Variacions sobre el tema de la Pasífae

Presentació

 

Camina per la vora de la platja de Ribes Roges, del port cap a la Pasífae. És una dona esvelta, de formes plenes. La gràcia de la jovenesa encara no la ha abandonada, tot i que és fàcil de veure que ha deixat enrere els trentes.
Poca gent sap qui és, a la vila, però no pocs en parlen. Alguns diuen que és estrangera, d’algun país de l’Est o dels Balcans, i d’altres diuen que és grega, o potser d’un país de la Mediterrània oriental, perquè només parla anglès i una altra llengua que ningú no entén. També hi ha qui diu que va fer estada uns dies amb el seu home al Cèsar, i que alguna cosa va passar, ja que van llogar un pis al centre vila i el marit se’n va anar i la va deixar sola.

 

Així comença aquesta novel·la, estructurada com una trilogia de concerts amb el mateix tema –el mite de Pasífae i el Minotaure– i tres tonalitats, que evoquen Teseu, Minos i Dèdal i que aporten visions diverses del mite narrades amb estils literaris diferents.
L’escultura de la Pasífae i les ruïnes de l’Adarró fan reviure en la ment de la desconeguda el rerefons de la seva decisió d’establir-se a Vilanova i la Geltrú, i el fil conductor del relat és allò que passa pel seu cap. Són records, el que se’ns narra? Desvaris? Constructes d’una ment afectada per una tragèdia múltiple?

 

Estructura

 

La novel·la està estructurada en tres parts, com si fos una trilogia de concerts amb el mite de Pasífae i el Minotaure com a tema principal. A cada part, com si cada concert estigués compost en una tonalitat diferent, hi predomina un punt de vista propi que en condiciona l’escriptura.
Així, la primera part, sota l’advocació de Teseu, presenta la història de Pasífae i el Minotaure des del punt de vista dels atenesos. Un suposat aede narra el mite segons la versió més comuna entre els clàssics grecs, de manera que la narració imita predominantment l’estil èpic (amb fragments en vers rítmic de tres síl·labes: àtona, àtona i tònica) i es dedica a exalçar Teseu i els seus fets heroics.
La segona part recull la veu de Minos i se centra en el conflicte entre ell i Pasífae per raó de la monstruosa deformitat d’Asterió (nom real del Minotaure), conflicte que origina la construcció del Laberint, i en el mite de Dèdal i Ícar. El llenguatge canvia a un registre prosaic, però encara amb un cert aire cortesà i creient en els déus.
La tercera part recull el relat que un Dèdal exiliat i envellit fa dels esdeveniments haguts a Cnossos i de la seva relació amorosa amb Pasífae, desencadenant de la tragèdia. El llenguatge, corrent, mostra un Dèdal escèptic, menystenidor de Teseu i Minos i gens respectuós amb les seves suposades virtuts heroiques.
El fil conductor de la novel·la és la manifestació de la malaltia de la dona misteriosa que passeja per Ribes Roges, en forma de converses mentals amb el seu fill mort i amb alguns dels personatges del mite; els seus records es barregen i confonen amb la narració mítica, i la realitat i els deliris s’entreteixen per menar-nos per les diferents visions de la història de Pasífae i el seu fill Asterió fins a arribar a un desenllaç gairebé inevitable.

 

Variacions sobre el tema de la Pasífae

 

L’escenari, com a pròleg

 

Un dels atractius de Vilanova i la Geltrú és, sens dubte, el front marítim. Des del peu del turó de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va establir la seva Academia del Faro de San Cristóbal, fins al de Sant Gervasi, on pobladors ibers s’hi van instal·lar fa uns dos mil cinc-cents anys, entre els edificis de primera línia de mar i la riba s’hi estén una avinguda de prop de dos quilòmetres de llargària, orientada aproximadament de llevant a ponent i dividida en tres trams: el Passeig Marítim, el del Carme i el de Ribes Roges. A un extrem i l’altre d’aquest bulevard, la imaginació del vianant pot evocar dos mites femenins, un de recent, la Ben Plantada d’orsiana, i un de reculat en el temps fins als orígens de la mitologia hel·lènica, la Pasífae.
Qui vulgui fer una passejada al llarg de l’avinguda, si s’hi ha arribat prèviament fins a l’ermita de Sant Cristòfol, dalt del turó, o ha visitat el museu de la Farola (nom amb què els autòctons coneixen el far) i ha gaudit de la contemplació de la platja de Sant Cristòfol des del jardí del museu, pot començar-la per l’extrem oriental del passeig. Hi trobarà a la seva esquerra el port de pescadors amb l’explanada on aquests remallen les xarxes, les dependències pròpies de l’activitat pesquera, després una drassana i tot seguit l’anomenada plaça del Port. En aquest punt comença el port esportiu, que acaba en el dic de ponent i on es basteix una marina amb amarratges per a embarcacions de luxe i gran calat que ja està en servei parcialment.
Quan el caminant hagi recorregut poc més o menys 600 metres, arribarà a un monument dedicat a la memòria de Francesc Macià, obra de Josep Maria Subirachs. En aquest punt finalitza la Rambla de la Pau, prolongació de la Rambla Principal, que comunica el centre de la vila amb el barri marítim (Baix-a-Mar, com diuen els vilanovins). Aquí canvia el nom del bulevard de Passeig Marítim a Passeig del Carme.
A partir del final del port, que coincideix amb la confluència del Passeig del Carme amb la Rambla Pirelli, el vianant ja pot accedir a la platja, pel parc de Ribes Roges. Si decideix continuar la seva caminada pel passeig, i quan hagi fet a la ratlla d’un quilòmetre, hi trobarà una torre que, a manera de fita, assenyala el començament del Passeig de Ribes Roges. És una antiga torre de defensa a l’interior de la qual l’artista plàstic Josep Guinovart va crear una instal·lació permanent amb què homenatjava la Mediterrània i els pescadors; des de llavors rep el nom de Torre Blava, Espai Guinovart.
Des d’aquest punt, el passeig s’apropa progressivament a la mar. Ben aviat, qui visita per primera vegada aquest indret descobreix una escultura que, segons la perspectiva amb què l’observi, sembla sorgir de les aigües. Aquest visitant que la veu per primera vegada sol confondre la figura amb la d’un toro, i si té algun coneixement de la mitologia grega pot pensar-se que representa el que Posidó va fer sortir de les profunditats de la mar a petició de Minos, aspirant al tron de Creta. Però si s’hi apropa més, si s’hi arriba a l’espigó on s’alça l’escultura (endinsat en la mar, unit a la platja per un tómbol mig artificial mig natural que en dies de tempesta és cobert per les onades, de manera que l’espigó es transforma en una illeta, en una Creta minúscula) veu que en realitat el monument representa la muller de Minos, Pasífae, dins de la vaca que l’escultor Dèdal li va construir per tal que pogués satisfer el seu desig de ser muntada pel toro blanc de Posidó. També podrà veure que l’obra, en bronze, es deu a l’escultor vilanoví Òscar Estruga.
Tornat al passeig, el visitant arribarà al seu final occidental, a la plaça de l’Adarró, al peu del turó de Sant Gervasi. Adarró o Aderró és com anomenen generalment els vilanovins el poblat ibèric de Darró, una part de les ruïnes del qual són a la vista i poden ser visitades els matins de diumenge. La platja, en aquest lloc, s’anomena de l’Adarró; però de fa poc relativament, la part final del sorral, just al peu de l’espadat del turó, s’ha començat a anomenar platja de la República, perquè un grup de gent majoritàriament gran hi fa cap gairebé cada dia de l’any, ha ornat d’una manera ben curiosa, amb plantes crasses i mosaics, les parets de l’espadat i ha batejat l’indret amb el nom esmentat.
A la plaça de l’Adarró comença un camí de ronda que voreja els murs d’una finca, edificada al capdamunt del turó, que a la vila la gent anomena Xalet del Nin. En aquest turó hi havia, molt probablement, la part principal del poblat ibèric, ja que les ruïnes visibles i visitables (una part petita del jaciment) corresponen a un barri d’artesans de la primera Vilanova, segons el parer dels científics que han estudiat l’establiment. El camí de ronda acaba, just després del turó, en la platja de Sant Gervasi, anomenada popularment dels Capellans.
Si qui ha fet aquest recorregut torna a l’espigó que acull l’escultura d’Òscar Estruga i és coneixedor del mite, potser evocarà, com si d’un oracle es tractés, la malaurada infantadora del Minotaure i pensarà, tal vegada, en les veus que des de l’Antiguitat n’han parlat, com les d’Eurípides, Plutarc, Palèfat, Virgili o Ovidi, entre els antics; Juan de la Cueva al segle XVI, o Henry de Montherlant i Robert Graves al XX. Si qui contempla l’escultura no coneix el mite, potser es demanarà què és el que representa, per què hi ha una dona dins la vaca i el motiu de la seva positura o per què la inscripció del pedestal relaciona Vilanova i la Geltrú amb Creta.
A uns i altres, les pàgines següents els ofereixen diferents visions, variacions amb veus i tonalitats diverses, del mite del Minotaure. Tot partint de la versió tradicional (la del cicle de l’heroi atenenc Teseu), al llarg de la novel·la se’n proposen lectures diferents, on la veu de la reina Pasífae, “la que resplendeix per a tothom”, pren un protagonisme que tradicionalment no li ha estat atorgat.

 

Primera part: TESEU

Capítol 1

 

Sóc la que resplendeix per a tots, filla del sol, néta de l’aigua i de la fecunditat, i són els meus oncles els rius.
Del fruit del meu ventre, el sol dels ulls fou arrabassat per l’occidor de braus, servidor involuntari del senyor dels pèlags, i rius de sang van negar el Palau de la Labris.

 

Camina per la vora de la platja de Ribes Roges, del port cap a la Pasífae. És una dona esvelta, de formes plenes. La gràcia de la jovenesa encara no la ha abandonada, tot i que és fàcil de veure que ha deixat enrere els trentes.
Poca gent sap qui és, a la vila, però no pocs en parlen. Alguns diuen que és estrangera, d’algun país de l’Est o dels Balcans, i d’altres diuen que és grega, o potser d’un país de la Mediterrània oriental, perquè només parla anglès i una altra llengua que ningú no entén. També hi ha qui diu que va fer estada uns dies amb el seu home al Cèsar, i que alguna cosa va passar, ja que van llogar un pis al centre vila i el marit se’n va anar i la va deixar sola.
Quan arriba a la Pasífae, puja a la plataforma i fa lentament la volta a l’entorn de l’escultura, tot mirant-la com qui escodrinya un ésser viu per copsar-ne tots els trets, l’ànima si és possible. En acabat, seu al caire de la plataforma, de cara a la mar, amb els peus damunt d’una roca, i contempla com es lleva el sol.

 

Poques albades van dur la llum als teus ulls, Asterió, carn de la meva carn, cor del meu cor; pocs dies vas gaudir del sol. Curta com un dia d’hivern va ser la teva vida, Asterió, fill meu, vida meva; curta com els rius de Creta. Tot just havies deixat enrere els temps dels primers aprenentatges, tot just començaves a mostrar com de bell i savi podies arribar a ser. Per què, brutal com la rufagada que arrabassa les flors, cruel com la glaçada que malmet els fruits incipients, la fúria d’algun déu va transformar la bellesa en lletjor, l’harmonia en deformitat, la gràcia en malaptesa? Per què la seva sed insadollable de fer mal va menar fins a Creta, solcant el pont en vaixell d’infaustes veles, Teseu, l’atenès nefand?

 

Explica’ns, oh Musa, del jove Teseu el furor
en saber del tribut infamant percebut
dels d’Atenes per Minos cruel i soberg.

 

Canta, oh Musa, la força del braç de Teseu;
com els joves donzells deslliurà de morir
per la mà del biforme cretenc monstruós.
Servidors molt fervents de la Filla del Fort,
protectora ullblavisa del poble atenenc,
escolteu el relat de l’aede, que vol exalçar
la memòria del gran atenès, occidor coratjós
del biforme cretenc espantós.

 

Amb la força només del seu braç poderós,
Teseu molt famós prest la vida arrencà,
en combat desigual, de l’infant monstruós
engendrat per Pasífae del toro tot blanc
que el potent Portador del Trident,
de blavisos cabells, de la mar sorgir féu.

 

Explica’ns, Calíope, musa gentil,
com finat ja Asteri, de Creta el rei,
del bell ventre d’Europa els nascuts:
Minos cruel, Sarpedó i Radamant bo i prudent
es disputen de Cnossos el tron.
I als germans, amb altiva actitud,
Minos aquestes paraules alades adreça:

 

[Addueix la raó que és fill de Zeus agombolador de reis, i d’Europa, de braços blancs i delicats, i que per dret divinal li correspon regnar sobre Creta perquè Zeus nasqué i fou criat al mont Ida i és, doncs, el senyor veritable del tron cretenc. Contesten el seus germans que també són ells fets de la llavor del Cronida i fills d’Europa. Minos els desafia a provar-ho: els diu que només el fill d’un cronida pot fer que l’escoltin els déus i que ell demanarà a Posidó, senyor del pèlag, que ho demostri amb un prodigi. Prepara un sacrifici a Posidó i li prega que faci sortir de la mar un toro, i que si ho fa li el sacrificarà. Posidó l’escolta i fa que del mar surti un toro extraordinari i bellíssim, enlluernadorament blanc. Els seus germans, astorats, no gosen contradir-lo més.]

 

Mes Minos ingrat al Sacsaire del Sòl
va negar el que havia promés,
i el déu de blavisos cabells
la muller del rei infatuat enfollí:
com si fos una brava en zel al blanc brau s’hi oferí,
i el fruit dels horribles amors, del furor feminal,
fou un monstre biforme, mig home i mig brau.

 

Asterió, fill meu, vida meva, cap dels teus germans va ser tan bonic com tu en eixir del meu ventre, ni tan sols les teves germanes van superar-te en boniquesa. Vuit anys feia que havia infantat Fedra quan la llavor va tornar als eixorcs genitals de Minos i el fruit no podia ser més bell, com si els anys d’esterilitat del rei haguessin donat temps als déus per afaiçonar la criatura més formosa que mai havien vist ulls humans.
Amb la teva arribada, el rei recobrà l’ànim que l’eixorquia li havia arrabassat. La cort sencera i tot el poble van sentir-se alleujats en comprovar que Zeus i Hera es mostraven un altre cop benèvols amb el teu pare i que el seu tarannà més i més agre i colèric dels darrers anys va esdevenir de nou raonable i benigne. Hi va contribuir, sens dubte, en aquest canvi la vivor i l’alegria que vas mostrar des del mateix moment que vas agafar-te per primera vegada als meus pits.
Quan gairebé feia dos anys que il·luminaves el regne sencer, la joia del teu pare el rei, dels teus quatre germans i les teves quatre germanes, de la teva mare i del poble tot va ser anorreada per una desgràcia terrible: Andrògeu, el més jove dels teus germans, va morir a Atenes quan participava en els jocs. Només un pensament que Hera misericordiosa devia enviar-me va poder apaivagar a poc a poc el meu dolor: el pare Zeus i l’augusta deessa Hera, sabedors que les Moires preparaven la mort del darrer dels meus fills, havien permès que el meu ventre fruités de nou per tal de compensar-me per endavant de la pèrdua.
Altres dos anys havien passat des de la desgràcia i semblava que ja el dolor s’havia amagat al més pregon del meu cor quan algun déu enemic de Creta va decidir acarnissar-se amb nosaltres. Una infausta nit sense lluna vas ser atacat per una febre violenta i vas començar a patir uns mals de cap terribles. Ni Panacea no va ser capaç de trobar cap remei que et deslliurés d’aquell dolor que es va fer permanent i que semblava que creixés amb la lluna. Abans que Selene tornés a amagar el seu rostre, el mal ja et turmentava de nit i de dia i el teu cap i el teu rostre van començar a deformar-se: el crani es va anar abombant de manera que aviat dels ulls cap amunt es va fer anormalment gros en relació a la cara; el rostre, per contrast, semblava més petit del que era i els ulls, sota aquell front engrandit, ullerosos, mig tancats per unes parpelles inflamades, sobretot les de baix, feien pensar en el sol ponent. No menys cruel va ser la transformació del teu capteniment, perquè de dolç i alegre va passar a ser aspre i gemegós, irat i sorrut, fins i tot violent. Vas tornar-te taciturn i vas anar deixant de parlar amb paraules entenedores fins que finalment només cridaves, i els teus crits eren com els brams d’un toro.

 

Minos, confós, amagar va voler de Pasífae el fruit vergonyós,
i tantost un pregon laberint al gran Dèdal manà construir
per tancar el monstruós, que creixé de la llum apartat
i peixat amb la carn no cuinada d’ocells i bestiar.
Arribat a l’edat de la força, botxí inclement
ha de ser de set joves, set donzelles també,
atenencs com fatal i infamant exacció
al cretenc vencedor de la guerra lliurats.

 

[Continua l’aede tot explicant que el motiu de la guerra fou la mort d’Andrògeu, quart dels fills de Minos el soberg i Pasífae la de bellesa resplendent. Havia el jove fill de Minos participat en els jocs atenencs organitzats per Egeu bo, prudent i clement, i la seva abrivada empenta i insuperable destresa l’havia fet sobreeixir en la competició i vèncer tots els rivals. Acabats els jocs, algun déu enemic encegà d’ira, enveja i odi els cors dels adversaris vençuts per Andrògeu. Conxorxats i anhelosos de llevar-li la vida, l’assalten en el camí que duu a Tebes, cap a on el ja baronívol fill de Minos es dirigeix per tal de participar-ne en els jocs; amb cor de lleó, el jove cretenc d’ànim coratjós es defensa a tota ultrança, però el nombre dels enemics determina el desenllaç del combat, per les Moires fixat: en el pit d’Andrògeu penetren delerosos els bronzes punxuts, embolca la vista del jove una nit tenebrosa i la seva ànima parteix cap a l’Hades de poltres il·lustres.
Rep Minos la nova infausta a l’illa de Paros mentre ofereix sacrifici a les Càrites. Sense interrompre el ritu, en senyal de dol el poderós rei cretenc es treu la corona i fa aturar la música dels hàbils flautistes. Finida la festa cerimonial, aplega el monarca una flota de naus veloces i arrumba a Atenes. Com estol de gavines els vaixells de blanques veles solquen el pont i els rems apressats fendeixen amb vigor les aigües del pèlag.
Abans de caure sobre la ciutat de la dea ullblavissa, posa setge a Mègara, de l’Àtica la clau. No pot Minos derrotar Niso, el rei de la ciutat, perquè el fa invincible un cabell de porpra que té al cap. Mes Minos astut enamora Escil·la, la filla del rei, i enfollida d’amor la jove, creu la paraula de matrimoni de Minos i talla el cabell fatal de la testa del pare per tal que el cretenc pugui conquerir la ciutat. Presa Mègara, Minos s’horroritza del crim de traïció de la noia i la lliga a la proa de la seva nau, on mor ofegada. Els déus olímpics, però, tenen pietat de la noia i la transformen en un ocell: el martinet de nit.
Minos soberg combat ja la ciutat de la Filla del Fort, que l’ègida porta, però Egeu resisteix i la guerra es perllonga més del que el cretenc dominador del pont pot suportar. Impacient, demana al pare Zeus que el vengi, i la fam i la pesta s’emparen de la ciutat. Els atenesos recorden l’antiga sentència d’un oracle: per tal d’assegurar la salvació de la pàtria, cal sacrificar unes donzelles. Decideixen llavors d’immolar les quatre filles verges del lacedemoni Hiacint, establert a Atenes, mes el sacrifici resulta inútil. Consultat un altre cop l’oracle, respon que si Atenes dóna a Minos tot el que demani, la plaga cessarà.
Ja és Egeu als peus del cretenc, ja li diu el que l’oracle ha respost, ja no són dos reis enfrontats en lliça singular: Egeu demana a Minos clemència, no per a ell, per a la ciutat; Minos, soberg, prepotent i arrogant, no li estalvia la crueltat i diu al rei d’Atenes que la vida d’Andrògeu valia més que la de tot el poble atenenc, que malgrat això vol mostrar-se clement i que els fa gràcia de la vida, però que en just tribut per la victòria que Zeus li ha atorgat i com a curt i pobre rescabalament per la vida del seu fill estimat, cada any, fins a complir-se nou, Atenes lliurarà a la cort de Cnossos set joves i set donzelles, desarmats, per servir de pastura –diu Minos cruel– al Minotaure. I per molt gran que sigui el vostre dolor –continua el cretenc superbiós–, no podrà ni de lluny igualar-se al que m’haveu causat.
Dos anys havien passat i ja Àtropos havia tallat el fil de la vida de catorze joves i catorze donzelles de la ciutat d’Atena mitjançant els braços del Minotaure al laberint de Cnossos quan Teseu, arribat a la pàtria atenesa, va assabentar-se de l’infamant tribut i el fat terrible dels joves i les donzelles.]

 

Homes de l’Àtica, ínclits barons que l’aede sentiu:
ja sabeu com Teseu, amb terrible furor,
s’ofereix a lliurar la ciutat del tribut infamant,
i demanda del rei el permís per unir-se a l’estol
de joves oferts per peixar el biforme cretenc monstruós.

 

[Explica llavors l’aede com Egeu bo i prudent, abans del naixement de Teseu, d’ànim intrèpid, no aconseguia d’haver fills de les seves esposes successives. El virtuós i discret rei, per tal d’esbrinar-ne la causa, havia viatjat a Delfos per consultar l’oracle, i la resposta foren uns versos de significat fosc que li prohibien deslligar el bot de vi abans d’haver tornat a la ciutat d’Atenes. Egeu, incapaç de capir el sentit de l’oracle, feu marrada en el camí d’Atenes i anà a demanar l’ajut del rei de Trecén, Piteu, savi i astuciós. Aquest copsa el sentit de l’oracle: la seva filla núbil Etra ha de concebre un fill d’Egeu i cal que embriagui l’atenenc per tal que la profecia es compleixi. Ho fa així, i quan Egeu, embriac, se’n va al llit, Piteu mana a Etra que jagui amb ell.
Consumat el coit, Atena, la Filla del Fort que l’ègida porta, mana en somnis a Etra que aquella mateixa nit li ofereixi un sacrifici en una illa propera, i la hi transporta. Allà, el potent Sacsador de la Terra, Posidó de blavissos cabells, força la noia ja dona i la llavor del cronida es barreja amb la d’Egeu. Així Etra concep un fill, l’heroi de l’Àtica, Teseu, amb qualitats humanes i divines.
Quan Egeu prudent sap que Etra li donarà un fill, tem que el seu germà petit Pal·lant, de cor abrivat, juntament amb els seus cinquanta fills, d’ànim ferreny, que per raó de l’eixorquia d’Egeu es pensen que heretaran el tron d’Atenes, mirin de matar el fill engendrat en Etra per tal d’eliminar-ne l’hereu legítim. Llavors decideix de no dur-lo a Atenes, tot esperant que temps a venir hi pugui fer cap. Per tal de reconèixer-lo quan sigui el moment, amaga un parell de sandàlies i una espasa sota una gran roca, que cal aixecar amb perpals, i mana a Etra que no descobreixi el seu origen al fill concebut, a qui anomena Teseu, fins que pugui recuperar els objectes per ell mateix; també li diu que Teseu vagi a Atenes tot amagant la seva identitat, que no la reveli fins al moment oportú, i que les sandàlies i l’espasa donaran fe del seu llinatge reial.
Teseu creixerà a Trecén sota la tutela de Piteu astuciós, i des de ben petit farà mostra d’un valor i una fortalesa excepcionals. A setze anys ja és un jove amb una força desmesurada, i Etra creu que és arribada l’hora de fer-li conèixer les circumstàncies del seu naixement i el que havia disposat el seu pare. Duu Teseu de cor coratjós al peu de la roca que amaga les sandàlies i l’espasa d’Egeu bo i prudent, i el jove l’enretira sense cap dificultat i recupera les propietats del seu pare.
Decidit a fer cap a Atenes, opta per prendre la ruta terrestre, plena de perills terribles, malgrat que Piteu i Etra, amb paraules prudents i plenes d’amor i saviesa, li demanen encaridament que faci el viatge per mar.
Barons atenesos, heus ací Teseu, d’ànim intrèpid, camí de la ciutat de la dea d’ulls blavissos i disposat a enfrontar-se sense cap temor a tot allò que els déus vulguin enviar-li, siguin enemics o monstres. A Epidaure, matarà Perifetes, fill de l’esguerrat Senyor del Foc de la Terra, que es recolzava en una maça de bronze perquè tenia les cames dèbils, però que la utilitzava per esclafar el cap dels viatgers que se li apropaven. Teseu, un cop occit Perifetes, s’apropiarà la maça.
Més endavant, a Céncreas, s’enfrontarà amb Sinis. Aquest bandit, que passava per ser fill del Portador del Trident, era un gegant a qui motejaven Doblegador de Pins, perquè tenia el costum de lligar pels braços i les cames a dos pins doblegats els viatgers que assaltava; en deixar-los anar, els pins es dreçaven i les víctimes de Sinis morien esquarterades. Teseu de cor abrivat li aplicarà aquest mateix procediment.
A Cromion matarà amb l’espasa Fea, una verra gegantina fruit dels amors de Tifó, que tenia cent caps de serp, i Equidna, meitat dona i meitat serpent. Aquesta truja tenia aterrits els pobladors de la rodalia perquè havia mort molts homes i els havia devorats.
A Mègara, en un pas estret que vorejava un penya-segat, Teseu de molt el més brau s’enfrontarà amb Esciró, un bandit que tenia per costum obligar els viatgers que assaltava i desvalisava a rentar-li els peus al caire de l’abís; quan ho feien, els llançava penya-segat avall per tal que, ja morts, anessin a parar al mar, on una tortuga gegant en devorava els ensangonats cossos. A Teseu, de força desmesurada, no li costarà gaire estimbar Esciró, que patirà la mateixa fi sinistra que les seves víctimes desgraciades.
Arribat a Eleusis, Teseu, abrivat i d’ànim coratjós, lluitarà amb el rei Cerció, de cor malvat, que tenia el costum inhumà d’aturar els viatgers i obligar-los a lluitar amb ell; un cop vençuts, els llevava la vida. Teseu, més hàbil en la lluita, podrà agafar-lo, alçar-lo per damunt del seu cap i estavellar-lo violentament contra el terra; de resultes del cop, se li esberlarà el cap, li farà fallença el respir i passarà, embolcada la vista per una nit tenebrosa, les portes de l’Hades.
Teseu generós ocuparà el tron eleusí un temps, i quan decidirà de reprendre l’anada a Atenes, la ciutat de la Infatigable, s’enfrontarà, no gaire lluny d’Eleusis, amb Procrust, el Qui Estira a Cops de Martell.
Aquest bandit es fingia hostaler i molt falaguerament convidava els viatgers que passaven prop de casa seva a hostatjar-s’hi. Als qui seduïts pel devessall d’afalacs acceptaven de fer-ho, els oferia un dels dos llits que tenia, un de llarg i un altre de curt. Si el viatger era de bona alçada, el convidava a allitar-se en el curt i llavors, tot atacant-lo amb traïdoria, el lligava al jaç i li tallava la part de les cames que hi sobresortien; si el viatger era d’estatura petita, el feia ajaçar-se al llit llarg i aleshores el lligava i li estirava les cames a cops de martell i estrebades fins que els peus li arribaven al final del jaç. Els malaurats viatgers traspassaven i el bandit augmentava la seva fortuna amb els béns de les infortunades víctimes. Quan intentarà de fer el mateix amb Teseu, l’heroi de l’Àtica el vencerà sense gaire dificultat i, després de lligar-lo al llit curt, li tallarà el cap per ajustar la mida del cos a la del jaç.
Nobles barons de l’Àtica: quan finalment arriba a Atenes, tot amagant l’origen seu, Teseu valerós i de força fora de mida troba el regne immers en una gran confusió. Egeu imprudent s’havia casat amb Medea, la fetillera néta d’Hèlios i Circe, que li ha donat un fill i pretén que hereti el regne; d’una altra banda, Pal·lant i els cinquanta pal·làntides conspiren per emparar-se del tron.
Només la inhumana Medea sospita qui pot ser aquell jove baronívol que ha arribat a Atenes precedit per la fama de les seves gestes heroiques. Una gran basarda s’empara d’Egeu temorós per la presència de l’estranger, i Medea el convenç d’oferir-li un banquet amb el pretext d’honorar-lo però amb la intenció secreta de llevar-li la vida amb una metzina. Teseu astuciós accepta la invitació, però no es dóna a conèixer com a fill del rei. Mentre dinen, però, treu l’espasa del seu pare com per tallar la carn; tantost com la veu Egeu coneix l’arma i sense perdre un instant vessa a terra la copa de vi enverinat, que ja estava preparada, i reconeix oficialment el seu fill davant de tots els atenesos. La fetillera Medea serà repudiada i ella i el seu fill desterrats.
Teseu bo i valent haurà de lluitar després contra els seus cosins, els pal·làntides, que encegats d’ira i despit s’amotinaran i miraran d’apoderar-se del tron. Els cinquanta es divideixen en dos grups: l’un ataca la ciutat i l’altre prepara una emboscada amb la intenció d’agafar Teseu per darrere. Però un espia descobreix el pla i Teseu astuciós i determinat ataca el grup emboscat i l’anihila; els altres es dispersen i la guerra fineix.
Assegurat ja Teseu com a futur rei d’Atenes, s’assabenta del tribut degut a Minos soberg i com els atenesos havien hagut de fer ja dos lliuraments a l’implacable monarca cretenc. Llavors s’ofereix per incorporar-se a la tercera expedició.]

 

Homes de l’Àtica, ínclits barons que l’aede sentiu:
ja sabeu com Egeu, amb temor i neguit el permís concedeix;
com Teseu a l’estol s’hi afegeix i parteix decidit
a occir sens pietat el biforme cretenc monstruós.

 

El sol, ja alt, escalfa prou quan la dona s’aixeca i amb pas lent se’n va cap al centre vila pel passeig de Ribes Roges, el del Carme i la Rambla de la Pau.
Si tinguessiu prou curiositat i habilitat per indagar respecte de la forastera, hi hauria qui us explicaria que no viu sola, que s’hi està amb ella una mena de criada o assistenta, una dona gran que parla català i la mateixa llengua estranya que l’estrangera i que li fa la compra i altres encàrrecs, perquè ella només surt del pis que té llogat al carrer Caputxins a l’alba, per fer la passejada per Ribes Roges.
Alguna persona coneguda de la seva criada us podria dir també que la dona és arqueòloga o potser només afeccionada a l’arqueologia, però fins al punt d’haver treballat com a excavadora voluntària a Cnossos. Si us guanyéssiu la confiança de la vella i amb mà esquerra hi insistíssiu prou, podríeu aconseguir que us expliqués que, a Cnossos, la dona va conèixer un arqueòleg català amb qui ara manté una relació epistolar.

 

Capítol 2

Sóc la qui lluu per a tothom, neboda dels rius, l’aurora i la lluna, i els meus cosins són els vents.
Tancada al Palau de la Labris, l’aurora, la lluna i els vents m’anuncien el que ha d’esdevenir-se.

 

Si l’aigua de les curtes onades no anés esborrant les petjades, podríeu seguir el camí que, per la vora de la platja, des del port, la dona ha fet fins a la Pasífae. Les poques persones que a la primera hora del dia solen ser a Ribes Roges ja la veuen com una més de les habituals, tot i que no poden estar-se d’admirar la plenitud, l’harmonia i la gràcia del seu cos.
Com cada dia, ha escodrinyat durant una estona l’escultura i s’ha assegut al caire de la plataforma, amb els peus damunt d’una roca, de cara a llevant, per contemplar l’aurora. A ponent encara es pot veure la lluna, gairebé plena. Un gregal molt fi mou lleument els cabells de la dona.

 

Poques aurores van omplir de roses els teus ulls, Asterió, alè del meu alè, vida de la meva vida; pocs dies el sol va daurar els teus ulls. Curta com l’alba va ser la teva existència, Asterió, fill meu, cor meu; curta com la plenitud de la lluna.
Com d’aviat el teu pare el rei va canviar el seu capteniment vers tu i jo en manifestar-se la teva malaltia, com tantost com vas començar a perdre la teva bonicor va encetar un seguit de disputes tot demanant-me explicacions i culpant-me de l’acció malèvola d’algun deu o alguna dea, envejosos sens dubte de la meva felicitat o gelosos dels teus dots.
Tan pregon va ser el canvi del rei que va arribar a avergonyir-se de tu, a maleir l’hora que vas nèixer i a demanar-me com era possible que patint ell de feia anys manca de fertilitat fos el teu pare. Com vaig haver de defensar-me! Com vaig haver d’invocar els olímpics per mirar de fer entendre al rei que la seva llavor havia tornat a ser fèrtil! Com vaig haver de reclamar-li que tornés a captenir-se amb seny!
Mes tot raonament era debades i vaig haver de dir al rei que si tant li avergonyia la teva existència, si tan insuportable li resultava la teva presència davant d’ell i de la cort, que et tragués de la vista de tothom, que t’amagués en la més introbable de les cambres de Palau; però que, si ho feia, sabés que jo m’amagaria amb tu, que jo romandria amb tu dia i nit.
No s’ho va pensar gens ni gaire, el rei, i va disposar de manera immediata que s’agencessin les estances necessàries per acollir-nos en la part més amagada del palau nou, aquell el propileu del qual custodia la labris, la destral de doble tall. Ningú, cap dels meus fills ni cap de les meves filles va ser autoritzat a visitar-nos, i únicament dues esclaves amb la llengua tallada van ser destinades al nostre servei. Des del moment mateix que vam entrar al Palau de la Labris, vaig decidir de no sortir-ne mes que quan m’obliguessin els deures inevitables de la meva condició de reina i sacerdotessa.
En les comptades ocasions que això passava, aprofitava per veure els teus germans i les teves germanes, cosa que alegrava moltíssim el meu cor, com no podia ser de cap altra manera. Una sensació indefinible, però, posava un punt d’inquietud en el meu ànim quan parlava amb Ariadna. ¿Era gelosia, el que em semblava percebre en les paraules de la més pura i més indòmita de les teves germanes quan parlàvem de tu? Fins i tot una nit en què festejàvem la lluna plena, em va semblar sentir la veu de Selene tot advertint-me que Ariadna podia ser l’instrument que la dea dels àtics escolliria per augmentar la nostra desgràcia.

 

Quan va ser, que vaig començar a notar que alguna cosa et passava?, només tenies cinc anys, no, no els havies fet encara, i ja donaves senyals d’una intel·ligència poc corrent, havies començat a parlar i a caminar abans de l’habitual, segons que em deien, i aprenies a llegir abans i més de pressa que els nens de la teva edat, i llavors aquells mals de cap, tot ho aprenies de seguida, aquells mals de cap, els teus ulls ho miraven tot i semblava com si… els ulls van perdre l’alegria, inflamats, ho miraven tot com feia el teu pare amb la càmera de vídeo i ja no… per què em vaig refiar d’aquell metge, per què no vaig anar a veure un altre?, potser si hagués… és clar que podia ser una al·lèrgia, al·lèrgia aquell quequeig que mai no havies…?, en aquesta edat els pot passar, de vegades si se n’hi va massa al darrere, ho fan com per defensar-se, defensar-se de què?, defensar-se de què?, ja em tenies a mi, i aquells mals de cap, i aquella tristor, i aquella inflor dels ulls, i aquell quequeig, miri, jo crec que li passarà aviat, els primers dies de la primavera solen ser els més dolents, l’ajudarem amb uns antihistamínics i uns col·liris, i això li marxarà sol, no s’amoïni, i no se l’escolti tant, al seu fill, no s’amoïni, no s’amoïni, i me’l vaig escoltar, fill meu, perdona’m, com me’l vaig poder creure?
I per què vaig creure al teu pare?, li vas massa al darrere, el contemples massa, no pot ser aquesta dèria, sembla que només tinguis un fill, i la teva filla també et necessita, i més a la seva edat, i jo també sóc aquí, no?… i com podia fer-li entendre que te m’estaves posant molt malalt, que alguna cosa no anava bé, és un embaràs de risc, a la seva edat, vull dir que sempre cal comptar que… hi ha moltes dones que queden prenyades en aquestes edats, moltes, i no passa pas res, però l’edat sempre és un factor de risc, trenta-cinc anys no és edat, al segle vint-i-un, i bé vas estar sa fins als cinc anys, eres tan bonic, tan eixerit… la teva germana s’ho passava tan bé, amb tu, eres com el seu nino, era una doneta, semblava que tingués més de deu anys, tan entenimentada, el protegeixes massa, ara, què t’ha agafat?, només són unes migranyes estacionals, una al·lèrgia, ja t’ho ha dit el metge, i la teva filla se’n ressent, com em pots dir que el protegeixo massa?, no ho veus, que alguna cosa li passa?, com podia no veure que estaves perdent el somriure, la llum dels ulls, l’harmonia del cap, el cascavell de la veu… és clar que t’estimo, com em pots dir això?, tu ets la meva nineta, ell és el meu nino i tu la meva nineta, encara que tinguis quinze anys i siguis ja una dona, una dona de debò, bonica, que tornaràs bojos els homes, ell no està bé, no pot ser que una al·lèrgia estacional duri tant, us estimo molt tots dos, com pots pensar que he deixat d’estimar-te i que estic més per ell que per tu?, que no veus que no està bo, pobrissó?

 

Va ser Bòrees, venint des de la Tràcia, fred i poderós, qui va dur Teseu, l’atenès nefand que havia de llevar-te cruelment la vida, a la riba cretenca. Malgrat que el suau Zèfir m’havia advertit que desconfiés de qui arribés amb vaixell de veles inflades pel seu germà del septentrió, res en el tarannà conciliador que va mostrar l’àtic feia sospitar que l’ambaixador del rei Egeu podia causar-nos cap desgràcia, de manera que va ser rebut a la cort amb tots els honors deguts a la seva alta representació.
Jo, després de la primera recepció reial al foraster, en què vaig haver de ser present per raó de la meva condició de reina, vaig tornar a tancar-me amb tu i vaig declinar l’assistència a tots els altres actes públics relacionats amb la presència de l’atenès. N’hi va haver un, però, que no vaig poder evitar, perquè el rei va manar-me molt imperativament que hi fos. Era el banquet amb què la cort acomiadava l’hoste, i tots els fills del rei, llevat de tu, cor meu, i totes les filles hi eren presents.
A mesura que l’abundor de menjar i de vi anava transformant els comensals en seguidors de Dionís, el mancat de seny, jo anava adonant-me de llur tarannà veritable. Em va cridar especialment l’atenció l’orgull fatxenda de l’atenès, que es vantava amb grans veus de les seves gestes heroiques i relatava amb pèls i senyals com s’havia enfrontat als rebels pretendents del tron atenès i com els havia vençuts.
L’espectacle que el nefand àtic donava m’hauria fet riure interiorment si no hagués estat perquè vaig adonar-me sense cap mena de dubte de l’efecte que les seves fanfarronades causaven en Ariadna: la teva germana se’l mirava amb una lluïssor d’admiració als ulls i una expressió de desig al rostre que em van fer venir un calfred que em va tenir inquieta la resta de la nit. Mentre feia cap al Palau de la Labris per retrobar-te, les roses de l’aurora anunciaven l’arribada del carro d’Hèlios i la veu d’Eos em deia: Desconfia de l’atenès, malfia’t de Teseu.

 

Ja Teseu delerós de salpar puja a bord de la nau
i Nausítou pilot ben expert el vaixell a la mar menarà.
Muniquion el mes és i el dia el sisè quan parteix
rumb a Creta a occir el botxí del jovent atenès.

 

[Teseu de cor ardit ha promés al seu pare el rei que tornarà vencedor del Minotaure com vencedor fou de Perifetes, el brandador de la maça; de Sinis, el doblegador de pins; de Fea, la berra devoradora d’homes; d’Esciró, l’estimbador de viatgers; de Cerció, l’assassí hàbil en la lluita; de Procrust, que estirava la gent a cops de martell, i dels cinquanta pal·làntides, que li disputaven el tron.
Egeu bo i prudent, ple el cor d’esperança per les alades paraules que el fill li ha adreçat, li lliura un joc de veles blanques i li demana que, en el viatge de tornada de la nau, si els déus li concedeixen de vèncer el monstre biforme arriï les veles negres que duu en senyal de dol per la mort infamant dels joves lliurats en tribut a Minos cruel i soberg, i hissi les blanques. El rei explica al seu fill estimat que cada dia pujarà al punt més alt de l’acròpolis per atalaiar la mar, i en veure les veles blanques sabrà abans que la nau arribi a port que el seu fill molt valerós haurà deslliurat Atenes del tribut oprobiós.
Nobles i valents barons de l’Àtica, ja ha arribat a Creta la nau de funestes veles inflades per Bòrees fredorós. Minos, en saber que aquesta vegada el fill del rei Egeu és un dels integrants del grup destinat a pèixer el monstre del Laberint, determina de guardar-li la consideració que la seva estirp mereix i mana que els joves i les donzelles, en comptes de ser tancats en el soterrani dels condemnats a mort, siguin hostatjats a Palau mentre durin els actes de cortesia que es retran a Teseu. El valerós fill d’Egeu bo i prudent agraeix al rei de Creta la deferència vers ell i els seus compatriotes i manifesta que vol ser el primer a ser tancat al Laberint, fet que considera un privilegi degut a la seva alta condició de fill d’un rei.
En la recepció que Minos soberg ofereix a l’heroi atenès són presents Pasífae de beutat resplendent i tots els seus fills barons i femelles. Atena Pal·las, amagada als ulls dels humans, és darrere d’Ariadna, la més pura, i deixa caure en les ben formades orelles de la jove un devessall de paraules d’encomi de les virtuts de Teseu: en lloa el valor fora de mida, l’astúcia, la determinació, l’eloqüència, l’harmonia del rostre, la mirada penetrant, la baronívola veu, l’amplada de l’esquena, la musculatura del pit, la força dels braços, la fortalesa del ventre, la potència de les natges, la perfecció de les cames de robustes cuixes… Eros ajuda la dea ullblavissa a rendir el cor d’Ariadna a la seductora aparença de l’heroi atenès, i la molt indòmita jove concep un desig indomable de jaure amb ell, com el que va dur Pasífae a voler ser muntada pel brau que Posidó de la mar sorgir féu.
Barons de l’Àtica, finida la recepció i havent cobert Nix el cel amb el seu mantell negre, Teseu jau insomne a la cambra que li ha destinat el rei, i consirós pensa com podrà llevar la vida al Minotaure, desarmat com està per raó de les condicions del tribut imposat per Minos cruel; es demana també si sabrà trobar la sortida del Laberint cas que pugui vèncer el monstre amb la força només del seu braç.
Atena, la filla del Fort, que ha oït els pensaments de Teseu, aprofita que Hipnos d’ales lleugeres ha adormit Ariadna per entrar en els seus somnis i amb la figura de Dèdal, l’exiliat atenenc artífex del laberint, li diu que ell sap com ajudar l’heroi de cor valerós a reeixir en la seva comesa. Es desperta Ariadna, la molt sacra, i sota l’ampara del vel de Nix cuita a fer cap a l’estança de Dèdal. Li explica el seu somni i demana a l’artífex amb precs i amenaces quina és la manera com Teseu tobarà la sortida del Laberint. Dubta l’arquitecte, mes vençut per la porfídia d’Ariadna li explica com al primer foscant la víctima del Minotaure és introduida al Laberint, lligades les mans i embenats els ulls, i com li fermen els peus a una estaca clavada al terra a unes trenta passes de la porta, en l’encreuament de tres passadissos. Mentre la víctima malda per treure’s la bena dels ulls i desfer amb les dents les lligadures de les mans, els guardians tanquen la pesant porta de roure reforçada amb planxes de bronze i fan sonar una botzina que anuncia al Minotaure que hi ha una nova víctima dins del Laberint.
Explica llavors Dèdal enginyós a Ariadna indòmita com es pot trobar el camí de sortida del Laberint: cal lligar l’extrem d’un cabdell de fil a l’estaca i anar desenrotllant-lo fins a trobar el monstre; si es reïx en la comesa d’occir el biforme, només cal anar seguint en sentit invers el fil per tornar a l’entrada. També li explica com es pensa que Teseu de cor ardit pot vèncer el monstre biforme: al bell mig del front de la testa monstruosa, diu, entre les banyes de puntes aflictives, hi té una petita taca negra com la del brau que l’engendrà; si Teseu aconsegueix de colpejar-lo en aquest punt, l’abatrà i podrà llevar-li la vida.
Heus ací Ariadna, nobles barons atenesos, a la cambra de Teseu; vegeu com s’ofereix al príncep atenenc de cos poderós i li arrenca promesa de matrimoni i d’endur-se-la amb ell a canvi de la seva ajuda per vèncer el monstre de banyes punxenques i sortir del Laberint; escolteu com explica a l’heroi el que dels llavis de Dèdal enginyosíssim ha sentit; mireu com li dóna un cabdell de blanca i forta llana ben torçada; contempleu com s’uneixen els cossos empesos per Eros a la lluita coital, com es toquen amb els ulls, com es miren amb les mans, com Teseu ardent s’acull a sagrat entre les blanques i ben fetes cuixes d’Ariadna fins que queden rendits i panteixants havent fet a Afrodita sis ofrenes fogoses.
Ja Eos de dits rosats anuncia l’arribada del carro d’Hèlios quan Ariadna torna a la seva estança. Teseu coratjós exercita el seu cos potent fins que el déu del Sol arriba al zenit. Després s’encomana a Atena Pal·las, la Infatigable, la dea ullblavissa protectora d’Atenes; demana al seu pare Posidó, el potent Sacsador de la Terra, el Portador del Trident, que l’ajudi a venjar el greuge que Minos li inferí en no sacrificar el brau que havia fet sorgir de la mar; prega a Ares l’occidor, el flagell de mortals, l’insadoll de batalles, que estigui del seu costat quan s’enfronti amb el monstre biforme, el rei infame del Laberint, i es prepara per a l’hora en què el conduiran al seu reialme tenebrós.]

 

Quan la porta pesant ja tancada ha quedat,
l’atenès sense esforç el lligam de les mans ha trencat;
l’embenat que l’encega dels ulls ara es treu
i d’un cop fàcilment el fermall de l’estaca romprà.

 

Dins del cau el biforme bramula frisós de la carn,
car els narius de la fera ja en flairen l’olor;
el valent atenenc el cabdell va desfent
mentre cerca el camí que el durà fins al cor
del funest laberint on el monstre horrorós
de les víctimes menja la carn ben sagnant.

 

Ja Teseu ha trobat l’enemic tremebund;
sense por i rabent ja s’hi llança al damunt;
ja s’hi senten els cops que amb els punys
a la testa taurina li clava amb gran força furient.
Escolteu els bramuls de la fera i els crits de Teseu:
les Erínies invoca l’heroi, i d’Atena demana l’ajut.
La que l’ègida porta el fort puny de l’heroi condueix
i fatal com un dard en la taca del front incideix;
defalleix el biforme vençut pel gran cop,
i a terra perduts els sentits amb soroll ara cau
com un arbre trencat per un llamp del gran Zeus.
L’atenès per les banyes el cap de la fera ara pren;
li retorça la testa per tal de trencar-li el fort coll;
contempleu com a terra jau ja sens respir
i sentiu el gran clam de Teseu victoriós.

 

¿Com pot ser, Asterió, fill meu, cor del meu cor, que malgrat les advertències de Selene, de Zèfir i d’Eos, quan va venir a dir-me que el rei reclamava la meva presència immediata a Palau no desconfiés d’Ariadna, d’aquella Ariadna els ulls de la qual m’havien fet veure com la seva voluntat havia esdevingut captiva de l’atenès nefand? ¿Com pot ser que no m’estranyés que el rei enviés la nostra filla a fer el que les normes de Palau encomanen al cap dels servidors del mègaron reial? ¿Com pot ser que no em malfiés de la seva conversa afalagadora, curulla aparentment d’interès per la teva salut i el teu benestar, amb la qual em va entretenir al pati d’accés a les cambres reials una bona estona abans de deixar-me anar a presentar-me al rei?
Quan el rei va negar que m’hagués cridat, el cor em va fer un salt com si volgués sortir-se’m del pit, i vaig arrencar a córrer cap a la nostra cambra del Palau de la Labris amb els més anguniosos presentiments que mai no hagi tingut. Però cap horror no és comparable amb el que em vaig ensopegar en entrar dins l’estança: com un anyell mort per un llop, estès a terra en una posició gens natural, en mig d’un bassal de negra sang i restes grises vessades del cap esberlat i esclafat, vaig trobar el teu cos.
¿És que la filla de Nix, la indefugible Nèmesi, va decidir que la felicitat que el teu naixement i els teus primers anys em van regalar excedia la justa mesura que els déus determinen, fill meu? ¿És que no era prou punició la teva malaltia i la nostra reclusió lluny del rei, dels teus germans i de la cort? ¿No n’hi havia prou amb el dolor de veure’t patir indefens, assaltat dia i nit per tan cruels dolors, amb el cap deformat i incapaç de parlar? ¿Calia afegir-hi la inclemència de fer-me sofrir la visió, horrible més enllà de tota mesura, del teu cos inanimat, del teu cap destrossat, de la teva ensangonada despulla innocent?
Oh Nèmesi, considera com, traint la seva sang, Ariadna va cedir a l’impuls homicida de Teseu, l’atenès nefand, i li va facilitar la consecució del seu propòsit criminal, de la seva sevícia damunt d’una criatura indefensa. ¿No hauries d’haver enviat ja a hores d’ara les Eumènides, Al·lecto la incansable, Megera la gelosa i Tisífone la venjadora de la mort, a punir Teseu com el seu horrible i execrable crim es mereix?
La visió terrible del teu cos trencat, fill meu, cor meu, em va fer perdre els sentits, i quan els vaig recuperar, tres vegades havia creuat el carro d’Hèlios el cel de Creta. El rei havia disposat que em traslladessin a les meves cambres de Palau, i en avisar-lo que m’havia despertat va venir a veure’m. Jo no recordava res de la tragèdia, i quan em va explicar que tu eres mort i que Ariadna havia fugit amb Teseu, la visió del teu cos inert amb el cap esclafat va tornar al meus ulls per no desaparèixer mai més.
Tant dolor, el de la teva mort horrible i el de la traïció i fugida d’Ariadna, qui podria resistir-lo? Quina mare podria suportar la pèrdua d’un fill i d’una filla alhora? Em van deixar les ganes de viure, no parava de plorar, no tenia ni esma de menjar; romania tancada dia i nit a la meva cambra i ni Hipnos hi passava de nits ni Tànatos el seu bessó hi acudia per lliurar la meva ombra a Hermes per molt que jo li demanés… Al més pregon del Tàrtar hauria suplicat ser llançada si amb això hagués pogut evitar que l’atenès infame arribés a les costes de Creta!
I finalment em vaig partir en dos, i un meu jo romania a Palau, al Mègaron de la Reina, i l’altre jo meu s’estava aquí, al Palau de la Labris, protegint-te de l’home dolent que venia de l’Àtica a fer-te mal.
A les estances de Palau es van fer sensibles al jo meu que hi romania les veus dels quatre vents, la lluna i l’aurora. Notos em deia dia i nit que em guardés de Bòrees i d’aquell la nau del qual empeny, i Bòrees bramava nit i dia que és Notos qui s’ha emportat Ariadna; Euros em xiuxiuejava sense parar que em podia menar a les portes de l’Hades i Zèfir mussitava sense descans que no trobaria a Ariadna allà d’on ell venia. Selene em recordava com m’havia advertit del perill que fos Ariadna l’instrument de la desgràcia i Eos em deia que la causa de tots els nostres mals era el brau. Quin brau? demanava jo, i responia Eos que el que Posidó féu sorgir de la mar; què tenia jo a veure amb el toro que dominà Hèracles li preguntava, i responia Selene que les Erínies trastornaven els meus records.
El meu altre jo, mentrestant, aquí, a la cambra més amagada del Palau de la Labris, vigilava dia i nit, foragitat Hipnos, que ningú no vingués a ferir-te, a tenir cura de tu fins que et recobressis de la malaltia que et crebantava, fins que recuperessis l’harmonia del cos i aquella dolça veu que tanta felicitat m’havia donat, i et fessis un home del tot semblant a un déu.
Ara ja he vençut el jo de les veus, car l’he tancat a Palau, i puc dedicar-me del tot a la teva defensa, a la teva criança, aquí, al fons del Laberint. Només una pena hi ha dins del meu cor: per què no em contestes, Asterió, fill meu, per què no em deixes sentir la teva veu?

 

La dona ha baixat de la plataforma de la Pasífae i refà per la vora de la platja el camí cap al port. Potser alguna de les persones que es creuen amb ella atribuirà a l’aigua de la mar la vermellor dels seus ulls.

 

Capítol 3

 

Sóc la qui resplendeix, néta del qui va per damunt de la terra i la titànide divina (la seva germana), i besnéta del cel i la terra.
I van fugir de mi el seny i la raó, i la carn de la meva carn va caure en poder de l’embriaguesa.

 

Els qui, a primera hora del matí, caminen per la vora de la platja de Ribes Roges, acostumats ja a veure-hi la forastera de cos harmoniós fent cap a la Pasífae, no poden deixar d’observar el seu caminar més lent que d’habitud i el seu aire pensarós.

 

Quan ja era evident, com no havia de ser-ho?, que els símptomes d’allò que paties no podien respondre a unes causes tan nímies com unes migranyes o unes al·lèrgies estacionals, només un metge inepte i rutinari, et dic que aquest és el metge de la meva família, de sempre, i que és molt bo, doncs a mi no m’ho sembla pas, et dic que no s’ho pren seriosament, podia entestar-se a mantenir aquest diagnòstic, quan ja fins i tot el teu pare, tan aliè sempre a tot allò que no fos la seva feina, no em maregis més amb els mals de cap del nen, que prou feina tinc jo a tirar el negoci endavant, es va adonar que quelcom de greu et passava, ja t’ho deia, jo, que el nen s’estava posant molt malalt, molt bé, molt bé, ja anirem a un altre, vaig aconseguir que consentís a fer-te visitar en el millor centre mèdic d’Atenes, ja veuràs, aquesta gent sí que sap el que es fa.
No els van caldre gaires exploracions, als metges, per establir-ne un primer diagnòstic, hidrocefàlia, em van dir, aquells mals de cap, i aquella tristor, i aquella inflor dels ulls, i aquell quequeig, i aquell cap desproporcionat… hidrocefàlia, és una dilatació, patològica, és clar, dels ventricles cerebrals i dels espais subaracnoïdals perquè hi augmenta la quantitat de líquid cefaloraquidi… i és molt greu, doctor?, encara es d’hora per saber-ho, i la causa, doctor?, l’haurem d’esbrinar, poden ser-ne moltes, les causes, els canals de drenatge del líquid cefaloraquidi poden estar obstruïts, per exemple per tumors que s’hagin assentat a la fossa cranial posterior, tumors?, tumors o alguna altra cosa, potser alguna infecció vírica va causar un estrenyiment dels canals, però ara no ho sabem, caldrà fer-li al seu fill una ressonància, un escànner…
Tumors, uns insidiosos ramells de boletes petites com grans de raïm incipients, però de prou grandària com per cegar l’eixida del líquid cefaloraquidi… caldrà operar, no hi ha cap altra solució, senyora… caldrà operar, caldrà operar.

 

Aquesta vegada la dona no s’asseu al caire de la plataforma, sinó que s’hi queda palplantada davant de l’escultura, mirant des del costat sud la dona que hi ha a l’interior de la vaca.

 

Quan malgrat els temors que m’inspirava l’operació vaig consentir-hi, no ens queda cap altre remei, dona, i és clar que sempre hi ha un risc de complicacions, però jo no veig quina altra via terapèutica podria guarir el nen, vaig voler enterrar al més pregon del meu cervell fins el més petit dels meus pensaments que insinuessin la possibilitat d’un desenllaç fatal, no li passarà res, després de l’operació, fill meu, recuperaràs el somriure, la llum dels ulls, l’harmonia del cap, el cascavell de la veu… i allò que no havia de passar va passar, càncer?, mai no havia sentit dir que un càncer mata al quiròfan, sí, sí que en sé, de casos en què un cop obert el pacient els cirurgians decideixen de tancar la incisió sense eliminar el tumor perquè el càncer està massa estés i continuar la intervenció mataria el pacient, però per què s’ha mort el nen mentre l’operaven, no, no han estat els tumors, no pot ser, eren massa petits…
I el teu pare em deia, feia setmanes que t’havíem enterrat, que no hi havia a tot Atenes un equip millor, que eren els mateixos caps del departament de Neurocirurgia i de Cirurgia Vascular els qui s’havien encarregat d’operar-te, i jo no podia evitar que creixés en mi la convicció que alguna cosa fosca hi havia passat, que no era possible que et quedessis a la taula d’operacions sense que hi hagués hagut alguna mala pràctica mèdica, els metges sempre es tapen entre ells, enterren els seus errors amb les víctimes, no diguis això, dona, estic segur que no ens enganyen, com vols que ens enganyin?, ha estat una desgràcia, no hi donis més voltes, i com més anava més certa em sentia jo…
I al mateix ritme que creixia la meva certesa, com tu a la meva panxa, augmentaven les discussions amb el teu pare sobre el que havia passat en aquell quiròfan infaust, i un dia en què la teva germana ens va demanar que deixéssim de discutir, oblideu-vos del que ha passat, estic farta de sentir-vos donar-hi voltes i més voltes, què t’agafa, filla?, què dius?, per què no enterreu d’una vegada el meu germà?, per molt que discutiu res no li tornarà la vida, va aparèixer un núvol de sospita dins del meu cap, un pensament, un desvari, la meva filla, la teva germana, havia aconseguit vés a saber per quins mitjans que un dels metges segués la teva vida, i el núvol va créixer i es va enfosquir i una tempesta de negres pensaments va ofegar, riuada devastadora dins la ment, la meva capacitat de raonar i dia i nit els plors i els laments i les sospites i les preguntes i els silencis i el desig de morir…
El psicòleg que em tractava la depressió, ens en sortirem, no ho dubti, va recomanar-nos que ens allunyéssim durant una temporada d’Atenes, estic segur que això coadjuvarà en la teràpia i que la seva esposa superarà més fàcilment el tràngol, tràngol?, què sabràs tu de tràngols, home havies de ser, crec que el metge té raó, què et sembla si fem un bon viatge?, deixem la noia amb els meus pares, per què no?, potser sí, potser no és cap mala idea, podríem arribar-nos a Barcelona, anar a veure el teu amic Marcel, passar-nos-hi uns dies, els que calguin per visitar els establiments grecs de Catalunya, no t’agradaria?, sí, i tant, aquesta vegada em sembla que l’encertes, però i els teus negocis?, deixa-ho estar, no passarà res perquè jo no hi sigui present un parell de setmanes o un mes, qualsevol cosa que passi es pot resoldre per telèfon o per internet…
I vam fer cap a Barcelona, i vaig tornar a veure en Marcel, quina alegria, i què, continues excavant a Cnossos?, i tu, què fas ara?, i em va explicar que es podria dir que estava a l’atur, tot i que donava classes a la Universitat, un atur tècnic, miro d’aconseguir que la Diputació reprengui els treballs en un assentament ibèric a Vilanova i la Geltrú, i?, la cosa està negra, no crec que em facin gaire cas, diuen que no hi ha diners per dedicar-los ara a reprendre unes excavacions que sens dubte seran costoses, tan important és l’assentament?, jo em penso que sí, i em va demanar si coneixia Vilanova, hauríeu d’anar-hi i estar-vos-hi uns dies, saps que a una de les platges hi ha una escultura que representa Pasífae dins la vedella que li va construir Dèdal?, en certa manera es podria dir que Vilanova i Cnossos estan agermanades… i per això ara, fill meu, per haver conegut aquesta Pasífae vilanovina, romanc en la població que li ha retut homenatge i vinc cada dia a veure devora l’escultura com surt el sol, tot cercant la pau de l’esperit, tot demanant, com si la Pasífae fos un oracle, respostes a les preguntes que em martellegen la ment incansables i incessants…

 

Em pregunto, Pasífae, que hi pot haver del cert en el que els poetes han dit de tu, com ara Ovidi: Hi va haver una vegada, a les ombrívoles valls de l’Ida boscós, un toro blanc, glòria del ramat; al mig de les banyes era marcat d’un puntet negre: només tenia aquesta tara; la resta del seu cos era d’un blanc de llet. Les vedelles de Cnossos i de Cidònea desitjaven d’haver-lo damunt l’esquena. Pasífae es delia per esdevenir l’amant del toro; engelosida, odiava les boniques vedelles. ¿Realment vas arribar a enfollir d’amor per una bèstia fins al punt de voler ser muntada per ella?
També tu, dona anònima que m’interpel·les, hauries quedat corpresa per la beutat sense parió de l’animal, el més potent del ramat, el més brau. Tan bell era que a la cort corria la brama que el mateix Brandador del Trident l’havia fet sorgir de la mar, blanc com l’escuma; això, si és que no era que el pare Zeus havia tornat per raptar una altra Europa. ¿Qui, per poc dotat que estigui per apreciar la bellor, no admirarà un animal perfecte, no concebrà un sentiment d’atracció, de tendresa, que el durà a fer-lo objecte de la millor cura, a amanyagar-lo? ¿Com pots confondre aquestes carícies, aquests afalacs, dona anònima, amb l’arravatament que causa la torxa d’Eros?
I doncs, Pasífae, negaràs també el que Ovidi va escriure per tancar el seu poema? Escolta’n les paraules: Mentrestant el cap de l’arment la prenyà, enganyat per la imatge d’una vaca d’auró. Sigues sincera: ¿No vas demanar a Dèdal que et fes un giny per enganyar el toro i així ser muntada per la bèstia? ¿No va construir una vaca de fusta d’auró recoberta de pell sense adobar tan ben feta que l’animal la va prendre per una de les vedelles del seu ramat?
Hi ha tantes coses que hom ha atribuït a Dèdal, dona anònima! Els atenesos, tot oblidant-se que el van obligar a exiliar-se i refugiar-se a la cort de Minos, per tal de fruir de les engrunes de la glòria que li atribueixen deien que va ser el primer mortal capaç de representar la figura dels deus en inventar l’art escultòrica i que les obres de les seves mans semblaven dotades de vida. Deien també que no hi havia cap arquitecte com ell, tan enginyós, tan destre, i que va inventar la plomada, la barrina i la cola. Sí, Dèdal hauria estat capaç de construir una vaca com la que dius, i tant! Bones mostres va donar a la cort del meu espòs de la seva gran habilitat com escultor i arquitecte… El Palau de la Labris va ser obra seva; només ell era capaç de bastir un edifici amb tantes cambres, ni els mateixos déus haurien estat capaços d’aixecar un palau de tan meravellosa complexitat i grandària. No, no hi va haver aquesta vaca que dius, tot i que, si hagués volgut, Dèdal l’hauria construït i el brau l’hauria cobert sense adonar-se gens de l’engany.
Totes les històries coincideixen a dir, Pasífae, que sí que fou feta la vaca, i que sí que t’hi vas amagar dins, i que sí que vas aconseguir d’aquesta manera que el teu desig abrusador trobés acompliment; que en efecte el cap de l’arment, enganyat, et prenyà, i amb l’infantament hom descobrí qui era el pare, com conclou Ovidi.
Oh, dona anònima, com he de considerar-te? És que ets nícia? Com pots ser tan crèdula? A quin déu vols que posi per testimoni de la innocència de l’origen del pobre Asterió? Quin desvari et fa donar crèdit a la maledicència dels enemics de la meva pàtria? Ah, el valerós atenenc vencedor del Minotaure, l’infame monstre biforme! Ah, l’atenès de cor ardit que va occir el fruit monstruós dels vergonyosos amors de la reina de Creta, de la unió contra natura de la dona i la bèstia! Si sabessis qui era Teseu i el que va fer…

 

Ja finat el biforme el jovent atenenc gaudirà
per l’acció de l’heroi de la vida i la pau.
Posidó vencedor per la mà de Teseu el seu fill
ha complert son desig de punir inclement
el pecat de supèrbia de Minos ingrat.

 

[L’heroi de cor ardit, un cop recuperat de l’esforç tremend que el combat a tota ultrança li ha obligat a fer, resegueix el fil d’Ariadna i arriba sense dificultats a la tancada porta del Laberint; amb els punys, colpeja llavors la pesant fulla de roure reforçada amb planxes de bronze i la fa retrunyir com el so que segueix al llamp de Zeus de veu tronadora.
Ariadna, mentre Teseu d’ànim ferreny lluitava amb el Minotaure devorador d’homes, ha comprat la voluntat dels guardians de la porta i aquests l’obren tantost com senten els cops. Es declaren servidors de l’heroi àtic i li demanen que els accepti com a fidels guerrers del seu estol. L’atenès consent i, a l’ampara del negre vel de Nix, tot seguit fa cap amb ells i Ariadna la molt indòmita a les estances de Palau on són els joves i les donzelles que l’acompanyaven en el viatge funest. Minos soberg no hi havia disposat cap guàrdia per raó de la deferència retuda a Teseu, de manera que li resulta molt fàcil endur-se’ls a la riba on espera la nau que pilota Nausítou. Abans de salpar, Teseu, amb les armes dels guardians que s’han passat al seu bàndol i ajudat pel trident de Posidó de blavissos cabells, forada el casc dels desguarnits vaixells cretencs ancorats en aquell mateix indret; per l’esvoranc hi entren les negres aigües salabroses i les naus de bella forma i rems lleugers naufraguen sense remei.
Oh, nobles barons de l’Àtica feraç, contempleu la còlera del rei de Creta en rebre la notícia de la traïció d’Ariadna, de la mort del Minotaure, de la fugida dels àtics; vegeu com amb un estol de guerrers escollits marxa rabent cap a la riba on són ancorades les naus que senyoregen les aigües del pèlag i com en veure-les enfonsades xiscla com nou mil o deu mil guerrers esgaripen; escolteu com crida impotent i com demana forassenyat al fill de Cronos que amuntega les nuvolades que fulmini amb el seu llamp la nau de negres veles que, al lluny, pilota Nausítou expert.]

 

Arrumbada la nau cap a Naxos, Teseu
amb Ariadna les bodes confirma feliç.
Mes a Naxos estant, Dionís que els veu
determina la jove esposar encisat
per la seva beutat divinal.

 

[Tot aprofitant que Ariadna ha estat vençuda per Hipnos, mana el Mancat de Seny a Teseu que l’abandoni, i l’atenès de cor abrivat ordena a Nausítou que aparelli tantost la nau per salpar; els àtics es fan a la vela tan bon punt els dits rosats d’Eos anuncien l’arribada d’Hèlios.
Ariadna la molt indòmita es desperta just a temps de veure, sola a la riba, com desapareix al lluny la nau de negres veles. No duren gaire els seus plors, però: ben aviat hi compareix Dionís amb el seu seguici, muntat el déu en un carro ornat amb brots de vinya i heura i tirat per panteres, i sedueix la jove.]

 

Amb el déu s’hi unirà la cretenca feliç,
a l’Olimp conduïda serà, amb diadema d’or fi
per Hefest llavorada tindrà el seu cap coronat:
entre estels la veureu si el cel contempleu.

 

Ariadna, filla estimada, quin arravatament, quina follia va menar els teus passos a la cambra de Teseu per facilitar-li l’oportunitat de cometre el seu crim nefand? Quin déu, quina dea, va desposseir-te del seny, va arrabassar-te el senderi per fer-te còmplice del salvatge assassinat del teu pobre germà? I ara, després d’aquest crim abominable que fins i tot a Ares repugnaria, a quina riba sojornes? ¿És cert el que em diu Bòrees, que t’ha vist a Naxos, dansant embriaga amb els cabells al vent i el pit nu com una bacant? ¿S’ha emparat de tu el nascut dues vegades, el mancat de seny? Corre, vola, torna portada pel vent septentrional als meus braços, no infereixis a la teva mare la doble ferida aflictiva de perdre fill i filla alhora…
Parla amb el teu germà, Ariadna, demana-li per què no em contesta, per què fa veure que no em sent… Mira el seu cap, campaneta blava, purpúria, que s’obre de dies i es tanca de nits… Per què no vol veure Selene? Per què es bada a Hèlios? Potser a tu t’ho dirà, tal vegada en sentir la teva veu ens dirà què li passa… No ballis més, em fan mal les teves riallades, els teus cabells esbullats, els teus pits a l’aire… Torna, Ariadna, torna, t’espero a la cambra més amagada del Palau de la Labris, farem companyia a Asterió, esperarem que retorni la llum als seus ulls, l’alegria al seu rostre, el cascavell a la seva veu…. No riguis, no riguis, no riguis…

 

I ara, quan començava a concebre una mínima esperança que alguna sortida de sol foragitaria la tenebra de la meva ment, segur que ho superaràs, dona, queda’t aquí tot el temps que et sembli, jo vindré de tant en tant, quan la feina m’ho permeti, una altra martellada al meu cervell, la teva germana ha caigut en la drogaddicció, qui t’ho ha dit?, i per què no m’ho has dit tu?, segur que ha estat el meu pare, podria tenir la boca tancada, ara que començaves a refer-te, què sabràs tu?, refer-me?, desgraciat, mai no t’has ocupat dels teus fills i ara et preocupes per mi?, qui vigilava la nena?, la vigilaves tu?, els teus pares?, com Pasífae amb el fill mort i la filla alienada per l’alcohol i lluny d’ella em trobo jo ara, sense tu i amb tota una mar separant-me de la teva germana, i em sento dividida, partida pel mig, com es devia sentir la reina de Creta, per què sempre faig cas al teu pare?, amb tot el que et va passar, ¿no hauria d’haver après d’una vegada a deixar-me endur per la meva intuïció, a conduir-me segons el meu criteri, a menar la meva vida seguint el meu pensament, en comptes de fer la voluntat del teu pare? Mai més, mai més deixaré que em domini, mai més, si jo hagués estat valenta hauríem arribat a temps de guarir la teva malaltia, si jo hagués estat més decidida no hauria deixat la teva germana en mans d’uns incompetents com el teu pare i els teus avis, massa ocupats en les seves coses, cecs, incapaços de veure el que passava pel cap de la meva filla i com es deixava influir i capturar pels sembradors d’alienació.

 

Si algú dels qui es creuen cada matí amb la dona quan refà el camí per la riba fos observador, s’adonaria que la vermellor i l’aflicció fa dies que no se’n van dels seus ulls.

 

Segona part: MINOS

Capítol 4

 

Sóc la reina de Creta, l’esposa del molt poderós sobirà de Cnossos, la llum de la cort del Palau de la Labris.
Quatre fills i quatre filles havia donat a Minos; cap, però, com hauria estat Asterió.

 

Fa dies que la dona, en la seva passejada matinal, en comptes d’aturar-se a la Pasífae s’hi arriba a les ruïnes d’Adarró i s’hi està una estona contemplant-les.

 

Poc té a veure aquest lloc amb aquell on vas ser engendrat, fill, Cnossos… hi vaig tornar cada campanya, i encara hi tornaria si no hagués estat per la desgràcia que… és un establiment petit i més recent, és clar, res a veure amb la magnificència de la cort de Minos, vés a saber si les seves naus van arribar en aquestes terres, en aquesta per als cretencs llunyana Ibèria, abans que ho fessin els rodis que van fundar Rhodes o els foceus que van aixecar Empórion, no hi tindria res d’estrany, la minoica va ser la primera gran civilització mediterrània, segur que els seus navegants van voler seguir el camí del sol per trobar el caire de la terra, que van mirar d’arribar al lloc on es ponia per tornar a llevant, sí, segur que abans que els foceus tornessin de les seves expedicions i parlessin d’allò de les columnes d’Hèracles com si les haguessin vistes, segur que els minoics hi havien arribat, en aquest lloc on sóc ara, però la fúria de la terra i la dels homes van ensulsiar les ciutats i els palaus cretencs una vegada i una altra fins que de l’imperi minoic no van quedar sinó restes inhabitades, records mitificats, els terratrèmols, Thera, els guerrers del nord-oest es van encarregar d’enderrocar-lo, de passar-hi el rascle, ni arbres per construir naus no devien quedar a l’illa, dels palaus només hi van restar unes quantes construccions semiderruïdes i unes quantes parets, algunes amb rastres de cremades, i de les ciutats, fileres de pedres encavalcades, com aquí, fonaments de cases que la terra ha protegit, què hi devia passar, aquí?

 

Benvolgut Marcel,

 

Aprofito que la medicació em facilita una treva en la guerra contra mi mateixa per escriure’t, impulsada en part per alguns pensaments que la contemplació de les ruïnes de l’establiment ibèric d’Adarró -o és Darró?, ara no recordo com em vas dir que l’anomenaven- m’ha suscitat fa una estona.
No et negaré que allò que em vas explicar, que en aquest establiment van trobar ceràmica àtica, em va provocar una certa curiositat superior a la que en principi el propi establiment em causava, fins al punt que he arribat a demanar-me si els minoics no devien haver navegat fins aquí.
Sí, em recordo perfectament que em vas dir que els indicis trobats sembla que indiquen que aquest establiment ibèric és posterior ben bé en uns cent anys al grec d’Empórion; però què em pot impedir de fantasiejar una mica? Al cap i a la fi, la Pasífae és ben a prop i a la seva base, segons que em va traduir l’Helena, la meva criada, diu que Vilanova, banyada per la mateixa mar que banya Creta, es reconeix en la civilització mediterrània. Què impedeix, doncs, que jo em pensi que els cretencs hi van ser, aquí, i que ja hi havia algun poblat 1500 o 2000 anys abans que els ibers hi aixequessin les cases que hi heu trobat? Si el lloc era bo per establir-s’hi el segle V aC, bé podia ser-ho el XX o el XXV, oi?
Redacto aquesta carta asseguda en un dels tres bancs que hi han al final del passeig de Ribes Roges, de cara a la Pasífae i a la mar Mediterrània que uneix Creta amb Vilanova, a un tret de pedra de les ruïnes de l’establiment; bé, potser a un tir de fona si no s’és un dels herois de la guerra de Troia. Els darrers dies m’hi he arribat i m’hi he passat una estona contemplant-les, potser esperant que em parlessin com em parlaven les de Cnossos; es veu, però, que no entenen la meva llengua i, doncs, que no entenen les meves preguntes.
Espero que no et resulti ofensiu que t’expliqui algunes coses del rei que ha donat nom a la civilització minoica. Parteixo del supòsit que tu ets tan ignorant de les coses relatives a la Creta talassocràtica i mítica com jo en sóc del que fa als pobles ibèrics; si no és així, perdona’m i no continuïs la lectura d’aquesta carta.
És possible, gairebé segur, que no hi hagi hagut mai un rei Minos, és a dir, un governant cretenc amb aquest nom propi, i que en realitat Minos sigui un títol semblant al de Faraó; vull dir que els reis de Creta, els governants dels possibles diversos petits regnes o ciutats estat de Creta abans d’una hipotètica unificació de tots ells sota un sol tron, podien dur el títol de Minos, com els faraons el de Faraó i els reis d’Espanya el de Rey. Al menys, això diuen alguns experts; jo, però, i això deu ser una debilitat meva, -no cal que m’acusis de pensar d’una manera poc científica, ja saps que sóc només una aficionada a l’arqueologia, una excavadora voluntària però, això sí, entusiasta- m’estimo més, anava a dir, personalitzar en un sol individu tot el que els governants d’una civilització que s’estén des del 2500 fins al 1200 abans de Crist van anar fent. Al cap i a la fi, la mitificació consisteix en això, al meu parer.
L’any que ens vam conèixer, vas poder fer-te una idea de la importància dels palaus cretencs, no només de la del de Cnossos, sinó també de la dels de Faistos i d’Hagia Triada (no estic segura si vam visitar el de Màlia), i recordo que em vas comentar que no calia posar gaire imaginació per adonar-se del que va arribar a ser la talassocràcia cretenca.
Els més de 20.000 m2 del palau de Cnossos que comprenien prop de 1500 habitacles distribuïts en tres o quatre plantes són sens dubte un indici prou potent de la puixança de la civilització cretenca; pensa que la segona Cnossos (t’estic parlant de la reconstruïda després del terratrèmol del segle XVII aC) sembla que va arribar a tenir uns 100.000 habitants. La documentació de què disposem (es conserven unes 4000 tauletes d’argila que recullen inventaris d’ordre divers) indica que hi havia una administració centralitzada; que la societat era regida des del palau, que administrava l’economia interna, tot distribuint els recursos materials i humans, les primeres matèries i els productes acabats (tot això sense l’ús de la moneda), i que Cnossos obtenia coure, or, ivori i altres productes intercanviant-los per llana (el cens anual de bestiar oví segons les tauletes era d’uns 100.000 caps, si no recordo malament). Així doncs, el palau era un centre d’emmagatzemament i distribució de productes procedents del camp i del comerç, un centre d’activitat artesana, un centre residencial per a les autoritats i la cort, i un centre polític i religiós. El rei no només governava com a autoritat suprema aquesta estructura socioeconòmica, sinó que també oficiava, en qualitat de sacerdot, com a mitjancer entre el poble i les divinitats.
¿No et sembla normal, doncs, segons les creences de l’època, que el rei fos considerat un ésser diví o semidiví? ¿No era així per exemple a Egipte, l’altra gran civilització mediterrània contemporània de la cretenca i tan propera geogràficament? No és estrany, doncs, que els poetes -m’agrada anomenar poetes els mitògrafs- bastissin la figura del molt poderós rei Minos i fessin del palau de Cnossos una construcció paradigmàtica que donaria nom als laberints.
Doncs bé, aquest rei Minos que governava un veritable imperi podia considerar-se perfectament ell mateix fill del déu de la seva terra, que els poetes posteriors van identificar amb Zeus. No parlo del Minos de la mitologia, parlo del Minos que jo m’imagino, i que semblantment als faraons o a alguns emperadors romans, per posar exemples mediterranis, es creien realment haver estat engendrats per déus o ésser-ne descendents o, com a mínim, haver adquirit la naturalesa divina pel fet d’arribar a governants suprems.
Segons els mitògrafs hel·lènics, segurament de manera especial els àtics, aquesta presumpció d’ascendència divina de Minos el va fer un ésser superbiós, cruel i inhumà, capaç de demanar en concepte de reparació de guerra i com a venjança un tribut consistent en éssers humans per peixar una bèstia: calúmnies dels enemics, al meu parer. De fet, hi ha autors que el consideren el civilitzador dels cretencs, als que va governar amb justícia i bondat i va donar lleis excel·lents; tan notables eren aquestes lleis, que hom las considerava inspirades directament per Zeus. Segons aquests autors, l’equanimitat de Minos el va dur a ser constituït jutge de les ànimes dels morts, juntament amb el seu germà Radamant i Èac, el rei d’Egina.
Com a rei poderós, Minos va voler que el seu palau es correspongués amb la seva glòria i que fos capaç d’albergar la totalitat de la molt complexa estructura administrativa, sacerdotal, laboral i artesanal necessària per governar el seu regne, de manera que va encarregar a l’arquitecte més capacitat de la seva cort que hi afegís una ala nova al palau. No cal dir que, com en el cas del mateix Minos, em permetré la debilitat de personalitzar en un sol individu el que sens dubte va ser la comesa d’un seguit d’arquitectes successius: Dèdal.
En aquesta nova ala, d’estructura complexa, amb tres o quatre plantes, amb una més que notable quantitat d’habitacles i passadissos amb força giragonses i entrecreuaments que desorientaven els visitants no habituals, hi devia destacar l’ús de la destral doble, l’anomenada “labrys” pels hel·lènics, com a element ornamental, de manera que és comprensible que amb el pas del temps i la mitificació consegüent hom acabés anomenat laberint (mot que molts consideren derivat de “labrys”) qualsevol estructura, arquitectònica o no, de característiques similars.
¿Com es va arribar a associar, en la mitologia, aquest palau, o aquesta ala del palau, amb el Minotaure, l’ésser monstruós amb cos humà i cap de toro? Jo em penso que per raó de la importància dels braus en les pràctiques rituals dels cretencs. I no em refereixo només a les pràctiques gimnàstiques de joves saltant per damunt d’un toro, com en aquell fresc magnífic que vas poder veure a Cnossos, sinó als sacrificis rituals que amb tota probabilitat es practicaven al pati central del palau i molt possiblement en una mena de petits santuaris que hi havia en llocs sagrats fora de les ciutats. No em sembla ara el moment de parlar-te de les creences religioses dels cretencs abans que s’imposés a l’illa la religió hel·lènica; potser ho faré en una altra ocasió. Només vull remarcar la importància del brau en els rituals socials i religiosos de la civilització minoica, que va donar peu sens dubte a tots els relats mitològics hel·lènics: el toro de Posidó, la brava fictícia de Dèdal, el Minotaure, el toro de Marató, el rapte d’Europa, etcètera.
Les festes amb braus es veu que es van estendre per tota la Mediterrània. Ja sé que a Espanya es fan això que en diuen “corridas de toros”, on se sacrifica un nombre determinat de braus seguint fil per randa un ritual establert; fins i tot sé que a Vilanova, a l’estiu, fan un d’aquests festivals rituals. També conec la manera de jugar amb els braus que tenen els portuguesos, segurament més semblant a la cretenca que l’espanyola.
No es descartable, segons pensen alguns erudits, que els sacrificis rituals de braus els oficiessin sacerdotesses, sobretot si, com aquests erudits mantenen, la religió cretenca se centrava en una deessa mare acompanyada possiblement per un déu jove que, mort i escorxat a la manera de l’Osiris egipci, com ell tornava a la vida un cop complert un ritual. Posats a imaginar, em penso que el brau, sacrificat amb una “labrys” (ja que el caràcter ritual d’aquestes destrals està demostrat), simbolitzava la mort d’aquest déu, el qual ressuscitaria al seu moment.
I per dur a l’extrem la imaginació, et diré que jo em penso que Pasífae, l’esposa legítima del rei sacerdot Minos, era la reina sacerdotessa que presidia o oficiava tots els rituals palatins relacionats amb els braus.
Em sembla que ja és hora que acabi aquesta llarguíssima carta i torni a casa. Disculpa la llauna; pren-t’ho com una contribució no petita a la meva teràpia. L’amistat i la paciència que tens amb mi em serveixen com a coadjuvant per a ocupar la meva ment en coses que em resulten grates i relaxants.

 

Dona sense nom, si et penses que jo vaig ser simplement una propietat més del rei Minos, com una vaca dels seus ramats; que vaig estar al seu costat i li vaig donar fills i filles perquè era la meva obligació per disposició de les lleis i els costums del meu país, estàs molt equivocada. No, jo estimava Minos, n’estava enamorada, profundament, a voltes desesperadament. Ni haver parit nou vegades ni haver hagut de suportar les seves infidelitats no va fer minvar gens l’amor que es va encendre en el meu cor quan vaig ser-li presentada: la seva alçada, superior a la del més alt dels cretencs; el seu rostre serè i atractiu, amb els trets tan ben dibuixats; els seus ulls, blaus com la mar i penetrants com els d’una àliga; la seva veu tan ben timbrada i plena d’autoritat; l’harmonia i la força del seu cos potent, tot en ell em va seduir i des d’aquell moment el desig de ser abraçada i poseïda per ell es va instal·lar en els meus pensaments i la meva voluntat, i encara hi roman, malgrat que ja no podrà ser satisfet mai més.
Però, Pasífae, si he de creure el que els poetes han dit de tu, vas ser prou cruel amb Minos, ja que vas fer-li un encanteri pel qual les dones que s’allitaven amb ell eren devorades per escorpins i serps que li sortien del cos.
Una llegenda infamant creada i sostinguda pels meus enemics, per les dones geloses dels meus privilegis i del fet que Minos realment em va estimar, i en certa manera propiciada per la fama de fetillera de la meva germana, Circe. La veritat és que no em faltaven motius per fer-li aquest encanteri, al rei, si jo ho hagués volgut: li agradava seduir, i només una dona de les que van cridar la seva atenció se’n va escapar, Britomartis, que com us han explicat els aedes va estimar-se més llevar-se la vida que ser posseïda. Sí, va tenir moltes amants, i algunes li van donar fills, com Pària, quatre, i Dexítea, un; però només jo vaig parir prínceps i princeses, i en nombre doble que la més fèrtil de les amants, quatre mascles i quatre femelles, si no compto el pobre Asterió, tan cruelment afligit pels déus, i que estic segura que hauria estat el millor dels fruits del meu ventre…
Sí, quatre barons: Catreu, l’hereu del tron, que va tenir tres filles i un fill, i al qual un oracle va predir que moriria a mans d’un dels seus descendents, predicció que es va complir malgrat les precaucions que van adoptar; Deucalió, que va acabar fent amistat amb el nefand Teseu; Glauc, que de nen va ofegar-se dins d’una gerra de mel i va ser ressuscitat per Poliïdos, i Andrògeu, assassinat a l’Àtica pels envejosos vençuts en els jocs atlètics. I quatre dones: Acacalis, amant d’Hermes, a qui va donar un fill, i d’Apol·lo, de qui en va concebre tres; Jenòdice; Ariadna, amant de Teseu i posterior esposa de Dionís, que la va dur a l’Olimp i de qui va concebre quatre fills, i Fedra, donada per Deucalió com a muller a Teseu quan aquest ja regnava a Atenes.
Millor sort van tenir les teves filles que els teus fills, Pasífae.
No sé com t’ho mires, dona sense nom, t’oblides de com de desgraciada va arribar a ser Fedra… Des dels dies nefastos en què Asterió va emmalaltir, poques estones de felicitat he pogut gaudir, la desgràcia ha estat la meva companya més constant i el sofriment no ha deixat de visitar-me cap dia; només la presència de Minos em donava forces per encarar tanta calamitat.

 

Si eventualment, havent-vos guanyat la confiança de la criada de la dona, haguéssiu intentar esbrinar fets de la vida d’aquesta més enllà del de l’amistat amb un arqueòleg català resident a Barcelona, només hauríeu aconseguit que l’anciana es tanqués en banda i hi posés una distància discreta però ferma entre vosaltres i ella.
Ara, una bona feina detectivesca us hauria revelat que aquesta dona, Helena de nom, havia nascut el 1941 a l’Escala, on els seus pares i el seu avi patern havien arribat el 1940, procedents de Creta, i s’hi havien dedicat a la pesca, especialment a la d’esponges i corall. La manera com havien arribat a l’Escala i els motius de la seva marxa de Creta no eren gens clars; en qualsevol cas, a casa seva no es parlava d’això, i l’Helena només havia arribat a saber que a Iràklion, l’antiga Càndia, hi tenien encara família, principalment de la seva mare; la relació amb els parents era epistolar i escassa. No hi va anar gaire a escola, però prou per a aprendre un castellà poc escaient, mentre que al carrer i amb el contacte amb els pescadors va aprendre amb més aprofitament el català; a casa, naturalment, parlaven grec.
La casualitat va voler que a la dona i el seu marit, en una visita que van fer a Empúries acompanyats per en Marcel, algú els parlés de la Grega, com l’anomenaven la gent de l’Escala, i els la presentés. Quan la dona va decidir de residir a Vilanova i la Geltrú un temps llarg, el marit va pensar que l’Helena era la persona ideal per a fer-li de criada i s’hi va posar en contacte. Com que l’Helena, que no s’havia casat, vivia sola perquè havia perdut la mare el 2003, amb vuitanta-un anys, i el pare el 2004, amb vuitanta-cinc, i les condicions econòmiques i de tracte que li van oferir eren molt bones, va acceptar l’oferta.

 

–Així doncs, Helena, no hi has estat mai, a Creta?
–No, senyora, amb prou feines ens guanyàvem la vida a l’Escala com per pensar en viatges. A més, al meu pare i al meu avi poc que els agradava parlar de Creta ni dels parents; la mare encara, que de tant en tant escrivia (amb penes i treballs, que no en sabia gaire, de lletra) a un seu oncle o cosí, no ho sé ben bé, perquè cap als meus nou o deu anys va deixar de fer–ho. Recordo vagament que em va dir alguna vegada que la família vivia a Hagios Nikolaos…
–Hagios Nikolaos és el port d’Iràklion, segurament en temps del teu avi devia ser un barri de pescadors.
–Deu ser això que vostè diu, senyora.
–Així tampoc no deus saber res de Cnossos, oi?
–No. Per què m’ho demana, senyora?
–És que Cnossos, que segurament va ser la capital de tot un imperi marítim, una ciutat molt important en l’antiguitat, està a molt poca distància d’Iràklion, a uns cinc kilòmetres, i jo hi vaig treballar en diverses campanyes, com a excavadora voluntària. Em fa gràcia, que la teva família pràcticament procedeixi d’allí.
–I tan important era aquesta Cnossos? Més que Empúries? Perquè tinc entès que Empúries va ser molt important.
–Sí, Helena, molt més important. Pensa que només el palau reial de Cnossos ja era gairebé tan gran com Empórion, la ciutat grega d’Empúries, i a tot Cnossos hi van arribar a viure cent mil persones. El Marcel em va dir que aquí, a Vilanova, hi viuen ara a la ratlla de seixanta-tres mil, de manera que et pots fer una idea de com de gran era Cnossos, molt, per a l’època. A més, has de tenir en compte que el que veus a les ruïnes d’Empúries és el conjunt de la ciutat grega i la romana; la grega feia només uns dos-cents metres per cent trenta, mentre que el palau de Cnossos sol ja en feia uns cent cinquanta per cent cinquanta.
”Hi havia un gran pati central, rectangular, de cinquanta metres per vint-i-vuit, on tenien lloc moltes cerimònies socials i religioses; imagina’t aquest pati com la plaça de la Vila d’aquí, i en certa manera amb funcions semblants. Quedava delimitat, aquest pati, per construccions tot al voltant, i el palau tenia entrades al nord (aquesta donava a la costa), a l’est, al sud i a l’oest. Les ales principals, que formaven els costats llargs del pati, eren la de llevant i la de ponent; a la de llevant, que tenia fins a quatre plantes d’alçada, hi havien les estances privades del rei i la reina, a més de tallers i escoles dels artesans i els escrivans; a la de ponent, amb tres plantes com a mínim, hi havia sales cerimonials, entre elles la del tron, santuaris i magatzems. Totes dues ales tenien una estructura molt complicada, plena de passadissos que feien giragonses i s’entrecreuaven i amb moltes cambres de grandària i funció diversa, especialment l’ala de llevant: eren veritables laberints dins dels quals resultava molt fàcil desorientar-se si no s’hi estava familiaritzat.
–I hi va treballar, vostè, en aquest palau?
–En el palau pròpiament, no; gairebé sempre ho vaig fer en la zona del teatre, que està fora del recinte palatí, cap a l’angle nord–est, i en la zona que anomenen pati occidental.
–I hi va anar gaires vegades, a treballar-hi?
-Unes quantes, cinc o sis, fins que vaig quedar prenyada de…
–Em sap greu, senyora, no volia pas…
–No, no t’amoïnis, el metge em va dir que convenia que tragués de dins… Saps?, et diuen que convé que verbalitzis aquestes coses, però…
–Em sap greu.
–Que no t’amoïnis, dona, que he de fer–me forta, que he de superar-ho, i si no ho encaro no me’n lliuraré… Mira, un dia de l’últim estiu que hi vaig treballar, a Cnossos, el meu marit, que per raó dels seus negocis (que sempre l’han tingut molt ocupat) havia hagut d’anar a Iràklion, va aprofitar per passar una estona al vespre amb mi. Vam sopar d’una manera esplèndida en el millor restaurant de la ciutat i, segurament perquè vam beure una mica massa, ens va donar per arribar-nos a Cnossos. Suposo que vam continuar bevent, perquè els records se’m confonen i només em tornen al cap una mena de flaixos, com imatges fixes, en què em veig a terra, al camp, o a les excavacions, amb el meu marit a sobre, sense cap delicadesa, com si em violés gairebé d’una manera brutal; em ve també una imatge de la lluna plena mentre em sento penetrada amb violència… No és que el meu marit hagi estat mai un amant considerat, però les imatges que em vénen d’aquella nit són especialment… No recordo que abans s’hagués mostrat tan violent, tan… com si hagués de prendre’m per la força… tan animal, no sé si m’entens.
–Senyora, ja deu saber vostè que jo no he estat mai amb un home, de manera que…
–Sí, és clar, no tens experiència d’aquestes coses. Bé, t’he de dir que tampoc és que el meu marit sigui violent, ni de lluny, potser una mica geniüt, això sí; només que aquella nit semblava posseït, es comportava com un sàtir dels que la mitologia diu que acompanyaven Dionís. Em va entrar també per darrere, com fan els toros amb les vaques, o els cabrons amb les cabres, contra el que era el seu costum habitual, i fins i tot en alguna de les imatges que em vénen al cap la cara de qui em penetra és desdibuixada, confusa, brutal, no la reconec…
”El cas és que després de les imatges de sexe, em ve la de l’habitació de l’hotel, on em desperto amb un mal de cap terrible, al costat del meu marit, que dorm encara. I dues o tres setmanes després, la primera falta em va anunciar que allò que havia passat aquella nit a Cnossos, ho recordés o no, tindria conseqüències.

 

Capítol 5

 

Sóc la sobirana del Palau de la Labris, muller del diví rei de Creta i llum de la cort de Cnossos.
De Zeus i d’Hèlios havies heretat els trets; la malvolença de Posidó te’ls va arrabassar.

 

La dona puja pel camí de ronda que va a la platja dels Capellans des de la plaça d’Adarró tot deixant enrere les excavacions i el punt més alt, hi arriba al darrer mirador, damunt del búnquer que cobria la platja, i des d’aquest mirador que li permet resseguir la ratlla de l’horitzó de llevant a ponent contempla la sortida del sol. Tal com s’ha situat la dona, la traça lluminosa que l’astre ixent fa damunt de l’aigua sembla que travessi la Pasífae.

 

El sol, fill meu, em marca el camí que hauria de seguir tot volant per damunt de la roja i àurea mar o remuntant les onades, empesa pel vent de ponent, el Zèfir dels nostres antics, per tal de tornar allà on vas ser concebut i vas néixer, a Creta enyorada, no va ser fàcil ni còmode el prenyat, quantes vegades vam discutir el teu pare i jo, és millor que tornis a casa, estaràs més ben atesa, jo no volia tornar–hi sense haver acabat la feina començada en aquella campanya, els vòmits van començar molt aviat, abans de la primera falta, la teva filla et troba molt a faltar, estem en un moment molt important, segur que hi ha alguna cosa sensacional on excavem ara, no veus que pots perdre la criatura?, no siguis imprudent, deixa tu el treball i cuida la nena, no em diguis més que m’enyora, no t’enyora a tu?, segur que et troba més a faltar a tu, l’hauries d’haver sentit quan em demanava on és el papa? i jo li havia de dir que tu havies de treballar molt perquè nosaltres estiguéssim bé, el papa no em vol, i tant que et vol, i tant que et vol, no vull deixar ara l’excavació, hem aconseguit una aportació econòmica condicionada a aplicar-la ara, no saps el que fas, perdràs la criatura, que no veus que no pots treballar tant?, és un embaràs de risc, en comptes de guanyar pes n’has perdut, això no pot ser bo ni per tu ni per la criatura, jo em conec, tu què saps?, no em vull moure de Creta i si cal pariré aquí, per damunt de tot jo volia que tu fossis cretenc, això és el que passava, tenir un petit Minos és el que volia…

 

Dona sense nom, no embrutis el meu amb els teus deliris, prou n’hi ha amb la desgràcia que una Moira m’havia reservat, gelosa potser de tenir el mateix pare o per rebaixar la glòria de la meva ascendència, perquè un fruit que es va malmetre com Asterió era indigne del meu llinatge.
Vuit anys feia que la meva llavor no prosperava, i no encertava jo a saber si fallaven les terres o la sement; dotze fruits reconeguts havia engendrat la força dels meus lloms abans que naixés Fedra, la meva filla darrera, però des d’aleshores cap dona, ni la reina, ni les amants permanents, ni les vedelles núbils que eren conduïdes ocasionalment al mègaron reial o que rebien l’assalt de la meva virilitat allà on les trobava, fruitaven. I llavors Pasífae va quedar-se prenyada.
Quan va parir, vaig donar per bones totes les angúnies que la meva suposada eixorquia m’havia fet passar, perquè el fruit tardà i tan desitjat va pagar la pena de l’espera: cap dels altres fills meus, ni cap de les filles, havia estat tan bell en néixer, ben segur que era com el meu pare Zeus quan va eixir del ventre de Rea al mont Ida. I no només era el nen més bonic que mai havia vist, sinó que ben aviat va donar mostres d’una llestesa i una intel·ligència gens corrent, de manera que, tot i que era el darrer dels meus fills, vaig arribar a la convicció que ell havia de ser l’hereu del meu regne, que ell era el millor plançó de la nissaga de Zeus.
Jo li havia posat el nom de qui, tot obeint Zeus, m’havia adoptat, Asterió, com homenatge a la seva bondat i habilitat per regir i augmentar el seu reialme. Tota la cort lloava les virtuts del segon Asterió, i jo no tenia cap dubte que, arribat el moment, de bon grat els seus germans li jurarien obediència com ho van fer els meus amb mi, que governaria amb encert el regne i que assoliria glòries superiors a les que jo havia aconseguit i dominaria els regnes que encara es resistien a sotmetre’s al meu imperi.
Però un mal dia Asterió va començar a queixar-se de mal de cap i a quequejar, i en poc temps el crani i la cara se li van deformar, la meitat de dalt del cap es va fer grossa com la d’un adult i la de baix va romandre com la del nen que era encara, i això li donava un aspecte monstruós que em feia pensar en la testa d’un toro, i com un toro bramava en comptes de parlar.
Podia aquell ésser haver estat engendrat per un fill de Zeus? Podia la nissaga del Cronida produir un plançó deforme indigne de ser comptat entre els éssers humans? Després de vuit anys de no concebre de mi, ¿havia potser buscat la reina una manera de satisfer el meu desig de provar que encara era capaç d’engendrar? ¿Com podia respondre als meus requeriments de nova descendència si passaven els anys i no quedava prenyada tot i les moltes vegades que compartíem el llit?

 

No crec que puguis capir, dona sense nom, fins a quin punt poden arribar el dolor i l’angoixa d’una mare quan un fill pateix una desgràcia com la d’Asterió. Veure transformat en un ésser indefens, atacat per dolors que el fan plorar nit i dia, que no pot ni parlar per demanar consol i ajuda, un nen que havia estat ple de vitalitat, alegre, eixerit com cap altre, que il·luminava amb la seva presència la cort sencera, és quelcom que causa un sofriment que no es pot descriure amb paraules.
¿Et sembla estrany, doncs, que m’aboqués en la cura d’Asterió, que deixés gairebé del tot les meves obligacions com a reina i sacerdotessa, que no estigués per cap altra cosa que no fos romandre al costat del meu fill i mirar de consolar-lo, d’alleujar els seus dolors? ¿No hauries recorregut tu, com jo, a tots els metges de Creta i de les corts amigues, a totes les remeieres i a tots els curanderos de Creta, d’Egipte o de l’Àsia, a fetilleres i mags?
Com si no hi hagués prou amb els neguits insofribles que la desgràcia d’Asterió em causaven, un altre s’hi va afegir: Ariadna, que havia estat la més propera a mi de les meves filles, arran de la meva dedicació a Asterió va començar a captenir-se d’una manera que no vaig poder deixar de pensar que n’estava gelosa; el distanciament progressiu de les seves visites a les meves estances, l’aspror de les seves respostes a les meves preguntes i la seva negativa a ni tan sols veure el seu germà malalt semblaven confirmar la meva sospita.

 

Jo em pensava que havies entès prou el que significa ser l’esposa del rei de Creta, els deures a què vas obligar-te quan vas acceptar la comesa sagrada d’acompanyar-me en la intermediació del poble amb els déus; em creia que tenies prou clar que abans que mare i per damunt del fet de ser mare ets sacerdotessa, i que res ni ningú et pot apartar d’oficiar els ritus sagrats. Puc tolerar les teves absències dels actes de la cort i fins i tot justificar-les quan els dignataris es mostren sorpresos o ofesos pel fet de no veure’t al meu costat en les audiències, com demanen els usos cortesans; però de cap de les maneres puc admetre ni tolerar que faltis als teus deures de sacerdotessa, perquè la felicitat del poble i la prosperitat del regne depenen de la bona voluntad dels déus que tu desafies amb aquesta actitud de posar el teu fill per damunt de tot.
Com pots dir-me això, senyor, quan al llarg dels anys que t’he servit he demostrat amb escreix la meva dedicació al tron, quan sempre he posat les obligacions del meu rang per davant dels impulsos del meu cor en relació amb els fills que t’he donat? ¿No veus que ara és diferent, que aquest fill nostre, concebut a una edat en què moltes dones ja no veuen la sang del període, està en una situació que exigeix de mi tota la dedicació? Ningú no pot substituir-me, ningú no pot tenir cura del nostre fill com jo, ningú no pot donar-li l’amor que ara demana sinó jo, i res ni ningú m’apartarà del seu costat ni un instant si cal que m’hi estigui per aconseguir vèncer el mal que el turmenta.
Dona, no sé com interpretar les teves paraules, no sé si t’adones del que dius, perquè sembla que no vulguis només desafiar els déus, sinó a mi mateix. ¿No veus que t’estic manant que compleixis les teves obligacions sagrades? ¿Com goses posar els capricis del teu cor per damunt de la meva voluntat? ¿És que has perdut el seny? ¿Fins a quin punt t’ha fet enfollir aquesta criatura desgraciada, indigna de la meva casa?
Com pots dir, senyor, que el nostre fill és un plançó indigne de la família del rei? Com els altres quatre prínceps de Cnossos, com les quatre filles que t’he donat, igual de digne és Asterió, igualment ha prosperat en el meu ventre per la virtut de la teva llavor.
Com ho pots assegurar, això que dius? Com goses atribuir-me la paternitat d’aquesta criatura deforme? ¿Saps d’on ve, la sement dels meus lloms? Mira, sàpigues, recorda quina és la meva genealogia: Zeus engendrà d’Ió, aquella donzella que va haver de transformar en una vaca de blancor immaculada per amagar-la de l’afany de venjança d’Hera, Èpaf, que regnà a Egipte; Èpaf engendrà de Memfis, filla del Nil, Líbia; Posidó engendrà de Líbia Agenor, que regnà a Tir i Sidó i engendrà de Telefaassa Europa, i Europa va concebre de Zeus, que la va seduir i raptar transformat en un toro blanc. El primer dels tres fills que la filla d’Agenor va donar al Cronida vaig ser jo, i Asterió, rei de Cnossos, per ordre de Zeus va casar-se amb la meva mare i em va adoptar com a fill, fent-me així hereu del regne de Creta, amb totes les seves possessions, terres i mars. ¿Com goses ni tan sols insinuar que la meva llavor, que prové dels dos déus més poderosos del panteó, pot haver produït un fruit com aquest fill teu?
Escolta’m bé, Minos: jo sóc Pasífae, la que lluu per a tothom, concebuda per Perse d’Hèlios, que regna en el cel i que va néixer dels amors d’Hiperió, que mira des de dalt, i Teïa, engendrats tots dos per la unió d’Urà, la volta celest, i Gea, la terra, origen de tot el que viu. ¿És inferior a la teva, la meva nissaga? D’on t’ho treus?
¿Doncs com expliques, dona ensuperbida, el fet que tots els altres fills i totes les altres filles que he engendrat en tu i en totes les dones que han fruït del meu favor han estat normals, sans, homes i dones sense màcula ni defecte?
¿No haurien de parlar-te de la meva fidelitat els ja llargs anys de convivència, el temps que portem gaudint dels plaers i l’afecte del llit, senyor? ¿No haurien de proclamar als quatre vents com t’he estimat, com t’estimo, les estones d’intimitat de què hem gaudit? ¿Mai no t’has adonat de com vaig enamorar-me de tu tan bon punt vaig ser-te presentada? Tan cec ets? Tan insensible? No, jo sé que no ets insensible, jo sé que per força has hagut d’adonar-te dels meus sentiments. És per això que et dic que no tinc cap altra prova de la meva fidelitat sinó l’amor que sento per tu, i tot el que puc fer per demostrar-la és suplicar-te que em miris com et miro jo.

 

Què podia fer, dona sense nom, sinó amagar dels ulls del poble un ésser deforme que embrutava la dignitat de la corona? ¿Podia exposar-me a perdre el respecte de la cort? ¿Podia arriscar l’autoritat de Creta tot deixant percebre als nostres enemics la més mínima debilitat? La decisió no podia ser altra que llevar la vida al monstre o tancar-lo per sempre lluny de la mirada dels homes.
De manera que per amor a Pasífae vaig decidir d’encarregar a Dèdal, l’arquitecte que havia bastit l’ala nova del palau, que hi construís unes estances que fossin inaccessibles sense l’ajut d’un guia, al mig de les quals hi havia d’haver una cambra secreta. Vaig manar a Pasífae que mentrestant Dèdal duia a terme el que li havia manat, romangués tancada amb el seu fill a les estances de la reina, sense cap més servei que dues esclaves amb la llengua tallada.
Quan les estances secretes foren enllestides, vaig manar a Pasífae que s’hi traslladés amb el seu fill i les dues esclaves, que hi romangués sense aparèixer a la cort si jo no li ho ordenava, i vaig fer posar una guàrdia armada permanent a la porta del passadís d’accés a les estances sota pena de mort si mai deixaven que ningú hi accedís o sortís sense la meva autorització.

 

Més que la situació gairebé miserable en què em deixava l’ordre del rei, ja que en virtut d’ella podia estar-me al costat del meu nen dia i nit, el que vaig lamentar més sentidament, el que em va doldre d’una manera gairebé insuportable en el més pregon del cor, dona sense nom, és que amb el seu capteniment el meu espós va fer evident que es negava a acceptar la seva paternitat, que m’atribuïa una deslleialtat i una infidelitat que mai ni tan sols van passar pel meu pensament.
Els primers dies que vam romandre tancats en aquella cambra secreta el fill del rei i jo, hi va haver prou amb la cura que tenia d’ell per gairebé foragitar qualsevol altre pensament que no fos el de procurar el seu benestar. Durant les poques estones en què ell dormia, però, m’assaltava el dolor de la pèrdua del favor del rei, de la seva negativa a admetre la meva fidelitat irreprotxable, i al Nil podien comparar-se els dolls de llàgrimes que brollaven dels meus ulls. I una altra aflicció s’hi va afegir, perquè ben aviat, en els rars moments en què la meva ment no estava ocupada en la cura d’Asterió o el meu cor en el sentiment d’abandó per part del rei, vaig començar a enyorar els meus fills, privada no ja de parlar amb ells, sinó fins i tot de veure’ls. Com devian estar? Em trobaven a faltar com jo a ells? Què devia de passar pels seus caps? I Ariadna, la meva estimadíssima Ariadna, ¿devia adonar-se de com d’injust havia estat el seu comportament amb mi arran de la malaltia d’Asterió? Si em dolia no veure els altres fills, no sentir la seva veu, el dolor era més punyent quan pensava en Ariadna i en com no havia pogut fer-li veure la necessitat de cuidar el seu germà d’una manera especial.

 

La dona refà el camí cap al passeig de Ribes Roges, però en comptes de baixar per la banda del poblat ho fa per les escales; camina pel mig del passeig abstreta i el seu rostre hieràtic recorda una màscara mortuòria.

 

Érem a Atenes quan es van manifestar els primers signes de la teva malaltia, cinc anys anaves a fer, i mostraves una intel·ligència superior a la normal en aquesta edat, tothom em deia que eres molt espavilat, perquè havies començat a caminar i a parlar abans de l’habitual, i aprenies més de pressa que els nens de la teva edat, i llavors aquelles cefalees, com ho aprenies tot de seguida… i aquells mals de cap, els teus ulls van perdre l’alegria, inflamats… per què no vaig desconfiar d’aquell metge, potser si hagués anat a veure un altre… una al·lèrgia?, una al·lèrgia aquell quequeig?, en aquesta edat els pot passar, de vegades si se n’hi va massa al darrere, ho fan com per defensar-se, defensar-se de què?, ja em tenies a mi, miri, jo crec que li passarà aviat, els primers dies de la primavera solen ser els més dolents, l’ajudarem amb una medicació específica i això li marxarà sol, no s’amoïni, i no se l’escolti tant, al seu fill…
Per què vaig creure al teu pare?, li vas massa al darrere, el contemples massa, estàs enquimerada, sembla que només tinguis un fill, i la teva filla també et necessita, i més a la seva edat… i com podia fer-li adonar-se que te m’estaves posant molt malalt, que alguna cosa no anava bé, eres tan bonic, tan eixerit… la teva germana s’ho passava tan bé, amb tu, deia que eres el seu nino, semblava que tingués més de deu anys, tan eixerida, tan entenimentada, el protegeixes massa, només són unes migranyes estacionals, ja t’ho ha dit el metge, i la teva filla se’n ressent, com em pots dir que el protegeixo massa?, no ho veus, que alguna cosa li passa?, com podia no veure que perdies el somriure, la vivor dels ulls, l’harmonia del cap, el dring cristal·lí de la veu… és clar que t’estimo, com em pots dir això?, tu ets la meva nineta, ell és el meu nino i tu la meva nineta, encara que tinguis quinze anys i siguis ja una dona, ell no està bé, us estimo molt tots dos, com pots pensar que he deixat d’estimar-te i que estic més per ell que per tu?, que no veus que no està bo?

 

Capítol 6

 

Vaig ser la reina de Creta, l’esposa del poderós rei de Cnossos i llum de l’imperi governat pel Palau de la Labris.
Euros va endur-se el meu espós, assedegat de venjança, i Zèfir em va dur la mala nova de la viduïtat.

 

Benvolgut Marcel,

 

Torno a escriure’t des de ben a prop del jaciment ibèric d’Adarró, tot pensant en l’expansió dels antics grecs per la Mediterrània. No tornaré a especular amb la idea d’una possible arribada dels minoics en aquest lloc, i em limitaré a recordar-te el que sens dubte ja saps, com els grecs van fundar establiments –vull dir factories i colònies– a la part de la península Itàlica que anomenem Magna Grècia, a Sicília, a la Mediterrània occidental, etc. Per exemple, els foceus van aixecar en aquesta riba mediterrània on ara em trobo Massàlia, i al seu torn els massaliotes, Nikea, Aghata, Empórion, Rhodes i unes quantes més; a la Magna Grècia, els eubeus, els aqueus, els doris, els espartans i altres grecs van fundar també establiments diversos, com Rhégion, Sybaris, Kroton, Metapóntion, Terina o Taras, entre d’altres, i a Sicília, els eubeus, els corintis, els megarencs, els cretencs i els rodis van establir colònies a Zancle o Messene, Naxos, Katane, Leontinoi, Siracusa, Kamarina, Mègara Hiblea, Selinus, Gela o Akragas, per esmentar–ne els principals establiments. He volgut esmentar especialment els de Sicília, perquè quan avui he passat per davant de la Pasífae de bronze m’ha vingut al pensament la de carn i ossos (de carn i ossos mítics, si més no) i com el seu rei i espós va trobar la mort a l’illa d’Escil·la i Caribdis, i al meu parer illa també de Polifem.
Com deus saber, segons el relat mitològic, Minos va tancar al Laberint Dèdal perquè el feia responsable de l’èxit de Teseu en la lluita contra el Minotaure i de la fugida amb ell d’Ariadna. També estic segura que coneixes el mite d’Ícar i com pare i fill van fugir del Laberint tot volant amb unes ales fetes de plomes i cera. Dèdal, havent perdut el fill de la manera tràgica que ja saps, va refugiar-se a Sicília i Minos, tot perseguint-lo, hi va arribar més tard amb una armada.
Cal que et parli de com estava concebuda l’ala oriental del palau de Cnossos, que jo vull identificar amb el Laberint, per tal que entenguis com va ser possible que Minos s’empassés la història que li van explicar els guardians que havien d’impedir que l’arquitecte atenès fugís.
A diferència de l’ala occidental, on un corredor recte de més de cent metres de llarg (la façana feia uns cent cinquanta) comunicava l’entrada nord amb un important seguit de magatzems i la part diguem-ne laberíntica era la seu de les dependències oficials de govern, culte i cerimònies i comparativament menor que l’oriental, aquesta era tota ella de planta i estructura força més complicades i contenia les estances privades del rei i la reina, com també els tallers i les escoles dels artesans i els escribes. A la teranyina de corredors, passadissos i galeries que comunicaven les quatre plantes d’aquesta ala hi havia un seguit de celoberts que servien tant per il·luminar-ne les dependències com per ventilar-les.
Així doncs, si hi havia obertures que permetien envolar-se els ocells des de la planta baixa per sortir del Laberint, i si Dèdal, segons es pensaven els cretencs, i encara més Minos, que l’havia contractat, era un inventor d’una capacitat i un enginy desmesurats, una història com la que els guardians van explicar al rei per donar compte de la fuga de l’arquitecte i el seu fill era, a ulls del monarca, del tot versemblant.
El que no et semblarà versemblant, però, estimat amic, és que fa uns dies que tinc un somni recurrent i estrany, al qual no li trobo l’explicació. Estic, de dia, en un lloc que recorda vagament aquest establiment ibèric que puc veure d’aquí estant i de sobte, sense crepuscle previ, és de nit. Hi ha una llum molt tènue, com si fos la celístia, que fa que pugui percebre formes, però més com si les intuís que com si les veiés. Hi sento veus, però d’una manera confusa i no entenc el que diuen. Persones que no puc identificar, perquè les veig com ombres amb perfils vagues i rostres sense trets definits, sembla que ballin al meu voltant i ara m’abracen, adés m’empenten: caic i m’aixeco, caic i m’aixeco, caic i m’aixeco, i paso de les ganes de riure a la por, a la tristor, a l’eufòria, a la tranquil·litat, a una rara excitació indefinida, tot sense solució de continuïtat, i finalment, també d’una manera sobtada, la lluna hi apareix i il·lumina un rostre en primer pla, que ocupa tot el meu camp visual, un rostre que de primer no identifico, que després em sembla el del meu marit i que va canviant gradualment fins a transformar-se en el teu.
No voldria amoïnar-te i et demano que em disculpis si ho he fet; però és que necessitava explicar això a algú que no fos l’Helena, ni el meu marit (amb qui fa dies que no em comunico), ni el meu psiquiatre (que no sap atendre si no és presencialment). A qui, doncs, millor que a tu?
Deixa’m que acabi aquesta carta tot demanant-te que tinguis paciència amb mi i que disculpis les meves expansions confidencials; no m’ho tinguis en compte, sisplau.
Rep una salutació entre cordial i avergonyida d’aquesta dona que hauria volgut ser una cretenca de la cort de Minos.

 

A què es deu aquesta dèria, dona sense nom? Quina és la causa d’aquest deler? Per què voldries haver conegut la meva cort? Tot i la seva magnificència, tot i el meu imperi damunt de Creta i les illes del voltant, tot i que regnes del nord i del sud, de llevant i de ponent, enviaven a presentar-se davant la meva majestat els seus ambaixadors per tal de mostrar-me amistat, no crec que hi haguessis trobat res del que sembla que voldries fruir.
Potser si haguessis viscut aquí abans que el rei Egeu hi enviés el seu fill a pactar la suspensió dels nostres enfrontaments hauries pogut gaudir de les excel·lències d’una cort com cap altra d’aquestes mars: només la d’Egipte s’hi podria comparar. Però la vinguda de Teseu va desfermar les Moires; no li trobo cap altra explicació al seguit de desgràcies que es va iniciar a la meva cort.
Quan el fill d’Egeu va arribar a la nostra costa septentrional a bord d’una nau amb ensenya de treva, i va oferir-me un grup d’efebs i de donzelles núbils com a senyal i penyora de bona voluntat, el vaig rebre amb uns honors que cap altre ambaixador havia rebut mai al meu regne. El vaig hostatjar en l’ala occidental de Palau, en unes estances properes al saló del Tron i a les que ocupaven els meus fills i les meves filles, vaig destinar al seu servei cinc esclaves i cinc esclaus, tots joves i de belles formes, i li vaig manifestar que podia romandre a la meva cort el temps que volgués un cop haguéssim enllestit el tractat de pau.
Les discussions van dilatar-se durant unes setmanes per raó dels molts afers a què jo havia de fer atenció. Teseu era un negociador tenaç, tot i que encara mancat d’expèriència i un xic o un massa pretensiós, i vam haver de dedicar-hi una estona cada dia, quan les altres obligacions ineludibles m’ho permetien, fins a aconseguir un acord que en principi ens satisfeia. Teseu, amb la meva aquiescència, es movia mentrestant per la cort amb tota llibertat i aviat vaig ser informat del fet que freqüentava la companyia dels meus fills, especialment la de Deucalió, Fedra i Ariadna.
Un cop els escribes van haver enllestit la feina d’escriure el tractat, Teseu em va manifestar que, tot i que Egeu li havia atorgat el poder de segellar-lo, s’estimava més que el seu pare hi posés també el segell per tal que l’acord prengués més força. Aquesta manifestació em va semblar un bon senyal, i hi vaig accedir.
Per tal de celebrar la bona fi que l’afer havia tingut, vaig oferir a Teseu un banquet amb la presència de tota la meva família, inclosa la reina Pasífae, a qui vaig manar que hi participés. En acabat el banquet (generós com corresponia a la grandesa de la meva cort), vaig ordenar que comencés la lluita amb un brau que havia disposat prèviament. Jo esperava que l’espectacle dels nostres joves, barons i femelles, que mostraven el seu valor i la seva agilitat en les diverses sorts de la lluita, especialment en els seus salts per damunt de la bèstia, meravellarien Teseu; ell, però, no semblava gaire admirat, i no feia més que parlar amb Ariadna i riure amb un aire fatxenda.
“¿Podria saber si el nostre distingit hoste –vaig demanar–li– troba algun motiu per riure en la lluita dels nostres joves amb el brau?” “Lluita en dieu, d’això?”, va respondre l’atenès. “I doncs, què entens tu per lluita?”, vaig fer.
Llavors va ocórrer el que mai no m’hauria imaginat i que només m’explico per l’efecte que sens dubte el vi va fer en el fill d’Egeu. Va alçar-se, va cridar “Com Hèracles, així lluita Teseu!”, va baixar corrent a la plaça, es va precipitar contra el cap del brau i s’hi va entaforar entre les banyes. Abraçat al coll de la bèstia, va resistir tots els seus intents de treure-se’l del damunt. Aquesta lluita semblava inacabable, però finalment l’animal, de ben segur fatigat per la mantinguda abans amb els joves cretencs, va aturar-se. Llavors l’atenès va engrapar-ne amb força les banyes i va tractar de torçar-li el coll; la bèstia intentava mantenir-se dreta, però finalment va ser vençuda, va caure a terra i, encara no sé com, Teseu va aconseguir retorçar-li encara més el coll fins a trencar-li-ho.
L’astorament i l’escàndol que va causar aquest fet va ser majúscul. La reina Pasífae em va dir que com a sacerdotessa principal no podia fer altra cosa que condemnar l’acte sacríleg de l’estranger, i em va demanar permís per tornar immediatament a les seves estances, autorització que em vaig veure obligat a concedir, perquè l’ofensa a la nostra religió i als nostres costums era patent i d’una gran gravetat. No cal dir que vaig fer suspendre la celebració i que vaig demanar a Teseu que es retirés a les estances que li havia destinat en raó de la seva qualitat d’ambaixador, no sense fer-li avinent que justament per això no el castigava com mereixia la seva manca de respecte vers un regne que l’havia tractat amb la màxima deferència. Amb un aire entre ofès i irat, Teseu va fer cap a les estances que tenia destinades sense dir ni un mot.
Aquella mateixa nit, l’atenès va afegir més ofenses i dolor a la nostra cort. De matinada, poc abans del trenc d’alba, els meus servents em van despertar perquè la reina demanava amb crits i plors que l’atengués. Em va costar molt entendre el que intentava explicar-me, perquè els forts sanglots, el plor desfet, els crits de desesperació, els laments, interrompien constantment el que mirava de dir-me. Quan vaig aconseguir capir els fets terribles que s’havien esdevingut, vaig quedar esbalaït i aclaparat: Teseu havia mort Asterió i havia fugit amb Ariadna.
Tot i que vaig disposar immediatament que la guàrdia de Palau sortís a l’encalç del traïdor, les noves que em van dur de tornada van ser lamentabilíssimes: Teseu havia aconseguit fer-se a la mar després d’haver obert uns grans esvorancs en els bucs de les nostres naus i abans que la guàrdia reial hi arribés. Aquesta humiliació insofrible va augmentar la meva indignació i la meva còlera i vaig decidir castigar amb la major severitat qualsevol persona que hi estigués implicada.
Encara que vaig interrogar tothom qui d’una manera directa o indirecta podia haver estat testimoni dels fets ocorreguts, no em va ser possible escatir com havien anat; només una cosa em va quedar clara: Dèdal hi estava implicat. Només ell podia haver indicat a Teseu com arribar a l’estança secreta on romania Asterió, o potser l’havia acompanyat per tal de convèncer la guàrdia a lliurar-li pas franc; la seva condició d’atenès sens dubte l’havia inclinat a afavorir Teseu, que un dia governaria Atenes i que podria revocar la condemna que pesava damunt d’ell per assassinat. De manera que finalment vaig decidir de fer degollar els dos guardians encarregats d’impedir l’entrada al passadís d’accés als corredors de les cambres secretes en què s’allotjaven la reina i el seu fill, vaig manar que hi tanquesin Dèdal i Ícar i vaig fer quintuplicar la guàrdia. Prèviament, vaig autoritzar Pasífae a tornar al Mègaron de la Reina.

 

Que el meu espós hagués fet tancar Dèdal i el seu fill a les estances secretes del Palau de la Labris no em va semblar una bona mesura, vaig trobar que estava en la mateixa línia de decisions desencertades que el rei semblava haver emprès arran de la desgràcia d’Asterió. Jo no m’hauria refiat mai d’un atenès, i encara menys d’un com Teseu, tan procliu a la brabuconada i la fatxenderia, o com Dèdal, segurament l’únic home capaç d’orientar-se fins i tot a cegues per les galeries, els corredors i els passadissos que ell mateix havia concebut.
A més, si era veritat el que es deia, que tenia un enginy sense parió, bé podria ser que trobés alguna manera de deslliurar-se de l’empresonament. I ben aviat va donar-ne una prova molt més que extraordinària, del seu enginy! Aterrits, tot fremint com les fulles dels àlbers o dels trèmols en una ventada, agenollats amb el cap tocant a terra, els deu guardians van explicar al rei que havien vist com Dèdal i Ícar fugien tot volant amb unes ales lligades als braços.
Et pots imaginar, dona sense nom, com de furiós es va posar el rei. Embogit, cridava que perseguiria a Dèdal fins al Tàrtar, si calia, i que ell mateix el mataria. Jurava a tots els déus de Creta que quan capturés l’arquitecte traïdor, li tallaria les mans i els peus, el nas i les orelles, la llengua i els genitals i llençaria aquestes despulles als gossos perquè l’atenès veiés com les devoraven, i el deixaria morir tan lentament com fos voluntat dels déus. En acabat, faria a trossos el cadàver i els deixaria per a aliment dels ocells carronyaires.
Amb aquest propòsit, el rei va triar els cent guerrers més ardits del regne, va aplegar una armada amb sis naus de les ancorades a la riba de migjorn i va fer-se a la mar.
Van passar els dies, i les veus dels meus cosins em parlaven de Dèdal, i ara Zèfir em deia que l’atenès havia solcat els cels empès per ell, ara era Notos el que em deia que l’havia ajudat, ara Euros m’assegurava que havia bufat en les ales del’arquitecte, ara Bòrees s’atribuïa l’impuls que havia dut Dèdal a un lloc segur… Cap d’ells, però, em duia notícies del rei per molt que els les demanés.
Ja havia perdut el compte de les vegades que Selene havia acomplert el seu cicle quan va arribar a la cort una ambaixada d’una ciutat fins llavors desconeguda a Creta: Heraclea Minoa. Constituïen aquesta ambaixada quatre dels guerrers que havien partit amb el rei en persecució de Dèdal. Aquests valents van explicar que havien trobat l’atenès a la cort de Còcal, a l’illa de Sicília, però que el rei havia estat assassinat abans que pogués apoderar-se de Dèdal.
Les despulles del meu espós els hi havien estat lliurades per tal que li retessin les honres fúnebres degudes, i llavors havien decidit d’establir-se ni que fos provisionalment en un altre indret de l’illa. El van trobar no gaire lluny d’una ciutat els habitants de la qual s’hi van mostrar amigables. Primerament hi van aixecar una tomba amb dues sales, en una de les quals van dipositar les cendres del rei, i l’altra la van consagrar a Afrodita. Després, i encerclant-la, van aixecar cases suficients per viure-hi tots els components de l’expedició: els guerrers, les tripulacions de les naus, els esclaus i les esclaves.
Aquest establiment havia prosperat gràcies a la bona relació amb la ciutat veïna, i quan els qui van prendre el comandament després de la mort del rei van considerar que la nova ciutat era prou segura, li van donar el nom d’Heraclea Minoa i van decidir de mantenir-la com una colònia cretenca més.
Ja veus, dona sense nom, com de funest va ser Dèdal per a la meva família i la meva vida. Tant de bo el meu rei i espós mai l’hagués acollit a la nostra cort, tant de bo l’areòpag atenenc l’hagués condemnat a mort en comptes de desterrar-lo!

 

Com acostuma a fer darrerament, la dona baixa cap al passeig de Ribes Roges per les escales del camí de ronda costaner i en arribar-hi camina pel mig, cavil·losa.

 

Una infausta planeta regia la sort de Pasífae, fill meu, i ara regeix la meva, puc parlar-te, però no em contestes, sé que em sents, sé que m’escoltes, parla’m, digue’m que estàs bé, nena, parla-li tu, potser a tu et contestarà, segur que si li parles tu es despertarà, perquè sempre ha volgut jugar amb tu, la meva germaneta em cuida quan tu no hi ets, no facis això, no te’n vagis amb Dionís, anem a buscar el teu germà, que s’ha perdut, tinc por que no hagi anat a la platja i que Posidó se l’hagi endut, cal que el trobem abans que ell.

 

Tercera part: DÈDAL

Capítol 7

 

Sóc la reina Pasífae, la llum de la cort de Cnossos, el centre del món; no hi ha cretenca que no envegi els meus pits, ni cretenc que no envegi el rei Minos.
Qui va construir el refugi del meu fill va donar la clau al seu occidor; la nit va propiciar la traïció i el dia va declarar la desgràcia.

 

La dona ha romàs una estona mirant les ruïnes d’Adarró i després, per les escales noves, s’hi ha arribat fins a la reixa del jardí del Xalet del Nin i ha guaitat les escales, la font, i els arbres i les palmeres que es poden veure de l’exterior de la reixa estant. En acabat, ha anat a asseure’s en un banc del mirador més alt del camí de ronda.

 

No sé per què em disposo a explicar-vos la meva vida, si no podeu entendre les meves paraules ni podeu de cap manera evitar que la meva memòria quedi presonera en aquesta terra, més propera de la llar de Tetis, on Hèlios reposa cada nit, que de la dolça Àtica o la poderosa Creta, on no he de tornar.
La mar les onades de la qual sembla que besin els peus d’aquest turó on he de retre l’esperit és el camí que ja no desfaré i que em duria de tornada al Palau de la Labris, per trobar Pasífae, deslliurada ja ella, i lliure jo, de Minos. El meu cos, crebantat i atuït, es nega a continuar caminant cap aquell lloc on diuen que Hèracles va fundar una ciutat i on potser podria embarcar-me per tornar a Creta, i una veu interior em diu que Làquesis ja té a punt la tisora amb què ha de tallar el fil de la meva vida.
Mai no hauria pogut ni tan sols imaginar-me que uns bàrbars com vosaltres, que us aixoplugueu en unes cabanes míseres i que amb prou feines podeu sobreviure pescant i caçant, que no enteneu la meva llengua, m’acolliríeu generosament –molt més generosament del que jo hauria esperat mai d’una gent incivilitzada com vosaltres– i que compartiríeu amb mi els aliments, el sostre i el jaç.
Però el meu desig d’explicar allò que va esdevenir-se a Creta, a la cort de Minos, és molt més poderós que la meva raó, i malgrat que sé molt bé que és inútil, que no enteneu les meves paraules i que ningú no les transmetrà a qui les pugui entendre, no puc resistir aquest impuls que ve de dintre meu des que, ja fa un mes, cada nit, no sé si en somnis o despert, veig una dona amb la cara blanca com la Lluna, trista com la mort, envoltada d’uns cabells de flama, que em mira amb uns ulls com dues violetes captives dins boles de diamant, coberta amb una capa negra i de la qual emana una gelor immòbil, sense aire ni vida.
Jo sóc Dèdal, fill d’Eupàlam i d’Alcipe, néta de Cècrops. Algun poeta m’ha fet nét d’Ares, tot inventant que Aglauros, la meva àvia materna, fou prenyada pel déu.
Com que he conegut molt bé les corts d’Atenes, Egipte, Creta i altres de menys importants, sé sobradament que els cronistes i els poetes són uns aduladors que no tenen cap mania a l’hora de lloar els poderosos i que s’afanyen a trobar origens divins als reis, per molt bastards que siguin. De manera que no em va estranyar gens, quan anys després de la mort de Minos vaig visitar Atenes disfressat, que els aedes cantessin ja l’ascendència divina de Teseu. És per això, no hi tinc cap dubte, que els cronistes i els poetes es van apressar a desvincular la de Teseu de la meva tot dient que el Cècrops que hi ha en la seva línia d’ascendents és un de diferent del que hi ha a la meva, és a dir, que el seu besavi no és pas el meu; es devien pensar que si Teseu i jo erem parents, la seva fictícia condició d’heroi quedaria tacada per la condemna que vaig rebre de part de l’areòpag, davant del qual vaig ser acusat injustament de la mort d’un meu nebot.
Però m’estic avançant a l’ordre dels esdeveniments de la meva vida, i per això el recuperaré després de deixar dit que Teseu i jo som cosins llunyans.
I abans de parlar de mi, vull posar les coses al seu lloc quant al meu parent, l’heroi dels herois dels atenesos, perquè una cosa és el que els aduladors expliquen i una altra el que va passar realment. Jo tinc un coneixement directe dels fets segons la narració que el mateix Teseu feia en nits orgiàstiques, i encara em vénen al cap la seva imatge d’embriac i les paraules amb què es fumia de les seves víctimes amb grans riallades.
Cantaven els aedes, quan vaig visitar per darrera vegada el país en què vaig néixer, que Teseu, a Epidaure, va matar Perifetes perquè aquest, amb una maça de bronze que feia servir a manera de bastó, esclafava el cap dels viatgers que se li acostaven. En realitat, Teseu va aprofitar que Perifetes (un vell tolit que gairebé no podia caminar ni ajudant-se amb el seu bastó –que no maça– de bronze i que vivia sol) va ser vençut per Hipnos quan havia ingerit una quantitat més que notable de vi en el sopar que havia ofert al meu parent com a senyal d’hospitalitat, Teseu va aprofitar, deia, que s’havia adormit per prendre el bastó a l’inofensiu vell, que el més perillós que solia fer era explicar un munt d’històries a qui volgués escoltar-lo, i obrir-li el cap. Després es va quedar amb el bastó i les poques coses valuoses que el vellard impedit poseïa.
Canten també els aedes que a Céncreas va acabar amb Sinis, l’anomenat Doblegador de Pins, tot esquarterant-lo com ell feia amb els viatgers que assaltava. És veritat, això de la mort de Sinis; però amb la diferència no petita que van ser Teseu i vint homes més, els qui van ajusticiar el malfactor.
Allò de la verra de Cromion, una aventura la narració de la qual faria riure fins i tot als nens si no fos per l’estultícia general i les poques ganes de la gent d’enemistar-se amb els qui gaudeixen del favor del rei, no va ser més que un episodi cinegètic vulgar, sense cap més importància; ja se sap que els caçadors sempre exageren.
Esciró, el suposat bandit de Mègara que humiliava els viatgers abans d’estimbar-los penya-segat avall, no era sinó un guia que ajudava els viatgers a superar el mal pas d’un punt del camí a canvi d’una moneda o alguna altra recompensa; el meu cosí, un cop superat el pas dificultós, per diversió, segons les seves pròpies paraules, va fer retrocedir a cops de bastó el desgraciat Esciró, tot fent-lo caminar d’esquena, fins que va perdre l’equilibri i va estimbar-se.
A Eleusis, després de viure un temps com a hoste del rei a la cort de Cerció, va encapçalar un conxorxa per a assassinar-lo; un cop consumada la traïció, va ocupar el tron durant un temps, fins que va ser desterrat de la ciutat pels eleusins, farts del seu caràcter rampellut i de la seva fatxenderia.
L’episodi de Procrust (que en realitat es deia Damastes) és semblant al de Perifetes. És veritat que era hostaler; és mentida el que expliquen els aduladors de Teseu: que Damastes matava els hostes. En realitat, Teseu el va occir per robar-li els diners que el desgraciat havia aplegat al llarg d’una vida de treball i privacions, perquè a més d’hostaler era ferrer i fuster, i de família humil.
Mentida també l’episodi de Medea, com ho és la suposada lluita heroica contra els pal·làntides: Teseu va recórrer a l’engany, la corrupció i els assassins a sou per eliminar qualsevol competidor en la seva aspiració a ocupar el tron d’Egeu.
Continuaré després, quan sigui el moment, la narració de les heroïcitats del meu cosí; reprendré ara la de la meva vida.
Sé que alguns poetes de l’Àtica, tot desvinculant la meva nissaga de la de Teseu, em qualifiquen d’arquitecte insuperable, alçador de bells edificis; d’escultor immillorable, autor d’estàtues de factura delicada, i d’inventor d’enginy infinit. M’atribueixen la invenció de la primera destral per tallar troncs i el primer cisell per treballar-los, i diuen que vaig ser el primer a bastir màstils i veles: exageracions de poetes, tot plegat.
És cert que els déus, si és que existeixen, em van dotar de prou habilitat com per reexir en les arts de l’arquitectura i l’escultura, a força d’estudi i treball; però no és menys cert que si no hagués estat pels meus viatges de jove en formació a Egipte i Creta, la meva capacitació en aquestes arts hauria estat molt menor i mancada de rellevància.
Quan un cop ben format em vaig instal·lar a Atenes i hi vaig fundar diversos tallers a l’acròpoli, aquestes dots artístiques a què he fet referència ben aviat em van reportar un bon nombre de deixebles, entre els quals Tal, fill de la meva germana Pèrdix. Era un noi molt despert que ben aviat va fer millores enginyoses en el torn de terrissaire, el compàs i la serra.
Solíem, Tal i jo, fer una passejada per l’acròpoli en acabar la feina del dia, a posta de sol, tot parlant de les dificultats que es presentaven en les nostres arts i discutint les millores que es podien introduir en els diferents procesos d’elaboració. Un vespre desgraciat, concentrats en les nostres disquisicions, no ens vam adonar que ens havíem apropat massa a un dels penya-segats; ja era hora foscant, gairebé negra nit, i el fat va voler que Tal fes un pas en fals i s’hi estimbés. Vaig baixar rabent a la ciutat per demanar ajut, i quan les torxes dels qui m’ajudaven a buscar-lo van il·luminar el seu cos no vaig necessitar apropar-me per saber que era mort.
Com si no fos prou la desgràcia d’haver perdut un nebot estimat i un deixeble excel·lent, l’enveja d’un escultor el nom del qual la gent ja ha oblidat va fer que em denunciés a l’areòpag bo i acusant-me d’haver empès el meu nebot per tal que caigués penya-segat avall. No vull detallar les insídies que van farcir el judici que es va seguir; només declararé que vaig ser condemnat al bandejament d’una manera injusta pels areopaguites, uns per prevaricadors i uns altres per discapacitat per exercir de jutges.
Posat en el destret d’abandonar la meva pàtria, vaig pensar que el millor lloc per establir-me era Creta, on havia fet alguns amics en la meva època de formació. La sort em va somriure, i un d’ells, que tenia alguna influència en la cort de Cnossos, em va recomanar al mestre principal del escultors. En poc temps, les meves habilitats em van fer destacar i finalment vaig ser presentat al rei Minos, que en aquell temps volia ampliar el palau amb unes estances noves al costat oriental del recinte.
A l’audiència en què em va encarregar que fes un projecte amb el propòsit esmentat era present la reina Pasífae, i vaig quedar-me del tot fascinat per la seva bellesa: no hi havia parió en tota la seva cort, en tot el seu regne, en tot el món; era com la llum del sol, ho il·luminava tot, res fora de la seva figura divina tenia color, tot resultava fosc comparat amb la seva presència. Si cregués en els déus, diria que Afrodita s’hi havia encarnat, en Pasífae; que Eros s’havia emparat del meu cor.
El rei va aprovar el projecte que li vaig presentar uns dies abans que finalitzés el termini que m’havia indicat, i ben aviat vam emprendre la molt important obra d’ampliació de l’ala oriental del palau. Dos anys després del començament dels treballs, la meva esclava Nàucrate em va parir un fill, que vaig anomenar Ícar; dos anys més tard, dia per dia, Pasífae va infantar, després de molt de temps sense haver-ho fet, Asterió. Les festes a Palau van durar un mes, perquè Minos feia anys que no havia engendrat cap fill i havia arribat a creure’s eixorc, i el prenys i posterior infantament de Pasífae li havia tornat l’orgull masculí i l’alegria.
Aquesta joia reial no va durar gaires anys, perquè cap als cinc l’infant va emmalaltir greument i va deixar de ser vist a la cort: romania tancat a les estances de la seva mare, pel que vaig poder observar. També vaig poder observar, en algunes de les nombroses vegades que el rei em feia comparèixer per informar-lo del progrés de les obres, que la relació entre ell i la reina no anava per bon camí; fins i tot van arribar a discutir davant meu en un parell d’ocasions, tot atribuint-se mútuament la desgràcia d’Asterió.
Un dia, el rei va ordenar-me que en l’ala nova del palau, que havíem començat a anomenar Palau de la Labris, hi construís dues cambres secretes però comunicades, inaccessibles per a qualsevol persona llevat de les autoritzades expressament pel rei. Vaig idear una estructura en què les cambres secretes eren al mig d’una xarxa de nombrosos passadissos i corredors, molts d’ells cecs i a diferents nivells, que s’entrecreuaven una vegada i una altra fins a fer impossible l’orientació de qui hi entrés. Aquesta xarxa només tenia una porta d’entrada, en una de les sales de la planta baixa de l’ala oriental del palau; per a arribar en aquesta sala també calia fer un recorregut considerable per diversos passadissos i corredors, tot començant en l’ala occidental.
Quan l’encàrrec del rei va estar enllestit i li ho vaig comunicar, vaig saber, horroritzat, que Minos volia tancar en una de les cambres Asterió, i que l’altra estava destinada a Pasífae, per quan volgués estar-se amb el seu fill. Com que ningú sabia orientar-se per aquell complicadíssim cúmul de corredors i passadissos, excepte jo (gràcies a uns senyals imperceptibles per a uns altres ulls que no fossin els meus), vaig haver de guiar, com qui mena un ramat, la reina i el seu fill, amb dues esclaves, a les cambres secretes.
Jo no havia vist Asterió des que havia emmalaltit, però malgrat que Pasífae el cobria amb un mantell per amagar-lo de la nostra vista, en un descuit d’ella vaig poder veure el cap del nen: era monstruós, deforme; la seva visió em va colpir i encara em persegueix en somnis o em ve a la imaginació en vetlla. A més, i això no ho podia ofegar el mantell, aquella criatura gemegava amb una mena de plors que sonaven com els bramuls d’un toro quan el sacrifiquen en els rituals palatins.
Un cop instal·lats la mare i el fill, amb les dues esclaves, me’n vaig anar; a la porta d’accés hi havien muntat guàrdia dos dels dotze guerrers destinats a impedir-hi l’entrada. Estaven amenaçats de mort si deixaven passar algú que no fos jo; a més, Minos, per tal d’assegurar-ne el secret, havia fet tallar la llengua a les dues esclaves i als guardians. A mi em va encarregar de guiar les esclaves en les seves necessàries anades i vingudes de les estances a la porta per carregar els aliments i les altres coses que haguessin de menester la reina i Asterió, com també d’informar-me diàriament d’allò que fos necessari per al funcionament d’aquella mena de presó i solucionar-ho.
Havien passat gairebé tres anys des que Asterió havia estat amagat quan, per raó del que Minos anomenava alta governació, el rei Egeu va ser forçat a enviar una ambaixada a Cnossos per tal de discutir l’estatus d’algunes illes properes al continent que Minos considerava importants per a la seguretat del seu regne.
La meva sorpresa no va ser petita quan vaig veure aparèixer al Saló del Tron de l’ala de ponent del palau Teseu, amb les credencials d’ambaixador. Com podia Egeu enviar el fanfarró capsigrany del seu fill per tractar un afer tan delicat! ¿També s’havia begut l’enteniment?
Ja en el banquet que Minos va oferir en honor de l’ambaixador d’Atenes i per celebrar la seva arribada, Teseu va donar mostres de la seva fatxenda. Jo, per la meva condició d’arquitecte principal del rei, vaig ser comptat entre els convidats, cosa que em va permetre observar des del punt en què em trobava les reaccions de tots els assistents. Les suposades gestes que el meu parent explicava com pròpies tot traient pit i amb grans veus m’haurien fet riure si el protocol m’ho hagués permès; un parell de dones, però, feien tota la cara d’empassar-se les boles que el meu cosí enfilava sense parar: Fedra i Ariadna, especialment aquesta. Em va semblar que l’admiració que veia en l’expressió d’Ariadna anava més enllà de la que li podien causar les fetes que contava Teseu, i que el que ella admirava principalment era el cos del meu cosí, qui, tot sigui dit, era un home molt ben plantat. No cal que digui que Teseu em va ignorar i que no em va dirigir la paraula ni va donar senyal de conèixer-me en cap moment.
El meu cosí, durant la seva estada, que no va ser curta, va tenir ocasió d’espiar i segurament intrigar tot el que li va plaure, perquè Minos, molt confiat en el seu poder, li va concedir una llibertat de moviments total. Quan l’afer que havia originat l’ambaixada va quedar enllestit, sobretot gràcies a la paciència de Minos (una paciència ben inusual, per cert), el rei va ordenar que se celebressin una taurocatàpsia i un sacrifici en la plaça central, que ja havia quedat totalment configurada en l’interior del palau.
Des del començament de la malaltia d’Asterió, la reina havia evitat d’una manera sistemàtica exercir les seves funcions rituals; aquesta vegada, però, no podia negar-s’hi, ja que, pel que vaig saber posteriorment, el rei li havia manat d’una manera terminant que fos present a l’espectacle i que en acabat sacrifiqués el brau segons el ritus més solemne.
No trobo paraules per explicar la impressió que em va causar la reina quan va aparèixer al costat del rei per presidir la festa. Feia tant de temps que no la veia! Tot i que el patiment que sense cap mena de dubte li causava la malaltia d’Asterió hi havia deixat algunes marques al voltant dels ulls, tocats d’una tristor indissimulable, la seva beutat encara era resplendent: la plaça sencera es va il·luminar amb la seva presència. El vestit ritual realçava la bellesa dels seus pits meravellosos, blancs com el toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa, segons que expliquen els poetes. La gràcia amb què es movia era més pròpia d’una donzella núbil que no d’una dona ja feta, i ningú diria, en veure-la abillada per al sacrifici del brau, que el seu ventre havia gestat cinc mascles i quatre femelles i que els seus pits els havien nodrits. Cada vegada que la mirava, el meu cor es desbocava.
Em fa molta vergonya relatar el comportament de Teseu durant la festa del brau; només diré que va ser tan descortès, barroer i ofensiu, que la reina se’n va anar, després de discutir agrament amb el rei, sense que la festa, cerimònia o el que fos després que les accions censurables del meu cosí l’havia espatllada hagués acabat.
Tots ens hauríem d’haver adonat que aquell lamentable incident era un signe, un senyal, de l’inici de tot un seguit de desgràcies: si els déus existeixen, de ben segur que ens advertien. Quan la festa va acabar, tothom es va retirar a les seves estances, la majoria indignats encara; uns quants, afligits, i Teseu, trompa perdut, proferint unes riallades escandaloses. Jo em vaig retirar al meu estudi amb l’esperit totalment alterat i sense poder foragitar de la meva imaginació la imatge de Pasífae.
Potser va ser aquesta alteració de l’esperit el que va fer que quan Ariadna, ben entrada la nit, s’hi va presentar no només la vaig deixar entrar, sinó que la vaig escoltar i vaig tenir l’enorme i desgraciada debilitat d’explicar-li com podia arribar a la cambra secreta en què romania Asterió. S’hi assemblava tant, a la seva mare! Era tan convincent, quan et demanava alguna cosa fixant els seus ulls en els teus!
Del que va passar després, en aquella nit terrible, només tinc records confusos, perquè la confusió es va instal·lar al palau. Sé que Teseu va assassinar l’indefens Asterió; que va fugir amb Ariadna; que per evitar de ser perseguit per les naus cretenques avarades a la costa septentrional hi va obrir uns grans esvorancs en els bucs abans d’embarcar-se en la seva i fer-se a la mar, i que, segons diuen, va abandonar la desgraciada Ariadna en alguna illa propera al continent. Jo, però, i coneixent Teseu, no m’estranyaria gens que l’hagués regalada a algun reietó asservit per Atenes.
Quan alguna vegada he rememorat aquell dia desgraciat no he pogut deixar de pensar que Teseu ens va ben enredar a tots, perquè en l’estat d’embriaguesa que mostrava no hauria pogut donar ni un pas fora de la seva cambra sense caure rodó. Per tant, tot el seu capteniment durant el banquet que va precedir la taurocatàpsia, durant la festa i a l’acabament, no va ser sinó una comèdia, una simulació per tal d’agafar desprevinguts els cretencs i poder dur a terme el que sens dubte havia preparat amb la col·laboració de vés a saber qui, a part de la pobra Ariadna.
Jo sospito que alguna cosa hi tindria a veure Deucalió, el segon fill de Minos, perquè quan va pujar al tron de Creta per la mort del primogènit, Catreu (que sembla que va ser assassinat, tot i que mai no se’n van aclarir les circumstàncies), una de les primeres coses que va fer va ser donar Fedra a Teseu en qualitat de muller legítima i establir entre Creta i Atenes una aliança política i militar.

 

Benvolgut Marcel,

 

Moltes gràcies per la teva darrera carta i per les explicacions que em donaves referents al poblat ibèric que segons les troballes arqueològiques es va fundar al turó que domina les ruïnes actualment visibles a l’Adarró.
El que m’expliques a la carta segurament em va impressionar més del normal, perquè a l’endemà de llegir-la m’hi vaig arribar a la reixa del xalet que dóna al sender marítim i després vaig patir una crisi, no sé si immediatament o a la nit. Em temo que la medicació que prenc no fa l’efecte que caldria, perquè trobo que aquests episodis de desdoblament de personalitat, de malsons i d’audició de veus estan sovintejant massa.
Però com que no vull amoïnar-te gaire fent-te una descripció de la meva malaltia (descripció, per una altra banda, que ni jo mateixa em creuria si no fos perquè quan estic “normal” tinc una tendència més aviat provisional a donar per bo el que em diuen els facultatius que em tracten), em limitaré a explicar-te el que em sembla recordar de l’al·lucinació o el somni que vaig tenir.
Recordo vagament, confusament, que vaig començar a sentir una veu que semblava parlar en grec antic, o en una llengua que podia ser l’antecedent del koiné (ho dic per com em sonava), i que de mica en mica va canviar a això, a grec clàssic, i vaig començar a entendre paraules i fins i tot frases; finalment, la veu em va parlar en el meu grec.
El que més em sorprèn és que qui em parlava era Dèdal. Segons que em diu el psiquiatre, les al·lucinacions tenen relació amb algun fet que m’hagi afectat profundament; però jo em demano que té a veure Dèdal amb aquest turó, sóc incapaç de veure-hi la relació. Bé, si no és perquè des que m’estic a Vilanova no paro de pensar en la reina Pasífae, i l’escultura d’Òscar Estruga, a més de recordar-me el mite de l’enamorada del toro, m’ha de parlar també, és clar, de l’escultor, de Dèdal. Això deu ser, aquí hi deu haver el nexe! Alguna cosa que no encerto a discernir em va fer unir Dèdal i el turó, millor dit, Dèdal i els habitants del turó. Una ucronia, sense cap gènere de dubte; però les ments atribolades i insanes solen lligar d’una manera indestriable fets o coses impossibles de relacionar.
Acabo aquí aquesta carta. Rep una abraçada i l’afecte de la teva amiga.

 

Capítol 8

 

Sóc Pasífae, la que fou reina de Creta i llum de Cnossos, el centre del món; qui em veia, m’envejava si era dona o envejava Minos si era home.
L’enveja i l’odi em van dur la viduïtat; res no em va tornar el fill i la filla perduts ni la joia de viure.

 

La dona, com acostuma a fer els darrers dies, roman asseguda en un dels miradors que hi ha a la part més alta del camí de ronda davant del mur perimetral del Xalet del Nin, amb la mirada dirigida a llevant, al lluny, per damunt de la Pasífae.

 

Aquella nit terrible va engendrar un dia tan espantós que encara tremolo i defalleixo quan el recordo, i ara mateix he de fer un esforç angoixós per continuar la narració.
Encara no havien tornat els guerrers que Minos havia enviat a l’encalç de Teseu quan, lligat de mans i peus, vaig ser dut davant del rei arrossegat per dos guardians i vigilat per quatre més. El meu fill, Ícar, també lligat de peus i mans, estava davant del tron, agenollat i vigilat per dos guerrers; els que m’arrossegaven em van fer agenollar al seu costat.
Jo havia vist Minos enutjat, irat, enrabiat, moltes vegades; però mai no havia vist el seu rostre tan transformat pel furor com en aquell moment. No parava de caminar amunt i avall bo i blasfemant contra els déus i proferint amenaces contra Teseu, Egeu i tots els atenencs. A grans veus detallava els torments infamants que pensava fer aplicar a Teseu, i de tant en tant es dirigia a mi per fer-me saber que tampoc jo no em lliuraria de la seva venjança.
Quan molta estona després van arribar els guerrers enviats a l’encalç de Teseu i van explicat al rei el que havia passat i com les naus cretenques, que estaven tretes en terra, havien quedat momentàniament inservibles, la seva ràbia va augmentar si això era possible. D’una puntada de peu a la cara em va tirar a terra i em va clavar unes quantes puntades més, encegat d’ira, per tot el cos; jo, arraulit, mirava de protegir-me amb braços i cames, i tot i això vaig sentir com alguna costella es trencava. Després Minos va dirigir la seva còlera contra Ícar i no va parar de clavar-li guitzes fins que el noi va perdre els sentits.
Una mica més calmat, en aparença, va manar als guardians que m’ajudessin a posar-me un altre cop de genolls i va asseure’s al tron. Per què m’has traït?, em va dir. ¿No t’he distingit sempre amb el meu favor? ¿No t’he concedit tot el que m’has demanat per a la teva feina, per a la teva subsistència i per al teu plaer? ¿No t’he tractat com a un fill? ¿Com has pogut posar-te del costat dels que van bandejar-te de la teva terra? ¿No has trobat en Creta, en el meu regne, una pàtria millor? Jo et tenia pel més fidel dels meus servidors i has pagat la meva confiança i la meva estima amb la traïció, tot espiant i intrigant amb aquest atenès que els déus confonguin i castiguin!
Malgrat el dolor que sentia en els costats en respirar, vaig aconseguir que la meva veu sonés ferma. Poderós rei Minos, fill de Zeus, vaig dir, saps que sempre t’he servit, per agraïment i perquè la teva glòria ho mereix, amb tota la meva capacitat de treball i mirant d’excel·lir en l’aplicació dels meus dots artístics. Saps que el meu nom quedarà per sempre lligat al teu gràcies a aquest palau que per la teva generositat he pogut engrandir. Com pots pensar que pugui ser tan ingrat d’arribar a trair la teva majestat i llançar així damunt meu tanta ignomínia?
Els teus fets m’ho demostren: només tu podies ajudar Teseu a aconseguir el propòsit criminal que sens dubte amagava sota l’aparença d’una ambaixada de bona voluntat, va contestar el rei. Quan vas decidir espiar a favor seu i ajudar-lo a cometre els seus crims? Potser et va prometre que si arribava a regnar a Atenes series amnistiat i podries tornar-hi?
La indignació que em van causar aquestes acusacions em va fer perdre la prudència i oblidar davant de qui estava. Jo, ajudar Teseu?, vaig exclamar, gairebé cridant. En aquest bastard? Mai no podries arribar a imaginar-te, rei Minos, per molt d’afany que hi posessis, com he arribat a menysprear Teseu. No recordo haver conegut ningu altre des que tinc ús de raó tan indigne de la meva amistat; només els usos de la cort i el fet de ser parents m’impedien de mostrar-li el meu desdeny.
Suposo que vaig enfollir per la ràbia i el dolor que m’aclaparaven, perquè, si no, no puc explicar-me per què llavors vaig cridar al rei: I ara ja no només menyspreo aquest maleït fill d’una puta i un cabró, ara també l’odio amb tot el cor, perquè per la seva crueltat el meu fill és mort!
No és pas mort, el teu fill, va dir Minos. Encara es viu, tot i que no sé si li perdonaré la vida.
No, Ícar no, desgraciat! Tu, toix, et penses que podies tenir un fill amb les dots que mostrava el meu abans d’emmalaltir?! Tu, vençut per l’eixorquia, creus que podies engendrar una criatura admirable, plena de gràcia i intel·ligència?! Així era el meu fill, aquest que Teseu ha assassinat! Tant de bo pugui fer-li pagar multiplicat el dolor infinit que ha causat a la reina!
El silenci que es va emparar del saló del tron va fer audibles els gemecs que Ícar, que havia recobrat els sentits, deixava anar dèbilment. Al rostre del rei vaig veure la successió d’emocions que va anar experimentant: estranyesa, incomprensió inicial, comprensió sobtada, esbalaïment, indignació, ira, ràbia, furor. Llavors va esclatar:
Ah, fill de mil pares, ara entenc la mostruositat d’Asterió! És clar que no és fill meu, com havia de ser de la meva llavor un ésser deforme com el darrer fill de Pasífae, que semblava més haver estat engendrat per un toro que no per un home! Per força havia de ser fill d’un monstre, d’algú capaç de trair la confiança de qui el tenia en tanta estima com als seus fills!
La veu enfurida del rei devia sentir-se a tot el palau.
Doncs ara sabràs com castiga Minos un crim com el teu! Teseu va eliminar el fruit monstruós del traïdor i jo n’eliminaré el perfecte!
Mentre cridava aquesta amenaça el rei va agafar un coltell de cerimònia i es va abraonar damunt Ícar, que jeia a terra tot gemegant indefens, incapaç de moure’s, i va anar clavant-li coltellades per tot el cos amb cura de no causar-li la mort i per contra el màxim dolor possible. No us podeu ni imaginar els crits agònics del meu fill ni els brams que sortien de la meva boca, ara demanant al rei que tingués pietat de l’innocent, ara maleint-lo. La vesània i l’encrueliment de Minos, però, no van minvar; ben al contrari, va deixar el meu fill en mig d’un bassal de sang que li brollava de mil ferides, panteixant, sense esma ja ni de gemegar, va prendre un vas cerimonial en forma de cap de toro fet d’esteatita i amb les banyes d’or, i tornant sobre Ícar li va clavar repetidament les banyes al ventre fins a fer-li sortir els budells.
Té, aquí tens l’altre fill!, va cridar llavors el rei mentre feia senyal als guardians que em deixessin apropar-m’hi. Gaudeix de la seva presència ara, perquè al punt del migdia faré que el tallin a trossos i els escampin pels boscos per tal que serveixin d’aliment per als corbs i així li sigui impedit de trobar descans a l’Hades!
Recordo les seves paraules malgrat que el meu afany era abraçar Ícar i escoltar el que pogués dir-me mentre agonitzava. Va ser debades: les convulsions que patia van anar minvant i finalment, amb un ronc molt greu i profund, el pit defallent que bleixava va deixar de moure’s i els ulls se li van entelar sense haver pronunciat cap mot intel·ligible.
Quan Minos va veure Ícar exànime als meus braços, va dir: Ara, Dèdal, traïdor, et faré tancar a les estances secretes, on tindràs temps, mentre et mors de set i de fam, de pensar com la teva nissaga finirà amb tu, eliminats els fruits de la teva sement infame. Però no et tancaré sol, m’ho he repensat: deixaré que t’emportis el teu fill, perquè puguis veure com es podreix, perquè vegis com et podriràs tu quan la fam i la set et matin. I la pudor de la mort atraurà els ocells carronyaires, que s’alimentaran de les vostres despulles i ni Ícar ni tu trobareu descans a l’Hades.
Així va parlar el rei, i llavors va manar que em tanquessin en el recinte de les cambres secretes i que deu guerrers muntessin una guàrdia permanent a la porta. (No cal dir que la guàrdia anterior havia estat executada, igual com les dues esclaves que havien estat tancades amb Pasífae.) Prèviament el rei va obligar-me a menar la guàrdia i uns esclaus per la xarxa de passadissos i corredors per tal que s’emportessin tots els aliments i l’aigua que hi quedava a les cambres secretes, i un cop buidades va manar que tanquessin la porta d’accés, cosa que es va fer en la seva presència.
Més endavant vaig saber que el rei, malgrat que la ira encara el torbava, en nom de l’amor que havia tingut per Pasífae, segons que va manifestar, i per deferència als seus fills i a la seva condició de sacerdotessa principal (i segurament per no acceptar públicament la seva esterilitat), va permetre que es fessin honres fúnebres a Asterió (com si fos fill seu) i que Pasífae les presidís amb ell. Després li va ordenar que romangués en el mègaron de la reina i que només en sortís per complir les seves obligacions protocolàries i rituals; únicament els seus fills podrien visitar-la quan el rei els ho autoritzés.
Coneixent tan bé per experiència pròpia el caràcter de Minos, puc imaginar perfectament com embogiria de ràbia quan l’endemà del funeral d’Asterió li va ser comunicada la meva fuga. No sé qui va ser que la va organitzar, qui va comprar o convèncer els guardians, qui va disposar que la nit del segon dia d’empresonament m’obrissin la porta, del peu de la qual jo no em movia, i que un home que es cobria amb un mantell per tal que no el conegués m’ajudés a dur el meu fill fins a l’exterior del recinte del palau, on un altre home emboçat vigilava tres cavalls amb què vam galopar fins a una cala de la costa nord. Allà ens esperava un bot; m’hi vaig embarcar, hi vam embarcar el cadàver d’Ícar, i el barquer va menar el bot fins a una nau ancorada a cosa d’una milla de la costa. Quan va partir, vaig fer la que seria l’última mirada a Creta, il·luminada per una lluna plena esplendent; moltes nits la torno a veure en somnis.
Amb tot, cal que expliqui que l’home que m’havia enviat el desconegut que va preparar la meva fuga va demanar-me alguna explicació que el rei pogués creure’s per tal de salvar la vida dels guardians; qui l’enviava confiava en el meu enginy, segons que em va dir. Després de pensar-hi una mica, vaig demanar que em portessin cera, una mica de cordill, un parell de vares fines de freixe i un colom. Vaig matar i plomar l’ocell, vaig deixar part del plomissol i algunes plomes llargues per terra amb uns quants trossos de cera esparsos juntament amb retalls de cordill i les vares de freixe, i vaig manar als guardians que enterressin les restes del colom.
Llavors vaig dir als guardians que expliquessin al rei que havien vist com Ícar i jo fugíem envolant-nos com un parell d’àguiles i els vaig detallar el que havien d’afegir al relat de la meva fuga. M’imagino que el conte va ser prou convincent (ajudat per les falses proves que suposo que el rei mateix va poder veure esparses pel terra al costat interior de la porta), perquè en la meva estada secreta a Atenes vaig poder escoltar un aede que explicava la meva fuga de la manera següent: Minos ens havia fet tancar al meu fill i a mi en el Laberint (va ser la primera vegada que vaig sentir aquest mot) que havia servit de presó al Minotaure (també va ser el primer cop que vaig sentir parlar d’Asterió com si fos una bèstia). M’havia permés, però, dur-hi les meves eines i una provisió de materials dels que utilitzava per a les meves invencions. Jo havia aprofitat això per fer-me un arc i fletxes amb varilles de freixe i abatre una àguila. Després, havia construït dos parells d’ales amb les plomes de l’ocell unides amb cera a unes estructures lleugeres i flexibles fetes també de varilles de freixe i, juntament amb Ícar, m’havia envolat i fugit del laberint. Continuava el conte explicant que Ícar, en el seu vol, d’una manera imprudent s’havia apropat més del compte al sol, sense escoltar els meus advertiments, i que la calor solar havia fos la cera. Això havia fet que les plomes es desprenguessin de l’estructura i, doncs, que Ícar caigués al mar que sobrevolàvem i hi morís, i que per això en aquella mar se li va canviar el nom amb què es coneixía pel de mar Icària. Com podeu veure, una invenció poètica més.
Lliure i a estalvi ni que fos de moment de Minos, vaig haver de decidir on podria trobar acolliment i refugi. Vaig descartar Egipte, perquè estava segur que seria el primer país a què es dirigiria Minos si volia perseguir-me (i no en tenia cap dubte que això seria el que faria el rei), i les bones relacions existents entre els dos regnes jugaven contra meu. És clar que a Atenes no em podia dirigir, vist el comportament de Teseu vers mi, a part del fet que la pena de bandejament que jo patia no havia estat retirada. De manera que em va semblar que el millor que podia fer era dirigir-me a ponent i mirar de trobar acolliment en alguna de les ciutats que els àtics havien fundat en la magna illa de ponent. N’hi vaig trobar a la de Càmic, regida per Còcal, rei bondadós que no només m’hi va acollir sinó que em va fer arquitecte de la seva cort.
Havia passat força temps i jo començava a creure’m a estalvi de la venjança de Minos quan aquest va exigir Còcal que em lliurés a les seves mans. Com havia aconseguit Minos trobar el meu refugi, ho us explicaré tot seguit.
El cretenc, amb un estol de naus que transportava un exèrcit, havia anat recorrent totes les ciutats costeres a ponent de Creta. Per tal d’esbrinar si jo hi era amagat, havia inventat una argúcia força enginyosa: mostrava a qui manava una conquilla de cargol de mar i un fil i prometia que el recompensaria molt generosament si aconseguia de passar el fil pels espirals de la closca. Ningú va ser capaç d’aconseguir-ho.
Quan Minos va arribar a Càmic, Còcal va caure en el parany, no només dut pel seu desig d’obtenir-ne la recompensa, sinó també per vantar-se d’aconseguir reeixir en una prova en què, segons li va declarar Minos, cap rei no ho havia fet. Còcal, amb murrieria, havia pensat que jo podia resoldre el problema i que el fet d’amagar-me faria que la glòria de la solució recaigués només en ell.
Jo estava llavors en una cabana situada en un bosc a una jornada de marxa de la ciutat, de manera que no tenia notícia de l’arribada de l’estol de Minos. Quan el missatger de Còcal hi va arribar amb l’encàrrec que solucionés el problema, no vaig sospitar-hi res: em vaig pensar que era un caprici de governant desvagat que volia posar-me a prova. Com si no l’hi hagués donades prous de les meves dots i el meu enginy!
La veritat és que no em va costar gaire trobar la manera de passar el fil pels espirals de la conquilla. El vaig lligar a una formiga, la vaig introduir en la closca per la boca, i poca estona després l’insecte va sortir per la punta amb el fil encara lligat.
El mateix Còcal em va explicar després com, amb la conquilla enfilada, va convocar Minos i la hi va mostrar, tot vantant-se del seu enginy. Mes el cretenc, tot demostrant que no era tan toix com jo m’havia cregut, el va acusar immediatament d’amagar-me, perquè, segons va dir, cap altre home al món hauria estat capaç de resoldre el problema. I aleshores, en mig d’un seguit d’amenaces, va comminar Còcal a lliurar-me a la seva autoritat. Còcal, força acovardit aparentment, li va dir que hi accedia, però que trigaria dos o tres dies a dur-me captiu, i que mentrestant acceptés la seva hospitalitat.
El missatger que Còcal va enviar-me em va explicar el que havia passat, i em va dir que el rei esperava que jo trobés la manera d’evitar el meu empresonament, i a l’instant vaig veure que això em brindava l’oportunitat d’acabar amb el meu enemic. Jo, al palau del rei, hi havia fet construir un sistema de canonades que permetien dur als diversos banys l’aigua, freda o escalfada prèviament en un recinte que vaig construir a l’efecte. Vaig encarregar al missatger que repetís al rei Còcal aquestes instruccions: Fes que les teves filles ofereixen a Minos de banyar-lo; ell no s’hi negarà, perquè és incapaç de resistir la temptació de seduir qualsevol dona que aparenti algun interès per ell. Quan estigui al bany, que facin que s’hi confiï, tot fent arribar a la banyera per les canonades aigua agradablement calenta; si cal, que les teves filles utilitzin les millors arts de què disposen les dones. També cal que li ofereixin vi abundant, en el qual haureu posat un raig d’infusió de cascall. Quan el vi, el cascall i les manyagueries de les teves filles hagin fet el seu fet i Minos s’hagi adormit dins la banyera, envieu-hi per les canonades colofònia fosa. D’aquesta manera, tu i jo ens lliurarem d’aquest bastard de Minos per sempre més.
I així fou fet.

 

Capítol 9

 

Jo sóc Pasífae, la reina mare de Cnossos, que imperava en les mars; la beutat que m’envejaven engendrà pasions incontrolades i Eros convocà Ares.
Quin déu t’encegà, Dèdal, quina dea t’enfollí, Taure? Talment toros us captinguéreu, talment braus.

 

La dona, abans de seure en el banc del primer mirador que hi ha davant del Xalet del Nin, s’hi ha estat una estona mirant l’establiment ibèric de l’Adarró i guaitant la font i les escales del xalet des de l’exterior de la reixa que hi ha al capdamunt de l’escala nova que el comunica amb el sender de ronda, prop de l’excavació.
Caldria la mirada avesada d’un psicòleg expert per intuir per on transcorren els seus pensaments mentre lluita contra el reflex enlluernador del sol damunt la mar.

 

La mort de Minos em va lliurar d’un enemic mortal i va ser la justa venjança per la del meu fill Ícar, però al mateix temps em va arrabassar per sempre la possibilitat de retrobar Pasífae.
Com em va fer pensar en ella la visió del cadàver del rei! Era com si el sol, que algun poeta fa pare de Pasífae, hagués abrusat l’indigne consort de la més bella de les reines i les sacerdotesses de Creta i les mars que l’envolten. Ni en tota Creta, ni en tota l’Àtica, ni en tot Egipte, ni en tota Àsia, ni en totes les terres a l’occident i l’orient de Creta trobaríeu una dona d’una bellesa tan lluminosa com la de la reina Pasífae. Si no és filla del sol, mereix ser-ho; si Hèlios és una invenció dels sacerdots i els poetes, la sola llum del rostre perfecte de Pasífae la justifica i certifica.
Hauríeu d’haver vist, com jo, en els temps feliços en què vaig viure a la cort de Cnossos, la majestuosa bellesa de la reina en els actes protocolaris i la seva torbadora beutat quan oficiava els rituals de la seva fe. El cos d’aquella dona que inferia la mort al brau atreia la mirada del homes amb una força ineluctable i feia d’aquella cerimònia de mort la deu d’un desig irresistible de generar una vida nova; pensant en ella vaig engendrar Ícar en Nàucrate. Ah, aquells pits perfectes, bessones fonts de plaer que podien transformar en un lactant l’home més granat; aquell ventre rodó i ferm, no deformat malgrat les vuit gravideses reeixides; aquells malucs arrodonits amb lleugeresa; aquelles cuixes que s’endevinaven acollidores; aquells braços entre els quals qualsevol home voldria ser empresonat: el cos sencer d’aquella sacerdotessa divina podia fer enfollir de desig al més assenyat dels homes! Ni l’Afrodita dels poetes podria competir amb Pasífae!
Com que el rei estava sovint ocupat en les seves empreses guerreres, en l’engrandiment del seu regne, en estendre el seu domini més enllà de la mar que envolta Creta, l’activitat de la cort solia moure’s a l’entorn de la reina, no només per les seves atribucions de summa sacerdotessa, sinó també perquè en absència del rei ella decidia en molts dels afers ordinaris: Pasífae era el centre del món per als cretencs.
Com a arquitecte director de l’ampliació del palau que m’havia encarregat Minos, en la seva absència jo demanava directament a Pasífae la conformitat sobre alguns detalls, especialment ornamentals; seu va ser, per exemple, el suggeriment de posar les labris que van donar nom a la nova ala del palau. Tantes vegades vam despatxar, que finalment entre la reina i jo va arribar a establir-se una relació que crec que puc qualificar d’amistosa, d’una certa intimitat.

 

Dona sense nom, no tinc cap recança de reconèixer que Dèdal era un home de dots molt notables i que la seva feina des del moment que el rei el va encarregar d’ampliar el palau va ser extraordinària. I no solament era un artista excel·lent, sinó també un home de tracte molt agradable, de conversa enginyosa, ben plantat i de belles formes; l’esclava que Minos li va donar em va confessar que Ícar havia estat el fruit d’una activitat plaent com cap altra. Tot i que jo admirava més l’artista que no l’home, malgrat les seves gràcies, no podia deixar de notar el desig que hi havia en les mirades que em feia, i alguna vegada vaig arribar a pensar com podia ser d’agradable intimar amb ell; l’amor que sentia per Minos, però, i la fidelitat que li guardava, de seguida foragitaven del meu cap aquests pensaments.
A més, hi havia una cosa que em desagradava molt. Dèdal havia fet amistat amb un capità de la guàrdia de Palau anomenat Taure que tenia molta tirada a practicar el sexe amb qui fos: li era igual fer-ho amb una dona que amb un home, amb un adult que amb un nen, de grat o per força. La seva lubricitat era coneguda de tothom i molestava a una bona part dels cortesans; però la posició privilegiada de què gaudia i la confiança que Minos havia dipositat en ell per la seva innegable capacitat guerrera i autoritat damunt la guàrdia feien que ningú no gosés mostrar-se-li inamistós.
Aquest Taure s’havia guanyat el favor del rei, a més de per la seva fidelitat, per la facilitat que tenia per organitzar unes festes amb nimfes i efebs en què Dionís i el seu seguici de silens, bacants i sàtirs haurien semblat una colla d’aprenents inexperts. Al rei li plaïen molt i solia demanar a Dèdal que s’hi afegís, cosa que ell feia de tant en tant no sé si per gust o per no contrariar-lo. Quan vaig tenir notícia d’aquestes festes, vaig dissimular el meu desgrat, sobretot perquè em pensava que el rei buscava alguna satisfacció que el consolés de l’eixorquia que semblava haver començat a patir.
L’atreviment de Taure va arribar a un extrem tal que va organitzar una de les seves festes els primers dies de l’ambaixada de Teseu, segons que em va explicar la serventa de més confiança que jo encara conservava a Palau, abans d’una de les celebracions a què vaig ser obligada pel rei a assistir. En aquest festeig vulgar i barroer del que em va parlar la meva serventa, Minos, Teseu, Dèdal i Taure van menjar, beure i jaure amb dones i homes, nimfes i efebs, nens i nenes, sense que res no els fes minvar la pruïja de donar curs lliure a la seva lascívia; ni Ícar va escapar-se de les arremeses lúbriques de Minos.

 

Una nit en què no aconseguia adormir-me per l’enquimerament que em causava una problema de difícil solució, vaig sortir a passejar pel pati de ponent del palau, prop del teatre. Llavors tot just acabaven de començar les primeres obres d’ampliació de l’ala de llevant, i el rei i la reina ocupaven les seves antigues estances de la de ponent.
Tot caminant d’esma vaig arribar al teatre i llavors una visió em va treure del meu capficament: a la llum de la lluna plena, vaig veure Pasífae, que passejava per l’escena, abstreta. Que bonica estava! Si il·luminada pel sol era una dona d’una bellesa esplendent, tocada per la llum de la lluna mostrava una aparença delicada, de donzella núbil, gairebé infantil, capaç de despertar en un home el desig de la primera nit.
Vaig apropar-me a la reina procurant que no se sobresaltés en descobrir la meva presència; quan em va veure, per un moment va semblar que s’incomodava, però de seguida em va saludar. Jo li vaig manifestar la meva estranyesa de trobar-la en aquell lloc de nit i sola. De primer, Pasífae va parlar-me de la bellesa de les nits de lluna plena, de com li agradava de fer passejades tot gaudint de la soledat i pensar en altres coses que no siguessin les derivades de les seves obligacions socials, protocolàries o rituals. De mica en mica, però, la nostra conversa va anar derivant cap a temes més personals, fin que ella va parlar-me d’intimitats que em guardaré molt de referir-vos.
Jo no sé si va ser per l’influència màgica de la lluna plena, o per l’embriaguesa que em causava la beutat de Pasífae, o per l’oferiment gairebé innocent que em va semblar percebre en la seva actitud i les seves paraules, que vaig cedir sense cap resistència al desig d’abraçar-la i besar-la. Pasífae va esforçar-se a evitar la meva boca i desfer-se de l’abraçada; jo vaig persistir-hi i finalment la dèbil resistència de la dona va cessar.
El record d’aquella nit, del gaudi immens a què vaig accedir ajagut damunt la dona més bella del món, bo i posseint-la com si jo fos Minos, m’ha ajudat a sobreviure fins ara, malgrat els perills i les calamitats a què he hagut de fer front, gràcies al bri d’esperança que alguna altra vegada es repetís aquest coit divinal. Perquè mai més no he fruit del cos de la reina.

 

Benvolgut Marcel,

 

Perdona’m que t’escrigui una carta com aquesta, però és que estic molt, molt amoïnada, francament angoixada, pel que m’està passant. No sé si és que el tractament està deixant de fer-me efecte, però el cas és que els somnis recurrents, o els desvaris d’aquesta dona sense nom que viu en mi i que cada vegada surt amb més facilitat de la presó en què els medicaments la tenen reclosa, s’estan repetint a diari, i ja torno a ser incapaç de distingir si són somnis o visions.
Em sembla que ja vaig explicar-te el somni, o visió, o al·lucinació o el que sigui. És de dia. Estic en un lloc que em recorda les ruïnes de l’Adarró. De sobte és de nit. No hi ha lluna, però puc percebre formes, més intuïdes que vistes. Sento veus, però no entenc el que diuen. Veig confusament dos o tres homes que no puc identificar. Els rostres no tenen trets definits. Es mouen al meu voltant, lentament. Tinc una sensació estranya, una barreja d’embriaguesa eufòrica i de por. Noto, sense tenir-ne una consciència precisa, que m’abracen i que em penetren, i m’entren unes ganes de riure que són substituïdes tot seguit i successivament per la por, la tristor, l’eufòria, la tranquil·litat i una rara excitació indefinida. Finalment, també d’una manera sobtada, la lluna hi apareix i il·lumina un rostre que ocupa tot el meu camp visual. De primer no l’identifico, després em sembla el del meu marit i en acabat es transforma en el teu. Però hi ha alguna cosa que tots els rostres comparteixen: l’expressió no és amable, ni afectuosa; és més aviat bestial, com d’animal en zel. Amb aquesta impressió summament desagradable i atemoridora acaba el somni o el que sigui.
No sé què pensar, no sé si té res a veure amb una nit que vam passar plegats el meu marit i jo, quan crec que vaig quedar prenyada del meu pobret fill. Però què hi fa, en aquest somni, el desconegut que es transforma en el meu marit, o què hi fas tu? No recordo si ja et coneixia, quan vaig quedar prenyada, o et vaig conèixer més tard. En qualsevol cas, no li trobo explicació, al somni, i menys encara al fet que sigui tan i tan recurrent; crec que m’ajudaria a veure-hi clar, o d’una manera menys obscura, potser, que em diguessis quan ens vam conèixer, si va ser abans o després que jo estigués prenys.
Espero amb ànsia la teva resposta en aquesta carta.

 

La dona ha tornat a Ribes Roges ben entrada la nit i ha anat a la platgeta que hi ha entre els dos búnquers que separen la platja de la República de la dels Capellans. No hi ha trobat ningú al passeig ni a la platja i és asseguda dins la minsa balma. La lluna plena és al punt més alt i argenta la mar.

 

Selene es mostrava amb tota la seva esplendor la nit en què Minos em va dur a passejar vora el teatre després d’haver begut molt en aquell sopar en què, estranyament, només hi érem nosaltres i els servidors. Com el meu marit i jo la nit d’aquell dia en què m’havia visitat quan jo treballava voluntàriament en l’excavació del teu palau. El rei gairebé plorava quan em demanava que li donés un altre fill i em jurava que cap altra dona era com jo, que cap altra dona em substituiria mai en el seu amor ni el seu favor. El meu marit em deia que ja no podia aguantar més les meves absències, que deixés d’una vegada la meva dèria arqueològica, que la nena també patia perquè jo no estava més temps amb ella. Però jo, aquella nit, tot aquell dia en realitat, estava molt disgustada perquè sabia que la nit anterior Minos havia estat de festa amb Taure, Dèdal i la colla d’esclaus sexuals amb què mirava de satisfer les seves pasions, i em negava a ser jo qui les hi satisfés. El rei, llavors, en comptes de pensar ni per un moment en mi, en comptes de posar en joc ni que fos un bri de comprensió quant a com m’afectava la seva conducta (aquell perseguir la satisfacció de la seva lubricitat amb qui fos, sense importar-li que fos mascle o femella, adult, jove o nen), em va prendre per força i allà, vora el teatre, a la claror de Selene, em va penetrar i, un cop satisfet, em va deixar, estesa a terra, plorant l’ofensa. El meu marit no em va prendre contra la meva voluntat, però sí que va fer l’amor amb mi, prop de les restes del teatre, potser en el mateix lloc on Minos et va forçar; l’ofensa, però, va ser que ho va fer embriac, potser ni sabia amb qui jeia, i tan bon punt va ejacular i es va sortir de dins meu es va adormir sense que jo arribés a sentir ni un mer indici de satisfacció. Llavors vaig alçar-me i vaig fer cap al teatre, a les ruïnes del teatre, és clar, per mirar de trobar en la seva contemplació a la claror de la lluna alguna cosa que apaivagués la meva frustració. També jo vaig entrar al teatre quan el rei ja devia ser a la seva cambra de Palau, i vaig fer cap a l’escena, i va ser allí on Dèdal i Taure, que devien haver estat espiant com el rei em forçava, van atacar-me, em van subjectar amb una força brutal tot tapant-me la boca de manera que no vaig poder demanar auxili i van violar-me repetidament. Em sembla com si jo fos tu, Pasífae, em veig com tu atacada per dos homes i violada; però jo no els coneixia, o no ho sé, perquè la meva ment es nega a deixar-me reveure’n els rostres, aquelles cares bestials les veig desenfocades i a contrallum de la claror lunar. Quan les dues bèsties van sentir-se prou satisfetes, em van deixar tirada a terra i se’n van anar. Hi vaig quedar-me arrupida, sense esma ni de plorar, i pel meu cor van passar tot de sentiments contradictoris de decepció, i de dolor, i de ràbia, i de revenja, i d’estranya satisfacció… i al meu cap s’hi van barrejar la incomprensió de la conducta de Dèdal, la indignació pel comportament de Taure i la satisfacció pel fet que la violació era una ofensa a Minos, un desafiament a la seva autoritat i un càstig consegüent al seu capteniment forassenyat.

 

Més de nou llunes plenes havien passat des de la nit que ens vam estimar quan Pasífae va infantar la criatura més bonica que mai hagi vist el món. El nen, des de ben petit, semblava eixerit i aviat va donar mostres d’intel·ligència i de sensibilitat vers l’art. Però com ja us vaig dir, va ser atacat per alguna malaltia que va tirar per terra els seus dots, el seu desenvolupament va retrocedir a un estadi en què ni parlar sabia i el seu cap es va deformar monstruosament.
El dia anterior a aquell en què Teseu es disposava a posar en pràctica la traïció que havia planejat, Minos va oferir a l’ambaixador un banquet organitzat per Taure en què es va anar molt més enllà del que la prudència aconsella. Es va beure massa i Taure va tenir l’atreviment de fer venir unes quantes heteres, tot transgredint així les normes cortesanes. A Minos, però, no li va semblar gens malament i no cal dir que Teseu les va rebre com el millor dels regals que podien fer-li per acomiadar-lo. Quan el rei va sortir de dins d’una de les dones, Taure es va posar a muntar-la i, enmig de grans riallades, va dir, poc més o menys, que si la dona quedava prenyada, al fill li podrien posar de nom Minotaure. Teseu, tan embriac i descontrolat com Taure, va demanar a Minos si era cosa de família, això d’engendrar amb l’ajuda d’un altre, vist que ell també tenia dos pares. El rei, de moment, es va quedar seriós, però de seguida va posar-se a riure i li va dir a Teseu que vigilés a l’hora d’engendrar, perquè tothom sabia que també tenia dos pares; aquest, llavors, embalat i desvergonyit, li va contestar que potser calia canviar-li el nom a Asterió i anomenar-lo Minotaure. Aquesta broma malintencionada va enutjar al rei fins al punt que va ordenar a tothom que ens retiréssim, cosa que jo vaig fer molt avergonyit i íntimament irritat amb Taure, Teseu i el rei mateix, sobretot amb aquest, que hauria d’haver fet degollar Teseu i Taure en aquella mateixa sala en què va ser escarnit.
L’endemà, però, el rei va fer celebrar la taurocatàpsia que ja us vaig referir com si res no hagués passat. Aquella nit, Teseu va assassinar qui, ara no en tinc cap dubte, era el meu fill, el fruit de l’amor entre Pasífae i jo, i un dolor punyent com el bronze punxut es va instal·lar en el meu cor i la meva ment i m’acompanyarà fins que em faci fallença el respir, enteli els meus ulls la calitja i la negror eterna m’embolcalli.
No sé si existeixen els déus ni m’importa; però moltes vegades he pensat que si existeixen, un d’ells devia estimar-me o estimar Pasífae, perquè un nen com va ser Asterió fins que va emmalaltir només pot ser un regal diví, i un altre devia odiar-me o odiar la reina, perquè només un odi diví podia malmetre una criatura com Asterió. Però potser el mateix déu que ens estimava va menar els passos de Teseu perquè ens lliurés del patiment que era per a la reina, i el que podia ser per a mi, veure el monstre en què s’havia convertit el nostre fill sense poder posar-hi cap remei.

 

Poques albades van dur la llum als teus ulls, Asterió, carn de la meva carn, cor del meu cor; poques aurores van omplir de roses els teus ulls. Pocs dies l’or va inundar els teus ulls, Asterió, alè del meu alè, vida de la meva vida; pocs dies vas gaudir del sol. Curta com l’alba va ser la teva existència, Asterió, fill meu, cor meu; curta com un dia d’hivern, com la plenitud de la lluna, com els rius de Creta va ser la teva vida, fill meu, entranyes meves. Per què, brutal com el vent que arrabassa les flors, cruel com la glaçada que malmet els fruits incipients, la còlera de Posidó va transformar la bellesa en lletjor, l’harmonia en deformitat, la gràcia en malaptesa? Per què la seva sed insadollable de fer-me mal va menar fins a Cnossos Dèdal, l’atenès nefand?

 

La dona s’ha tret tota la roba i l’ha deixat, ben plegada, a la sorra de dins la balma. Nua, s’endinsa a poc a poc en l’aigua que puja i baixa fent onades petites, suaus i lentes, i la lluna posa en la seva pell una llum que només supera la lluentor argentina de la mar. Si algú la veiés, es pensaria que una goja havia canviat el seu gorg per la riba d’aigües somes de la platgeta.

 

No sé, fill meu, quin déu ha fixat el fat que ha menat la meva vida, i la teva, per camins tan dolorosos, no sé si el déu dels cristians o algun dels dels pagans, potser els del meu poble ancestral, potser Posidó, l’enemic de Minos i de Pasífae, ni sé tampoc si tant de dolor i de patiment ve per aquella nit a Cnossos el record de la qual es barreja amb d’altres, en somnis o en visions, ni encerto a destriar les veus de les ombres que ballen al meu voltant com en un aquelarre, des que vas emmalaltir només he viscut desgràcies, et vaig perdre, la teva germana s’està perdent i el teu pare… no sé, ara no sé, si el teu pare és qui sempre he pensat, o és una de les ombres que m’assalten de dia i de nit, bo i canviant de rostre, quan en tenen, i que deuen ser les causants de la teva infelicitat, com ho són de la meva, de la meva angoixa inaguantable, d’aquesta desesperació que creix i creix, no sé si abans de la malaltia vas ser feliç, no sé si els teus plors de nadó anunciaven ja el teu destí ineludible, només devies ser feliç, realment feliç, feliç a tota prova, quan estaves dins el meu ventre, els nou mesos que vas viure dins meu, sa i estalvi, calent i protegit, no sé si vas gaudir d’una etapa de felicitat entre el teu naixement i la teva malaltia, només dins del meu ventre vaig poder protegir-te, un cop havies nascut vaig ser-ne incapaç, impotent, tant de bo haguessis pogut romandre en el meu ventre, en aquest envàs viu on es genera encara la mar primigènia en què va aparèixer la vida, mar petita i interna que embolcalla el qui ha de néixer, sé que ara m’esperes, que tornes a ser en la matriu primigènia i vaig a buscar-te, vaig a reunir-me amb tu, vull ser amb tu, i com tu, en un lloc segur, lliure de qualsevol dolor, protegida dins la matriu de la mare de tots.

 

Només l’Òscar Estruga, si hagués vist la dona, s’hauria adonat de la semblança extraordinària entre ella i la Pasífae de bronze que, des de l’interior de la vaca, sembla mirar cap al sol oriental.