Índex de continguts de la sèrie “L’escuma dels dies”

1. (4/gen/07) Presentació de la nova sèrie de programes de ràdio “L’escuma dels dies”; justificació del títol de la sèrie. Serrat i Machado; Raimon i Espriu. Xavier Romeu i el seu Manual de fonologia catalana; el PSAN. El conte “El professor d’ortofonètica”. Un poema de Salvador Espriu. El Baròmetre Global de la Corrupció 2006.

 

2. (11/gen/07) El problema de l’habitatge ara i abans. Domicili provisional, de Manuel de Pedrolo. Versemblança del relat de Pedrolo. Mal rotllo veïnal. Petites misèries i drames de la postguerra civil.

 

3. (18/gen/07) Eduard Toldrà i la seva obra. Joan Alemany i Invitació a la vitalitat. Unes notes relatives als darrers dies de Joan Alemany.

 

4. (25/gen/07) Els fulls de ruta, la fàbrica Elizalde i la EAE. El conte “Ara va d’ovnis”. Això dels ovnis. Els Sputnik i la cursa espacial. Antoni Ribera i altres estudiosos dels ovnis. Un parell de pel·lis: Ultimàtum a la Terra i L’enigma d’un altre món.

 

5. (1/feb/07) Un conte: “Un home conscienciós”. Ecologistes i conservacionistes. El canvi climàtic. Un microconte: “Fem créixer el futur…”. Factors del canvi climàtic.

 

6. (8/feb/07) El fred a Barcelona a mitjan segle passat. Un llibret sobre la contaminació atmosfèrica. Millores en la lluita contra el canvi climàtic? L’informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. Reaccions davant l’informe. Mesures a Espanya? Motius per al pesimisme i per a l’optimisme.

 

7. (15/feb/07) Opinions finals sobre el canvi climàtic. Un conte: “L’home dels coloms”. Més sobre l’home dels coloms i altres coses de la Barcelona dels anys 40; la por. Hi havia fam, a la Barcelona dels anys 40. Doris Lessing i Mara i Dann.

 

8. (22/feb/07) Un conte: “L’extraordinari cas de l’Enric Bigardes”. La percepció del pas del temps. El temps cronològic segons la Física. Dues obres d’Stephen Hawking: Història del temps i L’Univers en una closca de nou.

 

9. (1/març/07) Podem aturar el temps? Un conte: “El tracte”. El mite de Cronos: el temps devora els seus fills. El film El setè segell. Esbós biogràfic d’Ingmar Bergman. Un apunt sobre el cinema d’art i d’assaig a la Barcelona dels anys de 1960. Memento mori.

 

10. (8/març/07) Hibernació espontània d’un accidentat. Una dona amb úter doble infanta trigèmines. El científic Jean Rostand. Dragones de Komodo partenogenètiques. Calamars gegants. Un fragment de 20.000 llegües de viatge submarí.

 

11. (15/març/07) Un document de 1899. El Tancament de Caixes. És possible, un nou tancament de caixes? Una crida a castigar la Renfe. Poca efectivitat de la crida contra la Renfe mentre el descontentament augmenta. Un “tancament de caixes” aplicat a la Renfe, és possible? Canvis copernicans. Nicolau Copèrnic: el sistema copernicà versus el ptolemaic. Aristarc de Samos. Un brevíssim comentari sobre el canvi de situació penitenciària de De Juana Chaos.

 

12. (22/març/07) Un dinar d’ex-alumnes de l’EAE; el Dúo Dinámico. José Guardiola. Música lírica. La revista Destino. Els Setze Jutges. La Nova Cançó. Destino i el jazz.

 

13. (29/març/07) El carril bici de Vilanova i la Geltrú. El cinema neorealista italià. Manifestacions simultànies el 17 de març de 2007. Un conte: “Una mani ben organitzada”. Uns quants refranys catalans.

 

14. (5/abr/07) El cinema espanyol de postguerra. Raza: una fantasia del general Franco. Els cinemes a la Barcelona de la postguerra. Moltes sales de cinema han passat avall.

 

15. (12/abr/07) On són els polítics intel·ligents? Diògenes de Sínope segons Luciano De Crescenzo. Diògenes el Cínic segons Bertrand Russell. Coses de Diògenes el Gos explicades per un altre Diògenes, Laerci. Francisco García Pavón i Plinio. El reinado de Witiza.

 

16. (19/abr/07) El reinado de Witiza. El cadàver okupa (continuació del final del programa anterior). El reinado de Witiza. Cogitacions plinianes. El reinado de Witiza. Un catàleg de mamelles. El rapto de las Sabinas. Una acció esfereïdora.

 

17. (26/abr/07) Més García Pavón: Las Hermanas Coloradas. Els fogots de doña María Remedios. Las Hermanas Coloradas. Unes notes quant a l’argument. Las Hermanas Coloradas. El bidet chipendale. Unes observacions quant a l’edició utilitzada de Las Hermanas Coloradas. El Carnaval. Un diumenge de carnaval de 1925 a Tomelloso. Unes paraules sobre les festes de Carnaval. Un apunt sobre Nuevas historias de Plinio.

 

18. (3/maig/07) La discriminació i la intolerància per raons religioses. La discriminació i la intolerància per motius religiosos no són pas una novetat: una història dels anys 50 i 60. Monsenyor Martínez Sistach i els pentecostals: un fet actual i uns altres d’antics. Un cas d’intolerància religiosa interna: la possible clausura de la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid. El cas de la parròquia de San Carlos Borromeo no és pas tampoc una novetat: un parell de mostres d’intolerància de fa 50 anys. Una entrevista amb el mossèn roig de San Carlos Borromeo. Una evocació de diverses cantants: Joan Baez, M. del Mar Bonet, la Niña de la Puebla i Joan Sutherland.

 

19. (10/maig/07) Un conte: “Carod-Rovira a l’infern”. Les declaracions de l’expresident Maragall. De polacos i fenicios. Un conte: “El senyor Puigvell”. L’incendi de la sala de festes Scala. Un petitíssim homenatge a Rostropóvitx.

 

20. (17/maig/07) Robatoris de material i altres actes delictius. Llamps i trons. Eco i Narcís. Unes notes sobre el mite de Narcís. La gauche divine.

 

21. (24/maig/07) Gent de la gauche divine: els saludats (Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Félix de Azúa i Ricardo Bofill). Gent de la gauche divine: els coneguts (Mauricio Wacquez, Salvador Clotas i Núria Pompeia). Gent de la gauche divine: l’amic (Carlos Barral). Un fragment de Cuando las horas veloces. Comentaris al fil del text de Barral.

 

22. (31/maig/07) Precampanya electoral? No em feu riure. La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els no residents (Josep M. Cullell, Alberto Oliart i Leopoldo Calvo-Sotelo). La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre dreta (Ramon Trias Fargas, Joan Guitart i Rafael Hinojosa). El “luiscandelisme” espanyol: la popularitat i la fama.

 

23. (7/juny/07) La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre-esquerra (Carlos Barral. Salvador Clotas. Mauricio Wacquez. Higini Clotas). Un episodi significatiu?

 

24. (14/juny/07) De sardanes i sardanistes. Un viatge d’estudis d’èpoques passades. Una referència a l’Orfeó Gracienc. Ballades i peces.

 

25. (21/juny/07) Miscel·lània. El follet de les impremtes. Posar-se les piles. Comença l’estiu. Els estius dels anys 40 en una barriada obrera. Les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Jocs perillosos. Una explosió al costat d’una escola. Tornem al carbur. Un record de les migdiades estiuenques. Uns quants números astronòmics. La matança de Sant Bartomeu i els efectes col·laterals.

 

26. (28/juny/07) De festes majors, d’ara i dels últims anys 40. Una festa major a un llogarret aragonès, el 1945. Un accident ferroviari. Festes majors als volts de la Monumental, als primers anys 50. Música de moda als anys 60. Los Mustang. Los Sírex. Fórmula V. Una escapada a Arbúcies. Les inevitables havaneres. Comiat amb “Reputicànticus”.

L’escuma dels dies – 26

(28/juny/07)

 

Contingut: De festes majors, d’ara i dels últims anys 40. Una festa major a un llogarret aragonès, el 1945. Un accident ferroviari. Festes majors als volts de la Monumental, als primers anys 50. Música de moda als anys 60. Los Mustang. Los Sírex. Fórmula V. Una escapada a Arbúcies. Les inevitables havaneres. Comiat amb “Reputicànticus”.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” LA TRINCA, Festa Major [2’ 45”]

 

9h 10’ 30” De festes majors, d’ara i dels últims anys 40

 

Bona nit. Avui i demà, dia de Sant Pere, a Ribes tenen lloc els actes centrals de la festa major, que va començar el dia 15 d’aquest mes amb un recital de música i es clourà el 29 de juliol amb una representació teatral. També a les Roquetes fa dies que va començar la festa major, un abans que a Ribes, i ja s’han celebrat la major part dels actes festius, centrats en el dia de Sant Joan i la revetlla, però encara hi queden tres dies d’activitats fins que diumenge a les nou, a la plaça Llobregat, una traca hi posi el punt i final. Així mateix, aquests dies se celebren les festes de la Setmana del Mar de Vilanova, tot i que semblava que estaven en perill segons informacions aparegudes al Diari de Vilanova; finalment, els esforços dels organitzadors han aconseguit que es duin a terme la majoria dels actes acostumats, llevat dels focs artificials.

Avui és la revetlla de Sant Pere, doncs, però com que ja en vaig parlar la setmana passada, de revetlles, miraré de centrar-me en les festes majors segons me les presenti l’escuma dels dies.

Els records més antics, imatges en blanc i negre, em duen a un any indeterminat dels darrers de la dècada de 1940. En aquella barriada terra de ningú que era el polígon delimitat pels carrers Ribes (la carretera de Ribes, deien els grans), Marina, València i Independència, sense urbanitzar en bona part, que no era ni Eixample ni Clot –de manera que la meva mare, quan havia d’anar a algun lloc del centre, simbolitzat per la plaça de Catalunya, deia que se n’anava a Barcelona–, no se celebrava cap festa de carrer, ni major ni petita. Però hi va haver una veïna de la meva escala que va tenir la pensada d’organitzar-ne una, i va aconseguir el permís preceptiu per influència, m’imagino, del seu marit falangista, o potser d’un policia d’una altra escala, que en aquella illa de cases teníem de tot: policies, falangistes, militars, cabareteres, putes fines i no tan fines, estraperlistes, transportistes, banyuts i banyudes, moltes vídues, matrimonis legals, matrimonis il·legals, barbers sense cadires de barber, emigrants retornats més empobrits, immigrants, porteres xafarderes, veïnes buscabregues, fusters, botiguers, garatgistes, drapaires, oficinistes, obrers, representants de comerç, treballadors en qui sap què amb fonts d’ingressos inconegudes, tuberculosos moribunds, nens mocosos, nenes de moral dubtosa, nois més que entremaliats, noies de porcellana… En fi, fos com fos, el permís es va obtenir, de manera que es van plantar uns pals a la calçada, llavors sense asfaltar, per tal de posar els filferros que sostinguessin les garlandes de paperets al llarg de cinquanta metres de vorera, es va instal·lar un precari sistema de so amb la central a la porteria de la meva escala, i durant una setmana, poc més o menys, hi van haver diverses activitats per a la mainada –trencar l’olla, una cucanya, pallassos i altres– i per als grans –ball i discos sol·licitats són les que recordo.

Els discos havien estat aportats pels veïns –en prèstec, naturalment–, i hi havia des dels llavors moderns 78 revolucions de pasta –el vinil encara tardaria uns anys a arribar– fins a venerables discos de gramola, d’aquells de pedra, que diem ara, que sonaven com us podeu imaginar. No recordo quina música era la que sol·licitaven els veïns, m’imagino que serien cançons de Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro i altres intèrprets de moda, a més de pas-dobles i composicions del repertori anomenat canción española interpretades per Pepe Blanco, Juanita Reina, Manolo Caracol i demés membres de la confraria cantaire més o menys aflamencada. Curiosament, l’escuma dels dies em porta una imatge sonora molt clara, propiciada pel fet que el meu pare l’havia sol·licitat per dedicar-li a la meva mare. No dic com va ser la dedicatòria, tot i que la recordo, perquè la manera íntima d’anomenar-se un matrimoni no ha de ser proclamada als quatre vents; ara, el tema va ser En forma, interpretat per l’orquestra de Glenn Miller, una de les primeres mostres d’aquella música nord-americana que llavors va ser anomenada indiscriminadament bugui-bugui.

 

9h 14’ GLENN MILLER, En forma [3’ 30”]

 

9h 17’ 30” Una festa major a un llogarret aragonès, el 1945

 

Però ve’t aquí que de sobte l’escuma dels dies em duu barrejades imatges d’una festa major que amb tota seguretat era anterior a la que he esmentat, la de Torres de Barbués, un llogarret proper a Osca, l’agost de 1945.

Per raons que desconec, jo hi havia anat amb el meu avi patern i una de les germanes del meu pare a passar-hi un temps a l’estiu, i les imatges que em retornen són molt diverses i vives, però em centraré en les relatives a la festa major. Aquest poblet era molt petit, pràcticament només hi havia una plaça, dos o tres carrers, una esglèsia i l’escola; cal suposar que el veïnat era esparç. En la plaça, quadrada, d’uns 15 o 20 metres de costat, hi havia la ferreria d’un parent de la meva àvia paterna, potser un seu germà, no n’estic segur del parentiu, que era qui ens acollia, en una casa de planta baixa i pis, amb una cort al darrere i el taller al baix, a la part del davant.

L’enllumenat que s’havia instal·lat a la plaça per a la festa, unes poques bombetes, es controlava amb un interruptor de pera des d’una habitació del pis de la casa dels nostres parents. Mentre la gent ballava als sons segurament marxosos d’una xaranga, jo vaig pujar al pis i vaig apagar el llum, fet que va provocar la interrupció de la música, i per tant del ball, i la cridòria de la gent, suposo que per motius ben diferents segons el sexe del cridaire. Immediatament, vaig tornar a encendre l’enllumenat. Però la cosa m’havia agradat, i vaig repetir l’operació un parell de vegades, fins que un adult va pujar i va acabar amb la meva innocent activitat que més d’un degué trobar ben apropiada per a unes altres activitats no tan innocents.

No recordo res de la música que hi sonava, però segur que hi havia més d’un pas-doble, potser fins i tot aquest.

 

9h 19’ 15” PADILLA, El relicario [2’ 45”]

 

9h 22’ Un accident ferroviari

 

Com he dit abans, tinc molts records d’aquella estada a l’Aragó –donarien per a tot un programa–, però només us referiré l’accident ferroviari que vam patir en el trajecte d’anada. Viatjàvem en un tren lent, tirat per una locomotora de vapor, i el vagó en què anàvem tenia els seients de fusta. Havent sortit de Lleida, jo vaig estar una estona abocat a la finestreta, fins que en entrar en un túnel, vaig seure al costat de la meva tieta. A la poca estona, i de sobte, vaig sentir una sotragada, i en uns instants em vaig notar moll de cap a peus, vaig sentir gemegar la meva tieta que buscava les ulleres –era molt curta de vista, no hi veia gens, sense les ulleres–, tot demanant “¿Dónde están mis gafas, dónde están mis gafas?”, i vaig veure el meu avi, que seia davant meu, desmaiat al peu del seient. El que havia passat és que el tren havia xocat, una maleta del portaequipatges de damunt del seient del meu avi li havia caigut al cap i una garrafa d’oli posada al de damunt meu s’havia bolcat i destapat i una bona part del seu contingut m’havia batejat, cal creure que amb motiu del meu primer viatge amb tren. La cosa, per sort, no va passar d’aquí, al menys pel que fa als meus parents: el meu avi va recuperar els sentits sense cap altra conseqüència que un senyal al pont del nas, la meva tieta va trobar les ulleres i jo vaig anar fins a Osca i després amb tartana fins a Torres ben xop d’oli.

 

Festes majors als volts de la Monumental, als primers anys 50

 

Si recuperem el fil i tornem a les festes majors del meu barri en els darrers anys quaranta i primers cinquanta, us diré que aquella del meu carrer a què he fet referència va ser el tret de sortida per a les que s’hi van muntar durant uns anys. Al meu carrer es van repetir, cada vegada amb més pretensions, i això va fer que a dos carrers veïns, el de Lepant entre Diputació i Diagonal, i el de Padilla entre Diputació i Gran Via, es decidissin a organitzar-hi les seves, aquestes amb tots els ets i uts: com les de Gràcia, per posar-vos un exemple ràpid i definitori. Les garlandes anaven de banda a banda del carrer, que estava tallat, hi havia portes als dos extrems, s’hi instal·laven llotges, i hi havia música enllaunada i ball amb orquestres de debò amb la seva vocalista, faltaria més, i com és natural d’altres activitats, com ara xocolatades, concursos per a la mainada, pallassos, etc.

No puc recordar quants anys van perdurar, aquestes festes de carrer; no devien ser gaires, perquè les darreres imatges que veig en l’escuma dels dies són de la meva adolescència, quan els nois i les noies de la meva edat més o menys començàvem a descubrir les primeres narracions sicalíptiques, que es deia llavors, i que hi ha una cosa anomenada sexe, acompanyat això de les primeres i torbadores tempestes hormonals. Em ve al cap l’encisadora sorpresa que em va causar la figura de la vocalista d’una de les orquestres que van actuar al carrer Padilla. Era molt bonica i duia una brusa que mostrava la forma dels pits per la manera com estava confeccionada, tot i que no permetia veure res de pecaminós segons els cànons morals de l’època. Aquesta va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de debò de la forma del cos de les dones i la visió d’aquesta vocalista probablement va encendre en mi les primeres ràfegues de concupiscència innocent; si més no, no em cansava de mirar-la. Ara, el meu embadaliment no era res comparat amb el d’un home mig embriac, plantat a tocar de l’empostissat d’un metre d’altura, als peus de la bella jove, tot contemplant-la amb una expressió de felicitat i un somriure beatífic inefables, murmurant la lletra de les cançons i movent-se al compàs de la melodia.

 

9h 25’ 30” Maria Dolores [3’ 45”]

 

9h 29’ 15” Música de moda als anys 60

 

Més endavant, quan jo ja era un aprenent d’obrer de quinze anys, això de les festes majors va deixar de concernir-me i interessar-me, per diverses raons, i no guardo records directes de la música que podia sonar a les de Gràcia, el Poble Sec, Sants, Sant Martí o Sant Andreu, poso per cas. M’imagino que en els anys 60 era la de duets o grups de moda com el Dúo Dinámico, Los Mustang, Los Sírex, Lone Star, Los Gatos Negros, Fórmula V o altres, alguns d’ells venerables supervivents.

Per exemple, encara està en actiu Santi Carulla, veu durant una pila d’anys de Los Mustang, embruixador de noietes i mares de noietes des que va començar a actuar en públic, i actualment col·laborador fix del Club de les tardes de TV3, on posa un toc d’elegància i mesura en la tertúlia que munta l’Albert Om amb tres senyores i tres senyors un dia per setmana. No tenia veu, com podreu comprovar, però sí una bona planta, que encara conserva.

 

9h 30’ 15” MUSTANG, Conocerte mejor [2’ 30”]

 

9h 32’ 45” Los Mustang

 

Los Mustang, com a grup, es van disoldre l’any 2000 (havien començat la seva activitat el 1959), però a la seva web hi apareix una nota signada per Marco Rossi que, entre altres coses, diu:

 

Compuesto en su inicio por tres integrantes, a los que más tarde se añadieron el cantante y el batería, [Los Mustang] crearon una formación habitual de la época, un grupo de cinco. El número de cinco crea de cara a la toma de decisiones importantes por votación una democracia perfecta, ya que no puede haber empate. Grabación de discos, cambios del sello grabador, decisión de precios y locales para actuar, etc., siempre se trataron con intercambio de opiniones y discusiones que desembocaban, si el caso lo requería, en una votación en la que ganaba evidentemente la mayoría simple.

Así, en el año 2000, tras tres años de gira conjunta con el grupo Los Sírex, se decide por votación de tres a dos dar por terminada la vida activa del grupo (tras más de 40 años) y dar por finalizada tan larga carrera.

El cantante, Santi Carulla, notifica que quiere continuar su carrera en solitario, y busca un gru-po de músicos para que lo acompañen. Los ás componentes de Los Mustang deciden retirarse de las actividades musicales, pero ofrecen su apoyo moral incondicional al nuevo proyecto del cantante.

Pocos días después, durante el mes de enero del año 2001, se anuncia de nuevo la gira Sírex-Mustang “Los mejores años de nuestra vida” y se abre la contratación. El falso espectáculo, y digo falso porque Los Mustang como tales se habían disuelto voluntariamente, crea el estupor y la indignación consiguiente entre los demás componentes del grupo, que se sienten traicionados y estafados por una decisión de uno solo de ellos (el nombre registrado y la propiedad del grupo corresponden a una sociedad integrada por los cinco), por razones solamente económicas. Pero la “jugada” del cantante, tras tantos años de convivencia, nos deja a todos perplejos y más tristes que cabreados. Intentamos hablar con él, pero se niega a asistir a la reunión convocada por nuestro manager. Lo malo, como ya decían los romanos, es que corruptio optimi, pessima, y el hecho de que haya sido el cantante, cabeza visible del grupo y componente más conocido, el que haya tomado este camino, crea entre la gente el convencimiento de que están viendo y oyendo a Los Mustang. Todo, como el título del western, por un puñado de dólares.

Aquí adjuntamos documentos, inserciones en prensa, folletos promocionales, etc., que ilustran hasta el día de hoy la verdad de esta mentira que tiene como objetivo confundir al público, que evidentemente acude al espectáculo creyendo ver a Los Mustang, grupo que, repetimos, dio fin de común acuerdo a su vida activa en diciembre del año 2000. La decisión creo que fue valiente y necesaria, y creo también que debe ser respetada. Un abrazo de corazón a todos los fans de toda una vida.

 

Si la memòria no m’enganya, fa dos o tres anys van actuar a la festa major de Vilanova i la Geltrú aquests Sírex-Mustang esmentats amb el seu espectacle “Los mejores años de nuestra vida”. Bé, jo no estic en condicions de dir si la denúncia que us he llegit està fonamentada o no; el que sí que puc dir és que la gent que ja tenim una edat, que es diu ara, i altres de més joves, per a la qual cosa no cal gaire, ens ho vam passar força bé tornant a sentir cançons dels anys 60. No puc recordar tampoc el que van cantar i, per tant, no sé si la gent va ballar al ritme de La escoba.

 

9h 36’ 15” SÍREX, La escoba [2’ 37”]

 

9h 39’ Los Sírex

 

Abans d’aquesta unió de conveniència que va dur a cantar junts Santi Carulla de Los Mustang i Leslie de Los Sírex a partir del mes de gener del 2001, aquests darrers eren la competència directa dels primers, o així m’ho mostra l’escuma dels dies, tot i que ve molt barrejada amb uns altres records, de manera que puc estar força equivocat.

Així doncs, he optat per anar a la web oficial de Los Sírex, de la qual us llegiré l’apartat en què s’explica el seu naixement:

 

Corría el mes de junio de 1959 cuando tres jóvenes amigos, de entre 15 y 17 años, deciden reunirse periódicamente para ensayar, con la intención de formar un conjunto musical. Los tres son vecinos del mismo barrio, viven en los alrededores de la Gran Vía, se conocen desde hace tiempo y comparten la misma afición por la música moderna.

Cuando surgió la idea de formar el grupo, tenían mucha afición y un enorme entusiasmo, pero unos conocimientos musicales muy rudimentarios. Guillermo Rodríguez, que desde un principio fue el impulsor de la idea, ni sabía música ni tocar un instrumento, ni tan solo tenía una guitarra. Manolo Madruga, que vivía al lado, sí tenía guitarra, y hasta la tocaba un poco. Antonio Miers, otro vecino, que había tocado el tambor en una banda juvenil de trompetas y tambores, era el candidato idóneo para la batería. El problema económico se resolvió a base de organizar rifas y de sablear a la familia, de modo que consiguieron reunir entre los tres el dinero suficiente para comprar una guitarra eléctrica de la marca Jomadi, fabricada en Bilbao, que fue una de las primeras guitarras eléctricas que hubo en España. Pensar en una de importación era “soñar tortillas”, y con el dinero sobrante alquilaron una batería y un bajo.

A principios de 1960 se une a ellos, como cantante, Santi Carulla, compañero de colegio de Guillermo. Durante siete u ocho meses ensayan y ensayan, y consiguen apenas dos o tres bolos. Precisamente una de estas escasas actuaciones, en el Tropical de Castelldefels, provoca una baja en el grupo. El padre de Santi opina que la vida de artista nocturno no es la apropiada para su hijo, y le obliga a apartarse del conjunto.

 

(Després de llegir això darrer, m’explico per què Santi Carulla va tornar a cantar amb Los Sírex; la nostàlgia té aquestes coses, i potser van pesar més les raons psicológiques que no les monetàries, en la seva decisió, sobretot perquè així es desfeia finalment de la imposició paterna.)

 

A consecuencia de esta baja que ha hecho peligrar la continuidad del grupo, se incorporan Antonio Miquel, alias Leslie (para los amigos el Anxoveta), como cantante, quien por entonces actuaba con un conjunto de la Barceloneta llamado Los Meteors, y el batería Luis Gomis, que tocaba en un conjunto instrumental llamado Los Wildes. Más adelante se completará el grupo con el fichaje de Pepe Fontseré, guitarra rítmica.

La búsqueda de un nombre apropiado para el grupo fue algo que les preocupó durante un tiempo, hasta que Guillermo recordó el nombre del hilo de nylon que se utiliza para ajustar los cristales a la montura de las gafas; era un nombre eufónico, fácil de pronunciar. Mas adelante, algún erudito recordó que sirex, en griego, significaba “grande, fuerte y poderoso”. ¿Podía haber un nombre más apropiado para un conjunto que haría furor?

 

Aquest conjunt supervivent dels molts que van sorgir en la dècada de 1960 va adquirir prou fama com per fer de teloners dels Beatles quan aquests van actuar a Barcelona el 3 de juliol de 1965. El cert és que una part dels seus temes van sonar molt de temps, i alguns d’ells encara els els demanen quan actuen, com ara “Si tuviera un martillo”, que em sembla gairebé un clònic de “La escoba” que hem sentit abans.

 

9h 42’ 45” SÍREX, Si tuviera un martillo [2’ 02”]

 

9h 44’ 45 Fórmula V

 

El cantant de Los Sírex, Leslie, és a dir, Antoni Miquel i Cerveró, va aprofitar la tirada que te-nia entre la gent barcelonina i especialment entre els seus conveïns de la Barceloneta per presentar-se a les eleccions municipals de 1995, en els rengles de CiU, i aconseguir una acta de regidor.

Un altre grup que va destacar els anys 60 va ser Fórmula V, una cançó dels quals, La fiesta de Blas, estic segur que va sonar en totes les festes majors del país des que la van estrenar.

 

9h 45’ 15” FÓRMULA V, La fiesta de Blas [2’]

 

Fórmula V és un grup madrileny que es va formar l’any 1967 per la fusió d’uns altres dos, i ben aviat, el 1968, va aconseguir posar-se el primer en la llista de discos més venuts. Potser la cançó més coneguda o més popular d’aquest grup va ser “Eva María”, del 1973, que es transformaria en la primera o una de les primeres d’això que anomenem cançó de l’estiu. “La fiesta de Blas” que hem sentit, és del 1974. L’any següent van decidir deixar d’actuar, i des de llavors només ho han fet esporàdicament, com per exemple amb Los Diablos en diverses ocasions des del 1995.

 

Una escapada a Arbúcies

 

He dit abans que a partir de la segona meitat dels anys 50 les festes majors de carrer van deixar de interesar-me, i no vaig recuperar l’interès fins que, ja casat, amb la dona i els fills vaig passar les vacances d’estiu d’uns pocs anys a Arbúcies, on vam arribar a viure durant nou mesos, fins que les circumstàncies econòmiques ens van obligar a tornar a Barcelona, a l’inici de la dècada de 1980. La festa major d’aquesta localitat selvatana durava poc més que un cap de setmana, i recordo que hi havia, a banda de les celebracions religioses tradicionals, que ignoro, i entre altres activitats, algun concert –com ara un de Ramon Muntaner–, algun espectacle de cabaret amb la inevitable vedette del Molino barceloní, i una ballada de sardanes. Ja m’hi vaig referir fa un parell de setmanes a la manera imaginativa i alegre com alguns joves les ballaven; ara només evocaré aquestes ballades amb El tu-tut de l’avi, una sardana obligada de tenora de Ricard Viladesau, interpretada per La Principal de la Bisbal i amb la part solista a càrrec del mateix Viladesau.

 

9h 49’ El tu-tut de l’avi [3’]

 

9h 52’ Les inevitables havaneres

 

Un tipus de música que avui dia sembla que no pugui faltar a les festes majors són les havaneres. És evident que el festival de Calella de Palafrugell ha engendrat un nombrosíssim seguit de grups que, amb fortuna i afinació diversa, omplen moltes nits festamajoreres a les localitats de la costa i de l’interior més o menys profund. A Vilanova i la Geltrú tenim un grup estable, Havana Xica, dirigit pel veterà tenor Gregori Cañabate. D’aquest grup tinc dues cassets en què es repeteixen les inevitables “La bella Lola” i “El meu avi”, que jo evitaré, de manera que us ofereixo la composició amb música del mestre Ortega Monasterio “Havana Xica”, per allò que parla de Vilanova i la Geltrú i allò que diu al final de Sant Pere i la Setmana del Mar.

 

9h 52’ 45” Havana Xica [3’]

 

9h 55’ 45” Comiat amb “Reputicànticus”

 

Entre les cançons d’una de les cassets que he esmentat del grup Havana Xica, n’hi ha una de popular que es titula “La sardina”, que té un aire de cançó de taverna, per la seva lletra picantona i malintencionada. No sé si originalment ho era o no, de cançó de taverna, però això em dóna peu per tancar el programa amb una que trobem a l’àlbum Cançons de taverna de Jaume Arnella, publicat per la Secretaria General de Joventud de la Generalitat de Catalunya. Em refereixo a “Reputicànticus”, una maliciosa sàtira amb lletra en català i en un fals llatí macarrònic que trobo força divertit.

Ha arribat l’hora d’acomiadar-me, i aquesta vegada és d’una manera definitiva. Des del 23 de setembre de 2004, en què vam compartir la primera passejada amb Minerva, fins avui, cada dijous, llevat del període en què aquesta emissora va estar en obres, m’he dirigit a vosaltres amb la intenció d’oferir-vos una estona d’entreteniment més o menys profitós dins l’àmbit d’això que anomenem món de la cultura, entesa aquesta en el sentit més ampli possible de què he estat capaç. Confio que no hagi arribat a avorrir-vos mai. Amb el desig que gaudiu del millor a la vostra vida, s’acomiada aquest vostre servidor, Jordi Perera, tot agraïnt a Ràdio Ribes l’oportunitat que m’ha donat de dirigir-me a vosaltres, el recolçament que sempre m’ha ofert i la llibertat absoluta que m’ha concedit per fer i desfer tant en les passejades amb Minerva com en aquestes evocacions dutes per l’escuma dels dies. Bona nit.

 

9h 57’ 15” Reputicànticus [3’]

L’escuma dels dies – 25

(21/juny/07)

 

Contingut: Miscel·lània. El follet de les impremtes. Posar-se les piles. Comença l’estiu. Els estius dels anys 40 en una barriada obrera. Les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Jocs perillosos. Una explosió al costat d’una escola. Tornem al carbur. Un record de les migdiades estiuenques. Uns quants números astronòmics. La matança de Sant Bartomeu i els efectes col·laterals.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” Miscel·lània. El follet de les impremtes

 

Bona nit. La setmana passada vaig tancar el programa fent una referència a una errada que havia trobat en les pàgines de cultura del Diari de Vilanova. Concretament vaig dir:

 

Per una cosa d’aquestes que pasen, precisament quan acabo d’escriure una referència a la primera dama del panteó llatí trobo que en el Diari de Vilanova, a les pàgines de cultura, hi apareix un peu de foto escrit en un suposat llatí. Diu: Nos ca ponsusse moenatum ium /consupi ostiend iconcla nondi / confecu picaese ristimus i la signatura de la foto és Ed eros dip. La setmana vinent us en parlaré, d’aquestes coses que sempre s’han atribuït al follet de les impremtes.

Doncs bé, no estic en condicions de dir-vos si aquestes frases llatines signifiquen res, perquè jo, del poc llatí que vaig fer al batxillerat elemental només recordo la música, no gens la lletra. Sí que puc explicar-vos el que va ocórrer a la redacció del Diari, tot i no havent estat present. A vegades, quan es munta una pàgina, pot passar que es reservi un espai per a un text del que encara no es disposa, com en el cas que comento el peu de la foto. En aquest espai, moltes vegades es posa un text fictici, generalment disponible en els models de les fonts que es fan servir, els quals solen estar escrits en una mena de llatí que vés a saber si respon a alguna cosa amb sentit. Arribat el moment de tancar l’edició, acuitats per la urgència, i enmig del ball de les pàgines, que passen caòticament dels uns als altres: redactors, correctors, maquetistes, fotògrafs, caps de redacció, cap de publicitat, subdirector i director, el follet entremaliat que de sempre ha viscut alimentant-se d’aquestes coses amagat entre les màquines aconsegueix que ningú no vegi l’errada fins que el diari és al carrer, en mans del lector. Fata vocant, o fata viam invenient, que va dir el poeta romà Virgili.

 

9h 09’ 48” VTT2 (cortineta, 42”)

 

9h 10’ 30” Posar-se les piles

 

No recordo qui va ser que en el Diari deia que calia posar-se les piles, però el fet és que llegir aquesta expressió em va dur a pensar en l’evolució del llenguatge, entre unes altres consideracions que ara no vénen al cas.

Avui dia tots diem que ens hem de posar les piles quan cal que ens posem a treballar en alguna cosa en què hem estat badant o no prou amatents. És una expressió força recent –no la trobareu pas als diccionaris, encara– que reflecteix l’evolució tecnològica, perquè abans, per expressar aquesta idea, es deia espavilar-se, verb derivat del fet d’atiar un llum, com ara una espelma, eliminant allò que impedeix que cremi bé. De fet, si consulteu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, llegireu que espavilar és mocar un llum. Jo mai no he sentit l’expressió mocar un llum, de manera que quan vaig llegir la definició que acabo de traslladar-vos, vaig consultar de nou el diccionari per veure quins sentits té aquest verb, mocar. I a més del que tots coneixem de treure els mocs a algú i altres que no vénen al cas, diu que mocar és tallar el moc o caramell (d’un llum). Per acabar, anem a caramell d’un llum i trobem que és el tros de ble recremat que forma al capdamunt com un bolet. En definitiva, espavilar és tallar el tros de cordó recremat d’una espelma que impedeix que cremi bé, per tal que torni a fer llum com cal. Recordeu també l’expressió anar com oli en un llum, perquè posar-hi oli feia que un llum d’aquest tipus es revifés i no s’apagués per falta de combustible.

De verbs com espavilar o d’expressions com anar com oli en un llum sospito que encara se sap majoritàriament el significat, tot i que probablement no l’origen, i estic convençut que si casualment dius a algú, per exemple, que espavili una espelma et mirarà com si de sobte li parlessis en xinès mandarí. Ja no dic res si se t’acut de dir-li moca el llum, suposat que el llum sigui una espelma. Ara, de ben segur que si li dius a qualsevol persona de qualsevol edat posa’t les piles, no caldrà que li expliquis què vols dir.

D’acord amb el matís que s’hagués volgut donar a l’expressió, fa temps, no gaire, en comptes de posa’t les piles hauríem dit, a més d’allò d’espavila, cal que et desvetllis, eixoriveix-te, reanima’t, desempereseix-te o, per anar a modismes o frases fetes, hauríem dit posa’t a la feina, posa tota la carn a la graella, posa’t de peus a terra, posa-hi remei, posa mans a l’obra, posa-hi l’espatlla o d’altres que no esmento per tal de no fer-me massa pesat.

 

9h 13’ 20” VIVALDI, Estiu (cortineta, 40”)

 

9h 14’ Comença l’estiu. Els estius dels anys 40 en una barriada obrera

 

Avui comença l’estiu astronòmic i s’inicia un període festiu, lligat inicialment als cicles rurals determinats per la natura. Amb la progressiva i cada vegada més ràpida urbanització, en el doble sentit de creixement de les ciutats o nuclis de població i de consolidació de costums derivats del canvi de les estructures laborals i econòmiques, centrades en la ciutat i no en el camp, algunes de les celebracions tradicionals han desaparegut, o estan en vies de desaparició, o s’estan transformant. No és pas un fenomen nou, totes les coses canvien i han canviat sempre; potser la novetat és la rapidesa amb què ara es produeixen els canvis; és força freqüent qualificar de tradicionals festes que no fa ni deu anys que se celebren, o s’inventen festes i fires tradicionals o medievals que res tenen a veure ni amb la tradició ni amb l’Edat Mitjana: la tendència municipal a fer parcs temàtics és imparable.

Quan arriben els dies més llargs de l’any, l’escuma em porta imatges de quan era nen i vivia a dos-cents metres escasos de la plaça de toros Monumental de Barcelona. En aquells anys, carrers com Lepant, Padilla, Diputació, o la mateixa Diagonal, en aquella zona no estaven asfaltats, i el tren passava a cel obert per una rasa de cosa d’un metre de fondària al llarg d’un tram d’uns dos-cents metres de la Diagonal. Això establia una barrera als vehicles, de manera que a partir del carrer Lepant cap al Clot, cap a llevant, no podien passar de la banda de mar a la de muntanya. Els vianants passàvem a la brava, vull dir que baixàvem a la via per travessar-la, tot vigilant, com és natural, que no vingués cap tren, que val a dir que eren pocs i lents. Si hom no volia o no podia baixar a la rasa, per travessar havia d’anar fins al carrer Marina, el darrer de l’Eixample no tallat pel tren, o fins al carrer Castillejos, on hi havia un pont de ferro amb terra de taulons, alguns de trencats, per als vianants. Entre els carrers Marina i Castillejos hi ha tres-cents metres de distància, i jo vivia a la Diagonal just a l’entremig dels dos carrers, al costat d’una serradora i magatzem de fusta a cel obert, que separava l’edifici de pisos on estava casa meva d’un dipòsit de vehicles de la Diputació.

Els fills de casa pobra, com èrem tots els del meu barri, a l’estiu fèiem vida al carrer. No hi havien pas esplais ni cap cosa semblant, per a nosaltres, ni colònies ni res, si no és que t’afiliaven al Frente de Juventudes, i de tots els nens del meu barri només un n’era, de falangista. Passàvem el temps vacacional jugant a jocs diferents, per ratxes: a futbol, a bèlit, a cavall fort, a bales i d’altres, generalment d’ocultació o de persecució i separats els nois de les noies; només en alguns jocs, i molt de tant en tant, ens barrejàvem els nens i les nenes, com ara per jugar a la xarranca, el picaparet o saltar la corda.

 

9h 16’ Les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume

 

Com deia abans, en aquests dies s’iniciava un cicle festiu, molt marcat en els anys que evoco per tres revetlles: la de Sant Joan, la de Sant Pere i la de Sant Jaume, totes tres presidides per les fogueres.

La de Sant Joan era la més important, sens dubte, segurament pel fet que era la primera del cicle i perquè les andròmines i la llenya que aconseguíem aplegar eren les que d’alguna manera s’havien destinat a priori a ser cremades i els pocs dies entre Sant Joan i Sant Pere i després entre Sant Pere i Sant Jaume no permetien recollir gaire cosa. Tot i així, durant força anys es van mantenir les fogueres de les tres revetlles fins que, primerament la de Sant Jaume i després la de Sant Pere, van anar sent eliminades per la força de la urbanització, l’asfaltament dels carrers i l’increment de la circulació viària. I a hores d’ara, també les fogueres de Sant Joan gairebé han desaparegut i només en resten algunes de testimonials.

La recollida d’andròmines i llenya per a les fogueres començava ben bé fins a tres o quatre setmanes abans de la revetlla, i la fèiem casa per casa, tot demanant si tenien alguna cosa per cremar. Al meu barri, i per tal que no ens prenguessin el que havíem aplegat, ho amagàvem a la claveguera, allà on hi havia una boca amb tapa. Alguna vegada va passar que els treballadors municipals es van endur el que amb penes i treballs havíem recollit, però en general aconseguíem muntar una bona foguera, especialment quan la mainada de la Diagonal i la del carrer Lepant vam unir forces.

Suposo que aquest pacte va venir donat per la mediació del propietari o l’encarregat de la serradora que he esmentat abans. Es donava el cas que els nois que vivíem a la Diagonal entre Lepant i Padilla muntàvem les fogueres pràcticament davant de la serradora, i m’imagino que a causa del perill que això suposava d’incendi del material dipositat a l’aire lliure, el responsable del taller va oferir de subministrar llenya per a les fogueres si les plantàvem lluny d’allà; arribar a un acord amb els nois del carrer Lepant segurament va ser fàcil: plantar-la a la cruïlla dels dos carrers feia que tots hi participèssim en una foguera considerable, de més de dos metres d’alta i formada com un paller al voltant d’un pal gruixut que segurament era subministrat per la serradora. Ah, i penjat al capdamunt del pal, un ninot fet amb una camisa i uns pantalons vells farcits de palla.

Això de les fogueres, a Barcelona i en aquells dies, era una mena de competició entre carrers, al menys en la zona en què vivia jo: a tots els carrers es volia plantar la foguera més grossa –i això explica que es mantingués el secret d’on s’amagava el material, per tal que no el robessin ni ningú sabés com de gran podia ser la foguera– i a tots els carrers volien ser els darrers d’encendre-la. Tot i això, era molt difícil mantenir el tipus quan ja s’havia fet fosc, i sempre hi havia algun impacient que hi calava foc diguem-ne prematurament. Ho fèiem, això de calar-hi foc, amb escombres velles com si fossin torxes, aplicant la flama als palmons posats a la base. Perquè a la base de la foguera hi posàvem, com és natural, tot allò que cremés amb facilitat, i els palmons realment cremaven molt bé.

Ara em sembla que gairebé no es fa, però quan jo era petit, els palmons beneïts el diumenge de rams eren penjats als balcons i hi estaven fins a la revetlla de Sant Joan, ja que la tradició manava que fossin consumits pel foc, perquè una cosa sagrada com era aquella no podia ser llençada a la brossa. Tenir penjat al balcó un palmó ben llarg, amb una bona escombra, com dèiem, formada al peu del tronc gràcies a la força i insistència amb què s’havia picat contra el terra en el moment de la benedicció –i els que feien trampes, picant al llarg de la missa més o menys dissimuladament–, era un senyal de distinció.

Un cop enceses les fogueres –el cel de Barcelona s’il·luminava amb la resplendor de les moltíssimes que n’hi havien–, començava la part forta dels petards. Ja des de dies abans, dues o tres setmanes de fet, esporàdicament se’n feien esclatar uns quants; però el fort, és clar, era la nit de Sant Joan, entre altres raons perquè la butxaca dels pares no donava per a més. Els més petits encenien mistos garibaldi tot rascant-los contra les parets o les rajoles de la vorera, llançaven bombetes, feien rodolar per terra una mena de pedres fogueres que espetegaven, i brandaven les petites bengales que els grans els encenien; els més grandets tiraven de piules i trons de mà, i els adolescents i els grans engegaven trons de metxa, correcames i coets, sempre encesa aquesta pirotècnia tot sostenint-la amb la mà. Com podeu observar, la prudència no era pas el que hi predominava. També hi podíeu veure bengales diverses, volcans i altres enginys més diguem-ne selectes. Ara les coses són diferents, la pirotècnia ens arriba de la Xina, alguns petards, com ara els mistos garibaldi, ja no es fabriquen, amb molt bon criteri, i sembla que ens hem tornat més prudents.

L’endemà de la revetlla, alguns ens llevàvem relativament d’hora i sortíem al carrer a la cerca dels petards que no haguessin explotat i de les canyes dels coets grans, sobretot les dels que havien llançat des de la Monumental com a part dels focs artificials que tancaven l’espectacle que s’hi feia, amb una banda humorística que duia de nom El Empastre com a atracció principal. Ens alegràvem molt quan trobàvem una d’aquelles canyes llargues i resistents a vegades amb el petard buit i recremat, coets que sabíem que mai no podríem engegar perquè només estaven a l’abast de butxaques més ben farcides. Em penso que ens devíem fer alguna il·lusió que la memòria es nega a identificar. El fet és que normalment trobàvem algunes bombetes, algunes piules generalment sense metxa, algun correcames i alguns trons de mà. Amb sort, alguna bombeta i algun tro petaven quan els engegàvem contra el terra o una paret; però generalment la cosa acabava amb tota la pirotècnia que havíem arreplegat esbudellada i buidada de pòlvora, amb la qual formàvem un fil prim d’un parell de pams de llargada en el millor dels casos que fèiem cremar com a final de festa.

Final de festa relatiu, perquè encara quedaven les revetlles de Sant Pere i de Sant Jaume, menys importants que la de Sant Joan, però que feien el seu fet: fogueres més petites, menys petards, però per a la gent menuda amb il·lusions també menudes, ocasió de gaudi no menyspreable.

 

9h 22’ 30” Jocs perillosos

 

Hi he esmentat els trons de metxa, un petards realment perillosos, que eren com una piula però grossos i amb la metxa relativament llarga, capaços de volar-te els dits, i l’escuma dels dies m’ha dut dues imatges de jocs que avui semblarien gairebé d’aprenents de terrorista.

Una, és com utilitzàvem a vegades els trons: generalment els enceníem tot sostenint-los a la mà i els llançàvem tan lluny com podíem; també els ficàvem a vegades dins de pots de vidre petits o llaunes i qui encenia la metxa arrencava a córrer cap a on els altres ens ho miràvem, de lluny estant. Però recordo una ocasió en què entre dos ganàpies en van encendre un, de tro, el van deixar caure dins una ampolla i la van llançar lluny, com qui llança una granada de mà. Va petar just en tocar terra prop d’una jove que caminava carrer avall i un vidre de l’ampolla la va ferir, al tou de la cama, per sort lleument. Altres vegades ficàvem el tro en un forat d’alguna paret, o en un niu de formigues, o en algun desguàs, per tal de comprovar experimentalment què passava. No sé si això responia a un esperit científic o a una manifestació de salvatgisme; de qualsevol manera, jo no permetré als meus néts que ho facin. És clar que tampoc no sé si no els ho permetré perquè suposadament he posat enteniment o perquè em fa por que es facin mal.

L’altra imatge també està relacionada amb explosions, però d’una altra mena. Quan jo era petit, encara es feien servir llums de carbur a Barcelona, sobretot a les guinguetes o a les barraques dels barris marginals. El carbur que s’utilitzava en aquests llums era carbur de calci, el qual, submergit en aigua, produeix acetilè, un gas inflamable que s’usa en els bufadors oxiacetilènics, per exemple per soldar o tallar planxes de ferro, com deveu haver vist si més no en alguna pel·lícula.

 

9h 24’ 15” Una explosió al costat d’una escola

 

I aquesta referència als bufadors em porta al cap l’explosió que hi va haver al costat de l’escola a què vaig anar de petit. Jo devia tenir cinc anys, potser sis, quan hi va haver l’explosió. L’escola estava al carrer Consell de Cent entre Padilla i Castillejos i era petita, una casa de dues plantes i baix. A la primera planta hi havia al menys dues classes de pàrvuls, una per als nens i una altra per a les nenes, i a la segona hi vivien el mestre i la mestra, un matrimoni que tenia dos fills, un nen de la meva edat i una nena més petita. Al baix hi havia la classe dels nois més grandets, i jo hi vaig anar fins als dotze; suposo que era el límit docent allà i que a partir d’aquesta edat es passava a l’Academia Rovira, situada al carrer Independència, de la qual l’escola era una mena de sucursal. Jo vaig passar d’aquesta escola als jesuïtes del Clot.

Molt a prop de l’escola, em sembla recordar que paret per paret, hi havia un petit taller mecànic on feien servir bufadors oxiacetilènics. Un matí, de sobte, tot va tremolar, com si haguessin sacsejat les parets, el terra i el sostre, i immediatament van venir a la classe dels nens les nenes de l’altra classe portades per la mestra –la señorita, que dèiem–, molt espantades, a refugiar-s’hi. No recordo el soroll de l’explosió ni què vam fer després; sí que recordo com en sortir de l’escola de la mà de la meva mare vaig veure que la porta i el sostre del taller estaven destrossats. Es va dir que havia esclatat, no se sabia com ni per què, una de les ampolles de gas.

Ara m’imagino l’angoixa de la meva mare, que des de casa podia veure el taller i l’escola, quan va sentir l’explosió i va mirar cap a on s’havia produït i va ser incapaç de distingir, enmig del fum i la pols, què podia haver-li passat a l’escola; era l’any 1945 o 1946, el record de la guerra romania vivíssim, per tant, i hi havia atemptats dels maquis, a Barcelona.

Quant al fet que jo no recordi el soroll de l’explosió i el que les nenes vinguessin a la meva classe, suposo que podria ser que aquesta estigués en la part de la casa més allunyada de l’explosió. En qualsevol cas, l’escola no va patir danys.

 

9h 26’ 30” Tornem al carbur

 

Tornem al carbur. Quan algú de la colla n’aconseguia algun trosset, muntàvem una espècie de minicap Canaveral per posar llaunes en òrbita. Fèiem un clot a terra, posàvem aigua, ficàvem el tros de carbur, tapàvem el conjunt amb una llauna de conserva cilíndrica buida amb un foradet en algun lloc que no recordo i, prenent força precaucions, amb una escombra o alguna cosa semblant, hi posàvem foc. Es produïa una explosió, i la llauna sortia disparada amunt. Normalment, a la primera ja perdien el cul, les llaunes, i el vol era un fracàs, només s’enlairaven uns pams, però recordo una que va pujar uns quants metres diverses vegades abans de perdre el cul. A hores d’ara no m’explico com no vam prendre mai mal i suposo que alguna persona gran, abans no causéssim alguna desgràcia, va aturar el nostre afany investigador

Afany investigador que s’estenia a diverses espècies d’éssers vius, com ara les sargantanes i les formigues entre altres, que devien pensar que l’estiu era una mala època, vist com abundàvem els salvatges que ens dedicàvem a fer-los la vida impossible ben literalment.

 

9h 27’ 45” Un record de les migdiades estiuenques

 

Una altra activitat estiuenca era una no activitat, la migdiada. Jo diria que es feia imprescindible i inevitable, entre altres raons perquè llavors, per combatre la calor no teníem res més que ventalls i els més afortunats algun ventilador, de la marca Numax per ser més exactes, de manera que la nyonya postdinar ens vencia i el llit ens atreia amb una força invincible. Els records bar-rejats en l’escuma dels dies, però, són molt agradables, i veig la meva mare llegint-me contes d’una excel·lent adaptació infantil il·lustrada de Les Mil i Una Nits en castellà. De fet, tanta bona impressió em van fer aquelles lectures de quan jo no tindria més de vuit anys, que en fa un parell em vaig comprar una versió íntegra molt ben traduïda de l’àrab al català per Dolors Cinca i Margarida Castells i publicada en tres volums per Proa, acomplint d’aquesta manera un desig conservat en l’inconscient pràcticament tota la meva vida.

I vegeu quina casualitat que, després d’haver escrit el paràgraf anterior, trobo a La Vanguardia aquesta notícia, enviada pel seu corresponsal a Londres, Rafael Ramos:

 

Gran Bretaña descubre los efectos benéficos de la siesta

 

Durante décadas los británicos han criticado la siesta desde la atalaya del fervor calvinista, como una costumbre bárbara propia de civilizaciones inferiores, un atentado contra la productividad laboral y los más sagrados mandamientos del profesor Keynes y el liberalismo económico.

Pero hasta los más necios ven ocasionalmente la luz, y he aquí que de la noche a la mañana científicos, médicos y empresarios del Reino Unido han empezado a reconocer los efectos beneficiosos de cerrar un rato los ojos y soñar con los angelitos después de comer, esa sorprendente práctica asociada hasta ahora con los nativos de la Costa del Sol, Calabria y las islas del Egeo. Y la cadena de hoteles Travelodge, una de las más importantes del país, ha anunciado la instalación de tumbonas en su sede central de las afueras de Oxford para fomentar que los trabajadores echen una siestecilla después de comer y regresen al despacho con bríos renovados.

“Una siesta –dice el profesor Jim Horne, de la unidad de investigación del sueño de la Universidad de Loughborough– es la manera que tiene la naturaleza para superar el bajón en los niveles de energía que se produce a primeras horas de la tarde, cuando la capacidad de concentración desciende, la cabeza está espesa y se multiplican los errores”.

Los británicos pregonan su nueva religión con la fe de los conversos, e incluso han publicado un manual con las reglas para dormir la siesta: encontrar un lugar tranquilo y sin ruido; tumbarse lo más plano posible, preferiblemente una cama o sofá; desconectar móvil y ordenador; apagar la luz y correr las cortinas; no tomar café en la comida; abrir la ventana si hace calor, y poner el despertador para descansar tranquilamente.

Winston Churchill era un gran partidario de la siesta y atribuía a sus descansos –facilitados también por su afición al champán y al coñac– las sabias decisiones que contribuyeron a repeler la invasión alemana. John Kennedy y Leonardo da Vinci creían en el valor de una cabezadita, que Bill Clinton todavía sigue echando, y según un estudio de la NASA disminuye el riesgo de infarto y depresión, y ayuda a adelgazar. Está establecido que la falta de sueño contribuyó a accidentes como Chernobil y el Exxon Valdez.

 

En fi, benvinguts siguin els britànics al nostre excel·lent costum, practicat ben exemplarment per polítics de tota estofa als bancs dels hemicicles en els plens parlamentaris estatals i autonòmics, alternat amb el repàs dels periòdics, especialment els afins.

 

9h 31’ 45” HUAPACHÀ, Blues de les mates [2’ 45”]

 

9h 34’ 30” Uns quants números astronòmics

 

Es dóna la circumstància que el dia que vaig començar a escriure aquest programa miscel·lànic, i havent de pujar a Ribes i tornar després a Vilanova, amb el cotxe de línia, per tal de fer més passadors els trajectes i les esperes amb alguna lectura que em resultés amena, vaig agafar un llibre que feia molt que estava a la meva biblioteca sense que l’hagués pogut llegir. És un volum de l’antiga Biblioteca Científica Salvat, publicat el 1985 i titulat El universo desbocado. El va escriure el 1978 un professor universitari britànic, Paul Davies, amb el propòsit de posar a l’abast del lector de cultura mitjana els coneixements cosmològics assolits fins al moment.

No em dedicaré a explicar-vos el contingut de l’obra; només vull comentar-vos algunes xifres recollides a les pàgines inicials, en què l’autor parla de la grandària de l’univers conegut. La primera xifra que surt és, naturalment, la velocitat de transmissió de la llum, ja que actualment fem servir l’any llum o any de llum com a unitat de longitud per a magnituds molt grans; quan parlem d’any llum, ens referim a la distància que la llum recorre en un any.

Però aturem-nos un moment a considerar això. La distància entre Barcelona i Madrid és de 600 kilòmetres en números rodons. En un segon, tic-tac, la llum faria 250 viatges d’anada i tornada entre les dues capitals. Per què, de sobte, he pensat en l’AVE aquest que no acaba d’arribar mai?

Canviem de destinació. Imaginem-nos que disposem d’un vehicle que ens permet viatjar a la velocitat de la llum, que és la màxima que es pot assolir en el nostre univers, i que ens volem arribar al Sol per posar-nos morenos ben de pressa. Amb aquest vehicle, trigaríem un mica més de vuit minuts, cosa que vol dir que la Terra està a uns 145 milions de kilòmetres del Sol, o si-gui, a unes 240.000 vegades la distància de Barcelona a Madrid. Aquesta distància, amb l’AVE circulant a 300 km/h, tardaríem uns 55 anys en recórrer-la, sense comptar els enderreriments habituals de la Renfe, és clar.

¿Però i si volem anar, posem per cas, a Júpiter, per comprovar si el que passa a 2001, una odissea de l’espai, el film d’Stanley Kubrick, és possible? Bé, a la velocitat de la llum –descartem definitivament l’AVE i la Renfe– tardaríem una mica més de mitja hora, i això quan Júpiter i la Terra estiguessin al més a prop possible. No cal que us digui que a les velocitats que fins al moment s’ha aconseguit enviar les sondes exploratòries, aquestes han trigat anys a arrivar-hi.

Ara, posem-nos en la pell dels exploradors que la gent de diferents agències espacials pensen enviar a Mart dins d’uns lustres, i oblidem-nos del temps que durarà el viatge, pensem només en les comunicacions. Les ones de ràdio es transmeten a la velocitat de la llum, i un senyal de ràdio, posem una paraula emessa des de la Terra, arriba a Mart uns 4 minuts més tard, quan la Terra i Mart estan a la menor distància possible. Noi, la conversa entre dues persones podria anar més o menys així: “Hola, Joan”. Vuit minuts de silenci. “Hola, Pere.” “Com va, això, Joan”. Vuit minuts d’espera. “Vaig fent, Pere”. Vodafone, Movistar i companyia es posarien les botes, encara que la conversa es fes per SMS.

Una conseqüència d’això que estic comentant, és que nosaltres no veiem el Sol, la Lluna, Mart o Júpiter –després parlarem de les estrelles i les galàxies– com són en el moment que els mirem, sinó com era el Sol vuit minuts abans, la Lluna un segon i tres dècimes abans, Mart 4 minuts abans i Júpiter mitja hora abans.

I ara volem viatjar a l’estrella més propera al sistema solar, l’anomenada Alfa de la constel·lació del Centaure. Amb el nostre meravellós vehicle lumínic que passa de zero a 1.080 milions de kilòmetres per hora en un segon, tardaríem més de quatre anys a arribar-hi, més exactament 4,36 anys, o sigui 4 anys, 4 mesos, 9 dies, 14 hores i 24 minuts. Què vol dir això, entre altres coses? Que la imatge que veiem d’aquest astre amb el telescopi és la de fa 4 anys, 4 mesos, etc. Si Alfa Centauri explotés ara mateix, no ho sabríem fins passades les properes eleccions locals. ¿Calculem quan tardaríem amb el nostre fantàstic cotxe esportiu amb el qual hem circulat per l’autopista a 250 k/h, raó per la qual ja no tenim carnet de conduir, perquè ens han enxampat quan a més anàvem beguts, i no ha servit de res posar-nos un bigoti postís i contestar José María Aznar quan ens han demanat el nom? Vejam: 1.080 milions de km/h és a 250 km/h com 4,36 anys són a… 1.080 milions multiplicat per 4,36 i dividit per 250 dóna… 18.835.200 anys. Uf, em sembla que descarto el cotxe.

Però ara ens agafa la dèria d’anar a la banda oposada de la Galàxia en què estem. Agafem el nostre vehicle lumínic, engeguem i posem el GPS en marxa. Ei, que ens diu que el diàmetre de la Galàxia és d’uns 90.000 anys llum, i nosaltres estem a uns 30.000 anys llum del centre i, per tant, si volem anar a l’altra banda, haurem de dur menjar per uns 75.000 anys. Vols dir que al súper en trobarem prou?

De manera que, vistes les dificultats per fer una passejada tan curta, descartarem d’anar a la bellíssima galàxia d’Andròmeda, una de les més properes a nosaltres, que es troba a uns dos milions i mig d’anys llum, i descartarem també el viatge al que seria Australia, si l’univers fos comparable amb la Terra, a les galàxies més llunyanes observables, que estan a milers de milions d’anys llum.

I ja que parlem de galàxies, sembla ser que aquesta en què hi ha la Terra està formada per uns cent mil milions d’estrelles, és a dir, uns cent mil milions de sols, la majoria més grans que el que anomenem astre rei. Quant al nombre de galàxies, n’hi ha unes poquetes, es calcula que uns quants milers de milions, amb uns centenars de milions d’estrelles, és a dir, de sols, cadascuna. Bé, si només fossin 2.000 milions, les galàxies existents, i aquestes només fossin de la grandària de la nostra, tindríem un total d’estrelles a l’univers que hauríem d’escriure amb un dos seguit de 20 zeros. Comparada amb la que calculen els cosmòlegs i els astrònoms, aquesta és una xifra modesta, tot i que per contar-la a un ritme de dues unitats per segon, més o menys així, un dos, tres, quatre, necessitaríem 12 bilions, 683.916 milions, 793.500 anys, moltíssims, però moltíssims més que els que fa que existeix l’univers mateix, que és creu que és uns 14.500 milions d’anys. Per cert, a Gea, la nostra tan apreciada Terra, se li calcula una edat d’uns 4.500 milions d’anys. Posats en vides humanes llargues, de 100 anys, comptar la xifra d’estrelles que ens ha sortit ens costaria només uns 127 mil milions de vides, i això comptant durant 24 hores diàries sense parar cap moment per menjar o dormir, per esmentar-hi només un parell de necessitats diguem-ne força imprescindibles.

Si tornem a pensar en la imatge que tenim de les estrelles, una cosa evident és que no les veiem com són ni on són, sinó que les veiem com eren i on eren quan la llum que ara veiem va sortir d’elles; en definitiva, estem veient el passat, veiem el que eren fa milers, milions, milers de milions d’anys, segons els casos. Des de la Lluna, que veiem com era fa un segon i tres dècimes abans, fins a la galàxia d’Andròmeda, que podem percebre a ull nu com era i on era fa dos milions i mig d’anys, res del que podem veure sense ajuda d’instruments a l’univers no ho veiem com és, sinó com era abans, poc o moltíssim, del moment en què el veiem. I tot allò que percebem amb els telescòpis òptics i detectem amb els radiotelescopis està afectat pel mateix fenomen, de manera que no és la situació i l’estat presents dels estels, les galàxies i les radiofonts el que captem, sinó la situació i l’estat en què es trobaven en un passat de dimensió diversa.

Jo no sé a vosaltres, però aquestes xifres em produeixen una mena de sensació de vertigen com la que em va causar la visió del cel nocturn estrellat la primera vegada que vaig acampar, amb 13 anys, a Sant Privat de Bas, al peu del Puig Sacalm. Aquell immensurable munt d’estels en un cel transparent, la taca lluminosa de la Via Làctia en el negre intens, em va anar fent encongir, em va produir una sensació de petitesa creixent que va arribar a ser gairebé angoixant. Vaig sentir un alleujament notable quan el capellà jesuïta que ens havia castigat a seure ben separats i en silenci fora de la tenda als quatre marrecs que havíem gosat parlar a l’hora de dormir ens va permetre tornar a l’interior, on, oh inconsciència dels adolescents, vam comentar la impressió que ens havia produït la volta estel·lada. Per sort, el capellà no ens va sentir, o ho va fer veure.

Realment, nosaltres, els éssers humans, sóm insignificants comparats amb el planeta que habitem, que és molt petit en comparació del Sol, una estrella més aviat petita d’una galàxia modesta entre els milers de milions de galàxies que hi han en l’univers que ens acull, la grandària del qual és inimaginable, inabastable fins i tot per a la imaginació. Tot i això, nosaltres, que comparats amb la minimíssima part de l’univers que és la nostra galàxia, no sóm ni de la grandària d’un virus comparada amb la d’un ésser humà, resulta que som importants, perquè hem assolit la capacitat de modificar el nostre entorn fins al punt de posar en perill la nostra existència mateixa en malmetre’l. Pensar en la nostra insignificància, hauria de fer-nos més humils; pensar en la nostra importància, hauria de fer-nos més savis. Considerar-nos la creació d’un déu a la seva semblança, fills especials d’ell i únics éssers intel·ligents existents a l’Univers material, jo diria que a hores d’ara és una demostració de niciesa; adonar-nos que en una bona part el destí de la humanitat està a les nostres mans i que cal que ens posem les piles, perdoneu-me l’expressió, per tal de conservar l’entorn i millorar les condicions de vida de tots els éssers humans seria, al meu entendre, una demostració d’intel·ligència. Ara, em temo que, com fa el vell acudit, acabarà persistint aquesta pregunta: Ah, però hi ha vida intel·ligent, a la Terra?

 

9h 44’ 45” HOLST, Planetes, Mart [3’ 15”]

 

9h 48’ La matança de Sant Bartomeu i els efectes col·laterals

 

El 24 d’agost de 1572 hi va haver a París una matança terrible, l’anomenada matança de Sant Bartomeu, ordenada per Carles IX de França i induïda per la seva mare, Caterina de Mèdici. Vegem breument qui eren Carles i Caterina, i després farem un relat dels fets.

Carles IX va ser rei de França de 1560 a 1574. Era fill d’Enric II i de Caterina de Mèdici, la qual va exercir la regència entre 1560 i 1563 i va tenir una gran influència sobre ell. Després de la pau de Saint-Germain, l’any 1570, que va posar fi a la lluita entre els catòlics i els hugonots (és a dir, els protestants calvinistes francesos), va protegir aquests darrers d’acord amb el seu favorit Gaspard de Coligny fins al dia de Sant Bartomeu de 1572.

Caterina de Mèdici era filla de Llorenç de Mèdici, duc d’Urbino. La família dels Mèdici, banquers florentins, va dominar Florència durants segles i va tenir influència a Roma (els papes Lleó X i Climent VII van ser Mèdicis) i França. Caterina es va casar amb el futur Enric II de França. Després de la mort del seu marit i del curt regnat del seu fill gran Francesc II, va dirigir la política francesa, tant durant la regència com en la resta del regnat del seu segon fill Carles IX. Inicialment, aconsellada pel canceller Michel de l’Hôpital, va afavorir una política de conciliació entre el partit catòlic (representat pels Guisa) i el protestant (els prínceps hugonots de la casa de Borbó). Però no va poder evitar el renovellament de les guerres de religió. Davant l’avanç protestant, Caterina va concertar la seva política amb la del seu gendre Felip II de Castella, casat en terceres núpcies amb la filla gran de Caterina, Isabel de França, la qual, doncs, va ser reina de Castella i de Catalunya-Aragó. Com és ben sabut, Felip II era un enemic acèrrim i inconciliable dels protestants, però Caterina, malgrat aquesta concertació política amb Felip II que acabo d’esmentar, en la pau de Saint-Germain es va mostrar tolerant amb els protestants i, seguint una política d’equilibri, va casar la seva filla Margarida amb el protestant Enric de Borbó. Tanmateix, la influència que el calvinista Coligny prenia sobre Carles IX la va alarmar, va cedir a la pressió catòlica i va consentir la matança de Sant Bartomeu. Ve’t aquí com es relaten el fets a la Wikipèdia:

 

Para afianzar la paz entre los dos partidos religiosos, Catalina de Médicis concertó el matrimonio de su hija Margarita con el príncipe protestante Enrique III de Navarra, futuro rey Enrique IV de Francia –deixeu-me dir que aquest Enric va ser aquell que va renegar de la seva fe protestant quan va veure en perill l’accés al tron de França i a qui s’atribueix la frase “París ben val una missa” per justificar el seu canvi d’adscripció religiosa­–. Tornem a la Wikipedia.

La boda, celebrada el 18 de agosto de 1572, propició la presencia en París de un gran número de nobles protestantes. París era en aquel momento una ciudad decididamente antihugonotes; los católicos más extremistas no aceptaban de buen grado la presencia de los protestantes. Los predicadores católicos, capuchinos principalmente, hacían patente su rechazo frontal hacia el matrimonio de una princesa de Francia con un protestante. Incluso el Parlamento de París decidió mostrar su malestar por este matrimonio. Las protestas del pueblo se hicieron evidentes, acentuándose ante el derroche de gastos y lujos que este matrimonio comportava.

El 22 de agosto hubo un atentado contra Gaspar de Coligny que no consiguió acabar con su vida. Este intento de asesinato es el desencadenante de la crisis que desembocó en la masacre de San Bartolomé, porqué los protestantes lo atribuyeron a un complot de los nobles católicos, ya que el almirante Coligny era el líder del partido de los hugonotes. Consciente del peligro de enfrentamientos armados, el rey se entrevistó con Coligny asegurándole amparo. Mientras la reina madre cenaba, los protestantes acudieron a pedir justicia. Esa misma noche, Catalina de Médicis mantuvo una reunión, en las Tullerías, con sus consejeros italianos y el barón de Retz.

La noche siguiente, Catalina se entrevista con el rey y le dice que los protestantes están urdiendo una sublevación. Carlos IX decide eliminar a los cabecillas, excepción hecha del príncipe Enrique de Navarra y el príncipe de Condé. Poco después las autoridades municipales de París fueron convocadas a palacio. Se les ordenó cerrar todas las puertas de la ciudad y proporcionar armas a los burgueses a fin de prevenir cualquier tentativa de sublevación. A la madrugada siguiente, 24 de agosto, día de san Bartolomé, en respuesta a una señal preestablecida, los nobles protestantes fueron expulsados del palacio del Louvre y masacrados en las calles. El almirante Coligny fue sacado por la fuerza del lecho en que convalecía y arrojado a la calle por una ventana de palacio. Después, el pueblo empezó a asesinar a los protestantes por toda la ciudad. La masacre continuó durante varios días pese a las tentativas del rey por detenerla.

La masacre se extendió al resto del país, y desde el 25 de agosto hasta el 3 de octubre hubo asesinatos masivos en distintas capitales. En total el número de muertos se estima en 2.000 en París y de 5.000 a 10.000 en toda Francia.

 

Quant al nombre total de morts, he consultat diverses obres i totes donen un de molt més alt, fins a 60.000 víctimes; el més baix d’ells l’he trobat en la d’un historiador francès especialista en la Reforma, Jean Delumeau, qui diu que van ser assassinats més de 30.000 protestants.

Recordo haver llegit en algun lloc, que quan Carles IX va donar l’ordre de matar els nobles hugonots aplegats a París, li van demanar com distingirien els protestants dels catòlics, i ell va contestar que els matessin tots, que Déu ja triaria els seus. Aquesta frase ha estat atribuïda a més d’un mandatari, entre ells la mateixa Caterina de Mèdici, i la veritat és que no importa gaire qui la va pronunciar: el que importa és la idea terrible que posa de manifest.

Per què us he explicat això? Doncs perquè darrerament, davant algunes notícies massa freqüents, això de “Mateu-los tots, que Déu ja triarà els seus” em ve inevitablement al cap. Per exemple, vegeu aquestes:

 

La Vanguardia, 20 de maig

 

Al menos ocho personas resultaron muertas y otras doce heridas en un ataque de la aviación israelí contra el diputado del movimiento islámico Hamás Jalil Al Haya en Gaza. Siete de los muertos son familiares del diputado y entre ellos hay un anciano, mientras entre los heridos hay una mujer y dos niños.

El ataque de la aviación israelí fue contra un complejo de edificios donde vive la familia Al Haya, en el este de Gaza, y el impacto se produjo a pocos metros de la residencia del parlamentario islamista.

 

Unes hores més tard, el mateix 20 de maig, La Vanguardia publicava aquesta altra notícia:

 

Tres niños, hijos del diputado del movimiento islámico Hamas Amin Al Masri, resultaron heridos de carácter leve al atacar hoy la artillería israelí la casa de dicho activista en la localidad de Jabalia, al norte de la franja de Gaza.

Horas antes, la aviación israelí había causado ocho muertos y al menos 12 heridos al bombardear la casa de otro diputado de Hamas, Jalil Al Haya en Gaza. Un portavoz militar israelí confirmó el primer ataque “contra una célula de hombres armados que se encontraban en la calle” y precisó que “se están investigando” las informaciones respecto a que se han producido víctimas civiles.

El viceministro israelí de Defensa, Efraim Sneh, declaró, al ser preguntado sobre si los políticos de estos grupos podrían convertirse en blanco de los ataques, que “no se puede distinguir” entre los responsables políticos y las milicias afiliadas al movimiento.

 

Tot i que el mandatari israelí vol dir que per a ells és el mateix un polític que un milicià, s’hi percep en la seva justificació que tampoc tenen gaire cura per distingir entre gent armada i civils indefensos; per matar un dirigent, bombardegen casa seva sense que els importi gens ni gaire que hi hagi nens, dones i ancians. Mateu-los tots, que així matarem el culpable, i Déu ja triarà els seus, em sembla sentir.

Aquestes salvatjades s’estan repetint amb freqüència, i són comparables a les salvatjades dels palestins que llancen coets indiscriminadament contra les poblacions israelianes o els terroristes suïcides que fan esclatar les seves bombes enmig de la gent al mercat o dins d’un autobús.

També hem conegut l’existència de víctimes civils, inclosos nens, en els bombardejos efectuats pels exèrcits occidentals, majorment nord-americans, a l’Iraq o a l’Afganistan. Recordo com van bombardejar un casament en aquest darrer país, tot pensant-se que hi havia terroristes talibans. Mateu-los tots, que algun terrorista hi deu haver, entre ells, i Déu ja triarà els seus, em va semblar sentir, un altre cop. “Efectes col·laterals” és l’expressió que han parit per definir aquestes morts d’innocents.

La matança de Sant Bartomeu es va produir en un segle en què les guerres de religió van ensangonar tota l’Europa occidental, des dels països germànics fins a Portugal. Han passat quatre segles, la ciència i la tecnologia han avançat des de llavors una enormitat, i utilitzem els més perfeccionats dels avenços tecnològics per continuar matant indiscriminadament tot contant que d’aquesta manera, algun dels “dolents” també serà destruït. Mateu-los tots, que Déu ja triarà els seus.

Em sap greu deixar-vos amb mal gust de boca, però les miscel·lànies ja ho tenen, això: a les barrejes hi pot haver de tot. Us prometo que el programa de la setmana que ve no anirà d’aquest pal. Bona nit.

 

9h 57’ 45” MOZART, Rèquiem

L’escuma dels dies – 24

(14/juny/07)

 

Contingut: De sardanes i sardanistes. Un viatge d’estudis d’èpoques passades. Una referència a l’Orfeó Gracienc. Ballades i peces.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” De sardanes i sardanistes. Un viatge d’estudis d’èpoques passades

 

Bona nit. El Diari de Vilanova publicava el 25 de maig proppassat la notícia que l’Escola Sardanista de la Geltrú plegava després de 22 anys d’activitat. Jo no sóc sardanista en sentit estricte, vull dir que no sóc seguidor de les ballades de sardanes ni ballador, però aquesta dança ha estat una mena de constant en el transfons musical de la meva vida des de l’adolescència, quan a l’Escola d’Aprenents Elizalde de Barcelona vaig aprendre la tonada i la lletra d’una de les més populars entre les que tenen lletra: L’Empordà.

I tot just quan estava escrivint el paràgraf anterior, l’escuma dels dies m’ha dut un record més antic, que ja he evocat alguna altra vegada, i he tornat a veure amb els ulls de la memòria aquell parell d’homes magres i vençuts, vestits molt pobrament, que en els anys 40 apareixien pel meu carrer i, després d’haver exclamat “Escolteu, catalans!”, cantaven aquesta sardana i en acabat recollien les poquíssimes monedes de cinc o deu cèntims de pesseta que, d’amagat, algunes persones els llançaven des de darrere de les finestres estant.

A l’escola d’aprenentatge industrial que he esmentat vaig retrobar un excondeixeble dels jesuïtes del Clot que era sardanista, i en les estones de lleure o en què coincidíem a la redacció d’una revista que es publicava a l’escola, em va ensenyar els diferents passos i la lletra i música d’algunes sardanes. No és que en aquella escola es fomentés la sardana, ni de lluny, més aviat al contrari; però es va donar la coincidència que hi havia alguns alumnes, recordo tres entre el centenar llarg que componia l’alumnat, que eren sardanistes. Un d’ells era gairebé impossible trobar-lo sense que estigués xiulant o taral·lejant una sardana; anava pel carrer o per la fàbrica comptant mentalment els passos de la que en aquell moment li rondava pel cap i em van dir que fins i tot n’havia compost alguna. Vist des d’ara, ho dubto, tenint en compte els pocs anys que teníem; ara, de fenòmens músicals sempre hi han hagut, i potser ell n’era un.

En relació a això de les sardanes, els alumnes de la meva promoció d’aprenents vam tenir una experiència curiosa. En aquella casa, llavors Empresa Nacional de Motores de Aviación, hi havia el costum que quan una promoció de l’escola d’aprenents arribava al final del quadrienni de formació, és a dir, quan s’assolia la categoria d’oficial, es feia un anomenat viatge d’estudis, l’objectiu principal aparent del qual era visitar diverses fàbriques o organismes relacionats amb l’aviació, i que en realitat consistia en un periple turisticocultural que permetia conèixer una part de la geografia peninsular i emprendre, els més agosarats, unes quantes aventures diguem-ne eroticoturístiques, explicades a posteriori amb un luxe de detalls evidentment imaginaris. Això del viatge de final d’estudis ara es fa fins i tot quan s’acaba l’escola bressol, però en aquells anys no eren pas una cosa gaire corrent, i més si, com en el cas que refereixo, eren totalment finançats per l’empresa, no ens costaven ni un duro.

El viatge de la meva promoció, l’abril i maig de 1960, va durar dues setmanes, vam recórrer 2506 km de carretera en 61,5 hores d’autocar i ens va fer passar per Sagunt, València, Alacant, Múrcia, Baza, Granada, Sevilla, Còrdova, Valdepeñas, Madrid, Toledo, Madrid un altre cop amb visites al Valle de los Caídos i l’Escorial, Saragossa i Lleida. Ens van ocórrer moltes coses d’amenitat diversa, però em centraré en el que ens va passar a Sevilla, a la plazuela de San Marcos, perquè té relació amb les sardanes, com he insinuat fa una estoneta.

El nostre autocar cridava l’atenció per dues raons: primera, perquè no se’n veien gaires, encara, per les carreteres i poblacions andaluses; segona, perquè transportava 28 joves d’uns vint anys i dos adults, de manera que no era estrany que ens prenguessin pels components d’un equip de futbol, com ens van demanar diverses vegades.

A la plaça sevillana que he esmentat, vam haver de fer-hi parada perquè els dos professors busquessin allotjament per diverses pensions. Mentre ens hi esperàvem, se’ns van apropar tres o quatre nenes que no tindrien més de nou o deu anys i ens van demanar qui érem, d’on veníem i tot allò que les criatures no tenen cap mania de preguntar. En sentir que érem de Barcelona, alguns dels curiosos del grup que s’havia anat formant es van afegir a la conversa –allà tothom semblava tenir algún parent a Catalunya– i ens van mostrar molta simpatia, fins al punt que, vés a saber per quins set sous, ens van demanar que balléssim una sardana. I els dos únics sardanistes de la colla van ser capaços de convéncer uns quants per formar una rotllana i, tot taral·lejant-la, ballar una aproximació de sardana. No van obtenir un gran èxit entre la gent que s’hi havia aplegat, com es pot comprendre fàcilment, però amb això va haver-n’hi prou perquè les noietes i algunes joves, després de dir-nos que era una llàstima que no haguéssim anat a Sevilla la setmana anterior, en què es feia la Feria de Abril, es possessin a ballar sevillanes acompanyades només amb les palmas. I en un tres i no res, la plaça, la plazuela, es va omplir de balladores i balladors, i els balcons i les finestres, de gent que mirava, acompanyava i jaleaba.

D’aquest viatge guardo uns records molt vius, sobretot de l’acollida cordial i afectuosíssima que ens feien a les localitats andaluses en què vam fer parada o estada, i podria explicar un munt de detalls, però m’apartaria del propósit del programa d’avui.

Havent ja deixat l’escola d’aprenents, i no recordo ben bé com ni per què, vaig anar aprenent lletres i músiques de sardanes i de cançons tradicionals, sense que fos sardanista, com he dit, ni escolta, ni muntanyer ni cap cosa semblant. De les sardanes que vaig arribar a aprendre, recordo L’Empordà, Muntanyes del Canigó, Llevantina, El saltiró de la cardina, La sardana de les monges, Per tu ploro, Les fulles seques

 

9h 13’ Les fulles seques [3’ 15”]

 

9h 16’ 15” Una referència a l’Orfeó Gracienc

 

Aquesta interpretació de Les fulles seques, sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà, es deu a l’Orfeó Gracienc, dirigit pel mestre Antoni Pérez i Simó. I he iniciat les il·lustracions musicals d’avui amb una peça del repertori d’aquesta formació perquè els meus fills, els dos nois i les dues noies, van formar part durant uns anys de la coral infantil de l’Orfeó i del grup de flauta i percussió, i van arribar a cantar al Palau de la Música, en un concert que s’hi va fer per celebrar el 75 aniversari de la fundació de l’entitat. Ho esmento perquè, llavors, cantar al Palau era un veritable privilegi.

Quan els meus fills ja començaven a ser grandets, vull dir que devia tenir uns sis anys la petita i onze el gran, la meva dona, amb molt bon criteri, havia decidit de dur-los a aquella entitat per tal que tinguessin un lloc de lleure i formació musical on omplir algunes de les hores no lectives. L’esforç que havia de fer era considerable, perquè moure quatre nens en sortir de classe des de la rodalia de la Monumental fins al carrer Astúries, a Gràcia, per als assajos i tornar, sense tenir cotxe propi, no era poca cosa. Però l’esforç va pagar la pena, o al meny això creiem.

Anecdòticament, diré que el meu fill gran, que va cantar amb la formació dels adults, apareix dins el cor gracienc en una seqüència de la pel·lícula de Jaime Camino Dragon Rapide, del 1986. En aquest film, centrat en el trasllat de Franco de les Canàries al Marroc amb l’avió britànic Dragon Rapide per encapçalar la rebel·lió del 17 de juliol de 1936, es recull un episodi que va succeir a Barcelona aquell dia. Pau Casals dirigia l’assaig de la Novena Simfonia de Beethoven amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc. Havien d’interpretar-la l’endemà o uns pocs dies després en la cerimònia d’inauguració d’una olimpíada popular, d’uns jocs esportius obrers que es van promoure a Barcelona com a alternativa als olímpics que havien de celebrar-se a Berlín. Era una manera de protestar contra l’espectacle propagandístic d’ensalçament del racisme i de glorificació de Hitler en què el règim nazi els estava convertint.

Mentre assajaven, li va arribar al mestre Casals la notícia de l’alçament militar i de la suspensió dels jocs, decidida per la Generalitat a la vista de la gravetat de la situació. El mestre ho va comunicar als músics de la seva orquestra i als components del cor de l’Orfeó Gracienc, i els va proposar que interpretessin l’obra a manera de comiat fins que les circumstàncies fossin favorables. Tothom va ser-hi d’acord, i aquella interpretació conjunta va ser l’última d’aquest caràcter i aquella nit la darrera en què alguns es van veure; ja sabeu com va triomfar la rebel·lió militar i les conseqüències nefastes d’aquest triomf.

No tinc ni idea de quan va escriure Pau Casals la sardana Sant Martí del Canigó, però m’imagino el mestre al monestir o a Prada de Conflent tot enyorant la seva terra penedesenca i escoltant mentalment els sons de la música popular més característica del país. Aquesta sardana és, al meu parer, extraordinària, una peça gairebé simfònica, que fa maravellar de com amb un nombre tan límitat d’instruments es poden obtenir registres tan diversos, com podeu sentir els tocs de les campanes en el diàleg del metall i la fusta, o el plor del violoncel en el quasi obligat de la tenora, o la joia esperançada dels instruments populars del final…

 

9h 19’ 45” Sant Martí del Canigó [3’ 30”]

 

A la funda del disc que inclou Sant Martí del Canigó, una venerable gravació de La Principal de la Bisbal per a Discophon, amb el gran Ricard Viladesau com a tenora solista, Josep Pla escrivia, forçosament encara en castellà:

 

Este disco contiene un conjunto de sardanas que ha sido escogido pensando no solamente en la intrínseca calidad de cada una de ellas, sino para complacer los diferentes gustos que hacia ellas se han manifestado a través del tiempo. Hay sardanas muy rítmicas y otras melódicas; y en algunas, la fuerza sinfónica que a veces tiene esta música palpita con toda la personalidad orquestal. “Sant Martí del Canigó”, de Pablo Casals, obedece a una concepción poco común, genial, de la sardana.

Estas grabaciones han sido realizadas recientemente y se han obtenido resultados perfectos, de una impresionante y matizada objetividad. Nunca se habían logrado, interpretando esta música, resultados tan intrínsecamente reveladores de las posibilidades de la sardana y de su personalidad inconfundible. Estas son sardanas de primigenia autenticidad.

A la cobla “La Principal de La Bisbal” le ha sido encomendada esta ejecución. La cobla las interpreta muy bien, maravillosamente. Raras veces –quizás– haya llegado a la calidad obtenida en estas grabaciones. Las personas que vivimos en el área geográfica primitiva de la sardana y hace cincuenta años que las oímos tocar, tenemos la convicción que “La Principal de la Bisbal” es la mejor que existe hoy en día en este país –y nunca se habría podido sospechar que una cobla llegara a colocar las sardanas dentro del espíritu de la música como las ha colocado ésta.

Encariñaos con las sardanas. ¡Escuchadlas! ¡Sentidlas! ¡Bailadlas! Si las sentís y las bailáis llegaréis a un estado de felicidad terrenal de una virtualidad agradable. La música de las sardanas está unida a la felicidad terrestre como saben los sardanistas, cada día más numerosos, del país.

 

Bé, potser a hores d’ara el que passa en realitat és que el nombre de balladors de sardanes disminueix; en les ballades que he vist darrerament amb prou feines es formava una rotllana i de gent gran. Ja he dit que jo no en sóc, de ballador de sardanes, sempre m’ha fet cosa afegir-me a una rotllana; la timidesa congènita i els escrúpuls estètics m’ho han impedit. Però sí que he estat moltes vegades en audicions de sardanes de diversa mena, des de les setmanals al Parc de la Ciutadella o les places de la Catedral i de Sant Jaume de Barcelona fins a les d’algun aplec, com per exemple a Arbúcies, i la quantitat de gent jove o molt jove que hi havia a les rotllanes fa trenta o quaranta anys em temo que ha caigut en picat.

A Arbúcies, on vam estiuejar alguns anys i on fa més de trenta vam arribar a viure-hi nou mesos, fins que les circumstàncies econòmiques ens van fer tornar a Barcelona, una de les coses que ens va cridar l’atenció a la meva muller i a mi en les ballades que es feien setmanalment a l’estiu va ser l’heterodòxia d’alguns joves a l’hora de puntejar: inventaven passos sempre sense perdre el compàs, especialment en les tirades de salt, en una manifestació d’alegria i imaginació que feia pensar en una revitalització de la dança. Sí, al contrari de l’habitual seriositat massa encarcarada que hi veia en les colles concursants de sardanes, allà a Arbúcies les ballaven amb gatzara i rialles, com Àngel Guimerà va escriure a La sardana de les monges, d’Enric Morera.

 

9h 27’ 30” La sardana de les monges [3’ 15”]

 

A la meva dona i a mi ens ha agradat sempre sentir sardanes. Des que vam començar a viure junts, solíem anar a les ballades que es feien, com he dit, al Parc de la Ciutadella, al Pla de la Catedral o a la plaça de Sant Jaume. Sense arribar a afegir-nos a cap rotllana, caminàvem entre les que s’hi formaven i ens fixàvem sobretot en els balladors que mostraven més agilitat, gràcia i ritme, un espectacle que ens procurava unes emocionants sensacions estètiques. Ens hi fixàvem també en les reaccions dels turistes, molts capturats per aquesta mena de màgia que les manifestacions folklòriques genuïnes i espontànies tenen. A la plaça de la Catedral solíem acabar, bé darrere de la cobla, a tocar dels instrumentistes, cosa que ens permetia tenir la mateixa perspectiva que la formació i observar la reacció de la gent a tota la plaça, bé davant per davant de la cobla, i en aquest cas poder captar els matissos de la música, el diàleg entre els instruments, l’esforç que havien de fer principalment els tibles o els tenores, com ara en aquesta sardana de Conrad Saló, En Saleta i amics.

 

9h 32’ En Saleta i amics [3’ 15”]

 

Eugeni Molero, a la funda del segon volum de la col·lecció de discos editats per Discophon l’any 1974 sota el títol de Sardanes “obligades”, deia el següent:

 

La sardana obligada podria representar per a la cobla el que el concert significa per a l’orquestra simfònica, salvant, naturalment, les distàncies considerables que puguin existir.

L’obligat no és altra cosa que la intervenció d’un solista encarregat d’interpretar una particel·la especialment difícil, concebuda per al seu lluïment. Els obligats exigeixen, per part de l’executant, a més d’unes possibilitats físiques molt notables: qualitat del so, domini absolut de la tècnica interpretativa i dicció valenta i acurada ensems, capaç d’agermanar el braó, la fibra i l’energia propis de l’obligat, amb la delicadesa i la pulcritud que facin d’ell una peça musicalment vàlida.

No hi fa res que l’instrumentista resti congestionat, envermelleixi, se li inflin les venes del cap o bé en finir la interpretació sembli mig defallit. Tot això podria ésser tan sols el resultat d’una manifestació de força bruta. Cal, a més, que el músic sàpiga treure profit d’aquest vessament d’energies, tot guiant-se amb les directrius emanades de la intel·ligencia i el cor. Sense bon gust ni sensibilitat per part de l’executant, qualsevol sardana obligada pot esdevenir un fracàs. Obviament, sembla indispensable que aquestes obres hagin estat escrites amb un cert criteri estètic, a fi i efecte que l’exposició de mèrits per part del solista posseeixi dignitat i coherència.

 

En el cas de la sardana que us hem ofert abans, el tible era Joan Parés i la cobla, La Principal de la Bisbal. Un instrumentista i compositor molt notable va ser el ja esmentat Ricard Viladesau de qui es diu que per les seves excepcionals aptituds, per la puresa i ductilitat del seu so, assolí, sobretot en el curs del període 1950-1970, una gran popularitat a casa nostra. La seva indiscutible autoritat i magisteri en el domini de la tenora es van fer perceptibles tant en la interpretació de les pàgines sardanistes que exigeixen una forta dosi d’expressivitat i sentiment, com en aquelles on és posat a prova el grau de virtuosisme de l’executant.

A mi em resulta força difícil triar entre algunes de les sardanes obligades de tenora que hi ha al disc que m’ocupa; però potser el més convenient serà emetre Cors gironins, una sardana del mestre Viladesau que és obligada de tenora i fiscorn. De l’intèrpret de fiscorn que hi intervé, a la funda del disc es diu:

 

Josep Puig, anomenat “Moreno”, ha format part de les nostres cobles més representatives, i ha estat component, per espai de prop d’un quart de segle, de La Principal de La Bisbal. La seva tècnica interpretativa podem considerar-la identificada amb la millor tradició de l’escola de La Bisbal. Per la qualitat del seu so, per la seva energia, puresa i espontaneïtat, esdevingué el primer fiscornaire de la nostra època i un dels més representatius de tota la història de la sardana. Admirar la figura d’en Josep Puig en el curs d’una de les seves interpretacions constitueix un espectacle inoblidable: dret damunt l’empostissat, amb els ulls immersos en la llunyania, contempla un instant l’horitzó abans d’engrapar el fiscorn i encarar-lo vers l’infinit per tal de donar sortida a una torrentada de notes, penetrants i arravatadores com una ràfega de la més ruda tramuntana.

 

9h 39’ 15” Cors gironins [2’ 45”]

 

Una de les altres raons per les que he dit que la música de les sardanes m’ha acompanyat al llarg de la vida és perquè a casa, fins que els fills van estar en condicions de volar pel seu compte, cada diumenge ens llevàvem i esmorçàvem amb el fons musical de les sardanes que posàvem al tocadiscos. Això ha fet que en coneguèssim força bé al voltant d’una setantena, tot i que es duen la palma segurament per mèrits propis les més populars, com ara la jovial i vibrant Angelina, del molt notable mestre Vicens Bou.

 

9h 42’ 30” Angelina [3’ 10”]

 

Angelina, la sardana que acabeu de sentir, és una de les recollides en el primer disc d’una col·lecció de tres editada per la casa Discophon, gravades per La Principal de la Bisbal amb Ricard Viladesau com a tenora solista. No sé l’any de gravació, perquè no hi figura, a les fundes; podia ser anterior al 1965 i amb tota seguretat anterior a 1970, any en què Viladesau va deixar la cobla esmentada.

És possible que la casa Discophon intentés amb aquesta col·lecció difondre la música de la sardana fora de Catalunya, perquè a les fundes hi va posar textos de divulgació en castellà, com el de Josep Pla que ja he llegit o aquest del compositor i crític Xavier Montsalvatge, les crítiques de música simfònica del qual a la revista Destino vaig començar a seguir a l’últim terç de la dècada de 1950. Llegeixo el text tal qual es troba, en castellà doncs, a la funda del volum 2:

 

SARDANAS, FOLK-LORE DE CATALUÑA

 

La sardana es una de las facetas del arte popular de Cataluña que ha tenido una más vigorosa y rápida evolución. No se conocen los orígenes de la sardana aunque su antigüedad es evidente, considerada en su estructura más primaria. Sin embargo, la “sardana llarga”, que es la única que perdura actualmente, apenas si cuenta con algo más de un siglo de existencia, en el curso del cual ha pasado de ser una derivación del viejo “contrapás” y de la “sardana curta”, a constituir una forma musical de indudables posibilidades, como lo demuestra el hecho de que su especial contextura rítmica e instrumental ha tentado la inspiración de muchos compositores de altura, al mismo tiempo que no han desertado de ella los músicos instintivos, de limitada formación artística.

Lo curioso, es que en las sardanas de unos y de otros encontramos siempre un especial atractivo, que proviene seguramente de la sinceridad con que todos han querido expresarse en el momento de crear la curiosa, viva y estimulante danza de Cataluña.

La sardana propiamente dicha nació en la convergencia de dos comarcas hermanas: el Rosellón y el Ampurdán. Puede afirmarse que su creador fue José María Ventura Casas, el famoso Pep Ventura, que vivió en Figueras (había nacido en Alcalá la Real en 1817 y murió en la capital ampurdanesa en 1875) y consiguió imponer la forma definitiva de la sardana, que es la que perdura actualmente, ampliando al mismo tiempo su tradición instrumental, que pasó de un conjunto rudimentario de tres instrumentos a esta conjunción feliz que llamamos cobla, constituida por dos tenoras (el instrumento más característico, decididamente perfeccionado por Pep Ventura), dos tiples, especie de tenoras de menor tamaño construidas en madera, dos trompetas, dos fiscornos, un trombón, un contrabajo y el flabiol y el tamboril, que parecen ser los más antiguos acompañantes melódicos y rítmicos de los antecesores de la sardana.

La rápida evolución de la sardana nos permite poder escuchar reunidas las principales tendencias de esta danza nacida a los pies del pirineo catalán-rosellonés y adoptada en poco tiempo como la manifestación más genuina del folklore de todas las tierras catalanas.

 

Xavier Montsalvatge passa seguidament a comentar les sardanes recollides en aquest segon volum de la col·lecció a que vinc referint-me, i em sembla que és interessant conèixer el punt de vista d’un crític tan rigorós com va ser aquest músic.

 

La faceta más culta, más ambiciosa de la sardana tuvo en Enrique Morera (1865-1942) uno de los cultivadores de mayor calidad. Morera supo infundir a su música sardanística una alta significación. L’Empordà, La Sardana de les Monges, Les Fulles Seques y Serra Amunt constituyen el más bello ejemplo de un arte refinado y popular a la vez. Especialmente las tres primeras sardanas aludidas (que existen también en versión coral) representan posiblemente la mejor manifestación del temperamento lírico y racial de Enrique Morera.

Camprodón, de Juan Manén (1883) refleja el deseo de imprimir a la sardana un sentido casi sinfónico, orientación que llevó aún más adelante Julio Garreta (1875-1925) en todas sus obras. Juny es la más significativa de su vasta producción que marca el punto máximo en el proceso muy discutido de la intelectualización de la sardana.

El autor más significativo de la tendencia que podríamos llamar espontánea a ultranza fue José Vicens “El Xaxu”, que con una nula formación musical llegó a escribir sardanas tan deliciosamente jubilosas como Bona Festa, escogida para esta selección, en la que se incluye también Per tu ploro, la más divulgada y una de las mejores de Pep Ventura.

Entre los seguidores de la tradición ampurdanesa, el autor más conocido y estimado es Vicente Bou. En todas las comarcas catalanas se bailan las sardanas del compositor de Torroella de Montgrí, que sabe dar al canto vibrante o melancólico de 1a tenora acentos de jovialidad y de ternura que llegan al corazón de los sardanistas. Girona Aimada y Torroella Vila Vella son dos muestras de la natural facilidad creadora de Vicente Bou.

Completan el horizonte de la sardana las obras de dos autores actuales. Bonaterra en Sota el Mas Ventós parece exprimir la dureza luminosa de la tierra de Vilajuiga, su villa natal. Saderra, compositor de Bañolas, con Vigatana se aparta un poco del espíritu ampurdanés conservando empero toda la fuerza rítmica y el color local genuinos de la vieja danza popular.

 

Em penso de debò que no cal el recolzament d’un crític com Montsalvatge per adonar-se de la gran qualitat musical de les sardanes de Garreta, especialment de Juny, una peça ben adequada per a un programa que s’emet al bell mig del mes que els romans de l’Antiguitat van dedicar a la dea protectora de les dones i els naixements, Juno.

 

9h 52’ 30” Juny [4’ 45”]

 

Per una cosa d’aquestes que pasen, precisament quan acabo d’escriure una referència a la primera dama del panteó llatí trobo que en el Diari de Vilanova, a les pàgines de cultura, hi apareix un peu de foto escrit en un suposat llatí. Diu: Nos ca ponsusse moenatum ium /consupi ostiend iconcla nondi / confecu picaese ristimus i la signatura de la foto és Ed eros dip. La setmana vinent us en parlaré, d’aquestes coses que sempre s’han atribuït al follet de les impremptes.

I res més per avui. Tot confiant en què ens retrobem la setmana entrant, us deixo amb L’hostal de la Peira, del mestre vilanoví Eduard Toldrà. Bona nit.

 

9h 59’ L’hostal de la Peira [4’ 45”]

L’escuma dels dies – 23

(7/juny/07)

 

Contingut: La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre-esquerra (Carlos Barral. Salvador Clotas. Mauricio Wacquez. Higini Clotas). Un episodi significatiu?

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre-esquerra. Carlos Barral

 

Bona nit. La setmana passada vaig deixar pendent parlar dels meus excompanys de l’Editorial Labor que van exercir o exerceixen càrrecs polítics en els rengles del centre esquerre, més concretament en els del PSC-PSOE. Em refereixo a Carles Barral, Salvador Clotas i Higini Clotas. Com vaig comentar, la militància política d’aquestes persones la vaig conèixer després de la mort de Franco, quan jo ja no treballava a l’editorial, segurament en part per la meva ingenuïtat en la cosa política i en part per la seva discreció. A hores d’ara estic moderadament segur que hi va haver uns altres companys adscrits a formacions polítiques clandestines que van mantenir una conducta més que discreta en això.

Us referiré una anècdota que pot ser significativa. Essent ministre de Treball el senyor Licinio de la Fuente, un franquista de l’ala moderada, es va promoure una aturada d’una hora en el ram de les arts gràfiques. Evidentment, l’aturada era il·legal i el seu propòsit era més simbòlic que cap altra cosa. Va ser al matí. El director jurídic i de personal de l’empresa va fer abaixar les persianes per tal que ningú, des de fora, pogués veure el que passava a l’editorial. Hi havia expectació. A l’hora convocada, una bona colla vam acudir al pati d’entrada de la casa i vam, diguem-ne, formar. Com podeu comprendre, la cosa era ben innocent, ni tan sols vam sortir a fer l’aturada al carrer, no fos cas que hi haguessin problemes. El cap de personal, quan ja ens havíem plantat tots els qui vam decidir fer-ho, va passar entre els rengles com aquell qui passa revista en una parada militar i va anar prenent nota dels que hi érem. A tots se’ns va descomptar l’hora no treballada, d’acord amb les instruccions rebudes de l’autoritat guvernativa, m’imagino, però no hi va haver cap altra conseqüència; val a dir que em va semblar que van descomptar menys del que corresponia en realitat, la festa ens va sortir barata. L’únic propòsit aparent de l’aturada, que era manifestar-li al ministre el descontentament dels treballadors d’arts gràfiques, es va complir, perquè va ser àmpliament seguida per la gent del ram, segons vam poder saber.

Ara, tot i la suavitat de l’aturada i la innocència i ingenuïtat del plantejament, hi va haver alguns companys que aquell dia no s’hi van presentar, al treball, com ara Salvador Clotas, i d’altres que no s’hi van afegir, malgrat la seva contínua professió d’antifranquisme, com ara Lluís Izquierdo. Bé, no estic segur ara si no s’hi va afegir o si aquell dia no va venir a treballar. El que sí que recordo és que ell, en demanar-li jo com és que no hi havia participat, em va dir que la seva situació a l’empresa era molt delicada i que no podia córrer riscos. Jo ho vaig atribuir a la situació d’eventualitat del seu contracte. Però podria ser que la causa del retraïment fos una altra. Perquè la tarda en què a Barcelona es va fer el primer míting socialista de cara a les eleccions generals del 15 de juny de 1977, em vaig dur una bona sorpresa.

Aquella tarda, un meu amic i jo ens vam arribar a la plaça de braus Monumental, on es feia el míting, i vam trobar lloc a dalt de tot, a l’andanada, just a la banda del darrere de l’empostissat, de manera que podíem veure de cara els seients disposats a l’arena, tots reservats, especialment els de les files del davant. A la primera, hi havia en Lluís Izquierdo, a qui cap a l’acabament de l’acte vaig veure cantar, amb gran entusiasme i puny enlaire, la Internacional, himne que jo sentia per primera vegada en la meva vida.

Per cert, en aquell míting, que va aplegar una grandíssima quantitat de gent, perquè els qui no havien pogut accedir a la plaça de toros ocupaven tot l’ample de la Gran Via fins a la plaça Tetuan i el del carrer Marina fins a la Diagonal, ja es va donar una mostra de la pugna entre el català i el castellà. L’acte transcorria en castellà, i quan un dels candidats, no recordo ara el nom, que em sembla que procedia del món sindical de les Terres de l’Ebre o de Ponent, podria ser en Triginer, va començar a parlar en català, una part dels assistents amb banderes de la UGT el van interrompre i exigien que parlés en castellà. Finalment, el president de l’acte, crec recordar que era Reventós, els va convèncer, amb raons, de deixar d’interrompre i el candidat va continuar en català. I mireu, ara em ve al cap l’actitud d’en Sixte Moral en un desgraciat acte a la Collada, fa temps, en què uns energúmens van aconseguir imposar el castellà davant la poca fermesa del llavors alcalde en defensar la legalitat i la raó i continuar parlant en català.

Com és conegut, l’editor Carles Barral va ser senador en la legislatura de 1982 a 1986 i parlamentari europeu posteriorment. Una de les raons de la seva dedicació a la política representativa va ser que totes les maneres anteriors de guanyar-se la vida se li havien anat en orris. El seu conflicte personal amb Francisco Gracia, l’home d’Explosivos Riotinto a Editorial Labor i a Barral Editores, en va ser, segons sembla, la causa principal de l’encegament de les seves fonts de subsistència i la fallida econòmica. Després hi tornaré.

Les darreres vegades que vaig veure Barral, essent ja polític diguem-ne professional, vaig treure la impressió que es prenia amb força distanciament i ironia la seva feina en aquest camp, feta confesadament per raons alimentícies. En una ocasió, feia broma quant a la seva intervenció en una comisió, relacionada amb l’ensenyament, en què va fer canviar el verb inculcar per un altre, tot adduint raons etimològiques i semàntiques. En català, aquest verb significa fer entrar alguna cosa en l’ànim d’algú amb freqüents repeticions i admonicions; en castellà té més significats, tots relacionats amb la idea de forçar: apretar con fuerza una cosa contra otra; repetir con empeño muchas veces una cosa a uno; infundir con ahinco en el ánimo de uno una idea, un concepto, etc. Es pot entendre clarament que això d’inculcar, a l’ensenyament, no resulta gaire adequat i més aviat ens portaria a temps passats en què es pretenia ensenyar només a base de repeticions, sense fer ús de la imaginació, la intel·ligència i altres facultats de la ment i de la capacitat innata per aprendre de la mainada.

Una altra vegada, em comentava ben irònicament com al parlament europeu, en una comisió no sé si de comerç o de medi ambient en què ell participava, discutien quant a la prohibició d’importar determinades papallones d’Indonèsia.

Deia jo abans que potser una de les raons per les que va acabar fent de senador i parlamentari europeu va ser el seu enfrontament amb Francisco Gracia. La guspira que va iniciar la guerra entre ells dos va ser la publicació d’una novel·la, l’única, de Barral, Penúltimos castigos. Resulta curiós que aquesta obra no hi sigui en les bibliografies més asequibles de Barral, com ara les que hi ha a la Gran Enciclopèdia Catalana, la Wiquipèdia i diverses webs dedicades a escriptors del país, i he hagut de fer una cerca persistent per trobar finalment una referència a aquesta novel-la en què Barral barrejava ficció i realitat. No sé si aquesta desaparició es deu a la ignorància tan corrent en el nostre país, en què els investigadors recorren generalment a la mateixa font sense comprovar-ne la fiabilitat, de manera que els errors passen de treball en treball com els cromosomes dels progenitors als descendents, o si es deu a alguna qüestió relacionada amb el plet que Gracia va promoure contra Barral.

Sigui com sigui, alguna referència se n’hi pot trobar, tot i que dificultosament, com ara la següent. Alicia Molero de la Iglesia, a Figuras y significados de la autonovelación, una publicació de la Universidad Nacional de Educación a Distancia penjada a Internet, diu: “Ningún ejemplo tan claro de maltrato a uno mismo que el que Carlos Barral dispensa al personaje que le representa con nombre y apellido, sometiéndolo tanto a la ironía y la parodia como al comentario distanciado de ese otro yo que narra; sin embargo, Penúltimos castigos también contiene una exposición de las causas que, al margen de la gestión de Barral como editor, decidieron la pérdida de las editoriales, dedicando el narrador su verbo más ácido a quienes colaboraron en la absorción de Barral Editores, por parte de la editorial Labor”.

Certament, en aquesta novel·la publicada l’any 1983, Barral fa un exercici de revenja contra ell mateix fins al punt de descriure la seva mort, i no s’hi està de venjar-se literàriament d’un seguit de personatges reals. Recordo que, arrel de la publicació de la novel·la em va dir que havia tractat molt cruelment Gracia. Jo li vaig contestar que ho dubtava, coneixent com coneixia el seu tarannà més aviat civilitzat; com a molt, li concedia que el podia tractar amb ironia i potser amb un punt de mordacitat. El cert és que, quan vaig llegir la novel·la, vaig trobar que havia estat més dur del que solia, però no pas tan cruel com ell deia.

Però Francisco Gracia s’ho va prendre molt malament, va aconseguir apartar Barral de Labor i Barral Editores, va presentar als tribunals una querella tot acusant-lo de difamació i va guanyar el plet, de manera que a causa de la pena imposada Barral es va trobar que fins i tot podia perdre la seva casa a Calafell. Una col·lecta organitzada pels seus amics, principalment l’escriptor i editor Josep M. Castellet, ho va finalment impedir.

Va ser només per això, que Gracia va querellar-se amb Barral? Aquest estava convençut que no. En la darrera conversa que vam tenir, a Calafell, ens va dir a la meva muller i a mi que creia que Gracia li atribuïa un afer amb la seva dona, és a dir, que es pensava que se n’havia anat al llit amb Barral. És veritat que Gràcia i la seva dona s’havien separat, però més per qüestions relacionades amb el feminisme, segurament. Tinc entès que ella hi va militar, potser per influència de Núria Pompeia, i recordo que em va arribar alguna veu quant a l’oposició visceral de Gracia a aquest moviment, sobretot pel fet que la dèria feminista de la seva dona s’havia iniciat o enfortit en arribar a Catalunya i entrar en contacte amb l’entorn de la gauche. Barral creia que Gracia havia personalitzat en ell la seva frustració i em va assegurar que de cap de les maneres havia manifestat interès per la dona de Gracia. Coneixent-lo, em sembla que puc afirmar que no em mentia.

Ja vaig dir la setmana passada que Gracia mai no es va trobar a gust a Barcelona i que em feia la impressió que se sentia desplaçat de la cort, del centre del poder, d’on es prenien les decisions importants de debò. Un temps abans que Barral s’incorporés a l’Editorial Labor, Francisco Gracia ja hi havia fet algunes visites, mitjançant les quals es va imposar en el coneixement de la casa i la seva manera de funcionar. Recordo que quan va parlar amb mi li vaig fer, d’una manera ben innocent, alguns suggeriments quant a possibles línies de publicacions i li vaig assenyalar alguns defectes d’organització, sempre al meu parer. Quan ens va ser presentat al personal, temps després, com a director de la casa, vam quedar força sorpresos, al menys alguns.

Conforme va anar passant el temps, vam anar podent comprovant canvis en la seva manera de fer: es mostrava cada vegada més desinteressat per la marxa de la feina, romania més i més tancat al seu despatx i va acabar rebent només un parell de persones descaradament aduladores, llevat de les inevitables reunions amb Barral. El seu interès es va inclinar decididament per la branca de ciències, fins al punt que va muntar dins l’editorial una mena de subeditorial dedicada a l’edició de la versió espanyola de la revista científica nord-americana Scientific American. Tinc entès que quan va plegar de Labor va continuar editant aquesta revista. Jo vaig arribar a la conclusió, i així li ho vaig manifestar a Carles Barral, que el problema principal de Gracia va consistir en què volia fer de Barral, no de director general, feina que l’aburria.

A hores d’ara, quan rememoro les converses amb Carles Barral, la imatge que se’m forma d’ell a l’escuma dels dies pel que fa al seu vessant polític, és la d’un burgès amb mala consciència, desitjós en el més íntim de redimir-se de la seva condició de pertinença a una classe dirigent, i que per això va militar en un partit d’arrel obrera però allunyat de les tesis violentes de la lluita de classes, que la seva formació cultural li feia rebutjar; amb tot, jo diria que va ser, en el fons del fons, un àcrata vergonyant.

 

9h 20’ Cortineta musical [1’] Gallimathias Musicum, núm 14

 

9h 21’ Salvador Clotas

 

Toca ara parlar de Salvador Clotas. Ja vaig dir que quan vaig començar a treballar a l’Editorial Labor, l’any 1969, ell era el subdirector del departament d’Edicions Generals, dirigit pel poeta Joan Vinyoli, i que estava encarregat de la branca d’Humanitats. Si no em falla la memòria, la seva presència a l’editorial no era contínua. Vull dir que, així com, per posar un parell d’exemples de dirigents, Joan Vinyoli i Josep M. Mas Solench, el director del departament d’Edicions B, hi anaven cada dia a l’editorial, Salvador Clotas no. Ignoro quin tipus de contracte tenia i, per tant, no voldria que això sonés com una crítica.

La meva relació amb ell va ser, doncs, durant uns anys, doblement esporàdica: només quan hi havia alguna cosa que havíem de tractar, i això quan apareixia per la casa; més endavant, quan Barral es va incorporar a la Labor, el tracte es va fer més freqüent.

Quan la mort de Franco i el començament de l’anomenada transició van permetre l’aparició pública dels partits polítics, una de les meves sorpreses va ser constatar que Salvador Clotas era un destacat militant del socialistes. Si el busqueu al Google, trobareu, per exemple, i seguint l’ordre en què hi apareix, que és membre del patronat de la Fundació Ulls del Món; director de la Fundación Pablo Iglesias; cofundador de la Fundació Gerardo Rueda i de la Fundació Rafel Campalans; membre del Consell Nacional del PSC. Ha pertangut al Comité Federal del PSOE i ha estat diputat a Corts des del 1979 fins al 2004. En la fitxa que hi ha a la web del Congrés, en la pàgina de la primera legislatura, hi han aquestes dades:

 

Clotas Cierco, Salvador.
Diputado por Barcelona.
Grupo Parlamentario Socialistes de Catalunya (Grupo Socialista del Congreso)
Diputado en las legislaturas II, III, IV, V, VI y VII.
Soltero.
Realizó estudios universitarios en Barcelona y en Italia. Es Licenciado en Filosofía y Letras y escritor. Ha publicado diversos ensayos y una obra sobre novela contemporánea titulada Veinte años de Novela.
Hasta su elección como Diputado fue Director de un equipo pluridisciplinario de urbanismo y arquitectura.
En 1962 fue condenado por un Consejo de Guerra Sumarísimo a dos años de cárcel, condena que cumplió en las prisiones de Barcelona y Lérida, acusado de atentar contra la seguridad del Estado y de injurias al Jefe del Estado.
Socialista independiente desde sus años de universidad, ingresó en la Federación Socialista Catalana del PSOE en 1977, de cuyo Consell Nacional fue miembro. Elegido Secretario Nacional de Política Municipal en la última ejecutiva de la FSC (PSOE), actualmente es Secretario de Prensa y Política Informativa de la Comisión Ejecutiva del PSC (PSC-PSOE).

 

Vocal de la Comisión de Cultura del 15/04/1980 al 10/03/1982
Vocal de la Comisión de Educación y Cultura del 10/03/1982 al 27/08/1982
Vocal de la Comisión de Obras Públicas y Urbanismo del 15/04/1980 al 10/03/1982
Vocal de la Comisión Especial de los Problemas de la Emigración del 14/05/1981 al 10/03/1982

 

I en la pàgina de la VII legislatura, la que va acabar el 2004, la fitxa diu:

 

Diputado por Barcelona.
G.P. Socialista (GS)

 

Nacido el 4 de junio de 1938 en Barcelona.
Diputado en las legislaturas I, II, III, IV, V y VI.
Licenciado en Filosofía y Letras. Director de la Fundación Pablo Iglesias. Director de la Revista Letra Internacional. Miembro del Comité Federal del PSOE.

 

Secretario Primero de la Comisión de Educación, Cultura y Deporte del 11/05/2000 al 20/01/2004
Vocal de la Comisión de Control Parlamentario de RTVE del 10/05/2000 al 20/01/2004
Vocal de la Comisión de Cooperación Internacional para el Desarrollo del 10/05/2000 al 20/01/2004
Vocal de la Subcomisión de medidas antipiratería y de derechos de propiedad intelectual del 19/11/2002 al 29/10/2003

 

Hi podria afegir més dades, però em sembla que n’hi ha prou i de sobres. Si heu parat atenció a la durada de la seva pertinença al Congrés dels Diputats, deduireu fàcilment que era present a l’hemicicle aquell 23 de febrer de 1981 en què el guàrdia civil Tejero hi va irrompre a punta de pistola ell, de subfusells els seus subordinats, en un intent colpista de reinstauració de la dictadura franquista sota un altre nom. Recordo la cara de jo diria felicitat amb què Salvador Clotas sortia del Congrés l’endemà, un cop acabat el putsch, amb un maletí a la mà i un evident somriure d’alleujament i satisfacció. Va ser una imatge més de les que ens va servir la televisió en aquelles hores intenses que van començar la tarda en què s’iniciava la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern i que van concloure al matí següent quan els guàrdies civils van anar-se’n del Congrés tot saltant per una finestra alguns i sortint uns altres per una porta del darrere, saludats pel seu cap rebel com si haguessin estat uns herois.

Quan a les eleccions generals posteriors, el 28 d’octubre de 1982, es va produir la victòria socialista, el nom de Salvador Clotas va arribar a sonar com a possible ministre de Cultura. No sé què hauria arribat a dir el senyor Fermí Vergès, aquell subdirector de l’Editorial Labor que he esmentat diverses vegades en els darrers programes, si això hagués arribat a confirmar-se. Ara, jo diria que l’explicació d’aquell episodi que vaig relatar, en el sentit que en comptes de ser acomiadat pel director Ramon Trias Fargas, com esperava el senyor Vergès, Salvador Clotas va sortir del despatx del director amb un augment de sou, és que ja funcionaven les aliances i connivències entre els opositors al règim de Franco, de manera que els interessos polítics passaven per damunt dels laborals o empresarials. A hores d’ara, estic convençut que al senyor Trias l’interessava més tenir en Salvador Clotas un aliat polític que no un treballador eficient, sobretot quan l’existència de l’enemic comú feia aconsellables aliances que després, un cop desaparegut el dictador, ja no van ser necessàries o oportunes. Per cert, algú, m’imagino que amb tota la malignitat del món i molt possiblement amb falsedat, em va dir que aquells dies se’l va veure a Bocaccio presumint d’haver-se rifat un altre cop Trias. És clar que l’escuma dels dies pot portar barrejades escenes ucròniques i fins i tot imaginàries. Sigui com sigui, el cas és que Salvador Clotas va continuar a l’Editorial Labor no sé si fins al 1979, quan va ser elegit diputat al Congrés.

Pel que sé o crec saber, al menys és el que l’escuma dels dies em deixa veure, Salvador Clotas estava ficat en el món del cinema, dins aquell moviment que es va denominar Escola de Barcelona en què Teresa Gimpera i Serena Vergano hi manifestaven una esplendorosa bellesa. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, aquest moviment va aparèixer en 1966, preconitzat per Ricardo Muñoz Suay, i englobava els realitzadors Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Ricard Bofill, Carles Duran i Vicenç Aranda, de tendències avantguardistes, sense que arribés a tenir continuïtat com a grup. Salvador Clotas tenia relació amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill, de manera que no és estrany que participés en les aventures cinematogràfiques de l’arquitecte i la seva dona, l’actriu italiana Serena Vergano. En l’Editorial Labor, Salvador Clotas va dirigir la publicació d’una Enciclopedia del Cine en tres volums i un suplement tècnic que va tenir un considerable èxit transformat poc temps després en una mena de fracàs que demostra com poden arribar a equivocar-se els tècnics en mercadotècnia. Deixeu-me fer un parèntesi per explicar aquesta contradicció.

L’enciclopèdia no es va llançar quan ja estava acabada, sinó que es va decidir fer-ho per volums, de manera que el primer es va posar a la venda mentre s’acabaven de fer els successius. Es van tirar 7000 exemplars, amb una certa por que fossin massa. Però va resultar que tots el exemplars es van vendre en poquíssim temps, de tal manera que es van exhaurir i, segons les demandes que arribaven de les llibreries, semblava que calia reimprimir el primer volum abans que el segon estigués a punt. Era un èxit espatarrant. Hi van haver moltes consultes entre els diferents departaments implicats en la producció i venda de l’enciclopèdia, perquè en la decisió influïen molts factors d’ordre divers, fins que es va determinar que s’imprimirien 4000 exemplars més del primer volum i dels altres se’n farien 11.000. Doncs bé, no es va vendre pràcticament cap més que els 7000 inicials. A posteriori es va veure que el sostre d’aquesta obra eren precisament els 7000 exemplars, i que la demanda aparent va ser causada entre altres raons pel fet que uns pocs possibles clients van recórrer un munt de llibreries cercant l’obra, de manera que la demanda real era molt inferior a la que els agents de vendes creien captar. En definitiva, va ser un èxit editorial que en comptes de fer guanyar diners a la casa, li’n va fer perdre.

Quant a la participació en les produccions de cinema de l’Escola de Barcelona, em sembla recordar que Salvador Clotas va prendre part en un film, potser un curt, titulat Cercles, del qual no he aconseguit trobar cap rastre via Internet, si bé és cert que costa trobar-ne fins i tot de films com Dante no es únicamente severo, considerat un dels més significatius d’aquesta escola.

De la relació entre Salvador Clotas i Ricard Bofill recordo una anècdota, una xafarderia explicada per ell mateix en aquella mena de tertúlies malicioses en què podien convertir-se les reunions al despatx de Barral a l’Editorial Labor. Comentava que l’encàrrec que en principi havia obtingut la seu parisenca del Taller d’Arquitectura de fer la remodelació de l’antic mercat de Les Halles de París, encàrrec que va ser retirat enmig d’una gran polèmica, l’havia obtingut Bofill per la seva més que gran amistat amb la filla d’un altíssim dirigent polític francès. També alguna vegada vaig sentir dir que els projectes del Taller d’Arquitectura els signava la seva germana Anna perquè ell no tenia el títol per a exercir a Espanya. Això s’explica, però, perquè Ricard Bofill va ser expulsat el 1957 de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona per les seves activitats polítiques (pertanyia al Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC). Aleshores va anar-se’n a Suïssa i va continuar els estudis a la Universitat de Ginebra.

Però potser no va ser Salvador Clotas qui va dir allò de Bofill i la filla d’un alt dirigent francès, perquè els records em vénen tots barrejats en l’escuma dels dies… potser va ser l’escriptor xilè Mauricio Wacquez qui ho va esmentar, ja que també hi tenia amistat, amb l’arquitecte, com deveu recordar, i era un diguem-ne habitual de les tertúlies laborals a can Labor. O potser va ser més tard, quan vam tornar a ser companys de feina a l’editorial Barcanova… Records evanescents, que se’n van i tornen revestits amb retalls de boira, com fantasmes shakespearians…

Com ja vaig dir, vaig tenir més relació amb Salvador Clotas a partir de la incorporació de Barral a l’editorial, tant pel fet que llavors ell apareixia més per la casa com pel fet que jo era llavors una mena d’apèndix executiu de Barral i participava en tot el procés de selecció d’obres per ser sotmeses a la consideració dels informadors o dels components dels comitès de lectura. La impressió que vaig treure d’aquest major tracte és, que o bé era un gran despistat o bé es considerava au dessus de la melée, tenia una certa tendència a no escoltar a qui m’imagino que considerava poc important, que prenia per ignorància la modèstia. També tenia l’astúcia de saber què li calia fer per estar a la page i no desentonar. Recordo haver-li sentit dir, amb aquestes orelles meves que els cucs han de menjar-se, tot parlant amb en Barral com si jo no hi fos davant, que no havia llegit El otoño del patriarca, de García Márquez, però que calia dir que un l’havia llegit i parlar-ne bé.

Això em torna a dur a Mauricio Wacquez. Com que no estava segur de a quina de les obres del fabulador colombià s’hi havia referit Clotas –dubtava entre Crónica de una muerte anunciada i El coronel no tiene quien le escriba–, vaig consultar la bibliografia de García Márquez i vaig veure que havia de ser El otoño del patriarca, apareguda el 1975 i el títol de la qual, en aquells dies crepusculars del dictador espanyol, feia pensar en la seva propera mort. D’una altra banda, jo no he llegit aquesta novel·la i, picat per la curiositat, vaig consultar-ne una fitxa a la Wikipedia. I hi vaig trobar això:

 

“La narración se divide en seis secciones. Y dada su particular estructura, algunos la consideran un extenso poema. García Márquez elabora largos párrafos sin puntos ni comas, y en en ellos, logra entrelazar distintos puntos de vistas narrativos; una especie de monólogo múltiple, en el que intervienen varias voces sin identificarse”.

 

Ep! això darrer em va sonar, i molt. Perquè, curiosament, una novel·la breu de Mauricio Wacquez publicada el mateix any 1975 per Barral Editores, consisteix en un únic i llarg parèntesi sense cap punt –amb comes, això sí– en el qual es barregen quatre veus sense identificar que expliquen… Millor us llegeixo el que es diu a la coberta del llibre:

 

Paréntesis es, ante todo, una deslumbrante lección formal. En el espejo de una acotación –un “paréntesis”– quatro voces narrativas se pesiguen, se intercambian, establecen contrapuntos, fugas, complicidades. El único plano que no alcanzan –y esa imposibilidad es deliberada– es el de la coincidencia: la historia que pretenden narrar está siempre más allá, es otra, admite otras síntesis, otras voces que intentarían la insensata, la infinita tarea de contarlo todo en una sola palabra. Como la derrota está en el punto de partida –la renuncia lúcida y ascética del narrador a intentar la otra historia interminable que incluiría el paréntesis– y no en el resultado, la novela de Wacquez se sitúa en el límite frágil y atormentado de la experiencia literaria, no es el amor sino el vacío que deja su imposibilidad; no es la sintaxis sino las vueltas en redondo en el laberinto de los significados. No la novela que leemos, sino el espacio autónomo que ella convoca para convocarnos en la ausencia”.

 

Així doncs, mentre llegia les paraules dedicades a l’escriptor colombià a la Wikipedia, vaig pensar en el xilè, i tot seguit vaig buscar el llibre d’aquest, que tinc perquè me’l va regalar, vaig mirar la dedicatòria –“en expresión de mi amistad”, diu–, datada el febrer del 75 i vaig mirar la de redacció definitiva, que hi figura al final del parèntesi: gener del 1971. Qui va ser primer, García Márquez o Wacquez, a assajar aquesta tècnica literària a què vinc fent referència? Probablement cap dels dos; però com que no és qüestió ara de fer una investigació ni que sigui de mer afeccionat, us deixaré amb la notícia de la coincidència formal i en el temps.

Cal que confesi que mai no he aconseguit llegir aquesta novel·la brevíssima, de 80 pàgines en quart, prologada per José Donoso el 1973, perquè sóc o he estat incapaç d’entrar en el joc de miralls que proposa i no m’he sentit mai amb prou ganes de fer l’esforç d’entrar-hi: cada vegada que l’he començat, m’he quedat encastat en les primeres pàgines. Llegir-la era un deure d’amistat o al menys de companyerisme que la mort va estroncar. Potser com a desgreuge mínim a títol pòstum val que us llegeixi la nota biogràfica que hi ha en la solapa anterior:

 

Mauricio Wacquez nació en la provincia de Colchagua (Chile), en 1939. Se licenció en Filosofía en la Universidad de Chile y prosiguió estudios en la Sorbonne, donde se graduó con una tesis sobre el lenguaje en San Anselmo. Ha ejercido la docencia en la Universidad de Chile (1963 a 1967), en la Sorbonne (1967 a 1969), en la Universidad de la Habana (1970) y nuevamente en Chile hasta 1972, fecha desde la cual reside en España.

Es autor de numerosos trabajos de investigación literaria y humanística. Su obra de creación iniciada con la publicación de Cinco y una ficciones (Santiago, 1963), comprende colecciones de relatos y una novela, Toda la luz del mediodía (Santiago, 1965).

 

He dit fa estona que Salvador Clotas potser era un gran despistat en part perquè feia una mica aquesta impressió: caminava i mirava amb el cap una mica alçat cap amunt, com si vulgués fes destacar més encara la seva alçada física. El que passava en realitat era que aquesta posició del cap es devia al fet que no hi veia gens bé, i en una ocasió en què per alguna raó no duia les lents de contacte el vaig veure passar veritables dificultats per moure’s per l’editorial. És comprensible, doncs, que hi sigui al patronat de la Fundació Ulls del Món.

Testimoni com vaig ser d’una bona quantitat de converses al despatx de Barral, hauria d’haver sospitat que Salvador Clotas militava en un partit d’esquerres, perquè al munt de rumors que ens duia procedents de Madrid durant la llarga agonia de Franco, s’hi podria afegir la desinvoltura amb què parlava de Fidel Castro. Un dia va irrompre al despatx de Barral, amb l’americana sota el braç, amb uns enormes rodals de suor a la camisa i una cartera a la mà, i va espetar: “Vengo de ver a Fidel”. No recordo res del que ens va explicar, només el seu entusiasme. De fet, i si no estic errat, uns anys abans de l’arribada de Barral a Labor, la casa havia estat negociant amb l’Instituto Cubano del Libro una mena d’acord de col·laboració. Amb motiu d’això hi van venir un parell de funcionaris de la institució i vaig tenir ocasió de parlar unes estones amb un d’ells. Em va pintar un panorama tan bonic dels propòsits de culturització del poble cubà que em van entrar ganes d’emigrar a Cuba. No sé si això era ingenuïtat o un reflex condicionat de considerar bo tot allò que fos l’oposat del règim espanyol.

La veritat és que no vaig arribar mai a tenir una relació cordial amb Salvador Clotas, hi havia alguna cosa que m’impedia qualsevol tendència empàtica; sempre vaig sentir prevenció vers ell, com si tot en ell fos façana, posa, com si sota la superfície de la seva pell no hi hagués res, com si fos un decorat cinematogràfic; el veia com el típic intel·lectual cregut i tancat en una torre de vori. Quan vaig conèixer la seva militància socialista, em va sorgir un altre cop la vena maligna i vaig dir en alguna ocasió que el seu lema devia ser “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo, que huele mal”. Segurament això era injust, però què hi farem, un és com és… o com l’han fet.

 

9h 40’ 30” Cortineta musical [1’] Gallimathias Musicum, núm 18

 

9h 41’ 30” Higini Clotas

 

És el torn ara del darrer dels meus excompanys de feina que en política han assolit càrrecs relevants, Higini Clotas, del qual, com em va passar amb el seu germà Salvador, mai no vaig sospitar-ne la militància política. Així com la carrera política d’aquest darrer s’ha desenvolupat sempre al Congrés dels Diputats, la d’Higini ho ha estat al Parlament de Catalunya. La informació que figura en la web d’aquesta alta institució és la següent:

 

I. Sr. Higini Clotas i Cierco

 

Càrrecs parlamentaris:
– Mesa del Parlament. Vicepresident primer. Elecció 17.11.2006.
– Mesa ampliada. Vicepresident primer. Elecció 17.11.2006.
– Comissió d’Afers Institucionals. Membre. Designació 01.12.2006.
– Comissió de Reglament. Membre. Designació 01.12.2006.
– Junta de Portaveus. Vicepresident primer. Elecció 17.11.2006.
– Diputació Permanent. Vicepresident primer. Elecció 01.12.2006.

 

Dades biogràfiques:
Va néixer a Barcelona el 27 de maig de 1947.
Ha fet estudis d’arquitectura tècnica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
Va ser director literari. Ha estat director de l’editorial DOPESA (1978-1980) i director i editor de les col·leccions «Conocer» i «Temas Universitarios».
Col·labora en diversos mitjans de comunicació de Barcelona. És membre del patronat fundador de la Fundació Rafael Campalans.
Afiliat a la Unió General de Treballadors.
Membre fundador del Partit dels Socialistes de Catalunya, n’ha estat secretari d’estudis i documentació (1978-1980), secretari nacional (1980-1982) i secretari de l’àrea de política parlamentària de l’Executiva Nacional (del 1982 ençà). És membre de la Comissió Executiva del Partit dels Socialistes de Catalunya i del Comitè Federal del PSOE.
És vicepresident primer del Parlament des de la VI legislatura (del 1999 ençà).
Diputat de la I, la II, la III, la IV, la V, la VI i la VII legislatures (1980-2006).

 

Estic segur que si fes una petita recerca a Internet, hi trobaria més càrrecs d’Higini Clotas en diverses institucions, però em sembla que amb el que es diu en la web del Parlament n’hi ha prou i de sobres per fer-se una idea de la seva rel·levant carrera política i social.

Jo no recordo ara amb seguretat si quan vaig entrar a treballar a l’Editorial Labor, l’any 1969, ell ja hi era; el que és cert és que el vaig conèixer temps després i s’encarregava de la secció de publicitat. En aquesta secció es realitzava la fulleteria, anteriorment ocupació d’Edicions i del departament de dibuixants, però que en l’època que rememoro havia estat deslligada de la dels dibuixants i adscrita a Vendes, departament dirigit com ja vaig comentar per Joan Guitart, el qui va ser conseller d’Educació primer i de Cultura després en uns quants governs Pujol. Recordo l’Higini Clotas, anomenat Xino pels qui li tenien confiança, com una persona força més discreta, amable i simpàtica en el tracte que el seu germà Salvador i molt hàbil per a aconseguir col·laboració. Fins i tot podia passar-se d’hàbil, perquè alguna vegada li vaig fer de negre, vull dir que li vaig fer feines que no corresponien a les meves ocupacions a la casa ni al meu departament i que van figurar com a realitzacions del seu. Però en definitiva, el tracte que vam tenir fins la meva marxa de l’editorial va ser bo, cordial i més humà que amb el seu germà Salvador. No vam arribar a ser amics, però penso que hi va haver un cert grau d’empatia. De fet, les dues vegades que l’he trobat d’ençà que vaig plegar de la Labor, en dos funerals, el de Joan Vinyoli i el de Marta Mata, es va mostrar força afectuós.

Al fil d’això dels funerals em ve al cap un record relacionat amb un greu accident que va patir, o al menys això va córrer per la Labor. Va estar un temps llarg sense anar-hi, i em van dir que la causa era que tot esquiant s’havia estavellat contra un arbre i per ben poc que no es mata; em van dir també que havien hagut d’extirpar-li un ronyó a conseqüència dels seriosos traumatismes que l’accident li va inferir. Com us podeu imaginar, jo, a hores d’ara, no estic en condicions d’assegurar mínimament que això sigui veritat; entre les coses que es diuen i que no són certes i les barrejes que forma l’escuma dels dies, els fets que un evoca poden pertànyer més al món imaginari que al real.

En la fitxa que hi ha a la web del Parlament es diu que va ser director de l’editorial DOPESA i que va dirigir la col·lecció “Temas Universitarios”, i en tots dos casos els nostres camins es van creuar sense que ens trobéssim. Abans que jo, el 31 d’octubre de 1975, plegués de l’Editorial Labor –però no puc situar amb precisió l’any, podia ser el 1974 o fins i tot el 1973–, em van convocar de DOPESA per fer-me una entrevista. Volien contractar una mena de director de producció i algú els havia parlat de mi, sembla ser. Cap a l’acabament de l’entrevista, jo vaig esmentar la meva condició de no catòlic, no podria precisar ara per quina raó conscient o subconscient. Això tenia importància, perquè DOPESA es movia en l’àmbit de l’Opus Dei i no amplio la informació perquè seria massa llarg. El fet és que no em van tornar a convocar, i m’imagino que la causa principal va ser aquesta que he esmentat. Per a mi va ser un veritable cop de sort, perquè DOPESA va acabar desastrosament, quan ja Higini Clotas no n’era el director, però sí que l’era un bon amic meu que actualment treballa a l’Editorial Barcanova i que em va explicar com de durs van ser per als treballadors els últims temps abans del tancament definitiu.

I va ser a l’editorial Barcanova on els camins d’Higini Clotas i els meus es van creuar un altre cop sense trobar-se. Jo hi vaig entrar a treballar quan ell ja era diputat al Parlament, i tot i que oficialment encara dirigia la col·lecció “Temas Universitarios” que publicava aquesta editorial, hi devia anar poc; al menys, jo no recordo haver-me trobat amb ell, tot i que és possible que em falli la memòria quant a això. El fet és que en un cert moment va deixar de dirigir la col·lecció, temps abans que es decidís tancar-la.

 

9h 47’ 45” Cortineta musical [1’] Gallimathias Musicum, núm. 19

 

9h 48’ 45” Un episodi significatiu?

 

Tancaré aquesta evocació d’antics companys de feina amb un episodi que podria servir per assajar una interpretació del tarannà d’alguns d’ells.

A l’Editorial Labor hi havia un anomenat Club Labor que fomentava diverses activitats socials dels treballadors de la casa: es feien campionats de ping-pong, d’escacs, concursos de fotografia, hi havia un equip de futbol… S’editava també un butlletí amb col·laboracions literàries i d’altres menes en el que van acceptar alguns treballs meus.

L’any 1974, quan jo era enllaç sindical i ja estava a les ordres de Carles Barral, es va esdevenir un fet que em va disgustar i irritar. Cada any, pel Nadal, el Club Labor organitzava dins la casa una festa amb accés lliure per a tots els treballadors i se solia aprofitar, a banda de per picar i fer una mica de gatzara, per lliurar els premis dels diversos concursos; la casa finançava l’aperitiu i la direcció hi feia acte de presència com a mínim una estona, per lliurar els premis i confraternitzar. És fàcil de veure que l’acte quedava d’allò tan paternalista, però la veritat és que no resultava molest ni creava tensions, al menys aparents. Però aquest 1974, el director de personal va manar que el personal de la neteja no hi fos present, que se’ls guardés una mica de l’aperitiu perquè el fessin un cop haguéssim plegat.

No puc ni imaginar quines podien ser les raons d’aquesta decisió; un parell de les senyores que feien aquesta feina eren més antigues a la casa que uns quants dels que llavors hi trevallàvem. En saber-ho, alguns treballadors vam decidir de no baixar a la festa, que sempre començava cosa d’una hora abans de l’hora de plegar, i ens vam estar al nostre lloc de treball fins que va tocar l’hora oficial i ens en vam anar a caseta, que és tard i vol ploure.

A més, vaig fer un article molt dur contra el paternalisme d’aquest tipus de festa i més concretament la que havia tingut lloc aquell any. L’article va sortir al butlletí –no hi havia censura prèvia– i va provocar un munt de reaccions, a favor i en contra, entre elles la del conseller delegat, Ramon Trias Farga,s i la de Francisco Gracia, director general.

Trias Fargas li va dir al director del butlletí que no es tornés a publicar cap article meu ni cap article que posés en qüestió la manera d’actuar de la casa. El director va plantar-hi cara i va dir que si hi havia vetos i censura, no hi hauria butlletí. Resultat final: el butlletí no va tornar a sortir, per la qual cosa tinc el dubtós honor d’haver estat la causa del tancament d’una publicació periòdica.

Francisco Gracia es va limitar a comentar a Carles Barral que no li havia agradat gens ni el meu article ni la meva actitud. Barral m’ho va dir aquell dia en què la seva muller, Ivonne, va haver de venir a buscar-nos al bar La Pera en què Vinyoli havia defallit. M’ho va explicar mentre em duien a casa, i jo li vaig contestar que això era problema de Gracia, qui per cert, mai em va dir res directament, com tampoc no ho va fer Trias Fargas.

Curiosament, el cap de personal que havia vetat la presència de la gent de l’equip de neteja era Pere Clotas Cierco, germà de Salvador i d’Higini. Aquest llavors jove de bonica estampa, amb fama entre l’element femení de la casa de faldiller trencacors i provocador de sospirs entre més d’una de les dames que es trobaven ja al límit perillós de la solteria crònica, abans de fer-se càrrec dels afers de personal havia estat adjunt del responsable de les publicacions d’Enginyeria de la casa.

No tinc notícia que Pere Clotes Cierco s’hagi dedicat mai a la política, i de fet, des que vaig plegar de Labor no n’he sabut res, d’ell. Durant un temps breu em va sorprendre la seva actuació, sobretot quan la relacionava amb la militància política dels seus dos germans, un cop la vaig saber; és clar que no tenien perquè pensar igual, no té res a veure el que un pugui pensar amb el que pensi un seu germà; però les neurones a vegades estableixen connexions no justificades ni controlables, i més si, com les meves, fa temps que van per lliure.

Bé, això dels excompanys ara dirigents polítics donaria per força més, però em sembla que ja n’hi ha prou. Segurament fa estona que si heu tingut la paciència de continuar escoltant-me deveu estar pensant que tanta batalleta embafa. La setmana que ve parlaré d’altres coses, confio que més amenes. Mentre no arriba el moment de retrobar-nos, si és del vostre gust, dijous vinent, us deixo amb Wolfgang Amadeus Mozart, qui de fet ens ha estat acompanyant, perquè les cortinetes musicals que han separat els diferents personatges al·ludits han estat diferents moviments d’una obra amb un títol curiós que he associat inevitablement amb els polítics en general: Gallimathias Musicum. Ja sabeu que un galimaties és un discurs o escrit confús i enrevessat. Al menys, el galimaties musical que ens va proposar Mozart era distret i gens molest. Amb ell us deixo, i que ho passeu bé. Bona nit.

 

Gallimathias Musicum, des de núm. 21

L’escuma dels dies – 22

(31/maig/07)

 

Contingut: Precampanya electoral? No em feu riure. La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els no residents (Josep M. Cullell, Alberto Oliart i Leopoldo Calvo-Sotelo). La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre dreta (Ramon Trias Fargas, Joan Guitart i Rafael Hinojosa). El “luiscandelisme” espanyol: la popularitat i la fama.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” Precampanya electoral? No em feu riure

 

Bona nit. Aquest programa s’emet quan ja han passat les eleccions, locals a casa nostra i locals i autonòmiques en altres llocs de la geografia espanyola; per tant, no podrà ser acusat de voler influir en els comicis, tot i que en parlaré. Com he dit diverses vegades, redacto i gravo el programa habitualment una o més setmanes abans de la seva emissió. De fet, en aquesta ocasió escric el guió tres o quatre dies després de l’inici de la campanya electoral oficial, sota la impressió de falsedat i comèdia que com més va més em produeix. En primer lloc, la falsedat de denominar precampanya electoral al que es fa abans que l’oficial i legal s’iniciï. L’anomenada precampanya és una veritable campanya de propaganda en tota regla, amb articles electoralistes i entrevistes ful als mitjans de comunicació, i amb cartells penjats arreu, i només se l’anomena precampanya per evitar la intervenció de les juntes electorals, ja que segons la llei, la campanya té una durada i un dia d’inici determinats. Tots els partits observen la mateixa conducta hipòcrita i tots donen aquest fals nom de precampanya al que fan abans d’hora, de manera que, com tots són, sense sentir-s’ho aparentement, culpables del mateix delicte electoral, tots se senten justificats. En això, realment, tots actuen segons aquell principi de feta la llei, feta la trampa. Exemplar, sens dubte, quan això coincideix amb la campanya anual de la renda. Ara, vosaltres no us equivoqueu d’un euro en la declaració, que si us enxampen, haureu de patir el rigor de la inspecció. Dieu que és demagògia, això meu? Doncs apa, que les campanyes dels partits polítics…

Perquè una altra cosa que les caracteritza és la comèdia més o menys demagògica. Vinga, tothom disfressat d’allò que mani el director de campanya, no poques vegades un assalariat a qui se li enfot la ideologia del client: si cal disfressar-se de lagarterana, doncs a disfressar-se’n, que un vot ben val uns enagos. Un servidor es va trobar fa uns anys, accidentalment, darrere d’una conspícua periodista avui tertuliana de luxe a la tele matutina i llavors candidata per Esquerra Republicana de Catalunya en uns comicis. Al seu costat, hi caminava un senyor molt ben plantat que li anava dient més o menys a cau d’orella el que havia de fer, entre altres coses, per exemple, agafar una criatura per petonejar-la. Vaig poder comprovar –millor dit, vam poder comprovar la meva muller i jo–, com la candidata anava fent tot allò que li suggeria –o potser hauria de dir manava, vist com li ho deia?– el que m’imagino era el director de la campanya de la periodista, aquella mateixa senyora que s’havia manifestat aproximadament amb un “Vostè no sap amb qui està parlant” quan la grua se li va endur al dipòsit el cotxe mal aparcat. Em costa trobar candidats en campanya que no fingeixin, que diguin el que realment pensen, que pensin el que diuen, que no recorrin a la demagògia més barruera i malintencionadament hipòcrita. És amb raó, que els periodistes es queixen dels condicionaments imposats a les informacions que es donen en els mitjans públics i està plenament justificada la seva negativa a signar unes informacions tan mediatitzades pels comitès de campanya dels partits polítics.

No us diré si diumenge vaig anar a votar o no, entre altres raons perquè quan escric això no ho sé encara. Sempre he cregut que cal exercir el dret al vot, i he discutit no poques vegades amb amics i familiars sobre això, sempre defensant la posició participativa; però no deixa de crèixer en el meu ànim la impressió que estic fent el prèssec i com més va més em sento temptat a dir allò de ja s’ho faran i passar de política i de polítics. I això no és bo, gens bo.

 

9h 11’ 45” La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els no residents (Josep M. Cullell, Alberto Oliart i Leopoldo Calvo-Sotelo)

 

Us deia la setmana passada, en parlar-vos de la gent de la gauche divine que he conegut, que a l’Editorial Labor vaig tenir uns quants companys que militaven clandestinament en política i que aquest llavors veritable pipiolo que ara us parla no se’n va adonar mai, d’aquest fet, abans de la legalització dels partits polítics. Si els compto, ara, me’n surten mitja dotzena llarga de personatges que van arribar a ocupar càrrecs polítics notables i amb els que vaig tenir tracte; un nombre que no està malament si es té en compte la plantilla de l’editorial.

En aquestes persones, caldria afegir unes altres que no hi cobraven nòmina, però que d’una manera o una altra van estar relacionades amb les activitats de l’editorial, com ara l’economista Josep Maria Bricall, un dels saludats dintre d’aquella classificació a què al·ludia la setmana passada, perquè va assistir a alguns dels comitès de lectura organitzats a la casa. Aquest doctor en Dret i en Ciències Econòmiques ha estat professor a ESADE, catedràtic a la Universitat de Palma, i, en diversos períodes, professor a la Universitat de Barcelona, de la qual és catedràtic des del 1983 i en va ser rector des del 1986 fins al 1994. En política, va ser secretari general de la Presidència i conseller de Governació de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, i va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE el 1984.

També van tenir una relació indirecta amb l’Editorial Labor, amb unes conseqüències molt significatives, Alberto Oliart i Leopoldo Calvo-Sotelo. El primer era amic íntim de Carles Barral, a qui havia conegut en els seus temps d’estudiant a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Ocupava càrrecs de responsabilitat als bancs Hispano Americano i Urquijo en el moment en què es va decidir la incorporació de Barral a la Labor. Va ser ministre d’Indústria i Energia primerament, i després de Sanitat, en els successius governs de l’UCD presidits per Adolfo Suárez, i de Defensa en el govern presidit per Leopoldo Calvo-Sotelo. Durant el seu mandat es va produir l’ingrés d’Espanya en l’OTAN. En alguna conversa de les que vaig tenir amb Barral, aquest em va fer confidències personals relatives a un fill d’Oliart que no és del cas relatar aquí, però molt significatives quant al grau de profunda amistat que unia Oliart i Barral.

Pel que fa a Leopoldo Calvo-Sotelo, cal dir que era conseller delegat d’Unión Explosivos Riotinto quan aquesta empresa va entrar a formar part del capital de Labor i de Barral Editores, i que a partir de 1975 va iniciar una carrera política pública que el va dur a la presidència del Govern espanyol el 25 de febrer del 1981, després del fracasat intent de cop d’Estat del 23 F. De fet, es deia que el creador de la UCD va ser ell. La col·locació d’un home de la seva confiança com va ser Francisco Gracia en la direcció general de Labor va tenir una influència decisiva en la trajectòria vital de Barral i més o menys directament en la meva.

 

9h 15’ La Labor, un cau de polítics de pelatge divers: els residents de centre dreta (Ramon Trias Fargas, Joan Guitart i Rafael Hinojosa)

 

Quan l’escuma dels dies em duu records de l’Editorial Labor, a vegades tinc la impressió que era un cau de polítics de pelatge divers, alguns, com he dit, que van adquirir notorietat i altres que no van aconseguir relevància. Tinc una notícia vaga d’un excompany que va ser regidor d’algun ajuntament, no sé si el de l’Hospitalet de Llobregat; també recordo una bibliotecària de nom Dolça que temps després d’haver deixat jo l’editorial vaig saber que havia estat perseguida per la seva militància en alguna organització d’extrema esquerra, i sospito que hi havia altres companys amb militància de partit mantinguda oculta.

Ara, dels qui sí que va quedar manifesta la seva militància política un cop mort Franco i iniciat allò que es va denominar transició, si miressiu cap al centre dreta, en el anys que jo vaig treballar a l’editorial Labor veuríeu Ramon Trias Fargas, Joan Guitart i Rafael Hinojosa.

De Ramon Trias Fargas, trobareu notícia amb facilitat a diversos llocs d’Internet, entre ells a la web de la fundació que duu el seu nom. Algunes de les dades que es troben a la Gran Enciclopèdia Catalana són aquestes:

 

Ramon Trias i Fargas
Barcelona 1923 – el Masnou 1989

 

Economista i polític, fill d’Antoni Trias i Pujol. Exiliat amb la seva família a Suïssa i a Colòm-bia, es llicencià en dret a Bogotà (1947). Obtingué el títol de Master of Arts in Economics per la Chicago University el 1950, any que tornà a Barcelona, on exercí com a advocat. Catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública a la facultat de Dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1968 (secció de Filosofia i Ciències Socials). Fou cap dels serveis d’estudis del Banco Urquijo (1965). D’ideologia liberal, fundà el partit Esquerra Democràtica de Catalunya (1975), vinculat a la Internacional Liberal, que el 1978 es fusionà amb Convergèn-cia Democràtica de Catalunya, de la qual fou president. Diputat a corts pel Pacte Democràtic de Catalunya (1977) i, el 1979, per Convergència i Unió, fou membre de la Comissió Trilateral des del 1979 i conseller d’Economia i Finances de la Generalitat el 1980. El 1982 hagué de renunciar, per incompatibilitat, al seu escó de diputat a Madrid. A la fi del 1982, novament diputat a corts, dimití com a conseller de la Generalitat de Catalunya, però restà com a assessor del president Jordi Pujol per a afers econòmics. Regidor i cap de l’oposició a l’ajuntament de Barcelona (1983-87), el 1986 fou elegit senador per Barcelona. El 1988 fou nomenat president del Centre de Relacions Autonòmiques, creat per la Generalitat.

 

9h 18’ LLACH, L’estaca [5’]

 

Lluís Llach, a la funda del disc Barcelona Gener de 1976, que inclou aquesta versió de “L’estaca” que acabeu de sentir, explica: “Sóc conscient en presentar-vos aquest disc del fet que només es justifica la seva publicació pel seu caràcter de document cívic en un mes, un any i unes circumstàncies precises.

”L’elaboració ha estat feta amb material gravat els dies 15 i 16. El montatge s’ha fet amb la presència constant de la premisa d’intent de fidelitat quasi documental a tot el que va passar. Les dificultats ja les podeu imaginar, però malgrat els retalls, alguns estètics, altres no tant… hi ha un fet important que val la pena evidenciar: el protagonisme dels actes dels dies 15, 16 i 17 de gener del 76 no em correspon, el protagonisme correspon a totes aquelles veus que d’alguna manera es van convertir en una veu comunitària. És només per això que goso demanar-vos que l’escolteu. Que us escolteu. Gràcies”.

 

En el primer d’aquests concerts, organitzats per cert per Oriol Regàs, diverses vegades esmentat la setmana passada quan us parlava de la gauche divine i la sala de festes Bocaccio, s’hi van aplegar en públic, em sembla recordar que per primera vegada després de la mort de Franco, un seguit de polítics que després ocuparien càrrecs d’alta responsabilitat, com el mateix Ramon Trias. Em vénen al cap imatges d’una primera fila del Palau d’Esports de Barcelona ocupada per aquestes persones a què acabo de fer referència, i els veig agafats de les mans i cantant amb en Llach.

Anys després d’aquell gener del 76, un company de feina que hi havia estat, en aquest concert, m’explicava que havia sentit Ramon Trias comentar “els sacrificis a què t’obliga la política” tot referint-se a aquest donar-se les mans i cantar en públic. No sé si això és cert o no, però el fet és que aquest home no tenia cap tendència natural a la familiaritat ni a la comèdia demagògica, i no tinc cap dubte que no s’hi va sentir gens còmode en aquella representació. No és que fos molt estirat, però el seu tracte era més aviat semblant al que el tòpic atribueix als aristòcrates britànics.

La seva presència imposava respecte, era un home alt, de còrpora fornida, i tenia una veu que es deixava sentir. A l’editorial hi havia gent que el temia moltíssim, els feia una por física que els duia gairebé a la tremolor. El cert, però, es que es podia discutir, amb ell, amb raonaments o a crits. En una ocasió em va fer anar al seu despatx per esbroncar-me i vam tenir una discussió prou forta com perquè, en sortir del seu despatx, la seva secretària em comentés que els nostres crits se sentien des de fora. El cas és que més endavant, quan el llibre que havia estat l’origen de l’incident havia vist la llum, em va tornar a cridar per felicitar-me quant a com havia quedat, una manera indirecta de donar-me la raó i excusar-se. Per cert, en el curs de la discussió jo li havia dit que no em donava prou autoritat per dirigir el procés del llibre i ell em va contestar que l’autoritat l’havia de prendre un mateix, no li havia de ser donada. Un símptoma evident del seu caràcter, com és fàcil d’observar.

Aquest caràcter fort, però, es va suavitzar, es va fer més humà, segons l’opinió de Fermí Vergés, aquell subdirector de la Labor de qui us vaig parlar la setmana passada, arrel del naixement d’un seu fill afectat de la síndrome de Down. Bé, en realitat el senyor Vergés, en fer-me la confidència a què m’he referit, no em va parlar de la síndrome, sinó de la disort del fill del senyor Trias, i més endavant vaig tenir coneixença de quina mena de disort era i el fet em va impressionar, per motius personals. Perquè s’havia donat el cas que quan va assabentar-se que la meva muller havia infantat el nostre tercer fill, va comentar que jo era un inconscient; un dels testimonis del comentari m’ho va fer saber. Cosa d’un any i mig després, el 1972, el mateix en què nosaltres vam tenir la nostra segona filla, quarta dels nostres descendents, la senyora Trias, filla de l’eminent traumatòleg Josep Trueta, va tenir aquest fill afectat de síndrome de Down, i no vaig poder evitar recordar l’al·lusió de Ramón Trias a la meva suposada inconsciència.

Val a dir que, si bé el seu caràcter va ser atemperat per aquest fet, la seva energia moral no va ser afectada, ja que des dels primers moments el va acceptar com un repte i es va preocupar perquè la integració a la societat del seu fill fos el més harmònica possible. Trias Fargas va ser més tard l’impulsor de la Llei d’Integració Social del Minusvàlid que va ser aprovada el 1982 i que ha estat coneguda, ja des del primer dia, com a Llei Trias Fargas. La seva vídua presideix des del 1984 la Fundació Catalana Síndrome de Down, i la Fundació Ramon Trias Fargas també ha realitzat estudis en l’àmbit de la integració social del minusvàlid. Quan fa uns anys vaig veure aquest fill del senyor Trias a la televisió vaig entendre com d’eficaç pot ser la dedicació precoç i constant a les persones afectades de síndrome de Down per pal·liar algunes de les seves discapacitats.

Curiosament, les dues últimes vegades que Ramon Trias Fargas i jo vam intercanviar algunes paraules deslligades de les estrictament laborals van ser a un dels mingitoris de l’editorial, la primera d’elles per felicitar-me per la meva victòria electoral sindical i la segona per desitjar-me sort quan vaig plegar de la casa.

Per diverses circumstàncies, els companys de treball em van demanar que em presentés a les darreres eleccions que es van fer al sindicat vertical abans de la seva desaparició, entre altres raons per tal d’evitar que sortís elegit enllaç el candidat impulsat per la direcció de l’empresa, que era el xofer del senyor Trias, precisament. El cas és que vaig ser elegit amb tots els vots possibles menys un i això sembla que va impressionar el polític, i em va fer un elogi poc freqüent en aquell escenari tan curiós i en una situació diguem-ne que insòlita.

Temps després, quan a l’escenari del parlament de Catalunya, encara no recuperat per a la seva activitat política normal, es va constituir l’assemblea de parlamentaris electes després dels primers comicis democràtics generals al començament de la transició, aquella assemblea en què, entre altres coses, es va demanar la reinstauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, entre la gent que ens trobàvem a les portes de l’edifici, sentint per la megafonia instal·lada a l’exterior com es desenvolupava la sessió, hi vaig trobar el xofer de Ramon Trias, el meu diguem-ne rival en les eleccions sindicals. Vam estar parlant una estoneta, i em va explicar que s’havia donat el cas que Laureà López Rodó, per alguna raó, no disposava de cotxe, i que cap dels parlamentaris electes no havia volgut acollir-lo, llevat de mossèn Xirinacs. Així doncs, el tecnòcrata franquista López Rodó, que també va demanar el retorn de Tarradellas enmig de la conyeta general, va arribar a la seu del Parlament de Catalunya en el cotxe que duia al significat independentista Lluís Maria Xirinacs, qui gràcies a la fama aconseguida amb la seva resistència antifranquista i els seus empresonaments va ser el senador amb més vots de la història de l’actual democràcia espanyola.

Quant a la segona i darrera trobada en els serveis, mentre orinàvem, recordo que em va desitjar sort en el meu camí fora de l’empresa, que em va dir que els temps no eren gaire propicis per a iniciar cap negoci i que jo sempre seria ben rebut si tornava a la casa. Sabia el que es deia pel que fa a la situació econòmica, i el negoci que vaig emprendre finançat per un amic no va po-der resistir les enormes inflacions que es van donar després de la mort de Franco ni la meva manca d’aptituds en això dels negocis; la conjunció d’aquests dos factors, entre altres, ens va dur al tancament curiosament quan ell era el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. Pel que fa a allò de ben rebut si tornava a la casa, no deixava de ser una fórmula de cortesia.

Ramon Trias Fargas es prenia molt seriosament el que feia, al menys fins jo vaig ser capaç de percebre-ho. Al meu entendre, va ser un polític liberal a la manera dels liberals britànics, tot i que el nom del partit polític que va fundar feia brollar la meva vena irònica: jo solia dir que si ell es proclamava d’esquerres i demòcrata –recordeu que el nom del partit era Esquerra Democràtica de Catalunya–, jo devia ser d’ultraesquerres ultraliberals i ultrademocràtiques –i recordeu també que Barral m’havia qualificat de socialdemòcrata–. Em sembla que la seva trajectòria dins Convergència Democràtica de Catalunya demostra que no se sentia del tot còmode en el partit que liderava Jordi Pujol, i també em sembla que com va passar amb uns altres dirigents de la primera època de Convergència, va ser arraconat per l’entorn, sobretot el familiar, del president Pujol. Tot i això, es dedicava amb passió a la política, i em penso que el seu apassionament va ser una de les causes de la fallada cardíaca que el va dur a la mort en el transcurs d’un míting al Masnou el 22 d’octubre de 1989, als 66 anys d’edat.

En l’època que jo treballava a l’Editorial Labor, abans que s’hi incorporés Carles Barral, hi va haver un episodi que relaciona Ramon Trias Fargas i Joan Guitart amb la meva trajectòria professional. Després de la pausa musical us en parlaré.

 

9h 32’ 15” Vinicius de Moraes, A tonga da mironga do kabuleté [4’15”]

 

La cançó que acabem d’emetre em sembla que és una bossa nova, però no em feu gaire cas, que jo no hi entenc; el que sí que és segur és que és del famós Vinicius de Moraes. Al començament hi ha una referència a la guerra, a menjar-se el fetge de l’enemic vençut i al sentit ofensiu de la paraula kabuleté quant a l’honorabilitat de la mare d’aquell a qui s’aplica. I en la guerra personal de la qual jo havia estat motiu involuntari a l’Editorial Labor temps abans de la incorporació de l’editor Barral, Joan Guitart, en tornar del Brasil, on estava en allò que es diu comissió de servei, es va menjar el meu fetge i jo li vaig aplicar in mente això de kabuleté.

M’explicaré. L’episodi va esdevenir-se en l’època en què Ramon Trias Fargas era conseller delegat i director general de l’Editorial Labor i havia nomenat quatre subdirectors, un dels quals Joan Guitart, responsable de l’àrea de vendes. M’havia sortit una oportunitat de canviar de feina i, com he fet sempre, vaig avisar l’empresa de la meva intenció de deixar-la, abans fins i tot de tenir assegurada la nova ocupació. El cas és que la meva intenció de plegar va alarmar els altres tres subdirectors, i amb un grau d’insistència divers, van mirar de convèncer el senyor Trias que no em deixés marxar. Com és natural, la batalla es va plantejar en el terreny econòmic, i finalment Ramon Trias va cedir i va acceptar que se m’oferís un augment de sou més que notable. En aquestes, però, Joan Guitart va tornar del Brasil, on estava engegant una seu de l’editorial per derivar-hi la producció que es venia a l’Amèrica Llatina, i va convèncer Trias de reduir l’oferta amb l’argument que un augment com el suggerit era una baixada de pantalons, aquestes van ser les paraules que va fer servir. I aquí es va donar el fet dissortat per als meus interessos que l’oferta que se m’havia fet a l’exterior no va arribar a quallar i jo em vaig haver d’empassar el gripau de continuar a la casa. Bé és cert, també, que l’augment final va ser acceptable, i des de llavors fins que vaig deixar l’editorial vaig estar en la millor situació econòmica que mai hagi tingut a la meva vida laboral: ens permetia arribar a finals de mes sense angúnies ni haver de fer un munt d’hores extres.

Joan Guitart era un veritable especialista en allò que en estratègia militar s’anomena moviments de distracció. Cada vegada que els resultats de la gestió de vendes eren poc presentables, organitzava un merder en una altra àrea de la casa, de manera que les bufetades les rebia un altre. Mai no vaig veure que s’atribuís a polítiques de vendes errònies els fracasos en aquest terreny, que n’hi van haver i grossos, i seria molt feixuc explicar-vos els episodis de què vaig ser testimoni; sempre se’n sortia, sempre, convencent Trias que la causa radicava en la gestió d’algú altre no relacionat amb vendes. No és gens estrany que arribés a ser un dels dos consellers més longeus de la Generalitat presidida per Jordi Pujol. I això que va rebre la cartera al meu entendre més complicada, la d’Ensenyament, i recordo que vaig comentar-li a Joan Vinyoli, mig familiar i protector del Joan Guitart jove i novell dels seus començaments a l’editorial, que realment ho tenia molt difícil per sortir-se’n amb aquella patata calenta. I ho va aconseguir, ningú no va poder descavalcar-lo, ni com a conseller d’Educació ni com a conseller de Cultura, i quan va plegar del Govern ho va fer pràcticament per voluntat pròpia. No estic dient que la seva gestió fos bona, al meu entendre la política dels governs Pujol quant a ensenyament ha estat perjudicial per al país; el que estic dient és que Joan Guitart va continuar manifestant la seva capacitat per surar enmig de les tempestes més violentes.

El currículum polític o derivat de l’activitat política de Joan Guitart i Agell, nascut a Tàrrega el 14 de gener de 1937 i llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona, segons consta a la web de la Fundació Catalunya Oberta –en la que he trobat, per cert, alguns errors– és aquest:

 

De 1978 a 1980, secretari general del Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya
De 1980 a 1988, conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya
De 1988 a 1996, conseller de Cultura
De 1984 a 1996, diputat al Parlament de Catalunya
De 1996 a 2004, president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya
De 1997 a 2004, president del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra
De 1997a 2004, alternativament president i vicepresident de l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana
Des de 1996, president executiu de l’Agència de Patrocini i Mecenatge
Vicepresident de la Fundació Mútua General de Catalunya
President de la Mútua General de Catalunya
President de la Fundació Catalunya Oberta

 

No recordo amb seguretat la situació en què va quedar Joan Guitart quan Barral es va incorporar a l’editorial, diria que va tornar al Brasil per tal de consolidar el projecte de Labor en aquell país, una mena d’exili daurat que li va permetre, m’imagino, preparar la seva tornada en bones condicions per a la lluita pel poder que s’havia establert a l’editorial i al país.

Interpreto, a tenor dels records que l’escuma dels dies em porta al cap, que hi va haver una lluita per la direcció general de l’editorial en el moment que Trias deixés d’exercir-la. Les diverses forces econòmiques que componien el capital de Labor pugnaven per instal·lar el seus homes: Explosivos Riotinto, amb Leopoldo Calvo-Sotelo, optava per Francisco Gracia; la Banca Urquijo, via Trias Fargas, que havia estat o era encara cap del departament d’Estudis d’aquesta entitat financera, optava per Joan Guitart; el Banco Hispano Americano, representat per Alberto Oliart, pugnava en favor de Carles Barral. Ja us vaig explicar com havia acabat aquesta batalla tot utilitzant el testimoni del mateix Barral a Cuando las horas veloces, i m’imagino que l’única manera de salvar diguem-ne l’honor de Guitart i compensar-lo era encarregar-li una feina que li podia permetre fer mèrits, però lluny de la seu central. En certa manera, com he dit, un exili daurat.

Curiosament, el vencedor en aquesta lluita per la direcció general de l’Editorial Labor, Francisco Gracia, mai no va aconseguir adaptar-se a Barcelona i va ser una mena d’exiliat interior. En algunes converses vaig arribar a descriure la seva situació com la de Ponç Pilat: lluny de la cort de l’Imperi romà, en el cas de Gracia Madrid, i voltat d’una gent, en el cas del pretor els jueus, en el de Gracia els catalans, que no entenia. Quan us parli de les activitats polítiques de Barral us en parlaré una mica més, de Francisco Gracia, Paco Gracia per als amics i aduladors, el Desgracia per a alguns dels qui van treballar a la Labor durant la seva gestió.

El darrer dels treballadors de la Labor que van fer política en l’àmbit del centre dreta al que em proposo fer referència és Rafael Hinojosa, a qui no vaig tractar mai i del qual només conservo memòria per una anècdota. Va aparèixer per l’editorial en els últims temps en què jo hi vaig ser, segurament ja dins el 1975, i estava relacionat amb el departament de Vendes. Un dia, Barral em va demanar: “Aquest Hinostrosa –Hinostrosa va dir, reitero, en comptes d’Hinojosa–, qui és?”. Jo no tenia ni idea, com li vaig dir a l’editor. A posteriori, vaig entendre que era un home d’en Guitart, vista la seva carrera política.

Perquè aquest tècnic en màrqueting, Rafael Hinojosa i Lucena, com a mínim des del 1982 ha tingut càrrecs polítics, i de tant en tant n’he trobat alguna referència als mitjans de comunicació. Tot espigolant per Internet, he vist que se’l qualifica de sindicalista –no he trobat la seva adscripció en aquest camp– i que ha estat president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, i a la seva fitxa del Congrès dels Diputats diu que ha estat diputat per Barcelona als rengles de CiU des del 1982 fins al 1996 i que va ser vocal l’any 1986 de les comisions d’Edu-cació i Cultura, de Política Social i Ocupació i de Control Parlamentari de RTVE. Amb tota se-guretat ha tingut més càrrecs, però amb aquesta mostra em sembla que n’hi ha prou.

I ara deixaré de parlar dels meus excompanys de l’Editorial Labor –tocaria fer-ho dels de centre esquerra­– i em proposo de fer un gir copernicà dins del programa d’avui.

 

9h 45’ PIQUER, Coplas de Luis Candelas [3’ 45”]

 

9h 48’ 45” El “luiscandelisme” espanyol. La popularitat i la fama

 

Bé, en realitat no sé si el gir que us he anunciat és ben bé un gir copernicà, perquè del que vull parlar-vos és d’Isabel Pantoja i la seva relació amb l’immens cas de corrupció política de Marbella. Aquest de la corrupció és, al ulls de la gent, el problema, defecte o aspecte més condemnable de la política. Tothom ens omplim la boca amb allò de tots els polítics són iguals, tots els polítics volen sucar i tots els polítics són uns lladres. Això, aquesta manera d’expressar-se, manifesta al meu entendre una manera ximplista i alhora maniquea de veure les coses de la política. Ximplista, perquè aquestes afirmacions no es corresponen amb la realitat, no és veritat això que diem; maniquea, perquè la vox populi acusa i condemna els polítics corruptes i no fa el mateix amb els corruptors. I, a més, aquest maniqueisme dels judicis populars relatius a la corrupció política està tenyit del que podríem anomenar luiscandelisme.

Em resulta molt curiosa aquesta tendència tan estesa en el país, em refereixo a Espanya en general, tot i que sembla que a la Villa i Corte és més notable i manifesta, a sentir simpatia pels delinqüents si pertanyen als diversos gremis de l’espectacle en general i considerar-los unes pobres víctimes de la situació.

No sé si us heu fixat en la lletra de la copla que interpretava la tonadillera Conxita Piquer: només li falta dir que espera a Luis Candelas no només amb la porta oberta, sinó també amb les cames obertes. Aquest individu va ser un madrileny que en el primer terç del segle XIX es va fer famós com a lladre, estafador i segrestador, detingut i fugat de la presó diverses vegades i que amb tot el cinisme del món afirmava que el que ell anomenava la seva indústria contribuïa a equilibrar la societat per tal com distribuïa entre els pobres el que robava als rics; el fet que ell visqués a la cort com un respectat potentat indiano fins que es van descobrir les seves activitats delictives nocturnes no sembla acordar-se gaire amb aquest pretés esperit de justícia social.

Isabel Pantoja, ara com ara, està imputada per diversos delictes de blanquejament de diners i de frau a la Hisenda Pública, i gràcies al fet que va poder dipositar l’endemà de ser detinguda una fiança de 90.000 euros en efectiu, és a dir, l’equivalent a uns 15 milions de pessetes, no està empresonada. I aquí ve la curiosa reacció de moltíssima gent. Fixeu-vos-hi només en un parell de les innombrables mostres que podria aportar. La primera, del 10 de maig a El Periódico:

 

Una web distribueix polseres solidàries amb la tonadillera Isabel Pantoja

 

Barcelona.- Els entusiastes de la Isabel Pantoja s’han agrupat i han creat el moviment Tots amb la Pantoja, que té com a objecte estrella una polsera vermella amb punts blancs que es distribuirà “com a símbol de defensa i solidaritat” cap a la cantant. La web todosconlapantoja.com permet reservar el braçalet donant una adreça de correu electrònic.

Ahir a la nit havien rebut més de 22.600 sol.licituds. “El fet de ser un personatge públic no justifica les mentides i manipulacions que s’estan publicant”, afirmen els responsables.

 

¿Així que la imputació del jutge que porta la investigació del cas de corrupció urbanística més sonat de la història espanyola és un conjunt de mentides i manipulacions quan afecta a la tonadillera i no quan són polítics els imputats? Una curiosa manera de veure-ho.

L’altra notícia que aporto com a mostra de la reacció popular la publicava el 20 Minutos l’11 de maig:

 

Piden 6.000 € por un balcón en la plaza Mayor de Valladolid para ver a Isabel Pantoja

 

Valladolid.- Propietarios de balcones en la Plaza Mayor de Valladolid piden hoy hasta 6.000 euros de alquiler para ver en primera línea el concierto que Isabel Pantoja ofrecerá mañana en la ciudad, según pudo comprobar EFE.

El concierto, de carácter gratuito, forma parte del programa de las fiestas de San Pedro Regalado, patrón de Valladolid, y será el primero de la tonadillera tras su detención el pasado día 2.

Dependiendo de su ubicación, distintos propietarios de oficinas y pisos ofrecen los balcones a particulares y medios de comunicación en precios que oscilan entre los 4.000 y 6.000 euros de alquiler.

 

Bé, el recital era gratuït, però molts hi van veure l’ocasió de fer uns calerons, tot preveient –l’experiència és la mare de la ciència, diuen– que hi hauria molta gent disposada a pagar per tal de poder veure, retratar o filmar la pobreta tonadillera perseguida injustament per la justícia i expressar-li amb els seus aplaudiments la solidaritat que es mereix.

El cas ha arribat a la situació aberrant que conspicus dirigents del principal partit de l’oposició, com es diu quan no es vol donar els noms que tothom coneix, van atrevir-se a acusar el fiscal general de l’Estat, el fiscal anticorrupció i el jutge instructor del cas Malaia d’actuar a les ordres directes i interessades del cap del govern, que amb la detenció i imputació de la tonadillera, deien, volia tapar els resons de la seva connivència amb ETA i el seu entorn, sempre segons les paraules del dirigents polítics que no he esmentat però que tots sabeu quins són. És curiós com, en la batalla política, hi ha qui no dubta a embrutar allò que diuen que és sagrat, quan els convé, és clar.

I és que, a banda dels qui s’aprofiten d’una manera o una altra dels personatges populars, la gent tenim tendència a deixar-nos enlluernar per la fama. A Roma, a la Roma clàssica, em refereixo, a la capital de l’Imperi que anomenava Mare Nostrum, Mar Nostra, a la Mediterrània, perquè dominava tots els països riberencs d’aquesta mar, hi havia un temple dedicat a la Fama, una dea de poca importància que hi residia, segons la creença popular. Virgili contava que aquesta deessa, el nom de la qual significa “veu pública”, havia estat engendrada per la Terra i que tenia un gran nombre d’ulls i boques i que viatjava tot volant amb gran rapidessa. Ovidi va anar més enllà i va dir que la Fama habita al centre del món, en els confins entre la terra i la mar, i que el seu estatge és un palau sonor, amb mil obertures per les que hi entren totes les veus, fins i tots les meus lleus. Aquest palau, tot ell de bronze, és sempre obert i retorna, amplificades, les paraules que hi arriben. La dea Fama hi viu voltada de la Credulitat, l’Error, la Falsa Alegria, el Terror, la Sedició i els Rumors Falsos, i des del palau vigila el món sencer.

El significat d’aquesta al·legoria és clar i encertat: la fama deforma la realitat. ¿No hem vist com es va fer famós fins al punt de ser fitxat per participar en diversos programes televisius un delinqüent convicte pel fet únic de ser marit –ara exmarit, em sembla– de filla de cupletista famosa? Quin era el seu mèrit, a part d’aprofitar-se de la seva condició d’agent de l’autoritat per apropiar-se de diners aliens? I en comptes de rebre el rebuig de la societat per la seva corrupció, com l’hauria rebut si hagués estat un polític, se’l considerava digne de pontificar en la trona televisiva. Era una bona mostra de com d’atractius són per a moltíssima gent els components de la mitologia hispànica d’anar per casa: alcaldes, tonadilleres, toreros i guàrdies civils, una variant en miniatura d’El sombrero de tres picos de Pedro Antonio de Alarcón o de la Carmen de Mérimée i de Bizet.

I em voleu dir quins mèrits justifiquen el paper de censors, jutges i guies del món que s’atribueixen aquesta colla de discapacitats mentals que omplen hores i hores de programació televisiva? Els que els concedeix la Fama, ajudada per la Credulitat, l’Error i la Falsa Alegria i ben secundada pels Rumors Falsos i el Terror. Caníbals que es devoren els uns als altres i a si mateixos en un exercici repugnant d’autofagocitosi, i voltors que s’alimenten de les vísceres i pelleringues que hi resten…

I això, aquesta manera de fer i comportar-se, amplificada al palau de la Fama fins a fer-la atractiva als ulls dels ximples, ha dut a una bona colla de gent a imitar els famosos i prestar-se a mostrar en públic les seves misèries, sotmetent-se als interrogatoris més humiliants i perdent absolutament qualsevol rastre de dignitat a canvi de quatre xavos i uns minuts de suposada glòria o fama televisiva…

Ho deixo aquí, i donat el fet que he esmentat aquella òpera de Bizet farcida de tòpics de l’Espanya de pandero, tòpics ressuscitats per la força dels fets, us convido a sentir-ne alguns fragments a manera d’acomiadament. Bona nit.

 

9h 58’ BIZET, Carmen, Preludi [2’ 13”]

L’escuma dels dies – 21

(24/maig/07)

 

Contingut: Gent de la gauche divine: els saludats (Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Félix de Azúa i Ricardo Bofill). Gent de la gauche divine: els coneguts (Mauricio Wacquez, Salvador Clotas i Núria Pompeia). Gent de la gauche divine: l’amic (Carlos Barral). Un fragment de Cuando las horas veloces. Comentaris al fil del text de Barral.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” Gent de la gauche divine: els saludats (Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Félix de Azúa i Ricardo Bofill)

 

Bona nit. La setmana passada vaig tancar el programa amb la lectura d’un article periodístic en què es parlava de la gauche divine, aquella gent resident a Barcelona principalment que en els anys 60 i en els primers 70 “eren una cosa com ara una família extensa amb ganes de conspirar, di-vertir-se i moure les coses en el món de la cultura”, dit amb paraules de l’editor Jorge Herralde, o segons l’empresari i promotor cultural Oriol Regàs, “va ser la trobada de dues generacions que va provocar un diàleg sobre temes culturals, però també un grup que va prescindir del què diran. Cadascú hi feia la seva i la gent canviava de parella sense pudor”. I és que, com afegeix la fotògrafa Colita, “la cultura era sexi” i segons conclou el periodista autor de l’article, la gauche divine era una intel.lectualitat catalana que va viure l’antifranquisme dels anys 60 en clau cultural i festiva.

Per la meva part, vaig dir que en un moment o un altre havia conegut alguns dels personatges significatius d’aquella mena de club elitista i esnob, com a voltes es qualificaven ells mateixos, amb seu múltiple, predominantment nocturna i itinerant. La meva relació amb aquests personatges podria categoritzar-se segons la classificació atribuïda a Josep Pla: amics, coneguts i saludats.

El poeta Jaime Gil de Biedma va ser un d’aquests darrers. A finals de 1975, jo estava muntant un negoci de venda de material escolar associat amb uns amics, i explorava la possibilitat d’importar material d’aquest tipus dels països de l’Est. L’editor Barral, de qui parlaré més endavant, em va adreçar a Gil de Biedma, llavors alt funcionari de Tabacos de Filipinas, una empresa que tenia relacions amb aquells països, per tal que m’orientés. Em va rebre a la seu de l’empresa, a la Rambla barcelonina, i em va tractar molt amablement, però em va quedar claríssim que jo era un ingenu debutant en el món dels negocis i que hi tenia poc o res a fer, com els esdeveniments van demostrar en uns pocs anys.

També puc comptar-hi l’escriptor Juan Marsé, entre els saludats. Va ser a Calafell. No puc situar amb un mínim de precisió l’any, però la gauche divine ja havia anat molt de baixa, perquè va ser després del 1975 i fins i tot diria que Barral ja es dedicava només a la política. Estàvem ell i jo asseguts a la terrassa d’un bar de la platja que segons crec regentava una de les seves filles, no sé si la Danae o la Yvonne. Aquest bar s’anomenava La Sardineta, si és que l’escuma del temps em porta el nom correctament. En fi, fos quin fos el nom del bar, el cas és que, com he dit, Barral i jo sèiem a una taula de la terrassa quan va arribar en Marsé i s’hi va afegir a la conversa. En un moment determinat em va dir, poc més o menys: “Tu que hi tens influència en el Carlos –no sé pas d’on s’ho va treure, això, no em coneixia de res i, que jo sàpiga, d’influència, cap–, a veure si el convences que torni a escriure”.

Vaig visitar diverses vegades Barral a Calafell, on a l’estiu, cap a mig matí, solia sortir a fer un tomb pel passeig de la platja, on tenia la casa, que crec que ara és una mena de museu i local públic dedicat a l’editor. Anava descalç, amb pantalons negres i camisa habitualment també negra i sempre descordada, es tocava amb una gorra de plat de mariner, i solia acabar a La Sardineta, a fer petar la xerrada amb algun amic i prendre l’aperitiu.

Un altre dels saludats va ser Félix d’Azúa, un dels novísimos poetas, segons la terminologia que utilitzava Barral. Des de l’any 1974, Barral era el cap d’edicions de l’Editorial Labor i hi havia implantat els comitès de lectura, semblants als que ja utilitzava a les seves activitats editorials anteriors. Jo, per raó de la meva activitat a l’empresa, era membre nat de tots els comitès, i en alguna de les sessions hi va prendre part Azúa. O potser la memòria m’enganya, i només va ser una de les moltes visites que rebia Barral, moltes vegades amb la meva presència.

En uns anys força posteriors als que jo evocava suara, Félix de Azúa va publicar un article a la premsa en què comparava Barcelona, on no residia i que visitiva de tant en tant, amb el Titànic per dir que s’estava enfonsant, i indicava com a símptoma el fet que havia volgut sortir a prendre uns whiskies de nit i no havia trobat cap lloc adient, o obert, no ho recordo bé. Això em va inspirar una nota malèvola en un relat futurista, en la qual utilitzo el mite grec de Ganimedes i d’altres per ironitzar sobre l’article i l’autor. És aquesta:

 

“Resumidament, aquesta llegenda, segurament basada en fets reals, ens explica que Ganimedes d’Asua havia embarcat a la nau que, comanada per Jàson, un Tità, havia d’anar a les illes Hespè-rides a cercar la poma del coneixement del bé i del mal, fruit únic que havia donat l’arbre de la Ciència. La nau es deia, naturalment, Titànic, i els Titans mestres d’aixa deien que no podrien enfonsar-la ni els déus de l’Olimp. I, és clar, els déus olímpics, enutjats, van enviar un escamot terrorista, metamorfosat de vaixell de guerra marroquí, que va abordar i partir pel mig el Titànic. Tots els nautes van ofegar-se excepte Ganimedes d’Asua, perquè Zeus, que va veure des de l’Olimp la bellesa del jove, va dir a Hermes: “Oh, Hermes, eloqüent missatger de les sandàlies veloces, és una llàstima que aquest donzell d’enrinxolats cabells i d’ulls bonics com els de la meva esposa Hera, la que té els ulls com els de les tendres bedelles, sigui pastúria dels peixos i dels monstres del regne de Posidó, el de la fitora poderosa! Ves-hi, i porta’l amb nosaltres, perquè gaudeixi de la nostra olímpica presència així com de la companyonia i amistançament d’Atena, la d’ulls blaus”. És possible que Zeus no fos del tot sincer quant a això de la compa-nyonia i l’amistançament d’Atena, perquè una variant de la llegenda diu que, enamorat Zeus del minyó, el va fer seu disfressat d’àguila imperial (cal recordar que l’àguila era l’animal totèmic del general abans esmentat, animal afegit per ell a la numismàtica oficial del seu règim, en remembrança, potser, de l’àguila imperial del kàiser Carles d’Alemanya). Quan Hermes va menar Ganimedes davant Zeus, el Cronida va dir al minyó: “Oh, bell efeb de rectes cames i cos formós, resta amb nosaltres per sempre més, i serveix-nos el vi que alegra el cor i la dolça hidromel abundosa en cràters de formes elegants! Gaudeix tu també del suc deliciós del daurat fruit que conrea Dionís i del nèctar de vida que es destil·la a la terra dels Hiperboris, i no deixis en cap mo-ment la companyia d’Atena, la del casc d’or i el braç poderós. Sigues per sempre feliç, d’Asua!”.

Finalment, la llegenda descriu com, des que Hèlios, el de daurats cabells, desapareixia per l’occident de color blau i grana fins que la rosada Aurora anunciava que ben aviat tornaria el rubicund déu a estendre els brins de la seva daurada cabellera per l’ampla, ferma i sòbria terra castellana, Ganimedes servia cràters de güisqui als déus de l’Olimp, mont situat al bell mig de la moguda madrilenya, i escrivia les seves memòries de quan era embarcat al Titànic, tot penedint-se del malviatge i blasmant Jàson i els seus, i agraint als déus que li haguessin obert els ulls.

 

En això que acabo de llegir, s’hi fa referència als rínxols i la figura de Félix de Azúa, que en aquells anys de la primera meitat de la dècada de 1970 era un noi ben plantat i atractiu per a les dones i per a algun home, segons que m’havien dit, car jo d’això no hi entenc gaire. De fet, l’anomenaven El Bello Fèlix, i a l’Editorial Labor es deia que la guapa editora Montse Mateu, que hi treballava a mitja jornada compatibilitzant la seva feina amb la que encara feia a l’editorial Mateu, era la seva amant.

D’aquestes brames de safareig n’hi havia un munt, a l’editorial, perquè sembla que en aquests cercles més o menys divins la pràctica de l’emparellament diguem-ne irregular era freqüent i fins i tot de bon to. Recordeu aquest passatge de l’article a què he fet referència: “Els més lligons. Entre les dones, destacaven les models Teresa Gimpera i Elsa Peretti, però també l’editora Beatriz de Moura (“no ho nego, lligava molt”, explica) i l’escriptora Rosa Regàs. Dels homes, triomfaven l’escriptor Félix de Azúa, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricardo Bofill i el dissenyador Xavier Regàs. “Azúa era discret quan lligava però Bohigas no”, recorda De Moura, que cita Juan Marsé: “Era molt fi, no feia públiques les seves conquistes”. També lligava el cineasta Pere Portabella, que ballava claqué amb Jaime Gil de Biedma.

I Barral, a Cuando las horas veloces, el tercer volum de les seves memòries, explica: “Esa apariencia de tribalidad se exageraba además por la endogamia de la aventura, una intensa y aburrida circulación de camas y propósitos entre gentes de muy distinta condición y tan diferentes referencias que vivían y aparentemente pensaban al unísono. En aquel período vago, más prolongado que largo, que coincidía con la etapa más agresiva de las filosofías de liberación sexual y de publicidad del erotismo, esa casta de la que creíamos formar parte practicaba una costumbre sexual como de obligado cumplimiento, de aventura casual y forzosa, lo que daba lugar a un anecdotario más bien triste y desengañado, y también irónico. El encuentro sin mayores motivos, a cualquier hora y porque sí, en la bañera del cuarto de hotel por ejemplo, con el vaso de whisky apoyado en la jabonera y una sonrisa final antes de constatar que se hacía tarde, pudo haber sido la regla”.

I fa un moment he esmentat Ricardo Bofill, un altre dels en certa manera saludats, ja que no ho he fet mai personalment, però hi vaig tenir una relació indirecta no gaire satisfactòria. Es va donar el cas que en algun dels anys 80 un company de feina em va demanar si podia corregir l’original o les proves, no ho recordo bé, d’un llibre de Bofill del qual ell n’estava fent l’edició. Vaig acceptar l’encàrrec, més per amistat que per cap altre motiu, i hi vaig dedicar un cap de setmana. Vaig facturar el que era habitual, i el meu amic em va dir que demanés més, que la feina feta s’ho mereixia. Va passar el temps, i jo no cobrava; el meu company es va oferir a pagar ell la factura, a la qual cosa em vaig negar. I no he cobrat mai aquesta feina: Ricardo Bofill se’m va treure de sobre per la via de la seva secretària, que sembla que va perdre la factura un parell de cops i em va donar allargues, fins que vaig decidir d’anotar l’import de la feina a la columna de pèrdues.

Aquest company a què he fet referència també pertanyia a la gauche divine, i si l’hagués de classificar dubtaria de si calia situar-lo en el grup dels coneguts o el dels amics. Us en parlaré després d’una pausa musical.

 

9h 18’ 45” SERRAT Sinfónico, Fa vint anys que dic… (track 15) [3’]

 

9h 21’ 45” Gent de la gauche divine: els coneguts (Mauricio Wacquez, Salvador Clotas i Núria Pompeia) [6’ 45”]

 

Com sens dubte recordeu, Joan Manuel Serrat és comptat en l’article a què em vinc referint entre la gent de la gauche divine, i és per això que he posat una cançó seva. És clar que l’he triada amb una mica de mala baba, perquè és una cançó cantada amb un punt de nostàlgia irònica, amb la veu impostada com un vell de 60 anys tòpic i caricaturesc, una mica com si jo, que sóc poc més de quatre anys més gran que ell, parlés més o menys com ho faig ara. És veritat que els anys no passen ni pesen de la mateixa manera per a tothom, però els miracles de la ciència mèdica permeten que dins la seixantena avançada molts puguem dir que encara tenim força, que no tenim l’ànima morta i que sentim que ens bull la sang. Que duri, però.

També s’hi comptava entre la gent de la gauche divine la Guillermina Motta, una altra integrant per cert dels Setze Jutges com Serrat, i en aquells anys de màxima relevància dels divins, la brama atribuïa a la Motta un afer amb Charli Reixach, o, dit amb unes altres paraules, s’afirmava que eren amants, si més no ocasionals. Com a mínim, se sabia o es deia que se sabia que l’extrem barcelonista era un visitant asidu del Bocaccio, el més significatiu i freqüentat dels locals favorits de la gauche. Com podeu veure, això de les sortides nocturnes dels futbolistes no és cap novetat atribuïble als actuals, i menys encara si hom fa me-mòria del que es deia de César, Kubala o Biosca, per esmentar-ne alguns dels més notoris de can Barça abans dels anys 60. I com també podeu veure, els tòpics respecte a les pràctiques sexuals i la transversalitat que s’atribuïen a la gauche divine tenien com a mínim icones visibles de molt diversos camps: cantants, esportistes, artistes plàstics, fotògrafs, cineastes, models, arquitectes, empresaris, activistes culturals, músics, agents literaris, editors, escriptors…

I escriptor era la persona a què em referia abans de la pausa, el xilè Mauricio Wacquez. El vaig conèixer a l’Editorial Labor i després vaig tornar a coincidir-hi a l’Editorial Barcanova, on dirigia un segell autònom, Ediciones Versal. Va ser en aquest segon lloc on em va demanar que corregís el llibre de Ricardo Bofill. Però, com he dit, l’havia conegut a la Labor, i recordo d’una manera molt clara l’astorament que li va produir el cop d’estat militar a Xile, l’11 de setembre de 1973: no feia més que dir incrèdulament que era imposible, que al seu país mai cap militar havia fet una cosa semblant ni de lluny, que la tradició democràtica de l’exèrcit xilè era un model per a tota Sud-amèrica. Durant uns quants dies va semblar que es trobava en estat de xoc, situació anímica que va ser substituïda per la preocupació quant a la sort que podien córrer molts amics seus al país andí. Ens la podem imaginar, donada la sagnant trajectòria criminal del dictador Augusto Pinochet i els seus sequaços.

Com he dit fa una estona, no sabria si classificar Mauricio Wacquez entre els meus amics o entre els coneguts, perquè vam tenir força tracte tant a la Labor com a Barcanova, però no vam arribar, em sembla, a aquell estadi amical en què es fan veritables confidències. Ho dic, perquè força anys després, parlant d’ell amb un excompany comú, em va comentar que s’havia instal·lat a Calaceit amb un seu amant, un efeb, em va dir aquest excompany. Em va sorprendre molt, la seva homosexualitat, perquè en alguna conversa al despatx de Barral a la Labor m’havia dit que tenia un fill a França, engendrat en els seus dies d’estudiant a la Sorbona. Potser m’haurien d’haver pistat alguns comentaris que li vaig sentir quant a la bellesa masculina, sobretot un que va fer d’un escriptor el nom del qual es resisteix a sorgir del fons de la meva ment que, dit amb tota franquesa, jo trobava d’una lletjor considerable. Sigui com sigui, aquest emparellament fet públic al començament del seu període físic crepuscular va donar lloc a una història d’amor digna de la seva producció literària: Mauricio Wacquez es va morir prematurament i d’una manera sobtada, i el seu jove amant va caure malalt diuen que de tristor i poc temps després també es va morir.

Jo no sé si Mauricio Wacquez freqüentava la sala de festes Bocaccio, però si que ho feia un altre conegut meu, també company de treball a la Labor, que no figura en l’elenc recollit a l’article que tantes vegades he esmentat. Em refereixo a Salvador Clotas Cierco, subdirector del departament d’Edicions Generals de l’editorial, que dirigia el poeta Joan Vinyoli. Salvador Clotas era el responsable de l’àrea d’humanitats, que comprenia principalment els camps de la literatura, la història i les arts. L’Editorial Labor era una empresa en què les batalles pel poder eren constants en l’època en què hi vaig treballar, i hi havien diversos bàndols, cadascun dels quals feia la guerra pel seu compte. Potser per mirar de resoldre o com a mínim atemperar aquesta situació, Ramon Trias Fargas, conseller delegat i director general de la casa, en un moment determinat va anomenar quatre subdirectors responsables d’àrees específiques. Un dels subdirectors va ser Fermí Vergés, un antic alt funcionari del departament de propaganda o com es digués de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil que havia hagut d’exiliar-se al Regne Unit, on havia treballat a la BBC. Fermí Vergés havia estat amic del doctor Trueta, sogre de Ramon Trias Fargas, i aquest el tenia com a mentor en assumptes de política, segons vaig saber uns anys després.

Fermí Vergés no podia veure Salvador Clotas ni en pintura, considerava que no es guanyava el sou ni de lluny. Jo feia aleshores de coordinador del procés d’edició i, per alguna raó que se m’escapa, Fermí Vergés em tenia molta consideració i a vegades em feia confidències, com les relatives a Salvador Clotas que us he referit. Recordo que en una ocasió em va dir: “Com és possible que aquest home participi en jurats literaris, si no pot llegir”. Ho deia, amb força mala baba, perquè Clotas era molt miop, sense lentilles no hi veia gens. Un dia, Fermí Vergés va ve-nir al meu despatx i, tot cofoi, em va dir: “El senyor Trias ha cridat Salvador Clotas per acomiadar-lo”. Més tard, no recordo si hores o dies després, em va comentar: “Noi, en Clotas és el tipus més llest d’aquesta casa: no només el senyor Trias no l’acomiadat, sinó que a més li ha apujat el sou”. Per què va passar això, no ho sé, però ho sospito, i després us en diré la raó. El cert és que, entre una part del personal de la casa, Salvador Clotas no tenia gaire bona fama si cal fer cas de les males llengües.

Quan Carlos Barral es va incorporar a l’Editorial Labor, el paper de Salvador Clotas va adquirir més importància, i d’alguna manera va exercir de coordinador dels comités de lectura que s’hi van crear. Hi tornaré, a això.

No sé si la dibuixant Núria Pompeia, conspícua feminista, era de la gauche divine, però el cas és que va afegir-se a la plantilla de col·laboradors externs o a hores de l’editorial de la mà de Barral i, per tant, cal pensar que podia perfectament ser-ne. Hi vaig tenir tracte mentre hi vam coincidir, un any poc més o menys, perquè jo vaig deixar l’editorial el 31 d’octubre de 1975 i Barral s’hi havia incorporat jo diria que al començament de la tardor del 1974. Núria Pompeia i jo vam arribar a fer una amistat superficial, que es reflecteix en un llibre seu que em va regalar i que dec haver perdut en alguna de les mudances que he hagut de fer o ha degut d’anar a parar a casa d’algun dels meus fills, perquè no el trobo, amb una dedicatòria en què, vés a saber per què, em tractava de sant. Anys després, quan la vaig saludar un dia de Sant Jordi en què ella signava llibres al passeig de Gràcia, gairebé no em va reconéixer, senyal evident que no havíem fet una amistat gaire duradora.

Sí que vam acabar fent una amistat permanent Barral i jo. De seguida us ho explicaré.

 

9h 28’ 30” LLACH, El meu amic el mar [3’ 10” inicials]

 

9h 31’ 30” Gent de la gauche divine: l’amic (Carlos Barral) [14’ 45”]

 

Barral va tenir sempre molta tirada al mar, a la navegació a vela, com es pot comprovar a Pel car de fora. Catalunya vista des del mar, la primera de les seves obres escrita en català, si no m’equivoco, i per això he recorregut a “Bressol de tots els blaus”, la boníssima composició musical de Lluís Llach que obre l’àlbum El meu amic el mar.

Tinc en molta consideració el concepte d’amic i em resisteixo a donar o rebre aquest títol que s’atorga en general d’una manera tan àmplia i desinvolta com la Creu de Sant Jordi; vull dir que molts tenen prou amb coincidir en un acte social amb algú i intercanviar dues paraules amb ell o ella per presumir de la seva amistat, i això per no parlar d’aquells que en els mitjans de comunicació qualifiquen d’amigues persones que li són absolutament indiferents o que fins i tot odien cordialment.

Jo puc afirmar que era amic de Carlos Barral –a qui sempre vaig anomenar Carles i sempre vaig parlar en català, al contrari del costum habitual entre els seus amics i coneguts catalans de fer-ho en castellà–, perquè tinc plena consciència d’aquest sentiment d’amistat i puc dir que ha es-tat una de les poques persones per les que he plorat quan ha mort. Quant a si ell em considerava amic, penso que, a part del tracte que em dispensava quan ens vèiem, generalment a Calafell, després que tots dos ens haguèssim desvinculat de l’Editorial Labor, ho testimonien un parell de dedicatòries.

Quan l’any 1975 va aparèixer Años de penitència, el primer dels seus tres volums de memòries, feia poc que jo treballava amb ell a Labor, i va tenir la cortesia de regalar-me’n un exemplar, sense dedicatòria. Me’l vaig llegir gairebé d’una tirada, en un parell de dies, i Barral va acollir amb un somriure inevitable de complaença que jo li digués com m’havia agradat. Sempre va ser un punt narcisista i s’interessava per l’opinió que la gent tenia d’ell. Bé, cal que deixi clar que quan faig aquest judici estic pensant en el personatge Barral, que ell interpretava de manera gairebé constant quan hi havia una mica de públic, només que fossin tres o quatre persones. A Calafell, es disfressava de mariner empeltat de capità Ahab, el de Moby Dick, i implícitament m’ho va admetre una vegada en què li vaig explicar que un periodista s’havia referit a ell tot dient que feia de capità Ahab a la platja de Calafell; a Barcelona, solia cobrir-se a l’hivern, en comptes de amb un abric o un gec com tothom, amb una capa clàssica espanyola, no sé si per semblar un escriptor del Segle d’Or castellà. Solia ser el centre en les tertúlies, i s’hi manifestava generalment d’una manera brillant, irònica i si calia mordaç, gràcies segurament a la seva molt àmplia cultura i no poca intel·ligència. En el tracte amb la gent i els subordinats era cortès, respectuós i deferent; des del dia en què li vaig ser presentat per posar-me a les seves ordres a manera de secretari d’edicions i pigall dins d’aquell laberint d’intrigues i interessos contraposats que era l’editorial Labor em va tractar amb respecte i consideració.

Quan va aparèixer el segon volum de memòries, Los años sin excusa, el 1978, vaig cuitar a comprar-lo i llegir-lo, i el setembre del mateix any, quan feia gairebé tres que les nostres trajectòries professionals s’havien separat, el vaig anar a veure a Calafell i m’hi va escriure aquesta dedicatòria: “Para el viejo Tal i Tal, liberto, amigo constante. Cordialment Carlos”. Ell no estava llavors en un bon moment professional, i això el va dur a escriure aquest “liberto” amb un aire prim d’enveja.

Finalment, quan l’any 1988 es va publicar el seu tercer treball memorialístic, Cuando las horas veloces, primer Premio Comillas de biografía, autobiografía y memorias de Tusquets Editores, vaig també visitar-lo, al desembre, i després de parlar de moltes coses amb un punt d’enyor, va escriure al llibre aquesta dedicatòria, il·lustrada amb un dibuix que representa un peix: “Per a Tal i Tal, en memòria d’aquelles tardes ací descrites i en testimoni d’una amistat ja més que consolidada. Afectuosament Carlos”.

Per tal que veieu a quines tardes es referia en la dedicatòria, heus ací el fragment de Cuando las horas veloces en què es descriuen, al començament del capítol VII:

 

No recuerdo o tal vez prefiero no recordar con exactitud en qué momento comenzó aquella vida dividida que me mantenía por las mañanas en la amable oficina modernista de la calle Balmes y por las tardes en el angustioso edificio fabril de la editorial Labor, en la calle Calabria. Debió de ser entre el setenta y cuatro y el setenta y cinco, o tal vez un poco antes. Aquellas tardes eran como carcelarias. Recuerdo sobre todo las de finales de otoño, cuando los días agonizan tan pronto, como verdaderamente tristísimas. Teóricamente yo gobernaba allí, en aquella planta de jaulas de cristal pobladas de poetas y filósofos, de gramáticos y correctores, pero todos y yo mismo estábamos allí de paso, todos los días, con ganas de escapar y con el tiempo justo. Mis horarios no coincidían con los de los compañeros más simpáticos y cordiales y por lo menos la mitad de aquellas medias jornadas transcurrían en soledad o en compañía del jefe de programación editorial, [aquí el meu nom], poeta emboscado y creo que ministro evangélico, en todo caso persona pacientísima. Cuando atardecía y nos íbamos quedando solos, con montañas de expedientes de libros absurdos y desencaminados, nuestra conversación iba escapando hacia zonas más humanas. Pero si no se daba el caso la soledad de mi jaula de cristal, mal iluminada con tubos de neón en el centro de aquel panal a oscuras, se hacía punzante y penitenciaria. En el otro extremo de la planta lucía también una luz mortecina, en el despacho de mi nuevo subordinado el poeta Joan Vinyoli, condenado a ocuparse de las colecciones de medicina y veterinaria de la casa. Pero Vinyoli vivía asustadísimo allí dentro y rehusaba la conversación hasta que al punto de las siete y media pudiéramos escapar juntos al vecino bar La Pera. Allí resucitaría y se liberaría del torturante rencor que lo devoraba con un par de copas y algunas observaciones sobre un poema de Rilke, o tal vez una velada protesta por las muchas humillaciones a las que se sentía sometido. A esas horas ya habían escapado el novelista Mauricio Wacquez –con quien había hablado un momento nerviosamente a las cinco a puerta de jaula–, la editora Montse Mateu –Mont Tse Ma Teu, un nombre tan chino y tan catalán, decía Octavio Paz en una carta–, el poeta Luis Izquierdo –que había huido agotado por su titánica empresa de redacción en solitario de una enciclopedia de las literaturas que ya se sabía que nunca llegaría a existir– y, si acaso había estado allí aquella tarde, Salvador Clotas. Incluso los sabios gramáticos –como el señor Duval, el lexicógrafo Martínez de Sousa y otros menos esclarecidos– o el ingeniero Palop habían terminado ya sus tareas casi escolares. Quizás alguien, por fortuna, se había retrasado lo bastante como para engrosar la liberadora tertulia de La Pera; Mercedes Casanovas tal vez, secretaria de derechos de autor que compartía mi esquizofrénica dedicación también desde Barral Editores y que hacía tiempo me esperaba con ganas de conversar.

La tertulia de La Pera era muy diferente según se añadiera o no Francisco Gracia, cuya presencia era más bien secante y quien, a título de director general, compartía la dirección de aquella enorme vejiga editorial conmigo y con Joan Guitart, futuro conseller d’Educació i de Cultura de la Generalitat democrática. Joan Guitart era el puntal en la casa del político y financiero Ramón Trías, presidente de la compañía, al que en esa época, antes de la muerte del dictador, veíamos muy poco. Los grafistas, portadistas, diagramadores y delineantes, con los que yo tenía tratos por razones orgánicas y también por afición, no formaban parte de aquella sociedad de forzados ni asomaban a nuestras tertulias; vivían demasiado asustados en aquel período de reestructura de la empresa que parecía más bien liquidación. Una temporada estuvo allí de portadista mayor la dibujante Nuria Pompeia, esposa de filósofo rococó, y ésa sí era de mi misma cuerda, además de atractiva y brillante. Pero eso debió de ser más tarde. El estudio de los dibujantes era, por otra parte, mucho menos opresor que nuestras instalaciones y yo sentía mucha envidia por aquel espacio abierto y participativo, abrigado por viejos muebles y arrimaderos de madera. Por cierto que, aparte de las gentes que digo, la única persona que inspiraba cordialidad en aquel campamento era Ramón, el carpintero, un hombre para todo, extremosamente servicial y muy simpático. Enterado de que me habían robado la caña del timón de mi vieja barca se empeñó en tallarme una según un modelo de museo. Una hermosa caña que conservo y que lamentablemente encaja mal en el tronco de todos los timones.

Solía acudir a la calle Calabria a eso de las cinco, con tendencia al retraso, y escapaba de allí puntualmente, en cambio, antes de las ocho. A veces a esa hora debía reunirme con Gracia en su despacho y esos días no había tertulia ni comentarios de Rilke. La doble dedicación no había aumentado mis haberes y mi situación seguía siendo difícil, de manera que el sacrificio de tiempo y de facultades no tenía compensación alguna. Ahora, al cabo de los años, recuerdo aquellas obligaciones vesperales de los primeros tiempos con verdadero terror. Curiosamente, aquella situación se aliviaría con la muerte de Franco, como si la descongestión política nos hubiera rejuvenecido a todos, o a casi todos, a la vez.

 

Després d’aquesta explicació de les seves tardes a l’Editorial Labor, Barral explica així per què havia anat a parar en aquesta editorial:

 

Todo había empezado con una más que considerable ampliación de capital en Barral Editores, cuya expansión un tanto alegre había creado un activo descompensado entre el nivel de crédito y el volumen de la exportación no reembolsada en las Américas. Los nuevos accionistas mayoritarios eran, creo yo, la editorial Labor, el Banco Urquijo y Explosivos Río Tinto, vinculados entre sí nunca supe en qué medida. La negociación la habían llevado a cabo Alberto Oliart y Ramón Trias Fargas, con quien siempre me llevé muy bien pero que no mantuvo en aquello un papel principal. A partir de esa operación financiera, los consejos de administración importantes se celebraban en la sede de Explosivos, en Madrid. De allí salió el mandato de Francisco Gracia, director general de Labor y adjunto de Barral Editores, en casi exacta correspondencia con mis cargos pero al revés, y hombre del nuevo capital en ambas firmas. Recuerdo la sorpresa que me produjo su inesperado nombramiento en un consejo en Madrid, en medio de personas casi desconocidas, en un salón de decoración ortopédica. Eran los tiempos del reinado de Leopoldo Calvo Sotelo en aquella casa. A Calvo Sotelo sí le conocía entonces y solíamos tener interesantes conversaciones sobre gemología y el esplendor inerte de los minerales. También formó parte de aquel consejo de administración, aunque seguramente más adelante, el futuro ministro Miguel Boyer. A aquellos consejos decisorios, presididos por el profesor Naharro y tan ceremoniosos, asistían gentes de la gran empresa, no sé bien a qué título. Yo me sentía únicamente amparado por Alberto Oliart y alguno de sus amigos, consejeros por la minoría.

En la pequeña editorial de la calle Balmes crujieron las estructuras. Fernando Tola resultó incompatible con la gestión de Gracia y acabó partiendo hacía México definitivamente a hacer las Américas por cuenta de la editorial y de Distribuciones de Enlace, que también había pasado a la órbita de Labor. Montserrat Sabater, secretaria del consejo además de secretaria de dirección, asumió funciones gerenciales, con mucha eficacia por cierto. Montse, la joven y decidida colaboradora de la Seix-Barral de los años de esplendorosa militancia -un trabajo que había abandonado para casarse- se había incorporado voluntariosamente a las maniobras de resurrección. Parecía igual a sí misma pero venía impuesta de una segunda juventud agresivamente burguesa y de una adustez un poco germánica. Un paso mas adelante, la contabilidad y las ventas pasaron a Labor, y también lamentablemente las exportaciones, lo que traspasaba los beneficios fiscales y crediticios pero no los riesgos más que graves, y desapareció Rafael Soriano, que había sido siempre mi motor empresarial y la única persona que seguía creyendo en mi astucia para los negocios. Se produjo, pues, un empequeñecimiento claramente preagónico, aunque la producción y los programas no menguaron sino muy lentamente. A pesar de los cambios y de las mutilaciones, las mañanas en aquella casa seguían siendo estimulantes y creativas, privando el ingenio sobre el resquemor y las previsiones pesimistas. Aquella casa seguía siendo punto de cita de gentes con ideas vivas y generosas, fábrica de inventos, y el catálogo editorial crecía con naturalidad, todavía sin cortapisas y cautelas. Eso hacía mucho más duras las tardes de Labor, en las que a lo mejor había que tomar decisiones sobre tratados de ingeniería hidráulica o de clínica canina, casi siempre a partir de la opinión neutral de consejeros especializados que a menudo ni siquiera sabían alemán, el alemán en que estaban impresos los originales. En Labor había colecciones humanísticas, sobre todo de historia, a las que podía prestar más atención personal y alguna curiosidad de lector, pero en muchos sectores me veía bajo la presión de otros criterios. Era dogmática, por ejemplo, la preferencia por la psicología positivista y mecanicista, o por el neorracismo norteamericano y la etología humana. Eisenk y las paparruchas de sus discípulos parecían allí el faro extremo de las humanidades. Y Konrad Lorenz parecía de izquierdas y del remoto pasado. Sin embargo mis decisiones no eran todavía vetadas. Y en eso consistía la partición esquizoide del empleo del tiempo de la persona. Ser uno por las mañanas, pensando e inventando a placer y con relativa satisfacción de uno mismo, y otro, a disgusto, por las tardes, y finalmente casi nadie por las noches, cuando regresaba harto y enojado con el mundo y a lo sumo revolvía nerviosamente las notas de un texto comenzado hacía mucho tiempo que seguramente había muerto ya de envejecimiento.

 

9h 45’ 45” BACH, Sonata per a viola de gamba, track 1 [4’ 15”]

 

9h 50’ Comentaris al fil del text de Barral

 

Efectivament, Barral apareixia per l’editorial Labor a les tardes i teòricament havíem de dedicar una estona a examinar i resoldre les diverses qüestions que es presentaven i els molts expedients dels llibres sotmesos a estudi de publicació, potser no tan absurds i descaminats com ell deia, però en qualsevol cas, massa nombrosos per a la seva paciència. Deia ell que jo era persona pacientíssima, però en realitat s’equivoca, perquè més aviat tendeixo al contrari; el que passava és que ell prenia per paciència el que era més aviat respecte i urbanitat, perquè un servidor va ser educat en aquells anys en què es consideraven necessàries la cortesia i les bones maneres. Certament, la majoria de tardes no hi havia manera de fer avançar la feina, perquè Barral era un cap que no tenia mai la porta tancada i tothom entrava al seu despatx quan volia i com volia, de manera que les interrupcions hi eren constants. Aquesta impressió de tristor i soledat que expressa Barral sens dubte li era provocada per la seva situació personal, explicada en part al segon fragment que he llegit. De fet, les tertúlies al seu despatx de la Labor i de Barral Editores es muntaven amb una facilitat de terrassa de cafè. Els tertulians habituals solien ser Mauricio Wacquez, Salvador Clotas, Josep Francesc Ivars, Mitxi Strausfeld, Núria Pompeia, Lluís Izquierdo i altres, no alhora ni només per fer petar la xerrada en alguns casos, que hi havia qui venia realment per feina, tot i que gairebé sempre la conversa derivava cap a zones més humanes, segons afirmaria Barral. Que a estones fòssim quatre o cinc persones tertuliejant no era pas una cosa raríssima, de manera que us podeu fer una idea de com de difícil podia arribar a ser tirar endavant la feina ordinària i inevitable; sospito que Barral s’adonava, d’això, cosa que explicaria l’erroni adjectiu de pacient que m’aplica.

Em vénen al cap un parell d’anècdotes en relació amb aquestes trobades al despatx de Barral. En una ocasió, vaig explicar a la Núria Pompeia i a en Barral com veia les relacions laborals en general, i aquest va dir a la dibuixant: “En Tal se’ns acaba de declarar socialdemòcrata”. Aquesta observació em va agafar totalment de sorpresa, perquè en aquells temps, jo, de política, no en sabia res, era un pardillo total, i això de socialdemòcrata em va sonar a grec, per no dir a xinès. Sí que hi havia actuat activament com a diguem-ne sindicalista, però d’una manera totalment amater, desvinculada de qualsevol organització sindical o política clandestina. Reitero, era un veritable pardillo, tant, que no em vaig adonar mai de la militància política clandestina d’uns quants dels meus companys de treball a la Labor; però d’això ja us en parlaré després o la setmana vinent.

A l’octubre de 1975, mentre Franco romania en situació preagònica, circulaven tota mena de rumors originats a Madrid i traslladats a la perifèria per gent aparentment ben informada. Entre els portadors de notícies hi havia Salvador Clotas, qui, durant aquell mes, cada vegada que venia portava notícies noves. Una vegada, que Franco estava pràcticament mort i que Joan Carles havia pres el poder i havia nomenat José María de Areilza, el comte de Motrico, president del govern; una altra vegada, era Antonio de Senillosa l’afavorit amb un alt càrrec per Joan Carles amb Franco encara viu però agonitzant, sempre pràcticament mort… La qüestió era que cada notícia de fonts molt ben informades, i en va dur unes quantes, era desmentida per la realitat dels fets immediatament.

En la descripció de les tardes barralianes a l’editorial Labor hi ha també una referència a Joan Vinyoli. És cert que molts vespres, en aquella planta de l’empresa plena de veritables gàbies de vidre, només hi restàvem Barral, Vinyoli i jo, i a vegades ells dos se n’anaven al bar La Pera, que estava en la mateixa illa de cases de l’editorial a uns escasos deu metres de la porta d’aquesta, mentre jo em quedava a enllestir algunes coses o marxava a casa.

En una de les escasíssimes vegades que em vaig afegir a la visita a La Pera, vaig ser testimoni d’un dels episodis d’ensulsiada anímica i física del poeta Vinyoli. Com és conegut, bebia, però amb molt mala consciència, tanta, que quan se n’anava al bar a fer-ho durant la jornada laboral, deia indefectiblement que anava a prendre un suc de tomàquet. En l’ocasió a què faig referència, la conversa a la barra del bar havia anat per uns camins molt íntims, tant, que em va sorprendre que un home ja gran demanés de fet consell a un aleshores marrec, al menys relativament parlant, com jo. El cas és que l’home havia anat acumulant alcohol i va arribar un moment que li va fallar el físic i es va esfondrar, no podia romandre dret. Entre Barral i jo el vam asseure a una taula i vam mirar d’aturar algun taxi. El fet és que cada vegada que n’aturàvem un i sortíem després del bar tot ajudant Vinyoli a caminar, el taxista engegava i marxava. Finalment, Barral va trucar la seva dona, qui va venir a buscar-nos amb cotxe.

Jo sospito que Vinyoli, quan es quedava cap al tard a l’editorial, el que feia era escriure, potser perquè li resultava més còmode fer-ho allà que a casa seva. El fet que Barral esmenti que ell i Vinyoli parlaven de Rilke quan plegaven alhora per anar a La Pera, semblaria confirmar la meva sospita, potser tant com aquest episodi. Estàvem un capvespre Barral i jo despatxant després que hi hagués marxat tothom menys Vinyoli, quan aquest va entrar al despatx i ens va demanar la nostra opinió respecte a un poema que acabava d’enllestir. Bé, estic segur que volia l’opinió de Barral, no pas la meva, tot i que més endavant va arribar a apreciar-me i crec que a considerar-me amic; però com que també era un home fet a l’escola antiga de la cortesia i les bones maneres, va tenir la delicadesa de fer-me partícip d’aquella mena d’estrena. El poema era aquest:

 

Ramat

 

Vénen les cabres d’olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb devantal de cuir
–que no les prenyin totes.

 

Menjar formatge, beure vi,
sota un alzina, amb el celatge al fons
–roig, gris, morat–, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L’altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.

 

Aquest excel·lent i per a mi inoblidable poema el va publicar més endavant, el setembre de 1976, en el recull Vent d’aram.

No em queda temps per seguir aportant records d’aquells anys a la Labor immediatament anteriors i posteriors a la mort del dictador Franco, si és que vull acomiadar-me, com de costum, amb música, de manera que deixaré per a la setmana vinent parlar-vos d’aquella mena de cau de polítics de pelatge divers que va ser l’editorial del carrer Calàbria de Barcelona. Us deixo amb M. del Mar Bonet, que posa veu a un dels poemes de Vinyoli que componen els Cants d’Abelone, “Caigué la nit”, amb música de Rafael Subirachs i amb el desig que passeu una bona setmana fins que ens retrobem dijous vinent, minuts després de les nou del vespre, si és del vostre gust. Bona nit

 

9h 56’ 45” M. DEL MAR BONET, Cants d’Abelone, “Caigué la nit” [3’ 06”]

L’escuma dels dies – 20

(17/maig/07)

 

Contingut: Robatoris de material i altres actes delictius. Llamps i trons. Eco i Narcís. Unes notes sobre el mite de Narcís. La gauche divine.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” Robatoris de material i altres actes delictius

 

El divendres 23 de març a La Vanguardia va aparèixer aquesta notícia:

 

Madrid. (EFE).- Un joven de 23 años murió anoche electrocutado en la avenida del Robledal de la localidad madrileña de Villalbilla. Fuentes de la Policía Local informaron de que al parecer el joven estaba intentando robar en una caseta de Unión Fenosa con otros dos hombres, que han sido detenidos y que fueron los que dieron aviso pasadas las diez de la noche.

La Policía alertó a Emergencias 112 y cuando una unidad del SUMMA llegó al lugar se encontró al joven tendido en la vía pública junto al transformador eléctrico de la caseta de Unión Fenosa. Fuentes de Emergencias 112 precisaron que se hallaba inconsciente y en parada car-diorrespiratoria tras haber sufrido una descarga de alta tensión.

Pese a que durante media hora el equipo del SUMMA le realizó maniobras de reanimación, los facultativos sólo pudieron certificar su defunción. Al parecer, el joven y los otros dos hombres estaban robando cable de cobre del transformador cuando la víctima recibió la descarga de alta tensión que le provocó la muerte.

 

Immediatament, l’escuma dels dies em va dur als anys 40 i 50. En els anys 40, l’enllumenat públic del meu barri era molt escàs. Jo vivia llavors a l’avinguda Diagonal, entre els carrers Lepant i Padilla. És clar que en aquells dies el meu carrer s’anomenava Avenida del Generalísimo Franco, com indicava una placa de marbre que hi havia a la façana d’un dipòsit o garatge de la Diputació situat a la confluència de l’avinguda, el carrer Diputació i el carrer Padilla. Ara, els elements es van encarregar de descobrir-nos als nens que jugàvem al carrer que aquest no sempre s’havia dit Avenida del Generalísimo Franco. Una mica més avall de la placa de marbre amb el nom del carrer, la pluja va anar eliminant la pintura que tapava un altre nom, el qual finalment va poder llegir-se clarament: Avinguda del 14 d’Abril. Curiosament, a vegades les parets no són només testimoni de les mudances del temps, sinó que fins i tot ens les expliquen.

Per sort, amb la tornada de la democràcia, els edils barcelonins van tenir la bona pensada de restituir a aquesta via el nom que li havia donat Ildefons Cerdà en projectar-la i no van caure en la temptació de rebatejar-la, posem per cas, com a Avinguda del 15 de Juny, o del 6 de Desembre, o del Rei Joan Carles.

En els anys que rememoro, aquell tram de la Diagonal era un carrer no gaire ample i sense asfaltar, paral·lel a la rasa de la via fèrria que uneix l’estació de França amb el baixador del carrer Aragó. Per aquesta via, que quedava totalment al descobert des del carrer Castillejos fins a Marina, tres travesies, circulaven tota mena de trens, tirats per màquines de vapor. En aquells temps de penúria i estraperlo, els nens jugàvem al carrer, i més d’una vegada vam ser testimonis d’actes que, segons la llei, eren delicte.

Per exemple, en trens procedents de València, es podia veure com tan bon punt sortien del pont del carrer Marina, algú s’enfilava al sostre d’un vagó i del dipòsit d’aigua, prèviament buidat, és clar, treia un sac d’arròs, o un bot d’oli, i el llançava a la via, on era recollit per un enllaç. Una veïna de la meva escala n’era, d’enllaç. Aquells queviures, com us podeu imaginar, anaven a parar al mercat negre. M’imagino que la meva veïna tenia familiars a l’horta valenciana i aquesta manera de fer no només era per treure més profit econòmic d’allò que conreaven, millor pagat al mercat negre, és clar, sinó també per evitar els burots que hi havia a l’estació. En aquella època, a les entrades de la ciutat de Barcelona hi havia uns burots per cobrar unes taxes que gravaven els aliments que venien de la rodalia, com ara l’Hospitalet o el Prat.

Les maniobres dels estraperlistes als sostres dels vagons no estaven pas exemptes de riscos. El tram que he esmentat transcorria entre dos ponts, el de Marina i el de Castillejos, i si un badava i estava dret al sostre en arribar-hi, podia ser tirat a a la via en topar-hi. De fet, hi van haver diversos morts per aquesta causa. Entre suïcidis i accidents, cada any hi vèiem com a mínim un mort atropellat per un tren. Encara veig la imatge d’una veïna del carrer tallada per la meitat, i un tros de nas d’un home, que va quedar a la via després que recollissin el cadàver, sens dubte no vist pel personal que l’havia retirat.

Una altra cosa que vèiem fer amb una certa freqüència era el robatori de material dels trens de mercaderies, especialment carbó. Hi havia materials que es trasportaven en vagons descoberts, i quan la màquina havia d’arrossegar molts vagons circulant de l’estació de França cap al baixador del carrer Aragó, a vegades caminava molt lentament o fins i tot es donava el cas que les rodes lliscaven i el convoi gairebé s’aturava. Aquesta marxa lenta era aprofitada per gent que pujava als vagons i llançava a la via el que podia, com he dit, moltes vegades carbó. Un cop el tren havia passat, el recollien i se l’enduien. Penseu que en aquells anys, moltes vegades faltava el gas i calia cuinar amb carbó. A casa meva, hi teníem un fogonet de carbó i un altre de benzina, que va estar a punt de causar una tragèdia quan el combustible va vessar i es va encendre. Us estalviaré haver-me de sentir explicar-ho, perquè començo a tenir la impressió que això us sonarà a batalleta.

Tornaré, doncs, a allò que m’ha donat el peu del que us explico avui, el desgraciat robatori de material a Villalbilla el 23 de març. Al meu carrer, l’enllumenat públic era molt escàs com he dit: un pal cada trenta o cinquanta metres, amb una pantalla metàlica pintada de blanc i una bombeta d’incandescència que no crec que fos de més de 60 watts de potència. Doncs bé, sigui perquè hi havia gent que no volia cap enllumenat vés a saber per què, sigui perquè les robaven per utilitzar-les o vendre els casquets de llautó, que els drapaires pagaven a bon preu, les bombetes duraven ben poc, al seu lloc. En aquells dies de misèria hi va haver drapaires que van prosperar d’allò més –al carrer Consell de Cent, fronterer a casa meva, hi havia un drapaire que va acabar construint-se una casa de baixos i dues plantes– a base de comprar metalls, ampolles, paper, draps i roba bruta, com diu la cançó d’en Serrat. Els drapaires et compraven tota mena de metalls, des dels casquets de les bombetes fins al paper d’estany dels colls de les ampolles, que a les cases es tenia cura de retirar i acumular fins a disposar d’una quantitat valorable pel drapaire.

I relacionat amb aquest tema, faré un salt de deu anys per traslladar-vos als darrers de la dècada de 1950. Treballava jo llavors a l’Empresa Nacional de Motores de Aviación, l’antiga Elizalde. Doncs bé, en sortir de la factoria els treballadors havíem de passar per una porta petita i ense-nyar al porter el contingut de la bossa, si en dúiem, per tal que comprovés que no ens emportàvem res que no fos nostre. Alguna vegada vaig sentir a dir que hi havia qui mirava de sostreure material, m’imagino que per vendre-ho; encara hi havia misèria, però no tanta com en els anys quaranta.

Com que a hores d’ara sembla que la cosa és molt diferent i no és estrany veure al costat dels contenidors de la brossa mobles, electrodomèstics, estris o roba llençats quan encara estan en condicions de ser usats, resulta gairebé increïble la notícia que encapçalava el programa d’avui, i em costa d’imaginar que algú vulgui sostreure cable elèctric per vendre’l i fer alguns diners. A no ser que es tracti d’un cas semblant al que vaig llegir fa temps en la premsa local, d’una gent atrapada robant material de construcció amb la intenció evident de fer més rendible alguna obra de reforma, bé per la via de cobrar al client un material aparentment comprat i realment sostret, bé per fer la reforma en el propi domicili només posant la mà d’obra.

En aquells anys del final de la dècada de 1950 que he evocat, algú al meu carrer va aconseguir autorització per organitzar una mena de festa major, algú que devia tenir influència per la raó que fos entre els manaires municipals i governatius. Es va ornar la vorera del carrer amb garlandes de paperets, es van instal·lar un sistema d’amplificació i un empostissat, i durant tres o quatre dies hi va haver música, ball i potser alguns petits espectacles, dels quals només recordo un pallasso que feia uns acudits molt tronats; per exemple, havent demanat el nom a un nen que es deia Julio Meroño, el còmic va fer: “Ah, Julio Madroño”, i es va quedar tan ample i convençut que feia gràcia. També recordo que en les estones que es posava música, es feia allò dels discos dedicats, i potser perquè el meu pare la hi va dedicar a la meva mare, em va quedar gravada per sempre, o al menys mentre conservi la facultat de recordar, la peça “En forma”, que va fer famosa arreu l’orquestra de Glenn Miller.

 

9h 17’ 15” GLENN MILLER, En forma [3’ 30”]

 

9h 20’ 45” Llamps i trons

 

El Primer de Maig va clarejar tempestuós a la nostra comarca i durant una bona estona va estar tronant mentre queien uns bons xàfecs. Tot mandrejant al llit, pensava en aquest fenomen acústic que anomenem tro.

El tro és el so de l’ona de xoc causada per un llamp. Quan es produeix aquesta potent descàrrega elèctrica, l’aire que l’envolta s’escalfa instantàniament a més de 43.000 graus centígrads i per tant s’expandeix molt ràpidament i tot seguit, en refredar-se, es contrau. Aquesta ràpida expansió i contracció genera ones de xoc que són les que fan el soroll que coneixem com tro. Si el llamp s’ha produït prop d’on ens trobem, sona com un txac molt sec i potent acompanyat immediatament després per un seguit de retrunys i ecos que disminueixen progressivament. Si estem lluny del lloc on ha hagut el llamp, sentim arribar el tro tot retrunyint amb intensitat creixent i decreixent després d’un màxim.

Com que el so i la llum viatgen a velocitats diferents a través de l’atmosfera, es pot mesurar el lapse de temps entre la percepció de tots dos fenòmens per fer una estimació de la distància a la que s’ha produït el llamp. La velocitat del so a l’aire encalmat és d’uns 340 m/s, mentre que la de la llum és d’uns 300.000 km/s, cosa que fa que el llamp es vegi d’una manera gairebé instantània, només unes quantes milionèssimes de segon després d’haver llampegat; així, doncs, es pot calcular la distància a la qual s’ha produït un llamp a raó de 340 metres per cada segon o aproximadament un kilòmetre per cada 3 segons de temps que passa entre que es veu el llamp i se sent el tro.

Mentre pensava això al llit estant, em venia insistentment al cap una parella de noms, Eco i Narcís, sens dubte evocats pels retrunys dels trons. Que em vingués el nom Eco, s’explicava fàcilment pels ecos dels trons que arribaven al meu cervell; però i el de Narcís?

Des de petit, quan no tenia potser ni deu anys, em vaig aficionar a les llegendes de la mitologia grega, segurament seduït per una de relativa a Aquil·les que vaig llegir a casa d’un veí, en què es relatava una de les versions de la mort de l’heroi.

I entre els llibres que he llegit d’aquesta matèria, hi ha Mitologia grega. Déus, homes i monstres, de Michael Gibson, on es recull una versió dels mites d’Eco i Narcís que, en la traducció de Josep Vallverdú, fa així:

 

9h 23’ 15” Eco i Narcís

 

La nimfa Eco seia sola en una muntanyeta no lluny d’Atenes. Deixà anar el cap enrere i tancà els ulls acariciada per la suau brisa a la galta i rebent el sol primaveral a la cara. La mica d’airet li movia la llarga cabellera rossa.

Quan, més tard, Eco va alçar-se, va sentir veus no lluny d’on era. Un home i una noia parlaven, i la nimfa decidí de veure qui eren sense que ells s’adonessin de la seva presència. Sospitava que llur encontre podia ser de mena romàntica i, sempre ple el seu magí de pensaments amorosos, no pogué resistir d’espiar si la noia era una de les nimfes del seu propi grup.

Avançà silenciosament entre els arbres. Aviat pogué ullar des de darrere una mata vers un sot del terreny. Com havia imaginat, allí, asseguda en un marge molsós, hi havia una nimfa coneguda. Pero quan Eco veié de qui eren els braços que abraçaven la nimfa, obrí la boca alarmada, perquè va reconèixer la parella com el gran déu Zeus. Lentament retrocedí temorosa del que Zeus podia fer si s’adonava que ella els espiava. Quan fou a distància prudent, apressà la passa, alleujada.

Rarament hi havia algú altre fora de les nimfes al bosc, però ara Eco veié una dona bella i esvelta, vestida amb un mantell porpra, que s’acostava, i el seu cor tornà a palpitar de temor, perquè sabia qui era, també. Era Hera, reina dels cels, la dona de Zeus. L’expressió del rostre d’Hera demostrava que estava enutjada.

-Escolta, nimfa, digues. Has vist si per aquí passava el meu espòs, i no pas sol? -demanà-. Em sembla que ha de ser a prop, i em cal trobar-lo de seguida.

-Com el coneixeria, si el veia, digues? -demanà Eco.

Per descomptat, prou que ho sabia, però estava aterrida de trobar-se ficada en una disputa entre Zeus i Hera. Les baralles violentes d’ells dos eren prou conegudes. La gent prudent mirava d’estar ben lluny quan es produïen.

Hera observà atentament la noia, sospitant, és clar, que no era tan innocent com semblava.

-El meu espòs és Zeus, saps? -digué la deessa-. Vinga. No em diràs que tu, una nimfa, no el coneixeries!

-Em penso que sí que el coneixeria, ara que sé qui ets tu -replicà Eco-, però tot el matí que recorro el bosc i no hi ha ningú més que jo.

Hera quedà convençuda. Es tombà i reféu el camí per on havia vingut. Un cop dalt de l’Olimp, però, en mirar cap a baix, va veure Zeus i la nimfa, enllaçats de braços, caminant enfora del bosc.

Les belles faccions de la deessa es torçaren de ràbia. Eco l’havia enganyada, això estava clar, i calia que en patís les conseqüències. De manera que la deessa li llançà una maledicció que li impediria de parlar i de cantar com tant li agradava. Tot el que des d’aquell moment podria fer seria repetir les darreres paraules que els altres li dirien a ella.

Vivint a la mateixa comarca del país hi havia el jove Narcís, fill d’un déu del riu i d’una nimfa. Era un jove ben plantat, tan bell que totes les noies que el veien se n’enamoraven sense remei. Però la seva mare l’havia malcriat. Li havia dit tan sovint que era massa bell per perdre el temps amb les noies del lloc, que ell s’ho havia cregut. De fet, el seu magí anà més enllà, i la seva vanitat augmentava de dia en dia, fins que decidí que possiblement cap dona del món no era digna d’ell.

Aviat els seus amics foren incapaços de resistir aquella vanitat i l’abandonaren un a un. Narcís, però, s’acontentava amb la seva pròpia persona. Un dia caminava pel bosc on Eco havia trobat Hera. Eco hi tornava a ser, trista, solitària figura, que no es relacionava amb ningú des que ja no podia parlar amb les seves amistats. Va veure Narcís dret sota un raig de sol i comprengué a l’acte que l’estimaria tota la vida.

Se li acostà, desitjosa com mai de parlar, però ell li féu gest que s’apartés.

-Deixa’m sol, noia -digué amb menyspreu-. No veus que m’estàs molestant?

-M’estàs molestant -contestà Eco.

-Que jo et molesto? Quines rucades dius!

-Rucades dius -respongué Eco.

-Insolència inqualificable -protestà Narcís-. Si sabessis qui sóc, series més educada. Ja és hora que vosaltres, les nimfes, tingueu més respecte.

-Més respecte -respongué Eco.

-Això està més bé -declarà Narcís-. Però vosaltres, les xicotes, sou totes igual. Tot el que voleu, és fer-me l’amor a mi.

-Fer-me l’amor a mi -Eco respongué.

-El que em pensava. Tu ets com totes les altres. Mira, adéu.

-Adéu… -respongué Eco, impotent.

Narcís prosseguí la seva marxa pel bosc i arribà en un clar on remorejava una font. A prop hi havia tolles ornamentals on l’aigua era quieta, clara i llisa com en un mirall. Narcís tenia set, i s’agenollà a la vora d’una tolla a beure. Féu tassa amb les mans i va inclinar-se, pero s’aturà a mig gest. I és que, mirant-se’l a ell, hi havia la cara més meravellosa que mai hagués vist: d’aquí el seu astorament. No tenia idea que es tractava del seu propi reflex. El cor li anava de pressa, i comprengué que havia fet bé d’esperar algú digne d’ell abans de comprometre el seu cor.

Un llarg temps s’estigué agenollat, contemplant el seu reflex, a cada minut que passava més encisat. Llavors parlà i se sorprengué de no rebre cap resposta, tot i que els llavis del desconegut es movien. No podia ser que la persona que tenia al davant, dins l’aigua, no sentís com ell sentia. Tornà a adreçar-se-li i no obtingué tampoc resposta. S’inclinà encara més per besar els llavis que es movien però dels quals no eixia cap so, i a l’acte la bella cara es destruí.

Narcís es queda immòbil. Al cap d’un xic la tolla reprengué la calma i tornà el rostre. Un cop més s’inclinà per besar-lo però tornà a succeir el mateix. I encara, quan una altra vegada fallí, i el rostre s’esvaní per tercera vegada, engegà un crit malgeniüt.

-M’has rebutjat -cridà-. No puc viure sense tu!

Així dient, desembeinà la daga i es clavà l’aguda punta al cor.

-Adéu, ésser estimat! -cridà mentre queia. Lluny, entre els arbres, es deixà sentir un eco:
-Ésser estimat!

Narcís jeia mort, però encara que havia estat vanitós i egoista, havia estat un bell home, i els déus s’entristiren de veure’l desaparèixer per sempre. Al lloc on la seva sang es vessà per terra aparegué una nova flor, de pètals blancs i un botó vermell al centre. La flor s’agitava al vent sobre el llarg tany, i el seu reflex s’ondulava sobre l’aigua de la tolla. Des d’aquell dia, la flor porta el nom de Narcís.

 

9h 31’ BACH, Variacions Goldberg [2’ 30” primers]

 

9h 33’ 30” Unes notes sobre el mite de Narcís

 

En el diccionari Espasa de la mitología griega i romana, després d’explicar el mite de Narcís, s’hi inclou un seguit de referències culturals que s’hi relacionen. Pel que fa a la llengua, diu que, convertit en un nom comú, un narcís és un home enamorat d’ell mateix, fascinat per la seva bellesa pròpia. En psicoanàlisi, el narcisisme és un comportament desviat en el qual el subjecte experimenta una admiració exclusiva i malaltissa per ell mateix.

Quant a la literatura, diu que la versió més coneguda del mite és la que Ovidi recull a les seves Metamorfosis. En aquesta versió, Narcís reconeix haber-se pres per un altre i comprèn el caràcter impossible del seu amor. La gran riquesa poètica del tema ha inspirat un gran nombre d’il·lustracions literàries i d’interpretacions sovint divergents. Rousseau, en Narcís o L’amant de sí mateix, fa de Narcís un jove que s’enamora d’un retrat en què, sense saber-ho ell, havia estat representat com si fos una dona: el mite s’associa aquí a una reflexió sobre la relació amb el jo propi. L’amor a sí mateix apareix denunciat a Narcís o L’illa de Venus, de Clinchamp de Malfilâtre, un autor francès del segle XVIII, on Narcís, destinat a amar Eco, s’enamora a desgrat d’ell del seu reflex mateix, però es mor de desesperació en descobrir la veritat. El tema, il·lustrat també per Giambattista Marino a Galeria el 1620 o pel poeta portuguès Antonio Feliciano de Castilho a Lletres d’Eco a Narcís el 1821, representa sempre el perill del amor a un mateix.

A finals del segle XIX el tema troba uns tractaments nous. La figura de Narcís apareix com a teló de fons a El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, en què tots els miralls tornen al protagonista la imatge enganyosa d’una beutat inalterable, mentre que el seu retrat reflecteix misteriosament el seu rostre veritable, marcat pels senyals del temps i del vici. Cap als mateixos anys finals del segle XIX, André Guide, en el seu Tractat de Narcís, converteix la figura mitològica en la representació de l’artista preocupat per anar més enllà de les aparences, tot essent aquí la transparència de l’aigua on Narcís es contempla el símbol de la perfecció de l’obra d’art, contenmplació imprenscindible, per tant, malgrat els riscos que comporta. García Lorca ofereix una visió intimista del mite en “Narciso”, un poema del llibre Canciones, del 1924. Max Aub, en el seu drama en tres actes Narciso, del 1927, fa una recreació moderna del mite.

Tot i que la majoria de les versions insisteixen en l’aspecte negatiu d’aquest amor, Paul Valéry, en el poema “Fragments de Narcís”, dins d’Encantaments, del 1926, inverteix la perspectiva tot mostrant que no hi cap altre amor vertader que l’amor a un mateix, i tot fent de Narcís el símbol de l’esperit conscient del jo propi, que cerca conèixer-se.

Quant a la iconografia de Narcís, el diccionari recull que aquest apareix representat bé en companyia de la nimfa Eco, com en una pintura de la casa de Lucrècia a Pompeya o en un quadre del pintor Poussin, del segle XVII, que s’exposa al Louvre, bé contemplant-se en la font que li serà fatal, com van fer Tintoretto al segle XVI o Caravaggio al XVII. Gustave Moreau va pintar, cap al 1890, com a mínim cinc versions de l’escena. Dalí ofereix una versió molt personal del mite al seu quadre Metamorfosi de Narcís, pintat entre 1936 i 1937.

A mi, sense que ho pugui evitar i malgrat que em desagrada pel que això significa, quan penso en el mite de Narcís se’m presenten immediatament als ulls de la imaginació alguns polítics que han tingut o tenen un protagonisme embafador en els mitjans de comunicació, especialment a la televisió i més ara que estem en període electoral; al Polònia de TV3 o al Guiñol del Plus se’ls ha caricaturitzat i se’ls caricaturitza amb molt d’encert.

Una altra és la reacció que em produeixen la nombrosíssima munió de narcisos que com una plaga bíblica ocupen una pila d’hores a la programació televisiva sense cap altre mèrit o bellesa que el seu dèficit neuronal; realment, la llàstima és que no acabin com el Narcís del mite. O potser sí, que acaben simbòlicament com ell o, si més no, com el seu transsumpte Dorian Gray, de qui tothom veia la lletjor i la decadència física i moral excepte ell i potser alguns dels qui se n’aprofiten per muntar programes escombraria.

Aquests narcisos no són els esnobs dels qui se’n fotien la Marta Pessarrodona i la Gillermina Motta ­–que més voldrien, que estar a l’alçada d’aquests esnobs–, però com que són una versió cutre i barruera d’aquests, em sembla que no estarà pas malament oferir-vos la cançó de la Guillermina.

 

9h 39’ MOTTA, Els esnobs [3’]

 

9h 42’ La gauche divine

 

La Guillermina Motta, que va entrar en Els Setze Jutges el 1964 quan va publicar el seu primer single, precisament aquest Els esnobs que acabem de sentir, s’hi referia irònicament a aquella gent que formava a Barcelona el que es va anomenar gauche divine, l’esquerra divina. Jo tinc els meus propis records, d’alguns dels personatges d’aquella mena de capella sixtina de la intel·lectualitat esquerranosa dels anys 60 i 70 que en un moment o un altre vaig conèixer; però m’estimo més ara recórrer a un article trobable a la xarxa que havia aparegut a El Periódico el 22 de març del 2002. Es titulava “Aquella divina esquerra” i feia així:

 

Ana María Moix recupera amb 24 horas con la Gauche Divine la geografia i la memòria d’una intel.lectualitat catalana que va viure l’antifranquisme dels anys 60 en clau cultural i festiva.

Qualsevol excusa és bona per recordar els membres de l’anomenada gauche divine catalana dels 60. Però encara més si el motiu és un relat mordaç d’Ana María Moix: 24 horas con la Gauche Divine. Aquest recorregut sentimental per on deambulen algunes patums de la intel.lectualitat catalana transcorre en uns anys inconformistes que van tenir una geografia i un modus operandi molt peculiars. Vet aquí la radiografia ampliada de la gauche divine.

 

Definició

 

Al final del llibre de Moix hi ha unes minientrevistes realitzades el 1971. En una d’elles, el poeta Jaime Gil de Biedma es refereix als membres de la gauche divine com a “militants d’esquerres durant la seva primera joventut i amb unes esperances que després s’han frustrat”. Més sarcàstic és el dibuixant Jaume Perich, que parla de “selectes barcelonins (o selectes residents a Barcelona) que, en poc temps i per lògica i natural evolució, han passat de ser la gauche qui rit a ser la gauche que fa riure “.

Més de 30 anys després, l’editor Jorge Herralde diu que “deixant de banda la possible contradicció en els termes (o gauche o divine, rondinaven els estrictes), eren una cosa com ara una família extensa amb ganes de conspirar, divertir-se i moure les coses en el món de la cultura”. Per a l’empresari i promotor cultural Oriol Regàs, “la gauche divine va ser la trobada de dues generacions que va provocar un diàleg sobre temes culturals, però també un grup que va prescindir del què diran. Cadascun hi feia la seva i la gent canviava de parella sense pudor”. I és que, com afegeix la fotògrafa Colita, “la cultura era sexi”.

 

Nom

 

El bateig de la gauche divine el va oficiar el periodista Joan de Sagarra a Tele/eXpres arran de la festa de presentació de Tusquets Editores al Price (octubre del 1969). Sagarra també els va atribuir Floquet de Neu de mascota.

 

Naixement i caducitat

 

L’editora Beatriz de Moura, Herralde i Colita situen l’inici de la gauche divine en les reunions gastronòmiques del restaurant L’Estevet, a principis dels 60, i el seu moment culminant, en la inauguració de la sala Bocaccio, el 1966. La data de caducitat la situen el desembre del 1970, amb la tancada d’intel.lectuals a Montserrat, quan la relació entre els seus membres se’n va ressentir. “Els polítics van agafar el protagonisme i la cultura va quedar en segon pla”, diu Regàs. De Moura recorda: “Aquella tancada organitzada pel PSUC i els monjos de Montserrat va fer mal. A molts, inclosa jo, ens va semblar abominable aquella comunió entre capellans i comunistes”.

 

Requisits

 

Segons Herralde, per ser de la gauche divine era indispensable “ser curiós, divertit (amb alcohol i sense) i noctàmbul, i estava prohibit ser plasta, abstemi i conformista”. Per a Moix, “tenir sentit de l’humor i permissivitat era fonamental, igual que no ser de dretes ni intransigent”. En el llibre de Moix, el cantautor Joan Manuel Serrat diu que “s’havia de llegir Le Nouvel Observateur, riure’s dels acudits de Perich i agradar-te la dona del teu millor amic”.

 

Cita horària

 

Tots els entrevistats diuen que treballaven com el que més, i que per sortir robaven hores al son. El més habitual era quedar per sopar, passar per Bocaccio (a mitjanit) i acabar entre 3 i 4 de la matinada.

 

Restaurants

 

Un dia qualsevol de la gauche divine podia començar al restaurant L’Estevet, de Mariona Sunyer. Al local, que fiava als que anaven justos de diners, encara es recorda el número que solien muntar el pintor Marc Aley i el fotògraf Francesc Català-Roca perseguint-se amb un ganivet. Més tard es van posar de moda el Flash-Flash, Can Massana, Can Tonet i Les Violetes.

 

Bars

 

La ruta de marxa començava al Bocaccio, local creat el 1966 per Regàs, l’actriu i model Teresa Gimpera i el fotògraf Xavier Miserachs.

 

Una idea fotogràfica

 

El llibre d’Ana María Moix sorgeix d’una idea de Colita, que ja tenia al cap fer una mostra fotogràfica de la gauche divine. A l’inici dels 70, Colita va proposar a l’editora Esther Tusquets un llibre sobre el grup. Esther va demanar textos a Moix, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán i Josep Maria Carandell, però el llibre no va funcionar perquè només Marsé i Moix van complir. El primer va escriure el relat “Noches de Bocaccio”, que va aparèixer en el llibre Teniente Bravo, i el text de Moix va quedar oblidat fins avui. Moix diu que no ha reescrit “res” d’una obra que té un títol que sorgeix d’unes entrevistes que va fer a Tele/eXpres amb fotos de Colita i que es deien 24 horas en la vida de... Gabriel García Márquez, Quino i Teresa Gimpera, entre altres.

 

El reportatge

 

No era estrany trobar alguna nit l’escriptor Julio Cortázar entre el públic, sentir els crits de l’arquitecte Óscar Tusquets o veure Colita amb un barret de capellà en forma de teula. Però també anaven al Pub Tuset, El Sot, La Cova del Drac i Stork. I a locals de la zona de les Rambles com Boadas, Cádiz (“el més autèntic”, diu Regàs), Jazz Colón, Copacabana, Molino i Pastís. Juan Marsé era, segons Beatriz de Moura, “molt fi i no feia públiques les seves conquistes”. El també editor Jorge Herralde treballava el 1970 amb les secretàries Coral Majó i Anna Bohigas.

 

Begudes preferides

 

En aquests bars triomfaven gintònics i whiskys. “Els que fumaven porros també prenien rom amb taronja”, diu Moix. Però la combinació més al.lucinant la recorda Colita: “La que preníem Beatriz de Moura i jo al Cádiz: peppermint amb ginebra”.

 

Roba

 

Saltar i Parar era la botiga dels divins que apostaven per l’estil hippy. Propietat de la dona de l’arquitecte Oriol Bohigas, Isabel, i de Montse Esther, Saltar i Parar venia drapets que els compradors combinaven al seu aire. “Qualsevol peça servia per disfressar-se. Recordo unes cortines de casa meva que van acabar sent una faldilla”, diu De Moura. També es comprava a Tuset Street i s’aprofitaven els viatges a l’estranger per adquirir roba més psicodèlica, com la de les botigues londinenques de Carnaby Street i Portobello. “Allà va ser on vaig descobrir la vertadera minifaldilla que et tapava just les calces, i no les que portàvem a Barcelona per sobre dels genolls”, recorda Gimpera. Entre els homes, segons Herralde, primava “el desterrament gairebé absolut de la corbata”. No pas dels cabells llargs, que la majoria lluïen.

 

Drogues

 

Preferien l’alcohol, però els divins reconeixen haver provat cocaïna, marihuana i haixix. Les pastilles també eren freqüents, però sense sofisticacions. “Li fotíem al cubata i a l’optalidón. Tots en portàvem a la bossa, per suportar la son”, recorda Colita.

 

Estiueig

 

A l’estiu, la gauche divine peregrinava a Cadaqués, sobretot a les cases de l’arquitecte Federico Correa i l’escriptora Rosa Regàs. “Era normal veure’ns al carrer asseguts en uns enormes coixins i il.luminats per espelmes”, recorda De Moura. Però la gauche també passava per les cases de Colita, Serrat, Gimpera i la cantant Guillermina Motta a Begur; per la d’Oriol Regàs a Calella de Palafrugell, i les de l’editor Carlos Barral i Juan Marsé a Calafell. També anaven a discoteques de la costa regentades per Regàs, com Maddox, a Platja d’Aro, i La Arboleda de Palamós.

 

Viatges

 

Bocaccio solia organitzar viatges on la diversió es combinava amb l’erudició. “Sempre hi perdíem diners, però no importava perquè ens ho passàvem molt bé. Recordo que el cap de setmana a Roma només va costar 2.000 pessetes, mentre que la setmana a Nova York va sortir per 15.000”, afirma Regàs. Encara recorda els que van organitzar a Eivissa, Mèxic, Nova York (hi ha una pel.lícula que el va immortalitzar en 16 mil.límetres, dirigida per Gonzalo Herralde), Còrsega, Londres (per veure musicals com Hair) i Roma. A la capital italiana, per avaria de l’avió, la gauche es va quedar a l’aeroport i hi va celebrar una festa amb disfresses de romans. No-més lamenten que no van poder pujar a les carrosses de cavalls que els esperaven a l’aeroport del Prat.

 

Llibreries

 

Les més habituals eren Cinc d’Oros, Anthropos i, al passeig de Gràcia, la Librería Francesa i Leteradura, de Lali Gubern.

 

Cine

 

La denominada Escola de Barcelona va viure els anys dolços en aquella època en què l’art i assaig feia furor i les visites a les sales Arcadia i Publi eren habituals. Això sense comptar els viatges a Perpinyà per veure Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni i François Truffaut, entre altres directors, imprescindibles fins i tot sense entendre’ls. Molts s’han preguntat si la gauche divine era més gauche que divine, o al revés. Segons Moix, primava l’esquerranisme: “Ara hi ha més vida cultural però és molt més apagada. Potser érem esnobs, però aquell esnobisme era molt enriquidor”. Com que no hi havia consciència de grup, no es va redactar cap manifest. “Érem uns prepotents que ens volíem menjar el món”, recorda De Moura. I afegeix: “Érem joves i no teníem ni un duro, encara que no parlàvem mai de diners ni del fet que visquéssim malament perquè no era gens elegant”.

No obstant això, Colita opina: “No érem una banda de pijos, gilipolles i presumptuosos com deien molts envejosos que volien formar part del grup per tirar-se la Teresa Gimpera i la Sere-na Vergano. Repassa la llista dels seus membres i veuràs com la majoria, després de gairebé 40 anys, seguim treballant”. Entre rialles, De Moura reconeix: “Vist des d’ara, la nostra pedanteria havia de ser bastant insuportable”.

 

Una musa una mica elitista

 

L’actriu i model Teresa Gimpera es va convertir, per dret propi i per aquella famosa foto que Xavier Miserachs li va fer per al cartell de la sala Bocaccio, de la qual tots dos eren copropietaris, juntament amb l’empresari Oriol Regàs, en la musa de la gauche divine. “En aquella època jo començava en el cine i tots volien fer-me de pigmalió”, recorda Gimpera. Les models van tenir un paper important en la promoció d’aquest grup, que, segons diu l’actriu, “era d’esquerres però elitista i no volia gent casposa”. Diu Gimpera: “Les models donàvem una bona imatge i ens van adoptar”. I ella era la que arrasava. “Encara que quedi malament dir-ho, jo era molt guapa. Ara ho puc comentar”, afirma sense el rubor que esborra el pas dels anys.

 

Qui era qui?

 

Aquests són els principals protagonistes de la gauche divine.

Els més lligons. Entre les dones, destacaven les models Teresa Gimpera i Elsa Peretti, però també l’editora Beatriz de Moura (“no ho nego, lligava molt”, explica) i l’escriptora Rosa Regàs. Dels homes, triomfaven l’escriptor Félix de Azúa, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricardo Bofill i el dissenyador Xavier Regàs. “Azúa era discret quan lligava però Bohigas no”, recorda De Moura, que cita Juan Marsé: “Era molt fi, no feia públiques les seves conquistes”. També lligava el cineasta Pere Portabella, que ballava claqué amb Jaime Gil de Biedma.

El més esnob. Aquest títol correspon a l’arquitecte Federico Correa, una barreja de dandi i esnob que llegia Proust i Henry James en versió original i vestia com un gentleman anglès. “Un home molt exquisit”, diu Ana María Moix.

El més esbojarrat. N’hi ha diversos que ostenten aquest apel.latiu. Es recorden els balls de De Moura als baixos de Bocaccio, l’striptease d’Óscar Tusquets en una festa a casa del fotògraf Leopoldo Pomés, i la bufetada que Colita va donar a un policia que la va detenir al sortir de Bocaccio per saltar-se un semàfor: la broma li va costar una nit de cel.la.

El més retret. Els més citats són el matrimoni pintor Ràfols Casamada i Maria Girona: dos activistes culturals que sempre ocupaven un discret segon pla.

El psiquiatre. Ramon Vidal Teixidor era el psiquiatre oficial de la gauche divine. Tenia la consulta a l’edifici de l’Agencia Literaria Carmen Balcells. Diu Herralde que li va demanar que trenqués el seu jurament hipocràtic per escriure un llibre, però Vidal només va somriure.

El delegat a Madrid. L’escriptor Juan García Hortelano deixava la capital sempre que podia per anar a Bocaccio.

L’alma mater. Ningú destaca un líder, però Colita i Gimpera s’atreveixen a dir que “Oriol Regàs catalitzava les activitats de la gauche divine“.

 

Com he dit abans, jo vaig conèixer algun dels personatges esmentats en aquest article que acabo de llegir, i algun altre de no citat, però no us en parlaré pas avui, que no queda gaire temps, potser ho faré la setmana que ve. Ara us deixo amb música de Mahler, l’autor preferit d’un altre gauchiste divine, Alfonso Guerra. És el conegut adagietto de la seva Simfonia núm. 5.

 

9h 56’ MAHLER, Adagietto

L’escuma dels dies – 19

(10/maig/07)

 

Contingut: Un conte: “Carod-Rovira a l’infern”. Les declaracions de l’expresident Maragall. De polacos i fenicios. Un conte: “El senyor Puigvell”. L’incendi de la sala de festes Scala. Un petitíssim homenatge a Rostropóvitx.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” Un conte: Carod-Rovira a l’infern

 

Bona nit. Temps era temps, però no gaire, a un poble català hi havia un capellà, un sant, un sant dels d’abans, deien els fidels, que va finir. Arribat a les portes del Cel, va veure un home gran amb una clau molt grossa. Com que no tenia cap dubte que aquest home era sant Pere, s’hi va apropar i el va saludar:

–Déu vos guard, sant Pere.

–¿Filiación? –va contestar el sant.

–D’això… sóc el pare Tal i Tal, rector de la parròquia de Fruitsant, d’Osona –va contestar el mossèn, un pèl desconcertat.

–¡Oye, tú, háblame en cristiano! –va fer sant Pere.

–Jo… jo… és que tinc el llatí una mica rovellat, i si no us sap greu… –El pobre mossèn se’n feia creus, no entenia res.

–¿No te he dicho que me hables en cristiano? ¿Qué pasa, ya no hay respeto, en la tierra? A ver: ¿de dónde eres?

–Yo… esto, de Frutosanto, en la comarca d’Osona, de Osuna, quiero decir, en Cataluña. –L’es-pant del capellà era ja més que evident.

–Con que de Cataluña… No aprenderán nunca, estos polacos. ¿Que no sabes que aquí, en el Paraíso, no admitimos fenicios? Hala, venga, vete al infierno.

El pobre rector va fer el camí de baixada cap a l’infern demanant-se quin dels seus pecats podia ser la causa d’aquesta damnació. Per molt que rebuscava en la seva consciència, i tenint en compte que havia mort després d’haver-se confesat molt sincerament i haver rebut l’absolució, no trobava en quina ocasió podia haver comés el pecat imperdonable que esmenta el Nou Testament; ni tan sols era capaç d’imaginar-se quin podia ser, aquest pecat imperdonable.
En arribar a les portes de l’infern, un diable uniformat de carrabiner de duanes el va demanar alguna cosa, o algunes coses, en diverses llengües, cap d’elles el castellà, perquè ja se sap que aquesta llengua no és oficial a l’infern. El mossèn no n’entenia cap i cada vegada estava més astorat. Finalment, el dimoni va parlar per un interfon amb algú, i poc després es va obrir una porta estreta que hi havia al costat de la portalada principal i va sortir un homenet amb els trets físics d’un negre (cabells molt arrissats, nas ample i curt amb narius grosses, llavis molsuts), però blanc, que es va dirigir cap al mossèn, se’l va dur una mica a part i li va demanar:

–No deu ser pas català, vostè?

–Sí que en sóc, de català. Gràcies a Déu que algú parla la meva llengua, ni que sigui a l’infern –va fer amb un sospir d’alleujament el capellà–. I vostè, que n’és, de català?

–No, no. Jo sóc, vull dir, era, cubà. Bé, en realitat era un esclau d’un ingenio a Cuba, m’hi va portar de l’Àfrica un negrero que després el rei d’Espanya va fer marquès.

–Però vostè no és pas negre! –va fer el mossèn.

–No, ara no, però ho era. No ha sentit mai allò que expliquen d’un negre a Cuba que deia “Quien fuera blanco, aunque fuese catalán”? Doncs jo sóc aquell negre.

El mossèn va obrir uns ulls com dues taronges.

–El cas –va continuar el blanc negre o el negre blanc, vés a saber– és que l’amo em va enxampar jugant amb una de les seves mulates, no sé si m’entén, i va manar que em pengessin. Com que era molt bona persona, em va demanar quin era el meu últim desig. I jo, una mica més atabalat del que és convenient, no sé si per la falta de costum de dur corbata, vaig deixar anar “Quisiera ser blanco, aunque fuese catalán”, i l’amo, amb una gran riallada, em va dir que no m’amoïnés, que la meva petició seria ben acollida on corresponia. Quan em vaig despertar després d’aquell mal de coll insuportable, em vaig trobar directament a l’infern, i el manaire que s’havia fet càrrec del meu cas em va dir que el meu desig havia estat considerat una petició de càstig prou carregada de seny com per ser qualificada de procedent i, per tant, mereixedora d’atorgament. I heus-me aquí, blanc i català de cap a peus.

El mossèn va començar a senyar-se per manifestar la seva estupefacció, però l’homenet li va fer un gest negatiu amb el cap, tot dient:

–Compte! Això està molt mal vist, aquí! I, a més –va afegir en veu baixa i amb un to confidencial–, vigili el llenguatge, que se li ha escapat un “Gràcies a Déu” que aquí sona fatal, com un renec d’allò tan gros, ben bé una blasfèmia.

El diable duaner va fer un gest imperatiu, i l’homenet s’hi va apropar tot conduint d’un braç el capellà. Després d’un interrogatori molt formalista i detallat, com correspon a una duana ben gestionada, el diable va lliurar a l’excubà i ara català un bitllet i va obrir la portalada principal, per tal que el català de socarrel i el sobrevingut entressin a l’infern.

Us estalviaré, per excessivament cruel, la descripció dels sis cercles cada vegada més terribles i endinsats en l’avern que tots dos van travessar, fins que finalment van arribar a la seva destinació: el setè i més enfonsat dels cercles infernals.

L’excubà i ara català homenet va dirigir-se ben decididament cap a una porta on es podia llegir un rètol que deia: “Presidència i Conselleria en Cap”. Abans d’obrir-la, però, va advertir al capellà:

–Ara tingui molt de compte amb el que diu. Pensi que aquest lloc està separat de qualsevol altre, i els qui s’hi troben no ho saben pas, això, i es pensen que quan vulguin podran sortir-ne i relacionar-se amb la gent d’altres llocs, però no ho podran fer mai. Vostè és un dels pocs damnats que ha estat autoritzat a saber-ho, i potser aquesta és la part més cruel del seu càstig. Així doncs, prudència i vigili el que diu.

Aleshores el neocatalà va tustar la porta i quan va sentir un “Entreu” amb un to molt marcat d’optimisme la va obrir i va indicar al mossèn que hi entrés. Es van atansar tots dos a una taula, i la secretària que hi seia al darrere, vestida de pubilla, va prendre el bitllet, el va llegir, i va dir finalment al capellà:

–Bé, vista la recomanació tan favorable que fan en favor vostre, el Molt Honorable President Josep-Lluís Carod-Rovira us rebrà immediatament.

 

9h 14’ Música Nit Muntanya Pelada [40”]

 

9h 15’ Les declaracions de l’expresident Maragall. De polacos i fenicios

 

Vist el rebombori originat per les declaracions de Pasqual Maragall la setmana de Sant Jordi, entre les quals hi havia la confirmació que el llavors candidat a la presidència del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, li havia pressionat perquè cesés immediatament Josep-Lluís Carod-Rovira arrel del seu viatge a Perpinyà per entrevistar-se amb membres d’ETA, m’ha semblat que podia començar amb la broma que us he llegit, que se’m va acudir en aquell període en què els catalans en general i els independentistes en particular vam rebre constants atacs des de la resta de l’Estat i des dels mitjans de comunicació madrilenys, especialment la COPE i els diaris afins al Partit Popular.

En el conte, com heu pogut advertit, hi faig aparèixer diversos tòpics que, com moltes vegades, tenen un fonament real. Aquell sant Pere que demana al mossèn català que li parli en cristià, que el qualifica de polaco i fenicio i que l’envia a l’infern no deixa de ser el transsumpte d’individus que encara avui veiem a la televisió o sentim a la ràdio i que són hereus dels que fa poc temps, per exemple, cantaven “Bote, bote, bote, polaco el que no bote” amb el president del Real Madrid; d’aquells que qualificaven de fenicis els comerciants catalans fa una mica més de temps, o dels que quan jo era nen deien als catalanoparlants que parlessin en cristià o “en la lengua del Imperio”, l’espanyol, naturalment, que segons ells venia a ser el mateix.

De manera que jo, al llarg de tota la meva vida he sentit i he presenciat actuacions idèntiques en el fons i molt semblants en la forma a la que atribueixo a sant Pere en el conte, entre altres coses perquè una de les bajanades que he sentit o llegit més d’una vegada és que Déu parla en espanyol, idea que no em semblaria rebutjable si no fos perquè es fa servir habitualment per rebutjar el català fins i tot en els serveis religiosos. No continuaré per aquest camí, perquè la conyeta que podria muntar seria considerable i no tinc gens de ganes de molestar gent de bona fe que es pot sentir ferida per una aparent manca de respecte cap a les seves creences; una altra cosa és la meva intenció pel que fa als brètols que es consideren els únics fills d’aquest Déu que s’han fet a la seva imatge i semblança.

Sí, però, referiré un parell d’anècdotes respecte d’això de què parlo. S’explica que en els anys cinquanta la còmica Mary Santpere era entrevistada per un locutor d’una emissora madrilenya anomenat Boby Deglané, molt famós, fins al punt que va tenir un cameo en una pel·lícula dels anys quaranta o primers cinquanta. Diuen que el radiofonista, fent-se ressó d’un dels tòpics que circulaven per la capital del reino, va dir a la Santpere, poc més o menys: “Mary, los catalanes, cuando habláis en catalán, parece que ladréis”. I segons la brama, ella li va contestar: “Pues no sé. Lo que sí que sé es que a los perros les ponemos Boby de nombre”.

L’altra anècdota que us vull referir, va succeir més o menys cap a la mateixa època, i la va protagonitzar el meu pare, que era taxista. Per alguna raó, va adreçar-se a un guardia urbà en català, i aquest li va dir: “Oiga usted, a mí no me ladre”. I al meu pare, que no era català de naixement i que sempre ens va parlar en castellà a mi i als meus germans, no se li va acudir res menys que contestar-li: “I usted a mí, no me rebuzne”. Quan ens referia això a casa ens deia que va pensar que ja havia begut oli; estranyament, o potser perquè s’havia adonat com de fora de lloc havia estat la seva manera de parlar, el guàrdia li va dir “Va, circule, circule” i, com diu un sonet cervantí, “fuese i no hubo nada”.

Un altre dels tòpics que evoco en el conte és allò que diuen que es deia a Cuba: “Quién fuera blanco, aunque fuese catalán”. Amb això es volia dir que la situació dels negres, esclaus encara o manumitits de feia poc i, doncs, en situació de pobresa i marginalitat, només era pitjor que la dels catalans, situats en el graó inferior de l’escalafó social dels blancs. Sens dubte, un reflex de l’actitud de les classes espanyoles dominants envers els catalans, arribats per fer fortuna a les Antilles molt després que els originaris de la resta d’Espanya, quan la prohibició que els catalans s’hi establissin a Amèrica que havia decretat Isabel la Catòlica va ser aixecada.

Finalment, situo Carod-Rovira a la part més profunda i terrible de l’infern, concebut a la manera de Dante Alighieri, exercint la presidència d’una Catalunya independent purament imaginària, desconnectada de tota realitat, com a càstic pel seu desafiament al poder espanyolista. I ho faig així perquè estic convençut que això és el que voldrien tots aquests que mentre veuen la palla nacionalista en els ulls dels catalans són incapaços de veure’n la biga en els seus. Per dir-ho més clar: generalment, els qui hi posen més fúria en rebutjar i condemnar el sentiment na-cional dels catalans són, precisament, els més furiosament nacionalistes castellans, o andalusos, o estremenys o el que sigui, arrecerats sota el nom d’espanyols, i allò que consideren dolent, forasenyat i anacrònic en els catalans és precisament el que ells llueixeni practiquen amb orgull.

Però deixeu-me tornar a les declaracions de Pasqual Maragall entre les festivitats de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat. Luis Mauri, a El Periódico, les resumia així en l’edició del 28 d’abril:

 

La reaparició de Pasqual Maragall en l’escena política no hauria pogut ser més impactant. Després de diversos mesos de silenci, l’expresident ha realitzat aquesta setmana una sonora rentrée en tres actes, just en vigílies electorals. En el primer, va renegar de l’esforç que va costar la reforma de l’Estatut, de la qual ell va ser impulsor i víctima. En el segon, va carregar contra el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per qui se sent traït i a qui acusa d’haver abandonat el federalisme. I en el tercer es despatxa a gust amb el seu partit, el PSC, al qual considera caduc i no menys deslleial que Zapatero, i es declara “disponible” per contribuir a fundar un Partit Demòcrata europeu.

 

No hi entraré a analitzar ni a comentar les causes, el contingut, les maneres, l’oportunitat o les intencions de les declaracions de l’expresident de la Generalitat, prou se n’ha parlat i se’n parlarà, en contra i menys a favor,, en públic i en privat, aquí i arreu d’Espanya. El que sí que em sento inclinat a fer és algunes reflexions quant al que hi roman de les tempestes polítiques, que no és altra cosa que l’escuma dels dies. Els qui vivim a la riba del mar podem veure les conseqüències de les tempestes, com d’impresionants poden arribar a ser les onades que peten contra el rocam o com les ones entren àmpliament a les platges somes. Passada la tempesta, les consequències són visibles: restes d’algues i d’animales invertebrats de diversa mena entre les roques, canvis en el perfil de les platges, deixalles de tota mena esparces per la sorra juntament amb cadàvers de peixos i altres animalons barrejats amb algues d’espècies diferents, escuma bruta semisolidificada… Però a mesura que passa el temps, els signes de la tempesta van desapareixent fins que deixen de ser visibles o són substituïts pels que deixa una altra tempesta…

Si l’experiència vital d’una persona pot servir de referència a alguna altra, us diré que de tempestes polítics d’ordre divers n’he vist unes quantes i que la majoria d’elles no han deixat rastre a cap altre lloc que a les hemeroteques. I no només pel fet que la memòria és fragil i perquè els esdevinents quotidians van eliminant els rastres dels anteriors esdeveniments –un clavo saca otro clavo, es diu en castellà–, sinó perquè no poques vegades les tempestes tenen lloc en vasos d’aigua, com també se sol dir, i no tenen cap transcendència, per molt que els mitjans de comunicació les magnifiquin. Al cap i a la fi, per vendre diaris o tenir audiència, s’hi narra els naixements dels ratolins com si els estiguessin parint les muntanyes. En definitiva, l’escuma dels dies és efímera i s’esvaeix amb el pas del temps. Això no treu, però, que hi hagi tempestes amb efectes molt duradors, a manera d’huracans o tsunamis, com ho són les guerres, cosa de la qual tenim prou experiència a casa nostra, com recordaven al País Valencià el final del mes passat en commemorar el tricentenari de la batalla d’Almansa, que va significar la derogació dels furs i els drets propis dels valencians en favor del centralisme assimilador instaurat pel francès Felip V en guanyar l’anomenada guerra de Successió i esdevenir d’aquesta manera rei d’Espanya.

 

9h 23’ RAIMON, Jo vinc d’un silenci [2’ 30”]

 

9h 25’ 30” Un conte: El senyor Puigvell

 

Al carrer Petritxol de Barcelona, baixant de mar a muntanya a mà esquerra, hi havia una granja a la qual jo havia anat a esmorçar algun diumenge amb la meva dona i els fills, entre altres raons perquè el local i l’ambient eren molt agradables i acollidors. Si no vaig errat, la granja va ser substituïda per un altre tipus de negoci; no n’estic del tot segur perquè fa força temps que no paso per aquell carrer i jo diria que la darrera vegada que ho vaig fer la granja ja no hi era. Tant si és així com si no ho és, el fet és que aquell establiment em va inspirar el conte que ara mateix us llegiré.

 

El senyor Puigvell, des de darrere del taulell on tenia la caixa registradora, va fer una miradeta d’expert a la família que acabava d’entrar. Era d’hora, encara, i al local no hi havia gairebé ningú, tan sols dues parelles de joves: un noi i una noia, i dues noies. Pel carrer, tranquil i delitable aquell matí solellós i cristallí de diumenge, quasi no caminava ningú, només una dona gran que potser anava a missa a la propera església del Pi.

El senyor Puigvell va ensumar l’oloreta que li arribava de l’obrador. De ben petit, quan el seu pare el deixava anar amb ell a la granja —els diumenges, després d’oir missa de set amb la mare i l’àvia—, ja li agradava posar-se al costat de la tauleta de cobrar, tant a la botiga com a la part dels menjadors, i aspirar la barreja deliciosa de les aromes dels pastissos de crema, de les ensaïmades acabades de fer, dels croissants cruixi­dors, de la xocolata calenta, dels artístics dolços, de tantes i tantes llepolies com sortien de les mans d’aquells artesans magnífics del seu pare, i guaitar com la mare a la botiga i el pare als menjadors cobraven i desaven els diners dringadissos. Ara els diners no dringaven —ai las!, la drin­gadera dels duros de plata—, però ho feien les registradores que havien substituït els calaixets.

El senyor Puigvell va observar com seien, a dues taules, les sis persones de la família que acabava d’entrar. “No faran gaire gasto, aquests”, va pensar. “A tot estirar, dos-cents cinquanta duros.” La clientela ja no era com la d’abans, aquelles senyores i aquelles famílies benestants; ara era més, com ho diria?, com els menes­trals dels temps del seu pare, era més vulgar, més… “No són bons, els temps, no…” Calia treballar més per guanyar els mateixos quartets. La gent ja no s’hi deixava els diners amb tanta facilitat. Mirava i remirava la llista de preus, abans de decidir-se. I ell encara tenia sort, car a les hores bones, la gent entrava i sortia com al metro. “Vés, els d’aquí davant van haver de plegar, i jo encara en guanyo, de quartos; poquets, però en guanyo.”

El senyor Puigvell va mirar cap a la Josefina, que era qui havia de servir les taules a les quals seia la família que acaba­va d’entrar. La Josefina estava de xerrameca amb la Paula, encara que anava fent llambregades de reüll a les taules i al taulell. No semblava que tingués gaire pressa a servir, no. Les noies d’ara tampoc no eren com les d’abans, ara totes es creien que treballaven a Can Jorba o a El Corte Inglés. És clar que si els clients aguantaven, als grans magatzems, que no els servissin com Déu mana, per què no havien de fer-ho a la granja? Al cap i a la fi, a les hores baixes, amb taules lliures, quina pressa calia tenir? Bé se’ls podia fer esperar, era un toquet de distin­ció, un distanciament professional, però no calia passar-se. El sentiria, la Josefina, si els clients marxaven, cansats d’espe­rar. “El ojo del amo engorda el caballo —això ho deia sempre en castellà, i fins i tot ho pensava, en castellà—, i per poc que gastin els clients, gasten.”

La Josefina va sentir la mirada del senyor Puigvell, però no va torbar-se gens ni gaire. Va continuar xerrant tranquil·la­ment. Al seus quaranta-set anys, amb més de vint de tracte amb amos i clients, poc li havia de fer por, el senyor Puigvell. Potser si es posava neguitós vindria i diria: “Au, noies, ja n’hi ha prou, de xerrar. Sempre haig d’estar al damunt, jo. El ojo del amo engorda el caballo, ja és ben cert, això!”. Però sense cri­dar, molt baixet, molt discretament. A més, aquests clients no marxarien pas, no, sense prendre res. “Guaita’ls, només cal mirar-los. El pare, tímid, massa discret; la mare, no vol passar-li al davant; els nois, dominats, com cadellets que no gosen prendre iniciatives. Aquesta gent no esmorza cada diumenge en una granja, segur.”

La Josefina tenia una aptesa extraordinària per parlar d’una cosa mentre pensava d’altres, i fins i tot podia al mateix temps adonar-se de tot el que passava al voltant seu. Hauria estat una bona encarregada, però li mancava aquella punta de geni fred necessària per manar. I això, els amos ho noten. A més a més, si s’enfadava, perdia el control. Això d’enfadar-se, d’enfadar-se de debò, li passava poques vegades, però li havia costat tres canvis de casa. En aquesta s’hi trobava bé, tot el que un es pot trobar a la feina quan es treballa per força. A ella li hauria agradat més, potser, casar-se i fer les feines de casa, però la vida li ho havia negat, i amb la mare vídua i sense pensió, vés què podia fer, sinó treballar fora de casa. De vegades creia que, si s’ha­gués quedat sola, potser hauria fet una altra vida, s’hauria arriscat més, però amb la mare…

La Josefina va decidir-se.

—Bo, tu, vaig a veure què volen aquesta gent.

—Deixa’ls que esperin, dona. Si és molt d’hora, encara.

—No, tu, que l’amo comença a neguitejar-se, i això no és Can Jorba. Encara que, a Can Jorba, bé que s’esperarien…

—Ui, i a El Corte Inglés. Ahir hi vaig anar, i no vulguis saber. Tenen una cara! T’hi pots morir, tu, espera y aguarda, i ni cas…

—Molt bé, molt bé, ja m’ho explicaràs.

El senyor Puigvell va respirar, alleujat. Havia vist com, després d’haver mirat, o llegit, tres vegades les llistes de preus, fent comentaris entre ells, sobre tot la canalla —dos nens i dues nenes—, les havien deixades a les taules i començaven a mirar el local amb una barreja de vergonya i curiositat de gent poc acos­tumada a freqüentar llocs així. Va veure com la Josefina demanava als clients, sens dubte, què volien. Però alguna cosa devia passar, ja que la Josefina s’hi entretenia massa. “Encara no saben què volen, aquesta gent, després de mirar tres vegades la llista de preus?”

La Josefina va deixar els clients i va atansar-se al taulell, però no al de servir, sinó al de la caixa, al senyor Puig­vell.

—Què passa, què vol, Josefina?

La cara de la Josefina mostrava un desconcert que hauria fet gairebé riure al senyor Puigvell si no hagués estat una falta de consideració al negoci.

—Senyor Puigvell, és que… que diuen que…

—Que què? Acabi ja, Josefina.

El senyor Puigvell no va alçar ni un punt la veu, però una minsa tremolor, quasi imperceptible, anunciava que no ho veia gaire clar

—Doncs que diuen que no volen res…

—Com, que no volen res?

—Sí, que no volen res, que només volen olorar l’ambient…

—Olorar?

—Sí, olorar.

—Olorar!

—Sí, olorar, ensumar, sentir l’oloreta, diuen.

—Olorar!

La darrera exclamació del senyor Puigvell va ser això, una exclamació, que va sonar, a les seves pròpies orelles, com si algú hagués cridat “¡Hala, Madrí!” al bell mig de la missa de set a l’església del Pi. Va enrojolar-se com una donzella de conte de fades, i tot seguit, no sense haver inspirat profundament tres vegades, va fer:

—Bé, molt bé. Ja me’n faig càrrec.

El senyor Puigvell va encaminar-se cap als clients amb un aire de maître d’hôtel de molta categoria, producte d’un aprenen­tatge llarg i constant. Els deu metres de distància que hi havia des del taulell fins a les taules van ser recorreguts per David Niven, Laurence Olivier, Arturo Fernández i Màrius Cabré alhora.

—Molt bon dia, senyors! Bon dia, minyons. Què els vindria de gust prendre, als senyors?

El senyor Puigvell, a còpia d’anys, havia arribat a dominar la veu com el millor dels actors teatrals. A la seva salutació i la seva pregunta hi havia una cordialitat respectuosa vers els pares, una simpatia de persona superior però condescendent vers els nens, una temptació encisadora a gaudir de delícies secretes. Era l’amo mateix, transformat en servent de confiança, en britànic major­dom, qui amb la veu embolcallava càlidament els clients.

—Ja li ho hem dit a la senyoreta: de moment, només volem sentir l’olor deliciosa que hi ha aquí dins.

—Ah, ja ho entenc, ja ho entenc: els senyors encara no han decidit.

—No, no; no és això. Sí que hem decidit: hem decidit olorar, ensumar, m’entén?, veure l’ambient que hi ha. És molt bonic, aquest local!

—Els agrada, als senyors? En soc el propietari, saben els senyors?, el vaig heretar del meu pare, i he esmerçat molts diners a mantenir-lo com correspon a la categoria que ja el meu pare li va donar. El públic sempre ho ha entès, això, i ens ha afavorit amb la seva confiança. Sempre s’ha esmorzat, o berenat, és clar, molt bé, aquí.

El senyor Puigvell va sentir-se orgullós de la seva habili­tat semiòtica. No solament havia informat de paraula als clients d’allò que l’interessava que copsessin, sinó que ho havia fet una altra vegada amb les inflexions de veu i els canvis de to més apropiats a cada frase: una musicalitat elegant pròpia de qui se sent afalagat i agraït alhora, en fer la primera pregunta; un aire de confidència d’amic molt discret, en continuar; una grave­tat admiradora, reverencial, quasi litúrgica, en referir-se al seu pare; una admiració continguda, professional, en mencionar la clientela, i, finalment, un toc lleugeríssim, levíssim, aeri, prim, finíssim, d’ironia, en acabar. Havia hesitat durant un fugisser instant en triar el to final, talment com va dubtar quan va mirar de donar un gust personal a la man­tega de les seves sares afegint-les-hi un ingredient secret que ni els seus pastissers no coneixien. L’audàcia, assen­yada però, va ser el camí que el va menar a l’èxit en aquell experiment. Ho seria ara?

—Segurament, segurament. Amb l’olor tan bona i aquest ambient, deu ser molt agradable prendre aquí un esmorzar o un berenar. Tal vegada ho farem, potser un altre dia.

—Però… Els senyors, segurament, fan broma… —El senyor Puigvell va notar que l’orgull per la seva habilitat estava deixant pas al desconcert; va fer el cor fort, i prosseguí—: Què els vindria de gust prendre?

—Broma? No, per què? Voldríem només sentir l’oloreta, veure l’ambient. Que és que hem de pagar? Ja ens ho dirà, oi?

—No, no!; no és això… però és que el costum, ja saben, ja deuen saber els senyors, és que hom prengui alguna cosa…

—Sí, és clar. Tanmateix, jo diria que els costums canvien amb els temps, no li sembla? Vostè mateix, quan va, posem per cas, a Can Jorba, oi que va mirant el que hi ha, agafa, per veure-ho de prop, el que li pugui interessar, i si no troba el que vol exactament, se’n va i en paus?

—No, no senyor; jo sempre vaig decidit a comprar el que vull.

—N’està segur?

—Doncs, si senyor… Bé, potser no sempre…

—Ho veu? Oi que si ha de comprar-se un vestit, o un jersei, per exemple, se l’emprova abans, i si no li escau, el deixa i prou?

—Però això és una granja, no pas uns magatzems…

—I on és, la diferència?

El senyor Puigvell va veure-hi mil diferències amb la velo­citat del llamp, però no va gosar d’encetar el que podria es­devenir una discussió. El client sempre té la raó, diuen els comerciants, i ell ja havia anat massa lluny. “Com és possible que hagi perdut el control amb tanta facilitat?”, va pensar. “Són els nervis. Hauràs d’anar a cal metge.” Va mirar de reconduir la conversa:

—Ja ho veig, i segurament el senyor té raó. Per què no haurien de ser els grans magatzems com les granges: tothom ben atès, ben servit, amb amabilitat…? Potser el que passa als grans magatzems és que no hi ha l’amo, oi? El ojo del amo engorda el caballo… —El senyor Puigvell va blasmar-se interiorment. “Ja se m’ha escapat!”, va pensar. Però immediatament—: És clar que aquí som per servir els clients, no per fer negoci, com fan els grans magatzems. Molt bé: així, doncs, quan els senyors voldran, ja demanaran, no és això?

—Sí, ja demanaríem, si volíem prendre alguna altra cosa.

El senyor Puigvell va tornar darrere del taulell de la caixa tot donant voltes a aquell “alguna altra cosa”. La Josefina s’hi atansà.

—Què els serveixo, doncs, en aquests senyors?

—Senyors!

El senyor Puigvell va sufocar-se com si s’hagués empassat una avellana amb clofolla i tot. Va aspirar l’aire omplint el pit tot el que va poder, i va deixar-lo anar ben a poc a poc. Tot seguit, recuperat el domini:

—De moment res, Josefina —va dir—. Afanyi’s a servir aquests que acaben de seure. Ja li diré després el que s’haurà de fer. Au, vagi.

 

SEPARADOR MUSICAL 5a. Simfonia, inici [45”]

 

El senyor Puigvell va mirar l’hora. Feia ben bé ja mitja que aquells galifardeus seien sense demanar res, “fent gasto d’olore­ta”. El menjador (els tres espais diferenciats de menjador) era ja gairebé ple. Al llarg d’aquesta mitja hora, una tempesta de pensaments havia enderrocat l’harmònica ciutat de normes i costums comercials que la llarga experiència del senyor Puigvell havia anat bastint, i un Krakatau maligne li havia enviat una onada de trenta metres d’alçada en forma d’argument mai no previst que havia submergit la seva capacitat dialèctica; a poc a poc, però, un pensament havia anat surant, un pensament que havia engendrat una decisió que estava a punt de veure la llum del món. Certament, la gasiveria del senyor Puigvell havia provat d’impedir-ho, i una batalla terrible entre la gasiveria i el sentit comercial havia estat lliurada. A la fi, el sentit comer­cial havia triomfat. “Audentes Fortuna juvat”, va dir-se el senyor Puigvell, que no havia estudiat mai llatí ni sabia pas qui era Virgili: Uderzo i Goscinny havien estat els seus mentors pel que fa a la dita. I amb el coratge de Juli —s’hauria dit Alea iacta est si hagués conegut la frase— el senyor Puigvell va passar els deu metres de Rubicó que el separaven del clients del dimoni.

—I doncs, què és el que els vindria de gust prendre? —va fer, i, després de vacil·lar un instant infinitesimal, va llan­çar-se—: La casa els convida.

El senyor Puigvell va espiar el rostre del presumpte pare de família en recerca de signes evidenciadors de la seva desfeta. “Ahà! Has quedat sorprès, eh? Ara em desempallegaré de vosal­tres!” I va tornar a atacar:

—Allò que vostès vulguin, no s’estiguin de demanar-ho.

—Em sembla que no m’ha entès, abans. —El senyor Puigvell no va notar a la veu del client ni sor­presa, ni agraïment, ni enuig; potser un polsim de sornegueria, un bri de trufa—. Ja li hem dit el que volíem, ben clarament. No pensi que no li agraïm el detall; però no és el cas, s’ha equivocat. Nosaltres, certament, som gent modesta, però podríem pagar la consumació que volguéssim fer. Sempre comptem molt bé els diners, abans de fer una despesa, sap? I avui hem pensat que podíem venir aquí, gaudir de les aromes realment extraordinàries que hi ha, i, si ens venia de gust, esmorzar, o comprar alguns dels seus productes. Així doncs, hem tret uns calerons de la caixa, amb la targeta, és clar, i hem fet cap aquí, tot passejant.

—Oh, jo pensava, creia… no sé, vostès ho entendran, el costum, ja saben, jo…

—Res, home, no passi ànsia, assossegui’s: ho entenem.

—Però, però… Veuran, necessito les taules, saben?, la clientela… jo… m’entenen?, és que… que haurien de… si no prenen res, les taules, jo… veuran…

—Miri, no se’n parli més. Nosaltres deixarem les taules lliures, ens estarem una estoneta a la botiga, car també fa molt bona olor, i si ens decidim, fins i tot comprarem alguna coseta, no s’amoïni. I que consti que li fem bona propaganda, al seu negoci, nosaltres. Miri: imagini’s què pot pensar qualsevol persona que ens vegi a la botiga, de fora estant. Es dirà: “Caram, aquesta gent que hi ha esperant-se no sembla pas que en tingui molts, de calés. I són sis, Déu em valgui! El gènere deu ser bo, car l’oloreta que en surt… I n’hi ha, de moviment, a dins. Doncs també jo hi entro!”. Si s’ho rumia bé, fins i tot ens hauria de pagar una mena de salari, vostè. Però ho farem de franc, no pateixi.

El senyor Puigvell ja no tenia ni esma per contestar. Va fer cap al taulell, i va esperar, malenconiós, que els consumidors d’aromes marxessin d’una benaurada vegada.

 

SEPARADOR MUSICAL Sibelius Vals Triste [40”] Adagio Karajan 11

 

El senyor Puigvell, aquella nit, mentre sopava, va tenir un principi de cobriment de cor. No hauria estat, però, greu, ni molt menys fatal, si el metge, un jovencell molt dinàmic del servei d’urgència de la seguretat social, que feia de suplent del suplent, no li hagués recomanat, en reconèixer-lo, que es reti­rés.

 

Música Grieg, Muerte de Ases [44”] Adagio Karajan 6

 

9h 46’ 10”

 

L’escuma dels dies em porta imatges de mi mateix mentre escric aquest conte en un hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona, on li feien una artroscòpia de genoll al meu fill gran. M’imagino que la mateixa tensió de l’espera em va dur a escriure’l, en primera versió, d’una tirada i, curiosament, no vaig haver de polir-lo gaire, al contrari del que em passa sovint. Conservo la data en què el vaig donar per acabat, el 30 de novembre de 1984. En aquesta data, els meus fills tenien 17, 16, 13 i 12 anys, i un d’ells, el segon dels nois, el de 13 anys, havia inspirat també algun detall del relat, com ara aquell en què el senyor Puigvell, de nen, mirava com el seu pare cobrava les consumicions. En aquest fill meu, en una època en què vaig regentar un establiment de llibreria i papereria a Barcelona, li agradava mirar-me quan jo feia arqueig i ordenar els diners en el calaixet de la caixa registradora quan preparava el canvi per a l’endemà.

Aquesta llibreria i papereria estava en una de les cantonades de la cruïlla del carrer del Consell de Cent amb el carrer Bailèn, a cent metres de la sala de festes Scala i de la seu d’El Correo Catalán, de la revista Interviú i d’Ediciones Destino si no m’enganya la memòria, i més endavant de l’Avui. Aquesta proximitat de les entitats que he esmentat feia que de tant en tant entressin a comprar personatges coneguts o populars, com ara Herta Frankel, la ventríloqua companyera artística de Franz Johann, una senyora molt amable i simpàtica; la prematurament desapareguda escriptora Montserrat Roig, sorprenentment tímida, o l’escriptor Baltasar Porcel, un pèl esquerp i estirat. Davant per davant de la nostra botiga hi havia un bar, de nom La Llave, on a la seva barra alguna vegada vaig coincidir amb Jordi Pujol, llavors relacionat amb El Correo Catalán.

La proximitat de la sala de festes Scala duia clients a la papereria, on veníem joguines i jocs didàctics a més d’altres materials escolars, atrets aquests clients, que eren visitants ocasionals del barri perquè anaven a l’Scala, pels aparadors certament notables que teníem. L’atentat que va destruir pel foc la sala de festes va tenir lloc un diumenge, i recordo com una amiga em va alertar de l’existència de l’incendi pel fum que havia vist cap a on estava la llibreria. M’hi vaig atansar tement que no fos allà l’incendi i vaig poder ser testimoni de l’actuació dels bombers i d’algunes escenes llastimoses. Aquest incendi ens va perjudicar indirectament, perquè ja no vam tenir mai més clients que aprofitessin la visita a la sala de festes per comprar a la llibreria.

A la cantonada oposada a la de la sala de festes, hi havia una administració de travesses, o de loteria, no ho recordo bé. Es va donar el cas que un vespre van intentar atracar-hi, i l’amo va tirar mà d’una pistola i va engegar com a mínim un tret, que va anar a petar a l’edifici d’El Correo Catalán, tot travessant en diagonal la cruïlla del passeig de Sant Joan amb Consell de Cent. Per sort, la mala punteria o els nervis d’aquell senyor van fer que no ferís ningú.

 

9h 49’ Un petitíssim homenatge a Rostropóvitx

 

Tot fent un salt instantani del passat al present, us diré que mentre redactava aquest programa, els mitjans de comunicació van donar la notícia del traspàs del violoncel·lista Rostropóvitx. El Periódico la va publicar així el 27 d’abril:

 

Mor el violoncel·lista i director rus Mstislav Rostropóvitx als 80 anys

 

El violoncel·lista i director d’orquestra rus Mstislav Rostropóvitx ha mort als 80 anys, segons ha informat l’agència de notícies russa ITAR-Tass.

Desmillorat per una llarga malaltia, el músic va rebre l’Orde al Mèrit de Rússia per la seva “contribució al desenvolupament de les arts musicals a tot el món i els seus molts anys d’activitat creativa” el dia 27 de març, data del seu 80è aniversari, de mans del president, Vladímir Putin.

 

Azerbaidjanès il·lustre

 

Rostropóvitx va néixer a Bakú, a la república exsoviètica de l’Azerbaidjan, el 27 de març de 1927. Als quatre anys va començar a tocar el piano amb la seva mare i poc després va començar a estudiar el violoncel amb el seu pare. Va continuar sota la tutoria del seu pare a l’Escola Central de Música de Moscou i després al Conservatori de Moscou, on a més dels seus estudis de piano i violoncel va començar a estudiar com a director d’orquestra.

Va debutar tocant el violoncel el 1942 als 15 anys i va ser reconegut immediatament com un gran artista. Quan va acabar la guerra la seva reputació aviat va sortir de la Unió Soviètica, especialment gràcies a les seves gravacions, i quan va començar a tocar als països occidentals va estar clar que en Rostropóvitx el món tenia el successor natural del gran violoncel·lista català Pau Casals, que havia estat considerat el millor intèrpret de violoncel durant més de mig segle.

 

Una de la millors parelles artístiques

 

El 1955 Rostropóvitx es va casar amb Galina Vixnevskaia, la soprano principal de l’Òpera Bolxoi de Moscou. Tot i que el seu talent operístic era de sobres conegut als escenaris, va ser la seva col·laboració amb Rostropóvitx en els seus recitals la que la va llançar internacionalment, tant en concert com en gravació, com la principal intèrpret de cançons russes. Les habilitats de Rostropóvitx amb el piano també es van fer patents i va treballar amb la seva dona en una gran quantitat de cançons. Els noms de Rostropóvitx i Vixnevskaia s’han unit de tal manera que representen una de les millors i més celebrades parelles del món.

Rostropóvitx també s’ha guanyat una gran reputació com a director i va aparèixer amb la majoria de les millors orquestres del món, així com dirigint i gravant moltes òperes, com La dama de piques, Eugene Onegin, Lady Macbeth de Mtsensk i Tosca. Des del 1977 ha estat el director musical de l’Orquestra Simfònica Nacional de Washington.

 

Encàrrecs i estrenes d’obres

 

Ha encarregat o estrenat obres per a violoncel dels principals compositors contemporanis, com la Simfonia concertant en mi menor, opus 125 de Serguei Prokófiev, els dos concerts per a violoncel de Dmitri Xostakóvitx i la Cello Symphony, la Sonata per a violoncel i piano i les Suites per a violoncel de Benjamin Britten.

Després d’haver-li estat concedit el premi Lenin, màxim guardó soviètic, el 1963 va defensar de forma pública l’escriptor dissident Aleksandr Soljenitsin. El 1974 Rostropóvitx i la seva dona van haver d’abandonar l’URSS i el 1978 se’ls va retirar la nacionalitat soviètica. El 1990 va ser convidat a actuar amb aquesta orquestra a la Unió Soviètica, ocasió en què els va ser tornada la nacionalitat soviètica.

Rostropóvitx ha rebut molts premis i honors internacionals, així com doctorats honorífics de nombroses universitats. Espanya li va concedir la creu de l’Orde de Carles III, una de les condecoracions espanyoles més importants que s’atorguen a personalitats estrangeres, i el premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia de 1997, juntament amb el violinista Yehudi Menuhin.

 

Com es diu a la notícia, Rostropóvitx ha estat el successor del nostre Pau Casals com a violoncel·lista, i com el mestre del Vendrell, ha compaginat la interpretació solista amb la direcció orquestral. També com el músic català i universal va patir l’exili i l’allunyament del seu país; però a diferència de Casals, ell i la seva esposa van poder tornar en vida a la seva terra i rebre el desgreuge i la satisfacció de què el mestre del Vendrell no va gaudir, ja que només va poder mirar cap a la seva pàtria petita des de la Catalunya Nord, quan hi anava a fer concerts als festivals de Prada de Conflent.

A manera d’homentage a Rostropóvitx i indirectament a Casals, us deixaré amb el Concert per a violoncel i orquestra en la menor, opus 129, de Robert Schumann, interpretat per l’Orquestra Filharmònica de Leningrad dirigida per Gennadi Rozhdestvenski, amb Mstislav Rostropóvitx com a solista. Bona nit.

 

9h 53’ Schumann, Concert per a violoncel [Des del començament]

L’escuma dels dies – 18

(3/maig/07)

 

Contingut: La discriminació i la intolerància per raons religioses. La discriminació i la intolerància per motius religiosos no són pas una novetat: una història dels anys 50 i 60. Monsenyor Martínez Sistach i els pentecostals: un fet actual i uns altres d’antics. Un cas d’intolerància religiosa interna: la possible clausura de la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid. El cas de la parròquia de San Carlos Borromeo no és pas tampoc una novetat: un parell de mostres d’intolerància de fa 50 anys. Una entrevista amb el mossèn roig de San Carlos Borromeo. Una evocació de diverses cantants: Joan Baez, M. del Mar Bonet, la Niña de la Puebla i Joan Sutherland.

 

9h 07’ SINTONIA: LLACH, El meu amic el mar [50”]

 

[Sobre la sintonia]: El viatger, que ja albira Ítaca, seu a la vora del mar i mira el camí que ha fet tot caminant. I hi veu l’escuma dels dies, efímera com la de les onades. L’escuma dels dies.

 

9h 07’ 45” La discriminació i la intolerància per raons religioses

 

Bona nit. El dissabte 21 d’abril em trobava a uns magatzems de Vilanova i vaig veure entrar una dona vestida a la manera musulmana –no amb jel·laba, però si amb roba semblant a la que duien les pageses espanyoles als anys quaranta per treballar al camp– i cobert el cap amb el vel o el mocador de les dones musulmanes. Això no em va estranyar pas, a hores d’ara és molt corrent veure-ho, però sí que em va sorprendre sentir el castellà i el català que va fer servir en dirigir-se a una de les dependentes: no eren un català i un castellà apressos de gran, eren sens dubte les seves llengües nadiues; per tant, em penso que no és arribar a una conclusió descaminada, i més tenint en compte que semblava estar en la quarantena d’edat i que la seva configuració física no es corresponia amb l’habitual de les dones magrebines, que era una dona convertida a l’islamisme.

I això em va acabar de decidir a parlar-vos d’uns articles que havia recollit a El Periódico i a La Vanguardia relacionats amb la discriminació religiosa. Els comentaré per ordre cronològic.

El primer és d’El Periódico, del 21 de gener d’enguany. El signava a Barcelona Marta Parreño i el titulava CANVIS A L’ENTORN FAMILIAR I SOCIAL DE LES CATALANES MUSULMANES. Ve’t aquí uns fragments:

 

Ser musulmana implica resar cinc vegades al dia, cobrir-se amb un vel i viure per i per a Al.là. Ser, a més a més, catalana, comporta adaptar tot això a la vida occidental, sotmetre’s a mirades escèptiques i, ben sovint, danyar les relacions amb familiars i amics.

“La meva mare em diu que no vol que vagi amb ella pel carrer quan porti el vel, que li fa vergonya”, explica la Maryam. “Em dol”, confessa. Té 16 anys i en fa un i mig que es va convertir a l’islam. A l’institut va conèixer diverses noies marroquines i un dia, a l’hora del pati, li van explicar en què consisteix el Ramadà: “Vaig veure que no menjaven res per esmorzar i els vaig preguntar per què ho feien. Per Déu, van respondre. Llavors vaig pensar que elles feien coses per Déu i jo no feia res”.

A partir d’aquell moment, la Maryam va començar a llegir pàgines web sobre l’islam i, si tenia dubtes, les seves amigues l’ajudaven a entendre-ho millor. “Al final vaig decidir que volia ser musulmana. Una amiga marroquina em va acompanyar a una mesquita i em vaig convertir”, recorda.

Durant els primers mesos, la Maryam va guardar en secret la conversió. Temia la reacció dels seus pares, només tenia 15 anys. “Ara els meus pares em respecten, em deixen que practiqui la meva religió, però no els fa cap gràcia. En un primer moment em van dir que el vel me’l posés més endavant. Però, quan tens molta fe, et vols tapar perquè saps que és pel teu bé. Un dia vaig arribar a casa i els vaig avisar que m’havia de posar el mocador perquè si no em moriria de dolor. Van veure que en tenia tantes ganes que em van deixar”, rememora.

A més d’haver empitjorat la relació amb els seus pares, la Maryam ha estat discriminada per alguns companys a l’institut: “M’advertien que no podia ser musulmana perquè era espanyola. Però jo els contestava que la religió és de tots”.

 

La periodista ens parla també d’un altre cas:

 

A Catalunya cada vegada hi ha més dones que decideixen abraçar l’islam per voluntat pròpia, tendència que es repeteix a Espanya, on es calcula que hi ha uns 20.000 conversos entre homes i dones. Però, malgrat les xifres, a les persones que envolten aquestes dones els costa acceptar el canvi. “Hi ha gent que, tot i ser molt intel.ligent, té l’islam en una caixa forta, hermètica, sense acceptar-ho ni entendre-ho”, sosté la Lidia, peruana establerta a Catalunya des de fa més d’un any.

Ella es va convertir a l’islam a Barcelona, el febrer del 2006, després que el seu marit, un francès també convers, li descobrís aquesta religió. “Els meus pares em van dir: ¿Què t’ha passat? ¿T’has tornat boja? Es pensaven que ho feia per amor, però si et converteixes per un home, no podries aguantar ni un any. Ni la millor actriu podria mentir tant de temps”.

 

Marta Parreño clou l’article amb unes dades:

 

Segons un estudi del Centre Europeu sobre Racisme i Xenofòbia, els musulmans europeus s’enfronten a una forta discriminació. El 58% dels espanyols consideren que islam i modernitat no són compatibles, percentatge que augmenta fins al 70% a Alemanya, on les conversions a l’islam han augmentat considerablement en els últims anys. A més, l’informe certifica que per a un 37% de la població espanyola els musulmans estan mal vistos.

No he transcrit les reaccions dels pares i les amigues d’aquestes noies recollides a l’article perquè el que vull posar en relleu és un altre aspecte d’aquestes històries: que no són noves tot i que el signe hi ha canviat. Miraré d’explicar-me.

L’escuma dels dies em fa veure que d’una manera semblant com alguns temes de la literatura universal són recuperats per autors de diferents èpoques, de manera que allò que van tractar en les seves obres els dramaturgs de la Grècia clàssica ha estat reelaborat pels escriptors renaixentistes, els del Barroc, els romàntics i els contemporanis, així algunes històries de discriminació religiosa de què he estat testimoni al llarg dels meus dies es repeteixen amb actors de religions diferents a voltes i de les mateixes uns altres cops.

 

9h 12’ 45” La discriminació i la intolerància per motius religiosos no són pas una novetat. Una història dels anys 50 i 60.

 

Del cas de la Myriam jo conec una història força semblant que es remunta cinquanta anys enrere. El protagonista era, és, un parent proper meu, un cosí al qui porto dos o tres anys, que als quince o setze, més o menys com la Myriam, es va convertir, no a l’islamisme, sinó al protestantisme, en aquella època un fet tan estrany i tan mal vist com les actuals conversions a l’islamisme.

Amb aquest cosí he tingut sempre un tracte proper, perquè a banda del vincle familiar s’ha donat la circumstància que vam coincidir durant un temps en el mateix treball, una empresa gran del ram metal·lúrgic, l’antiga Elizalde.

Com us he dit, cap als quinze o setze anys, essent alumne de l’Escola d’Aprenents Elizalde (llavors Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A.), es va convertir al protestantisme. A l’escola havia fet amistat amb un parell de companys, els quals, en un cert moment, li van dir que eren evangèlics, protestants li van aclarir; una situació semblant, com podeu veure, a la de la Myriam a l’institut. Per la raó que fos, el meu cosí va acceptar la invitació dels seus amics a assistir a un servei religiós –un culte, l’anomenaven– a l’església a què anava un d’ells. I ja no va deixar de freqüentar aquella capella, instal·lada, segons que em va dir, en un local petit, una mena de local més aviat apte per a taller que no pas per a temple, que hi havia prop del camp de l’Europa, a Barcelona, em sembla que em va dir al passatge Nogués, al límit de Gràcia i el Guinardó, si no vaig errat.

Finalment, es va convertir a la fe evangèlica, i llavors van començar els problemes. Els pares, en assabentar-se, no li van dir res, ni a favor ni en contra de la seva decisió. Però el meu cosí m’explicava que una nit, pensant-se el seu pare que dormia, va sentir com parlava d’ell amb la mare i deia que semblava mentida que sent tan intel·ligent hagués fet un pas com aquell que només li duria problemes.

I efectivament en va tenir, de problemes, el meu cosí, durant uns quants anys. Una característica dels conversos sol ser el que diuen donar testimoni de la seva fe amb la conducta pública. En el cas de la Myriam és dur el vel; en el del meu cosí era resar en públic i practicar un proselitisme més o menys moderat i discret, així com no participar en els actes religiosos catòlics. D’entrada, això li va causar alguns problemes, no gaires, certament, però significatius, en el treball, i em consta que un dels capellans que feien classe a l’escola d’aprenents va fer pressió perquè el meu cosí no es beneficiés de cap dels premis extraordinaris en forma d’assistència a cursos fora de Barcelona o coses semblants que es donaven als alumnes destacats, i el meu cosí n’era un.

Un altre lloc on va tenir problemes va ser a l’exèrcit, quan va fer el servei, al començament de la dècada de 1960. L’assistència als actes religiosos catòlics era obligatòria, es considerava un acte militar més i, doncs, ja el primer diumenge va haver d’escaquejar-se per tal de no anar a missa, per a la qual cosa va comptar amb l’ajut d’un company que va acceptar de canviar-li el torn de neteja de la companyia perquè, a més de bon nano, era un catòlic fervent que volia oir missa. Us estalviaré la narració de les diverses dificultats que va haver de vèncer, arriscant-se fins i tot a ser empressonat, com ja havia passat amb altres correligionaris seus; només us explicaré que cap a mitja mili el van destinar com a assistent a un subtinent dels anomenats “chusqueros”, és a dir, militars que havien fet la guerra al bàndol franquista i que havien romàs a l’exèrcit en acabar la contesa, on havien ascendit a còpia d’anys. Era una bona persona i tractava bé el meu cosí, a diferència del que feien altres oficials més aviat despòtics, i tant ell com el meu cosí estaven diguem-ne contents amb la situació, que comportava uns certs privilegis, principalment una llibertat de moviments que la tropa en general no tenia. Però un bon dia va arribar un ofici de Capitania General que indicava al subtinent que no podia tenir un assistent que professava una religió diferent de l’oficial, és a dir, la catòlica. El meu cosí, doncs, va perdre aquell destí i els avantatges inherents.

Finalment, per tal de no cansar-vos massa, perquè la seva vida va estar força plena d’incidents causats per la intolència i la discriminació oficial i social en matèria religiosa, us diré que a l’hora de casar-se ell i la seva promesa van haver de presentar-se a la Comissaria Central, a la Via Laietana, on un funcionari de la Brigada Social s’ho va passar d’allò tan bé, em va explicar el meu cosí, fent-los declarar per què havien deixat el catolicisme. En un moment determinat, el funcionari es va aixecar, va anar cap a un gran moble ple de fitxers i els va dir, poc més o menys: “Aquí tenemos las fichas de los comunistas, los masones i los protestantes”. Una curiosa barreja de gent vigilada per la Policia a mitjan anys 60, sens dubte.

 

9h 17’ 45” MÚSICA, Oh happy day, 2.10 [2’]

 

9h 19’ 45” Monsenyor Martínez Sistach i els pentecostals. Un fet actual i uns altres d’antics

 

Un altre dels articles relacionats amb el tema que tracto el vaig veure a La Vanguardia, el 9 d’abril, distribuït per l’agència Europa Press el dia anterior. Es titulava “El Arzobispo de Barcelona expresa su preocupación por el auge de iglesias pentecostales entre los inmigrantes”. Entre altres coses, s’hi podia llegir:

 

El Arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, expresó hoy su preocupación por el auge de las iglesias pentecostales y carismáticas protestantes, muy especialmente entre los inmigrantes, por lo que pidió a las instituciones católicas que se esfuercen para acoger a los colectivos de extranjeros.

«La religiosidad de los inmigrantes es diferente que la del Occidente europeo, pero es verdad que hay sectas y grupos religiosos que aprovechan la situación de la gente que está en soledad para captarlos», afirmó en una entrevista a Catalunya Informació, recogida por Europa Press.

Martínez Sistach defendió la necesidad de que las instituciones católicas acojan a los inmigrantes y apeló a un mayor empeño en este sentido. «Tenemos que hacer un esfuerzo más fuerte para acogerlos al máximo porque se lo merecen», indicó.

 

Interrompré aquí la referència d’aquesta notícia, per tal de fer alguns comentaris. Jo no sóc creient, però conservo des de la meva juventud una certa curiositat pel fenomen religiós i respecto els creients; val a dir, però, que no sento cap respecte pels dirigents religiosos en general, pel clergat, sigui del signe que sigui, i encara menys per les altes autoritats religioses, si no és que pels seus actes me’n semblen mereixedors.

Potser per aquesta curiositat envers les religions, en algunes ocasions, cap al final dels anys 50, vaig acompanyar el meu cosí a diversos cultes d’això que a la notícia s’anomena “iglesias pentecostales y carismáticas protestantes”, en alguns domicilis particulars. En aquell temps, els pentecostals practicavan el seu proselitisme principalment entre els gitanos; concretament, els que jo vaig conèixer ho feien entre els gitanos de la Catalunya nord i del Principat. Els seus serveis religiosos em van fer pensar en els dels negres del sud dels Estats Units tal com els veiem a les pel·lícules: càntics molt animats, i moltes exclamacions d’amèn i al·leluia subratllant les paraules del predicador, generalment molt carregades d’emocions fins al punt d’arribar a plorar. En el primer d’aquests cultes a què vaig anar, vaig presenciar una pràctica que em va resultar força sorprenent. Cap al final del servei religiós, els qui presidien l’acte van demanar als fidels si algú volia exposar algun problema pel qual volgués que es pregués. Vaig presenciar diversos casos, però recordo un en què la persona va sortir al davant, cap al predicador, i li va dir que un seu familiar estava malalt. El predicador el va fer agenollar, li va posar les mans al cap, va fer una oració francament exaltada, subratllada constantment pels amèns i els al·leluies emocionats dels fidels, i en acabar li va dir a la persona agenollada que en tornar a casa demanés al seu familiar a quina hora s’havia posat bo. Si es va posar bona o no la persona per qui s’havia pregat, naturalment no ho sé; ara, la demostració de fe, o de superxeria, del predicador, i sobretot la bona fe dels creients, van ser notables.

A mi em sembla que l’arquebisbe Martínez Sistach s’equivoca quan diu que els immigrants són captats pels pentecostals al nostre país perquè se senten sols i no se’ls acull prou bé. Si les notícies que em dóna el meu cosí estan fonamentades, i a mi m’ho semblen perquè el noi segueix aquestes coses, els moviments pentecostals estan molt estesos a l’Amèrica Llatina, i segurament una part dels immigrants d’aquella procedència ja vénen amb aquestes creences. Més aviat deu passar, sospito, que com és natural busquen esglésies o grups que tinguin la seva fe i que una part del creixement d’aquests grups no ho és per conversió, de la mateixa manera que el creixement del nombre d’assistents als centres de culte musulmans no es deu a la conversió dels immigrants nord-africans a la fe islàmica un cop són a Espanya, sinó a l’adhessió dels ja musulmans que arriben a casa nostra. És cert, que hi ha conversions; però no em sembla que el nombre sigui tan significatiu com dóna a entendre l’arquebisbe de Barcelona.

 

Un cas d’intolerància religiosa interna. La possible clausura de la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid

 

En el mateix article que estic comentant, més endavant es diu:

 

Sobre el polémico cierre de la parroquia de San Carlos Borroneo de Madrid, el arzobispo barcelonés aseguró que detecta «causas graves» para decretar el cierre. A su juicio, «cuando se toman decisiones de este tipo, quiere decir que hay unas causas graves que la motivan».

«El primer interesado en que funcione correctamente una parroquia, que es una institución de la Iglesia, es Nuestro Señor, el segundo es el obispo, y el tercero es el rector, e incluso los feligreses», razonó.

 

L’arquebisbe es refereix a un conflicte sobre el qual, el mateix dia 9 d’abril, Juan Ruiz Sierra informava en El Periódico des de Madrid de la manera següent:

 

La parròquia rebel de Madrid celebra una missa fora de la llei

 

La missa d’ahir a San Carlos Borromeo, la parròquia de Vallecas que l’arquebisbat de Madrid ha ordenat tancar perquè ni la seva litúrgia ni la seva catequesi s’ajusten a les estrictes directrius de la jerarquia eclesiàstica, va congregar tantes persones que un dels sacerdots del temple, Enrique de Castro, conegut com el mossèn roig per la seva acreditada militància antifranquista, va haver de demanar als afortunats assistents que van aconseguir un lloc als bancs de fusta que, per favor, no intentessin aixecar-se durant el parenostre perquè aixafarien els feligresos que estaven drets.

Se celebrava aquell diumenge que, segons la tradició catòlica, Jesús va ressuscitar, es va trobar amb els apòstols i després va pujar al cel, així que, en un moment en què Antonio María Rouco Varela, l’arquebisbe madrileny, ha dit prou als capellans que aquí oficien missa en roba de carrer, De Castro, amb pantalons, camisa i jersei, tenia un nítid missatge per oferir a la seva comunitat. Va ser aquest: “El crit més revolucionari és la resurrecció. Cap poder ens pot destruir si estem junts”. Uns 300 parells d’orelles van sentir la bona nova del capellà i, tenint en compte els aplaudiments que van seguir la seva intervenció, també la van compartir.

A l’església hi havia de tot: senyores arreglades, joves d’estètica punk, senyors vestits de diumenge, seguidors del heavy metal amb samarretes amb dibuixos satànics, integrants d’aquest ampli moviment que acostuma a respondre al nom de “cristianisme de base”, agnòstics, actors com El Gran Wyoming, ateus i fins i tot musulmans. Najib Hilal, nascut fa 28 anys a Casablanca, no es va senyar quan s’havia de fer, tampoc va tocar el pa de pagès que la parròquia va donar en lloc de les preceptives hòsties i molt menys es va mullar els llavis amb el vi, però hi va ser, recolzant els capellans que, segons va dir, li estan oferint casa i menjar des que va arribar a aquest popular barri madrileny tres anys enrere. A San Carlos Borromeo hi ha 180 immigrants empadronats.

Tot ahir a la parròquia, coneguda per la seva tasca d’assistència als marginats, tenia un estrany aire de resistència i comiat. Una espècie de “potser l’arquebisbe que ha decretat que les instal.lacions es destinin a un centre dirigit per Càritas ens farà fora d’aquí, però no l’hi posarem fàcil”. Després d’entonar Si se calla el cantor, un himne a la lluita contra l’opressió –“¿Qué ha de ser de la vida si el que canta no levanta su voz en las tribunas por el que sufre?”, diu la lletra–, alguns dels assistents van prendre la paraula. “Aquí he après que ressuscitar és caure, aixecar-te i ajudar. Volia donar les gràcies per l’acollida que he tingut aquí”, va dir entre llàgrimes Carmen Díaz, de l’associació Mares contra la Droga. “Gràcies per ensenyar-me a combregar de forma tan senzilla i a no empassar-me les rodes de molí que arriben des de l’arquebisbat”, va assenyalar una altra dona.

La cerimònia va acabar amb un llarg, càlid i trist aplaudiment. Quan els capellans de San Carlos Borromeo –De Castro, Javier Baeza i Pepe Díaz– van sortir de l’església, les desenes de persones que els esperaven perquè no havien pogut entrar van cridar “¡Això ens passa per un arquebisbe fatxa”, mentre una jove demanava ajuda assenyalant una guardiola de cartró que anomenava “Caixa de resistència”. I al terrat del temple, alguns parroquians cantaven el “No serem moguts”.

 

Bé, aquest és un cas que no sé com ha acabat, perquè no he buscat les notícies posteriors que s’hi hagin produït, i m’imagino que finalment aquest centre de culte catòlic irregular ha estat tancat. Sigui com sigui, és un contenciós entre la jerarquia catòlica i uns capellans seguits per un nombre modest de feligresos i simpatitzants. Es tracta, doncs, d’un problema d’intolerància religiosa intern. Una altra cosa són les manifestacions d’intolerància que afecten els musulmans quan el nombre de fidels assistents als seus serveis religiosos augmenta de manera que alarma el veïnat, i tots en deveu haver tingut notícia pels mitjans de comunicació. Ara, això, un altre cop, no és pas nou, a casa nostra ni a la resta de l’Estat: també s’hi van donar, amb un signe diferent, en els anys 50 i 60, episodis d’intolerància extrems.

 

El cas de la parròquia de San Carlos Borromeo no és pas tampoc una novetat. Un parell de mostres d’intolerància de fa 50 anys

 

Com he dit cap al començament, el meu cosí es va adherir a una església protestant que tenia el seu lloc de culte a un local a Gràcia Guinardó. Es veu que el local se’ls havia fet petit i que la congregació havia aconseguit aixecar un temple en condicions i força gran al carrer Verdi, to-cant a la Travessera de Dalt. S’hi van traslladar a l’estiu de l’any en què el Futbol Club Barcelo-na va inaugurar el Camp Nou. Sé això perquè el meu cosí em va convidar a la inauguració oficial del temple, que va tenir lloc el dia de la Mercè d’aquell any, el mateix en què es va inaugurar l’estadi barcelonista. Podria dir-vos quin any era acudint a les dades trobables a Internet, però no em sembla que això sigui relevant; n’hi ha prou amb dir que era un dels darrers anys 50, si l’escuma dels dies no m’enganya.

El cas és que pocs mesos després la Policia es va presentar al local de culte i els va dir que no s’hi podien celebrar reunions. La congregació, des d’aquell dia i fins que els dirigents van obtenir permís per obrir de nou, va haver d’anar celebrant les seves reunions a un seguit de domicilis privats, clandestinament, perquè en aquells anys eren prohibides les reunions nombroses als domicilis privats.

Faré un parèntesi per incloure-hi un paràgraf de l’interessant llibre de Josep Maria Espinàs Relacions particulars en què fa esment d’això que acabo de dir. Parlant de Salvador Espriu, explica que va anar a casa seva en una ocasió en què un grup de persones volien fer memòria de Bar-tomeu Rosselló-Pòrcel, i diu: “Érem unes trenta persones, potser infringint la norma gubernativa que aleshores prohibia qualsevol reunió d’aquesta mena; només s’autoritzaven els grups que es trobaven per un casament, un bateig o una primera comunió, i si se celebrava en un restaurant calia que l’establiment demanés prèviament permís a la policia”.

Així doncs, les reunions dels fidels de l’església del meu cosí eren per força clandestines i relativament poc nombroses, màxim d’unes 20 persones, pel que em va dir. Hi van estar força temps, en aquesta situació. I el meu cosí em va explicar que encara bo que l’impediment d’utilització del temple es va dur a la pràctica per part de la Policia amb un cert grau de bones maneres, perquè a Carcaixent, em va dir, en aquella època els membres de la congregació protestant local van ser desallotjats del seu temple a punta de fusell per la Guàrdia Civil, a requeriment del rector de la parròquia. Quan es va apel·lar al governador civil contra aquesta actuació, l’home va dir, poc més o menys: “¿Pero cómo se les ocurre abrir una iglesia protestante en un pueblo que se llama Carca Gente?”. Es devia pensar que feia gràcia, això. Ah, heu de tenir en compte que en aquell temps el nom oficial del poble era en castellà, no com ara, que hi figura com es natural en valencià.

 

9h 31’ 15” BÁEZ, No ens mouran [3’ 30”]

 

9h 34’ 45” Una entrevista amb el mossèn roig de San Carlos Borromeo

 

A l’edició d’El Periódico de l’11 d’abril, és a dir, de dos dies després del dels fets que he esmentat, Juan Ruiz Sierra tornava a referir-se al cas de la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, aquesta vegada entrevistant un dels capellans responsables, concretament el rector, Enrique de Castro, de 64 anys d’edat i autor dels llibres ¿Hay que colgarlos?, Dios es ateo i La fe y la estafa. A l’entrevista, entre altres coses, hi trobem això:

 

Enrique de Castro, anomenat el capellà roig per la seva lluita antifranquista i rector de San Carlos Borromeo –la parròquia que l’arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco, vol tancar per diferències en la litúrgia i la catequesi–, opina a casa seva, al barri madrileny d’El Pozo del Tío Raimundo, sobre els motius de la clausura del lloc, les “pors” de l’Església i la inconveniència de les fugues al seu si.

–¿Què és més dur, lluitar contra Franco o lluitar contra Rouco? ­–demana el periodista. I el mossèn respon:

–La meva lluita mai ha estat contra ningú, sinó a favor de la justícia social. I el conflicte d’ara amb l’Església no l’esperava.

–Però un podria dir que per ser de l’Església s’han de complir determinats requisits i, si la seva parròquia no els compleix, l’Església té dret a tancar-la, ¿oi?
–¿A quina Església ens referim? Hi ha dues concepcions d’Església. Si parlem de jerarquia, parlem de bisbes, així que sempre em plantejaré bisbes com Romero al Salvador i Casaldàliga al Brasil.

–Si li agrada tan poc l’Església oficial, ¿per què no la deixa?
–Jo no crec en les fugues. ¿Me’n vaig de la meva família si hi ha coses que no m’agraden i les critico? Jo podré criticar una determinada concepció de l’Església, i la critico, però la font de la meva crítica és l’Evangeli, perquè Jesús diu “no” al poder del temple. Una cosa és la pertinença i una altra la submissió.

–Vostè i els altres capellans de San Carlos Borromeo solen dir que la litúrgia i la catequesi no són els motius pels quals l’arquebisbat de Madrid vol tancar la parròquia. ¿Quines són, aleshores, les verdaderes raons?
–La litúrgia és un vehicle. Com més senzilla, millor. Molts xavals, després de menjar hòsties, pa d’àngel, m’han dit: “És paper”. Com a símbol no ens serveix. En canvi, un tros de pa o un bescuit l’entén tothom. Si tanquen la nostra parròquia, la gent que ara hi va no anirà pas a altres. No entendrien res, ni el llenguatge ni el ritu.

–¿Però quins són, a parer seu, els motius del tancament?
–Em penso que la crítica de l’Església que nosaltres hem fet no ha caigut bé.

–¿I què pensa que passarà finalment amb la parròquia?
–Parlarem amb el bisbe auxiliar de Madrid, Fidel Herráez.

–Imagini’s que sóc el bisbe. ¿Què em diria?
–Miri, la nostra parròquia és d’ajuda als marginats, així que molta gent que ve aquí no coneix l’Evangeli. ¿Que no és una missa el que celebrem, sinó una paralitúrgia? Doncs bé, jo no tinc interès a posar nom al que celebrem. Però sí que celebrem la fe, no en tingui cap dubte. ¿Que volen canviar el nom? Canviïn-lo. I, si hi ha una possibilitat de trobada, fantàstic. Però si no n’hi ha, doncs no n’hi ha.

–¿I com ho veu?
–No ho sé, no ho sé. Crec en la capacitat de canvi de les persones.

–¿Què faran si la tanquen?
–La parròquia no són quatre parets, són unes persones que viuen juntes unes experiències de vida i de fe. Si no ens podem estar aquí, ens en anirem a una altra banda.

 

Ja he dit abans que no sé com ha acabat aquest conflicte que té lloc entre un arquebisbe i un cert nombre de capellans i feligresos que veuen les coses d’una altra manera, i no entraré a opinar quant al conflicte en ell mateix; però sí que voldria fer notar el paral·lelisme entre la situació dels feligresos de la parròquia de San Carlos Borromeo i la de la congregació protestant a què pertanyia el meu cosí fa uns cinquanta anys o la d’algunes comunitats de musulmans en aquests dies, tot veient-se obligats a buscar uns altres llocs on aplegar-se per practicar la seva fe. La intolerància va per barris, però la seva essència és la mateixa arreu i a través dels temps: la negació de la llibertat de la gent per retre culte al seu déu o els seus déus com la seva fe i la seva consciència li demanen, sense perjudicar ningú.

 

9h 38’ 45” Una evocació de diverses cantants: Joan Bàez, M. del Mar Bonet, la Niña de la Puebla i Joan Sutherland

 

Deixeu-me ara que canviï de rumb, perquè l’escuma dels dies m’ha dut el record de diverses veus femenines amb el ressò de la de Joan Báez que hem sentit fa cinc minuts. La d’aquesta cantant va ser una de les veus que es van associar amb l’oposició dels joves nord-americans a la guerra del Vietnam i, per extensió, amb l’oposició a altres ignomínies. A Espanya, s’hi van fer adaptacions de la cançó que hem sentit, i de fet, la versió que hem escoltat del We shall not be moved n’és una; el que no sé és si la que van cantar els feligresos de la parròquia de San Carlos Borromeo va ser aquesta mateixa.

A casa nostra tenim una cantant, M. del Mar Bonet, la veu plena i profunda de la qual em sembla comparable sense demèrit a la de Joan Báez, trobo que té una calidesa equiparable a la de la cantant novaiorquesa de pare mexicà. Una de les seves cançons es va transformar també en una icona, en aquest cas de la denúncia dels crims del règim de Franco. La lletra és de Lluís Serrahima i la música, de la cantant mallorquina. Em refereixo, és clar, a Què volen aquesta gent, enregistrada per primer cop l’any 1968.

 

9h 40’ M. del MAR BONET, Què volen aquesta gent? [2’]

 

De la M. del Mar, per tal de mostrar-ne l’ampli repertori de registres, començaria ara a posar cançons i no acabaria. Em veig obligat, és clar, a moderar el meu entusiasme i, per tant, només us n’oferiré una altra mostra del seu reeixit art canor. Dubto entre una cançó de treball, de fer feina, que dirien a casa seva, o d’un altre tipus… Però em sembla que canviar totalment d’aires estarà bé, i per això us convido a escoltar Jim, un homenatge a Billy Holiday amb la lletra traduïda pel Quico Pi de la Serra.

 

9h 42’ 30” M. del MAR BONET, Jim [4’]

 

I tornaré ara a Joan Báez per oferir-vos una de les nombroses cançons de caire popular que va interpretar. Aquesta cantant és pràcticament de la meva edat, va néixer un any després que jo, i per tant les seves cançons m’han acompanyat com aquell que diu tota la vida des dels prou llunyans però ben presents anys de la guerra de Vietnam, en la qual els Estats Units van començar a intervenir directament l’any 1965. Cal tenir en compte, però, que Báez no va ser només una cantant de protesta: el seu repertori és molt ampli i presenta moltes facetes, una de les quals és el que podríem anomenar folck o country. Classifiqueu vosaltres mateixos com us sembli aquesta Green, green grass of home, La verda, verda herba del meu país.

 

9h 47’ BÁEZ, Green, green grass of home [3’]

 

També té un repertori variat, dins del seu gènere, la Niña de la Puebla, i se la pot sentir interpretar palos del flamenc, del cante hondo, molt diversos, des d’aires tan populars com els campanilleros o les zambras fins a les difícils seguiriyas passant pels molt agradables d’escoltar fandangos de Huelva, tan rítmics Jo vaig quedar molt impressionat, fa un munt d’anys, quan vaig sentir per primera vegada com cantava una milonga titulada Tinieblas.

Aquesta cantaora, de nom real Dolores Jiménez Alcántara, va néixer a La Puebla de Cazalla, Sevilla, el 1909, i de molt nena es va quedar cega. Us dic això perquè copseu el sentit tràgic de la lletra de la cançó que he esmentat, que és aquesta:

 

El sol me niega su luz,
la luna sus resplandores;
por el aroma conozco
la existencia de las flores
y desde el fondo del alma
veo del mundo los dolores.

 

No sienten nada mis ojos;
luz en la sombra escondida,
yo vivo en la oscuridad
sin otra luz que mi vida,
luz y vida es mi cantar
como lágrimas sentidas.

 

Y mi afán es preguntar,
sin que Dios lo tome a enojo,
si a mi me falta el mirar,
puso en mi cara los ojos
tan solo para llorar.

 

Escolteu ara com la canta, i digueu-me si no se us posa un nus a la gola.

 

9h 51’ NIÑA, Tinieblas [3’ 30”]

 

Però com us he dit en començar a referir-me a aquesta artista, el seu repertori és variat i, per descontat, no sempre tan amarg. Considereu aquest campanilleros de títol En los pueblos de mi Andalucía:

 

9h 55’ NIÑA, En los pueblos… [3’ 15”]

 

I tancaré les evocacions d’avui amb una ària del Messies de Georg Friedrich Händel, I know that my redeemer liveth, “Jo sé que el meu redemptor és viu”. Us la voldria haver ofert en la veu de la soprano australiana Joan Sutherland, portada per l’escuma del temps del llunyà any 1961, el de la gravació monoaural primera que vaig comprar de la magna obra handeliana, que havia sentit per primer cop dos o tres anys abans; però la qualitat del so, malmés per les moltíssimes vegades que he escoltat el disc, no és mínimament acceptable per emetre l’originalment meravellosa versió de la Sutherland. Així doncs, us n’oferiré la de Kym Amps, integrant del magnífic The Scholars Baroque Ensemble. Bona nit.

 

9h 59’ HANDEL, I know… [6’]