversos trams del curs del riu. La primera secció s’obre amb l’evocació del naixement del riu per mitjà d’una característica figura de la flauta a la que s’uneix després el clarinet, i a continuació apareix per primer cop el tema del Vltava. La segona secció descriu una cacera a les muntanyes per on corre el riu. En la tercera, el riu ha baixat ja fins a la prada i creua alguns llogarrets al so d’una dança ben alegre. La quarta secció és un nocturn poètic. En la cinquena es reflecteix el fragor de les aigües del riu en obrir-se pas entre el rocam. Vençut l’obstacle, el corrent s’aixampla majestuosament i dóna lloc a la darrera secció. Els instruments de vent exposen el motiu del castell de Vysehrad, que correspon al primer poema simfònic del cicle, i tot seguit el riu entra a Praga moment en què tota l’orquestra s’uneix per tal de glorificar la capital de Bohèmia. La música s’esvaneix en pianissimo quan les aigües del Vltava s’uneixen a les de l’Elba, simbolitzat a l’obra pels dos forts acords finals.

La interpretació d’aquesta versió va anar a càrrec de l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, dirigida per Bernard Haitink. Fins aquí la informació que em proporciona la funda. Que vols afegir-hi res, Atena?

–Doncs només un petit apunt relatiu a l’autor. El compositor autodidacte i pianista txec Bedrich Smetana, nascut a Litomyšl, Bohèmia, el 1824 i mort a Praga el 1884, va fundar a Praga una escola de música; exiliat a Suècia entre 1856 i 1861, va ser director a partir del 1856 de la Societat Filharmònica de Göteborg i va dirigir l’orquestra del Teatre Nacional de Bohèmia entre 1866 i 1874. Músic nacionalista, va aplicar els principis de la música de programa i va trobar la inspiració en les danses i cants del seu poble i en els paisatges de la seva Bohèmia natal. Les seves òperes més cèlebres són La núvia venuda, Les dues vídues, Dalibor i Libuše. En el camp de la música simfònica destaca La meva pàtria i el Carnaval de Praga. Autor de nombroses obres de cambra, destaca el quartet autobiogràfic De la meva vida. I per acabar, dir-te que te’l vaig donar la setmana passada tot pensant en el paral·lelisme entre la presència del Vltava en l’obra d’Smetana i la de l’Ebre en la de Moncada i en com el final del poema simfónic podria evocar també la confluència del Segre amb l’Ebre a Mequinensa. Sentim aquest final.

 

9h 13 SMETANA, El Moldava, final.

 

9h 14 L’educació de Jesús Moncada

 

–Ara, noiet, i per tal de continuar la conversa de la setmana passada, m’agradaria que tornèssim a Jesús Moncada, si no et fa res.

Atès el meu silenci, la dea ha continuat:

–La setmana passada vam interrompre el passeig quan anava a parlar-te de l’educació de l’escriptor. Te’n parlaré ara, tot continuant amb el retrat literari fet per Xavier Moret, que deus recordar que hi és a les pàgines dedicades a Moncada a la web escriptors.cat. Hi trobem que “abans d’acabar l’escola primària, junt amb cinc nois més, va començar el batxillerat; els preparava un mestre i s’anaven a examinar, per lliure, a l’institut de Lleida. Els seus pares es van trobar amb què el noi, a partir dels 11 anys ja no podia continuar estudiant al poble. En aquella època, per cert, Jesús ja havia demostrat un gran interès per la lectura i l’escriptura; el primer llibre que va escriure, quan tenia només 10 anys, va ser un plagi de Cinco semanas en globo, de Jules Verne, del qual fins i tot en va fer les il·lustracions. «La intenció del pare era que anés a estudiar intern a Lleida, però com que allà només ho podia fer en col·legis religiosos, cosa que ell no volia de cap manera, al final va decidir enviar-me a Saragossa, al col·legi Santo Tomás de Aquino, fundat pel pare del diputat i cantant José Antonio Labordeta», recordava l’escriptor, que va definir aquell col·legi –laic, de tarannà liberal– «com una mena d’illa democràtica en la Saragossa de la postguerra». En una entrevista de Josep Gras va declarar que “dintre el col·legi es respirava una ‘llibertat’ que no es trobava en cap altre col·legi de l’època. A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m’hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres”.

L’escriptor recordava que quan el juny de 2001 la Diputació de Saragossa li va concedir la medalla de Santa Isabel, en reconeixement als seus mèrits literaris, el va assaltar una allau de records, ja que la cerimònia de lliurament es va celebrar a l’església de Santa Isabel, a pocs metres del col·legi dels Labordeta. «Vaig recordar que el primer premi que em van donar va ser a deu metres d’allà», deia. «Me’l va donar Miguel Labordeta, el poeta, per un petit relat que vaig escriure en castellà sobre una llegenda mequinensana. La història tractava d’una pedra de Mequinensa, robada uns anys més tard, que marcava un límit administratiu o nobiliari, a la costa de Faió. Al poble li deien “la pedra bonica”, perquè tenia un escut gravat i deia la llegenda que “qui aquesta pedra girarà, un tresor hi trobarà”. Al conte explicava que un dia uns del poble van decidir girar-la i es van trobar una inscripció que deia: “Ara que ja m’heu girat, ja sóc de l’altre costat”».

«Devia tenir 13 o 14 anys quan vaig fer aquest conte i me les vaig veure per posar tot això en castellà», explicava Moncada, rient. «Encara recordo que em van donar com a premi el llibre Memorias de infancia y juventud de Ramón y Cajal, de la col·lecció Austral. El Miguel Labordeta, el poeta, m’estimava molt i em passava llibres per llegir. Una vegada va venir a Mequinensa a visitar les mines i fins i tot va dinar a casa. Guardo encara una foto del Miguel a casa meva, feta pel pare».

Moncada va estar intern al col·legi dels Labordeta durant quatre anys, fins que li va dir al seu pare que ja no podia suportar el tancament i el van posar a dispesa. Durant un temps va estudiar simultàniament el batxillerat al col·legi dels Labordeta i per mestre a l’Escuela de Magisterio. «Anava a casa només tres vegades l’any: per Nadal, per Setmana Santa i per l’estiu», recordava, «i en aquests anys vaig tenir ocasió de conèixer a fons la ciutat de Saragossa», explicava.

La carrera de Magisteri la va acabar als 17 anys, amb Premi Extraordinari, però de tan jove com era no el deixaven exercir. «Vaig sol·licitar plaça d’interí a Mequinensa, en unes places que no es cobrien mai perquè a la gent li feia por anar a Mequinensa», recordava. «Em van denegar la plaça perquè no tenia els 18 anys. Aleshores, el secretari de l’ajuntament va escriure a la inspecció dient que hi havia places que no es cobrien mai, però que al poble hi havia un noi jove amb una certa cultura que ho podria fer. Van dir que sí. Com a mestre no em volien, però com a noi que ajudava, sí…».

Durant un parell de cursos va fer de mestre al poble, fins que se’n va haver d’anar a fer el servei militar. A la tornada va estar ensenyant un parell d’anys més al poble, fins que va decidir anar-se’n a Barcelona.

Mentrestant, llegia molt, fins al punt que ell mateix s’ha qualificat com «un autèntic devorador de llibres». En aquells anys es dedicava, a més, amb un clar esperit investigador, a entrevistar els darrers calafats i llaüters de la vila. Ho feia en castellà, però de seguida es va adonar que hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar. «Em faltava el lligam íntim amb l’eina…», ha dit. «Poder escriure en la meva pròpia llengua va ser definitiu».

El pas a escriure en català no va ser fàcil per a Moncada, ja que vivia en una població de l’Aragó on, tot i que s’hi parlava català, les autoritats s’esforçaven a propagar que aquella llengua no tenia cap possibilitat literària. «Jo tenia consciència que al poble parlava la meva llengua i que ningú tenia dret a prohibir-m’ho», recordava. «A Saragossa, amb els companys d’internat, ja em vaig negar a no parlar català amb algun amic de Mequinensa. Em vaig quadrar sense cap mena de consciència política. El que jo no sabia era que existia el català com a llengua literària. Ja s’encarregaven els funcionaris castellans d’inculcar-nos que no parlàvem català sinó un chapurreado sense cap valor. Quan ja era mestre, als anys seixanta, en un viatge a Lleida, vaig descobrir en una llibreria de vell un prestatge ple de llibres en català i em vaig quedar ben sorprès. Eren volums de l’editorial Selecta i em va cridar molt l’atenció que hi havia la traducció al català d’El cementiri marí de Paul Valéry. “Aquí, què passa?”, em vaig dir».

El seu procés cap a l’escriptura en català es va accelerar gràcies a una visita del novel·lista, assagista i historiador mequinensà Edmond Vallès. En una de les visites que feia a Mequinensa, Vallès va dir-li: “Tu has d’escriure en català” i Moncada, segons va explicar ell mateix, li va contestar: “Ah, però que es pot?”. També va explicar que Vallès va tenir un paper important en la seva formació literària, ja que li enviava llibres en català. Una altra persona que va contribuir a la formació de l’escriptor va ser un cosí germà del seu pare, exiliat a França, que li enviava llibres prohibits d’autors francesos, com ara Camus, Sartre o Rabelais.

El tancament de les mines va coincidir amb el començament de les obres dels pantans de Mequinensa i de Riba-roja. Sempre que en parlava, Moncada recordava aquell fet com a traumàtic. «Jo tenia uns 14 anys quan es va començar a parlar de fer la presa», recordava, «però van passar molts anys fins que el projecte es va tirar endavant. Als anys setanta, quan jo ja era a Barcelona, és quan el poble va quedar enrunat i cobert per l’aigua.» «Pensa que la construcció del pantà va ser una cosa molt dura», va dir a la revista El Temps. «Viure-ho des de dintre degué ser terrible. L’angoixa de què es parla a Camí de sirga va ser un fet quotidià durant dotze anys, fins al punt que la gent no parlava d’una altra cosa. Començaven parlant del que fos i acabaven parlant del problema del poble. Aquella incertesa era present les 24 hores del dia. Una incertesa voluntàriament allargada des de dalt, per les raons que fossin, entre altres, per veure si acabaven amb la resistència de la gent, tothom fotia el camp i no calia embolicar-se més». I en una altra banda va afegir: «La incertesa sobre el nostre futur provocada per la construcció dels pantans dura gairebé tretze anys. Quan arriba el moment d’abandonar la vella Mequinensa, una gran majoria de vilatans funden una cooperativa per construir la nova. Continua la tradició democràtica malgrat el franquisme».

 

9h 22 SERRAT, Ara que tinc vint anys.

 

9h 24’ 30” Viure a Barcelona

 

–L’any 1966, quan en tenia 24 –ha continuat Minerva–, animat per Edmon Vallès, que li deia que si volia dedicar-se a la literatura i la pintura havia d’anar-se’n a viure a Barcelona, Moncada va fer cap a la Ciutat Comtal. Havia d’anar a un projecte editorial que no va reeixir, i durant un any va haver de guanyar-se la vida pintant quadres comercials. L’escriptor ho explicava així, segons recull Xavier Moret al retrat literari que ens serveix de guia: «El pintor Santiago Estruga, un altre mequinensà i un dels tipus més divertits que he conegut, un personatge de novel·la, va donar-me feina al seu estudi. Era de l’edat del meu pare. Al matí fèiem pintura comercial –quadres amb força aigua, molts arbres i alguna vaca– per viure; la resta del dia, pintàvem per a nosaltres. A més, jo anava a estudiar gravat a l’Escola d’Arts del Llibre».

Un bon dia, s’hi va presentar a l’estudi un amic d’Edmon Vallès que li va dir que a l’editorial Montaner y Simón necessitaven «un pedagog» per revisar la traducció d’una enciclopèdia juvenil de Mondadori. «Em vaig treure la disfressa de pintor, em vaig posar una corbata i hi vaig anar», va explicar Moncada. «Em va rebre Josep Soler i Vidal, que llavors jo no sabia que era un dels fundadors del Partit Comunista Català. Feia poc que havia tornat de l’exili; era un personatge sec, amb no gens de sentit de l’humor, però molt interessant. Em va dir que havia de parlar amb Pere Calders (que havia tornat de l’exili el 1962), però que en aquell moment era de vacances i que tornava al setembre. Vaig tornar-hi llavors i em va donar la feina».

La primera feina de Moncada a la Montaner y Simón va consistir a fer un inventari de les coses de valor artístic que es conservaven després dels successius saquejos que havia patit l’editorial. D’aquesta primera feina i de la seva experiència durant tretze anys en aquesta editorial, l’escriptor explicava: «Vaig trobar més de 500 dibuixos de Mas i Fontdevila i d’altres il·lustradors, com ara coses d’Apel·les Mestres. Jo tenia un talp al magatzem amb l’ordre que m’avisés quan veiés una capsa o un calaix ple del que en deien “monigotes”. Hi havia fins i tot alguns gravats de Goya i una edició príncep de Nebrija i del Quixot. I una col·lecció de gravats de Doré de La Divina Comèdia. Al final, quan l’editorial va entrar en crisi, tot allò es va haver de vendre per pagar els sous dels treballadors».

«L’ambient, si més no al nostre departament, el de Producció, era molt agradable. Amb un cap com Pere Calders, ja t’ho pots imaginar. L’anecdotari d’aquells anys és riquíssim. Sovint venia gent interessant a veure Calders i Josep Soler: el mateix Edmon Vallès, l’escultor Giménez Botey, Fèlix Cucurull, Xavier Benguerel… Pere Calders, que coneixia per Edmon la meva vocació literària, va demanar-me que li deixés llegir el que feia. Aleshores encara no havia escrit res en català. De fet, no havia agafat ni la ploma d’ençà que havia arribat a Barcelona: el canvi havia estat un trasbals total, encara no sabia on tocava. Vaig escriure el conte “Joc de caps”. Va costar-me tres mesos: tres mesos d’hores extres, després de les vuit de la jornada laboral. A Calders li va agradar molt i va animar-me a continuar. Durant molt de temps, en sortir de la Montaner y Simón, al vespre, vam anar a escriure tots dos a l’Ateneu. També ens quedàvem a la mateixa editorial; aleshores, Calders, que em tractava com a un fill, em preparava cafè amb llet al fogó elèctric del laboratori fotogràfic del departament».

Aquells inicis literaris no li eren gens fàcils, ja que xocava amb la dificultat que no dominava la gramàtica catalana: «L’ortografia em feia tornar boig», va explicar. «Sort vaig tenir de Pere Calders, que es va prendre la feina i la paciència –tot i el nerviós que arriba a ser– d’assenyalar-me i corregir-me les animalades ortogràfiques que jo abocava a cada pas. A més d’això, vull que consti el seu respecte total pel meu català. No solament el va respectar sinó que va estimular-me a incorporar a la llengua escrita totes les formes genuïnes d’aquella banda. Em vaig rescabalar amb escreix de la feinada: per primer cop veia les “meves” paraules, ja no havia de recórrer a un codi lingüístic aliè per escriure…».

 

9h 29’ Primers premis

 

La sort de Jesús Moncada va canviar de cop quan, animat per Pere Calders, es va presentar a alguns premis literaris. En pocs mesos de diferència va guanyar el Premi Brugués, el 1970, amb el relat «La lluna, la pruna», i va obtenir el segon premi de la Crida als escriptors joves feta per la revista Serra d’Or. El seu reportatge «Crònica del darrer rom» va ser publicat a la revista el març de 1971; poc temps després, el 26 de maig del mateix any, guanyava el Premi Joan Santamaria amb quatre narracions que eren el nucli del llibre Històries de la mà esquerra.

L’endemà de la concessió del premi Joan Santamaria apareixia al diari TeleExprés la primera entrevista feta a Moncada. La firmava Josep M. Sòria, que seria més tard subdirector de La Vanguardia, i li preguntava per què s’havia presentat al premi. Moncada responia: «Hay que publicar. Dar a conocer lo que uno hace. No creo en estos escritores que afirman escribir sólo para ellos, que no les importa que no se publique. Por otra parte, escribo narraciones cortas, y esto no interesa a los editores. El premio, por el momento, es la única forma posible de dar a conocer mi obra. Para los escritores jóvenes no veo otra salida». A la mateixa entrevista, responia així a la pregunta de si pensava viure de la literatura: «No creo que jamás llegue a vivir de lo que escribo, si ello me obliga a hacer el juego de la cuerda floja que hacen algunos. Antes prefiero seguir como ahora. Lo digo dentro del contexto del escritor catalán».

Entre els seus escriptors catalans preferits, Moncada citava Pere Calders, Joan Puig i Ferrater, Llorenç Villalonga (només Bearn), J. V. Foix, Carles Riba, Agustí Bartra, Manuel de Pedrolo… Deixava clar, a més, el seu interès pels clàssics grecs i llatins. «Yo no me atengo a moldes», deia en una altra entrevista d’aquell mateix any 1971, a El Correo Catalán. « Los moldes en literatura molestan mucho. Muchísimo. Anulan la personalidad del escritor. Escribo a mi manera, lo que no quiere decir que no cuide mi obra todo lo posible. El idioma me importa mucho».

Bastants anys després, el 1989, en una entrevista a Diario 16, Moncada insistiria a desfer el tòpic que havia començat a escriure en aquell temps. «Yo he escrito desde siempre; no soy un escritor tardío. Pero una cosa es escribir y la otra publicar. Cuando llegué a Barcelona, hace veintitrés años, publicar en catalán era más difícil que ahora. Por un lado, había menos editoriales. Luego, el género que yo cultivaba, el cuento, era el pariente pobre de la literatura. Los editores querían novelas». Veus, noiet, per què et deia la setmana passada que Moncada no va ser un escriptor tardà?

–Sí, je m’hi he adonat, Atena; està clar que, com deia ell, no és el mateix escriure que publicar.

–La decisió de l’escriptor de presentar-se a premis literaris va anar de la manera següent, segons recull Xavier Moret: «Ho vaig fer perquè em van amenaçar, en el bon sentit de la paraula. Jo mai donava per bones les coses que feia. Mai em semblava que allò estava prou bé. Per l’editorial venia també Xavier Benguerel, que era amic del Calders i tots dos em deien: “T’hauries de presentar a un premi”. Jo els deia que no, però al final van aconseguir que em presentés al premi Brugués, que aleshores el donaven a Gavà. El primer any no vaig guanyar, però el segon, sí. Després, Calders i Benguerel em va dir que m’havia de presentar al Santamaria. Aleshores, vaig enviar quatre històries de les que serien Històries de la mà esquerra. Vaig guanyar i em vaig assabentar que el publicaven d’una manera molt curiosa. Un dia em va trucar l’Edmon Vallès i em diu: “Estic emprenyat perquè et publiquen el llibre i no me n’has dit res.” Li vaig dir que no en sabia res. “Ho diu La Vanguardia”, em va dir. Vaig trucar a la gent del premi i, en efecte, em van dir que el publicaven… Va sortir un volumet on hi havia les meves històries, més una narració del Josep Vallverdú i una altra del Jaume Melendres, que van ser finalistes».

Les quatre narracions que van concórrer al premi Santamaria –«Joc de caps», «L’ull esquerre de Tomàs d’Atura», «Conte del vell tramviaire» i «Nit d’amor del coix Silveri»– es van publicar el 1973 a la col·lecció Joan Santamaria.

Moncada va reconèixer en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders: “Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l’hora d’escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d’animar-me a seguir el meu propi camí a l’hora d’escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d’expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssima la influència de Calders. A partir d’El cafè de la Granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d’explicar”.

Cap al final de la seva relació amb la Montaner y Simón, Moncada va arribar a un acord amb l’editorial per treballar només mitja jornada i poder dedicar les tardes a pintar i escriure. «Volia trobar el desllorigador a l’etern problema de l’escriptor, i de l’artista en general: guanyar-me la vida i disposar de temps suficient per no veure’m limitat a ser escriptor i pintor de diumenge. Em va semblar que la pintura podria donar-me la independència econòmica –quin miratge!– per deslliurar-me de l’esterilitzadora jornada laboral i em permetia repartir les hores entre el cavallet de pintor i la màquina d’escriure: d’això se’n diu voler pescar la lluna amb un cove. M’havia embarcat de ple en l’aventura. Quan plegava al migdia de l’editorial, dinava de seguida, anava corrents al diminut estudi de Gràcia –un sobreàtic que a l’estiu era una torradora–, on vivia enmig d’un amuntegament increïble de llibres, quadres i carpetes amb dibuixos, posava música i pintava fins al vespre. Aquella casa era un niu d’històries, en algunes de les quals vaig participar personalment: tota una comèdia humana en cinc replans sense ascensor; el restaurant, on vaig anar durant més de deu anys, també n’era un filó. Potser algun dia les escriuré… Bé, a les vuit, quan ja estava tip de pinzells, me n’anava a classe d’anglès.

»Un dia va trucar-me Soler Vidal, ja jubilat, perquè em presentés al premi Jacme March de narrativa. Havia d’inaugurar al cap de pocs dies una exposició a Mataró, em trobava atrafegadíssim, però, com podia negar res al Soler Vidal? Vaig escollir quatre de les coses que havia anat enllestint, les vaig titular Narracions de l’Ebre, vaig enviar-les al premi i no vaig pensar-hi més. Una nit, en tornar de Mataró, on vaig haver d’anar diverses vegades mentre durava l’exposició, vaig trobar els veïns de sota esperant-me a l’escala. Havia guanyat el Jacme March. Els de Gavà no sabien on localitzar-me perquè no tenia telèfon a l’estudi i s’havien posat en contacte amb Pere Calders. Aquest havia agafat la guia telefònica i havia anat trucant a tots els números de la casa fins que va encertar uns veïns que em coneixien…

»Al cap d’un temps la Maria Aurèlia Capmany va publicar una crítica molt elogiosa del llibre a Serra d’Or i vaig rebre una carta d’Edicions La Magrana, que aleshores estava fent el canvi d’editorial política a més literària, dient-me que els enviés tots els originals que tingués. Jo ja els havia enviat a l’editorial Laia i em vaig trobar que tots dos ho volien publicar. Els vaig dir: “Tant me fa l’una com l’altra, però hi ha una raó extraliterària. El meu pare està molt malalt i em fa il·lusió que ho vegi publicat. El donaré a l’editorial que ho publiqui més aviat”. Amb Laia m’havia d’esperar, però La Magrana em va dir que ho farien immediatament. Vaig publicar a La Magrana, doncs, i va anar bé».

 

9h 37’ Històries de la mà esquerra

 

El 1981, Històries de la mà esquerra creixeria fins a reunir un total de disset contes, que publicaria aquesta editorial. I ara, més que parlar d’aquest primer recull de Moncada –ha dit llavors Minerva–, em sembla que estaria bé que en llegissis un dels contes, i et suggereixo que sigui “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”.

–Per què, Atena?

–Doncs pel fet curiós que l’any 1995 va ser traduït a l’hebreu i publicat al número 77 de la revista Iton de Tel Aviv. Aquest conte també ha estat traduït al polonès i un altre del mateix recull, “Conte del vell tranviaire”, a l’italià. Del recull hi ha també traducció castellana. Apa, llegeix el conte que t’he dit.

 

Lectura de “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”

 

Música inicial i fons: Romeu i Julieta, núm. 19.

 

–Aviat eixirà el sol. He d’anar a la feina.

Elvira va obrir els ulls quan va sentir la veu. El mateix que una ombra viva, l’home se n’hi anava dels pits que tremolaven, del ventre, de les cuixes, abandonant-li a la pell estremiments que es pansien i una olor de sabó fort.

–A la mina?

–Es clar.

Pel balcó obert a la nit –esgarrapada pels grills i nyagolada de gossos– entrava al dormitori la llum, bruta i deixatada, del fanal del carreró i pinzellava de lluentors pàl·lides els llençols arrugats, la negra calaixera de noguer, les parets a la calç, el cos de l’home.

–Alexandre…

–Què vols?

–El veuràs?

–Segur.

–No deixis que et miri als ulls.

–No diguis rucades. Què vols? ¿Que ajoqui el cap o que em giri d’esquena quan el trobi? ¿O és que porto escrit als ulls: “Tomàs, aquesta nit, mentre tu treballaves, he dormit amb la teva dona”?

–Ell ho endevina tot. Et mira, et mira… –va contestar la dona amb les paraules trencades per les arrels de l’angoixa que li assecaven la gola–. Et mira… És com si et clavés agulles i t’arribés als ossos…

–Au, no diguis més bogeries.

–I si algú t’ha vist quan entraves? Has mirat bé pel carrer?

–Qui vols que hi hagués en aquelles hores! Tothom era gitat.

–Potser un veí… La Carmeta, que es passa el temps guaitant pel finestró com una bruixa.

–No anomenis les bruixes! Això porta desgracia. No saps que et poden fer un encantament? No els cal més que obrir el llibre, llegir les oracions, per fer venir el dimoni, i les carns se’t comencen a consumir o se’t mor el fill gran, et deixen roba a la porta… Diuen que, de vegades, et queda el ventre mort i no pots anar mai més amb una dona…

–I si li ho diuen?

–Se’n guardaran com de caure al riu. Li tenen tots massa por.

–No sé com, pero ho sabrà. Ens matarà, Alexandre…!

Es va fer un gran silenci, tacat de nyagols llunyans. Van passar els minuts, lents. El darrer gos va callar. Res no es movia. Va ser llavors quan Alexandre va sentir-lo per primera vegada.

–Escoltes…?

Ara va arribar més fort i féu vibrar l’espill de la calaixera. Alexandre es va quedar immòbil; una gelor de mort li cremava l’esquena. Hauria conegut aquell soroll entre mil i tanmateix no podia creure que fos veritat. El renill es va sentir per tercera vegada.

–Elvira…

–Què?

–És el Negre.

–Impossible…

Del carrer va pujar soroll d’unglots contra l’empedrat. La dona, tremolant, s’agafà al coll de l’home. Tres cops a la porta. Tot seguit un trotar cada vegada més fluix.

–Era l’ànima del Negre que ens ha vingut a avisar…

I la mina va tomar al cervell d’Alexandre, amb la llum d’aquella tarda de feia més de deu anys…

 

–Enrere, dic!

La veu de l’home anava forta de rabia. Tanmateix el matxo no es movia. Amb les quatre potes ertes, clavades a la terra que el carbó endolava amb pellams de nit, cap alt, ulls esverats, no feia una passa en direcció als vagons aturats a la via que s’embotia dins de la mina.

–Tira enrere!

El miner es va ajocar –la suor espessa, que regalimava del pelatge de l’animal com la mel de la bresca, va mullar-li la galta; agafà una pota del matxo i provà d’aixecar-la. El Negre es va tibar, l’home sentí l’esbategar violent del cor de la bèstia.

–Què hi ha, Tomàs?

–Res, que aquest dimoni deu voler que m’enganxi jo als vagons.

I Tomàs d’Atura es va dreçar, tot clavant punyada al costellam del Negre.

–Està espantat. Deixa’l tranquil una estona i li passarà –digué l’ Alexandre.

–Ha d’entrar ara, així li hagi d’arrencar la pell. De mi no se’n fot ningú, i menys un matxo.

Alexandre no va contestar; amb Tomàs no hi havia res a fer. Va deixar a terra el pic i el llum de carbur i es posà a fer el cigarret.

–Enrere!

En sentir la puntada de peu al ventre, el Negre, bruscament, ajocà el cap i disparà una potada. Amb un bram, Tomàs d’Atura va anar a caure contra els vagons buits.

–Tomàs! –va cridar Alexandre.

–Deixa’m; no em toquis…!

Premia les dents, Tomàs, i s’aixecava entre renecs.

La sang li sortia a galls de l’ull esquerre i s’ennegria –per la galta, el coll, la samarreta– de pols de carbó suat.

–Matxo malparit!

 

En un carreró sense nom, el gos somnàmbul tornà a emprendre el nyagol, llarg.

–Tres cops a la porta… senyal de mort!

–No podia ser el Negre, és impossible.

–Tu mateix ho has dit…

–Estava nerviós. Devia ser algun bagatge que ha fugit de la quadra. Jo mateix vaig veure… ¿Per què no para de nyagolar aquest gos maleït?

–Ens matarà, Alexandre…

–Prou! –l’home va saltar del llit. La frescor de les rajoles als peus nus li va asserenar el cap. Començà a vestir-se.

–I si era el Negre?…

–No hi pensis més, dona. On he deixat la petaca? No m’hi veig.

Elvira es va aixecar.

Tres cops a la porta… Nervis. Alexandre es va posar la camisa. Tanmateix el renill… La tarda de la mina va tornar-li al cervell i se li va fer un nus a la gola. No encertava els traus amb els botons.

El crit el va esverar.

–Què et passa? Vols despertar mig poble?

–La calaixera, Alexandre! La calaixera!

La dona se li agafà al coll. Va sentir-li el tremolar, la suor forta de la por.

–Què dius?

–La calaixera!

L’home va allargar el braç, va tocar el marbre fred de damunt del moble, el gerro amb flors de paper que sorollaren lleument, el despertador parat i, a la fi, els seus dits van tossar amb una cosa ovalada. La va palpar. De sobte va comprendre i enretirà la ma amb repugnància. Damunt del marbre va quedar bambolejant l’ull de vidre de Tomàs d’Atura.

–Ens ha vist, ens ha vist -gemegava la dona.

–Qui?

–L’ull…

–Ets boja.

–Estem perduts, Alexandre!

–Ja n’hi ha prou, d’aquest color! Un ull de vidre no pot veure res. És com un ull mort. ¿Ho entens?

–Aquest no és com els altres. Ho veu tot… –Mentre parlava, Elvira sentia al clatell el mirar fix d’aquell ull –més blau que el dret– que el seu home s’havia comprat després que el Negre li havia arrencat el bo d’una potada.

–Ens matarà, Alexandre. L’ha deixat aquí per vigilar-me i, quan torni de la mina, només en posar-se’l, veurà tot el que hem fet aquesta nit, perquè l’ull ho guarda a dintre. Està embruixat…

–Calla!

–El dia que el va comprar vaig trobar sal a l’escala.

–Sal a l’escala, dius?

Alexandre, amb les ungles clavades a la fusta del llit, va sentir que es quedava sense sang mentre que, humida de salives fredes, li pujava pel clatell la llepada de la por.

–Era el Negre.

 

–Matxo malparit!

Tomàs va agafar el pic d’Alexandre; l’aixecà i el deixà caure com un llampec. El Negre es va plegar bruscament amb el ferro clavat al mig del front i espeternegava per terra, per la terra que el carbó cobreix amb una nit que mai no acaba d’anar-se’n.

 

Cristòfol de Tastaboires –escombriaire en bo, polit per vents i pluges i esmolades–, assegut a la barra del seu carro, atapeïa el tabac amb el dit gros dins de la cassoleta de la pipa. Va encendre i mentre fumava es mirà llargament el poble encara silenciós. Les foscors de la nit s’esbargien com fums per les negres teulades.

–Ara són dins de la capsa. M’escoltes, Adolorida?

La mula, enganxada al carro, endevinant que allò anava per ella, posà les orelles dretes. Era una bona veu, la de Cristòfol, plena de sorolls de riu, d’antigues sabes.

–Com les fitxes d’escacs abans de la partida i, així, a les fosques, no saps quines són les blanques ni quines són les negres. Tanmateix, ja eixiran, ja eixiran –no els queda altre remei!– i podrem veure el joc.

–Bon dia, Tastaboires.

–Bon dia, Moisès! Aquest que ens ha saludat, Adolorida, és Moisès, el vigilant. Quin home més trempat! Se li veu que és d’esquerres! Segur que no m’has entès… Només et diré, però, que si jo no fos d’esquerres no em veuria d’escombriaire i tu no sé on pararies. No m’hauria fet falta una mula i no t’hauria comprat per ajudar-me quan aquell heretge d’amo que tenies –que no es mereixia una mula com tu– t’anava a vendre als gitanos. Ja veus que, de la política, ni les mules no se n’escapen… I ara tornem a la nostra. Mira, quan comenci el joc, nosaltres quiets i a mirar. El més segur és que l’alcalde farà de rei, el capellà de reina; de torre, la dona de l’alcalde. No, de torre no; millor de cavall, que diuen que, això del salt, ho fa d’allò més bé… I tots els altres –Belisari el pastisser, Antoniet el paleta, Ladislau el calafat…– faran de peons. Fixa-t’hi, ja han obert la capsa…

Una darrere l’altra, s’anaven obrint les portes; la nova llum entrava per les cases com una boirada groga. L’home, la dona que eixien encara eren carcasses atapeïdes de somnis a mig somiar, d’ombres verdoses, foscors humides, suors i arrels trencades, que miraven el dia amb estupor, i a molts se’ls endevinava el renec aturat al garganxó.

–Mira-te’ls, Adolorida… Porten les butxaques plenes d’il·lusions cobertes de teranyines, d’esperances secretes, de records, de fe, de pols i de cendres. El fàstic, però, és el que més abunda. I la por. En aquesta hora el coix coixeja més, el guerxo encara no hi veu ni de l’ull bo. Veus aquell que surt ara del perxis pel cantó del cafè de Bartomeu? Mira-te’l bé; està esverat. Potser ha tingut un somni massa feliç i, ara, de matinada, es troba sense remei encarat de nou a les seves amargors. No ha sabut pair el somni, i és que fins i tot per somiar se n’ha de saber. No cridarà, no; no farà res, pobre caloi! Ningú no li ha dit que sí, que hi ha alguna cosa a fer… Li ho haurem de dir tu i jo, Adolorida… Mira-te’l com se’n va, amb l’espinada partida, cap a la seva mort quotidiana… Ara es preparen per al joc. Cadascú, a poc a poc, va reconstruint la carota habitual, pero nosaltres endevinarem, com cada dia, el que s’hi amaga davall. A la feina!

Emblanquinaven el cel de juliol amb una calç lluminosa. Els venedors, sorollosos, a l’ombra fresca dels perxis de la plaça, muntaven les parades.

 

Ja no hi era, i tanmateix a l’Elvira li semblava veure’l a cada moment. Surava en l’aire mort de les raconades fosques, la seguia pel silenci de la casa, la guaitava pel forat del fumeral, de l’interior de l’armari, pel trau de la camisa penjada a la cadira de la cuina, pels forrellats de les portes… Li sentia créixer arrels buscant afanyosament la conca buida de l’amo, el blanc camí del nervi palpitant, segat per la ferradura del Negre, per arribar-li al cervell i donar-li el verí que havia estat xuclant aquella nit damunt la calaixera.

–Ja no hi és, ja no hi és –es repetia. En travessar, però, el passadís a les fosques, se’l va trobar davant, lluent, esgarrifós, enganxat a la paret.

–Fora, fora –va cridar, trastocada.

No se n’anava, però. I creixia, creixia i el globus lluïa, blanc…

–T’esclafaré!

Les mans de la dona van aferrar una cadira.

En caure a terra, amb l’esfera feta miques, el rellotge de pendol va tocar hores desconegudes, com d’un altre temps…

 

Impacient, Tastaboires va calar foc al munt d’escombraries. Els fums es desmaiaven per l’aire lluminós i esbargien les mosques apegaloses de l’estiu. Allí es cremava la vulgaritat quotidiana, i tanmateix entendridora, de la major part dels habitants del poble –la peladussa de patata que gairebé clarejava a força d’arranada, el paper vell, la llauna buida, la granera calba, el diari endarrerit ple de notícies mortes. Tastaboires, el mateix que cada dia, es va sentir un pel trist.

–Algun dia, Adolorida –no sé quan–, potser això canviarà… Sento la pudor de mort i veig la trampa parada. Tanmateix, aquesta espurneta que porto dins, sempre encesa a desgrat d’aquesta tristor que em rosega l’ànima… No demanaria gaire. No sóc de la fusta amb que fan els sants, i em cou als ulls el fum de l’encenser. En tindria prou amb el pa, el vi i una cançó. ¿Que no ho veus? Llavors el món serà bonic com una noia; Ladislau el calafat tindrà tot el temps que vulgui per fer el submarí de fusta que somia, el vell del Llarg es podrà fumar unes caliquenyes de quatre pams… Tanmateix, fins que això no arribi hem de fer la nostra feina.

I Tastaboires, seguit per la seva mula, se’n va anar cap als muntets d’escombraries que havia separat curosament en buidar dins del carro les galledes que les dones deixaven a les portes de les cases.

–Fixa-t’hi bé. Aquí hi ha la clau per endevinar les jugades de què parlava abans. A veure què trobem. Aquestes són les escombraries de la gent interessant. Mirarem primer les de ca Pons.

Tastaboires va remoure el muntet. Descolorida, bruta, una fotografia va eixir d’entre papers arrugats amb taques d’oli. L’escombriaire va fer una ganyota.

–Adolorida, ¿et recordes d’aquell enterrament que vam veure divendres passat? Quantes corones, quanta tristor i quin plorar els del dol! Mira, aquesta de la fotografia és la morta. Ja llencen la seva imatge a les escombraries i ella encara està calenta… Més val no pensar-hi. A veure que hi ha al muntet del jutge. Malament… Veus aquestes ampolles d’injeccions? Al jutge li torna a fer mal el fetge. Aquest matí, per qualsevol bestiesa, clavarà una bronca al Pere, l’agutzil. Pobre noi! Avui ens deixarem caure per l’ajuntament i ens l’emportarem a fer un cafè. Cal fer alguna cosa per a alegrar-li el dia… Mira, mira, li van bé les coses, al rondinaire de Belisari… Fixa’t, quines peladusses de patata tan gruixudes…

 

Van ressonar les barrinades per les galeries. S’aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons. Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d’aquella fosca tràquea d’on semblava que t’arribés un baf de sang, gorgolls d’aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.

Migdia de dissabte. Alla dins es quedaven –arran del pa i del vi de la quinzena següent– la glapa que el dilluns havia d’enfonsar les costelles a Cosme Santapau, l’espurneta de pedra que tres setmanes després es clavaria a l’ull dret de Toni Sansa, les boires minerals de la silicosi, la humitat que acabaria de cruixir al vell Ventura.

–Alexandre!

La veu li va ressonar al ventre com un cop de fuet. Fent com un que no se n’adonava, agafà el sac ple de carbó, se’l carregà d’un cop i va emprendre el camí del poble.

–Alexandre!

Gairebé va cridar quan l’altre, després d’una correguda, li va donar un copet al braç.

–On vas tan de pressa? T’he cridat dues vegades! Només em faltava aquesta correguda després d’haver treballat tota la nit i tot el matí sense parar. Treballar…! Sempre el mateix. Un dia calaré foc a tot –i Tomàs d’Atura deixà anar un renec–. Quina fumarrina és aquesta?

–Deu ser Tastaboires, que crema les escombraries.

–Quina pesta! Aquest ens vol ofegar… Em sembla que ens fa senya… Anem a veure què vol…

Van eixir del camí. L’ escombriaire, assegut damunt del carro, se’ls mirava.

–Bon dia, Tastaboires. Què hi ha de nou?

–Això deu ser teu –va dir l’escombriaire obrint la mà.

–I ara! On l’has trobat?

–A les escombraries. La teva dona, sense adonarse’n…

–Sense adonar-se’n?

–Què vols dir?

–Res, res. Jo ja m’ho sé. Bé, moltes gràcies.

I Tomàs d’Atura, després de donar-li una esbregada a la màniga, es posà l’ull de vidre a la conca buida.

–Bé, me’n vaig. Vull acabar aviat –va dir Tastaboires–. Que no et trobes bé, Alexandre? Et veig tot groc…

 

El xerric de la porta del carrer va querar el silenci de la casa. Elvira s’esgarrifà, se li’n va anar la força de les cames.

–”L’ull? –li diré–. No sé… No l’he vist…”

Va sorollar la rajola del tercer graó. S’anaven endevinant les camallades. Les mans de la dona es van agafar nerviosament al cantó de la taula. L’home pujava lentament. Quart graó. Cinquè graó.

–El deus haver perdut a la mina… “No és veritat”, em dirà…

Sisè graó.

–Se’m quedarà mirant: “Saps tan bé com jo que aquesta nit era damunt la calaixera…”. Tanmateix no el trobarà, no ho sabrà mai…

Es va obrir a poc a poc la porta de la cuina…

 

9h 55’ Música final: Romeu i Julieta, núm. 1.

 

9h 56’ Ja és hora d’acabar aquesta passejada, no sense dir-vos que Minerva m’ha deixat l’encàrrec d’acomiadar-me de vosaltres en el seu nom i dir-vos que la setmana vinent parlarem d’Històries de la mà esquerra i la resta de la producció literària de Jesús Moncada. Us deixem amb una versió amb música sola de “D’un temps, d’un país”, de Raimon, arranjament musical de Lleó Borrell. Bona nit.

 

9h 57’ RAIMON, Música sola, “D’un temps, d’un país”.

Tot passejant amb Minerva – 79

(9/nov/06)

 

Contingut: Jesús Moncada. Introducció. Lectura de Calaveres atònites. Comentaris sobre Calaveres atònites. Currículum literari de Jesús Moncada. La Mequinensa dels primers anys de Jesús Moncada.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 Jesús Moncada. Introducció

 

–Fa dies que vull demanar-te, Atena –he dit a la deessa d’ulls clars i cabells rossos quan ja dúiem una estona caminant pel barri de la literatura catalana–, que parléssim de Jesús Moncada.

–Ah, sí? I com és això?

–Bé, de fet, Atena, ja t’ho volia demanar quan es va morir, però alguna cosa va passar que ara no recordo que m’ho va impedir.

–Que l’emissora va estar en obres entre l’abril i l’octubre de l’any passat, noiet, i havíem suspès temporalment les passejades. L’edició electrònica d’El Periódico va donar la notícia de la mort de Jesús Moncada d’aquesta manera:

 

13/juny/05 Última hora. Cultura

 

ÒBIT
Mor als 63 anys l’escriptor Jesús Moncada

 

Barcelona. – L’escriptor Jesús Moncada ha mort avui a les 15.00 a la ciutat de Barcelona a causa d’un càncer, segons han informat fonts pròximes a la família.

 

i després hi havia una ressenya biogràfica.

–El cas és que quan es va complir un any de la mort de l’escriptor –he continuat jo, admirat de la memòria de Minerva–, vaig tornar a pensar-hi, però tampoc no sé per què no en vam parlar.

–Potser perquè la passejada del 15 de juny d’enguany va ser la primera de les tres que vam dedicar a Mozart? –ha fet la dea amb un cert to d’ironia, no arribo a capir per què. I ha proseguit–: Doncs sí, em sembla bé que avui dediquem el passeig a Jesús Moncada. I a banda d’aquesta mena d’interès necrològic, per quina raó volies que en parlèssim?

–T’ho explicaré Atena. Es va donar el cas que jo, tot i tenir notícia de la qualitat de l’obra de Jesús Moncada, no havia llegit res d’ell fins que al Club de Lectura del Foment Vilanoví es va decidir de comentar Calaveres atònites. Quan vaig llegir aquest recull de narracions, vaig quedar tan enganxat, que vaig anar a la llibreria a comprar totes les obres que tinguessin de Moncada –van ser El Cafè de la Granota, Camí de sirga, La galeria de les estàtues i Estremida memoria–, i les vaig llegir una darrere l’altra pràcticament d’una tirada.

–Caram, noi, quin rampell!

–Atena, més que un rampell va ser un arrapament. És que Calaveres atònites em va enganxar, perdona que em repeteixi, des de la primera pàgina d’aquell pròleg signat pel personatge Mallol Fontcalda amb què Moncada situa l’època i l’escenari de les seves tan ben acabades històries. Em van atrapar el llenguatge, el lèxic, l’estructura de les narracions, la ironia, la tendresa…

–Sí, una de les virtuts de Moncada és sens dubte l’elaboració del llenguatge –ha dit Minerva–. Mira el que opinava Isidre Grau al diari Avui el 10 de maig del 2001:

 

“Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel”. Així comença la rememoració de Mallol Fontcalda, i ja podem sospitar que, entre d’altres, l’al·licient de la lectura anirà presidit per un llenguatge popular d’alta elaboració. El lèxic és viu, esmolat, amb el regust d’una oralitat tan particular com el microcosmos que retrata, però entenedor per a tothom, perquè una de les habilitats de l’autor és saber fer localisme universal.

 

–Efectivament, Atena, això em sembla a mi també. I se m’acut que no estaria de més que llegís al menys alguns fragments d’aquest pròleg d’autor inventat, per tal que els oïdors es fessin una idea, si no han llegit res de Moncada, del seu estil.

–Endavant, noiet, em sembla una bona idea. Abans, però, deixa’m aportar el que diuen els editors de l’obra, Edicions La Magrana: “Quan Mallol Fontcalda, un jove advocat barceloní, puja al tren, la informació que té sobre Mequinensa, la població a la qual es dirigeix per ocupar-hi la plaça de secretari del jutjat de pau, és més aviat escassa. El mapa que ha consultat no és gaire expressiu: el puntet arraulit a la confluència de l’Ebre amb el Segre no presenta cap tret remarcable en l’ensopiment general, cartogràfic i tot, de la dècada dels cinquanta. Això, al Mallol, ja li va bé. Vol un indret tranquil, amb moltes hores mortes que li permetin preparar amb calma unes oposicions a l’administració de justícia. Tanmateix, quan aconsegueix arribar a Mequinensa després d’un viatge caòtic, comprova que no és, ni de bon tros, l’oasi que ell imaginava. ¿Com pots dedicar-te a l’estudi en una vila on, segons la senyora Caietana de Móra, Franco va perdre la guerra, el jutge Crònides administra justícia acompanyat del seu gos, l’apotecari capta la teoria de la relativitat mentre despatxa un cataplasma, la tripulació d’un llaüt té problemes metafísics a l’ombra d’unes acàcies o Penèlope Valldabó canta la canya per correu a un cardenal de la cúria romana?”

 

Potser alguna vegada, aventuro jo abans de llegir el que diu al pròleg esmentat, Mallol Fontcalda va sentir a Mequinensa unes albades com aquestes de Beseit que interpreten Los Dulzaineros de Alcañiz.

 

9h 11’ 30” SANT ANTONI I EL DIMONI 1:26 [1’]

 

9h 12’ 30” Lectura de Calaveres atònites

 

Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel. Tret dels xovinistes de ferro colat, tothom admetia (remugant, és clar) un fet enquimerador: la primera impressió de la vila sobre el nouvingut era poc acollidora per no titllar-la sense embuts d’hostil. A pesar de la contundència de l’últim adjectiu, encara resulta tou per aplicar-lo al meu cas. Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó de món. Va anar d’un fil que no fugís com una centella.

Reconec l’error, conseqüencia d’una ofuscació momentània. Els mequinensans van tenir l’elegància de no retreure-me’l mai. Sens dubte van comprendre que el meu estat d’ànim no era, ni de bon tros, el més adient perquè el primer contacte amb la vila desconeguda, negra, desfermés en mi la reacció previsible: una passió fulminant, encisadora, cega. Jo havia patit en un girar d’ulls un enfilall d’experiències traumàtiques i n’estaven al corrent. Aquell primer de setembre de 195…, al migdia, jo era un xicot barceloní de vint-i-dos anys força normal, sense perdre de vista les greus reserves que aquest concepte implicava sota una dictadura militar com la que esclafava el país d’ençà de la guerra civil. Acabava de penjar un flamant títol d’advocat al menjador, al costat de la foto de boda dels pares, un lampista modest casat amb una dependenta d’una botiga de vetes-i-fils, i em disposava a ocupar la plaça de secretari del jutjat d’una població tot el que en sabia de la qual era el que en revelava un mapa de cartografia no gaire loquaç. El signe convencional més aviat anodí, una minúscula rodona fosca situada a la confluència del Segre amb l’Ebre, em suggeria tanmateix una vida plàcida i una feina descansada, fins i tot sonosa, ideals per preparar unes oposicions d’ingrés a l’administració de justícia. Deu hores després, jo era un pobre caloi atordit que feia mans i mànigues per redactar l’acta d’un judici insòlit en una sala presidida pel personatge més allunyat de la idea que jo tenia d’un jutge de pau i amb un nom, Crònides, tan sorprenent com la resta. El colofó idoni d’un viatge estrafolari.

Un tren ronsa i estalzinós m’havia dut de Barcelona a Lleida. Quan la maleta de cartró i jo vam desembarcar a l’andana d’una estació ni més bruta ni més trista ni més escrostonada que qualsevol altra però tampoc menys, encara em mirava el món amb un cert desdeny de noi de capital. Ignorava que la meva displicència barcelonina tenia els minuts comptats: els que va costar-me arribar a la terminal d’autobusos.

Aquell cafarnaüm de camàlics, factors i viatgers carregats amb fardells, maletes, cistelles, coves, garrafes i panistres, va destarotar-me. Vaig adquirir el bitllet per Mequinensa en una taquilla del vetust edifici de l’administració, on surava la sentor inconfusible d’unes latrines embussades, problema crònic de desguàs, corroborat en nombrosos viatges posteriors. Agafant el paperet de color de rosa amb la punta dels dits per l’extrem que no regalimava saliva, ja que el venedor, per desprendre’l del tac, recorria a l’ avançada tecnologia de llepar-se previament el polze, vaig buscar entre les atrotinades carraques de línia la que havia de portar-me al meu destí.

–Surt a les sis però no es refiï del rellotge de l’estació –m’havia advertit el taquiller, que devia tenir pel cap dels dits ensumar forasters a la deriva–, va com vol d’ençà que els nacionals van entrar a Lleida el 1938 i van posar-lo en hora.

L’operació de recerca va culminar en un fracàs: als rètols dels vehicles al voltant dels quals formiguejava la multitud entre piles de paquets i saques de correus, no apareixia el nom de Mequinensa. Davant del risc de quedar-me de soldat de peu, vaig empassar-me l’amor propi i vaig preguntar.

Un bastaix cordial i pacient, que aleshores, ho confesso, vaig trobar d’una fatuïtat insuportable, va explicar-me que l’autocar de Mequinensa no podia exhibir-ne el nom de resultes d’una embrolla burocràtica en les concessions de les línies. Havia de buscar un rètol on posés Lleida-Fraga. Ara bé, amb aquesta indicació, “Fixa-t’hi bé, xiquet –va prevenir-me entre dues xuclades al cigarret penjat de la comissura esquerra de la boca–, o et faras un embolic”, trobaria dos vehicles de la mateixa marca, del mateix model i de la mateixa empresa. Un feia el trajecte escrit al rètol; l’altre, malgrat el cartell, era el de Mequinensa.

Absurd, sense cap ni peus. Encara més, un escàndol. El meu esperit legal, ordit a còpia de llibres de text sense la pedra de toc de la realitat, va rebel·lar-se. Vaig proclamar la meva condició d’advocat abans de declarar-me estupefacte per unes pràctiques tan irregulars i sens dubte punibles. Recolzat al carretó, el lleidatà, amb un gest compassiu certament mortificador, va escoltar el preàmbul de la filípica i va limitar-se a fer-me una pregunta:

–¿Vols salvar el món aquí mateix, xiquet, i perdre el cotxe de línia o prefereixes deixar-ho per quan arribis a Mequinensa?

De nou al món, després de la breu estada als núvols impol·luts de la justícia i de l’humiliant aterratge forçós, vaig capitular: Què distingia, doncs, un vehicle de l’altre?

–Redéu, la manera de parlar del xofer, del cobrador i dels viatgers. Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni.

La resposta va acabar de desconcertar-me. ¿Com havia de filar tan prim si la cridòria que captaven les meves orelles barcelonines, poc viatjades per no dir gens ni mica, em semblava gairebé inintel·ligible? Tanta ignorància lingüística va entendrir el bastaix.

–Acompanya’m, mestre, o ja veig que aquesta nit dormiràs a Lleida.

Va fer-me de pilot en el laberint. Quan vam trobar el vehicle, aparcat en un carrer lateral, l’home, abans de deixar-me, va prevenir a crits el cobrador, que carregava capses, sacs i cistelles a la baca, enfilat a l’escaleta posterior de l’autocar:

–Para-hi compte, tracta’l amb respecte, és un advocat de Barcelona!

No va passar-me desapercebuda la ganyota irònica afegida al comentari, vaig envermellir com un tomàquet.

–Allargui’m la maleta, senyor lletrat –va dir-me el cobrador seguint-li la veta–, i pugi a la tartana, fotrem el camp ara mateix. Ens ha enxampat de miracle. Espero que no l’esveri la velocitat, això va com una bala.

Pel que fa a la primera indicació, no vaig tenir problemes. El meu modest equipatge va arribar-li sense entrebancs a les mans i va quedar instal·lat entre una gàbia de pollastres i un fardell de bacallà salat. Ara bé, enfilar-me jo al vehicle va ser una proesa digna d’una medalla militar de primera classe. No hi cabia ni una agulla, els passatgers sense seient s’amuntegaven al passadís. De fet, vaig encallar a la plataforma posterior, entre una pagesa robusta, endolada de cap a peus, i el respatller d’un traspontí. Quan van acabar de carregar el fato, vam posar-nos en marxa amb força retard. L’arrencada, estrepitosa i brusca, va enganxar encara més la pagesa contra mi. Gràcies a l’aire que entrava per les finestretes obertes de bat a bat vaig salvar-me de morir per asfíxia.

L’ autocar era un mostrari de rètols amb disposicions inapel·lables: prohibit distreure el conductor, prohibit fumar, prohibit blasfemar, prohibit abocar-se a l’exterior… És a dir, els viatgers la feien petar amb el xofer, fumaven, treien el cap a la fresca per les finestretes i renegaven a pler. En les converses, mantingudes en alguns casos per interlocutors situats a considerable distancia l’un de l’altre, es barrejaven jugades de futbol, visites de metges, defuncions, collites, desgràcies o trifulgues familiars de tota mena. A mi, mentrestant, se’m menjava l’angoixa.

L’aspecte pulcre, fins i tot empolistrat –vestit fosc planxadíssim, cabells amb brillantina, un coll de camisa petri a força de midó, mocador a la butxaca superior de l’americana i agulla de corbata–, que la pobra mare suposava que havia d’oferir un secretari de jutjat, ni que fos interí com en el meu cas, ja devia semblar força marcit després del trajecte amb tren. La pressió brutal del sòlid i abundant pitram de la companya de viatge s’encarregava d’ acabar-lo de malmetre. La dona, però, no pareixia adonar-se’n. Sostenia un diàleg a crits amb una coneguda premsada a l’altra banda del vehicle. El tema, un enfilall de malalties familiars diverses, totes greus, esgarrifoses, contades a la menuda i seguides de les inevitables defuncions, era tan engrescador que no li permetia adonar-se que aviat, en cosa de minuts, podria afegir un altre nom, aquest mort per aixafament o asfíxia, al frondós obituari.

La situació resultava encara més vexàtoria per l’interès que pareixia despertar en una velleta d’aspecte elegant situada en la penúltima fila de seients. Els ulls de la dama, vivíssims, m’escodrinyaven amb una curiositat gairebé descarada. Semblava divertir-se encara més si la piconadora pectoral de la veïna, de resultes d’una frenada, m’esclafava la caixa toràcica, em buidava els pulmons i em feia obrir la boca com un peix fora de l’aigua. Les circumstàncies van acabar de complicar-se a la sortida de Lleida, quan enfilàvem la carretera a un pas processional que no tenia res a veure, ni de bon tros, amb la velocitat supersònica anunciada pel cobrador.

Un crit estentori del xofer, “Ajoqueu-vos!”, va tallar el guirigall. Pel que fa a la veïna, l’ordre va enganxar-la enmig de l’agonia d’un oncle de part de mare, “Ja se sap, és llei de vida”, i va haver-ne d’ajornar el traspàs. A hores d’ara, encara em costa d’entendre com el magma humà comprimit dins el vehicle va trobar la manera de doblegar els genolls, acció indispensable per obeir un manament tan peregrí. Però van aconseguir-ho. De cop i volta, va semblar-me que l’endolada s’estimbava per un forat del terra; la pressió de les seves glàndules mamàries va esmunyir-se’m del tòrax al melic. Com que l’excés de viatgers devia ser crònic, se’m va acudir que les companyies d’autobusos, per evitar que els usuaris se’ls encarcaressin durant el trajecte, els feien fer taules de gimnàstica dirigides pel conductor. O potser les autoritats provincials estaven organitzant una magna demostració espontània del goig d’uns ciutadans lliurats en cos i ànima a la cultura física, una activitat sana i pura, en lloc de consumir-se en tèrboles i nefastes passions polítiques. Allò devia formar part de la preparació prèvia. El benestar social, segons el règim, començava indefectiblement amb un enèrgic “Mans enlaire!”. En lloc, però, de la segona ordre del xofer, “Flexió del tronc” o una altra per l’estil, vaig sentir la veu de la viatgera dels cabells blancs:

–Què fa dret com un estaquirot, jove? No ha sentit el que li manen?

Sens dubte l’estaquirot era jo. Confús, vaig lliscar avall. El descens comportava una reorganització posicional de cames, popes, braços, nassos, anques i cuixes amb l’endolada. Quan negociavem l’encast del meu colze dret en una zona compromesa de la seva humanitat, un altre crit, “Ja us podeu aixecar!”, va posar punt final a la curiosa situació. Vam obeir amb penes i treballs. L’oncle de part de mare de la pagesa va reprendre l’agonia i va retre l’ànima en un revolt força tancat a cosa d’un quilòmetre.

El fet va xocar-me força però no vaig gosar ficar el rem fent preguntes. La meva dignitat diguem-ne jurídica havia rebut ja prou patacades. Des de l’altra banda del passadís, la veu de la velleta, “Escolti’m, jove, no es pensi que estem guillats”, va esbandir-me la perplexitat. L’estranya maniobra es devia, va dir-me, a un relleu més aviat brusc a la cúpula de comandament de la policia de trànsit de la província. Les noves sangoneres, encara més àvides que les defenestrades, exigien un dineral als concessionaris de les línies d’autobusos per continuar fent la vista grossa davant les infraccions, reals o suposades, del codi de circulació.

Els empresaris, compungits, consideraven excessiva la pujada del suborn, no volien afluixar la mosca. Si més no per atenuar la rapinya, feien el ploricó, es declaraven pelacanyes, indigents o afaitapobres. Què pretenia, el lladregam? Abocar-los sense remei a la capta? Sobtadament devots, havien implorat la protecció divina amb una missa cantada a la catedral. Pero l’Altíssim, proclamat avalador oficial del règim del general Franco per la jerarquia eclesiàstica, no pareixia escoltar-los. Ben al contrari, el silenci celestial reforçava les pretensions del sangoneram de trànsit. Per obligar els recalcitrants a passar per l’adreçador, feia uns dies que els agents motoritzats aplicaven estrictament el codi, clavaven multes a tort i a dret. Com que la infracció més freqüent era l’excés de passatgers, quan els conductors veien els policies apostats a la carretera, avisaven els qui anaven dempeus perque s’ajupissin com lloques.

–Una lloca, jove –va afegir la dama, òbviament escèptica pel que feia a la meva cultura avícola–, és una gallina que cova.

A la parada d’Alcarràs, va baixar personal. No pas prou, però, perquè poguéssim seure tots els qui anàvem drets. Més endavant, vam haver d’ajupir-nos novament. Passat Fraga, on la pagesa va abandonar-me després d’afegir dues ties, aquestes de part de pare, a la llista de difunts, vam deixar la carretera nacional. El sotragueig de la carraca va accentuar-se. Avançàvem entre dues rengleres d’arbres les branques dels quals, “Moreres, jove”, s’ajuntaven en una mena de volta fins a l’entrada de Torrent de Cinca. Allí, el vehicle gairebé va buidar-se i vam poder acomodar-nos a pler. La baluerna va reprendre la marxa. Érem a una dotzena de quilòmetres de Mequinensa. S’havia fet de nit. Cansadíssim, vaig relaxar-me i vaig tancar els ulls.

 

9h 27’ 30” SANT ANTONI I EL DIMONI 2:18 [1’ 34”]

 

Al portal de l’Ajuntament, un agutzil va rebre’m amb poca cerimònia.

–Què li ha passat, home de Déu? Afanyi’s, que avui tenim feina a coll, l’esperàvem amb candeletes.

Em va empènyer escalinata amunt. Al fons d’una sala enorme, el funcionari va trucar a una porta i va obrir-la sense esperar el permís per fer-ho.

–Ja el tenim aquí, senyor jutge! –va exclamar l’agutzil mentre em guiava cap a una taula a vessar de paperassa. La part del personatge que amb prou feines en sobresortia, i que va recordar-me, efectivament, les fesomies de la velleta de l’autocar, va saludar-me cordialment:

–Benvingut, senyor secretari, espero que hagi tingut un viatge plàcid per bé que no ho diria ningú. Ha estat fent pràctiques en alguna mina per ambientar-se? Bé, ja m’ho explicarà més tard. Ara anem per feina. Segui i prengui nota de les declaracions dels testimonis.

Va assenyalar-me una màquina d’escriure més vella que la tos. Acabava d’instal·lar-me davant d’un home amb ulleres fosques, cec, com vaig comprendre de seguida, i d’una dona amb un braç enguixat i la cara plena de nafres, asseguts en un banc a primera fila, quan un gos completament blanc (a l’hora de sopar, vaig saber que es deia Carbó, que era melòman, verdià i que els gelats, tret dels de grosella, li agradaven amb bogeria) va sortir de sota la taula del jutge i va venir a ensumar-me peus i cames. Amb el cap recolzat als meus genolls, se’m va quedar mirant com si em demanés alguna cosa.

–Vostè li ha caigut bé. Bon senyal –va aclarir-me el jutge–, ara espera que li grati la soca de les orelles. Continuem. Senyor agutzil, faci entrar el proper testimoni.

Vaig pensar, santa innocència, que el dia ja no podia donar per més. Gratar la soca de les orelles d’un gosset era la dosi màxima de peripècies que un secretari de jutjat podia pair en una tongada sense perdre el senderi. Vaig equivocar-me i no em sap greu. Durant la meva llarga i densa carrera judicial posterior, he provocat sovint l’enveja dels col·legues explicant-los que havia tingut el privilegi d’assistir a la convocatòria d’un testimoni sense precedents en la jurisprudència mundial. Es queden amb la boca oberta, com vaig quedar-m’hi jo, quan els dic que, seguint l’ordre del jutge Crònides, l’agutzil va sortir al vestíbul i va reclamar a crits la compareixença del Sagrat Cor de Jesús.

No tinc la perversa intenció d’aigualir la festa al lector. Trobarà el cas explicat fil per randa a la primera de les històries aplegades en aquest llibre. Diré solament que, per fortuna, vaig aconseguir dominar l’impuls d’aixecar-me de la cadira i sortir com un esperitat. Un minut més tard, no me n’hauria anat per res del món. Després del judici, durant el sopar amb la senyora Penèlope, aquella vila d’aparença tan esquerpa va acabar d’enganxar-me. Tres anys després, haver-la d’abandonar va ser un dels tràngols més punyents de la meva vida.

L’antiga Mequinensa va desaparèixer fa molts anys, els meus amics van esvanir-se amb ella. A voltes, les notícies desoladores m’arribaven a tongades, com si la mort, “la gran cabronada”, en paraules del jutge Crònides, tingués pressa per enllestir la feina. La primera absència va ser la de Carbó. Verdià fins al moll de l’os, el gosset va morir de vell mentre escoltava Otel·lo amb el seu amo en una vella gramola, un vespre de tardor. El jutge va enyorar-lo sempre. La tia Penèlope va seguir-lo a la ratlla dels noranta sense saber que, malgrat els elogis que vaig fer-ne durant el sopar del dia de la meva arribada a Mequinensa, i que va suposar-me haver-ne de menjar sovint quan em convidava, “He preparat el seu plat preferit, senyor secretari”, la samfaina no m’agradava gens ni mica. Una passa de grip va delmar els altres amics un any més tard. Al jutge va fulminar-lo un infart a l’escriptori del magatzem familiar de majoristes de mel al moll de les Vídues. Encara vaig poder assistir a l’enterrament, com ho havia fet amb el de la tia Penèlope.

Va ser l’última vegada que vaig posar els peus a Mequinensa. D’una banda, les circumstàncies professionals m’ho impedien però també, ho confesso, m’entristia la idea d’una visita per força desoladora. De la mort d’Arnau de Roda, l’últim dels amics del jutge, vaig assabentar-me’n a l’epíleg d’Estremida memòria, una novel·la de Jesús Moncada. L’autor mequinensà, que viu a Barcelona i, com jo, al barri de Gràcia, me la va fer arribar acompanyada d’una carta on em demanava una entrevista: estava aplegant històries sobre el jutge Crònides i volia contrastar-les amb els meus records.

Vam concertar una cita en un cafè. Quan jo me n’havia anat de Mequinensa, ell era un galifardeu de quinze anys i, és clar, no el recordava. El que havia de ser en principi una conversa puntual, va esdevenir un seguit de xerrades. Vam repassar els esborranys de les narracions. Una experiència agredolça: hilarant, malenconiosa, tènuement desesperada. Al capdavall, fora d’algunes petiteses i d’una carta del jutge que l’escriptor va demanar-me que li deixés incloure al llibre a manera d’epíleg, he pogut afegir-hi poca cosa. Detalls que em pensava que només sabia jo, el “senyor secretari”, com els vilatans m’anomenaven amb una deferència afectuosa, un pel irònica, hi eren explicats al peu de la lletra. Era d’esperar i de témer.

Quan Moncada va parlar-me de la conveniència d’un pròleg, vaig coincidir amb ell. Sí, calia situar el lector en aquell món tan diferent de l’actual. Potser la millor manera, va insinuar el barbut mequinensà, seria fer-l’hi descobrir a través de les peripècies d’un jove secretari de jutjat que hi arriba un capvespre de setembre…

És obvi que vaig deixar-me convèncer per escriure la introducció. La tancaré amb l’epitafi del jutge Crònides. Lector assidu de l’Odissea, un gust que va encomanar-me, va voler a la seva tomba les desolades paraules, “No em vulguis consolar de la mort”, que Aquil·leu diu a Ulisses durant la visita d’aquest al regne dels difunts. Per fortuna, a l’altra banda de la làpida de marbre no hi ha sinó despulles inertes. Altrament, el traspàs hauria estat el més cruel dels turments per a qui, com ell, estimava amb tanta passió la vida. No oblidaré mai que, l’endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m’escarrassava endreçant una mica l’oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibarme: “No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites”.

 

9h 36 SERRAT, Cançó de bressol

 

9h 40 Comentaris sobre Calaveres atònites

 

Minerva ha proseguit les seves explicacions d’aquesta manera:

 

–Com diu Xavier Moret en un retrat literari de Jesús Moncada al qual es pot accedir a través de les pàgines dedicades en aquest escriptor a www.escriptors.cat/autors/moncadaj, a la secció Retrats, “amb Calaveres atònites l’autor tornava a la narrativa curta i ho feia amb un conjunt de catorze narracions a les quals afegia un pròleg i un epíleg narrats segons la mirada d’un jove advocat barceloní que era destinat a Mequinensa en la dècada de 1950. A les històries apareixen temes típicament moncadians, com ara el relat de fets aparentment increïbles, la repetició d’uns personatges sortits del poble i una mirada distant respecte a l’església i al poder. Tot això amanit amb una llengua acurada i un humor made in Moncada. En una entrevista publicada pel diari Segre, deia l’autor a propòsit d’aquest llibre: «A Calaveres atònites he buscat el somriure del lector, si bé és cert que algun m’ha confessat que no ha pogut reprimir la rialla.» I quan l’entrevistadora li feia notar que l’Església no en sortia gaire ben parada, contestava: «Sí, però s’ho han buscat ells. Jo no he fet res més que reflectir amb humor l’actitud que va tindre durant el franquisme. Que no els agradi és una altra història».

”La crítica va aplaudir la nova obra i Anton M. Espadaler va escriure a El País: «Un llibre que és hereu de Camí de sirga –tot i el seu plantejament tan dissímil– en un punt que em sembla, en la perspectiva en què em moc, fonamental: l’aiguabarreig de fabulació i de crònica; de llibertat total de la fantasia de l’autor, per una banda, i dependència extrema del fet concret, per la contrària, fins al punt de convertir-se ell mateix en un nou personatge, amic de confiança de les criatures que passen a net els flocs de la memòria».”

 

–Sí, això que deia l’Espadaler, Atena, de la llibertat total de la fantasia de l’autor i la dependència extrema del fet concret, em sembla que és el que confereix a les històries que explica Moncada un aire tal de versemblança, per molt fantàstiques i irreals que siguin, que un pensa que podrien no ser ficció, que podrien perfectament haver-se esdevingut. I això és, em penso, el que em va atrapar. A més de les cinc obres que t’he dit que vaig llegir, Atena, sé que va escriure algunes més, tot i que jo diria que no va ser un escriptor gaire prolífic. Quantes obres va publicar?

 

Currículum literari de Jesús Moncada

 

–Per ordre d’aparició, noiet, han estat: Històries de la mà esquerra i altres narracions, el 1981; El cafè de la granota, el 1985; Camí de sirga, el 1988; La galeria de les estàtues, el 1992; Estremida memòria, el 1997; Calaveres atònites, el 1999; Contes [inclou els seus tres llibres de narracions breus], el 2001, i Cabòries estivals i altres proses volanderes [recull d’articles de diari], el 2003.

–Veig, Atena, que el seu primer llibre va ser publicat quan devia tenir uns 40 anys, ja que per l’edat que El Periòdico deia que tenia quan es va morir, devia haver nascut el 1941 o el 1942, oi?

–Sí, va ser concretament l’1 de desembre de 1941 quan va néixer aquest escriptor a qui li agradava definir-se com “un català de Mequinensa”.

–Així va ser un escriptor més aviat tardà, si es compara amb el que se sol considerar una bona edat per començar a publicar, oi Atena?

–Aquesta impressió teva, noiet, és enganyosa, perquè en realitat va començar a escriure de ben jove, de nen, de fet, si atenem al que ell mateix deia i a la seva biografia; ara, una altra cosa és quan va aconseguir editor.

–Doncs per què no m’expliques ni que sigui pel damunt la seva vida?

–Mira, faré una altra cosa, t’explicaré la seva biobibliografia; això sí, com sempre, en plan de passejada, de conversa de cafè, no com una classe universitària.

–És clar, Atena, aquest va ser el tracte quan vam començar a trobar-nos setmanalment, faltaria més.

–Per començar, però –ha proseguit la dea–, i com se sol fer, esmentaré el seu currículum. Per raó del mèrit de la seva obra, va rebre els premis següents: el Joan Santamaria de 1971 per Històries de la mà esquerra; per Camí de sirga, el Joan Crexells de 1988 i el Ciutat de Barcelona, el Crítica Serra d’Or de novel·la, el de la Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell i el Nacional de la Crítica de 1989; per Estremida memòria va rebre el Joan Crexells de 1997 i el Crítica Serra d’Or de novel·la del 1998. També se li van atorgar, l’any 2001, el Premi dels Escriptors Catalans, la Medalla de Santa Isabel de Portugal, de la Diputació de Saragossa, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 18 d’abril de 2004, va rebre de mans del president del Govern d’Aragó, Marcelino Iglesias, el Premi de les Lletres Aragoneses, el màxim guardó literari i cultural de la institució, com a reconeixement a la seva trajectòria. Per cert, aquesta va ser la seva darrera aparició en públic. En total són quatre premis per la seva trajectòria literària i vuit pels llibres –tots aquests per obra publicada, com ell remarcava, ja que no volia presentar-se a concursos, tot i que abans de publicar el seu primer recull, Històries de la mà esquerra, sí que havia enviat narracions curtes a diversos premis de narrativa i els havia guanyat, com veuràs quan et parli de la seva vida.

Té traduïdes obres seves a les 20 llengües següents: alemany, anglès, aragonès, castellà, danès, eslovac, eslovè, francès, gallec, hebreu, hongarès, italià, japonès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, rus, suec i vietnamita.

–Al vietnamita!

–Ja veus, noiet, les coses de Mequinensa poden arribar a interessar gent insospitada a l’altra banda del món.

–Un senyal que el localisme de Moncada és universal, Atena.

–Noi, estàs citant Isidre Grau, això t’ho he dit jo abans…

–No ho atribueixis a una apropiació indeguda i fraudulenta, Atena; considera-ho una mostra del fet que el que es diposita a la memòria hi apareix al conscient impensadament, com les mares del vi quan sacseges una vella ampolla del celler.

–Noi… Bé, tornant a Jesús Moncada, a part de la producció pròpia que ja he esmentat, també va traduir al català 12 obres, entre elles, per exemple, Mort als lletjos, de Voris Bian, o Les proeses d’un jove don Joan, de Guillaume Apollinaire.

El nombre d’articles i treballs sobre Jesús Moncada i les seves obres és també considerable. Quant a la seva biografia, per anar-te-la explicant, seguiré principalment la que es troba a la web que he esmentat abans, www.escriptors.cat/autors/moncadaj i al retrat escrit per Xavier Moret a què s’accedeix des d’aquesta pàgina.

 

La Mequinensa dels primers anys de Jesús Moncada

 

Com ja t’havia dit, Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l’1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. Xavier Moret, en el retrat que fa de Moncada, confegit quan l’escriptor encara era viu, diu que “de nen solia parar l’orella a la botiga del seu pare. «La botiga va ser bàsica», recorda. «Jo hi ajudava de petit i per a mi es va convertir en un observatori ideal per a tota mena de personatges: els clients, els transportistes, els llaüters… Allà podia sentir moltes històries del riu i del poble.» Un altre lloc d’observació privilegiat eren els cafès, on el petit Jesús Moncada anava de taula en taula, escoltant històries i recollint un material de primera que, encara que llavors ell no ho sabés, li hauria de servir més endavant per construir una obra literària de gran qualitat. «Als cafès passava tot pel sedàs», explica. «Era l’àgora! Era l’antiga àgora grega; s’hi discutia de tot, del diví i de l’humà; no s’escapava res… I al costat de l’humor, que dilueix i endolceix les coses, també hi havia la mala bava que la brama sempre comporta. Les tertúlies als cafès de Mequinensa eren una meravella! Jo era un cul de cafè en aquest sentit; hi anava a escoltar, recollia totes les històries que s’hi explicaven. A més, el català hi era molt pur, els castellanismes es podien agafar amb pinces; va ser després que la corrupció va arribar, sobretot per mitjà de la televisió».

Més avall Moret escriu: El naixement de Moncada va esdevenir-se «en l’etapa més dura de la postguerra i en una vila de vençuts», com ell mateix ha dit en una entrevista. Els seus primers records són, per tant, poc amables, fins al punt que en la mateixa entrevista defineix aquella època com «duríssima i, per a una criatura, incomprensible. Tot són silencis, preguntes sense resposta». La situació en aquell primer franquisme era encara més dura si tenim en compte que Mequinensa havia estat de sempre una població republicana i d’esquerres i que se sentia, per tant, una vila derrotada.

Si ens fixem en la geografia, veurem que Mequinensa, la població més oriental de la província de Saragossa, es troba a la confluència dels rius Ebre i Segre; pertany a la Franja de Ponent, el territori aragonès de parla catalana, i als anys quaranta tenia uns dos mil habitants. Les fotografies antigues el mostren com un poble de pessebre, dominat per l’imposant castell i amb unes cases de pedra amb teulades tradicionals, carrerons estrets i costeruts, una església i una plaça que exercien d’epicentre, uns quants cafès escampats i els molls on amarraven els llaüts. De tot això no en queda res, ja que el poble va ser enderrocat abans que les aigües del pantà l’aneguessin, com ha recordat Moncada a l’inici de Camí de sirga i en alguns dels seus contes, com ara «Nit d’amor del coix Silveri», on qualifica aquells temps de «molt durs, esgarrifosos, maleïts».

–Atena, no tinc clar què és un llaüt. Ha de ser una embarcació, atenent a això que diu que els amarraven als molls del riu. Abans, quan he sentit el mot ‘llaüters’ m’he quedat una mica estranyat, he pensat en els músics que toquen el llaüt. Ara, quina mena d’embarcació és aquesta?

–El llaüt, anomenat majoritàriament llagut, és una embarcació utilitzada a l’Ebre per al transport de càrrega, d’un arqueig entre 15 i 30 tones. És oberta, amb un petit pont a proa i un altre a popa, i és moguda amb rems i vela. Els llaüters mequinensans la utilitzaven per transportar principalment el lignit que s’extreia de les mines de la zona, quan l’Ebre era encara navegable fins a Mequinensa. Ah, també s’anomena llagut una embarcació petita d’arqueig variable aparellada amb vela llatina, per a la pesca i el cabotatge. És una embarcació típica de la mar catalana i del golf del Lleó i la deus haver trobat en llegir algunes obres de Josep Pla.

–Ara que ho dius, Atena, és veritat que el mot ‘llagut’ no m’era desconegut, efectivament l’havia trobat llegint Pla; però això de llaüt m’ha despistat.

–Ja. Bé, tornant a Moncada, en aquesta època de nen, la vida de la seva població girava al voltant del riu, diu Moret, convertit en centre de totes les coses. «El riu em fascinava», ha explicat Moncada a Mercè Biosca. «Era un dels elements captivadors de la vila, juntament amb el castell, les mines… L’Ebre i el Segre van anar sempre lligats als anys de la meva infantesa i de la meva joventut. Hi anàvem a pescar, a nedar, a navegar, a jugar pels llaüts amarrats als molls. Un viatge amb una d’aquelles naus era com un somni. Sovint, només anaven a Faió, a descarregar a l’estació de ferrocarril el lignit de les mines, però també arribaven molt més avall, a Tortosa i al mateix delta, a la Cava… A mi, de criatura, els llaüters em semblaven una gent extraordinària. El riu sempre és present en els meus llibres.»

«La vida de Mequinensa estava lligada íntimament al riu», ha dit en una entrevista a l’Avui. «Al riu i a les mines. Al riu com a via de comunicació de tota mena i després com a via de transport del lignit que es treia de les mines. Això va condicionar la prosperitat de Mequinensa d’una manera claríssima. Primer va venir una petita època de prosperitat quan la guerra de Cuba, a finals del XIX, quan hi va haver una gran demanda de carbó. Després va venir la crisi i més tard una època de prosperitat absolutament boja, ja que la primera guerra mundial va fer que la vila es convertís en una mena d’Eldorado. Va venir-hi gent de tot arreu. Fins i tot hi venien actrius franceses que fugien de la Guerra del 14, entre elles Madame Françoise, la “madamfransuà” dels mequinensans, que és un personatge que surt a Camí de sirga i que és real. El que ja és creació meva és la seva història.»

Les mines eren un clar tret diferencial de Mequinensa, fins al punt que, segons Moncada, van provocar «l’existència d’una classe proletària en una comarca bàsicament rural. Això i la navegació fluvial –dedicada principalment al transport del carbó– li donen un caràcter molt peculiar. L’explotació del lignit comença d’una manera seriosa a mitjan segle XIX. Cap al 1860, es produeix la fusió de diverses mines petites i neix la Carbonífera de l’Ebre, que significa l’empenta definitiva per a la conca minera». En aquells temps, afegeix Moncada, «la demanda de lignit és enorme, les mines es multipliquen. La major part del mineral fa cap als vapors de Barcelona; els llaüts el transporten per l’Ebre a l’estació de ferrocarril de Faió. Les perspectives de feina provoquen l’arribada de molts forasters. Es multipliquen els comerços de tota mena, els cafès… Com he explicat a Camí de sirga, la vida dels mequinensans canvia de manera radical». Tota aquella eufòria, però, va passar de llarg com havia arribat: de cop. «L’endemà de l’armistici ve la crisi», recorda Moncada. «Moltes empreses tanquen i molts se’n van. Molts anys després, durant la guerra civil, es col·lectivitzen les mines i torna la prosperitat, però la crisi definitiva ve amb el petroli.»

Mequinensa –continua Moret– té, per tant, un passat esplèndid, un present traumàtic per culpa de la destrucció del poble vell i una memòria molt viva, elements ideals per a la construcció d’un obra literària. Calia, però, que un escriptor s’hi posés, i aquest ha estat Jesús Moncada, que va viure a l’adolescència tot el procés de construcció del pantà, iniciat el 1957, quan tenia 16 anys, i culminat el 1971, quan en tenia 30. Jesús, el més gran de tres germans, va néixer en una família «on hi havia republicans d’esquerra, socialistes i comunistes». L’avi patern era miner i l’avi matern, que tenia uns bancals d’oliveres i una mica de vinya, era un matalasser i un bon caçador. El pare del Jesús se’n va anar a treballar de jove a Barcelona, però la mare el va fer tornar perquè havia arrendat una botiga de queviures a Mequinensa i volia que se’n fes càrrec”.

–Ara hauríem de parlar de l’educació de Moncada –ha fet llavors Minerva–, però com que el temps se’ns està acabant (el meu avi sempre tan inoportú), m’estimo més que ho deixem per a la setmana entrant. I per tal que quan tornem a trobar-nos no em diguis que sempre et deixo penxat, et suggereixo que tanquis el programa amb la música que un compositor nacionalista va fer per descriure un riu.

I Minerva m’allarga un long-play de la casa Philips en què hi ha El Vltava, en castellà El Moldava, un poema simfònic del compositor bohemi Bedrich Smetana en què evoca el curs d’aquest riu, un gran afluent de l’Elba. No tenim temps per emetre sencera aquesta composició, de manera que la setmana vinent, si us ve de gust retrobar-vos amb nosaltres, us en parlarem. Bona nit.

 

9h 56 SMETANA, El Moldava

Tot passejant amb Minerva – 78

(2/nov/06)

 

Contingut: Introducció: Leonardo da Vinci, científic i inventor. Les contribucions de Leonardo a les ciències naturals i les matemàtiques. Les aportacions de Leonardo a la mecànica i l’enginyeria. Altres projectes innovadors de Leonardo. Els papers de Leonardo. Els còdexs de Madrid. Un apunt biogràfic de Leonardo.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro.

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08  Introducció: Leonardo da Vinci, científic i inventor

 

–Atena, quan la setmana passada te’ns vas anar deixant darrere teu aquella música –he dit sense cap preàmbul a la dea quan ens hem tornat a trobar–, em vaig quedar amb les ganes de saber de quina obra era. Em va semblar de Mozart o d’algú de la seva època; vaig bé?

–Sí, l’has encertada, era de Mozart, una obra de jovenesa, perquè només tenia 16 anys quan la va estrenar. Ho va fer el 29 d’abril de 1772, amb motiu de l’entronització del nou príncep-arquebisbe, aquell Colloredo de qui ja et vaig parlar i que tan malament va tractar els Mozart, especialment Wolfgang. Era una serenata dramàtica, una «azione teatrale» amb text de Pietro Metastasio, sobre una obra de Ciceró, Somnium Scipionis. La va començar a compondre el 1771 i és probable que originalment estigués destinada a l’anterior mandatari, l’arquebisbe Schrattenbach. Aquesta mena d’òpera la va titular, com havia fet Ciceró, Il sogno di Scipione, El somni d’Escipió, i la música que vau sentir pertany a l’obertura. Per cert, trobaràs una traducció al català de l’obra de Ciceró publicada per Edicions 62 dins el llibre El somni d’Escipió. L’amistat.

–Sospito, Atena, que no vas aportar aquesta música perquè sí.

–Efectivament. Aquest Escipió del títol és Publi Corneli Escipió l’Africà, que va ser nomenat governador de Sicília l’any 205 aC.

–A mi, Atena, Escipió em sona molt relacionat amb la guerra contra els cartaginesos a la península Ibèrica. Bé, de fet, em sonen dos Escipions, si encara recordo alguna cosa de quan, de nen, fa moltíssims anys, m’ensenyaven història d’Espanya.

–Sí. De fet, aquest Escipió rebia el sobrenom d’Africà per distingir-lo del seu pare, que també nomia Publi Corneli Escipió. El nostre Escipió, l’Africà, mentre el seu pare dirigia l’exèrcit romà a Hispània, va lluitar contra Anníbal i va intervenir a les batalles de Tessino i Cannas. Després de la derrota i la mort del seu pare i del seu oncle a Turdetània…

–Que era, Atena?

–El territori dels turdetans, el qual corresponia, aproximadament, a l’Andalusia occidental actual i s’estenia per l’oest cap a l’Algarve, a Portugal. Anava a dir-te quan m’has interromput que Escipió l’Africà va ser nomenat procònsol i cap de l’exèrcit d’Hispània quan van ser morts el seu pare i el seu oncle. El 210 va desembarcar a Tàrraco, que durant tota la guerra va ser la seva base, i va prendre immediatament Cartago Nova, la Cartagena actual. Va seguir una política d’atreure’s els caps indígenes, per exemple els ilergets (avui diríeu lleidatans) Indíbil i Mandoni, política que va resultar molt eficaç. Va dur l’ofensiva a la vall del Guadalquivir, on va vèncer els cartaginesos en diverses batalles entre el 210 i el 206, i va aconseguir d’expulsar-los de la Península Ibèrica. L’any 205 aC, com t’he dit, va ser nomenat governador de Sicília i va dur la guerra a territori de Cartago, fet que va obligar Anníbal a abandonar Itàlia (recorda allò dels pas dels Alps amb un exèrcit que duia fins i tot elefants, i allò altre de l’odi etern als romans i el seu propòsit de destruir Roma) i el va vèncer finalment a la batalla de Zama l’any 202 aC, que va acabar la segona guerra púnica, aquella en el transcurs de la qual va ser mort Arquimedes, l’any 212, durant el setge de Siracusa, fet que sens dubte recordes.

–Sí, el recordo, Atena; encara sóc capaç de recordar el que m’expliques una setmana després, al menys en conjunt.

–Veurem quan de temps et dura aquesta facultat, noiet.

–No cridis el mal temps, sisplau, Atena, no facis del mussol un ocell de mal averany.

–Touché, noiet; aquesta vegada potser m’he passat…

–Passar-te tu, Atena? I ara!

–Compte, noiet, que ara ets tu qui es passa, i recorda amb qui parles…

–Dispensa, Atena, procuraré recordar-ho. Ara em demano de què voldràs parlar-me, avui.

–De qui, en realitat. Com que la setmana passada vam parlar d’un home de qui en un cert moment vam dir que va ser el darrer gran científic i inventor de l’Antiguitat, tenia el propòsit de parlar-te de qui, en certa manera, va ser el primer dels grans científics i inventors posteriors…

–Ja sé, Atena, el vas esmentar –he interromput la deessa–: et refereixes a Galileu.

–Doncs… no, noiet, t’equivoques. Tot i que vam esmentar Galileu, em refereixo a un altre italià, anterior: Leonardo da Vinci.

–Dona, Leonardo da Vinci, científic? Considerar-lo inventor, encara; però científic…

–Mira, noiet, el que diu l’autor d’un esbós biogràfic de Leonardo: Leonardo va ser pintor, escultor, enginyer, arquitecte, físic, biòleg, modista, inventor de jocs de saló i atuells de cuina, geòleg, cartògraf, autor de tractats d’òptica, disenyador de jardins, decorador d’interiors, músic, astrònom i urbanista.

–Apa!

–Et penses que no?

–Dona, sense dades no gosaria negar-ho, però em sembla un pèl excessiu, el que diu aquest biògraf. Ja sé que va ser un home polifacètic, que dèiem abans, polièdric, que es diu ara, i que representa una mena de paradigma del que van ser les grans figures culturals del Renaixement; però…

–Mira –m’ha tallat la dea que l’ègida porta–, si haguéssim de parlar de tot el que va arribar a fer o projectar aquest geni, i del que s’ha escrit referit a ell, hauríem de dedicar-li un munt de passejades. En realitat, només volia parlar-te d’aquells aspectes que el fan semblant a Arquimedes, i després, si ens queda temps, potser veuríem alguns apunts biogràfics. De fet, encara que tu no estaves en condicions de copsar-ho, ja vaig donar-te una pista amb la música final de la passejada anterior.

–Ah, sí, Atena? No hi veig la relació, ho confeso.

–Mira, en una història de l’art que va publicar Ediciones Guadarrama l’any 1966, l’autor, el francès Louis Hautecoeur diu, tot parlant de Leonardo: “Si el relieve de Escipión del Louvre es obra de Leonardo, sería del tratado platónico de Cicerón El sueño de Escipión de donde habría sacado el tipo de joven iniciado”. Com pots veure, la relació entre Il sogno di Scipione i Leonardo hi és clara.

–Caram, Atena, m’ho vas posar imposible: mai no hauria pogut establir aquest lligam.

–Ja m’ho pensava. Bé, que et sembla si començo a explicar-te coses del geni nascut el 15 d’abril de 1452 a la ciutat toscana de Vinci? Bé, això és el que s’accepta generalment, encara que alguns mantenen que va néixer a Anchiano, una petita localitat de la rodalia de Florència, situada a uns tres kilòmetres de Vinci.

Abans de reprendre la narració del que m’ha explicat Atena, em sembla que serà oportú escoltar una mica de música.

 

9h 15’ MÚSICA

 

9h 18 Les contribucions de Leonardo a les ciències naturals i les matemàtiques

 

–Abans de tot –ha proseguit Minerva–, deixa’m justificar la raó d’anomenar-lo científic. En el Renaixement, no es considerava que les ciències i les arts s’escloguessin mútuament, i en aquest sentit Leonardo va ser una figura paradigmàtica, ja que els seus estudis en els camps de la ciència i la enginyeria van ser tan impresionants i innovadors com la seva obra artística, com mostren les gairebé 13.000 pàgines de les seves notes i dibuixos en què va fondre l’art amb la ciència. La seva aproximació a aquesta va ser observacional, no teòrica: va mirar d’entendre els fenòmens que estudiava mitjançant la descripció literal i gràfica fins als més petits detalls. De fet va comprendre i utilitzar l’autèntic mètode experimental un segle abans que Francis Bacon filosofés sobre ell i que Galileu el portés a la pràctica; fins i tot es podria dir que es va avançar a Descartes, i allò que estableix Leonardo en el seu mètode no es diferencia gens de les definicions que avui dia utilitzeu per parlar del mètode científic. Fixa-t’hi:

 

“En enfrontar un problema científic –deia–, disposo primerament diversos experiments, ja que pretenc determinar el problema d’acord amb l’experiència, per tal de mostrar per què els cossos es veuen obligats a actuar d’una manera o una altra. Aquest és el mètode que cal seguir en totes les investigacions sobre els fenómens de la natura”.

 

“Cal que consultem l’experiència en una diversitat de casos i circumstàncies, fins que en poguem extreure una regla general que estigui continguda en ells. Per què són útils aquestes regles? Ens condueixen a investigacions ulteriors sobre la natura i a les creacions artístiques. Ens impedeixen d’enganyar-nos a nosaltres mateixos o als altres tot prometent-nos resultats que no es poden aconseguir.”

 

“Molts pensaran que tenen motius per fer-me retrets, i em diran que les meves proves contradiuen l’autoritat de certs homes tinguts en gran estima per les seves no experimentades teories, sense considerar que les meves obres són simplement el resultat de l’experiència, que és la mestra veritable”.

 

“No hi ha coneixements més elevats o més baixos, sinó un únic coneixement que emana de l’experimentació”.

 

–Això deia Leonardo de la seva manera de treballar, que, com deus haver vist, responia a la manera de fer de la ciència actual –ha continuat Minerva–. Ara, com que no tenia una formació escolar, acadèmica, en llatí ni matemàtiques, els erudits de l’època el van ignorar com a científic, encara que ell va aprendre de manera autodidacta aquesta llengua i prou matemàtiques per utilitzar-les en els seus invents i dissenys. Es diu que va planejar de fer tractats de les diverses matèries que va estudiar per tal que fossin publicats, però ningú no ho va fer.

–Ja veig, Atena, que en el seu temps, com ara, si no publicaves no eres ningú. Però bé que coneixem la seva obra, oi?

–Redescoberta o publicada, noiet, molts anys després de la seva mort. Per exemple, un tractat teòric d’anatomia que va fer a Milà en col·laboració amb el doctor Marcantonio della Torre no va ser publicat fins 161 anys després de la seva mort.

–Caram, Atena!

–I mira, ja que he fet referència a l’anatomia, per començar a parlar del Leonardo científic esmentaré algunes de les seves contribucions en aquesta ciència. Va començar a descobrir la del cos humà quan va ser aprenent al taller d’Andrea del Verrocchio, qui instava tots els seus alumnes a aprendre anatomia. Quan va aconseguir èxit com a pintor, va obtenir permís per fer diseccions de cossos humans a l’hospital Santa Maria Nuova a Florència. Més endavant va fer el mateix a l’hospital del Santo Spirito, el més important d’Itàlia, a Milà. Els anys 1510 i 1511 va col·laborar amb el doctor que he esmentat abans, Marcantonio della Torre. En 30 anys va fer la disecció de 30 cossos de dones i homes de diferents edats, i això li va permetre preparar amb el doctor Della Torre el tractat d’anatomia que t’he dit, amb més de 200 dibuixos. Quan va ser publicat, l’any 1680, va aparèixer amb el títol de Tractat de la pintura. Leonardo també va fer diseccions de vaques, ocells, micos, osos i granotes, tot comparant la seva estructura anatòmica amb la dels éssers humans. És un primer exemple d’anatomia comparada.

Leonardo va fer molts dibuixos de l’esquelet humà, i va ser el primer a descriure la forma de doble S de l’espinada. També va estudiar la inclinació de la pelvis i el sacre i va remarcar el fet que el sacre no és d’una sola peça, sinó que és compost de cinc vèrtebres unides solidàriament. Així mateix va ser capaç de representar excepcionalment bé el crani humà i les seccions transversal, sagital i frontal del cervell. Va dibuixar moltes imatges dels pulmons, el mesenteri, el tracte urinari, els òrgans sexuals i fins i tot el coit. Va ser el primer que va dibuixar el fetus en la posició intrauterina (volia aprendre tot el que pogués sobre el miracle de la gestació, deia), com també el primer a dibuixar l’apèndix humà. Va fer també molts dibuixos dels músculs i els tendons de la musculatura cervical i de l’espatlla. Va ser, en resum, un veritable mestre de l’anatomia topogràfica.

Cal que et faci notar que no va estar només interessat a estudiar l’estructura del cos humà, sinó també la funció dels diferents components, de manera que va esdevenir un fisiòleg a més d’un anatomista. Va cercar activament models amb deformitats físiques significatives, amb el propòsit de fer caricatures.

–Amb el propòsit de fer caricatures?

–Potser no ha estat una expressió molt afortunada; el que volia dir és que també cercava models per a persones que representessin trets de caràcter considerats negatius, com feien altres artistes. Els estudis anatòmics que va fer Leonardo li van permetre dissenyar el primer robot conegut de la història. El dibuix, que ha acabat essent anomenat “el robot de Leonardo”, va ser fet probablement cap a l’any 1495, però va romandre desconegut fins al 1950. No se sap si va fer cap intent de construir-lo. Leonardo va entendre el treball de les vàlvules cardíaques en el flux sanguini, encara que no va entendre la circulació de la sang perquè creia que era bombada cap als músculs i que era consumida per aquests. Un diagrama del cor dibuixat per Leonardo va inspirar a un cirurgià cardíac una nova via operatòria el 2005.

També va estudiar el funcionament de l’ull humà, sobretot en relació amb l’òptica, encara que es va equivocar en la fisiologia de la visió, perquè creia que el fenomen bàsic es produia al cristal·lí i no pas a la retina, però va precisar encertadament l’acció de les lents esfèriques.

Com a matemàtic, es va interessar especialment pels problemes que podia resoldre amb mètodes geomètrics, descoberts gairebé sempre per camins empírics. Com que era un coneixedor indirecte de l’obra d’Arquimedes, i aquí pots veure que tenim un altre nexe entre el passeig de la setmana passada i el d’avui, va descobrir la manera de trobar el centre de gravetat de la piràmide i les transformacions recíproques de cossos sòlids (recorda que Arquimedes, en el llibre primer de De l’equilibri dels plans, explicava com va trobar els centres de gravetat de certs polígons i, ja en el llibre segon, els de diverses àrees parabòliques). De fet, Leonardo considerava les matemàtiques com a clau de la natura, i tot i que el que coneixeu de la seva obra en aquesta matèria no està escrit amb prou rigor ni els resultats que va obtindre van ser decisius en aquell moment, mereix ser considerat en la història del pensament matemàtic universal per les seves intuïcions prodigioses, en particular les de caràcter geomètric. Algunes d’elles es van plasmar en realitats en els segles posteriors. Ara, com les altres obres teòriques de Leonardo, el seu tractat De ludo geometrico va restar inacabat.

Com a astrònom afeccionat, la seva concepció cosmològica anunciava la de Copèrnic (“il Sole non si muove”, havia escrit). Va afirmar abans que aquest astrònom que la Terra és només un dels planetes del sistema solar i que reflecteix la llum del Sol com ho fa també la Lluna. Ara bé, no acceptava totalment l’heliocentrisme.

–I això em fa veure, Atena, una altra relació amb Arquimedes i la seva esfera, aquell artilugi en què els planetes coneguts a la seva època, inclosa la Terra, giren al voltant del Sol.

–Efectivament, noiet. Veig que vas adonant-te de la raó per la qual he volgut avui parlar-te de Leonardo com a científic després d’haver-te parlat d’Arquimedes. Però deixa’m continuar la relació d’interessos científics de Leonardo. Va fer descobriments en meteorologia i geologia, va conèixer l’efecte de la Lluna sobre les marees, va anticipar les concepcions modernes sobre la formació dels continents, ja que va fer una explicació dinàmica del relleu terrestre, considerant l’erosió pluvial i eòlica i la sedimentació, i va conjecturar quant a l’origen dels fòssils, que cercava i col·leccionava amb delit. Deia que els que es trobaven a les altes muntanyes continentals s’havien format a l’aigua del mar i, doncs, que havien hagut de produir-se canvis en l’escorça de la Terra, tot aixecant-s’hi muntanyes que ocupessin unes noves posicions.

Va escriure molt sobre mecànica, que considerava una ciència aplicada i no pas pura teoria; deia que era la més noble de les ciències, ja que pel seu mitjà tots els cossos mòbils duen a terme les seves accions. Va acceptar les nocions fonamentals de l’estàtica aristotèlica i va basar la seva dinàmica sobre el concepte medieval de l’impetus. Va demostrar la llei de la palanca pel mètode de les velocitats virtuals. Va preveure el principi de la inèrcia que Galileu va demostrar experimentalment més endavant. Va estudiar el moviment dels projectils, la caiguda dels sòlids i el xoc o percussió entre ells, i va enunciar el principi de l’acció i la reacció. Va ser un dels creadors de la hidrodinàmica, ja que va estudiar els corrents d’aigua i la propagació de les ones a la seva superfície. També va estudiar les ones de l’aire i les lleis del so.

Com pots veure, doncs, la qualificació de Leonardo com a científic no l’he fet a la lleugera; però és que amb això no he acabat, em cal encara parlar-te del Leonardo inventor i enginyer.

Amb tot, m’ha semblat que abans de narrar el que Minerva m’ha explicat d’aquesta faceta de Leonardo, hauríem de fer una altra pausa musical.

 

9h 28’ MÚSICA

 

9h 31  Les aportacions de Leonardo a la mecànica i l’enginyeria

 

–Fascinat pel fenomen del vol –ha continuat Minerva–, Leonardo va fer més de 100 estudis gràfics detallats del vol dels ocells i plànols d’algunes màquines voladores, incloent-hi una mena d’helicòpter, que va anomenar “ornitòpter”, dotat amb ales giratòries i amortidors per a aconseguir un aterratge suau i mogut per quatre homes (que no hauria funcionat, perquè el cos de la màquina hauria girat), i un aparell planador que podria haver volat. El 3 de gener de 1496 va provar una de les seves màquines voladores sense èxit, entre altres raons, per manca d’un mecanisme amb prou força impulsora.

El 1490 va fer l’esbós d’una transmissió variable contínua, sense trams. En alguns dels automòbils que es fabriquen actualment s’utilitzen sistemes de transmissió variable que són variacions modernes de la concebuda per Leonardo. En tractors, motos de neu i escúters es vénen usant de fa temps transmissions contínues variables.

El 1502, Leonardo da Vinci va dibuixar els plànols d’un pont d’un sol ull de 240 m de longitud com a part d’un projecte d’enginyeria civil a Istanbul per al sultà otomà Baiacet II. Amb aquest pont es pensava creuar la boca del Bòsfor, l’estret conegut com el Corn d’Or. Baiacet no va acceptar el projecte perquè va creure que la construcció d’un pont com aquest era impossible. La visió de Leonardo va ser recuperada quan a Noruega, l’any 2001, es va construir un pont més petit basat en el seu disseny. El maig d’aquest any, el govern turc va decidir de construir el pont de Leonardo.

Els quaderns de Leonardo també contenen dissenys d’armes lleugeres i pesants que va fer per raó de la seva feina com a enginyer militar: metralladores, un carro de combat blindat accionat mitjançant unes manovelles mogudes per la força muscular i dotat d’una cuirassa cònica, bombes de dispersió, granades, morters, un paracaigudes funcional, un escafandre de pell de porc amb una mànega per respirar, embarcacions submarines… De fet, Leonardo odiava la guerra, va anomenar-la “follia bestial”, però no es va poder substraure de colaborar-hi, ja que en el seu temps Itàlia era un territori en què es van lliurar moltes de les pugnes militars europees.

–Bé, si tu ho dius, Atena… Ara, a mi em sembla que si un rebutja una activitat i no hi vol participar, amb no fer-ho en té prou.

–Ho veus molt fàcil, tu, com es nota que no t’hi has trobat. I no diré res més de tu per no fer-te sortir els colors a la cara.

He optat per no afegir ni un mot. La dea ha proseguit així:

 

Altres projectes innovadors de Leonardo

 

–Leonardo va reeixir igualment en altres projectes científics o mecànics d’utilitat immediata, des d’aparells destinats a la investigació, com higròmetres i anemòmetres, un mecanisme de rodes dentades que s’ha interpretat com la primera calculadora mecànica o un dels primers robots programables, que s’ha pres erròniament com un cotxe mogut per un mecanisme de molles, fins al comú ratllador de pa, passant per una pràctica serra per a marbre, una màquina per a fabricar cordes, modernes portes batents per a escluses, màquines per a tallar cargols i llimes, una polidora de miralls, una grua mòbil per elevar càrregues pesants que facilitaria les tasques de construcció, una excavadora flotant per aconseguir que els rius fossin navegables, un molí d’aire calent, basat en el principi de la roda de pales i en l’aprofitament de la calor residual, que funcionaria mitjançant un motor de pales, instal·lable en xemeneies, que giraria a conseqüència de l’ascensió dels gasos calents de la combustió, i un molí hidràulic.

La gran majoria de les invencions de Leonardo no van ser construïdes durant la seva vida, però recentment s’han construït models de moltes d’elles amb el patrocini d’IBM, els quals s’exhibeixen al Museu Leonardo da Vinci al castell de Clos Lucé d’Amboise, a França.

En els seus anys al Vaticà, va planejar un ús industrial de l’energia solar, mitjançant la utilització de miralls còncaus per escalfar aigua. I és que Leonardo també va fer investigacions urbanístiques. Per exemple, va dibuixar els plànols d’una ciutat model que hauria de ser construïda en dos nivells, un de superior per a ús exclussiu de vianants i un altre d’inferior per a vehicles. També va dibuixar els edificis públics que tindria, com ara les esglésies i l’ajuntament, amb els seus sistemes d’escales i les instal·lacions de calefacció, així com el sistema de desguassos de tota la ciutat.

Fins i tot es va interessar per altres qüestions que podríem considerar menors, com ara la culinària, a la que va aportar innovacions importants, recollides en un llibre de cuina que hom anomena Còdex Romanoff. També va introduir l’ús de les estovalles a taula, ja que considerava aquest ús una mesura higiènica i pràctica. Val a dir que la noblesa del seu temps va trigar a seguir el seu exemple.

Com ja deus haver intuït, noiet, Leonardo mai no va veure publicat el contingut dels seus manuscrits. El recull i la transcripció de les notes manuscrites que va dedicar als temes científics no van ser fets fins al segle XIX. Per aquesta raó, hi ha qui l’ha considerat no com el primer enginyer modern, sinó com el darrer dels enginyers de l’Antiguitat, tot fent notar que després de l’època de Leonardo es va formalitzar la publicació dels descobriments científics. Amb tot, avui dia hi ha edicions acurades dels primitius “Quaderns”.

–Com és que els seus manuscrits es van conservar, Atena?

 

Els papers de Leonardo

 

–És una història llarga i accidentada, noiet. Després de la seva mort, i tal com havia manat al seu testament, alguns llibres, tots els seus quaderns i uns altres papers van quedar sota la custòdia del seu deixeble Francesco Melzi.

Aquest, conscient de la magnitud de l’obra del mestre, es va lliurar a la feina immensa d’ordenar i catalogar els milers de fulls amb anotacions, escrits, dibuixos i esbossos de caire molt divers, escrits per les dues cares amb l’escriptura especular de Leonardo…

–Et refereixes, Atena, a aquella particularitat dels escrits de l’artista que fa que s’hagin de llegir reflectits en un mirall, oi?

–Sí, noiet, Leonardo escrivia de dreta a esquerra segurament per dues raons. D’una banda, és possible que volgués encriptar el que escrivia de manera que fos dificultós copiar-ho; pensa que va dur els seus quaderns amb ell en tots els seus nombrosos viatges per Europa i sens dubte més d’un hauria volgut aprofitar-se del seus invents militars, en aquells temps de guerra arreu del continent. Per una altra banda, com que, segons el testimoni de Luca Pacioli, era esquerrà, i tenint en compte les característiques de les plomes que s’utilitzaven per escriure, segur que li resultava més còmode fer-ho de dreta a esquerra perquè així la ploma lliscava millor i s’estalviava les possibles esquitxades que produiria la punta de la ploma si s’enganxava en el paper en haver-la d’empènyer per escriure-hi.

–No hi hauria pensat mai, en això del lliscament de la ploma, Atena.

–Ja veus, noiet. Tornant a Melzi, et deia que va lliurar-se a ordenar la deixa del mestre, i ho va aconseguir prou satisfactòriament, en la tranquil·litat de la seva vil·la de Vaprio D’Adda, una localitat propera a Milà, lloc on va dur la seva valuosa herència, a la qual va donar una unitat força notable tot seguint un criteri lògic i simple. El resultat més coherent i acabat del que va recopilar va ser el Tractat de la pintura, el contingut del qual va ser transcrit anys més tard a l’anomenat Còdex d’Urbino, que es conserva a la biblioteca del Vaticà.

Malhauradament, allò que semblava segur a mans de Melzi, va començar a fragmentar-se, lentament, a partir de la seva mort, l’any 1570, perquè els seus béns van ser repartits entre els seus cinc fills. Un d’ells, Orazio, es va quedar amb la totalitat dels quaderns i papers de Leonardo ordenats pel seu pare, però n’ignorava el valor i, com que no sabia que fer-ne, els va amuntegar en un soterrani o unes golfes, on van romandre exposats al deteriorament.

En un moment indeterminat van ser trobats per Lelio Gavardi, preceptor de la Casa Melzi. Com que es va adonar de la importància del descobriment, va pensar la manera d’apropiar-se part d’aquest tresor. Així, aviat va aconseguir sostreure’n 13 manuscrits. Amb la idea d’obtenir algun benefici econòmic, va intentar vendre’ls a alguns personatges notables, però va fracassar diverses vegades. Ja amoïnat, i a causa de la intervenció d’un tercer, va decidir de tornar-los. D’aquesta manera va començar l’anar i venir d’aquests documents i uns altres a les mans de persones interessades i poc escrupoloses que s’havien assabentat de la important troballa, i es va generar la ja esmentada i ominosa fragmentació i la inexorable dispersió d’allò que tan laboriosament havia aconseguit Francesco Melzi.

Les destinacions dels manuscrits van anar prenent, amb el curs del temps i les circumstàncies de la història, diversos camins. Avui, els principals manuscrits de Leonardo es troben repartits per diversos països. A Europa es distribueixen entre Itàlia, França, Anglaterra i Espanya. I en el nou món, podem trobar-los als Estats Units. També hi ha fulles soltes en diversos llocs del vell continent.

 

Els còdexs de Madrid

 

–Ara que has dit que a Espanya n’hi han, de manuscrits originals de Leonardo, em sembla recordar que s’hi troben a la Biblioteca Nacional, a Madrid.

–Certament, noiet, són els còdexs anomenats Madrid I i II. A més, fa poc, el 23 de setembre passat, aquest organisme els va presentar públicament. Són dos quaderns de notes i dibuixos, els únics que resten d’una col·lecció més nombrosa.

–Ah, sí, Atena? M’ho pots explicar?

–Et donaré, traduïda, part de la informació que va presentar la mateixa Biblioteca Nacional. Diu:

 

“Després d’una agitada història, a finals del segle XVI hi havia a Espanya un preciós lot dels seus manuscrits. Per desgràcia, només han romàs entre nosaltres els dos còdexs Madrid, que el 1633 van ser vistos pel pintor Vicente Carducho a casa de l’estrambòtic noble i apassionat col·leccionista madrileny Juan de Espina, que va morir sense descendència i va deixar una bona part de la seva col·lecció al rei Felip IV, passant així a formar part de la Biblioteca Real, posteriorment nucli de la Biblioteca Nacional. Al seu excepcional valor artístic i documental, cal afegir el fet que aquests manuscrits constitueixen l’única obra d’indubtable atribució a Leonardo existent a Espanya.

”Ambdós en paper, fan 222 x 155 mm i consten de 191 folis l’I i 157 el II, i poden datar-se entre els anys 1491 i 1505. En ells, són fonamentals els innombrables dibuixos i croquis a tinta, esbossos uns i minuciosos d’altres. De primer dibuixava i a continuació afegia els textos explicatius en els buits que deixaven les il·lustracions. Com que cada pàgina constituïa una unitat, de vegades Leonardo es veia obligat a omplir els espais fins al punt de distorsionar l’escrit. Normalment escrivia una pàgina i deixava les següents en blanc per completar el tema en un futur pròxim, que no solia arribar mai, així que, temps després, aprofitava els buits per anotar altres assumptes.

”El còdex Madrid I, un veritable tractat d’estàtica i mecànica, conté els dibuixos millors i més contundents, a tinta negra. Són esquemes detalladíssims de diversos mecanismes i artefactes, com ara cargols sens fi, cadenes de tracció, màquines tèxtils, maquinària de rellotgeria, armes, panys, els quals ocupen a vegades gairebé la totalitat de la pàgina, i les diverses peces dels quals estan numerades amb lletres de l’alfabet i les corresponents explicacions en el text que les acompanya. També hi ha una part teòrica amb major densitat de text, i dibuixos que no passen de ser ràpids apunts sobre diversos temes, com ara la gravetat.

”El còdex Madrid II està compost per dues parts diferents, la segona de les quals, el quadern que tracta de la fosa del cavall Sforza, a sanguina, és un clar afegit de data imprecisa.

”A més de diverses vistes i paisatges, hi ha alguns mapes entre els quals destaquen per la seva bellesa i colorit, el de la Vall de l’Arno, i un plànol de Pisa amb la desembocadura de l’Arno, que ens recorden que cap a 1503, Leonardo era immers en una de les seves utopies, el projecte de desviar el riu Arno i construir un canal que unís Florència al mar.

”Hi ha dibuixos d’arquitectura i enginyeria militar, altres de geometria, en especial sobre alguns problemes com “la quadratura del cercle”, que el preocupaven especialment, i alguns sobre el vol dels ocells, el moviment de les ones o instruments musicals.

”Als primers folis anota la llista dels llibres, 116 en total, que deixava a Florència, i que constitueixen un catàleg de la seva biblioteca, i en suma, de les matèries que li interessaven, que eren gairebé totes.”

 

–Fins aquí, el que diu la Biblioteca Nacional –ha conclós Minerva.

 

9h 44 MÚSICA

 

9h 47  Un apunt biogràfic de Leonardo

 

–Atena –l’he dit llavors–, si no tens alguna altra cosa que explicar-me, no podries fer-me ni que fos un apunt biogràfic de Leonardo?

–Em sembla bé, perquè quant a la seva faceta científica ja t’he dit el que volia, i de la seva obra plàstica no tindríem pas temps de parlar. A més, sense poder veure les obres, la cosa és menys interessant.

Bé, som-hi. Recorda que cap al començament de la passejada t’he explicat que Leonardo di Ser Piero da Vinci, que aquest és el seu nom complet, va néixer el 15 d’abril de 1452 a la ciutat toscana de Vinci, segons alguns, o a Anchiano, una petita localitat de la rodalia de Florència, situada a uns tres kilòmetres de Vinci, segons uns altres. Era fill il·legítim de Ser Piero da Vinci, un prominent notari florentí. Va ser criat a la casa del seu avi patern i Ser Piero va arreglar que la mare, una pagesa anomenada Caterina, es casés amb un vilatà veí, i ell es va casar amb una altra dona.

–Mite’l que llest!

–No era pas una martingala poc usual; a la cort dels monarques europeus de l’època era una pràctica gairebé habitual. I si els cortesans podien fer-ho, per què no haurien de fer el mateix els burgesos principals, devien pensar.

–Si, val Atena, val… Va, continua, sisplau.

Més endavant, el pare i la mare de Leonardo van tenir més fills, cada un en el seu respectiu matrimoni, el que li va donar un total de 17 mig germans i germanes, amb els que sempre va mantenir contacte.

Pare i fill es van mudar a la propera Florència i el jove va rebre la millor educació que la ciutat, centre artístic i intel·lectual d’Itàlia, podia oferir. A més, va tenir accés a les valuoses obres de la biblioteca familiar i les d’alguns amics del seu pare. Segons deien els que el coneixien, Leonardo era elegant, persuasiu en la conversa i un extraordinari músic i improvisador.

Quan va complir 15 anys, el seu pare el va enviar com a aprenent al taller d’Andrea del Verrocchio, l’artista més important de Florència, escultor, pintor i orfebre. Amb ell, Leonardo es va iniciar en diverses activitats, des de la pintura de retaules i taules, fins a l’elaboració de grans projectes escultòrics en marbre i bronze.

Després del seu aprenentatge, va entrar a formar part del gremi de pintors de Florència i encara que als 20 anys ja era mestre independent, amb un estil propi i original, va romandre com a assistent al taller de Verrocchio, molt interessat a descobrir noves tècniques per treballar a l’oli.

A la recerca de nous quefers i de millors ingressos, als 30 anys es va traslladar a Milà, on va entrar al servei de Ludovico Sforza, duc de Milà i ambaixador de Florència, després d’haver-li escrit una carta en la qual l’artista s’oferia com a pintor, escultor i arquitecte, a més d’enginyer, inventor i hidràulic. Afirmava que podia construir ponts portàtils, que coneixia les tècniques per realitzar bombardejos, construir vaixells i vehicles cuirassats, canons, catapultes i altres màquines de guerra.

–No s’estava de res, el nostre Leonardo, Atena, a l’hora de parlar d’ell mateix.

–Home, en aquell temps no hi havia representants, marchands, mànagers ni agents publicitaris, així és que si no eres tu mateix qui es feia la propaganda…

–Tens raó, Atena. I si d’una altra banda, l’home estava convençut de la seva vàlua i la seva capacitat, per què no dir-ho, oi?

–Efectivament, noiet. Leonardo va romandre a Milà durant 17 anys, treballant en projectes de tot tipus, tant artístics com científics, el principal objectiu dels quals era experimentar. Molt interessat en les lleis del moviment i la propulsió, va dedicar els seus esforços a l’enginyeria militar per tal de desenvolupar mètodes per disparar catapultes i desviar rius, tot servint al duc com a enginyer en les seves nombroses empreses militars i també com a arquitecte. A més, va destacar-se com a músic i organitzador de festes, tot inventant enginyosos mecanismes per als espectacles teatrals, els tornejos i els festivals que promovia el duc.

Això no li impedia de dur a terme encàrrecs artístics ocasionals per a Florència, que freqüentment deixava inacabats, ja que absorbien els seus múltiples interessos. Va estudiar Euclides amb el matemàtic italià Luca Pacioli, aquell que he esmentat abans en parlar del fet que era esquerrà, i el va ajudar en la confecció d’un llibre que esdevindria famós, La Divina Proporció.

L’obra d’art més important del període milanès de Leonardo són les dues versions de La mare de Déu de les roques, on va utilitzar per primer cop la tècnica inventada per ell de l’sfumato, una de les característiques de la seva pintura.

Durant dos anys va treballar en la que s’ha considerat la seva obra mestra, La santa cena, una pintura mural per al refectori del monestir de Santa Maria delle Grazie, en la qual va recrear un tema tradicional d’una manera completament nova. Però no et parlaré d’això perquè, com t’he dit, no vull comentar els aspectes artístics de l’obra del nostre toscà.

Sí que et diré, però, que malhauradament l’ús experimental que Leonardo va fer de l’oli sobre guix sec va provocar uns problemes que van conduir al deteriorament de la pintura tres anys després. Des de 1726 s’han succeït diversos intents de restaurar-la poc reeixits. El més recent sembla que ha anat millor.

El desembre de 1499, les tropes franceses, que combatien el duc de Milà, van conquerir la ciutat, i Leonardo va tornar a Florència per a treballar com a enginyer militar. Allí va ser membre de la comissió d’artistes encarregats de decidir sobre l’adequat emplaçament del David de Miquel Àngel, va exercir com a enginyer en la guerra d’aquesta ciutat contra Pisa i va conèixer Maquiavel, que el va ajudar a aconseguir l’encàrrec de pintar La batalla d’Anghiani.

Durant aquest segon període florentí, Leonardo va pintar diversos retrats, però l’únic que s’ha conservat és el de Mona Lisa, La Gioconda, que molts consideren el més famós de la història de la pintura.

–No sé si el més famós, Atena, però potser sí el més popular, em sembla.

–No sé per què diferencies famós i popular, noiet.

–No he dit res, Atena.

–Doncs prosegueixo. Durant sis anys, Leonardo va repartir el seu temps entre Milà i Florència, on sovint visitava els seus germanastres, que es van donar traça per deixar-lo sense cap herència a la mort del seu pare. Poc després va morir un seu oncle molt estimat, i aquesta vegada sí que va poder lluitar contra els estratagemes dels seus mig germans i germanes i gaudir de la terra i els diners que li va deixar el seu parent.

A la mort de Giuliano de Medici, va acceptar la invitació del rei Francesc I de França per traslladar-se a la seva cort de Fontainebleu, com a “Primer Pintor, Enginyer i Arquitecte del Regne”, i es va dedicar a fer estudis arquitectònics per als castells reials. El rei de França era un incondicional admirador de Leonardo, que havia dissenyat per a la seva coronació un sorprenent lleó mecànic, per la qual cosa li va proporcionar totes les comoditats i luxes possibles.

Va passar els seus últims anys al castell de Cloux, on va morir el 2 de maig de 1519, als 67 anys, en braços del mateix rei de França, segons diu la llegenda. Va ser enterrat a l’església de Sant Valentí a Amboise.

–I fins aquí, noiet, la biografia resumida del geni toscà. Confio que amb la passejada d’avui t’hagi quedat clar que Leonardo da Vinci va ser un veritable científic, quod erat demostrandum.

–Caram, Atena, t’has passat al llatí?

–Una brometa, noi, una brometa final.

I Minerva, una vegada més, s’ha fet fonedissa. De manera que m’acomiadaré en el seu nom no sense dir-vos que tots els fragments musicals que han acompanyat aquesta passejada són d’una missa de Nadal gregoriana, la Tertia Missa in Nativitate Domini nostri Jesu Christi. Encara que la manera actual d’interpretar el cant gregorià és relativament recent, perquè es remunta a l’inici del segle XX, aquesta modalitat de cant litúrgic té l’origen possiblement al segle V, però més probablement al VII, ja que pel nom que se li dóna podria ser que s’iniciés sota el pontificat del sant pare Gregori I, l’anomenat Gregori Magne, que va ocupar la càtedra de Sant Pere entre els anys 590 i 604.

I he triat fragments de cant gregorià perquè, tot i que cantat d’una altra manera, crec que és segur que acompanyava la litúrgia sacra en els temps de Leonardo. Podria semblar que hauria estat més adequat posar música del Renaixement, però cal tenir en compte que la música europea occidental de l’època va evolucionar més tardanament que altres arts, i els primers músics renaixentistes importants de l’àmbit mediterrani, com ara els italians Pier Luigi de Palestrina i Claudio Monteverdi o els espanyols Cristóbal de Morales i Tomás Luis de Victoria van néixer o van començar a compondre força temps després de la mort de Leonardo.

Així doncs, acomiadarem aquesta passejada també amb música de la missa que he esmentat, amb l’esperança que hàgiu passat una bona estona. Bona nit.

 

9h 57 MÚSICA

Tot passejant amb Minerva – 77

(27/oct/06)

 

Contingut: Científics grecs (5). Arquimedes. Introducció: el principi d’Arquimedes. El problema de la corona d’or. Arquimedes, el científic més gran de l’Antiguitat. Siracusa, un important centre cultural i econòmic del món grec. Els enfrontaments bèl·lics dels siracusans. La joventud d’Arquimedes. Estudis a Alexandria. Arquimedes a Siracusa. L’obra d’Arquimedes. Els setges de Siracusa. Les màquines de guerra d’Arquimedes. La fi d’Arquimedes.

 

9h 06 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 07 Científics grecs (5). Arquimedes

 

Introducció: el principi d’Arquimedes

 

Quan m’he trobat amb Minerva per fer una nova passejada, li he comentat que feia molt de temps que havia quedat interrompuda aquella sèrie de caminades amb els científics de la Grècia clàssica.

–És veritat –m’ha dit–, la darrera vegada que en vam parlar va ser el 19 de gener. Recordo que vam tancar la caminada parlant d’Alexandria i dels científics alexandrins; també recordo que vas demanar-me que et parlés d’Arquimedes i que vaig contestar-te que ja ho faria un altre dia. Doncs bé, em ve de gust parlar-te’n avui.

–Arquimedes o Arquímedes, Atena?

–Arquimedes, noiet. Ja sé que en català ho pots trobar escrit amb accent a la i i sense; però si tens en compte la qualitat de les fonts, veuràs que les que tenen més autoritat, com ara la Fundació Bernat Metge –ja saps, aquesta institució que fomenta l’estudi dels clàssics grecollatins i que n’ha publicat fins ara 335 volums en versions generalment modèliques que han contribuït a fixar el llenguatge literari culte–, fan el nom pla, semblantment al grec, que és Arkhimedes. Sens dubte la forma esdrújula és deguda a una contaminació causada pel castellà; en aquest sentit, ‘Arquímedes’ és un barbarisme. Bé, i què en saps, tu, d’Arquimedes?

–Doncs el que sap tothom, allò del principi que diu que un cos submergit en un líquid rep un impuls cap amunt igual al pes del líquid que desallotja, i allò de la corona d’or que el va dur a descobrir aquest principi i a sortir al carrer tot cridant “Eureka!”.

–I ja està? Això és tot el que saps?

–Doncs… sí; ja t’he dit que sabia el que sap tothom, no?

–Mmm, ja ho veig… I ja saps què és un principi? Podries definir aquesta paraula?

–Doncs…

–Ja veig que se m’ha girat feina, si he d’il·lustrar-te –ha fet Minerva–. Bé, primerament deixa’m que et digui que un principi, en física, és l’enunciat d’un procés suportat per un raonament lògic que és considerat origen de tots els fenòmens que són derivats d’aquell procés físic. L’enunciat que va fer Arquimedes referit a la flotabilitat reuneix aquestes condicions i per tant rep amb tota propietat el nom de principi d’Arquimedes; és un dels principis fonamentals de l’estàtica de fluids, i permet-me que l’expressi d’una manera més precisa: un cos submergit en un fluid (observa que he dit fluid, no líquid; per tant, aquest principi val també per als gasos) és afectat per una força ascensional (que anomeneu empenyiment d’Arquimedes) aplicada al metacentre igual al pes del fluid desallotjat.

–Què és això del metacentre, Atena?

–El punt en què la vertical que passa pel centre de pressió d’un cos que sura en desequilibri talla l’eix que contenia el centre de gravetat i el centre de pressió quan aquest cos estava en equilibri.

–Ara sí que ho veig clar. Apa, Atena, que no t’has quedat tranquil·la ni res… Ara, jo m’he quedat com estava; millor dit, m’he quedat pitjor. Però no me expliquis què vol dir la parrafada que has deixat anar, que em temo que encara m’embolicaràs més.

–Doncs queda’t només amb la idea de l’empenyiment cap amunt, car això si que deus saber, ni que sigui intuïtivament, el que és.

–Sí, Atena, tampoc cal que exageris. A més, ¿no es pot dir més senzillament que tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta vertical i cap amunt igual al pes del fluid desallotjat?

–És clar, noiet; ja veig, però, que he de mirar de no fer servir un llenguatge científic precís.

–Si te’ls pots estalviar, Atena, em faràs un favor. I parlant de favors: ¿pots explicar-me com va anar allò que va fer que Arquimedes exclamés “Eureka!”, és a dir, “Ho he trobat!”?

 

El problema de la corona d’or

 

–I tant –ha fet la deessa d’ulls clars–. Diuen que Hieró II –ja te’n parlaré una mica d’ell després–, quan va accedir al tron de Siracusa va voler oferir als déus una corona d’or com a mostra de gratitud. Va encarregar el treball a un important joier de la cort, a qui va donar una quantitat determinada d’or per a la seva confecció. Un cop feta la corona, l’orfebre la va lliurar al rei, qui la va fer pesar per tal de comprovar si l’artesà havia utilitzat tot l’or lliurat; vist que el pes es corresponia, la corona va ser instal·lada en un temple. Al cap d’un temps, però, va començar a córrer el rumor que la corona no era tota d’or. Es deia que l’orfebre s’havia quedat una part de l’or i hi havia afegit la quantitat necessària de plata, més barata que l’or, per obtenir-ne el pes. El rei, molt irritat, va encomanar a Arquimedes la feina de descobrir si s’havia comès una estafa, amb la sola condició que no fes malbé la corona, ja que es tractava d’una ofrena als déus. Preocupat per la solució d’aquest problema, Arquimedes pensava contínuament en la solució, fins que un dia, als banys públics, en ficar-se en una tina que estava plena fins dalt, va fer vessar aigua. Aleshores va fixar-se que com més se submergia, major quantitat d’aigua sortia de la tina i això el va fer adonar que per aquest camí podria trobar els elements necessaris per a solucionar el problema. Eufòric, va tornar a casa corrent i completament nu, tot cridant pels carrers: “Eureka!, Eureka!”, que, com tu has dit, en grec significa “Ho he trobat”.

Cal que tinguis en compte que el que havia de calcular Arquimedes era la densitat de la corona –ha proseguit Minerva–, és a dir, la relació entre la seva massa i el seu volum, ja que seria diferent segons que fos feta d’or pur o d’un aliatge d’or i argent. Com que l’argent té una densitat menor que l’or, si s’havia substituït una quantitat en pes de l’or per la mateixa quantitat en pes de plata, el volum de la corona seria major que el que hauria tingut si fos d’or pur; així doncs, com que el pes ja havia estat determinat i era el mateix que el de l’or proporcionat per Hieró, calia trobar el volum de la corona. Però Arquimedes no podia determinar el volum de la corona sense destruir-la, i va ser el vessament de l’aigua de la tina de bany el que li va proporcionar la clau per solucionar el problema. Hi ha diverses versions de com ho va fer. Una és de Vitrubi…

–Et refereixes a l’arquitecte romà, Atena?

–Sí, a aquell de qui vaig parlar-te en una passejada anterior. Segons Vitrubi, Arquimedes va fer dues piles, una d’or i una altra d’argent, totes dues amb el mateix pes que la corona. Després va omplir amb aigua un recipient fins que no hi cabia ni una gota més i va submergir-hi l’argent. D’aquesta manera va sortir del recipient tanta aigua com massa hi havia de plata. Va fer el mateix amb l’or, i va trobar que havia sortit menys quantitat d’aigua que abans. Finalment va ficar-hi la corona i va observar que sortia més aigua que en el cas de l’or i menys que en el cas de l’argent. Amb aquest experiment, Arquimedes va demostrar que el joier havia posat a la corona una determinada quantitat de plata i per tant va fer evident el frau.

Alguns autors no van conformar-se amb aquesta versió, ja que consideraven que no era digne del geni d’Arquimedes haver-se limitat a descobrir el frau sense determinar la quantitat d’or que havia sostret el joier. Segons un d’aquests autors, Arquimedes va arribar a determinar-ne la quantitat de la manera següent: Va agafar una lliura d’or i una altra d’argent, les va posar en els plats d’una balança i va submergir el conjunt a l’aigua. Com que no conservaven l’equilibri, ja que dins de l’aigua l’or pesava més que l’argent, i amb la finalitat de tornar a equilibrar la balança, va anar afegint dracmes al plat de l’argent; amb això va determinar que una lliura i tres dracmes d’argent corresponien a una lliura d’or, dins de l’aigua. Fet això, va pesar la corona i va trobar que pesava sis lliures; aleshores va agafar sis lliures de plata, va posar la corona en un plat i les sis lliures d’argent en l’altre i va introduir la balança a l’aigua. Si la corona hagués estat totalment d’or, en afegir divuit dracmes al plat de l’argent s’haurien equilibrat els dos plats. Però van caldre menys de divuit dracmes per equilibrar-los, cosa que significava que cada dracma de menys equivalia a què un terç de lliura d’or havia estat substituït per un terç de lliura de plata en la corona.

–Enginyós, oi, Atena?

–Sí, certament, encara que llegendari. Amb tot, és probable que aquest mètode, en la seva forma més senzilla, fos el que va utilitzar en realitat Arquimedes.

–Forma més senzilla, Atena? Què vols dir?

–Mira, la forma més senzilla de balança és una barra rígida sostinguda per un fil i equilibrada. Arquimedes tenia prou amb penjar en un extrem la corona i en l’altre un pes equivalent d’or pur i submergir el conjunt equilibrat en l’aigua com hem vist en la segona explicació. Dins de l’aigua es trencaria l’equilibri si la corona no era d’or pur, com va passar. A més, el sistema explicat per Vitrubi no és adequat, perquè la tensió superficial de l’aigua pot modificar el resultat; però no vull marejar-te amb més explicacions relacionades amb aquest tema.

–Bé, Atena, ja m’has parlat del principi d’Arquimedes i del problema de la corona; però has vingut a insinuar, amb allò que has dit que se t’ha girat feina, que la importància d’Arquimedes va més enllà d’aquesta troballa.

 

Arquimedes, el científic més gran de l’Antiguitat

 

–I tant, noiet, que va més enllà. Alguns autors pensen que Arquimedes és el més gran científic de l’Antiguitat i alguns altres diuen que és el més gran científic que ha existit, considerant els mitjans de què disposava i les fites que va aconseguir. Tot i això, té un reconeixement per part del públic en general molt més baix que, per exemple, Isaac Newton o Albert Einstein, com et passa a tu. Però hauries de tenir en compte que va donar una descripció completa i quantitativa del funcionament de les màquines simples i que va establir els fonaments de la ciència de l’estàtica i els de la hidrostàtica, que havien de tenir importants aplicacions pràctiques. Però anem a pams.

–Sí, Atena, que si no em perdo.

–Faré una cosa, noiet: miraré d’anar explicant-te algunes de les seves aportacions a la ciència a mesura que avancem en la seva biografia.

–T’ho agrairé, Atena.

–Doncs som-hi, noiet. El matemàtic, astrònom, filòsof, físic i enginyer Arquimedes va néixer a Siracusa, llavors la ciutat més important de Sicília, cap a l’any 287 aC, fill d’un astrònom. Segons la interpretació del filòleg Friedrich W. Blass, Arquimedes ens facilita el nom del seu pare en un passatge de la seva obra Arenari, on tot parlant dels científics que amb anterioritat a ell havien intentat determinar el diàmetre aparent del Sol, diu: “Fídies, el nostre pare, va afirmar que era 12 cops més gran que el de la Lluna”. Plutarc sosté que era parent i amic del rei Hieró II, i per tant un home acomodat a palau. En canvi, tant Ciceró com Sili Itàlic asseguren que era un home pobre de mitjans i expliquen que la seva mare era esclava. Alguns experts han arribat a la conclusió que aquestes dues teories són complementàries i que probablement Arquimedes era fill de l’astrònom Fídies i una esclava.

Per tal de situar-te, però, cal que faci un parèntesi per parlar-te de Siracusa i de Hieró II.

Abans de continuar amb la narració de Minerva, i tot aprofitant que ella es disposava a fer un parèntesi, nosaltres també en farem un per escoltar un fragment del primer moviment de la sonata per a piano núm. 14, “Clar de lluna”, de Ludwig van Beethoven, interpretada per Wilhelm Kempff.

 

9h 20 BEETHOVEN, Sonata “Clar de lluna”, 1r. moviment

 

9h 23 Siracusa, un important centre cultural i econòmic del món grec

 

–Els primers vestigis de poblament estable de l’illa de Sicília tenen una antiguitat d’uns 7.000 anys –ha proseguit Minerva–; no és, doncs, estrany que entre la gent del meu poble fos tema de mites i cants ni que aparegui en nombrosos textos històrics. Per exemple, Tucídides diu que era habitada per ciclops i lestrígons…

–Què eren, els lestrígons, Atena? –he interromput la dea.

–Semblantment als ciclops, però amb dos ulls, els lestrígons eren uns gegants antropòfags –m’ha contestat–; Ulises també va tenir un mal encontre amb aquests gegants, com pots llegir a l’Odissea. De manera successiva, però –ha continuat Minerva tot tornant al seu relat–, es van anar establint a l’illa diversos pobles, entre els quals els sicans i els sículs, que van ser considerats per la tradició posterior com els indígenes de Sicília.

L’arribada dels grecs, al segle VIII aC, va representar un canvi radical, i l’illa va passar a formar part del món grec clàssic, excepte l’extrem oest, on els fenicis s’havien establert i hi havien fundat diverses ciutats. Entre el segle VIII i el V, la immigració grega va ser molt important numèricament i va donar origen a diverses ciutats, sobretot a la costa. Entre aquestes ciutats va destacar Siracusa, que havia estat fundada pels doris el 734 aC i que des del segle V es va imposar a tota l’illa, sota el règim dels tirans Dionís el Vell, Dionís el Jove, Agàtocles i Hieró II, fins arribar a esdevenir una rival d’Atenes.

–Perdona, Atena –he interromput la dea–: quin sentit cal donar a la paraula tirà, aquí?

–En termes actuals, l’anomenaríeu dictador; però per copsar-ne el sentit que tenia a la Siracusa d’Arquimedes, hauries de situar-te a la seva època.

–Doncs explica-m’ho una mica més, sisplau, Atena.

–Mira, en l’evolució social i política de la Grècia antiga, la tirania va representar un estadi de transició entre el domini de la noblesa i la democràcia. L’origen d’aquest règim polític rau en els grans canvis socials i econòmics que s’hi van produir en els segles VI i V aC. La pèrdua de poder de l’aristocràcia terratinent enfront d’una nova classe enriquida per la indústria i el comerç, i l’empobriment dels petits propietaris, carregats de deutes, afavorien el fet que algun noble, amb el suport de les classes més desheretades i protegit per una força militar no pas important, però eficaç i fidel, intentés de reunir a les seves mans tots els poders efectius. Per a contrarestar aquest fet, els tirans van tenir cura de conservar les formes exteriors d’elecció dels càrrecs i es van esforçar a conduir una política econòmica favorable al poble. Van protegir els camperols, van rebaixar els impostos per tal d’afavorir els més pobres i van arribar a cancel·lar els deutes. Alhora van dur a terme una intensa tasca cultural: van instituir festes religioses i certàmens literaris i van impulsar la construcció de monuments públics. L’èxit de la tirania depenia en gran manera de les qualitats personals del tirà, i per això enlloc no va aconseguir de mantenir-se més enllà de dues generacions, malgrat que els tirans practicaven una política d’aliances mútues per enfortir el seu poder. Algunes de les tiranies de l’antiguitat van ser famoses, com les de Teró, Hieró i Dionís en el cas de Sicília; la seva desaparició a vegades va tornar a deixar pas a l’aristocràcia, o bé, com en el cas d’Atenes, la meva ciutat, a la democràcia, i així va ser el poble l’hereu definitiu dels beneficis introduïts pels usurpadors. En resum, un tirà era un dominador, un príncep absolut. Això, com sol passar, va donar també lloc a tiranies exercides de manera molt opressiva, i així, malgrat que a l’origen el mot tirà no comportava una valoració negativa, ben aviat ja entre els mateixos grecs no solament va ser-ne ressaltada la il·legitimitat, sinó que va designar el qui s’havia apropiat el poder i l’exercia amb violència i arbitrarietat.

–Gràcies, Atena, em sembla que ara ho tinc una mica més clar. Anaves a parlar-me de Siracusa, oi?

–Sí. Siracusa va arribar a ser un centre cultural i econòmic molt important del món grec. Com t’he dit abans, va ser fundada pels doris l’any 734 aC. La llegenda diu que Arquies, membre de la família que regnava a Corint, va haver de deixar la seva pàtria per ordre de l’oracle d’Apol·lo. A causa d’un delicte d’aquest governant, alguns déus s’havien enutjat i havien enviat una pesta a la ciutat. Arquies, doncs, es va veure obligat a marxar, però Apol·lo, a través de l’oracle, li va deixar escollir entre la salut i la riquesa. Va escollir aquesta segona i conseqüentment es va dirigir amb els seus al lloc on posteriorment s’ubicaria Siracusa i allà van fundar una ciutat.

 

Els enfrontaments bèl·lics dels siracusans

 

”Al segle V aC Siracusa va començar l’expansió per mar, va fundar colònies i va conquistar-ne d’altres. Coincidint amb aquest període militarment esplendorós, el tirà Hieró I va promoure el desenvolupament de la filosofia, la literatura i la ciència, de manera que va convertir Siracusa en un gran centre cultural. A la seva mort, però, van arribar temps de guerra i Siracusa va haver de lluitar llargament i durament amb l’altra gran ciutat de l’època: la meva Atenes, que en va resultar vencedora. Tot i amb això, el tirà Dionís el Vell va aconseguir crear les condicions idònies per a la prosperitat de Siracusa. Amb ell, la ciutat va rebre a Plató i s’hi van construir unes fortificacions i edificacions que encara avui causen admiració.

Siracusa també va dirigir, durant una bona part del segle IV aC, les guerres contra els cartaginesos, que ocupaven l’extrem oest de Sicília.

–Atena –he interromput–, jo, dels cartaginesos, sempre he sentit a parlar en relació amb la història dels pobles hispans, amb tot allò de Sagunt, Amílcar Barca, Anníbal, etc., però no tinc de fet cap idea quant a la seva relació amb Sicília. Què hi ha, d’això?

–Bé, ja saps que els cartaginesos, que també anomenaven púnics, eren un poble d’arrel fenícia que va tenir com a centre la ciutat-estat de Cartago, a l’actual territori de Tunísia. A partir dels segles VII i VI aC van començar a ser un poble important i van estendre la seva acció i influència damunt d’altres centres urbans fundats prèviament pels fenicis a Sicília i Sardenya. En la mateixa època van arribar a les Balears i van ocupar Eivissa, on van establir un important centre comercial i de poblament. També van actuar a la costa del nord d’Àfrica, a l’oest de Cartago, i a la zona de l’estret de Gibraltar, basant-se sempre en els establiments fenicis anteriors. Des del segle VI van esdevenir una potència comercial i militar considerable, de manera que aviat van topar amb la competència grega, i van intentar d’apoderar-se de Sicília, que, com t’he dit, dominava el món hel·lenístic, llevat de l’extrem oest. Aquest assaig d’expansió els va dur, durant els segles V i IV, sempre t’estic parlant del temps d’abans de Crist, a una llarga sèrie de guerres amb els grecs sicilians, capitanejats pels de Siracusa, com t’he dit, les quals van acabar sense que aconseguissin el propòsit de conquerir l’illa. La resta d’aventures bèl·liques dels cartaginesos, especialment les que els van fer topar amb els romans, les anomenades guerres púniques, no vénen al cas del que ens ocupa ara, llevat del fet que la primera d’aquestes guerres va acabar amb la consolidació del domini romà a Sicília i que en el curs de la segona es va produir la mort d’Arquimedes, com veurem més endavant. Per cert, allò que esmentaves de Sagunt, Anníbal, etc., està relacionat amb aquesta segona guerra púnica.

Cap a la meitat del segle III aC, Sicília va caure sota l’esfera de la pressió expansiva romana; una bona part de la primera guerra púnica va tenir lloc al seu territori i va acabar amb la seva incorporació a Roma, l’any 237 aC, amb la qual cosa l’illa va esdevenir província romana. Durant el curs d’aquesta guerra, va arribar un moment que a Siracusa només li quedava una reduïda part del sud-est de Sicília. Quan Hieró II va arribar al poder, el 265 aC, va emprendre una política intel·ligent que va impulsar la pau amb els romans. Va organitzar les finances i va construir monuments nous i obres públiques. Aquests van ser els esdeveniments històrics que va viure Arquimedes a la seva joventut.

 

9h 31 La joventud d’Arquimedes. Estudis a Alexandria

 

–Així doncs, Atena, m’imagino que ara tornaràs a parlar-me d’aquest científic.

–Efectivament, noiet, ara tornarem a Arquimedes. Un cop fets els primers estudis a Siracusa, va anar a estudiar a Alexandria per tal de completar i perfeccionar la seva formació. Hieró II promovia aquest tipus d’iniciatives, de manera que el jove Arquimedes no va tenir cap problema per sortir del país. A l’època en què va arribar a Alexandria, aquesta ciutat era el més gran centre d’estudis del moment, tant per la qualitat i quantitat de llibres (500.000 volums) com pels instruments i les estructures disponibles. Allà va estudiar la geometria d’Euclides i va tenir alguna relació amb Eratòstenes, i s’hi va estar molt de temps per tal de finalitzar els seus estudis. Un cop acabats va decidir tornar a Siracusa, encara que segurament, vistes les seves aptituds, hauria tingut moltes possibilitats de consolidar-se com a científic a Alexandria. Segons Plutarc, va ser el rei Hieró II qui “el va sol·licitar i convèncer de la necessitat de dirigir part de la seva tècnica en les indagacions teòriques vers fets concrets, barrejant d’alguna manera l’especulació amb les necessitats materials”.

A més, es pot suposar una certa oposició d’Arquimedes enfront de la ciència oficial dels mestres alexandrins, si es tenen en compte la profunda originalitat de la seva obra científica, el dialecte dòric en què va ser escrita i la molta feina d’enginyer que probablement va dur a terme.

–No entenc, Atena, per què es podria considerar oposició a la ciència oficial el fer feina d’enginyer…

–Mira, la ciència alexandrina en el període en què Arquimedes hi va estudiar, era encara una ciència basada en les ensenyances de Plató, teòriques i abstractes, satisfeta amb la realitat dels seus mètodes i dels seus continguts, molt lligats a la matemàtica pura. Els mestres alexandrins menystenien les aplicacions pràctiques i els invents es consideraven “joguines”. Els enginyers alexandrins es van caracteritzar només per la creació de joguines mòbils com petits teatres mecànics, peces hidràuliques, rellotges ornamentals, etc. En poques paraules: la ciència i els científics estaven totalment separats del poble i de la vida real, però Arquimedes va trencar aquesta “norma”. El que va diferenciar-lo de la resta dels científics va ser el mètode emprat per arribar a les demostracions. A l’època, només es considerava vàlida la demostració estrictament teòrica, i això limitava la solució de nombrosos problemes. A la seva obra titulada Mètode, el siracusà manté que els científics han de traslladar el problema abstracte a la realitat i un cop realitzat aquest pas han d’observar, experimentar i posteriorment determinar-ne la solució. En aquesta obra, Arquimedes va explicar a Eratòstenes com havia trobat molts dels seus resultats a base d’una comparació mecànica, de fet molt semblant a la idea fonamental del càlcul integral; amb tot, el matemàtic va arribar a dir que la investigació efectuada mitjançant aquest mètode no era una demostració veritable, i el mateix Arquimedes va creure que aquest mètode només era bo per a intuir els resultats, els quals no podien ser considerats vàlids fins haver-ne trobat una demostració geomètrica. I això és el que va fer en la seva obra La quadratura de la paràbola seguint un enginyós camí, el de l’exhaustió, que consisteix a esgotar el segment parabòlic traient-li àrees finites cada vegada més petites.

La tornada a Siracusa que he esmentat, però, no va ser la definitiva, perquè Arquimedes va tornar a Alexandria cridat per Ptolemeu i va ser a partir de llavors quan va començar a dedicar-se a realitzacions tècniques i obres d’enginyeria. L’invent més important que va realitzar a Egipte va ser una màquina per a elevar aigua consistent en un tub proveït interiorment d’una xapa en forma de rosca o d’hèlix, la qual, en girar amb una velocitat suficient, permet de passar l’aigua d’un nivell baix a un altre de més alt. Aquesta mena de transportador helicoïdal s’anomena cargol o rosca d’Arquimedes.

 

Arquimedes a Siracusa

 

Quan després d’aquesta estada a Alexandria va tornar a Siracusa, ara per no tornar a anar-se’n, Arquimedes va sorprendre una i altra vegada els seus contemporanis amb les seves troballes matemàtiques i mecàniques. Per exemple, una de les realitzacions que més els va sorprendre va ser la construcció d’una gran nau per a Hieró anomenada Siracusa. Es diu que aquest enorme vaixell es va construir amb la fusta necessària per a construir seixanta galeres. Perquè navegués s’hi havien instal·lat unes vint fileres de rems i al seu interior els pisos estaven coberts per mosaics que representaven la guerra de Troia. Actualment seria l’equivalent a una nau de luxe amb tot tipus de confort. Posseïa des d’una biblioteca fins a estables per als cavalls, banys, cisternes, aquaris i fins i tot un rellotge inventat per Arquimedes. Estava dotada amb armes poderoses i calia una tripulació de 600 homes. Un cop finalitzada la nau, el rei Hieró la va regalar a Ptolemeu, el qual va posar-li el nom d’Alexandria. L’episodi en què s’explica l’avarada de la nau és realment espectacular; es diu que Arquimedes, gràcies a un sistema de politges i altres mecanismes, va augmentar tant com va desitjar la seva força, fins al punt de poder-la avarar amb la d’una sola mà. Aquest fet és teòricament possible, ja que mitjançant maquinàries combinades es pot multiplicar una força tant com es vulgui; la politja composta o polispast, tan emprada per alçar grans pesos, és un altre dels invents del nostre siracusà.

–Realment, Atena, em sembla que començo a adonar-me de la importància d’aquest savi –he dit llavors a la deessa d’ulls clars i cabells rossos.

–És que, com t’he dit abans –ha contestat la dea–, no debades alguns autors pensen que Arquimedes és el més gran científic de l’Antiguitat i alguns altres diuen que és el més gran científic que ha existit, considerant els mitjans de què disposava i les fites que va aconseguir. Potser serà bo que sistematitzi una mica la seva obra per tal que te’n facis una idea. Però abans, en explicar-ho als oyents, potser que facis una pausa.

 

9h 37 HUAPACHÁ COMBO, Blues de las Matemáticas

 

9h 40 L’obra d’Arquimedes

 

–Tornant a Arquimedes –ha proseguit Minerva, tot mirant-me d’una manera tan freda que m’ha fet la impressió que ha endevinat que jo aprofitaria l’ocasió per fer una broma musical–, deixa’m que et digui que en el conjunt de la seva obra destaca especialment la part dedicada a la geometria pura. Per exemple, entre les obres matemàtiques que us han arribat, supervivents de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, cal esmentar De l’esfera i el cilindre, La mesura del cercle, Dels esferoides i els conoides i De les línies espirals.

En De l’esfera i el cilindre hi ha el que fins i tot per al mateix Arquimedes va ser el seu descobriment geomètric més important, de manera que, segons Plutarc, va demanar als seus amics que el seu epitafi fos aquest descobriment; em refereixo a la demostració que l’àrea de l’esfera és igual a l’àrea lateral del cilindre recte circumscrit o a dos terços de l’àrea total d’aquest cilindre, i que el volum de l’esfera és igual a dos terços del volum d’aquest mateix cilindre.

En La mesura del cercle, va demostrar que l’àrea del cercle és igual a la d’un triangle rectangle els catets del qual siguin, respectivament, iguals al radi i a la longitud de la circumferència; que el costat de l’hexàgon regular inscrit en una circumferència és igual al radi d’aquesta i, doncs, que el perímetre d’aquest hexàgon és tres vegades el diàmetre de las circumferència, i que el costat del quadrat circumscrit en una circumferència és igual al diàmetre d’aquesta i per tant el perímetre d’aquest quadrat és quatre vegades el diàmetre de la circumferència. D’aquestes dues darreres demostracions va concloure que, com que tota línia tancada situada dins d’una altra és de menor llargària, la longitud de la circumferència havia de ser més gran que tres diàmetres i més petita que quatre. Per mitjà d’inscripcions i circumscripcions successives de polígons regulars a partir de l’hexàgon fins arribar al de 96 costats, va poder determinar que el valor de la relació entre la longitud de la circumferència i el seu diàmetre, el que ara anomeneu nombre pi, estava entre 223/71, que és 3,1408, i 22/7, que és 3,1428. Així doncs, la diferència amb el valor del nombre pi que utilitzeu ara habitualment de 3,1416 i els que proposava Arquimedes és de –0,0008 i +0,0012. Per tant, malgrat les dificultats que presentava el sistema de numeració alfabètic dels grecs, l’error absolut que va cometre Arquimedes en el seu càlcul va ser inferior a una mil·lèssima.

Quant a De les línies espirals, cal dir que, entre d’altres, hi va realitzar un exhaustiu estudi de l’espiral uniforme, és a dir, la que creix allunyant-se de l’origen d’una manera uniforme. És, per tal que m’entenguis, l’espiral que descriu l’extrem d’un fil que, tot mantenint-lo tibant, s’enrotlla o desenrotlla en un suport com ara una agulla o una tija clavada en un punt. De fet és l’espiral veritable, perquè totes les altres es construeixen mitjançant arcs de circumferència més o menys llargs segons el nombre de punts que es prenguin com a centre dels arcs.

En una altra obra, perduda, va estudiar els poliedres, tot experimentant amb sòlids limitats per cares poligonals. Els cinc poliedres regulars, és a dir, aquells les cares dels quals són iguals entre si i són constituïdes per polígons regulars, van ser descoberts pels pitagòrics, els quals, per raons ignorades, no els van divulgar i va ser Plató qui en va fer un extens estudi, tot exaltant-ne la seva harmonia i bellesa. El mèrit d’Arquimedes va ser haver descobert que, més enllà dels cinc poliedres regulars, n’existeixen uns altres tretze de “semiregulars” –compostos per polígons regulars però no iguals–, i, també, dues infinites famílies de prismes i antiprismes.

Entre les obres de mecànica cal destacar De l’equilibri dels plans i Dels cossos flotants, en dos llibres cadascuna.

En el primer llibre de la primera hi exposa els principis fonamentals de l’estàtica i en particular els de la palanca, que estudia des del punt de vista geomètric; és a dir, redueix el concepte de palanca a una línia geomètrica. Així doncs, opera en un doble sentit, matemàtic i físic. Aquests estudis sobre la mecànica i més concretament sobre la palanca van ser pioners, de manera que Arquimedes va ser el primer a definir-ne els principis fonamentals, dels que ningú no en sabia res. Es tracta d’un fet altament significatiu i excepcional, ja que introdueix una gran novetat en el camp de la ciència antiga: permetre, com a mínim en forma de possibilitat, que la teoria es refereixi a la pràctica i que la ciència tingui aplicacions útils i concretes, conservant però la seva “dignitat” matemàtica.

Els seus estudis referits a la palanca van arribar a la conclusió següent: Un cos rígid susceptible de girar al voltant d’un eix és sotmès a dues forces, una de motriu i una de resistent; els productes de cadascuna de les forces per la seva distància a l’eix són iguals, i per tant és possible multiplicar una força jugant amb la seva distància a l’eix, és a dir, amb el braç de la palanca. Cal que recordis ara aquella frase tan coneguda d’Arquimedes: “Doneu-me un punt d’aplicació i mouré el món”. No cal dir que aquest descobriment ha tingut nombroses aplicacions pràctiques. Arquimedes, per exemple, va construir ginys per al port de Siracusa en què utilitzava el principi de la palanca, com ara les corrioles compostes a què he al·ludit abans en parlar-te del navili Siracusa. Més endavant, durant el setge de la ciutat, alguns d’aquest ginys van ser transformats en màquines bèl·liques, com ara la catapulta. Encara en el llibre primer de De l’equilibri dels plans mostra com va trobar els centres de gravetat de certs polígons i, ja en el llibre segon, els de diverses àrees parabòliques.

En el tractat Dels cossos flotants va establir, primer, que la superfície d’un fluid en repòs és, fixa-t’hi bé, una esfera que té per centre el de la Terra i després va demostrar la llei física de què hem parlat ja a bastament, la coneguda com principi d’Arquimedes. Va trobar també la posició de repòs i les condicions de l’estabilitat d’un segment d’esfera i d’un segment de paraboloide.

En l’Arenari, una de les seves obres menors que ja he esmentat, va construir un sistema de numeració posicional que permet d’expressar quantitats més grans que qualsevol de les que es puguin trobar en la pràctica. Se li atribueix també el Problema dels bous, en el qual es planteja una qüestió, aparentment simple, d’anàlisi diofàntica que no pot ser resolta sinó per nombres fabulosament elevats.

–Què és això d’anàlisi diofàntica, Atena?

–Mira, en àlgebra, s’aplica l’adjectiu diofàntica a l’equació els coeficients de la qual són nombres enters i en la qual es tracta de determinar els valors enters de les variables que satisfan aquesta equació.

–Ui, Atena, això em sona com si em parlessis en grec.

–Deu ser cosa del meu origen, noiet. Així doncs, no cal que et parli del postulat d’Arquimedes, oi?

–Té a veure amb les matemàtiques, Atena?

–Sí.

–Doncs millor que no me’n parlis. O millor sí, digues-me’l, encara que no l’entengui, perquè segur que hi haurà oyents que sí que l’entendran.

–Ve-t’ho aquí: el postulat d’Arquimedes és una proposició segons la qual si es prenen dos elements qualssevol, a i ß, d’un conjunt que tingui estructura de semigrup ordenat, existeix un nombre enter n tal que na > ß, és a dir, hi ha múltiples del petit majors que el gran.

–Gràcies, Atena.

–Bé, si em permets que torni a l’obra d’Arquimedes…

–Sisplau, Atena.

–…esmentaré finalment dues obres que es consideren perdudes: la Catròptica i De la construcció d’esferes. En aquest darrer tractat explicava com construir uns artefactes on es reproduïen els astres del sistema solar. De fet, aquesta manera de representar la Terra respecte dels altres astres de l’univers aleshores coneguts (el Sol, la Lluna i cinc planetes) va ser canviada per Arquimedes, que va fer una innovació considerable dotant-los de moviment. Així el Sol, al centre de l’esfera, romania quiet, i amb un moviment circular al seu voltant giraven els planetes. La Lluna girava també al voltant de la Terra, i tot això gràcies a un sistema de pesos que calia anar pujant. Amagat dins l’esfera es trobava un complex sistema de rodes que permetia que semblés que l’esfera funcionava màgicament. Aquesta realització era una proesa mecànica, però encara més un exemple dels amplis coneixements d’astronomia del siracusà i la sorprenent visió a l’època del moviment dels astres a l’espai. Es podria dir que Arquimedes va idear el sistema que posteriorment va defensar Copèrnic.

 

Els setges de Siracusa. Les màquines de guerra d’Arquimedes

 

I ara caldrà que anem acabant, i per això hauràs de situar-te un altre cop a la segona guerra púnica. En el transcurs d’aquesta, Siracusa, després d’una sèrie de lluites internes entre diferents faccions, va optar per recolzar Anníbal. Com a conseqüència, Roma va enviar un exèrcit i una flota dirigides pel cònsul Marcel. L’atac a Siracusa va ser guiat per terra per Api Claudi, mentre que Marcel, amb seixanta vaixells, armats al màxim per trencar les defenses adversàries, va atacar per mar. Segons Plutarc, els siracusans, en veure això, terroritzats van creure que no podien fer res per evitar la victòria romana, ja que era impossible frenar un atac de tals dimensions.

Però no va ser així: diuen que durant vuit mesos un sol home va poder defensar la ciutat contra l’exèrcit romà: Arquimedes. Passat aquest temps, els romans van partir decebuts i no van tornar fins al cap de dos anys. Gràcies a l’enginy d’Arquimedes i al seu disseny de màquines de guerra, Siracusa va resistir els atacs de la flota dirigida pel cònsul Marcel. Són tres les “armes” més conegudes que va utilitzar i segurament la seva eficàcia va ser exagerada pels historiadors; malgrat tot, no deixen de ser meravelloses.

Alguns textos d’historiadors antics expliquen que Arquimedes va aconseguir cremar nombroses naus romanes mitjançant miralls ustoris…

–Què és un mirall ustori, Atena?

–Un mirall circular còncau que reflecteix els raigs que hi incideixen paral·lelament al seu eix fent-los convergir en un punt en el qual es produeix una calor capaç d’inflamar, fondre o vaporitzar una substància que s’hi hagi posat, com es fa en els forns solars construïts actualment, com ara el d’Odelló de Cerdanya, prop de Font-Romeu, a la banda francesa del Pirineu. Aquest forn solar, construït pel Centre Nacional d’Investigació Científica francès, és el més gran d’Europa, amb una potència de 1000 kW. Com et deia, segons alguns historiadors antics, Arquimedes va reeixir a incendiar les naus enemigues amb miralls parabòlics compostos per nombrosos mirallets, i això va provocar tal terror entre els romans que n’hi havia prou amb què veiessin a les muralles siracusanes algun guerrer amb qualsevol objecte lluent perquè s’estengués l’alarma entre l’exèrcit assetjador. No cal que et digui que això dels miralls ustoris és una llegenda. Segurament, el que va succeir és que es van barrejar dues fonts d’informació: d’una banda, Arquimedes havia fet un estudi sobre els miralls ustoris i fins i tot havia publicat un llibre sobre el tema; d’altra banda, al primer intent de penetrar a Siracusa, algunes naus romanes es van incendiar. Per tant, alguns historiadors van barrejar els dos fets i van crear una història imaginària, però realment fascinant.

La segona arma va ser la catapulta. Arquimedes en va construir una d’enorme, composta per palanques i politges que llançava grans pedres sobre els vaixells enemics. De fet, com ja hem vist, la catapulta és simplement una palanca de primer gènere. Deixant caure un pes molt gran sobre el braç més curt, el braç més llarg s’eleva ràpidament llançant la pedra. Segons l’historiador danès A. G. Drachmann, aquestes roques pesaven uns 250 kg i Plutarc explica que els romans s’aterrien i fugien quan, per les muralles de Siracusa, sortia una viga de fusta o una corda, convençuts que Arquimedes tenia algun nou invent diabòlic per atacar-los.

La tercera arma, la màquina més espantosa de totes les construïdes per Arquimedes, era la màquina capturavaixells, que servia com a última línia de defensa al canal interior del port de Siracusa. Es tractava, segons es creu, d’una pinça gegantina, amagada sota l’aigua. Si un vaixell enemic aconseguia arribar fins allà, la pinça l’atrapava, l’elevava en l’aire i el sacsejava fins a fer caure la tripulació. S’ha dubtat d’una màquina semblant, cosa que no és gens estranya. Malgrat tot, l’historiador Polibi descriu una versió diferent, en la qual una pinça de ferro, muntada sobre una grua, capturava el vaixell, l’aixecava i deprés el deixava anar contra l’escullera.

És gairebé segur que això fos únicament propaganda destinada a crear terror als soldats romans, la història de la guerra en dóna molts exemples de l’ús de la propaganda, però la construcció d’una màquina d’aquestes característiques era possible aplicant els principis de les màquines simples.

 

La fi d’Arquimedes

 

I per acabar, seguiré el relat que pots trobar en un interessant i complet treball d’Oscar Bigu i Ricard Moreno a la web www.xtec.es/~pcairo:

 

Dos anys havien passat des del primer atac de Marcel, qui havia tingut temps d’assabentar-se del costums dels habitants de la ciutat i les festes que s’hi celebraven. El cònsol va esperar el moment més favorable per atacar, el dia de la festa d’Àrtemis. Els guerrers siracusans s’havien embriagat i estaven encara sota els efectes de la festa quan l’exèrcit romà va aconseguir penetrar les sòlides muralles siracusanes. Quan ho van advertir, els defensors, creient que tota la ciutat havia estat conquerida, es van donar a la fuga sense reorganitzar la resistència.

Així doncs, Siracusa va ser conquerida l’any 212 aC. Es diu que Marcel no va poder aguantar les llàgrimes davant el terrible espectacle d’una bella ciutat, aleshores destruïda. Però encara va ser molt més gran el seu dolor en assabentar-se de la terrible notícia de la mort d’Arquimedes. Malgrat que havia donat ordres precises que no el toquessin, el científic va ser mort per un soldat romà durant el saqueig.

La ciutat de Siracusa va ser terriblement saquejada, i com a conseqüència d’això, es van perdre nombrosos documents del gran científic. D’entre les obres més importants i representatives d’Arquimedes que es van perdre hi ha l’esfera que abans he esmentat, la qual va ser traslladada a Roma i instal·lada al temple de la Virtut. Després de la conquesta, Siracusa va decaure definitivament i mai no va tornar a recuperar el seu antic esplendor. Actualment es desconeix on es troba la tomba d’Arquimedes i encara que hi ha diverses hipòtesis, la veritat és que cap d’elles ha pogut demostrar-ho. Després d’Arquimedes no va tornar a haver-hi grans científics fins gairebé 1800 anys després. Galileu, nascut a Pisa el 1564, va estudiar les idees del siracusà i gràcies a aquest estudi va descobrir i consolidar “el Mètode” i va aconseguir, com és prou conegut, resultats molt importants.

 

–Però abans d’acomiadar-me –ha proseguit Minerva–, tornaré a la mort d’Arquimedes. Segons la llegenda, les seves últimes paraules van ser “Noli me tangere”, és a dir, “No em toquis”. Plutarc, en el llibre de Vides paral·leles dedicat a Pelòpides i Marcel, aporta tres versions de la mort del científic. Segons la primera, el soldat romà li va manar que el seguís per dur-lo davant Marcel i el siracusà s’hi va negar tot dient que no ho faria fins que trobés la solució del problema que mirava de resoldre; el soldat, irritat, el va matar. Segons la segona, el soldat anava a matar-lo i Arquimedes li va pregar debades que no ho fes fins que hagués acabat la demostració en què estava ocupat. Segons la tercera, alguns soldats van trobar Arquimedes, que duia en una capsa alguns instruments científics (meridians, esferes i escaires) que els soldats van prendre per or, i el van matar per robar-los-hi. I amb això he acabat. Fins la setmana vinent, noiet.

Minerva se n’ha anat, i jo m’he dedicat a buscar alguna música que s’adigués amb la passejada d’avui. He mirat si tenia música de pel·lícula de romans, però no en tinc; després he pensat que segurament Mozart podria solucionar el problema. I efectivament, entre la seva producció operística hi ha El somni d’Escipió, una obra basada en un text de Ciceró. Com que aquest Escipió és Publi Corneli Escipió l’Africà, que va ser nomenat governador de Sicília el 205 aC i va vèncer definitivament Anníbal a la batalla de Zama, fet amb que acabà la segona guerra púnica, m’ha semblat apropiat que ens acomiadéssim amb la música de l’overtura d’aquesta òpera mozartiana. Confio que sigui del vostre gust. Bona nit.

 

9h 56 MOZART, 9.13.1

Tot passejant amb Minerva – 76

(19/oct/06)

 

Contingut: L’erotisme a la literatura (4). Introducció. Un conte del Decameró: “Alibech i Rústico fiquen el dimoni a l’infern”. Breu biografia de Giovanni Boccaccio. L’obra literària de Boccaccio. El Decameró. Un altre conte del Decameró: “Ricardo i Catalina fan cantar el rossinyol”. L’Heptameró. Un conte de l’Heptameró: “Un marit enganya la ximpleta de la seva dona”.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08. Introducció

 

Avui, quan m’he trobat amb Minerva, el primer que li he demanat és si continuaria explicant-me coses de Les mil i una nits.

–No, amb el que vam veure la setmana passada em penso que ja n’hi ha prou perquè et facis una idea –m’ha contestat la deessa d’ulls blau cel i cabells rossos–. No és que no hi hagi més material semblant al que ja hem vist, és que vull avançar en el temps i parlar-te, com ja t’havia anunciat, del Decameró.

–I de Boccaccio, l’autor, oi Atena?

–Sí, és clar, també parlarem de Giovanni Boccaccio, naturalment.

–Que és del segle…?

–Del segle XIV, concretament aquesta obra la va escriure entre 1349 i 1351. De manera que fem un salt d’uns segles per passar de Les mil i una nits al Decameró.

–Quants, Atena?

–Doncs si tinguessis una mica de memòria te’n recordaries que vaig dir-te que de Les mil i una nits consta que ja hi havia una part feta al segle IX, i que la recensió més difosa de les avui conegudes data del XV; tu mateix pots fer els comptes i arribar a la conclusió que vulguis.

–Dona, vist així, igual puc dir que és de cinc segles abans com d’un després.

–Bé, estic segura que si investigaves una mica més podries arribar a la conclusió que ja devien haver col·leccions força semblants a la més difosa un parell de segles abans que nasqués Boccaccio; però no hi dedicarem cap més esforç a esbrinar aquesta qüestió. I per fer boca i anar copsant alguna de les dèries de l’escriptor italià, llegeix aquest conte.

I Minerva m’ha assenyalat l’última narració de la tercera jornada, en una versió castellana de l’obra editada pel Círculo de Lectores el 1972 deguda a Juan G. de Luaces. Segons es diu en els crèdits, és una edició no abreujada; el que no sé és si el llenguatge és tan fidel a l’original com en la traducció catalana de Les mil i una nits que vam utilitzar en les darreres passejades. La narració fa així:

 

9h 10. Lectura del Decameró, p. 267

 

Alibech se hace eremita, y el monje Rústico le enseña a meter al diablo en el infierno; y al dejar de hacer esta vida se casa con Neerbale.

 

Dioneo, que había escuchado solícitamente la narración de la reina, advirtiendo que ya había terminado y que sólo a él le faltaba hablar, comenzó, sonriendo, a decir:

–Quizás nunca, graciosas mujeres, hayáis oído decir cómo se mete al diablo en el infierno, y por eso, sin apartarme de los efectos a que todo este razonamiento ha tendido, os lo quiero decir. Quizás así podréis salvar el alma y también conocer que, aun cuando Amor habita mejor en alegres palacios y moliciosas cámaras que en las cabañas de los pobres, no por eso deja de hacer sentir a veces su fuerza entre los espesos bosques, y los empinados montes, y las desnudas grutas, ya que, como se deja entender, todo a su poder está sujeto.

Pero, viniendo al hecho, digo que en la ciudad de Capsa, en Berbería, hubo un hombre muy rico que entre sus demás hijos tuvo una hijita bella y gentil, llamada Alibech. Y, no siendo ella cristiana y viendo a muchos cristianos de la ciudad alabar la cristiana fe y a Dios servir, un día preguntó a uno de qué modo y con menos impedimento podía servirse a Dios. Respondióle el otro que mejor servían a Dios los que de las cosas del mundo huían, como quienes partían a los desiertos de la Tebaida. Y, no sin gran fatiga, movida de su apetencia, que aún le duraba, al cabo de algunos días llegó a aquella soledad y se fue a una casita que vio de lejos. Encontró a la puerta un santo varón que, maravillado de verla, le preguntó qué andaba buscando. Y ella respondió que, inspirada por Dios, iba en busca de su sacro servicio y que deseaba que él le ensañase cómo servirle convenía. El buen hombre, al verla joven y muy bella, y temiendo que el demonio, si él la retenía consigo, le tentase, alabó sus buenas disposiciones y le dio a comer raíces de hierbas, y manzanas silvestres, y dátiles, y agua para beber; y le dijo:

–Hija, no lejos de aquí mora un santo varón que mejor que yo sabrá enseñarte lo que vas buscando, por ser mejor maestro que yo. Vete a él.

Y púsola en camino, y ella, llegando y siendo acogida con iguales palabras, alcanzó, más adelante, el refugio de un ermitaño joven, llamado Rústico, que era persona devota y buena; e hízole las mismas preguntas que los demás. Y él, por poner muy a prueba su firmeza, no la despidió como los otros, sino que la retuvo consigo en su retiro, y al llegar la noche hízole un camastro de hojas de palma y le dijo que se acostase allí. Mas las tentaciones no tardaron en dar batalla a las fuerzas del eremita, el cual, hallándose muy engañado sobre ellas, sin esperar demasiados ataques volvió las espaldas y consideróse vencido. Dio, pues, de lado los santos pensamientos y las oraciones y disciplinas, para sólo fijar en la memoria la juventud y belleza de la muchacha, pensando también en la forma de llegar, sin que ella lo notase, a conseguir, como hombre disoluto, lo que de ella quería. Primero probó, con ciertas preguntas, a saber si Alibech no había conocido varón todavía y si tan simple era como mostraba. Y en cierciorándose, creyó que podía acomodarla a sus placeres so capa de servir a Dios. Y así, ante todo le mostró con muchas palabras lo muy enemigo de Dios que era el diablo, y luego le dio a entender que el mejor servicio que se podía hacer a Dios era meter el diablo en el infierno al que el Señor le había condenado. La jovencita le preguntó cómo se ejecutaba eso, y Rústico le contestó:

–Pronto lo sabrás, y para ello haz lo que me veas hacer.

Y comenzó a quitarse las pocas ropas que llevaba, hasta quedar del todo desnudo y lo mismo hizo la muchacha; y él, arrodillándose como para orar, la atrajo cerca de sí. Y, así estando, Rústico sintióse más encendido que nunca en deseos al verla tan bella, con lo que se produjo la resurrección de la carne. Notándolo Alibech, maravillóse y dijo:

–Rústico, ¿qué cosa es esa que te veo, que sobresale hacia fuera y que no la tengo yo?

–Hija mía –dijo Rústico–, éste es el diablo de que te he hablado, y tantas molestias me da que no lo puedo sufrir.

Entonces dijo la joven:

–Loado sea Dios, que ya veo que estoy mejor que tú, puesto que no tengo ese diablo.

Dijo Rústico:

–En verdad que en cambio tienes otra cosa que no tengo yo.

–¿El qué? – preguntó Alibech.

–Tienes el infierno; y te digo que creo que Dios te ha mandado aquí para salvación de mi alma, porque siempre que el diablo me cause esta importunidad, si tienes piedad de mí y permites que yo en el infierno lo meta, tú me darás grandísimo consuelo y a Dios daremos mucho placer y servicio si es que tú a estas regiones para eso viniste.

La joven, de buena fe, repuso:

–Padre mío, puesto que yo tengo el infierno, sea ello cuando os plazca.

Dijo entonces Rústico:

–¡Bendita seas, hijita mía! ¡Bendita seas! Vamos a meter en seguida en el infierno al diablo, para que me deje en paz.

Y, esto diciendo, llevó a la joven a una de las yacijas y le enseñó cómo debía ponerse para encarcelar a aquel maldito de Dios.

La joven, que nunca en el infierno había puesto diablo alguno, se sintió la primera vez molesta y dijo a Rústico:

–Malo, padre mío, debe ser ese diablo y muy enemigo de Dios, porque aun en el infierno, sin hablar de otros lugares, duele cuando se le mete.

–Hija, no será siempre así –dijo Rústico.

Y, para que ello no se repitiese, seis veces volvieron a meterlo antes de levantarse del camastro, y de tal modo le extrajeron la soberbia de la cabeza, que quedóse tranquilo. Pero después volvióle la soberbia más veces y la joven siempre se mostró dispuesta a sacársela, hasta que el juego le acabó gustando, y dijo a Rústico:

–Ya veo que era verdad lo que decía aquella buena gente de Capsa, esto es, que el servir a Dios es cosa dulce; y por cierto que no recuerdo haber hecho otra que me diera tanto deleite y placer como meter el diablo en el infierno, por lo que juzgo que toda persona que piensa en otro asunto que en servir a Dios, debe ser una bestia.

Con lo cual muchas veces se acercaba a Rústico y le decía:

–Padre, yo he venido aquí para servir a Dios y no para estar ociosa. Vayamos, pues, a meter el diablo en el infierno.

Y, mientras lo hacían, dijo alguna vez:

–Rústico, yo no sé por qué el diablo se fuga del infierno, que si allí se estuviera tan de buen grado como el infierno lo recibe y tiene, no saldría jamás.

Y así, invitando a menudo la joven a Rústico y exhortándolo a servir a Dios, llegó la cosa al extremo de que el sentía frío en ocasiones en que otro hubiese sudado. Principió, pues, a decir a la joven que al diablo no había que castigarlo ni meterlo en el infierno sino cuando él, por soberbia, levantara la cabeza.

–Y nosotros –dijo–, por la gracia de Dios, tanto le hemos escarmentado, que ya él ruega al Señor que se le deje en paz.

Con esto impuso algún silencio a la joven, la cual, viendo que Rústico no le pedía ya que metieran el diablo en el infierno, díjole un día:

–Rústico, si ya tu diablo está castigado y no te importuna, a mí mi infierno no me deja sosegar, de manera que conviene que tú, con tu diablo, mitigues la rabia de mi infierno como yo con mi infierno he mitigado la soberbia de tu diablo.

Rústico, que vivía de raíces y agua, mal podía atender tal necesidad, y dijo que hartos diablos se necesitarían para calmar aquel infierno, pero que él, con el suyo, haría lo que pudiese. Y así, de vez en cuando la satisfacía, pero en tan escasas ocasiones, que era como echar una haba en la boca del león; y la joven, pareciéndole no servir a Dios como debía, se quejaba bastante. Y mientras esta cuestión se dirimía entre el infierno de Alibech y el diabo de Rúistico, por tener uno demasiado deseo y el otro poco poder, hubo en Capsa un incendio en el que pereció, en su propia casa, el padre de Alibech con todos sus hijos y servidumbre. Con esto, Alibech pasó a ser la heredera de los bienes paternos. Y un joven llamado Neerbale, que había dispendiado todas sus riquezas, oyendo decir que la moza vivía, púsose a buscarla y la halló antes de que la justicia se apropiase de los bienes del padre por creerle muerto sin herederos. Y así, con gran placer de Rústico y contra el parecer de ella, llevósela Neerbale a Capsa y la tomó por mujer y entró en posesión de su patrimonio.
Y, preguntándole las mujeres antes de que Neerbale yaciera con ella, cómo había servido a Dios en el desierto, respondió que se ocupaba de meter el diablo en el infierno y que Neerbale había hecho gran pecado al quitarla de tan serio servicio. Las mujeres preguntaron:

–¿Cómo se mete al diablo en el infierno?

La joven, con palabras y actos, se lo mostró, y ellas rieron, y aún creo que deben seguir riendo, y dijeron:

–No te inquietes, hija, no; que eso también se hace aquí, y Neerbale servirá bien para el caso, si quiere Dios.

Y luego, contándolo una a otra por la ciudad, consiguieron convertir en dicho vulgar el de que de ningún modo se sirve mejor a Dios que metiendo al diablo en el infierno, dicho que, habiendo traspasado el mar, aún dura. Y por eso vosotras, jóvenes, que necesitadas estáis de la gracia de Dios, aprended a meter el diablo en el infierno, porque ello es muy grato al Señor y placentero a las partes operantes, y de ello mucho bien puede nacer y seguirse.

 

9h 20. Breu biografia de Giovanni Boccaccio

 

–No em dedicaré ara –m’ha dit Minerva quan he acabat de llegir el relat anterior– a mirar d’esbrinar les raons de la flaca anticlerical de Giovanni Boccaccio de la qual n’és una mostra la historieta que has llegit; tu mateix pots fer les inferències que et sembli a partir de la seva biografia.

Cal que sàpigues que era fill il·legítim d’un mercader, Boccaccio di Chellino, agent d’una companyia comercial molt poderosa propietat d’una família anomenada Bardi; de la mare no se’n sap res. Tampoc no se sap amb seguretat on va néixer ni la data, tot i que sí que se’n sap l’any, el 1313, el juny o el juliol, i es discuteix si va néixer a Florència, a Certaldo, una altra població de la Toscana, on va morir, o a París, ciutat a la que el seu pare viatjava sovint per causa de la feina.

Sí que se sap, però, que la seva infantesa la va viure a Florència, a casa del seu pare fins que l’any 1325 o el 1327, quan tenia doncs 12 o 14 anys, el va enviar a treballar a l’oficina que la companyia dels Bardi tenia a Nàpols. Com que Giovanni no semblava gaire inclinat en aquest menester, el seu pare va decidir l’any 1331 fer-li estudiar dret canònic, carrera que tampoc no va acabar de fer-li el pes. Finalment es va dedicar enterament a les lletres, sota la tutela d’alguns erudits de la cort napolitana, que va freqüentar per raó de l’amistat personal del seu pare amb el rei. Bé, per aquesta raó i per una altra de més interessant

El matí del 30 de març de l’esmentat any 1331, que era dissabte sant, Boccaccio, que tenia doncs 18 anys, va conèixer una dama napolitana de la qual es va enamorar i que va immortalitzar amb el nom de Fiammetta –m’imagino que veus clar que en català aquest nom vol dir Flameta– tot fent-li la cort amb cançons i sonets. És possible que Fiammetta fos Maria d’Aquino, una filla il·legítima del rei, casada amb un cortesà, però no ha estat possible demostrar-ho. Fiammetta va introduir Giovanni a la cort i el que és més important el va encoratjar en la seva carrera literària; sota la seva influència va escriure les primeres obres. Se sap, però, que la mateixa Fiammetta va posar fi a la seva relació i això va causar un gran dolor a Boccaccio.

El desembre de 1340, com a conseqüència de la fallida de les banques Bardi i Peruzzi, va haver d’establir-se a Florència. Entre 1346 i 1348 va viure a Ràvena i Forlí i aquest darrer any va tornar a Florència, on gaudí de fama i d’autoritat, per raó principalment de la seva cultura literària. Va ser designat pels seus conciutadans per exercir diversos càrrecs públics: ambaixador als principats de Romanya i el Tirol, camarlenc de la Municipalitat de Florència i ambaixador a la cort papal d’Avinyó dues vegades i una altra a la cort papal de Roma.

–Ep, Atena! Cort papal a Avinyó i cort papal a Roma? Era l’època del Cisma d’Occident?

–No, l’any 1378, quan va començar aquest episodi a què et refereixes, Boccaccio ja havia mort; les ambaixades a Avinyó li van ser encarregades els anys 1354 y 1365.

–I doncs?

–És que hauries de conèixer la història d’Avinyó, molt interessant i moguda. Ja deus saber que havia pertangut a la corona catalanoaragonesa, oi?

–Sí, Atena.

–Doncs bé, l’any 1290, la sobirania completa de la ciutat havia passat a Carles d’Anjou, nou comte de Provença, de nissaga francesa i ja no catalana. La seva néta, Joana de Nàpols, va vendre la ciutat, l’any 1348 –fixa-t’hi, justament l’any en què Boccaccio es va establir definitivament a Florència–, per vuitanta mil florins d’or al papa Climent VI, que, com els seus predecessors des de Climent V, hi havia establert la seva residència. Tot i que la permanència, durant 68 anys (del 1309 al 1377), dels papes a Avinyó ha estat motejada de “captivitat de Babilònia”, el fet va ser el gran esdeveniment de la història de la ciutat, que es va convertir en el centre de la política europea.

Però tornem al nostre autor. L’any 1351 li va ser encarregat de visitar el poeta Petrarca a Pàdua per tal de convidar-lo a establir-se a Florència en qualitat de professor. Petrarca no hi va acceptar, però entre ell i Boccaccio va néixer una amistat que no es trencaria mai. Per aquest temps Boccacció també va orientar-se cap a una vida més ordenada: va rebre els ordes menors, i entre altres activitats va organitzar a casa seva el primer cercle humanístic florentí.

L’any 1362, empobrit i malalt, es va traslladar a Nàpols, convidat per uns amics florentins i amb la il·lusió de millorar la seva malmesa situació econòmica i així recuperar la vida activa que havia dut durant la seva primera estada en aquesta ciutat. Però va trobar que Nàpols era llavors molt diferent de la ciutat pròspera, culta i serena que havia conegut de jove. Decebut, ben aviat va tornar a Florència i cap a l’any 1370 es va retirar a la seva casa de Certaldo, propera a Florència, per viure-hi aïllat i poder dedicar-se a la meditació religiosa i a l’estudi. En aquest darrer període de la seva vida va rebre de l’Ajuntament de Forència l’encàrrec de fer una lectura pública de La Divina Comèdia que no va poder concloure perquè va contraure una malaltia que el va dur a la mort el 21 de desembre del 1375, als 62 anys d’edat.

I ara, abans de passar a aportar una petita anàlisi de la totalitat de l’obra boccacciana, convindrà que deixis descansar els oients tot fent una pausa musical.

Encara que no es correspon amb l’època en què la passejada d’avui ens ha situat, m’ha semblat que hi escauria una cançó d’algun trobador medieval. I com que es dóna el cas que la Maria del Mar Bonet va tenir la bona pensada de cantar-ne algunes que trobem en el disc Breviari d’amor, us n’oferim un sirventès en què Guillem de Berguedà ataca el marquès Uc de Mataplana. Aquest Guillem de Berguedà, que va viure entre 1138 i 1192, aproximadament, era fill del vescomte de Berguedà. Era bel·licós i amic de fer sirventesos contra diversos personatges, com el marquès esmentat, el bisbe d’Urgell o el vescomte Ramon Folch de Cardona, a qui va matar traïdorament. Per cert, segons les enciclopèdies, el sirventès és un gènere poètic que, juntament amb la cançó, constitueix la modalitat més important de la lírica provençal trobadoresca, ja que expressa la reprensió moralitzadora, la polèmica, l’atac violent i la difusió d’ideologies religioses, polítiques i literàries. Sembla, doncs, que ens podem permetre la llicència de relacionar el sirventès “Cançoneta lleu i plana” amb allò que Boccaccio fa en alguns relats del Decameró.

 

9h 26’ 30”. M. del Mar Bonet, Breviari d’amor, Cançoneta lleu i plana

 

L’obra literària de Boccaccio

 

–Pel que fa a l’obra literària de Giovanni Boccaccio –ha proseguit la dea d’ulls clars que l’ègida porta–, penso que n’hi ha prou amb aportar directament el que diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Ve-t’ho aquí:

 

En la producció de Boccaccio cal distingir dos aspectes i períodes. Al primer període (fins al 1355), pertanyen les seves obres de creació, en italià, en les quals hom no troba cap finalitat ideològica o extraartística; el segon període (des del 1355) comença amb el menyspreu de l’obra literària anterior i àdhuc l’intent de destruir-la, i es caracteritza per la dedicació a escriure llibres d’erudició, generalment en llatí.

La seva estètica té com a base el cànon medieval, moralitzant, bé que la superposició d’idees prehumanistes el portà a escriure narracions pures. Hom li deu, potser com a conseqüència de la seva formació d’autodidacte, la valoració de la literatura en llengua vulgar i l’adopció de l’estrofisme en octaves. Gràcies a ell, la prosa italiana, en retard respecte al vers, adquirí un nivell artístic, i els erudits del segle XVI la distingiren com un model exquisit. Moltes obres seves foren la preparació lingüística i poètica de la seva obra màxima: el Decameró, d’una gran influència en la literatura universal. Les obres menors podrien reduir-se a una lluita entre la matèria pseudoautobiogràfica, en què l’autor abocà la seva experiència amorosa, i la recerca d’una expressió que naturalitzés la influència del retoricisme, amb un intent d’adequació, potser inconscient, a la mentalitat dels lectors burgesos.

Les primeres obres foren escrites a Nàpols –com t’he dit, ha apostil·lat Atena–: La caccia di Diana, poema mitològic en tercets; el Filocolo, una novel·la d’aventures, en una prosa molt llatinitzant –en la qual Boccaccio explica com va conèixer Fiametta i com se’n va enamorar, ha tornat a intervenir Minerva–, i el Filostrato, una novel·la “cavalleresca” en octaves, que explana un episodi del Roman de Troie, els amors de Troilo i Griselda, en un to accentuadament autobiogràfic. Per contra, la Teseida, poema en octaves, teòricament èpic, de fet amb predomini de la matèria amorosa i retòrica, fou començat a Nàpols i acabat a Florència, on escriví les altres obres: el Ninfale d’Ameto, novel·la pastoral al·legòrica en prosa llatinitzant, també retòrica, i en tercets; l’Amorosa visione, poema al·legòric en tercets; l’Elegia di madonna Fiammetta, novel·la autobiogràfica en una prosa prou fluida, bé que amb excés de retoricisme, i el Ninfale fiesolano, poema pastoral en octaves, en el qual es realitza la fusió harmònica de la matèria autobiogràfica amb la tècnica expressiva, que és una de les característiques del Decameró. La darrera obra de creació, Il Corbaccio, marca un retrocés i representa la transició a l’obra erudita.

La seva producció en llatí és força abundosa: a més d’epístoles, del Bucolicum carmen (conjunt d’èglogues, entre les quals Olympia, elegia per la mort d’una filla seva), etc., cal esmentar De genealogiis deorum gentilium, una extensa enciclopèdia de la mitologia on són explicades les faules clàssiques amb llur interpretació històrica, al·legòrica i moral; De casibus virorum illustrium, compilació d’anècdotes històriques des d’Adam fins al duc d’Atenes; De claris mulieribus, 104 biografies de dones, des d’Eva fins a la reina Joana de Nàpols, narrades amb intenció moral, i De montibus, silvis, fontibus, lacubus, fluminibus, stagnis seu paludibus et de nominibus maris, diccionari, per matèries, de noms geogràfics de l’antiguitat. Fou el primer estudiós de Dant; els seus comentaris públics a l’església de la Badia són l’origen de la lectura Dantis, que encara avui es fa a diverses ciutats italianes. A més, escriví Trattatello in laude di Dante i Esposizione sopra la Comedia, comentari interromput el 1374, per malaltia de l’autor, al cant XVII de l’Infern.

 

–És innegable, Atena –he fet–, que la cultura d’aquest home no era pas poca cosa i la seva curiositat, universal; tot i que això de les biografies des d’Adam i des d’Eva…

–Era un gegant, noiet, no vulguis posar-hi pegues tu, ara.

Com que la dea tenia raó, he callat per tal que proseguís.

 

9h 33’ 30”. El Decameró

 

El Decameró és un recull de 100 contes amb una introducció en prosa i alguns versos. Escrita entre 1349 i 1351, com t’he dit al començament de la passejada, representa el final del llarg itinerari artístic de l’autor i és la millor obra de la novel·lística medieval.

El pla de l’obra és el següent: Com a conseqüència de la pesta negra que va asolar Florència el 1348, epidèmia de la qual va ser testimoni directe Boccaccio, set dones i tres homes, tots joves, fugen a una vil·la dels afores. Per tal d’evitar recordar els horrors que han deixat enrere, es dediquen a relatar-se històries. Romanen a la vil·la 14 dies, però els divendres i dissabtes no expliquen res, de manera que només relaten històries durant 10 dies, fet del que surt el títol de l’obra. Cada dia un dels joves fa de “rei” i decideix el tema sobre el qual tractaran els contes, llevat dels dies primer i novè, en que el tema és lliure. Així doncs, hi ha 100 relats d’extensió diversa i temes molt diferents.

La pesta en constitueix el marc decoratiu i artisticoliterari: fa la sensació de serietat i permet una llibertat temàtica i d’expressió inimaginable fora d’aquells moments d’excepció. Una de les característiques de l’obra és un marcat realisme: figures i passions mai no són típiques o abstractes, sinó concretes i reals; el que interessa Boccaccio és la realitat i els ambients, sobretot els coetanis que ell va conèixer: l’acció de la major part de les històries ha de ser situada als segles XIII i XIV. Molts personatges són figures reals i conegudes (per exemple Giotto, Guido Cavalcanti i altres), i es creu que també ho van ser molts d’altres: el que no és sabut és fins a quin punt la caracterització d’aquests personatges és invenció de Boccaccio.

Tradicionalment, el Decameró ha estat famós com a llibre d’obscenitats, i per això l’hem inclòs en aquestes passejades; ara, avui és considerat com una obra d’art amb variadíssims elements, fins i tot lascius, és veritat, però on es poden distingir dues direccions principals: els temes amorosos (hi ha amors sensuals, lírics, tràgics, etc.) i un culte per la intel·ligència humana en tots els seus graus, des de l’astúcia del delinqüent fins a la dignitat cavalleresca.

Per tal d’afalagar el teu sentiment nacional, et diré que hi ha una notable versió anònima del Decameró acabada el 1429 a Sant Cugat del Vallès, en la qual algunes poesies italianes van ser substituïdes per unes altres de catalanes. Per cert: el 1988 Francesc Vallverdú en va publicar una nova versió íntegra.

–Ara hauria de dir-te alguna cosa referent a com aquesta obra va patir la persecució de la censura eclesiàstica –ha continuat la dea–, però em temo que fer-ho ens impediria de parlar una mica de l’Heptameró, i no vull que això ens passi. De manera que tancarem el temps dedicat a Boccaccio amb la lectura d’un altre dels seus relats; concretament, aquest. –I Minerva m’ha assenyalat la quarta narració de la cinquena jornada–. Per cert –m’ha dit–, aquest conte és un dels nou que Pier Paolo Pasolini va prendre com a argument per al seu film del 1971 sobre aquesta obra, que va titular precisament Il Decamerone.

 

9h 36’ 30”. Lectura del Decameró, p. 379.

 

Micer Licio de Vallbona encuentra con su hija a Ricardo Manardi; mas éste se casa con ella y queda en paz con su suegro.

 

Cuando calló Elisa, y después de que sus compañeras alabaron su cuento, mandó la reina a Filóstrato que narrase algo, y él, riendo, comenzó:

–Tantas veces me habéis censurado el que os hiciera relatar crueles razonamientos que os hicieron llorar, que me parece bien, para enmendarme de esa importunidad que os impuse, contaros ahora algo que os haga reír. De suerte que me propongo narraros un cuentecillo bastante corto y que trata de un amor que, tras algunos suspiros y un breve temor mezclado de vergüenza, llegó a buen fin.

No ha mucho, preciadas mujeres, existió en la Romaña un caballero muy de bien y cortés, que se llamaba Micer Licio de Vallbona. Y hallándose ya cerca de la vejez, nacióle de su mujer, Jacobina, una hija que al crecer se hizo más bella y agradable que niguna de la comarca. Y como sólo con su padre y madre trataba era de ellos muy querida y con maravillosa solicitud guardada, en espera de poder casarla en grande. Iba a casa de Micer Licio, y hablaba mucho con él, un joven de persona hermosa y lozana, que pertenecía a los Manardi de Brettinoro y de nombre llamábase Ricardo. Con él ni micer Licio ni su esposa tomaban más precauciones que hubiesen podido tomar con un hijo. Y él, viendo repetidas veces la gentileza y belleza de la joven, y sus loables modales y comportamiento, se enamoró fieramente, aunque con gran diligencia tuvo su amor oculto.

La joven, notándolo, lejos de esquivar el saetazo, comenzó a amar al mancebo, también, no sin gran satisfacción de él; y un buen día Ricardo, habiendo muchas veces deseado hablarle algunas palabras, con osadía le dijo:

–Yo te ruego, Catalina, que no me hagas morir de amor.

La joven respondió sin tardanza:

–¡Dios quiera que no me hagas tú morir a mí!

–Por mí nunca quedará el hacer nada que te plazca, pero en tus manos tienes el salvar tu vida y la mía.

Dijo entonces la joven:

–Ricardo, ya ves cuánto me guardan, y no sé cómo podrías venir a verme, pero si hallas cosa que yo pueda hacer sin afrenta, dila y la haré.

Ricardo, tras muchas cosas pensar, repentinamente dijo:

–Dulce Catalina mía, no doy en nada, salvo en que salgas a dormir a la galería que hay junto al jardín de tu padre, a donde, si sé que de noche estás, me esforzaré en subir, aunque queda ese sitio muy alto.

–Si a venir estás dispuesto, creo que podré componérmelas para dormir ahí –respondió Catalina.

Convino en todo Ricardo, y besándose una sola vez y a hurtadillas, él partió. Al día siguiente, que ya era cerca de fines de mayo, la joven, ante su madre, comenzó a quejarse de no haber podido dormir, por el mucho calor, la anterior noche.

–¿Calor, hija mía? No hace calor alguno –dijo la madre.

–Decir debisteis, madre mía, “a mi parecer” y tendríais entonces razón, mas bien sabéis que las mozas son más ardientes que las mujeres de edad.

–Eso es verdad, hija mía, pero no puedo procurarte a mi deseo calor o frío, como tú quisieras. Los tiempos hay que tomarlos como vienen y sufrir hechos como los que dan las estaciones. Acaso haga fresco otra noche y duermas mejor.

–Dios lo quiera –dijo Catalina–, pero no suele ser uso que, yendo el tiempo hacia el estío, vayan refrescando las noches.

–¿Y qué quieres que se haga? –dijo la mujer.

–Si a mi padre y a ti os pluguiere, mandaría yo poner una camita en la galería contigua a la cámara y que da al jardín; y allí dormiría y, siendo el sitio más fresco y oyendo cantar al ruiseñor, estaría mucho mejor que en vuestro aposento.

–Tranquilízate, hija mía, que yo le hablaré a tu padre y se hará lo que él disponga –prometió la madre.

Y, oyendo aquello micer Licio a su mujer, como era viejo, halló el caso un tanto extraño, y dijo:

–¿Qué ruiseñor será ese a cuyos sones quiere dormir Catalina? Veremos si no la obligo a dormir oyendo el canto de las cigarras.

Y, sabiéndolo Catalina, más por enojo que por calor, al día siguient no durmió nada, ni dejó dormir a su madre quejándose del mucho sofoco; y la madre, al oírla, al día siguiente fue a micer Licio y le dijo:

–Micer, poco queréis a la muchacha. ¿Qué hay en que duerma en la galería? En toda la noche el calor no la ha dejado descansar y, por ende, ¿os maravilla que a una muchachita le agrade oír cantar a los ruiseñores? Las jóvenes tienen antojos de ésos.

–Haz que le aderecen el lecho del tamaño que allí quepa, y que pongan unas colgaduras de sarga y que oiga al ruiseñor cuando le pete –dijo micer Licio.

La joven, enterada, hizo que le preparasen un lecho, y a la hora de dormir, a la noche siguiente, al ver a Ricardo le hizo una seña convenida, por la cual entendió él que debía reunirse con ella. Micer Licio oyó a la joven salir a la galería y, cerrando la puerta que comunicaba con su cámara, se dispuso a dormir.

Cuando Ricardo sintió toda la casa sosegada, aplicó una escala al muro y desde éste, con ayuda de ciertas desigualdades de la pared, alcanzó otro muro y, no sin gran fatiga y peligro de caerse, llegó a la galería donde quedamente lo recibió la muchacha con grandes caricias, y después de muchos besos se acostaron juntos y casi toda la noche se procuraron placer, haciendo cantar bastantes veces al ruiseñor. Y siendo corta la noche y el deleite grande, y acercándose ya el día sin que ellos lo notaran, acalorados por el tiempo y por el mucho retozar, durmiéronse sin cosa alguna encima, teniendo Catalina abrazado a Ricardo con el brazo derecho y asiéndole con la mano izquierda por esa cosa que vosotras, ante los hombres, más os avergonzáis de mencionar. Y en tal guisa, durmiendo y sin despertar, sobrevino el día, y micer Licio se levantó y, acordándose de que su hija dormía en la galería, abrió silenciosamente la puerta, diciendo:

–Veamos cómo el ruiseñor ha hecho esta noche dormir a Catalina.

Y, avanzando a pasos quedos, alzó la sarga que aislaba el lecho y vio a su hija y a Ricardo dormir desnudos y abrazados de la forma antes señalada, y entonces salió y fue a la alcoba de su esposa y la llamó, diciendo:

–Levántate pronto, mujer, y verás que tu hija tanto deleite ha sentido con el ruiseñor, que lo ha cogido y lo tiene en la mano.

–¿Cómo puede ser eso? –preguntó la mujer.

–Ya lo verás si vienes pronto.

La mujer se apresuró a vestirse y sigilosamente siguió a micer Licio, y los dos se acercaron al lecho y, alzando el pabellón, pudo claramente ver madama Jacobina cómo Catalina había apresado y sostenía al ruiseñor que tanto deseaba oír cantar. Y la dama, teniéndose por engañada, quiso colmar de injurias a Ricardo, pero micer Licio le dijo:

–Calla, mujer, y si en algo me aprecias, no digas palabra, que, en verdad, puesto que ella ha tomado a este mozo quiero que suyo sea. Ricardo es hidalgo, joven y rico, y resultará un parentesco muy conveniente para nosotros. Si de mí quiere partirse en paz, primero habrá de casar con la moza, para que averigüe que ha puesto el ruiseñor en jaula propia y no ajena.

Consolóse la mujer al ver que su esposo no se amohinaba de lo ocurrido y, considerando que su hija había pasado una buena noche, y estaba reposando mucho, y tenía asido el ruiseñor, nada dijo. Y apenas pasado esto, despertó Ricardo, y viendo que era día claro, diose por muerto y llamó a Catalina y le dijo:

–¡Ay, alma mía! ¿Qué haremos, pues el día ha llegado y estoy encerrado aquí?

A cuyas palabras acercóse micer Licio y, alzando las colgaduras del lecho, respondió:

–Ahora se verá.

Ricardo, al verle, parecióle que le arrancaban del cuerpo el corazón y, sentándose en el lecho, dijo:

–¡Señor, os pido merced por Dios! Conozco que, por malvado y desleal, he merecido la muerte. Haced, pues, de mí lo que os plazca, pero os ruego que me perdonéis la vida.

A lo que dijo micer Licio:

–No ha merecido esto, Ricardo, el afecto que te he tenido y la fe que puse en ti. Pero, pues así es y a tan gran falta te ha impulsado la mocedad, para librarte a ti de la muerte y a mí de la vergüenza, toma por legítima mujer a Catalina a fin de que, como esta noche ha sido tuya, toda la vida lo sea: y así podrás adquirir mi paz y tu salvación. Donde no, encomienda a Dios tu alma.

Mientras estas palabras se cambiaban, soltó Catalina el ruiseñor y, cubriéndose, principió a llorar fuertemente y a pedir a su padre que perdonara a Ricardo, a la par que a Ricardo impetraba que hiciese lo que micer Licio quería, para que, seguros y por largo tiempo, pudieran hacer lo que habían hecho aquella noche. Pero no fueron menester para ello largas súplicas, porque por un lado la vergüenza de la falta cometida y el deseo de repararla, y por otro el temor de morir y el afán de salvarse, y al fin el ardiente amor y apetito de poseer el objeto amado, hicieron decir a Ricardo, espontáneamente y sin dilaciones, que estaba dispuesto a lo que micer Licio quería. Y micer Licio, pidiendo a Jacobina uno de sus anillos, hizo que allí mismo y en su presencia tomase Ricardo por esposa a Catalina. Luego de esto salieron micer Licio y su mujer, diciendo:

–Reposad ahora, que más necesario os será eso que levantaros.

Partidos los padres, abrazáronse los jóvenes y como sólo seis millas habían caminado durante la noche, otras dos antes de levantarse caminaron; y así concluyeron su primera jornada. Ya vestidos, y habiendo Ricardo departido más coherentemente con micer Licio, a los pocos días, según convenía, en presencia de amigos y parientes, con la debida solemnidad desposó a la joven y se la llevó a su casa con mucho agasajo, y hubo grandes y bellas bodas, y luego vivió largamente con su mujer en paz, y de día y de noche hicieron cantar al ruiseñor cuanto les plugo.

 

9h 46’ 30”. L’Heptameró

 

–Com t’he dit –ha continuat Minerva–, vull parlar-te una mica d’una obra molt menys coneguda que el Decameró, però que és molt interesant, no només per ella mateixa, sinó també pel fet d’haver estat escrita per una dona singular, Margarida d’Angulema.

–Singular, Atena, per què?

–En primer lloc, perquè que una dona escrivís obres de mèrit en el segle XVI ja és una singularitat; i en segon lloc, perquè tampoc no va ser corrent la seva biografia.

–Doncs fes-me’n cinc cèntims, sisplau.

–Si consultes les enciclopèdies trobaràs que diuen que Margarida d’Angulema, o Margarida de Valois-Angulema, va néixer en aquesta ciutat l’11 d’abril de 1492…

–L’any del descobriment d’Amèrica –he interromput la dea.

–Efectivament; però fes el favor de no interrompre, o ens faltarà temps per parlar del que ara ens ocupa. Anava a dir que Margarida d’Angulema va morir a Odos, una població del comtat de Bigorra (que els bascos anomenen Baigorri), a Aquitània, el 21 de desembre de 1549.

Era filla de Carles d’Orleans, comte d’Angulema, i de Lluïsa de Savoia. Carles d’Angulema era un descendent directe de Carles V de França i va ser pretendent a la corona francesa després de la mort sense descendència de Lluís VIII; però va morir poc després d’haver nascut el seu fill Carles, qui finalment regnaria a França amb el nom de Francesc I.

El 3 de desembre de 1509, amb 17 anys, doncs, Margarida es va casar amb el duc Carles IV d’Alençon, que, en morir sense descendència, li va deixar el ducat. El 24 de gener de 1527, uns mesos abans de fer 35 anys, es va casar amb el rei Enric II de Navarra, del qual va tenir una filla, Joana, que va ser reina de Navarra, i un fill, Joan, que va morir molt jove.

Només un petit apunt biogràfic d’Enric II, rei de Navarra, comte de Foix, d’Armanyac, de Perigord, de Bigorra, d’Albret i vescomte de Bearn, Tursan, Gabardan, Tartas i Llemotges. Va néixer a Sangüesa el 1503 i va morir a Pau el 1555. Va intentar de refer la unitat del seu regne, trencada per Ferran II de Catalunya-Aragó el Catòlic, durant la guerra entre Francesc I de França i Carles V. Un intent de recuperar Navarra per mitjà d’Andreu de Foix va fracassar. El 1525 va ser empresonat a Pavia juntament amb Francesc I. Ja sé que t’agradaria que parlèssim més d’aquests fets històrics, però ni tenim temps ni vénen al cas del que tractem.

Margarida d’Angulema va ser una dona molt influent en política, sobretot a partir de 1515 quan el seu germà va ser coronat rei de França. Influïda per Lefèvre d’Étaples, un significat adepte de la Reforma protestant, va ser protectora de reformats, els anomenats hugonots a França. Havent fet de la seva cort un destacable centre d’humanisme, va ser molt apreciada pel seu caràcter obert i la seva cultura. Va escriure poemes –se’n destaca el llibre Mirall de l’ànima pecadora, en què recollia les seves idees religioses evangèliques que fan de la fe i la caritat el principi de la salvació– i l’Heptameró.

Margarida d’Angulema va començar l’escriptura d’aquesta obra l’any 1542, tot imitant l’estructura del Decameró i amb el propòsit que contingués 100 relats distribuïts en 10 dies, com aquest, però va morir abans de poder acabar-lo, de manera que recull 70 narracions que es desenvolupen durant set dies més dues de la inacabada vuitena jornada. D’una manera semblant a l’obra de Boccaccio, deu viatgers s’apleguen en una abadia on una gran tempesta els deixa incomunicats. Per tal d’entretenir-se, cadascun dels viatgers explica una història, real o inventada, cosa que dóna lloc a un diàlegs amens suscitats pels comentaris dels oients. Els contes, realistes i finament analítics, molt entroncats amb fets reals, són més moralitzants que els de Boccaccio, tot i que no s’hi defugen temes i llenguatges que van originar la persecució de le censura eclesiàstica. Aquesta persecució va fer necessària la intervenció del germà de Margarida, el rei Francesc I de França, per evitar-li conseqüències desagradables.

Cada jornada té un tema o un motiu conductor. Per exemple, a la primera jornada es recullen les males passades que les dones han fet als homes i els homes a les dones; en la segona, es tracta d’allò que desperta la fantasia de tothom, i en la cinquena –no detallaré totes les jornades per tal de no fer-me massa prolixa– es tracta de les noies i les dones que han tingut el seu honor en més estima que el seu gaudi, de les que han fet al contrari i de la beneiteria d’unes altres. I és d’aquesta jornada que vull que llegeixis la narració 45, una història divertida i carregada de mala idea.

Per tal que ho faci, Minerva em passa una edició castellana de l’Heptameró, publicada també, com en el cas de l’edició del Decameró que hem utilitzat, pel Círculo de Lectores, l’any 1970, segons la traducció feta per Josefina Martínez Gastoy. I tot seguit desapareix.

 

9h 51’. Lectura de l’Heptameró, p. 363.

 

De cómo un marido engañó la simplicidad de su mujer al sorprender a su camarera en el día de los Inocentes.

 

Vivía en la villa de Tours un hombre de espíritu sutil y muy hábil que era el tapicero de la casa de su alteza el duque de Orleáns, hijo del rey Francisco. Y aunque, como consecuencia de enfermedades, el tal tapicero se quedara sordo, no por eso había disminuido su buen juicio, sin que lo hubiera más hábil en su oficio, amén de en otras cosas, en las que ahora veréis como sabía manejarse. Había desposado a una mujer de bien y honesta, con la que vivía en paz y tranquilidad. Temía mucho disgustarla, y ella también buscaba complacerlo en todo, mas a pesar del gran afecto que él la profesaba, era tan caritativo que a menudo daba a sus vecinas lo que era propiedad de su mujer, aunque ni que decir tiene que lo hacía lo más secretamente posible. Tenían en su casa una camarera de muy buena planta, de la que el tapicero se sintió enamoriscado; sin embargo, temiendo que su mujer lo advirtiera, aparentaba frecuentemente reprenderla y censurarla, diciendo que era la moza más perezosa que nunca viera, lo que no le asombraba, visto que su dueña no la castigaba nunca. Y un día que hablaban de dar una inocentada, dijo el tapicero a su mujer: “Sería una buena obra dársela a esa perezosa moza vuestra, pero sería menester que no fuera por vuestra mano, porque es demasiado débil y demasiado compasivo vuestro corazón. ¿Qué os parece si empleo yo la mía? Así seríamos mejor servidos por ella de lo que lo somos”. La infeliz mujer, que nunca pensaba en ningún mal, le rogó que lo tomara él a su cargo, admitiendo que no tenía ni corazón ni fuerza para darle unos azotes. El marido, que aceptó gustoso esta comisión para hacer de verdugo, mandó comprar unos vergajos de los más finos que pudo encontrar. Y para demostrar el gran deseo que tenía de utilizarlos, los hizo remojar en salmuera, de suerte que su pobre mujer sintió más piedad por su camarera que dudas por su marido. Llegado el día de los Inocentes, el marido se levantó muy temprano y subió a la buhardilla, donde la camarera estaba sola, y le dio la inocentada de forma muy distinta a como imaginaba su mujer. La camarera se puso a llorar mucho, pero no le valió de nada. Sin embargo, por miedo a que llegara su mujer, comenzó a golpear con los vergajos las maderas del techo, de tal modo que las astilló y rompió, y ya rotas, las llevó a su mujer, diciéndole: “Querida mía, creo que nuestra camarera recordará el día de los Inocentes”. Después que el marido saliera de la casa, la camarera fue a postrarse de rodillas delante de su dueña, diciéndole que su marido le había hecho la mayor ofensa que se pudiera hacer nunca a una camarera. Pero su dueña, pensando que se refería a los vergajazos que pensaba le habían sido dados, no le dejó terminar su queja, y le contestó: “Mi marido ha hecho bien, pues ya hace más de un mes que vengo rogándoselo; y si os duele, me alegro, y no culpéis a nadie más que a mí; y aun pienso que no ha hecho todo lo que debía”. La camarera, al ver que su dueña aprobaba acción semejante, pensó que no era tanto pecado como ella imaginó, dado que aquélla, a la que tenía por tan mujer de bien, daba su aprobación; y ya no se atrevió a volver a hablar de ello. Y el amo, al ver que su mujer se sentía tan contenta de ser engañada como él de engañarla, decidió contentarla con la mayor frecuencia y supo ganarse tan bien a la camarera que ésta no volvió a llorar más cuando le hacía una inocentada. Y el tapicero, así como diera inocentadas a la camarera sobre la hierba del jardín, quiso también dárselas sobre la nieve. Y una mañana, antes de que nadie despertara en la casa, la llevó en camisa a abrirse de piernas sobre la nieve y, aunque jugaron los dos a tirarse nieve el uno al otro, no olvidaron la inocentada. Lo que fue visto por una de las vecinas, que estaba asomada por la ventana y mirando precisamente en dirección al jardín para ver qué tiempo hacía, y al ver esta vileza, se sintió tan airada que decidió decirlo a su buena comadre, a fin de que no se dejara ni engañar más por tan mal marido, ni servir por tan maliciosa moza. El tapicero, después de dedicarse a sus inocentes juegos, miró en derredor por si alguien los había visto, y divisó a su vecina en la ventana, lo que le fastidió mucho; mas, lo mismo que sabía dar color a toda tapicería, pensó en pintar de tales colores el hecho que su comadre fuera tan engañada como su mujer; y así que volvió a acostarse, hizo levantar de la cama a su mujer y la llevó en camisa al jardín, como había hecho con la camarera, y jugó bastante rato con ella en la nieve, como hiciera con la otra, y después, le dio la inocentada también como a su camarera, y tras ello, se fueron a acostar ambos. Cuando la buena mujer fue a misa, su vecina y buena amiga no dejó de encontrarse con ella y, con gran celo por su parte, le rogó que expulsara a su camarera, que era una moza maliciosa y peligrosa. Cosa que no quiso hacer sin saber antes por qué su vecina la tenía en tan mala estima, así que a la postre aquélla le contó cómo la había visto aquella mañana en el jardín con su marido. La buena mujer se puso a reír mucho, diciéndole: “¡Ay, comadre, amiga mía, era yo!”. “¡Cómo, comadre, si estaba sólo con la camisa, alrededor de las cinco de la madrugada!”. La buena mujer le respondió: “Os aseguro, comadre, que era yo”. La otra insistió en su propósito, diciendo: “Y se tiraban nieve el uno al otro, y luego en las tetas, y luego en otro lugar, con la mayor familiaridad posible”. La buena mujer contestó: “¡Ja, ja!, comadre, era yo”. “Reparad, comadre –insistió la otra–, que los he visto hacer sobre la nieve cosas y cosas que me parece que no eran bellas ni honestas”. “Comadre –contestó la buena mujer–, os he dicho, y os lo repito aún, que era yo y no otra quien hacía todo lo que vos me decís; pues mi marido y yo jugamos así en privado. Os ruego que no os escandalicéis, pues ya sabéis que hemos de complacer a nuestros maridos”. Así que la otra comadre se volvió, muy deseosa de tener una clase de marido como aquel por el que acababa de preguntar a su vecina. Y cuando volvió el tapicero, su mujer le contó con todo detalle lo que le dijera su comadre. “Bien está, querida mía –respondió aquél–; reparad que si vos no fuerais mujer de bien y de buen juicio, tiempo ha que nos hubiéramos separado el uno del otro; pero yo espero que Dios querrá conservarnos en nuestra buena amistad para su mayor gloria y nuestro mejor contento”. “¡Amén, querido! –dijo la buena mujer–; por mi parte, espero que nunca encontraréis nada a faltar”.

 

9h 58’. Ja només ens queda temps per acomiadar-nos tot esperant que us ho hàgiu passat bé sentint aquestes històries del Decameró i l’Heptameró. Us deixem en companyia de M. del Mar Bonet, que canta “Faré un vers no res dient…” del disc Breviari d’amor abans esmentat. L’autor de la lletra és el trobador Guilhem de Peitieu, comte de Poitiers i duc d’Aquitània, home enemic de tot pudor i de tota santedat, apassionat amador de dones, cregut i lúbric, que va viure entre els anys 1071 i 1126. Com en totes les cançons d’aquest disc, la lletra ha estat modernitzada per Toni Moreno i la música és de Jordi Sabatés. Bona nit.

 

M. del Mar Bonet, Breviari d’amor, Faré un vers no res dient…

Tot passejant amb Minerva – 75

(5/oct/06)

 

Contingut:  L’erotisme a la literatura (3). Les mil i una nits: contes eròtics de caire divers; consells medicinals; tipus de coits; homosexualitat masculina fingida i real.

 

9h 06 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9), fins als 28”.

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

–La setmana passada –m’ha dit Minerva només trobar-nos– vaig mostrar-te un fragment de Les mil i una nits en què un home era vexat per causa del seu enamorament, o potser és més adequat dir la seva obnubilació passional, i un altre en què un altre home era emasculat per causa del furor uterí d’una noia, millor dit, una nena, que li era com una germana. Ara –ha proseguit la dea–, et mostraré un relat en què un home és utilitzat d’una manera ben plaent per a ell, o això em sembla vist com sou els homes i malgrat les protestes que el protagonista d’aquest relat hi fa. Observa el que explica Xahrazad la nit 124:

 

Música fons Xahrazad

 

M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad–, que Aziz continuà narrant a Tajalmuluk:

 

–Acabat l’acte, la noia va pagar als testimonis el que els corresponia i s’apressà a acomiadar-los. Tan bon punt vam estar absolutament sols, ella, de manera insinuadora, es començà a despullar fins a quedar-se amb un camisó transparent brodat d’or. Aleshores m’agafà per la mà i em conduí cap al llit.

–Allò que és lícit no és pecat –anava repetint per contrarestar la meva reticència.

Es va treure el camisó i es va deixar caure al llit d’esquena. Sensual i sense cap mena de rubor, s’acaricià tot el cos, des de l’entrecuix fins als llavis, emetent, a cada frec, un sospir de plaer. A mi tot alló em provocà una erecció desmesurada, fins al punt que no em vaig poder contenir, em vaig llançar damunt d’ella i ja no vaig parar de grapejar-la i besar-la pertot. A cada bes i tocament, s’escruixia i m’agafava el cap amb les dues mans, tot guiant-lo cap a les parts més íntimes. Desbordada de passió, em digué amb el respir entretallat:

–Amor meu! Vida! Fes-me el que vulguis, sóc tota teva. Vine, atansa’t, deixa’m agafar-te el membre i introduir-me’l jo mateixa per sadollar-me.

Entre sospirs, gemecs que en alguns moments es convertien en crits, espasmes, petons i abraçades, vam fer l’amor de tan ardent manera que vam acabar rebentats. Veure-la allí, estirada i nua al meu costat i encara panteixant, em féu recordar aquells versos que diuen:

 

Quan de la vulva el vestit s’apartà
un portell xic com el meu seny mostrà
i la meitat del membre hi vaig posar.

 

A sospirar agitada no trigà
i per què ho feia li vaig preguntar.
“Per la meitat que falta!”, em contestà.

 

Aquella nit dormírem plegats i d’una tirada. Quan els primers raigs de sol feriren la fosca de l’estança, em vaig llevar i enfilava ja la porta quan ella, del llit estant, em cridà:

–Aziz, on vas? Que et penses que dels banys se’n surt tal com s’hi entra? Potser et creus que sóc tan bleda com Dalila la Garneua? Ai, beneit! Tu ets el meu espòs tal com dicten les lleis, i si estas cec, obre els ulls, perquè d’aquesta casa no te’n mouràs. Si no t’ho creus, vés i mira la porta!

Era ben cert, quan vaig arribar a la porta la vaig trobar ben tancada i barrada. Ella, que s’havia quedat palplantada al peu del llit, en veure’m tornar capmoix, em digué:

–No t’entristeixis així, home, aquí tenim farina, cereals, fruites, magranes, sucre, carn, xais, pollastres i d’altres coses que són suficients per a una colla de mesos.

A mi aquelles paraules em van fer témer el pitjor.

–La nostra porta –continuà sarcàstica– no s’obrirà fins que no faci un any d’aquesta nit, és a dir que tu no tornaràs a sortir d’aquesta casa fins d’aquí un any.

–Només Déu té poder i força –vaig fer jo acotant el cap i deixant caure els braços desmaiadament com un condemnat que espera gràcia i l’hi neguen.

–Però què et passa? Tu ja saps quin és l’ofici del gall, oi?

I esclafí a riure. Jo, fent veure que li seguia la broma, també ho vaig fer. I així va ser com em vaig quedar allà a fer l’ofici del gall, bé que a contracor, és a dir menjant, bevent i fornicant.

 

–Aquest ofici tan desagradable que el pobre home havia de fer a contracor –ha continuat Minerva– no hauria potser desplagut al protagonista de la història que ara et referiré, o al menys no hi hauria mostrat tans escarafalls. El conte ens presenta un camàlic que rep les atencions de tres noies que l’acullen. Tenen un bon dinar i aleshores comencen a beure vi i a recitar poemes. El fragment que m’interessa mostrar-te diu així:

 

9h 11 Música fons Xahrazad

 

Aquests versos foren el preludi de moltes més recitacions, acompanyades tothora de cants i de balls. I en aquell ambient amable i distès, s’anaren engrescant i els fregaments sovintejaren. Com més temps transcorria, més s’apoderava de les seves ments l’excitació, i es va destapar l’anhel de les noies pel camàlic. El pobre semblava una baldufa: mentre una l’abraçava, l’altra l’estirava per atreure’l cap a ella i besar-lo, o bé l’altra li feia pessigolles amb un pomet de flors, i així s’allargassava l’estona.

Quan ja no sabien què estava ben fet i què no, una de les minyones es despullà de pèl a pèl i es llançà a l’estany. Per atraure l’atenció del camàlic, s’anava fregant l’entrecuix, feia contorsions incitants i xipollejava enriolada. Quan va sortir de l’aigua, com qui no vol la cosa, es va deixar caure a la seva falda.

–Amor meu! Com es diu això? –preguntà amb un somriure entremaliat mentre assenyalava el seu sexe.

–Mmm… cony! –respongué ell, sense rubor.

–Ui, ui… no et fa vergonya? –el renyà, clavant-li un clatellot, tot fent broma.

–Xona! –rectificà el xicot, seguint-li la veta.

–No, no…

–Albergínia!

–No!

–Figa?

–Apa aquí…! Tampoc! –l’anava contradient ella sense parar de ventar-li mastegots, de tal manera que el bastaix gairebé no podia mantenir el cap dret.

–Com es diu, doncs? –es va rendir finalment.

–La molsa de l’obaga!

–Gracies a Déu! Ja era hora. Mol-sa-de-l’o-ba-ga! –repetí ell remarcant les síl·labes amb ironia.

Ompliren novament copes i gots, els disposaren per a una altra ronda i continuaren la xerinola. Una altra de les noies es va despullar i es llançà a l’estany tal com havia fet la primera. Quan va sortir, també es deixà caure a la falda del camàlic i li preguntà, assenyalant-se el botonet del sexe:

–Nineta dels meus ulls! Com es diu això?

–Xumí!

–Ecs! No et fa fàstic dir això? –el recriminà ella clavant-li una bona clatellada.

–La molsa de l’obaga! –corregí de pressa, pero va rebre un altre clatellot.

–Això d’aquí dins, vull dir.

El pobre xicot, tement de guanyar-se nous mastegots, ja no sabia què dir i claudicà:

–No ho sé! Com es diu?

–Gra de civada.

La tercera noia va fer a continuació tal com havien fet les altres dues. Després de banyar-se a l’estany, es va llançar a la falda d’ell i, assenyalant-se el sexe, li demanà com es deia. El jove responia el que li semblava, però malgrat els noms i renoms que deia, no ho endevinava, i a cada resposta incorrecta es guanyava una cleca. Finalment la xicota li va aclarir:

–És l’hostal de l’Abú Mansur!

–Ah…! -va fer mig estabornit.

Al cap d’una estona ell també es va despullar i es va llançar a l’estany. Mentre s’anava rentant, el membre, erecte, li sobresortia per damunt de l’aigua. En ser a fora es va deixar caure, tan llarg com era, sobre les tres noies. Aleshores, assenyalant el seu sexe, va preguntar:

–I ara, senyores… Com es diu això?

Les tres es cargolaren de riure.

–Titola! –exclamaren alhora.

–No! –va negar ell, mossegant-les a totes.

–Pardal?

–Que no… –digué, ronsejant, mentre les abraçava.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

 

NIT 10

 

L’ endemà, Duniazad va demanar a la seva germana que continués narrant la historia.

 

9h 20 Música fons Xahrazad

 

–Amb molt de gust! –accedí Xahrazad.

–M’han explicat, majestat –prosseguí–, que les tres noies, tipes de dir noms i més noms sense endevinar-ho, es rendiren. I el camàlic les va treure de dubtes:

–És el ruc desvergonyit que pastura per l’obaga, es menja la civada i es queda a l’hostal de l’Abú Mansur fins a la matinada.

Aquella enginyosa sortida féu esclatar una riallada general i la gresca continuà fins que es va fer fosc.

 

–Atena, sens dubte l’home s’ho passava bé, però no em negaràs que les noies tampoc no sortien mal parades.

–No ho saps pas, noiet, si no llegeixes la continuació del conte.

–Que, vist com condueixes les caminades per aquest barri, intueixo que no me l’explicaràs, oi, Atena?

–Oi. Aquest conte, força més llarg, no es limita a incloure l’acudit que hem vist. I això de ficar acudits dins les narracions s’hi dóna força vegades, a Les mil i una nits. Mira aquest altre:

 

Diuen que, una vegada, Harun Arraixid passava la nit amb dues esclaves: una de Medina, que li acaronava els peus, i una altra de Kufa, que li acaronava les mans. La de Medina aconseguí de fer alçar l’ocell al califa i la de Kufa li digué:

–Ja veig que vols engabiar el canari tu sola, no et sembla que jo també hi tinc dret?

–Almalik em va dir que Hixam ben Ama havia dit que el seu pare havia sentit dir al Profeta: “Qui revifa una terra morta, hi té dret per sempre”.

Però l’esclava de Kufa, sense fer-ne cas, la va empènyer, agafant el pardal amb les dues mans i dient:

–Doncs a mi em digué Alamaix que Khaizama li digué que Abdal·là ben Massud havia sentit dir al Profeta: “La perdiu és de qui la caça, no de qui l’aixeca”.

–La utilització del llenguatge metafòric –ha continuat Minerva–, no sempre és tan poc diguem-ne literari, tan popular com en aquest cas. Observa el que s’utilitza en aquest conte, que arriba a recordar els versos del Càntic dels Càntics, tot i que també passa en alguns moments al nivell popular del fragment anterior:

 

9h 21 Música fons Xahrazad

 

M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad–, que Aladdín continuà:

El meu pare em donà cinquanta fardells de mercaderies i deu mil dinars per satisfer el meu desig de venir aquí, a Bagdad, a comerciejar. Resulta, però, que en el Bosc del Lleó, els meus acompanyants i jo hem estat atacats pel malvat Agelan i els seus sequaços. Els altres hi han deixat la pell i jo m’he salvat de miracle. I com que no conec ningú ni sé on anar, m’he ficat aquí dins a passar la nit –conclogué, passant per alt l’incident amb el vellard Mahmud Albalkhí.

–Caram, quina coincidència; jo, igual que el teu pare, també sóc cap de gremi, però de Bagdad. Què et sembla si et dono mil dinars i mercaderies per valor de mil més?

–I què hauré de fer, en canvi? –preguntà Aladdín, tot estranyat.

–Mira, aquest que m’acompanya és el meu nebot i el marit de la meva filla Zubaida, la del llaüt. Com que són fills únics els vaig casar. Pero vet aquí que a ell li va agafar un rampell i la va repudiar, encara que sense desitjar-ho. Zubaida s’ho va agafar pel cap que cremava, el va abandonar i tornà a viure a casa. Llavors tothom se’m va tirar al damunt, dient-me que la fes tornar amb el seu marit perque ell encara se l’estima. Pero això no és possible sense l’ajut d’un tercer. De manera que et proposo a tu, que ets nouvingut, que accedeixis a formalitzar un matrimoni de conveniència amb ella, i demà al matí la repudiïs. Llavors et donaré el que t’he dit.

“Passar la nit en una màrfega amb una núvia, és millor que no pas dormir sol aquí!”, pensà Aladdín. I ho acceptà de bon grat i se n’anà amb ells dos cap a cal cadí, que, en veure’l, se’n quedà meravellat.

–Què voleu? –preguntà al pare de Zubaida.

–Voldria casar la meva filla amb aquest jove. Farem constar, però, que demà al matí l’ha de repudiar; si ho fa rebrà mercaderies per valor de mil dinars, una somera de mil més i mil més en efectiu. Ara bé, si no la repudia haurà de pagar un dot de deu mil dinars.

Un cop signada l’acta amb aquesta condició, el pare de Zubaida li va fer l’honor d’acompanyar-lo fins a casa seva, on era la filla. El pare féu esperar Aladdín a la porta, mentre entrava a comunicar-ho a Zubaida:

–T’he casat provisionalment amb un foraster anomenat Aladdín Abú Aixxamat.

Quant al cosí de Zubaida, pensà: “Prou que m’odia, ara només falta que conegui aquest jove tan encisador. Llavors sí que ja no voldrà saber res més de mi”. I, a corre-cuita, se n’anà a trobar la minyona de confiança de Zubaida.

–Escolta, escolta –li digué–, el meu oncle acaba de casar la teva senyora Zubaida amb un foraster. Necessito que t’empesquis algun estratagema per impedir que se li acosti.

–No us hi amoïneu, faré tots els possibles –respongué, decidida. I se n’anà a trobar Aladdín.

–Fill, escolta el consell que et dono en nom de Déu (Alabat sia!) i fes-ne cas. Evita el contacte amb ella.

–Per què? –li preguntà.

–És que té la lepra estesa per tot el cos; tinc por que, si t’hi acostes, facis malbé la teva joventut.

–No en tinc cap necessitat –respongué Aladdín.

A continuació, la minyona se n’anà a veure Zubaida i li va fer creure el mateix.

–No el necessito pas -també digué ella–, el deixaré dormir sol i, al matí, se n’anirà a fer la seva i llestos.

Seguidament, Zubaida demanà a una esclava que portés una safata plena de menjar al seu espòs, i així Aladdín va poder treure el ventre de pena. Havent menjat, es posà a recitar una sura de l’Alcorà amb una veu exquisida. Ella, en sentir-lo, va tenir la impressió que recitava els salms de David. “Malentranyada minyona! Mira que dir-me que aquest jove tenia el cos ple de lepra! Si fos així, no recitaria amb aquesta veu tan deliciosa. M’ha mentit!”, pensà. I decidida va agafar un llaüt de l’Índia, afinà les cordes i es posà a cantar, amb una veu tan melodiosa que paralitzava els ocells al bell mig del cel, aquests versos:

 

D’una gasela d’ulls com d’atzabeja
m’he enamorat; és d’una tal bellesa
que, quan passa, el bell salze li té enveja.
Però de mi ja no en vol saber res,
dels seus favors algú altre en gaudeix.
És com la gràcia i la subtilesa:
que Déu la reparteix a qui li plau!

 

Ell, com si es tractés d’un diàleg en vers, cantà:

 

Saludem les formes
que els vestits oculten!
Saludem les roses
que a la galta exulten!

 

Zubaida, que encara n’estava més enamorada, es descobrí la cara i se li acostà. Aladdín, en veure-la, declamà:

 

Rama de salze, lluna plena,
perfum d’ambre, fina gasela.
Em surt del cor una tristesa
ja bojament enamorada.
Oh, valga’m Déu! Quan ella marxa
la melangia se m’arrapa.

 

Ella avançà, movent les espatlles i remenant els malucs amb desimboltura. Les fletxes de llurs mirades es creuaren i es clavaren en llurs cors. Aladdín recità:

 

Apareix la lluna al bell mig del fosc cel;
bells records em porta amb el seu nocturn zel.

 

I tots dos veiem una lluna esplendent:
ella, amb els meus ulls, i jo amb els seus, fervent!

 

Quan la va tenir gairebé a tocar, afegí:

 

Amb tres trenes dels cabells
quatre nits et pot fer veure
al bell mig del pleniluni;
el seu rostre et pot fer creure
que altra lluna hi ha en el cel.

 

–Aparta’t de mi, que m’encomanaràs la lepra –digué ell.

Tot l’encant de les paraules dites fins aquell moment s’esborrà del rostre de Zubaida i, amb un moviment ple de ràbia, s’arromangà la màniga. En la pell blanquíssima del canell, només s’hi dibuixaven les venes.

–Tu ets qui s’ha d’apartar de mi! –exclamà ella–. Tu sí que estas ple de lepra i me l’encomanaràs!

–Qui te l’ha dit, aquesta rucada? –va fer estranyat Aladdín.

–La minyona.

–La…, però si ha estat ella qui m’ho ha dit de tu!

I per demostrar-li que res havia de témer li mostrà el braç també polit com una columna de marbre blanc. Aleshores, en l’esguard de Zubaida aparegué de nou, i amb més intensitat, el desig i la pruïja de llançar-se-li a sobre i es descordà el vestit i l’abraçà. I com si es despertés d’un dolç son, el membre d’Aladdín adquirí tota la seva magnitud.

–Oh, protuberància erèctil! Oh, joia d’entrecames! –exclamà Zubaida en notar i observar aquell prodigi.

Aladdín, a peu dret i guiat per una ardència que li impedia dir res, passejà l’alfange per aquell obagós jardí fins a embocar la porta gran de l’hostal. Amb gran deler va recórrer totes les estances fins arribar a la cambra dels mals endreços, on trobà un tapís de cuiro delicat i el foradà. I en tota la nit les brases no s’apagaren.

 

–Atena, mai no se m’hauria acudit anomenar “cambra dels mals endreços” la vagina! –he exclamat.

–Ja veus, noiet, en qüestió de metàfores, no se’ls hi pot negar originalitat, a Les mil i una nits.

–Oi tant, Atena. I escolta, una pregunta: aquest erotisme taujà, més aviat directe i centrat diríem en el plaer, en el pur gaudi dels sentits… a veure si em sabré explicar… l’erotisme tal com el reflecteixen els fragments que m’has anat mostrant, és l’única manera com es presenta la relació amorosa entre els homes i les dones?

–Vols dir si a Les mil i una nits hi ha allò que comunament qualifiqueu de romanticisme, d’amors romàntics?

–Bffff.

–Tens poca memòria, noiet, ja vaig dir-te la setmana passada que hi ha també novel·les amoroses; però a més, hi trobaràs, per exemple, una discusió sobre els mèrits respectius de cadascun dels dos sexes, o sobre si és preferible per a les dones que els seus companys sentimentals siguin joves o grans; també hi trobaràs una visió mèdica del coit o el remei per als testicles ganduls…

–Testicles ganduls, Atena? –he interromput la dea–. Què és això?

–Mira, millor que t’ho expliqui Xahrazad –m’ha contestat la deessa d’ulls clars. I ha proseguit així:

 

9h 29 Música fons Xahrazad

 

L’endemà, després de reconciliar-se, el primer que féu Xamsaddín va ser anar-se’n al mercat; i a la primera adrogueria que trobà hi entrà.

–Déu vos guard!

–En què us puc servir?

–Busco un remei per a l’esterilitat. No tindreu pas alguna potinga…

–Sí que en tenia, però se m’ha acabat –contestà l’adroguer amb un deix de mofa a la veu–, si voleu ho podeu preguntar a l’adrogueria que hi ha quatre portes més amunt.

Tampoc no en tenien. I així, una rere l’altra, visità totes les adrogueries del mercat; i només aconseguí que tothom, tant els botiguers com la clientela, es fessin un tip de riure. Cansat de ser objecte d’escarni, es dirigí al seu establiment.

El síndic del mercat, Muhammad Simsim, tot i que mai no tenia un pa a la post perquè tots els diners els feia desaparèixer comprant haixix verd, opi i altres herbes –n’era un gran addicte–, era molt amic de Xamsaddín i passava sovint per la botiga a fer petar la xerrada. I aquell dia, com era d’esperar, tampoc no hi va faltar.

–Déu vos guard! –saludà enriolat.

Però en veure que Xamsaddín responia de mala gana, li preguntà:

–Què et passa, que estàs tan ensopit?

–Anit em vaig discutir amb la dona pel motiu de sempre, els fills –explicà Xamsaddín, avergonyit–. Pel que sembla la culpa és meva, perquè tinc la semença aigualida. He recorregut totes les adrogueries buscant un remei i ha estat ben debades.

Muhammad Simsim esclafí a riure.

–Tu també et mofes de mi? –el reprengué Xamsaddín–. Vaja, quin amic!

–No, no, res més lluny del meu pensament! Me’n ric perquè et veig molt preocupat per una cosa que té fàcil solució. Mira, el teu problema és que els testicles no et segreguen prou esperma, vulgarment d’això se’n diu tenir els testicles ganduls. I jo en conec el remei. Que me’n diries si fes que deixessis prenyada la teva dona?

–Et ben asseguro que, si ho aconsegueixes, durant la resta de la teva vida no et faltarà de res.

–Dóna’m un dinar.

–Té, aquí en tens dos! –va fer Xamsaddín, generosament.

Muhammad Simsim va agafar els dinars i un bol de porcellana i, tot seguit, s’encaminà cap a la botiga d’un herbolari amic seu, que s’estava molt a prop dels venedors d’haixix. Va comprar canyella, clavell, cardamom, gerd, pebre blanc, cua de sargantana comuna i dues unces de cubeba. Ho picà i ho va sofregir amb oli verge. Després, hi afegí tres unces de romaní mascle, una tasseta de niella i mel. Ho remenà tot amb una espàtula fins a formar una pasta i la poció resultant la posà al bol i se’n tornà a l’establiment de Xamsaddín.

–Aquí tens el remei –li va dir Muhammad Simsim, de seguida que entrà–. Te n’has de prendre una cullerada grossa després de sopar. Pero el sopar ha de ser opípar: carn d’anyell i colomí casolà ben condimentat i especiat. Ah!, i per beure, res de vi, només aigua ensucrada.

 

–I això funciona, Atena?

–En aquest home li va anar de primera, de seguida va quedar prenyada la dona.

–Cosas veredes, amigo Sancho… Escolta, has dit que també hi ha una descripció mèdica del coit?

–Sí. Què passa, et pica la curiositat, noiet?

–Atena, és que després del testicle gandul i la medecina per adobar el problema, em sembla que això del coit pot tenir el seu que.

–La discusió que ara et mostraré –ha fet llavors Minerva–, és una part d’una llarga confrontació entre una esclava molt il·lustrada i una seguit de savis en molt diverses matèries, pràcticament sobre la totalitat dels temes de la cultura aràbiga, profans i religiosos. Ella els va vencent d’un en un, cosa que també farà en matèria de medicina.

I Minerva ha somrigut com donant entenent que cap home no pot vèncer una dona preparada.

 

9h 33 Música fons Xahrazad

 

–I ara parla’ns del coit.

La noia acotà el cap i, passats uns instants, s’adreçà tímidament al califa:

–Majestat, dispenseu, prou que en sé de coses, però… per respecte…

–Au, vinga! –l’animà Arraixid, divertit–, deixa’t estar d’escrúpols que aquí ningú no es posarà vermell. Endavant!

–Bé… –Tauaddud empassà saliva, un xic atorrollada, i prosseguí–: el coit té nombroses virtuts i qualitats positives: és bo per al cor, alleugereix el cos sobrat de bilis negra, calma la passió de l’amor, engendra l’afecte i tranquil·litza els nervis. La millor època per practicar-lo és a l’hivern i a la primavera.

–Especifica quelcom més dels seus avantatges i enumera algunes contraindicacions.

–En els individus de temperament fred i sec, sobretot, dissipa les preocupacions, calma la còlera i alleuja les úlceres. Ara bé, si se n’abusa, debilita la visió, afebleix les cames i provoca mals de cap i mals d’esquena. S’ha d’evitar de practicar-lo amb una dona d’edat avançada, ja que podria produir la mort. L’imam Alí –que Déu tingui en sa glòria–, va dir: “Quatre coses deterioren el cos: banyar-se amb l’estómac ple, menjar amb massa sal, copular després de menjar i fer-ho amb una dona malalta o vella. Aquesta, en particular, és semblant a un verí mortal”. Un altre autor afirma: “No et casis mai amb una vella, encara que sigui més rica que Karun”.

–Quin és el coit més satisfactori?

–El que es practica amb una dona jove, de cara formosa, belles formes i pits prominents i, si és possible, de bona família. Aquest sí que fa salut i augmenta les forces. Per exemple, amb un tipus de dona com la que va exalçar el poeta:

 

No cal que li expliquis cap cosa:
amb una mirada en té prou
per endevinar el teu desig,
i quan observes com es mou,
és igual que admirar un jardí.

 

–Quin és el moment més propici per al coit?

–De nit, després d’haver paït el sopar i, de dia, després de dinar.

–Com es forma l’esperma de l’home?

–L’home té una vena especial que rep el flux de sang procedent de les altres tres-centes seixanta venes. Aquesta sang s’introdueix en el testicle esquerre i s’escalfa amb la calor propia d’aquesta part del sexe masculí de manera que produeix un humor espès i lletós, semblant a la saba de palmera, que és l’esperma.

–Esmenta l’ocell que produeix esperma i menstrua.

–El rat-penat.

–Quin ésser vivent viu sense aire i mor quan respira?

–El peix.

–Quin rèptil cova ous?

–El drac.

El doctor ja es perdia en divagacions, cansat i incapaç d’aguantar el ritme de Tauaddud, i ella, fresca com una rosa, aprofità el silenci per dir a sa majestat:

–Sol·licito permís per fer una pregunta al savi doctor en medicina.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

 

Cosa que també ha fet Minerva, i jo ja no li he demanat com continuava aquest conte perquè de sobres sabia que no satisfaria la meva curiositat. De manera que li he demanat:

–Escolta’m una cosa, Atena: fins ara has anat mostrant exemples de sexe diguem-ne “normal”, entre homes i dones…

–Entre dones i homes, si no et sap greu, noiet –m’ha interromput la dea.

–No em vinguis amb això, Atena, que saps de sobres que… Bé, m’estimo més deixar-ho estar. Anava a demanar-te si hi ha exemples d’altres menes de pràctiques sexuals que generalment la societat considera anormals.

–Doncs sí, n’hi han; per exemple, el conte titulat “El remei per a la lascívia de les dones”, que es desenvolupa entre les nits 355 i 356, mostra una cas de ninfomania i zoofília, el d’una princesa que arriba a fer vida marital amb un ximpanzé i que finalment és guarida per una herbolària. Hi ha narracions com la de la nit 143, en què una jaia que vol assassinar un jove li explica una història en què el consum d’haixix té un paper important en la creació de somnis libidinosos, i també diversos contes relacionats amb l’homosexualitat masculina, a vegades fingida i a vegades real.

–Fingida? Real? Què vols dir, Atena?

–Vull dir que en alguns contes hi ha dones que es fan passar per homes i que posen en situació diguem-ne complicada els seus enamorats, com ara aquesta:

 

9h 37’ 30” Música fons Xahrazad

 

De fet, com més passava el temps, més temia que al darrere d’aquella esplendidesa no hi hagués algun propòsit pervers i, empès també per les ganes de continuar el viatge i l’enyorament que sentia de l’estimada, un dia va dir a sa majestat:

–Us estic molt agraït per la vostra benevolència i per tots els favors que m’heu dispensat, però espero que comprengueu el meu desig d’emprendre viatge cap al meu país, Khalidan, i per al qual m’he decidit a sol·licitar-vos permís. Fa tant de temps que no veig la meva família!

–I a què ve ara tanta pressa? –contestà Budur amb un somriure–. Que us falta alguna cosa aquí? No esteu prou còmode?

–Oh, no! No és això, però… el càrrec que m’heu concedit, i que m’honora, a dreta llei correspondria a un dignatari de Banús, algú amb més experiència. Jo sóc un nouvingut entre vosaltres i encara no tinc prou edat.

–Doncs dueu a terme la vostra tasca amb molta perícia!

–Gràcies. Tot i així… -Kamar cercava els mots per expressar-ho al més subtilment possible-, si voleu que us ho digui, no entenc el motiu de tanta bondat envers la meva persona.

–Bé, si en vols saber la causa, potser ha arribat l’hora d’aclarir-te-la.

Budur, canviant a un to de veu insinuant, afegí:

–La veritat és que… m’agrades molt; precisament per la teva joventut i bona planta, no sé si m’entens. I… si en canvi dels beneficis que t’he donat, em concedissis només un favor, et nomenaria visir i tot.

Kamar es quedà sense paraules, amb posat de taujà i un tremolor de cames que gairebé el desequilibrava.

–Au, noi, sembla que vinguis realment de l’hort! –deixà anar Budur, divertida–. Que no saps com va el món avui dia? Per què et penses que sóc rei jo, tan jove? O no has sentit a dir mai allò de:

 

Aquests temps que corren
semblen els de Lot,
car tothom qui pot
prefereix els joves.

 

Kamar havia entès prou bé les al·lusions i, vermell com un pigot, replicà:

–No necessito honors que comportin corrupció. M’estimo més ser pobre i virtuós que no ric i viciós.

–Ui, no em surtis llepafils, ara! No saps que els escrúpols són producte de l’orgull? I no és dolent l’orgull? A més, tothom té un preu, escolta:

 

En trobar-nos m’hi vaig insinuar.
“Propostes deshonestes, no!”, va dir.
I quan vaig treure els diners exclamà:
“Però qui pot escapar del destí?”.

 

–Ho sento, però jo no tinc costum de fer aquest tipus de coses –insistí Kamar, atribolat.

–Mai no és tard per iniciar-s’hi i menys amb la teva joventut; si t’hi acostumes o no, ja ho decidiràs. D’altra banda, la teva inexperiència t’eximeix de culpa, talment els actes dels menors d’edat. Jo assumeixo la responsabilitat i no t’hi pots negar. Al capdavall, es fa la voluntat de Déu. O no et van ensenyar a respectar els desitjos dels més grans? Para esment a aquestes rimes tan sucoses:

 

La té petita per bé que ell és gran,
la meva és grossa i amb tot m’ha pregat:
“Fica-la endins, ben endins, fes-me mal!”.
“Aixo no és lícit”, jo li he contestat.
“Per a mi és lícit perquè és natural”.
Ho he hagut de fer per respecte a l’edat.

 

Kamar es veia amb l’aigua al coll; malgrat tot, encara va intentar d’agafar-se a una ascla per surar:

–Majestat, teniu a palau les dones més formoses, esclaves que podeu utilitzar de la manera que vulgueu. Per què jo, precisament? Deixeu-me en pau, us ho suplico.

–Les dones, ni de palau ni de fora, no em diuen res. Ets tu qui m’interessa! Si vols arguments, busca’ls en l’obra dels poetes. Jo te’n diré uns quants.

 

Primer:

 

Guaita al mercat les parades:
fruita i verdura assortida.
I n’hi ha que trien les figues,
i n’hi ha que volen espàrrecs.

 

Segon:

 

Quan ja no els dringuen els joiells,
bé siguin riques o bé pobres,
fan que ressoni el seu cinyell
abans de posar mans a l’obra.

 

I encara que un dia et perdés,
amb elles no em consolaré.
Com pretens que sigui infidel
després de professar la fe?

 

Et juro per la teva barba
que cap xiqueta encara verge,
mal que em vingués amb males arts,
de tu mai no em podrà distreure.

 

Tercer:

 

Galant d’esplendent formosor,
ets la meva religió
i la meva sola creença.

 

Per tu les dones ja no rondo
i és tanta la devoció
que ara ja es pensen que sóc monjo.

 

Quart:

 

Pels roigs gallarets d’una galta
he oblidat les roses d’una altra.
Pels fragants murtons d’una barba
he abandonat les fulles glabres.

 

Adéu, Zainab! Adéu, Nauar!
Adéu, gaseles benamades.
D’un antílop m’he enamorat,
no vull més dones enjoiades.

 

Ara el meu amor m’acompanya
a la cambra i a la gatzara,
i no com l’antiga companya
en el recés sempre amagada.

 

Per bandejar Hind o Zainab
no em critiqueu amb gaire ràbia,
perquè l’aurora ha donat pas
a un bell matí sense recança.

 

Voldríeu que restés captiu
de les cadenes d’una esclava
que, presonera, només viu
entre quatre parets tancada?

 

Cinquè:

 

Una dama amb un donzell
mai no s’ha de comparar;
i no donis arguments
a qui diu que això és pecat.

 

Entre aquella ardent temella,
que amb la cara toca els peus
i el brau mascle que els hi besa,
quina diferencia hi veus?

 

Sisè:

 

Sí, t’he escollit per dues raons bones:
no tens ni fills ni menstruació.
Si mai atret em sentís per les dones,
pels descendents no hi hauria prou món.

 

Setè:

 

Ella em diu molt melindrosa
quan em veu tan poc trempat:
“Si no em folles com fa l’home
amb la que és la seva esposa,
no te’m queixis de dur banyes.
Qui te’l dreci serà un mag!”.

 

Vuitè:

 

M’oferí una vulva suau
i jo la vaig refusar.
Ella digué, comprensiva:
“Abstenir-te no t’escau,
per davant ja no s’estila
en els temps que estem passant”.

 

Llavors m’oferí el darrere,
lingotera d’argent fos!
“Magnífic, poncella meva!
Que el conservis per molts anys!
Ni tan sols sa majestat
és així de generós!”.

I novè:

 

Alçant les mans, la gent perdó demana
i les dones ho fan alçant les cames.
Es manifesta així la pietat
que Déu premia a fons per un forat.

 

L’acorralat Kamar es trobà inerme davant d’aquell atac de versos indecents i, renunciant a la defensa, es rendí a la concupiscència de sa majestat.

–Ja que sembla que no tinc elecció, m’hi avindré –va dir, compungit–. Tan sols us prego, si us plau, que m’ho feu una vegada, només una vegada, i que no m’ho torneu a demanar mai més. I que Déu em perdoni!

–Sigui. La misericòrdia de Déu és infinita i perdonarà els nostres pecats. Tal com digué el poeta:

 

Sospiten de nosaltres
i ens valen acusar.
Corre! Fem per salvar-los
de caure en falsedat.

 

Pequem ara, pequem,
que de segur després
ja ens en penedirem
abans de pecar més.

 

–I ara, acompanya’m a l’habitació –conclogué Budur alçant les celles i amb cara de satisfacció.

“Només Vós teniu poder i força, Déu Omnipotent. Ajudeu-me Senyor meu a passar aquest mal moment. Perdoneu la meva mala acció”, es repetia mentalment Kamar, amb el cor encongit, de camí cap a la cambra de Budur.

Avergonyit, Kamar es va treure els saragüells sota la mirada lasciva de Budur que s’havia estirat damunt del llit sense despullar-se.

–Vine cap aquí, rei meu –li indicà la noia fent-li senyal amb l’índex que s’acostés–. Ja veuràs com t’agradarà…

Ell, tímidament, s’assegué a l’espona; però Budur, d’una revolada, el va atreure cap a ella agafant-lo per la cintura i el besà apassionadament.

–I ara, posa’m la mà entre les cuixes –prosseguí Budur amb creixent desig–. Vejam si aixeques el mànec tombat.

–Ai, no! No puc! –es va fer enrere el noi–. Ho sento, no serveixo per a això.

–Que no serveixes? Ja pots comptar, com tots la primera vegada… ja veuràs com n’aprens de seguida. Au va, la mà on t’he dit!

Amb el pols que se li accelerava, Kamar va ficar la mà sota la túnica de sa majestat i, en contra del que esperava, acaricià unes cames fines com la seda. Continuà fins més amunt i tingué una altra sorpresa, car les cuixes eren de mantega. Li causava plaer el seu tacte i s’entretingué una estona tocant-les, retardant així el moment temut d’arribar a l’entrecuix. Quins esforços havia de fer Budur per dissimular!

Finalment, la mà assolí el punt crític. Kamar, nerviós, va palpar i palpar sense trobar el que imaginava. “Aquest depravat de rei deu ser una espècie d’hermafrodita, ni carn ni peix”, es digué amb una esgarrifança de fàstic que li va recórrer la columna.

–Ehem!… Majestat… no trobo l’eina… l’eina masculina –gosà dir. Budur ja no va poder més i, tapant-se la cara amb les mans, esclafí a riure com una folla, rebolcant-se damunt del llit i rebregant els llençols. Kamar contemplà la hilaritat del monarca amb total desconcert.

–I això què significa? Tanta gràcia fa? –preguntà al cap d’uns instants, enfadat.

–Amor meu! –cridà llavors Budur llançant-se-li als braços i recuperant la seva veu normal–. Que no em coneixes? Tan de pressa m’has oblidat?

La veritat és que Kamar passava d’un ensurt a un altre amb tal rapidesa que ja no sabia com reaccionar. Immediatament, però, Budur es va treure el turbant i la roba i es va fer evident que era qui era i no l’altre Kamar, rei disbauxat de Banús.

–Budur! –exclamà ell abraçant-la–. La meva adorada Budur!

Tot i que els joves tenien molt per explicar-se, fou inevitable que primer es lliuressin en braços de la passió i fruïssin l’un de l’altre, després de tant de temps d’abstinència. Després del combat amorós, ambdós es relaxaren, satisfets…

 

I Minerva ha interromput la narració. Aleshores li he dit:

–Ja veig què volies dir amb allò d’homosexualitat masculina fingida; però també n’has esmentat la real i, per tant, és de suposar que hi ha contes amb aquest tarannà.

–Efectivament, noiet, i ve’t aquí una mostra:

 

9h 48 Música fons Xahrazad

 

–Diuen que una vegada Abú Nuàs es va fer preparar un gran àpat amb unes viandes tan variades i delicioses que, només de veure-les, feien venir salivera. Assegut davant de la taula i veient-la tan ben parada i tant curulla de menges, es digué: “La veritat és que sóc ben ceballot, tot aquest banquet només per gaudir-ne jo sol?”. I tot seguit sortí a buscar algú que volgués compartir tot aquell bé de Déu amb ell. Encara no havia creuat el llindar de la porta, quan va clissar tres bells jovenets que feien aixecar els morts. Cada un d’ells tenia una diferent tonalitat de pell, llur bellesa era d’alló més corprenedora i passaven talment estufats i provocatius que li encengueren el desig. Llavors, no pensant amb el cap sinó amb l’entrecuix, recordà aquell poema que diu:

 

La conversa que amb ells vaig tenir:
Quant i quant que us estimo! –els vaig dir.
Que sou ric? –van voler que afegís.
Vaig respondre: –I també generós.
I ells van dir: –Doncs anem-hi tots dos.

 

Això no és d’estranyar, car Abú Nuàs era d’aquesta mena de gent a qui els agrada els jovenets de galtes enrojolades i pell ben fina. Aquests versos li van com anell al dit:

 

És un home ben granat,
donat al divertiment.
I li agrada el bell jovent:
perque té el foc dels amants!

 

Tot i a Mòssul residir,
que és de la puresa indret,
ell sempre té el cap a Alep,
que és de l’escàndol jardí.

 

Abú Nuàs els sortí al pas i els saludà. Ells, molt educadament, li tornaren la salutació i prosseguiren el seu camí. Com que no li feien cas, ell, guiat per la il.lusió i el deliri, decidí d’anar de dret al gra:

 

No en busqueu pas un altre,
jo tinc el bo i millor:
l’excel·lent vi dels frares
el corder més greixós
i un assortit d’ocells.
Mengeu! Beveu vi vell,
del que allunya els dolors!
Forniqueu tots amb tots,
que res no us faci nosa!
I que no us faci cosa
dreçar-me l’esperó.

 

Els joves van comprendre immediatament les seves intencions i entre ells es digueren:

–Per què no? A més a més podrem omplir el ventre fins a afartar-nos!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

 

9h 50 Música fons Xahrazad

 

Nit 382

 

M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad–, que els jovenets, sense fer-se pregar, entraren amb ell a la casa; davant d’aquella taula, tot i que ja els l’havia descrita Abú Nuàs en el poema, de poc no cauen d’esquena. Es delectaren cosa de no dir degustant aquells exquisits plats i regant-los constantment amb vi. S’engrescaren tant que, sense embuts, demanaren a l’amfitrió que digués quin de tots tres feia més goig. Ell n’assenyalà un i, després de besar-lo dues vegades, recità:

 

La piga de la galta li rescataria!
Mes podem rescatar-la amb diners, tal vegada?
Alabat sia Déu, que a aquesta fina galta
hi ha posat la bellesa extrema d’una piga.

 

Seguidament s’adreçà el segon, li va fer un petó als llavis i declamà:

 

La piga de la galta de l’amat
sembla d’almesc sobre càmfora pura;
veure’l tan sols ja em deixa trasbalsat.
“Resa al Profeta”, em contesta la piga.

 

Finalment, s’acostà al tercer, li va fer deu petons i tot seguit va recitar aquests altres versos:

 

L’or es desfà en copa d’argent
que un jove duu a les mans amb vi.
Es passeja com si en servís
i a les pupil·les en té més.
És formós, fill de turc, gasela!
I una cintura ben estreta.

 

Visc a Bagdad, que és un lloc molt plaent,
però el meu cor ja veu que ha de fer tria:
a Diarbakir un amor em crida,
mentre que un altre em diu d’anar a la terra
de les dues mesquites i m’hi incita.

 

Mentrestant, els tres joves, que ja havien fet dues rondes, passaren la copa a Abú Nuàs. Ell l’agafà, l’aixecà i amb veu clara recità:

 

Tu beu el vi de mans de la gasela
i ho descrius tot després amb alegrança;
del vi podem gaudir-ne amb delectança
si qui el serveix té galtes de puresa.

 

Escurà la copa i continuà, ronda rere ronda, exterioritzant la seva eufòria. En un determinat moment, recità bo i enfarfollant-se:

 

Serveix al teu convidat
gots de vi sense parar
per mà d’un jove d’aquells,
de plaents llavis vermells,
que, tot just en despertar,
tenen saliva almescada.
Beu de mans d’una gasela
que, quan li besis la galta,
tingui, com el vi, finesa.

 

Quan ja no sabia ben bé on tenia el cap i on tenia els peus, es llançà sobre els joves, besant-los, abraçant-los, i sense cap mena de vergonya ni recança els embotonà tots tres, ara enfilant-ne un, ara empalant el segon, després enforcant el tercer, mentre recitava aquests versos:

 

Només gaudeix d’un perfecte plaer
aquell que joves formosos convida:
mentre un li canta, l’altre ja l’incita
alçant, per saludar-lo, el veire ple;
si té el desig que li facin un bes
hi ha qui llavis i boca li xarrupa.
Així he passat amb ells un dia d’upa
i no cal dir com he estat de feliç.
Bevent, tant pur com barrejat, bon vi,
de l’adormit m’he aprofitat, encès.

 

Enmig d’aquella bacanal, trucaren a la porta. Quan el servent anuncià el califa Harun Arraixid, hi va haver una gran corredissa per tota la casa! Els jovenets besaren el terra davant del sobirà mentre Abú Nuàs intentava eixorivir-se ben de pressa del seu estat d’embriaguesa, per bé que no ho va aconseguir del tot.

–Abú Nuàs! -cridà el califa.

–Sí!? Majestat…

–Què és això?

–Majestat, em penso que la pregunta és sobrera –respongué, sense saber on ficar-se.

–Abú Nuàs, et mereixes que et nomeni cadi dels rufians! –li digué amb un deix sorneguer i irònic.

–Majestat, ho dieu de debò? Creieu que sóc digne d’un càrrec tan prestigiós? –preguntà, seguint la veta al califa.

–Oh, i tant! De bo de veres que sí!

–Teniu ja algun plet que pugui resoldre?

La gosadia d’Abú Nuàs ferí l’amor propi del califa, que marxà sense tornar contesta. La ràbia no li deixà aclucar l’ull en tota la nit. Per contra, Abú Nuàs gaudí d’una nit d’allò més feliç i plaent, i l’endemà al matí, a sol ixent, s’acomiadà dels tres jovenets i es mudà per dirigir-se al palau califal.

 

¿Cal que us digui que Minerva ha deixat aquí el relat sense explicar-me què li va passar a Abú Nuàs i que sense afegir-hi ni un mot se n’ha anat? ¿I cal que us digui que la música amb que acomiadarem la passejada d’avui serà un altre cop del poema simfònic Xahrazad de Rimski-Korsakov? Oi que no? Bona nit.

 

9h 55 RIMSKI-KORSAKOV, Xahrazad, Simbad

Tot passejant amb Minerva – 74

 

(28/set/06)

 

Contingut:  L’erotisme a la literatura (2). Introducció: el cervell i la sexualitat. L‘Ars amandi, el Kama Sutra, Les mil i una nits.

 

9h 07 SINTONIA: Vivaldi, Concerto núm. 10, Allegro (pista 9).

 

TOT PASSEJANT AMB MINERVA

 

9h 08 L’erotisme a la literatura (2). Introducció: el cervell i la sexualitat. L’Ars amandi, el Kama Sutra, Les mil i una nits.

 

Avui Minerva ha anat directament al gra quan ens hem trobat.

–Com vaig dir-te la setmana passada quan me n’anava –ha començat sense fer cap compliment previ–, farem una ulladeta al llibre del doctor Acarín abans de parlar de l’Ars amandi, el Kama Sutra i Les mil i una nits. Deus recordar-te’n, m’imagino, que aquest metge fa notar en el seu llibre, El cerebro del rey, en el capítol que dedica al sexe i la sexualitat, que des que hi ha llenguatge escrit sabeu que el sexe és una obsesió universal dels éssers humans i que un exemple de la universalitat de la preocupació sobre el sexe és la gran quantitat de literatura dedicada a l’intercanvi sexual, l’amor i el desamor que la humanitat ha produït des de l’origen de l’escriptura.

–Sí, ho recordo, Atena; per això avui continuarem parlant de literatura eròtica, no és això?

–Sí; però abans vull resumir-te el que diu Nolasc Acarín quant al suport material de la pasió amorosa, per tal que vegis que l’amor radica en el cervell, i no en el cor, com se sol dir.

–Així, el que jo tinc trencat per tu és el cervell i no el cor, Atena?

–Vigila, noiet! Després d’explicar que la durada del coit en els éssers humans és molt més llarga que en els altres mamífers, inclosos els primats, que enllesteixen la feina en menys d’un minut, diu que la major durada de l’encontre sexual entre els humans es deu probablement al fet que vosaltres cerqueu el plaer i això és possible per la major capacitat cerebral que permet elaborar la trobada amb més control i fantasia. I llavors passa a explicar els centres nerviosos relacionats amb el coit i l’orgasme. Són el còrtex cerebral, on s’integren les informacions procedents de la percepció; el sistema límbic, compost pel septum i l’amígdala, que contribueix a focalitzar l’atenció i l’interès en la còpula; l’hipotàlem, que governa el funcionament de les hormones, sense les quals no hi hauria aproximació sexual; el sistema nerviós autònom, coordinat per l’hipotàlem, que controla la respiració i la circulació, i la medul·la baixa, que controla una part de la funcionalitat coital. Aquestes accions i funcions les resum el doctor Acarín d’aquesta manera:

 

“De forma resumida: se canaliza la información táctil de las zonas erógenas hacia el córtex cerebral; se regula el aumento de irrigación sanguínea que produce la erección del pene en el varón y en la mujer la turgencia de los labios de la vulva que así pasan a abrazar al pene, como también del clítoris; se estimula la secreción glandular de sustancias lubricantes en la vulva femenina y en el prepucio del pene masculino; a medida que avanza el coito y llega el orgasmo se producen sucesivas dilataciones y contracciones del esfínter anal; mediante la inervación de los músculos abdominales y pélvicos se desencadenan las contracciones, espasmos musculares y movimientos de basculación de la pelvis tan característicos. Finalmente, la médula, tras la información sensitiva que llega del área genital y la influencia de los estímulos que bajan desde el córtex cerebral, desencadena, en el varón, la eyaculación mediante la propulsión del semen desde las vesículas seminales y la próstata hacia el pene para su salida por el meato urinario, a fin de inyectarlo en la vagina.”

 

–Si em permets que ho resumeixi jo, Atena…

–Vejam que vols dir, noiet.

–Doncs jo diria que en el coit es posen en joc els cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte.

–Home, no has estat malament, aquesta vegada: has esmentat tots els perifèrics que fa servir el cervell; llàstima que t’hagis oblidat del software, i sense el sistema operatiu que ve d’origen, els perifèrics no serveixen de res.

”Bé, tornem a El cerebro del rey. Acarín passa després a tractar diverses qüestions relacionades amb el joc sexual que segur que trobaries interessants però que farien massa llarga aquesta part, diguem-ne científica, que pot explicar la raó que hi hagi literatura eròtica. Una activitat tan important com la que té per objecte la perpetuació de l’espècie, en els éssers humans és acompanyada per la recerca del plaer, i això es deu al fet que l’evolució us ha proveït d’unes estructures neuronals que els altres animals no tenen tan desenvolupades com vosaltres, i com que també teniu la possibilitat de comunicar-vos i expressar les vostres emocions mitjançant la paraula –una altra possibilitat negada a la resta dels animals–, heu estat capaços de crear literatura eròtica des del moment que jo us vaig ensenyar a escriure.

–Fascinant, Atena.

–No facis compliments buits i llegeix quan puguis El cerebro del rey, que et serà de profit.

–I llegir el Kama Sutra i les altres obres que has esmentat, em farà profit, també?

–No seré jo qui negui que pot ser útil llegir qualsevol llibre, noiet; ara, vols dir que no et serà més profitós dedicar la teva atenció a uns altres? Ja no ets un adolescent, precisament.

–Vols dir que són obres més adequades per a adolescents que per a gent gran, Atena?

–Jo no he dit això, i no retorcis les meves paraules.

–Era broma, Atena… Em parles d’aquestes obres, doncs?

 

L’Ars amandi

 

–Sí, però breument, només per situar-les i que et puguis fer una idea. Per ordre d’antiguitat, començaré per l’Ars amandi d’Ovidi, i més concretament per un esbós biogràfic de l’autor, tal com es troba a la Gran Enciclopèdia Catalana:

 

Publi Ovidi Nasó
Sulmona 43 aC – Tomis 17 dC

 

Poeta llatí. De família de cavallers, pogué lliurar-se intensament als estudis i féu un llarg viatge a Grècia per perfeccionar-se en la carrera jurídica; però aviat freqüentà la companyia d’Horaci, de Tibul i de Properci i, agilíssim observador i artista, esdevingué poeta mundà a la moda; freqüentà la cort d’August. El 8 dC fou relegat per ordre de l’emperador a Tomis (actual Constanta, Romania), entre els getes (la llengua dels quals aprengué, fins a escriure-hi un panegíric en honor d’August), a la costa occidental de la mar Negra, on es mantingué durant deu anys en contacte amb Roma i implorà, endebades, l’amnistia. Entre les causes d’aquest exili hom ha pensat en la seva possible complicitat en els amors de Júlia, la filla d’August, en la immoralitat i irreligiositat d’una part de la seva obra, en una profanació del culte d’Isis, en la seva participació en una consulta d’endevinació a propòsit del successor d’August, en una indiscreció per esguard de l’emperadriu Lívia, amb la qual la seva tercera muller, Fàbia, mantenia relacions personals. Es tracta d’un secret inesbrinable: cal cercar la presència hostil de Lívia en el nucli del drama.

L’obra del poeta el presenta com un home cultivat, enginyós, refinat, però faceciós, desimbolt i sovint superficial, apassionat pels costums del seu temps, familiaritzat amb la mitologia clàssica i la contística alexandrina, hàbil per a totes les subtileses de la retòrica i de l’ofici de poeta, dotat d’una facilitat atordidora per a la versificació. Pertanyen a la seva joventut (del 15 aC al 2 dC): una tragèdia, Medea, que s’ha perdut; els Amors, recull de peces galants que tingué un gran èxit, agrupades entorn del nom de Corinna, una dona potser inexistent, més aviat sintètica; les Heroides, aplec de quinze cartes fictícies d’enamorades mítiques i de sis més dels amants absents; l’Art amatòria (és a dir, l’Ars amatoria o Ars amandi), manual de la seducció, al qual el poeta afegí com a complement i palinòdia unes Receptes de bellesa (en llatí, Medicamenta faciei feminae) i uns Remeis a l’amor (Remedia amoris), que són pitjors que la malaltia.

 

–Caram amb Ovidi! Avui dia es mouria molt bé entre certa fauna pròpia de la premsa rosa…

–Home, la cort romana en temps d’August era mogudeta; hauries de llegir els clàssics, entre ells Tàcit, per exemple, per fer-te una idea dels moviments tel·lúrics que s’hi produïen…

–Per tel·lúrics he d’entendre pasionals, adulterins, Atena?

–I és clar, noiet, sempre i quan no consideris moviments pasionals només els eròtics.

–Ja, Atena, em sembla que t’entenc.

–Doncs ho celebro. Bè, tornant a l’Ars amandi, Art d’amar o Art amatòria, et diré només que consta de tres llibres o cants escrits en dístics elegíacs, és a dir, en estrofes de dos versos, el primer de sis síl·labes i el segon de cinc, en els quals facilita un seguit de consells quant a la manera de dur a terme conquestes amoroses. Els dos primers llibres s’adrecen als homes per conquerir les dones, i el tercer a les dones.

–I ja està, Atena?

–Ja en tens prou. Si tant t’interessa, llegeix-lo; trobaràs diverses edicions, entre elles com a mínim una de catalana, d’Editorial Alpha. I ara pasem al Kama Sutra

 

El Kama Sutra

 

–Molt bé, Atena; sento molta curiositat per aquest llibre que tanta gent esmenta en els programes relacionats amb la sexualitat que hi ha a tots els mitjans…

–Molta citació de citació, és el que hi ha; si la gent que l’esmenta l’hagués llegit, seria un dels llibres més venuts del món.

–M’ho imagino; també tothom a Espanya esmenta el Quixot i ben poca gent l’ha llegit.

–Sí, noiet, ja passa, això. Bé, anant al Kama Sutra, primerament deixa’m dir-te que Kama és el déu hindú de l’amor. Segons la llegenda, va inspirar al déu creador la necessitat de companyia. És representat com un adolescent, amb un arc i fletxes a la mà.

–Com Eros, Atena?

–Si fa no fa, si tens en compte les representacions més genuïnes, no les infantilitzades i lamentables imatges que finalment es van imposar; més granadet, doncs, que aquests “amorets” en què tu has pensat, que Eros també va créixer, noiet… I un sutra és un tractat sànscrit, escrit generalment en vers, que exposa en aforismes els punts bàsics d’una doctrina, d’un ritual o de la moral, o bé recull prescripcions de la vida quotidiana. Aquest de què parlem s’atribueix a un tal Vatsyayana, tot i que possiblement va ser escrit per diversos autors en èpoques diferents, ja que tracta set temes i sembla que cada tema es deu a un expert diferent. Tot i això, el títol complet és Vatsyayana Kama-sutra, títol que podríem traduir com Els aforismes sobre la sexualitat de Vatsyayana, i es creu que va ser escrit entre el segle primer i el sisè, com ja vaig dir-te.

”Aquest sutra està dividit en 35 capítols aplegats en set temes, com t’he dit. La distribució és aquesta:

 

Introducció (4 capítols): sobre el sexe en general, el seu lloc a la vida de l’home, i una classificació de les dones.

Sobre l’acte sexual (10 capítols): una discusió en profunditat sobre els petons, diversos tipus de jocs sexuals preliminars al coit, orgasmes, una llista de posicions sexuals, sexe oral, tabús i trios.

Sobre la tria d’una esposa (5 capítols): festeig i matrimoni.

Sobre l’esposa (2 capítols): conducta adequada d’una esposa.

Sobre les esposes d’altri (6 capítols): principalment, seducció.

Sobre las rameres (6 capítols).

Sobre com atreure unes altres persones (2 capítols).

 

En aquesta obra es considera que hi ha vuit maneres bàsiques de fer l’amor, i vuit posicions principals. Conté un total de 65 arts, nom que es dóna al llibre a la combinació d’una manera de fer l’amor amb una posició. El capítol que enumera les múltiples arts és el més conegut, aquell que tothom cita, però generalment aquesta gent confon aquest capítol amb la totalitat del Kama Sutra quan en realitat només n’és una part.

”Com que veig per la cara que fas que tens interès a saber-ne més, et recomano que utilitzis la xarxa, vull dir Internet, per trobar més informació, que n’hi ha.

–Doncs què vols que et digui, Atena, aquesta vegada no l’encertes. La veritat és que no esmerçaria gaires esforços, després del que m’has dit, en vistes a augmentar el meu coneixement d’aquest llibre; hi ha altres llibres de la literatura hindú que miraria de llegir abans que no aquest.

 

Apunt musical: Rimski-Korsakov

 

–Si tu ho dius… –ha fet Minerva. I immediatament ha canviat de tema–: Jo diria que ja deu ser el moment de fer una pausa, i et convido a reprendre l’emissió del temps de Xahrazad amb què vas tancar l’emissió de la setmana passada. Primerament, però, et diré quatre paraules referents a l’autor:

 

”El compositor rus Nikolái Andréievitx Rimski-Korsakov va néixer a Tikhvin, prop de Novgorod, el 18 de març de 1844 i va morir a Ljubensk el 21 de juny de 1908. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que estudià música i alhora assistí a l’Escola de Marina. El 1861 passà a formar part del Grup dels Cinc, constituït el 1860 a Sant Petersburg, integrat per Balakirev, Cui, Borodin, Rimski-Korsakov i Musorgski, a fi de continuar l’obra de depuració de la música russa iniciada per Glinka i Dargomyzski. Balakirev en va ser el creador i animador. Van propugnar el “retorn a la terra”, atrets per la riquesa del folklore rus, i van adoptar una actitud de combat contra l’academicisme i el cosmopolitisme de tendència occidental. Rimski-Korsakov va abandonar l’exèrcit després d’escriure la seva primera simfonia, que va ser, d’altra banda, la primera que componia un rus, i esdevingué catedràtic de composició del conservatori de Sant Petersburg, càrrec que el va allunyar de Mussorgski. Entre 1874 i 1881 va dirigir els concerts de l’Escola Lliure de Música i des del 1883 va ser sotsdirector de la capella imperial. Actuà per Europa com a director d’orquestra i alhora estrenà a Rússia òperes com La nit de maig, La noia de neu, Sadko, Mozart i Salieri (òpera aquesta que vam esmentar en les passejades dedicades a Mozart i que va ser la causa fonamental de la idea que Salieri havia assassinat Mozart), Tsar Saltan, La ciutat invisible de Kitez i El gall d’or, estrenada després de la seva mort. Destituït del conservatori per simpaties revolucionàries, va morir poc després. Les seves obres orquestrals més conegudes són el Caprici espanyol, Xahrazad, sovint emprada com a ballet, La gran pasqua russa i les tres simfonies. Va orquestrar òperes de Mussorgski i Borodin i publicà obres didàctiques.

 

”Por compondre Xahrazad, el nostre músic va triar una narració extreta dels contes de Les mil i una nits, tot conjuntant l’esperit del poema simfònic amb els quatre temps d’una simfonia: el mar i la barca de Simbad; el fantàstic relat del príncep Kalender; l’idil·li entre el príncep i la princessa, i la festa de Bagdad i el vaixell que s’estavella contra la roca amb el genet armat. “Com a enllaç entre aquestes episodis –va dir el compositor a les seves memòries– vaig utilitzar les breus introduccions del primer, el segon i el quart temps i l’intermezzo del tercer, escrits per a violí solista, que representen Xahrazad relatant al cruel sultà els seus contes meravellosos”. És del segon temps, el príncep Kalender, del que vull que ofereixis als oïdors un fragment.

Doncs per satisfer l’ordre de Minerva, ve’t aquí Xahrazad tot iniciant la narració del conte.

 

9h 23’ Rimski-Korsakov, Sherezade, Príncep Kalender [3’ 30”]

 

 Les mil i una nits. Apunt introductori. L’edició catalana

 

–Com pots imaginar-te –ha continuat Minerva–, no és perquè sí, que t’he demanat que utilitzessis aquesta música per a la pausa.

–No crec que em consideris tan ximple, Atena –he contestat–. Sembla evident que ara em parlaràs de Les mil i una nits, com ja m’has anunciat en trobar-nos.

–Com et consideri o et deixi de considerar jo, noiet, ara no és del cas, així que deixa de fer comentaris com aquest.

–Perdona, Atena. En realitat, friso perquè m’expliquis coses de Les mil i una nits… Aquest nom em porta al cap imatges de quan jo era molt nen, i em veig al llit, a l’hora de la migdiada, i sento la meva mare que m’explica algun conte d’aquest llibre… Em veig també llegint-los de més gran, però encara nen, en una edició il·lustrada…

–Que evidentment, noiet, era una versió infantil…

–Doncs no sé si infantil, em sembla que no; ara, segur que no era una edició completa. Encara recordo una de les il·lustracions… S’hi veien unes dones que bastonejaven un home perquè amb el seu alè, que pudia a all, havia ofès una dama noble, o una princesa, no sé…

–Ja… Bé, deixem estar els records i anem per feina. Per tal de situar-te, et resumiré el que diu la Gran Enciclopèdia Catalana de Les mil i una nits:

 

“Recull de contes escrits en àrab. Enquadrat sota un canemàs comú, a l’estil de les antigues col·leccions orientals, inclou narracions pròpies de la contística índia, iraniana, de l’antic Egipte i, bé que en menor quantia, grega i hebrea. El reduït marc geogràfic en què es desenvolupa l’acció contrasta amb el gran nombre de personatges i esdeveniments que hi intervenen (des d’històries del rei Salomó, dels reis de l’antiga Pèrsia i Mesopotàmia o d’Alexandre el Gran fins a les protagonitzades per musulmans). Així mateix, els gèneres literaris utilitzats són nombrosos i variats, com les històries de tipus fantàstic, llegendes, novel·la, contes didàctics, humorístics, faules, etc. D’entre la temàtica pròpiament musulmana es destaquen les influències iraquianes, turques i de l’Egipte mameluc. Quant a la cronologia de l’obra escrita, consta l’existència d’una part al segle IX, sota el títol de Les mil nits (xifra convencional que no pressuposa el nombre de contes inclosos i que augmentà amb el temps). La recensió més difosa de les avui conegudes, possiblement obra d’un jueu egipci islamitzat, data del segle XV. Les mil i una nits no fou apreciada per la literatura àrab fins al seu descobriment a Europa, gràcies a la traducció francesa de Jean Antoine Galland –que correspon només a una quarta part del text original–, feta a partir d’un manuscrit àrab d’origen sirià”.

 

–Aquest nom, Galland, em sona, Atena.

–I és clar, noiet, no t’ha de sonar?

I Minerva ha fet que a les meves mans aparegués un llibre en rústica ja tronadet, una edició de butxaca d’una traducció al castellà de la versió francesa a què acabava de referir-se.

–Aquest llibre, publicat per l’Editorial Ramón Sopena el 1976, estava a la teva biblioteca, noiet.

–Oi tant, Atena, és veritat, no me’n recordava…

–Però no és d’aquesta edició, que en parlarem, noiet, sinó de la versió catalana que va aparèixer el setembre de 1995, deguda a Dolors Cinca i Margarida Castells, completa i no censurada…

–Vols dir que…

–Vull dir que les traductores s’hi han ajustat al que deia la versió àrab en què s’han basat.

–I vols dir que hi ha diferències entre…

–Oi tant! Mira, et posaré un exemple. La versió castellana que tens a les mans, en l’episodi que condueix a la decisió del rei Xahriar de fer matar totes les verges que desflora, diu així:

 

“La mujer levantó entonces los ojos, y viendo a los dos príncipes en lo alto del árbol, les hizo señas de que bajasen.

”El terror que se apoderó de ellos al verse descubiertos fue indecible, y rogaron, por señas, a la amante del Genio, que les dispensase de obedecerla; pero ésta, después de haber levantado de su regazo la cabeza del gigante, haciéndola descansar sobre un montón de hierbas, levantóse y repuso en voz baja y acento amenazador:

”-¡Bajad, os digo! ¡Es preciso que me obedezcáis!

”Así lo hicieron los dos príncipes y, cuando estuvieron en tierra, la joven los tomó de las manos, se internó con ellos en el bosque y les exigió algo que no pudieron negarle.

”Satisfechos sus deseos y observando que ambos llevaban anillos en las manos, les pidió que cada cual le cediese uno”.

 

–Observa ara com explica això la versió catalana a què em refereixo:

 

“Ella aleshores va alçar la vista i, en veure els dos reis allà dalt de l’arbre, es va treure de sobre els genolls el cap del geni, el va dipositar a terra i es va aixecar.

”–Baixeu! No tingueu por d’aquest geni –els va dir, fent un gest.

”–Per l’amor de Déu, tingues compassió!

”–Feu el favor de baixar! Si no, el despertaré sense contemplacions i ben segur que us matarà.

”Atemorits per aquella amenaça, els dos reis van baixar de l’arbre. Ella, quan els va tenir al seu davant, molt segura de si mateixa, els va dir:

”–Us ordeno que m’endinyeu l’estaca.

”Estaven tan espantats que, quan Xahriar va dir al seu germà que fes el que ella li manava, Xah Zaman li contestà:

”–No ho faré pas, si tu no ho fas.

”Però immediatament van començar a picar-se l’ullet, esperonant-se l’un a l’altre per veure qui seria el primer.

”–Què us passa? Per què us aneu picant l’ullet? Si no veniu i m’enfonseu el sabre ara mateix –repetí ella, neguitosa–, el despertaré i no en sortireu ben parats.

”Tenien tanta por del geni que van fer exactament el que els havia manat. En acabar, ella es va treure una bossa de la butxaca i els va mostrar un collaret amb cinc-cents setanta anells”.

 

–Sí, Atena, és evident que entre “les exigió algo que no pudieron negarle” i això d’”endinyeu-me l’estaca” i “enfonseu-me el sabre” hi ha alguna diferència…

–Una de les característiques que fan més apreciable el treball de les traductores d’aquesta versió –ha dit llavors Minerva– és el seu esforç d’ajustar el llenguatge al de l’original, per tal de mostrar l’amplitud de registres que hi ha al llarg de l’obra segons la procedència i la intencionalitat dels diferents episodis.

–Sempre és d’agrair, Atena, un esforç així. I aconsegueixen el seu propòsit?

–Hauries de llegir l’obra per fer-te’n una idea, noiet. És clar que són més de 2700 pàgines en què hi ha de tot: contes en què predomina el component fantàstic i sobrenatural; novel·les de cavalleria; novel·les amoroses; relats de caire detectivesc; relats d’aventures; picaresca; contes didàctics, i llegendes, a més de faules, simples acudits i tota mena d’anècdotes… És tot un mostrari de la cultura literària àrab.

–Així doncs, Atena, no és només una obra eròtica.

–No, de cap manera; hi ha de tot, com t’he dit, fins i tot un ampli resum de la doctrina religiosa de l’islam. La part eròtica hi és, ja des del principi, perquè allò que dóna origen a la col·lecció de relats és un seguit d’adulteris, com comprovaràs quan t’expliqui el començament; però l’erotisme no és ni de lluny el gruix dels continguts. Ara, com que tu estaves interessat en aquest camp de la literatura, o al menys això em vas dir, em centraré en aquest aspecte, entre altres raons, perquè per veure tot el que hi ha en aquesta obra necessitaríem unes quantes passejades. Ara, malgrat això que acabo de dir-te, si apleguessis tots els relats eròtics ja en faries un llibre.

–Tants són, Atena?

–Bé, potser no tants; però com que ara amb quatre lletres ja hi ha editorials que fan un llibre, a base de deixar força blancs a les pàgines i fer la lletra ben grossa, de manera que et vénen un conte que es pot llegir en una hora com si fos el Quixot i la Bíblia junts, doncs…

–Apa que no exageres, Atena!

–No tant, noiet, no tant. Segur que en coneixes més d’un, d’aquests llibres.

–Sí, és veritat, he vist ocasionalment algun llibre així, d’autor famós; però no són pas tants, Atena.

–Mira, noiet: si algun editor fes una tria dels relats eròtics de Les mil i una nits, el llibre seria més llarg que alguns dels publicats al so de bombo i platerets com si fossin alguna cosa. I no vull continuar per aquest camí… Fem una pausa, va…

 

9h 34’ 30” RIMSKI-KORSAKOV, Sherezade, Príncep i princesa [2’ 44”]

 

L’episodi inicial de Les mil i una nits

 

Segur que us heu adonat que aquesta música que ha sonat també és de Xahrazad, de Rimski-Korsakov, o al menys ho deveu haver sospitat. El moviment del qual hem emès un fragment es titula “El jove príncep i la jove princesa”. En acabat, Minerva ha proseguit d’aquesta manera:

–Com que tu volies que parlèssim de l’erotisme a la literatura, i per tal de poder comparar amb les obres que vam veure a l’anterior passejada entorn a aquest tema, et mostraré alguns fragments de Les mil i una nits en què el llenguatge és més planer, més directe, menys “literari”, posant entre cometes, segons la moda actual, l’adjectiu literari. Abans, però, com t’he dit, veurem alguns fragments de la part introductòria a les mil i una nits pròpiament. El llibre comença així:

 

“En el Nom de Déu, Clement i Misericordiós

”GRACIES A DÉU, Senyor dels mons! La benedicció i la pau siguin amb el Senyor dels Profetes, el nostre Senyor Mahoma, i tota la seva família. Que siguin sempre amb ells fins al dia del Judici Final.

”Diuen que per treure profit de les vivències dels avantpassats, cal escoltar-les, fer-ne cabal i reflexionar-hi. Glòria sigui donada a qui va fer que les experiències dels nostres predecessors fossin un alliçonament per als seus descendents! Les històries de les anomenades Mil i una nits, amb tots els fets extraordinaris i dites que contenen, en són un exemple preclar.

 

EL REI XAHRIAR I EL SEU GERMÀ, EL REI XAH ZAMAN

 

”Temps era temps –Déu és Savi, Just, Poderós i Generós– que governava les terres de l’Índia i la Xina un rei sassànida que posseia exèrcits, una munió d’ajudants i nombrosos servidors. Aquest rei també tenia dos fills: el gran es deia Xahriar i el petit, Xah Zaman. Tots dos eren grans paladins i bons cavallers, tot i que el gran era considerat millor genet que no pas el petit. Quan el rei va morir, va ser Xahriar qui el va succeir en el govern del país, mentre que Xah Zaman, el fill petit, fou nomenat rei de Samarcanda.

”Eren governants justos amb el poble, i durant vint anys de sobirania tot havia anat d’allò més bé fins que el gran va començar a enyorar el petit i finalment va enviar-li un dels seus visirs.”

 

–El germà petit accepta de bon grat la invitació del seu germà –ha continuat Minerva– i emprèn viatge. A la mitjanit de la primera jornada s’adona que ha oblidat un regal per al seu germà, torna, tot sol, a palau i quan entra a la seva cambra troba la seva esposa jaient amb un esclau negre. Ple de ràbia, desenbeina l’espasa i els mata, i sense dir res a ningú reprèn el viatge.

A la cort del seu germà és rebut amb tot de festes, les quals no poden vèncer el seu natural enquimerament, i per molt que Xahriar li ho demani, Xah Zaman no es veu amb cor d’explicar-li res. Passats uns dies en què la tristor i l’enquimerament de Xah Zaman no minva, Xahriar el convida a anar de cacera per mirar d’animar-lo, però ell refusa i es queda a palau mentre el seu germà se n’hi va.

En això, estant ell abocat a un finestral que dóna als jardins, veu sortir d’una porta vint esclaves i vint esclaus, i enmig d’ells l’esposa del seu germà, que es dirigexen a una font del jardí. En arribar-hi, es despullen tots, l’esposa del seu germà crida “Massud” i apareix un esclau negre que se li acosta, s’hi abraça i uneixen els seus cossos, diu el relat, i afegeix que tots jeuen plegats i no paren d’abraçar-se, besar-se i folgar fins a la matinada.

Xah Zaman, naturalment, no es pot creure el que veu, però finalment aquest episodi fa que el seu estat d’ànim canviï, de manera que Xahriar, en tornar de la cacera, veu complagut com el seu germà ja no apareix tan enquimerat. Després de moltes peticions per part de Xahriar demanant-li que li expliqui la raó del seu canvi d’humor, Xah Zaman finalment explica al seu germà el que ha vist. Aquest no el creu, però finalment accedeix a espiar el jardí des de la cambra del seu germà. No cal dir que l’escena es repeteix. Aleshores els germans decideixen de marxar secretament de palau i anar pel món a la ventura per tal de comprovar si hi ha algú a qui li hagi passat una cosa semblant.

Aleshores té lloc l’episodi amb la noia raptada pel geni –recorda que aquesta demana als dos germans amb paraules prou directes que la penetrin–. Després que els germans fan el que els demana la noia, l’episodi acaba de la manera següent:

 

“En acabar, ella es va treure una bossa de la butxaca i els va mostrar un collaret amb cinc-cents setanta anells.

”–Sabeu què és aixo?

”–No, no ho sabem.

”–Els amos de tots i cadascun d’aquests anells, sense excepció, m’han posseit i aquest banyut de geni encara és l’hora que s’ho hagi ensumat. Ara us toca a vosaltres, doneu-me els vostres anells.

”Els dos reis li van donar els seus anells i ella llavors els va explicar el següent:

”–Aquest geni em va segrestar la nit de noces, em va posar dins d’una arqueta que, després, va col·locar dins del bagul, el va tancar amb set panys i el va llençar al fons del mar encrespat. Pero el molt ximple no sap que, quan una dona vol una cosa, no hi ha res que li impedeixi aconseguir-la.”

 

–Tot considerant el que els ha passat –ha continuat Minerva–, els germans es diuen l’un a l’altre que bé s’han de sentir consolats vist el que la noia fa al geni, tornen a la cort i fan tallar el cap a l’esposa de Xahriar, els esclaus i les esclaves. “D’ençà d’aleshores –diu el llibre– cada cop que el rei Xahriar prenia una noia verge la desflorava i després la feia matar”. Quan això ja durava tres anys, els súbdits, naturalment espantats, van començar a fugir, de manera que el visir encarregat de buscar les noies al rei ja no en va trobar cap. Aleshores és quan la seva filla Xahrazad, una experimentada lectora que havia llegit un gran nombre de llibres d’històries, biografies dels reis antics, cròniques de civilitzacions remotes i moltes poesies, s’ofereix a casar-se amb el rei Xahriar. El visir, és clar, s’hi oposa, però la noia insisteix tant que finalment es veu obligat a accedir. I ve’t aquí el que passa:

“El visir, a contracor, la va fer abillar ben abillada per tal de presentar-la al rei Xahriar. Abans d’anar-se’n, però, Xahrazad va fer un encàrrec a la seva germana:

”–Mira, Duniazad, quan jo sigui amb el rei faré que et vinguin a buscar. Si quan arribes veus que el rei ja ha satisfet el seu desig amb mi, digues el següent: “Xahrazad, explica’ns una història d’aquelles que tu saps per acabar de passar la vetllada.” I jo n’explicaré una que, si Déu vol, comportarà la nostra salvació.

”Tot seguit, el visir se l’emportà a palau i allà va presentar-la al rei.

”–Me l’has portada per a mi? –preguntà, joiós, Xahriar.

”–Sí, majestat –va respondre el visir.

”Però quan el rei va voler posseir-la, ella va començar a plorar; en preguntar-li què li passava, la noia respongué:

”–Majestat, tinc una germana més petita i m’agradaria que vingués.

”El rei va manar que l’anessin a buscar i la portessin de seguida.

”Quan arribà, les dues germanes es van abraçar i Duniazad es quedà asseguda al peu del llit mentre el rei desflorava Xahrazad. Tan bon punt el rei acaba de satisfer el seu desig, la germana petita, seguint les indicacions que havia rebut de la gran, li demanà:

”–Xahrazad, per què no ens expliques una història d’aquelles tan meravelloses que tu saps? Així acabaríem de passar la vetllada ben distretament.

 

9h 44’ AQUí entra la música de fons de Xahrazad (Violí)

 

”–Si sa majestat m’ho permet, ho faré de molt bona gana –va respondre Xahrazad en to circumspecte.

”I el rei, amb un gest, va atorgar el seu beneplàcit i es disposà a escoltar el relat.”

 

I així, Xahrazad comença a desenvolupar la seva estratègia, tot explicant unes històries que astutament interromp cada nit quan arriba l’alba de manera que el rei no pot vèncer la curiositat de saber com acabaran. Com segurament no ignores, això fa que finalment el rei s’hi casi definitivament i abandoni el seu propòsit de fer matar totes les dones que desflori.

–Sí, Atena, això ho sé. Però m’imagino, si t’he entés bé abans, que ara no començaràs a explicar-me històries de tota mena…

 

Unes mostres dels relats eròtics de Les mil i una nits

 

–No, és clar; el que faré serà posar-te uns quants exemples de situacions eròtiques, especialment aquelles en què el llenguatge és més directe, com ara aquesta:

 

“Badraddín es deslligà la bossa amb els mil dinars d’or, l’embolicà amb els saragüells i la posà sota una punta del matalàs; deixà el turbant damunt de la cadira i es quedà només amb una fina camisa brodada d’or. Sittalhussun també es despullà i, enduts per la passió, es fongueren en una abraçada. Badraddín se la va posar eixancarrada a la cintura i, a la primera canonada, s’adonà que era una perla verge, una donzella que mai ningú no havia posseït. La penetrà quinze vegades seguides i s’adormiren entrellaçats”.

 

–Caram, Atena, quinze vegades seguides! Devia ser un rècord, no sé si Guinness o no…

–Home, un conte sí que l’és; amb tot, però, hi ha gent que presumeix d’això i més.

–Ara que ho dius, Atena, sí que he sentit alguna vegada fantasmades d’aquesta mena…

–Ho has pogut comprovar, tu, que una afirmació com aquesta sigui una fantasmada?

–Mira, Atena, millor ho deixem córrer, si no et sap greu…

–Va, per fer-te content, continuaré amb Les mil i una nits. De tant en tant, hi pots trobar situacions en què els homes pateixen vexacions per causa del seu desig amorós. Fixa-t’hi el que li passa en aquest:

 

“–Paciència! Ja falta poc –el tranquil·litzà la vella parlant-li a cau d’orella–. Em penso que et volen afaitar.

”–Què? Em fa vergonya anar afaitat davant de la gent! –es queixà el meu germà.

”–Calma, noi! A ella li deus agradar sense barba… Em penso que ja la tens a la butxaca.

”Bakbuk, tal com se li havia demanat, va tenir paciència, seguí l’esclava i es deixà afaitar. Però no solament la barba, també les celles i el bigoti! Li quedà la cara vermella com un pebrot i quan les altres el van veure amb aquella pinta, s’esgargamellaren de tant riure.

”–La teva docilitat em deixa meravellada! –li digué la mestressa entre rialles.

”A continuació, l’instà a ballar i ell, tot i que es moria de vergonya, inicià una mena de dansa. La pluja d’objectes no es féu esperar! Li tiraren coixins, taronges, llimones i tot el que tenien a mà. Pero això no fou tot, encara va haver de suportar un altre gec de plantofades que el deixaren ben atordit.

”–Bé! Ho fas molt bé… –l’animà la vella–. De moment ja has rebut prou cops. Ara, escolta amb atenció: quan la senyora ha begut massa, no es deixa posseir fàcilment, pero tu, tranquil, espera que es tregui la roba i comenci a córrer, fent veure que fuig. Aquest és un joc que li encanta, el que vol és que l’empaitis despullat tu també i que, quan tinguis el mànec dret com un fus, l’arrambis i li omplis el forat.

”El meu germà, seguint les instruccions de la vella, es va treure els saragüells d’allò més engrescat.

”L ‘arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

 

Nit 31

 

”–M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad–, que el barber continuà:

”Quan el meu germà s’hagué despullat, la noia li ordenà que la comencés a perseguir. Però la presa no resultava fàcil d’enxampar: ella era àgil com una llebre, l’esquivava, entrava i sortia de les habitacions, s’esmunyia pels passadissos i el meu germà, amb una trempera que l’enfollia, l’encalçava sense poder atrapar-la. Quan ja semblava que li anava a posar la mà al damunt, ella amollà un crit i se li escapolí; però amb l’embranzida, ell s’estavellà contra una porta que donava al carrer i, en un tres i no res, es trobà al bell mig del mercat dels pelleters, en plena animació. No cal dir el rebombori que causà quan el van veure amb aquell aspecte! Imagineu-vos-el tot despullat, amb el membre erecte i la cara tota afaitada i vermella! La gent cridava i es petava de riure; alguns començaren a pegar-lo amb cinyells i pelleringues fins que va caure esvanit. Aleshores el muntaren en un ruc i el portaren al valí.

”–Qui és aquest? –preguntà el valí.

”–Un que ha sortit del palau del visir; fixeu-vos com va! Quina vergonya!

”I el valí el castigà amb cent assots”.

 

–I aconsegueix el que volia, malgrat aquestes penalitats, Atena?

–Això són Les mil i una nits, noiet; si vols saber com acaba la història, llegeix-la. I mira el que li va passar en aquest altre home –ha proseguit Minerva–:

 

“–Heu de saber que, quan només tenia cinc anys, un tractant em va vendre a un algutzir que era pare d’una filla de tres anys. D’ençà d’aquell moment, ella i jo no ens separàvem ni un instant, sempre estàvem junts: jugàvem, cantàvem i fèiem les coses pròpies dels infants, tal com podeu imaginar. La gent, que, com sabeu, té mal cor, aviat començà a burlar-se de mi. Però deixant de banda la gent, us diré que la nostra amistat era tan gran i aquella família m’estimava tant que tenia dotze anys –ella deu– i encara no m’havien prohibit d’anar-la a veure.

”Un dia, doncs, en entrar a la seva estança, em va fer un salt el cor: era allà asseguda, neta i perfumada, com si acabés de sortir del bany. El seu rostre, companys, irradiava una frescor i una lluminositat superbes! A mi em va venir una erecció que feines vaig tenir a dissimular. I, tot jugant, ella em va fer caure d’esquena a terra i la cigala em va sortir de la roba: semblava una llata! Ella, una cama aquí i l’altra allà, es posà al meu damunt, me l’agafà amb les mans i se la començà a passar pels llavis de la xona. Quan més excitat estava, m’agafà pel clatell com si em volgués abraçar i, en anar-la a besar, se m’escarxofà al damunt. Jo només vaig sentir que la meva cigala s’introduia a la seva vagina, llevant-li la virginitat.

”La seva mare ens va sorprendre en aquell arravatament de passió. Es quedà garratibada, amb una boca de pam i uns ulls com plats; se li devia gelar la sang a les venes, de segur! Només articulà, amb un fil de veu:

”–Que Déu ens ajudi!

”Tanmateix, quan recuperà la serenitat i per no afegir llenya al foc, decidí de mantenir el secret, fins i tot ho amagà al seu marit. No cal que us digui que em semblà una decisió d’allo més encertada, ja que em temia un càstig en tota regla.

”Passats dos mesos, durant els quals jo vaig fer vida normal amb la família, la mare la va prometre amb el barber del marit: li donà un bon dot i feren els preparatius per a la boda. Pels volts del casament, però, em traslladaren a un lloc desconegut per mi i allí em castraren. Convertit en eunuc, em lliuraren a la núvia i d’ençà d’aleshores ja no me’n vaig separar mai més.

”La nit de noces, per tal que el nuvi no s’adonés que no era verge, mataren un colom i amb la sang xoparen la túnica d’ella. Com que Déu va voler que jo els sobrevisqués a tots, el fisc es va haver de fer carrec de mi i aquí em teniu”.

 

–I per avui, noiet, ja en tenim prou, i la setmana vinent continuarem. Apa…

Cal que us digui que Minerva s’ha fos? Doncs haurem d’esperar a la setmana vinent per veure quines històries hi afegeix la dea en aquestes d’avui. Com no podria ser d’una altra manera, acomiadarem la passejada amb més música de Xahrazad. Bona nit!

 

FINAL RIMSKI-KORSAKOV, Sherezade.