Conte contat, no és acabat – 1

Sinopsi

Per iniciativa i invitació de Joan Salinas, afavorit amb un premi de la loteria europea, una vintena d’excomponents de la XXIV Promoció d’alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde s’apleguen al llarg de deu jornades (transcorregudes entre l’1 de agost i el 8 de novembre de 2007) per tal de dinar plegats, llegir un conte escrit per un d’ells i comentar-lo, a la manera d’una tertúlia literària. Aquestes trobades donaran ocasió a rememoracions de la vida laboral i personal de diversos personatges, com també a comentaris de l’actualitat en què es troben, a xerrades de cafè i a discusions, especialment de caire polític.
Segons se succeeixen les jornades, però, va aflorant una pugna soterrada entre els dos protagonistes principals, Joan Salinas i Joan Galimany, originada en l’escola d’aprenents i en la posterior coincidència en l’Editorial Labor, pugna que esclatarà en la darrera reunió i que tindrà un final inesperat en l’epíleg.

Estructura de la novel·la

Aquesta novel·la està estructurada segons el model de les aparegudes al final del segle XVI: l’acció funciona a manera de fil conductor que permet la inclusió d’altres relats no lligats al principal i de fragments de reflexió. En aquest cas, el relat conductor parteix d’una situació fictícia però amb personatges reals (els noms dels quals han estat canviats en alguns casos) i transcorre en un lapse real, acotat per les dates indicades; això permet incloure fragments a manera de crònica de l’actualitat, relacionats amb les vivències dels personatges, a vegades reals i a vegades fictícies. També hi ha una abundosa quantitat de fragments memorialístics que abarquen tota la segona meitat del segle passat, amb referències a diversos personatges de la vida industrial, cultural i política barcelonina.
S’hi inclouen deu relats curts, que centren cada capítol i que donen lloc a uns comentaris semblants als que es generarien en un club de lectura o en una tertúlia literària i que permeten anar copsant les diferents personalitats dels protagonistes de la novel·la i alguns dels esdeveniments que els duen a la situació del desenllaç.

 

Conte contat, no és acabat

 

La memòria no és objectiva, però potser tampoc no ho és la realitat; al cap i a la fi, el que existeix és la percepció que cadascú té del que s’ha esdevingut.

 

Nolasc Acarín Tusell, El cerebro del rey

 

El procés de falsificació s’amplia cada vegada que un esdeveniment és recordat. Quan repassem coses passades, hi agreguem coses, perdem coses, ajustem un fet aquí, corregim una citació allà i reomplim qualsevol bocinet que es pugui haver esborrat. Podem adornar conscientment amb una mica de fantasia el record del comentari mordaç que voldríem haver fet però que en realitat només l’hem pensat més tard. Llavors retornem al magatzem aquesta nova versió “reeditada”. La pròxima vegada que la vulguem ventilar una mica, potser apareixerà amb la fantasia de l’inexistent comentari enganxada, i aquest cop serà difícil distingir-la de la versió “genuïna”. De manera que, mitjançant una mutació gradual, les nostres memòries canvien.

 

Rita Carter, El nuevo mapa del cerebro, citada a Acarín, El cerebro del rey

 

Primera trobada (1 i 2 d’agost de 2007)

 

Quan els cambrers se’n van, en havent servit el cafè i les copes a la vintena de comensals que acaben de dinar en un menjador reservat de l’hotel en què s’hostatgen, el cap de sala, després de fer una ràpida ullada per tal de veure si tot està en ordre i que hi hagi prou varietat d’espirituosos a les taules, es retira i tanca les portes del menjador en compliment de les instruccions que ha rebut de l’amfitrió, Joan Salinas.
–Ep, pareu atenció, sisplau! –demana aquest mentre fa dringar, a manera de campaneta, la copa que no ha deixat que li omplissin, tot colpejant-la amb la cullereta de cafè. I quan un silenci relatiu li ho permet, continua–: Em penso que ja és hora de llegir el primer treball.
Unes quantes exclamacions del caire de “Sí, això, això, ja és l’hora” i algunes rialles, més atribuïbles als efectes dels diversos vins que han acompanyat generosament l’àpat que no a la situació, precedeixen un silenci expectant.
–Permeteu-me que abusi de la meva situació d’amfitrió…
Un sonor “Visca el nostre amfitrió!” l’interromp.
–Gali, veig que no hi ha manera que callis… Antoñito, Santa, tapadle la boca –demana en Salinas.
–Amb un puro, vull que me la tapin amb un puro –fa en Gali.
–Hi vols aquest puràs? –salta un altre tot aixecant-se amb una mà a la bragueta.
–Ai pobret, si això teu més que un puro és un cigaló… A més, jo prefereixo els tallats amb la llet tebiona. Ah, i sencera, no desnatada.
Les riallades s’estenen un altre cop entre tots els comensals.
–Podeu parar, sisplau! –demana en Salinas tot fent dringar de manera insistent la copa sense poder aguantar-se el riure, però. I quan finalment s’atura el xivarri, prosegueix:
–M’he permès la llibertat d’agrupar una mica els diversos treballs i decidir l’ordre en què els llegirem. Podia haver triat una altra manera d’ordenar-los, com ara per sorteig, o per data d’arribada a les meves mans; però m’ha semblat que hi havia alguns trets coincidents que permetien en certa manera distribuir-los per gèneres…
–Tu ets el tècnic –torna a interrompre en Gali.
–El cas és que m’he atorgat aquesta prerrogativa, no importa ara per què; algú havia de fer això de decidir l’ordre, i qui paga mana.
–Home, no t’ho prenguis tan a la valenta, Sali…
–És broma, Gali; sembla mentida que a hores d’ara encara no em coneguis…
–Visca el nostre amfitrió!
–Bé, anem per feina que és tard i vol ploure. Com ja comença a fer massa estona que pretenia dir-vos, em sembla que estarà bé començar pel relat (no sé si qualificar-lo de conte, en tot cas ja ho discutirem després) del Jordi Caamaño. I com és natural, haurà de ser ell qui ens ho llegeixi. Manyo, trobaràs l’original ja preparat al faristol. Com dirien a la tele, rebem amb un aplaudiment ben fort el senyor Caamaño.
Tothom pica de mans amb no poca gatzara, i l’al·ludit va a situar-se darrere del faristol, que està col·locat en un lloc visible des de totes les taules.
–Bé, no sé si me’n sortiré…
–Més alt, que no se sent! –demana un dels asseguts més lluny del faristol.
–Se sent, ara? –fa en Caamaño tot alçant més la veu. Davant les respostes afirmatives, prosegueix–: Deia que no sé si me’n sortiré…
–Que sí, home, que sí que te’n sortiràs…
–Doncs com no callis, Gali, no n’estic tan segur, jo, d’això.
–¡Venga, Maño, ponle güevos! –crida l’Antoñito mentre tapa la boca a en Gali, que fa com que li mossega. Quan l’Antoñito aparta la mà, l’altre prova de fer-li un petó a la boca, enmig de la gatzara general i crits de “Que se besen, que se besen”.
En Caamaño espera fins que torna a fer-se un silenci prou adequat per proseguir. Aleshores s’escura el coll i comença a llegir:

 

Una mani ben organitzada

 

La gernació que omple el vagó del tren de rodalies que va cap a Barcelona indica ben a les clares que la convocatòria de la manifestació ha posat a caminar una vegada més el poble de Catalunya. Els cinc membres de la família Comes/Vidal, asseguts gràcies al fet que havien agafat el tren en origen vint minuts abans de l’hora de sortida, gaudeixen de l’ambient festiu que s’hi ha instal·lat: tothom parla amb excitació, tothom somriu, molts riuen, molts canten, alguns se saluden d’una punta a l’altra del vagó; en definitiva, tothom xala. I això que la gent va tan amuntegada que sis estacions abans d’arribar al baixador del passeig de Gràcia ja no ha pogut pujar ningú més al tren.
Quan finalment, arribats a la destinació indicada, els Comes/Vidal, amb molta paciència i joiós civisme, aconsegueixen la superfície barcelonina per la sortida anomenada València/Claris, s’hi troben amb una mena de servei d’ordre format per una colla de joves amb acreditacions penjades del coll.
–Perdoneu, companys –els diu un dels joves–, hauríeu de personar-vos al servei de recepció. Perquè veniu a la mani, oi?
–Oi –fa el Comes pare.
–Doncs mira, company, aneu a la cruïlla d’Aragó amb Llúria i allà trobareu les taules del servei de recepció. Gràcies! Endavant i força!

 

A la cruïlla indicada, sota d’un rètol estès de banda a banda del carrer Aragó on es llegeix “Servei de Recepció” en lletres ben grosses, els Comes/Vidal veuen sis taules, amb una llarga cua davant de cadascuna. S’hi afegeixen a una d’elles, i un quart ben bo després el Comes pare es troba finalment davant una gentil jove que molt amablement li demana:
–Has vingut sol?
–No, som…
–Un grup de militants d’un partit polític? –l’interromp la noia, amb la vista posada en una plantilla estadística.
–No…
–Un grup de militants sindicals?
–No…
–Un grup d’alguna associació civil?
–No…
–Un grup d’amics?
–No…
–Un grup familiar?
–Això! Som la família Comes/Vidal…
–Molt bé, molt bé –diu la noia mentre posa un senyal en una de les columnes de la plantilla–. Hauríeu d’anar al servei de recepció de grups familiars. El trobareu a València, cantonada Girona. Ja veuràs el cartell. Saps on és?
–Sí…
–Doncs apa, endavant i força!

 

Quan els Comes/Vidal arriben al lloc indicat, veuen el cartell (Recepció de Grups Familiars) i quatre taules, cadascuna amb un cartell més petit darrere. S’hi apropen, i poden veure que en aquests cartells diu respectivament “Famílies monoparentals”, “Famílies biparentals de pare i mare legalment casats”, “Famílies biparentals de parelles de fet heterosexuals” i “Altres tipus de famílies”. Fan un altre quart d’hora de cua en la de famílies biparentals de pare i mare legalment casats. Aquesta vegada els atén un senyor més aviat gran.
–Bon dia –diu, amb un to força neutre–. Em deixen veure el seu llibre de família?
–Com diu?
–Que si em poden ensenyar el seu llibre de família.
El to és ara de cansament.
–Perdó… és que… és que no sabíem que calia dur-lo, no ens hem trobat mai…
–Sempre igual –interromp l’home tot fent cara de patiment moral–. Vinga, improvisem, que ja ens en sortirem! Mirin –continua–, si vostès vénen a una taula en què s’indica ben clarament que és per a grups familiars de pare i mare legalment casats, bé ens n’haurem d’assegurar, no? Com podem saber si vostès són casats i si aquests nois i aquesta noia són fills de vostès?
El Comes pare fa tal cara de no entendre res que fins i tot el senyor de la taula s’estova una mica i canvia de to.
–Bé, no s’amoïnin –diu–, encara sort que ho tenim tot ben organitzat. Miri, ompli aquesta declaració jurada i signin-la vostè i la seva senyora. Premi bé en escriure, si li plau, per tal que el paper autocopiador funcioni bé i quedi clara la còpia.
El Comes pare omple la declaració, la signa, signa la seva muller, el senyor de la taula separa la còpia i els la dóna, i en acabat demana:
–Procedència?
–Com?
–La procedència de vostès: Barcelona ciutat, Barcelonès, comarques limítrofes amb el Barcelonès, comarques de la província de Barcelona no limítrofes amb el Barcelonès, comarques no barcelonines o exterior de Catalunya (segons la divisió administrativa vigent).
–D’on som, vol dir?
–No, d’on vénen.
La cara del senyor manifesta una fatiga còsmica.
–De Vilanova i la Geltrú.
–De la comarca del Garraf, volen dir. Molt bé: facin el favor de fer cap a l’encreuament dels carrers Mallorca i Llúria, i hi trobaran una taula d’admissió de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona. Allà els atendran.
El senyor de la taula no contesta el “Gràcies, bon dia” de la família Comes/Vidal.

 

Quan els Comes/Vidal arriben a la taula indicada fan deu minuts de cua. En aquesta taula hi ha una senyora amb aspecte d’antiga seixantavuitista.
–Bon dia; nosaltres venim…
–El certificat d’empadronament, company –interromp la dona.
–Com?
–Sí, home, el paperet aquest que fan els ajuntaments per tal de justificar que, al seu poble, hi viu tanta i tanta gent que els calen més peles que les que els dóna l’Administració.
–Però de debò cal el certificat d’empadronament?
–Mira, company, jo estic col·laborant aquí, fent una feina administrativa, per tal que tot marxi com cal, val? Lo meu és la lluita al carrer, les barricades, no sé si m’entens, val? Però m’han dit que aquí, i jo, aquí, val? Les normes no les he fet jo, val?, però és el que s’ha decidit en assemblea, i punt. A més, ¿com sé que veniu d’una comarca de les que corresponen en aquesta taula, eh?
–Però és que nosaltres no ens imaginàvem pas que caldria un certificat d’empadronament; ho pot entendre, això?
–“La imaginació al poder”, deien; “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, deien… Cony de petitburgesos… Està bé: omple aquesta declaració jurada i signa-la. En acabat, signa-la tu també, tros d’alienada.
Un cop han signat la declaració, els Comes/Vidal en reben una còpia. Aleshores la dona demana:
–¿Porteu algun cartell, alguna banderola, alguna consigna, qualsevol cosa que posi de relleu la vostra posició pel que fa al motiu de la manifestació?
–No.
–Doncs, si en voleu, hi ha vint-i-tres elements diferents que podeu adquirir, per la voluntat, cadascun en una taula diferent.
–No, gràcies, ja ens està bé participar sense cap signe exterior.
–Bé, com vulgueu, vosaltres mateixos. No sembleu gaire entusiastes, vosaltres, ja us ho diré… Signeu-me aquest paper.
–Per a què és, aquest paper?
–Certifica que no voleu cap element d’adhesió a la manifestació, val?
Un cop signat el document, la dona els lliura una còpia i diu:
–Ara cal que aneu a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació. La trobareu a Mallorca Bailèn. Apa, obriu-vos.

 

Fets els deu minutets de cua corresponents, es troben davant un jovencell.
–Quants sou, cinc?
–És evident, no?
El jovencell els mira despectivament.
–Val, tio. Porteu mòbil?
–Sí.
–Tots cinc?
–No, només jo, és clar.
–Ni clar ni res, tio. Ara visualitza que perds un enano enmig de la penya; què fots tu, eh, tio? No passarà, perquè la nostra organització és de puta mare i tenim un servei d’ordre que te cagas; però i si passa, què, tio? Apa, foteu el puto camp a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació i en què hi ha membres del grup que no porten mòbil, a Provença i Claris.

 

Aquesta vegada només han hagut de fer vuit minuts de cua per arribar a la taula. Exposat el fet que els duu, la noia que els atèn els fa signar un full en què es manifesta la situació de manca de mòbils suficients i els en dóna un altre on hi han les condicions que han de complir per incorporar-se al gran grup de grups familiars de les mateixes característiques que el seu. Els diu que les llegeixin atentament i que es presentin on són els components del servei d’ordre, als jardinets del passeig de Gràcia, per damunt de la Diagonal, allà on havia hagut un cafè famós i després unes oficines i ara un hotel de luxe. Els del servei d’ordre s’encarregaran d’agrupar-los i conduir-los per un recorregut prefixat i preparat perquè no es produeixi cap problema, com ara que es perdi un dels components del grup, etcètera.
Tot i la multitud, encara desorganitzada, que baixa pel carrer Gran de Gràcia, els Comes/Vidal són capaços de trobar la gent del servei d’ordre que els ha d’agombolar. Impressionen: cepats, amb aspecte decidit, es diria que en qualsevol moment poden posar-se a dir “Disuélvanse” i a carregar. Es presenten a un d’aquells joves colossals, i aquest els indica qui és el cap de colla.
–Hola –respon el cap de colla a la salutació del Comes pare–. ¿Vols donar-me, sisplau, la documentació que t’han anat lliurant?
L’examina curosament i compara un parell de vegades les dues declaracions jurades, tot fent gestos de contrarietat. Finalment:
–Em sap greu –diu–, hi ha una irregularitat. Em temo que haureu de mirar d’esmenar-la. Vejam: en aquesta declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Joaquima i un altre fill que es diu Enric; però en aquesta altra declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Quima i un altre fill que es diu Quique.
–Home, és el mateix, no?
–No, no és el mateix; no és el mateix Joaquima que Quima ni Enric que Quique.
–Home, perdoni, és que a casa, a la Joaquima sempre l’hem dit Quima o Quimeta i a l’Enric, com que és petit, li diem Quique, però es diuen Joaquima i Enric, li ho juro.
–Sí, i també jures per escrit que es diuen Joaquima i Enric. En què quedem, Joaquima o Quima? Enric o Quique?
–Perdoni, senyor, però és que és el mateix.
–Mira, les declaracions jurades són una cosa molt seriosa i no es poden omplir de qualsevol manera. En el vostre cas, una declaració invalida l’altra i vés a saber quina de les dues és la que val. Després, si hi ha algun problema d’identificació o el que sigui, el marrón per a nosaltres. Ho sento, però hauràs de repetir el procés sencer, per defecte de forma inicial que n’invalida la totalitat.
–I un ou! Ara mateix ens incorporem a la manifestació pel nostre compte, peti qui peti!
–Què has dit?! Us en guardareu prou! Què us heu pensat?! Tu, Ximo, vine! –Una mola de dos metres deu d’alçada i cent quaranta quilos de múscul i ossos s’atansa–. Acompanya aquesta gent a una de les taules del servei de recepció i que em repeteixin el procés. Sencer, queda clar? I no me’ls perdis de vista.

 

***

 

L’endemà, els diaris donen compte de la manifestació. Tots coincideixen a dir que segons els organitzadors està sent un èxit total, que fins al moment no s’ha produït cap incident digne de consideració i que es calcula que haurà acabat abans d’una setmana.

 

 

En Jordi Caamaño acota el cap per indicar que ha finalitzat i tots els comensals es posen a aplaudir. En Gali, tot aixecant-se, comença a cridar “Bravo!, bravo!”, i els altres comensals l’imiten, de manera que en un moment tots estan dempeus, picant de mans, xiulant i cridant “bravos” com si fossin en un estudi de televisió durant la gravació d’un programa de cap d’any.
Quan el xivarri decreix prou, en Joan Salinas torna a utilitzar la copa com a campaneta i diu:
–Bé, ara sotmetrem a tortura el Caamaño. Podeu començar a disparar.
–Dispara tu primer, que ets l’entès –fa en Gali.
–Ho sento, m’he reservat el paper de moderador, de conducator, que diria en Francesc Sanuy. De manera que si hi tens cap pregunta o comentari a fer…
En Gali nega amb el cap.
Quan el silenci comença a fer-se incòmode, en Salinas s’adreça directament a un dels comensals:
–Tu, Santa, que he vist que reies prou mentre el Manyo llegia, no vols preguntar-li res? No vols comentar res?
–Home, així de cop… No sé… Bé, mira, com se’t va acudir, això que has escrit, Manyo?
–Va ser arran d’una manifestació d’aquelles tan nombroses que van haver a Barcelona, una en què la Renfe no va augmentar el servei de trens perquè la mani anava, crec recordar, contra el govern central, presidit per l’Aznar, i no era qüestió de facilitar les coses als manifestants… El cas és que jo passava uns dies a Vilanova i la Geltrú, a casa d’uns amics que tenen quatre fills, i vam decidir pujar tots plegats a Barna. L’anada va ser com la descric: el tren, amb origen a Vilanova, estava ple un quart abans de sortir i a Castelldefels ja no va poder pujar-hi ningú, de tan ple com anava.
”La mani va ser un exitàs, s’hi va aplegar una gentada immensa. L’actriu que va fer el parlament (em sembla que era la Carme Sansa), a la plaça Tetuan, el va haver de repetir, perquè més d’una hora després d’haver-lo fet, la Gran Via encara era plena com un ou fins al passeig de Gràcia.
”Els meus amics i jo ens vam anar movent d’un lloc a un altre, per carrers per on encara es podia transitar, de manera que ens vam poder fer una idea força completa de com va anar tot.
”L’endemà, potser per deformació professional, de quan era coordinador a la feina, em demanava com caldria organitzar les coses per tal que una acumulació de gent com la que s’havia donat a Barcelona no esdevingués un caos absolut. I com que al llarg de la meva vida professional he hagut de patir més d’una vegada i més de vint-i-cinc els excessos burocràtics, se’m va acudir escriure aquesta broma.
–Així doncs, això fa temps que ho tenies escrit, no l’has fet per a aquesta trobada? –demana un comensal.
–No, Velarde, és una de les tres o quatre coses que tenia guardades a la calaixera. Te’n recordes, del que deia el Bordonau, que tots els espanyols tenen una novel·la escrita i guardada a la tauleta de nit?
–El Bord?
–Sí, el ruc del Bord. Ell en tenia una, deia, que havia titulat El hombre del palafito. M’hauria agradat llegir-la.
–Però si era un tontolculo sense remei!
–Sí, era prou totxo, un totxo pedant; per això m’hauria agradat llegir-la.
–Jo encara el veig muntat en aquella Lambretta –diu un altre–, amb el canell enguixat i canviant de marxa tot fent girar la mà enguixada amb l’altra perquè no hi tenia força.
–Jo vaig tenir-hi algunes enganxades amb ell –hi intervé un tercer comensal.
–Ah, sí? Però si era un tio més aviat covardot, Rafa.
–Per això mateix, Manyo: jo era encara aprenent i es pensava que podia abusar de la seva categoria de mando intermedio. Una vegada em va denunciar al cap de personal, el senyor Jiménez, el recordeu?
–Oi tant –fa en Velarde–, el pare del Darío Jiménez de Cisneros, aquell que treballa o ha treballat al Grup Zeta.
–No el tinc present, jo; aquest Darío em sembla que era d’una promoció posterior, de la del meu germà, crec. Però al que anava: el Bordonau em va denunciar per insubordinació, perquè ens hi havíem enfrontat per alguna cosa que no recordo. El senyor Jiménez em va cridar i em va demanar què havia passat. Vaig mirar d’explicar-li-ho, però jo estava tan indignat que vaig acabar plorant de pura ràbia. Quan se’m va passar la plorera, el senyor Jiménez em va dir que tranquil, que no passava res; m’imagino que ja sabia quina mena d’imbècil era el Bord. Ara, quan vaig tenir l’ocasió, vaig revenjar-me.
–Ah, sí? Com?
–Tirant d’ironia i posant-lo en evidència davant d’alguns companys del seu departament. Deus recordar-te que ell pertanyia al Tècnic i que el van posar a fer de cap dels esmolets. Bé, era una mena de cap a distància, per dir-ho així; hi apareixia poc perquè tenia por dels operaris. Com he dit, llavors jo estava a la secció com a aprenent i m’encarregava de feines més aviat tècniques i administratives, no les recordo amb exactitud; de fet, no recordo haver fet anar mai una màquina d’esmolar. El Bord aprofitava la seva condició de cap per fer-me fer feines per a ell, algunes d’elles no sé si particulars, com ara dibuixos tècnics o copiar procediments mecànics de fonts diverses, algunes vegades estrangeres que havia de traduir.
”El cas és que un dia que vaig haver de pujar al Departament Tècnic, el Josa em va dir que jo no tenia cap obligació de fer-li aquells treballets, al Bordonau. Li vaig contestar que ja ho sabia, però que fer aquells treballets m’entretenia, m’agradava i em feia aprendre. El Josa em va dir que jo mateix, però que el Bordonau havia arribat a dir, quan algú li va demanar d’on treia aquell material, que tenia un xino que li feia. Allò em va picar, de manera que en el següent treball que em va encarregar, dos o tres dibuixos tècnics, vaig posar en un raconet una mena de signatura feta amb caràcters aproximadament xinesos dins d’un rectangle vertical petit, però prou visible, i abans de lliurar-los al Bord els vaig ensenyar al Josa.
”El Bordonau no es va ni adonar, del detallet de la signatura, però el Josa, tan bon punt va tenir ocasió, li va demanar què era allò que hi havia al raconet de baix a la dreta. Pel que em van dir, el Bord va quedar prou tocat; però encara va tenir esma de baixar als esmolets i demanar-me què era allò. Jo, tot posant cara d’innocent i amb maneres més aviat mel·líflues, li vaig dir que no res, només la signatura del xino. El Bordonau es va posar vermell com un perdigot i va quequejar algunes excuses. No cal dir que vaig reblar el clau de la meva revenja explicant-ho al Josa, i ben aviat tot el departament hi estava al corrent, amb la conyeta corresponent, que hi ha molt mala llet pel món. El Bord mai més no em va encarregar cap feineta d’aquest tipus.
L’anècdota és festejada pels comensals i es forma l’habitual remor de comentaris en què cadascú diu la seva.
–Segurament va aprendre la lliçó, el Bordonau –fa finalment un que alça la veu per sobre de la remor.
–No ho crec, Mauri, no era prou intel·ligent –contesta en Rafa.
–Però el Bordonau no va ser el teu primer cap als esmolets, oi? –demana en Velarde.
La remor general ha estat substituïda per una atenció cortesa.
–No. Va substituir el Pérez (que era qui em va “fitxar”) quan aquest va plegar.
–Pérez? No recordo cap Pérez –fa en Velarde.
–Era un del Departament Tècnic que van fer cap dels esmolets per tal que hi modernitzés els procediments; em sembla que es deia Jaume de nom, però no n’estic segur, sempre li vaig dir Pérez. També havia estat alumne de l’Escola, no sé si de la promoció del Ramon Arcusa o d’alguna d’abans. Segurament no el recordes perquè va plegar de l’empresa abans que ens fessin operaris.
–Dius que et va fitxar?
–Sí, em sembla que llavors fèiem tercer, nosaltres. Jo devia córrer pel Departament Tècnic, aleshores, perquè ell va demanar que em destinessin als esmolets per fer d’ajudant seu. Em va ensenyar prou, sobretot murrieries i a navegar per aigües perilloses sense prendre mal. Recordo que em deia que allà on anés ell, hi anés jo, com si fos la seva ombra, que calia fer-se conèixer, sobretot pels caps importants. I no tenia gaires manies. Un vespre, vaig veure com aprofitava que un dels enginyers del departament ja havia plegat per entrar al seu despatx, regirar-li la taula i agafar una revista tècnica, de la qual va copiar un procediment que després, amb tota la barra, li va presentar al mateix enginyer com a cosa pròpia.
–I no tenia por que l’altre el descobrís?
–Sabia molt bé que l’enginyer no es mirava les revistes, Mauri. No sé si recordes que hi havia un servei d’adquisició de publicacions que funcionava com una biblioteca pública, de manera que l’encarregat lliurava per torn i durant un temps les publicacions a un seguit de caps. L’enginyer en qüestió, quan passaven a recollir-les-hi, signava sempre sense haver-les ni mirades, pel que sembla, i el Pérez ho havia observat. Em va confesar que ell repassava totes les publicacions sense ser-hi a la llista. Jo li vaig dir tímidament que allò potser no era gaire decent, i em va contestar que calia arribar a dalt, no importava la manera, i m’ho va il·lustrar amb una mena de faula d’una àliga i un cargol en què al final l’àliga, encimbellada en un lloc molt alt i aparentment accessible només per als ocells, li demanava al cargol com havia arribat a aquelles altures sense tenir ales per volar, i aquest li responia: “Arrossegant-me”.
Llavors en Joan Salinas torna a picar la copa i diu:
–Senyors, que ens estem desviant del tema. No hem vingut aquí per explicar batalletes, sinó per comentar el treball llegit. Per tant, tornem al que toca. I per tal de centrar els comentaris, us proposo que em digueu si això que el Caamaño ha llegit us sembla que és un conte. Però abans, deixeu-me que us expliqui, per a benefici dels qui no sou del ram dels lletraferits incurables, què s’entèn per conte en teoria literària.
–Si has de començar a fotre classe, deixa’m que busqui on dormir una mica –fa en Gali.
–Sol o acompanyat? Al costat de la recepció hi ha una sala amb unes butaques i uns sofàs en què es poden fer unes becaines mortals –en Salinas ha remarcat el mot “mortals”–, no sé si t’hi has fixat. O pots anar-te’n a l’habitació…
–Ai, ara ets tu, Sali, qui sembla que no em coneguis.
–Segurament.
A la veu d’en Salinas hi ha un punt d’enuig.
–Bé, amb la vènia del senyor Galimany, continuaré. En general, és diu que un conte és un relat breu, oral o escrit, fictici i en prosa. Hi ha qui considera que si els fets que narra el relat no són ficticis també es pot considerar un conte. En la meva opinió, això seria una crònica. Com que ja hi contava, que avui podia sortir el tema, he pres algunes notes.
En Salinas s’aixeca, va a un aparador que hi ha al fons del menjador, obre una carpeta i en treu uns papers. Torna al seu seient i diu:
–Per exemple, a l’Enciclopèdia Catalana trobem això en l’article “conte”: “Narració, generalment breu, d’un fet o d’una sèrie de fets reals, llegendaris o ficticis, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc. Originàriament és una antiquíssima forma de literatura popular de transmissió oral, la qual continua viva en les societats modernes. Reelaborat per autors com Perrault, els germans Grimm i Andersen, el conte folklòric, destinat avui sobretot a un públic infantil, és el rerefons mil·lenari del conte modern, que n’ha heretat una vaga consideració de relat fantàstic emparentat amb la faula”. Ara, en el sentit que ens interessa, el que podríem anomenar conte literari per distingir-lo del folklòric neix a Itàlia al segle XIV, amb Boccaccio, que inventa unes narracions de caràcter realista que resumeixen en una anècdota curta una història divertida amb moral i que ell anomena novel·les. Aquest tipus de narracions es van imposar ràpidament arreu d’Europa. Més endavant, amb el Romanticisme, el món d’allò meravellós torna a ser un ingredient fonamental del conte literari, com es pot veure en Hoffmann, Poe o Bécquer. També hi va incidir en la consolidació del conte literari l’apogeu del periodisme, perquè era més fàcil de publicar contes a la premsa que no relats llargs en forma de llibres. Això va ser determinant en autors com Balzac, per exemple. També hi ha hagut un vessant de caràcter costumista (penseu en Dickens, Mérimée o Maupassant) i conreadors del conte psicològic, com els grans Txekhov i Henry James. De fet, molts escriptors han conreat i conreen aquest gènere; el primer que em ve al cap ara mateix és en Quim Monzó, però la majoria dels grans escriptors catalans són autors de contes. De totes maneres, sovint és difícil diferenciar el conte literari de la novel·la curta.
–I com els diferenciaries tu? –demana en Velarde.
–Buf, hi ha tantes opinions, respecte a això… Jo m’apuntaria a una definició del conte literari que digués poc més o menys que ha de ser una narració escrita de fets ficticis amb plantejament, nus i desenllaç que es pugui llegir d’un sol cop. Ara, insisteixo, hi ha moltes opinions diferents, quant a això.
–Bé, Sali, quedem-nos amb la teva definició ni que sigui per no allargar-nos –diu en Galimany–. Ara, hi ha una cosa que no em quadra. Dius que el conte literari comença al segle XIV amb Boccaccio. ¿I Les mil-i-una nits o el Calila i Dimna, per no parlar d’El conde Lucanor o El llibre de les bèsties?
–No ho dic jo, ho diu la Catalana.
–Però sembla que ho subscrius; si no, no sé per què l’has citada.
–Home, els contes d’aquests reculls que has esmentat no sé si són comparables amb el que avui dia es considera un conte literari.
–Consideres que hi ha contes d’en Borges que no són actuals i literaris? Perquè així, de memòria, jo diria que en té que recorden molt l’estil i fins i tot algun tema de Les mil-i-una nits. Per cert: n’has llegit la versió de Dolors Cinca i Margarida Castells?
–No, no he llegit cap versió íntegra d’aquesta obra, només una versió reduïda que hi havia a ca els pares.
–Doncs hauries de llegir-la. L’ha publicada Proa i em sembla excel·lent. Si la llegies, comprovaries que hi ha contes i fins i tot novel·les curtes que amb uns retocs mínims podrien passar com escrits per autors actuals. Però al que volia anar: sembla que les versions escrites del nucli principal de Les mil-i-una nits són força anteriors al segle X; del Calila i Dimna, no recordo l’època, però segur que és molt anterior (m’arriscaré a dir que podria ser del segle VIII) perquè diversos autors europeus medievals beuen de les seves fonts i del Panchatantra, com ara Llull; Don Juan Manuel és contemporani de Boccaccio i publica El conde Lucanor abans que es publiqui el Decameró, i Llull és anterior a aquests ben bé un segle.
–Gali, jo dubto que el Calila i Dimna i El llibre de les bèsties es puguin incloure en el gènere del conte literari com el defineix la Catalana.
–D’acord, Sali; però jo no dubto gens que podem ficar Les nits i El Conde Lucanor dins d’aquesta casella. Per cert, l’has llegida, l’obra de Don Juan Manuel?
–No pas sencera, només alguns fragments recollits en llibres de text.
–Així potser no sabràs que hi ha un conte, “El mancebo que casó con mujer brava”, que Shakespeare va seguir fil per randa per escriure L’amansiment de l’harpia ni que Andersen va treure el seu El vestit nou de l’Emperador d’un altre conte d’El Conde Lucanor, “El paño maravilloso”.
–No, no ho sabia; però em sembla que no és res que no hi hagi estat corrent, en la història de la literatura europea. Tu deus saber sens dubte que molts escriptors dels considerats cims literaris han recreat obres antigues, i que en el Renaixement era una pràctica molt freqüent; al cap i a la fi, adaptaven a la seva època temes, arguments i obres senceres que sense aquesta adaptació no haurien estat del gust dels lectors o els espectadors. De fet, m’atreveixo a afirmar que en alguns casos les recreaven. D’altra banda, m’imagino que l’Infante tampoc no va ser l’autor dels contes que recull a El Conde Lucanor.
–No, ja ho explica ell mateix en el proemi; no se n’amaga pas, del fet que és un recull de diverses fonts.
–Així doncs, estimat Gali, ni Shakespeare ni Andersen van haver de copiar per força l’Infante: és possible que aquests contes correguessin per Europa de molt abans.
–Oi, i tant, estimat Sali! De manera que podem considerar que atribuir a Boccaccio la invenció del conte literari modern és com a mínim discutible, donat el fet que obres com les que avui inclouríem dins del genere del conte literari eren conegudes molt abans que el florentí escrivís la seva chef-d’oeuvre. Bé, florentí d’adopció, perquè sembla que va néixer a París, engendrat de manera heterodoxa per un mercader, aquest sí que florentí.
–Home, Gali, si més no, em sembla que li podem atorgar el títol d’inventor honoris causa, perquè l’èxit del Decameró va ser sens dubte l’origen de l’establiment, la consolidació i el triomf d’aquest gènere; vaja, al menys, segons la Catalana.
–Sigui –diu en Galimany tot fent un moviment ampul·lós amb el braç dret, com de monarca medieval que concedeix una gràcia a un súbdit
Els polemistes callen, i els comensals de les diferents taules fan comentaris en veu progressivament més alta, fins que l’amfitrió ha de tornar a picar la copa per demanar silenci i atenció.
–No hi ha ningú –demana– que es decideixi a opinar sobre si el relat del Caamaño és un conte o no?… Ningú?… Pi, a tu que et sembla?
–Deixa tranquil al Trescatorze, que és de ciències i no de lletres –salta en Galimany.
–Home, Gali, que també m’agrada la literatura… –comença a dir en Pi, però és interromput per en Joan Salinas.
–I a més, monsenyor Galimany, sapigueu que l’il·lustre senyor en Romà Pi i Sastre, que és una mena de savi del Renaixement que no fa fàstics a res que sigui humà, també hi ha aportat un conte per a la meva satisfacció i gaudi de tots nosaltres i fins i tot de vós, monsenyor, en el seu moment. Per tant, la meva pregunta és pertinent i espero que vós li concediu la vènia per contestar-la.
–Sigui –diu en Galimany mentre repeteix el moviment ampul·lós del braç.
–Amb la vènia, senyoria –fa en Pi tot girant-se cap a en Galimany i acotant el cap abans de continuar–: M’he divertit amb el conte d’en Caamaño i amb això n’hauria de tenir prou; però vet aquí que ell fa conya de coses que han esdevingut sagrades en l’imaginari de molta gent, sobretot dels progres, com ara allò del seixanta-vuit francès. A mi ja m’està bé, que es faci conya dels mites, siguin del tipus que siguin, perquè cal desmitificar allò que se sacralitza o es fossilitza; però em temo que en el fons en Caamaño no volia només fotre’s d’alguns vicis de la societat en què vivim sinó que per elevació tirava contra les manifestacions mateixes, i això… què voleu que us digui, em sembla un mal símptoma.
–Tu què hi dius, Manyo? –demana en Salinas.
–Home, el Trescatorze hi veu més del que jo pretenia posar-hi. De debò que només volia fer una broma; el que passa és que jo, ja hauríeu de saber-ho, tendeixo a la ironia i a treure-li punta a tot, i una cosa em duia a una altra quan escribia això que per cert considero un conte, perquè al meu parer té les característiques que tu atribueixes als contes… De fet, em va sortir d’una tirada i vaig haver de polir-lo relativament poc. Ara, Pi, què vols dir, amb això que fotre’s de les manis és un mal símptoma?
–Vull dir que és un símptoma que has caigut en allò del ja s’ho faran, que no creus en la utilitat del fet que el poble expressi col·lectivament un rebuig, un desig, una esperança, un anhel…
–Home, a hores d’ara, i després d’haver conegut o tingut notícia de manifestacions de tota mena i haver participat en algunes, m’he tornat un punt escèptic, ja t’ho diré. Recordo una en què la gent demanava facilitats per circular en bici per Barcelona i en què hi havia participants que havien dut la bici al lloc de sortida en cotxe.
–D’alguna manera havien d’arrivar-hi, no? –diu en Galimany.
–Sí, potser sí –contesta en Caamaño–; però no hauria estat més conseqüent anar-hi directament amb bici? Saps què passa? Que hi ha gent que no fa el més mínim esforç per contribuir a la solució d’allò que reclama, demana, anhela, desitja, etc., i vol que li ho serveixin en safata d’or; vull dir que hi ha gent que es pensa que tot ho han de solucionar els altres, especialment els polítics…
–Ara defensaràs els polítics, Manyo?
–Jo no defenso ningú, Gali, ja saben defensar-se solets, els polítics, massa i tot; el que vull dir és que el grau de compromís de la gent amb allò que diuen demanar, defensar o el que sigui en les manifestacions és menor fins i tot que el que significa la seva assistència. Si hagués de valorar el grau de compromís d’una bona part dels assistents a algunes manifestacions, diria que em surt una quantitat que tendeix a zero, expressió que faig servir en homenatge al Pi.
–Tu generalitzes massa, Manyo –hi intervé aquest.–. Hi ha molta gent que creu en allò que defensa en les manifestacions i que treballa per aconseguir-ho.
–Potser sí, a tot arreu hi ha gent de bona fe; però què vols que et digui: la vida i les manis m’han fet així. Mira, t’esmentaré algunes manifestacions que recordo: aquelles tan boniques que muntaven a la Plaza de Oriente, amb els crits de “Franco, Franco, Franco”, o una de les primeres d’aquesta gent, als anys quaranta, per protestar contra l’aïllament del règim franquista decidit per l’ONU (llavors més coneguda per la sigla anglesa UNO) en què s’hi va poder llegir una pancarta que deia: “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos DOS”; aquella altra, tan bonica també, en què els assistents cridaven “Tarancón al paredón”, o unes altres en què es podia sentir “ETA, mátalos”. Quant a les manifestacions que em sembla que tu qualificaries de democràtiques, moltes vegades tinc la impressió que la gent s’hi afegeix només per participar en l’espectacle, per poder dir que ells hi eren i que, en el fons, se’ls en refot el motiu.
–Jo hi estic força d’acord, amb el Manyo –diu en Rafa–. Jo també hi he anat a algunes manifestacions, recordo especialment la de l’11 de setembre de 1977, la del milió de persones…
–Això d’un milió de persones és un mite –interromp en Pi–: hi ha estudis seriosos que demostren que la xifra és força inferior…
–Pi –el talla en Rafa–, no importa gens si eren un milió o mig milió; el que importa és que va ser la manifestació més gran haguda fins llavors a Barcelona, com no importa tampoc quants manifestants va aplegar la del novembre del 2000, aquella que es va convocar arran de l’assassinat de l’Ernest Lluch, aquella en què la Gemma Nierga va demanar als polítics que, ells que podien, dialoguessin perquè l’Ernest Lluch, per acabar amb la violència, hauria dialogat fins i tot amb la gent que l’havia mort, segons la Nierga, i cap de les filles d’en Lluch la va contradir, al contrari. Recordo que hi va haver una ovació unànime, atronadora, quant la periodista va dir allò, a la que com vam poder veure després a la tele es van unir molts polítics. Entre aquests que aprovaven les paraules de la lectora del manifest no s’hi trobava certament l’Aznar, que demanava a en Pujol si aquella petició de la periodista era part del manifest final oficial. Aquella manifestació no s’acabava mai: al passeig de Gràcia s’hi van quedar moltíssimes persones fins unes quantes hores després que hagués estat dissolta oficialment. I també vaig ser-hi a la que es va convocar contra la participació d’Espanya en la guerra d’Iraq, que suposo que és a la que es referia el Manyo. Totes tres van ser grans manifestacions, van aplegar moltíssimes persones i m’importa poc que fossin un milió, nou-centes mil o quatre-centes mil: van ser importantíssimes, les més nombroses que s’hagin vist mai a Barcelona.
–Doncs no entenc com pots dir que estàs força d’acord amb el Manyo –diu en Gali.
–No he acabat el que volia dir, Gali. Jo he anat a un bon nombre de manifestacions, no només en aquestes que he esmentat, també a d’altres que han aplegat poques persones, justes les que poden cabre amb comoditat a la plaça de Sant Jaume i a alguna amb menys d’un centenar d’assistents. Però ho he fet quan el motiu m’ha semblat realment important, bàsic, no com tantes que es convoquen per nimietats o per a les que s’addueixen motius ben diferents dels reals, com ara algunes de les que la dreta espanyola i la jerarquia catòlica han muntat.
–Ja, a les que hi vas tu són honrades, sinceres i nobles, i les de les associacions de víctimes del terrorisme o de pares i mares d’alumnes són fraudulentes i malintencionades, oi? –fa un altre comensal.
–No contestaré a això, González; només et recomano que hi pensis una mica, i si et sembla ho discutim en un altre moment. Ara m’agradaria acabar de dir el que volia. Això de les manifestacions s’ha degradat, com tot el que acaba transformant-se en una moda, i es convoquen manifestacions i contramanifestacions per qualsevol cosa, a vegades per motius que tenen solucions molt més racionals i civilitzades que tallar el trànsit, poso per cas, per cridar l’atenció. ¿Es pensen de debò els organitzadors que tocant els collons a uns centenars de conductors aquests sentiran cap simpatia per les reivindicacions, moltes voltes injustificades, dels manifestants; que aconseguiran de les autoritats el que demanen si no és viable o just?
”D’altra banda, jo em demano quina utilitat, a banda de la satisfacció personal dels assistents, hi tenen aquests actes. De què han servit, de què serveixen, les manifestacions de condemna dels atemptats d’ETA? Aquesta gent continua atemptant, matant, sense que la més que explícita voluntat de la gran majoria de la gent, també de la gent del poble que ells diuen que volen alliberar, els importi una merda. Al contrari, jo crec que s’ho passen bé, quan veuen la quantitat de gent que els seus actes mobilitza, ni que sigui en contra seu. Com que es creuen carregats de raó, se senten com uns importantíssims herois alliberadors; són messies que pretenen salvar el seu poble no donant la vida pròpia com el Messies dels Evangelis, sinó sacrificant víctimes propiciatòries en l’altar de la pàtria, el seu Baal.
”I per canviar de signe: de què van servir les més que multitudinàries manifestacions contra la intervenció d’Espanya en la guerra d’Iraq? L’insigne Aznar, l’home que sap sempre el que ens convé als espanyols, aquest que té un concepte d’ell mateix que l’apropa a la divinitat, aquesta mena de Franco no militar i desarmat, havia decidit que a Espanya li convenia ser-hi entre els grans i, naturalment, els centenars de milers de ciutadans que s’hi manifestaven en contra estaven equivocats i no sabien el que convenia fer, no sabien que calia estar al costat dels poderosíssims Bush i Blair, els rectors del món, i així Espanya seria comptada entre les grans potències liquidadores dels servidors del mal, no sabien que la foto de les Açores situava Espanya al cim del món…
–Home, Rafa –diu en Pi–, potser aquestes manifestacions van conscienciar la població en general contra el govern del PP i això els va costar perdre les eleccions posteriors.
–No ho veig així, jo. Al meu entendre, com al de molta gent, van ser les mentides del govern quant a l’atemptat de l’11-M, especialment les de l’Acebes, que els van fer fora.
–El govern no va mentir, a Acebes el van enganyar els comandaments policials, com el judici de l’11-M ha deixat molt clar, i ningú no ha pogut demostrar encara que ETA no estigués al darrere de l’atemptat –hi intervé un altre comensal.
–Com pots dir això en aquestes alçades, Vidal? Si l’Acebes és un mentider compulsiu, home… Fes servir el cap: que no has vist precisament en aquest judici que els únics responsables de l’atemptat són els terroristes d’Al Qaida i els desgraciats que els van proporcionar els explosius?
–El que he vist jo és molta manipulació als mitjans governats pel PSOE, això és el que he vist. I tothom sap que van ser els socialistes els qui van induir els caps de la Policia a enganyar el ministre Acebes, i com van ser manipulades les proves, fins i tot destruint-ne algunes. Vés, consulta les hemeroteques, segueix a El Mundo tota la història i ja m’ho sabràs dir. A més, les manifestacions contra el govern les organitzava el PSOE per tal d’erosionar-lo. Tothom sap de sobres qui va muntar les manifestacions contra la col·laboració en l’enderrocament del règim terrorista de Saddam Hussein i especialment les manifestacions falsament espontànies del vespre anterior a les eleccions. I tothom sap que Al Qaida va ser la mà moguda per l’ETA per canviar el signe de les eleccions i que el PSOE havia promés a l’ETA que si arribava a governar faria totes les concessions polítiques que calgués. Cony, que Zapatero ha venut el País Basc als terroristes ho veu tothom que no sigui un mal parit i un mal espanyol, home!
En Vidal ha dit l’última frase tot cridant, exaltat, i en Salinas, que veu que en Rafa està a punt de contestar agrament, mira de reconduir la discussió:
–Va, no us baralleu, deixem estar aquest aspecte de la qüestió; ja veurem el que dirà la sentència del judici per l’atemptat de l’11-M. Canviem de tema, si us plau.
–Home –diu en Pi–, jo no voldria canviar de tema sense dir-li abans al Rafa, a propòsit d’allò que ha afirmat que es convoquen manifestacions per motius que tenen solucions més racionals i civilitzades que tallar el trànsit, que moltes vegades la gent recorre a la manifestació i el tall del trànsit perquè està farta d’estavellar-se contra la burocràcia i la insensibilitat de l’Administració.
–I moltes vegades s’hi munten pollastres perquè els organitzadors no volen escoltar, o són incapaços de raonar, o es pensen que són el centre del món i que tothom els deu alguna cosa –contesta en Rafa.
–Casualment –diu en Caamaño–, i ja que en Rafa ha tret això de les manis injustificades, mireu què ha passat fa poc a Vilanova. Per causa dels merders de les Rodalies de Renfe, parlava amb els meus amics vilanovins de vagues i manifestacions i em van explicar que els veïns del passeig de la platja havien arribat a un acord amb els propietaris de les guinguetes que hi ha al sorrall. Són tres o quatre xiringuitos (tothom els anomena així, a Vilanova i la Geltrú, fins i tot l’Ajuntament)…
–Doncs això de chiringuito és castellà –fa en Galimany.
–Que et penses que no ho sé, Gali? Bé que he parlat primerament de guinguetes i no de xiringuitos (amb xeix, no amb che) i després he fet un parèntesi per indicar que és un mot molt introduït en la parla vilanovinogeltrunenca. El dia que l’Institut d’Estudis Catalans es decideixi a fer un diccionari general de la llengua catalana amb vocació de pancatalanitat, com va ser l’intent lloabilíssim del Diccionari català-valencià-balear dels insignes Alcover i Moll, inclourà localismes com xiringuito, faltaria més. I si m’ho permets, continuaré. Anava a dir que als xiringuitos de la platja, que només estan instal·lats a l’estiu, hi posaven música ballable totes les nits fins molt tard i això molestava els veïns del passeig i els estadants dels hotels de la zona, que no busquen precisament mogudes nocturnes. Després de diverses converses entre representants dels veïns i els propietaris dels xiringuitos, es va arribar a un acord satisfactori: les nits de divendres i dissabtes podrien posar música ballable i la resta de les nits només música ambiental a un volum no molest per al veïnat. Doncs bé, aquest acord, satisfactori per a les dues parts en litigi, insisteixo, no els va semblar bé a un cert nombre d’usuaris dels xiringuitos, els quals van muntar un dimecres a la nit una manifestació per reivindicar el seu dret, deien, a divertir-se. Els meus amics em van ensenyar la notícia al Diari de Vilanova. En la foto que la il·lustrava s’hi veien dues dotzenes de manifestants tot fent sonar xiulets i botzines (el titular de la notícia deia que hi havia una trentena de persones), inclosos un parell de marrecs que podien tenir uns deu o dotze anys com a molt; aquests noiets preadolescents devien ser els noctàmbuls més marxosos i més desitjosos de reivindicar el seu dret a ballar fins a les tantes…
–Ho veus? –fa en Rafa–. A coses així em referia. Segur que aquests diguem-ne manifestants justament indignats per la intolerància veïnal i el seguidisme de l’Ajuntament que havien coartat la llibertat dels propietaris dels xiringuitos per dur el seu negoci segons la seva voluntat i els seus interessos, van estar tocant els collons una bona estona a la resta de la gent.
–I tant, faltaria més; fins i tot van tallar el trànsit tot estirant-se a terra a la calçada fins que la Policia Local i la Nacional els va fer aixecar per tal d’evitar algun accident. La veritat és que a Vilanova, sobretot a la Geltrú, hi tenen molts problemes derivats de l’oci nocturn ben difícils de solucionar. Jo no voldria de cap de les maneres ser el regidor responsable del negociat que hagi d’ocupar-se’n.
–Doncs mireu –fa en Salinas–, acabo de recordar un cas de manifestacions diferent però que em sembla escaient al que parleu. A l’editorial Barcanova tenia una companya de feina molt progre, entre cometes, que vivia pels volts del mercat de Sant Antoni. Per causa d’una sobreabundància de petita delinqüència, els veïns van convocar diverses manifestacions per demanar que la Policia (la Policia Nacional, encara no hi havia Mossos, a Barcelona) hi posés remei, i la meva companya hi va prendre part, faltaria més. Un temps després, es va anunciar que s’obriria una comissaria nova i més ben dotada al barri, i el veïnat (m’imagino que una altra part del veïnat, perquè si no no ho entenc) va organitzar manifestacions per oposar-s’hi. La meva companya, és clar, s’hi va afegir: no volia policies al barri. Després de tractar-la força temps, vaig arribar a la conclusió que era manifestodependent.
–Doncs són fets semblants a aquests (i n’he coneguts uns quants) els que m’han fet força escèptic en matèria de manifestacions –diu en Caamaño.
–Vejam si algú de nosaltres és capaç de fer de Balmes de la política i mira de guarir-te del teu escepticisme i de convertir-te a l’única fe vertadera –fa en Pi.
–Vejam. Però ho veig difícil: la meva catolicitat m’impedeix ara per ara acceptar unicitats filosòfiques, religioses o polítiques.
–I si deixàvem la política i tornàvem a la literatura? –demana en Salinas.
–I si ho deixàvem per a un altre dia? –fa en Galimany.
–Que tens pressions prostàtiques, Gali? Pots anar a pixar, home, si és que la bufeta t’apressa. Ara, si el que passa és que t’avorreixes, sempre pots anar-te’n a veure una porno a la tele de l’habitació –diu en Salinas amb un somriure fal·laç. I continua–: Ningú vol afegir res sobre el conte d’en Caamaño?
Ni en Galimany li contesta ni ningú fa senyal de voler intervenir-hi, de manera que prosegueix:
–Bé doncs, com que aquesta nit cadascú farà la seva, vull dir que no soparem plegats ni tindrem cap altra tertúlia aquí, potser caldrà que ens posem d’acord per a la propera lectura. Ja sabeu que després que Fortuna i Europa s’aliessin per fer-me euromilionari vaig concebre la idea de convidar-vos, a vosaltres i a les vostres dones, a fer una estada tan llarga com ens vingués de gust en un bon hotel i, com si fóssim personatges boccaccians, expliquéssim històries en les sobretaules del migdia. Com que la majoria, segurament amb bon criteri, vau dir que no seria possible perquè no tots us podríeu prendre dues o tres setmanes lliures d’obligacions paternoavials al mateix temps (jo no hi havia pensat en això, segurament perquè no he tingut fills), amb gran dolor del meu cor vaig haver de conformar-me inicialment a acollir-vos en aquest hotel un parell de dies. Us agraeixo l’esforç que heu fet per aconseguir de les vostres dones que us concedissin permís per deixar-les soles a casa, perquè això no és el mateix que fer només un dinar anual, com acostumàvem…
–Vinga, Sali, fes via, que ja sabem com hem vingut a parar aquí! –exclama en Galimany.
–Doncs faré via, ja que no has resolt el teu destret prostàtic. M’agradaria que acceptessiu la meva invitació a fer un dinar literari com el que avui ha servit perquè us féssiu una idea del que em proposava. Podria ser cada dijous en un restaurant de Barcelona fins que se’ns acabi la corda. Jo diria que això és viable i serà el més semblant possible al que jo volia. Si hi esteu d’acord, com espero, la setmana vinent o l’altra puc emparaular una sala en un restaurant de la Barceloneta, per tal de rememorar la primera retrobada. Ja us trucaré per dir-vos quan i quin. Bé, això si hi esteu d’acord.
Ningú s’hi oposa, i un estentori “Visca el nostre amfitrió!” d’en Galimany marca l’inici de diferents converses dels comensals, que en obrir en Joan Salinas les portes del menjador se’n van anant tot xerrant animadament.

Una mica de (pre)història

La trobada a què havia fet referència l’amfitrió havia consistit en un sopar celebrat gairebé una vintena d’anys abans. En aquella ocasió, setze dels vint-i-tres components de la XXIV promoció de l’EAE que havien acabat l’aprenentatge el 23 de març de 1959 –set altres alumnes no havien finalitzat la seva formació per diverses raons– s’havien trobat en un restaurant de la Barceloneta. Eren els que hi havien pogut anar dels localitzats per dos emprenedors exalumnes que volien recuperar el costum de sopar plegats almenys un cop a l’any, com havien fet tres o quatre vegades després d’acabar l’aprenentatge i abans que les circumstàncies els anessin duent per camins diferents. Els nous sopars de germanor s’havien repetit quatre vegades, fins que l’encarregat d’organitzar el següent va fallar, de manera que entre el 1991 i el 2005 no hi van haver trobades. En aquest darrer any, un altre cop els dos entusiastes organitzadors de reunions moderadament bàquiques van aconseguir engegar-ne una nova tanda, aquesta vegada de dinars, donada la condició de jubilats o prejubilats de la majoria d’excompanys; se n’hi van aplegar una vintena.
L’EAE era l’Escola d’Aprenents Elizalde, més exactament Escuela de Aprendices de la Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A., una societat integrada en l’Instituto Nacional de Industria en l’època en què la XXIV promoció va fer l’aprenentatge. L’escola havia estat fundada l’any 1941 per iniciativa de Carmen Biada Navarro, besnéta de Miquel Biada (l’impulsor de la construcció del ferrocarril Barcelona-Mataró, primer de la Península), vídua d’Arturo Elizalde Rouvier i presidenta del consell d’administració de la societat Elizalde, S.A., una indústria constructora de motors d’aviació.
Hereva d’altres indústries lligades al nom Elizalde, aquesta societat havia estat constituïda per Carmen Biada el 4 de juny de 1927 conjuntament amb els seus fills Arturo i Salvador. Per fer d’enllaç entre l’empresa i l’Arma Aèria va ser designat pel Govern el capità d’aviació Julio de Rentería, un tècnic aeronàutic experimentat, el qual havia d’exercir les funcions de conseller delegat i gerent.
A l’inici de la guerra civil espanyola, la fàbrica va ser confiscada per les autoritats republicanes i durant el conflicte va ser dirigida per la Comissió d’Indústries de Guerra. A la finalització, l’empresa Elizalde va ser retornada als anteriors propietaris i va continuar la producció de motors d’aviació. L’11 de desembre de 1949, Carmen Biada va morir i els seus fills Salvador, Arturo, Antonio, Rafael, Pedro i Miguel la van heretar. Hi tenien diversos càrrecs a l’empresa sota la direcció transitòria de Julio de Rentería, fins que l’11 de desembre de 1950 el Govern va decretar-ne la integració en l’INI i a partir del 27 de desembre de 1951 va prendre l’esmentat nom d’Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A. (ENMASA).
La formació en l’EAE en l’època en què hi va cursar estudis la XXIV promoció durava quatre anys i comprenia classes teòriques de diverses matèries en les aules escolars i pràctiques en els diferents tallers de les dues factories de l’empresa. Les classes de teoria començaven l’1 de setembre i acabaven el 18 de juliol; la formació pràctica era contínua. A la finalització del període lectiu es passava de curs si la nota obtinguda era superior a 6,1 (sobre 10); si estava entre 3,1 i 6 es repetia curs; una nota inferior comportava l’acomiadament. En aquella època, per ingressar-hi calia estar autoritzat pel pare o tutor, haver fet els 14 anys, superar un examen d’aptitud i un reconeixement mèdic, estar batejat i certificar l’afiliació al Frente de Juventudes. Hi havia alguns criteris de preferència, com ara ser fill de treballador de l’empresa, de militar o de membre d’un dels cossos policials.
Al començament de la jornada es feia una estona de gimnàstica premilitar que oscil·lava entre dos i tres quarts d’hora. En acabat, hi havia les classes teòriques, que amb algunes variacions segons l’època solien ser de les matèries següents: aritmètica, àlgebra, geometria, trigonometria, geometria descriptiva, dibuix, física, química, mineralogia, metalografia, tecnologia mecànica, racionalització del treball, geografia general i d’Espanya, història d’Espanya i gramàtica espanyola. La dificultat era creixent en cada curs. Evidentment, no hi podien faltar les classes de doctrina catòlica, impartides per jesuïtes, ni les de formación del espíritu nacional, per falangistes.
En acabar les classes teòriques, els aprenents passaven als diversos tallers i departaments (entre altres, els de tractaments tèrmics, forja, torns, modelistes, pintura, polidors, banys electrolítics, laboratori metal·lúrgic, laboratori químic, planxisteria, diverses seccions de mecanitzats, ajustament, muntatge, oficina tècnica, magatzem, etc.), segons la destinació que havia decidit la direcció de l’escola, destinació que es canviava periòdicament en un lapse de tres a sis mesos durant els dos primers cursos; al tercer, la destinació era fixa, triada pels alumnes per ordre de qualificació i segons les places disponibles en el moment de l’atribució. En acabar la formació, els aprenents passaven a ser operaris de tercera.
En l’època en què els components de la XXIV promoció de l’EAE van fer l’aprenentatge, els alts càrrecs de l’empresa eren en general militars; Salvador, Arturo, Rafael, Pedro i Miguel Elizalde també hi ocupaven càrrecs directius importants, per raó de la seva condició de propietaris anteriors a l’absorció per l’INI.
Aquests Elizalde eren la cinquena generació de la nissaga, que s’havia iniciat amb un fugitiu de l’anomenat Règim del Terror instaurat a França per Robespierre durant la Revolució Francesa al final del segle XVIII. Arribat al País Basc clandestinament, aquest home va canviar el seu nom pel de Juan Elizalde (elizalde, en euskara, vol dir “al costat de l’església”). D’Espanya va aconseguir passar a Cuba, s’hi instal·là, es va casar i va tenir un fill que va anomenar Salvador, el qual també va anomenar Salvador el fill que va tenir. Aquest darrer, establert a Matanzas, va treballar en qualitat d’enginyer als ferrocarrils cubans, una empresa en què participava el navilier i comerciant d’origen mataroní Miquel Biada, qui havia fet una fortuna considerable a Veneçuela i s’havia instal·lat a Cuba vers el 1820 arran del triomf de Simón Bolívar al continent. A Cuba va ser un dels promotors de la construcció de la línia de ferrocarril La Havana-Matanzas. Quan Cuba va aconseguir la independència, el 1898, les famílies Biada i Elizalde se’n van anar i es van establir a Catalunya, on Miquel Biada havia estat el principal promotor del ferrocarril Barcelona-Mataró, inaugurat el 28 d’octubre de 1848.
Salvador Elizalde s’havia casat amb Amalia Rouvier Elizalde, una seva neboda de família benestant que li va donar un únic fill, Arturo, nascut a Matanzas el 31 de març de 1871, el qual temps a venir heretaria els béns del seu pare i una part dels de la família Rouvier, entre ells el palauet del carrer València de Barcelona que duu actualment el nom de Casa Elizalde. Establert a Barcelona, es va casar amb Carmen Biada, besnéta de Miquel Biada.
L’any 1910, Arturo Elizalde, que era enginyer, va constituir amb els seus cunyats Miquel i Rafael Biada una societat anomenada Biada, Elizalde y Compañía, orientada al naixent sector de l’automòbil. Van començar amb la fabricació de recanvis per a motors i posteriorment van ampliar el seu camp a la reparació de vehicles i la representació de diverses marques. L’any 1913 van decidir emprendre la fabricació d’automòbils i Arturo Elizalde va dissenyar i construir un prototip que seria el primer vehicle de la marca, el BE Tipo 20. L’any següent es va iniciar la fabricació en sèrie, però l’automòbil no va tenir gaire acceptació i els germans Biada van abandonar la companyia, de manera que Arturo Elizalde va decidir de continuar el negoci en solitari i el 21 de maig de 1915 va fundar l’empresa Arturo Elizalde, Fábrica Española de Automóviles.
Aquesta vegada va reixir, i entre la seva fundació i 1927 la fàbrica va produir diversos models de vehicles i va aconseguir èxits comercials i esportius notables, sobretot entre 1919 i 1924, fins al punt que alguns models van rebre autorització per ser anomenats amb l’anagrama de la reina Victòria Eugènia (RVE) i el rei Alfons XIII va encarregar un vehicle de la marca per al seu ús particular. La casa va fabricar també vehicles de transport pesant, entre ells uns camions que van ser utilitzats en el desembarcament d’Alhucemas, en la guerra del Rif del 1925.
Les inquietuds d’Arturo Elizalde el van menar a interessar-se per l’aeronàutica. En el transcurs de la Guerra Europea, va concebre la idea de fabricar motors d’aviació. Ell i el seu germà Salvador van dissenyar-ne un, de 100 CV de potència, i el van provar amb èxit en un banc de proves improvisat i en un avió Farman II. Van iniciar-ne la producció, però el 1919 es va enfonsar el mercat d’aquests motors perquè va ser saturat pels excedents de guerra. Aquest mercat, per als Elizalde, no es va recuperar fins al 1924, quan el general Echagüe va signar amb ells un acord de compra de tots els motors disponibles i un compromís de comprar-ne de nous, destinats a l’aviació espanyola. Elizalde va adquirir la llicència de fabricació del motor francès Lorraine, de dotze cilindres i 450 CV de potència, refrigerat per aigua, del que ja tenia començada la producció.
Però Arturo Elizalde Rouvier es va morir el desembre de 1925 quan gestionava a París la compra d’unes altres llicències de Lorraine per tal d’ampliar la gamma de motors d’aviació de manera que la firma pogués afrontar la crisi dels sector de l’automòbil espanyol causada per l’aixecament, el 1922, de les barreres arancelàries que el protegien de les importacions. El cop de la mort del fundador va ser enfrontat amb determinació per la vídua, Carmen Biada, la qual va decidir continuar el negoci amb els seus fills Arturo i Salvador, per a la qual cosa el 4 de juny de 1927 es va constituir Elizalde, S.A., firma orientada exclusivament a la fabricació de motors d’aviació, com ja havia quedat dit.
En l’any 1955, quan els components de la XXIV promoció d’aprenents van ingressar en l’EAE, s’hi editaven dues revistes periòdiques: E.A.E., Escuela de Aprendices de la Empresa Nacional de Motores de Aviación, S. A. i Sirio. La primera era semestral i impresa tipogràficament, i per a cada número la direcció de l’escola triava tres alumnes que en constituïen el cos de redacció. Venia a ser la revista oficial de l’escola. Sirio, que duia el nom d’un motor de set cilindres en estrella que acabava de superar una prova de mil hores continuades de funcionament, era una revista ciclostilada a tres colors amb un propòsit d’aparició mensual que rarament s’aconseguia. El cos de redacció el constituïa un nombre variable d’alumnes no inferior a tres, amb caràcter permanent per un període aproximat de dos anys i supervisats en teoria pel professor de formación del espíritu nacional. Com a mínim dos dels redactors havien de ser dibuixants, ja que tots els treballs publicats, de temàtica molt variada, generalista, anaven il·lustrats. Els membres de la redacció havien de compaginar el treball en les revistes amb els estudis a l’escola i les obligacions laborals als tallers.

 

Petita (pre)història d’en Santa i altres (pre)històries

 

En Santa i en Velarde estan a l’apartament de l’hotel El Montanyà que els ha assignat l’amfitrió, Joan Salinas, perquè en havent deixat el menjador que havia aplegat tots els exalumnes han començat a rememorar records comuns i han decidit acabar la jornada tot xerrant tranquil·lament en la sala d’estar i menjador de l’apartament, format aquest per dues habitacions dobles, una cuina, un bany complet i un lavabo a més de la peça esmentada.
En Santa era anomenat així per imperatiu patronímic i circumstancial: es deia Santiago-Eugeni Santasusagna i Santamaria, havia nascut i residia al carrer Santa Teresa de Santa Maria de Palautordera i mentre va fer l’aprenentatge a l’Elizalde s’allotjava de dilluns a dissabte a ca uns oncles que vivien al carrer de Santa Caterina de Siena, prop del Palau Reial de Pedralbes. El normal és que els companys l’haguessin anomenat Santi o Santasusagna, però amb tanta santa en els cognoms i els domicilis, va ser inevitable la imposició del motiu esmentat.
–Hòstia, Santa, encara em recordo del riure que em va entrar quan vas donar la teva filiació sencera en la revisió mèdica i com vaig dir-te que si havies de fer-te targetes de visita amb els dos cognoms i les dues adreces necessitaries que fossin desplegables… Sempre he tingut curiositat per això de Santiago-Eugeni, trobo que és un nom compost no gaire corrent.
–Coses dels avis, noi. Saps?, el meu avi patern es deia Santiago, com el seu pare i el seu fill, i es va entestar a posar-me aquest nom. El bon home, segons que em van dir, no comptava amb què el meu avi matern era tan tradicional com ell i no menys tossut. Es deia Eugeni com el seu pare, el seu avi i el seu rebesavi i havia posat Eugènia a la seva pubilla, filla única, i jurava i perjurava que no deixaria que aquest nom es perdés ja que havia de suportar que ho fes el cognom. De manera que després de moltes discussions que diuen que van ser més aviat agres, per tal que no es trenquessin les relacions familiars es va acordar posar-me aquest bonic nom compost que he d’arrossegar. Ara, tot i la salomònica solució, els meus avis van viure sempre picats, i si no hagués estat per la intervenció pacificadora de les àvies, qui sap com podia haver acabat la relació entre ells. Eren molt del morro fort, gent d’aquella del Montseny que es manifesta força ferèstega…
–Però no vius a Santa Maria, oi?
–Hi tinc casa, la que vaig heretar dels meus avis materns… Sóc fill únic, com la meva mare, deu ser una cosa genètica… Però visc a Barcelona… sol.
–I això? Ets vidu? No tens fills?
–No, no sóc vidu, la dona em va deixar i no havíem tingut fills.
–Noi, em sap greu.
–Vés què hi farem… Va ser una història surrealista…
Tots dos callen una estona. Finalment, en Santa continua:
–Saps?, vaig deixar l’empresa després que finalitzés el contracte que havíem de signar per fer el soldat a l’aviació (ja saps, aquell contracte que ens obligava a romandre-hi cinc anys). L’ambient del Departament Tècnic m’ofegava…
–Jo em pensava que era el millor lloc de la casa.
–Segurament, però no m’hi trobava a gust, jo en el fons era molt intolerant i em costava molt de pair les petites i inevitables misèries humanes… I després jo mateix… En fi, quan vaig adonar-me que no faria res de bo a l’empresa em vaig posar a estudiar anglès com un boig i vaig començar a buscar alguna feina que em permetés de viatjar per l’estranger. T’estalviaré una llarga i feixuga història de provatures i et diré que la feina de representació que vaig trobar a la darreria dels anys seixanta em va dur a conèixer una noia als Països Baixos de la qual em vaig enamorar perdudament. Ens vam casar el desembre de 1970 i vam establir-nos a Delft, entre altres raons perquè tant la Marija com jo érem uns admiradors incondicionals de Vermeer.
–Vermeer?
–Sí, Jan Vermeer, un pintor del segle XVII que hi va néixer i viure. Per poc que hagis vist pintura europea, has hagut de veure el retrat d’una noia embarassada que llegeix una carta. Duu una falda marró i una brusa blava que li arriba als malucs per damunt de la falda. Està dreta de cara a un finestral que no es veu i per on entra una llum suau i càlida. A la paret del fons hi ha un mapa i a la part de la cambra que es veu hi ha dues cadires de cuir tenyit de blau i una taula amb un llibre a sobre… L’has hagut de veure per força, aquest quadre, el tractament que Vermeer hi fa de la llum l’ha transformat en una mostra que hi figura en la majoria de les enciclopèdies i històries de l’art europeu…
–Ara hi caic, tens raó, Vermeer de Delft… Si l’Isla ens n’havia parlat, a l’EAE… Ara em ve al cap la imatge, ens n’hi va ensenyar una reproducció…
–Jo vaig quedar-me absolutament enamorat d’aquella noia de la pintura, i la primera vegada que vaig haver d’anar a Amsterdam em vaig arribar al Rijksmuseum només per veure-hi directament Noia llegint una carta, aquell retrat sublim… No tinc paraules per descriure’t la impressió que em va fer… I saps una cosa? Crec que em vaig enamorar de la Marija perquè em va semblar idèntica a la noia del retrat…
”Bé, continuo. Durant tres anys les coses ens van anar força bé, tots dos treballàvem en feines suportables i força ben pagades, de manera que de tant en tant fèiem una escapada a Amsterdam per visitar principalment el Rijksmuseum i contemplar una estona Noia llegint una carta. No cal dir que també fèiem visites a altres llocs no tan sants, no sé si m’entens…
–Oi tant, Santa; tothom coneix la fama d’Amsterdam.
–Home, en aquell temps no crec que la coneguéssiu tant, a Espanya; recorda que estic parlant dels primers anys setanta, la gent encara viatjava poc per Europa i la censura i la repressió moral hi eren encara molt dures. Franco era viu, i l’ambient al país no era precisament d’allò tan agradable, hauries de recordar-te’n. Aquella mena de mitja apertura politicocultural que van batejar com el espíritu de febrero, amb Arias Navarro com a cap del govern, va ser l’any 74, després de la mort de Carrero Blanco el desembre anterior. Me’n recordo bé, d’això, perquè va coincidir amb el principi dels meus problemes, tot i que jo em vaig creure que el que començava era una vida sexual d’allò tan excitant i divertida. A hores d’ara, aquí tothom ha vist pel·lis porno, i coses com l’intercanvi de parelles aparentment no criden molt l’atenció, al menys a Catalunya; però en aquells anys… La llibertat sexual que hi havia als Països Baixos em va xocar moltíssim, l’exhibició pública del cos femení que es feia en alguns llocs em va sobtar d’allò més. La Marija era molt lliberal i molt llançada en qüestions sexuals; de fet, al principi de la nostra relació em va acoquinar la seva manera de practicar el sexe. Si no hagués estat per la seva semblança física amb la noia del quadre, em sembla que no hauria arribat a casar-m’hi… El cas és que de tant veure pel·lis porno (hi anàvem junts a veure’n), em va anar entrant la dèria de veure-la cardar amb un altre home, més aviat de veure-la sent cardada per un altre home. Moltes vegades, mentre fèiem l’amor, la imaginava ajaguda al llit o en un sofà, rebent abandonadament les carícies d’un altre home i essent penetrada… Aquestes fantasies cada vegada eren més bèsties i vaig començar a explicar-les-hi quan cardàvem. Li descrivia amb tot luxe de detalls les escenes que imaginava i li demanava si li agradaria ser penetrada per diversos homes alhora, si li agradaria que jo hi participés, i de mica en mica va començar a assentir quan li demanava si li agradaria fer-me una fel·lació mentre un o dos homes la penetraven, per separat i alhora. Ella també va començar a demanar-me si m’agradaria estar al llit amb més d’una dona…
”En resum, que un dia vam decidir de provar en un club d’intercanvi de parelles. Aquell dia la cosa no va ser gaire reeixida. Vam trobar una parella que ens va fer el pes, però quan ens vam anar per separat a les habitacions, ni jo vaig passar dels petons amb la noia ni la Marija va anar tampoc més enllà d’unes quantes carícies amb el noi. No obstant aquest fracàs, un altre dia vam tornar-hi i amb una altra parella vam aconseguir arribar a practicar el coit. La noia era molt bonica. Recordo especialment els pits, ferms i ben formats; tenien les arèoles llises, molt suaus al tacte dels llavis i d’un color bru clar amb la vora una mica més fosca, del mateix color del mugró, que no era ni massa gran ni massa petit, de manera que semblava que els pits estiguessin coronats per una petita diana on dirigir la mirada, les mans i la boca. Era molt experta, i de seguida va aconseguir que em relaxés; sabia utilitzar molt bé els llavis i la llengua i mostrava amb molta malícia les seves formes realment atractives: va ser un bon polvo per part seva i no sé si jo vaig estar a l’açada. Bé, segur que no. Ara, el seu company, pel que em va dir la Marija, també era un bon expert i ella va quedar molt contenta del tractament… i amb ganes de fer-s’ho amb mi, perquè en arribar a casa vam tenir una sessió de sexe com mai abans n’havíem tinguda cap: tres vegades em va fer córrer, una cosa que no havia passat mai fins aleshores.
”Vista l’experiència, vam acordar que repetiríem com a mínim un cop al mes. Dit i fet però abans, perquè dues setmanes més tard vam tornar al club, vam trobar la mateixa parella i vam tornar a fer l’intercanvi amb resultats satisfactoris i amb un gloriós fi de festa domèstic. Però quan ja havíem repetit les trobades dues vegades més, em va començar a picar la curiositat quant a com seria fer-ho els quatre plegats, i a la trobada següent ho vaig proposar. Amb relativa sorpresa per part meva, a tots els va semblar bé, de manera que ens vam anar a una habitació i allà vam fer totes les combinacions fornicatòries possibles, llevat de la d’home amb home. Realment, veure la Marija penetrada per l’home mentre la noia li llepava els pits, li xuclava els mugrons i li menjava la llengua em va excitar molt, tant, que vaig ejacular sense ni tocar-me-la, enmig de les riallades dels altres tres. Val a dir que vaig ser àmpliament rescabalat d’aquella diguem-ne humiliació. Una cosa, però, sí que em va cridar l’atenció: la Marija i aquella noia van tenir una rebolcada que enriu-te’n de les que hagis pogut veure en una porno. És clar que quan van arribar a l’orgasme, simultàniament per cert, l’altre i jo vam rematar la feina amb un clau d’allò més apassionat, cadascú amb la parella de l’altre.
”El que va passar aquell vespre hauria d’haver-me alertat, però jo estava tan encegat amb les experiències tingudes que només pensava a repetir. La Marija i jo vam anar al club dues vegades més i hi vam muntar aquella mena de ménage a quatre, però quan un mes més tard li vaig dir de tornar una altra vegada, la Marija em va contestar que no li venia de gust. No hi vam tornar més; amb una excusa o una altra, la Marija sempre refusava de tornar-hi. A més, va començar a mostrar-se més reticent a fer l’amor i els nostres encontres sexuals van anar distanciant-se progressivament, fins al punt que podia passar tot un mes sense que fèssim l’amor. Vaig començar a sospitar que tenia un embolic amb algú de la feina, i en els moments de més suspicàcia vaig arribar a pensar que potser es veia amb el noi amb què havíem fet intercanvi al club. Mirava de treure-m’ho del cap tot dient-me que en qüestions de sexe teníem prou confiança per explicar-nos mútuament qualsevol afer, que si ella se n’anés al llit amb algú altre m’ho explicaria; al cap i a la fi, no seria més fort que les trobades al club.
”Finalment, em va pujar la mosca al nas i li vaig demanar què passava, si és que cardava amb algun altre tio que li feia més peça que jo, si és que es trobava amb aquell follador magnífic del club. La seva resposta em va enfonsar, va deixar la meva autoestima de mascle sota mínims: s’ho estava fent amb la noia del club, s’havien enamorat. I va aprofitar l’avinentesa per dir-me que em deixava, que se n’anava a viure amb ella. No t’ho creuràs, però això va ser el 20 de novembre de 1975. Cony, sembla que la meva vida amb la Marija estava marcada pels esdeveniments polítics a Espanya: m’hi vaig casar coincidint amb el consell de guerra de Burgos, aquell que van muntar per jutjar una colla d’etarres acusats de l’execució del Melitón Manzanas, vam començar l’intercanvi de parelles coincidint amb la de Carrero i em va deixar quan Franco va petar definitivament… Amb el temps, la Marija i aquella noia es van casar. Jo no he tornat a emparellar-me més i he restat sol des d’aquell 20 de novembre fatídic per a mi i magnífic per al país. L’11 de setembre de 1977 vaig venir a Barcelona per prendre part en la manifestació i aquell dia vaig decidir regressar a Catalunya. Com que no volia tornar a Santa Maria de Palautordera, vaig buscar pis a Barcelona i el vaig trobar a Gràcia, prop de la plaça Rovira. M’hi vaig instal·lar el 23 d’octubre, el mateix dia que va arribar en Tarradellas de l’exili, vés quina altra coincidència històrica, i hi visc sol.
En Santa es calla, i durant una bona estona tots dos homes romanen en silenci. Finalment en Velarde diu, amb una veu poc audible, com si parlés per a ell mateix:
–És molt dur, viure sol.
–No és fàcil, no; però quan tinc urgències als collons, les resolc amb una puta ben xamosa que em faci una feina acceptable… Ara, he de dir-te que com les que em feia la Marija, mai més me n’han fet cap de tan bona. Les altres urgències, les econòmiques, no les conec: Santa Maria i la Seguretat Social proveeixen. I de salut no vaig malament i que duri. Però deixem les tristors: a tu com t’ha anat, la vida?
–Bé, d’aquella manera… No em puc queixar: he anat fent, sumant la meva pensió i la de la dona arribem al dia 25 sense angúnies, no tinc cap malaltia seriosa a part de la hipertensió, només totes aquelles punyetes de reumes, artrosis lleus, fallades de memòria, problemets de vista… Què més es pot demanar, en aquestes alçades?
–Sí noi, la vida és un viatge iniciàtic cap a la mort, primerament a passes curtes i després a tota brida. Amb la dona t’ha anat bé, pel que sembla.
–Mira, ens vam comprometre fa 44 anys i en fa 42 que ens en anem junts al llit, i encara conservem la capacitat de discutir. Què més es pot demanar? Bromes a banda, la veritat és que m’ha anat molt bé, encara funcionem al llit sense necessitat de Viagra. Ui, perdona…
–No passa res, home, només faltaria… I fills?
–Dos, un noi i una noia, feliçment casats, com es diu.
Un altre cop es queden pensarosos. Al cap d’una estona, en Velarde diu:
–Perdona, Santa, no em diguis res si no et ve de gust, però m’ha cridat l’atenció que no has esmentat els noms d’aquella parella holandesa.
–Perquè els vaig esborrar de la meva memòria, els vaig voler oblidar, m’hi vaig entestar a oblidar-los perquè me’n feia mal la remembrança. Suposo que avui tu has fet de psiquiatre involuntari, tot escoltant-me; realment, no sé per què t’he clavat aquest rotllo, però m’ha anat bé. Te’n recordes del temps en què vam estar a les oficines, al carrer València?
–Ara sóc jo, qui no vol recordar, Santa; vaig tenir algunes experiències que no vull evocar. M’estimo més parlar del temps que vaig estar a Verificació, a la factoria de Sant Andreu.
–I doncs?
–Home, amb don Arturo em divertia més. Hi arribava més o menys a la mateixa hora avançat el matí, cap a les onze. Hi entrava per aquella porta gran, gris, que donava accés a la nau de tallers i se n’anava tot seguit a la part on hi havia les màquines de precisió, aquella que es mantenia a temperatura constant, a 20 graus, on estava en Moyano.
–Sí, vols dir la secció de Metrologia.
–Això, Metrologia. Don Arturo tenia el despatx allà dins i jo el podia veure, des de la taula on teníem els marbres, a través de les finestres que hi havia a la paret que separava Metrologia de la nau.
”Cada dia hi feia el mateix, don Arturo. En arribar, seia a la seva taula, mirava els papers que li havien deixat i en acabat sortia a la nau, s’interessava pel que teníem entre mans els verificadors, feia un tomb per algunes seccions de la nau, tornava al seu despatx i seia un altre cop a la taula. Una estoneta més tard, recolzava un braç a la taula i el front a la mà, i quan el cap lliscava cap endavant i els dits enretiraven cap al clatell la boina que duia posada permanentment, sabies que s’havia adormit. No fallava mai.
–De don Arturo s’explicaven moltes coses sucoses, oi? Em sembla que era molt missaire.
–Sí, i tant. Al seu despatx tenia un retrat de Pius XII dedicat. Tinc entès que va ser un dels organitzadors del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona i que era membre del patronat o l’entitat que fos que va promoure la construcció d’aquella barriada que van anomenar Viviendas del Congreso… A propòsit d’això, em van explicar una anècdota que vés a saber el que té de certa. Em van dir que un tal Wagner, un operari d’un dels tallers, no recordo quin, li va anar a demanar una recomanació per a l’adjudicació d’un dels pisos de les Viviendas, i don Arturo li va dir que no podia fer res. “¿Pero sabes qué puedes haser tú, Wagner?”, diuen que li va dir. “Puedes resar a la Virgen del Carmen y seguro que te ayudará”. M’agradaria haver vist la cara del Wagner… Recordo una altra anècdota. Sembla que algú li va anar a demanar ajuda per algun problema econòmic i que l’home li va contestar, poc més o menys: “Ay, problemas, problemas… Mi hijo sí que tiene problemas, que nesesita un millón para un negosio y no lo encuentra”… Curiosament, era un home que semblava que col·leccionés cotxes. Recordo que el primer Citroën dels anomenats Tiburón que vaig veure va ser el seu; també el vaig veure muntat en un PTV, crec que es deia, una mena de Biscuter amb pretensions… Jo diria que el vaig veure conduir cotxes de quatre o cinc models. A Verificació fèiem conya: “Pobresitos los ricos, los problemas que tenemos, que cuando se nos llena el senisero nos hemos de comprar otro coche”…
–Però tinc entès que no era mal tio, que no tenia la mala llet d’alguns dels seus germans…
–No, no era mal home; en certa manera podríem dir que era una mena de sant. A mi em va defensar un parell de vegades, una per dir-me que si m’havia equivocat en una verificació era senyal que treballava, perquè els únics que no s’equivoquen mai són els qui no treballen; l’altra va ser un cas més complicat que m’hauria costat un disgust gros.
–I això?
–Nosaltres verificàvem tots els utillatges, tant els construïts a la casa com els fabricats fora; de fet, deus recordar que la secció es deia Verificació d’Utillatges. Jo vaig haver de verificar un de fet per servir de base per mecanitzar l’allotjament del precremador de les culates del P-11. Aquestes culates venien de la foneria de metalls lleugers propietat de don Rafael, l’anomenat Bufa, per allò que sempre anava bufant com un brau.
–Sí, em recordo d’ell; dirigia el taller de muntatge de motors, si no m’equivoco.
–Sí, em sembla que sí. Aquestes culates venien foses de manera que l’allotjament del precremador ja era buit i només calia mecanitzar-lo per ajustar-hi el precremador. El cas és que quan es van muntar els primers motors, es va trobar que no fucionaven perquè el raig de gasoli del precremador no anava a parar on tocava. Van fer les averiguacions corresponents i es va arribar a la conclusió que l’utillatge estava malament, donava una inclinació errònia a la culata. Es va formar un Cristo i tot apuntava que jo era el culpable, de manera que em vaig haver d’espavilar i mirar d’esbrinar què havia passat, perquè jo estava segur que havia fet bé la meva feina. I hi vaig tenir molta sort, perquè en el taller que mecanitzaven les culates jo tenia un bon amic que em va explicar que quan van haver de fer la feina es van trobar que el forat que venia d’origen estava desviat i no es podia mecanitzar bé. L’encarregat del taller devia tenir por de dir-ho a don Rafael, o alguna otra cosa devia passar, perquè van decidir calçar l’utillatge per sota i desviar-lo de manera que el forat es pogués mecanitzar. Amb el que no van comptar va ser amb el fet que així el motor no funcionaria.
”Gràcies a la confidència del meu amic vaig poder demostrar que l’utillatge estava bé. Don Arturo, brandant l’Excalibur de la meva demostració, va anar per tota la fàbrica defensant l’honor de la secció de Verificació d’Utillatges, dels seus operaris i d’aquest servidor en particular.
–I com va acabar, l’afer de les culates?
–Com tantes altres coses defectuoses fetes als tallers particulars dels quefes: les van reparar a l’empresa i llestos. El Mauri et pot explicar amb més detall el que va passar, que em sembla que va ser un dels que van fer l’apanyo a la màquina de puntejar petita.
–Has dit que els caps tenien tallers particulars. N’estàs segur, d’això? Jo en vaig sentir a parlar alguna vegada, però no vaig conèixer directament cap cas.
–Home, te n’acabo de dir un, la foneria del Bufa. Però com a mínim n’hi havia un altre, de quefe propietari de taller particular, el senyor Masiá, un dels caps del departament de Coordinació. Ho sé perquè una vegada vaig verificar un utillatge procedent d’un taller exterior que va resultar defectuós. Quan vaig comunicar a l’encarregat el resultat de la verificació, em va dir que l’utillatge l’havien fet al taller del senyor Masiá, i que li demanés què havíem de fer. Quan li vaig explicar el cas, aquest senyor em va dir que pasés l’utillatge a un operari del qual no recordo el nom per tal que el reparés. “Ah, y sin abrir boletín de trabajo, que lo haga con un boletín de inacción”, em va dir. O sigui, que en comptes de quedar-se l’andròmina per reparar-la al seu taller, va fer que la reparessin a la fàbrica. No cal gastar molta imaginació per concloure que va facturar i cobrar l’utillatge com si hagués sigut bo.
”Per cert, tinc entès, o això deien almenys, que aquest senyor era militar i que cobrava la nòmina de l’Empresa i la percepció d’oficial de l’Exèrcit corresponent al seu grau. Si a les dues fonts fixes d’ingressos hi afegeixes els guanys que li devia donar el seu taller…
–Sí, no devia ser poca cosa. A mi també m’ho havien dit, que els caps que a més eren militars cobraven de les dues bandes.
–No era pas incompatible, en aquells temps. No sé si ara ho seria, no sé si la llei d’incompatibilitats ho contempla.
–Ni jo. Però no m’amoïna gaire; ja saps que feta la llei, feta la trampa, i si mires cap al camp de la política ja veus el que passa.
–No cal mirar cap als polítics: això de fer el viu impregna de fa segles la cultura hispana des del més gran al més petit, des dels venedors ambulants més estripats fins als banquers més lluïts. La picaresca va ser un invent hispà i el país sencer és un immens i irredimible patio de Monipodio.

Conte contat, no és acabat – 2

Segona trobada (16 d’agost de 2007)

 

Els components de la XXIV promoció de l’Escola d’Aprenents Elizalde que s’han aplegat en un menjador reservat del restaurant Salamanca de la Barceloneta estan prenent les copes posteriors al discret àpat que els han servit. En Galimany i en Santasusagna parlen i tothom els escolta.
–El conill ha de ser fet, però tendre –diu en Galimany–. Cal que la seva carn sigui aromàtica i sobretot ferma, però no gens estellosa i amb el greix just. N’admet moltes preparacions. Hi ha una variant molt atractiva del mar i muntanya: conill a l’antiga amb cloïsses i musclos oberts al vapor, sobretot amb el marisc curosament netejat de filaments, que no hi hagi ni un pèl. No li cal cap salsa si el conill és tendre i sucós i el marisc fresc.
–Pues a propósito de almejas y mejillones –hi intervé l’Antoñito–, recuerdo un chiste que me explicó un amigo andaluz. Cuentan que el cura de un pueblo estava adoctrinando a tres o cuatro adolescentes de cara a cómo habían de comportar-se cuando se echasen novia. “Habéis de respetar-la mucho”, decía. “No tenéis que andar toqueteándola como si fuese una guitarra; todo el contacto que tenéis que tener es cogerla de la mano y como mucho, como mucho, para expresarle vuestro cariño, podéis darle un beso en la mejilla.” Y entonces saltó uno de los chavales: “¡Ezo, ezo, en l’armejilla!”.
Quan el riure general minva, en Santa demana:
–I de la vedella, Gali, que me’n dius? No t’agrada?
–Ah, les tendres vedelletes… Però mira, curiosament i sense menystenir el filet ni la culata, la part que més m’agrada de la vedella és precisament el conill, tan tendre i melós; la llengua també m’agrada força, però, i tampoc no li faig fàstics al pit i cap de costella, ni molt menys.
–Així doncs, si hem de jutjar pels teus gustos, jo diria que les figues et deuen fer molt el pes.
–Les figues, amic meu, m’agraden madures, però no massa; que estiguin en el seu punt de sucositat, que no comencin a agrejar. Verdes, les trobo un pèl aspres i per fruir-ne cal amorosir-les amb algún suc, potser maridar-les com es diu ara amb un vinet que les posi al punt, i treballar-les d’una manera adequada amb la quantitat de calor suficient. Quant a les figues seques, amb un bon tractament que els retorni una mica d’humitat, flexibilitat i tendresa poden donar força satisfaccions. Jo, la veritat, trobo que amb un conill fet al punt i un parell de figues no hi cal res més per quedar feliçment satisfet.
–I quantes vegades a la setmana t’agradaria fruir-ne?
–Les que pogués… o em deixessin.
–És clar… I ho puc entendre, noi, perquè això és com cobrar la pensió: et passes tot un més esperant-ho, quan ho fas et quedes més o menys satisfet i l’endemà voldries repetir.
–I això quan no és com cobrar les pagues extres, que en el millor dels casos hi has d’esperar cinc mesos, oi Gali? –hi afegeix en Salinas.
–O a la resurrecció de la carn, com passa en algun cas, oi Sali? –contesta en Galimany.
–Bé doncs –talla en Salinas–, si els senyors Gali i Santa han acabat la seva dissertació gastronomicofornicatòria, jo demanaria que fessiu atenció a la lectura del conte d’avui, que al cap i a la fi és l’excusa o el motiu per haver dinat aquí. Els propietaris del restaurant han accedit a reservar-nos aquest menjador tota l’estona que vulguem, i els dos cambrers que hi restaran faran com aquells criats que surten a les sèries de televisió britàniques tipus Arriba y abajo: no sentiran res del que direm, només allò que els diguem directament, i estaran amatents a omplir-vos les copes situats d’una manera ben discreta on la seva presència es faci com aquell que diu imperceptible.
–Podies haver dit insensible –fa en Galimany.
–Podia, però confeso que no m’ha vingut al cap aquest sinònim d’imperceptible. Avui repetirà lectura en Caamaño, perquè curiosament també és seu el conte que jo havia triat en l’intent de classificació que us vaig anunciar fa quinze dies. De manera que sense més preàmbuls, Jordi, aquí tens el teu original (passeu-li-ho, si no us molesta) i comença a llegir, sisplau. Avui no tenim faristol, de manera que hauràs de fer la lectura des d’aquí on estàs o, si t’ho estimes més, pots venir al cap de taula.
–No caldrà –diu en Caamaño mentre s’aixeca–; em penso que tots em veuran bé.
–I et sentiríem millor si alcessis una mica més la veu –crida un dels comensals que es troben més lluny d’ell.
–Perdona, procuraré no oblidar-me d’això.
I amb una veu més audible, comença a llegir:

El novè cercle infernal

Temps era temps, però no gaire, a un poble català hi havia un capellà, un sant –un sant dels d’abans, deien els fidels–, que va finir. Arribat a les portes del Cel, va veure una figura resplendent, un home gran amb els cabells i la barba llargs i blancs com la neu, amb una clau molt grossa penjada del cinyell. Com que no tenia cap dubte que aquest home era sant Pere, s’hi va apropar i el va saludar:
–Déu vos guard, sant Pere.
–¿Filiación? –va contestar el sant.
–D’això… sóc el pare Tal i Tal, rector de la parròquia de Fruitsant, d’Osona –va contestar el mossèn, un pèl desconcertat.
–¡Oye, tú, háblame en cristiano! –va fer sant Pere.
–Jo… jo… és que tinc el llatí una mica rovellat, i si no us sap greu… –El pobre mossèn se’n feia creus, no entenia res.
–¿No te he dicho que me hables en cristiano? ¿Qué pasa, ya no hay respeto, en la tierra? A ver: ¿de dónde eres?
–Yo… esto, de Frutosanto, en la comarca d’Osona, de Osuna, quiero desir, a Catalunya. –L’espant del capellà era ja més que evident.
–Con que de Cataluña… No aprenderán nunca, estos polacos. ¿Que no sabes que aquí, en el Paraíso, no admitimos fenicios? Hala, venga, vete al Infierno.
El pobre rector va fer el camí de baixada cap a l’Infern demanant-se quin dels seus pecats podia ser la causa d’aquesta damnació. Per molt que rebuscava en la seva consciència, i tenint en compte que havia mort després d’haver-se confesat molt sincerament i haver rebut l’absolució, no trobava en quina ocasió podia haver comés el pecat imperdonable que esmenta el Nou Testament; ni tan sols era capaç d’imaginar-se quin podia ser, aquest pecat imperdonable.
En arribar a les portes de l’Infern, un diable uniformat de carrabiner de duanes el va demanar alguna cosa, o algunes coses, en diverses llengües. El mossèn no n’entenia cap i cada vegada estava més astorat. Finalment, el dimoni va parlar per un intèrfon amb algú, i poc després es va obrir una porta estreta que hi havia al costat de la portalada principal i va sortir un homenet amb els trets físics d’un negre (cabells molt arrissats, nas ample i curt amb narius grosses, llavis molsuts), però blanc, que es va dirigir cap al mossèn, se’l va dur una mica a part i li va demanar:
–No deveu pas ser català, vós?
–Sí que en sóc, de català. Gràcies a Déu que algú parla la meva llengua, ni que sigui a l’Infern –va fer amb un sospir d’alleujament el capellà–. I vostè, que n’és, de català?
–No, no. Jo sóc… era, vull dir, cubà. Bé, en realitat era un esclau d’un ingenio a Cuba, m’hi portà de l’Àfrica un negrero que després Sa Majestat el rei Alfons XII féu marquès.
–Però tu no ets pas negret, fill meu! –va exclamar el mossèn.
–No, ara no, però ho era. No heu sentit mai allò que expliquen d’un negre a Cuba que deia “Quién fuera blanco, aunque fuese catalán”? Doncs jo sóc aquell negre.
El mossèn va obrir uns ulls com unes taronges.
–El cas –va continuar el blanc negre o el negre blanc, vés a saber– és que l’amo m’enxampà jugant amb una de les seves mulates, no sé si m’enteneu, i manà que em pengessin. Com que era molt bona persona, em demanà quin era el meu desig postrer. I jo, una mica més atabalat del que és convenient, no sé si per manca de costum de dur corbata, vaig deixar anar “Quisiera ser blanco, aunque fuese catalán”, i l’amo, amb una gran riallada, em digué que no m’amoïnés, que la meva petició seria ben acollida on corresponia. Quan vaig despertar-me després d’aquell mal de coll insuportable, em trobí directament a l’Infern, i el manaire que s’havia fet càrrec del meu cas em digué que el meu desig havia estat considerat una petició de càstig prou carregada de seny com per ser qualificada de procedent i, per tant, mereixedora d’atorgament. I heus-me aquí, blanc i català de cap a peus.
El mossèn va començar a senyar-se per manifestar la seva estupefacció, però l’homenet li va fer un gest negatiu amb el cap, tot dient:
–Compte! Això està molt mal vist, aquí. I, a més –va afegir en veu baixa i amb un to confidencial–, vigileu el llenguatge, que se us ha escapat un “Gràcies a Déu” que aquí sona fatal, com un renec d’allò tan gros, ben bé una blasfèmia.
El diable duaner va fer un gest imperatiu i l’homenet s’hi va apropar tot conduint d’un braç el capellà. Després d’un interrogatori molt formalista i detallat, com correspon a una duana ben gestionada, en què l’exnegre va fer d’intèrpret, el diable va lliurar a l’excubà i ara català un bitllet i va obrir la portalada principal per tal que el català de soca-rel i el sobrevingut entressin a l’Infern.
Us estalviaré, per excessivament cruel, la descripció dels vuit cercles cada vegada més terribles i endinsats en l’avern que tots dos van travessar fins que finalment van arribar a la seva destinació: el novè i més enfonsat dels cercles infernals.
L’excubà i ara català homenet va dirigir-se ben decididament cap a una porta on es podia llegir un rètol que deia: “Presidència i Conselleria en Cap”. Abans d’obrir-la, però, va advertir al capellà:
–Ara tingueu molt de compte amb el que dieu. Penseu que aquest lloc està separat de qualsevol altre, i els qui s’hi troben no ho saben pas, això, i es pensen que quan vulguin podran sortir-ne i relacionar-se amb la gent d’altres llocs; però no ho podran fer mai. Vós sou un dels pocs damnats que ha estat autoritzat a saber-ho, i potser aquesta és la part més cruel del vostre càstig. Així doncs, prudència i vigileu el que dieu.
Aleshores el neocatalà va tustar la porta i quan va sentir un “Entreu” amb un to molt marcat d’optimisme la va obrir i va indicar al mossèn que hi entrés. Es van atansar tots dos a una taula, i la secretària que hi seia al darrere, vestida de pubilla, va prendre el bitllet, el va llegir i va dir finalment al capellà:
–Bé, vista la recomanació tan favorable que fan en favor vostre, el Molt Honorable President Josep-Lluís Carod-Rovira us rebrà immediatament.

 

Com dues setmanes abans al Montanyà, la concurrència aplaudeix i victoreja quan en Caamaño, amb una inclinació de cap, indica que el conte s’ha acabat. Hi ha, però, un comensal que no aplaudeix. I quan en Salinas hi convida a opinar, és el primer a parlar.
–Manyo –diu–, he de manifestar-te que no m’ha fet gens de gràcia aquesta brometa sobre en Carod, trobo que és una falta de respecte que no es mereix. Bé, en realitat em penso que ningú no es mereix que se l’enviï a l’infern, ni que sigui fictíciament, però encara menys una persona que dedica la seva vida a defensar Catalunya.
–Home, Pujolet, la veritat és que jo no volia de cap de les maneres faltar a ningú, i encara menys a en Carod. De fet, em cau força bé, ni que sigui només perquè l’home sembla que creu en allò que diu. En realitat, i després de tot el munt d’escarafalls que es van manifestar a Espanya amb la visita a Perpinyà, la corona d’espines a Terra Santa, allò dels Jocs Olímpics a Madrid i les seves manifestacions públiques en general, vaig pensar que ell d’alguna manera estava més que condemnat a l’infern, tot el fictíciament o simbòlicament que vulguis, per part de tots aquests que mentre veuen la palla nacionalista en els ulls dels catalans són incapaços de veure’n la biga en els seus. Per dir-ho més clar: generalment, els qui hi posen més fúria en rebutjar i condemnar el sentiment nacional dels catalans són, precisament, els més furiosament nacionalistes castellans, o andalusos, o extremenys o el que sigui, arrecerats sota el nom d’espanyols, i allò que consideren dolent, forasenyat i anacrònic en els catalans és precisament el que ells llueixen i practiquen amb orgull. Estic segur que més d’un d’aquests ultramuntans militants no li faria fàstics a la idea d’enviar ben realment a l’altre barri en Carod.
–Com als catalans en general, si poguessin –hi intervé en Salinas–. Jo m’estimo més parlar del conte, però. Per extensió, hi veig la idea que una bona part dels nostres compatriotes, simbolitzats pel senyor vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, estan mentalment tancats en un lloc d’on no es pot sortir, una mena d’infern desconnectat de la realitat, on s’alimenten d’anhels de consecució de fites inabastables, una situació similar a la de Sísif, tot empenyent la roca de la independència muntanya amunt per veure només que quan està a punt d’arribar al cim, li rodola de nou muntanya avall.
–Ui, Salinas –fa en Galimany–, que em sembla que aquesta analogia de Sísif donaria per a unes altres consideracions no gaire bones pel que fa als catalans…
–Consideracions que pots deixar per a un altre dia si et sembla –talla en Salinas.
–Si em permeteu –hi intervé en Mauri–, jo voldria dir alguna cosa pel que fa a en Carod. Al llarg de la meva vida he conegut un munt de predicadors, i el senyor Carod-Rovira em fa la mateixa impressió; vull dir que em sembla un idealista que predica la benaurança del cel a què Esquerra ens conduirà i que la seva il·lusió nacionalista li fa perdre de vista que el regne dels cels nacional, la parusia catalana, no ha arribat…
–Encara –diu en Pujol.
–Precisament. Anava a dir que en Carod ensopega en això, que a vegades actua com si Catalunya fos independent i la realitat dels fets li clava plantofada. Es va equivocar en això de l’anada a Perpinyà per ingenu, perquè no vull pensar que el mogués la supèrbia de pensar-se que és més del que és; es va equivocar deixant que en Maragall li fes la brometa de la corona d’espines, tot i que comprenc que el va enganxar per sorpresa i que això el va impedir de reaccionar com calia, i s’ha equivocat diverses vegades perquè no ha mesurat bé l’abast ni la transcendència del que diu o fa, perquè no capta bé l’entorn, no té clar quin és el nínxol ecològic en què es troba.
–Ben al contrari, senyor Joan Mauri Comes; en Carod té les idees molt clares, hi veu molt més enllà del que et penses, i si no ja ho comprovaràs ben abans de les properes eleccions generals…
–És possible, senyor Miquel Pujol i Mas; però la impressió que jo tinc és que li passa com als visionaris en general, que són bons per proposar fites però dolents per menar la gent a aconseguir-les, són bons ideòlegs i governants maldestres. En un altre terreny i en un altre grau, li passa una mica com li va passar al pobre Xirinacs, que al cel sia: no és d’aquest món.
La menció d’en Xirinacs provoca un munt de comentaris. La notícia de la seva mort havia saltat als mitjans de comunicació el diumenge anterior.
–Si m’ho permets –continua en Mauri tot alçant la veu per tal de fer-se sentir–, voldria parlar-te una mica d’aquest lluitador “profeta”, com l’ha qualificat el teu il·lustre tocayo
–Homònim has de dir –interromp en Galimany–, que tocayo és castellà.
–Uf, em sembla massa gramatical –fa en Mauri– ; si no et molesta, jo continuaré dient tocayo.
–Doncs hauràs de canviar la i grega per una de llatina que faci de semiconsonant, i serà un invent d’allò tan galdós.
–Què hi farem. I si m’ho permets, miraré de dir el que volia d’en Xirinacs. Jo, com moltíssims altres, vaig votar-lo quan es va presentar a les eleccions a senador l’any 77. Diumenge, tot llegint els diaris, vaig rememorar alguns fets de la seva trajectòria política, com ara la seva oposició a la vinculació entre l’Església i l’Estat que va fer patent amb diverses vagues de fam, o els empresonaments que va patir entre el 1972 i el 1975. Jo recordo haver-lo vist davant la porta de la Model, quan durant més d’un any i mig cada dia s’hi estava dotze hores dret a l’altra vorera del carrer, tot demanant l’alliberament dels presos polítics del franquisme…
–Vas a parlar molt d’aquest capellà suïcida amic de l’ETA? –salta en Vidal–. ¿No n’has tingut prou amb en Carod-Rovira, un altre bon amic dels etarres?
Llavors esclata un clamoreig de protestes i intercanvi de retrets, principalment entre en Pujol, en Mauri i en Vidal, els més abrandats. Una bona part dels comensals fan comentaris com ara “Au, va, que no som polítics”, “No us baralleu, que no és el Parlament, això” o “Vinga, deixeu-ho estar”. Algú altre surt amb un “Feu l’amor i no la guerra” que és reblat per en Galimany amb un sonor “Que se besen, que se besen”. Finalment, en Salinas mira de tallar el guirigall.
–Si us plau! Si us plau! –crida, i després amb veu encara prou alta per imposar-se–: Si parlem tots alhora no ens entendrem. Per aquest camí no anem enlloc. No és que no ens poguem interrompre, no cal dir-ho; però el que no podem fer és parlar tots alhora. De manera que us demano que respecteu al màxim els qui parlin i no estaria de més que qui vulgui parlar demani la paraula. D’acord que això no és el Parlament, però som massa colla perquè no ens calgui una mica d’ordre.
Com que en Salinas percep senyals d’assentiment en uns quants comensals, continua:
–Doncs si no hi ha cap objecció, miraré de fer de moderador i repartiré els torns d’intervenció.
–Ja se sap, qui paga mana –fa en Galimany.
En Salinas se’l mira sense dir res, i un moment després, quan el silenci comença a fer-se incòmode, diu:
–Mauri, si et ve de gust continuar amb el que deies d’en Xirinacs…
–M’estimaria més escoltar d’en Vidal alguna cosa més que improperis, que argumentés la seva posició, si és que pot.
–I tant, que puc. En primer lloc, et diré que no hi havia presos polítics quan en Xirinacs s’hi estava davant la Model, tothom que estava a la presó havia comès delictes penats per la llei amb presó…
–Home, Vidal…
–Deixa’m parlar. No has dit que volies arguments? En segon lloc, Xirinacs era capellà, no? Indigne de ser-ho, però al cap i a la fi havia estat ordenat…
–Però havia deixat el sacerdoci, Vidal.
–L’orde sagrat confereix caràcter, com el baptisme i els altres sagraments. Ell podia deixar d’exercir de sacerdot, però no podia deixar de ser-ho; hauries de conèixer millor la doctrina de l’Església, Mauri.
–Potser la conec millor que tu; però no ho discutiré ara, no en tinc pas ganes.
–En tercer lloc, si em deixes continuar, manifestaré que és molt clar que es va suïcidar i així va cometre un dels pecats imperdonables que quan les coses eren com Déu mana li hauria costat ser enterrat fora de sagrat. I en quart lloc, ell mateix es va declarar amic de l’ETA d’una manera inequívoca. Resumidament, va ser un individu indigne de qualsevol consideració per part dels homes de bé i no mereix que parlem d’ell ni un minut més. I pel que fa a en Carod-Rovira, em repugna sentir parlar d’un home capaç de negociar amb l’ETA que no mati a Catalunya i que ho faci a la resta d’Espanya. Si no fos per la indigna submissió de Zapatero als nacionalistes, al seu talante, que no és cap altra cosa que debilitat davant els enemics de la Constitució, a hores d’ara aquesta gent d’Esquerra Republicana no cantarien gall ni gallina. Fixa-t’hi bé el que et diré: mai com amb els governs del Partit Popular ha estat afavorida Catalunya, perquè el PP té una idea molt clara del que convé a Espanya i per tant a totes les seves regions; els dirigents del PP no seran mai com els socialistes, corruptes i enemics de la llibertat. Recorda en Felipe Gonzàlez: mai a la història d’Espanya no hi ha hagut tanta corrupció com quan ell i el Guerra manaven, ni tanta guerra bruta contra l’ETA. I ara, en Zapatero dirigeix tot un procés de desintegració de l’Estat i per tal de manar és capaç de vendre’s Espanya a trossos; mira només com claudica davant els terroristes bascos. I va ser ell qui va consentir que en Xirinacs no complís la pena ferma de presó dictada pel tribunal que el va jutjar i que s’havia guanyat en declarar-se amic de l’ETA. Et diré una cosa, Mauri, i faries bé de tenir-la en compte: només el PP defensa l’ordre constitucional en política i allò que interessa de debò a la gent en l’ordre social.
–Has acabat, Vidal? –demana en Pujol.
–Podria continuar, però em vénen basques només de pensar en aquesta gent que tant admireu.
–Basques de l’ETA? –fa en Galimany. Tothom riu i en Vidal envermelleix perceptiblement. Abans que aquest pugui reaccionar davant la facècia d’en Galimany, en Pujol diu:
–Doncs ara voldria parlar jo si en Mauri em cedeix el torn.
–Endavant, Pujolet, la paraula és teva –fa en Mauri mentre mira de reüll en Vidal, que sembla congestionat però que no fa senyal de voler parlar.
–Em sap greu, Vidal, però ara et toca aguantar-te i sentir parlar d’aquesta gent que dius. Tu t’oblides que Xirinacs va ser senador dues legislatures amb una més que notable quantitat de vots (va estar entre els quatre candidats més votats) i proposat per al Nobel de la pau tres vegades; t’oblides que va ser pacifista declarat; t’oblides que va deixar la política activa i el sacerdoci perquè era un home conseqüent amb allò que creia i proclamava; t’oblides que quan ja tenia 65 anys i havia deixat la política de primera línia i el sacerdoci, va doctorar-se en Filosofia, després d’una brillant carrera de llicenciatura en què va obtenir matrícula d’honor en totes les assignatures.
”Quant a això d’amic de l’ETA, jo vaig estar al Fossar de les Moreres l’11 de setembre del 2002 i hi vaig sentir directament el que va dir en Xirinacs. Recordo que va fer una referència a Gandhi (que ell tenia com a mestre) en el sentit que la persona que creu en la no violència no pot ser neutral en un conflicte violent i que ha de ser amiga de l’agredit i enemiga de l’agressor, i llavors es va declarar enemic de l’Estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna. I no has de perdre de vista, Vidal, que Xirinacs, com tants altres, considerava que Euskadi estava sotmés per la força de les armes a un Estat que practicava la guerra bruta contra el poble basc. Xirinacs va dir algunes coses que em van impressionar i que recordo gairebé literalment. Va dir que ETA i l’Estat es fan la guerra, però amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles, va dir, i va afegir que ell havia estat a la presó amb gent d’ETA amb ungles arrencades. Va dir també que ETA no tortura, que mata els que considera els seus enemics, però no tortura i que en canvi, Lasa i Zabala van morir torturats, i que ETA posa bombes en llocs on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa.
–Vés-te’n a pastar fang! –exclama en Vidal. I en Mauri, abans que aquest continuï o en Pujol contesti, diu:
–Home, Pujol, que els atemptats de l’ETA no tenen cap justificació possible. Ja em diràs si l’Hipercor era un objectiu militar o si allò d’en Miguel Àngel Blanco no va ser tortura…
–Jo no defenso les accions de l’ETA, Mauri, em limito a explicar el que va dir en Xirinacs. Però no estaria de més que penséssim en la guerra bruta.
–Per la qual els màxims responsables estan pagant.
–Sí, però menys, i no tots, Mauri.
–Tot i això, jo no trobo acceptable de cap de les maneres la via violenta per diguem-ne resoldre els conflictes polítics.
–No, si jo hi estic d’acord; però vull deixar clar el que el mateix Xirinacs va dir, perquè la campanya mediàtica dels de sempre va deformar la realitat i va aconseguir que se li fes un judici que… Mira, recordo que en la seva defensa, que vaig conèixer per un amic, Xirinacs va dir que no creia que fos delicte fer feina d’historiador, descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys i comparar-la amb unes altres guerres. També va dir que eren els tancs espanyols els que ocupen el País Basc i que cap arma basca no vol conquerir Espanya.
–Apa, ja en tinc prou, aneu-vos-en a la merda! –crida en Vidal, mentre s’aixeca i se’n va del restaurant.
Tothom roman silenciós, ningú no reacciona, només en Salinas fa un gest com si volgués aturar en Vidal, però hi desisteix. El primer a reaccionar és en Mauri, que diu com si no hagués passat res:
–Home, Pujolet, no em negaràs que el mossèn exagerava; la darrera vegada que a Espanya van sortir els tancs al carrer va ser el vespre del 23-F, i qui va donar l’ordre va ser expulsat de l’Exèrcit i empresonat. En aquest país, em sembla, ja fa anyets que la dialèctica de la paraula ha substituït la del puny i la pistola. Per la via de la política es poden aconseguir uns canvis que no aconsegueix la violència.
–Noi, no ho veig tan clar, jo. En Llach, en un vers d’una de les seves cançons, esmenta els “nous garrots sota forma de lleis”. I jo em sento colpejat moltes vegades per aquests garrots, i no veig que Catalunya sigui lliure si no és per posar el llit de franc i pagar el beure. Tant de bo els polítics catalans fossin la meitat de patriotes i valents com ho va ser en Xirinacs. Ell ha manifestat que la seva mort ha estat un acte de sobirania. Mira –diu mentre treu la cartera de l’infern de l’americana i n’extreu un retall de diari–, tinc aquí el que va declarar. –Fa una petita pausa per crear expectació, i llegeix–:
“En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies!
”He viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure perquè jo estic en vosaltres, amics!”.
–Sí –fa en Mauri–, reconec que impressiona. Però fixa-t’hi en una cosa: ell diu que s’allibera, però es lleva la vida a causa de la seva submissió a una idea. Vull dir que va viure i va morir esclau de les seves idees, de la seva idea de pàtria, de la seva pàtria.
–Potser sí, Mauri –hi intervé en Galimany–; és possible que tinguis raó, però d’alguna manera tots som esclaus de les nostres idees, dels condicionaments biològics i socials. Jo em penso que cal que hi hagi gent com ell que proposi ideals i apunti objectius. Al meu entendre, els polítics, a més de bons gestors com es diu ara, han de ser dirigents, han d’aportar a la gent que els ha triat un projecte de societat i de país que enganxi… No vaig estar mai d’acord amb les tesis d’en Xirinacs, sobretot perquè em semblava un visionari massa fora d’aquest món, d’aquest temps, i em penso que els seu fracàs de fa uns anys, em sembla que el 2000, quan es va plantar a la plaça de Sant Jaume per romandre-hi demanant la independència de Catalunya com va estar-se davant de la Model demostra clarament que no hi tenia cap recolçament significatiu. En el sentit de coses d’un visionari diguem-ne moderat, a mi m’agradaven les maragallades, i tant de bo se n’hagués sortit en el seu intent de convèncer els socialistes de transformar Espanya en un estat federal o quasifederal. Recordo que Unamuno va demanar en un article periodístic a l’avi Maragall que els catalans catalanitzéssim Espanya. Pobre Unamuno, quina vista! Ja veieu en què ha quedat l’intent del nét. Per això m’ha fet gràcia (una gràcia triste, permeteu-me la paradoxa) que el Manyo ens hagi posat als catalans, amb en Carod al front, tancats en un infern desconnectat de la realitat, del món de més enllà de Catalunya. I per cert, Pujol, en Llach no deia “nous garrots sota forma de lleis” sinó “barrots”.
–Gali –fa llavors en Caamaño–, per tal de defensar en Pujolet, et diré que no sé què és pitjor, si les garrotades o la manca de llibertat. Quant al meu conte, em permeto de dir-te que jo pensava més aviat en els catalanistes de desperta ferro i bon cop de falç que en els catalans en general, sobretot perquè som molts els catalans de primera generació que no veiem les coses com en Carod-Rovira, per esmentar-ne un prototip.
–Doncs com passa moltes vegades, el que has escrit se t’ha escapat de les mans i hi va més enllà d’on tu volies.
–No m’ho sembla pas; però no ho discutiré.
–No ho discutim, doncs. Però digues-me: no t’agradaria una Catalunya integrada en una república federal?
–Amb totes les nacions d’Espanya?
–Més aviat penso en una mena de Federació Ibèrica que inclogués Portugal, i en el benentès que les comarques catalanes sota administració francesa també són Catalunya i que Euskal Herria comprèn també el País Basc francès.
–Home, doncs posats a demanar, m’agradaria més una Confederació Ibèrica semblant a l’Helvètica, si podia ser. Però em temo que no hi haurà mai una Tercera República, ja no et dic res si havia de ser federal o confederal. Jo em penso que és gairebé impossible que un estat amb més d’una quarantena de monarques esdevingui un ens polític caracteritzat principalment per l’alternança de persones en la magistratura màxima, la participació popular en els afers públics i la negociació en les decisions administratives.
–Què vols dir, amb això de més de quaranta milions de monarques, Manyo? –demana en Salinas.
–Deixeu-me que provi d’argumentar el que he asseverat. Si jo tingués estudis, podria avançar una hipòtesi o fins i tot proposar una tesi a favor de la meva afirmació; però com que no en tinc, no estic en condicions de presentar cap treball estadístic, recerca històrica, estudi sociològic o enquesta política que sostingui la meva argumentació.
”Tinc, però, això sí, ulls i orelles, uns instruments prou útils si hom conserva la memòria i una part del cervell malgrat el seu ja considerable nombre d’anys, el transcurs dels quals, d’una altra banda, li ha permès recollir una casuística prou acceptable i al meu entendre significativa.
”Aquesta experiència acumulada em fa, doncs, afirmar que “Estepaís” té el nombre de monarques absoluts més elevat del món; potser no els quaranta-sis milions d’habitants que diuen que té, però no crec que li’n faltin gaires. Vegem quins són els trets definitoris dels monarques absoluts i si són aplicables a la gent.
”Primer: Creuen que tenen dret a governar absolutament per raó de naixement i decisió divina. Per exemple, i cenyint-me només a Europa, la monarquia britànica té per lema “Déu i el meu dret”, un Lluís no sé quants francès va afirmar “L’Estat sóc jo” i un Borbó hispànic va ser un paradigma de l’absolutisme il·lustrat. Doncs bé: en aquest país, centenars, milers, segurament milions de ciutadans diuen que fan les coses “por mis cojones”, versió popular, em sembla, de “L’Estat sóc jo” i per tant “es fa la meva voluntat tant sí com no”. Per aconseguir-ho, tots els mitjans valen: si cal, “navajazo y asunto arreglao”. En un altre ordre de coses, per tal d’apujar el nivell de responsabilitat i representativitat, recordeu com vam sentir dir a un ministre que allò del transvasament de l’Ebre seria “un paseo militar”.
”Segon: Creuen que estan per damunt de les lleis. Hi ha una obra teatral, em sembla que de Zorrilla, que es titula Del Rey abajo, ninguno, on la trama vol mostrar que l’única persona no subjecta a la llei és el monarca. És fàcil comprovar com moltíssims ciutadans actuen com si les lleis no fossin amb ells. Es poden posar molts exemples, però em limitaré a l’observança de les normes de trànsit: estic fart de veure com molts conductors se salten semàfors i se’n fumen dels senyals de trànsit, especialment de les limitacions de velocitat, perquè controlen, segons ells; en unes altres paraules, perquè les normes no s’han fet perquè ells les compleixin.
”Tercer: Creuen que poden fer sempre allò que els vingui de gust. No cal recordar el dret de cuixa, que si el tenien els senyors feudals no cal ni esmentar el rei; però tots sabem com una derivació del dret diví pel que fa a la governació era, i potser encara és, un dret absolut a passar per damunt del que calgués per tal d’obtenir qualsevol cosa que els vingués de gust. I així es comporten molts i molts ciutadans, especialment de la generació jove, aquella que encara busca pis. Per cert, diuen que volen un pis per emancipar-se, i en molts casos no sé de quina emancipació parlen, ja que fan tot el que volen i vés amb compte de demanar-los-en explicacions; com no volen que els demanin explicacions jovencells que amb prou feines tenen borrissol al llavi superior i noietes amb pits que són encara com furóncols que fan el que els surt de les immadures gònades.
”Quart: Tenen servidors que els fan totes les feines. No cal detallar-ne res, només cal que hi pensem, per exemple, en quelcom de quotidià, com ara el fet que els caigui alguna cosa a terra: de seguida el servidor de torn la recollirà; i és clar, ben naturalment el monarca llençarà o deixarà caure el que li faci nosa, talment com fan milers de ciutadans que deixen la merda per allà on passen: si ells són els reis de la casa i el servidor domèstic (normalment la mare) recull tot el que deixen per terra o mal endreçat, no voldríeu pas que es molestessin a dipositar la merda en els llocs avinents i adequats, oi? Aneu a fer un tomb per qualsevol jardí o parc públic: segur que trobareu algun banc de seure voltat o cobert, o les dues coses alhora, de llaunes de beguda, gots de plàstic i restes de menjar encara que al seu costat o a un parell de metres hi hagi una paperera. Ah, le Roi Soleil ja té servidors que ell paga, segons diu, perquè recullin la merde que deixa als seus jardins de Versalles.
”No continuaré; podria posar més exemples definitoris de l’absolutisme monàrquic imperant, però començo a estar fatigat i em sembla que hi ha prou indicis per concluir que serà impossible portar a la democràcia republicana un nombre tan alt de reis i reines.
Un seguit d’intercanvis d’opinions i converses múltiples es desferma quan en Caamaño es calla. En Salinas s’espera una estona abans de demanar que li facin atenció.
–Vejam –diu–, algú vol afegir algun comentari al conte del nostre pesimista, irònic i sarcàstic company?
–A mi m’agradat el conte en conjunt –diu en Santasusagna–, molt en la mateixa línia d’escepticisme i ironia del de fa quinze dies, i em sembla que el Manyo s’ha quedat definitivament instal·lat en la desconfiança vers el gènere humà…
–Home, no tant –l’interromp en Caamaño– només vers el gènere humà hispà, si em permets la precisió. La resta del gènere humà no la conec; però si m’he de guiar pel que ens arriba, potser sí que acabaré essent un escèptic incurable pel que fa al gènere humà.
–Anava a dir –continua en Santasusagna– que m’ha cridat l’atenció la condemna afegida que rep el capellà: tenir coneixement de la realitat. Això és un càstig, Manyo? No diuen que la veritat ens farà lliures?
–Jo més aviat penso com en Larra o qui fos que va dir allò de “Si quieres ser feliz como me dices, no analices, muchacho, no analices”. O dit més popularment: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.
–Podies haver dit “D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol” –fa en Galimany.
–Hauria pogut si hagués sabut el refrany català, noi, dispensa’m. Ara, per contestar a en Santa: el coneixement de la terrible situació en què es troben els damnats catalans, incomunicats de la resta del món, autoenganyats per la confusió dels seus desitjos amb la realitat, no pot sinó afegir aflicció a la que ja comporta la terrible condemna al més pregon dels inferns. Si em permets el paral·lelisme, no hi ha res de més dur que saber que amb Espanya no tenim res a fer, que no podem ni podrem deslliurar-nos d’aquest jou i, a sobre, veure que hi ha catalans que es pensen que la independència no només és possible sinó que la tenim a l’abast. Quant al coneixement com a font de dolor, és un tema filosòfic massa alt perquè jo pugui dir res que no siguin bajanades.
Un altre cop es forma un seguit de converses múltiples, fins que en Salinas decideix de donar per tancada la sessió.
–Bé, companys –diu–, com que sembla que no voleu preguntar res més al Manyo, li demanaré, per tancar la sessió d’avui, que ens expliqui, ni que sigui per sobre, què va moure’l a escriure aquest conte.
–Home, tot i que em sembla que a hores d’ara ja deu haver quedat prou clar, us puc dir que aquesta broma se’m va acudir en aquell període en què els catalans en general i els independentistes en particular vam rebre constants atacs des de la resta de l’Estat i des dels mitjans de comunicació madrilenys, especialment la COPE i els diaris afins al Partit Popular.
”En el conte, com heu pogut advertir, hi faig aparèixer diversos tòpics que com passa moltes vegades tenen un fonament real. Aquell sant Pere que demana al mossèn català que li parli en cristià, que el qualifica de polaco i fenicio i que l’envia a l’infern, no deixa de ser la personificació simbòlica d’individus que encara avui veiem a la televisió o sentim a la ràdio i que són hereus dels que no fa tant de temps, per exemple, cantaven “Bote, bote, bote, polaco el que no bote” amb el president del Real Madrid; d’aquells que qualificaven de fenicis els comerciants catalans fa una mica més de temps, o dels que quan jo era nen deien als catalanoparlants que parlessin en cristià o “en la lengua del Imperio” –l’espanyol, naturalment–, que segons ells venia a ser el mateix.
”De manera que jo, al llarg de tota la meva vida he sentit i he presenciat actuacions idèntiques en el fons i molt semblants en la forma a la que atribueixo a sant Pere en el conte, entre altres coses perquè una de les bajanades que he sentit o llegit més d’una vegada és que Déu parla en espanyol, idea que no em semblaria rebutjable si no fos perquè es fa servir habitualment per menystenir el català fins i tot en els serveis religiosos. No continuaré per aquest camí, perquè la conyeta que podria muntar seria considerable i no tinc gens de ganes de molestar als que de vosaltres us pugueu sentir ferits per una aparent manca de respecte cap a les vostres creences; una altra cosa és la meva intenció pel que fa als brètols que es consideren els únics fills d’aquest Déu que s’han fet a la seva imatge i semblança.
”Sí, però, referiré un parell d’anècdotes respecte d’això de què parlo. S’explica que en els anys cinquanta la còmica Mary Santpere era entrevistada per un locutor d’una emissora madrilenya anomenat Boby Deglané, molt famós, fins al punt que va tenir un cameo en una pel·lícula dels anys quaranta o primers cinquanta. Diuen que el radiofonista, fent-se ressó d’un dels tòpics que circulaven per la capital del reino, va dir a la Santpere, poc més o menys: “Mary, los catalanes, cuando habláis en catalán, parece que ladréis”. I segons la brama, ella li va contestar: “Pues no sé. Lo que sí que sé es que a los perros les ponemos Boby de nombre”.
”L’altra anècdota que us vull referir, va succeir més o menys cap a la mateixa època, i la va protagonitzar el meu pare, que llavors era taxista. Per alguna raó, va adreçar-se a un guardia urbà en català, i aquest li va dir: “Oiga usted, a mí no me ladre”. I al meu pare, que no era català de naixement i que sempre ens va parlar en castellà a mi i als meus germans, no se li va acudir res menys que contestar-li: “Y usted a mí, no me rebuzne”. Quan ens referia això a casa ens deia que va pensar que ja havia begut oli; estranyament, o potser perquè s’havia adonat com de fora de lloc havia estat la seva manera de parlar, el guàrdia li va dir “Va, circule, circule” i, com diu un sonet cervantí, “fuese y no hubo nada”.
”Un altre dels tòpics que evoco en el conte és allò que diuen que es deia a Cuba: “Quién fuera blanco, aunque fuese catalán”. Amb això es volia dir que la situació dels negres, esclaus encara o manumitits de feia poc i, doncs, en situació de pobresa i marginalitat, només era pitjor que la dels catalans, situats en el graó inferior de l’escalafó social dels blancs. Sens dubte, un reflex de l’actitud de les classes espanyoles dominants envers els catalans, arribats per fer fortuna a les Antilles molt després que els originaris de la resta d’Espanya, quan la prohibició que els catalans s’hi establissin a Amèrica que havia decretat Isabel la Catòlica va ser aixecada. I no tinc res més a dir.
–Doncs si ningú vol afegir alguna cosa –en Salinas mira els comensals i en advertir que ningú mostra cap intenció de parlar, continua–, donarem per acabada la sessió d’avui. Quant a la propera, em temo que haurem de fer un parèntesi, perquè ha sorgit un assumpte que em tindrà de viatge gairebé un mes. De manera que en principi podem quedar per al 13 de setembre; ja us en confirmaré la data i el lloc. I us puc anunciar que la cosa anirà de contes breus, de microcontes, es podria dir. Ho anuncio, perquè el que obrirà el foc fa només una pàgina; bé, no arriba ni a una pàgina, per ser més exacte. De manera que estaria bé que si algú resulta que en té d’escrits, de contes breus, posem d’un màxim de dues pàgines, podríem muntar una mena d’aplec del microconte. Bé, si en té d’escrits o si n’escriu algun durant aquest temps. Apa, fins a la propera sessió; mentrestant, porteu-vos bé i no feu cap malifeta.
Aquestes paraules donen pas a l’inici de diverses converses i a poc a poc i en petits grups, els comensals van deixant el restaurant.

Una mica de (pre)història

Els treballadors de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A. havien de dur una xapa enganxada a la roba de treball amb un número i una clau de colors que indicava a quina secció pertanyien, de manera que si es trobava algú fora d’ella sense justificació podia ser sancionat. Per sortir de la secció, calia dirigir-se a l’encarregat i demanar-li una xapa de les dues de què es disposava, la qual feia la funció de salconduit que permetia circular per anar a fer el que fos en un altre lloc; als vestidors i els vàters hi havia un vigilant que exigia li fos mostrada la xapa per deixar-hi entrar. En cas que calgués sortir de l’empresa fora de les hores d’entrada i sortida, l’encarregat havia d’omplir un justificant amb la indicació del motiu i el temps previst de l’absència, justificant que havia de ser visat pel departament de Personal i mostrat al porter a la sortida de la factoria. També calia mostrar al porter el contingut de la bossa, si se’n duia, en sortir.
Hi havia dos controls d’assistència i puntualitat: en entrar a la factoria i en arribar a la secció. El primer s’exercia mitjançant la fitxa que es marcava en un rellotge i corria a càrrec del departament de Personal, un empleat del qual recollia totes les no marcades cinc minuts després de l’hora d’entrada. Qui arribava amb un retard superior a cinc minuts havia d’anar a buscar la fitxa a Personal, on era amonestat. A més, perdia la prima de puntualitat setmanal i li era descomptat del salari l’import corresponent a una hora de treball; si el retard era superior a una hora, se li descomptava un dia. Els retards reiterats comportaven una sanció que podia anar de la suspensió de feina i sou fins a l’acomiadament.
El segon control de puntualitat l’exercia l’encarregat de la secció: el treballador havia de ser-hi a l’hora de començar la jornada; qui no hi fos, perdia la prima de puntualitat d’aquell dia. Així doncs, calia arribar a la factoria amb prou temps per canviar-se de roba i ser-hi a la secció abans que sonés el senyal de començament de l’activitat.
Hi havia un altre sistema de primes, en aquest cas, de productivitat. Totes les feines havien de fer-se en un temps màxim preestablert, calculat pels tècnics de manera diversa segons la complexitat de la feina i la possibilitat de seriar-la. Si s’aconseguia fer la feina en un temps inferior i amb la qualitat exigida, es guanyava una prima variable d’acord amb uns barems relacionats amb el temps estalviat. Per controlar això, s’utilitzaven uns anomenats butlletins en què es marcava l’hora de començament i d’acabament de la feina, en un rellotge que hi havia a la secció. Quan no es tenia cap feina assignada, s’obria un butlletí d’inacció, de manera que existia un registre de l’ocupació de cada treballador durant tota la jornada laboral.
La dels aprenents de l’EAE començava amb mitja hora com a mínim de gimnàstica. Fins que l’Escola va ser traslladada a la factoria nova de Sant Andreu, es feia als patis de la del passeig de Sant Joan i consistia principalment en una estona de marxa i cursa, una estona de sueca i una estona de salts de cavall, plint i alçada, fets d’una manera molt primitiva, amb batuda i caiguda al terra de ciment. Alguns dels salts es feien damunt d’una combinació de diversos instruments, de manera que resultaven llargs i arriscats. De fet, era una mena de gimnàstica premilitar. En el període d’aprenentatge de la XXIV promoció, hi havia dos instructors: Epifanio Gallego i Jaume Tomàs.
Epifanio Gallego, anomenat pels alumnes Epi d’amagat i senyor Gallego en adreçar-se a ell, era una institució en l’Escola, ja que hi va ser incorporat ben aviat després de ser fundada. Procedia de l’Exèrcit, on va arribar a brigada, i això es notava durant l’estona de gimnàstica no només per la metodologia sinó també pel llenguatge. No era estrany sentir-li cridar: “Os voy a meter una patada en el culo que os voy a mandar a la Luna, y no lo voy a sentir por el daño que os haré sino por el hambre que vais a pasar por el camino”, o “Lástima de veinte cerdos que podrían haber criado vuestros padres”, rematat amb un “Cabrones con erre, recabrones”.
Aquesta violència era, però, més aparent que real. Amb els aprenents dels dos primers cursos mostrava aquest tarannà, però amb els de tercer i quart solia manifestar-se més proper, i aprofitava les estones entre classes per a xerrar amb ells i fer-los confidències. Explicava que era d’origen molt humil, camperol, que procedia d’una família de destripaterrones, segons les seves mateixes paraules, i que el seu pare, com que ell era l’únic de la família que havia après a llegir i escriure, li deia: “¡Epifanejo, qué listo eres!”. I acabava dient: “Y yo qué otra cosa iba a hacer sino creérmelo”. De fet, l’home mirava de fer entendre als aprenents, a la seva manera, la importància de la formació i l’esforç.
Jaume Tomàs era ben diferent: jove, alt, ben plantat i un pèl fatxendós –al contrari que l’Epifanio Gallego, ja gran, més aviat baix i amb l’aspecte d’un pagès castellà tòpic–, a més de fer d’instructor de gimnàstica donava classes de geografia a primer en el curs 1955-1956. En la gimnàstica, s’encarregava del salt d’instruments. No acostumava a cridar, però els seus comentaris irònics feien més mal que els crits i els exabruptes del seu company i a l’hora de posar nota era molt més dur.
Després va fer una brillant carrera empresarial. Es va llicenciar en ciències econòmiques i, vinculat inicialment a l’empresa Gallina Blanca, va arribar a director general i president del holding familiar Agrolimen. Entre altres càrrecs, ha estat president del consell d’administració de Fira de Barcelona i conseller del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria i de Flamagas. La seva dedicació als negocis i a l’empresa familiar el va dur a ser un dels socis fundadors de l’Institut de l’Empresa Familiar i de la Fundació Nexia per al Desenvolupament de la Família Empresària. L’any 2003 va ser membre del Consell Social de la Generalitat de Catalunya i el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.
El senyor Gallego i el senyor Tomàs s’encarregaven també de la Secretaria de l’EAE i de supervisar el treball dels redactors i dibuixants de la revista Sirio. Aquest periòdic intern de l’Escola tenia una vocació generalista, de manera que s’hi publicaven articles de tota mena. Per exemple, el número 24, de febrer de 1957, inclou un editorial que recull un article de Tihamer Toth, bisbe de Verzprém (Hongria); un article de caire religiós “¡Muchacho! ¿Tú, luz del mundo?”; un article sobre l’exploració submarina signat per un alumne de segon curs; un altre de tecnologia, sobre broques, fet per un tècnic; una pàgina de curiositats amb notícies d’arreu del món; una biografia breu de Rimski-Korsakov signada per un alumne de quart curs; una anècdota atribuïda a Frederic II de Prússia; un article sobre Androrra i un altre sobre la travessia del rai Kon Tiki escrits per alumnes de segon; una pàgina de notícies amb una columna sobre el descobriment del tabac pels europeus; un article sobre l’entrenador del FC Barcelona Fernando Daucik, i una pàgina d’acudits.
La confecció de la revista demanava dels dibuixants molta habilitat, no només pel que fa a l’ús dels instruments de dibuix –una mena de punxons de punta arrodonida i uns altres consistents en un mànec rematat amb una rodeta oscada, de gruix diferent segons el traç que es volia aconseguir–, sinó també pel fet que calia casar bé els clixés corresponents a cadascun dels tres colors a què s’editava. No s’imprimia, però, a la fàbrica, sinó en una empresa anomenada Duplico, situada al carrer de la Canuda, que disposava de màquines ciclostiladores Gestetner.

Petita (pre)història d’en Pi i d’en Mauri

En Pi, en Santa, en Velarde i en Mauri estan a la porta de l’estació Barceloneta de la línia 4 del metro tot xerrant. Fa estona que s’acomiaden però no acaben mai de separar-se.
–L’altre dia –diu en Santa, tot dirigint-se a en Mauri– li comentava a en Velarde que tu devies de saber com va acabar allò de les culates del P-11 que venien malament de la foneria del Bufa.
–Ah, sí, jo mateix vaig adobar unes quantes. Res, vam mandrinar l’allotjament amb la màquina de puntejar petita de manera que l’eix quedés ben orientat i el forat perfectament cilíndric i d’un diàmetre que permetés encastar-hi una boixa fèrrica que es pogués mecanitzar a la mida adequada per posar-hi el precremador, i llestos.
–I no van tornar cap culata a don Rafael? –demana en Pi.
–Noi, ho dubto. Jo no recordo quantes culates vam reparar, però sospito que va ser tota la partida. Bé, cal que tinguis en compte que el motor encara no es fabricava en sèrie i per tant devia haver només les culates que calien per als prototips; al menys, això és el que em penso.
–Bé, companys –diu en Santa tot mirant l’hora–, jo hauria d’anar tocant el dos. Algú agafa el metro?
–Jo –contesta en Velarde.
–Jo m’estimo més caminar una estona per tal de fer baixar el dinar –diu en Pi–. Em ve de gust passejar pel parc, i com que vaig cap a la Monumental…
–M’hi apunto –fa en Mauri–. També vaig cap a aquella banda.
Finalment s’acomiaden i en Pi i en Mauri enfilen cap al parc de la Ciutadella pel passeig de Colom. Tot travessant el parc, gaudeixen de l’airet que finalment ha començat a bufar i que està refrescant una mica l’ambient aquesta tarda de mitjan d’agost, un agost que, sortosament, no ha estat tan calorós com el de l’any anterior.
Romà Pi i Sastre és anomenat pels seus condeixebles Trescatorze i alguns, amb una certa malignitat, també li diuen Desastre. Durant el primer curs de l’aprenentatge a l’EAE, Pi havia sorprès els seus companys per la seva memòria força superior a l’habitual i per la seva capacitat per a les matemàtiques. Entre d’altres habilitats memorístiques, era capaç de recordar i recitar per ordre i per ordre invers una llista llarga de noms llegint-la només una vegada. Solia dir als seus companys de curs que allò ho podia fer qualsevol, que només es tractava d’aplicar certs recursos mnemotècnics, que tenia truc i que ja els explicaria quin, però mai no ho va fer. Entre els seus números de circ hi havia el de dir de memòria els nombres primers entre l’1 i el 997 o bé fins a 200 decimals del nombre pi; això darrer, unit al seu cognom, li va valdre d’una manera inevitable el motiu de Trescatorze. Algú havia proposat dir-li Pitàgores, però aquest motiu no va arribar a quallar.
Sí que ho va fer el malnom de Desastre, tot i que en general els companys evitaven d’utilitzar-lo. Havia estat en Jaume Tomàs qui l’havia batejat amb aquest sobrenom, clarament injust, arran d’un incident desgraciat causat per una ingenuïtat d’en Pi; el concepte negatiu que s’havia format l’instructor va ser reforçat per una falta de traça innata per a les activitats gimnàstiques del noi.
L’incident a què s’ha fet referència havia tingut lloc en una de les classes. Durant el seu transcurs, en Pi s’havia aixecat bruscament, espantat i mirant de treure’s d’una butxaca de la granota alguna cosa que feia fum. Els més propers van poder veure que era una mena de paquetet de roba que semblava que es cremés. Després del comprensible ensurt general i de l’acció decidida del mestre per posar remei a l’incident, va resultar que en Pi havia tingut la ingènua idea de guardar-se en la butxaca un tros de sodi metàl·lic embolicat en un drap. Aquest metall s’oxida exotèrmicament en contacte amb l’aire i descompon l’aigua de manera violenta, fins i tot explosiva, i a l’Elizalde es mantenia dins d’oli el que s’havia d’utilitzar en alguns tractaments tèrmics. En Pi havia pensat que el drap en què l’havia embolicat seria un aïllant prou efectiu; com és evident pel que va passar, s’havia equivocat i el sodi havia reaccionat amb l’oxigen i l’humitat de l’aire dins la seva butxaca.
Per causa d’això el van sancionar, però no tan durament com havia demanat algun professor que va arribar a titllar-lo de terrorista incendiari; el director de l’Escola va adonar-se de la manca de malícia d’en Pi i li va aplicar la sanció mínima inevitable. Ara, en la primera classe que van tenir amb en Jaume Tomàs, aquest li va engegar: “Pi, espero que se te hayan acabado las ganas de hacer experimentos, porque tú, más que Román Pi Sastre, tendrías que llamarte Desmán Desastre”.
Poc després d’haver acabat l’aprenentatge i una carrera tècnica, s’havia orientat cap a la docència. En aquell retrobament que havien tingut feia una vintena d’anys, a proposta seva cadascú havia explicat una mica com li havia anat a la vida i ell hi va referir que era professor de matemàtiques en un col·legi confessional de Sarrià. Al 2003, un ictus el va enviar a la jubilació un parell d’anys abans que li toqués, però sortosament les úniques seqüeles que li havia deixat eren una certa dificultat en la parla i petites fallades de memòria. Ja no era, doncs, aquell home capaç de meravellar amb les seves demostracions memorístiques, però no havia perdut gens de la seva intel·ligència.
–Oi que tu vas estar a Tractaments Tèrmics? –demana en Mauri.
–Sí, va ser el primer lloc en què vaig estar, només entrar a l’empresa.
–Jo també vaig estar, però quan començàvem tercer. Te’n recordes, del Divino?
–I tant! Es deia Agustí Ber, oi?
–Em sembla que sí. Bé, vull dir que em sembla que es deia Agustí de nom, perquè per mi sempre va ser el senyor Ber. Un tipus cèlebre…
–Tu saps per què li deien el Divino, Mauri?
–Home, Romà, que no el vas conèixer?
–Si vols que et digui la veritat, aquell primer trimestre jo anava molt despistat, no m’enterava de res, gairebé no recordo ni el que hi vaig fer, a Tractaments Tèrmics.
–Ni allò del sodi?
–Del sodi?… –En Pi mira de recordar; finalment se li il·lumina la cara i fa–: Ah, sí! Òndia, tu, la que vaig formar… Quan vaig sentir que em cremava… ostres quin ensurt! El primer que vaig pensar quan vaig veure com reaccionava el profe i l’enrenou que es va muntar és que em farien fora de l’Escola… Qui era, el profe, te’n recordes?
–No, no recordo pas qui era. El que sí que recordo és el malnom que et va posar el senyor Tomàs.
–Quin malnom?
–Sí, home, allò de Desastre.
–Ah… sí, ara que ho dius… Desastre… Home, no n’hi havia per tant.
–Bé, segons com t’ho miris… I escolta, què dimonis volies fer, amb el sodi?
–Qui sap! Si vols que et digui la veritat, no tinc ni la més remota idea. Però no m’has explicat per què li deien el Divino, al Ber.
–Perquè sembla que donava a entendre que ell no s’equivocava mai. Jo el vaig veure una vegada consultar el piròmetre d’un dels forns de revenir, mirar després a dins per l’espiell i acabar dient que el piròmetre fallava de deu graus. Si això no és ser diví… També tenia, no sé si vas adonar-te, un tracte distant, es passejava per la secció com una mena de monarca absolut. Ara, això sí, quan considerava que estaves en condicions, et donava responsabilitats. Recordo que una vegada en què havíem de fer el tremp isotèrmic d’unes rodes dentades…
–Mauri, jo no vaig veure com es feia aquesta mena de tremp, no recordo què és això del tremp isotèrmic.
–Perdona. Miraré d’explicar-t’ho, però no sé si la meva memòria serà fiable. Era una operació complexa i delicada que demanava la col·laboració de diversos operaris… Primerament ficaven la peça que calia trempar en un gresol on hi havia una barreja fosa de diverses sals, entre elles cianur de no sé què, no sé si potàssic. S’hi mantenia fins que agafava la mateixa temperatura o la que fos que calia aconseguir. Llavors s’introduïa en un bany de triclor refredat amb gel sec que estava a no sé quants graus sota zero i hi havia d’estar un nombre de segons determinat i exacte. En acabat, la ficaven en un bany d’oli mineral per acabar de refredar-la a temperatura ambient. Aquest procés tenia a veure amb allò del diagrama ferrocarboni i els diferents components de l’acer: ferrita, austenita, cementita, ledeburita, perlita…
”Com t’he dit, el procés l’havien de dur a terme diversos operaris: un havia de controlar la temperatura del contingut del gresol i de la peça, un altre havia d’anar introduint-la en els diversos banys, un tercer havia de controlar el temps i el senyor Ber vigilava el procés. Doncs bé, una vegada em va fer prendre la responsabilitat de controlar la temperatura del bany de sals foses i de les rodes dentades que havíem de tractar, cosa que es feia amb un piròmetre òptic, un instrument semblant a un teleobjectiu que et permetia comprovar la temperatura pel contrast d’una resistència elèctrica contra el fons lluminós d’allò que volies controlar. Tu marcaves la temperatura en el piròmetre, miraves cap al contingut del gresol o cap a la peça com si hi apuntessis, i si veies la resistència com un fil fosc era que la temperatura d’allò era massa alta, si la veies com un fil lluminós és que era massa baixa i si no la veies és que era l’adequada. Calia tenir bona vista per trobar el punt just, i quan el senyor Ber em va encarregar de fer-ho, li vaig manifestar certs dubtes i em va contestar que si ell deia que jo podia fer-ho, és que podia fer-ho. Com pots veure, una demostració, un altre cop, de la seva divinitat. I no es va equivocar: jo podia fer-ho.
–M’has dit que entre les sals hi havia cianur potàssic? Això no era perillós?
–Home, Pi, hi havia moltes coses perilloses, entre elles el sodi –En Mauri diu això tot somrient–. De fet no recordo si era cianur potàssic, però ara m’ha vingut al cap que un aprenent d’una promoció anterior a la nostra va patir una intoxicació, per sort lleu, per estar massa a prop del gresol durant el procés. És clar que podia ser per algun altre vapor tòxic. I també m’ha vingut al cap com mataven mosques a la nau gran de Sant Andreu: posaven una mica de sucre barrejat amb cianur en un recipient, i mosca que s’hi posava, mosca que de sobte feia unes quantes tombarelles zigzagejants, una mena de rissos tipus avió fent acrobàcies, i a terra. Era espectacular…
–Home, espectacular i salvatge, no? I arriscat.
–Què vols?, érem com érem… i a vegades teníem un punt de malignitat, sobretot a l’hora de posar malnoms…
–Digues-m’ho a mi…
–Home, tu encara te n’has lliurat prou, d’això de Desastre, que gairebé no t’ho va dir ningú fora del senyor Tomàs; però n’hi havien de força sarcàstics, com el Bufa o el Misèries, i d’altres de més suaus, com el Garbancito o el Moianèssima, te’n recordes?
–Noi, jo, en aquestes coses, sempre hi he estat in albis. Ara, sembla que tu en saps uns quants.
–Home, no pas tants… N’hi devia haver molts, amb una plantilla de prop de mil dues-centes persones, i jo només recordo set o vuit…
–Mil dues-centes persones? Vols dir que eren tantes?
–Home, Pi, jo tenia el número 1143.
–Però potser no redistribuïen els números que quedaven lliures per jubilació o baixa…
–Noi, no ho sé; de qualsevol manera érem molta colla, només d’aprenents rondàvem el centenar.
–Sí… És veritat, deus tenir raó: només que els aprenents fòssim el 10%, això ja feia una plantilla d’un mil·ler de persones… Va, passem llista dels malnoms, que em fa gràcia.
–Els dels aprenents no hi compten, d’acord?
–Naturalment.
–Vejam: a don Rafael li deien el Bufa per allò que sempre caminava bufant com un toro, i a don Salvador, el Misèries perquè segons que deien era molt garrepa. Em van explicar, tot i que jo no acabo de creure-m’ho, que quan volia fumar i estava amb algú, per tal de no convidar es girava d’esquena per treure el cigarret del paquet i encendre’l. A un dels caps de taller li deien Garbancito, però no tinc ni idea de la raó; potser perquè tenia el cap molt rodó i era calb o potser perquè era petit. Teníem també el Moianèssima, que era el cap de la secció de Metrologia, el senyor Moyano, el recordes?, un home molt hàbil en els mesuraments de precisió, de manera que corria la facècia que els submúltiples del mil·límetre eren la dècima, la centèssima, la mil·lèssima (és a dir, la micra) i la moianèssima, grau de precisió a què arribava el senyor Moyano en els seus mesuraments. A més recordo un que li deien León de Murcia, segons sembla perquè havia fet de boxador amb aquest nom de guerra, i l’Enganya-rajoles. Aquest el trobo especialment cruel, perquè se’n fotia d’un defecte. Li deien així, segons explicaven, perque tenia una manera de caminar que no se sabia quina rajola trepitjaria en baixar el peu. Bé, el peu dret, perquè la cama esquerra la feia anar d’allò més bé, però el que és la dreta… El cas és que per fer la seva feina havia de passar-se el dia caminant per tota la fàbrica, portant papers d’una banda a l’altra; hi havia qui deia que en la seva vida devia haver enganyat milers de rajoles. El recordes?
–No no… Bé, ja en tenim mitja dotzena; ah no, set, em deixava el Divino.
–Doncs afegeix-hi el Sigaleta i en Pocasang. El Sigaleta treballava a les Màquines de Puntejar quan jo hi vaig ser, però abans havia estat en un altre taller, em sembla que Tornilleria. Es deia Carbó, i era de constitució més aviat menuda i molt amant de referir històries de mosses. Recordo que un dia explicava que n’havia coneguda una en un ball a l’Hospitalet i que hi havien coincidit i ballat unes quantes vegades. Però ve’t aquí que alguna amigueta li va xerrar que la noia anava dient que si ell era marieta, perquè no reaccionava a les arrambades. La següent vegada que es van trobar al ball, en sortir la va dur a la rasa del tren, que hi passava a prop del lloc, se la va tirar amb certa violència, i en acabat li va dir que si trobava que era marieta. Bé, això és el que va referir el Sigaleta; si era veritat o no, vés a saber, que hi havia molta gent que explicava sopars de duro. També deia que quan passava la tarda amb la xicota, després se n’havia d’anar de putes per fer-se passar el mal d’ous que li provocava la trempera; com que la noia era decent, com es deia llavors, i volia casar-se amb ella, no tenia cap altre remei, segons manifestava.
–I per què li deien Sigaleta?
–S’explicava a la fàbrica que en anar de putes es trobava amb què tenia problemes de fimosi, fins que va ensopegar amb una que li va dir que no s’amoïnés, que ella li resoldria el problema del frenillo. I tant, que li va resoldre! L’endemà va haver d’anar a l’infermeria amb una sagnada considerable, de manera que el metge li va fer la baixa. Durant els dies en què va estar de baixa va córrer la brama per tota la casa i el malnom de Sigaleta va sorgir espontàniament i inevitablement. Això, si és cert, va passar abans que jo el conegués i com et pots imaginar mai no li vaig demanar si era veritat.
–I en Pocasang?
–Aquest era un operari ja molt gran, tot un mestre. El vas conèixer?
–No, no el recordo pas.
–Jo tampoc no el vaig tractar, de manera que no sé com es deia realment; però sí que el vaig veure algunes vegades a Tornilleria, a Sant Joan. Deien que van haver de llençar al ferro vell la rectificadora amb què treballava perquè ningú més no la podia fer anar. Solia rectificar calibradors, i segons contaven, en Pocasang tenia la màquina lligada amb cordills i quan li faltava treure una mil·lèssima del calibrador, no li donava pas a la maneta, sinó que clavava un cop de panxa a la màquina i la mola no en treia més que la mil·lessimeta. Li van posar Pocasang, segons s’explicava, perquè una vegada se’n va anar cap al seu encarregat i li va dir: “Tu, guaita que m’ha passat… Què puc fer?”. L’encarregat ni se’l va mirar. Es veu que ni la veu que havia fet en Pocasang ni la manera de dir el que havia dit no li farien pensar, suposo, que no es tractava de qualsevol de les mil foteses tan corrents a la fàbrica. Però diuen que quan l’encarregat va mirar en Pocasang, li va anar de ben poc de no caure rodó, desmaiat. En Pocasang s’aguantava la mà esquerra amb la dreta, mirant-se-les desesmat, i amb el dit gran de l’esquerra penjant de la mà, enganxat només per un bocinet de no res de pell. Naturalment, li van acabar de tallar el dit, enllestint d’aquesta manera la feina que havia encetat la mola. Potser després el va desar, el dit, en Pocasang
–Te’n recordes de cap altre motiu o malnom?
–Fa poc, uns exalumnes d’unes altres promocions anteriors a la nostra m’explicaven que al senyor Brusés –al gran, en Josep Maria, no en Rafael– li deien Pitarrecio perquè alçava molt la veu. Per cert, que també em van referir una anècdota que no sé si és real o inventada.
–Explica, explica.
–Te’n recordes que teníem un grup electrogen per mantenir encesos els forns dels Tractaments Tèrmics durant les estones de manca d’electricitat per les restriccions, oi?
–Sí, el MAN, que dèiem.
–Això mateix. També deus recordar que quant hi havia problemes socials, com ara alguna vaga, militaritzaven els treballadors de la fàbrica, no és això?
–Sí, em sona.
–Doncs bé, sembla ser que quan passava això els feien portar uns distintius, i als encarregats, per allò dels graus militars, galons de sergent. Imagina’t la situació en la primera vaga dels tranvies, aquella que va tenir tant de seguiment. Ja tens tothom a la fàbrica amb la seva insígnia o els seus galons, i ja tens l’encarregat, encarregat en el sentit que era el treballador encarregat d’engegar el MAN i de tenir-ne cura, tot emprenyat, que se’n va cap al despatx del senyor Brusés, que era el cap de Producció (i coronel o comandant, em sembla), i amb tota la fúria que podia posar-se llavors en una reclamació va i li diu que on eren els seus galons. Com que el senyor Brusés va estranyar-se i li va dir que a un operari no li corresponien, l’encarregat del MAN va fer-li saber que ell havia estat sergent a la guerra, i que volia els galons. Ep!, això era una altra cosa… El senyor Brusés va cridar un dels caps de personal, que era capità, Benítez, crec recordar que es deia. “A ver”, que li fa, “¿por qué no le han dado los galones a…? (no recordo el cognom, noi). “¿Qué galones?”, li va demanar en Benítez. “¿Cómo que qué galones? ¡Los de sargento!” “Es que no le corresponden.” “¿Cómo que no? Me acaba de decir que fue sargento durante la Cruzada.” I el cap de personal fa: “¡Coño, pero de los rojos!” I, és clar, l’escridassada va sentir-se per tota la fàbrica.
Tots dos riuen, i en Pi comenta que no havia sentit mai cridar el senyor Brusés, ni tan sols el recordava amb una veu forta que justifiqués això de Pitarrecio.
–Jo tampoc. És clar que no el vèiem gaire, ni quan era cap de Producció ni després de traslladar-nos a Sant Andreu, quan ja era director.
–Escolta una cosa, Mauri, i perdona la meva curiositat: tu eres protestant, oi?
–Doncs sí, ho era i ho sóc.
–I no tenies problemes? Jo no és que hagi estat mai un catòlic catòlic, vull dir que no hi he estat molt de missa encara que hagi ensenyat en una escola confessional, i no sé gran cosa d’aquests assumptes, però em sembla recordar que no era gaire ben vist, això de ser protestant.
–Doncs no, no estava gaire ben vist. I la veritat és que manifestar-se públicament protestant reportava problemes. Bé, de fet, la pràctica pública de les religions diferents de la catòlica, única oficial en aquell temps (les altres només eren tolerades), comportava problemes i a alguna gent li va costar anar a la presó, fins i tot.
–Què dius, ara?
–I tant, sobretot a la mili. Quan jo la vaig fer, hi havia com a mínim un testimoni de Jehovà empresonat per ser conseqüent amb les seves creences religioses. Aquesta gent no reconeixia l’Estat (qualsevol estat, no vull dir l’espanyol només), es negava a servir-lo i, per tant, es negava a jurar bandera. Això comportava pel cap baix que els tanquessin al calabós fins que juressin bandera, de manera que si el noi persistia en la seva negativa, es passava tota la mili tancat. M’imagino que en acabar el període de servei el deixaven anar, però em van assegurar que en algun cas no era així i que hi havia un xicot que duia més de dos anys empresonat.
–I tu no vas tenir cap problema, a la mili?
–Alguns, però els vaig poder resoldre força bé en general. De les primeres misses em vaig escapolir canviant el torn de neteja de la companyia amb qui el tenia: jo netejava i ell se n’anava a missa; fins i tot en algun cas m’ho van agrair. Més endavant, vaig poder parlar amb el capellà castrense, que es va mostrar molt tolerant i va parlar amb el capità; aquest em va cridar un parell de dies abans de la cerimònia de jura de bandera i em va dir que durant la missa prèvia romangués al barracó i que m’incorporés a la formació un cop acabada per tal de jurar. Curiosament, no vaig jurar bandera.
–I això?
–Es va donar el cas que va sortir el dia plujós i van canviar l’emplaçament de la cerimònia: en comptes de fer-la a l’aire lliure la van fer dins d’un barracó, cosa que va comportar un seguit de fallades de coordinació i d’ordre, de manera que jo vaig romandre escaquejat fins que es van trencar files. Penso que ningú no es va adonar i, ja veus, tècnicament mai no he servit en l’exèrcit espanyol, perquè qui no jura bandera no és soldat, no passa de recluta.
–Però tu vas fer tota la mili, oi?
–Sí, home, a mi no em feia res jurar bandera i fer el soldat, des del punt de vista de la consciència, vull dir; va ser una casualitat circumstancial. Vaig fer la mili i hi va haver de tot, de bo i de dolent, però va ser tolerable. La cosa realment dolenta va ser la pèrdua inútil de temps que significava tirar-te quinze mesos fent vida de quarter. Però com que vaig poder treballar a temps parcial perquè estava destinat a Barcelona i podia anar a dinar i a dormir a casa molt sovint (i veure la xicota cada dia, tot s’ha de dir), doncs no va ser gaire greu, fer la mili.
–I no vas tenir cap altre problema?
–Bé, vaig perdre allò que deien un destino. M’havien fet machaca, o sigui assistent, d’un subtinent chusquero que era una bella persona, i quan duia unes setmanes gaudint d’uns horaris privilegiats va arribar un ofici de Capitania en què s’ordenava reintegrar-me a la tropa sense destinació perquè un soldat protestant no podia tenir-ne. Ara, la veritat és que cap comandament de la companyia va ficar-se mai amb la meva fe; al contrari, em van tractar generalment bé i fins i tot algú em va explicar que un capità força animal va dir literalment que jo era un tio amb prou collons per manifestar la meva creença religiosa.
–I com ho sabien, a Capitania, que tu eres protestant?
–Home, Pi, que no vas fer la mili, tu?
–Sí.
–¿I no recordes que quan et feien la fitxa, a l’incorporar-t’hi, hi havia un apartat en què et demananven quina era la teva religió?
–No ho recordo en absolut.
–I no te’n recordes, tampoc, que hi havia el SIM, el Servei d’Informació Militar, format principalment per suboficials però també per alguns classe de tropa que espiaven els soldats i que en feien informes que arribaven als comandaments superiors?
–Noi, ni idea.
–Ai, Pi, com es nota que tenies un món propi…
–Si tu ho dius… I a l’Empresa, no hi vas tenir problemes?
–Insignificants: alguna polèmica amb algun dels capellans que venien a fer classe i amb algun company dels més fèrriament catòlics, i el senyor Gallego em va dir que el pare Losada considerava que jo no havia de ser el director del Sirio i que va posar pegues quan jo havia de ser el beneficiari de no recordo quina cosa; però res que fos important o significatiu i, com deus recordar, vaig estar al Sirio un parell d’anys ben bons.
–Tampoc no em recordo gaire, d’això del Sirio.
–Bé, també és normal, ja que no conservo memòria que escrivissis mai cap col·laboració.
–Tampoc no era gaire donat a escriure, jo, en aquell temps. I fora de la mili i el treball, et va donar problemes, ser protestant?
–Irresolubles, no; emprenyadors, Déu n’hi do. Perquè tot i que segons aquella mena de falsa constitució que era l’anomenat Fuero de los Españoles tothom tenia garantida la lliure pràctica privada de la seva religió, el fet és que qualsevol cosa que fessis comportava un esforç extra. Mira, justament el proper dia de la Mercè farà 50 anys que es va inaugurar oficialment la església bautista del carrer Verdi, al barri de Gràcia. I ara que un periodista esportiu ha qualificat de catedral can Barça, em ve al cap com curiosament un amic meu va qualificar de catedral evangèlica de Barcelona aquesta església. Ho recordo molt bé perquè jo hi vaig ser i es va donar el cas que va coincidir amb la inauguració del Camp Nou del Barça, nosaltres al matí i ells a la tarda vespre. És clar que a banda dels que hi vam ser, pràcticament ningú no es va assabentar de la nostra inauguració; bé, també la Policia, és clar.
”Veuràs. Es va donar el cas que aquella congregació es reunia abans en un local petit al passatge Nogués, un carreret entre Gràcia i el Guinardó. Com que havia crescut molt, el local se’ls havia quedat petit, i gràcies a les col·laboracions econòmiques dels membres de la congregació, especialment les d’alguns que tenien diners, com ara el grafista Ricard Giralt Miracle (el pare del crític d’art Daniel Giralt-Miracle), que era diaca d’aquella església, van poder bastir un temple amb una sala de culte i unes dependències extraordinàries per a aquells temps. Jo havia començat a anar a l’església del passatge Nogués el 1956 (influït per cert per un aprenent de dues promocions abans de la nostra, l’Alfons Fité, que feia de dibuixant al Sirio), i vaig viure el trasllat al nou local amb aquella gent; el van fer algun temps abans de la inauguració, potser un mes o dos, no ho recordo bé.
”El cas és que es va començar a utilitzar el nou temple sense deixar de fer serveis religiosos (cultes, que diem nosaltres) al local anterior. I això ens va portar un problema ben gros. Un diumenge al matí, en arribar a 50 metres de l’església, un parell de diaques ens barraven el pas i ens deien que no podíem accedir-hi, que la Policia s’hi havia presentat i havia ordenat la suspensió de totes les activitats; hi al·legava que no teníem autorització per a l’apertura d’un local de culte diferent del que ja en disposava la congregació. El resultat va ser que durant més d’un any vam haver de fer els nostres cultes en cases particulars, clandestinament, perquè deus recordar que les reunions de qualsevol tipus que no fossin les de les entitats del règim estaven prohibides…
–Doncs tampoc no en tenia gaire idea, d’això.
–Noi! Tothom ho sabia, que per a qualsevol reunió calia demanar permís a la Policia!
–Doncs què vols que et digui, no ho sabia, jo.
–Realment… Doncs nosaltres encara vam ser tractats amb una certa amabilitat, per dir-ho així, i finalment vam poder tornar al carrer Verdi; això sí, tancant prèviament el local del passatge Nogués i després de moltes gestions amb el governador civil. I t’he dit que vam ser tractats amb una certa amabilitat, perquè la gent de l’església protestant de Carcaixent va ser treta del seu local per la Guàrdia Civil a punta de subfusell.
–Què dius? I ara!
–Sí senyor, com si fossin delinqüents perillosos, i tot perquè els havia denunciat el rector de la parròquia. Devia ser cap al final dels anys 50. M’ho va explicar un amic meu que fins fa poc va ser catedràtic d’Estètica a la Universitat. Algunes esglésies evangèliques estaven federades, entre elles aquesta de Carcaixent, i tenien un servei de defensa jurídica, de manera que van posar en mans de l’advocat la resolució del problema. Quan l’home va aconseguir audiència amb el governador civil de València per tractar el cas, aquest, en un moment de l’entrevista li va dir… Perdona, cal que tinguis en compte que llavors el poble es deia Carcagente, en castellà, no cal dir-ho. Doncs el governador va i li diu: “Pero hombre de Dios, ¿cómo se les ocurre a ustedes abrir una iglesia protestante en un pueblo que se llama Carca Gente?”. Finalment, aquella església va poder tornar a celebrar els seus cultes sense que els molestessin; jo hi vaig anar algunes vegades, entre elles de viatge de nuvis.
–Tant es ficaven, en aquestes coses?
–Tant? Mira, jo vaig haver d’anar a declarar a la Policia diverses vegades per raó de les nostres activitats culturals, i fins i tot vam haver d’anar a declarar a la Comisaria Central la meva dona i jo quan havíem de casar-nos.
–I ara! Què em dius?
–Com ho sents. Com que ens havíem de casar prèviament pel civil, ja que no anàvem a fer-ho a la parròquia, com era preceptiu, ens van investigar tot enviant uns policies a preguntar a la portera de casa meva, i quan ja devien tenir l’expedient a punt, ens van citar a la cinquena planta de la Comisaria Central, a la llavors Via Layetana. Recordo perfectament que ens va interrogar un inspector de cognom Quintana, que s’ho va passar d’allò tan bé jugant amb aquell parell d’ingenus ocellets que érem la meva promesa i jo. En un moment determinat, es va alçar de la cadira, se’n va anar cap a un moble arxivador ple de fitxers, els va assenyalar i va dir: “Aquí tengo les fichas de los masones, los comunistas y los protestantes”. No recordo res més, però això se’m va quedar gravat. Ara, ben mirat, no venia d’aquí, ser-hi en aquells fitxers. Em devien fitxar tantes vegades: a la mili, com a cofundador d’entitats religioses o culturals, per casar-me pel civil… Diuen que els fitxers de la Policia política van ser destruïts amb allò de la Transició, però vés a saber…
–Avui dia les coses deuen ser molt diferents, oi?
–Actualment no hi ha cap problema; ara els que tenen problemes són els musulmans, però és més per la ignorància i els prejudicis de la gent que no pas per l’actitud de les autoritats. La lliure i pública manifestació de qualsevol fe religiosa està garantida per la llei i al meu parer això es compleix, al menys a Catalunya. Si l’augment de la població musulmana causarà problemes de convivència seriosos a casa nostra dins d’un temps curt o llarg, ja es veurà; el cert és que la intolerància religiosa és una constant en la història del gènere humà que ha comportat molts conflictes sagnants i nosaltres, com a poble, no en tenim pas les mans netes.

Conte contat, no és acabat – 3

Tercera trobada (13 de setembre de 2007)

 

El fet que els propietaris del restaurant Ca la Montse de la Barceloneta els hagin reservat el menjador que hi ha al soterrani els ha permès gaudir d’una llibertat total per expressar-se que no haurien tingut si hi hagués hagut d’altres usuaris. En Galimany parla des d’un cap de taula com si fos un conferenciant en un congrés.
–Deixeu-me que esmenti alguns fets biològics que normalment oblidem en parlar de sexe i de la relació entre una dona i un home o entre un home i una dona, que tant li fa qui estigui a sobre:
”Fet 1. Les necessitats vitals de tot mamífer –vull dir que hi deixa la pell si no les satisfà– són alimentar-se (ingerir proteïnes, vitamines, sals minerals, hidrats de carboni i aigua) i dormir (no se sap per què, però el fet és que necessitem dormir per no morir-nos). L’esforç per cobrir aquestes dues necessitats ha generat la societat humana tal com és ara.
”Fet 2. La supervivència de l’espècie exigeix la reproducció. Cal observar que es tracta de la supervivència de l’espècie, no la de l’individu: no es mor ningú per ser verge. Amb tot, la pulsió reproductiva és molt potent. Tots ho sabem prou bé, i el senyor Freud va explicar força coses quant a això; no oblideu que hi ha qui mata per tal de servir o satisfer aquesta pulsió.
”Fet 3. La pulsió que acabo d’esmentar és causada pel còctel hormonal que inunda el nostre organisme a partir de la pubertat: estrògens, testosterona i altres ones ens transformen físicament i psicològica.
”Fet 4. Les dones són fèrtils –i per la seva condició de femella que pot gestar, experimenten fortament la pulsió de ser mares– d’uns trenta a uns trenta-cinc anys. Com que en condicions realment naturals no poden concebre mentre alleten –el còctel hormonal així ho determina–, normalment una dona podria tenir un màxim de 18 a 20 cries durant la seva existència. A més, hi ha el risc de mort de la dona com a conseqüència del part, encara que als països desenvolupats aquest risc és gairebé inexistent avui dia; si parlem només de les condicions realment naturals, però, és un factor que cal tenir en compte.
”Fet 5. Els homes són fèrtils –dic que són fèrtils, no que puguin trempar, car això és una altra cosa– des de la pubertat fins que es moren. Per tant, amb una esperança de vida de 75 anys, un home seria fèrtil durant uns seixanta anys, de manera que si tingués a la seva disposició totes les dones necessàries podria engendrar durant aquest seixanta anys un nombre de fills no inferior a sis mil.
”Això que he anat apuntant fins ara, forma allò que podríem dir el substrat de les relacions entre l’home i la dona; l’adstrat d’aquestes relacions és el conjunt de trets culturals que les condicionen.
”Un aclariment previ: entenc per trets culturals tots aquells que són adquirits, que són el resultat d’un condicionament imposat per l’educació. Per exemple, ingerir aliments és un fet biològic; cuinar-los, és un tret cultural. Són trets culturals que els goril·les es facin un niu de fulles per dormir-hi, o que els ximpanzès facin servir un pal per capturar tèrmits.
”És un fet biològic que els homes muntin les dones per prenyar-les; són trets culturals les múltiples formes de relació sexual: monogínia, poligínia, monoandria, poliandria, promiscuitat, matrimoni –indissoluble o no–, apariament temporal, etc.
”Ara, el que l’economia de l’espècie demana –i parlo només de biologia, de fets biològics– és que un mascle tingui moltes femelles; és a dir, és millor per a la supervivència de l’espècie que hi hagi més femelles que mascles. Recordeu i considereu els fets 4 i 5, és a dir, la durada del temps de fertilitat en la dona i en l’home i, per tant, les possibilitats d’engendrar cries de l’una i de l’altre.
”De fet, històricament, allà on, per les raons que sigui, la mortaldat entre els homes és sensiblement superior a la de les dones, es practica la poligàmia. A l’àmbit de tradició cristiana (fortament monogàmic), hi ha diversos casos significatius de comunitats de creients que van passar de practicar la monogàmia a practicar la poligàmia perquè el nombre d’homes havia minvat perillosament: esmentaré només el dels anabaptistes de Münster al segle XVI o el dels mormons en la peregrinació que els va dur de la costa atlàntica nord-americana a Utah.
”Observeu la poligàmia tradicional als pobles de l’Orient Mitjà, que es remunta als temps bíblics (Sara, la dona d’Abraham, li dóna permís perquè engendri un fill en una esclava; les filles de Lot emborratxen el seu pare per tal que les prenyi sense tenir-ne consciència perquè creuen que ja no trobaran cap altre home que pugui fer-ho). Quina pot ser la causa profunda de la poligàmia en aquelles terres? Penseu-hi.
”Per què hi ha moltes dones que en algun moment diuen que esperen l’home de la seva vida? Per què la persistència del mite del príncep blau? Les raons profundes són, al meu entendre, la pulsió de ser mares i els condicionaments culturals més primitius:
”a) La pulsió maternal (el fet de ser mares) porta indisolublement lligada la condició de ser la protectora dels seus fills (els seus cadells).
”b) Els condicionaments culturals més primitius (allò que hem heretat de la nostra condició primitiva d’antropoides) situen les mares en una posició subordinada: el mascle dirigeix i defensa el seu harem i les mares tenen cura de les cries. Considereu el que fan els goril·les i els ximpanzès, els nostres parents més propers.
”Tenint en compte això, no és estrany que, més o menys sublimada o disfressada, la figura de l’home que garantirà l’engendrament i la protecció de la cria persisteixi.
”Escrivia el doctor Marañón que quan un home i una dona es troben per primera vegada, el primer que fan, inconscientment, es valorar cadascun la capacitat reproductora de l’altre. L’home valora la salut física, manifestada per l’atractiu de la dona; la dona, la força i la potència viril de l’home (substituïdes en molts casos, en la societat occidental, per la situació social i econòmica).
”El paleoantropòleg Eudald Carbonell, en un dels seus llibres, Encara no som humans, atribueix aquesta situació que he mirat de descriure a un estat actual d’animalitat residual. Ell manté la tesi que els Homo sapiens som la baula entre els homínids i els futurs éssers humans veritables, els quals hauran superat tots els condicionaments de la nostra història evolutiva. Per tant, diu Carbonell, per arribar a ser éssers humans, cal que ens lliurem d’aquests condicionaments. D’alguna manera, és el que intentem d’aconseguir quan fem de les relacions sexuals no un acte de reproducció (“aquí te pillo, aquí te mato”), sinó un acte d’amor en què la relació no sigui només el fet de mirar de satisfer l’un a l’altre (i aconseguir això no fóra petita proesa), sinó un esdevenir una sola carn, una sola ment. I dic això sense descartar que el sexe pel sexe no sigui una opció tan bona com qualsevol altra.
”Vaig llegir que, als Estats Units, un biòleg i una biòloga de prestigi reconegut, no casats l’un amb l’altra, havien decidit d’engendrar un fill per tal d’observar si el fill –o filla, és clar–, heretava les sublims condicions intel·lectuals de tots dos progenitors. Parlada la cosa, la dona va ser fecundada per inseminació artificial (ja que cadascun d’ells tenia cònjuge). Home, molt llestos no em van semblar. ¿No penseu que, posats a fer la cosa, millor passar-s’ho bé? ¿No penseu que hauria estat molt millor que haguessin cardat que no haver-se sotmès a ser manipulats com uns animalons de laboratori… o com bestiar de granja?
–¿I no serà millor que passem a considerar el conte d’avui, si és que el doctor Galimany ha acabat la seva peroració? –fa llavors en Salinas des de l’altre cap de taula tot remarcant irònicament la paraula doctor.
–Home, senyor Salinas, podria seguir dissertant, que no perorant. Però com que qui paga mana, em callo i quedo a la seva disposició per al que decideixi.
–Bé, ja que el senyor Galimany em concedeix la vènia i confio que vosaltres el beneplàcit, demanaré a en Jordi Caamaño que procedeixi a llegir un conte breu que em va enviar juntament amb el que vam considerar la setmana passada…
–Ostres, Manyo, estàs fet tot un escriptor! –exclama en Rafa.
–No res, Rafa –diu en Caamaño–. Escriptor és qui viu i treballa a Escriptorunya, i jo només hi faig turisme de cap de setmana o de festes de guardar.
–En Caamaño és molt modest –diu en Salinas–, i em penso que com a mínim les autoritats competents li haurien de concedir la condició honorífica d’escriptorunyà… Què us sembla si esperem a sentir el que ha escrit i després decidim? Va, Manyo, si et plau, llegeix aquest “Un home conscienciós” –i en Salinas li passa l’original per tal que pugui fer-ho.
En Caamaño s’escura la gola i llegeix:

Un home conscienciós

Fa temps, vaig conèixer un home amb una gran consciència social i ecològica. Recordo que, quan es protestava contra les nuclears, duia nit i dia una xapa amb el lema “Nuclears? No, gràcies”, i més endavant va dur una altra que deia “Jo també sóc adúltera” tot i que, com us he dit, era un home.
A més, era un home conseqüent. Quan algú li va fer observar que allò d’anar amb cotxe al lloc on s’havia de celebrar una manifestació a favor del medi ambient no era gaire congruent, va decidir de no fer servir mai més el cotxe i a partir d’aquell dia va anar arreu a peu, amb bicicleta o amb el tren –perquè els autobusos també contaminen, deia–. Fins i tot va renunciar a anar als Estats Units de franc (li havien concedit una substanciosa bossa d’estudis) perquè havia llegit en un llibre d’un tal Ivan Illich que viatjar a una velocitat superior a la que poden aconseguir els éssers humans de manera natural atemptava contra l’equilibri de Gaia, i per tant no podia anar-hi en avió. Quan li vaig fer observar que els trens superen de molt aquesta velocitat, va deixar de viatjar en tren.
Un bon dia, va llegir en un manual universitari que la cabanya nacional era una de les causes de l’efecte hivernacle: les excrecions gasoses –els pets, les ganses, les llufes… parlem clar i català– del bestiar estan formades majoritàriament per metà, un dels gasos causants de l’efecte hivernacle. Em comentava francament preocupat que era clar que les nostres excrecions gasoses –les dels éssers humans en general i en conjunt, vull dir– contribuïen també a l’escalfament de l’atmosfera. Com podia ell deixar de contribuir en aquesta desgràcia?, em demanava angoixat. Jo li vaig dir: “Aguanta’t els pets, home!”. Tant de bo mai no li hagués dit això: des d’aquell moment va decidir d’aguantar-se els pets!

 

Els Mossos van trobar les seves restes repartides en un radi de vint metres, en un prat del Pla de la Calma. Tant s’havia aguantat els pets, que finalment n’havia fet un com una gla! Ara, cal reconèixer-ho: conseqüent, conscienciat i cívic fins al final, va deixar la ciutat i se’n va anar a petar en un lloc on les seves restes ajudessin Gaia a sobreviure.

 

–Mireu quina coincidència! –exclama en Mauri quan els comensals deixen d’aplaudir–. ¿Sabíeu que El Periódico d’avui parla d’això de les emissions de metà del bestiar? Si sembla que el Manyo hagi escrit el conte després de llegir l’article… Mireu, mireu. –I en Mauri s’aixeca, va cap al penja-robes, treu de la butxaca de la seva americana un exemplar del diari, torna al seu lloc i continua–: Hi ha una notícia que signa Antonio Madridejos i que diu:
“Menjar carn pot contribuir al canvi climàtic, segons afirma un informe internacional que es va presentar ahir a Londres, fins al punt que és imprescindible i urgent reduir-ne el consum mundial en almenys un 10% d’aquí a l’any 2050. El motiu de tot això és que el sistema digestiu dels animals –sobretot del boví–, els fems i l’ús de fertilitzants i pesticides, entre altres processos lligats a la ramaderia, generen una gran quantitat de metà, que és un poderós gas d’efecte hivernacle. L’estudi també destaca com a preocupants la desforestació en països en desenvolupament per reconvertir boscos en pastures per a bestiar i la dificultat per fer front a l’acumulació d’excrements, que cada vegada és més gran.
”L’informe, que es publica avui a la revista científica The Lancet, posa èmfasi en el fet que el sector agropecuari genera un 22% de les emissions mundials d’efecte hivernacle, un percentatge similar al de la indústria i superior al del transport, i un 80% del total és generat per la ramaderia (a més del metà, aquest percentatge també inclou la producció ramadera de diòxid de carboni i òxids de nitrogen).
”El consum mitjà de carn al món, que actualment és de 101 grams per persona i dia, s’hauria de reduir a 90 grams, que és l’equivalent a una hamburguesa petita, si es té en compte que la població mundial creixerà previsiblement un 40% durant les quatre pròximes dècades. Evidentment, prossegueix l’informe, aquesta reducció s’hauria de centrar en els grans consumidors, ja que la mitjana per persona als països industrialitzats és de 224 grams diaris, cinc vegades més que als països en desenvolupament. La limitació hauria d’afectar especialment la carn vermella procedent de remugants (sobretot de boví, però també de be, búfal i caprins), amb un consum que no hauria de superar els 50 grams diaris. Es calcula que avui dia al món hi ha uns 1250 milions de vaques i zebús i uns 1100 milions d’ovelles.
”Les quatre persones que firmen el treball –Tony McMichael i Colin Butler (Universitat Nacional d’Austràlia), John Powles (Universitat de Cambridge) i Ricardo Uauy (Universitat de Londres)– insisteixen que només amb un 10% de reducció n’hi hauria prou per frenar l’impacte que té la ramaderia en les emissions contaminants d’aquí a mitjans de segle i, de passada, limitaria els riscos per a la salut associats a un alt consum de carn vermella, com les malalties cardiovasculars, el càncer colorectal i l’obesitat”.
”Què em dius, Manyo?
–Que sóc innocent! Jo no he copiat, senyoreta…
–Home, és evident, la notícia és d’avui i en Salinas ja tenia aquest original fa més d’un mes…
–I aquesta broma, benvolgut Mauri, se’m va ocórrer fa força temps, quan la moda de l’ecologisme desinformat va començar a imposar-se en els mitjans de desinformació. Em van venir al cap algunes ximpleries de la gent conscienciada, entre cometes, i també el record d’una cosa que havia llegit, com diu el relat, en un manual universitari d’un professor que em sembla que es deia Josep Peñuelas. No n’estic segur del nom de l’autor, però el que sí que recordo clarament és que l’havia publicat l’Editorial Barcanova. Hi feia la broma, en parlar de l’efecte hivernacle, diria, de la incidència dels pets del bestiar en aquest fenomen, i això se’m va quedar gravat. L’únic que volia fer jo era fotre’m de la gent que s’apunta a totes les modes que semblen progresistes…
–I tu creus que això de l’escalfament global i la destrucció de la natura és un mite i que els qui se’n preocupen només són seguidors d’una moda pròpia d’esnobs, oi? –diu en Pujol.
–T’equivoques, Pujolet, i segurament estic més informat que alguns aferrissats profetes predicadors de l’apocalipsi ecològic que corren per aquest país petit que és el nostre. Hi ha entre els ecologistes gent seriosa que sap el que diu, faltaria més, i ara em vénen a la ment els dos Ramons, en Folch i en Margalef, i també en Joandomènec Ros; però també hi ha alguns fantasmes que respiren per boca d’altri com lloros, sense solta ni volta. No diré que no sigui una cosa que no hagi de preocupar-nos, això del sobreescalfament global, i que no haguem de mirar de trobar-hi remeis; però entre la gent que es manifesta amoïnada n’hi que saben per què, n’hi ha que ho fan perquè això és fashion i n’hi ha que repeteixen el que es diu sense ni ensumar de què va la cosa.
–I per això no cal parlar-ne, oi?
–No vull dir això, Pujol; és clar que cal parlar-ne, però seriosament. Cal deixar que ho facin els que hi entenen de debò… i que els qui han de prendre decisions els escoltin. Ara, em permetràs, suposo, que dubti que els dirigents dels països més contaminadors facin el que caldria; i potser no m’ho permetràs, però dubto molt que la gent dels països desenvolupats, començant pel nostre, estigui disposada a renunciar a un seguit de comoditats i hàbits no gaire ecològics.
–Què vols dir?
–Que no crec que nosaltres siguem conseqüents i canviem de manera d’actuar. ¿Tu estàs disposat a…?
–A què? –talla en Pujol, que comença a mostrar senyals d’irritació.
–Va, que no arribi la sang al riu –fa en Salinas–. Deixe’m aquest tema, si us plau; tornem a la literatura. Algú ha portat algun altre contet?
–Si m’ho permets –diu en Caamaño–, he dut un apunt de conte, més aviat una idea sense desenvolupar, que se’m va acudir en una de les visites que faig als meus amics de Vilanova i la Geltrú.
–Endavant, la paraula és teva.
–Té dos possibles finals, que llegiré seguits.

Un vilanoví sa

Aquell vilanoví era tot un esportista i cuidava molt la salut. Corria a peu els matins, feia gimnàstica els migdies, jugava una mica a pàdel les tardes; vigilava el tipus d’aliments que ingeria, les quantitats, les combinacions… “Jo viuré cent anys”, deia. Ara, per desplaçar-se per la Geltrú feia servir un monovolum.
Final 1: Per carretera circulava en Kawasaki, i a l’acabament d’un revolt a la carretera de les Costes va sortir volant per excés de velocitat i va anar a parar al mar.
Final 2: A la carretera de les Costes es va sortir en un revolt i es va fer una coca. Els bombers van trigar tres hores a treure’l i es va morir a l’ambulància. Moments abans van sentir que deia: “Jo viuré cent vint anys…”.

 

–Home, Manyo, aquesta vegada em sembla que no t’has lluït gaire –diu en Pujol–. Quina mena d’esportista és aquest que circula per la Geltrú en cotxe? Per si algú no coneix Vilanova –explica a la resta de comensals–, us diré que és un barri de poca extensió i amb carrers estrets, una mena de barri de Sant Pere de Barcelona.
–Doncs jo em pensava que aquí estava la gràcia de la idea –fa en Caamaño–, perquè jo volia posar de manifest que aquest personatge és el que en castellà es diu un pijo (no sé com dir-ho en català)…
–Pots dir un fatxenda, un que fa el tifa… –interromp en Galimany.
–Gràcies, Gali. Deia que és un que fa el tifa (m’agrada més que fatxenda, trobo aquesta frase feta més contundent, tot i que no sé si s’ajusta al significat que donen a pijo) perquè juga a pàdel per seguir la moda de la gent que ell creu important, i té un monovolum per presumir i una Kawasaki per fardar… A més, és un fatu que fatxendeja (aquí em va bé utilitzar un derivat de fatxenda, vés per on), que fatxendeja, deia, de fer vida sana i que no pensa que els éssers humans som molt fràgils. Hi ha tants noiets que es pensen que són immortals i invulnerables… Ahir el ministre de l’Interior declarava que vol endurir les condicions per conduir motos grosses perquè hi ha moltíssims accidents greus per la manca de preparació i els pocs anys dels accidentats, i sembla que està content perquè enguany a les carreteres espanyoles només hi hauran tres mil morts, segons calculen… Tres mil morts! I vés a saber quants ferits amb lessions medul·lars o d’altres també greus i impossibilitadores… Són les baixes d’una guerra, si ens ho mirem bé…
–Perdona que interrompi la teva jeremiada, Manyo –el talla en Salinas–, impròpia diria jo del teu tarannà irònic.
En Caamaño se’l mira seriós, però no diu res.
–Si no hi ha cap comentari relatiu a l’apunt de conte que ha llegit el Manyo
–continua en Salinas–, podríem passar a la lectura d’un altre, si és que n’hi han.
–Jo voldria llegir-ne alguns –diu en Mauri.
–Home, quina sorpresa! –fa en Salinas–. No sabia que escrivissis.
–No, si no escric, són només cosetes que faig per distreure’m. De totes maneres, hauries de recordar que vaig estar a la redacció del Sirio, com tu, i alguna cosa hi vaig publicar.
–Tens raó, dispensa’m. I de què van, els contes?
–Bé, són conyetes, ironies suggerides per algunes de les festes rituals del país, com ara el Nadal o Sant Jordi. Si m’ho permeteu, els llegiré seguits.

Quatre de nadalencs

I

En Manuel Nadal i Nativitat, el Manel de Can Bon Jan, va ser un home feliç; tot el que va voler a la vida ho va tenir: res.

II

La Blancaneu va mosegar la poma i va caure rodona a terra, on la van trobar els set nans, els quals, en prendre-la per morta, li van fer un cadafal de vidre on havia d’esperar el príncep que la rescataria del somni semblant a la mort amb una besada d’amor.
Però la Blancaneu havia trepitjat una merda abans de mossegar la poma, i els set nans van créixer i se’n van anar a fer de Pare Noel, i el príncep es va transformar en granota quan la va besar. En despertar-se gràcies a la màgia de l’acte amorós i baixar del cadafal, la Blancaneu va relliscar i va caure damunt del príncep granota i el va deixar pla com un segell de correu.

III

L’home que no tenia camisa, el dia de Nadal va trobar un altre de més feliç que ell: no tenia camisa ni calces, raó per la qual mai no s’hi havia cagat, i ja se sap que no hi ha ésser humà més feliç que aquell que mai no s’ha cagat a les calces.

IV

Fortunat Bonaventura i Fortià, de malnom Sortós de Can Floralcul, se’n va anar a Sort un 20 de desembre a comprar una sèrie de la rifa de Nadal a La Bruixa d’Or. Dos dies després li queia la grossa, i tan bon punt se’n va assabentar va marxar del poble i va restar tres dies desaparegut. El va trobar un gos anomenat Llepat, ensinistrat per un mosso d’esquadra de cognom Bentrobat.
I quan el mosso el va dur al poble, es va sentir una veu del cel que deia: “Aquest és el meu Fill estimat, a qui em complau afavorir”. Tothom va quedar astorat. I llavors Fortunat va declarar amb dolça veu: “Jo sóc el Fill de Dau, i el meu nom serà des d’ara Naip. Molts em seguireu, mes no us penseu que he vingut a dur la sort al món, ans al contrari, molts perdreu bous i esquelles per seguir-me. Perquè és més fàcil que us caigui un llamp al cap que no que us toqui la Primitiva”.
I així fou, i així és, i així serà pels segles dels segles. Amén.

Tres de santjordinencs

I

Com que tenia l’autoestima baixa, per Sant Jordi va comprar un llibre d’autoajuda. En acabar el primer capítol, es va suïcidar.

II

Un amic, per Sant Jordi, li va regalar un llibre d’autoajuda per tal que contribuís a millorar-li l’autoestima. No li va servir de res: era analfabet funcional.

III

José María Aznar López se sentia més aviat depre mentre passejava per una ciutat catalana “de cuyo nombre no quiero acordar-me” el dia de Sant Jordi del 2004. Buscava un llibre d’autoajuda. Finalment, va comprar una versió novel·lada d’El crepuscle dels déus.

 

–Sort que no ha vingut en Vidal –diu en Pujol–, perquè si arriba a ser present, ara tindríem trifulga…
–O ball de bastons –fa en Mauri–. Per cert, Salinas, saps per què no ha vingut?
–Encara li dura l’emprenyada. Jo el vaig trucar el mateix dia per tal de mirar de treure ferro a l’incident, però gairebé em va engegar. Després el vaig tornar a trucar per dir-li que avui ens veuríem aquí, però em va respondre que no li venia de gust. Home, em sap greu, però vés què hi farem. De totes maneres el tornaré a convocar, encara que potser hauríem d’evitar els temes polítics, o al menys hauríem de mirar de no fer sang quant al PP.
–Doncs si no les sap entomar –diu en Pujol–, que no vingui. ¿No diem que som demòcrates? Doncs a discutir amb arguments, no amb estirabots. A més, tu, quina falta ens fan els botiflers?
–Em sembla que t’estàs passant, Pujol –contesta en Salinas–. Insultant tampoc no es va enlloc.
–Però nosaltres hem d’aguantar que aquesta gent ens insultin constantment, i sobretot que insultin la nostra intel·ligència, oi? –salta en Pujol–. Va, home!…
–No t’enfadis amb mi, Pujolet, que jo no en tinc la culpa… A més, si tu fas el mateix, quina autoritat moral tindràs? Vinga, deixem-nos de polítiques… Teniu algun comentari a fer respecte dels microcontes d’en Mauri?
–Home –diu en Pi–, jo trobo que són píndoles de mala llet molt concentrades. Mauri, em sembla que això teu en aquests contets és més sarcasme que no ironia.
–Què hi entens per ironia i què per sarcasme, tu? –demana en Mauri.
–Home, per ironia entenc allò de dir coses d’una manera que indueixi a entendre el contrari del que sembla que es vol dir, fotre’s d’algú o d’alguna cosa d’una manera fina, vaja… El sarcasme, al meu entendre, és la ironia mordaç, corrosiva, cruel…
–Doncs en aquest cas, al meu parer alguns dels meus apunts són irònics, com he dit, n’hi ha de paròdics i potser podríem qualificar de sarcàstic algun, especialment l’últim. Ara, per justificar-me, si és que cal, et diré que personatges com el senyor Aznar i algun dels seus amics es mereixen el sarcasme i potser alguna cosa més contundent.
–Si no et sap greu, no continuïs per aquest camí –demana en Salinas–. I tingues en compte que hi ha d’altres personatges que no són del braç dels que dius i que també es mereixen el sarcasme i alguna cosa més.
–No ho dubto, Salinas; el que passa és que jo tenia escrites aquestes conyes i no unes altres que podria haver fet. Però no cal que t’amoïnis, no diré res més en aquest sentit.
–Gràcies, Mauri. Hi ha comentaris?
–Bé, jo anava a dir –fa en Pi– que com que són píndoles molt concentrades, potser necessitaríem tornar-los a sentir i comentar-los d’un en un ; però suposo que cal deixar pas als altres que hi puguin haver.
–Home, si us sembla bé, jo us podria passar còpia dels contes i podríem comentar-los un altre dia –diu en Salinas–. Si ningú hi vol afegir res, podríem passar a llegir alguna altra contribució en aquesta minimarató… –En Salinas espera uns moments i continua–: Jo tinc una contribució a fer.
–I jo una altra –diu llavors en Galimany.
–Doncs endavant, Gali.
–No, tu primer, si no et sap greu.
Tots dos callen. S’hi instal·la un silenci expectant, perquè tots els comensals s’adonen que hi ha una mena de repte en les mirades dels dos excompanys. Finalment, en Salinas diu:
–Bé, com que no tenim tot els temps del món, hi intervindré jo. El cas és que quan es va morir l’Augusto Monterroso, un notable narrador i assagista guatemalenc, un veritable mestre del relat curt segons diuen, La Vanguardia va fer la necrològica i va reproduir cinc dels seus contes brevíssims. Jo no he llegit res d’aquest escriptor llevat d’aquests contes publicats pel periòdic, i em va fer gràcia especialment “El dinosaurio”, que us puc relatar de memòria gràcies a la seva brevetat: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Aquest conte em va fer recordar una broma que se m’havia acudit feia força temps.
”La Núria Espert, en un homenatge que es va fer a Salvador Espriu arran de la seva mort, va llegir “Tereseta-que-baixava-les-escales”, un conte del poeta de Sinera. Prèviament, l’actriu va fer un elogi del relat, amb molt d’èmfasi sobre el fet que era breu, i gairebé va semblar que l’únic mèrit del conte era la seva brevetat. A mi, això, em va semblar propi de ximples. Pensava (i encara penso) que un relat ha de tenir l’extensió que li escaigui: si Espriu havia aconseguit plasmar tot el que volia dir, l’havia encertada; si volia dir més coses… Generalment, es tenen per obres aconseguides Madame Bovary o Anna Karenina, per esmentar només dues, i no són precisament breus. ¿Heu llegit Una altra volta de rosca? ¿Creieu, els que l’heu llegit, que Henry James hauria aconseguit l’atmosfera del relat fent-lo més curt?
”És clar que qualsevol relat pot suggerir més coses que les que narra. En els contes que ha llegit en Mauri es dóna això, i ja el primer m’ha fet veure que es pot resumir en un parell de frases tota una filosofia de la vida.
–Home, no et passis –fa en Mauri–; ets molt amable, però no n’hi ha per tant.
–És una manera de parlar… Però t’ho dic sincerament, trobo que hi ha un sentit de la vida que enllaça amb una certa filosofia oriental, hi trobo ecos de Tagore o fins i tot de Buda… Bé, anava a dir que, sense estar d’acord amb els qui mantenen que l’obra literària la fa el lector (alguna cosa hi posa l’autor, em sembla), és cert, em penso, que cada lector fa o pot fer una lectura diferent d’un relat. I que hi ha relats que suggereixen més del que diuen. És, em sembla, el que passa amb “El dinosaurio”.
”Tornant a la broma: les paraules de la Núria Espert em van suggerir aquests dos relats que ara deixo a la vostra consideració:

I. Vida, aventures i opinions del cavaller Joan Pujalt i Plademunt

“Lo bueno, si breve, dos veces bueno.”

Baltasar Gracián, Oráculo manual
(Ed. Rivadeneyra, 1873, vol. LXV, pág. 580)

 

Joan Pujalt i Plademunt va néixer feliçment, va viure innombrables aventures i va morir en pau amb Déu i amb els homes.

 

II. Vida de JPP

“Lo bue, si bre, dos ve bue”

BG, Or. Man. (Riv, 1873, LXV, 580)

 

JPP naixé, visqué i morí.

 

–Sí, com a broma quant a les suposades bondats de la brevetat no està malament –diu en Galimany quan adverteix que en Salinas ha acabat–; però em sembla millor la meva, que vaig posar en pràctica en una llista de correu a Internet.
–Doncs tingues la bondat de fer-nos-la avinent –fa en Salinas sense que pugui evitar un deix d’irritació en la veu.
–Mal podré fer-vos-la avinent si no la coneixíeu d’abans; us la referiré, si no et sap greu. I sense que serveixi de precedent, et diré que estic d’acord amb tu que atribuir a la brevetat més mèrit que al reeiximent en l’expressió de la idea és cosa de ximples. Per això, provocat per no sé quina niciesa que vaig llegir o sentir respecte al tema de què parlem ara, i sobretot allò de qui fa l’obra, si l’autor o el lector, vaig proposar un joc als companys de la llista que us quedarà prou clar quan sentiu el relat. Dos amics de la llista hi van contribuir, per cert, amb no poca gràcia. El relat resultant va quedar així:

Un conte breu fet a Internet

(Amb agraïment per la col·laboració de bp i pc)

 

Sense títol

Hom declara que la bellesa no rau en allò contemplat sinó en els ulls de qui ho contempla, i hi ha qui diu que és el lector qui fa l’obra, no l’escriptor. Doncs aquí teniu un bell conte:

CONTE

FI

Prego als amables lectors, si algun n’hi ha, que m’enviïn el resultat de la lectura, per tal que pugui tirar endavant la meva tesi doctoral “Autor i autoria al segle de les dones”.
Amb regraciaments per l’avançada, vostre afectíssim

JoanG

 

UNA RESPOSTA

Benvolgut senyor/et JoanG,

Em plau de contestar al vostre amable requeriment mitjançant aquest e-mail. Heus ací el que jo vaig llegir:

NOVEL·LA A LA MANERA DELS SEGLES XVII I XV

En un lloc de Manxúria el nom del qual ni el recordo, hi havia un cabaler [per raons òbvies, em salto les 3568 pàgines de text de la novel·la que us enviaré separadament per missatger si em faciliteu l’adreça del vostre domicili] i Tirant lo Blanc finí gloriosament i santa.

Espero que la meva col·laboració us sigui d’utilitat.
Ben atentament,

Joan Miquel Martorell i Cervantes

 

UNA ALTRA RESPOSTA

Cap problema! Vet aquí el que jo he llegit:

Sense títol

Hom declara que la bellesa no rau en allò contemplat sinó en els ulls de qui ho contempla, i hi ha qui diu que és el lector qui fa l’obra, no l’escriptor. Doncs aquí teniu un bell conte:  

CONTE

I és clar que el sector perruqueria està en crisi! Si n’hi ha, d’aficionats a prendre el pèl! I ni títol, ni diploma, ni impostos municipals, res de res, afaitada i retallada tot de franc!!!!!
Encara que, ben mirat, potser sí que vol dir alguna cosa… Vés que en JoanG no hagi descobert allò de la tinta invisible aplicat a la informàtica… Mira, jo no ho veig clar, però… com que té aquestes amistats… Va bea! deixa’t d’orgues, ni tinta invisible ni punyetes, això va per un altre costat, segur! Només cal rumiar…
CONTE       FI, CONTE      FI… Em penso que ja ho tinc! Dir CONTE FI és exactament dir l’antònim de CONTE GROLLER i aquí l’amic, altra virtut no sé si la tindrà, però la finesa!!!!!!
Tot un cavaller, aquest JoanG, tu! Segur que se m’ha escapat algun missatge dient grolleries i aquest noi, que és la diplomàcia personificada, ho està mirant d’arreglar per la via indirecta. Quin cavaller aquest JoanG! Dels que ja no en queden. M’agrada haver-lo conegut.
Conegut? bea, desbarres! Si no l’has vist en ta vida! Si bé hi ha qui diu que el coneix, vés a saber si aquest altre no és també aficionat a això de la ciberperruqueria!
Mira, saps que et dic? Deixa-ho córrer i vés-te’n a buscar bolets, o molsa per al pessebre, o ceps per posar en vinagre, el que vulguis, però surt d’aquí que aquesta pantalla t’està afluixant els cargols.

FI

bea
que vol que la convidin a la lectura de la tesi

 

TERCERA RESPOSTA

Un conte preciós. Ple de continguts per qui vulgui, o pugui, entendre’l. Senzill, sense amaniments superflus. Que obre nous camins i planteja una manera novedosa d’abordar el sentit del silenci, del buit, del retrobar-se sense interferències externes. No hi ha res, però és ple de contingut, com la nostra vida mateixa. Intemporal i etern. Inintel·ligible, però, per a aquelles persones que s’entesten a posar dates temporals a una hegemonia sexuada. Senzillament perquè qualsevol tipus de supremacia fonamentada en llargàries, o absències, és irracional i inhumana. Un cant, per acabar, a la igualtat, a la germanor que es pot donar en un espai comú… sense estridències inútils.

Pcorco

 

–És de debò, això que has dit que ho vas enviar a una llista de correu? –demana en Pi.
–Sí.
–I les respostes són d’algú de la llista?
–La segona i la tercera. És obvi que la primera és inventada.
–Sí, és obvi. Doncs trobo molt bona la tercera.
–Jo també la trobo boníssima, molt millor que la meva broma, amb la qual cosa es demostra que tot partint d’una matèria basta es pot aconseguir una joia.
–I una altra cosa: què és això del segle de les dones que hi ha cap al final de la provocació inicial, quan esmentes una tesi?
–Ah, no res, un toc irònic, perquè hi havia una persona de la llista que sempre signava els seus correus amb l’eslògan “El segle XXI serà el segle de les dones”.
–I no ho serà?
–M’estimo més no entrar en aquest terreny, si no et sap greu.
–Per què?
–Per res, deixa-ho estar.
La manera com ho ha dit en Galimany fa que en Salinas hi intervingui.
–Serà millor que no fem emprenyar el senyor Galimany –diu– si no volem que possi en marxa la seva molt esmolada llengua i ens faci mal; segur que s’estimarà més que parlem del seu, i meu, esport favorit: l’amansiment de l’harpia, oi, Gali?
–Que és que tens por que parlem de qui fa l’obra literària, si el lector o l’escriptor, Sali? Que et resulta molest, el tema de l’autoria?
–Ja em diràs per què. –Tant la veu com l’actitud d’en Salinas denoten tensió.
–No res, no res.
–Hi ha algú que vulgui dir res d’això d’en Gali o del tema que ha apuntat? –demana en Salinas. Com que ningú no fa senyal d’intervenir-hi, continua–: Bé doncs, podem passar a una altra cosa.
–Eh, un momento –fa llavors en Castro–, que ha habido una expresión que no he acabado de entender. ¿Qué es eso de l’amansiment de l’harpia?
–Ah, ha sido una manera de referirme a las relacions sexuales. ¿Sabes?, es el título que José María de Sagarra puso a su traducción de una comedia de Shakespeare, The Taming of the Shrew. Es el mismo tema que el Infante Juan Manuel trató en “El mancebo que casó con mujer brava”…
–Ahora me acuerdo, hombre –interromp en Castro–, si eso salió el día de El Montañá…
–Efectivament, Toño –diu llavors en Galimany–, es nota que en Sali ha fet els deures.
–En castellano, Antoñito –continua en Salinas sense fer cas aparentment del comentari d’en Galimany–, la comedia de Shakespeare se ha titulado por ejemplo como La doma de la bravía o como La fierecilla domada.
–Sí, yo la he visto en el cine, ahora que lo dices; la hicieron Carmen Sevilla y Alberto Closas, si no recuerdo mal. ¡Qué guapa que estaba la Carmen Sevilla! ¡Quién la hubiera pillado para domarla!
–Per follar-te-la vols dir, m’imagino –fa en Galimany.
–Home, Gali –diu en Salinas abans que en Castro pugui contestar–, què fas? Com és que tu, tan primmirat, utilitzes un vulgarisme no normatiu?
–Per variar, t’equivoques.
–Ah, sí?
–I tant! Mira, podria explicar-t’ho ara mateix; però m’estimo més deixar-ho per a la propera sessió. Nois, dijous que ve, si el nostre amfitrió i mecenes no pren una altra determinació, us comentaré algunes coses relacionades amb el verb follar.
–L’escoltarem amb molt de gust, senyor Galimany. I ara, si no hi ha ningú que vulgui afegir algun altre comentari als contes, podem donar el dol per acomiadat. Abans, però, perdó, espereu un moment, voldria demanar als qui heu llegit contes que em deixeu els originals, i la setmana vinent duré fotocòpies per a tothom perquè els pugueu llegir amb calma. Demà us trucaré per dir-vos on ens trobarem, perquè tinc dos possibles llocs i avui miraré de concretar les condicions amb els responsables. Gràcies a tots per haver vingut i especialment als qui heu col·laborat en aquesta minimarató de minicontes; em sembla que ens hem divertit prou. Apa, siau, fins la setmana vinent.
–Ep, un moment, un moment –fa llavors en Velarde–, que aquesta noia tan maca que ens ha servit els cafès m’ha inspirat un microconte. És així com en dieu, oi?
–Caram, Velarde, com t’hi fixes en el que paga la pena –comenta en Salinas–. Doncs endavant les atxes, no ens facis esperar.
–Travessava els carrers sense mirar, convençuda que aturava el trànsit. Va morir atropellada per un cotxe conduït per una dona tan maca com ella.

 

Una mica de (pre)història

 

Quan els components de la XXIV promoció de l’Escola d’Aprenents Elizalde van ingressar-hi, les classes es feien a les instal·lacions de la factoria situada a l’illa de cases delimitada pels carrers Rosselló, Còrcega, Bailèn i el passeig de Sant Joan. Les aules escolars estaven al pis de la nau que s’estenia al llarg del carrer Còrsega, la qual albergava a la planta baixa diversos tallers, destacadament Tornilleria i Tractaments Tèrmics. Una bona part de les màquines de Tornilleria encara eren mogudes per un sistema de politges estès per una estructura penjada del sostre del taller, no disposaven de motors que les fessin autònomes, raó per la qual, quan el motor que impulsava el sistema de politges s’aturava, aquestes màquines no podien funcionar.
En el conjunt de la factoria, hi destacava el xalet en què hi havia els despatxos dels directius principals, el Departament Tècnic i l’Arxiu. Les diferents naus estaven distribuïdes al llarg dels carrers delimitadors de l’illa de cases, de manera que el xalet quedava en posició central i voltat pels carrers interiors de la factoria al llarg de tres dels seus costats.
Quan acabaven les classes, els aprenents anaven al lloc a què se’ls havia destinat en els diferents tallers i dependències de la factoria. Els que estaven assignats a alguna secció situada en la factoria de Sant Andreu, hi anaven pels seus propis mitjans, és a dir, en transport públic. Havien d’agafar un troleibús, a la parada que hi havia al carrer Marina en l’encreuament amb la Diagonal, que els dugués fins a la plaça Orfila, al barri de Sant Andreu. D’allà, tot creuant les instal·lacions ferroviàries de Sant Andreu Comtal, i agafant per la carretera que duia al Bon Pastor, arribaven a la factoria en què llavors s’estaven construïnt les instal·lacions que aviat acollirien tots els tallers i seccions de la factoria del passeig de Sant Joan.
A Sant Andreu, a la carretera del Bon Pastor, paret per paret amb la factoria de la Maquinista Terrestre y Marítima avui transformada en un centre d’oci i comerç, hi havia la de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación. Al 1955, hi eren el taller de muntatge de motors, els bancs de proves, el taller de forja i un xalet que allotjava diversos serveis administratius i tècnics. També hi havia un camp de futbol i, com ha quedat dit, s’hi estaven construïnt els edificis que havien d’acollir la totalitat de seccions relacionades amb el procés productiu.
En el transcurs de l’aprenentatge de la XXIV promoció es va produir progressivament el trasllat en aquesta factoria. La nova planta principal estava formada per una gran nau central d’uns deu mil metres quadrats adossada a un edifici de dues plantes en què hi havia diversos serveis i seccions, entre ells les aules de l’Escola d’Aprenents. La façana principal d’aquest edifici s’estenia paral·lelament a la carretera del Bon Pastor i al davant hi havia una pista de basquet, habilitada també per a handbol i hoquei patins, i una part enjardinada amb un estany. Al soterrani d’aquest edifici hi havia els vestidors, les dutxes i els vàters.
A l’extrem del camp de futbol que donava a la carretera, s’hi va construir un edifici auxiliar que allotjava els serveis mèdics (que disposaven d’infermers i dos metges que feien tota classe de reconeixements), el menjador i un bar. Hi havia un servei de cuina que feia el dinar per als treballadors, a un preu força mòdic, els quals hi accedien en dos torns, a les dotze i a dos quarts d’una. Per dinar, en unes taules per a deu persones, es disposava de mitja hora. També hi feien entrepans per als treballadors que tenien dret a una pausa de vint minuts per esmorzar perquè feien torns especials. El bar estava reservat per als caps.
El camp de futbol era molt utilitzat i l’accés era lliure fora de la jornada laboral. S’hi celebraven encontres “oficials” entre equips formats per treballadors dels diferents tallers i departaments i en alguna ocasió contra equips de fora de l’empresa.
L’Administració i el Departament de Compres estaven radicats en aquells anys al soterrani de la casa Elizalde, al número 302 del carrer València, seu administrativa de l’empresa. Aquest palauet va ser construït per iniciativa de Francisco Jaurés i Gualba, espós de Josefa Rouvier Elizalde, en un solar de 660 metres quadrats. L’Ajuntament havia concedit l’any 1882 el permís d’obres, tot i que no s’ajustaven al que establia l’avantprojecte d’eixample d’Ildefons Cerdà, perquè segons van determinar els funcionaris municipals es tractava d’una casa de primer ordre amb salons estil Lluís XIV i Lluís XVI i mobiliari d’alt valor artístic. La construcció va iniciar-se el 1885, i aquell mateix any es va morir Jaurés i el següent la seva vídua, de manera que la propietat va passar a Arturo Elizalde Rouvier, nebot seu. Un cop acabada la construcció, el palauet va passar a ser la residència de la família Elizalde Biada fins a la seva venda.
L’any 1964 la casa va ser venuda per 25 milions de pessetes a una companyia anomenada Unión de Propietarios. Durant uns anys, la decadència del palauet, que ja s’havia iniciat abans que la família Elizalde el deixés, es va anar accentuant, sobretot a partir de 1974, quan el llavors propietari, Delfí Rabellat, va començar a enderrocar-lo sense l’autorització de l’Administració pertinent i va causar importants desperfectes en una obra d’art que acabaria sent inclosa definitivament, l’any 1979, en el catàleg del Patrimoni Arquitectònic Municipal. L’ajuntament barceloní va reparar en la mesura del possible els desperfectes del palauet i el va transformar en l’actual centre cultural Casa Elizalde.

 

Petita (pre)història d’en Castro i en Pujol

 

Com en l’ocasió anterior, els exalumnes de l’EAE han anat deixant el restaurant en petits grups que s’han disgregat de mica en mica. En Castro i en Pujol, després de declinar l’oferiment d’un company de dur-los amb cotxe a on volguessin, han decidit de fer cap al baixador de Renfe del passeig de Gràcia tot travessant el Barri Gòtic, però quan passaven per davant d’Els Quatre Gats, al carrer Montsió, els ha vingut de gust d’interrompre la caminada i entrar-hi a fer un cafè.
Antonio Castro Iglesias, anomenat Antoñito o Toño, és el més gran dels supervivents de la XXIV promoció d’aprenents de l’EAE. Hi havia ingressat amb 18 anys, quan l’edat dels altres oscil·lava entre els 14 i els 15. Havia nascut el 18 de juliol de 1937 a Burgos, on el pare, militar, hi estava destinat abans del començament de la guerra civil; a la mare li agradava dir que l’Antonio havia nascut aquell dia per celebrar el primer aniversari del Glorioso Alzamiento. Quan el pare va ser destinat al front de l’Ebre, l’agost del 1938, la mare va decidir d’anar-se’n a viure a Reinosa, on els seus pares tenien una casa i unes terres als afores. Entre 1945 i 1953, la família Castro-Iglesias va viure a Saragossa, perquè el pare va ser destinat a l’Acadèmia Militar, i a partir de 1953 a Barcelona, al carrer de Sor Eulàlia d’Anzizu, ja que havia estat destinat a la propera caserna militar del Bruc.
En Castro, un cul d’en Jaumet per a la feina, un any després d’haver acabat l’aprenentatge es va sentir amb forces per alliberar-se del domini del pare i se’n va anar a Alemanya, destinació en els anys seixanta d’uns quants operaris de l’empresa que somniaven en una millora de la seva condició laboral i social. Val a dir que per a obtenir l’ajut del pare –que havia utilitzat la influència que li donaven la seva carrera i el seu grau militar per a evitar-li de fer el soldat– va ensenyar-li un precontracte de la casa Mercedes-Benz en què se li oferia un lloc de cap de taller en una de les factories situades a la República Federal. El pare va accedir a què se n’hi anés, va fer gestions per aconseguir-li el passaport sense cap dificultat derivada del fet de no haver complert els deures militars i el va ajudar econòmicament, sense ni sospitar que el precontracte era fals, inventat pel seu fill. Aquesta habilitat per a la falsificació de documents, en Castro la va aprofitar diverses vegades, com ara per substituir l’aprovat del certificat d’estudis de l’EAE per un excel·lent.
A Alemanya les coses no li van anar com havia desitjat i les va passar magres quatre anys fins que es va decidir a tornar a Espanya, però no pas a Barcelona sinó, per tal d’estalviar-se els retrets del pare, a Saragossa, on tenia amics que el van ajudar a trobar feina i el van allotjar temporalment. Llavors el va afavorir la fortuna: l’avi matern li va deixar en morir la casa i les terres de Reinosa. Les va vendre, va liquidar la legítima a la seva mare i va invertir la resta dels diners en muntar una papereria i llibreria a Saragossa i comprar una casa amb una mica d’hort en un llogarret anomenat Pesquera situat entre Reinosa i Torrelavega.
La nova situació li va possibilitar casar-se i entre ell i la muller anar tirant endavant el negoci, principalment perquè la dona aconseguia orientar-se mínimament enmig del fenomenal desordre d’en Castro: a la rebotiga s’amuntegaven de qualsevol manera paquets de llibres i material oberts i per obrir, i al despatx que tenia a casa s’apilaven factures, albarans, llibres i material de papereria damunt de la taula i de les cadires, barrejats amb classificadors desclassificats i arxivadors buits, igual que a la taula i les cadires del menjador; fins i tot a la banyera hi havia llibres nous sortits de paquets mig oberts que romanien al terra de la cambra de bany.
Tot el que en Castro tenia de desordenat ho tenia també de murri, i havia aconseguit d’una manera més o menys irregular guanyar-se com a clients diverses escoles, a les que servia tot el material pedagògic i de papereria que necessitaven. I no només això, sinó que havia convençut les direccions perquè enviessin els alumnes a comprar tot el que necessitaven per al curs a la seva botiga. Això ja li assegurava tancar cada exercici anual sense pèrdues, de manera que per poc que vengués i encara que la mala gestió dels estocs es menjava una part dels guanys, aquests hi eren.
A casa, però, anaven tirant amb feines i treballs, perquè en Castro era un home generós i desprès de mena i obsequiava sense mirar els diners els seus nombrosos amics, de manera que la Pili, la seva dona, a vegades havia de fer equilibris per mantenir els números familiars en la banda dels negres i només la seva paciència jòbica li permetia refer-se dels ensurts que la caòtica i liberal manera de comportar-se del seu marit li causava.
Però la resistència humana té un límit, i la salut de la dona, crebantada des que vint-i-nou anys abans havia infantat una nena en un part que gairebé li va llevar la vida i que la va deixar estèril, va fer un tomb definitiu i el cor li va fallar sense remei un dia de la tardor de 1995. En Castro, tan bon punt es va recuperar del cop es va adonar que sense ella el negoci no podia tirar endavant, de manera que se’l va vendre, va vendre també el pis i va anar-se’n a viure a Pesquera.
–Així que vius a Cantàbria?
–Pues sí señor, en un pueblecito que no debe de tener más allà de un centenar de habitantes que se llama Pesquera. Me compré una casa gracias a la herencia del abuelo de Reinosa; por una vez pensé en cuando me jubilase.
–I com és que pots venir en aquests dinars?
–Bueno, tengo un piso en Barcelona, en la calle Secretario Coloma, que heredé de mi padre. Paso temporadas aquí, sobre todo cuando siento nostalgia de mi hija. ¿Sabes?, ella se vino a vivir después de la Olimpíada. Se había casado con un funcionario eventual del Comité Olímpico que se enamoró de Barcelona durante los Juegos y que después encontró trabajo en el INEF, así que liaron el petate y con alguna ayuda de mi padre y mía consiguieron comprar un piso en el Pueblo Seco. Yo creo que también influyó la muerte de Pili: fue un golpe muy duro…
–És clar… Era jove encara, oi?, la teva dona…
–Para lo que se vive ahora, sí: sólo tenia 55 años… Cuando reabrimos la tienda, dos semanas después de su fallecimiento, Pilarín ya no quiso volver a trabajar en ella, se le caía el mundo encima… Y cuando se vino a Barcelona, y como que yo no servía para llevar el negocio solo, me vendí todo lo que tenía en Zaragoza y me instalé en Pesquera.
–T’hi trobes bé, allà?
–Todo lo bien que se puede estar viviendo solo… Pero hay muy buena gente, la vida es muy tranquila y el tiempo va pasando sin que pese… Mientras el cuerpo aguante… Y cuando vea la cosa jodida, pues cogeré una pistola de mi padre que aún conservo, y arreando, que es gerundio.
–Coi, Toño… –Tots dos es queden callats, sense mirar-se, fins que en Pujol continua–: No vas pensar a buscar una altra parella? No devies ser tan vell com per no tenir possibilitats de trobar companyia, em penso.
–¿Tú crees que podría aguantarme una mujer que no fuera la Pili? No, que va, y tampoco me sentía con ánimos. La verdad es que aún la echo mucho en falta, y cuando no puedo más, me vengo a Barcelona a ver a mi hija…Y como que cuando estoy aquí vivo en el piso de Secretario Coloma, no la molesto y así siempre estamos bien avenidos; ya se sabe que de visita todo el mundo es bueno. Pero ya está bien de historias tristes… ¿A ti cómo te ha ido? ¿Estuviste mucho en la fábrica?
–Home, fins que es va acabar el compromís per haver fet el soldat a l’aviació…
–¿Qué es eso de haver fet el soldat? –demana en Castro.
–La mili, home. Vaig acollir-me a allò de fer-la per l’Empresa a canvi del compromís de romandre-hi cinc anys després d’haver-la acabada. Ja saps: unes setmanes de campament, jurar bandera, i a treballar a la fàbrica i anar al destacament del Prat a fer guàrdies quan tocava, un parell de dies cada no sé quants, ja no me’n recordo, en tot cas poques vegades. El mateix any que vaig quedar lliure del compromís, el 68, vaig posar-me a treballar a la llibreria del meu pare i em vaig casar.
–¿Así que tú también has sido librero como yo?
–Ja veus… Ah, i també era papereria, com en el teu cas. Quan el meu pare es va morir, un parell de setmanes abans que Franco… Pobre home, des què havien hospitalitzat el dictador no parava de dir que finalment el veuria mort i tenia en fresc una ampolla de cava per celebrar-ho… I ja veus, quan Franco de fet agonitzava, va patir un atac de cor fulminant i va traspassar abans que el militarot… Ui, perdona, ho he dit sense pensar que el teu pare…
–No te preocupes, no pasa nada, hombre. Yo creo que a mi padre tampoco le hacía mucha gracia Franco, o al menos eso me parecía. Con el tiempo he llegado a la conclusión que si no dejó el ejército fue porque no sabía hacer otra cosa que recibir y dar órdenes. Y yo, qué quieres que te diga, la verdad és que prefiero no mirar atrás. Sigue, sigue, por favor.
–En fi, com que quan es va morir el meu pare el negoci va passar a les meves mans, vaig mirar d’engrandir-lo, però em vaig equivocar: ni era un bon moment ni jo tenia les qualitats adequades per dur un negoci qualsevol, de manera que entre les inflacions tremendes que van haver-hi als últims anys setanta i la meva falta de perspicàcia, em vaig anar endeutant i al final vaig haver de tancar i buscar feina. I noi, sort vaig tenir que l’agent comercial de la casa Staedler, amb qui vaig arribar a fer amistat, em va recomanar a un dels seus clients que buscava algú de confiança per fer-lo encarregat de la seva botiga de papereria i material d’oficina. Em va agafar, i noi, vaig tenir feina fins que em vaig jubilar, ara fa un parell d’anys. El sou no era extraordinari, però imagina’t en quina situació m’hi vaig trobar, amb quaranta anys i sense un duro; llavors ningú no donava feina a la gent de mitjana edat, i no hi havia prestació d’atur, te’n recordes? Era el temps de la crisi del petroli, les empreses familiars queien com mosques i les grans van començar a presentar expedients de crisi a tort i a dret.
–Yo, la verdad, no lo noté mucho: algunos de mis amigos de cuando mi padre había estado en la Academia Militar me echaron una mano y dando un toquecito aquí y otro toquecito allà pude reunir una buena cartera de clientes.
–Tu sempre has sabut espavilar-te, Toño, sempre em vas semblar un murri eixerit.
–¿Qué quiere decir eso de murri eixerit?
–Que ets un tio llest, astut, hàbil per a aconseguir el que vols…
–Bueno, según para qué. La verdad es que yo no era un buen estudiante, en cierta manera envidiaba a tipos com tu, el Gali, el Mauri, el Sali, el Trescatorce… ¡jodo el Trescatorce…! Vosotros sí que erais listos; yo me defendía, seguramente tenía la ventaja de ser algo mayor que vosotros y por lo tanto no era un pipiolo ingenuo ni carne de cañón para la gente de la empresa como lo erais vosotros. Jodo, me acuerdo de cuando estábamos en Ventas… Aquellas fulanas no perdían ocasión de provocarnos: nos enviaban a comprar cosas a la mercería o a buscar las medias a la remendera y luego se las ponían delante de nosotros…
–Noi, no recordo res d’això que dius…
–Bueno, porque tu tenías un aspecto tan infantil, tan menudito y tímido, que supongo que pensaban que era demasiado bestia meterse contigo. Jodo, yo ya tenia casi veinte años y tú debías de tener…
–Encara no disset.
–Pero aparentabas menos, como ahora, que parece que no tengas ni sesenta.
–Sí, això em diu la dona… La veritat és que la gent de la meva família paterna sempre ha tingut un aspecte més jove del normal. Jo és que de Vendes només recordo la Rosario i don Pedro, i mai no es van passar gens amb mi.
–La Rosario, sí, la secretaria de don Pedro… Decían que se la trajinaba….
–Sí, moltes coses n’hi deien, de don Pedro. Al garatge, que va ser el primer lloc a què em van destinar, deien que era molt faldiller. Un dels xofers va explicar una vegada que en el Citroën de don Pedro havia trobat una petaca de conyac, que n’havia fet un glop i que alguna cosa hi devia haver posat don Pedro perquè es va passar una bona estona trempant. Vés a saber… S’explicaven molts sopars de duro que ara no em crec però que llavors me’ls empassava…
–Así que estuviste en el garaje… ¿I què tal?
–Una pèrdua de temps, no em van ensenyar res… Només escombrava, anava a omplir el càntir o regava la rampa d’accés… Suposo que la idea és que aprenguéssim alguna cosa de mecànica d’automòbils, però l’únic que recordo és que els xofers i l’encarregat es passaven l’estona jugant a cartes, al remigio, em sembla que deien. Recordo només quatre o cinc dels xofers i l’encarregat, que es deia Emilio, i que m’imagino que era el que devia saber de mecànica… Hi havia un tipus desagradable, que no parava de parlar de sexe… Bé, no ho dic perquè parlés de sexe, és que era realment malacarós, buscabregues i perdonavides. Feia de dependent taxista al vespre i primeres hores de la nit, i va acabar convencent un company que li deien Juanito per tal que també s’hi dediqués. El pobre Juanito, que era un tros de pa, de tan bona persona que era semblava ximple, li va fer cas, i l’endemà de provar-ho estava molt descoratjat perquè no li havia anat gaire bé i deia de deixar-ho córrer; però l’altre li va insistir que continués, que ja veuria que era una bona manera de fer uns diners extres.
”El cas és que un parell de dies després, el Juanito no va venir a treballar i mai més no hi va tornar. La seva desaparició va ser un cas sonat, perquè fins i tot l’Enrique Rubio hi va ficar cullerada a El Caso, i es va muntar una pila d’especulacions de tot ordre; semblava això de la nena anglesa desapareguda de què tant es parla aquests dies, però sense la tele, que no n’hi havia, i a la mesura de l’època. Deien que si s’havia anat amb una altra dona, que si l’havien vist no sé on, que si havia robat el taxi i l’havia pintat per vendre’l vés a saber a qui…
”Quan ja ningú no el buscava, cosa d’un any després de la seva desaparició, el van trobar dins del taxi submergit al fons del port, al costat d’un dels molls, amb un mariner nord-americà al seient del passatger. Es va suposar que havia dut el mariner cap al seu vaixell –segurament recordes que en aquella època hi atracaven vaixells de la Sisena Flota nord-americana amb certa freqüència i gran alegria i profit dels amos dels tuguris i les putes dels voltants de la Rambla– i que per alguna raó havia fet una mala maniobra i havia caigut a l’aigua. Pobre home, per guanyar-se millor la vida la va perdre!
–Sí, pobre hombre… Pues yo no me enteré, no sabía nada de eso.
–Doncs mira que va ser un cas ben sonat. És clar que el garatge quedava molt a banda de la vida de l’empresa, no era com els tallers, els laboratoris o els departaments tècnics, en què es feia més safareig.
–No entiendo eso de safrech; porque safrech quiere decir lavadero, ¿verdad?
–Fer safareig és xafardejar, parlar d’alguna cosa o comentar-la públicament… La gent del garatge vivia força a banda de la resta del personal, aquesta és la veritat.
–¿En què secciones estuviste?
–A veure… al garatge, al laboratori químic, als dibuixants, als forns… Ostres, tu, ja gairebé no me’n recordo… ¿Saps que els records més vius són els de quan m’estava a la redacció del Sirio? Ostres, ostres… Si no me’n recordo ni de a quina secció em van destinar quan ens vam traslladar a Sant Andreu… Bé, ara em ve al cap que em van destinar un temps a la secció de Projectistes… Millor dit, l’Araujo o algú altre em va posar a fer, sobre una maqueta de la nau nova, que encara estava pràcticament buida, la distribució de la maquinària. Era com jugar a fer un pessebre, amb tot de màquines de fusta fetes a escala… M’ho vaig passar força bé, i això que el cap era el temible Romeu.
–¿Temible Romeu? No sé a quien te refieres.
–Sí, era un tipus que s’havia guanyat l’antipatia de molta gent, fins i tot l’odi de més d’un; deien que hi havia hagut un forjador que gairebé el fot de cap a un forn.
–¡Hostia! ¿Hasta ese extremo?
–Això sembla. Explicaven moltes històries. Tot i que no n’estic segur, perquè se’m barregen les coses al cap, crec que havia estat alumne de l’Escola, cap de la secció de Forja, cap de Projectistes i crec que també va arribar a cap de Producció de Sant Andreu. Fotia unes bronques impressionants i em van dir que havia arribat a dibuixar un cercle de guix al terra al voltant d’una màquina i que havia prohibit a l’operari sortir-ne sense el seu permís. Ara, curiosament, hi havia una noieta (de fet una adolescent) treballant amb ell que el va dominar; una vegada que el Romeu la va renyar, la noia es va posar a plorar i el va desmuntar… No recordo que mai més li digués una paraula més alta que una altra. En fi, tot això ja ha passat avall. El que sí recordo bé és el menjador, el camp de futbol… I ara em ve al cap que tu eres força bo jugant a futbol…
–Bueno, tu tampoco lo hacías mal. Jodo, al mediodía aún nos quedaba tiempo para echar un partidillo después de comer…
–Sí, i això que només teníem mitja hora per dinar… Ostres com ens agradava jugar a futbol mentre uns altres aprofitaven per jeure una estona sota aquella figuera magnífica que hi havia al capdavall del camp, davant de Muntatge… Te’n recordes, de la figuera?
–Sí, claro… Tenía una copa muy grande, que formaba como una cabaña donde había sitio para varias personas; yo me eché allí unas cuantas siestecillas… Por cierto, que me contaron una cosa que no sé si sería verdad: me dijeron que el Bufa había pillado al Campillo comiéndose unos higos y que lo había llevado a Personal para que lo sancionasen porque la higuera era propiedad de la empresa y gritando no sé qué de comunismo.
–Doncs no ho sé. Però ara que dius això, el que sí que recordo es que l’Epi un dia ens va notificar que es prohibia als aprenents anar a jeure sota la figuera. Bé, per sort no ens van prohibir jugar a futbol. A la nostra promoció hi havia uns quants que la remenaven bé, la bimba, oi?
–Hombre, como que fuimos el grueso del equipo de aprendices… ¿Te acuerdas que llegamos a formar el Club 25? El bueno de Lasheras fue el principal impulsor.
–Tampoc no la tocava malament, hi posava moltes ganes.
–Sí, y nunca ha dejado del todo eso del fútbol; incluso ha sido árbitro y aún está colegiado. ¿Sabías que fuimos juntos a Alemania? A él le fueron mejor las cosas que a mí, esa es la verdad. Pero desde entonces que somos muy buenos amigos, és un gran tipo…
–Saps que això de Club 25 va sorgir per error? ¿Te’n recordes que vam triar el nom perquè dèiem que erem la vint-i-cinquena promoció d’aprenents de l’EAE? Doncs resulta que érem la vint-i-quatrena.
–¿Ah, sí?
–Sí senyor; em vaig assabentar l’any passat, en el dinar que van organitzar uns tios que estan mirant de formar una associació d’ex-alumnes de l’EAE. Enguany volen fer un altre retrobament, que diuen ells, a l’octubre, si no hi estic mal fixat.
–Ah, pues ya me dirás algo, porque me gustaría ir.
–Compta-hi.
En Pujol mira l’hora i diu:
–Toño, jo hauria d’anar passant, que no voldria arribar a casa gaire tard.
–Pues vamos. Me habías dicho que tienes que coger el tren, ¿verdad? ¿Dónde vives?
–A Castelldefels, al carrer de l’Església, en un pis que la dona va heretar de la seva mare. És una zona molt cèntrica que abans no valia gaire, però que ara s’està posant força bé i revaloritzant molt. Nosaltres, la dona i jo vull dir, vivíem a Barcelona, de lloguer; però quan es va morir el meu sogre, i com que els fills ja s’havien independitzat i a més la Mercè Sala havia fet millorar moltíssim el servei de Rodalies de Renfe, ens vam anar a viure amb la sogra. Va ser com una mena d’augment de sou, perquè el lloguer havia pujat molt.
–Pucholet, veo que tu, como yo, te has beneficiado de los esfuerzos de nuestros mayores.
–I els nostres fills dels nostres, és llei de vida, Toño.

Conte contat, no és acabat – 4

Quarta trobada (20 de setembre de 2007)

 

Aquesta vegada han dinat en una sala reservada del restaurant Gargantúa y Pantagruel i, com en les ocasions anteriors, els cambrers han rebut instruccions d’estar amatents a qualsevol petició dels comensals tot mantenint-se en un discret segon pla.
Quan li sembla que les converses privades comencen a declinar, en Salinas demana que li facin atenció i diu:
–Bé, ja seria hora de procedir a la lectura del conte que toca avui. Però el senyor Galimany ens va prometre la setmana passada que ens il·lustraria quant al verb follar; per tant, cedeixo la paraula al nostre il·lustre i il·lustrador col·lega.
–Moltíssimes gràcies, digníssim senyor president i liberal amfitrió –comença en Galimany tot posant-se dempeus. Treu un full de paper doblegat de la butxaca de la seva camisa, el desplega i continua–: Efectivament, nois, la setmana passada us vaig dir que comentaria algunes coses relacionades amb el mot follar, de manera que em disposo a complir la paraula donada. Doncs bé, d’entrada, jo considero que, tot i que follar ja figura en el lèxic dels diccionaris catalans actuals més autoritzats i ortodoxos, com per exemple el de l’Institut d’Estudis Catalans, editat amb la pretensió de ser el normatiu per a la llengua catalana, és un castellanisme que ha estat naturalitzat català fa relativament poc temps. Per exemple, no el trobareu al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, tot i que aquest admet fotre i cardar (cosa que no feia el Fabra, per exemple), i als diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana follar entrava com un castellanisme. Jo crec que l’equivalent del castellà follar és cardar i el del castellà joder és fotre.
”Encara que el que he dit sembla que li dóna la raó a en Salinas respecte d’allò que em va objectar, que follar no era un verb normatiu en català, voldria que fessiu atenció a un detall que ja he assenyalat: que l’IEC va promoure la publicació del Diccionari amb l’ambició que fos normatiu, d’acord amb la finalitat que el mateix IEC té assenyalada en el primer apartat de l’article segon dels seus estatuts –en Galimany mira el full i llegeix–: “tenir cura de la llengua, establir-ne la normativa i vetllar perquè el seu procés de normalització sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic”. Aquesta comesa va ser reconeguda pel Parlament de Catalunya mitjançant una llei de 24 d’abril de 1991, on es diu que l’Institut és la “institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català” i que totes les administracions radicades a Catalunya han de “respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans”. Així doncs, estimat Sali, i per molt que sigui un vulgarisme, follar és normatiu i ben normatiu ja des de la primera edició del Diccionari, publicada el setembre del 1995.
”Dit això, parlaré del follar castellà. De les quatre entrades que el Diccionario de la Real Academia recull per a aquest verb, la quarta, que vol dir tenir coit, he vist després de diverses consultes creuades que es deriva etimològicament del llatí follis, és a dir, manxa de bufar. Alguns opinen que l’acció de cardar s’assembla a la de la manxa, i que per això en castellà es fa servir follar com a vulgarisme de tenir coit. A mi em sembla, però, que estan equivocats. Si mirem el significat de folgar al mateix diccionari, veiem que diu que és la forma antiga d’holgar en el sentit de tener ayuntamiento carnal. De folgar a follar no sembla que hi hagi d’haver gaire camí, i potser popularment es va assimilar al follar de fer vent amb la manxa, cosa que no treu, al meu parer, que abans va ser el folgar que el follar, amb el mateix significat.
”Ara, a partir d’això, trobem relacions curioses. Derivats de folgar trobem folgamiento que volia dir huelga; folga, que significava huelga, pasatiempo y diversión, i folganza, que equivalia a holgura o descanso y desahogo del ánimo.
”Entre els significats de huelga trobem: espai de temps en què hom està sense treballar; interrupció col·lectiva del treball amb la finalitat d’imposar unes condicions determinades o manifestar-hi una protesta, i recreació que ordinàriament es té al camp o en un lloc amè. Si pronuncieu huelga a l’andalusa, us trobareu amb la paraula juerga, que s’adiu força amb el darrer significat que he transcrit, i el mateix diccionari acadèmic diu que juerga ve de huelga.
”D’on manifesto que follar, huelga (és a dir, vaga) i juerga tenen un origen lèxic comú… i molta càrrega ideològica semblant.
”Naturalment, res de tot això que he dit resisteix cap mena d’anàlisi seriosa, però m’he divertit, i espero i confio que vosaltres també.
–Jodo, Gali –fa en Castro quan disminueixen una mica els aplaudiments i els bravos–, no he entendido nada, pero cuánto sabes de lengua…
–Bé, només cal fer servir els diccionaris –diu en Galimany.
–Eso, Antoñito –diu en Salinas–, no vayas a pensarte que es un doctor en filología, nuestro buen amigo Gali; si se lo preguntas, sólo admitirá que es un obrero de la lengua, un albañil de las palabras.
–En efecte –salta en Galimany–, no sóc un pou de ciència, no conec totes les paraules ni puc presumir d’una gran cultura. Però et diré una cosa, Sali: amb la gran extensió dels coneixements de tota mena que conformen la cultura universal, el que importa no és tenir-los al cap, sinó saber on trobar-los. Vull dir, per si no m’has entés, que no cal saber-ho tot, sinó saber arribar a les fonts i treure’n profit. Ah, i tenir la decència d’admetre-ho en comptes de fer veure que gaudeixes de la inspiració directa de Minerva.
En Pujol, per tal de trencar l’incòmode silenci que s’ha fet a la sala, demana:
–Bé, Salinas, de qui és el conte d’avui?
En Salinas hesita uns moments fins que finalment sembla relaxar-se i anuncia:
–Del nostre savi in-dis-cu-ti-ble, en Trescatorze, el senyor Romà Pi i Sastre, a qui demano que sigui tan amable de prendre el seu original i fer-ne la lectura.
I en Salinas s’aixeca, se’n va a una taula en què hi té un maletí, l’obre, treu un feix de fulls i els dóna a en Pi, qui posat dempeus s’escura la gola, espera que en Salinas s’assegui i llegeix:

L’extraordinari cas de l’Enric Bigardes

 

El míster anava errat quan va atribuir a la por la inhibició de l’Enric. “Noi”, va dir-li, “jo també he pensat que et feia la pell, aquell bèstia, i he vist ja la seva bota a la teva cara; però l’has esquivada, no? Collons, amb aquests reflexos, no has de tenir pas por de cap guitza! Per què t’has espantat, doncs? Ho sento, però no puc deixar-te jugar la segona part, i encara gràcies que t’he deixat acabar la primera…”
L’Enric no va dir res. Enquimerat, va fer cap a la dutxa. Més tard, tot caminant de tornada a casa, desentès del partit que encara jugaven els seus companys, anava pensant en allò que li havia passat.

 

Quan no duien encara ni un quart d’hora de partit, aquell defensa ja li havia passat targeta de visita tres cops, i el turmell, ara inflat, n’era testimoni. Llavors li havien fet una passada compromesa, perquè era cobert de prop pel defensa. La pilota li arribava molt forta, volant a l’alçada del coll. L’Enric va decidir ajupir una mica el cap per tornar-la. Quan començava a fer-ho, va veure el peu del defensa. Li anava de dret a la cara i duia tota l’empenta del món: anava a desgraciar-lo sense remei.
Un esglai angoixós assaltà l’Enric, i llavors va esdevenir-se aquell fet inexplicable, inaprehensible: el defensa va quedar-se immòbil a l’aire, amb el peu esquerre, amb què havia fet l’esforç impulsor final, estès de manera que perllongava la línia axial de la cama, oblíquament en relació al pla del terra, a pam i mig del sòl; el tou de la cama el tenia contret, recollit cap a la part alta, amb el tendó d’Aquil·les molt marcat i distingible, tot i que la mitja, de peu sencer, blava, d’un blau de cobalt clar, amb la volta blanca, cenyida estretament, de manera que semblava que els paquets musculars principals del tou es poguessin destriar, cobria tot el llarg de la cama fins a tocar del genoll; els músculs de la cara anterior de la cuixa, llargs, grossos, durs i poderosos, els tenia també contrets, i totes les seves parts podien ser discernides sota la pell distesa, molt pelosa; el camal de les calcetes, que eren del mateix color que les mitges, estava, per davant, arrapat a la cuixa, però amb un seguit de petites ondulacions transversals irregulars i progressivament més aplanades cap a la part més propera al cos, tot formant un garbuix de valls i crestes, replecs i fondalades en miniatura a la seva superfície; tenia els braços oberts, separats del cos; l’esquerre estava estès, amb la mà, gran i gruixuda, oberta i els dits, amb les ungles ben retallades i les primeres falanges recobertes per una pilositat fosca i força abundosa i les segones gairebé desproveïdes de pèl, estesos, la mà girada de manera que el palmell, molsut, quedava dirigit paral·lelament al terra, mirant instintivament el defensa de reduir la patacada en caure; el braç dret feia tot ell, fins a les puntes dels dits, una corba harmònica i equilibrada que hi mostrava el relaxament de la musculatura i l’efecte de l’impuls i de les forces físiques que regeixen el moviment; el tors s’endevinava entregirat dins de la samarreta, blanca, de màniga llarga, amb el coll obert en pic i amb volta com el de les camises d’esport, amb un galó del mateix blau cobalt clar de les mitges i de les calcetes, de dos centímetres d’amplada, que anava des del coll, per sobre del muscle, al llarg de tota l’espatlla i de la banda exterior de la màniga, fins al puny, i amb, a l’alçada de la mamella dreta, un escut caironat, quarterat en creu, d’or, amb una creu grega plena, de gules, al primer i al quart quarters, dos pals de gules al segon i al tercer quarters, i una pilota de futbol de sable i canyellat a l’abisme; tenia els cabells, llargs, foscos, amarats de suor, tirats cap a una banda, formant un tot allargassat que desfigurava la forma del cap i donava al jugador una aparença malèvola, accentuada per l’expressió salvatge del rostre, on uns músculs verticals, molt marcats sota la pell rasurada, just davant de les ben formades orelles, mostraven que serrava molt fortament les barres; el nas, recte, ben fet i proporcionat, tenia els narius dilatats, aturats en el moment d’inspirar l’aire violentament, i els ulls, d’un color gris blavós, com el dels tudons, fitaven la pilota; el peu dret del defensa, cobert per una bota baixa de pell fina i flexible amb tacs cilindrocònics de color blanc clavats en una sola pintada de groc, de la qual s’havien desprès uns bocins de terra que flotaven quiets en l’aire al costat del peu, havia estat llançat massa tard i no hauria trobat la pilota sinó el rostre de l’Enric, a l’alçada dels ulls, de no haver-s’hi aturat tot just a un centímetre. La pilota també romania aturada, a l’aire, a mig pam del cap de l’Enric, qui la veia, enmig d’un silenci absolut, un silenci com mai no hauria pogut imaginar, contra el fons que formaven els pocs espectadors que hi havia al camp i que romanien totalment quiets, de manera que li van fer pensar en una pintura hiperrealista o en una instantània fotogràfica. Els companys, i els contrincants, i l’àrbitre –i fins i tot un falciot!–, eren immòbils, amb posats inversemblants, amb l’esglai molt visible en el rostre dels qui estaven més a prop d’ell, i l’esguard de tots fix en el punt on sens dubte havien de trobar-se peu i cara.
I l’Enric, de mitja esma, va ajupir el cap. El peu del defensa va passar per sobre d’ell. El refri va xiular. Algú va cridar. Un parell de companys van bufar alleujats, mirant-lo amb simpatia, com dient-li: De quina te n’has lliurat, nano!

 

La resta del primer temps, l’Enric no hi va ser en aquest món. No aconseguia treure’s del cap aquell episodi tan estrany, aquell quedar-s’hi tot aturat que li va donar la possibilitat d’ajupir el cap i d’esquivar la puntada de peu.
I tampoc no va trobar cap explicació del fet al llarg del dia, ni a la nit, que es va passar fent voltes i voltes, al llit, desvetllat. Com més hi pensava, més s’enquimerava, i més absurda li semblava l’única cosa que se li acudia per explicar aquell fet. Ja que allò havia estat sens dubte un fet; ho demostraven, si més no, la falta que havia assenyalat l’àrbitre, l’alleujament dels companys i el comentari de l’entrenador. Per què, tanmateix, ningú no s’havia adonat d’aquell deturar-se del temps? Què, si no, podia haver estat? El temps, però, no pot aturar-se, i, a més, ell havia ajupit el cap mentre tot era immòbil. Que potser era que el seu temps havia estat diferent del temps dels altres, del de les altres coses del món?
Els tres dies següents van ser un desastre: incapacitat de deixondir-se, de dia; impossibilitat de dormir, de nit; esbroncades a la feina, perquè tot ho feia malament, sense aconseguir de fixar-s’hi; interrogatoris insistents de la mare, a casa. I així, de l’astorament havia passat a la preocupació, de la preocupació a l’angúnia i de l’angúnia a l’angoixa, angoixa que el dimecres al vespre se li anava fent insuportable, se li clavava a l’estómac, li accelerava el cor, li entelava els ulls, li feia rodar el cap, li prenia l’aire dels pulmons, li premia la gola…
Va ser una revelació. A la televisió, un reportatge d’atletisme. La mare, tornant-hi. L’angoixa, aclaparadora. El reportatge va canviar a una seqüència alentida. I el moviment de la imatge va fer-se progressivament més i més lent, mentre el so s’agreujava, els moviments de la mare s’alentien d’allò més al mateix temps que se li enrogallava la veu, i l’angoixa de l’Enric minvava a poc a poc com si seguís el ritme d’allò que s’esdevenia fora d’ell, mentre era envaït per unes ganes de riure irresistibles, en veure la seva mare transformada en una comparsa involuntària d’una pel·lícula còmica, amb aquells moviments cada vegada més i més lents i aquella veu més i més rogallosa, com si fos un disc que s’atura a poc a poc, a mitja cançó, sense que s’hagi aixecat l’agulla. L’Enric discriminava un darrere l’altre els detalls d’aquest procés en tot allò que l’envoltava. Ell podia moure’s normalment, i bé que ho feia, ara per mirar cap a la mare, ara per mirar cap al televisor, i les ganes de riure el van vèncer finalment i va esclafir una riallada incontenible, alliberadora, llarguíssima, quan tot va quedar-se aturat. Ja tranquil, sense gens d’angoixa, va observar que, en realitat, no tot era del tot quiet, ja que podia veure com els llavis de la mare es movien de manera gairebé imperceptible, talment el moviment de la llum del sol quan l’observeu avançar i advertiu que ho fa malgrat que no ho sembli, i que la imatge de la pantalla del televisor, que no era igualment definida en tota la seva extensió, es mantenia fixa, però que hi havia una mena de ratlla que avançava molt a poc a poc, també. Tot tenia, a més a més, un color lleument vermellós, que li va recordar que, de petit, moltes vegades, estés bocaterrosa damunt la sorra de la platja, obria i tancava ara un ull, ara l’altre, i el color dels granets de sorra canviava de blavós a rosat, i de rosat a blavós, alternativament. Mentre observava tot això, pensava que el desllorigador d’aquell misteri radicava en el temps; de quina manera s’esdevenia, quina n’era la causa, no ho sabia ni podria, possiblement, saber-ho mai; però el que era clar és que el seu temps i el de tot el que l’envoltava havien esdevingut diferents dos cops. Que era el temps i no cap altra cosa, ho palesava una munió de detalls: ell pensava normalment, el seu cor bategava al ritme de sempre, totes les seves funcions físiques eren les habituals; els seus moviments eren normals, a diferència dels de les altres persones; la visió, tret d’aquell color vermellós que tenyia totes les coses, no semblava que patís cap alteració, i, d’altra banda, potser era normal que la llum es tornés vermellosa en relació amb ell si el seu temps era més ràpid que el temps exterior, perquè en aquest cas la llum resultava per a ell de freqüència més baixa; tampoc no semblava que patís problemes d’oïda, ja que podia escoltar perfectament el batec del seu cor en aquell pregon silenci, causat, també, no hi havia dubte, per una diferència de freqüències, ja que els sons exteriors, amb el canvi de temps, resultaven inaudibles, quedaven per sota del límit d’audició, i només sentia una mena de soroll molt fluix i molt greu que li va fer pensar en la radiació de fons que capten els radiotelescopis. Sí, era això, era que el seu temps esdevenia més ràpid que el dels altres, que el del món sencer, i era aquesta alteració i dessincronia del temps allò que li havia permès d’esquivar la puntada de peu del defensa el diumenge anterior.
Llavors el moviment dels llavis de la mare va començar a fer-se més perceptible i a accelerar-se gradualment; però l’Enric ja es trobava relaxat i tranquil, i es disposà a contestar.
–…ots dir-me què et passa?
–Res, mare, res; no em passa res. No trobava la solució d’un problema de la feina que m’amoïnava; però ja la tinc, no pateixis.
La mare se’l mirà i, en veure’l tan somrient i satisfet, quedà sorpresa. Què podia dir-li? No entenia res, i hauria jurat que quan havia començat a engegar-li la darrera pregunta l’Enric feia més cara de mort que de viu. Hi havia per pixar i no fer gota. Mig atabalada, se’n va anar cap a la cuina.
L’Enric, aquella nit, va dormir com una soca.

 

***

 

L’endemà, si bé sense el neguit de dies enrere, va dedicar-se a pensar-hi. Les dues vegades, allò li havia ocorregut en situacions d’angoixa extrema i sense que ell hi fes res de manera voluntària. Devia ser al seu abast, dominar el procés d’acceleració del temps? Podria arribar a controlar-lo, el temps? La angoixa hi era present les dues vegades; ¿era l’angoixa, però, realment, el motor d’aquella acceleració del temps? ¿No devia ser que l’angoixa actuava com una mena de catalitzador del fenomen, la força motriu del qual podria ser, diguem-ne, el desig de sortir-se’n d’aquella situació de terror gairebé mortal? I en aquest cas, ¿podia intensificar el desig per altres mitjans, fins a aconseguir el mateix efecte? Va decidir de provar-ho. En plegar de la feina, se’n va anar al cine. Allà, a les fosques, sol pràcticament, ja que havia triat un cinema on feien un programa no gaire atractiu, va provar-ho. Mirava de concentrar-se, d’aïllar-se de tot el que no fos el desig de dominar el temps, amb els ulls, esbatanats, fits en la pantalla. I durant un moment, un pensament de moment només, el moviment dels personatges s’aturà com de vegades passa a la televisió, es produí una trencadura del temps, una esquinçada en el teixit inconsútil que ens té atrapats indefugiblement.
Ara que sabia que allò li era possible, havia d’exercitar-se, amb constància, com qui vol córrer la marató i comença a fer curses breus, per anar-les allargant progressivament, i en tota mena de circuits. Per a ell, l’equivalent dels circuits eren les situacions. Ho va fer, això d’exercitar-se, ara i adés, a la feina, pel carrer, a casa… Cada vegada li resultava més planer i fins i tot divertit, com quan deixava l’encarregat –sí, jefe; no, jefe– amb la boca badada, al mig d’una impertinència, i amb un rictus còmic i ridícul; o quan es dedicava a estudiar la manera de caminar de la gent pel carrer, i topava amb algun d’aquests fatxendes narcisistes convençuts que el centre del món és al seu entrecuix…
Va aconseguir el domini d’aquest fenomen molt ràpidament, tant, que el dissabte va pensar a fer la prova definitiva. Travessaria un carrer de trànsit ràpid passant entre els cotxes en marxa. L’element d’angoixa produït pel risc potser li procuraria la sobredosi de motivació necessària, com si fos una mena de dòping. Quan es disposava a fer-ho, però, s’hi va repensar. Què podia passar si algun dels conductors el veia desaparèixer d’una banda del carrer i aparèixer a l’altra? I entre els vianants, quin ensurt no podia provocar? No, no podia fer la prova a ciutat, hauria de fer-la a una carretera o, millor, a una autopista.
El diumenge va agafar el tren i se’n va anar a Sant Celoni d’hora. Mentre viatjava, pensava en tot allò tan extraordinari, imaginava les possibilitats que li oferia aquell domini del seu temps. Podia sobreeixir en qualsevol activitat esportiva en la qual la velocitat fos un factor decisiu. Practicant l’esport que més li agradava, el futbol, quin defensa, net o brut, podria aturar-lo? Qui podria driblar-lo o desfer un dríbling seu? No tindria aturador. O bé, en quant de temps dels altres podia ell córrer els cent metres? En vuit segons? En vuit, en quatre, en dos, o en un, si volia! I sense cansar-se, ja que no necessitava córrer! Els cent, els dos-cents, els quatre-cents… I si feia la Volta o el Tour? Tenia prou amb seguir darrere de qui anés primer a cada etapa, i passar-lo en arribar a la meta. No calia abusar! Si boxava, seria el boxador mai tocat i que sempre tocava; ni tan sols hauria de copejar fort, ja que sempre guanyaria als punts. D’altra banda, com que la força del cop de puny és també una funció de la seva velocitat en topar, quin era el límit de la seva força?
Un cop arribat a Sant Celoni, l’Enric Bigardes surt de la població i se n’allunya en direcció a Girona tot cercant un lloc adequat per provar de travessar l’autopista sense ser vist. Troba un que li sembla bo, prou lluny de la sortida de Sant Celoni perquè els vehicles vagin llançats. La sensació peculiar que tothom té a l’estómac davant d’una situació de prova, davant de l’inconegut, ja és al seu. El cor se li accelera, no gaire, però perceptiblement. Els vehicles passen a cent vint, a cent quaranta, a cent cinquanta, força seguits en direcció a Girona, no tant en direcció a Barcelona. Entre un vehicle i un altre, la distància sovint no és de més de deu metres, i fins i tot de vegades menys. L’Enric s’adona de la imprudència d’alguns conductors: a cent per hora, deu metres es recorren en trenta-sis centèsimes de segon, i en vint-i-quatre centèsimes a cent cinquanta! Calcula que si no vol que cap conductor s’adoni del seu pas per tal d’evitar que pugui fer alguna mala maniobra a causa de l’ensurt caldrà que salti la tanca, travessi l’autopista i salti l’altra tanca en un temps inferior al de reacció per reflexos dels conductors. Quin temps, del normal, pot ser aquest? Deu centèsimes de segon? Caldrà pràcticament aturar-lo, el temps. Roman indecís, entre la Tordera i l’autopista. Veu els cotxes com passen, un i un altre, un i un altre, ràpidament, vertiginosament. Mira a dreta i esquerra, i fins i tot darrere seu, per si hi ha algú que el pugui veure. No hi ha ningú. Hesita. L’estómac, en un puny. El cor, bategant cada cop més fort. La gola, assecant-se-li.
L’escena pren un to lleument vermellós, es fa el silenci, la brisa s’atura, i les fulles i les brancades de tots els arbres, i tots els arbusts, i totes les mates, i totes les herbes fins les més petites i lleugeres, i les papallones, i les abelles, i tots els insectes que volen o que caminen, i tots els ocells, es queden immòbils; darrere de l’Enric, les aigües verdoses de la Tordera, petites, hi són aturades, quietes, lluents com una membrana humida estesa al llarg d’una part de la llera, amb les ondulacions fixades, l’escuma dels petitíssims salts de l’aigua entre les pedres immobilitzada i els esquitxos transformats en rengles estàtics de petites esferes d’aigua; a l’autopista, les motos, els cotxes, les furgonetes, els camions, es queden gairebé aturats del tot, les seves rodes movent-se molt a poc a poc, i els conductors i els acompanyants quiets, com si estiguessin paralitzats, transformats en una extraordinària fotografia en relleu, lleugerament curta d’exposició, mentre l’Enric s’enfila pel reixat, salta, travessa l’autopista passant de primer entre els vehicles que avancen molt lentament de la seva esquerra a la seva dreta, força separats, i després entre els que ho fan de dreta a esquerra, aquests més junts i movent-se una mica més que els anteriors, arriba a l’altre reixat, s’hi enfila i salta a l’altra banda.
Tot caminant de tornada cap a Sant Celoni, es demana quant de temps del normal deu haver esmerçat en travessar l’autopista i pensa que li hauria costat molt poc de cronometrar-se. Se’n riu d’ell mateix, i diu en veu alta que diumenge vinent ja ho farà.
Però, mentre dinava en un bar de la població, un pensament, una sensació, alguna cosa indefinible el va començar a neguitejar i a poc a poc es va anar concretant en un seguit de preguntes que es feia ell mateix: Quins efectes podien causar aquells canvis de ritme vital, aquells canvis del transcurs del temps, en el seu cos? Fins en aquell moment no havia notat res, però això no volia pas dir que no n’hi produís, d’efectes. Modificaria, això, la durada de la seva vida? Si ell podia fer més coses que els altres en el mateix temps, és a dir, accelerar el seu ritme vital, ¿no gastava el temps del seu organisme –el temps de què disposa qualsevol ésser viu, en condicions normals, per acomplir les funcions vitals que li són imposades per la força de la natura– més de pressa, també? Recordava vagament haver llegit o sentit que el nombre de batecs que fa el cor d’un ratolí i el dels que fa el d’un elefant és, si fa no fa, el mateix; però, com que el cor de l’elefant batega a un ritme molt inferior al del ratolí, aquest viu molt menys temps que l’elefant. Si la seva vida es desenvolupés, posat per cas, deu vegades més ràpidament que la dels altres éssers humans, quants anys dels normals podria arribar a viure? Sis? Set? Potser vuit? Ni que fossin dotze o quinze, el dolor que provocaria en els qui l’estimaven o en els qui arribessin a estimar-lo, que el veurien envellir deu anys cada any, el corprenia per endavant. Li va venir una remembrança de com havia estat de dolorós veure l’evolució fatal d’un familiar seu afectat per la malaltia d’Alzheimer. El seu neguit, però, no era causat per la por a una mort sobtada, arribada abans d’hora, ja que ell vivia “normalment”, dins d’un temps propi: la diferència radicava en el temps de cadascú. Pensava l’Enric: “Si un cuc de seda tingués consciència de la seva pròpia vida des que surt de l’ou fins que, esdevingut papallona i havent-se aparellat, mor, quant de temps pensaria que havia viscut? Tota una vida, és clar. O bé, si una partícula subatòmica, un pió, per exemple, tingués alguna mena de consciència de la seva vida, quina seria la seva idea del temps que havia existit?”. L’Enric recordava que la vida mitjana en segons d’un pió és de 10 elevat a la potència -15. Va fer uns comptes en un paper. “Un home de setanta anys ha viscut 2,21·10 elevat a la potència 24 les vegades que dura l’existència del pió, és a dir, una quantitat de vides de pió igual a dos-cents vint-i-u seguit de vint-i-dos zeros; però la partícula, en aquest per a nosaltres menyspreable, ridícul, incalculable i inimaginable, per petit, espai de temps, recorre i acompleix tot el seu cicle vital. Quina és la durada de la vida d’un ésser humà en el conjunt del temps des que el món és món?”
L’Enric va veure ben clar que no calia obsedir-se, que el temps només té sentit en la relació amb els altres. Seria prudent, doncs, en l’ús de la seva facultat, per tal de no fer mal a ningú.

 

***

 

Però les coses no són gairebé mai com nosaltres voldríem, i l’endemà una altra idea saltironava sense parar pel cervell de l’Enric Bigardes. I si mirava de fer el contrari, d’alentir el seu temps? Sempre l’havien fascinat els documentals on es podia veure el moviment de les flors en obrir-se i tancar-se, o el naixement de les plantes. Com li agradaria veure realment créixer l’herba!
Ell sabia prou que el moviment també és lligat al temps, que el desplaçament d’una cosa d’un lloc a un altre no té cap sentit per a nosaltres si s’esdevé a una velocitat inferior al nostre límit de percepció. Què hi fa que la península hindustànica es fiqui sota l’Himàlaia, si som incapaços d’advertir-ho? Però s’hi fica! Si de l’espai estant en una òrbita geosincrònica damunt de la dorsal atlàntica, un hom pogués veure en deu minuts el que ha passat en milions d’anys, de quin espectacle fascinador no fruiria?
Decidí d’intentar-ho. Evidentment, hauria d’esperar-se al dissabte o el diumenge, ja que ara seria ell qui quedaria aturat si aconseguia el seu propòsit. La prova seria senzilla: tenia prou amb posar-se de cara a qualsevol rellotge, fixar-se en les busques, concentrar-se i, si arrencaven a córrer, fet.
La setmana se li va fer molt llarga: li semblava que mai no arribaria el dissabte. Arribat finalment, l’Enric, tot i la impaciència que sentia, va esperar que la seva mare se n’anés al mercat. En sentir la porta, va agafar ràpidament un despertador i el va posar a l’ampit de la finestra, oberta, de la seva habitació, des d’on podia veure els tells del carrer. Pensava que si podia convèncer la mare que per Setmana Santa anés ella sola a estar-se amb els parents de Girona, ell podria dedicar-se a veure créixer les fulles dels arbres. Va mirar el rellotge i es va concentrar. El brogit del carrer esdevingué un so agut insuportable. Una mena de resplendor blavosa acompanyà el so. L’Enric va deixar l’intent, esglaiat.
Quan, més tard, hi va pensar, va arribar a la conclusió que, en alentir el seu temps, la freqüència del so augmentava, exactament el contrari del que passava abans, i si bé l’agreujament no el molestava, no li produïa cap efecte pertorbador, l’agudització del soroll esdevenia fins i tot dolorosa. Calia, doncs, fugir del brogit intens. Per tant, buscaria la manera de marxar tot sol al Montseny per passar-hi els deu dies de festa que tenia per Setmana Santa.

 

***

 

Estava ben frisós i emocionat, el matí del dissabte, quan va obrir la porta de la caseta de pagès que tenia llogada en un indret solitari, una vertadera troballa, enretirada dels camins habituals. No va poder estar-se d’intentar l’experiència immediatament. Va seure davant la finestra, orientada a migjorn, va posar el despertador a l’ampit i va concentrar-se.
Les busques arrencaren a córrer. La llum es féu blavosa. El sol devallà ràpidament. Algunes flors es tancaren. Es féu de nit. La lluna cavalcà pel cel. Es féu de dia. Les flors tornaren a obrir-se. Alguns núvols passaren vistos no vistos. El sol corregué pel cel. Es féu de nit. Es féu de dia, de nit, de dia, de nit, més i més ràpidament. De dia. De nit. Dia. Nit.

 

***

 

La mare de l’Enric explicava al doctor Bigardes –parent llunyà i vell amic de la família– que havia volgut donar una sorpresa al seu fill, i que per això no li havia dit que pensava pujar-hi Dijous Sant acompanyada pels parents de Girona. Sort que va fer-ho d’aquesta manera, perquè, quan, en entrar a la caseta, va trobar-se’l d’aquella manera, assegut, fred, amb els ulls esbatanats fits en la finestra, va desmaiar-se. Qui sap si ella no s’hauria mort, també, d’haver-hi anat sola.
El doctor Bigardes examinà l’Enric, que romania assegut a la cadira perquè ningú no havia gosat tocar-lo. El cor no se li sentia. El cos era fred. No respirava. Els ulls no reaccionaven a la llum. El doctor va insinuar a la mare de fer l’autòpsia a l’Enric, però ella s’hi va negar i va demanar-li que no afegís més dolor al que ja patia. El metge, amb recança, va omplir els papers corresponents i s’encarregà de tot el que calia.

 

***

 

L’Enric Bigardes va tardar sis dels nostres mesos a adonar-se que aquella foscor que l’envoltava era la del nínxol on l’havien enterrat viu.

 

Tots els comensals tarden uns segons a reaccionar, i quan ho fan l’aplaudiment és unànime. En Salinas espera que minvi el brogit, colpeja una copa amb un ganivet i quan tots el fan atenció diu:
–Companys, deixeu-me que abans que feu els vostres comentaris, que no dubto que seran abundosos, anunciï que el conte que he programat per a la setmana que ve també és d’en Pi. I no els he programat seguits per raó de l’autoria comuna, sinó perquè quan en Trescatorze me’ls va lliurar em van semblar del mateix gènere, el de terror, tot i que en el d’avui potser hi ha algun toc de ciència-ficció; però si de cas, ja els classificareu vosaltres.
–I per què cal classificar-los, Sali? –demana en Galimany–. Quina mania teniu alguns de posar-hi etiquetes a tot…
–Saps què passa, Gali? –respon en Salinas–. Que classificar és posar nom a les coses, i en això consisteix l’essència del llenguatge. Si no hi estic mal fixat, només els éssers humans tenim la facultat del llenguatge articulat, de manera que es pot dir que classificar és una de les potencialitats exclusives dels humans. I això ens ho diu fins i tot la Història Sagrada, que atribueix a Adam la facultat de posar nom a tots els animals.
–Sí –hi intervé en Mauri–, és veritat, Salinas, ho diu la Bíblia, concretament al capítol 2 del Gènesis, versets 19 i 20: Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges.
–Caram, Mauri, quina demostració –fa en Pi–. Que és que et saps la Bíblia de memòria?
–Home, ja m’agradaria, ja… El cert és que recordo de memòria fragments d’aquí i d’allà, molts menys, però que molts menys que quan era jove. I com que veig que tinc la paraula i parlem de classificar, deixa’m demanar-te en quin gènere ficaries tu aquest conte.
–En el fantàstic, no hi veig cap altra possibilitat. En Salinas ha dit el de terror, però al meu parer aquest conte només hi té de terrorífic el final. Quant a això que ha dit de tocs de ciència-ficció, home, que hi hagi al·lusions a alguns ítems científics no fa que el conte sigui d’aquest gènere, a banda de la dificultat de definir el que sigui la ciència-ficció. De fet, jo el que volia posar en relleu era que el temps com a quarta dimensió de l’univers determina la relació entre nosaltres i l’entorn i per això em vaig plantejar què podia passar-li a qui tingués la capacitat de dominar el transcurs del temps i hi vaig fantasiejar una mica.
–Pues yo –diu en Castro–, después de haber oído el relato, estoy seguro de que todos habríamos sabido que era tuyo aunque lo hubiese leído otro y no se nos hubiera dicho que lo es. Solo tú eres capaz, me parece, de poner tantos detallitos científicos en un cuento: aquello de las diferencias de frecuencias, el catalizador, las velocidades de los coches, el elefante y el ratón, la órbita geosincrónica… Y lo del pió? Anda que… Por cierto, ¿qué es un pió?
–En castellà es diu pión, i és una partícula subatòmica identificada a finals de la dècada de 1940; de fet és un mesó.
–¡Hala! ¿Y qué es un mesó, supongo que mesón en castellano?
–Sí, en castellà és mesón. Mira, deixant a banda que per intentar d’explicar-t’ho jo hauria de ser un físic de partícules i no sóc físic de res, com no ignores, ficar-nos ara en aquest merder –en este berenjenal, que diries tu– resultaria molt avorrit. Queda’t, si et sembla bé, només amb la idea que els mesons són bosons, unes partícules subatòmiques que els físics consideren que són les transmissores de les forces.
–Qué remedio, me conformaré… Qué envidia me das… Desde primer curso que no dejas de maravillar-me, eres un tipo listo de verdad.
–Potser més que llest, el nostre Trescatorze és intel·ligent –diu en Mauri.
–Hombre, listo y inteligente es lo mismo, ¿no?
–Jo diria que no, jo penso que es pot ser llest i no gens intel·ligent, que es pot ser intel·ligent i no gens llest, i que es pot ser intel·ligent i llest alhora. Ara, quan recordo per què el senyor Tomàs li deia Desastre, em fa la impressió que al Pi caldria situar-lo a la segona categoria.
–Ens podries il·lustrar, si no et sap greu? –fa en Galimany–. Perquè jo tinc la impressió que el Trescatorce no és pas un babau, precisament.
–Bé, potser és que jo tinc una certa tendència a donar-li un sentit irònic a l’adjectiu llest.
–Doncs si no t’expliques…
–Veuràs, em sembla que això que comunament considerem intel·ligència, en els éssers humans presenta dues facetes principals, a més d’altres no tan determinants: una d’investigadora i una altra de depredadora, que es manifesten en proporció diferent en cada individu. A mi m’agrada reservar l’adjectiu d’intel·ligent per a les persones que són capaces de discernir les causes dels fenòmens i preveure els resultats de les accions, aquelles en què la faceta investigadora hi predomina en un grau alt. Per exemple, alguns filòsofs de la Grècia clàssica, Galileu, Copèrnic, Newton, Darwin o Einstein, entre molts d’altres, serien gent d’aquesta mena, serien persones realment intel·ligents. No cal dir que també considero intel·ligents les persones de característiques semblants a les que he esmentat encara que no arribin a la genialitat, com ara el nostre amic Pi. Amb això darrer vull dir, en resum, que hi ha graus d’intel·ligència.
”Els llestos –permeteu-me que substantivi l’adjectiu–, al meu entendre són els que tenen l’habilitat de treure profit de l’entorn natural o social, que actuen com a depredadors o paràsits de manera que poden beneficiar-se de l’esforç, les accions o la simple existència dels altres. L’instint els capacita per aplicar allò que aprenen per moure’s per la selva humana amb prou murrieria com per trobar desprevingudes les seves víctimes, d’una manera semblant a com un cadell de tigre aprèn a moure’s per la jungla amb l’habilitat necessària per caçar un altre animal que li serveixi d’aliment. Els llestos també són capaços d’associar-se amb gent semblant a ells per tal de potenciar la seva capacitat predadora mitjançant la creació de grups molt jerarquitzats que treballen plegats per a aconseguir els seus propòsits de manera similar a com una llopada treballa coordinadament per caçar. L’Aznar, l’Acebes o el Zaplana són al meu entendre exemples paradigmàtics de gent que posseeix en un grau força alt aquesta facultat dels animals que anomenem llestesa i que jo qualifico d’intel·ligència depredadora. A més l’Aznar està endiosado, que diríem en castellà, i per això no té miralls a casa.
–Ara sí que no t’entenc –fa en Galimany.
–Sí, home. A la Bíblia s’explica que Moisès, quan va sentir la veu del Senyor, es va tapar el rostre, perquè tenia por de mirar Déu. Jacob, després de lluitar tota una nit amb l’àngel del Senyor, va anomenar el lloc Penuel, que vol dir Cara de Déu, perquè pensava: “He vist Déu cara a cara i encara sóc viu”. També Gedeó, un dels anomenats jutges del poble d’Israel, en comprendre que una persona amb qui havia parlat era l’àngel del Senyor, va dir: “Ai de mi, Senyor Etern, perquè he vist l’àngel del Senyor cara a cara!”. Però el Senyor li va contestar: “La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs”. També els pares de Samsó van tenir la visita de l’àngel del Senyor per anunciar-los que tindrien un fill que seria un dels grans jutges del seu poble, i quan Manóah, el pare, es va adonar de qui era el seu visitant, li va dir a la seva muller: “Segur que morirem, perquè hem vist Déu”. Doncs bé, l’Aznar evita de mirar-se al mirall perquè té por de morir-se.
–Home, Mauri, que em va costat molt convèncer el Vidal que tornés a venir i ja tornes a ficar la banya en un mal lloc! –exclama en Salinas.
–No t’amoïnis, Salinas –diu en Vidal–, que he vingut preparat, ja començo a estar acostumat al fet que aquí es critica i criminalitza la gent del Partit Popular amb qualsevol excusa: si plou és culpa del PP i si no plou, també. Deixa’l que continuï, i si em ve de gust ja contestaré. De moment, em quedo amb allò que no ofèn qui vol sinó qui pot.
–Doncs ja que em deixes continuar –prosegueix en Mauri–, procuraré justificar el que he dit. Però abans unes paraules quant a la combinació d’intel·ligència i llestesa, o millor un exemple: Galileu era intel·ligent però no va ser gaire llest en el seu enfrontament amb la jerarquia catòlica; Copèrnic era intel·ligent i va ser prou llest per deixar la publicació de les seves conclusions astronòmiques per a després de la seva mort, de manera que es va estalviar problemes i, encara que post mortem, va triomfar damunt l’ensenyament erroni d’una jerarquia religiosa caduca i barroera. Estic convençut que ell sabia que això passaria, que va preveure que els seus descobriments no podrien ser eliminats per la superbiosa cegesa oficial.
”Quant a l’Aznar i companyia, em sembla prou clar que no han set ni són capaços de discernir causes ni de preveure resultats, veritables signes d’intel·ligència al meu parer, i no vull dedicar-me ara a especificar a les causes de què ni a quins resultats em refereixo: n’hi hauria d’haver prou amb exercitar la memòria i la reflexió, Vidal. Ara, llestos, hàbils per a entabanar la gent i treure’n profit, per portar l’aigua al seu molí encara que calgui desviar algun riu de grat o per força, això, llestos, déu n’hi do, si en són. I no tenen cap mania a fer-hi servir el que sigui –mitges veritats o mentides senceres–, sense cap escrúpol aparent, tot confiant en el fet que la memòria de la gent és làbil i els sentiments i els instints fàcilment manipulables, tant més com més ignorants són els seus parasitats.
–Mauri –fa en Vidal–, no puc deixar d’observar que estàs encegat pels prejudicis partidistes i em sap greu, de debò t’ho dic. És evident que la memòria et falla i que tens dificultats per a reflexionar, i aquesta pruïja d’atribuir maldat a uns dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva visió d’estat i el seu alt sentit de la responsabilitat només pot tenir com a causa una infecció produïda per les idees dissolvents del separatisme o els pressupòsits marxistoides del socialisme. I creu-me que m’amoïna que tu, a qui sempre havia considerat una persona de seny, caigui en aquesta mena de nacionalsocialisme que s’està emparant de la societat catalana…
–Apa! –salta en Pujol–. Aquesta sí que és bona! El franquista irreductible acusa els irredempts d’allò que és ell.
–Jo no sóc pas franquista, senyor Pujol, jo sóc català i per tant espanyol! Els nacionalistes us heu quedat ancorats en el passat i sou incapaços de veure la realitat! No podeu ni voleu adonar-vos que el franquisme és una part superada de la nostra història comuna, que la transició política va fer net del passat. Només mireu enrere i no endavant, només voleu furgar les ferides i no treballar per fer d’aquest país allò que es mereix. El món va cap a la globalitat, cap a la desaparició dels nacionalismes i els separatistes us esteu transformant en una romanalla d’allò que ja no pot tornar…
–Ja, i això teu no és nacionalisme, oi? –demana en Pujol–. Aquesta exaltació d’Espanya, la seva bandera, el seu himne nacional, la seva llengua, no és nacionalisme, nacionalisme espanyol vull dir, oi?
–No és el mateix, Pujol –contesta en Vidal–, de cap de les maneres. Això que tu qualifiques de nacionalisme espanyol és un sentiment patriòtic, un sentiment integrador que és patrimoni comú de tots els espanyols, i no un sentiment separador ni excloent, que és el que són els nacionalismes artificials inventats cap al final del segle XIX per alguns reaccionaris racistes, desagraïts, ressentits i frustrats que van voler posar fronteres on no n’hi han hagut durant segles.
–Apa, apa, fot-li fort, que és català! –exclama en Pujol–. Noi, i tu acuses el Mauri de partidista encegat?
–I això que discutiu –hi intervé en Pi en veu prou alta per dominar el remoreig que s’hi ha instal·lat a la sala–, té alguna cosa a veure amb el meu conte?
–Està vist que no hi ha manera que cap conversa no derivi cap a qüestions polítiques –diu en Salinas–. Què ho deu fer, això?
–Doncs ho fa que si t’ho mires bé, Sali –respon en Galimany–, tot és política, en les relacions socials.
–No, home, no –hi intervé en Velarde–. La política és cosa d’uns quants que viuen del cuento i que es dediquen a embolicar la troca perquè sembli que són necessaris. La majoria de la gent passem de la política i els polítics… El que vol la gent és que les coses funcionin i prou, i que els polítics es deixin estar de punyetes i de discussions que no van enlloc i es dediquin a governar.
–I és clar, no vas a votar, oi? –demana en Pujol.
–Per què? Si al final tot s’ho maneguen entre ells. Tu deus votar CiU o Esquerra Republicana, oi?
–Esquerra.
–I què ha passat amb Esquerra? Que per tal de tenir cadires al Govern s’ha aliat amb un partit espanyolista. De què ha servit el teu vot?
–Ep! –salta en Mauri–. El PSC no és espanyolista…
Aquesta afirmació d’en Mauri desferma un cafarnaüm d’intervencions simúltànies fins que en Salinas mira de restablir l’ordre:
–Sisplau, sisplau! –crida–, si parleu tots alhora no hi haurà manera que ens entenguem, sisplau!
Hi insisteix a demanar silenci fins que finalment li fan atenció.
–Ja sabia jo que si us deixava parlar de política la cosa acabaria en enfrontaments. De manera que us prego que deixeu aquest tema i parlem del conte d’en Pi.
–Això –fa en Pi, i continua tot estrafent la manera de parlar campanuda i irritada de Francisco Umbral–, que jo he vingut a parlar del meu conte i si no parlem del meu conte me’n vaig.
Uns quants riuen la facècia, i la sortida d’en Pi serveix per centrar l’atenció dels comensals, cosa que aprofita en Galimany per intervenir-hi:
–Sali, amb tots els respectes, em sembla que et passes una mica en el teu autoatribuït paper de moderador: no veig per quina raó no es pot parlar de política sempre que es conservin les formes i hi hagi un mínim de respecte mutu.
En Salinas s’envermelleix una mica i diu, amb una veu que denota tensió:
–Em sembla que l’escàndol i el desordre que hem vist fa un moment justificaria prou la meva proposició d’evitar la política. Ara, per tal que vegis que no és un tema que em faci por, convido al Pi que digui la seva, ja que sembla que no hi ha manera de parlar del seu al meu parer excel·lent conte.
–Òndia, Salinas –exclama en Pi–, què t’he fet, jo, perquè em fiquis en aquest embolic!
–Venga, Trescatorce, no te hagas de rogar, que para eso eres el más sabio –fa en Castro–. A ver si por fin alguien dice algo que salga de la cabeza y no de los güevos.
Un quants comensals assenteixen i demanen a en Pi que doni la seva opinió. Finalment, es decideix:
–Bé, vejam si sóc capaç d’explicar-me. Si la humanitat la formèssim bons salvatges russonians, jo seria àcrata. Quan miro la formació de la gent i la seva manera d’actuar, m’entren ganes de fomentar l’aristocràcia. Si considero com està muntada la societat humana, em fa la impressió que l’únic règim polític que hi funciona és la plutocràcia. Quan llegeixo Plató, m’inclino per la democràcia que ell condemna. No sé què hauria de pensar per acceptar l’holocràcia. I si l’esperança de vida fos de quaranta o cinquanta anys en comptes dels vuitanta d’ara, potser m’inclinaria per la gerontocràcia. A vegades, però, diria que l’única solució per a un país com Espanya és la dictadura, i si em fixo en el parc temàtic en què s’està convertint, entenc que li cal una monarquia autocràtica com més de dret diví i més sarsuelera, millor. La conclusió de tot això que acabo de dir sembla evident: quant a la cosa política, la res pública, no ho tinc gens clar… o potser massa.
”Ara que vénen eleccions, tornarem a sentir a parlar molt de líders, i la cosa es focalitzarà en Rodríguez Zapatero i en Rajoy més que en les idees –si les tenen– i els programes –que qui sap qui els fa– que defensin.
”És un fet que la majoria de la gent mira més els dirigents que les idees o els programes, i una mica –o molt– ho fan com si fos una mena de combat de boxa. Vull dir que no es fa atenció a les idees que manifesten sinó als cops que es donen.
”Si les coses són així, i em sembla prou evident que ho són, em demano quina n’és la causa profunda. Per què seguim els líders? Jo diria que és una pulsió innata originària de l’història evolutiva que ens ha fet territorials, gregaris i jerarquitzants; observeu, si no, l’estructura social dels micos i especialment la dels antropomorfs. Jo, com en Gali, he arribat a la conclusió que som una espècie animal intermèdia entre el mico i l’ésser humà, que estem encara en un estadi d’hominització i que encara no hem assolit el d’humanització.
–Home, gràcies, veig que tu també ets carbonellista –fa en Galimany.
–Accidentalment i segons en què –diu en Pi. I continua–: Malgrat el que he manifestat fins ara, i ja sé que semblarà que em contradic, tot deixant de banda la simpatia o antipatia que em produeixin els candidats miraré de destriar les poques idees fèrtils que hi hagi entre la faramalla dels seus discursos (encara que dubto molt que aconsegueixi deslliurar-me de la pulsió innata que he esmentat) i aniré a votar, per molt descoratjador que sigui el panorama, perquè encara crec que és pitjor passar de política. I encara crec, també, que les idees de llibertat, igualtat i fraternitat són un desideràtum digne de transformar-se en substrat ideològic i pràctic de la societat.
–Bravo, Pi –salta en Castro–, como Marcial, tú eres el más grande. No he entendido ni la mitad de lo que has dicho, pero lo has dicho muy bien, jodido.
–Espera, que no he acabat. Veig que alguns de vosaltres esteu interessats per la cosa política i intueixo que us amoïna aquest ambient de crispació que sembla que s’estengui cada vegada més per casa nostra i que està definitivament instal·lat a la Villa y Corte. Però jo em demano si la crispació arriba a la gent en general o és només cosa dels polítics, dels mitjans de comunicació i dels militants dels partits o la gent sensibilitzada pels afers polítics. Perquè moltes vegades tinc la impressió que visc en una polis emmurallada sense cap vincle de comunicació amb el cosmos i habitada només per gent relacionada amb la política professional que s’alimenta de les ficcions que ella mateixa crea, allò que el somni de la raó engendra monstres. Quan aconsegueixo sortir d’aquesta ciutat, d’aquesta polis, i respiro l’aire net de l’exterior, veig que la gent transita per uns altres camins, més o menys difícils, amb uns altres objectius, unes altres preocupacions, desentesa de les baralles escenificades pels polítics. I m’adono que moltes vegades, per vèncer la fatiga immensa que causa sentir cada dia les mateixes coses, veure un dia i un altre les mateixes cares dient les mateixes mentides o mitges veritats o veritats senceres que els adversaris qualificaran sistemàticament de mentides, acusant-se els uns als altres del mateix, com aquells nens que es barallen i només saben dir “tu més”; quan un constata que portem temps i temps sentint les mateixes cançons de l’enfadós sense que cap capdavanter polític doni mostres d’escoltar, m’adono, deia, que per salvar la nostra ment i el nostre estómac ens cal acollir-nos al sentit de l’humor i enriure’ns del mort i de qui el vetlla. Per això triomfen tants programes dels mitjans audiovisuals que fan conya dels polítics, independentment de la seva gràcia i enginy reals, que n’hi ha de ben dolents i tòpics. I un cop amb l’esperit net per l’acció d’aquesta mesura higiènica, podem tornar a contemplar uns quants dies més la polis i els actors que hi representen la seva farsa, la seva comèdia o el seu esperpento (que confio que no esdevingui tragèdia) amb la minsa esperança que alguna vegada hi possin seny en comptes d’histrionisme fal·laciós i interessos inconfesables; al cap i a la fi, miracles més grans hi ha hagut al món al llarg de la història.
”No sé ben bé per quines raons les esperances que va suscitar l’aparició a la vida pública espanyola d’una colla de personatges en els dies incerts i desconcertats d’allò que han anomenat transició política se n’han anat en orris. Potser les expectatives eren exagerades per venir d’on veníem i això va engrandir algunes figures que possiblement no eren tan grans; o potser el que ha passat és que la mediocritat s’hi ha imposat un altre cop tot emparant-se dels punts claus per controlar l’acció dels partits polítics, o potser, finalment, els anomenats poders fàctics han tornat a fer bé la feina encaminada a protegir els seus interessos.
”El cas és que en la segona meitat de la dècada de 1970 van destacar en el terreny polític noms com Alfonso Suárez, Manuel Fraga, Miguel Rodríguez Herrero de Miñón, Enrique Tierno Galván, Felipe González, Alfonso Guerra o Santiago Carrillo a la Villa y Corte, o Jordi Pujol, Miquel Roca Junyent, Ramon Trias Fargas, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, Rafael Ribó o Pere Ardiaca per aquests verals. Se’ls veia, aquests i altres polítics, com gent amb idees i amb capacitat per a defensar-les i de lideratge, amb prou entusiasme i habilitat per il·lusionar la gent que compartia la seva manera de pensar. Això, em sembla, s’ha perdut, no sé si perquè els polítics de primera fila més que idees un diria que tenen interessos, o perquè el màrqueting dels partits preval sobre l’ideari. El cas és que al carrer predomina la idea que la política només serveix per al profit econòmic dels seus professionals, que tots els polítics són iguals i que totes les seves actuacions no són una altra cosa que comèdia. I això és dolent.
–Bé, i si tornàvem al conte? –demana en Salinas–. M’imagino, Gali, que ja deus haver quedat satisfet, oi?, i que podem tornar al propòsit que ens aplega aquí… Interpretaré el teu silenci com un senyal d’aquiescència –diu en Salinas després d’esperar un moment tot mirant en Galimany. I continua–: A mi, Pi, deixant a banda el fons del conte i les idees que hi ha, quan el vaig llegir em va cridar l’atenció l’estil, els canvis de ritme narratiu, i la lectura que n’has fet m’ha reforçat la impressió inicial d’exercici d’estil que al meu parer et vas proposar de fer.
–Home, es podria dir que sí que hi ha un exercici d’estil, tot i que realment no era la meva intenció limitar-me a això. Veuràs, en les poques coses que he escrit, he procurat donar-hi una forma adequada al contingut. Em sembla que el ritme d’una narració ha de contribuir tant com les paraules a crear en el lector la impressió que vol causar-li l’autor; no em semblaria adequat descriure una persecució policial de pel·li nord-americana, poso per cas, amb l’estil ultradetallista i carregat de subordinades de subordinades de subordinades dins de parèntesis dins de parèntesis dins de parèntesis de Claude Simon a El Palace. Per tant, com que la idea rectora d’aquest conte és la percepció relativa i subjectiva del temps, volia reflectir d’alguna manera en l’escrit com transcorre el temps per al protagonista. Això, com és evident, m’obligava a adaptar el ritme a la situació: lent i detallista quan el temps de l’Enric li permet actuar amb una velocitat inimaginable i percebre en una dècima de segon una multitud de detalls i accions que demanarien un lapse de minuts per ser copsats o desenvolupar-se; ràpid i sintètic quan el seu temps s’accelera, i diguem-ne normal quan el temps és el comú de la gent en la narració.
–Després de travessar l’autopista allà per Sant Celoni –diu en Mauri–, l’Enric té un seguit de dubtes quant a si aquells canvis de ritme vital poden afectar la durada de la seva vida, no tant en ella mateixa com en relació amb els altres. Pensaves en la paradoxa dels bessons, potser?
–Sí, és clar. En el cas de la paradoxa dels bessons, l’envelliment diferent de l’un i l’altre es deu als efectes relativistes de la diferent velocitat del transcurs del temps en funció de la velocitat física a què es mouen, per dir-ho així. Jo fantasiejo en el conte i atribueixo al domini del temps per part de l’Enric el efectes relativistes de la velocitat.
–Què és això de la paradoxa dels bessons? –demana en Velarde.
–És una conseqüència de la teoria de la relativitat pel que fa al transcurs del temps –respon en Pi–. La paradoxa diu que si tenim una parella de bessons idèntics, univitel·lins, i un dels dos viatja en una nau a una velocitat altíssima, si pot ser propera a la de la llum, i l’altre roman a la Terra, quan el bessó que ha viatjat torna és més jove que l’altre perquè el temps a la seva nau ha transcorregut més lentament que a la Terra; fins i tot podria passar que quan el bessó viatger tornés a la Terra el seu germà ja s’hagués mort de vell.
–Doncs què vols que et digui –fa en Velarde–, em costa de creure; em sembla que només és una elucubració basada en una teoria que no deixa de ser això: una teoria. Mira, que el temps se’ns faci més curt o més llarg, com passa, què et diria jo?, com passa quan esperes una cosa bona o agradable, que ens sembla que no arriba mai el moment de gaudir-ne i que el temps no transcorre; o, en sentit contrari, que el temps sembla que hagi passat volant quan hem estat gaudint d’alguna cosa bona, aquest diferent transcurs aparent del temps segons els nostre estat d’ànim, l’entenc, trobo que està d’acord amb la nostra experiència, perquè és una cosa subjectiva. Ara, que objectivament, realment, de debò, el temps s’enlenteixi més com més depressa es mogui un observador, perdona, pero…
–Saps? –diu en Pi–. Això ha estat confirmat per un gran nombre d’experiments, entre els quals un en què dos rellotges molt precisos van ser posats en dos avions que van volar en direccions oposades a l’entorn de la Terra. En tornar, indicaven temps lleugerament diferents. Mira, els rellotges dels satèl·lits que componen el sistema GPS, aquest que ara fins i tot permet localitzar exactament on et trobes quan viatges en un cotxe que n’estigui equipat, els rellotges d’aquests satèl·lits, deia, han de ser corregits perquè s’endarrereixen un certs temps en relació als de la Terra per causa de la velocitat a què viatgen. Aquest endarreriment és molt poc, de l’ordre de microsegons en un lapse que ara no recordo, però que fa que la precisió de la localització se’n ressenti i que a estones preestablertes calgui fer la correcció que he esmentat.
–Amb això vols dir que l’alentiment del temps no és una teoria sinó un fet?
–Això mateix. He de fer-te observar que no parles pròpiament. No hauries de parlar d’alentiment del temps; el que passa és que el temps no és una magnitud universal mesurable d’igual manera per tots el rellotges, no hi ha un temps absolut. Tothom té el seu propi temps personal, i el de dues persones concordaria si totes dues estiguessin en repòs l’una respecte de l’altra, però no si estiguessin en moviment relatiu. Comentant això de l’alentiment dels rellotges dels satèl·lits dels sistema GPS amb un amic que és físic, em deia que aquest fenomen confirma les dues teories einstenianes de la relativitat, la general i la restringida, perquè els rellotges dels satèl·lits s’endarrereixen respecte dels de la superfície terrestre per causa de la velocitat a què es mouen i per causa de la diferent gravetat que els afecta.
”Ara, per tal de tornar al conte, no t’oblidis que és del gènere fantàstic, no vol ser de ciència-ficció, i per tant, de ciència-ciència amb prou feines n’hi ha. De manera que –i així miro d’avançar-me a les objeccions que pugueu posar– no heu de fer gaire cas de coses com ara els canvis de tonalitat de la llum o del so o altres aspectes aparentment científics que trufen el text, perquè els vaig posar per ambientar, diguem-ho així, sense cap altre fonament que la meva fantasia.
”El que passa és que el temps, el pas del temps, la relativitat del temps, és una cosa que m’interessa especialment des de ben jove, pràcticament des que vam començar a l’EAE. Entre els meus records n’hi ha de lectures de ficció i científiques que tenien el temps com a eix argumental, i algunes d’elles subjauen en el conte.
”Això de l’alentiment del temps, considerat des d’un altre punt de vista, ho vaig trobar per primera vegada, crec recordar, en una mena de butlletí que publicava un organisme que suposo depenia de l’embaixada dels Estats Units; com que parlo de fa uns cinquanta anys, i a més l’ictus que vaig patir em va deixar tocat i la memòria em falla a vegades, la remembrança és nebulosa, però sigui com sigui, el que vaig trobar en aquest butlletí o el que fos va ser un conte d’O’Henry.
–Qui era, aquest O’Henry? –demana en Salinas.
–Un escriptor nord-americà –hi intervé en Galimany–. O’Henry era un pseudònim. No recordo ara el nom real de l’escriptor, però si que recordo que és un dels mestres del relat breu i que la seva manera de fer contes ha exercit molta influència en gent com ara Faulkner, Truman Capote, Saul Bellow o Woody Allen. Borges l’admirava moltíssim.
–Jo no conec res més d’O’Henry que aquest conte a què he fet referència –continua en Pi–, del qual, per cert, no recordo el títol. Miraré de narrar les línies principals tal com les conservo a la memòria… o em sembla que les conservo. Durant la guerra de secessió nord-americana, un home és capturat pels enemics i el duen a un pont sobre un riu per penjar-lo. Li posen la corda al coll i el llancen al buit. Però la corda es trenca per l’estrebada i ell cau al riu. Tot nedant, i enmig dels trets, aconsegueix d’arribar a la riba i comença a fugir. No recordo ara si hi ha una persecució, però el cas és que finalment un tret el toca i cau mort. I el conte acaba dient, aproximadament: En aquell moment la corda va quedar totalment estesa, li va trencar el coll i ell va quedar penjant del pont.
”Anys més tard vaig llegir un altre conte amb un argument molt semblant, si no directament copiat. Aquí els records són més tèrbols. És d’un escriptor hispanoamericà, pot ser García Márquez, Vargas Llosa o algún altre dels d’anomenada, i el títol podria ser “La lágrima”, però insisteixo que no ho tinc gens segur. Un home és davant de l’escamot d’execució que va a afusellar-lo. L’oficial dóna l’ordre de foc. L’home pensa amb recança el que podia ser la seva vida si no fos afusellat i una llàgrima comença a brollar-li d’un ull. Llavors passa alguna cosa de manera que l’home viu un llarg seguit d’esdeveniments fins que la llàgrima acaba de brollar i les bales li travessen el cos.
”Com és notori, aquests contes a què he fet referència es basen en la percepció psicològica del temps, en la velocitat del pensament i en la força de la imaginació. Com comentàvem abans, tothom ha experimentat com de diferent pot ser la percepció del pas del temps en funció de la situació en què ens trobem: a tots ens sembla que el temps passa molt de pressa quan la situació és plaent i molt a poc a poc quan enfrontem un destret anguniós, o com de lent sembla que passa quan esperem alguna cosa bona i com de ràpid quan el que sospitem que pot passar ens resulta desagradable. Recordo que un amic meu va tenir un accident de carretera en què un camió va perdre la càrrega de troncs en un revolt en pujada mentre el meu amic hi circulava darrere. Quan m’explicava l’accident, ell deia que havia vist caure els troncs a terra i anar rebotant com si tot passés en càmera lenta fins que finalment es va trobar amb el cotxe a sobre dels troncs sense haver patit conseqüències tràgiques. Un altre amic m’explicava que va tenir una caiguda en una escalada sobre gel o neu, i que en els pocs instants en què queia, per sort sense conseqüències greus tot i que es podia haver matat, va reviure la seva vida com si la veiés en un film cinematogràfic. Històries com aquestes, segur que n’heu sentida alguna; jo us les explico com me les van explicar persones prou serioses com per no posar literatura a la cosa.
–Bravo, Pi –salta en Castro–, reitero lo dicho antes: tú eres el más grande. Tampoco he entendido ni la mitad de lo que has dicho, pero, jodo, lo has dicho muy bien.
–Sí, estoy de acuerdo –diu en Salinas–. Algun altre comentari, alguna altra pregunta? No? Doncs la setmana vinent ens veurem al Botafumeiro, al carrer Gran de Gràcia, una mica més amunt de la Travessera.

Una mica de (pre)història

L’any 1969, l’Editorial Labor es trobava immersa en un procés de reestructuració. Ramon Trias Fargas, que n’era el conseller delegat des del 1964, comandava en qualitat de director general la transformació d’aquella casa (fundada el 1915 per l’alemany Georg Wilhelm Pfleger i el barceloní Josep Fornés i Vila i que encara mantenia en bona part una estructura i una manera de fer pròpies d’una empresa familiar) en una societat anònima més adaptada al que els teòrics consideraven una empresa professionalitzada, i hi estava consolidant departaments com ara un d’Estudis Econòmics i un de Màrqueting i es proposava de crear-n’hi un de Producció.
Aquesta actualització empresarial era una de les conseqüències de l’entrada de capital procedent de la banca en l’accionariat de l’empresa. Trias era encara cap del servei d’Estudis de la Banca Urquijo i s’havia endut a la Labor algun col·laborador d’aquest servei. Les noves aportacions de capital, especialment per part d’Unión Explosivos Río Tinto, afectarien molt l’estructura de l’empresa en el lapse 1969-1976.
Al principi d’aquest lapse, la part productiva de l’empresa estava formada per dos departaments d’Edicions, un taller d’arts gràfiques (TGIASA: Talleres Gráficos Iberoamericanos, S.A.) i un taller de relligats (ESA: Encuadernaciones, S.A.), aquests dos darrers funcionant com a empreses independents, però tutelats per l’editorial i amb l’obligació d’atendre en primer lloc les necessitats d’aquesta.
Hi havien, com ha quedat dit, dos departaments d’edicions: Edicions Generals i Edicions Especials. El primer actuava sota la direcció general del poeta Joan Vinyoli i estava format per diverses seccions, cadascuna amb un cap i diversos col·laboradors i assessors, alguns de plantilla i d’altres d’eventuals: Medicina, Enginyeria i Humanitats (principalment Història i Literatura, a més d’altres obres de caire divers). Edicions Especials era dirigit per l’advocat Josep M. Mas i Solench, i el seu camp era l’alta divulgació, centrada en la col·lecció de tapa tova Nueva Colección Labor. Tots els treballs de producció (composició, cartografia, dibuix, fotografia, gravat, impressió, relligat, etc.), que fins l’any 1969 es feien per encàrrec dels departaments d’edició van ser centralitzats en el recentment creat de Producció.
A més de a Barcelona, l’Editorial Labor tenia seu i redacció a Madrid, on, sota la direcció de Javier Lasso de la Vega i José Rubert Candau, s’hi havien preparat les grans obres de consulta, com ara la molt acreditada Enciclopedia Labor i el Diccionario Enciclopédico Labor, a més d’una nombrosa col·lecció de grans diccionaris especialitzats i antologies de importància notable. També tenia seus a Buenos Aires, Bogotà, Caracas, Lisboa, Rio de Janeiro, Mèxic i Montevideo.
Fruit dels diversos intents de reestructuració (un d’ells com a resultat del treball d’una empresa especialitzada en organització que es va revelar inútil i inaplicable) va ser el nomenament de quatre subdirectors responsables de diferents àrees fins a l’any 1974, en què la direcció general va ser adjudicada a Francisco Gracia Guillén i Carlos Barral va ser nomenat director general adjunt i director d’Edicions. L’editor aporta alguns detalls del seu nomenament a Cuando las horas veloces:
“Todo había empezado con una más que considerable ampliación de capital en Barral Editores, cuya expansión un tanto alegre había creado un activo descompensado entre el nivel de crédito y el volumen de la exportación no reembolsada en las Américas. Los nuevos accionistas mayoritarios eran, creo yo, la editorial Labor, el Banco Urquijo y Explosivos Río Tinto, vinculados entre sí nunca supe en qué medida. La negociación la habían llevado a cabo Alberto Oliart y Ramón Trias Fargas, con quien siempre me llevé muy bien pero que no mantuvo en aquello un papel principal. A partir de esa operación financiera, los consejos de administración importantes se celebraban en la sede de Explosivos, en Madrid. De allí salió el mandato de Francisco Gracia, director general de Labor y adjunto de Barral Editores, en casi exacta correspondencia con mis cargos pero al revés, y hombre del nuevo capital en ambas firmas. Recuerdo la sorpresa que me produjo su inesperado nombramiento en un consejo en Madrid, en medio de personas casi desconocidas, en un salón de decoración ortopédica. Eran los tiempos del reinado de Leopoldo Calvo-Sotelo en aquella casa. A Calvo-Sotelo sí le conocía entonces y solíamos tener interesantes conversaciones sobre gemología y el esplendor inerte de los minerales. También formó parte de aquel consejo de administración, aunque seguramente más adelante, el futuro ministro Miguel Boyer. A aquellos consejos decisorios, presididos por el profesor Naharro y tan ceremoniosos, asistían gentes de la gran empresa, no sé bien a qué título. Yo me sentía únicamente amparado por Alberto Oliart y alguno de sus amigos, consejeros por la minoría”.
Aquesta nova estructura financera i directiva de l’Editorial Labor tampoc no reeixiria i seria succeïda per uns altres canvis de propietat i directius, i fins i tot de seus, fins a la seva desaparició l’any 1996.

Petita (pre)història d’en Galimany i altres esdeveniments de infelice recordación

A la porta del restaurant, en Galimany, en Mauri i en Pujol s’han posat a parlar de la revista periòdica ciclostilada Sirio, que editava un grup d’alumnes de l’EAE sota la supervisió d’alguns professors de l’escola. Tots tres hi van coincidir a la redacció durant un temps i evoquen alguns records quan se’ls hi afegeix en Rafa.
–Parlàveu del Sirio, oi? A mi m’hi vau publicar alguns articles –diu.
–És veritat –respon en Galimany–. Precisament ahir vaig estar repassant algun material que conservo a casa (res, poca cosa, un número del Sirio, un altre d’una revista que editava el Frente de Juventudes que es deia Juventud i una mena de recull que va preparar el Sempere quan ens vam trobar per sopar el juny del 1992) i vaig veure que en aquest número del Sirio hi havia una col·laboració teva que anava de submarinisme i que vaig il·lustrar jo.
–Ah, sí? No el recordo.
–Home, no és estrany, pensa que han passat cinquanta anys, va sortir el febrer de 1957, estàvem a segon.
–Llavors nosaltres tres estàvem a la redacció, amb l’Alfonso Martín i l’Alfons Fité –fa en Mauri–. Ell no t’ho dirà, però el Gali era el director de la revista.
–No, quan va sortir el número que he dit el director encara era el Martín –contesta en Galimany–. En aquesta revista falangista que he esmentat, Juventud, hi ha un reportatge referit al Sirio (per això la vaig guardar), i hi diu que feia poc que me n’havien encarregat la direcció, i com que el reportatge està fet el juliol d’aquell any, sospito que el nomenament devia ser en acabar el curs, aquell mateix mes.
–Però vas ser-ne director, al cap i a la fi –insisteix en Mauri.
–No volia dir res, això, era un càrrec ful, com el mateix reportatge de Juventud. Si fins i tot hi surto fotografiat tornejant un eix de lleves i mai en la vida vaig engegar-ne cap, de torn! La meitat del text i la meitat de les fotos van ser un invent! Per cert, Mauri, tu també hi surts, en aquest reportatge; en Pujolet no, però.
–És que jo no hi dibuixava, només escrivia a màquina els textos –fa en Pujol–. I, saps?, no me’n recordava, que hi havies estat director.
–Si vols que et digui la veritat –contesta en Galimany–, jo tampoc no me’n recordava. Va ser ahir, en veure el reportatge de Juventud, que en certa manera ho vaig descobrir. El cert és que no recordo res de com decidíem el contingut de la revista, m’imagino que devien ser el Tomàs i el Zapatero els qui decidien.
–Doncs jo tampoc recordo com ens ho fèiem –diu en Mauri–. Potser també hi intervenia el senyor Isla.
–Podria ser –diu en Galimany–, perquè em sembla recordar que una vegada em va fer observar que una ermita romànica no podia ser del segle II, com jo, ignorant de mi, pretenia en un reportatge, sinó que havia de ser del XII o com més aviat de l’XI. El que és segur és que en aquells temps de tanta censura i en una empresa de l’Estat intervinguda intel·lectalment per l’Esglèsia i la Falange, de llibertat d’expressió, ni que fos en una revista de consum intern com la humilíssima Sirio, res de res. Per tant, això d’un aprenent director no era més que un recurs retòric, una figura simbòlica i, reitero, ful… Bé nois, hauríem d’anar tirant, oi?
–Sí, ja va sent hora. Cap a on aneu, vosaltres? –demana en Mauri.
–Jo no tinc cap pressa, puc fer cap a on volgueu –diu en Pujol.
–Jo he d’anar cap al passeig de Gràcia –fa en Galimany–. Millor dit, vaig a la llibreria Ona, a la Gran Via, que he de mirar si trobo un llibre que m’han encarregat. I tu, Rafa, cap a on vas?
–On vulgueu, no tinc cap pressa, tampoc.
–Doncs si us sembla bé podem anar fent cap al passeig de Gràcia.
S’acomiaden d’alguns companys que encara s’hi estan davant del restaurant i prenen pel carrer Còrsega, tot xerrant de l’EAE i el Sirio. La conversa, però, deriva cap a uns altres records posteriors a l’època d’aprenentatge.
–La veritat és que el món de la mecànica va deixar d’interessar-me molt aviat, poc després d’haver acabat la mili –explica en Galimany–. Em va sortir l’oportunitat de fer de corrector per a Nova Terra, Edima i alguns altres editors petits, més o menys opositors al règim, mig clandestins, fins que al 1969 vaig entrar a la Labor de la mà d’un llavors amic a qui en Trias Fargas havia llogat perquè hi muntés un departament de Producció. Per cert que és mort, es va morir força jove… És curiós: en Trias també va morir-se relativament jove… Que coi relativament jove, ara que hi penso! Si no havia fet encara els seixanta-set anys, l’edat que tenim poc més o menys nosaltres! Ho recordo perquè em van cridar molt l’atenció les circumstàncies de la seva mort, en un míting electoral al Masnou, i hi vaig pensar en el seu fill amb síndrome de Down, que devia tenir cosa de setze anys, com la meva filla. És clar que la vídua, Motserrat Trueta, filla del famós doctor Trueta, tenia prou recursos i empenta per donar en aquest noi la millor formació possible. Era un tipus notable, en Trias, digne de figurar entre els homenots d’en Pla.
–Homenot? –fa en Rafa–. Vols dir que era cepat?
–No, home, no! Al·ludia a les sèries de biografies o més aviat retrats literaris de gent important que va escriure Pla. En va fer diverses sèries, i hi va retratar gent molt diversa, què sé jo, des de Prat de la Riba o Pompeu Fabra fins a Josep Maria de Sagarra o Capri, passant per Gaudí o Dalí.
–Ah, val! Dispensa’m, ja deus imaginar-te que no sóc precisament un lector d’en Pla.
–De totes maneres, val a dir que la presència de Trias imposava respecte, era un home alt, de bona planta i còrpora fornida, i tenia una veu que es deixava sentir. A l’Editorial Labor hi havia gent que el temia moltíssim, els feia una por física que els duia gairebé a la tremolor. El cert, però, es que es podia discutir, amb ell, amb raonaments o a crits. En una ocasió em va fer anar al seu despatx per esbroncar-me i vam tenir una discussió prou forta com perquè, en sortir del seu despatx, la seva secretària em comentés que els nostres crits se sentien des de fora. El cas és que més endavant, quan el llibre que havia estat l’origen de l’incident havia vist la llum, em va tornar a cridar per felicitar-me quant a com havia quedat, una manera indirecta de donar-me la raó i excusar-se. Per cert, en el curs de la discussió jo li havia dit que no em donava prou autoritat per dirigir el procés del llibre i ell em va contestar que l’autoritat l’havia de prendre un mateix, no li havia de ser donada. Un símptoma evident del seu caràcter, com és fàcil d’observar.
”Aquest caràcter fort, però, es va suavitzar, es va fer més humà, arran del naixement del seu fill afectat de la síndrome de Down. Al menys això és el que em va comentar Fermí Vergés, un dels subdirectors de la Labor que m’havien promocionat dins de l’empresa. Val a dir que, si bé el caràcter d’en Trias va ser atemperat per aquest fet, la seva energia moral no va ser afectada, ja que des dels primers moments el va acceptar com un repte i es va preocupar perquè la integració a la societat del seu fill fos el més harmònica possible. Trias Fargas va ser més tard l’impulsor d’una llei per a l’integració social dels minusvàlids, la seva vídua presideix una fundació dedicada a la síndrome de Down i la Fundació Ramon Trias Fargas també ha realitzat estudis en l’àmbit de la integració social dels minusvàlids. Fa uns anys vaig veure aquest fill d’en Trias a la televisió i vaig entendre com d’eficaç pot ser la dedicació precoç i constant a les persones afectades de síndrome de Down per pal·liar algunes de les seves discapacitats. No sé, potser el vau veure, va ser a una de les maratons nadalenques que va muntar TV3…
–Jo fa anys que no tinc tele –diu en Rafa.
–I això? –li demana en Pujol.
–Coses de la salut, noi. Vaig haver de treure-la de casa perquè m’ho va recomanar la psiquiatra que em tractava.
–I ara, què dius? –fa en Mauri–. Tu en tractament psiquiàtric?
–Sí, hi vaig estar una bona temporada, gairebé dos anys.
–I per què?
–Doncs si vols que et digui la veritat, no tinc gens clara la causa, però si el trastorn: la visió d’algunes escenes em posava malalt, em produïa una angoixa inaguantable, em feia patir tant que la meva dona i els meus fills van arribar a pensar que m’havia guillat.
–I ara! –fa en Galimany–. I ja estàs bé, o en tens seqüeles?
–És clar que en tinc, de seqüeles: no us he dit que no hi ha cap tele, a casa? De fet, puc verbalitzar el trastorn, el que em passava, sense que em produeixi gaire angúnia; però la visió d’algunes imatges semblants a les que m’afectaven encara em poden fer mal, encara em produeixen un neguit tal que m’impedeix de dormir. De fet, vaig arribar a la conclusió que no em guariria mai i vaig deixar d’anar a veure la psiquiatra; això sí, vaig fer cas de la seva recomanació d’evitar tant com pogués les imatges pertorbadores.
–Quines imatges? –demana en Mauri–. Ens ho pots explicar?
–Ho provaré. De fet, algunes coses que veia a la tele m’amoïnaven fins a l’angoixa, però amb una mica de distanciament, com a espectador, no com a actor. Recordo que imatges com la d’aquell salvatge militar o policia sud-vietnamita que matava fredament d’un tret de revòlver al cap un estudiant o guerriller presoner i lligat de braços, o una altra d’un soldat que matava d’un tret de fusell, també ben fredament, un periodista indefens estès a terra, em van produir una impressió en què es barrejaven l’horror, la indignació, la impotència, la ràbia, què sé jo! De fet, en uns dies especialment plens de notícies de morts anònims, vistes en el blanc i negre de la televisió, vaig escriure un poema que em sé de memòria; el voleu sentir?
–Sisplau –fa en Galimany.
–Diu així:

 

Un dia i un altre dia
la tevè vessa de sang,
no sang de Paul Newman o John Wayne
sinó sang negra d’homes grisos,
sang de dones blanques i negres.

 

Perquè no sou Kennedy
ni Luther King
ni Woitila o Grace
us veiem
entre mos i mos
fets estadística,
morts sense nom.

 

Hi estem avesats, no patiu:
ho pairem tranquil·lament
i pregarem pels nostres fills.

 

–Està bé –diu en Galimany–; potser mancat de tensió poètica, però carregat de sentiment i amb un final autocrític força acceptable.
–Què dius, home! –fa en Pujol–. No li facis cas, Rafa; jo he vist publicats poemes molt inferiors a aquest, cony!
–A mi també m’agradat –hi intervé en Mauri–. T’has passat, Gali.
–Perdoneu, no ho tornaré a fer –diu aquest–. M’he deixat endur per la deformació professional; dispensa’m, Rafa.
–No t’amoïnis, noi, a mi tampoc no em sembla gaire gran cosa; però escriure’l em va servir per buidar el pap i encara em serveix de tant en tant quan considero el que és la humanitat. Si us sembla bé continuaré amb el que explicava. Com us he dit, imatges com les que he esmentat m’afectaven, però sense arribar a implicar-me. És cert, però, que a poc a poc les escenes de violència o de dolor dels telediaris (de cap manera les de ficció, les de les pel·lícules) cada vegada m’afectaven més, sobretot les de dolor en què es podien escoltar les lamentacions i els plors dels afectats; tot i això, com ja us he dit, la cosa no arribava a l’extrem d’implicar-m’hi… com ho diria?… sensorialment.
”Un mal dia, però, estava mirant un documental relatiu a alguna selva tropical, no estic segur si era l’amazònica, i hi van sortir unes imatges d’un cocodril o un caiman que capturava un peix, em sembla que era una piranya, i de sobte em va venir un atac de pànic terrible, em vaig sentir com aquell peix i hi vaig notar al tors la mossegada multipunxant d’aquella bèstia, dolorosíssima. Però el més terrible era el pànic mortal, l’angoixa insuportable d’intuir que anava a morir d’una manera cruelíssima, sense possibilitat ni de lluitar contra el monstre. Vaig quedar-me sense aire, aterrit, tremolant violentament, incapaç de pitjar el comandament per apagar el televisor…
–Hòsties! –exclama en Gali–. No puc ni imaginar-m’ho, noi. Quina experiència més bèstia! I es va repetir, això?
–I tant! Cada vegada més, cada vegada que veia alguna cosa semblant, algun episodi de depredació, jo sentia l’angoixa del depredat. El súmmum va ser quan vaig veure una lluita entre una serp i un varà, tots dos depredadors i depredats mutus i alhora… Es veu que vaig quedar en estat de xoc, perquè vaig recuperar la consciència en un hospital i la dona em va explicar que quan va córrer a la sala d’estar en sentir el meus crits no va poder calmar-me i em va dir que fins i tot els veïns havien vingut a casa, havien mirat de tranquil·litzar-me i en vistes que no ho aconseguien havien trucat al metge d’urgència, que em va injectar un calmant i em va fer dur a a l’hospital en ambulància, lligat, segons que em van dir, ja que el calmant no em feia prou efecte. Sort que els meus fills estaven de colònies… De resultes d’això em van posar en tractament psiquiàtric i va ser en el transcurs d’una de les sessions que vaig recordar la por pànica, tremenda, indescriptible que em va assaltar: jo vaig sentir alhora l’angoixa dels dos animals que lluitaven per sobreviure, el dolor de les mossegades de l’un i l’abraçada asfixiant de l’altra… No us podeu imaginar quin patiment, no hi ha paraules que el puguin descriure…
–Segur –diu en Galimany–. Però estàs millor, oi?
–Doncs què vols que et digui: si evito les imatges d’aquesta mena, vaig fent, i per això no tinc tele a casa. Però no puc treure’m del cap un pensament que m’enquimera: ¿sabeu que era capaç de mirar imatges cruelíssimes d’assassinats comesos per militars o terroristes o simplement delinqüents sense que m’afectessin tant com les escenes de depredació animal?; ¿no creieu que és propi d’un boig ser més afectat per la violència natural i inevitable dels animals depredadors, que al cap i a la fi ho fan només per alimentar-se, que per la violència tantes vegades gratuïta i sempre injustificable dels éssers humans?; quina mena de bèstia sóc, que no puc aguantar la visió de la captura d’una presa i sí la del dolor humà?
–No t’enquimeris, Rafa –fa en Mauri–. És una conseqüència de la naturalesa pecadora de l’home; però Déu ens diu que ens transformarà, no perdis l’esperança. Jo diria que precisament la teva sensibilitat extraordinària és un senyal que el Senyor t’envia per mostrar-te que té plans per tu.
–Apa, Mauri –fa en Galimany–, no et posis a predicar, ara; deixa’t estar de transformacions i senyals.
–Hauries de ser més respectuós, Gali –replica en Mauri–, sobretot pel que fa a coses i experiències que no coneixes; no facis d’espanyolet que menysprea tot allò que ignora.
–Millor serà que no discutim, perquè tu no saps tampoc el que conec o deixo de conèixer, jo. De totes maneres, perdona’m si t’he ofès.
–No passa res. Que et sembla si tornàvem a allò que ens explicaves?
–Això, tornem al que ens explicaves –fa en Pujol–. ¿Hi tenies molt tracte, amb en Trias?
–Home, molt molt, no. De fet, ell tractava amb el cap del meu departament, sobre tot al principi, però tampoc no li feia fàstics a demanar-me coses directament. Més endavant, quan vaig anar pujant de categoria, ens vam veure amb més freqüència. Curiosament, les dues últimes vegades que vam intercanviar algunes paraules deslligades de les estrictament laborals van ser a un dels urinaris de l’editorial, la primera d’elles per felicitar-me per la meva victòria electoral sindical i la segona per desitjar-me sort quan vaig plegar de la casa.
–Al vàter? –fa en Mauri.
–Ja veus. Home, cridar-me al seu despatx per felicitar-me per haver derrotat el seu candidat potser era massa. Ara, com que ens hi vam trobar, al vàter, doncs va aprofitar l’ocasió. Millor això que no res, no trobes?
–I a quina victòria et refereixes? –demana en Rafa.
–Mira, per diverses circumstàncies, els companys de treball em van demanar que em presentés a les darreres eleccions que es van fer al sindicat vertical abans de la seva desaparició, el 1973 o el 1972, si no recordo malament; les eleccions, vull dir, no la desaparició dels sindicats franquistes, que va ser més tard. M’ho van demanar, entre altres raons per tal d’evitar que sortís elegit enllaç el candidat impulsat per la direcció de l’empresa, que era el xofer d’en Trias, precisament. El cas és que vaig ser elegit amb tots els vots possibles menys un i això sembla que va impressionar el polític i em va fer un elogi poc freqüent en aquell escenari tan curiós i en una situació diguem-ne que insòlita.
”Temps després, quan a l’edifici del Parlament de Catalunya, encara no recuperat per a la seva activitat política normal, es va constituir l’assemblea de parlamentaris electes després dels primers comicis democràtics generals al començament de la transició, aquella assemblea en què, a més d’altres coses, es va demanar la reinstauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, entre la gent que ens trobàvem a les portes de l’edifici, sentint per la megafonia instal·lada a l’exterior com es desenvolupava la sessió, hi vaig trobar el xofer d’en Trias, el meu diguem-ne rival en les eleccions sindicals. Vam estar parlant una estoneta, i em va explicar que s’havia donat el cas que en López Rodó per alguna raó no disposava de cotxe i que cap dels parlamentaris electes no havia volgut acollir-lo, llevat de mossèn Xirinacs. Així doncs, el tecnòcrata franquista López Rodó, que també va demanar el retorn de Tarradellas enmig de la conyeta general, va arribar a la seu del Parlament de Catalunya en el cotxe que duia al significat independentista, qui gràcies a la fama aconseguida amb la seva resistència antifranquista i els seus empresonaments va ser un dels senadors amb més vots de la història de l’actual democràcia espanyola, com ja sabeu.
–Has esmentat una segona trobada quan vas plegar de la Labor, oi? –diu en Pujol.
–Sí. En aquesta segona i darrera trobada en els serveis, mentre orinàvem, recordo que em va desitjar sort en el meu camí fora de l’empresa, que em va dir que els temps no eren gaire propicis per a iniciar cap negoci i que jo sempre seria ben rebut si tornava a la casa. Sabia el que es deia pel que fa a la situació econòmica, i el negoci que vaig emprendre finançat per un amic no va poder resistir les enormes inflacions que es van donar després de la mort de Franco ni la meva manca d’aptituds en això dels negocis; la conjunció d’aquests dos factors, entre d’altres, ens va dur a tancar, curiosament quan ell era el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. Pel que fa a allò de ben rebut si tornava a la casa, no deixava de ser una fórmula de cortesia. No el vaig tornar a veure directament mai més.
”Ramon Trias Fargas es prenia molt seriosament el que feia, al menys fins al punt que jo vaig ser capaç de percebre-ho. Al meu entendre, va ser un polític liberal a la manera dels liberals britànics, tot i que el nom del partit polític que va fundar feia brollar la meva deu irònica: jo solia dir que si ell es proclamava d’esquerres i demòcrata –no sé si recordeu que el nom del partit era Esquerra Democràtica de Catalunya– jo devia ser d’ultraesquerres ultraliberals i ultrademocràtiques. Més tard aquest partit es va fusionar amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit del teu homònim, Pujolet, i en Trias en va ser president. Jo diria, però, que la seva trajectòria dins Convergència Democràtica de Catalunya demostra que no se sentia del tot còmode en el partit que liderava en Pujol, i també em sembla que, com va passar amb uns altres dirigents de la primera època de Convergència, va ser arraconat per l’entorn, sobretot el familiar, del president Pujol. Tot i això, es dedicava amb passió a la política, i em penso que el seu apassionament va ser una de les causes de la fallada cardíaca que el va dur a la mort en el transcurs d’aquell míting al Masnou.
–Tot i el que dius, a mi em sembla que a en Trias li venia gran, això de fer de polític a la manera actual –comenta en Mauri–. Un conegut meu em va explicar, fa molt de temps, que va estar en aquell concert que va fer Lluís Llach al Palau dels Esports poc després de la mort de Franco…
–El gener del 76 –interromp en Pujol.
–Sí, segurament –continua en Mauri–. Aquest amic meu va veure en Trias a la primera fila, amb uns altres polítics que potser s’aplegaven en públic per primera vegada després de la mort del dictador, tot agafant-se de les mans i cantant amb en Llach, devia ser “L’estaca”. El meu amic em va comentar que havia sentit en Trias comentar: “Els sacrificis a què t’obliga la política”, tot referint-se a aquest donar-se les mans i cantar en públic.
–Home, Mauri –diu en Galimany–, no sé si això que et va explicar el teu amic és cert o no; però el fet és que en Trias no tenia cap tendència natural a la familiaritat ni a la comèdia demagògica, i no tinc cap dubte que no s’hi va sentir gens còmode en aquella representació. No és que fos molt i molt estirat, però el seu tracte era més aviat semblant al que el tòpic atribueix a la classe alta britànica.
–Tinc entès que a la Labor s’hi va aplegar una bona colla de gent que després es va dedicar a la política, oi Gali? –demana en Pujol.
–Oi tant! Dels qui han tingut càrrecs importants, a banda d’en Trias, recordo en Joan Guitart, els germans Clotas, en Rafael Hinojosa i l’editor Barral. D’en Guitart tinc un record agredolç, sobretot per un episodi que el relaciona amb en Trias. Per cert: ell va ser l’home d’en Trias a la Labor en la batalla que s’hi va formar per controlar-la cap als anys 74 i 75.
”L’episodi a què em refereixo va esdevenir-se en l’època en què en Trias era encara conseller delegat i director general de l’editorial i havia nomenat quatre subdirectors, un dels quals Joan Guitart, responsable de l’àrea de Vendes. M’havia sortit una oportunitat de canviar de feina i, com he fet sempre, vaig avisar l’empresa de la meva intenció de deixar-la, abans fins i tot de tenir assegurada la nova ocupació. El cas és que la meva intenció de plegar va alarmar els altres tres subdirectors, i amb un grau d’insistència divers, van mirar de convèncer en Trias que no em deixés marxar. Com és natural, la batalla es va plantejar en el terreny econòmic, i finalment en Trias va cedir i va acceptar que se m’oferís un augment de sou més que notable. En aquestes, però, en Guitart va tornar del Brasil, on estava engegant una seu de l’editorial per derivar-hi la producció que es venia a l’Amèrica Llatina, i va convèncer Trias de reduir l’oferta amb l’argument que un augment com el suggerit era una baixada de pantalons, aquestes van ser les paraules que va fer servir segons que em va confiar el subdirector de l’àrea econòmica, Trullols de cognom. I aquí es va donar el fet dissortat per als meus interessos que l’oferta que se m’havia fet a l’exterior no va arribar a quallar i jo em vaig haver d’empassar el gripau de continuar a l’empresa. Bé és veritat, també, que l’augment final va ser acceptable, i des de llavors fins que vaig deixar l’editorial a casa meva vam estar en la millor situació econòmica que mai hàgim tingut durant la meva vida laboral: ens permetia arribar a finals de mes sense angúnies ni haver de fer un munt d’hores extres.
”Per cert, també en Trullols es va morir jove, molt jove, abans dels quaranta anys, sens dubte per l’estrès que li causava la feina. Recordo que jo li vaig dir més d’una vegada que no es prengués les coses tant a la valenta, que afluixés una mica perquè li anava la salut. Un matí es va morir a la dutxa… Feia poc que s’havia casat amb la Sílvia, la secretària d’en Trias a la Labor… La veritat és que aquest home collava molt els seus subordinats directes, els exigia potser més del que podien fer…
–Has esmentat alguns polítics amb càrrecs importants –diu en Pujol–, però jo tinc entès que hi va haver una altra gent de pes, a la Labor.
–Oi tant! Em penso que en aquella editorial, en l’època que hi vaig treballar, hi va haver la concentració de vips per decímetre cúbic d’ésser humà més gran del món laboral català. Vejam si sóc capaç de passar llista. Gent que van arribar a tenir càrrec o càrrecs en diversos nivells de l’estructura politicoadministrativa de l’Estat: Ramon Trias Fargas, Joan Guitart, Salvador Clotas, Higini Clotas, Rafael Hinojosa, Carlos Barral i un tal García Grau el nom de bateig del qual no recordo; a més, cal contar-hi gent com Fermí Vergés, i potser hi podria afegir Leopoldo Calvo-Sotelo i Alberto Oliart, tots dos membres del consell d’administració de Labor, encara que mai els vaig veure per la casa, és clar. En el terreny exclusivament cultural, teníem, només pel que fa a la casa catalana de la Labor, en primera fila Joan Vinyoli (el millor poeta de la seva generació segons Salvador Espriu), i en altres rengles Lluís Izquierdo, Joaquim Romaguera, Mauricio Wacquez, José Martínez de Sousa i Albert Lázaro entre els fixos i Montse Mateu, Núria Pompeia, Félix de Azúa i Josep Francesc Yvars entre altres col·laboradors més accidentals, a banda d’alguns assistents als comitès de lectura que Barral va introduir a l’editorial els noms dels quals no em volen pujar al nivell conscient, només recordo en Josep Maria Bricall. A Labor Madrid hi havia també gent de moltíssima vàlua, però pràcticament no els vaig tractar. Ah, i ara que el recordo, també hi era en aquella època el periodista Hernández Puértolas.
–Home, Gali, m’imagino que és una bona nòmina de vips si tu els esmentes –diu en Rafa–; però ja em perdonaràs si et dic que a banda d’en Trias i en Guitart cap dels altres que has dit no em sona de res.
–Home, si no ha de semblar que us engego un seguit de batalletes, si vols et puc explicar ni que sigui pel damunt qui eren aquesta gent.
–A mi em faria gràcia –diu en Mauri–. Que durarà molt, la conferència?
–El que vulgueu; ara, si tens pressa…
–Home, havia pensat tornar a casa directament, però el cas és que no en tinc, de pressa. Avisaré la dona que arribaré més tard.
–Doncs com el Pujolet i el Rafa ja han dit que no tenien pressa, què us sembla si ens fiquem en un bar i prenem alguna cosa líquida, que començo a tenir la gola seca?
Com que han arribat a la rambla de Catalunya, en Mauri suggereix de ficar-se al Bocatta perquè, diu, s’hi està força tranquil al pis. S’hi arriben i, un cop entaulats després d’haver demanat i recollit unes begudes a la barra, en Galimany diu:
–Potser que comenci pels qui no s’han dedicat a la política i que no han obtingut una gran notorietat, entre unes altres raons perquè no han sortit al Gran Hermano ni són part de la fauna canibalesca del famoseo; els seus únics mèrits són els coneixements i el treball, és a dir, allò que no té cap valor avui dia.
”Per exemple, tenim Josep Francesc Yvars, un valencià amb maneres de dandi i aspecte de pintor aristòcrata francès del XIX, crític i historiador de l’art amb anomenada en el món editorial que va ser el segon director de l’IVAM, l’Institut Valencià d’Art Modern, en substitució de Carme Alborch, aquella valenciana pèl-roja i xamosa que Felipe González va fer ministra de Cultura en el seu darrer mandat; suposo que l’Alborch va deixar la direcció de l’IVAM precisament per fer-se càrrec de la cartera ministerial. Yvars apareixia per la Labor i per Barral Editores principalment per xerrar amb en Barral i fer l’aleta a la Mercè Casanovas, una bonica noia amb un aire de nina de porcellana que llavors era la secretària de drets d’autor de les dues cases i que més endavant va muntar una agència literària.
”No recordo si Yvars va participar en algun dels comitès de lectura que hi va haver a la Labor mentre jo vaig ser-hi, com tampoc no recordo si ho va fer en Félix de Azúa, aquest barceloní quatre anys més petit que jo que en Castellet va comptar entre els novísimos poetas españoles. El que sí que recordo és que de tant en tant apareixia per l’editorial, que Mauricio Wacquez proclamava que era bellíssim, que a la casa li deien “el Bello Félix” i que corria la brama que era l’amant de la Montse Mateu. Aquest doctor en Filosofia és un col·laborador habitual d’El Periódico i El País, en els noranta va ser director de l’Instituto Cervantes de París i actualment és, si no estic equivocat, catedràtic d’Estètica a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Sempre s’ha expresat en castellà i va ser un dels signants del dos manifestos del comitè… perdó, ara es diu plataforma… bé el que fos el que formaven aquells que van impulsar la creació de Ciutadans, oficialment Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía. Per cert, en la web d’aquest partit, si optes per la versió en castellà, el logotip diu Ciudadanos i a sota, en lletra més petita, Partido de la Ciudadanía. Si optes per la versió en català, la part grossa del logotip diu Ciutadans, però la petita de sota continua dient Partido de la Ciudadanía, i a més, el 99% del text continua en castellà. Ho trobo curiós…
–I és veritat que era amant d’aquesta Montse Mateu que has esmentat? –demana en Rafa–. Per cert, qui era, aquesta noia?
–La filla de l’editor Mateu, el fundador de l’Editorial Mateu. El 1973 va venir a treballar a la Labor, a les tardes, quan va tancar la seva editorial, o al menys quan va entrar en crisi. Em sembla que havia d’engegar-hi un projecte, però no recordo res, d’això. Gairebé no hi vaig tractar, amb ella…
–Però l’Azúa era el seu amant o no?
–I com vols que ho sàpiga, jo? Corrien moltes xafarderies sense cap base, a la Labor. El que puc dir-te és que era una noia bonica, però aspra de caràcter, diria… En Barral, en el darrer lliurament de les seves memòries esmenta una carta d’Octavio Paz en què aquest poeta, escriptor i diplomàtic mexicà guardonat amb els premis Cervantes, Nobel i Blanquerna deia, tot referint-se a ella: “Mont Tse Ma Teu, un nombre tan chino y tan catalán”; però no hi explica res del que l’editora o ex-editora feia a la Labor. Em van dir que se’n va anar de l’editorial després de guanyar-li un plet al director jurídic i de personal per acomiadament improcedent. La veritat és que aquell home era més aviat curt, però en Trias no l’havia fet fora en el seu moment per una qüestió d’influència familiar a la casa; vaja, això em sembla. Tinc entès que quan l’Opus va apoderar-se de la Labor se’l van treure de sobre, però llavors ja era gran i m’imagino que li van afluixar una bona morterada… Ara, no en tinc cap constància, d’això, pot ser un engany de la memòria, perquè jo me’l vaig trobar fa una tira d’anys, quan la Labor ja no estava al carrer Calàbria –em sembla que llavors raïa al carrer Aragó, cap a Nàpols–, però no recordo res del que em va explicar…
”Qui més hi havia entre els col·laboradors o visitants esporàdics? Ah, sí, la Núria Pompeia… En Barral l’havia contractada com a dissenyadora a temps parcial per donar una aire nou a algunes col·leccions. Segons ell, la dibuixant era esposa de filòsof rococó, atractiva i brillant; jo la recordo simpàtica i assenyada, potser un pèl tímida, i aferrissadament feminista…
–I aquest filòsof rococó, qui era? –demana en Rafa.
–En Salvador Pàniker, el fundador de l’editorial Kairós. Potser et sonarà perquè és un dels impulsors d’aquesta associació que propugna la legalització de l’eutanàsia. Associació pel Dret a Morir Dignament, em sembla que es diu.
–Sí, és veritat, es diu així –confirma en Mauri.
–Gràcies, Mauri. La Núria ha fet un notable carrera al món de les arts gràfiques i de l’edició. Em sembla recordar que li van concedir la Medalla d’Or de Barcelona al Mèrit Artístic i enguany li van atorgar la Creu de Sant Jordi. Ha publicat cosa d’una desena de llibres i ha col·laborat en un munt de revistes a casa nostra i a l’estranger… Vista amb la distància dels anys, em fa pensar en un Jaume Perich decididament feminista. Era molt crítica amb l’educació burgesa, sobretot la de les dones; bé, de fet ha estat molt crítica de l’alta burgesia, la seva classe social… Per cert: va ser directora del centre cívic de la casa Elizalde, si no vaig errat.
–Vaja, quina casualitat –fa en Pujol–. Llàstima que ja no ho sigui, perquè podries aprofitar alguna de les trobades d’exalumnes de l’EAE per mirar de parlar amb ella.
–No crec pas que em recordés, el temps fa estralls en la memòria i en l’aparença física, i han passat tants anys… En fi, anem als que tenien feina a temps complet. En Barral, en aquest volum de les seves memòries a què m’he referit, esmenta el savi gramàtic i lexicògraf Martínez de Sousa. I té raó en qualificar-lo així, perquè aquest immens treballador ha publicat més de vint títols de temàtica gramatical. Hi ha un article a la Wikipèdia en què se n’hi parla extensament, d’aquest lexicògraf, bibliòleg, ortògraf, ortotipògraf i tècnic editorial, com li agrada definir-se en la seva web, en la qual escriu que com que no es poden dir totes aquestes professions al mateix temps sense perdre l’alè, en cada cas fa servir el títol més adequat per a l’ocasió. Ah, m’oblidava de dir-vos que la seva activitat és exclussivament en castellà, que és la llengua que coneix de debò. Recordo que una vegada que el vaig visitar a casa seva, després de la mort d’en Franco i en plena transició, em va manifestar el seu temor d’haver d’anar-se’n de Catalunya si no trobava feina en castellà aquí, tan convençut estava que el català s’imposaria arreu del país. Innocent… o desconfiat, vés a saber.
”Jo encara estava a la Labor quan va publicar els seus dos primers llibres, Diccionario de tipografía y del libro i Dudas y errores de lenguaje, dues obres molt útils per a qualsevol obrer de la llengua castellana; la segona, imprescindible. Des de llavors ha fet una carrera notabilíssima dins d’aquest camp tan poc televisiu, i no s’amaga de dir ell mateix que podria ser acadèmic de l’Española de la Lengua. És un autodidacte pur que per mèrits propis ha estat president de l’Asociación Espanyola de Bibliología i de la Internacional de la mateixa matèria. Actualment és president d’honor de la primera associació que he esmentat, si no m’erro.
”Un altre company d’aquella casa amb qui encara tinc relació i que hi veig de tant en tant és l’editor, traductor i conferenciant Albert Lázaro Tinaut, actual vicepresident de la Casa de l’Est
–Què és això de la Casa de l’Est? –demana en Rafa.
–Una entitat que es dedica a promoure la cooperació acadèmica, econòmica i cultural entre Catalunya i els països de l’Europa central i oriental, més d’una vintena. Aquesta gent organitza i executa actes, programes i projectes orientats a la creació de vincles amb aquests països. Tenen una web en què informen de tot el que fan, que no és poc en nombre ni en importància. L’Albert em va explicar que de fet la creació d’aquesta entitat va ser impulsada per diversos becaris procedents d’aquells països i que ben aviat van aconseguir que s’hi adherissin intelectuals, professors i alumnes universitaris, escriptors, traductors, artistes i professionals de diversos àmbits. Hi fan un munt d’activitats de molt divers ordre, i segons em va explicar, el 2005 van organitzar unes trobades a l’Ateneu que van tenir ressò internacional i hi van venir figures molt destacades de la literatura polonesa, eslovena i txeca, entre d’altres.
”Aquest noi, més jove que nosaltres, parla com a llengües pròpies català, castellà, francès i italià; el llatí clàssic no sé si el domina, però una vegada, en un viatge en tren, va mantenir una conversa amb un capellà polonès en aquesta llengua morta que igual el papa Benet ressuscita qualsevol dia, i té nocions més o menys avançades d’anglès, hongarès i estonià, que jo sàpiga. És un bon coneixedor de les literatures dites de l’Est, especialment l’hongaresa i l’estoniana, i ha estat convidat per organismes acadèmics i guvernamentals a fer estades i conferències a Estònia. A més, quan es va establir el consulat hongarès a Barcelona, va ser convidat a algunes de les recepcions que hi va organitzar… Recordo com a anècdota que en un dels dinars a què va ser convidat va compartir taula amb Kubala… Hi guardo un molt bon record, de l’Albert Lázaro, un tipus senzill, lleial, treballador i responsable… Potser massa responsable, perquè té problemes de salut derivats de com es pren la feina a l’editorial en què traballa actualment. En fi, espero que aguanti i es pugui dedicar plenament a la feina més creativa que fa en les seves hores lliures.
”Vejam, qui toca ara?… Ah, sí, l’Hernández Puértolas, Juan María Hernández Puértolas. En aquest noi el van encarregar de coordinar una col·lecció de temes econòmics, coses com El ejecutivo agresivo i títols del mateix tarannà… Era un noi ben format, discret i eficient. No recordo si va plegar abans o després que ho fes jo. De qualsevol manera, la primera notícia que en vaig tenir força temps després d’haver deixat jo l’editorial va ser veure un article signat per ell a les pàgines econòmiques de La Vanguardia. I fa poc, el mes passat, vaig llegir que l’han nomenat director de Comunicació i Relacions Externes d’una corporació d’empreses participades per la Caixa, Criteria em sembla que es diu, que ara cotitza a la Borsa. A la notícia es deia que aquest noi és economista, periodista i diplomat per l’escola de negocis IESE i que ha estat el responsable de les seccions d’Economia i d’Opinió de La Vanguardia, director de publicacions del banc Hispano Americano i professor de Periodisme Econòmic a la Pompeu Fabra. Un homenot, també… És curiós, però, que no s’hi esmenti la Labor; no deu ser un mèrit en el currículum, haver-hi vetllat les primeres armes professionals…
”Però em fa la impressió que us estic clavant un rotllo insoportable… Us sembla que paga la pena que continuï?
–Home, ara que ho dius –contesta en Rafa–, potser que ho deixis córrer. La veritat és que no veig quin interès puguin tenir aquests personatges si no és per a la teva història personal.
–Sí, és clar, no crec que quan es morin surti la gent al carrer per a assistir al seu enterrament, ni que cridin “Gramàtic, gramàtic!” al pas del seu cotxe fúnebre com cridaven “¡Torero, torero!” en l’enterrament del Paquirri…
–Apa, fot-li fort! –exclama en Rafa–. Tampoc no és això, Gali…
–Doncs jo trobo que l’humor negre d’en Galimany està justificat –diu en Pujol–. La gent de la cultura no mou multituds, precisament.
–Això és relatiu –intervé en Mauri–. Jo vaig anar al funeral de la Marta Mata, i Déu n’hi do, la gent que hi havia.
–Però no t’enganyis, Mauri –diu en Galimany–, perquè la Marta Mata era un personatge conegut en més d’un àmbit, la seva llarguíssima dedicació a la pedagogia i la no curta carrera política en diferents nivells la va fer molt coneguda.
–Sí, tens raó, Gali –concedeix en Mauri–; però tot i això, tampoc no es pot dir que fos el que ara es considera un personatge popular, era massa discreta per anar buscant les càmeres de la televisió.
–Que potser la coneixies? –demana en Pujol.
–Sí, vaig tenir la sort de conèixer-la. De fet, era més aviat amiga de la meva dona, o almenys hi va tenir alguns detalls amb ella que com a mínim manifestaven una certa deferència: li va regalar una gardènia que encara tenim a casa, plantada en una torreta, va venir a dinar a casa una vegada i ens va convidar un parell de cops a dinar a la seu de la fundació que duu el nom de la seva mare, Àngels Garriga, a Saifores… També ens va regalar un exemplar dedicat del llibre que els seus amics van editar per celebrar els seus setanta-cinc anys, el juny del 2001… La meva dona la va conèixer a través d’una altra amiga, la Pepa Òdena, íntima de la Marta, i ben aviat s’hi va establir una relació esporàdica però permanent, sens dubte afavorida per la senzillesa càlida de la pedagoga de pedagogs i la bondad innata de la meva dona.
–Tot i això que dieu –fa en Rafa–, continuo pensant que aquesta gent que evoca en Galimany només tenen interès per a ell i quatre gats més; em sembla que és una qüestió de cofoisme personal, més que d’interès general.
–Segurament tens raó, Rafa, potser els evoco per vantar-me d’haver-los conegut…
–Deixa’t estar de romanços, Gali –salta en Pujol–: aquesta gent que tu evoques mereix molt més ser coneguda i reconeguda que no pas aquesta colla de dropos que pul·lulen per les televisions d’Espanya tot mostrant la seva indigència mental o la seva mala llet interessada i de pagament, ben bé equiparable a la poca vergonya dels qui financen, dirigeixen o presenten els Grans Hermanos, Tomates i tota l’altra merda canibalesca de tardes, de nits o de matinades!
–Tranquil, Pujol, tranquil –fa en Galimany–, que encara tindràs un cobriment de cor… És el que vol la gent, oi? Doncs que els ho donin.
–Sí, és clar, com que ho volen… És el mateix argument de merda amb què es justifiquen els traficants de drogues, de carn femenina o d’armes, cony!
–Va, Pujol, calma’t, que encara ens faran fora del local –diu en Mauri.
–Sí, home, que no en treuràs res, d’enfadar-te –intervé en Galimany–; a més, a nosaltres no cal que ens convencis, ja n’estem prou convençuts que l’excusa de l’audiència és pur cinisme… Però el fet incontrovertible és que la gent com la que evoco no serà convidada mai a cap programa de la televisió, perquè com us deia els seus únics mèrits són els coneixements i el treball, i això sembla que no té cap valor, no cotitza al mercat de valors del públic de la caixa tonta… Jo el que intentava era només mostrar la inusual concentració a la Labor de la primera meitat de la dècada de 1970 de gent amb talent.
–Ara em sap greu haver dit el que he dit –fa en Rafa–; si arribo a sospitar que en Pujolet s’emprenyaria, no hauria badat boca. Mira, Gali, si et ve de gust, per mi pots explicar-nos la vida i miracles de qui vulguis.
–Així doncs, tinc llicència per continuar?
–Oi tant –fa en Rafa.
–Doncs miraré de proseguir amb els que no van entrar en política. Deixeu-me que passi llista…
–Abans has esmentat en Bricall –diu en Mauri.
–Ah, sí… No el vaig tractar, en Josep Maria Bricall, només vam coincidir en alguna sessió del comitè de lectura. A més, potser l’hauríem d’incloure entre els polítics, perquè va ser conseller de Governació i secretari general de la Presidència en el govern Tarradellas…
–Però això no va durar gaire, em sembla –talla en Mauri.
–Entre 1977 i 1980, si no recordo malament. També va ser diputat del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya com a independent en la legislatura del 1984. Enguany s’ha jubilat i el mes de juny li van fer un homenatge a la Universitat de Barcelona. Aquest doctor en Dret i en Ciències Econòmiques va ser-ne catedràtic d’Economia Política i rector mitja dotzena d’anys. També ha ensenyat en d’altres universitats i escoles superiors d’Economia i ha presidit la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles i la d’europeus. A més va coordinar l’informe sobre l’estat de la universitat espanyola que duu el seu nom, no sé si us sona això de l’Informe Bricall…
–A mi em sona, però no en tinc ni idea de per on anava –diu en Mauri.
–Pots comptar –fa en Pujol–. Et veig al cas de molta gent, Gali.
–M’agrada anar informant-me de la gent que vaig conèixer: tot veient on han arribat constato on m’hi he quedat jo… Sempre que veig als mitjans el nom d’algú que he conegut, miro d’ampliar la informació, i el meu amic Google m’ajuda prou.
”Per exemple, em va ajudar a veure què se n’havia fet d’un noi de la nostra edat amb qui vaig fer amistat mentre vam coincidir a la Labor, però que després vaig perdre de vista, més que res perquè la meva vida es va complicar i accelerar prou perquè hagués d’anar amb compte per no clavar-me-la. Em refereixo a Joaquim Romaguera, que es va morir l’any passat. Els diaris se’n van ocupar prou de publicar-ne necrologies laudatòries i em sembla recordar que TV3 també se’n va fer ressò del seu traspàs. Era un gran expert en cinematografia i em penso que va estar present en totes les mogudes relatives al setè art a casa nostra; hi va col·laborar en una pila de mitjans escrits i va muntar, dirigir o col·laborar en un munt de cineclubs. Va fundar entitats i revistes i va publicar més d’una dotzena de llibres de temàtica cinematogràfica, molts d’ells investigacions històriques. En fí, una fiera, en aquest terreny.
”Quan el vaig conèixer, la feina principal que feia a la Labor era coordinar i redactar una part d’una enciclopèdia del cine en tres volums i un suplement tècnic sota la direcció formal d’en Salvador Clotas. En confiança, la feina de debò la feia en Romaguera, o això és el que em semblava; com a mínim era qui estava al peu del canó tots els dies. Per cert, que aquesta enciclopèdia va tenir un èxit considerable transformat gairebé alhora en una mena de fracàs que demostra com poden arribar a equivocar-se els tècnics en mercadotècnia. Deixeu-me fer un parèntesi per a explicar aquesta contradicció.
”L’enciclopèdia no es va llançar quan ja estava acabada, l’any 1971 si no em falla la memòria, sinó que es va decidir fer-ho per volums, de manera que el primer es va posar a la venda mentre s’acabaven de fer els successius. Es van tirar 7000 exemplars, amb una certa por que fossin massa. Però va resultar que tots el exemplars es van vendre en poquíssim temps, de tal manera que es van exhaurir i, segons les demandes que arribaven de les llibreries, semblava que calia reimprimir el primer volum abans que el segon estigués a punt. Era un èxit sensacional. Hi van haver moltes consultes entre els diferents departaments implicats en la producció i venda de l’enciclopèdia, perquè en la decisió influïen molts factors d’ordre divers, fins que es va determinar que s’imprimirien 4000 exemplars més del primer volum i dels altres se’n farien 11.000. Doncs bé, no es va vendre pràcticament cap més que els 7000 inicials. A posteriori es va veure que el sostre d’aquesta obra eren precisament els 7000 exemplars, i que la demanda aparent va ser causada entre altres raons pel fet que uns pocs possibles clients van recórrer un munt de llibreries cercant l’obra, de manera que la demanda real era molt inferior a la que els agents de vendes creien captar. En definitiva, va ser un èxit editorial que en comptes de fer guanyar diners a la casa, li’n va fer perdre.
”Em sembla que en Romaguera va plegar de la Labor poc després, devia ser cap al 1974, perquè no el recordo a la casa quan es va morir Franco. Va obrir amb un altre company de la Labor, Luis Carroggio, un noi que era daltònic, una botiga de llibres, discos i periòdics, Viceversa es deia, mitjançant la qual feien promoció cultural; però pel que em va arribar no els va anar bé i fins i tot els dos socis van partir peres. Ara, vista la trajectòria posterior, en Romaguera no es va descoratjar gens per aquesta ensopegada.
”Quan evoco en Romaguera em ve associat el nom de Lluís Izquierdo, però deu ser més aviat per alguna raó topogràfica, perquè la gàbia que ocupava el primer va ser destinada més tard a Juan del Solar, que col·laborava en un projecte que dirigia Izquierdo. Barral en parla, en el volum de les seves memòries que he esmentat, i diu que al poeta Lluís Izquierdo l’esgotava l’empresa titànica de redactar en solitari una enciclopèdia de les literatures que ja sabia que mai no arribaria a existir. Fos per aquesta raó o per alguna altra que desconec i no puc ni sospitar, jo recordo un Izquierdo un pèl paranoic i amb mania persecutòria; un pèl, només, eh, no us pensessiu que era un malalt. Potser ho feia que la seva posició a la Labor era inestable i que podria ser que a més milités clandestinament en l’oposició franquista.
”Us referiré una anècdota que pot ser significativa. Essent ministre de Treball el senyor Licinio de la Fuente, segur que el recordeu, un franquista de l’ala moderada, es va promoure una aturada d’una hora en el ram de les arts gràfiques. Evidentment, l’aturada era il·legal i el seu propòsit era més simbòlic que cap altra cosa. Va ser al matí. El director jurídic i de personal de l’empresa, aquell que ja he esmentat, va fer abaixar les persianes per tal que ningú, des de fora, pogués veure el que passava a l’editorial. Hi havia expectació. A l’hora convocada, una bona colla vam acudir al pati d’entrada de la casa i vam, diguem-ne, formar. Com podeu comprendre, la cosa era ben innocent, ni tan sols vam sortir a fer l’aturada al carrer, no fos cas que hi haguessin problemes. El director de personal, quan ja ens havíem plantat tots els qui vam decidir fer-ho, va passar entre els rengles com aquell qui passa revista en una parada militar i va anar prenent nota dels que hi érem. A tots se’ns va descomptar l’hora no treballada, d’acord amb les instruccions rebudes de l’autoritat governativa, m’imagino, però no hi va haver cap altra conseqüència; val a dir que em va semblar que van descomptar menys del que corresponia en realitat, la festa ens va sortir barata. M’imagino que la lleugeresa de la sanció va ser una decisió d’en Trias. Això sí, l’únic propòsit aparent de l’aturada, que era manifestar-li al ministre el descontentament dels treballadors d’arts gràfiques, es va complir, perquè va ser àmpliament seguida per la gent del ram, segons vam poder saber.
”Ara, tot i la suavitat de l’aturada i la innocència i ingenuïtat del plantejament, hi van haver alguns companys que aquell dia no s’hi van presentar, al treball, com per exemple Salvador Clotas, i d’altres que no s’hi van afegir, malgrat la seva contínua professió d’antifranquisme, com ara Lluís Izquierdo. Bé, no estic segur si no s’hi va afegir o si aquell dia no va venir a treballar. El que sí que recordo és que ell, en demanar-li jo com és que no hi havia participat, em va dir que la seva situació a l’empresa era molt delicada i que no podia córrer riscos. Jo ho vaig atribuir a la situació d’eventualitat del seu contracte. Però podria ser que la causa del retraïment fos una altra, com us he dit. Perquè la tarda en què a Barcelona es va fer el primer míting socialista de cara a les eleccions generals del 15 de juny de 1977, em vaig dur una bona sorpresa.
”Aquella tarda, un meu amic i jo ens vam arribar a la plaça de braus Monumental, on es feia el míting, i vam trobar lloc a dalt de tot, a l’andanada, just a la banda del darrere de l’empostissat, de manera que podíem veure de cara els seients disposats al ruedo, tots reservats, especialment els de les files del davant. A la primera, hi havia en Lluís Izquierdo, a qui cap a l’acabament de l’acte vaig veure cantar, amb gran entusiasme i brandant el puny, La Internacional, himne que jo sentia per primera vegada en la meva vida.
”L’Izquierdo és doctor en Literatura Espanyola i si no s’ha jubilat encara n’és catedràtic a la Universitat de Barcelona. Ha publicat poesia i assaig, col·labora en alguns mitjans periodístics i és reconegut com un expert en poesia i literatura contemporànies i una autoritat en Antonio Machado, Pere Quart, Espriu, Gabriel Ferrater i Vinyoli. Bé, sense oblidar els seus estudis sobre els escriptors adscrits a l’anomenada literatura urbana, com ara Martín Gaite, Marsé, Barral, Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo. També ha col·laborat amb universitats extranjeres, com ara la de Nova York o la de Harvard.
–Sí, sí, tot això deu estar molt bé –salta en Rafa–, i ens has dit una pila de noms que deuen ser molt importants, segur que ho són, però que a mi no em diuen gairebé res, llevat del fet que alguns em sonen.
–Perdona, Rafa, ja veig que m’embalo. M’estic fent molt plom?
–Home… –diu en Rafa.
–Doncs a mi m’interessa –talla en Pujol.
–I a mi també, potser no tant com a en Pujol, que deu sentir enyor del seus temps de llibreter, però no em faria res que continuessis.
En Galimany consulta el rellotge i diu:
–Vaja, se m’està fent tard per passar per Ona i fer un altre encàrrec… Us parlaré d’un altre escriptor que esmenta en Barral i acabaré el meu rotllo. Em refereixo al xilè Mauricio Wacquez. Aquest era doctor en filosofia i abans d’instal·lar-se a Espanya va ensenyar en l’Universitat de Xile, la Sorbona i la Universitat de l’Havana. Va coincidir un temps amb mi a la Labor i després sé que va treballar a Barcanova, on sens dubte va coincidir amb el nostre magnànim amfitrió, en Salinas, abans de retirar-se a Calaceit per dedicar-se només a escriure. Va morir allà, l’any 2000.
”Arran de la seva mort, l’antiga secretària d’en Barral a Barral Editores, la Montserrat Sabater, em va explicar una història molt tendra, pròpia del Romanticisme: Wacquez, que era homosexual, vivia amb un noi, un efeb segons que em van dir, el qual es va morir de tristor poc després que ho fes en Wacquez als seixanta-un anys… Que jo sàpiga, aquest home va escriure vuit obres entre assaig i ficció. Respecte d’una d’elles, Paréntesis, de la qual em va dedicar un exemplar, us referiré una curiositat.
”Per raons que ara no vénen al cas, fa poc vaig haver de consultar la bibliografia de García Márquez i em vaig trobar, en llegir una fitxa d’El otoño del patriarca, que hi ha qui considera que aquesta novel·la ve a ser un extens poema en el qual l’autor insereix llargs paràgrafs sense punts ni comes en què entrellaça diferents punts de vista narratius, els quals conformen una mena de monòleg múltiple en què hi intervenen diverses veus sense identificar-se.
”Ep! Això darrer em va sonar, i molt. Perquè, curiosament, Paréntesis consisteix en un únic i llarg parèntesi sense cap punt –amb comes, això sí– en el qual es barregen quatre veus sense identificar que es persegueixen, s’intercanvien, hi estableixen contrapunts, fugues, complicitats… sense trobar mai el pla de la coincidència.
”Així doncs, mentre llegia les paraules dedicades a l’escriptor colombià a la fitxa que he esmentat, vaig pensar en el xilè, i tot seguit vaig buscar el seu llibre, vaig mirar la data de la dedicatòria, febrer del 75, i vaig mirar la de redacció definitiva, que hi figura al final del parèntesi: gener del 1971. Qui va ser primer, García Márquez o Wacquez, a assajar aquesta tècnica literària a què vinc fent referència? Probablement cap dels dos; però no tinc la capacitat ni el mitjans per comprovar-ho, de manera que l’única cosa que puc fer es indicar-vos aquesta coincidència formal i en el temps.
”Ara, cal que us confessi que mai no he aconseguit llegir aquesta novel·la brevíssima, d’unes 80 pàgines en quart, perquè sóc o he estat incapaç d’entrar en el joc de miralls que proposa i no m’he sentit mai amb prou ganes de fer l’esforç d’entrar-hi: cada vegada que l’he començat, m’he quedat encastat en les primeres pàgines. Llegir-la era un deure d’amistat o al menys de companyerisme que la mort va estroncar; no sé si mai seré capaç de desgreujar pòstumament l’amic.
“Deixeu-me, per acabar, que evoqui un 11 de setembre també luctuós per a Xile, el de 1973. Quan les notícies del cop d’estat militar van arribar a la Labor, en Wacquez no s’ho podia creure. Anava pels passadissos de la casa dient a tothom: “No puede ser, el ejército chileno es demócrata, nunca en la vida ha habido un golpe militar en Chile…”. Quan la força dels esdeveniments s’hi va imposar, va estar un temps dubtant de si anar-se’n a França, per por que les autoritats franquistes no actuessin en connivència amb els militars colpistes per controlar o fins i tot raptar si calia els col·laboradors d’Allende; crec recordar que el cònsol xilè pretenia que tots els seus conciutadans es possessin a les seves ordres, o alguna cosa semblant…
–Una possibilitat gens menystenible, això de la connivència entre franquistes i colpistes xilens –apunta en Mauri–; fíate de la Virgen y no corras, que diuen…
–Sí, una bona gent, els uns i els altres –manifesta tot remarcant la ironia en Pujol.
–Bé, nois, jo ja faig tard –diu en Galimany mentre s’aixeca i comença a anar-se’n–, de manera que no us puc parlar de la gent de primera fila, un altre cop serà.
–Podríem repetir la setmana que ve –proposa en Pujol–; a mi no em faria res escoltar el que ens vulguis explicar de gent com en Vinyoli.
–I jo tinc curiositat per sentir el que puguis contar-nos de l’Higini Clotas –explica en Mauri.
–Doncs fins la setmana vinent, vista la paciència que manifesteu. Tu t’hi afegiràs, Rafa?
–No ho sé, potser sí; depèn una mica de com quedi de tocat en el dinar.

Conte contat, no és acabat – 5

Cinquena trobada (27 de setembre de 2007)

 

El dinar ha satisfet les millors expectatives i la ingesta dels selectes aiguardents que acompanyen el cafè ha causat en la majoria dels comensals un estat d’eufòria notable. Quan en Salinas fa dringar la copa amb el ganivet per tal que el facin atenció, en Galimany s’aixeca i diu amb una veu prou potent per enfilar-se per damunt del brogit, gairebé cridòria, instal·lat a la sala:
–Senyor Salinas, senyor Salinas!
Tots els comensals es callen i miren estranyats en Galimany, sorpresos per les seves veus estentòries.
–Senyor Joan Salinas, molt honorable i magnànim amfitrió –diu llavors en Galimany–, permeteu-me que us faci un obsequi sorgit principalment del meu temor que arribeu a trencar alguna copa dut pel vostre afany d’imposar ordre i silenci, desgràcia que sens dubte no augmentaria de manera perceptible per a les vostres finances el compte que us presentaria el restaurant, però que estic segur que faria minvar l’alt concepte que no dubto tenen de vós en aquesta i totes les altres cases restauradores que hem visitat i que visitarem.
En Galimany pren un paquet embolicat amb paper de fantasia i tancat amb una cinta daurada que havia deixat damunt la taula quan els cambrers havien començat a servir el cafè i el porta a en Salinas. Roman dret al seu costat mentre aquest l’obre i treu d’entre un munt d’encenalls de plàstic una campaneta de cristall.
–És de cristall de Bohèmia –explica en Galimany–. Me la va dur de Praga la meva filla, i he pensat que podia ser una petita mostra d’afecte i agraïment per la teva demostrada amistat i benvolença vers els teus companys de promoció.
Els comensals aplaudeixen i victoregen en Salinas i en Galimany mentre aquest torna al seu seient. Només en Salinas, però, s’ha adonat del levíssim to irònic amb què ha fet la darrera explicació. Tot dissimulant l’enuig que aquesta constatació li causa, fa dringar la campaneta, i en comptes de callar-se els comensals es posen un altre cop a aplaudir i cridar bravos. Quan torna a fer-se el silenci, un comensal demana:
–Salinas, puc fer-te una pregunta indiscreta?
–És clar, Artigas, faltaria més; una altra cosa serà que la contesti.
–Ens portaràs a dinar al Bulli?
–Doncs no.
–I això, Sali? –fa en Galimany.
–Primerament, no hi ha manera de reservar a curt termini…
–Ni amb tots els teus quartos? –interromp en Galimany–. I jo que em pensava que amb diners es podia aconseguir qualsevol cosa…
–Puc assegurar-te, segons que vaig comprovant –contesta en Salinas–, que amb diners es poden aconseguir moltes coses que a vegades semblen impossibles, com ara fer callar els bocamolls, si cal per sempre. –En Salinas ha dit això somrient, com fent broma–. Però anava a dir en segon lloc que la veritat és que tampoc tinc cap ganes de fer el babau en un lloc que jo diria que t’aixequen la camisa.
”I ara, si m’ho permeteu, em prendré el privilegi d’introduir el conte que tot seguit ens llegirà el Pi, com us vaig anunciar la setmana passada.
”Segur que us recordeu que llavors vam parlar de la percepció del transcurs del temps i de la relativitat del mateix. El protagonista del conte del Trescatorze aconseguia exercitar una facultat que sospito que no hi ha cap ésser humà que no volgués posseir: la de dominar el curs del temps, ser el seu detentor, per tal de poder acomodar-lo en cada moment a la voluntat pròpia, al desig propi.
”En el conte d’avui, jo hi veig manifestat un altre desig universal: evitar la mort. El nostre ésser sencer té tirada a la immortalitat, tendeix a la supervivència: cada cèl·lula del nostre cos, cada pensament del nostre cervell, si no estem mortalment malalts, vençuts psicològicament, ens impulsa a continuar vivint.
”Però el temps no s’atura i la nostra lluita per evitar la mort, o si més no l’envelliment que l’augura, no té cap sentit a la llarga, tot i que és universal. Mireu al voltant o a vosaltres mateixos: els adults en general, i d’una manera més acusada quan la maduresa o la vellura ens ha atrapat, tendim a adoptar comportaments i abillaments que ens fa l’efecte que endarrereixen l’hora de marxar d’aquest món: mirem d’alimentar-nos d’una manera més sana; procurem fer exercici per tal de mantenir el cos en condicions; tenim cura del nostre aspecte tot recorrent a un abundós arsenal de cosmètics, productes farmacèutics o, si està al nostre abast, la cirurgia plàstica o reparadora; ens vestim d’una manera juvenil… Hi ha ocasions en què aquests intents d’aparèixer amb un aspecte que no denunciï l’edat que tenim són penosos i lamentables, i només cal mirar de tant en tant els programes de televisió en què apareixen alguns d’aquests famosos que no es resignen a viure una vellesa serena perquè ens vinguin al cap aquelles dites, en certa manera cruels: a cent anys, coteta verda; a les velleses es fan les bestieses; la vellesa és molt lletja; quan el vell fa bogeries, no li passen en vuit dies, o cavallet, quan eres jove, que anaves de pentinat, i ara ja és arribat que no tens pèl en la cua.
”Com que ens costa d’admetre la nostra desaparició d’aquest món, mirem d’anar plantant-hi fets que facin que si més no el nostre record hi romangui: ens reproduïm, escrivim, creem, inventem… La nostra imaginació mira de trobar la manera d’aconseguir ser, en la nostra modèstia o la nostra supèrbia, com alguna d’aquelles persones que romanen en la memòria de la humanitat: poseu-li nom vosaltres mateixos a aquell filòsof, aquell líder religiós, aquell metge, aquell científic, aquell inventor, aquell músic, aquell escriptor a qui us agradaria conèixer o ser com ell… En el fons, per molt creients que siguem, per molt que ens manifestem convençuts que ens espera una altra vida després de la que ara tenim, en el fons, dic, a tots ens fa por que no hi quedi al món, un dia o un altre, cap record nostre; no ens resignem a acceptar que la nostra existència és provisional i transitòria i que la nostra mort serà el cessament de tota memòria, perquè la nostra existència és només el record d’allò que vivim: viure és acumular records; desviure és acumular oblits.
”I en relació amb aquest desig universal d’evitar la nostra fi, avui el Pi ens llegirà un conte que comença amb un tracte amb la mort. Senyor Romà Pi i Sastre, tu tens la paraula.
En Pi s’aixeca, pren els papers que en Salinas li ha donat prèviament i llegeix:

El tracte

[Si en Joan Mas no hagués estat un home tan gris dins d’un món tan gris, sens dubte algú hauria notat la seva desaparició. Però, tret de la seva germana, cap persona, ni tan sols algun dels seus escassíssims coneguts, el va trobar a faltar. I quan la seva germana em va venir a veure i em va encarregar que el busqués perquè feia setmanes que no sabia res d’ell, jo no em podia ni imaginar que em costaria tant resoldre el misteri.
Més de tres anys, m’ha costat esbrinar el que havia passat. Al llarg d’aquest temps, he parlat amb moltíssimes persones, he seguit pistes i més pistes que no conduïen enlloc, he recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, darrere del rastre de l’indici més prim, tot explorant fins i tot les més minses possibilitats de les intuïcions més insubstancials. I ara que he tret l’entrellat de l’afer, em fa la impressió que ningú no em creurà.
Tinc un document fet pel mateix Joan Mas que ho explica tot. No és un document escrit, sinó sonor: un enregistrament magnetofònic. Quan el vaig escoltar, no podia creure el que sentia; però el lloc on el vaig trobar i les proves inqüestionables que corroboraven que l’enregistrament era autèntic i fet pel mateix Joan Mas, em van convèncer.
Tot seguit en trobareu una transcripció. És literal i completa.]

 

Avui he fet un tracte amb la mort. Jo pujava les escales del metro quan un dolor sobtat al pit quasi em tira per terra. Llavors un home m’ha pres del braç i de seguida me he adonat que era la mort. “Espera’t”, li he dit. “No puc esperar”, ha fet. Jo m’he aferrat al passamà de les escales i he tornat a dir-li: “Espera’t”. La gent passava pel meu costat sense adonar-se de res. Això em confirmava que l’home que em prenia del braç era la mort. “Deixa’m arribar a casa”, li he dit. “No, no podràs arribar-hi”, ha contestat. Però jo no he volgut deixar-me dur. Encara que tenia un dolor molt i molt fort al pit, que m’ofegava, que les cames em fallaven, que el cap em rodava, he anat tirant cap a casa, tot arrossegant el pes immens d’aquell home. Per què, en lloc de demanar ajut, he volgut anar a casa meva, no m’ho explico; però ho he fet. Potser sospitava que podria fer un tracte amb aquell home, com així ha estat, finalment.
A casa, esfondrat en el sofà, panteixant, li he dit: “T’he conegut, i vull fer un tracte”. L’home no m’ha contestat. He continuat: “Oi que jugues als escacs, tu?”. La mort s’ha posat a riure –Déu meu, quin riure!–, i m’ha dit: “Te l’has cregut, tu, el Bergman? Ningú no s’escapoleix de mi, i no en faig, de tractes”. Però jo he insistit molt i molt. Finalment ha fet: “Bé, quin tracte vols?”. “Que em deixis viure per sempre.” “Tu ets boig, això no pot ser de cap manera. Per què m’ho demanes?” “Però bé hi deu haver alguna manera d’evitar-te, no pot ser que sempre guanyis tu.” “Sí, hi ha una manera.” I ha fet un somrís indefinible que m’ha produït un calfred tan intens que me l’he sentit fins al moll dels ossos. “Mira, si aconsegueixes eliminar tot allò que t’assenyali el pas del temps, que et faci de rellotge, sigui com sigui; si ho aconsegueixes, d’evitar o d’aturar tots els rellotges que hi hagi al voltant teu, jo passaré de llarg de tu. Estic disposada a concedir-te, si vols, una setmana per provar-ho.” “És molt poc; dóna-me’n quatre”, he contestat. “No saps el que dius! Estàs ben segur, de voler viure per sempre, en les condicions en què hauràs de fer-ho, si accepto el tracte?” “I tant!”, he dit. “M’estimo mil vegades més viure, per dures que siguin les condicions, que morir, per dolça que sigui la classe de mort que m’ofereixis. Dona’m quatre setmanes.” “De cap manera. Dues, i prou.” Llavors he deixat de veure l’home, i el dolor del pit i l’ofec han començat a afluixar. Quin personatge tan estrany, he pensat: era un home, ben segur que era un home, i parlava d’ell mateix com si fos una dona; pesava moltíssim, i era un sac d’ossos…
Però no m’he entretingut gaire a pensar-hi. Quan he sentit prou fortes les cames, he agafat tots els rellotges que hi havia a casa i els he fet pols a cops de martell. Després he sentit l’impuls d’explicar tot el que m’ha passat, no sigui que demà no m’ho cregui, que em pensi que ha estat un malson. Només si em sento a mi mateix explicant els fets em recordaré de complir les condicions del tracte.

 

Ahir per poc no puc acabar d’enregistrar, de tanta son que em va entrar. Vaig caure mort –Déu meu, mort no!–, vull dir com un plom, en el llit, i aquest matí m’ha despertat el sol, que em batia als ulls. Llavors, una altra esgarrifança, un altre calfred fins al moll dels ossos. De sobte m’he adonat que el sol em marcava el pas del temps. Em calia deixar de veure el pas dels dies i les nits. Ho he rumiat molt, i finalment he trobat la solució. He tancat totes les finestres. Les he closes bé, bo i tapant totes les escletxes i posant-hi unes flassades perquè no entri ni el més feble raig de llum, i així no sabré si és de dia o és de nit. Com que no podré sortir a comprar, l’he demanat a la meva germana que em porti menjar, i que ho faci a hores diverses, tant del dia com de la nit, per tal que no em doni pistes de l’hora que pugui ser. Li he dit que volia fer un experiment semblant al d’aquella gent que es fiquen en una cova i hi romanen dies i dies per veure si són capaços de copsar el pas del temps sense ajuda de res. No li ha semblat estrany, això meu, perquè em coneix bé i sap que de tant en tant faig alguna cosa d’aquestes, tot i que d’una manera més còmoda i sense prendre tants riscos.
També he de fer una altra cosa per matar el temps. No vull que l’estómac em marqui les hores. De manera que penso menjar poc i molt seguit, i dormir tot el que pugui, per perdre la noció del temps, del maleït temps.

 

Un altre entrebanc! M’ha despertat una xiuladissa d’ocells. Males bèsties, merda de jardins! No hi comptava pas, amb això! Vés-te’n a viure en un barri residencial, em deien, que podràs sentir cantar els ocells al matí i al vespre! Al matí! Al vespre! Maleïda l’hora en què ho vaig fer! Cal que hi trobi la solució! N’hi ha d’haver, de solució!

 

Ja està, ja ho tinc! Ja sé on no sentiré cap ocell ni de dia ni de nit, on ni els insectes no em podran dir que el temps passa. Una cova! Un avenc profund! L’experiment, he recordat que jo mateix havia dit que s’havien fet experiments dins de coves, i que els subjectes que experimentaven havien perdut el sentit del temps. Jo prendré precaucions. Per tal de no tenir-hi cap pista, i per estar segur que ja han passat les dues setmanes que la mort m’ha donat, baixaré a la cova queviures per a vuit setmanes… Millor encara, els baixaré per a tot un any, i així no podré orientar-me del temps que passa segons la quantitat que em quedi. Com m’ho faré perquè ningú no tingui l’acudit de buscar-me o de seguir “l’experiment”, no ho sé; però ja m’espavilaré.

 

Ja sóc dins la cova. Es troba al capdavall d’un avenc i hi ha una galeria excepcionalment eixuta on no degoteja gens d’aigua. Això és important, perquè cal que el xap-xap rítmic de les gotes d’aigua no indiqui el pas del temps. Ara em dedicaré a transportar els queviures que he deixat al fons de l’avenc… No, serà millor que quan tingui gana vagi a buscar-ne i… No, no! No he de sentir gana, ni son, ni res que em pugui servir per comptar el temps, res. Cal que en comporti com una planta… He de menjar molt sovint i dormir tant com pugui, a les fosques, per tal que el consum de butà o de piles no marqui el pas del temps. Cal que ni tan sols no hi pensi, no sigui que em doni per comptar… He de deixar passar el temps immòbil, letàrgic, inconscient, cec, mut, sord…
[Jo m’havia fet el propòsit de no afegir res, ni un sol comentari, a la transcripció de l’enregistrament fet per en Joan Mas. Abans de decidir-me a transcriure’l, l’havia escoltat unes quantes vegades, i sempre em feia la impressió, fins a arribar en aquest punt, que era fictici. El trobava, a més d’inversemblant, massa literari, fet amb un llenguatge poc natural, poc espontani, expressat en uns termes impropis d’una persona que viu uns esdeveniments tan extraordinaris, tan fora d’aquest món.
Bé és cert que la veu d’en Mas resultava –resulta– molt expressiva, que els diversos tons, les tremolors, les tensions, feien patents emocions, estats d’ànim que es corresponien amb allò que explicava. Però això ho aconsegueix qualsevol bon actor. Jo trobava una falta de correspondència entre els mots i les emocions, entre el lèxic i els estats d’ànim. I en repassar la transcripció, això s’accentuava, encara que potser és atribuïble a la neutralitat de l’escriptura, a la impossibilitat de transmetre al lector tons, inflexions, matisos de veu, per aconseguides que siguin la puntuació i l’estructura formal de la transcripció. Això ho sap bé qualsevol afeccionat al teatre que hagi llegit obres que hagi vist representades. La paraula, com la música, pot tenir transcripcions d’una arquitectura bellíssima, però cal escoltar-la per copsar la seva riquesa expressiva i emotiva.
Jo em demanava si en Joan Mas fingia. Però he dit abans de començar la transcripció que era un home gris. Els testimonis que he pogut recollir del caràcter d’aquest home m’han dut a la convicció absoluta que no era capaç de la més mínima expressió histriònica i encara menys de muntar un diguem-ne decorat tan impressionant com el que vaig trobar al fons d’aquella cova.
Hi havia, en efecte, aliments, i roba, i combustible suficients perquè una persona hi passés còmodament un any. Tot estava posat a terra, al costat de les parets de la cova, però col·locat amb un ordre perfecte, com en un supermercat ben organitzat. Això xocava tant amb la foscor del recinte, amb les formes torturades i caòtiques de les parets, les quals apareixien com fantasmes evanescents tocades per la llum que projectava el meu casc d’espeleòleg a mesura que examinava tot aquell entorn, que una sensació d’angoixa invencible va començar a envair-me.
I no era pas això, el que més m’impressionava, sinó el silenci ensordidor que regnava en aquell reialme de follia. Era un silenci indescriptible que semblava tenir una entitat corpòria, que et feia la impressió que podria apoderar-se de tu com se n’emparen els apareguts en els malsons infantils i arrossegar-te dins d’un forat sense fons, xuclat per un maelström fet de milions i milions de petits silencis malèvols girant embogidament.
Llavors vaig començar a fer sorolls per tal de foragitar les formes incorpòries que em sotjaven de les parets de la cova estant, amagades darrere del vel de silenci que provava tan infantilment d’esquinçar. I vet aquí que, en el mateix moment que vaig trobar el petit magnetòfon amb què en Joan Mas havia enregistrat el relat que he transcrit i el vaig agafar, el llum del meu casc es va apagar i vaig quedar immergit en la foscor més terrible i esfereïdora que mai home algú no hagi conegut. I en aquell instant mateix va apoderar-se de mi una por progressivament esparveradora, cerval i pànica que em va fer llançar-me a córrer. Jo ensopegava i queia a cada instant, entrebancant-me en els membres putrefactes de mil cadàvers redivius, fins que em vaig retre i vaig quedar-me de bocaterrosa, completament, absolutament immòbil, amb els ulls tancats per no veure la fosca.
I aquella fosca i aquell silenci em van fer tenir una besllum del que deu ser el trobar-se enterrat viu. Quina angoixa tan espantosa, quina por tan terrible deu experimentar la persona que obre els ulls i es troba dins d’una foscor impenetrable que es revela, en palpar el seu entorn, la d’un taüt! La remembrança de la basardosa sensació que jo sofria m’ajuda ara a comprendre el sentit horrible de les darreres paraules d’en Joan Mas que he transcrit, el sacrifici terrible que ell estava disposat a fer per tal de vèncer la mort. Només aquest prim bri d’esperança que es pot trobar en el cor de l’ésser humà que lluita fins i tot contra l’ineluctable explica la disposició d’en Joan Mas a viure aquella no-vida.
Quan per miracle, em sembla, vaig recuperar l’esma de pensar, vaig provar d’encendre el llum del casc. Curiosament, jo no havia deixat anar el magnetòfon, com si de manera instintiva sentís que allò em podia protegir dels dimonis que m’escometien. El llum es va encendre a l’instant i jo, sense perdre ni un segon, vaig emprendre tan de pressa com em va ser possible el camí de sortida de la cova.
I ara, quan em disposo a transcriure la resta de l’enregistrament, us demano que feu l’esforç d’imaginar-vos dins d’aquella cova, immergits en aquell silenci aterridor i aquella fosca paorosa, i proveu de captar, de sentir, de reviure l’angoixa inaguantable, la por immensa, la desesperació mortal de les paraules d’en Joan Mas.]
Però… em sembla que sento alguna cosa… No pot ser, estic ben segur que no hi ha res, aquí dins, que pugui fer cap soroll. He cercat el lloc més sec i més pregon, no hi cau ni una gota d’aigua, no hi ha cap ratapinyada, no hi pot arribar cap soroll, cap eco de res…
I malgrat tot, el sento, pac, pac, pac, sord, apagat, pac, pac, pac, el sento dins del cap, i no aconsegueixo distingir d’on ve, pac, pac, pac, regular i rítmic, no, regular no, ara sento que va més depressa, pac, pac, pac, pac, pac, i és dintre meu, és dintre meu, és dintre meu, en els polsos, en tot el cos, és dintre meu! Com m’ho faré, Déu, com m’ho faré, per arrencar-me el cor i no morir!

 

Com la setmana anterior, els comensals tarden uns segons a reaccionar, i quan ho fan l’aplaudiment és gairebé unànime. En Salinas espera que minvi el brogit, fa dringar la campaneta i quan tots el fan atenció diu:
–Bé Pi, suposo que aquesta vegada sí que admetràs que aquest conte és de por.
–Doncs sí, quan el vaig escriure em vaig esforçar a donar-li l’atmosfera d’un conte de terror; espero haver-ho aconseguit.
–Al meu parer –hi intervé en Galimany–, s’hi nota que has fet un esforç per escriure un conte gòtic, especialment en la tria del lèxic i en la descripció de les impressions del detectiu. Però a la trama li sobra racionalització i li manca creació d’ambient misteriós i consistència, no arriba a assolir versemblança encara que s’acceptin les convencions del gènere…
–Què vols dir, Gali? –li demana en Salinas.
–Per exemple, d’entrada no hi veiem per quina raó el detectiu explica la seva investigació. Evidentment aquest informe no va destinat a qui el va contractar, la germana d’en Joan Mas; quins són, doncs, els seus destinataris?
–No et falta raó, Gali –diu en Pi–. Tinc una altra versió que comença situant el detectiu en una mena de congrés d’investigadors privats on alguns conferenciants han d’explicar el cas més estrany o complicat amb què s’hagin trobat, i ell hi relata aquest. No sé com va ser que vaig enviar al Salinas la versió que he llegit, i després no m’ha semblat bé portar i llegir-ne l’altra.
–Tot i concedint que en el plantejament de la situació en Mas apareix com un individu amb una germana acostumada a les seves excentricitats –hi torna en Galimany– (i deixa’m dir de passada que la bona senyora és una fleuma considerable) i que per tant aquesta atzagaiada no deu ser la primera que perpetra, resulta del tot inversemblant que pugui fer una cosa com aquesta si no és que no treballa en res, com si visqués de rendes.
–És una possibilitat, una explicació –diu en Pi.
–A més ha de tenir pasta, han de ser unes rendes considerables –continua en Galimany–, perquè això de comprar queviures i combustible per a un any, més les estanteries corresponents per tenir-ho tot tan ordenadet com diu el relat, més el transport a l’avenc, no són pas dos rals. I apa, que no és res la feina de baixar-hi tot el material i muntar aquella mena de súper dins la cova… Noi t’has passat tres pobles, que diuen ara.
–Bé, en Joan Mas ja ho diu: “Ja m’espavilaré” –contesta en Pi tot somrient.
–No siguis trampós, home –fa en Galimany.
–No et treuré la raó, Gali –hi intervé en Salinas–, però tinc la impressió que el Pi no ha fet més trampa aquí que algun dels escriptors reconeguts del gènere de terror. D’una altra banda, el Pi pot deixar-te el conte i si el llegeixes veuràs que dins la cova tot està molt ben ordenat, però per terra, no hi ha cap estanteria; sembla mentida que t’hagis deixat portar pel teu afany crític i això t’hagi omplert l’ull de pa.
En Galimany fa cara de estranyesa en sentir en Salinas i es queda en silenci, com si fos incapaç de trobar la manera de respondre-li.
–Deixeu-me dir que jo estic convençut que aquest relat s’hauria de treballar més per tal que fos acceptable –manifesta en Pi–, i tot i que quan vaig trobar la clau per donar forma a la idea inicial em va semblar que estava prou bé, després he vist que realment grinyola i no poc.
–I tant, que grinyola, Pi –torna en Galimany, refet–. Amb aquest conte m’ha passat com quan vaig veure el Dràcula d’en Coppola: pretensió d’originalitat a l’hora de tractar una idea o una història ja gastada, que s’acaba en un dejà vu indigerible. Noi, tens problemes amb els finals. Perquè ja en el de la setmana passada, aquell del Bigardes i el seu domini del temps, em va decepcionar l’acabament. Després d’haver-te barallat amb l’explicació de noves dimensions temporals (la descripció del temps vegetal em va semblar superba; en canvi, l’escena esportiva diria que és excessiva, tot i la referència que vas fer a l’estil prolix d’en Claude Simon) i d’haver-me fet entrar en un món nou, absolutament lliurat a imaginar, em vas retornar a l’avorrida, per limitada, dimensió humana, amb un tòpic enterrament prematur. Ara, malgrat el desengany, em penso que és un conte brillant, amb una tècnica excel·lent; llàstima del final.
–Val, Gali, no m’ataquis més, accepto les meves limitacions i que “El tracte” no és un conte reeixit. Però com que la idea que volia reflectir diria que va quedar prou expressada, doncs…
–I quina idea és aquesta? –demana en Pujol.
–Home, la idea rectora d’aquest relat és prou evident: no podem escapolir-nos del temps perquè regeix l’activitat del nostre cos, de tots i cadascun dels nostres òrgans, de cadascuna de les cèl·lules que els componen; en resum: som fills del temps. Suposo que coneixeu el mite de Saturn, el déu que devorava els seus fills…
–Jo no lo conozco –diu en Castro–, explica un poco de què va.
–Bé, Antoñito, us en faré cinc cèntims per a benefici de qui no conegui aquest mite. És un episodi principal de la mitologia romana. El déu Saturn va estar ficat en un seguit de conflictes al principi dels temps que li havien servit per fer-se amb el tron suprem del regne dels déus, i per raons que no vénen ara al cas la seva mare, la Terra, li havia predit que seria destronat per un dels seus fills. Saturn no va trobar cap altra solució acceptable que devorar els seus fills a mesura que naixien. Només va escapar-se de ser devorat el darrer fill, Júpiter, perquè la seva mare va enganyar Saturn tot donant-li en comptes del nadó una pedra grossa embolicada amb bolquers. Quan Júpiter va créixer va destronar Saturn, com la seva àvia havia predit. És possible que alguna vegada hàgiu vist el quadre terrible atribuït a Goya en què es representa aquest episodi mitològic: s’hi veu un vell horrorós que està menjant-se un dels seus fills, del qual ja n’ha devorat un braç i el cap, un símbol clar de com el temps acaba arrabassant-nos les facultats físiques i mentals; perquè el Saturn romà, cal que ho tingueu en compte, és l’equivalent del Cronos grec, el déu del temps, el temps mateix.
–A mi m’ha semblat evident que aquest conte l’has escrit en vistes al final –torna a intervenir-hi en Galimany–, vull dir que vas tenir la idea del desenllaç i que a partir d’ella hi has muntat el plantejament i el nus.
–Doncs sí, un altre cop he de reconèixer que l’encertes. En algun lloc vaig llegir una vegada que Edgar Allan Poe havia sostingut que tot conte s’ha de redactar en funció del seu desenllaç. Potser l’opinió de Poe no és del tot defensable, però el conte que he llegit avui respon a aquesta idea, perquè, en efecte, vaig imaginar el desenllaç abans que el plantejament i el nus. A l’original tinc anotada la data d’acabament de la primera redacció, l’abril de 1983, i la de la redacció que vaig considerar més o menys definitiva, octubre del 93, de manera que podeu veure quant de temps vaig necessitar per quedar-ne si més no momentàniament satisfet. A més, no recordo ni tan sols quan vaig començar a escriure’l. En la redacció del relat hi va influir, primerament, diria, el record d’una altra història que vaig llegir de nen o d’adolescent en què la mort tenia una aparença física similar a la que li vaig donar en el meu; també em va donar la idea de situar el protagonista en una cova un experiment real d’aïllament d’una persona durant força dies en un avenc de manera que va perdre la noció del temps; i finalment, o al menys no recordo cap altra influència, hi ha una referència a un film d’Ingmar Bergman, El setè segell, en què el protagonista juga una partida d’escacs amb la mort i en certa manera aconsegueix que un matrimoni, Maria i Josep, que tenen un fill, pugui escapar-se’n. De manera que es podria dir que em vaig passar molt de temps buscant un relat per a un final.
–Una manera tan vàlida de parir un escrit com qualsevol altra –fa en Rafa–, o almenys això em sembla. A mi, això m’ha passat alguna de les poques vegades que he tingut la necessitat o el gust d’escriure un poema.
–Escrius poemes, Rafa? –demana en Salinas.
–Sí senyor –intervé en Galimany–. Aquí on el veus, el Rafa és un poeta emboscat.
–Vaja, no en tenia ni la més mínima sospita –diu en Salinas.
–És que realment no es pot dir que n’escrigui, de poemes, en dec haver acabat un parell de dotzenes com a molt, generalment breus. És una expansió emocional que, a més, m’ataca molt de tant en tant: fa anys que no n’escric cap. Ara, el que volia dir és que a vegades tens una idea que puja un cop i un altre al conscient, però sense que arribi a formar un cos; es com si dibuixessis el cap o un braç o un peu d’una criatura i mai no arribessis a fer el dibuix de la criatura sencera, no sé si m’explico.
–Trobo que t’expliques prou bé –diu en Mauri–. I tens algun exemple d’això, ara, vull dir actualment?
–La veritat és que sí, que hi han uns versos que vaig imaginar fa força temps i que fa unes setmanes que em vénen al cap amb freqüència. No em semblen bons, els trobo carrinclons i sobretot mancats de cos, esbossos d’alguna idea que podria tenir suc i bruc, però em retornen com el pebrot fregit amb alls, no puc desempallegar-me d’ells.
–I els podríem sentir, si no et fa vergonya? –demana en Pujol.
–Home, no sé què dir-te… Però com que la culpa és meva, per haver tret el tema i haver-me autocitat, aquí els tens:
 

Jo no vull que desperti el ferro
ni clavar cap cop de falç;
no obstant això,
proclamaré a crits

si cal

el meu dret

a parlar en la meva llengua
a estimar la meva terra
a plorar la meva història.

 

–Ja tens raó, ja –fa en Galimany–: la idea és interessant i la plasmació, pobre.
–Òndia, Gali, com ets! –exclama en Mauri–. A mi m’han agradat, aquests versos.
–Ets molt amable, Mauri –diu en Rafa–, però en Galimany té raó. I matem-ho aquí, que jo només volia dir que a vegades hi ha idees que et ronden pel cap i que busquen, per dir-ho així, un cos per a materialitzar-se.
–En això també et donaré la raó –fa en Galimany–. Jo fa temps que porto sempre a sobre un bloc on anoto allò que se m’acut i que no voldria oblidar per si em pot servir per escriure alguna cosa.
–I el tens a mà, ara? –demana en Salinas.
–Sí.
–I hi tens alguna anotació?
–I tant.
–I ens pots delitar amb alguna mostra?
–Estic a les teves ordres.
I en havent dit això, en Galimany s’aixeca, es dirigeix al penja-robes, treu una llibreteta de tapes flexibles de l’infern de la seva americana, torna al seu lloc, hi busca, dret, una anotació i diu:
–Fa temps que m’agradaria escriure un relat eròtic que, sense caure en la pornografia de gra gruixut (i cal que digui que no hi tinc res contra aquest gènere), assolís una temperatura ben alta. Entre altres anotacions, hi tinc aquesta: “Ella es va inclinar, tot fent-li una desinhibida invitació a fruir de la vista dels delitosos turons bessons, visió anticipada d’una pell tota emmorenida, i la mirada de l’home es va estimbar per l’obertura de la brusa parcialment descordada. Sense paraules, ella parlava com ho hauria fet la sulamita: ‘Els meus dos pits són com cries bessones de gasela que pasturen entre lliris. Sóc esvelta com una palmera, i els meus pits en són els raïms. Puja a la palmera i agafa els seus raïms; llavors els meus pits seran per a tu com raïms de vinya’.”
–Home, Gali –exclama en Mauri–, que plagies Salomó!
–Perdona, Mauri: cito, que no és el mateix. Ja sé que no tinc el coneixement de la Bíblia que tens tu, però tampoc no en sóc un ignorant total, i els llibres poètics me’ls he llegit; al cap i a la fi, no deixen de ser part de la cultura occidental… Però al que anava: fa molt de temps que em ronda escriure un conte eròtic que em planteja massa dificultats per a la meva capacitat. Voldria relatar la història d’un afer sexual entre una noia cega i un home que hi veu, els quals se’n van al llit d’una manera impensada després d’un encontre fortuït. En el plantejament del conte l’home ajuda la noia a aturar un taxi i les coses van de manera que acaben compartint el llit a casa d’ella. El nus és la descripció de l’activitat sexual i el que parlen, i aquí és on rau la dificultat principal, perquè l’home vol descriure a la noia com és el cos d’ella i no pot fer servir cap paraula que impliqui el sentit de la vista; pot utilitzar metàfores o exemples auditius, tàctils, olfactoris o gustatius, però no visuals, insisteixo. No pot dir-li que els seus cabells tenen el color de la mel ni, òbviament, que són com la mel, ni que la tonalitat de la seva pell fa pensar en la dels préssecs de vinya o els albercocs madurs, i per parlar-li del color dels cabells, de la pell, dels llavis, de les parts íntimes, intenta recórrer a la música perquè ella té una notable col·lecció de vinils i compactes convenientment etiquetats en braille i per allò del color i el cromatisme de les composicions i les interpretacions musicals de què ens parlen els crítics musicals… Com us podeu imaginar, ni me’n surto ni me’n sortiré mai, i aquesta idea es quedarà al calaix dels projectes impossibles. Quant al desenllaç, no tinc ni la més mínima intuïció de per on podria anar…
–Doncs m’estranya, donada la teva gran capacitat per a la fabulació –diu en Salinas sense poder evitar que es noti un deix d’ironia a les seves paraules.
En Galimany se’l mira sense dir res, i durant un parell de segons sembla que vagi a contestar en Salinas agrament; abans que ho faci, però, aquest demana:
–Hi tens més idees anotades, en la teva llibreteta?
–Sí que en tinc; el que no tinc són ganes de fer-les públiques.
–I això?
–Instint de protecció: no saps mai on pot haver un aprofitat o un plagiari… És clar que no cal que pateixi, perquè aquí no en tenim, oi?, d’aprofitats, i encara menys de plagiaris. El que passa és que els tics són inevitables i això meu segurament ho és. Però tornem als contes del Trescatorze: em demano per quina raó tots dos tenen a veure amb el pas del temps vist com a amenaça i finalitzen amb la mort. ¿És que el que ara ens toca, donada la nostra edat, és pensar en la mort? T’amoïna ser vell?
–No recordo on vaig llegir ni quin escriptor mantenia que tota història havia d’acabar per força amb la mort del protagonista –contesta en Pi–. No és que jo pensi el mateix: els límits temporals d’una història els decideix l’escriptor, faltaria més; encara que sembla ser que ningú no ens escaparem d’aquest final, la nostra és una mort anunciada. Però encara que pugui semblar-te que el motiu central dels dos relats, això de la inevitable victòria del temps i de la mort damunt nostre, m’hagi vingut diguem-ne inspirat per la càrrega feixuga dels anys, t’equivoques. El conte de la setmana passada el vaig acabar de redactar quan tenia quaranta-tres anys i el vaig donar per definitiu quan en tenia cinquanta-tres, com el d’aquesta setmana, ja he fet esment d’això abans. De manera que no es pot dir que el meu interès pel misteri del temps en relació a la nostra vida sigui una conseqüència dels molts anys que tinc, que tenim, tot i el que ha dit en Salinas per introduir la lectura d’avui.
–Jo no penso que tenir-ne prop de setanta sigui tenir-ne molts –salta en Velarde.
–Si ho compares amb l’esperança de vida actual, potser no són molts; si ho compares amb la que hi havia quan vam començar a treballar a l’Elizalde, nosaltres ja vivim de propina, que diria en Pla. ¿No te’n recordes que quan algú es jubilava, a la fàbrica es comentava que no trigaria gaire a morir-se, que es deia poc més o menys: “Home jubilat, home mort”? Si la gent no solia sobreviure més de dos o tres anys a la jubilació…
–Sí, tot és relatiu, que deia el savi –comenta en Caamaño–. Demana-li a un adolescent si no són molts, els anys que tenim… El cert és, al meu parer, que el Pi té raó quant a que no és necessàriament la molta edat el que pugui fer pensar a la gent en els estralls del pas del temps: mai com ara els joves havien pogut veure com Saturn va devorant els seus fills. Fixeu-vos-hi: els casos de famílies amb membres demenciats o molt dependents han crescut moltíssim, de manera que la consciència de la deterioració causada per l’edat arriba potencialment a tothom: qui és que no coneix algú amb un parent amb Alzheimer, o amb alguna altra demència o impossibilitat, o enllitat sense poder moure’s…
–Però això no té perquè conscienciar la gent de la nostra vulnerabilitat més que abans –respon en Velarde–. Sembla que ara es donin molts més casos de deteriorament greu per causa de l’edat, però no és cap altra cosa que una conseqüència del fet que la població ha augmentat molt i la gent vivim més anys; si mirem els percentatges i no els nombres absoluts, possiblement ens trobarem que la situació actual és més semblant a l’anterior que no ens pensem. D’altra banda, com que la gent de la generació dels nostres avis o pares no gaudia d’una sanitat com l’actual, patia els efectes de l’edat molt abans que no ara i també es moria més aviat, de manera que la consciència general de la nostra vulnerabilitat devia ser poc més o menys igual a la d’ara. Potser l’única diferència sensible és que el concepte de qualitat de vida no havia aparegut encara: prou en tenien d’haver sobreviscut a una guerra i una postguerra massa dures com per ser delicats…
–És veritat –diu en Pi–, abans la gent mostrava a una edat més temprana que no ara les xacres de la vellesa, els qui arribaven als seixanta anys tenien un aspecte i una qualitat de vida que ara són més aviat propis de la gent de vuitanta… Els avenços en la medicina i en l’assistència sanitària, les millores en l’alimentació i els hàbits higiènics fan que, diguin el que diguin els apocalíptics, la salut i l’estat general de la gent siguin millors que no pas en la generació dels nostres avis. El meu avi es va morir d’un ictus als cinquanta-sis anys, i a mi aquí em teniu, i força recuperat em sembla, tot i haver-lo tingut als seixanta-tres. Jo vaig sentir fa poc en un bar un senyor que deia: “Tota la vida cuidant-me i vigilant on la ficava, i ara, als noranta-dos anys, va i agafo la sida”.
Tothom riu, i en Salinas demana:
–De debò?
–No, home, no; ha estat un acudit –respon en Pi.
–Home, Salinas –exclama en Caamaño– que als noranta deu passar com amb la moneda d’un cèntim, que saps que la duus a sobre però per molt que la busques no la trobes.
El riure general es repeteix i durant una estona s’intercanvien bromes del mateix caire; quan disminueixen, en Galimany diu:
–Doncs jo no afirmaria tan rotundament que als noranta anys la perdiu ja no voli, hi ha exemples d’homes que han tingut fills a una edat molt avançada… Em vénen al cap Andrés Segovia, Anthony Quinn i un escriptor o filòsof el nom del qual no recordo que han estat pares de ben grans, no em feu dir a quina edat, perquè hauria de recórrer a les hemeroteques…
–En qualsevol cas –li talla en Salinas–, són excepcions.
–I exemples per a mantenir l’esperança de conservar ben dreçat l’orgull masculí –fa en Galimany.
–Nois –diu en Caamaño–, diguem que benvingudes siguin l’esperança i la possibilitat de mantenir viva la pràctica coital sense que això tingui cap altra conseqüència que el gaudi i el plaer.
–Amén! –exclama em Galimany.
–Brindem per això! –fa en Pujol.
I torna a instal·lar-se a la sala un guirigall faceciós trufat de brindis diversos que acaba tallant la campaneta d’en Salinas.
–Bé –diu aquest quan els comensals li fan atenció–, tinc la impressió que ja no hi haurà manera de parlar més dels contes del Trescatorze, així que em sembla que podem donar per tancada la reunió d’avui. No he emparaulat encara on dinarem dijous vinent; abans de diumenge, però, us trucaré per dir-vos on ens trobarem. Ite, missa est.

 

Continua la petita (pre)història d’en Galimany

 

Sortits del Botafumeiro, en Galimany, en Mauri, en Pujol i en Rafa (que malgrat els dubtes manifestats la setmana anterior s’hi ha afegit al grup) han anat tot caminant pels carrers vilatans de Gràcia fins al de Torrijos, on s’han ficat en un bar acollidor proper a la plaça de la Virreina. Instal·lats en un racó discret, un cop els han servit les consumicions que han demanat, en Galimany diu:
–Com vam quedar la setmana passada, avui us en parlaré d’alguns altres meus amics, coneguts i saludats de la Labor, i començaré per en Joan Vinyoli, a qui vaig conèixer i tractar des del 1969 fins que ens va deixar, fa ja més de vint anys, i de qui tinc un record molt viu. Havia nascut a Barcelona el 1914 i durant el període que el vaig tractar vivia al barri de les Tres Torres, en una casa modesta d’un carrer força tranquil, que conservava encara l’aire de poble de Sarrià o Sant Gervasi.
”Vaig coincidir amb en Joan Vinyoli a l’Editorial Labor des del 1969 fins que vaig plegar, el 1975. Com ja us vaig explicar, quan vaig entrar-hi ho vaig fer en qualitat de subaltern del departament de Producció acabat de crear per en Ramon Trias Fargas, i en Joan Vinyoli n’era el cap d’Edicions Generals. El segon d’en Vinyoli a la Labor era llavors en Salvador Clotas, que hi apareixia de tant en tant.
”La relació entre en Vinyoli i jo va ser durant força temps merament professional, i els enfrontaments que vam tenir van ser, també, estrictament professionals i tinguts amb una cortesia vuitcentista.
”La impressió que en Joan Vinyoli causava d’entrada és que era un fantasma i el que la gent de l’editorial, en línies generals, deia d’ell fomentava aquesta impressió. I ell mateix també interpretava un paper d’home conscient de la seva important posició (al seu parer). Per exemple, quan em telefonava, s’identificava dient: “Sóc el senyor Vinyoli”; si em veia passar prop del seu despatx, em feia un senyal amb la mà, com si fos un monarca, perquè m’hi apropés i em demanava alguna futesa; quan despenjava el telèfon, esperava que l’interlocutor s’identifiqués i aleshores confirmava: “Sóc el senyor Vinyoli”. Un cop el vaig sentir contestar: “El senyor Vinyoli no hi és”. Aquesta manera de captenir-se feia que una bona part del personal se n’hi fumés d’amagat.
–Home, no m’estranya! –exclama en Rafa–. Això de posar-se el senyor davant del cognom… Només hauria faltat que s’identifiqués amb un “Nos som el senyor Vinyoli”…
–Mira, jo, a hores d’ara –contesta en Galimany–, em sembla que estic en condicions d’entendre per què actuava així, ho veig com una manera de defensar-se de la decadència personal i social que segurament pressentia o començava a albirar. Potser també hi havia un impuls congènit o adquirit de petit a donar-se importància, vés a saber… De qualsevol manera, jo diria que el personatge “senyor Vinyoli” amagava un Joan Vinyoli extremament vulnerable i humà: era com si el veritable Vinyoli portés sempre posada una d’aquelles màscares que feien servir els actors del teatre grec clàssic, pròsopon em sembla que es deien. Però deixa’m que torni al fil del relat.
”Donada la manera de fer d’en Vinyoli, no és estrany que el meu cap (el cap de Producció, de qui llavors jo era amic), a qui en Vinyoli va regalar un exemplar del poemari Tot és ara i res, tot donant-me a llegir el poema “Matinada lletosa amb filferros” va escarnir la poesia d’en Vinyoli i el mateix poeta, que ell solia anomenar Vignoli (és a dir, pronunciat a la castellana, no a la italiana). Jo, la veritat, no vaig entendre res del poema, i amb els meus trenta anys acabadets de fer em vaig permetre alguns comentaris sorneguers quant a alguns poemes d’aquest llibret (especialment el primer: “Postal a Salvador Clotas”).
”Quan en Carles Barral es va incorporar a l’editorial en qualitat de director general d’Edicions es va produir una reorganització per raó de la qual vaig incorporar-me en aquell departament com a coordinador a les ordres directes de l’editor, com ja sabeu. Jo diria que la intenció dels qui van prendre la decisió va ser que fes de gos pigall de l’editor amb barba de capità Ahab (el protagonista de Moby Dick, vull dir) en aquella selva urbana que era la Labor. Per raó de les meves noves funcions, la relació amb en Joan Vinyoli va augmentar i va canviar de caràcter, es va fer més propera, fins i tot esporàdicament íntima.
En Galimany s’interromp, busca un parell de llibres en la cartera que ha dut i continua:
–En aquest volum de les seves memòries, el darrer, en Barral descriu breument les impressions que li causava l’ambient de l’editorial. Després d’explicar que hi anava a les tardes i el que havia de fer-hi habitualment, hi dedica unes línies a en Vinyoli.
En Galimany obre el llibre per una pàgina assenyalada amb un punt i continua:
–Diu: “Pero si no se daba el caso, la soledad de mi jaula de cristal, mal iluminada con tubos de neón en el centro de aquel panal a oscuras, se hacía punzante y penitenciaria. En el otro extremo de la planta lucía también una luz mortecina, en el despacho de mi nuevo subordinado el poeta Joan Vinyoli, condenado a ocuparse de las colecciones de medicina y veterinaria de la casa. Pero Vinyoli vivía asustadísimo allí dentro y rehusaba la conversación hasta que al punto de las siete y media pudiéramos escapar juntos al vecino bar La Pera. Allí resucitaría y se liberaría del torturante rencor que lo devoraba con un par de copas y algunas observaciones sobre un poema de Rilke, o tal vez una velada protesta por las muchas humillaciones a las que se sentía sometido”.
”Jo sospito que en Vinyoli, quan es quedava cap al tard a l’editorial, el que feia era escriure, potser perquè li resultava més còmode fer-ho allà que a casa seva. El fet que en Barral esmenti que ell i en Vinyoli parlaven de Rilke quan plegaven alhora per anar a La Pera (que estava en la mateixa illa de cases de l’editorial a uns escasos deu metres de la porta d’aquesta) semblaria confirmar la meva sospita, potser tant com l’episodi següent:
”Estàvem un capvespre en Barral i jo despatxant després que se n’hagués anat tothom menys en Vinyoli, quan aquest va entrar al despatx i ens va demanar l’opinió respecte a un poema que acabava d’enllestir. Bé, estic segur que volia l’opinió d’en Barral, no pas la meva; però com que era un home fet a l’escola antiga de la cortesia i les bones maneres, va tenir la delicadesa de fer-me partícip d’aquella mena d’estrena. El poema, titulat “Ramat”, el va publicar després en aquest recull, Vent d’aram.
En Galimany obre el petit poemari que acaba d’esmentar, diu “És aquest” i llegeix:

 

Vénen les cabres d’olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
–que no les prenyin totes.

 

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
–roig, gris, morat–, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.

L’altra mitja,

la mort va rosegant-la amb dents de llop.

 

”El poema em va sonar musical, però en aquella ocasió no vaig entrar-hi, no el vaig entendre…
En Galimany fa una pausa, com si medités o rememorés.
–No sé si va ser aquell mateix vespre o un altre que en Barral, en Vinyoli i jo vam baixar a La Pera a passar-hi una estona abans de tornar a casa –continua–. Cal que us digui que en Vinyoli bevia, d’amagat, a vegades fins a l’extrem de perdre els sentits; ell, però, ho dissimulava, no ho admetia ni davant dels altres ni davant d’ell mateix, i quan durant la jornada laboral sortia a beure solia dir que anava a prendre un suc de tomàquet. Recordo molt bé que aquell vespre la conversa, tinguda a peu dret a la barra de La Pera, va derivar cap a intimitats sexuals que em van sobtar: em vaig trobar, amb els meus trenta-quatre anys, donant lliçons a un home vint-i-sis anys més gran que jo!
–Intimitats sexuals? De quin ordre? –demana en Rafa.
–No tenia clar com satisfer la companya de llit, patia d’ejaculació precoç, segons que ens va dir si no recordo malament, i ens demanava com ho podia fer per no deixar-la a mitges. Però el tema de la conversa no té cap importància; l’important és que el poeta havia anat bevent i, de sobte, va ser vençut per l’alcohol i va defallir. Entre en Barral i jo el vam asseure a una taula i vam mirar d’aturar algun taxi. El fet és que cada vegada que n’aturàvem un i sortíem després del bar tot ajudant en Vinyoli a caminar, el taxista engegava i marxava. Finalment, en Barral va telefonar la seva dona i li va demanar que vingués a recollir-nos amb el seu cotxe. Mentre l’esperàvem, en Vinyoli es lamentava molt amargament i mai no he vist un home expressar tan sentidament el desig de morir.
”Quan una setmana més tard va tornar a l’editorial, en Vinyoli em va cridar a banda i em va demanar que fos discret, que allò havia estat un accident i que ell no bevia.
”Aquest episodi em va desamagar el drama profund (o un dels drames) que vivia el poeta i em va descobrir el sentit de la seva poesia, al menys la que escrivia aquells anys. Vaig veure que en una mateixa persona física cohabitaven el senyor Vinyoli, un mascarot director d’Edicions Generals de l’Editorial Labor, i l’home Joan Vinyoli, fet de carn i ossos i amagat darrere de la màscara del càrrec, com ja us he dit. Des d’aleshores entenc els seus poemes, especialment els publicats a partir de 1974, i sóc capaç de veure-hi l’ésser humà que viu i pateix. Ara sóc capaç de capir el poema “Ramat” i d’adonar-me del sentit de la seva segona part.
”D’ençà d’aleshores es va anar congriant una amistat que es va mantenir després que jo deixés l’editorial. De tant en tant el visitava a casa seva, i tot i que les maneres eren les mateixes del senyor Vinyoli (va mantenir viu el personatge fins al final), el fons era ja definitivament cordial. Bé és cert que per visitar-lo havia de “demanar-li audiència”, i que ell sempre es feia de pregar dos o tres cops (al cap i a la fi, la màscara, el paper teatral, també era una part de la seva personalitat), però quan finalment accedia a rebre’m, jo m’ho passava molt bé i crec que ell també.
”Recordo que en una de les visites es va queixar del fet que en una antologia de poesia catalana publicada a la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Catalana”, d’Edicions 62 i la Caixa…
–Aquesta col·lecció la recordo –l’interromp en Pujol–; la dirigia en Joaquim Molas i va començar a aparèixer el 1979. La MOLC, com li dèiem, va ser una col·lecció benemèrita, després complementada amb una altra de clàssics no catalans, la MOLU, “Les Millors Obres de la Literatura Universal”… La MOLC es venia a les llibreries per volums solts o per suscripció, i Edicions 62 liquidava als llibreters la comissió de les suscripcions per blocs de deu títols, si no recordo malament; el taló venia signat per en Romà Cuyàs…
–Sí, la MOLC seria benemèrita –talla en Galimany–, però en el cas d’en Vinyoli els responsables de l’Antologia general de la poesia catalana, en Castellet i en Molas precisament, es van cobrir d’una glòria espessa i pudent. Vaja, que van actuar com la Benemèrita, perquè van publicar el seu poema “Ara que és tard” incomplet, sense els darrers versos, com si els haguessin detingut.
Mentre treu de la cartera un altre llibre, diu:
–Mireu, això és l’edició de l’obra completa d’en Vinyoli, publicada també per Edicions 62, ja fa mitja dotzena d’anys.
Consulta un dels índexs, busca una pàgina i diu:
–Pareu atenció en aquests versos:
 

Escolta els ocells, mira el dia
com neix.

Torna a veure les coses

en els ulls d’un infant.

Torna a llegir en els llibres

ara que és tard.

Has de fer una altra vida.

 

–Aquests versos tanquen el poema “Ara que és tard”, el primer del llibret del mateix títol, i hi falten a l’antologia que he esmentat. És evident que deixar-se aquests versos ja és inacceptable de per si, perquè el poema perd significat, es transforma en una altra cosa ben diferent de la que volia el poeta; però deixar-se a sobre el vers que precisament dóna títol al poema i al poemari va ser d’una deixadesa que clama al cel.
–I tu creus que els culpables van ser en Molas i en Castellet? –demana en Pujol.
–No, els culpables van ser els funcionaris que van fer la feina d’edició: qui va introduir-hi els textos, qui en va fer la compaginació i qui en va fer la correcció. Però els signants de l’antologia responien amb el nom i el prestigi i per tant haurien d’haver revisat les paginades definitives. Em jugo un pèsol, que diria en Puyal, que no ho van fer. Ara, al que volia anar és que en Vinyoli, ben ingènuament per cert, em va demanar que escrivís a l’editorial per queixar-me’n. Ell era incapaç de fer-ho, pel que es veu; devia pensar que no era un capteniment adequat. I jo no vaig ser capaç de satisfer aquesta petició i encara me’n dono vergonya: què m’hauria costat?…
”Aquest volum –continua en Galimany després d’uns instants–, que és excel·lent, recull tota la poesia d’en Vinyoli, fins i tot la dispersa i la inèdita, i inclou un ampli aparat crític que ajuda a situar i valorar l’obra i l’autor. Com podeu veure es titula Joan Vinyoli. Obra poètica completa, i és absolutament recomanable. La qualitat poètica d’en Joan Vinyoli transpua en tota la seva obra, però al meu parer va adquirir una gran volada a partir justament d’Ara que és tard. Per això no em va estranyar gens que en Salvador Espriu declarés públicament en una entrevista que li van fer a la televisió que, al seu parer, en Vinyoli era el poeta viu més important de Catalunya.
”Jo n’estic convençut que d’en Joan Vinyoli hi haurà memòria mentre hi hagi éssers humans que parlin la nostra llengua, perquè els seus poemes tenen sang i carn i ossos, i que del meu excap, aquell que se’n fumia del poeta, ningú no se’n recordarà dins de cinquanta o seixanta anys. Quant a mi, bé, espero que se’n recordin com a mínim els meus néts…
Els companys d’en Galimany el miren sense dir res mentre ell roman abstret, pensarós.
–No m’estranyaria gens que en Vinyoli i en Barral parlessin de Rilke en alemany –continua finalment–, perquè tots dos dominaven aquesta llengua. De fet, l’un i l’altre es consideraven poetes per damunt de tot. En Barral no va ser feliç, a la Labor. Mireu com s’expressa en el capítol de Cuando las horas veloces en què comença a parlar de la seva experiència en aquesta editorial:
“No recuerdo o tal vez prefiero no recordar con exactitud en qué momento comenzó aquella vida dividida que me mantenía por las mañanas en la amable oficina modernista de la calle Balmes y por las tardes en el angustioso edificio fabril de la editorial Labor, en la calle Calabria. Debió de ser entre el setenta y cuatro y el setenta y cinco, o tal vez un poco antes. Aquellas tardes eran como carcelarias. Recuerdo sobre todo las de finales de otoño, cuando los días agonizan tan pronto, como verdaderamente tristísimas. Teóricamente yo gobernaba allí, en aquella planta de jaulas de cristal pobladas de poetas y filósofos, de gramáticos y correctores, pero todos y yo mismo estábamos allí de paso, todos los días, con ganas de escapar y con el tiempo justo. Mis horarios no coincidían con los de los compañeros más simpáticos y cordiales y por lo menos la mitad de aquellas medias jornadas transcurrían en soledad o en compañía del jefe de programación editorial. Cuando atardecía y nos íbamos quedando solos, con montañas de expedientes de libros absurdos y desencaminados, nuestra conversación iba escapando hacia zonas más humanas. Pero si no se daba el caso la soledad de mi jaula de cristal, mal iluminada con tubos de neón en el centro de aquel panal a oscuras, se hacía punzante y penitenciaria.”
”Una mica més avall, després d’haver explicat les seves escapades amb en Vinyoli a La Pera, diu: “Solía acudir a la calle Calabria a eso de las cinco, con tendencia al retraso, y escapaba de allí puntualmente, en cambio, antes de las ocho. A veces a esa hora debía reunirme con Gracia en su despacho y esos días no había tertulia ni comentarios de Rilke. La doble dedicación no había aumentado mis haberes y mi situación seguía siendo difícil, de manera que el sacrificio de tiempo y de facultades no tenía compensación alguna. Ahora, al cabo de los años, recuerdo aquellas obligaciones vesperales de los primeros tiempos con verdadero terror”.
–Tan terrible era, treballar en aquella editorial? –demana en Pujol.
–No era fàcil, gens fàcil. Ja us he dit que jo tinc la impressió que em van destinar a treballar amb ell per ajudar-lo a navegar per aquelles aigües més aviat traïdores. Ara, al contrari que ell, jo recordo amb plaer el temps que vam treballar plegats… Bé, amb plaer i amb un punt d’enyor, i no només perquè ja fa d’això una tira d’anys…
”Com ell mateix diu, en Barral apareixia per la Labor a les tardes, molts dies força després de les cinc, i en teoria havíem de dedicar una estona a examinar i resoldre les diverses qüestions que es presentaven i els molts expedients dels llibres sotmesos a estudi de publicació, potser no tan absurds i desencaminats com ell deia, però en qualsevol cas massa nombrosos per a la seva paciència.
”Certament, la majoria de tardes no hi havia manera de fer avançar la feina, perquè en Barral era un cap que no tenia mai la porta tancada i tothom entrava al seu despatx quan volia i com volia, de manera que les interrupcions hi eren constants. La impressió de tristor i soledat que expressa Barral sens dubte li era provocada per la seva situació personal, explicada en part al segon fragment que he llegit. Però de fet, als seus despatxos de la Labor i de Barral Editores –jo hi havia d’anar a vegades a la seva editorial matutina per resoldre assumptes urgents– les tertúlies es muntaven amb una facilitat de terrassa de cafè. Els tertulians habituals al de la Labor solien ser en Mauricio Wacquez, en Salvador Clotas, en Josep Francesc Ivars, la Michi Straussfeld, la Núria Pompeia, en Lluís Izquierdo i altres, no alhora ni només per fer petar la xerrada en alguns casos, que hi havia qui venia realment per feina, tot i que gairebé sempre la conversa derivava cap a zones més humanes, segons afirmaria en Barral. Que a estones hi fóssim quatre o cinc persones tertuliejant no era pas una cosa raríssima, de manera que us podeu fer una idea de com de difícil podia arribar a ser tirar endavant la feina ordinària i inevitable.
–Però devia ser interessant o fins i tot divertit, oi? –demana en Mauri.
–Sí, noi, però calia enllestir la feina, de manera que jo havia de fer d’escarràs. Amb tot, no em sabia gens greu: la feina m’agradava i l’encàrrec, l’ambient i el salari em satisfeien força…
–Ja ho entenc: eres un esclau feliç –ironitza en Rafa.
–Potser sí… Però si no us fa res, continuaré. Deixaré ara l’editor i poeta i us parlaré del polític. Ja deveu saber que en Barral va ser senador en la legislatura de 1982 a 1986 i parlamentari europeu posteriorment. Una de les raons de la seva dedicació a la política representativa va ser que totes les maneres anteriors de guanyar-se la vida se li havien anat en orri. El seu conflicte personal amb en Francisco Gracia, l’home d’Explosivos Riotinto a Editorial Labor i a Barral Editores, en va ser, segons sembla, la causa principal de l’encegament de les seves fonts de subsistència i la fallida econòmica. Després us en parlaré, d’això, si encara us queden ganes de sentir les meves batalletes.
”Les darreres vegades que vaig veure en Barral, essent ja polític diguem-ne professional, vaig treure la impressió que es prenia amb força distanciament i ironia la seva feina en aquest camp, acceptada segons que em va confessar per raons alimentícies. En una ocasió, feia broma quant a la seva intervenció en una comissió senatorial relacionada amb l’ensenyament en què va fer canviar el verb inculcar per un altre, tot adduint raons etimològiques i semàntiques. Per tal que ho entengueu (i perdoneu la meva desconsideració si ja ho sabíeu), cal tenir en compte que aquest verb significa en català fer entrar alguna cosa en l’ànim d’algú amb freqüents repeticions i admonicions; en castellà té més significats, tots relacionats amb la idea de forçar: apretar con fuerza una cosa contra otra; repetir con empeño muchas veces una cosa a uno; infundir con ahinco en el ánimo de uno una idea, un concepto, etc. Es fàcil d’entendre que això d’inculcar, a l’ensenyament, no resulta gaire adequat i més aviat ens portaria a temps passats en què es pretenia ensenyar només a base de repeticions, sense fer-hi ús de la imaginació, la intel·ligència i d’altres facultats de la ment i de la capacitat innata de la mainada per aprendre.
”Una altra vegada, em comentava ben irònicament com al Parlament europeu, en una comisió en què ell participava, discutien quant a la prohibició d’importar determinades papallones d’Indonèsia.
–Home –fa en Rafa–, si mantenim els parlamentaris europeus, que deuen cobrar una pasta gansa, perquè discuteixin coses tan importants –en Rafa posa un èmfasi irònic en els dos mots darrers– com aquesta de les papallones, em sembla que en Barral tenia raó de no prendre-s’ho gaire seriosament.
–Doncs jo no ho veig així –diu en Mauri–: el comerç irregular d’animals de tota mena està posant en perill moltes espècies i, de fet, sabem que ha estat la causa de la desaparició de no poques. De manera que em sembla bé que la Unió Europea reguli coses com aquestes.
–Jo no entraria ara a discutir aquest tema –diu en Pujol–, si és que voleu que el Gali ens expliqui tot el que ens va prometre; no sé pas si tindrà prou temps.
–No, si per mi podeu continuar la discussió –diu en Gali.
–Saps?, Rafa –fa en Mauri–, hi ha qui manté que un batre d’ales d’una papallona en un lloc qualsevol pot originar, per un encadenament de causes i efectes, un huracà en un altre lloc. Vol dir que les conseqüències d’una acció aparentment nímia por dur a un resultat catastròfic. Si no hi vigilem, les accions desconsiderades damunt de l’entorn natural, com ara aquestes del comerç irregular de papallones orientals, podrien arribar a fer que desaparegués la humanitat.
–No t’amoïnis, home –salta en Galimany–, i mira-t’ho pel cantó positiu: si la humanitat desapareix, ja no hi haurà rics ni pobres.
–Mira que n’arribes a ser, d’animal! –exclama en Pujol, sense poder reprimir el riure, però–. Va, torna al que ens explicaves d’en Barral.
–Està bé. Us he dit abans que potser una de les raons per les que va acabar fent de senador i parlamentari europeu va ser el seu enfrontament amb en Francisco Gracia. La guspira que va iniciar la guerra oberta entre ells dos, tot i que segurament feia temps que l’enfrontament es congriava, va ser la publicació de l’única novel·la d’en Barral, Penúltimos castigos. Ahir, per tal de preparar una mica el rotllet que us havia d’engegar, vaig fer algunes consultes a la xarxa, entre altres raons perquè jo, aquesta novel·la no la tinc, me la va deixar un amic. Resulta curiós que no aparegui a les bibliografies més assequibles d’en Barral, com ara les que hi ha a la Gran Enciclopèdia Catalana, la Wiquipèdia i diverses webs dedicades a escriptors del país, i vaig haver de fer una cerca persistent per trobar finalment una referència a aquesta obra en què en Barral barreja ficció i realitat. No sé si la no aparició en fonts tan diverses es deu a la ignorància tan corrent en el nostre país, en què els investigadors recorren generalment a la mateixa font sense comprovar-ne la fiabilitat, de manera que els errors passen de treball en treball com els cromosomes dels progenitors als descendents, o si es deu a alguna qüestió relacionada amb el plet que en Gracia va promoure contra en Barral.
”Sigui com sigui, alguna referència se n’hi pot trobar, tot i que dificultosament, com ara aquesta que us llegiré.
En Galimany fa una pausa per treure un full de la cartera i continua:
–Alicia Molero de la Iglesia, a Figuras y significados de la autonovelación, una publicació de la Universidad Nacional de Educación a Distancia penjada a Internet, diu: “Ningún ejemplo tan claro de maltrato a uno mismo que el que Carlos Barral dispensa al personaje que le representa con nombre y apellido, sometiéndolo tanto a la ironía y la parodia como al comentario distanciado de ese otro yo que narra; sin embargo, Penúltimos castigos también contiene una exposición de las causas que, al margen de la gestión de Barral como editor, decidieron la pérdida de las editoriales, dedicando el narrador su verbo más ácido a quienes colaboraron en la absorción de Barral Editores, por parte de la editorial Labor”.
”Certament, en aquesta novel·la publicada l’any 1983, en Barral fa un exercici de revenja contra ell mateix fins al punt de descriure la seva mort, i no s’hi està de venjar-se literàriament d’un seguit de personatges reals. Recordo que arran de la publicació de la novel·la em va dir que havia tractat molt cruelment en Gracia. Jo li vaig contestar que ho dubtava, coneixent com coneixia el seu tarannà més aviat civilitzat; com a molt, li concedia que el podia tractar amb ironia i potser amb un punt de mordacitat. El cert és que quan la vaig llegir vaig trobar que havia estat més dur del que solia, però no pas tan cruel com ell deia.
”Però en Gracia s’ho va prendre molt malament, va aconseguir apartar en Barral de Labor i Barral Editores, va presentar als tribunals una querella tot acusant-lo de difamació i va guanyar el plet, de manera que a causa de la pena imposada en Barral es va trobar que fins i tot podia perdre la seva casa de la platja de Calafell. Tinc notícia que els seus amics, principalment l’escriptor i editor Josep Maria Castellet, van promoure una recollida de fons per tal d’evitar-ho. No sé com va anar la cosa; ara, el fet és que la casa Barral és actualment un museu que depèn de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament calafellenc.
–¿I pel que deia en una novel·la, que no deixa de ser ficció, per molt trufada que estigui de fets reals i d’opinions sobre persones de carn i ossos, en Gracia va arribar a l’extrem de voler prendre-li a en Barral una casa que segons sembla estimava tant? –demana en Mauri.
–Mira, jo també m’he fet a vegades aquesta pregunta: va ser només pel que en Gracia considerava una difamació, que va presentar la seva querella contra en Barral? Ell estava convençut que no. En la darrera conversa que vam tenir, a Calafell, ens va dir a la meva muller i a mi que creia que en Gracia li atribuïa un afer amb la seva dona, és a dir, que es pensava que ella se n’havia anat al llit amb en Barral. Em va explicar que en Gràcia i la seva dona s’havien separat, però més per qüestions relacionades amb el feminisme, segurament. Tinc entès que ella hi va militar, potser per influència de la Núria Pompeia, i recordo que em va arribar alguna veu quant a l’oposició visceral d’en Gracia a aquest moviment, sobretot pel fet que la dèria feminista de la seva dona s’havia iniciat o enfortit en arribar a Catalunya i entrar en contacte amb l’entorn de la gauche. En Barral creia que en Gracia havia personalitzat en ell la seva frustració i em va assegurar que de cap de les maneres havia manifestat interès per la dona d’en Gracia. Coneixent-lo, em sembla que puc afirmar que no em mentia.
“A hores d’ara, quan rememoro les converses amb en Carles Barral, la imatge que se’m forma d’ell pel que fa al seu vessant polític és la d’un burgès amb mala consciència, desitjós en el més íntim de redimir-se de la seva condició de pertinença a una classe dirigent, i que per això va militar en un partit d’arrel obrera però allunyat de les tesis violentes de la lluita de classes, conflicte que la seva formació cultural li feia rebutjar; amb tot, jo diria que va ser, en el fons del fons, un àcrata vergonyant.
–Què vols dir, amb això d’àcrata vergonyant? –demana en Rafa.
–Doncs que per algunes de les coses que li vaig sentir dir, jo l’hauria situat més aviat en el camp dels àcrates que no en el dels socialistes i em sembla que se’n donava vergonya de manifestar-se més clarament en aquest sentit. Ara, potser jo hauria d’haver dit àcrata d’incògnit en comptes d’àcrata vergonyant.
”Ja us deveu haver adonat que vaig visitar diverses vegades en Barral a Calafell, on a l’estiu, cap a mig matí, solia sortir a fer un tomb pel passeig de la platja. Anava descalç, amb pantalons negres i camisa habitualment també negra i sempre descordada, es tocava amb una gorra marinera de plat i solia acabar la caminada a La Sardineta, un bar situat també al passeig de la platja, a uns cinquanta metres de casa seva i que em sembla que regentava una de les seves filles. Acostumava a asseure’s a l’interior o a la terrassa a fer petar la xerrada amb algun amic i prendre l’aperitiu.
”Jo –perdoneu-me si el que us diré sona a fatxenderia, elitisme o alguna cosa semblant– tinc en molta consideració el concepte d’amic i em resisteixo a donar o rebre aquest títol que s’atorga en general d’una manera tan àmplia i desinvolta com la Creu de Sant Jordi; vull dir que molts tenen prou amb coincidir en un acte social amb algú i intercanviar dues paraules amb ell o ella per presumir de la seva amistat, i això per no parlar d’aquells que en els mitjans de comunicació qualifiquen d’amigues persones que li són absolutament indiferents o que fins i tot odien cordialment.
–Si, noi, tens raó: hi ha molta gent, sobretot entre els polítics, que es penjen a la boca la paraula amic a cada moment i no en tenen cap altre que ells mateixos –diu en Pujol.
–Doncs tenint en compte el significat real de la paraula, em sembla que puc afirmar –continua en Galimany– que jo era amic d’en Carles Barral (a qui sempre vaig dir Carles i sempre li vaig parlar en català, al contrari del costum habitual entre els seus amics i coneguts catalans de fer-ho en castellà i dir-li Carlos), perquè tinc plena consciència d’aquest sentiment d’amistat i puc dir que ha estat una de les poques persones per les que he plorat quan han mort. Quant a si ell em considerava amic, penso que el tracte que em dispensava quan ens vèiem, generalment a Calafell, després que tots dos ens haguèssim desvinculat de l’Editorial Labor, ho testimonia per damunt de la seva habitual manera cortesa de captenir-se.
”Quan l’any 1975 va aparèixer Años de penitència, el primer dels seus tres volums de memòries, feia poc que jo treballava amb ell a la Labor, com us he dit, i va tenir la cortesia de regalar-me’n un exemplar. Me’l vaig llegir gairebé d’una tirada, en un parell de dies, i ell va acollir amb un somriure inevitable de complaença que li digués com m’havia agradat. Sempre va ser un punt narcisista i s’interessava per l’opinió que la gent tenia d’ell. Bé, cal que deixi clar que quan faig aquest judici estic pensant en el personatge Barral, que interpretava de manera gairebé constant quan hi havia una mica de públic, només que fossin tres o quatre persones. A Calafell, ja us he explicat que es disfressava de mariner empeltat de capità Ahab, i implícitament m’ho va admetre una vegada en què li vaig explicar que un periodista s’havia referit a ell tot dient que cercava Moby Dick a la platja de Calafell; a Barcelona, solia cobrir-se a l’hivern, en comptes d’amb un abric o un gec com tothom, amb una capa clàssica espanyola, no sé si per semblar un escriptor del Segle d’Or castellà. Solia ser el centre en les tertúlies, i s’hi manifestava generalment d’una manera brillant, irònica i si calia mordaç, gràcies segurament a la seva molt àmplia cultura i no poca intel·ligència. En el tracte amb la gent i els subordinats era cortès, respectuós i deferent; des del dia en què li vaig ser presentat per posar-me a les seves ordres a manera de secretari d’edicions i pigall dins d’aquell laberint d’intrigues i interessos contraposats que era l’Editorial Labor em va tractar amb respecte i consideració.
–Noi –diu en Mauri–, es nota que l’apreciaves.
–Realment; vaig arribar a estimar-lo, a sentir una amistat veritable. Va ser una llàstima que es morís relativament jove, però havia castigat massa el cos, i això es paga.
”Mentre vaig treballar a la Labor, mai vaig arribar a sospitar que en Barral militava clandestinament en el PSOE, tot i que alguns indicis m’ho haurien d’haver indicat. Ara, la veritat és que sempre he estat un innocent en qüestions de política.
–Com la majoria de la gent, home –fa en Rafa–. I la veritat és que és millor ser innocent que implicat.
–Home, què vols que et digui… De fet, no em vaig adonar de la militància política de ningú, i mira que n’hi van haver, de polítics, en aquella casa, com ja us vaig apuntar la setmana passada. I el despatx d’en Barral a la Labor va ser una mena de catau de criptopolítics.
”Per exemple, a l’octubre de 1975, mentre Franco romania en situació preagònica, circulaven tota mena de rumors originats a Madrid i traslladats a la perifèria per gent aparentment ben informada. Entre els portadors de notícies hi havia en Salvador Clotas, qui durant aquell mes cada vegada que hi venia portava notícies noves: una vegada, que Franco estava pràcticament mort i que Joan Carles havia pres el poder i havia nomenat José María de Areilza, el comte de Motrico, president del govern; una altra vegada era Antonio de Senillosa l’afavorit amb un alt càrrec per Joan Carles amb Franco encara viu però agonitzant, sempre pràcticament mort… La qüestió era que cada notícia de fonts molt ben informades, i n’hi va dur unes quantes, immediatament era desmentida per la realitat dels fets.
En Galimany s’interromp mentre busca en la cartera uns papers, i tot seguit diu:
–Aquí tinc unes notes referides en aquest portador de bones noves errònies, per tal que si no en teniu notícia la tingueu. Si busqueu Salvador Clotas Cierco al Google, trobareu, per exemple, i seguint l’ordre en què hi apareix, que és membre del patronat de la Fundació Ulls del Món; director de la Fundación Pablo Iglesias; cofundador de la Fundació Gerardo Rueda i de la Fundació Rafael Campalans; membre del Consell Nacional del PSC. Ha pertangut al Comité Federal del PSOE i ha estat diputat a Corts des del 1979 fins al 2004.
”A més, a la fitxa que hi ha a la web del Congrés, entre unes altres dades trobareu que diu que va néixer el 4 de juny de 1938 a Barcelona, que va fer estudis universitaris a Barcelona i Itàlia, que és llicenciat en Filosofia i Lletres, assagista i director d’un equip pluridisciplinar d’urbanisme i arquitectura. Diu també que el 1962 va ser condemnat per un Consell de Guerra Sumaríssim a dos anys de presó que va complir a Barcelona i Lleida, acusat d’atemptar contra la seguretat de l’Estat i d’injúries al Cap de l’Estat. La fitxa diu a més que va ser socialista independent des dels seus anys d’universitat i que va ingressar en la Federació Socialista Catalana del PSOE el 1977 i en va ser membre del seu Consell Nacional. Va ocupar posteriorment diversos càrrecs a la Comissió Executiva del PSC-PSOE. Hi podria afegir força més dades, però em sembla que n’hi ha prou i de sobres…
–I tant, noi, ja està bé! –exclama en Pujol–. No cal que t’hi escarrassis més, ja veiem que és un tipus important.
–A més, pel que ens has dit –fa en Mauri–, si en volem més informació sempre podem recórrer al bon amic Google, no et sembla?
–I tant –contesta en Galimany. I continua–: Si heu parat atenció a la durada de la seva pertinença al Congrés dels Diputats, deduireu fàcilment que era present a l’hemicicle aquell 23 de febrer de 1981 en què el guàrdia civil Tejero hi va irrompre a punta de pistola ell, de subfusells els seus subordinats, en un intent colpista de reinstauració de la dictadura franquista sota un altre nom. Recordo la cara de jo diria felicitat amb què en Salvador Clotas sortia del Congrés l’endemà, un cop acabat el putsch, amb una cartera a la mà esquerra i un evident somriure d’alleujament i satisfacció. Va ser una imatge més de les que ens va servir la televisió en aquelles hores intenses que van començar la tarda en què s’iniciava la sessió d’investidura d’en Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern i que van concloure al matí següent quan els guàrdies civils van anar-se’n del Congrés tot saltant per una finestra alguns i sortint uns altres per una porta del darrere, saludats pel seu cap rebel com si haguessin estat uns herois.
”I ara passaré al capítol de xafarderies…
–Això, això –l’interromp en Pujol–, ara hi entres en un terreny que em fa més gràcia.
–Recordeu que us he dit que quan vaig començar a treballar a la Labor en Salvador Clotas era el subdirector del departament d’Edicions Generals, el que dirigia en Vinyoli. N’era el responsable de l’àrea d’humanitats, que comprenia principalment els camps de la literatura, la història i les arts. També us he dit que la Labor era una empresa en què les batalles pel poder eren constants en l’època en què hi vaig treballar, i que hi havien diversos bàndols, cadascun dels quals feia la guerra pel seu compte. Va ser potser per mirar de resoldre o com a mínim atemperar aquesta situació que en Trias Fargas en un moment determinat va nomenar quatre subdirectors responsables d’àrees específiques. Un dels subdirectors va ser en Fermí Vergés, un antic alt funcionari del Departament de Propaganda (o com es digués) de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil que havia hagut d’exiliar-se al Regne Unit, on havia treballat a la BBC. En Fermí Vergés havia estat amic del doctor Trueta, el sogre d’en Trias, i aquest el tenia com a mentor en assumptes de política, segons vaig saber uns anys després.
”En Fermí Vergés no podia veure en Salvador Clotas ni en pintura, considerava que no es guanyava el sou ni de lluny. Jo feia aleshores de coordinador del procés d’edició i, per alguna raó que se m’escapa, en Fermí Vergés em tenia molta consideració i a vegades em feia algunes confidències relatives a diverses persones i en particular a en Salvador Clotas. Recordo que en una ocasió em va dir: “Com és possible que aquest home participi en jurats literaris, si no pot llegir”. Ho deia, amb força mala baba, perquè en Clotas era molt miop. Un dia, en Vergés va venir al meu despatx i, tot cofoi, em va dir: “El senyor Trias ha cridat Salvador Clotas per fer-lo al carrer”. Més tard, no recordo si hores o dies després, em va comentar: “Noi, en Clotas és el tipus més llest d’aquesta casa: no només el senyor Trias no l’ha acomiadat, sinó que a més li ha apujat el sou”. Per què va passar això, no ho sé, però ho sospito, i de seguida us en diré la raó. El cert és que, al menys entre una part del personal de la casa, en Salvador Clotas no tenia gaire bona fama si cal fer cas de les males llengües.
”Quan a les eleccions generals posteriors a l’intent de cop d’Estat, celebrades el 28 d’octubre de 1982, es va produir la victòria socialista, el nom d’en Salvador Clotas va arribar a sonar com a possible ministre de Cultura. No sé què hauria dit el senyor Vergès si això hagués arribat a confirmar-se. Ara, jo diria que l’explicació de l’episodi que us he relatat fa uns moments és que ja funcionaven les aliances i connivències entre els opositors al règim de Franco, de manera que els interessos polítics passaven per damunt dels laborals o empresarials. A hores d’ara, estic convençut que al senyor Trias l’interessava més tenir en en Salvador Clotas un aliat polític que no un treballador eficient, sobretot quan l’existència de l’enemic comú feia aconsellables aliances que després, un cop desaparegut el dictador, ja no van ser necessàries o oportunes.
–Sí, la veritat és que la política fa estranys companys de llit –sentencia en Mauri.
–Per cert –continua en Galimany–, algú, m’imagino que amb tota la malignitat del món i molt possiblement amb falsedat, em va dir que aquells dies se’l va veure al Bocaccio presumint d’haver-se rifat un altre cop en Trias. És clar que la memòria em pot dur barrejades escenes ucròniques i fins i tot imaginàries. Sigui com sigui, el cas és que en Salvador Clotas va continuar a l’Editorial Labor no sé si fins al 1979, quan va ser elegit diputat al Congrés.
”Pel que sé o crec saber, al menys és el que em ronda per les meninges, en Salvador Clotas estava ficat en el món del cinema, dins d’aquell moviment que es va denominar Escola de Barcelona en què la Teresa Gimpera i la Serena Vergano hi manifestaven una bellesa esplendorosa. A la Gran Enciclopèdia Catalana –diu en Galimany mentre torna a consultar les seves notes– he trobat que aquest moviment va aparèixer el 1966, preconitzat per Ricardo Muñoz Suay, i que englobava els realitzadors Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Ricard Bofill, Carles Duran i Vicenç Aranda, de tendències avantguardistes, sense que arribés a tenir continuïtat com a grup. En Salvador Clotas estava relacionat amb el Taller d’Arquitectura d’en Ricard Bofill, o n’era part activa, de manera que no és estrany que participés en les aventures cinematogràfiques de l’arquitecte i la seva dona, l’actriu italiana Serena Vergano. En l’Editorial Labor, en Salvador Clotas va dirigir, al menys teòricament, la publicació d’aquella Enciclopedia del Cine que vaig esmentar quan us vaig parlar d’en Joaquim Romaguera.
–Ho recordo –diu en Mauri–, aquella obra que en certa manera va morir d’èxit.
–Sí, això mateix… –En Galimany s’interromp durant uns instants, dubitativament–. La meva relació amb en Salvador Clotas va ser, durant uns anys, doblement esporàdica –continua–: només quan sorgia alguna cosa que havíem de tractar, i això quan apareixia per la casa. Més endavant, quan en Barral es va incorporar a la Labor, el tracte es va fer més freqüent, tant pel fet que llavors passava més per la casa com pel fet que jo era llavors aquella mena d’apèndix executiu d’en Barral i participava en tot el procés de selecció d’obres per ser sotmeses a la consideració dels informadors o dels components dels comitès de lectura. La impressió que vaig treure d’aquest major tracte és que, o bé era un gran despistat o bé es considerava au dessus de la melée, tenia una certa tendència a no escoltar a qui m’imagino que considerava poc important, a prendre per ignorància la modèstia. També tenia l’astúcia de saber què li calia fer per estar à la page i no desentonar. Recordo haver-li sentit dir, amb aquestes orelles meves que els cucs han de menjar-se, tot parlant amb en Barral com si jo no hi fos davant, que no havia llegit El otoño del patriarca, de García Márquez, però que calia dir que un l’havia llegit i parlar-ne bé.
”Us he dit que en Salvador Clotas potser era un gran despistat en part perquè feia una mica aquesta impressió: caminava i mirava amb el cap una mica alçat cap amunt, com si vulgués fer destacar més encara la seva alçada física. El que passava en realitat és que aquesta posició del cap l’ajudava a veure-hi millor; ja us he comentat que era molt miop, i en una ocasió en què per alguna raó no duia les lents de contacte el vaig veure passar veritables dificultats per moure’s per l’editorial. És comprensible, doncs, que hi sigui al patronat de la Fundació Ulls del Món.
–Tan poc, hi veia? –demana en Pujol.
–Molt poc, realment… Tot tornant a la faceta política del personatge, deixeu-me dir-vos que testimoni com vaig ser d’una bona quantitat de converses al despatx d’en Barral, hauria d’haver sospitat que en Salvador Clotas militava en alguna organització d’esquerres, perquè al munt de rumors que ens duia procedents de Madrid durant la llarga agonia de Franco s’hi podria afegir la desinvoltura amb què parlava de Fidel Castro. Un dia va irrompre al despatx d’en Barral, amb l’americana sota el braç, amb uns enormes rodals de suor a la camisa i una cartera a la mà, i va engegar-nos: “Vengo de ver a Fidel”. No recordo res del que ens va explicar, només el seu entusiasme. De fet, i si no estic errat, uns anys abans de l’arribada d’en Barral a la Labor la casa havia estat negociant amb l’Instituto Cubano del Libro una mena d’acord de col·laboració. Amb motiu d’això hi van venir un parell de funcionaris de la institució i vaig tenir l’ocasió de parlar unes estones amb un d’ells, un tal Pereira. Em va pintar un panorama tan bonic dels propòsits de culturització del poble cubà que em van entrar ganes d’emigrar a Cuba. No sé si això era ingenuïtat o un reflex condicionat de considerar bo tot allò que fos l’oposat del règim espanyol.
–Em fa la impressió –diu en Mauri– que d’aquest home, d’en Salvador Clotas vull dir, no en tens tan bon concepte com d’en Barral, m’equivoco?
–Deu ser força evident, això, si no m’imagino que no ho hauries inferit. La veritat és que no vaig arribar mai a tenir una relació cordial amb en Salvador Clotas, hi havia alguna cosa que m’impedia qualsevol tendència empàtica; sempre vaig sentir prevenció pel que fa a ell, com si tot en ell fos façana, posa, com si sota la superfície de la seva pell no hi hagués res, com si fos un decorat cinematogràfic; el veia com el típic i tòpic intel·lectual cregut i tancat en una torre de vori. Quan vaig conèixer la seva militància socialista, em va sorgir un altre cop la vena maligna i vaig dir en alguna ocasió que el seu lema devia ser “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo, que huele mal”. Segurament això era injust, però què hi farem, un és com és… o com l’han fet.
–Doncs sembla que t’han fet irònic i mordaç –diu en Pujol.
–Et sembla que sóc mordaç? Home, et concedeixo que sóc amic de la ironia, sobretot referida als poderosos o als populars de premsa rosa i telemerda, ironia que practico com una mena de defensa pròpia; ara, si alguna vegada arribo al sarcasme és o perquè estic molt emprenyat o perquè m’he passat involuntàriament o per ignorància.
–Això ho podríem discutir –fa en Mauri–. Però em sembla més oportú que continuïs amb les històries “laborils”, si no et fa res.
–Encara tens ganes de sentir batalletes?
–D’alguna manera hem de passar el temps, oi? –respon en Mauri–. Algú té pressa?
Els altres neguen amb el cap.
–Bé doncs –diu en Galimany–, ja que feu gala de paciència i desvagament, continuo. Ara és el torn d’un dels germans d’en Salvador Clotas, l’Higini, del qual, com em va passar amb en Salvador, mai no vaig sospitar-ne la militància política. De manera semblant a com la carrera política pública d’aquest darrer es va desenvolupar sempre al Congrés dels Diputats, la de l’Higini ho ha estat al Parlament de Catalunya.
En Galimany continua tot consultant adesiara les seves notes:
–La informació que figura en la web d’aquesta alta institució ens diu que l’Higini Clotas és diputat al Parlament de Catalunya des del 1980 i que n’és vicepresident primer des del 1999. També n’és vicepresident primer de la Mesa, de la Junta de Portaveus i de la Diputació Permanent, així com membre de dues comissions.
”Les dades biogràfiques incloses en aquesta web ens diuen que va néixer a Barcelona el 27 de maig de 1947 (de manera que és nou anys més jove que en Salvador); que ha fet estudis d’arquitectura tècnica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona; que va ser director literari; que ha estat director de l’editorial DOPESA entre 1978 i 1980 i director i editor de les col·leccions “Conocer” i “Temas Universitarios”, i que col·labora en diversos mitjans de comunicació de Barcelona. També ens diu que és membre del patronat fundador de la Fundació Rafael Campalans, afiliat a la UGT i membre fundador del PSC.
”D’aquest partit, n’ha estat secretari d’estudis i documentació, secretari nacional i secretari de l’àrea de política parlamentària de l’Executiva Nacional. També és membre de la Comissió Executiva del PSC i del Comitè Federal del PSOE.
”Estic segur que si fes una petita recerca a Internet, hi trobaria més càrrecs de l’Higini Clotas en diverses institucions, però em sembla que amb el que es diu en la web del Parlament n’hi ha prou i de sobres per fer-se una idea de la seva rellevant carrera política i social.
–I tant, ja pots ben dir-ho –fa en Mauri.
–No recordo ara amb seguretat si quan vaig entrar a treballar a l’Editorial Labor, l’any 1969 –continua en Galimany–, ell ja hi era; el que és cert és que el vaig conèixer temps després i s’hi encarregava de la secció de Publicitat. En aquesta secció es realitzava la fulleteria, anteriorment ocupació d’Edicions i del departament de Dibuixants, però que a l’època que rememoro havia estat deslligada d’aquest departament i adscrita a Vendes, que dirigia en Joan Guitart, de qui us en parlaré després. Recordo l’Higini Clotas, anomenat Xino pels qui li tenien confiança, com una persona força més discreta, amable i simpàtica en el tracte que el seu germà Salvador i molt hàbil per a aconseguir col·laboració. Fins i tot podia passar-se d’hàbil, perquè alguna vegada li vaig fer de negre, vull dir que li vaig fer feines que no corresponien a les meves ocupacions a la casa ni al meu departament i que van figurar com a realitzacions del seu.
–Vols dir que no et passes, Gali? –demana en Mauri–. Tanta feina li vas fer?
–És veritat, m’he passat, va ser alguna cosa anecdòtica… El que volia remarcar és que era hàbil en les negociacions, en obtenir col·laboració. En definitiva, el tracte que vam tenir fins la meva marxa de l’editorial va ser bo, cordial i més humà que amb el seu germà Salvador. No vam arribar a ser amics, però penso que hi va haver un cert grau d’empatia. Des que vaig plegar, però, només me l’he trobat una vegada, al funeral d’en Joan Vinyoli, al que per cert no hi va anar el llavors conseller de Cultura o Educació (no estic segur si ja ho era de Cultura, llavors) i mig parent del poeta, en Joan Guitart
–Devia estar fora de Catalunya o ocupat en alguna altra cosa oficial, home –diu en Pujol–; segur que li va ser impossible d’anar-hi.
–Potser sí, no podria pas negar-t’ho; però em va causar una impressió molt dolenta que no hi fos, i menys encara perquè devia al poeta una part de la seva carrera a la Labor. O al menys això s’hi deia, la gent parlava d’ell com d’un protegit d’en Vinyoli en els seus primers temps laborals, sembla ser que per raons familiars
–Jo, a l’Higini Clotas –intervé en Mauri–, el vaig veure al funeral de la Marta Mata.
–Ah, sí? –fa en Galimany–. Bé, és clar, és normal, ella va ser militant del PSC, em sembla… I al fil d’això dels funerals em ve al cap un record relacionat amb un greu accident que va patir el Xino, o al menys això va córrer per la Labor. Va estar un temps llarg sense anar-hi, i em van dir que la causa era que tot esquiant s’havia estavellat contra un arbre i per ben poc que no es mata; em van dir també que havien hagut d’extirpar-li un ronyó a conseqüència dels seriosos traumatismes que l’accident li va inferir. Com us podeu imaginar, jo, a hores d’ara, no estic en condicions d’assegurar mínimament que això sigui veritat; entre les coses que es diuen i que no són certes i les barrejes de records que se’ns formen al cervell, els fets que un evoca poden pertànyer més al món imaginari que al real.
–Home –diu en Rafa–, tenint en compte la gran facilitat d’alguns polítics, com ara l’Acebes i alguns dels seus dilectes companys, per oblidar el que han dit i mantenir el contrari com si ho haguessin mantingut tota la vida, no m’estranya que se’t barregin els records; al cap i a la fi, ja ets grandet i vas repapiejant, i ells són joves, encara…
–I tu tens mol mala llet, ja t’ho diré –respon en Galimany; però el seu somrís denota que encaixa la broma esportivament.
–Home, no arribo als teus nivells d’ironia i sarcasme, però de tant en tant em deixo anar.
–I si tornaves als teus apunts biogràfics del personal de la Labor, Gali? –demana en Mauri–. Has acabat de parlar de l’Higini Clotas, ja?
–Doncs em sembla que sí, si no és que em ve al cap alguna altra cosa. Ara canviarem d’orientació política i ens tirarem cap a la dreta, perquè us parlaré d’en Joan Guitart, com us he dit fa una estona.
”El recordo com un veritable especialista en allò que en estratègia militar s’anomena moviments de distracció. Cada vegada que els resultats de la gestió de Vendes eren poc presentables, organitzava un merder en una altra àrea de la casa, de manera que les bufetades les rebia un altre. Mai no vaig veure que s’atribuís a polítiques de vendes errònies els fracasos en aquest terreny, que n’hi van haver i grossos, i seria molt feixuc explicar-vos els episodis de què vaig ser testimoni; sempre se’n sortia, sempre, convencent en Trias que la causa radicava en la gestió d’algú altre no relacionat amb les vendes. No és gens estrany que arribés a ser un dels dos consellers més longeus de la Generalitat presidida per Jordi Pujol. I això que va rebre la cartera al meu entendre més complicada, la d’Ensenyament, i recordo que vaig comentar-li a en Vinyoli, que com us he indicat era mig familiar i protector del Joan Guitart jove i novell dels seus començaments a l’editorial, que realment ho tenia molt difícil per sortir-se’n amb aquella patata calenta. I ho va aconseguir, ningú no va poder descavalcar-lo, ni com a conseller d’Educació ni com a conseller de Cultura, i quan va plegar del Govern ho va fer pràcticament per voluntat pròpia. No estic dient que la seva gestió fos bona, al meu entendre la política dels governs Pujol pel que fa a l’ensenyament ha estat perjudicial per al país; el que estic dient és que en Joan Guitart va continuar manifestant la seva capacitat per surar enmig de les tempestes més violentes.
–Què vol dir que la política dels governs Pujol va ser perjudicial per a Catalunya! –exclama en Rafa.
–Jo he dit la política relativa a l’ensenyament, no em referia a tota la política d’en Jordi Pujol.
–I què n’has de dir, de l’ensenyament? –demana en Rafa–. Ningú no pot negar que en els anys de govern d’en Pujol l’escola ha millorat moltíssim, i gràcies a la política de CiU el català està en tots els nivells de l’ensenyament, cosa que no hauria passat amb els socialistes.
–Ep, ep, ep, a poc a poc, Rafa! –salta en Mauri–. Em sembla que t’oblides de la feina de Rosa Sensat, impulsada principalment per la Marta Mata, que no era precisament de CiU. I que jo sàpiga, aquesta gent va defensar com qui més l’ús del català a l’escola.
–Ei, ei, no ens barallèssim pas, ara –talla en Galimany–. Deixa que m’expliqui, Rafa. Primerament, trobo que això de la immersió va ser un encert. I compte, que jo al començament no ho trobava bé. A mi em semblava que en aquest país no havíem de procedir com havien procedit els franquistes, que van imposar el castellà com a llengua escolar única de manera que els nens que cap als cinc anys hi començaven es trobaven de sobte que no entenien la llengua dels mestres, que allò que a casa s’anomenava cadira de sobte s’havia de dir silla o que el nas ja no es deia nas sinó nariz, per posar-hi algun exemple. Em semblava que fer que els nens castellanoparlants es trobessin en la mateixa situació, però a la inversa, era caure en el mateix. Reconec que m’equivocava, per una pila de raons que deveu saber de sobres, entre les quals no és la menor que el castellà s’ensenya a l’escola i que és de llei que al final de l’ensenyament obligatori l’alumnat sàpiga igualment el català i el castellà.
”A més, per a immersió lingüística, la que ens aplica per exemple Televisió Espanyola sense cap mania. Essent com és una televisió pública de tots els espanyols, hauria d’emetre paritàriament en castellà i la llengua pròpia de cada territori en cadascun d’ells. O millor encara, durant l’horari normal hauria d’emetre a tot el territori espanyol en cadascuna de les llengües cooficials durant una estona proporcional al nombre d’habitants de cada comunitat amb llengua pròpia cooficial, tot subtitulant en castellà.
”En segon lloc, em sembla que quant a això de la immersió, hi va haver consens, i per tant cal reconèixer als socialistes la seva contribució. Jo diria que la pugna va estar més en el dilema escola pública escola privada. I en part em referia a això: jo entenc que el senyor Pujol va potenciar l’escola privada, sobretot amb la cosa de la concertació, en detriment de la pública. Sospito que va voler afavorir, no se si conscientment, les escoles de titularitat catòlica i…
–Mira, ja ha sortit l’anticlerical –l’interromp en Rafa.
–De cap manera, Rafa. Jo vaig anar a escola al Jesuïtes del Clot i no vaig quedar gens marcat; al contrari, en tinc uns bons records. No, no ho deia per anticlericalisme. Veuràs: en Jordi Pujol és de missa oi?
–Sí, i què?
–No res, no res. Ara, resulta que una persona d’aquelles que se’n sol dir ben informades em va explicar que en la conselleria d’Educació, quan la dirigia en Guitart, qui remenava en realitat les cireres era un capellà que, curiosament, era el mateix que havia casat en Pujol i la Ferrusola i que era una mena de consiliari del matrimoni. Home, no cal ser gaire viu per deduir cap a on anirien els recursos de la conselleria…
–És clar, i tu ho saps del cert, oi? –diu amb una ironia evident en Rafa.
–Jo no sé res del cert de res… No dic que en Pujol actués de mala fe, estic convençut que ell es pensava que feia el millor per al país; però això no treu que s’equivoqués, home. Mira, fixa’t en un aspecte de l’ensenyament que nosaltres coneixem bé: la formació professional. Tots nosaltres vam aprendre un ofici en una escola d’aprenents, oi? ¿No te’n recordes del fet que un bon nombre de persones formades en aquesta escola van dirigir o fundar empreses que durant molt de temps van constituir el teixit bàsic de la indústria del nostre país, que va ser puntera a Espanya? Això per no parlar dels que van triomfar, que es diu ara, a l’estranger. I no va ser pas l’única escola professional industrial, l’EAE. En els anys cinquanta, hi havia alguna altra escola del mateix tipus, a Catalunya, oi? A més, hi havia l’Escola Industrial, hereva de la tasca intel·ligentíssima de la Mancomunitat inventada per Prat de la Riba, oi? Què se’n va fer, de tot això? Va arribar un temps en què es va potenciar la idea que aprendre un ofici era per als tontets, que els llestos havien d’anar a la Universitat. Si un noi era curtet, doncs apa, a derivar-lo cap a l’ensenyament professional. I això ha desprestigiat de tal manera aquesta branca docent, que ara hem d’importar treballadors dels països de l’Est… I tot i que sembla que finalment alguns estan començant a adonar-se que anàvem i anem pel mal camí, i ja es pot començar a llegir fins i tot algun editorial en diaris de gran tirada que és l’hora de fomentar la formació profesional i d’acabar amb els prejudicis en contra seva, el cas és que el desprestigi de la formació professional ha fet un bon forat i una bona crosta. I insisteixo: la política educativa dels governs de CiU…
–Uf, em sembla que en fas un gra massa –el torna a tallar en Rafa–. I a més estàs atribuint als governs d’en Pujol unes responsabilitats que no són seves, te n’oblides de les del Govern central i de les seves accions legislatives per retallar o asfixiar les competències de la Generalitat…
–Home, Rafa –el talla en Mauri–, em sembla que això que addueixes, que jo no comparteixo, no treu el que ha dit en Galimany: a mi em sembla meridianament clar que l’ensenyament públic i el professional no han estat precisament la nineta dels ulls dels governs convergents… I la veritat és que no veig a en Duran i Lleida fomentant l’escola laica i plural.
–Ah, no? I per què? ¿Tu creus que en Duran és un sectari com els que corren per Madrid?
–No vull dir això, Rafa. Però no em negaràs que defensa l’ensenyament confessional.
–I què? Això no el posa contra l’ensenyament laic.
–Deixem-ho estar, sisplau –diu en Pujol–. No us posareu pas d’acord. A mi em sembla que tothom té dret a demanar el tipus d’ensenyament que vulgui per als seus fills… mentre s’ho pagui. Modestament, opino que en primer lloc cal garantir l’ensenyament igual per a tothom, i si després algú se’n vol pagar un de més adequat a la seva manera de pensar o els seus interessos, que se’l pagui o que li subvencionin, si és que hi sobren els calers.
–Home, Pujol –fa en Galimany–, la teva idea estaria molt bé si afegissis que cal destinar més recursos allà on el nivell cultural i econòmic de la gent és menor. Vull dir que no és l’ensenyament igual per a tothom el que cal garantir, sinó l’ensenyament adequat. Els nens de casa bona surten cent metres per davant dels nens de casa pobra, en la cursa de la vida; per tant, cal fer el que sigui per eliminar aquest avantatge: aleshores serà veritat allò de la igualtat d’oportunitats que, fal·laçment, prediquen els liberals de dretes.
–Apa, som-hi un altre cop! –esclama en Rafa.
–Tranquil, Rafa, tranquil: no em referia al teu ex-president.
–Va, canviem de tema –torna a demanar en Pujol–. Sisplau, Gali, segueix amb la història d’en Guitart.
–Està bé. Aquí –diu mentre treu un altre paper de la cartera– porto anotades algunes dades. El currículum polític o derivat de l’activitat política d’en Joan Guitart i Agell, nascut a Tàrrega el 14 de gener de 1937 i llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona, segons consta a la web de la Fundació Catalunya Oberta –en la que per cert he trobat alguns errors–, és aquest: de 1978 a 1980, secretari general del Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya; de 1980 a 1988, conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; de 1988 a 1996, conseller de Cultura; de 1984 a 1996, diputat al Parlament de Catalunya; de 1996 a 2004, president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya; de 1997 a 2004, president del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra; de 1997 a 2004, alternativament president i vicepresident de l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana; des de 1996, president executiu de l’Agència de Patrocini i Mecenatge; vicepresident de la Fundació Mútua General de Catalunya; president de la Mútua General de Catalunya; president de la Fundació Catalunya Oberta. Segurament ha tingut o té algun càrrec més, però n’hi ha prou per veure que la seva és una carrera magnífica.
–Sens dubte, molt lluïda –postil·la en Rafa.
–No recordo amb seguretat la situació en què va quedar en Joan Guitart quan en Barral es va incorporar a l’editorial –continua en Galimany–, diria que va tornar al Brasil per tal de consolidar el projecte de la Labor en aquell país, una mena d’exili daurat que li va permetre, m’imagino, preparar la seva tornada en bones condicions per a la lluita pel poder que s’havia establert a l’editorial i al país.
”Interpreto, segons els records que em vénen al cap, que hi va haver una lluita per la direcció general de l’editorial en el moment que en Trias deixés d’exercir-la. Suposo que les diverses forces econòmiques que componien el capital de la Labor pugnaven per instal·lar el seus homes: Explosivos Río Tinto, amb Leopoldo Calvo-Sotelo, optava per en Francisco Gracia; la Banca Urquijo, via Trias Fargas, que havia estat o era encara cap del departament d’Estudis d’aquesta entitat financera, optava per en Joan Guitart; el Banco Hispano Americano, representat per Alberto Oliart, pugnava en favor d’en Carles Barral. Ja teniu una idea de com va acabar aquesta batalla; m’imagino, doncs, que l’única manera de salvar diguem-ne l’honor d’en Guitart i compensar-lo era encarregar-li una feina que li podia permetre fer mèrits, però lluny de la seu central. En definitiva, com he dit, un exili daurat que l’aixoplugava del que estava caient. Ara, com podeu entendre fàcilment, tot això no és cap altra cosa que un cúmul de suposicions meves.
–Això noi: suposicions –rebla en Rafa.
–Si no et sap greu, Rafa –diu en Mauri–, suposicions versemblants, al meu entendre.
–Com vulguis –fa en Rafa–. Va Gali, continua.
–El darrer dels treballadors de la Labor que van fer política en l’àmbit del centre dreta al que em proposo fer referència és en Rafael Hinojosa, a qui no vaig tractar mai i del qual només conservo memòria per una anècdota. Va aparèixer per l’editorial en els últims temps en què jo hi vaig ser, segurament ja dins del 1975, i estava relacionat amb el departament de Vendes. Un dia, en Barral em va demanar: “Aquest Hinostrosa (Hinostrosa va dir, reitero, en comptes d’Hinojosa), qui és?”. Jo no tenia ni idea, com li vaig dir a l’editor. A posteriori, vaig entendre que era un home d’en Guitart, vista la seva carrera política.
”Per cert, ara que he esmentat en Guitart i en Barral gairebé alhora, m’ha vingut al cap una cosa que em va explicar aquest en una de les converses que vam tenir a Calafell. Em va dir que en Guitart, que llavors era conseller de Cultura de la Generalitat, l’havia anat a veure per demanar-li que usés la seva influència perquè Jorge Semprún, el seu homònim en el Govern central, el rebés. El ministre va rebre discretament tots dos al seu despatx de Madrid i en Guitart li va demanar ajuda econòmica del ministeri de Cultura per a un projecte de la conselleria. Semprún es va comprometre de paraula a concedir-la i en Guitart, llavors, li va demanar que no es donés a conèixer públicament aquella contribució, i encara menys a Catalunya: calia que semblés que tot l’esforç econòmic per a aquell projecte el faria la Generalitat. En fi…
”Tornem a l’Hinojosa. Aquest tècnic en màrqueting, Rafael Hinojosa i Lucena, com a mínim des del 1982 ha tingut càrrecs polítics, i de tant en tant n’he trobat alguna referència als mitjans de comunicació. Tot espigolant per Internet, he vist que se’l qualifica de sindicalista –no he trobat la seva adscripció en aquest camp– i que ha estat president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, i a la seva fitxa del Congrés dels Diputats diu que ha estat diputat per Barcelona als rengles de CiU des del 1982 fins al 1996 i que el 1986 va ser vocal de les comisions d’Educació i Cultura, de Política Social i Ocupació i de Control Parlamentari de RTVE. Amb tota seguretat ha tingut més càrrecs, però amb aquesta mostra em sembla que n’hi ha prou. Bé, n’hi ha prou de garlar de polítics, n’hi ha prou de batalletes i n’hi ha prou de parlar, que és tard, vol ploure i en Pujolet ha d’agafar el tren, i això és tota una aventura.
–Ni que ho diguis, noi –fa en Pujol amb veu trista i cara de circumstàncies.

Conte contat, no és acabat – 6

Sisena trobada (4 d’octubre de 2007)

 

El dinar a Ca l’Isidre ha anat d’allò més bé i els comensals es troben immersos en un estat d’eufòria evident. Com ja comença a fer-se tradicional, en Galimany és el centre d’atenció al lapse incert entre la ingestió de destil·lats i la lectura del conte de torn.
–Doncs nois, a mi m’agradaria molt conèixer algunes llengües –diu.
–És que no en saps, de llengües? –demana en Salinas–. Jo em pensava que a més de castellà i català sabies anglès i francès…
–Ai, estimat Salines… Jo he dit conèixer llengües, no saber-ne. El que de debò m’agradaria molt seria conèixer ben a fons llengües com ara la de la Michelle Pfeiffer, la Paz Vega o l’Elsa Pataki… i en acabat fer un acoblament de baixos ben ajustat.
–Però si et mataria d’un cobriment de cor, qualsevol d’aquestes femelles! –exclama en Salinas–. A la nostra edat ja no estem per a batalles entre llençols, home…
–Doncs mira: dulce et decorum est pro pene mori… És clar que podria haver dit pro cunno mori, per tal de mantenir la correcció política i buscar una mena d’equivalent a allò de tanto monta, monta tanto
–És vist que no hi ha manera que no acabem parlant de muntar –diu en Pujol–. Per cert, això de tanto monta, monta tanto, volia dir que els Reis Catòlics s’alternaven l’estar a sobre o a sota?
–Vés a saber! –salta en Pi–. Pel que diuen darrerament alguns historiadors, no eren pas un parell de sants a la manera antiga… Ara, si l’alternança la feien dins del matrimoni o fora, jo ja no posaria la mà al foc, al menys pel que fa a Don Fernando.
–És que si allò de no canviar-se de camisa fins haver fet fora de la península el rei moro de Granada era veritat, no et dic res on devia haver anat a parar el sex-appeal de la bona senyora –fa en Galimany.
–I els sentiments, Gali, que no hi compten? –demana en Pujol.
–Has dit sentiments o centimets? –fa en Galimany–. Perquè jo no estic gaire convençut que en aquest matrimoni hi hagués cap altra cosa que interessos polítics, és a dir, econòmics, com la trajectòria de la real parella demostra sobradament.
–Home –respon en Pujol–, tot i que no sóc precisament un entusiasta dels Catòlics, jo em penso que alguna estimació hi hauria, entre ells. Diuen que el roce hace el cariño, i al cap i a la fi no deixaven de ser persones i és de creure que hi hauria entre ells alguna manifestació de l’esperit humà diferent de l’ambició, no creus?
–I tu què entens per esperit humà, Pujolet? –li demana en Pi.
–Doncs el que tothom, és clar: l’ànima, això que ens diferencia dels animals, això immaterial diferent del cos i que és on rauen la voluntat, els sentiments, la sensibilitat… Coi, el que ens fa humans, què vols que et digui?
–Mira, Pujol –respon en Pi–, al meu entendre, l’esperit humà no és una entitat separable del cos que ens distingeixi dels altres animals: l’esperit humà no és res més que una exsudació immaterial del sistema endocrí i el cervell. Sí, home, sí, no facis aquesta cara: les emocions, els sentiments, no són cap altra cosa que reaccions hormonals. Jo, en això, sóc profundament materialista: no distingeixo entre cos i ànima, perquè totes dues coses són al meu parer una de sola, són manifestacions diferents d’una mateixa cosa com ho són l’energia i la matèria. El cos té manifestacions materials –digues-li fisiològiques, si vols– i manifestacions immaterials –anomena-les espirituals, si et ve de gust.
–Pi –fa en Mauri–, aquesta aparentment indestriable unió de matèria i esperit que tu reconeixes és el que ensenya la Bíblia. Ja al començament del llibre del Gènesi es diu que el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. Però també diu que el va crear a la seva imatge, de manera que com Déu mateix l’ànima ha de ser immortal i per tant és, ha de ser, una entitat separable del cos, ja que el cos és mortal. És veritat que una ànima sense un cos no seria una persona (encara que l’ànima sigui la seu de la personalitat) i per això, al final dels temps, hi haurà la resurrecció de la carn a fi de restaurar la persona humana tal com la va crear Déu al principi.
–Mauri, de debò creus que l’ésser humà va ser creat com has dit? I que hi haurà una resurrecció, que cada ésser humà ressuscitarà? –demana en Pi–. Home, que a la Terra no hi haurà prou matèria ni per tornar a fer els cossos de tots els éssers humans que han existit fins ara…
–Jo crec que Déu ho ha creat tot, i que ens ha fet semblants a ell; la manera, no m’importa, no m’importa si el relat del Gènesi és literal o si és sintètic i simbòlic: m’importa el fet. Quant a la resurrecció, deixa’m que et llegeixi un fragment del Nou Testament. Te’l podria dir de memòria –explica mentre s’aixeca, se’n va al penja-robes, treu un exemplar del Nou Testament d’una butxaca de la seva americana i torna a seure–, però com que me’l sé en castellà, m’estimo més llegir-ne la versió catalana. És de la primera carta de sant Pau als corintis –diu mentre busca el punt–, el capítol quinze… a partir del versicle trenta-cinc: “Però, algú dirà: “Com ressuscitaran els morts? Amb quin cos vindran?” No siguis beneit! El que tu sembres no pren nova vida si no mor abans. I, això que tu sembres, no és pas l’organisme que ha de néixer després, sinó el simple gra, sigui de blat o de qualsevol altra llavor. I Déu li dóna la forma com li sembla, i a cada llavor la planta corresponent. Totes les carns no són iguals, sinó que una carn és la dels homes, una altra la de les bèsties, una altra la dels ocells i una altra la dels peixos. També hi ha cossos celestes i cossos terrestres, però una és la resplendor dels celestials i una altra la dels terrenals. Una és la claror del sol i una altra és la claror de la lluna, i una altra és la claror dels estels; i fins un estel té diferent claror d’un altre estel.
”Així també serà la resurrecció dels morts. Se sembra en estat corruptible i ressuscitarà incorruptible; se sembra en estat miserable, ressuscitarà en estat gloriós; se sembra en feblesa, ressuscitarà en fermesa; se sembra un cos animal, ressuscitarà un cos espiritual. Així com hi ha un cos animal, hi ha un cos espiritual. Així com diu l’Escriptura que el primer home, Adam, esdevingué ànima vivent, el darrer Adam és esperit vivificant. No va ser primer l’home espiritual, sinó l’home animal; l’home espiritual ve després. El primer home procedia de la terra, era terrestre; el segon home procedia del cel. L’home terrestre és el prototipus dels terrestres; i l’home celeste ho és dels celestes. I, de la mateixa manera que hem portat la imatge del terrestre, portarem també la imatge del celeste.
”Us dic, germans, que allò que només és carn i sang no pot heretar el Regne de Déu; la corrupció no pot tenir part en la incorrupció. Mireu, us revelaré un secret: no tots morirem, però tots serem transformats. En un instant, en un batre d’ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d’immortalitat. I quan aquest cos corruptible s’hagi revestit d’incorruptibilitat i aquest cos mortal s’hagi revestit d’immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: “La victòria s’ha engolit la mort. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?”.
”I deixa’m dir-te, per acabar, que aquest secret que sant Pau confia als corintis li va servir d’inspiració a Händel per escriure la més bella ària de baix o baríton que mai s’hagi escrit, una de les més sublims mostres de la sensibilitat de l’esperit humà. Això és el que crec, i això és el que em dóna esperança. Perquè com també diu sant Pau als corintis, si no hi ha resurrecció, si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.
–Ai, Mauri, Mauri –exclama en Galimany–, veig que no pots estar-te de predicar…
–Que és que tu no prediques les teves dèries sexuals tant si vénen a tomb com si no? –respon en Mauri–. Bé hi tinc dret a predicar la meva fe, em sembla.
–Tocat i enfonsat –reconeix en Galimany.
–Però jo no hem considero tocat –fa en Pi–. De manera que…
–I si en comptes de continuar embrancant-vos per aquestes altes teologies anem al que ens hauria d’ocupar ara? –el talla en Salinas.
–Tu manes, Salinas –respon en Pi–. Però m’agradaria que em deixessis ajudar el Gali en la qüestió de la Reina Catòlica i tancar el tema. Ha dit ell que si Isabel va complir la promesa de no canviar-se de camisa fins haver pres Granada, el seu atractiu sexual devia haver-se anat en orri (suposat que l’hagués tingut abans, és clar: com que era una santa…). Tot i que hi ha qui sosté que la suor humana va carregada de feromones i que, per tant, l’olor de les aixelles i d’altres parts amagades del cos resulta sexualment atractiva quan estan ben suades, jo mantinc que totes les masses piquen i que la bona senyora, al menys durant la campanya contra Granada, havia de ser la cosa més antilibidinosa que hom pugui imaginar. I a més, si realment va arribar a fer aquesta promesa de no canviar-se de camisa mentre durés la campanya, com alguns dels seus admiradors mantenen, la veritat és que no devia importar-li gaire la higiene personal… I no diré més.
–Ja anava sent hora –fa en Salinas–. I no és que estigui impacient per presentar el conte d’avui, que no és el cas; és que ens estàvem desviant de l’ordre habitual i la discussió començava a prendre un aire d’eternitat.
–Ep, que a mi m’interessa molt tot el que el Trescatorze tingui al pap pel que fa a això de les feromones, el sistema endocrí, les reaccions hormonals, etcètera –diu en Caamaño.
–I a mi –rebla en Pujol–, que en això de les emocions m’ha deixat sense postres, em sembla.
–Doncs ho sento molt, ja he donat paraula de no dir res més –contesta en Pi.
–Permeteu-me un suggeriment –demana en Salinas–. De la mateixa manera que l’insigne Galimany de tant en tant amplia les seves conferències en una ocasió posterior, el nostre matemàtic i pel que veig científic podria, si li ve de gust, ampliar les seves explicacions la setmana vinent. D’aquesta manera compliria la seva paraula i satisfaria la vostra curiositat.
Diversos comensals mostren la seva conformitat i en Pi accedeix a ampliar les explicacions en el dinar posterior.
–Vist, doncs, que el Trescatorze continuarà la seva tasca d’il·lustració la setmana vinent, sento comunicar-vos –manifesta llavors en Salinas– que avui el relat o com li vulgueu dir és meu i el vaig triar perquè fos com una mena de pont entre els contes fantàstics o de por i els relats més o menys naturalistes o realistes que encara hi resten per llegir. Fa així:

Un conte de por

Georgios Peradendron considerava, amoïnat, les paraules aparegudes a la pantalla del seu ordinador: “Aneu fent, que jo tinc una feinada de por. Ahhhh!!!!!! / Malalt”.
Com hi havia arribat, aquell missatge, al seu ordinador? No tenia correu electrònic ni la més lleugera idea d’això de l’Internet. L’havia escrit ell en somnis? Hi havia entrat algú a casa, com les no-sé-quantes bandes que entraven de nit a les cases catalanes, i s’hi havia dedicat a jugar amb el seu PC d’abans del 1980?
L’enquimerament que li causaven les paraules de la pantalla a George Peartree va ensulsiar totes les cabòries que els darrers temps de la seva mitjamanumissió havien rondat pel seu cap. El Prestige, ¿s’havia enfonsat i era ara un derelicte que escupia filets de plastilina, o havia estat abduït? ¿Hi havien existit mai, el Prestige, la marea negra, el xapapote, els voluntaris, el govern del PP?
Georges Poirier va deixar de banda les notes relatives al doble crim del Putxet

 

[Hipòtesi A. L’inductor del crim és el marit de la segona víctima per:

 

– causa A, volia heretar el negoci i les peles de la seva dona (descartada perquè sembla que no era pas una fortuna);
– causa B, estava embolicat amb la primera víctima i la seva dona se n’havia assabentat (descartada: per què havia de fer matar la primera víctima?);
– causa C, la seva dona patia halitosi (descartada: hi ha altres remeis menys dràstics, per acabar amb l’halitosi).

 

Independentment de les causes (ja miraré d’esbrinar quines altres causes durien aquest bon home a prendre el determini de matar –fer matar– la dona), suposem que havia encarregat a un assassí a sou que la matés i que aquest es va equivocar la primera vegada; ara, com que era un professional, en constatar l’error va rematar la feina sense cobrar ni un euro més.

 

Hipòtesi B. El marit de la segona víctima tenia un embolic amb la primera, la segona víctima ho va saber i va matar la primera, i el marit de la segona, per venjar-se, va ordir un pla per matar-la de manera que se sospités l’existència d’un assassí en sèrie (com es diu ara). (Cal que analitzi aquesta hipòtesi més a fons.)

 

Hipòtesi C. El marit de la segona víctima volia matar-la i va ordir un pla diabòlic: mataria primerament aquella veïna que s’assemblava a la seva dona i que tenia la plaça d’aparcament al mateix número de la planta de sobre de la seva, i uns dies després liquidaria la dona; tothom pensaria que havia aparegut un assassí en sèrie.

 

Hipòtesi D. El marit de la segona víctima tenia un embolic amb la primera i entre tots dos havien decidit de liquidar la segona; malauradament, el professional contractat era un pocatraça i un analfabet anaritmètic que no sabia comptar ni amb els dits.

 

He de considerar més hipòtesis.]

 

i es va concentrar en les paraules de Malalt. Aquest Malalt, era potser en Carles Malats? O era en Manel Mallals? La darrera vegada que havia vist en Carles Malats, ¿l’havia vist realment o havia estat un engany de la seva imaginació? Havia arribat a sentir-li la veu? Aquest Malats que havia aparegut fugaçment el 31 de gener del 2003 a la sessió de la comissió del Carnaval, era el mateix suposat Malats que li parlava via PC?
Què volien dir les paraules “una feinada de por”? I aquell “Ahhhhh!!!!!!” esgarrifós, era un crit de terror o una exclamació de gust? ¿Era aquell Malats (si és alhora aquest Malalt misteriós) una manifestació d’un dels Altres? Era una percepció del sisè sentit?

 

****

 

Ali Fatah ibn Sewerin ibn Sewerin continuava enquimerat, confós. Les seves inquietuds no eren pas les de Shanti Andia; les seves conjectures no eren pas les de Daniel Bastida; la seva por no era pas a la llibertat ni a volar…, però es trobava inquiet, conjecturava i tenia por. Gairebé havia renunciat a esbrinar el significat de les paraules de Malalt (i les d’Opòton el Vell), perquè una altra inquietud, conjectura, por, li havia caigut al damunt: ¿era potser ell, Jorge Peral, fill de Severino Peral i nét de Severino Peral, un dels Altres? Com és que ningú no el sentia? Perquè s’havia decidit a demanar ajuda a un amic informàtic que li havia ensenyat a utilitzar el correu electrònic, i tot i que havia enviat centenars d’e-correus el silenci més absolut s’havia apoderat dels circuits del seu PC. L’ombra d’Amenábar voleiava al seu voltant, i quan es mirava al mirall veia el rostre de Bruce Willis.
En Jurjo Pereira [els problemes d’identitat d’en Jordi Perera no tenien una causa clara: es devien a la lectura d’El Aleph? (s’havia vacunat feia temps, però ni Funes el memorioso ni el nou autor del Quixot tenien prou força per treure’l del jardí de les sendes que es bifurquen); ¿es devien al fet que ja no sabia quina era la seva tribu o és que ignorava quin era el seu gueto?; bordava, lladrava, clapia per les cantonades?; el seu patriotisme, era constitucional o no?; en tenia, de patriotisme?; baixaria a segona, el Barça?; si el Barça baixava a segona, ¿deixaria de ser més que un club?] va buscar entre la pila de carpetes (la del damunt duia el títol “¿És Joan Gaspart un infiltrat de Florentino en la junta del Barça?”), però no sabia ben bé què és el que buscava. Finalment, el títol d’una altra carpeta va ferir-li els ulls i el va fer tornar en aquest món (però quin era el significat últim d’aquest ‘aquest’?): “Carnaval 2003”. Va obrir-la i en va treure diversos papers.

 

Paper 1: Versos trobats espigolant en la web (el web?) Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes:

 

Dieu que ma tita és petita.
Doncs si tan grossa vós la demaneu,
deixeu-me que us fiqui la mà,
car, com a mà, potser és petita,
prò ben grossa és com a nap.

 

(Francesc Vicent Garcia i Torres)

 

Paper 2: Disfresses proposades:

 

– de Gran Ramera (no m’agrada disfressar-me de dona);
– de Gran Cabró (ui, igual s’enutja algú del PP);
– de Nan de la Blancaneu (compte amb els de CiU);
– de les Tres Bessones (massa suat, mofar-se dels edils);
– de mi mateix (això, que així ningú no em coneixerà).

 

Paper 3: Què hem de fer, a la Comissió, el dia de la mantonada del Foment?

 

****

 

Jordiperegar rellegia una vegada i una altra les paraules fatídiques: “Aneu fent, que jo, tinc una feinada de por. Ahhhh!!!!!! / Malalt”. I de sobte, va sorgir de la més pregona part de la seva memòria un conte antic:

 

“Diuen que fa molt i molt de temps, per fugir dels efectes d’una cruel epidèmia de còlera, un cavaller cavalcava cap a una ciutat no afectada per la malaltia fatal.
”Tot avançant a bon pas pel camí polsegós, albirà una figura coverta amb un mantell negre, que caminava calmosament. Malgrat que en veure la figura una esgarrifança recorregué tot el seu cos, el cavaller no pogué vèncer la irresistible atracció que l’assaltà i el dugué al costat del caminant. Sense descavalcar, compassà el pas del seu rossí amb el del vianant, que era un home molt prim, d’aspecte repulsiu, que continuava caminant sense fer cas del genet.
”El cavaller demanà al caminant cap a on es dirigia. “A la ciutat on tu vas”, contestà el caminant. Demanà el cavaller què hi anava a fer. “La meva feina”, va ser la resposta. Demanà llavors el cavaller quina era, aquesta feina. “Sóc el còlera, i vaig a matar els qui Déu m’ha manat”, va ser la resposta terrible.
”El cavaller romangué corglaçat una estona. Però finalment reaccionà amb gran ira i va retreure al còlera que llevés la vida a tants centenars, milers, d’éssers humans. “És que no tens ni un bri de compassió? No es remou res dins les teves entranyes quan arrabasses la vida a tants homes i tantes dones, a tants joves i tantes donzelles, a tants infants i tantes nines que no han començat encar ni a viure?”, cridà.
”El caminant esguardà el cavaller amb un mig somriure sorneguer. “Jo vaig fent la meva feina, que no és poca”, va dir; “però et puc ben assegurar que no he mort sinó menys de la meitat dels finats”. “I doncs, com s’explica, tanta mortaldat”, demanà el cavaller. “La por”, respongué el caminant; “els qui no he mort jo, els ha mort la por””.

 

I un calfred terrible va recórrer l’espinada de J. Pere Garci-Salinas: l’”Ahhhh!!!!!!” de Malalt era una exclamació de satisfacció per la feina ben feta (que, com fa temps ens recordava la Generalitat, no té fronteres), el sospir que hom fa quan acaba una feina feixuga! Jotapegé va albirar la mort a la gropa del si-no-fos: ell era el mortalment malalt de por, ell era el motiu de la satisfacció de la Dalladora Immisericorde, ella era l’autora de les fatídiques paraules!

 

Finis coronat opus, carpe diem et sursum corda!

 

Com sempre, els aplaudiments i els víctors saluden el final de la narració. En Salinas els agraeix amb uns gestos que recorden els d’un monarca saludant els súbdits i no deixa d’adonar-se que el picar de mans i el somriure d’en Galimany són irònics. Quan els aplaudiments s’han acabat, demana:
–Qui vol obrir el foc?
–Jo mateix –fa en Galimany–. En primer lloc, felicitacions. I per tal d’entrar directament en matèria, diré que m’han cridat l’atenció diverses coses, de manera principal l’abundós seguit de referències cinematogràfiques i literàries, i en especial la de l’Ernesto Sábato i el seu “El jardín de senderos que se bifurcan”.
–Ja veus, no estàs sol en aquest món.
–Ja… –en Galimany fa una pausa, com qui hi pensa–. No, el que passa és que em creia que els teus interessos anaven més aviat per una altra banda, més per l’antropologia, com em sembla que em vas dir una vegada.
–Sí, és cert, vaig arribar a començar antropologia. Però no et sembla que el conflicte d’identitats del protagonista és ben antropològic? I la seva por a la mort? El tema de la festa en general, i del Carnaval en particular, ¿no correspon a l’àrea d’interessos de l’antropologia? A més, no em sembla pas que l’antropologia exclogui el cine i la literatura; vaja, jo no els sé veure cap incompatibilitat.
–No, no no no… Bé, una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és una referència a una “mantonada del foment”. Què és, això? No he entès la frase.
–És que la paraula foment no es refereix en aquest cas a l’acció de fomentar, es refereix a una entitat de Vilanova i la Geltrú, el Foment Vilanoví. Passa que per raons que ara no vénen al cas vaig haver de fer un estudi de la celebració del Carnaval a diversos llocs, entre ells la capital del Garraf, i l’activitat que en certa manera enceta, com diuen ells, les festes carnavaleres en aquesta localitat és el Ball de Mantons. Diverses entitats organitzen en la seva seu, o en un altre lloc si no tenen estatge propi, un ball en què els homes han d’anar vestits formalment, com es deia abans, i les dones van abillades amb un vestit de nit que cobreixen amb un mantó. Per això se’m va acudir dir “la mantonada del Foment”.
–Ah, ja… –fa, dubitatiu, en Galimany.
–Sí, home –salta en Caamaño–, al Foment Vilanoví fan un Ball de Mantons força lluït. El meu amic de Vilanova m’ha convidat més d’una vegada a passar-hi el cap de setmana de Carnaval i us asseguro que és ben divertit, si el cos us permet mantenir la marxa dels llunàtics, com els mateixos vilanovins es qualifiquen.
”Ells diuen que fa més de 250 anys que se celebra el Carnaval a la seva vila i que ni en els anys més durs del franquisme van deixar de celebrar-lo (amb discreció, això sí) fins que van poder tornar a fer-ho al carrer. A hores d’ara, el Carnaval comprèn més o menys, vejam si sóc capaç de recordar-les per ordre: el Ball de Mantons el dissabte immediatament anterior al Dijous Gras; aquest dijous, a la tarda la guerra de merenga que fa la canalla i que comença a derivar en bretolades que caldrà controlar i a la nit la Xatonada; el divendres, l’Arrivo del Rei Carnestoltes amb les seves Concubines, amb ball a algunes entitats; el dissabte hi ha diverses mascarades i rues, tant infantils com d’adults, i ball a les entitats en la que anomenen Nit de Mascarots; el diumenge, les Comparses…
–Ese día hacen una especie de guerra de caramelos, ¿verdad? –l’interromp en Castro.
–Home, guerra… –respon en Caamaño–. Potser hi ha alguns que comencen a passar-se, segons que m’ha explicat el meu amic, que curiosament es diu Jordi Perera, un dels noms del protagonista del conte d’en Salinas. El fet és que aquestes batalles actuals havien estat durant un temps més aviat una mena d’intercanvi de caramels llançats sense mala intenció entre les diverses comparses que surten el diumenge de Carnaval al matí a fer barrila tot ballant i saltant al compàs de la música de la xaranga que les encapçala, especialment la marxa El turuta. És molt divertit… I en acabada l’entrada a la plaça de la Vila amb els seus enfrontaments definitius, a celebrar el Dinar del Comparser! No se us acudeixi pas de buscar restaurant per dinar a Vilanova aquest dia: no trobareu taula enlloc si no hi aneu convidats. Em sembla que ni tu aconseguiries una taula, Salinas. I d’això, com se’t va acudir aquest nom de Jordi Perera per al protagonista del conte?
–Jo –diu en Salinas–, en això dels restaurants, a hores d’ara i com és evident tinc força sort; però durant molt de temps vaig ser un veritable perill per als restauradors, hostalers i taverners.
–Ah, sí? –fa en Pujol–. Molt de temps?
–I tant; més concretament mentre vaig estar casat amb la meva ex: durant aquell temps vaig ser el tio més malastruc del món.
–Perdona, Sali –l’interromp en Castro–: ¿qué es malastrú?
Gafe, Toño. Veureu: cada vegada que anava a un establiment del ram de l’hostaleria, em passava una o una altra. Jo sempre avisava d’aquesta condició desgraciada, i la gent no s’ho creia. Un dia, vaig cometre la gosadia d’acceptar una invitació a dinar per part d’una col·laboradora externa amb qui tenia un tracte sovintejat i que sempre em deia que estava segura que jo exagerava…
”Només us diré que en arribar al restaurant ens van avisar que s’havia espatllat la calefacció i que si teníem fred ens posarien una estufa al costat. Seguidament ens va tocar la “taula coixa”. Tot falcant la taula, el cambrer va perdre l’equilibri i va fer caure la taula del costat amb tot el seu parament. Mentre recollia els plats trencats, amb el mànec de l’escombra va donar un cop al “bonic” gerro de clavells que adornava la nostra, el qual, naturalment, es va afegir a la trencadissa després de remullar-nos a tots dos per la banda més inoportuna… i indiscreta. Jo, calladet i quietet.
”En dur-nos la carta per triar, el cambrer va patinar amb l’aigua del gerro i va quedar assegut damunt d’un senyor de la taula del costat.
”Aleshores, la noia que em convidava, amb una cara que recordaré per sempre més, em mira als ulls i em diu: “Joan, em perdones?”.
–Home, Salinas –diu en Rafa quan els comensals deixen de riure–, això és molt divertit; però no voldràs pas que ens ho creguem, oi? Ho has tret d’algún episodi de l’Hotel Fawlty, confessa-ho.
–Et juro que és veritat, que em va passar de debò. I no va ser l’única vegada que m’ha passat una cosa semblant. Mireu, quan em va caure la grossa per primera vegada (vull dir quan em vaig divorciar de la primera i única dona legal que he tingut i que penso tenir), per tal de celebrar-ho i agrair-li-ho a l’advocada que em va dur el procés, la vaig convidar a una estada a Tenerife i ens vam hostatjar a l’hotel Vulcano, a la platja de les Amèriques.
–A la mateixa habitació? –demana en Galimany.
–Això no es pregunta. Vam estar quatre o cinc dies fent relaxació psicològica a base de petites investigacions turisticogastronòmiques i tot va anar molt bé. Al darrer dia ens vam trobar casualment un amic de la Laura, també advocat, que hi havia anat per motius professionals, i vaig decidir de convidar-lo a sopar amb nosaltres i així de passada celebrar la fi de l’estada a l’illa, la meva recuperació psicològica i la meva tornada al mercat del pecat carnal. Em va semblar oportú fer-ho al gran saló menjador del mateix hotel Vulcano, que disposa d’una elegant barra lliure amb plats molt ben cuinats. Ens hi vam aposentar en una taula ben situada, feliços i contents d’haver-nos trobat i poder celebrar-ho amb un sopar bo i agradable.
”A una taula propera a la nostra, hi havia una parella d’anglesos (una parella hetero, vull dir), evidentment en viatge de nuvis. Anaven molt ben vestits, gairebé de gala, ell amb vestit negre, corbata, etcètera (res a veure amb el concepte de turista anglès), i ella amb un preciós vestit de nit, discretament escotat. Tots dos guapíssims, de pel·lícula.
Good evening! Good evening, ens vam saludar amb cortesia. Ells menjaven tranquil·lament, i nosaltres, no tan enamorats com ells dos, rèiem amb les anècdotes professionals que explicava l’amic de la Laura fins que, en haver pres un aperitiu, vam anar a buscar els primers plats. De quin primer plat de luxe em podia enamorar jo? Doncs elemental: d’un Potaje de garbanzos a la madrileña.
”Bé. El terra del gran saló menjador del Vulcano és (o era) de marbre. Algú havia vessat una mica d’aigua sobre aquest terra de marbre i s’hi havia fet un bassalet que encara no havia estat “detectat” pel maître. Jo duia cofoi el meu potaje tot pensant que tenia molt bona pinta; em seguia la Laura i al darrere el seu amic.
”Sabeu com arriba a patinar el marbre mullat? Tot va ser molt ràpid, però jo encara ho veig com en càmera lenta: de cop i volta el meu peu comença a patinar; l’instint de protecció fa que deixi anar el potaje, que surt volant, no avall, cap al terra, sinó amunt (encara el veig volar); la Laura fa un gran crit: “Aaaiiiiii!”, que és com dir a tothom “Mireu què passa!” i, és clar, tothom es tomba; jo m’estavello i pico d’esquena contra el sòl de marbre mentre el meu potaje encara vola de dret cap a la taula de la parella d’anglesos simpàtics i enamorats, que no el veuen venir, segurament perquè es miren als ulls; el potaje, amb precisió diabòlica, s’esbotifarra sobre la parella; tant el vestit d’ell com l’escot d’ella s’omplen de llegum, i els seus plats i les seves copes de vi queden farcits de cigrons i sucs diversos.
”L’amic de la Laura va començar a riure, mentre ella m’auxiliava aparentment preocupada per si m’havia fet mal, però amb el riure escapant-se-li també per sota del nas, mentre els anglesos s’enfurismaven, no mancats de raó, pel que els havia fet. El maître va intervenir per mirar de calmar als anglesos, que van anar-se’n tot traient foc pels queixals. Jo no m’havia fet mal i em sentia molt avergonyit per una banda, però amb moltes ganes de riure per una altra.
”Vam començar a sopar. Els meus acompanyants no van permetre de cap de les maneres que em tornés a aixecar i em van anar portant allò que van creure oportú. “Potaje, no”, em van dir. Al cap d’una estona van reaparèixer els anglesos (abillats menys elegantment), ens van mirar tot enfurrunyats i van asseure’s tan lluny com van poder.
”Per tal de disculpar-nos vam fer que els portessin una ampolla de cava, que van mig acceptar. Mentrestant havien netejat les restes del desastre (els cigrons havien quedat escampats per tot el terra del saló), i finalment vam poder acabar el sopar de Canàries en un ambient distès i més cordial encara del que havíem imaginat.
–Veus? –fa en Galimany–, això ja és més versemblant, tot i que m’has fet pensar en Mister Bean; l’altra anècdota, jo tampoc no me l’empasso, què vols que et digui.
–Et juro que és un fet real, t’ho creguis o no. Mira, no sé si a hores d’ara podria localitzar la noia; però si ho aconsegueixo, et prometo que la faré venir al dinar, si és que gossa de fer-ho, perquè després d’aquella experiència….
–Noi –respon en Galimany–, en aquestes alçades de la pel·lícula estic segur que pots aconseguir el que vulguis, fins i tot fer testificar l’ET, si cal. –La ironia d’en Galimany resultat patent per a tothom, i també en el que demana tot seguit–: I dius que ja no ets tan malastruc?
–Aquella malastrugança tan gran l’he perduda de vista, el cel sia lloat –respon en Salinas, i només una rigidesa gairebé imperceptible permet intuir que la ironia d’en Galimany l’incomoda–. De tant en tant pateixo algun episodi, sobretot quan utilitzo el cotxe… Però no voldria avorrir-vos amb més històries tan verídiques com desgraciades…
–Va, Salinas, que et mores de ganes d’explicar-ne alguna –fa en Vidal.
–Sí, home, explica’ns alguna –rebla en Pujol.
–Bé, com vulgueu –diu en Salinas tot fent una reverència–. Un dia que havia anat a fer una gestió a Martorell, em vaig trobar que l’individu que hi havia de veure “havia hagut de sortir urgentment a fer vés a saber què i que tardaria cosa d’una hora a tornar”. Vaig pensar a aprofitar per anar a fer benzina i, de passada, donar-li una repassada al cotxe, que estava molt brut.
”A la benzinera no hi havia gaire gent, i després de carregar (aquí cap problema) acosto el cotxe allà on pots posar aire a les rodes, i li dic al paio si vol mirar-me la pressió, que no sé com es fa… “A quant?”, em pregunta. “A quant, què?” “A quant. La pressió. A quina pressió van els pneumàtics?”, em diu, un pèl emmurriat però sense imaginar-se l’emmurriament que li esperava encara. “Miri… no ho sé. No té una llista? És una Voyager”. “Ja veig que és una Voyager!”
Vam decidir que ja estaven bé; però jo, imprudent com mai, li dic: “Pot mirar l’oli?”. Vaig aconseguir obrir-li el capó bastant bé. Sense dir-me res, no sé d’on, ell treu aquell ferro que serveix per mirar el nivell de l’oli. L’eixuga, el posa, el treu i diu: “Està una mica baix. Quin oli gasta?”. Vaig començar a pensar com podria anar-me’n d’allà, però ell tenia el ferro a la mà i em barrava la sortida. “Doncs miri, no ho sé. Oli de Chrysler?” Mirades que travessen? Existeixen. Em va dir que posaria un oli genèric o alguna cosa així, i n’hi va posar. Va tornar a mirar el nivell i estava bé.
”En aquell moment lamentable vaig tenir la mala sort que un client el va cridar des d’un assortidor, de manera que em dóna el ferro i em diu que té feina. Jo em quedo amb ell a les mans, tot mirant de trobar algun forat on introduir-lo. Us ho podeu ben creure: durant uns moments devia semblar un torero provant d’entrar a matar.
”No vaig aconseguir esbrinar on havia de ficar el maleït estri, o sigui que vaig esperar que l’home acabés d’atendre aquell client. Va anar ràpid (era un client normal), i tan bon punt el vaig tornar a veure, jo que el crido: “Senyor! On va això?”, li dic tot movent el ferro-de-mirar-nivells com si fos una bandereta. El bon home (si no és que era bo, no s’entén) es torna a acostar i fica el ferret on toca. Li pago l’oli i…
”Potser penseu que me’n podia anar, oi? Que era el millor que podia fer, oi? Doncs en aquell moment veig que hi ha un artefacte per rentar el cotxe. No un túnel de lavatge, sinó una mena de dutxa manual, un estri connectat amb una mànega d’aigua a pressió per poder rentar el cotxe per fora. No recordo si li vaig dir que anava a rentar el cotxe; suposo que no, perquè si li ho hagués dit no m’hauria deixat.
”Acosto el cotxe a l’artefacte, agafo l’estri i miro com s’engega. A la màquina hi ha un lloc per posar una moneda. M’hi acosto amb la mànega de pressió degudament controlada, però no veig l’import ni com es posa en marxa. Em sento observat des de lluny pel meu “amic”, que em diu cridant: “Ha de comprar una fitxa!”, i assenyala l’oficina on es paga. Deixo la mànega damunt del capó i vaig a comprar una fitxa que em ven ell mateix. Era com una fitxa dels autos de xoc, de plàstic i amb una forma rara. Surto molt content amb la fitxa, m’acosto a la màquina i la introdueixo a la ranura.
”Va ser instantani. La mànega, amb el seu estri a la punta, va començar a rajar a pressió i, com que ningú l’agafava, anava saltant primerament per sobre del cotxe i després per terra, tot picant per tot arreu. Em va regar força abans no vaig aconseguir arreplegar l’instrument diabòlic, que em va mullar acuradament. Quan vaig començar a netejar el cotxe es va acabar l’aigua i va quedar més brut que abans.
”Em va passar pel cap anar a comprar una altra fitxa, però en veure com em mirava aquell paio, no hi vaig gosar. Me’n vaig anar de la benzinera i no hi he tornat mai més.
–Home, desgraciada, el que es diu desgraciada –fa en Galimany quan els comensals deixen de riure–, no m’ho sembla pas tant, la història; ara, el que és imperdonable és que un exalumne de l’EAE sigui tan pocatraça, maldestre i graponer.
–Eh, ¿qué quiere decir todo eso, Gali? –demana en Castro.
–Manazas, Toño –li explica en Salinas–; el Gali me ha llamado manazas; y no le falta razón, sempre lo he sido… –Fa una pausa breu i continua–: Mis desgracias en la Elizalde no eran como las que le sucedían al Pi, que le sobrevenían por su condición de sabio distraído, sino porque yo siempre he sido más bien torpe para manejar cosas mecánicas.
–Sí, per a manipular coses mecàniques sí que ets maldestre; ara, per a manipular en general… –diu en Galimany en veu tan baixa que no el sent ningú.
–De manera que fui intentando que me destinasen a secciones que no requiriesen habilidad ni intuición para la mecánica y fui teniendo suerte –ha continuat en Salinas. Després es dirigeix a tots els comensals–: Ara, per dir la veritat, les meves desgràcies amb el cotxe no són pas sempre degudes a manca d’habilitat mecànica. Per exemple, quan ja m’havia divorciat, vaig llogar a bon preu un piset amb dret a aparcament a Gavà, i hi vaig viure un parell d’anys. Un vespre, cap a dos quarts de vuit, quan tornava a casa després d’un dia de treball d’aquells en què tot se’t posa de cul, se’m va aturar el cotxe en una cantonada. Era un carrer estret, paral·lel al de la casa on vivia i des d’on fins i tot podria haver vist el balcó del meu pis si no fos que em vaig atabalar una mica i el que mirava fixament era la clau de contacte, que semblava haver perdut el seu poder.
”No tinc per costum perdre els nervis al volant o sigui que com que no hi havia ningú més vaig provar de prendre-m’ho amb calma, desconnectar tot el que em semblés desconnectable i provar de partir de zero.
”Al cap de mig minut, un cop de llums em va avisar que ja tenia un altre cotxe al darrere. Amb tota la calma vaig posar els llums d’avaria i vaig fer veure que no el veia.
”El motor roncava i roncava, però no acabava d’engegar-se.
”Dos minuts, dos minuts de rellotge i van començar a sonar els primers cops de clàxon.
”Jo que baixo, en dirigeixo al cotxe de darrere i li dic al conductor alguna cosa com ara: “Miri, ho sento, però el cotxe no s’engega i no veig que puc fer…” “Doncs sortir d’aquí, que els meus fills esperen que els reculli de casa dels avis i no vull que pateixin.” Llavors ja hi havia tres cotxes tocant el clàxon, i el del tercer em penso que devia ser genealogista, perquè anava passant llista dels meus avantpassats.
”Era una cantonada, i ruc de mi, encara vaig tenir l’humor de preguntar a aquest que l’esperaven els nens si hi havia de tirar recte o bé tombar; posats a empènyer el cotxe, com a mínim que fos en una direcció útil per a algú…
”No sé si us heu trobat mai en el cas d’haver d’empènyer un cotxe de direcció assistida amb el motor aturat. Només us diré que no gira i que no frena amb el pedal, o sigui que tombar va ser un autèntic suplici. Per fer-ho més bonic, com que havia plovisquejat el terra patinava i fer el patinet amb un cotxe d’una tona i mitja va ser una experiència apassionant. A tu et van dir gràcies? Perquè a mi, no. El dels nens i el del darrere van sortir rabent pel carrer lliure; però el genealogista… aquest resulta que havia de tombar. “Miri, que he de trucar una grua”, que li dic, “que això no va i el carrer no dóna per apartar-se…” “(Aquí hi haurien d’anar cap a set generacions d’ancestres.) ¡Pues sube el coche a la acera, que yo he de pasar!” No cal dir que no es pot pujar un cotxe a una vorera en aquestes condicions, o sigui que ni cas i apa, a trucar al RACC.
”De cop, vaig sentir una veu que venia de la llunyania: “Dos calles más abajo hay un talleeeeeeeeeeeeeeeeeer!!!”. Cert! L’havia vist un munt de cops, aquest taller! I només eren dues cantonades, o sigui que, a banda de fer el patinet i haver d’aguantar a braços el pes del cotxe entrant i sortint per accionar el fre de mà, el perill real només hi era en dues cantonades, on me la jugava si em sortia un cotxe pel costat. “Apa Joan, que n’has fet de pitjors. Treu-te el gec i som-hi!”
”Suposo que atret pel concert en to major de clàxons i potser pensant-se que era una caravana que celebrava alguna victòria del Barça, un xicot que anava a peu es va acostar: “Vols que et doni un cop de mà?”, em va dir. El meu cap va pensar: “I a tu que et sembla, tros d’ase? Que m’estic divertint molt fent això tot sol?”. Però la veritat és que vaig dir: “Miri, si no li fa res, li ho agrairia molt”. Com que anava bastant mudat, el noi es va cuidar bastant del volant i de fer el patí mentre jo empenyia al ritme de rap de la corrua, que cada cop era més llarga.
”El taller hi era, és clar, però… era un taller petit en un carrer estret on a les vuit del vespre ja havien ficat tots els cotxes pendents de reparació a dins i per tant el meu continuava aturat al mig del pas bloquejant la circulació.
”Aquí sí que vaig tenir sort! Es veu que el mecànic també era genealogista i en un sol minut li va demostrar al genealogista primer que la seva família era molt més nombrosa que no pas la meva i el va fer callar!
”El noi del Barça ja havia desaparegut i entre dos mecànics i jo vam aconseguir enfilar provisionalment el cotxe en un gual i com a mínim deixar passar a tots els apressats del Baix Llobregat que havíem acumulat al carrer de la Verge dels Dolors!
”No cal que us digui que precisament al carrer de la Verge dels Dolors hi devien haver disset o divuit jardins d’infants o potser dues-centes iaies que, naturalment, es van posar d’acord a treure cotxets de criatura i a circular per la vorera que ocupava el meu cotxe. Per sort, sembla que la genealogia no interessa gaire a les iaies amb cotxets. Tampoc cal que us digui que mentre jo aguantava un focus tot emulant l’Estàtua de la Llibertat i el mecànic remenava el motor del meu cotxe, va arribar el propietari del gual, que sí que era genealogista però que suposo que ja devia estar acostumat a trobar-se’l envaït, vist que vivia davant del taller. Aquest és va entendre directament amb el mecànic mentre jo, amb el focus a la mà, només feia que pensar com m’ho faria l’endemà per enllestir el munt de gestions inajornables que requerien la utilització del cotxe.
Quan pel silenci d’en Salinas sembla clar que dóna per finalitzada la narració de l’anècdota, en Pujol li demana:
–I com va acabar la cosa?
–Bé: pel que es veu, el cotxe no tenia res d’important; l’endemà a primera hora ja el vaig poder utilitzar.
–Encara bo –diu en Mauri–: normalment els mecànics et tenen el cotxe avariat un munt de dies. Vas estar de sort.
–Sí, es veu que sí.
–Doncs si ja has acabat d’explicar desgràcies, Sali, m’agradaria fer-te una altra pregunta relativa al teu relat de ficció –diu en Galimany tot remarcant els dos darrers mots.
–Dispara –contesta en Salinas, amb un somrís forçat.
–Veuràs: si un es mira el teu relat a la llum d’allò clàssic de plantejament, nus i desenllaç, hi troba un plantejament prou intrigant com per aixecar una certa curiositat i un desenllaç més o menys sorprenent. Ara, el nus, si és que realment n’hi ha, és anàrquic, gairebé caòtic, hi ha un seguit de coses que poc o res tenen a veure amb el tema del relat. Per quina raó hi introdueixes tantes coses que no tenen cap relació amb la trama? Volies situar el relat en el temps? Perquè he vist que hi ha un seguit d’al·lusions a esdeveniments situats en moments concrets, com ara allò del Prestige, o una referència a un crim del Putxet, que m’imagino que és un fet real, i al mateix temps hi ha coses que no es veu a què treuen cap, com aquell suposat epigrama del rector de Vallfogona.
–Noi, Gali, hauràs de fer-te mirar aquests atacs de logorrea… Has dit que anaves a fer-me una pregunta i me n’has fet dues acompanyades d’un farcit d’opinions i altres preguntes implícites. Miraré de contestar-te per ordre.
”Dius que el relat és anàrquic i caòtic i que hi ha coses no relacionades amb la trama. Home, segons com t’ho miris: si el protagonista es troba en un estat de confusió, és normal que el relat sigui confús. A més, jo diria que sí que hi ha un fil conductor, el qual transcorre per sota d’aquestes coses que tu trobes deslligades del tema i que surt de nou a la llum quan el protagonista recorda el conte antic, record que serà el detonant del final.
”Que si volia situar el relat en un moment concret? No era pas la meva intenció. Senzillament, hi vaig anar afegint esdeveniments de l’època en què el vaig escriure per anar caricaturitzant en certa manera els enquimeraments del protagonista, la seva diguem-ne angoixa existencial.
”I abans que m’ho preguntis: vaig començar a escriure’l arran de la visita a Vilanova i la Geltrú per estudiar la seva celebració del Carnaval, com us he dit abans, de manera que les referències que n’hi ha són, em sembla, plenament justificables dins de l’esquema general del relat. Vaja, si tu no creus una altra cosa, Gali.
–Són maneres de veure-ho, Sali. I com que no vull que tornis a dir-me xerraire, em declaro oient en aquest debat literari.
–Hombre, no jodas! –exclama en Castro–. ¿Qué pasa, que quieres birlarnos la diversión?
–Toño, que tenim uns quants col·legues que també poden animar el debat –contesta en Galimany–. Vaja, això si el Sali s’hi presta, és clar.
–A debatre, xerrar o fins i tot raonar, jo sempre hi estic disposat, Gali; hauries de saber-ho, si és que no ho saps.
–Ui ui ui, que el Salinas s’ha picat… –fa en Rafa–. Ara, no tant com jo quan he sentit allò que els de CiU són els nans de la Blancaneu… –Mira cap a en Salinas i continua–: És broma, Salinas… –I després d’una pausa breu, tot mirant cap a en Vidal–: A més a més, això no pica tant com allò del Gran Cabró i la gent del PP, oi, Vidal?
–Mira que arribes a tenir mala llet, Rafa –diu aquest–. T’agrada burxar la ferida, oi? No n’hi havia prou amb la desgraciada al·lusió del relat, que tu has de remarcar-la…
–Va, tranquil, Vidal, no et queixis –li demana en Mauri–, que en el relat hi reben tots, perquè estic segur que les Tres Bessones del conte són la gent del PSC, d’Esquerra i d’Iniciativa… Vinga, una mica de sentit de l’humor, que tots ens coneixem de fa molts anys. I ara que dic això –continua sense deixar que en Vidal i en Rafa iniciïn una discussió–, sabeu que avui fa cinquanta anys que els russos van engegar el primer Sputnik?
–Cinquanta anys? –fa en Pi–. Ostres, ara sí que veig que em faig vell! Si això dels Sputnik és de la prehistòria, ja!
–Ja veus, Pi –diu en Mauri–. Jo estava a Tractaments Tèrmics, llavors. Em recordo perfectament perquè vaig fer una felicitació de Nadal que a hores d’ara em sembla lamentable.
–Felicitació de Nadal? –demana en Vidal.
–Sí, home, que no te’n recordes, que els aprenents fèiem uns cartells a manera de felicitació de Nadal, com si fòssim el sereno, el vigilant o l’escombriaire, per tal d’obtenir alguna propineta dels operaris a tall d’aguinaldo?
–No, no me’n recordava. Deu ser perquè jo no vaig fer-ne mai cap.
–Però els qui sabíem dibuixar les fèiem en nom de tots els aprenents de la secció…
–Sí, segurament; però no me’n recordo. I com dius que era aquesta felicitació? I quina relació tenia amb això de l’Sputnik?
–Mira: segons diu el diari, aquest primer satèl·lit artificial era una esfera d’alumini de 58 centímetres de diàmetre i duia quatre antenes que feien de 2,4 a 2,9 metres de llargària. Diu que aquestes antenes semblaven uns bigotis llargs. Jo em recordo perfectament de l’aspecte d’aquest satèl·lit, perquè en la felicitació el vaig dibuixar. I ho vaig fer perquè els russos van impressionar tothom amb aquest èxit; a més, si no recordo malament, cosa d’un mes després van posar en òrbita un altre que duia dins una gosseta anomenada Laika. Tothom en parlava, dels Sputnik, de manera que em va semblar oportú fer-ne el motiu central de la felicitació.
–I què tenia de lamentable, això? –demana en Galimany.
–Veuràs, Gali: el satèl·lit, com possiblement deus recordar, emetia uns senyals de ràdio, uns bip bip programats per transmetre dades…
–Sí, jo això ho recordo –diu en Pi.
–Doncs jo vaig fer el dibuix de l’Sputnik d’acord amb les imatges que havien publicat els diaris i hi vaig posar uns rètols, entre ells un que assenyalava dues antenes i deia “Antenas para hacer pi pi” i un altre que deia “Antenas para hacer ca ca”.
–Sí, noi, força lamentable, l’acudit –diu en Salinas.
–Ah, quins temps… –diu en Pujol amb to d’enyorament–. No li facis cas, al Salinas, Mauri: segur que hi van haver molts que el van trobar enginyós, el teu acudit. Una altra cosa és que alguns hi hàgim posat seny i bon gust, amb els anys; però llavors érem joves, immadurs, inexperts i agosarats, i fèiem el que diuen que toca fer. Així són les coses i no paga la pena donar-hi voltes…
Al menjador s’instal·la un remoreig de comentaris diversos més o menys relacionats amb el pas del temps i amb les experiències viscudes a l’Elizalde que en Salinas no talla. De tant en tant mira cap a en Galimany i hi veu un aire d’ironia en l’expressió del seu rostre que li fa desviar la mirada. Passats uns minuts, demana que li facin atenció i diu:
–Excompanys de fatigues i companys de jubilació, estic segur que la setmana vinent ens ho passarem d’allò més bé perquè el conte serà d’en Galimany, i tots sabem com de bé ho ha fet tot sempre. M’hauria agradat trobar un restaurant prou bo al que va ser estrictament el nucli del seu barri, però no n’hi han, de manera que m’he decidit per un que té una solera més que considerable, ja que segons diuen ells va ser inaugurat el 1836. Em refereixo al Restaurant 7 Portes; confio que hi estigui a l’alçada. Ens hi trobarem, com sempre, a les dues.

 

Petita (pre)història d’en Salinas

 

Quan els comensals surten de Ca l’Isidre i mentre s’acomiaden tot formant diversos grups, en Galimany li diu a en Caamaño que l’esperi, que vol parlar un moment amb ell. Després, juntament amb en Mauri, en Pujol i en Rafa, el convida a arribar-se a la molt propera esglèsia de Sant Pau del Camp, a uns cinquanta metres del restaurant.
–Sabíeu que aquesta església és la més antiga de Barcelona? Quan la van aixecar estava a l’exterior de la muralla de la Rambla, al camp, i d’aquí li ve el nom –explica en Mauri en arribar-hi–. És romànica, del segle…
–Estic segur que pots dissertar una bona estona d’esglésies i de religió –l’interromp en Galimany–; però si no et sap greu, tinc moltes ganes de demanar-li una cosa al Manyo.
–Com vulguis, home; però em sembla que cap coneixement és sobrer –diu en Mauri.
–Dispensa’m, és que avui en Salinas m’ha acabat els quartos: estic segur que això que ens ha llegit no ho ha escrit ell.
–En què et bases per fer aquesta acusació, noi? –demana en Rafa.
–L’he fet caure en un parany. L’abundor de referències literàries i cinematogràfiques m’ha semblat molt sospitosa, perquè pel que jo recordo, no tenia cap tirada a anar al cine i no és que fos un expert en literatura i menys sud-americana. Així és que li he parat una trampa i li he dit que “El jardín de senderos que se bifurcan” és de l’Ernesto Sábato, quan qualsevol que hagi llegit una mica de literatura hispanoamericana sap que és…
–De Jorge Luis Borges! –exclama en Pujol–. Òndia, abans no me n’he adonat, d’això!
–I en Salinas ha caigut de quatre grapes en el parany! –diu en Galimany amb èmfasi–. I a tu, Manyo, ¿no t’ha estranyat que no t’hagi explicat per què el protagonista del conte es diu com el teu amic de Vilanova, aquest Jordi Perera?
–Tens raó, no m’ho ha dit –fa en Caamaño amb to d’adonar-se en aquest moment.
–Això també m’ha fet sospitar, i necessito que em facis un favor, si no et sap greu i no et representa un problema: que li expliquis això d’aquest conte a en Perera, a veure que et diu.
–Home, posats a sospitar –diu en Mauri–, ¿vosaltres us heu cregut totes aquelles històries de cotxes i restaurants?
–Mira, les de cotxes, encara rai; ara, les dels restaurants semblaven de sèrie televisiva –diu en Pujol.
–I suposat que fossin anècdotes verídiques, tanta acumulació em resulta inversemblant –rebla en Galimany–, de manera que si són fets reals, aquest tio ens aixeca la camisa i ens ha donat garça per perdiu; vull dir que deu haver sentit o llegit aquestes historietes en algun lloc i se les ha apropiades. I encara afegiré una cosa: no és la primera vegada que ho fa.
–I això? –demana en Mauri.
–Té un bon historial, el nostre generós amfitrió –contesta en Galimany tot remarcant irònicament el mot generós–. Només us diré que ja quan estava a la redacció del Sirio en va fer alguna. Bé, d’entrada, i per tal d’aconseguir el que ell es pensava que era una mina, un lloc a la revista, va escriure un resum d’una xerrada del Zapatero, aquell profe de la Falange, i el va dur al Sirio. Ho va aconseguir: el Zapatero va trobar molt bé el resum, va convèncer al senyor Gallego i el nostre Salinas va ingressar a la redacció, tot i que no sabia dibuixar. Recordo que el Martín, davant meu, li va dir que aquell article era una vulgar raspallada; ell, en comptes d’enfadar-se, li va contestar que amb aquell escrit havia aconseguit el que volia, o sigui, entrar a la redacció, i això era el que comptava.
”Un cop al Sirio, li va passar que li faltava imaginació per a escriure, no trobava temes, i va optar per demanar a un company el nom del qual no us el diré que li fes de negre a bocata l’article, cosa que va acceptar perquè passava gana, gana de la de debò. Aquest company m’ho va explicar uns quants anys després, en la primera trobada que vam tenir al Salamanca.
”Tampoc no s’hi podia confiar, en el Sali, perquè era un espieta; molt hàbil, això sí, com va demostrar a la Labor. Ningú va poder provar-ho mai, però la seva carrera d’agent secret va començar a la fàbrica, i algú el nom del qual no recordo em va dir que estava segur que en aquell incident de l’acomiadament d’un tio de Tornillería ell havia estat el chivato.
–Quin incident? –demana en Pujol.
–No el recordo bé, em sembla que el van acusar de distribuir pornografia entre els aprenents.
–No em sona gens, això –diu en Mauri–. Vosaltres en sabíeu res?
Tots neguen amb el cap.
–Hi vau coincidir, a la Labor? –demana en Caamaño.
–Sí, per culpa meva, precisament.
–Què vols dir?
–Que va entrar-hi per mi. M’explicaré: Abans que en Barral es fes càrrec de la direcció d’Edicions, totes les feines de secretaria d’aquest departament havien estat agrupades… No, espereu; tornaré a començar, que estic anant massa de pressa. Veureu: quan vaig entrar a la Labor, si mal no recordo cada secció del departament d’Edicions disposava d’una auxiliar administrativa que feia les funcions de secretària: passava a màquina les cartes que els redactors li dictaven, arxivava la paperassa, etc. En una de les reorganitzacions que va ordenar en Trias, van decidir d’agrupar aquestes noies en una sola secció que havia de centralitzar totes les feines administratives del departament, amb la idea de racionalitzar el treball i distribuir-lo millor, i sembla que així van estalviar-se personal i algun altre problema que no ve al cas detallar. Van decidir que aquesta Secretaria d’Edicions tingués un cap i m’hi van destinar.
”El cas és que en l’època que jo exercia aquest càrrec, un dia em va venir a veure en Salinas. Jo no l’havia tornat a veure des que vaig plegar de la fàbrica, feia potser deu anys. No recordo el que em va explicar ni com va saber que jo treballava a la Labor. El cas és que buscava feina. Entre les meves funcions, hi havia la de fer una primera entrevista als candidats a col·laborar amb Edicions, de manera que tenia la possibilitat de recomanar-lo i ho vaig fer. Estàvem engegant una col·lecció de temes econòmics, i encara que aquell Hernández Puértolas que us vaig esmentar n’era el responsable, li van fer un lloc al seu costat perquè l’ajudés. En Salinas va estar molt content perquè, segons que em va dir, els temes d’aquella col·lecció el podien ajudar en els estudis d’antropologia que segons ell estava fent per lliure i a estones.
”Nois, el seu treball semblava eficient, fins al punt que va arribar a prendre part en algunes de les reunions que es feien per discutir línies editorials i altres assumptes de nivell directiu mitjà. Solia ser discret i parlar poc, però quan ho feia guanyava punts i consideració, tot i que no més diners. De manera que quan Barral va incorporar-se a la Labor i em van fer pigall seu, vaig demanar que el posessin en el meu lloc de la Secretaria d’Edicions amb l’increment salarial corresponent. Quan li van confirmar tant una cosa com l’altra, em va jurar que mai no oblidaria el que havia fet en favor seu.
”Ja us vaig explicar que en Carles Barral i en Francisco Gracia van coincidir en aquella editorial, el primer com a director d’Edicions i director adjunt i el segon com a director general, i que la cosa va anar malament fins al punt de l’enfrontament que ja us vaig comentar. En Martínez de Sousa, aquell lexicògraf de qui us vaig parlar, explica en unes memòries que entre en Gracia i en Barral es va produir un malentès a causa d’una entrevista a aquest darrer, a La Vanguardia, en què es deia que era el director general de la Labor, cosa evidentment inexacta que en Martínez es pensa que va molestar en Gracia. En qualsevol cas, si això va ser així, només era un motiu més de fricció entre l’un i l’altre; ja us vaig explicar les raons de la malvolença d’en Gracia cap a en Barral segons es pensava aquest.
”Ara, curiosament –i això m’ho va explicar un dels amics que vaig deixar en aquella casa–, a l’editorial va arribar a córrer la brama que en Salinas estava fent, fins i tot quan jo encara hi treballava, d’espieta d’en Gracia. És cert que al llarg dels últims mesos de la meva estada a Labor vaig notar que aquest el rebia més a ell que no a mi… Bé, de fet en Gracia va anar tancant-se cada vegada més al seu despatx i semblava desconfiar de tot déu; generalment ajornava les decisions, els expedients d’edició s’acumulaven i pel que es veu anava preparant el seu projecte d’edició espanyola del Scientific American. Com que en Salinas va arribar a col·laborar en aquesta revista un cop va aparèixer en espanyol i crec que hi va dur una secció fixa, no sembla erroni pensar que ja en aquells dies s’estava guanyant la confiança d’en Gracia. Ell sabrà el que va fer per a aconseguir-ho, però em van dir que el dia que va aparèixer a La Vanguardia l’entrevista amb en Barral se’l va veure sortir del despatx d’en Gracia amb un exemplar del diari.
–Noi, ens estàs pintant un Salinas que sembla el dolent de la pel·li –fa en Rafa.
–I com d’alguns dels dolents cinematogràfics o de l’escena, no hauries dit mai d’ell que fos tan tortuosament hàbil per a aconseguir els seus propòsits. Més d’una vegada m’he penedit d’haver-lo ajudat a entrar a la Labor, i us ben asseguro que si les coses es poguessin tornar a fer, en Salinas no hi entraria de cap de les maneres.
–I això? –demana en Pujol.
–Perquè no és aigua neta, perquè si bé es veritat que no vaig adonar-me del seu caràcter de portafarcells, el que sí que vaig poder advertir va ser la seva facilitat per apropiar-se o atribuir-se la feina d’altres. Quan en Gracia aprovava l’expedient de publicació d’un llibre, me’l passava per tal que iniciés el procés. En l’expedient es recollien els informes i les recomanacions de les persones que hi havien intervingut. En un dels expedients que es van aprovar quan jo ja era a punt de plegar, hi vaig trobar un informe les línies generals del qual les havia preparat jo, però que estava signat per en Salinas. Jo havia decidit no acabar-lo i l’havia llençat a la paperera, de manera que és fàcil arribar a la conclusió que ell l’havia rescatat i aprofitat. Li ho vaig dir, i m’ho va negar, em va jurar que jo li havia donat l’informe i li havia dit que el completés i l’adjuntés a l’expedient. Tant i tant va porfidiejar que al final em va fer dubtar de la meva memòria i vaig donar per bona la seva versió. Si no fos perquè, quan jo ja havia plegat, alguns amics que havia deixat a la casa em van explicar unes quantes històries no precisament favorables al capteniment d’en Salinas, mai no m’hauria adonat del tipus de persona que és, de la seva capacitat de manipulació.
–Noi, em deixes de pasta de moniato –fa en Rafa.
–Jo no m’ho hauria pensat mai –diu en Pujol.
–Ni jo –corrobora en Caamaño.
–Doncs, ja ho veieu –diu en Galimany–: sempre ha estat molt hàbil per aparèixer com un tio collonut: generós, fidel, altruïsta i modest. Tot un artista, vaja.

 

En Salinas camina juntament amb en Pi i en Castro pel Paral·lel cap a la plaça d’Espanya, i en Pi li diu:
–Des que vam començar aquesta ronda de trobades, hi ha una cosa que em crida l’atenció: el teu nivell de català, tant l’oral com l’escrit. Ho dic perquè no recordo que parlessis mai en la nostra llengua, a l’EAE.
–És que a l’EAE poca gent la utilitzava, si no recordo malament; de fet, vaig començar a atrevir-me a parlar-la habitualment quan ens van fer operaris. Veuràs: jo vaig néixer gairebé a l’any exacte de la finalització de la guerra civil. El meu pare l’havia fet al bàndol republicà, havia passat a França en la retirada final, havia romàs un temps al camp de concentració d’Argelès i va poder tornar a Barcelona relativament aviat, on va retrobar la meva mare, amb qui s’havia casat durant la guerra. Quan van saber que jo estava de camí, els meus pares van decidir de tornar a casar-se civilment, ja que el seu matrimoni anterior havia estat declarat nul per les autoritats franquistes perquè havia estat administrat per les republicanes durant la contesa. I poc abans del meu naixement, també van decidir casar-se per l’Església, per tal d’evitar-se i evitar-me problemes, que en aquella època no eren menors. Recordeu que quinze anys després d’acabada la guerra, per poder ingresar a l’EAE calia aportar la fe de baptisme.
”El meus pares també es van plantejar en quina llengua s’adreçarien a mi. Ells parlaven català a casa; tot i que no eren catalans de naixença, havien vingut a Catalunya de petits i s’havien conegut i enamorat parlant català, de manera que la seva llengua afectiva era aquesta. Però a la mateixa escala en què vivien ells també vivia una part de la família del meu pare –els meus avis, dues tietes i dues besties, d’origen aragonès i basc– que enraonaven castellà; a més, i això era el més determinant, a l’escola el català era prohibit i, per tant, jo rebria tot l’ensenyament escolar en castellà. Els meus pares, doncs, pensaven que jo podria tenir dificultats d’aprenentatge i, per tal que no parlés el català “com un municipal”, segons els vaig sentir dir més d’una vegada, van decidir d’adreçar-se’m en castellà. Això va comportar una situació certament “peculiar”, per qualificar-la d’alguna manera: els meus pares sempre van parlar entre ells en català i sempre van parlar en castellà amb mi i els meus germans. De fet, la llengua dominant i habitual de la meva família, tant de la part del pare com de la part de la mare, era el castellà, amb alguna excepció.
”Si Catalunya fos un país normal, vull dir, si la llengua d’aquest país no hagués estat perseguida, principalment després de dues derrotes militars, la de 1714 i la de 1939; si els vencedors no haguessin intentat anorrear-la, la meva llengua familiar i social hauria estat el català. Però les circumstàncies històriques em van dur a ser educat en una llengua imposada per la força en aquest territori.
”I un bon dia, vaig adonar-me d’una cosa que Raimon explica en una de les seves cançons: “Res no vares aprendre a escola: ni el nom dels arbres del teu paisatge ni el nom de les flors que veies ni el nom dels ocells del teu món ni la teva pròpia llengua”. Baixava del Museu d’Art de Catalunya de Montjuïc per uns camins gairebé ferèstecs en aquella època, quan em vaig adonar que no sabia el nom català de cap dels arbres i les plantes que em voltaven, em vaig adonar que com a català era analfabet pel que feia als arbres, les flors, els ocells… No m’havien ensenyat la que hauria d’haver estat la meva llengua, “res no vaig aprendre a escola” en català. Tot i que feia algun temps que havia començat a utilitzar molt ocasionalment aquesta llengua, cap a l’acabament de l’aprenentatge a la fàbrica vaig proposar-me d’utilitzar-lo més i vaig decidir que com a mínim la meva expressió literària seria en català.
–L’expressió literària? –demana en Pi–. No ho entenc, no recordo tampoc que en aquell temps manifestessis cap mena de vocació per les lletres.
–Sí, home, Pi; no te’n recordes, que vaig estar a la redacció del Sirio?
–Es verdad, Pi; el Sali estaba en el Sirio y yo diría que publicaba artículos –fa en Castro.
–Sí, algunos publiqué, Antoñito, pero no muchos. La verdad és que mi tendencia al mundo de las letras era entonces embrionaria y por fuerza de expresión castellana, tanto por formación como por imposición oficial. Por eso he dicho que la decisión de escribir en catalán me sobrevino como si fuese causada por una iluminación sobrenatural, por una conciència de ignorancia casi culpable. A partir de entonces empecé a leer literatura catalana y a practicar la escritura en esta lengua (en la intimidad, diría uno que todos sabemos quien es). Bueno, la verdad es que leía tanto en catalán como en castellano, de modo y manera que se puede decir que me fui transformando en un hombre de letras. Una especie de memoria fotográfica me permitió transformarme en un buen ortógrafo, no tanto teórico como práctico, y a adquirir un buen estilo literario por pura acumulación de lecturas.
–I pel que es veu no t’ha anat malament; tinc entès que has treballat en això dels llibres –comenta en Pi.
–Vaig provar diversos camins que no em van dur enlloc fins que en Galimany em va ajudar a entrar a l’Editorial Labor quan ja començava a estar desesperat. Mai no li ho agrairé prou; la veritat és que estava molt fotut econòmicament i anímicament i com aquell que diu em va salvar la vida. A la Labor vaig conèixer gent molt interessant i vaig aprendre força secrets del món de l’edició, cosa que em va servir uns anys després, a començaments dels anys vuitanta, per entrar a treballar a Barcanova, una editorial de l’àrea del llibre de text. Per cert, hi vaig retrobar un escriptor xilè que havia conegut a la Labor, Mauricio Wacquez, que hi dirigia una mena d’editorial en certa manera encabida en Barcanova, Ediciones Versal. De fet, Barcanova, durant el temps que jo hi vaig treballar, pertanyia al grup Anaya, una mena de conglomerat nascut a partir de la fundació, a Salamanca, per Germán Sánchez Rupérez, d’Ediciones Anaya. Ah, per cert, una de les col·leccions de Barcanova, “Temas Universitarios” es deia, la dirigia Higini Clotas, l’actual vicepresident primer del Parlament de Catalunya. Jo el vaig conèixer a la Labor, juntament amb el seus germans Salvador i Pere, però a Barcanova no el vaig arribar a veure mai.
”A en Mauricio Wacquez si que el vaig tractar de nou a Barcanova, perquè fins i tot li vaig fer alguns treballs de correcció abans que pels mals resultats econòmics la direcció del Grup Anaya decidís de tancar Versal. En Wacquez va quedar molt escaldat, no va anar-se’n precisament content, i no sé com li van rutllar les coses, només sé que se’n va anar a viure a Calaceit i hi va morir fa uns anys. Crec que a Calaceit també hi vivia un amic seu, escriptor com ell segons que em van dir.
–Pero a ti las cosas te fueron bien, no?
–Bueno, qué quieres que te diga: tenía que echar muchas horas extra. Pero poco a poco mi situación fue mejorando y llegaron a confiarme algunas responsabilidades de mando intermedio acompañadas, claro está, de mejoras económicas. De todas maneras, mi situación familiar y las dificultades propias del trabajo, muy estresantes, empezaron a quebrantarme la salud y me vi obligado a dejar la editorial. Más tarde conseguí el divorcio, mi salud mejoró, el trabajo de representación que había acometido no me fue mal y me permitía llegar a final de mes sin demasiados apuros hasta que, coincidiendo con la jubilación, la Euromillones me concedió una pensión como Dios manda.
–¡Jodo, tío, quien pudiera llorar con tus ojos!
–Va, Toño, que por lo que me han dicho, tú tampoco puedes quejarte.
–No comparis, Sali, no comparis: l’Antoñito no viu malament, però…
–No has sentit mai allò del beatus ille, Pi? A vegades és millor la vida modesta i sense pretensions retirada del món que no la fortuna econòmica.
–Vale, tío, ahora dime que te cambiarías por mí, y yo voy y me lo creo.
–Si tú supieras, Toño…
En això han arribat a la plaça d’Espanya i s’acomiaden. En Pi i en Castro baixen al metro i en Salinas agafa un taxi.

Conte contat, no és acabat – 7

Setena trobada (11 d’octubre de 2007)

 

Habitualment, la vintena d’exalumnes de l’EAE van trobant-se a la porta del restaurant i no solen entrar-hi fins que n’han arribat la major part. Però aquesta vegada plou i tal com han anat arribant al Restaurant 7 Portes han accedit directament a la sala reservada per en Salinas, qui previsorament hi ha anat una hora abans de la concertada i ha pactat amb el cap de sala la disposició de les taules. Com si fos un casament, en Salinas ha fet una llista numerada amb els noms dels comensals i els ha distribuït en cinc taules, de manera que el cap de sala ha pogut demanar-los tal com arribaven quines especialitats de la carta els venien de gust. Mentre acabaven de fer-hi cap tots els convidats i esperaven que se servís el dinar, han trobat a la seva disposició un aperitiu repartit per les taules; la beguda els ha estat servida per un cambrer situat en una taula a banda. Aquesta providència ha facilitat que es formessin diversos grupets i en un d’ells en Rafa i en Vidal discuteixen.
–Suposo que no em negaràs, Vidal, que ahir en Rajoy va voler fer una mena de discurs institucional, amb aquella posada en escena com la dels missatges de Nadal del rei.
–No veig on és el problema, Rafa. En uns moments en què Espanya es troba en un destret històric gravíssim, amb un Ibarretxe que planteja un pols a l’Estat de dret i a la Constitució, amb uns atacs claríssims a la Corona i a la bandera nacional, cal que hi hagi qui faci la defensa d’allò que ens uneix i que garanteix la unitat, la governabilitat i l’estabilitat social del país. Com que en Zetapé és incapaç de defensar la nació, com que sembla que li faci vergonya ser espanyol i s’agenolla davant dels terroristes i dels qui volen trencar Espanya, ha de ser en Rajoy qui encoratgi els espanyols a demostrar que estimen la nació i la seva bandera comuna i que això no els fa cap vergonya, que és un motiu d’orgull ser espanyols.
–Molt bé, molt bé, Vidal! –exclama irònicament en Rafa–. Noi, no es pot negar que coneixes les consignes del teu partit.
–Ni consignes ni partit ni res, Rafa, el que passa és que m’informo i que hi penso, i qualsevol persona que no tingui pa a l’ull hi veurà el mateix que hi veig jo.
–Home, Vidal –hi intervé en Galimany–. Jo no gosaria dir que repeteixes consignes, però entre el que tu dius i el que va dir en Rajoy, pel que he vist a La Vanguardia, hi ha una semblança notable. Espera un moment –demana mentre se’n va cap al penja-robes i treu un exemplar del diari d’una bosa; l’obre, busca una pàgina i diu–: Mira, al final de la notícia, distribuïda per l’agència EFE, diu: “La iniciativa del mensaje de Rajoy y de la difusión del vídeo correspondiente forma parte de la campaña «Somos España», que presentó el PP el pasado 1 de octubre con el fin de defender la nación ante la que considera «gravísima encrucijada histórica» en la que se encuentra debido al «órdago independentista» del lehendakari, Juan José Ibarretxe, y a los actos contra la Corona y la bandera”.
”Noi, és possible que no segueixis consignes; però el que has dit sembla seguir fil per randa, en versió catalana, és clar, aquest paràgraf d’EFE que acabo de llegir. Per cert, la festa de demà l’anomeneu Fiesta Nacional, nom que no deixa de tenir un regust estrany, per cert, en boca dels qui contínuament blasmeu els nacionalismes…
–I que a mi –l’interromp en Rafa– em fa pensar en els toros, noi.
–No li veig la gràcia a la teva gracieta, Rafa –salta en Vidal–; no em sembla que els sentiments de la majoria dels espanyols siguin per enriure-se’n.
–Home, que apel·lis als sentiments nacionals tu, que negues la validesa del sentiment nacional dels catalans, no deixa de tenir la seva gràcia –respon en Rafa.
–Però Rafa –diu un altre integrant del grupet–, jo de sempre he estat votant de Convergència i això no em representa cap obstacle per sentir-me també espanyol i considerar la bandera espanyola també com la meva bandera, i acceptar la Constitució i per tant la Corona com a elements integradors; Espanya és una nació de nacions, no?
–Mira, González –contesta en Rafa–, si això de nació de nacions s’ho creguessin ni que fos mínimament la gent del PSOE i especialment la del PP, a hores d’ara Espanya seria una confederació, no un estat unitari i uniformador. I he dit especialment el PP per tot el que el senyor Rajoy va manifestar ahir.
–Que EFE recull així –diu en Galimany, i llegeix–: “El líder del PP, Mariano Rajoy, ha hecho público un mensaje con motivo de la celebración, el próximo viernes, de la Fiesta Nacional, en el que pide a los ciudadanos que, ese día, «manifiesten con franqueza» su orgullo de ser españoles y hagan algún gesto «que muestre lo que guardan en su corazón»”.
–Veus, Vidal?: amb franqueza; en Rajoy no pot oblidar-se del seu connacional –diu en Rafa tot remarcant les síl·labes “naci” del mot connacional.
–Quina gràcia, que n’ets, de simpàtic! –contesta en Vidal estrafent la veu del personatge Jordi Pujol del Polònia.
–La veritat, Rafa –torna a intervenir en Galimany–, és que els teus acudits no són precisament brillants, avui. Deixeu-me acabar de llegir la crònica d’EFE: “En el mensaje, difundido por el Partido Popular, Rajoy expresa su deseo de que este año, «por razones que todo el mundo conoce», los españoles celebren de forma especial el 12 de octubre. Añade que España es una nación, desea que los españoles dejen constancia de que se alegran de serlo, y recuerda que, ese día, se va a «honrar y exhibir» la bandera, el símbolo que, junto a la Corona, cree que mejor representa a España en el mundo. «La bandera que aprobamos en 1978, la que exhiben nuestros deportistas con orgullo, la que cubre el féretro de nuestros soldados, la que saludan con respeto todos los jefes de Estado que nos visitan, el símbolo de España, el símbolo de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles, la bandera de todos, porque en ella estamos todos representados», añade. Rajoy se confiesa orgulloso de ser español, seguro de que también lo están el resto de españoles y, por ello, pide a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, lo manifiesten «con franqueza» el 12 de octubre. Además, solicita que, el viernes, los españoles hagan «algún gesto que muestre lo que guardan en su corazón», ya sea en casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. «Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sentimos por España, y que sabemos proclamarlo sin aspavientos, pero con orgullo y la cabeza bien alta», añade Rajoy, quien concluye su mensaje deseando «un feliz día de la nación española»”.
–Hi noteu el to, l’aire? –demana en Rafa–. Sin aspavientos, diu… Com si el discurs sencer no fos un aspaviento… A més, si a les paraules hi afegiu la posada en escena, s’hi fa evident aquesta mena de mania dels dirigentíssims del PP de suplantar el rei, com va fer el seu inspirador, l’inspirador d’en Rajoy, vull dir. Aquest home encara no està en condicions de casar una filla a l’Escorial o de ningunear al monarca, com alguns mitjans de comunicació deien de l’Aznar, però en aquest discurs ja ha adoptat un aire de cap de l’Estat.
–És que si ningú dels que tenen l’obligació de defensar la Constitució, els símbols i els valors nacionals no ho fa, bé cal que qui creu en tot això ho faci, no? –argumenta en Vidal.
–Ui, vigila, Vidal, que estàs caient en el delicte de lesa majestad, que es deia abans –fa en Galimany–. Si m’ho permets, et diré que al meu parer darrerament els polítics mediàtics han passat de representar una comèdia a protagonitzar un esperpento, i compte que per culpa seva no acabem ficats en una tragèdia, donada aquesta tendència al tremendisme per part del nucli dur del PP.
–Però a mi em sembla que a en Rajoy no li falta un punt de raó –diu en González–: els bascos estan posant en perill la convivència a Espanya, especialment per aquesta cosa del referèndum que vol convocar l’Ibarretxe i que dóna excuses a l’ETA per continuar amb els seus atemptats…
–No hi estic d’acord, en això que acabes de dir, González –l’interromp en Velarde–. A l’ETA no li cal cap coartada per justificar els seus actes criminals: ells van a la seva i se’ls en refot el que facin o diguin els nacionalistes bascos com ara el PNB. Al meu entendre, el PP vol fer creure als espanyols que tot se’n va en orri i que tot es trenca, i ho fan per allò de en río revuelto ganancia de pescadores, home.
–Tens raó –fa en Galimany–, aquests saben molt bé que la por és el ciment que uneix els maons de l’edifici de la tirania, i tot i que no poden reinstaurar la dictadura franquista, miren de crear una atmosfera de temor i rancúnia absolutament pasional, del tot irracional, per arribar al poder i dominar encara més el cotarro, per remenar les cireres dit en bon català, i que consti que no faig cap referència al líder actual de l’anomenat Partit Popular de Catalunya. Com que Espanya no té a hores d’ara cap enemic exterior capaç d’activar els arravataments patriòtics, estan creant o magnificant uns enemics interiors que els permetin atiar l’odi cap a ells i així poder fer proclames mostolianes: ¡Españoles! ¡La patria está en peligro! ¡Acudid a salvarla!
–Jo no sé per què perdo el temps parlant amb vosaltres –diu en Vidal–, és com picar ferro fred. Ja té raó el Paco Marhuenda, ja, quan diu que els nacionalistes i els progres només hi veieu d’un ull. Us afarteu de criminalitzar el Partit Popular i d’atribuir-li la causa de totes les desgràcies que han passat i passen al món; per a vosaltres tots els militants del PP i especialment els seus dirigents són uns cínics franquistes, feixistes, corruptes, lladres, explotadors i aprofitats… Au, home, obriu els ulls… Esteu tan carregats de prejudicis i d’afany de revenja que no copseu la realitat: des que hi manen els socialistes Espanya s’està desnaturalitzant, els separatistes s’estan apoderant de la iniciativa política, els terroristes són subvencionats i el país s’està omplint d’immigrants il·legals; la criminalitat augmenta, la família se’n va a fer punyetes, la moral pública fa aigües, l’escola ha perdut el rumb, l’economia se’n va al carall…
–Ostres, tu, l’apocalipsi! –exclama en Galimany–. Nois, tan bon punt marxem del restaurant, me n’aniré a buscar algun constructor que em faci un refugi antiatòmic.
I en havent dit això, deixa aquest grup i es dirigeix cap a un altre.

 

Mentre en el grup d’en Vidal discuteixen de política, en Mauri, en Salinas i en Caamaño parlen de la situació laboral de la planta de Mercedes-Benz a Sant Andreu.
–Vau veure la manifestació de la gent de la Mercedes, divendres passat? –demana en Salinas.
–Sí, noi –contesta en Mauri–. Sap greu, oi? Com cauen les empreses… Qui de nosaltres hauria pensat fa cinquanta anys, quan ens vam traslladar a Sant Andreu, que aquella factoria pot acabar transformada en blocs de pisos o en un centre comercial com La Maquinista, oi?
–Home, Mauri, potser caldria que recordessis que quan nosaltres encara jugàvem a futbol en el camp de la fàbrica ja hi havia intents de vendre-la. Jo recordo que hi van anar gent de la Rolls-Royce a veure-la per si els interessava de comprar-la; la venda a la Mercedes va ser posterior, sembla que perquè no els va interessar als anglesos.
–Però una cosa no treu l’altra, el canvi d’activitat i de propietat es va fer precisament per garantir-hi la continuïtat de la feina.
–El cas és que això s’acaba –diu en Salinas–. La direcció ja ha anunciat als més de quatre-cents treballadors que tanca la planta i que externalitza una part de la producció. El que quedava de l’Elizalde, kaput.
–Però em sembla que la direcció de la Mercedes ha proposat als treballadors una mena de tracte per tal de no deixar-los al carrer –diu en Caamaño.
–Sí, sembla que ha arribat a un tracte amb la Daimler per muntar una planta d’estampacions a Esparreguera i col·locar-n’hi uns dos-cents cinquanta –confirma en Salinas–. Per a la resta diuen que busquen unes altres solucions: el trasllat a la planta de Mercedes-Benz a Vitoria, incorporar-se a les empreses on externalitzaran una part de la producció actual de la fàbrica de Sant Andreu i jubilacions anticipades.
–Ui, això de les jubilacions anticipades pot ser un parany –fa en Mauri–. Si no vigilen, poden resultar cardats.
–Sí, d’una manera o una altra tots poden sortir cardats –diu en Caamaño–. Imagina’t el que significa que d’anar a treballar a Sant Andreu hagis d’anar a Esparreguera… I els que hi acceptin traslladar-se a Vitoria… Cony, que no és canviar de cantonada, això. Hi haurà merder, segur.
–Bé, és el que passa amb les grans empreses: quan no ho veuen clar, fan mans i mànigues per no perdre pistonada –diu en Salinas–. Després de veure la manifestació a la tele, em vaig entretenir a buscar més informació als diaris, i pel que es pot intuir l’empresa deu considerar que la estructura actual no és competitiva, de manera que vol modificar el sistema de producció. De fet, ja havien anat reduint la fabricació de motors i caixes de canvis per centrar-se en la producció dels bastidors i altres peces de la Vito i del Viano, que s’acoblen a Vitoria. Aquesta és la producció que volen traslladar a la planta nova d’Esparreguera, la que està construint l’empresa que han muntat amb Daimler, de la qual, per cert, Mercedes és l’accionista majoritària, amb el 51 %. Els capitostos diuen, basant-se en això, que no tanquen, sinó que traslladen la producció.
–I els sindicats què diuen? –demana en Caamaño.
–Els sindicats no ho veuen gens clar, perquè segons sembla l’estiu passat van signar el conveni col·lectiu per als propers quatre anys, de manera que es podria dir que l’empresa ha trencat el compromís de futur que la signatura representava. De fet, segons els sindicats, el pla industrial de la planta està basat en un producte i un model que tenen vida fins al 2014, i per això consideraven que la producció estava assegurada com a mínim set anys més. De manera que els ha pujat la mosca al nas i es pensen que la decisió de l’empresa no respon a raons industrials sinó a una operació d’especulació urbanística. Ho veuen com una operació similar a la de La Maquinista.
–I no els deu faltar raó –diu en Mauri–. La venda dels terrenys de Sant Andreu seria un bon pelotazo.
–Sí, els generaria unes plusvàlues d’allò tan llamineres –assenteix en Caamaño.
–Bé, fet i fet –diu en Salines amb un to de resignació–, això representa la fi definitiva de la història de l’Elizalde: sic transit gloria mundi.
–A què treu cap aquesta llatinada? –demana en Galimany mentre s’incorpora al grup.
–Parlàvem del final de l’Elizalde –contesta en Mauri.
–Ah, una llàstima, realment; però tot passa avall, és llei de vida.
–Home, l’empresa del Vaticà dura i dura i no sembla pas que se li albiri el final –fa en Mauri.
–També passarà avall, noi, també –contesta en Galimany.
–¿Qué, a quién estáis criticando? –demana en Castro. Acaba d’arribar al restaurant i després d’haver indicat al cap de sala el que volia per dinar s’hi afegeix al grup amb aquesta pregunta a manera de salutació.
–A ningú en particular –contesta en Caamaño.
–Entonces hablabais de mujeres.
–Pues no, Toño, no hablábamos de toños –diu en Salinas.
–Noi, feia molt temps que no sentia aquest eufemisme –diu en Galimany–. I mira, m’has fet pensar que quan algú es refereix a una dona tot dient que té el cor ardent, el que vol dir en realitat és que té el cony ardent.
En Galimany ha posat èmfasi en el mot cony.
–I què, Antoñito –continua–, ja has demanat el que vols per dinar?
–Sí, claro, me he pedido una ensalada de langostinos, una parrillada de pescado de la costa i de postre un sorbete de orujo con pasas. I tu?
–Doncs jo he demanat caps d’escamarlans a la castellana, polla a la bruta i un xarrup qualsevol.
–¡Jodo cómo eres, Gali! Siempre me tomas el pelo… Con lo del charrup i lo de la polla a la bruta ya me imagino por dónde vas; pero eso de los caps de ascamarlans a la castellana…
–Sí, home, fixa-t’hi: caps d’escamarlans a la castellana, de sis lletres…
–Mira, Toño, ahora nuestro Gali se cree que es el Màrius Serra con sus Enigmàrius de Cataluña Radio –fa en Salinas–. Le gusta, eso de jugar con el lenguaje, y siempre has de estar muy alerta cuando larga.
–És que això del llenguatge dóna per a molt, són moltíssims segles d’ús per part de la humanitat. Amb tanta pràctica, amb ell hem après fins i tot a enganyar, oi Sali? –diu en Galimany tot mirant-lo amb un somriure aparentment ingenu–. De manera que per entendre el que et diuen, sempre cal tenir en compte el to i el context. Per exemple: si un castellà fa servir l’expressió viejo chocho, pot referir-se a un provecte ancià que repapieja, a un tramús, a un confit o al de la Sara Montiel.
–¡Joder, Gali! No tienes remedio, tío: siempre con el coño en la boca.
–Tant de bo, Toñito, tant de bo…

 

En un altre punt de la sala, en Pi parla amb en Pujol i en Santasusagna.
–Sabeu? –fa en Pujol–, quan estic amb vosaltres dos em sento com una mena de mitjana aritmètica.
–I això? –demana en Pi.
–Veuràs: tu et dius Pi, ell Santasusagna encara que tots li diguem Santa, i jo Pujol. Home, no és exactament la mitjana aritmètica, però hi fa pensar.
–Sí, sembla que el que em sobra a mi li falti a ell –diu en Santa.
–A propòsit d’això de sobrar i faltar m’heu fet venir al cap un familiar llunyà que es diu Ot Pi Pla –fa en Pi–. A la família corre la brama faceciosa que el seu pare era tant del puny estret que per casar-s’hi va triar una noia dels Pla, tot i que no era precisament una beutat, per tal d’estalviar-se temps, saliva i tinta en qualsevulla gestió administrativa. En tenir una criatura, va decidir de posar-li Ot per continuar dins la confraria de l’estalvi, i quan algú li va dir que podia haver-li posat Iu, va contestar que reservaria aquest nom per al segon fill, si era el cas. Per descomptat que no va donar les gràcies a qui li havia fet el suggeriment, per tal de no gastar saliva ni compliments.
–Va, no ens enredis! –exclama en Santa.
–Paraula, nois; si més no, això és el que s’explica dels parents d’Agramunt.
–Sí, i ara ens diràs que a més el tio va mirar d’aconseguir que el fill nasqués el 29 de febrer per tal d’estalviar-se tres regals d’aniversari de cada quatre, oi? –diu en Santa.
–Què vols que et digui, noi…
–Escolta, Pi –fa en Pujol–, ja sé que avui has d’explicar allò dels sentiments i les hormones; però a banda d’això, dijous passat vaig quedar-me amb la impressió que no exageraves quan et proclamaves materialista, que no deixes lloc a l’existència de quelcom d’immaterial amb entitat pròpia, d’alguna cosa humana que no sigui el resultat d’una activitat biològica. Home, a mi em sembla que la història de la filosofia i la de la religió avalen la creença, com a mínim, de l’existència d’un ens espiritual destriable de l’ens material, vull dir d’una ànima separable del cos. També avalen, diria jo, l’existència d’una causa primera, d’un ésser creador de totes les coses, inclosa l’ànima humana, anomenat déu pels jueus, els cristians i els musulmans.
–Uf, hi treus un tema massa llarg i complex per parlar-ne abans de dinar; per falta de temps, vull dir. Al meu entendre, tant la religió com la filosofia neixen de l’afany humà d’explicar-se els fenòmens naturals, i força vegades la destil·lació de les idees religioses fa que acabin convertides en metàfores dels fets naturals… i a la inversa. Per exemple, la doctrina budista de la metempsicosi, vull dir la transmigració de l’ànima fins a arribar al nirvana, actualment hi podria haver gent que la considerés com una mena de metàfora del que ara sabem gràcies a la ciència: que el cos de cada ésser humà ha estat construït amb elements orgànics i inorgànics procedents d’uns altres cossos (humans i no humans), i que el nirvana vist com una extinció, com una immersió en el no-res, seria una metàfora de l’anihilació de la matèria en una mena de big bang invers, un big crash, que es diu. Fins i tot, tenint en compte que alguns especulen amb la suposició que el big bang que majoritàriament accepten els cosmòlegs no és més que un cas d’un conjunt de molts casos paral·lels o bé un cas d’una successió de casos…
–Em perdo, Pi –fa en Santa.
–Perdona, miraré d’explicar-me. Es dóna el cas de gent que suposa que hi ha un nombre indefinit d’universos com a conseqüència de l’existència d’un nombre indefinit de big bangs ocorreguts de manera independent, no simultanis però sí coincidents en l’eternitat considerada com a absència de temps, ja que el temps seria una dimensió pròpia de cada univers. Hi ha qui creu que la destinació final d’un forat negre és esdevenir un nou univers mitjançant un big bang quan l’acumulació de matèria absorbida el fa inestable. Hi ha una altra gent que opina que l’univers està format per una quantitat immensa però limitada d’energia que evoluciona de manera polsant: a partir d’una explosió inicial s’expandeix tot trasformant-se en part en matèria fins que arriba a un estat en què s’inicia una contracció que la duu a l’estat inicial per tornar a esclatar, dins d’un cicle sense límits temporals, de manera que a un big bang li succeeix un big crash…
–I com aniria, això? –demana en Santa.
–Home, suposo que aquesta gent pensa que en un cert moment l’univers, com he dit, deixa d’expandir-se i es contrau fins que com a conseqüència d’aquesta contracció torna a la situació de densitat infinita en què matèria i energia són una sola cosa; llavors es produeix un altre big bang i es forma un univers nou amb les mateixes lleis i que experimenta el mateix procés que coneixem… o no. El cicle d’expansions i contraccions és potencialment infinit i nosaltres no estem en condicions de saber-ne el principi ni, naturalment, el final. I això que acabo de dir em permet enllaçar amb una altra idea budista: el desig com a font de dolor. El desig de conèixer, de saber, és constantment decebut i això ens fa infeliços perquè constatem que anem de desconeixement en desconeixement cap a la ignorància total.
–Noi, quin pesimisme! –fa en Pujol–. Jo diria que la humanitat ha arribat al menys al coneixement exacte d’algunes coses. Em sembla que podem dir sense cap mena de dubte que, contràriament al que passava amb els nostres pares (per no anar més lluny en el temps), avui en dia sabem com és la realitat de l’univers i de la matèria, per exemple.
–Com és, o com la percebem? –demana en Pi–. Al meu entendre, Pujolet, acotem la realitat segons la nostra capacitat de percepció. Observa que no percebem l’energia directament, sinó pels seus efectes, i que no veiem la matèria directament sinó matèria organitzada d’unes maneres concretes, vull dir que no veiem àtoms individualitzats sinó reunits d’unes maneres determinades. Hi poden haver unes altres formes d’organització de la matèria que no estiguem en condicions de conèixer, com hi poden haver manifestacions de l’energia diferents de les que som capaços de percebre naturalment o artificialment de la mateixa manera que podem percebre artificialment les partícules elementals o com a mínim tenir-ne rastres i observar aquests rastres. Això suggereix que hi poden haver partícules encara més elementals que som incapaços de detectar. Recorda que primer es va pensar que l’àtom era indivisible, després es van descobrir les partícules subatòmiques que anomenem electrons, protons i neutrons i que més tard s’han descobert unes altres subpartícules, per dir-ho així: bosons i hadrons, per esmentar-ne un parell, que han resultat no ser les partícules més elementals perquè, per exemple, els hadrons estan formats per quarks… No em feu gaire cas, però, perquè parlo de memòria i per aproximació i segur que no passaria l’examen de física en aquestes condicions.
–Pi –diu en Pujol–, ara m’has semblat més contradictori que una puta que es faci anomenar Jocasta: pel que acabes de dir, anem de descobriment en descobriment cap al coneixement final, no de desconeixement en desconeixement cap a la ignorància total.
–És una manera de veure-ho que no comparteixo, perquè com més ens endinsem en el coneixement del món físic més incògnites se’ns presenten, cada descoberta origina noves preguntes sense resposta coneguda: quan aconseguim obrir una porta tancada en la sala dels nostres coneixements, ens trobem que dóna accés a una altra cambra amb més portes tancades. No recordo qui va parlar dijous passat d’un jardí amb camins que es bifurquen; jo veig la ciència com un jardí sense límits perceptibles ple de senders que es bifurquen i entrecreuen indefinidament i que no sabem on duen.

 

En això, el cap de sala avisa en Salinas que ja poden servir el dinar i aquest se’n va cap a on ha deixat una cartera, en treu la campaneta de vidre que li va regalar en Galimany i la fa sonar mentre diu:
–Apa, companys, a taula!
El dinar transcorre com era d’esperar i no cal dir que mentre prenen el cafè i les copes una mena d’eufòria garlaire, subproducte de les menges i les begudes ingerides, domina els comensals. Quan en Salinas entén que la situació és propícia, fa sonar la campaneta i en haver-se fet un silenci relatiu i acceptable diu:
–Companys estimats, ha arribat el moment que el Trescatorze faci honor a la seva paraula i ens expliqui allò del sistema endocrí, les feromones, les hormones i les emocions que al Pujol i algú altre semblava interessar tant.
–En aquest servidor! –fa estentòriament en Caamaño.
–Molt bé, Manyo, queda constància de la teva manifestació i el teu interès –contesta en Salinas. I continua–: Pi, tu tens la paraula.
–Veureu –comença aquest–: com que a vegades em falla la memòria; com que no vull fer-me l’entès, entre altres raons perquè no ho sóc, i com que tampoc no vull empipar-vos amb tot de citacions erudites, he dut la traducció d’alguns fragments d’un parell d’articles que vaig llegir ja fa temps. Un el signa Jordi Montaner el 22 de novembre del 2006 al butlletí electrònic de la cadena Eroski, el Consumer.es, i l’altre va aparèixer el 8 de gener d’enguany a La Vanguardia i i venia firmat per Mònica Planas.
”L’entradeta de l’article de Jordi Montaner deia: «L’alliberament d’oxitocina durant el part i després de l’orgasme exerceix un bloqueig extraordinari de l’estrès i ens omple de tendresa.
”»Podem pensar com uns romàntics, però sentim com éssers vius. L’enamorament parteix d’un procés bioquímic que s’inicia a l’escorça cerebral i es projecta al sistema endocrí. Les feromones, protegides per unes subtils barreges de perfum, acaben excitant les nostres passions més baixes fins que, consumat l’orgasme, apareix l’oxitocina; amb ella, apareix aquesta profunda consciència de pertinença a l’altre que des de temps immemorials hem batejat amb la paraula amor».
”En el cos de l’article, Montaner escriu: «Potser sigui la més noble de les nostres hormones, la més privilegiada. L’organisme humà la segrega després de l’orgasme i el part i quan pessigolleja per les nostres venes quedem convertits en joguines arrabassades de tendresa. L’oxitocina es va descobrir el 1953 i va ser relacionada en aquells dies amb els patrons sexuals i d’afecte.
”»Tot enamorament sobtat [l’original castellà diu flechazo] filtra una certa metzina a la nostra pell. De bones a primeres, una persona en particular es converteix en el centre de tota l’atenció. Les feromones, unes substàncies volàtils que cada persona desprèn, alteren la química pròpia i desencadenen certes respostes fisiològiques com ara la secreció de fluids lubricants, la dilatació o l’erecció genital. En aquesta fase s’experimenten reaccions d’excitació i desig que pertorben la raó. Un rostre, un pentinat, un determinat vestit, una postura, una determinada forma de parlar o de riure ens semblen la cosa més fascinadora del món i no tenim sentits per a res més. La màgia, tanmateix, és tan invisible com certa. Estimulada per les feromones, la feniletilamina indueix la producció massiva de dopamina o norepinefrina, anfetamines cerebrals que produeixen una sensació de desassossec.
”»El bon humor, el riure i els pensaments positius estimulen en certa mesura un alliberament d’oxitocina. La respiració s’accelera i una suor gairebé imperceptible apareix a les axil·les i els engonals. El mateix cervell reclama un cert control, i llavors comencem a segregar endorfines i encefalines, les quals promouen una sensació de pau, calma i seguretat alhora que estimulen tota mena de fantasies. Experts italians de la Universitat de Pavia han demostrat com d’inestable és aquesta situació d’enamorament, que ens fa dormir poc, menjar menys i pensar constantment en l’altra persona i fins i tot culminar el procés, en el millor (que no freqüent) dels casos, amb una relació sexual. Llavors, l’oxitocina alliberada durant l’orgasme acaba per posar les coses al seu lloc.
”»L’oxitocina és una hormona de funció estimulant. El seu alliberament durant l’orgasme acaba exercint un bloqueig sensacional de l’estrès. És un neuropèptid sintetitzat per cèl·lules nervioses en el nucli paraventricular de l’hipotàlem per ser transportada tot seguit a la neurohipòfisi, des d’on és abocada al torrent sanguini. La mateixa oxitocina que en el part causa que la llet pugi als pits de la mare estimula en el nounat el reflex de succió del mugró. També estimula els genitals i la distensió del coll uterí. En el transcurs de l’orgasme, l’oxitocina estimula la circulació de l’esperma i la contracció de la musculatura pelviana femenina amb la doble finalitat de causar plaer i assegurar la reproducció.
”»L’equip d’Ernest Fehr (Universitat de Zuric, Suïssa) ha aprofundit en els efectes de l’oxitocina sobre el comportament i ha arribat a la conclusió que nivells elevats d’oxitocina a la sang milloren la capacitat dels individus per confiar en altres persones. “L’oxitocina és capaç de promoure l’activitat social i ajuda a superar el temor a la traïció”».
”Fins aquí l’article d’en Jordi Montaner. El de la Mònica Planas té una entradeta que diu: «L’oxitocina, l’hormona de la generositat. Aquesta hormona facilita que persones que no es coneixen es relacionin entre elles». En el cos de l’article repassa i sintetitza en certa manera els continguts del d’en Muntaner, i els complementa amb les conclusions d’un nou estudi dels investigadors de Zuric que segons sembla citava aquest. Hi ha una contradicció quant a l’atribució de la direcció de l’estudi que no he pogut esclarir, però estic convençut que tots dos es refereixen al mateix article publicat el 2006. Escriu la Mònica Planas:
”«Quan sentim empatia cap a una persona que es troba en un destret, el nostre cervell segrega oxitocina de manera natural i aquesta incrementa el sentiment de generositat, explica Paul Zak, fundador del camp d’investigació de la neuroeconomia i director de l’estudi. “És l’experiència de tenir-ne cura i sentir compassió la que ens fa més propensos a alliberar oxitocina quan algú ens necessita”, declara Zak per correu electrònic. “Té una incidència menor en els cervells dels nens, perquè encara estan en desenvolupament. Però la segregació d’oxitocina pot incrementar-se en l’edat adulta, la qual cosa es podria interpretar com un augment de l’empatia a mesura que ens fem grans”.
”»El nou estudi és la continuació d’un treball pioner que va publicar l’equip de Paul Zak fa dos anys a la revista Nature i que va demostrar que hi ha una relació entre els nivells d’oxitocina i el sentiment de confiança cap a altres persones. Aquell estudi va demostrar que l’hormona facilita que persones que no es coneixen es relacionin.
”»En el nou estudi han participat 68 voluntaris –tots homes per evitar que els alts i baixos de l’oxitocina al llarg del cicle menstrual poguessin alterar els resultats–, a la meitat dels quals es va administrar l’hormona en forma d’esprai nasal, mentre l’altra meitat va rebre un placebo. Per mesurar la seva generositat, se’ls van proposar dos jocs. En un, es donaven deu dòlars a la meitat dels participants i se’ls demanava que els compartissin amb una altra persona. Si aquesta persona acceptava l’oferta, tots dos es quedaven amb els diners; però si considerava que era injusta i la rebutjava, es quedaven sense res. El segon joc era gairebé igual, però amb la diferència que el receptor no tenia l’opció de rebutjar l’oferta: havia d’acceptar el que se li donava.
”»Els resultats mostren que quan els voluntaris que havien inhalat oxitocina repartien els diners solien superar les expectatives de les persones que els rebien. Aquest efecte no es va observar entre els qui no havien inhalat oxitocina, els quals es van mostrar més avars. En conjunt, l’hormona va incrementar un 80% la generositat dels participants en l’estudi».
”Això és tot el que us volia llegir en defensa del que jo mantenia la setmana passada. Ara, si voleu preguntar alguna cosa…
–De cap manera –fa en Salinas–, ara no iniciarem pas una discussió que podria durar setmanes. Vull recordar-vos que el propòsit d’aquestes trobades és, en principi, llegir els vostres contes i comentar-los, no pas muntar un seminari de biologia o fisiologia.
S’hi produeix un remoreig en què es barregen comentaris favorables i desfavorables a l’actitud d’en Salinas que talla en Galimany:
–Companys, companys, el Sali té raó –diu–: venim a fer una altra cosa que discutir d’especulacions científiques.
–Home, especulacions… –fa en Pi.
–Perdona, Trescatorze –continua en Galimany–, les conclusions del darrer estudi adduït no sembla que tinguin en compte totes les variants que podien condicionar les persones objecte d’experimentació, al menys tal com el presenta la periodista; quant a l’article del butlletí de l’Eroski, què vols que et digui, jo desconfio molt dels divulgadors que publiquen en mitjans d’aquesta mena. A més, ara et faria la pregunta de l’ou i la gallina: ¿tenim sentiments perquè segreguem hormones o segreguem hormones perquè tenim sentiments? Home, en una cosa sí que hi estic d’acord: els malfollats gasten mala llet, o al menys aquesta és la conclusió a què arribo quan tinc notícia de l’actuació d’alguns polítics. Però continuo pensant que el Sali té raó, que aquest tema avui no toca.
–A més –hi intervé en Salinas–, el nostre bon amic Galimany està impacient per llegir el seu conte, saps?
El rostre d’en Galimany acusa el cop baix, però no diu res. En Salinas, en veure que l’al·ludit no manifesta cap intenció de respondre, continua:
–Sí, amics, avui serà en Galimany qui sens dubte ens farà passar una bona estona amb la lectura d’un relat breu amb plantejament, nus i desenllaç com manen els cànons. Gali, la paraula és teva.
En Galimany pren els fulls que li ofereix en Salinas i llegeix:

L’home dels coloms

Qui, com feia jo, jugava pels carrers de Barcelona cap a la fi dels anys quaranta, potser recordarà l’home dels coloms. Era un home estrafolari, que empenyia una mena de cotxet de nen on duia una gàbia amb tot de coloms de plomatges diferents, separats en departaments petits com ninxolets. Quan el lloc li semblava escaient, s’hi aturava i obria una porta de la gàbia, agafava un cèrcol que duia una campaneta enganxada, s’enretirava un parell de dotzenes de passes i començava a cridar el colom: “Hop! Hop!”. Si el colom no hi anava, feia sonar la campaneta, tot dient encara hop, hop.
Feia una fila estranya, plantat al mig del carrer. Era petit, amb la cara molt bruna, colrada per qui sap quins sols, i amb unes patilles molt grans i blanques. Es cofava amb un barret, no recordo si de palla; portava una sahariana caqui plena de butxaques grans; s’embolicava les cames amb unes bandes enrotllades, com les polaines dels japonesos que dibuixava en Boixcar als tebeos d’Hazañas Bélicas, amb la qual cosa els pantalons li quedaven com si fossin de muntar a cavall; duia espardenyes. Però el que més m’embadalia era la seva manera de moure’s, lentament i solemne com un torero… Es posava d’esquena a la gàbia, alçava la mà amb el cèrcol i… hop!, hop! Quan el colom arrencava a volar i feia per aturar-se dins del cèrcol, l’home giravoltava amb fatxenderia, tot movent la roda per tal de fer més difícil el treball del colom. Quan l’ocell assolia l’objectiu, l’home li donava unes beces.
Jo sempre en quedava una mica estranyat, sobretot pel fet que els coloms no se li escapessin; però la meva àvia va dir-me un dia que no era gens estrany, perquè els tallava un tros de la punta de baix del bec i així només podien menjar a la seva mà.

 

Un migdia de febrer, a la Rambla de Sant Andreu, mentre esperava l’autobús per anar a treballar, vaig veure l’home dels coloms després d’uns vuit o deu anys de no haver-lo vist. Fatxendejava amb els posats de sempre i em va fer la impressió que no havia canviat gens. Potser ja havia nascut tan vell com semblava llavors! Hi ha persones que sembla que, físicament, no canviïn mai; les recordeu –o veieu– sempre iguals, com monuments antics o com arbres centenaris. Diríeu que tenen un pacte amb els déus, però fet massa tard, quan ja eren velles, com si fossin un Dorian Gray de bona jeia i tardívol. L’home dels coloms, si hagués estat un arbre, sens dubte hauria set una olivera.
Aquell migdia frescot i sense sol, a l’home dels coloms no li sortien bé les coses. No hi havia manera que l’ocell –tal vegada una coloma, ja que era més aviat petit i feia el posat tímid de les femelles– conclogués el número: s’estava en una branca d’un plàtan i no feia cap cas de l’home. “Hop!, hop!”, cridava… Ni veus, ni crits, ni la campana: res no l’interessava, al colom.
Jo vaig recordar-me’n llavors d’allò del bec tallat que m’havia dit l’àvia, i també com un dia, tot vencent la meva timidesa, vaig acostar-me a l’home per tal de veure si allò era cert i fins i tot li vaig demanar si sempre havia fet aquell espectacle dels coloms. No va contestar-me. Però l’endemà –cosa ben estranya, ja que sempre deixava passar poc més o menys un mes abans de tornar-hi–, vet aquí que el vaig veure aparèixer, baixant per la Diagonal des del pont de Marina. Va aturar-se a la cruïlla de Lepant i Diagonal i va muntar el seu número. En acabar, va mirar-me. Vaig entendre que em volia dir alguna cosa i m’hi vaig atansar. Llavors va explicar-me que no sempre havia treballat amb coloms, i que ja de molt jove anava de poble en poble, a Castella, fent com de saltimbanqui, em va semblar que em deia, i que un li donava un tros de pa, i un altre uns cèntims, i que així anava fent. Però que des de la guerra la gent dels pobles es malfiava de tothom i que això el va decidir a fer cap a Barcelona, i que havia trobat un lloc per viure al carrer Dos de Maig, i que així, fent la viu-viu, podia sobreviure, que era del que es tractava. Jo no vaig entendre llavors quina cosa era sobreviure ni de quina guerra em parlava, com tampoc no entenia per què algunes persones –poques– llançaven d’amagat des de les finestres, sense treure gairebé ni la mà, cinc o deu cèntims a aquells dos homes tan magres i esparracats, molt alt i mancat d’un braç un d’ells, que es posaven al mig del carrer, cridaven “Escolteu, catalans!” i tot seguit cantaven L’Empordà.
Mentre pensava això, vaig adonar-me que l’home dels coloms treia de la gàbia un altre colom. De seguida vaig copsar que, aquest sí, era mascle. Gros i garrit, resultava tot un trencacors. Negre de fum, amb una papada tocada de tots els tons virolats que poden tenir les plomes dels coloms sans i ben alimentats, tan aviat en va ser fora va adonar-se del paper que havia de fer. S’envolà i va donar dues voltes a l’entorn de l’arbre on era la coloma.
A mi se’m va envolar la imaginació i vaig veure l’home dels coloms, de jove, anant pels pobles fent de saltimbanqui. Un dia, havent acabat el seu espectacle i recollides les almoines –ja que almoines eren, perquè a ningú no li semblava res de l’altre món el que ell feia–, va notar que una noia d’uns disset o divuit anys el guaitava mig amagada darrere d’una columna de la plaça. Ell no li va fer cas, o va semblar que no li’n feia, i va enfilar el camí de sortida del poble. Tot i que va fer com si no ho hagués advertit, va adonar-se que la noia el seguia. Per què dissimulava, l’Andreu? Ni ell mateix mai no us ho podria haver dit. El cas és que un dies després una parella, Andrés y Princesa, los mejores titiriteros de España, va començar a treballar pels pobles castellans.
Duien ja més de dos anys junts quan una nit, pels volts de la festa de la Mare de Déu d’Agost, en un d’aquells pobles, la Princesa va desaparèixer. L’Andreu va buscar-la pertot, però ningú no li’n donava raó. “Búscala, búscala, a ver si la encuentras”, li deien amb un somriure mofeta. Fins que al bar més gran, un de més animal que els altres li va dir que toqués el pirandó si no volia que l’estomaqués de valent. Ell era fort i ardit malgrat la seva petita alçada, però alguna cosa li va dir dins del cor que no pagava la pena trencar-li la cara.
Quan sortia del bar va mig veure la Princesa, però va estar-se de dir-li res. Va recollir els trastos i va enfilar la sortida del poble. Notava el trepig lleuger de la noia darrere d’ell i el seu cor anava alegrant-se alhora que li entrava una tremolor estranya, primer a les cames i després a tot el cos. Tan violenta es va fer la tremolor, que va aturar-se tot i que el poble era encara a les envistes. La noia va acostar-se-li i va fer, amb una veu molt fluixa: “Andrés…”. Ell no va contestar. La noia tornà: “Andrés…”. I com que l’home callava, ella va dir-li que el deixava, que no volia anar mai més fent tombs pel món, que ja n’hi havia prou de calors i de freds i de pluges i de vents, que una noia com ella és mereixia una sort millor… Ell no contestava, no deia res, i la noia anava enfurismant-se, i de parlar amb veu cada vegada més forta va passar a escridassar-lo i a abocar-li que era un imbècil i un impotent, que no s’adonava que quan ell jeia al seu costat a terra ella volia ser aquell tros de sòl i sentir sobre el seu cos el pes de l’home, i que quan ell volia que esguardés la nit estelada el que volia ella era fruir del mascle. L’Andreu badava la boca, però no li sortien les paraules. Els pensaments li giraven entortolligats, romania esparverat. S’adonava que ella no entendria mai les raons que li havien dut a fer-se fort en contra d’ell mateix, que la noia no havia vist mai com matava l’ànsia a força de ficar-se els punys a la boca…
Quan l’Andreu va recuperar l’esma, la noia ja marxava. Va començar a seguir-la, però un cop sobtat i brutal seguit de molts d’altres el van aturar. Els individus del bar els havien seguit d’amagat, i ara, en colla, el van tustar a cor què vols i el van deixar estès.
L’home dels coloms semblava molt més petit quan, tot fent veure que no s’adonava del somriure mofeta de la gent, va cridar el mascle i el va engabiar. La coloma restava allà dalt, inaccessible, i el cor vulnerable de l’home segur que sagnava com aquella nit ho va fer un rostre jove. Llavors, sobtadament, tan bon punt va començar a empènyer el cotxet de nen, un d’aquests brètols que condueixen com si anessin sols pel món va tombar massa de pressa i va esclafar la gàbia. A l’home no li va passar res, però als seus peus va quedar, mort, el colom negre.

 

Poc després vaig assabentar-me que algú havia calat foc a la casa miserable on vivia l’home dels coloms, al carrer Dos de Maig, tocant a Rosselló. I em demano si després potser no aniria de poble en poble, fent volar coloms i rebent les patacades de la gent amb el mateix posat lent i solemne del torero que, en el fons, espera que surti un toro que no es deixi engalipar per la capa en voler fer-li un pase a puerta gayola.

 

Quan s’acaben els aplaudiments, en Salinas demana si hi ha algú que vulgui fer un comentari o una pregunta.
–Jo –contesta en Rafa–, jo li vull preguntar una cosa. Escolta, Gali, has esmentat la cruïlla de Diagonal i Lepant. Això vol dir que tu hi vivies? És que és relativament a prop d’on vivia jo de nen.
–Doncs sí, vaig viure a la Diagonal entre Lepant i Padilla des que hi vaig néixer fins que em vaig casar. És clar que en aquells dies s’anomenava (segur que ho recordes) Avenida del Generalísimo Franco, com indicava una placa de marbre que hi havia a la façana d’un dipòsit o garatge de la Diputació situat a la confluència de l’avinguda, el carrer Diputació i el carrer Padilla. Però els elements es van encarregar de descobrir-nos als nens que jugàvem al carrer que aquest no sempre s’havia dit Avenida del Generalísimo Franco. Una mica per sota de la placa de marbre amb el nom del carrer, la pluja va anar eliminant la pintura que tapava un altre nom, el qual finalment es va poder llegir: Avinguda del 14 d’Abril. Curiosament, a vegades les parets no són només testimoni de les mudances del temps, sinó que fins i tot ens les expliquen. Ara, per sort, amb la tornada de la democràcia, els edils barcelonins van tenir la bona pensada de restituir a aquesta via el nom que li havia donat Ildefons Cerdà en projectar-la i no van caure en la temptació de rebatejar-la, posem per cas, com Avinguda del 15 de Juny, o del 6 de Desembre, o del Rei Joan Carles.
–Tens raó, va ser una bona pensada –fa en Pi–. Ara, un carrer aristocràtic, el teu…
–Ai Pi, en els anys que rememoro, el tram de la Diagonal comprès entre Marina i Castillejos era un carrer no gaire ample i sense asfaltar. A la banda de mar del carrer hi havia cases de pisos i altres edificacions i a la banda de muntanya, les vies del tren, que a partir del carrer Marina cap al baixador del passeig de Gràcia quedaven sota el nivell del carrer, però que de Marina cap a la plaça de les Glòries hi quedaven més anivellades, dins d’una rasa de fondària decreixent que davant de casa meva devia ser cosa d’un metre. Hi circulaven tota mena de combois, tirats per màquines de vapor.
”En aquells temps de penúria i estraperlo, més d’una vegada vaig ser testimoni d’actes que, segons la llei, eren delicte. Per exemple, en trens procedents de València, es podia veure com tan bon punt sortien del pont del carrer Marina, algún estraperlista s’enfilava al sostre d’un vagó i del dipòsit d’aigua (prèviament buidat, és clar) treia un sac d’arròs, o un bot d’oli, o qualsevol altre producte del camp i el llançava a la via, on era recollit per un enllaç. Una veïna de la meva escala n’era, d’enllaç. Aquells queviures, com us podeu imaginar, anaven a parar al mercat negre. M’imagino que la meva veïna tenia familiars pagesos, potser a les terres de l’Ebre o a les valencianes, i aquesta manera de fer no només era per treure més profit econòmic d’allò que conreaven (pagat millor al mercat negre, és clar), sinó també per evitar els burots que hi havia a l’estació. No sé si saps, Pi, que en aquella època, a les entrades de la ciutat de Barcelona hi havia uns burots per cobrar unes taxes que gravaven els aliments que venien de la rodalia, com ara l’Hospitalet o el Prat.
–Doncs no, no ho sabia.
–Doncs sí. De totes maneres, jo em penso que els estraperlistes devien tenir problemes més seriosos que el pagament d’unes taxes; si no, no m’explico com arribaven a jugar-se la vida. Les seves maniobres als sostres dels vagons no estaven precisament exemptes de riscos, perquè al carrer Castillejos hi havia un pont i si el contrabandista badava i estava dret al sostre del vagó en arribar-hi, podia ser tirat a la via en topar-hi. De fet, hi van haver diversos morts per aquesta causa. Entre suïcidis i accidents, cada any hi vèiem com a mínim un mort atropellat per un tren. Encara tinc present la imatge d’una veïna del carrer tallada per la meitat, i un tros de nas d’un home, que va quedar a la via després que recollissin el cadàver, sens dubte no vist pel personal que havia retirat les restes.
”Una altra cosa que vèiem fer amb una certa freqüència era el robatori de material dels trens de mercaderies, especialment carbó. Hi havia materials que es trasportaven en vagons descoberts, i quan la màquina arrossegava combois molt llargs cap al baixador del passeig de Gràcia, a vegades caminava molt lentament per causa de la lleugera pujada que feia la via o fins i tot es donava el cas que les rodes lliscaven i el comboi gairebé s’aturava. Aquesta marxa lenta era aprofitada per gent que pujava als vagons i llançava a la via el que podia, com he dit, moltes vegades carbó. Un cop el tren havia passat, el recollien i se l’enduien. Recordeu que en aquells anys, moltes vegades faltava el gas i calia cuinar amb carbó. A casa meva, hi teníem un fogonet de carbó i un altre de benzina que va estar a punt de causar una tragèdia quan el combustible va vessar i es va encendre. Us estalviaré haver-me de sentir explicar-ho, perquè començo a tenir la impressió que això us sonarà a batalleta.
–I tant! –fa en Salinas–. Potser que tornem al conte, oi? Alguna altra pregunta?
–Sí –contesta en Mauri–. En un moment de la narració, Gali, escrius que la teva imaginació es va envolar, i sembla que vulguis donar a entendre que el que expliques fins en aquell moment no és ficció. És així?
–No exactament, hi ha coses que no són ficció i coses que sí. Per exemple, l’home dels coloms va viure a Barcelona i actuava com ho explico, i també és cert el fet de l’incendi de casa seva; no ho és que jo parlés amb ell, però si que ho és que la meva àvia va dir-me allò del bec tallat dels coloms.
–I allò dels dos homes que cantaven L’Empordà?
–És cert, com també ho és el fet que la gent que els donava almoina no es deixava veure. Penseu que hi esmento coses que passaven abans de 1950, i hi havia molta por, tot i que com a criatures que érem no ens n’adonèssim. El pòsit que hi anava deixant el que vèiem i sentíem, però, hi va romandre fins que més tard o més d’hora vam ser capaços d’entendre el que passava, malgrat que els nostres pares o parents, en molts casos, mai no ens en van parlar clar. Ara tothom en parla, del que va passar a la guerra i a la postguerra, i molta gent propugna la recuperació de la memòria històrica, però mentre va viure Franco…
–Potser que ens deixem de política i ens centrem en el conte, no et sembla? –interromp en Salinas, tot mirant de reüll en Vidal.
–Home, Sali –contesta en Galimany–, jo diria que el que comentem està relacionat amb la narració, no es pot entendre per què alguns donaven almoina d’amagat a aquells dissortats si no es té en compte la por causada per la repressió de la postguerra ni tan sols es pot entendre la invocació als catalans que feien els cantaires si ens oblidem de la circumstància històrica.
–Mira –fa en Salinas–, al menys en aquestes reunions, considerem que tot allò és aigua passada i que no cal remoure la memòria, perquè el propòsit n’és un altre. Podem comentar el contingut del conte sense endinsar-nos en un terreny que ja hem vist en alguna ocasió anterior que és com a mínim incòmode. Et prego, doncs, que ens centrem en el conte i deixem de banda les al·lusions polítiques.
Aquestes paraules provoquen una remor creixent que talla en Galimany tot dient en veu prou alta per dominar-la:
–D’acord, Salinas, miraré d’evitar els efectes col·laterals en les meves respostes.
–Gràcies. Alguna pregunta més? Algun comentari?
Com que ningú no dóna senyal de voler intervenir, en Salinas diu:
–Avui, excepcionalment, jo voldria comentar algunes coses del conte. D’entrada, trobo que té una estructura molt clàssica, molt d’introducció, nus i desenllaç, de manera que resulta un pèl massa antiquat, com d’examen d’escola d’escriptura, sense fibra ni vibració.
–Podies haver dit sense suc ni bruc –fa en Galimany.
–No és exactament això, el que volia dir. De fet, el conte pot ser apreciat favorablement per aquella mena de lectors que volen senzillament distreure’s una estona, sense haver de trencar-se el cap mirant de treure’n l’entrellat.
–Propòsit tan honrat i tan legítim com qualsevol altre que pugui tenir un lector, no et sembla?
–No t’ho negaré pas. Però em sorprèn que una persona com tu, que sempre ha fet gala de procurar l’excel·lencia, consideri prou bo aquest relat com per llegir-nos-el. Perquè hi ha coses que són inversemblants tot i el caire imaginari que vols donar al nus. Es pot acceptar que abans de la guerra pugui córrer pels pobles castellans un saltimbanqui com l’Andrés; ara, que una noia de disset anys pugui anar-se’n amb ell, així, a les bones, sense que la Guàrdia Civil el detingui, home… Ni la família, ni la gent del poble, ningú no piula? Quant a la relació entre els dos personatges, àpali! L’actitud de l’Andreu, em sembla que fent un esforç encara es podria entendre, fa la impressió que és un monjo d’incògnit; però el llenguatge de la noia, encara que el presentis de manera indirecta, no és imaginable en boca d’una persona de la seva condició social, i encara menys les seves reaccions i les idees que aboca damunt el pobre noi. I què puc dir-te de la gent de l’últim poble? Em sembla que t’has deixat menar massa per algunes pel·lícules de tercera divisió amb pretensions de document antropològic, els teus pobletans són veritablement una caricatura dels villanos del cinema. De debò, no entenc que m’enviessis aquest conte tan poc reeixit al costat del que toca llegir la setmana vinent, que el trobo força més aconseguit i fins i tot publicable.
–Em deixes que t’expliqui la gènesi del conte i com el veig jo?
–I tant, Gali, endavant.
–Veuràs, d’entrada te’l vaig enviar perquè és un conte que vaig escriure en primera redacció quan encara treballava a la fàbrica. Jo tenia el vici de guardar una bona part del que escrivia de jove, i com que avui tocava la lectura d’aquest relat ahir vaig buscar a l’arxiu si conservava alguna còpia de la redacció original i, efectivament, la tinc. Està escrit en castellà i signat el febrer de 1960. Recordo que el vaig escriure d’una tirada a la feina aprofitant que estava en inacció, un dia que feia torn de tarda i després d’haver vist, mentre al passeig de Fabra i Puig esperava l’autobús per anar a la fàbrica, l’home dels coloms. Segurament recordeu que el torn de tarda començava a les dues del migdia; per tant, era l’última hora del matí. El cas és que el pobre home no aconseguia fer creure una coloma i va treure un mascle per atraure-la; quan va arribar el meu autobús, l’home encara intentava debades recuperar l’ocell.
”Si aquesta versió del relat, que vaig donar per definitiva el 20 d’agost del 93 després de diverses redaccions, la trobes inversemblant, no sé què és el que diries si llegissis la primera, molt més bleda i tòpica. Ara, no estic d’acord amb tu pel que fa a això de la inversemblança, de primer perquè els personatges de qualsevol relat tenen una existència real en la imaginació de l’autor i segonament perquè fins i tot la tenen en la d’un cert nombre dels lectors. Algú em va dir una vegada que nosaltres som el producte de la imaginació de Déu; jo et dic que els personatges ficticis són reals en el món que crea l’autor. Per tant, el que senten, diuen o fan aquests personatges pot ser inadequat, extravagant, estúpid o el que vulguis, però no inversemblant.
”A més, crec que és molt aventurat el judici que fas d’ells, sobretot de la Princesa, en el sentit que el que sent, el que li passa i el que diu era impossible en aquell temps i en aquell entorn social. Mira, tot el que s’escriu, per desmesurat que pugui semblar, fins i tot la ciència ficció més desorbitada, més forassenyada, més fantàstica, respon a l’experiència humana. Estic segur que tipus com l’Andrés i la Princesa han pogut tenir existència real en un lloc o un altre de la geografia peninsular i en qualsevol moment anterior a la guerra civil, entre altres raons perquè algunes lectures i la meva pròpia experiència ho corroboren. Però això importa poc pel que fa a la intenció del conte, perquè el que jo mirava de fer era un relat en què es veiés com d’errònia pot ser la percepció dels sentiments i les reaccions de l’altre, com pot prevaldre la incomunicació entre dues persones malgrat la seva convivència diària i separada de la societat, i malgrat l’atracció física que els ha dut a iniciar una aventura vital en mútua companyia.
–Vols dir que volies parlar de la soledad de dos en compañía, que deia el clàssic castellà? –demana en Salinas.
–No només això, volia anar més enllà, volia parlar de la incapacitat de comprendre l’altre, de la repressió dels sentiments…
–Doncs noi –interromp en Salinas–, no te n’has sortit: la història no enganxa, entre altres raons perquè diguis el que diguis és increïble, les situacions són massa artificioses i els personatges no se sostenen.
–Doncs a mi m’agradat –diu en Rafa–, trobo que evoca uns temps i uns personatges que, al menys en el meu cas, fan part del que he viscut.
–T’agradat, Rafa, perquè a la nostra edat, rememorar el que vam viure de nens és una de les nostres febleses. En Gali fa trampa perquè envolta el nucli de la història amb els records idealitzats dels anys infantils, perquè apel·la a la nostàlgia dels temps perduts, i això ens impedeix de considerar el nucli del conte en ell mateix. Insisteixo: aquest pinyol no té substància, estic segur que el relat, en conjunt, no pot interessar gens ni gaire a la gent que tingui només deu o quinze anys menys que nosaltres.
Tothom mira en Galimany, que fa cara de pòquer.
–Hi ha alguna pregunta o algun comentari més? –demana en Salinas.
Ningú no diu res.
–Doncs bé, en aquest cas em sembla que podem donar per acabada la sessió d’avui. La propera la tindrem a Can Culleretes, al carrer Quintana, entre Ferran i Boqueria. Ja he reservat el menjador per a vint persones i m’he permès la llibertat de convenir amb els propietaris el que dinarem. Podeu estar segurs que en quedarem contents i que gaudirem d’una nova trobada ben agradable.
–Com la d’avui, imbècil –diu en Galimany de manera inaudible per a en Salinas.

 

Continuen les petites (pre)històries d’en Velarde i en Galimany

 

–Has parlat amb en Perera, Manyo? –li demana en Galimany quan, després d’haver-se acomiadat de la resta de companys, en Velarde, en Mauri, en Pujol, en Rafa i ells dos fan cap a la Rambla pel passeig de l’antic Moll de la Fusta.
–Sí, hi vaig parlar ahir i vam arribar a la conclusió que el conte que el Sali va presentar com si fos seu sembla com a mínim copiat d’una mena de relat que uns companys d’una llista de correu d’Internet van escriure per gastar-li una broma.
–Una llista de correu d’Internet? –demana en Rafa–. Què és, això?
–Ve a ser com una mena de cercle d’amistats privat que utilitza el correu electrònic d’Internet per intercanviar informació, opinions o el que sigui –contesta en Caamaño–. El cas és que en Perera va identificar el relat només amb la descripció que li vaig fer. Hem quedat per veure’ns aquest cap de setmana, perquè diu que encara el guarda i el podré llegir.
–Ja us ho deia jo, que el Sali ens feia trampa –diu en Galimany–. Jo no he llegit res d’ell, però el famós conte no respon en absolut al seu camp d’interessos, no quadra amb el Salinas que jo conec. Aquest tio és tot ell ficció, però el veig incapaç d’escriure’n. A més, ja us vaig explicar que els articles que posava al Sirio, li escrivien, i espero que el company que li feia de negre no em deixaria mentir si calgués corroborar-ho.
En Galimany, en silenci i amb un cert aire reptador que sorprèn els companys, es queda mirant a en Velarde. Aquest, visiblement incòmode, diu:
–Home, Gali, ja no em recordava que t’ho havia explicat, i em sembla que no tens dret a ficar-me en aquesta guerra que sembla que vols emprendre amb el Sali. Però és cert, jo li vaig redactar alguns articles per al Sirio.
–Dispensa’m, Velarde, però és que em sembla que per conèixer en Salinas cal que desenterrem alguns records… Jo sé la vergonya que et fa haver d’explicar com el nostre generós amfitrió va abusar de la teva necessitat, va aprofitar-se de la gana que passaves…
–No, no crec que tinguis ni idea de les estones de vergonya que vaig arribar a passar mentre vaig ser a l’EAE; ni puta idea, deus tenir, perquè si no, no me les faries recordar.
–Perdona…
–Mira, no em demanis perdó, el mal ja l’has fet i no serveix de res demanar excuses. No és que em faci cap vergonya, a hores d’ara, explicar algunes intimitats de l’adolescència, entre altres raons perquè ja som grandets i perquè jo no vaig fer cap mal; però és dolorós rememorar segons què. Perquè no sé tu, però jo ho vaig tenir molt magre, entre els catorze i els vint anys.
–Home, tots ho teníem prou difícil…
–Sí? ¿Tu saps el que és quedar-te sense dinar cinc dies seguits perquè no pots pagar-te els vals de menjador de la fàbrica?
–Home…
En Galimany calla. Tots romanen en silenci fins que en Velarde continua.
–Sí, per si els altres no ho sabíeu, us diré que vaig passar molta gana i que no vaig dubtar gens a acceptar de fer-li treballs al Salinas a canvi d’entrepans. Ara, us he d’explicar també que hi va haver un altre company, i aquest ho va fer per generositat, que molt sovint va compartir amb mi l’entrepà que duia per esmorçar… i no tinc notícia que mai ho digués a ningú.
”Jo, llavors, estava a dispesa, en un pis al carrer Martínez de la Rosa. No era pas una pensió; una senyora vídua amb un fill m’havia llogat una habitació i el preu incloïa l’esmorzar i rentar-me la roba. Això de rentar-me la roba, alguna vegada em va costar diners extres, perquè quan embrutava els calçotets per alguna de les raons que us podeu imaginar, em feia vergonya que la senyora veiés la brutícia, de manera que els llençava i en comprava de nous. Així que se me n’anaven en calçotets diners que em calien per menjar.
–Ostres, quina putada! –fa en Rafa–. I com és que estaves a dispesa? No tenies ningú a Barcelona, cap parent?
–Mira, jo sóc de família pagesa, fill de Dosrius, un poble del Maresme que llavors no devia tenir ni un miler d’habitants. Encara no sé ben bé com ni per què, no sé si per desig de la mare o voluntat del pare, als dotze anys vaig entrar al Seminari, a Barcelona. Però com és evident, el meu destí no estava lligat a l’Església: als quinze anys vaig sortir-ne.
”Jo ja havia parlat amb els pares prèviament del meu desig de deixar els estudis eclesiàstics. Per raons diferents, ells no hi estaven d’acord, encara que finalment el pare em va donar permís per fer-ho; però em va posar la condició de quedar-me a Barcelona i d’espavilar.
–Home, com va fer el pare d’en Josep Pla quan va acabar els estudis universitaris –diu en Pujol.
–Jo no sé en quines condicions es quedava en Pla a Barcelona; ara, les meves eren molt fotudes, perquè a quinze anys, sol a Barcelona i amb pocs diners, ja m’ho explicareu. Encara bo que el pare, m’imagino que per raó d’alguna coneixença influent, va aconseguir que ingresés a l’EAE, cosa que com a mínim m’assegurava una formació laboral, feina i guanyar-me alguns diners. Ell em va dir que em pagava la dispesa i el menjar, però que per a qualsevol altra cosa, que m’espavilés. Jo no sé quina idea tenia dels preus, perquè els diners no m’arribaven més que per pagar aquella humilíssima dispesera i uns àpats ben magres. Sort que la mare, suposo que d’amagat del pare, o potser no, de tant en tant baixava a veure’m i em duia menjar i uns pocs calerons que devia cisar dels que el pare li donava per fer la compra. Ell m’havia prohibit de pujar a Dosrius perquè, segons que em va dir, no volia passar per la vergonya que la gent del poble s’assabentés que un fill seu havia abandonat el camí que, amb tant de sacrifici i tant d’orgull de la seva part (de la part del pare volia dir), havia emprès.
–Suposo que devies tenir algun germà –fa en Rafa–, perquè si no no entenc aquesta situació que expliques. A pagès, normalment els pares volen, o volien, que els fills es quedin a casa per tal d’ajudar a la feina i per mantenir la propietat arribat el moment…
–Sí, jo tenia un germà més gran que jo. Ara, no hi havia casa ni terres per heretar o mantenir, perquè les que treballàvem i el mas eren arrendats. M’imagino que els pares van pensar que amb la meva orientació cap a la carrera eclesiàstica m’asseguraven l’avenir; a més, eren molt de missa, molt creients, i tenir un fill capellà els devia fer moltíssima il·lusió.
”Però les coses van començar a anar a mal borràs poc més o menys des del 1956, quan fèiem segon a l’EAE. La meva mare, sempre que em venia a veure, m’explicava les dificultats que tenien i solia dir-me que Déu devia haver-se enutjat amb la nostra família per no haver aconseguit convèncer-me de continuar al seu servei. Quan jo feia la mili, el meu germà va emmalaltir greument i en cinc mesos es va morir. Aquest cop va afectar tant la mare que la seva salut, que ja no era gaire gran cosa, es va ressentir i va caure en un decandiment que la va dur a la mort en un any. El pare, el dia que la vam enterrar, va atribuir aquestes desgràcies al que ell considerava la meva defecció de la causa de Déu i em va dir que no em volia veure mai més, que per a ell jo també m’havia mort.
–Ostres, Velarde, què dur –fa en Rafa.
–No us en podeu fer idea.
–I no el vas veure més, el teu pare? –demana en Galimany.
–Sí; però cada vegada que l’anava a veure, em negava la paraula i l’entrada a casa. Es va morir sense cedir ni una mica, mai més no vaig poder enraonar amb ell.
–Noi, si que em sap greu haver-te fet parlar d’això –diu en Galimany–. Si ho arribo a saber…
–Deixa-ho córrer, Gali. Malgrat el que t’he dit, la veritat és que, en el fons, a vegades un té ganes de treure el que porta enterrat al pap… En fi, cadascú se sap el seu mal i no hi ha qui pugui canviar el passat. Però no tot han estat desgràcies, a la meva vida. Vaig tenir la sort d’enamorar-me d’una noia que em va correspondre i aquí em teniu, amb 42 anys de bona convivència matrimonial i un fill i una filla que ens estimen. I com que amb la meva pensió i la de la dona podem anar fent sense grans angúnies, gràcies sobretot al fet que vam poder comprar un pis, doncs…
–Quants tombs fa la vida, oi? –diu en Mauri.
–Oi tant! –acorda en Rafa–. De quants canvis no hem arribat a ser testimonis, oi?, en la situació personal, en la societat, en l’entorn… Jo, quan visito el barri en què em vaig criar, no puc deixar de sorprendre’m. Quan el Gali llegia el seu conte se’m representaven els carrers de quan era nen… El carrer Aragó no tenia res a veure amb el que és ara… A l’illa delimitada per Aragó, València, Lepant i Padilla hi havia un camp de futbol, on llavors jugava el Fort Pienc, un equip que en aquell temps es deia, és clar, Fuerte Pío… Jo vivia a la cantonada de Padilla i Aragó…
–Ostres –fa en Galimany–, jo vaig tenir un company d’escola que vivia en una de les cantonades d’aquesta cruïlla, Purroy es deia; no el coneixeries pas?
–Sí, i tant. Era de l’edat del meu germà, un parell d’anys més gran que jo.
–No aniríeu pas a l’escola Rovira, del carrer Consell de Cent?
–No, anàvem al Ramon Llull.
–Ah… El meu pare va mirar de fer-me entrar-hi, suposo que per allò que era una escola municipal, però no va poder ser i per això vaig anar a parar al Rovira, una sucursal del Colegio Academia Rovira, que estava al carrer Independència. Tinc un molt bon record del mestre, el senyor Eliseo Rodríguez; bé, d’ell, la seva dona, el seu fill i la seva filla. Vivien en un pis del mateix edifici en què hi havia l’escola, que ocupava els baixos i la primera planta i que tenia classes separades per a nois i noies. El senyor Rodríguez era una bellíssima persona… De manera que tu vas anar al Ramon Llull?
–Sí, per això m’ha cridat l’atenció que esmentessis el pont de Marina en el conte. El meu germà i jo agafàvem per Enamorats i, és clar, anàvem a parar en aquest pont tot pujant per la banda de muntanya de la Diagonal, que en els quaranta era un carrer sense asfaltar.
–Sí, com la banda de mar. La via del tren, però, feia com de mur de separació, oi?, semblava que les dues bandes del carrer fossin pobles separats. No recordo que tinguéssim tracte amb els nens dels carrers de la banda de muntanya, mentre que en teníem i molt amb els de la banda de mar.
–Sí, és veritat, no teníem cap tirada a passar la via… Tot i que el meu germà va fer una incursió a la teva banda de carrer que li va valdre el canvi de motiu.
–Ah, sí? Quin renom tenia, el teu germà? –demana en Mauri.
–Veureu. El meu germà es diu Enrique, de manera que comprendreu que a l’escola, tan aviat com van conèixer els seus nom i cognoms, Enrique Comín Enrique, tothom va començar a dir-li Capicua i amb Capicua s’hauria quedat si no fos perquè, cap als tretze anys, va tenir un diguem-ne afer amb una noieta que vivia a la banda de la Diagonal en què vivia el Gali.
–Això es posa interessant –fa en Pujol.
–Home, què vols que et digui. El cas és que alguns nois contaven que cap a la cruïlla de Lepant i Diagonal de la part de mar hi vivia una noia que venia favors sexuals…
–La Nati! –exclama en Galimany–. És veritat, entre els nois de l’entorn corria la brama que a canvi de tebeos te la tocava o alguna cosa més… Jo la recordo vagament com poc agraciada, tot just devia haver entrat en l’adolescència en l’època a què et refereixes… Vivia en aquell passatge amb casetes d’una planta que feia una ela i donava al carrer Lepant i la Diagonal. Ara em ve al cap que un noi un parell d’anys més gran que jo explicava que a ell li havia fet no recordo bé quina mena de feina i que havia ejaculat en un cucurutxo muntat amb una pàgina d’un tebeo. Podeu comptar! El cert, però, és que tenia fama de puteta entre els nois del carrer. Van acabar tancant-la en un reformatori, segons que em van dir.
–Doncs devia ser aquesta Nati, la causant del canvi de motiu del meu germà. Ell mai no em va explicar com havia anat la cosa, però el cas és que segons que sembla la noia va fer córrer que la tenia petita. Resultat: des de llavors els nois del barri i de l’escola li van dir Capicueta.
Tots riuen i comenten la tendència de la gent, especialment la menuda, a posar malnoms.
–Recordo que en el número 251 de la Diagonal, que anomenàvem l’Escalera Atómica –explica en Galimany–, hi vivia una noia també dos o tres anys més gran que jo i que anava a la meva escola, a la qual li dèiem “la Gorila”, potser perquè gastava un cert geni, perquè es mostrava més aviat esquerpa i distant i no tenia tracte amb els nois del carrer; no era pas lletja, era allò que se solia dir del montón. Companys, quan jo ja devia tenir els 20 anys i feia uns quants que no l’havia vist, vam coincidir en un lloc públic i vaig quedar enlluernat: s’havia convertit en una dona bellíssima amb una figura que et deixava sense respiració.
–Home, no serà tant –fa en Pujol.
–Mira, jo estava a un metre d’ella, darrere, i us puc assegurar que no recordo haver vist abans una cintura i uns malucs tan atractius, va ser la primera vegada que vaig tenir consciència de com de desitjable pot ser el darrere d’una dona, de la potència sexual d’aquesta part del cos femení.
–Tranquil, Gali, que et feriràs –diu, tot rient, en Mauri–; que ja tenim uns anyets…
–Ai, Mauri, com que tu ets un mig capellà que va per a sant –contesta en Galimay–, no deus patir els assalts de la carn o deus resistir-los bé; però el meu germà petit encara s’encabrita i vol moure brega abans no es mori o perdi les forces, què vols que et digui.
–Què se’n deu haver fet, de la gent del barri de quan érem petits, Gali? –demana en Rafa.
–Vés a saber, fa tants anys que no hi passo… –contesta en Galimany–. L’illa de cases en què estava la meva era ben bé un univers social, hi havia de tot: policies, falangistes, militars, cabareteres, putes fines i no tan fines, estraperlistes, transportistes, banyuts i banyudes, moltes vídues, matrimonis legals, matrimonis il·legals, barbers sense cadires de barber, emigrants retornats més empobrits, immigrants, porteres xafarderes, veïnes buscabregues, fusters, botiguers, garatgistes, drapaires, oficinistes, obrers, representants de comerç, treballadors en qui sap què amb fonts d’ingressos inconegudes, tuberculosos moribunds, nens mocosos, nenes de moral dubtosa com la Nati, nois més que entremaliats, noies de porcellana… I tots pobres, gent totalment dedicada a resoldre els problemes perentoris de subsistència, de manera que alguns tenien rellogats al pis on vivien per tal d’afegir algun ingrés que maquillés una mica el compte de resultats.
”Jo no tinc ni idea de quins poden ser els vostres records d’infantesa, de com us anava de nens, si vau conèixer això dels rellogats. Si no és el cas, us recomano que llegiu Domicili provisional, d’en Manuel de Pedrolo.
–Home, i tant! –fa en Pujol–. Jo el vaig llegir ja fa temps, però encara el recordo. És un relat interessant principalment per dues raons, al meu entendre: la primera, pel seu caràcter de testimoni d’una situació social viscuda en la postguerra immediata, i la segona pel seu caràcter d’experiment literari: és un relat construït sense cap punt i a part que té un ritme perfecte i que t’atrapa des del primer moment. Ara, això sí, és hiperbòlic i molt irònic, els personatges són gairebé caricaturescos, el desenvolupament de la història frega l’astracanada…
–No hi acabo d’estar d’acord quant a això darrer –el talla en Galimany–. Després te n’explicaré les raons, però de primer vull comentar-vos això de rellogar, que jo diria que era una pràctica tolerada o acceptada per l’autoritat, i és possible que fins i tot fos regulada. A l’escala en què vivia jo, n’hi havia alguns, de rellogats, també a casa dels meus pares. Entre els records més antics no esborrats de la meva memòria, dels volts de 1945, hi ha el de la senyora Joana, que s’estava en una habitació rellogada a casa. Degué buidar-se un pis a la mateixa escala poc després, perquè el següent record que tinc d’aquesta persona ja la situa, juntament amb un fill, però no recordo si tenia marit, en l’entresol de la finca, i nosaltres vivíem al quart pis, una sisena planta, la més alta de la casa, sota terrat.
”Ara es parla molt d’això que els mitjans de comunicació anomenen pisos pastera, on conviuen posem per cas una dotzena d’immigrants, i a la gent de la generació que ens segueix potser els sembla que aquest fenomen és nou. El cas, però, és que com deveu recordar això també es donava a la Barcelona de la dècada de 1940. La meva dona, arribada amb la seva mare d’Andalusia en aquells anys, pot explicar l’experiència de viure rellogada en una habitació d’un pis del Poble Sec, a prop per cert d’on vivia també en aquella època Joan Manuel Serrat; si no fos perquè a la meva dona no la deixaven baixar al carrer i generalment la tancaven a l’habitació, potser hauria estat companya de jocs del cantant.
–No va jugar mai al carrer, la teva dona? –demana en Mauri.
–A Barcelona, mai; havia de passar-se l’estona mirant per la finestra com jugaven la quitxalla del barri. Hi havia arribat, amb la mare i l’àvia, cap a 1947 o 1948, amb vaixell, per evitar les patrulles policials que detenien els immigrants, principalment andalusos o extremenys, que arribaven a l’estació de França sense cap acreditació que els permetés instal·lar-se a Barcelona, i els tancaven a Montjuïc per tornar-los al lloc de procedència, una versió anys quaranta dels “sin papeles” actuals. Gràcies al fet d’haver vingut amb el vaixell María R van aconseguir d’esquivar la policia i establir-se a Barcelona, rellogades en una habitació amb finestra en què van viure primerament la meva dona, que tenia sis o set anys, la mare i l’àvia. Posteriorment, l’àvia va anar a viure amb una altra filla. En endavant, la meva sogra va acollir algun germà que també buscava feina a Catalunya i alguna parella sentimental; per tenir un xic d’intimitat, diguem-ho així, van posar una cortina que separava el seu llit del de la nena, fet amb dues cadires posades de costat. Tenien dret a cuina, però generalment s’estimaven més cuinar dins de l’habitació amb un fogonet de petroli, perquè fer-ho a la cuina era molt complicat: hi havia molts usuaris i no precisament gaire polits. Com que el subministrament d’aigua corrent fallava moltes vegades, calia anar a buscar aigua per beure i per rentar-se a la font de la plaça propera.
”En Pedrolo diu que en el pis que centra el relat hi viu una dotzena de persones, repartides en quatre habitacions petites, i concreta que en una de tres per quatre metres hi ha un matrimoni amb tres criatures. Doncs bé, on va viure la meva dona, a banda de l’habitació en què s’estaven ella i els seus, hi havia una altra (que tenia balcó) on vivia una parella de joves que militaven en la resistència clandestina; disposaven d’una pistola i a les nits es dedicaven a escampar propaganda de l’anomenada subversiva per l’autoritat. Quan van marxar, l’habitació va ser ocupada per dues dones grans, una d’elles mig invàlida.
”Hi havia una altra habitació amb balcó, ocupada per un matrimoni amb dos fills, i una altra de molt petita, que no tenia ni finestra, una mena de cambra fosca, en que hi malvivia una dona que solia embriagar-se.
”El rebedor també estava habilitat com a habitació tot separant-lo de l’entrada mitjançant una cortina, i s’hi estava un matrimoni arribat de Melilla que tenia dos fills adolescents, una noia i un noi.
”Quant a la mestressa, la persona que tenia llogat oficialment el pis, la meva dona em va explicar que no disposava de cap habitació i que dormia al menjador. Havia estat en una bona posició econòmica, però l’afició al joc l’havia dut a la ruïna; de fet, tan bon punt cobrava, anava a jugar-se els quartos. Estava en una situació tan precària, que de vegades no tenia ni per menjar i la mare de la meva dona feia que li portés alguna cosa com ara una taça de brou o alguna altra menja per tal d’ajudar-la a distreure la gana.
”Si no em fallen els càlculs, doncs, en aquell pis de la part alta del Poble Sec hi vivien permanentment tretze persones sense comptar els possibles passavolants ni les visites ocasionals d’alguns parents.
”Explica també en Pedrolo que a vegades els rellogats hostatjaven parents o coneguts durant uns dies, de manera que, donada la migradesa de mobiliari i d’espai, els calia dormir a terra. Tampoc no s’inventa res, l’escriptor: com ja he dit, la mare de la meva dona va acollir temporalment alguns dels seus germans quan van venir d’Andalusia a Catalunya per mirar de trobar feina i havien de dormir a terra.
–Van ser temps molt durs, encara que com a criatures que érem no en tinguèssim consciència –comenta en Mauri.
–A casa meva no ho passàvem tan malament –diu en Pujol–. No és que ens sobressin els diners, però no passàvem misèria; la veritat és que no tenia consciència d’aquestes coses que expliques.
–Segurament és per això, que trobes el relat d’en Pedrolo exagerat i gairebé astracanesc; però et puc assegurar que no ho és gens ni mica. Per exemple, el protagonista dedica més d’una pàgina a explicar com recull puntes de cigarreta per aprofitar el tabac no consumit. Doncs jo això ho he vist, he vist gent recollir de terra les burilles, desfer-les –recordeu-vos que gairebé tothom es cargolava els cigarrets, poca gent els podia comprar fets i empaquetats, gairebé tothom tirava de picadura i paper de fumar–, he vist, us deia, desfer les burilles, aplegar el tabac de tres o quatre puntes i fer-se –liarse, déiem– un cigarret.
”També explica el protagonista narrador que anava a l’edifici de La Vanguardia a llegir de franc un dels dos exemplars del diari que deixaven al vestíbul per a ús dels pobres. Jo, això, no ho he vist a l’interior de La Vanguardia, però sí als seus aparadors del carrer de Pelai; i el meu avi tenia el costum, i suposo que no era l’únic que ho feia, de llegir la informació dels diaris penjats als quioscos. Me l’imagino com aquests lectors dels diaris penjats al carrer a la Xina que ens ha mostrat a vegades la televisió.
–Bé, es podria dir que la versió actualitzada d’això són aquests diaris gratuits que reparteixen arreu –comenta en Rafa.
–Sí, es podria dir –corrobora en Galimany. I continua–: En Pedrolo escriu que la més petita de les criatures que viuen al pis, una nena, es pixa per terra fora de l’habitació, al corredor. Jo també ho he vist fer, però d’una manera un xic diferent de la que narra l’escriptor. En el cas a què em refereixo, la mare de la nena, que treballava al balcó del seu pis eliminant fils sobrers de mantellines de puntes, quan la noieta li demanava per fer pipí, li treia les calces, si és que en duia, i feia que pixés al balcó, de manera que de l’eixidor rajava el pixum a baix al carrer… o al balcó de més avall, que llavors infortunadament era el de casa meva. El més greu, potser, és que la bona senyora era una de les meves tietes i la nena, naturalment, una de les meves cosines.
”Donades les circumstàncies d’amuntegament i pobresa al meu barri, ben semblants a les que recull en Pedrolo, no era gens estrany que s’originessin disputes. L’escriptor dóna al relat un toc d’humor propi de les astracanades quan les descriu, com has apuntat tu, Pujol; però jo mateix he presenciat de nen baralles entre veïnes al meu carrer, amb estrabades de cabells espectaculars, i he sentit el relat d’altres batusses al barri que no tenien res a envejar als que fa en Pedrolo. I el meu mateix pare es va enganxar una vegada amb un pinxo que havia engegat la meva àvia a fer punyetes quan ella el va recriminar perquè ens havia llançat més enllà de la rasa del tren la pilota amb què jugàvem els nens al carrer.
–Òndia, Gali, sembla que el teu barri era perillós –fa en Pujol.
–Home, perillós perillós, potser no; ara, tranquil tampoc. Era una mica una terra de ningú, no era ni l’Eixample ni el Clot, estava mig urbanitzat i aplegava gent de tota mena, com us he dit abans. Pensa que allà on ara hi ha la plaça de les Glòries, que com a plaça llavors era només un dibuix en el plànol d’en Cerdà, igual podies trobar-te un lladre que una pajillera. Mira, cap al final dels anys cinquanta, al Fité el van assaltar un parell d’individus quan travessava aquell indret i li van prendre el rellotge; com que s’hi va resistir, li van clavar uns quants cops de puny i va venir a treballar amb la cara feta un mapa i un ull mig tancat.
–Al Fité del Sirio? –demana en Mauri.
–Sí senyor, al nostre company de redacció.
–Ostres, no ho recordo.
–És que ja tenim uns anyets, Mauri –fa en Galimany tot somrient irònicament–. El meu era un barri de proletaris i altra gent de mal viure, que diria un burgès. En definitiva vull significar que la majoria érem allò que es diu pobres i calia espavilar-se per fer bullir l’olla, com fa el protagonista narrador de Domicili provisional. Com que no troba treball, explica que quan estava tip de fer voltes pel carrer s’estacionava davant d’algun teatre i obria portes de taxi per tal d’arreplegar alguna propineta, enmig d’una competència abundant i ferotge. Rarament es treia més de dues o tres pessetes, diu, i amb això es podia comprar un bocí de pa. Jo no recordo ara els preus amb seguretat, però em sembla que un llonguet venia a costar setanta-cinc cèntims o una pesseta, i una sardina en oli, perquè les venien a peces, costava més o menys el mateix, de manera que un entrepà podia sortir per una amb cinquanta o dues pessetes.
–Sí –corrobora en Rafa–, més o menys els preus eren aquests que dius. Els recordo perquè la mare li donava tres pessetes al meu germà perquè comprés els llonguets i les sardines. Jo l’acompanyava al forn i a la botiga, on la mestressa, que era molt amable, ens tallava el panet al llarg, hi ficava la sardina, que era molt grossa, oberta pel mig, i regava molt generosament el llonguet amb oli de la llauna, una d’aquelles llaunes altes i rodones de més d’un pam de diàmetre… Estaven tan bons, aquells bocates…
–I això d’obrir portes de taxis, o de cotxes –continua en Galimany–, jo ho havia fet alguna vegada d’amagat dels meus pares, els diumenges, al voltant de la plaça de toros Monumental, quan n’hi havien. Ens aplegàvem alguns nens i practicàvem aquest assaig de negoci del ram dels serveis; recordo com un dels meus companys empresaris va venir corrents a dir-me que li havia obert la porta al cotxe del Conrado Sanmartín, actor de cinema que acabava de fer-se famós amb un film de lladres i serenos titulat Apartado de Correos 1001. Fa dos o tres d’anys, a València, vaig veure com en algunes zones de la ciutat hi havia pidolaires que indicaven als conductors on hi havia lloc per aparcar i els ajudaven a fer la maniobra, a canvi de la voluntat, com la demanen els qui netegen, és un dir, el parabrisa del cotxe en algunes cruïlles. Todo pasa y todo queda, que deia l’Antonio Machado…

Conte contat, no és acabat – 8

Vuitena trobada (18 d’octubre de 2007)

 

–Abans de procedir a la lectura del conte d’avui –anuncia en Salinas un cop s’han servit els cafès i les copes posteriors al dinar que aplega els ex-alumnes de la XXIV promoció de l’EAE a Can Culleretes–, deixeu-me que us digui algunes coses que la Montserrat Agut, una de les propietàries, m’ha explicat de la història de la casa. Heu de saber que aquest restaurant és el més antic de Barcelona: fa més de dos-cents anys que es va fundar.
–Tants? –demana en Pujol.
–Tants. De fet, Pujol, l’any que ve en celebraran dos-cents vint-i-dos de l’apertura, i els actuals propietaris, la família Agut, en celebraran cinquanta des que se’n van fer càrrec. Els Agut, abans de Can Culleretes ja tenien el restaurant Ca l’Agut, del carrer d’En Gignàs.
–I m’imagino que aquest nom de Can Culleretes també deu venir d’antic, oi? –pregunta en Rafa.
–Sí. Diuen que al començament, el 1786, això era una xocolateria, i diuen també que el nom de Can Culleretes ve del fet que sempre en faltaven i que se sentia a cada moment que els cambrers demanaven al mostrador: “Nois, culleretes!”. Ara, hi ha una altra versió que diu que aquest local va ser el primer de Barcelona en què es van fer servir culleretes de metall.
”Durant la seva llarga història, aquesta casa ha viscut temps de molta anomenada i feina; per exemple, a l’Exposició Universal del 1929 es va servir un sopar per a tres mil comensals, poca broma. També sembla ser que l’expressió “sopar de duro” va néixer aquí. Segons que afirma en Lluís Permanyer, a la nit s’hi servia un àpat excel·lent a un duro i els habituals del Liceu van posar de moda venir a sopar a la sortida de la funció.
”Com heu pogut comprovar, la cuina d’aquesta casa és d’allò que podríem dir tradicional, i la seva excel·lència ja l’heu poguda corroborar. La Montserrat m’ha explicat que utilitzen moltes receptes antigues, com ara les de l’oca amb peres, el civet de senglar, la perdiu… Els canelons, per exemple, els fan iguals que quan van comprar el restaurant.
”El local, ja us deveu haver adonat, conserva molts trets antics, i m’han dit que hi ha mosaics del temps de la fundació, a banda d’altres de fa uns cent anys. Alguns quadres també porten moltíssim temps aquí, perquè els Agut ja els hi van trobar; ells han anat posant fotos de clients coneguts, com ara en Plácido Domingo, la Joan Sutherland, en Màrius Cabré i altres que ja deveu haver identificat.
”Per acabar, perquè no vull allargar-me massa, us explicaré una anècdota que m’ha referit la Montserrat. Fa uns vint anys hi va venir l’alcalde d’Hamburg i mentre menjava se’n va anar la llum. Quan hi va tornar, els cambrers i la direcció es van trobar un munt de guardaespatlles amb pistoles a la mà que l’envoltaven: s’havien pensat que era un atemptat.
–Home, ho entenc –fa en Mauri–: als alemanys no els hi entra al cap que puguin haver apagades de llum no anunciades prèviament. Deixa’m explicar una cosa de quan van començar a arribar a la fàbrica tècnics alemanys de la Mercedes, al tombant dels anys cinquanta als seixanta.
–Endavant, Mauri.
–Era quan començàvem a preparar alguns utillatges. Ens havien arribat els plànols d’Alemanya i hi va venir un tècnic, per tal de solventar els problemes que puguessin presentar-se. El fet és que un dia, quan feia poc que era a Barcelona, se’n va anar la llum, com passava tan sovint als anys cinquanta. L’home va demanar quan tornaria, i li van contestar que no se sabia. Aleshores va preguntar si la companyia no havia avisat del tall de llum ni informat de la durada; com us podeu imaginar, li van dir que això no ho feien mai, les companyies elèctriques. Ell no s’ho podia creure, i va demanar si la companyia abonaria l’import del perjudici que ocasionava; no cal que us digui la resposta que va rebre. Aleshores l’home no feia més que repetir que a Alemanya totes les companyies informaven prèviament de qualsevol incidència que anés a afectar el servei i que no cobraven el temps de tall de subministrament. M’imagino que ningú va riure davant d’ell, tot i que estic ben segur que per dins més d’un ho va fer.
–Doncs si això sorprenia un alemany fa cinquanta anys, no és gens estranya la reacció d’uns altres alemanys trenta anys després davant d’un fet inconcebible per a ells: no podien pensar-se de cap manera que la llum se n’anés sense avís previ, només podia ser un atemptat –conclou en Salinas–. I com que ja va sent hora, Gali, fes-nos el favor de llegir el segon del teus contes. Aquí tens el manuscrit.
–Mecanoscrit, que diria en Pedrolo –fa en Galimany.
–Computescrit o pecescrit, potser hauríem de dir –respon en Salinas.
–Potser –confirma en Galimany, i es posa a llegir.

El senyor Puigvell

El senyor Puigvell, des de darrere del taulell on tenia la caixa registradora, va fer una miradeta d’expert a la família que acabava d’entrar. Encara era d’hora i al local no hi havia gairebé ningú, tan sols dues parelles de joves: un noi i una noia, i dues noies. Pel carrer, tranquil i delitable aquell matí solellós i cristal·lí de diumenge, quasi no caminava ningú, només una dona gran que potser anava a missa a la propera església del Pi.
El senyor Puigvell va ensumar l’oloreta que li arribava de l’obrador. De ben petit, quan el seu pare el deixava anar amb ell a la granja –els diumenges, després d’oir missa de set amb la mare i l’àvia–, ja li agradava posar-se al costat de la tauleta de cobrar, tant a la botiga com a la part dels menjadors, i aspirar la barreja deliciosa de les aromes dels pastissos de crema, de les ensaïmades acabades de fer, dels croissants cruixidors, de la xocolata calenta, dels artístics dolços, de tantes i tantes llepolies com sortien de les mans d’aquells artesans magnífics del seu pare, i guaitar com la mare a la botiga i el pare als menjadors cobraven i desaven els diners dringadissos. Ara els diners no dringaven –ai las!, la dringadera dels duros de plata–, però ho feien les registradores que havien substituït els calaixets.
El senyor Puigvell va observar com seien, a dues taules, les sis persones de la família que acabava d’entrar. “No faran gaire gasto, aquests”, va pensar. “A tot estirar, dos-cents cinquanta duros.” La clientela ja no era com la d’abans, aquelles senyores i aquelles famílies benestants; ara era més, com ho diria?, com els menestrals dels temps del seu pare, era més vulgar, més… “No són bons, els temps, no…” Calia treballar més per guanyar els mateixos quartets. La gent ja no s’hi deixava els diners amb tanta facilitat. Mirava i remirava la llista de preus, abans de decidir-se. I ell encara tenia sort, car a les hores bones, la gent entrava i sortia com al metro. “Vés, els d’aquí davant van haver de plegar, i jo encara en guanyo, de quartos; poquets, però en guanyo.”
El senyor Puigvell va mirar cap a la Josefina, que era qui havia de servir les taules a les quals seia la família que acabava d’entrar. La Josefina estava de xerrameca amb la Paula, encara que anava fent llambregades de reüll a les taules i al taulell. No semblava que tingués gaire pressa a servir, no. Les noies d’ara tampoc no eren com les d’abans, ara totes es creien que treballaven a Can Jorba o a El Corte Inglés. És clar que si els clients aguantaven, als grans magatzems, que no els servissin com Déu mana, per què no havien de fer-ho a la granja? Al cap i a la fi, a les hores baixes, amb taules lliures, quina pressa calia tenir? Bé se’ls podia fer esperar, era un toquet de distinció, un distanciament professional, però no calia passar-se. El sentiria, la Josefina, si els clients marxaven, cansats d’esperar. “El ojo del amo engorda el caballo –com que no coneixia l’equivalent català del refrany, sempre li venia al cap d’aquesta manera–, i per poc que hi gastin els clients, hi gasten.”
La Josefina va sentir la mirada del senyor Puigvell, però no va torbar-se gens ni gaire. Va continuar xerrant tranquil·lament. Als seus quaranta-set anys, amb més de vint de tracte amb amos i clients, poc li havia de fer por, el senyor Puigvell. Potser si es posava neguitós vindria i diria: “Au, noies, ja n’hi ha prou, de xerrar. Sempre haig d’estar al damunt, jo. El ojo del amo engorda el caballo, ja és ben cert, això!”. Però sense cridar, molt baixet, molt discretament. A més, aquests clients no marxarien pas, no, sense prendre res. “Guaita’ls, només cal mirar-los. El pare, tímid, massa discret; la mare, no vol passar-li al davant; els nois, dominats com cadellets que no gosen prendre iniciatives. Aquesta gent no esmorza cada diumenge en una granja, segur.”
La Josefina tenia una aptesa extraordinària per parlar d’una cosa mentre pensava d’altres i fins i tot podia al mateix temps adonar-se de tot el que passava al voltant seu. Hauria estat una bona encarregada, però li mancava aquella punta de geni fred necessària per a manar. I això, els amos ho noten. A més a més, si s’enfadava perdia el control. Això d’enfadar-se, d’enfadar-se de debò, li passava poques vegades, però li havia costat tres canvis de casa. En aquesta s’hi trobava bé, tot el que un s’hi pot trobar a la feina quan es treballa per força. A ella li hauria agradat més, potser, casar-se i fer les feines de casa, però la vida li ho havia negat i amb la mare vídua i sense pensió, vés què podia fer sinó treballar fora de casa. De vegades creia que si s’hagués quedat sola potser hauria fet una altra vida, s’hauria arriscat més, però amb la mare…
La Josefina va decidir-se.
–Bé, tu, vaig a veure què volen aquesta gent.
–Deixa’ls que esperin, dona. Si és molt d’hora, encara.
–No, tu, que l’amo comença a neguitejar-se, i això no és Can Jorba. Encara que, a Can Jorba, bé que s’esperarien…
–Ui, i a El Corte Inglés. Ahir hi vaig anar, i no vulguis saber. Tenen una cara! T’hi pots morir, tu, espera y aguarda, i ni cas…
–Molt bé, molt bé, ja m’ho explicaràs.
El senyor Puigvell va respirar, alleujat. Havia vist com, després d’haver llegit tres vegades les llistes de preus tot fent comentaris entre ells, sobretot la canalla –dos nens i dues nenes–, les havien deixades a les taules i començaven a mirar el local amb una barreja de vergonya i curiositat de gent poc acostumada a freqüentar llocs així. Va veure com la Josefina demanava als clients, sens dubte, què volien. Però alguna cosa devia passar, ja que la Josefina s’hi entretenia massa. “Encara no saben què volen, aquesta gent, després de mirar tres vegades la llista de preus?”
La Josefina va deixar els clients i va atansar-se al taulell, però no al de servir, sinó al de la caixa, al senyor Puigvell.
–Què passa, què vol, Josefina?
La cara de la Josefina mostrava un desconcert que hauria fet gairebé riure al senyor Puigvell si no hagués estat una falta de consideració al negoci.
–Senyor Puigvell, és que… que diuen que….
–Que què? Acabi ja, Josefina.
El senyor Puigvell no va alçar ni un punt la veu, però una minsa tremolor, quasi imperceptible, anunciava que no ho veia gaire clar.
–Doncs que diuen que no volen res….
–Com, que no volen res?
–Sí, que no volen res, que només volen olorar l’ambient…
–Olorar?
–Sí, olorar.
–Olorar!
–Sí, olorar, ensumar, sentir l’oloreta, diuen.
–Olorar!
La darrera exclamació del senyor Puigvell va ser això, una exclamació, la qual va sonar a les seves pròpies orelles com si algú hagués cridat “¡Hala, Madrí!” al mig de la missa de set a l’església del Pi. Va enrojolar-se com una donzella de conte de fades i tot seguit, no sense haver inspirat profundament tres vegades, va dir:
–Bé, molt bé. Ja me’n faig càrrec.
El senyor Puigvell va encaminar-se cap als clients amb un aire de maître d’hôtel de molta categoria, producte d’un aprenentatge llarg i constant. Els deu metres de distància que hi havia des del taulell fins a les taules van ser recorreguts per David Niven, Laurence Olivier, Arturo Fernández i Màrius Cabré alhora.
–Molt bon dia, senyors! Bon dia, minyons. Què els vindria de gust prendre, als senyors?
El senyor Puigvell, a còpia d’anys, havia arribat a dominar la veu com el millor dels actors teatrals. A la seva salutació i la seva pregunta hi havia una cordialitat respectuosa vers els pares, una simpatia de persona superior però condescendent vers els nens, una temptació encisadora a gaudir de delícies secretes. Era l’amo mateix, transformat en servent de confiança, en britànic majordom, qui amb la veu embolcallava càlidament els clients.
–Ja li ho hem dit a la senyoreta: de moment, només volem sentir l’olor deliciosa que hi ha aquí dins.
–Ah, ja ho entenc, ja ho entenc: els senyors encara no han decidit.
–No, no; no és això. Sí que hem decidit: hem decidit olorar, ensumar, m’entén?, veure l’ambient que hi ha. És molt bonic, aquest local!
–Els agrada, als senyors? En sóc el propietari, saben els senyors?, el vaig heretar del meu pare i he esmerçat molts diners a mantenir-lo com correspon a la categoria que ja el meu pare li va donar. El públic sempre ho ha entès, això, i ens ha afavorit amb la seva confiança. Sempre s’ha esmorzat, o berenat, és clar, molt bé, aquí.
El senyor Puigvell va sentir-se orgullós de la seva habilitat semiòtica. No solament havia informat de paraula als clients d’allò que l’interessava que copsessin, sinó que ho havia fet una altra vegada amb les inflexions de veu i els canvis de to més apropiats a cada frase: una musicalitat elegant pròpia de qui se sent afalagat i agraït alhora, en fer la primera pregunta; un aire de confidència d’amic molt discret, en continuar; una gravetat admiradora, reverencial, quasi litúrgica, en referir-se al seu pare; una admiració continguda, professional, en mencionar la clientela, i finalment, un toc lleugeríssim, levíssim, aeri, prim, finíssim, d’ironia, en acabar. Havia hesitat durant un fugisser instant en triar el to final, talment com va dubtar quan va mirar de donar un gust personal a la mantega de les seves sares afegint-les-hi un ingredient secret que ni els seus pastissers no coneixien. L’audàcia, assenyada però, va ser el camí que el va menar a l’èxit en aquell experiment. Ho seria ara?
–Segurament, segurament. Amb l’olor tan bona i aquest ambient, deu ser molt agradable prendre aquí un esmorzar o un berenar. Tal vegada ho farem, potser un altre dia.
–Però… Els senyors segurament fan broma… –El senyor Puigvell va notar que l’orgull per la seva habilitat estava deixant pas al desconcert; va fer el cor fort, i prosseguí–: Què els vindria de gust prendre?
–Broma? No, per què? Voldríem només sentir l’oloreta, veure l’ambient. Que és que hem de pagar? Ja ens ho dirà, oi?
–No, no!; no és això… Però és que el costum, ja saben, ja deuen saber els senyors, és que hom prengui alguna cosa…
–Sí, és clar. Tanmateix, jo diria que els costums canvien amb els temps, no li sembla? Vostè mateix, quan va, posem per cas, a Can Jorba, oi que va mirant el que hi ha, agafa, per veure-ho de prop, el que li pugui interessar, i si no troba el que vol exactament, se’n va i en paus?
–No, no senyor; jo sempre vaig decidit a comprar el que vull.
–N’està segur?
–Doncs, sí senyor… Bé, potser no sempre…
–Ho veu? Oi que si ha de comprar-se un vestit, o un jersei, per exemple, se l’emprova abans, i si no li escau, el deixa i prou?
–Però això és una granja, no pas uns magatzems…
–I on és, la diferència?
El senyor Puigvell va veure-hi mil diferències amb la velocitat del llamp, però no va gosar d’encetar el que podria esdevenir-se una discussió. El client té sempre la raó, diuen els comerciants, i ell ja hi havia anat massa lluny. “Com és possible que hagi perdut el control amb tanta facilitat?”, va pensar. “Són els nervis. Hauràs d’anar a cal metge.” Va mirar de reconduir la conversa:
–És veritat, segurament el senyor té raó. Per què no haurien de ser els grans magatzems com les granges: tothom ben atès, ben servit, amb amabilitat…? Potser el que passa als grans magatzems és que no hi ha l’amo, oi? El ojo del amo engorda el caballo… –El senyor Puigvell va blasmar-se interiorment. “Ja se m’ha escapat!”, va pensar. Però immediatament–: És clar que aquí som per servir els clients, no per fer negoci, com fan els grans magatzems. Molt bé: així, doncs, quan els senyors voldran ja demanaran, no és això?
–Sí, ja demanaríem, si volíem prendre alguna altra cosa.
El senyor Puigvell va tornar darrere del taulell de la caixa tot donant voltes a aquell “alguna altra cosa”. La Josefina s’hi atansà.
–Què els serveixo, doncs, en aquests senyors?
–Senyors!
El senyor Puigvell va sufocar-se com si s’hagués empassat una avellana amb clofolla i tot. Va aspirar l’aire omplint el pit tot el que va poder i va deixar-lo anar ben a poc a poc. Tot seguit, recuperat el domini:
–De moment res, Josefina –va dir–. Afanyi’s a servir aquests que acaben de seure. Ja li diré després el que s’haurà de fer. Au, vagi.

 

El senyor Puigvell va mirar l’hora. Feia ben bé ja mitja que aquells galifardeus seien sense demanar res, “fent gasto d’oloreta”. El menjador (els tres espais diferenciats de menjador) era ja gairebé ple. Al llarg d’aquesta mitja hora, una tempesta de pensaments havia enderrocat l’harmònica ciutat de normes i costums comercials que la llarga experiència del senyor Puigvell havia anat bastint i un Krakatau maligne li havia enviat una onada de trenta metres d’alçada en forma d’argument mai no previst que havia submergit la seva capacitat dialèctica; a poc a poc, però, un pensament havia anat surant, un pensament que havia engendrat una decisió que estava a punt de veure la llum del món. Certament, la gasiveria del senyor Puigvell havia provat d’impedir-ho i una batalla terrible entre la gasiveria i el sentit comercial havia estat lliurada. A la fi, el sentit comercial havia triomfat. “Audentes Fortuna juvat”, va dir-se el senyor Puigvell, que no havia estudiat mai llatí ni sabia pas qui era Virgili: Uderzo i Goscinny havien estat els seus mentors pel que fa a la dita. I amb el coratge de Juli –s’hauria dit Alea iacta est si hagués conegut la frase– el senyor Puigvell va passar els deu metres de Rubicó que el separaven del clients del dimoni.
–I doncs, què és el que els vindria de gust prendre? –va fer, i, després de vacil·lar un instant infinitesimal, va llançar-se–: La casa els convida.
El senyor Puigvell va espiar el rostre del presumpte pare de família en recerca de signes evidenciadors de la seva desfeta. “Ahà! Has quedat sorprès, eh? Ara em desempallegaré de vosaltres!” I va tornar a atacar:
–Allò que vostès vulguin, no s’estiguin pas de demanar-ho.
–Em sembla que no m’ha entès, abans. –El senyor Puigvell no va notar a la veu del client ni sorpresa, ni agraïment, ni enuig; potser un polsim de sornegueria, un bri de trufa–. Ja li hem dit el que volíem, ben clarament. No pensi que no li agraïm el detall; però no és el cas, s’ha equivocat. Nosaltres som certament gent modesta, però podríem pagar la consumació que volguéssim fer. Sempre comptem molt bé els diners abans de fer una despesa, sap? I avui hem pensat que podíem venir aquí, gaudir de les aromes realment extraordinàries que hi ha i, si ens venia de gust, esmorzar o comprar alguns dels seus productes. Així doncs, hem tret uns calerons de la caixa (amb la targeta, és clar) i hem fet cap aquí, tot passejant.
–Oh, jo pen… pensava, creia… no… no sé, vostès ho enten… entendran, el cos… costum, ja saben, jo…
–Res, home, no passi ànsia, assossegui’s: ho entenem.
–Però, però… Veuran, necessito les taules, sa… saben?, la… la clientela… jo… m’entenen?, és que… és que… que haurien de… si no prenen res, les taules, jo… ve… veuran…
–Miri, no se’n parli més. Nosaltres deixarem les taules lliures, ens hi estarem una estoneta a la botiga, car també fa molt bona olor, i si ens decidim fins i tot comprarem alguna coseta, no s’amoïni. I que consti que nosaltres li fem bona propaganda, al seu negoci. Miri: imagini’s què pot pensar qualsevol persona que ens vegi a la botiga de fora estant. Es dirà: “Caram, aquesta gent que hi ha esperant-se no sembla pas que tingui molts calés. I són sis, Déu em valgui! El gènere deu ser bo, car l’oloreta que en surt… I Déu n’hi do, el moviment que hi ha a dins. Doncs també jo hi entro!”. Si s’ho rumia bé, fins i tot ens hauria de pagar una mena de compensació, vostè. Però ho farem de franc, no pateixi.
El senyor Puigvell ja no tenia ni esma per contestar. Va fer cap al taulell i va esperar, malenconiós, que els consumidors d’aromes marxessin d’una benaurada vegada.

 

El senyor Puigvell, aquella nit, va tenir un principi de cobriment de cor mentre sopava. No hauria estat, però, greu (i molt menys fatal) si el metge, un jove molt dinàmic del servei d’urgència de la Seguretat Social que feia de suplent del suplent no li hagués recomanat, en reconèixer-lo, que es retirés.

 

Quan els aplaudiments, els “Molt bé!” i els “Bravo!” més o menys sincers s’acaben i són substituïts per un remoreig de comentaris entre els comensals, en Salinas fa dringar la campaneta de cristall de Bohèmia per tal de demanar que el facin atenció i diu:
–Em sembla que la majoria de nosaltres, o potser tots, estarem d’acord que aquest conte d’en Galimany és molt millor que no el de la setmana passada; fins i tot m’atreviria a dir que el mateix Gali deu estar-hi d’acord, oi?
–Doncs la veritat és que sí, m’agrada més, tot i que amb aquesta afirmació no vull dir que els teus comentaris de la setmana passada els trobi encertats ni que et doni la raó a posteriori. Jo li tinc un apreci especial en aquest conte, perquè el vaig escriure d’una tirada en un hospital mentre li practicaven una artroscòpia a la meva filla.
–D’una tirada, et va sortir?
–Sí, només vaig haver de fer-li uns petits retocs i assegurar-ne l’ortografia per considerar-lo enllestit. Val a dir que feia temps que li anava donant voltes, no va ser cosa d’una inspiració sobtada, de cap manera.
–Ja, ara entenc la raó d’alguns defectes… Aquesta redacció més aviat apressada podria explicar el fet que, encara que la idea és original i està ben tractada, amb un llenguatge treballat, el conte no acaba d’anar rodó. Tinc la impressió que vas encongir-te a l’hora d’enfrontar-te amb el conflicte, que no hi resols les expectatives que la situació crea. Vaja, que el conte tenia moltes possibilitats si haguessis jugat amb els punts de vista.
–Sali, no acabo d’entendre què vols dir amb això d’encongir-me, i potser sí, segur, que el conte té més possibilitats que les assolides. Però jo el vaig escriure com una broma, sense cap més pretensió. Em vaig plantejar, un dia que vaig anar amb la família a fer un suís a una granja del carrer Petritxol, quina podria ser la reacció de l’amo si un client li deia que només volia ensumar l’olor del local. Li vaig posar imaginació, i em va sortir aquesta mena de senyor Esteve de vol gal·linaci. I mira, tres professionals de l’edició amics que em van fer el favor de llegir-lo van coincidir a dir-me que aquest conte tenia ressonàncies caldersianes, tot i que jo, t’ho he de dir, no havia llegit fins llavors ni una ratlla d’en Calders. Això sí, després d’aquests comentaris el vaig llegir i, vés per on, he trobat que tenien raó. Deu ser cosa de l’evolució convergent, de la coincidència dels genis…
–Gali, sempre m’ha admirat la teva modèstia.
–Fa temps que se’m va morir l’àvia, què vols que et digui, i com que sembla que respecte als meus contes vols fer el paper de crític estricte, miro de defensar-me. O justificar-me. Per cert, vull tornar per un moment a “L’home dels coloms”. Fa temps, vaig passar vuit contes meus a un company de feina que després va ser mestre en una d’aquestes escoles d’escriptura que s’han creat al país, i vaig guardar l’escrit amb les seves opinions. Saps què deia, d’aquest conte?
–Si ens vols il·lustrar, t’ho agrairé, Gali.
En Galimany treu una nota de la butxaca de la camisa i llegeix:
–“L’home dels coloms”. M’ha semblat el millor. Tancat, rodó; ho dius tot. Construït per a una idea, amb res de sobrer. Amb un llenguatge precís –que es palpa en tots els contes, però que aquí serveix també al missatge– ets capaç de crear tot un univers, una història, amb una simplicitat lloable. Em sembla que és un bon exemple per demostrar que la lletra, per enganxar, ha de sortir de la vivència i s’ha de treure de dins un cop digerida. Com pots veure, una opinió ben diferent de la teva, Salinas.
–Tu ho has dit, Gali: una opinió; una altra opinió, només això.
–Doncs a mi –hi intervé en Rafa–, com ja vaig dir-te la setmana passada, “L’home dels coloms” em va agradar, i també m’ha agradat el conte d’avui. I no veig per quina raó heu de discutir. Que només sou escriptors de cap de setmana, home; que no n’hi ha per tant, que no estem en un concurs literari, que no us jugueu el Planeta, que només volem passar una bona estona junts… o això em sembla, vaja.
–Mira, Rafa, això que dius està molt bé –salta en Pi–, i segurament tens raó; però m’hauria agradat que haguessis intervingut semblantment quan en Gali em va fer pols després d’haver-vos llegit “El tracte”.
Les paraules d’en Rafa i en Pi provoquen diversos comentaris simultanis entre els comensals, i durant una estona ni en Salinas ni en Galimany mostren cap senyal de voler continuar. Finalment és en Pujol qui, amb veu prou alta per fer-se sentir, hi intervé:
–A mi també m’ha agradat el conte d’avui, perquè, a banda del fet que el trobo ben escrit i divertit, m’ha recordat el meu pare, que era molt semblant en aquest senyor Puigvell; bo, més que semblant és que era pastat. I sobretot he trobat divertidíssim el final; bé, divertit… i curull de mala llet. Què tens contra els metges del Seguro, Gali?
–Home, cal que tinguis en compte quan el vaig escriure i on, Pujolet.
–On ja ho has dit; però quan, no pas.
–Fa més de vint anys, potser vint-i-cinc. D’ençà d’aleshores ha millorat molt, això de la sanitat pública, ara és més difícil trobar-te amb substituts de substituts. Llavors era molt freqüent, no sé si ho recordes; el que resultava difícil era arribar a conèixer el teu metge de capçalera. Vaja, aquesta era la impressió que tenia jo, potser el fenomen no era tan universal com dic. Avui dia, però, el que comença a ser difícil és trobar a la sanitat pública un metge del país.
–Gali, el que trobo jo és que exageres –afirma en Pi–. Però com que el teu conte vol ser, segons que em sembla, una caricatura, potser hauries de reescriure’n el final d’acord amb això que acabes d’afirmar, i canviar de clixé. T’ho dic perquè, de fet, tots els clixés responen a una realitat lligada a un temps i amb una vigència més o menys estesa o duradora. Segurament aquesta caricatura de la Seguretat Social amb què tanques el conte se sustentava sobre fets constatables, la freqüència dels quals no importa, com no importa tampoc si encara es donen o no, o si han canviat. D’altra banda, si aquesta era la teva percepció de la Seguretat Social, per què no criticar-la o fer-ne conya… Aquest conte (l’inici del qual ja mostra al meu parer la intenció de situar al lector en un món català crepuscular: “El senyor Puig vell”…) –en Pi separa molt perceptiblement les dues síl·labes de Puigvell–, al meu entendre es podria incloure en allò que deien literatura de costums, i tu hi has ficat un esbosos de personatges carregats d’ironia (els esbosos, vull dir, no els personatges) i embolicats en uns quants tòpics: la dona granadeta abocada per les circumstàncies socials i familiars a vestir sants contra el seu desig, el personal poc amatent dels grans magatzems, el comerciant tipus senyor Esteve, la família sense possibilitats de cap altre esbargiment que voltar per la ciutat…
–I al teu entendre, Pi –demana en Rafa–, aquests tòpics tenen cap base, són vigents encara?
–Insisteixo que tots els tòpics responen a una realitat, no hi ha tòpics sense base; una altra cosa és com de separats de la realitat que els fonamenta puguin estar, perquè el temps i l’ús els pot allunyar molt de l’arquetip. En definitiva i per exemple, abans del senyor Esteve d’en Rusiñol ja hi havia hagut senyors Esteve i a hores d’ara n’hi han, és clar: l’essència del personatge és la mateixa, només són diferents els matisos. I això (deixeu-me que em posi a fer el filòsof) és aplicable a tots els éssers humans: el que ens fa diferents els uns dels altres són els matisos, no l’essència. Tant és així, que jo m’atreviria a dir que l’estructura de les societats humanes és fractal.
–¿Fractal? ¿Qué quiere decir eso de fractal, Pi? –demana en Castro.
–Ui, Toñito, em sembla que m’he ficat en un embolic. Mira, una de les definicions que es poden posar és que una fractal és un objecte semigeomètric l’estructura bàsica del qual, fragmentada o irregular, es repeteix a diferents escales. Això vol dir que les diferents escales de detall tenen formes similars. També es pot dir que troços petits de qualsevol fractal són semblants a la fractal sencera.
–Gràcias, muchas gracias: me he quedado como antes.
–M’ho temia. A veure si amb un exemple em faig entendre. En parlar de fractals naturals se solen esmentar els núvols, les muntanyes, els vasos sanguinis, la costa d’un país… Però ja que som en un restaurant, posaré un exemple d’objecte fractal comestible: una coliflor. T’hi has fixat, que la forma de la coliflor és la mateixa, en gran, que la de cada primordi floral? Vull dir, que el fragment més petit de la inflorescència té la mateixa forma, la mateixa constitució, que la coliflor sencera. En unes altres paraules: cada coliflor està formada per tot de colifloretes iguals que es van aplegant en estructures progressivament més complexes però que repeteixen el model, la forma primària.
–Vale. O sea, que la sociedad humana es un bróculi –fa en Castro.
–Això –salta en Galimany–, i quan ens hàgim carregat el planeta i ens hàgim extingit, els marcians, els homenets verds i els àliens podran dir que s’acabat el bròquil!
Quan els comensals paren de riure, en Pi continua:
–Siguem bròquil o coliflor, el fet és que, al meu entendre, és constatable que un país és una estructura politicosocial que reprodueix més complexament la de les seves regions, aquestes les de les seves poblacions, les poblacions les dels seus veïnats i els veïnats les de les famílies que els componen. La nació és una estructura que en definitiva recull i conforma a una escala més gran l’estructura de la tribu; la societat nacional s’articula a gran escala com els gremis locals; el sentiment de pertinença a una nació és una ampliació del sentiment de pertinença tribal.
–Apa, que et deus haver quedat descansat! –fa en Vidal–. ¿De debò creus que la nació no es una altra cosa que una tribu grossa? ¿Tu no creus que Espanya és bastant més que això?
–Més? Més que què? ¿Vols que discutim com està formada la coliflor d’aquest Estat que alguns de la teva corda qualifiquen de nació de nacions per fer-nos contents i enganyats als catalans?
–D’això, res –intervé en Salinas–. Ja he dit unes quantes vegades que aquí venim a parlar de literatura, no de política. Deixeu la política per als polítics i…
–Home, Salinas –l’interromp en Pujol–, que si ens apliquem aquest argument tampoc nosaltres podem parlar de literatura, perquè no som literats en sentit estricte.
–Ja, però parlar de literatura no fereix tant la sensibilitat com parlar de política…
–Si tu ho dius… –intervé en Caamaño–. Perquè fa una estona, en Galimany bé que se’n sentia, i jo de tu no estaria tan segur que no acabis sentint-te, també.
–Què vols dir, Manyo?
–Res, res, coses meves… I a mi no em sembla pas que això de la literatura sigui més innocent o més inofensiu que la política; de fet trobo que, aquesta, moltes vegades és més literatura, més dramatúrgia, que no administració de la res pública.
–Caram, Manyo, quins aires etimològics que gastes! –salta en Galimany.
–Casualitat. I ara m’has fet perdre el fil, ja no sé el que anava a dir…
–Noi, et diria que em sap greu si no fos que no seria veritat.
–A tu que et passa, Gali? –demana en Salinas–. Ja sé que t’agrada provocar, però no veig per quina raó la prens amb el Manyo.
–Va, prou, tinguem la festa en pau –talla en Mauri–. Si em permeteu, jo trobo que tant el conte de la setmana passada com el d’aquesta estan prou bé, s’escolten (i es llegiran algun dia, espero) amb gust, i fins i tot poden induir a pensar una mica en algunes coses.
–En què? –pregunta en Salinas.
–Tant se val, això no té importància, ara: cadascú farà la seva interpretació… A mi, per exemple, el senyor Puigvell, com l’Andrés la setmana passada, em causa una mena de sentiment de compasió, els veig tots dos desvalguts davant l’ensulsiada del seu món i em fan demanar-me com reaccionaria jo si tot el meu món s’esfondrés…
–Doncs segurament com ells –fa en Galimany–: demanaries la baixa d’aquest món.
–Això passaria si no tingués confiança en Déu.
–Et contradius, Mauri.
–No senyor: el fet que em demani com reaccionaria és perquè conec com de dèbil és la meva carn; però el meu esperit descansa en darrera instància en la misericòrdia de Déu, i la fe és una força molt més poderosa del que et puguis imaginar, Gali.
–No ho dubto gens: des de l’11 de setembre del 2001 veiem a cada moment fidels portats per la seva fe a volar cap al cel fets a miques i envoltats de les miques dels infidels fills del dimoni que volen destruir, fills de Satanàs que sense cap mena de dubte seran enviats cap a l’infern a volta de correu mentre ells, els fidels màrtirs, passen a posseir de manera immediata la recompensa eterna, el seu tron celestial amb les hurís corresponents, pel seu acte de fe.
–Això és indigne, Gali: no tens cap dret a fer aquesta barreja entre creients i fanàtics, entre gent que confia en Déu i gent que mata proclamant que ho fa en nom de Déu…
–Ui, Mauri, de creient a fanàtic pot haver una línia de separació tan fina com el tall d’una navalla d’afaitar; a més, potser que li facis una repassada a la història del cristianisme…
–Què ens passa, avui? –talla en Rafa–. Que se’ns ha posat malament el dinar? Ostres, si hem menjat d’allò més bé… No ho entenc, francament. Què us sembla si deixem la religió, la política i altres gaites i tornem al conte? I si no som capaços de tornar al conte sense iniciar cap altra guerra dialèctica, pleguem i llestos, que encara prendrem mal.
A la sala es fa un silenci incòmode, opressiu, que trenca en Salinas passats uns segons.
–Bé, em sembla que el Rafa te raó i el millor serà que ho deixem estar aquí. Ja us trucaré abans de dimarts per dir-vos on dinarem la setmana vinent. Fins dijous que ve, doncs. Bona tarda a tothom.

 

Continuen algunes (pre)històries

 

Al carrer, la tensió, que no ha desaparegut del tot, fa que no es formin les rotllanes habituals i que els acomiadaments siguin molt breus. En Galimany, en Caamaño, en Velarde, en Mauri, en Pujol i en Rafa acorden arribar-se a la Plaça Reial i asseure’s en una cerveseria. Hi fan cap silenciosos fins que en Galimany diu, tot just en entrar a la plaça:
–Dispensa’m, Mauri, que hagi estat tan bord. És que avui m’he posat de molt mala lluna; no sé, no he pogut pair les crítiques del Salinas…
–Oblida-ho, Gali.
–És que si m’hagués dit el mateix algú altre, segurament m’ho hauria pres més esportivament; però aguantar-li en aquest fantasma… A més, jo ja venia cremat de la setmana passada i…
–Deixa-ho estar, Gali, no t’enquimeris.
–Sí, home –tercereja en Pujol–, no paga la pena.
S’asseuen a la terrassa que els fa més peça i un cop el cambrer els ha servit les begudes que demanen, en Galimany diu:
–Què, Manyo, vas veure en Perera? –Però immediatament, sense donar temps a en Caamaño a contestar–: Ui, perdona, no tinguis en compte la meva impaciència, deixa abans que t’expliqui per què t’he tallat amb aquella ximpleria…
–No importa, Gali.
–És que m’ha semblat que anaves a dir-li al Sali que havíem descobert la seva trampa i m’ha fet por que…
–Que ho deixis estar, que no té importància, de debò. A més, segurament has fet bé, perquè ha anat d’un pèl que no li etzibo el que vaig descobrir a can Perera.
–Suposo que vas poder confirmar el que ja havíem sospitat, el que el teu amic t’havia avançat, oi? –fa en Pujol–, que “Un conte de por” era copiat.
–Copiadíssim, el vaig trobar pràcticament idèntic, si la memòria no me la va jugar. Ja us vaig explicar que en Perera m’havia dit que guardava aquesta història… Nois, a mesura que la llegia anava recordant la lectura que havia fet el Sali i us juro que em va semblar que tots dos relats es corresponien fil per randa; vaja, que no us podria dir si hi havia cap diferència.
–Ja sabia jo que el fill de puta… –diu amb ira continguda en Galimany.
–Ep, espera, que això no és el més gros.
–Què dius! Encara hi ha més?
–I tant! Sabeu?, en Perera té el costum de guardar al pecé coses que troba a la xarxa i que li agraden o l’interessen, i també hi conserva anècdotes que expliquen la gent de les llistes de correu que freqüenta… El cas és que li vaig esmentar (no recordo com va sortir la cosa a la conversa) que el Sali, el mateix dia que ens va llegir “Un conte de por”, va comentar-nos com n’era, de malastruc, i li vaig referir a grans trets una de les anècdotes que ens va explicar. En Perera va semblar sorprès, em va dir que m’esperés i sense afegir res més va buscar un arxiu a l’ordinador. Quan el va obrir, em va convidar a llegir-lo. Nois, aquella anècdota era idèntica a una de les que ens va col·locar el Sali!
Diverses exclamacions posen de manifest la sorpresa que causa en els oients la revelació d’en Caamaño.
–I encara hi ha més –continua–: tot seguint una intuïció, el meu amic em va anar obrint diversos arxius i resulta que les dues històries de restaurants i les dues de cotxes que en Sali ens va explicar com si li haguessin passat a ell eren copiades, uns plagis absoluts!
–Home –diu en Rafa–, de fet alguna cosa sospitàvem. Recorda’t que ja teníem els nostres dubtes, sobretot el Gali, i que el Sali ens va gairebé jurar, quan li ho vam dir, que el que ens havia explicat li havia passat de debò. També ho vam comentar després al carrer, oi Gali?
–I tant! Aquest tio tota la vida ha fet el mateix, és un aprofitat de merda! És un paràsit de la imaginació aliena, xucla les idees i els treballs dels altres com un vampir! Que cony com un vampir, com un poll, que qualificar-lo de vampir és donar-li massa importància!
–Ep, que les històries no són imaginàries –adverteix en Caamaño–, que el que va explicar el Sali no és ficció, que són històries viscudes, encara que no per ell.
–És clar, se les ha apropiades, segons el seu costum –torna en Galimany–. Però com ho ha fet? En Perera coneix el Sali?
–No, no el coneix pas. I va arribar a la conclusió que és algú de la llista que roman amagat darrere d’un nom fictici. De fet, ell li va demanar a l’administrador de la llista, perquè el coneix, si hi havia cap Salinas i li va contestar que no; però això no vol dir res, perquè la gent es pot afegir a la llista sense donar el seu nom real, només ha de complir les exigències que la regeixen i que en aquest cas són únicament que les comunicacions siguin en català.
–De manera que no són boles, les històries que ens va explicar el Sali? –demana en Velarde.
–Això deien la gent que les va enviar a la llista. En Perera en té aplegades unes quantes, d’històries semblants en aquestes, i em va deixar llegir algunes altres també molt divertides i surrealistes, d’aquelles que fan pensar que és cert allò que es diu que la realitat supera la ficció.
–I ara què, què hem de fer? –demana en Pujol–. Li ho hem de retreure, al Salines?
–I tant! –fa en Galimany–. Cal que l’avergonyim, si és que té cap mena de vergonya.
–Doncs jo no ho faria –diu en Mauri–, no hi veig cap necessitat. Si l’home és feliç així, deixem-lo que ho sigui, quin mal fa?
–Home, que ens pren el pèl i es pensa que som imbècils –respon en Galimany–. No veig per quins set sous li ho hem de deixar passar.
–Perquè ja som grandets i hi hauríem de posar una mica de seny. Què en treuràs, de posar-lo en evidència? Crear mal rotllo. Home, que al cap i a la fi, si ens ho prenem per la part que no punxa, en aquests dinars i vetllades diguem-ne literàries ens ho passem bé una bona estona. Aprofitem-ho, doncs, aprofitem el moment, que són quatre dies i ja n’han passat tres.
–Home, Mauri, tu amb el carpe diem? Tu, el cristià que confia en Déu i en la benaurança eterna?
–I per això no he de ser conscient de les benediccions que rebem en aquesta vida? Conscient i agraït. ¿No trobes que és un privilegi gaudir de la companyia dels amics i d’allò que el Senyor proveeix, encara que sigui per camins que no entenem, que fins i tot ens semblen torts? Per què hauríem de rebutjar-ho, en nom de quins principis? Això no seria una manifestació d’orgull inútil?
–Mira, Mauri, tu ets una persona bona i pacient, un sant; però jo no tinc aquest tarannà, em rebenta la gent com el Salinas, no puc fer-hi més.
–Home, Gali –hi intervé en Pujol–, a mi també em desagrada molt això que ha fet el Sali i ja has vist que he preguntat si calia retreure-li; però trobo que el Mauri té raó i que no paga la pena fer-ho. Més val que tinguem la festa en pau; en definitiva, no crec que aquesta fira de contes duri gaire més temps. Si no recordo malament, el propòsit inicial del Salinas era tenir-nos a taula franca allà al Muntanyà amb les dones incloses mentre haguessin contes per llegir i comentar, i això no podia durar indefinidament, no crec ni que el premi de la rifa li donés per allargar-ho molt ni que hi haguessin molts contes, de manera que devem tenir per a tres o quatre setmanes més, com a molt. No et sembla que és millor fer veure que no en sabem res, de les seves maniobres? Com ha dit el Mauri, si l’home és feliç així, obrant d’aquesta manera, deixem-lo, que ja s’ho trobarà. I si no s’ho troba, tant és, a nosaltres no ens hauria d’afectar gens.
Els altres, llevat d’en Galimany, assenteixen i corroboren la idea de no retreure a en Salines l’engany. La conversa deriva llavors cap als tòpics habituals, fins que en Pujol diu:
–S’hi està força tranquil, ara, aquí, oi? Feia una pila d’anys que no hi venia.
–Home, és normal –diu en Velarde–: deus fer vida a Castelldefels.
–Sí, això hi contribueix, és clar; però és que a més em fa una certa angúnia l’ambient d’aquest barri i especialment el de la plaça, amb els problemes de petita o no tan petita delinqüència i l’abundor d’immigrants irregulars…
–Tranquil, Pujolet, que la delinqüència està més controlada, ara –l’interromp en Mauri–. No et negaré que l’ambient i l’entorn es van degradar, especialment durant els primers anys posteriors a la mort de Franco, i que a certes hores no era gaire recomanable passejar per aquesta zona; però d’uns anys ençà al menys la plaça ha millorat i socialment s’està transformant en un punt d’atracció d’una certa elit barcelonina tocada de progresisme.
–Vols dir?
–Home, això sembla, segons la informació que de tant en tant donen els mitjans de comunicació. Ara, jo tampoc no tinc cap tendència a freqüentar aquest barri, però només per una qüestió de gust personal, no per por o per prevenció. Em sembla que hi ha molta exageració quant a això de la inseguretat ciutadana.
–No sé, no sé… A mi em fa l’efecte que l’alarma social està força justificada –diu en Velarde–: gitanos romanesos, exmilicians albanokosovars, mafiosos russos, bandes llatines, traficants de drogues colombians i nord-africans… Déu n’hi do, la genteta que ens ha portat això de la Unió Europea.
–A tu et sembla que la delinqüència està relacionada amb la immigració? –fa en Galimany–. Que la culpa és dels Acords de Schengen i l’apertura de fronteres? Vols dir que abans no hi havia delinqüents, a casa nostra?
–Home, és clar que no, que no vull dir això… És clar que hi havia i que hi ha delinqüents del país… Però no em negaràs que uns determinats tipus de delictes no s’hi donaven, abans, i tampoc no em negaràs, suposo, que ara hi ha més casos, sobretot dels acompanyats de violència. I que això és possible gràcies a la facilitat de moviments de les bandes de delinqüents, al fet que poden passar d’uns països a uns altres sense cap mena de dificultat per la inexistència de fronteres, em sembla que no té retop. Si fins i tot entre els xoriços corre la brama que delinquir a Espanya surt de franc, des del punt de vista de la punició.
–No, el que no et negaré és que la percepció social és aquesta que tu manifestes; però és una percepció esbiaixada, magnificada per diversos sectors de la societat i molts mitjans de comunicació, especialment els sensacionalistes i els de dretes. Jo, en això, estic amb les estadístiques que faciliten les policies i els tribunals, que pel que he sentit indiquen una reducció real de la delinqüència.
–I tu te les creus de debò, aquestes estadístiques, o és que vas de progre? –fa en Rafa.
–Doncs jo sí que me les crec –diu en Mauri–. Al meu parer, al Partit Popular li va molt bé que la gent es neguitegi i que la sensació que la delinqüència augmenta faci que la gent demani mà dura; llei i ordre, que dirien alguns. De manera que els peperos es pensen que l’alarma social els afavoreix i els mitjans afins no desaprofiten cap ocasió de magnificar-la primant la informació que ho pot fer.
–Mira –diu en Pujol–, potser sí que la gent del PP se n’aprofita; però ho pot fer perquè hi ha motius d’alarma. Jo mai no havia sentit a parlar abans de bandes de lladres d’autopista, ni de robatoris silenciosos, ni de bandes amb tecnologia militar preparades per entrar a les cases…
–Vaja, que amb Franco estàvem millor, oi, Pujolet? –fa en Galimany.
–Com pots dir-me això, Gali? Que jo he estat militant d’Esquerra Republicana, home!
–I ja no n’ets? –li demana en Velarde.
–Ho vaig deixar quan el Sis Ales i la Rahola van copar-ne la direcció. Ep, però des que hi ha en Carod torno a votar Esquerra, que consti.
–Molt bé, molt bé –fa en Galimany–; però contesta: abans estàvem millor o no?
–Pel que fa a seguretat ciutadana, rotundament sí. Al meu entendre, la llibertat deixa de ser-ho quan el carrer és insegur, i els governants tenen el deure d’impedir que es torni una selva en què dominin els més bèsties. Jo, d’en Montilla, a Interior en comptes d’en Saura hauria posat en Puigcercós, que no hi tindria tantes contemplacions.
–Doncs mira, Pujolet –torna en Galimany–, jo no hi estic gens d’acord amb aquesta idea que ara hi ha més inseguretat que abans i que vivim uns temps especialment insegurs pel que fa a la societat local. A mi em sembla que en tots els temps n’hi ha hagut, de delinqüents. Has esmentat els bandits de l’autopista, i jo immediatament he pensat en els lladres de camí ral i els bandolers, especialment els dels segles setze i disset.
–Apa! –fa en Pujol.
–Ah, mira, és el que hi ha hagut; ep!, i amb la diferència a favor dels lladres d’autopista ral que aquests no et tallaven el coll, i t’ho dic en passat perquè, si no vaig errat, als de la banda dels peruans ja els van trincar. Pel que fa a robatoris silenciosos, que abans deien robo con escalo, em sembla, o violación de domicilio, jo recordo que, als anys quaranta, la gent que estenia la roba als terrats s’hi estaven fins que s’havia eixugat per tal que no els la robessin. La d’hores que m’hi havia passat jo de nen, al terrat de casa, jugant mentre la meva tieta, o la meva mare, o la meva àvia vigilaven.
–I això que té a veure amb els lladres silenciosos? –demana en Pujol.
–El que intento dir és que n’hi ha hagut sempre, de lladregots que s’han ficat a les cases d’una manera o una altra, com hi ha hagut sempre lladres de carrer. Més d’una vegada el meu pare m’havia vingut a buscar a l’escola durant l’horari lectiu per tal que vigilés la càrrega de la camioneta amb què feia transports mentre ell portava una part de la mercaderia al destinatari. Recordo, a més, que sempre duia a sobre una navalla ben esmolada, suposo que per alguna cosa més que per llescar el pa.
–Què vols dir, Gali? –demana en Mauri.
–Doncs que els carrers no eren pas tan segurs com alguns diuen, t’hi podies trobar amb problemes, potser més que ara; el que passa és que els mitjans de desinformació actuaven molt eficaçment. El meu pare, que a començament dels anys cinquanta va haver de deixar de fer el transport amb la camioneta pròpia perquè anàvem a mal borràs, va començar a fer el taxi, com a dependent i de nits. Doncs un dia va tornar amb la mà inflada pel cop de puny que va haver de clavar a un tio; alguna cosa s’hi devia trencar, perquè va estar més d’una setmana sense poder conduir.
–I com li va quedar la cara, a l’altre? –pregunta en Pujol.
–Pots comptar, com li devia quedar… El meu pare tenia molta força, havia boxat com a amateur, i el seu aspecte enganyava, era prim de cara i semblava escanyolit, de manera que més d’un es devia pensar que no tenia ni mitja bufetada. Una vegada el vaig veure anar a cops de puny amb un fatxenda que havia faltat a la seva mare i entre dos no el podien aturar.
–Això ja ens ho vas explicar la setmana passada –li recorda en Rafa.
–Tens raó. Ja veus: em repeteixo, un senyal inequívoc que vaig camí de repapiejar.
–Com tots nosaltres –afirma en Velarde–. Ara, em fa la impressió que el teu pare devia ser molt violent.
–No el recordo pas violent, o més violent que el comú de la gent, m’imagino; més aviat tenia allò que es diu el geni viu. Suposo que era fill de la seva època, i que la guerra va fer la gent més expeditiva, jo què sé… També era una generació que creia en el càstig físic, propensa a la plantofada higiènica, diguem-ne. O és que heu oblidat que els mestres pegaven?
–És veritat, Gali, jo vaig rebre més d’un castanyot, i això per no parlar de les palmetades; ah, i picades a la punta dels dits, no a la palma de la mà. Òstia, quin mal que feien! –diu en Rafa.
–En aquell temps la violència estava força present a la societat, tant segurament com ara si tenim en compte la diferència de mitjans –continua en Galimany–. Em ve al cap un fet segurament anecdòtic però significatiu. Devia tenir jo uns vuit o nou anys, o potser una mica més, i ja m’havia transformat en un lector compulsiu, llegia tot el que em queia a les mans. Recordo que encara es venien fulletons per subscripció, novel·les per entregues, que deien, i una veïna nostra es va subscriure a un fulletó que un venedor ambulant oferia i duia setmanalment a domicili. Bé, no sé si recordeu els venedors que picaven a la porta per oferir-te qualsevol cosa, com ara fan per telèfon…
–Ostres, tu, quina plaga, els venedors telefònics! –exclama en Mauri.
–Sí, són com escarabats de cuina, se’t fiquen a casa qualsevol dia i a qualsevol hora, i molts d’ells amb una impertinència que et fan venir ganes de tenir-los davant per aixafar-los –afegeix en Rafa.
–La veritat és que aquells venedors no eren ni tan agressius ni tan emprenyadors com aquests d’ara que se’t fiquen a casa i que a vegades et parlen com si hi tinguessin dret, a ficar-s’hi –continua en Galimany–. Feien servir arguments més subtils, no tan de manual, tenien potser més inventiva. Recordo que alguns, per col·locar-te la mercaderia, t’oferien la possibilitat de pagar a terminis; però com que no hi havia el costum de comprar d’aquesta manera i crec que a més estava mal vist, et deien que podies pagar “por el sistema americano”. Així donaven a la seva argumentació un toc de modernor, perquè ja se sabia que els americans eren d’allò més avançats en tot. Però m’estic desviant del que volia dir-vos. La veïna li va deixar el primer capítol del fulletó a la meva mare i jo el vaig llegir. No recordo el contingut (suposo que hi havia violència truculenta), però sí que el meu pare li va dir a la mare que no em deixés llegir aquella cosa. També em va prohibir un llibre que una bestia meva em deixava fullejar i que estava ple de fotos de gent morta violentament de diverses maneres; més tard vaig saber que el tema del llibre era la revolució mexicana, aquella del Pancho Villa, l’Adelita i companyia. En contrapartida, i segurament quan jo ja era més grandet, potser adolescent, no em va posar cap obstacle per llegir les novel·les d’El Coyote, tal com les anava comprant; me’n vaig llegir més de cent… Les escrivia en Josep Mallorquí i les editava Molino, si no recordo malament. El que ara em fa més gràcia, però, es que no hi veiés cap mal en el fet que jo, abans dels deu anys, llegís l’Odissea i la Ilíada… Apa i que ni hi ha violència en aquests clàssics! Bé, suposo que devia pensar que era bo que m’aficionés a la bona literatura; no és que a casa hi tinguéssim molts llibres, però entre ells hi havia algunes joies valuoses. En fi, suposo, Velarde i Pujolet, que ja veieu que això dels robatoris no és pas un invent modern ni propi dels immigrants.
–Home, no em diràs ara que els assalts als xalets per part de les bandes d’exmilicians albanokosovars, a vegades amb violència, no són una cosa nova –fa en Pujol.
–Noi, em sembla que tu no has trepitjat gaire el país –respon en Galimany.
–Què vols dir? A què treu cap, això?
–Doncs a que sembla que no hagis vist mai una massia fortificada o amb torre de defensa. Que això d’anar a robar amb força a les cases aïllades és més vell que l’anar a peu, home! Només canvia la tecnologia, perquè si una cosa han tingut sempre els delinqüents és la seva capacitat d’innovació: els malfactors són els inventors de l’I+D, no en tinguis cap dubte. Ah, i el que també va canviant és la manera d’informar al poble: hi va haver un temps en què les “gestes” dels bandolers o altres criminals eren l’argument de molts romanços de cec; més endavant, amb l’adveniment de la premsa, van sorgir periòdics especialitzats en fets delictius, com ara El Caso en temps de Franco, i ara tenim tota aquesta púrria de programes televisius que sense cap mena d’escrúpol van darrere de totes les misèries humanes, inclosa la delinqüència comuna, tot magnificant o inventant si cal les notícies per tal de causar l’impacte més brutal possible i alimentar la morbositat de la gent. Ah, i això acompanyat d’aquesta mena d’immoralitat que és dur als platós delinqüents com el Gil i Gil, l’exmarit de la Rociito o el Dioni i riure’ls les gràcies.
–Veus?, això no passava, abans –fa en Velarde.
–És veritat, reconec que això darrer que he dit no passava, abans. Però és que en el País de les Meravelles que Franco tan paternalment governava mai no passava res de delictiu. De tant en tant, quan aconseguien matar algun guerriller, els diaris publicaven la notícia del gran logro de las fuerzas del orden, que han abatido a un peligroso bandolero con gran satisfacción y agradecimiento de la población. Ara, a banda dels resistents, dels maquis, també hi devia haver delinqüents armats, perquè al nostre barri, Rafa, van matar un policia quan érem petits, cap al final dels anys quaranta.
–Ah, sí?
–Sí senyor. Va ser als horts que hi havia entre la rasa del tren i el carrer Consell de Cent, ja saps, aquells horts fets per alguns veïns per tal de conrear verdura que complementés la falta de queviures derivada del racionament. Un vespre, el policia a què em refereixo, que vivia a la cantonada de Diagonal i Lepant, va veure des del balcó de casa seva algú entre els horts i s’hi va atansar, acompanyat d’una noia adolescent, veïna meva. No sé pas com va anar la cosa, però el cas és que la meva veïna va explicar posteriorment que el guàrdia li havia dit que s’hi arribés a casa d’ell i que li portés la pistola. Quan la noia se n’hi va anar, l’intrús va matar d’un o diversos trets el policia. Devia ser pels volts de San Juan, això, perquè recordo perfectament que jo, en sentir el tret o els trets, vaig pensar que algú havia llançat petards; els adults, però, van saber identificar molt bé el que eren aquells espetecs, perquè immediatament es va formar un bon enrenou. Al barri mai no vam saber qui podia haver estat l’assassí del guàrdia.
–Noi, no tenia ni idea, no recordo haver-ne sentit a parlar mai de cap assassinat al barri.
–Doncs ja veus, la inseguretat ciutadana no és pas cap novetat; només que no es publicitava d’una manera tan exagerada com ara, quan tants mitjans de comunicació rivalitzen a veure qui la diu més grossa.
–Doncs jo ara tinc por d’anar per segons on, sobretot de nit –declara en Pujol–. Tu diràs el que voldràs, però abans hi havia més seguretat, es podia anar amb més tranquil·litat pel carrer.
–Ai, Pujolet, que veig que ja has entrat en allò de cualquier tiempo pasado fue mejor; es nota que fa més de quaranta anys que teníem vint anys i que llavors ens menjàvem el món cru. Jo no sé si hi havia més seguretat al carrer, perquè no hi havia informació lliure; el que sí que sabem a hores d’ara, però, és que no tenies cap seguretat que la Policia no et fes objecte de la seva arbitrarietat. Potser no hi havia por als delinqüents; ara, a l’autoridad competente, Déu n’hi do la que hi havia.
–Em sembla que en Galimany té raó –manifesta en Mauri–, sobretot en això que no podem saber quin era l’abast de la delinqüència comuna per culpa de la censura de premsa, que segurament amagava tot allò que pogués fer pensar que les autoritats no funcionaven com calia. Ara, jo recordo un cas en què El Caso va anar ple, la d’un delinqüent que anomenaven El Mula, que va matar un policia, vés a saber si no era el mateix que ha esmentat el Gali.
–No, no ho crec pas, Mauri, perquè això del Mula em sembla que va ser més endavant, jo diria que cap a la meitat dels cinquanta.
–No sé, Gali, ara caldria que consultéssim la premsa de l’època. Però jo he tret aquest cas perquè he recordat que va ser la causa d’un incident entre l’atleta López i en Gordoncillo. Us en recordeu, de l’atleta López?
Tots neguen amb el cap.
–Sí, companys, era un alumne de la promoció posterior a la nostra.
–Home, Mauri –diu en Pujol–, jo recordo el Gordoncillo, però no aquest atleta López.
–Jo també recordo el Gordoncillo, però ara no hi caic en qui era el López –afegeix en Galimany.
–Sí, home, feu memòria –insisteix en Mauri–; li deien el atleta López perquè era corredor juvenil de fons o de mig fons i sembla que havia guanyat algunes curses.
–I a quin incident et referies? –demana en Velarde.
–Veureu. Una vegada que en Gordoncillo feia classe de Formación del Espíritu Nacional a primer i segon simultàniament, o potser era a segon i tercer, l’home va fer èmfasi en la idea que tothom, davant la imminència de la mort, manifesta penediment, per mala persona que hagi estat, i va posar com a exemple el cas del Mula, qui, segons ell, va demanar perdó pels seus crims quan anava a ser mort al garrot.
”Tot just acabava de dir això, que el López s’aixeca i exclama: ¡Eso es mentira! A en Gordoncillo li va canviar el color i va demanar: ¿Qué has dicho? Que eso que ha dicho usted es mentira. El Mula no se arrepintió de nada ni pidió perdón. A la veu del López hi havia una tremolor que jo vaig atribuir a un estat de nerviosisme. En Gordoncillo no sabia com reaccionar, es notava que estava desconcertat i emprenyat alhora. Llavors el López el va rematar: Sé muy bien que el Mula no pidió perdón, porqué yo soy el hijo del policía que asesinó. Ja no hi havia tremolor a la veu del noi, més aviat indignació. No recordo si la classe es va acabar en aquell moment impressionant ni si en Gordoncillo es va excusar.
–Mauri –diu en Galimany–, havia oblidat aquest incident, però ara que l’has referit, el recordo. Quina ficada de pota! Ostres, que diferent que era el Gordoncillo del Zapatero, recordeu? Tan escanyolit, embolicat en aquella gavardina que li anava sobrera per tot arreu, fumant un cigarret darrere d’un altre, amb un aspecte de moribund imminent que gairebé feia por… A més, allò de la Falange s’ho creia, no com el Zapatero. Recordo que en una de les classes va arribar a insinuar que van afusellar José Antonio perquè Franco no va fer res per evitar-ho, ja que d’aquesta manera eliminava el competidor més fort.
–Va ser un dels professors que ens van acompanyar en el viatge d’estudis, oi? –demana en Velarde.
–Sí, ell i en López, el de dibuix tècnic –contesta en Mauri.
–Oi que li cantaven una cançó? –fa en Rafa.
–Ep, d’això me’n recordo jo –diu en Pujol–. Havien canviat una paraula en la tornada d’una cançó mexicana, em sembla, que deia una cosa així com “gorrioncillo, pecho amarillo” i cantaven “Gordoncillo, pecho amarillo”; el Ramírez i el Gil eren els que més insistien a cantar-ho, des del fons de l’autocar.
–El Gil? No recordo cap Gil, a la nostra promoció –diu en Rafa.
–Era un d’una promoció anterior que no havia anat de viatge d’estudis quan li tocava i que el van afegir al nostre; era un tio força simpàtic, de La Rioja.
–Ostres, és veritat, el Riojano! Jo el vaig tenir de company a Verificació. Era molt bon nano, força de la broma. I esplèndid: quan tornava del poble, després de les vacances, ens muntava un berenar amb un vinet i uns xoriços casolans sensacionals.
–Ens ho vam passar bé, al viatge d’estudis, oi? –diu en Caamaño.
–I tant! –fa en Galimany–. Vist en retrospectiva, està clar que allò que el seu objectiu era visitar fàbriques o organismes relacionats amb l’aviació era una excusa per muntar un periple turisticocultural. En el meu cas, em va servir per conèixer una part de la geografia peninsular; per a uns altres, els més agosarats, sembla que els va servir per emprendre unes quantes aventures diguem-ne eroticoturístiques, explicades a posteriori amb un luxe de detalls evidentment imaginaris. Jo, les històries que explicava per exemple en Ramírez, mai no me les vaig acabar de creure.
–Va durar un parell de setmanes, oi? –pregunta en Rafa.
–Jo diria que no va arribar –contesta en Mauri–. Vam passar per Sagunt…
–Sí, és clar, per visitar Altos Hornos –fa en Pujol.
–Vam dormir a Alacant, oi? –demana en Velarde.
–Vols dir que no va ser a València? –fa en Caamaño.
–No, a Alacant, segur, a una mena d’alberg que ens van explicar que havia estat la presó d’en José Antonio i on ens van ensenyar la cel·la i no sé què més –diu en Galimany.
–Tens raó –confirma en Mauri–. Després vam passar per Múrcia, em sembla que coincidint amb alguna celebració religiosa, i vam anar a parar a Granada. Hi vam fer nit i a l’endemà vam visitar l’Alhambra, amb un guia boníssim.
–Jo també tinc un bon record, d’aquest guia. Si no em falla la memòria, ens van deixar la tarde lliure i, curiosament, cap al tard gairebé tots vam anar a coincidir en el mateix bar, un que es deia La Oficina.
–Sí senyor –diu en Velarde–. Jo, d’aquest viatge, també en guardo bons records… Però sabeu què em va cridar més l’atenció, a banda de l’Alhambra?
–El Valle de los Caídos –diu en Pujol.
–No.
–L’Escorial, els jardins d’Aranjuez, el barri de Santa Cruz de Sevilla, la mesquita de Còrdova… –diu en Mauri com qui passa llista.
–No senyor –l’interromp en Velarde–. Us en recordeu, que a Sevilla havíem de visitar Construcciones Aeronáuticas?
–Oi tant, i hi vam anar –diu en Galimany.
–Us en recordeu, que a la fàbrica ens havien dit que hi construïen l’avió d’instrucció de pilots Triana, equipat amb un motor Beta?
–Sí, aquell motor de nou cilindres en estrella, l’antecessor del Sirio –diu en Mauri.
–I no recordeu que, com a gran cosa, ens van ensenyar els prototips de frigorífic que anaven a produir en sèrie per tal de reconvertir l’empresa?
–I tant! –exclama en Galimany.
–I vosaltres vau sentir a parlar mai de les neveres CASA? Perquè jo, no.
–Suposo que van tenir tant d’èxit com els nostres motors industrials P-11 –fa en Mauri.
–Ah, d’alguna cosa havia de servir la direcció militar –conclou en Caamaño–. A mi, una cosa que em cridava l’atenció era l’expectació que aixecava la nostra arribada a algunes poblacions, especialment d’Andalusia. Jo crec que el nostre autocar cridava l’atenció per dues raons: primera, perquè no se’n veien gaires, encara, per les carreteres i poblacions andaluses; segona, perquè transportava dues dotzenes llargues de joves d’uns vint anys i dos adults, de manera que no era estrany que ens prenguessin pels components d’un equip de futbol, com ens van preguntar diverses vegades.
–És veritat, Manyo –confirma en Rafa–. És una de les coses que ens van demanar quan vam arribar a Sevilla i en Gordoncillo i en López se’n van anar a buscar on allotjar-nos i ens van deixar esperant a la Plazuela de San Marcos. Recordo que mentre esperàvem, se’ns van apropar tres o quatre nenes que no tindrien més de nou o deu anys i ens van demanar qui érem, d’on veníem i tot allò que les criatures no tenen cap mania de preguntar. En sentir que érem de Barcelona, alguns dels curiosos del grup que s’havia anat formant es van afegir a la conversa (allà tothom semblava tenir algún parent a Catalunya, i ens deien coses com ara: Mi hermano vive en Barselona, ze llama Manué. ¿Lo conoséi?) i ens van mostrar molta simpatia, fins al punt que, vés a saber per quins set sous, ens van demanar que balléssim una sardana. Us en recordeu, d’això?
Només en Galimany assenteix.
–Potser vosaltres ja estàveu mirant de lligar, com va dir el Ramírez que va fer –continua en Rafa–. El cas és que els dos únics sardanistes de la colla (l’Artigas i el Barra) van ser capaços de convéncer uns quants per formar una rotllana i, tot taral·lejant-la, ballar una aproximació de sardana. No van obtenir un gran èxit entre la gent que s’hi havia aplegat, com és comprensible, però amb això va haver-n’hi prou perquè les noietes i algunes joves, després de dir-nos que era una llàstima que no haguéssim anat a Sevilla la setmana anterior, en què es feia la Feria de Abril, es possessin a ballar sevillanes acompanyades només amb les palmas. I en un tres i no res, la plaça, la plazuela, es va omplir de balladores i balladors, i els balcons i les finestres, de gent que mirava, acompanyava i jaleaba. Ah, com m’agradaria tornar a fer aquell viatge en aquell mateix temps!
–Ai, Rafa, no pots banyar-te dues vegades al mateix riu ni fer que les aigües tornin enrere –diu en Galimany–. De manera que serà millor que tinguis sempre present aquell carpe diem que el Mauri m’ha fotut pel cap fa una estona.

Conte contat, no és acabat – 9

Novena trobada (25 d’octubre de 2007)

 

En Salinas ha convocat els companys de la XXIV Promoció de l’EAE al Sandor, a la plaça de Francesc Macià, cap a la una. Els dos primers a trobar-se davant de la terrassa del local, a dos quarts d’una, han estat en Castro i en Pujol.
–Hombre, Pucholet, creía que yo llegaría el primero.
–Doncs ja veus, t’he guanyat.
–Debes de haber venido en coche, ¿verdad?
–Jo, a Barcelona, amb cotxe? Mai de la vida! Amb els problemes que hi ha per aparcar, i més en aquesta zona? Tira, tira… He vingut amb Renfe.
–¿En tren? ¿Con todo ese lío de Cercanías?
–Home, la veritat és que a mig matí i venint de Castelldefels no hi ha gaires problemes. De totes maneres, jo l’he agafat amb molt de temps, per si de cas… A més, com que és de franc…
–¿Ah, no se paga?
–Faltaria més, amb la d’endarreriments i molèsties que han de suportar els usuaris amb això que entre Gavà i Barcelona el servei el fan amb autocars i només fins a la plaça Espanya. Ara, en el meu cas, vaig en tren una paradeta, de Castelldefels a Gavà; a Gavà, cap a l’autocar, que fa un circuit que podríem qualificar de turístic (et passegen per la Zona Franca i per mitja muntanya de Montjuïc) i que acaba a la plaça Espanya, com t’he dit. D’allà m’he vingut tot xino-xano pel carrer Tarragona i l’avinguda Tarradellas, i fa cosa de deu minuts que hi he arribat.
–Sí, pinta muy bonito, explicado de esa manera; pero ve con ese cuento a los que han de entrar a trabajar a su hora.
–Però com que jo no he d’entrar a treballar… Ara, si encara ho hagués de fer, de ben segur que m’emprenyaria, i molt.
–Es que hay para cabrearse.
–I tant, no tenen vergonya, aquesta gent de Madrid: ni els caps de la Renfe, ni la ministra, ni Zapatero. Però què vols esperar de Madrid, només els interessem per plomar-nos. Ara, amb això de viatjar de franc i amb el servei d’autocars, la gent s’ha tornat mesella.
–¿Qué es eso de mesella?
–Que no nota els cops, que és totalment insensible, és a dir, que ja li poden donar de garrotades que no s’immuta. En aquest país tots ens queixem molt, però no fem res. En això de la Renfe, recordo que cap al mes de febrer, o de març, hi va sortir una gent que van fer una campanya per mòbil perquè la gent no pagués el bitllet els dijous i només van trobar el recolzament de les Joventuts d’Esquerra Republicana, que a més van demanar el traspàs immediat a la Generalitat del servei de Rodalies de Renfe. I en què va quedar això? En no res.
–Pues a mi me parece que algo se sacó, si el servicio es gratuito.
–Però no pas per això de pujar al tren sense pagar els dijous. La convocatòria no la va seguir gairebé ningú, entre altres raons perquè els que tenien abonament mensual ja havien pagat per endavant. D’això me’n recordo bé perquè ho vaig discutir amb un veí. Ell mantenia que calia viatjar sense pagar i jo li deia que amb aquesta mesura potser es formaria merder, perquè caldria que la gent forcés l’entrada en les estacions amb control automàtic dels bitllets o saltés els torns de sortida, però que els manaires de Madrid no s’impressionarien pas.
”Mira, un dia, al baixador del passeig de Gràcia es va donar el cas que els usuaris que s’esperaven des de les deu de la nit (un centenar de persones) i que havien vist passar diversos trens sense que s’aturessin, a dos quarts de dotze van baixar a la via i van impedir que sortís un tren que acabava d’entrar a l’estació. Fora del maquinista i els agents de seguretat, ningú no va dignar-se a mirar de solventar el conflicte i va haver de ser un suboficial dels Mossos qui va haver de fer de mitjancer entre els viatgers i la companyia; una hora van mantenir els viatgers l’ocupació de la via fins que el centre de control va autoritzar el maquinista a admetre el passatge. Algunes persones van esperar-se quatre hores per poder tornar a casa. Doncs bé, mentre els usuaris captius de la Renfe passaven aquest calvari sense que cap responsable de la companyia es dignés dir-los res, al programa de la Terribas el delegat del ministeri de Foment, un tal Prat, qualificava d’irresponsable l’actitud dels usuaris i no es va molestar, faltaria més, a demanar-los perdó per les molèsties amb què dia sí i dia també Renfe els torturava. El tio es va atrevir a renyar els viatgers per enfadar-se i protestar. O sigui, a sobre d’incompetent, prepotent. És més, aquest individu va tenir la barra de dir que als viatgers que acumulessin retards de més d’una hora els tornarien la meitat de l’import del bitllet.
–Yo no he seguido al detalle todo ese lío de Cercanías, pero de algo ha servido tanta movida, porque finalmente la gente puede viajar sin pagar.
–Home, quan l’acumulació de problemes va ser massa gran per dissimular, i més tenint en compte que el març vinent toquen eleccions generals, tant en Zapatero com la vicepresidenta van presentar disculpes i finalment es van veure en la necessitat de fer alguna cosa més que manifestar bona voluntad i ens van enviar aquest sots-secretari que està mirant d’anar tapant forats, val a dir que ben literalment. Per cert, que jo sàpiga, el senyor Prat no va ser cessat, com s’hauria d’haver fet per la seva intolerable actitud vers els usuaris, ni el cap d’estació del passeig de Gràcia sancionat per desistiment de funcions, ja que tenia l’obligació de com a mínim mirar de resoldre el problema creat als viatgers en comptes d’amagar-se.
”És normal que quan hi ha problemes de l’envergadura del de Rodalies mirem cap a les altures a l’hora de demanar responsabilitats i decisions. Ara, jo, per l’experiència a l’Elizalde, al servei militar i per alguns tractes que he hagut de tenir amb gent d’això que diuen l’Administració amb majúscula, he arribat a la conclusió que en determinats ens laborals o funcionarials ningú o gairebé ningú no se sent responsable de res, tothom o gairebé tothom diu que decideixi el superior quan hi ha alguna incidència que s’aparta de la rutina. En aquest cas que et comentava, en general es va perdre de vista el fet que ningú fora del maquinista va donar la cara davant la més que justificadíssima protesta dels usuaris, és a dir, dels clients. I no cal pensar-hi gaire per adonar-se que el primer que havia d’haver-ho fet era el cap d’estació; potser és que es va pensar que la cosa no tenia cap importància. A la Renfe pot molt bé passar, i els fets semblen indicar-ho, que començant pels maquinistes, cadascú passa a l’escalafó superior la responsabilitat de prendre decisions, i així s’hi arriba al president del Govern. És clar que si aquest prengués una decisió dràstica que comportés, per exemple, fer complir a cadascú la seva obligació laboral i si no al carrer, potser es trobaria amb més d’una vaga, i no seria pas el primer cas.
–Hola, buenos días, compañeros –saluda en Salinas, que acaba de sortir del Sandor.
–Home Salinas, no sabíem que eres a dins.
–És que he vingut abans per reservar unes taules i estava comentant amb el bàrman el que podríem prendre com a aperitiu. ¿Y qué, Antonio, arreglando el mundo?
–Pues ya ves, aquí el Pucholet me estaba largando un mitin a propósito de la Renfe y el follón de Cercanías.
–¿Y qué, cómo lo ve?
–Fatal, lo ve fatal. Por un lado, dice que no pagar no resuelve nada; por otro lado, afirma que no hay nadie que cumpla con su obligación; y por si fuera poco, dice que todo el mundo protesta pero que nadie hace nada. Anda, átame esa mosca por el rabo.
–Y tu qué harías, Pujol?
–Doncs jo em demano, com em demanava en els moments pitjors d’aquest desgavell que estan essent les obres de l’AVE, què hauria passat si la gent haguéssim fet com es va fer a Barcelona en aquella famosa vaga dels tramvies. Us en recordeu? Recordeu els tramvies buits d’usuaris i la gent anant a treballar a peu? No és la gent colant-se, el que hauria fet mal de debò als rectors de la Renfe; hauria sigut la imatge dels trens circulant buits. Hauria calgut fer una cosa similar al tancament de caixes, que en el cas de la Renfe hauria consistit a posar-se d’acord els usuaris a no utilitzar el tren, a compartir cotxe o fer servir els altres mitjans de transport, encara que són pocs i insuficients. Em penso que declarar un dia sense tren, una setmana sense tren, un mes sense tren, hauria estat molt més eficaç que viatjar sense pagar. La imatge dels trens buits, insisteixo, és la que els hauria fet mal. Però no tinc cap dubte, malauradament, que això que apunto és fer volar coloms, un exercici immens de ximpleria utopicista, perquè en aquest país no hi ha manera humana de posar d’acord ningú, i perquè no veig la gent, a hores d’ara, capaç de fer el més mínim sacrifici que comporti incomoditats. I deixats de la mà de Déu, sembla que ho estem ja fa força temps.
En això hi arriben junts en Galimany i en Caamaño i, mentre intercanvien salutacions, tres altres companys. En Salinas els convida a entrar al local, i en Galimany s’ofereix a esperar que vagin arribant els que encara no ho han fet per tal d’avisar-los que són a dins.
A les taules reservades troben disposat un aperitiu. Quan els han servit la beguda que han demanat, en Caamaño demana:
–Heu vist que la Mercedes finalment ha presentat a la Generalitat un expedient de regulació de tota la plantilla?
–Era d’esperar, després dels acords amb Estampaciones Sabadell a principi de mes –diu en Pujol–. Més de quatre-cents treballadors al carrer.
–Bé, això si la Conselleria de Treball ho permet –puntualitza en Salinas.
–Ho permetrà, pots estar-ne segur, per moltes vagues que convoqui el comitè d’empresa com aquesta de deu dies el mes que ve; els donaran d’indemnització el mínim legal, vint dies per any treballat, i a prendre vent –afirma en Caamaño.
–Però jo vaig llegir al diari que el president del comitè d’empresa s’havia reunit amb el director general de Relacions Laborals i que aquest s’havia compromés a no acceptar l’expedient de regulació si no hi havia un acord previ amb els treballadors –comenta en Pujol.
–I què? –fa en Caamaño–. ¿Tu has vist alguna vegada que aquests expedients es resolguin favorablement per als treballadors quan l’empresa és una multinacional de les grosses?
–Potser aquesta vegada la Generalitat serà més dura –diu en Pujol–. El president del comitè d’empresa creu que la presentació de l’expedient per part de Mercedes és només una mesura de pressió per obligar la plantilla a negociar i amb la intenció de confondre-la. Diu que estan disposats a parlar de tot si la direcció posa sobre la taula un pla social que doni una sortida digna a tots els operaris, amb les condicions del grup Daimler i no amb les d’altres empreses, perquè els treballadors desconfien d’aquestes.
–Home, i és natural –fa en Caamaño–. ¿Tu creus que es poden refiar d’Estampacions Sabadell, amb els problemes econòmics que tenen? Si la gent accepta passar-s’hi i després Estampaciones peta i han d’anar a parar al carrer, les condicions segur que serien pitjors. Ara, de totes totes, els treballadors, com sempre, fotuts.
–Todavía tendremos que estar contentos por ser viejos y habernos jubilado –fa en Castro–. Por lo menos, estos follones ya no nos afectan.
–Doncs apa que no n’hem viscut de grosses, nosaltres! –exclama en Pujol.
–Puede, o seguro que sí –contesta en Castro–; pero cada generación tiene sus problemas y cada uno se queja de lo que le duele.
–En això, Toño, tens tota la raó, no t’ho negaré pas –conclou en Caamaño.
La resta de convidats van arribant i la conversa es generalitza, diversifica i anima a mesura que els còctels van fent el seu efecte. Quan passen cinc minuts de dos quarts de dues, però, el que explica en Pi atrau l’atenció general.
–Doncs si et sembla, Valverde, aturem-nos un moment a mirar de fer-nos una idea de les proporcions de l’univers tot utilitzant com a unitat de mesura la velocitat de la llum, que com saps és de tres-cents mil kilòmetres per segon, aproximadament i mesurada en el buit, o el que és el mateix, mil vuitanta milions de kilòmetres per hora.
”Considerem de primer una distància terrestre, per exemple la que hi ha entre Barcelona i Madrid, que és de sis-cents kilòmetres en números rodons i ens va bé per calcular amb la unitat de mesura que hem triat. Veiem sense dificultat que, en un segon, la llum faria dos-cents cinquanta viatges d’anada i tornada entre les dues capitals.
En Pi s’atura i fa un gest com si alguna cosa sorprenent li vingués al cap.
–Per què, de sobte –continua–, he pensat en l’AVE aquest que no acaba d’arribar mai?
–Quant temps tardarà a fer el trajecte aquest tren, si mai arriba a fer-lo, ho saps? –li demana en Galimany.
–Diuen que entre dues hores i mitja i tres. Però canviem de destinació. Imaginem-nos que disposem d’un vehicle que ens permet viatjar a la velocitat de la llum, que com sabeu és la màxima que es pot assolir en el nostre univers, i que ens volem arribar al Sol. Amb aquest vehicle, tardaríem un mica més de vuit minuts, i això vol dir que la Terra està… –en Pi treu una calculadora de l’infern de l’americana i tecleja un moment– a uns cent quaranta-cinc milions de kilòmetres del Sol, o sigui… –torna a teclejar– a unes dues-centes quaranta mil vegades la distància de Barcelona a Madrid. Aquesta distància, amb l’AVE circulant a tres-cents kilòmetres per hora, tardaríem… uns cinquanta-cinc anys a recórrer-la, sense comptar-hi els endarreriments habituals de la Renfe, és clar.
–Bé, amb els retards habituals –fa en Pujol–, serien uns setanta-cinc anys.
–Però, ¿i si volem anar, posem per cas, a Júpiter –continua en Pi–, per comprovar si el que passa a 2001, una odissea de l’espai, el film de l’Stanley Kubrick, és possible? Bé, a la velocitat de la llum tardaríem una mica més de mitja hora, i això quan Júpiter i la Terra estiguessin al més a prop possible. No cal que us digui que a les velocitats que fins al moment s’ha aconseguit enviar les sondes exploratòries, aquestes han trigat anys a arribar-hi.
”Posem-nos ara en la pell dels exploradors que la gent de diferents agències espacials pensen enviar a Mart dins d’uns lustres, i oblidem-nos del temps que durarà el viatge, pensem només en les comunicacions. Les ones de ràdio es transmeten a la velocitat de la llum, com no ignoreu, i un senyal de ràdio, posem una paraula emesa des de la Terra, arriba a Mart uns quatre minuts més tard, quan la Terra i Mart estan a la menor distància possible. Nois, la conversa entre dues persones podria anar més o menys així: “Hola, Joan”. Vuit minuts de silenci. “Hola, Pere. Com va això?”. Vuit minuts d’estàtica. “Vaig fent, Joan”.
–Home, posades les coses així, seria una conversa ben galdosa –comenta en Salinas.
–Inacabable i poc eficient, sens dubte; però ja ho resoldran els qui s’hi trobin. Fixeu-vos en una conseqüència d’això que comento: nosaltres no veiem el Sol, la Lluna, Mart o Júpiter com són en el moment que els mirem, sinó com era el Sol vuit minuts abans, la Lluna un segon i tres dècimes abans, Mart quatre minuts abans i Júpiter mitja hora abans.
–Entonces, ¿cómo vemos las estrellas? –demana en Castro.
–De seguida et contesto. Però de moment, imaginem-nos que volem viatjar a l’estrella més propera al sistema solar, l’anomenada Alfa de la constel·lació del Centaure. Amb el nostre meravellós vehicle lumínic que passa de zero a mil vuitanta milions de kilòmetres per hora en un segon, tardaríem més de quatre anys a arribar-hi, més exactament quatre coma trenta-sis anys, o sigui quatre anys… –i torna a teclejar en la calculadora– quatre mesos… nou dies… catorze hores… i vint-i-quatre minuts. Què vol dir això, entre altres coses? Que la imatge que veiem d’aquest astre amb el telescopi, Antoñito, és la de fa quatre anys, quatre mesos, etcètera. ¿Calculem quan tardaríem amb el nostre fantàstic cotxe esportiu amb el que hem circulat per l’autopista a dos-cents cinquanta kilòmetres per hora, raó per la qual ja no tenim carnet de conduir perquè els Mossos ens han enxampat quan a més anàvem beguts i no ha servit de res posar-nos un bigoti postís i contestar José María Aznar quan ens han demanat el nom? Vejam: mil vuitanta milions de kilòmetres hora és a dos-cents cinquanta kilòmetres hora com quatre coma trenta-sis anys és a ics. Mil vuitanta milions… –tecleja– multiplicat per quatre coma trenta sis… i dividit per dos-cents cinquanta dóna… divuit milions vuit-cents trenta-cinc mil dos-cents anys. Uf, em sembla que descarto el cotxe.
–I tant que el descartes! –exclama en Galimany–. Si tu no n’has tigut mai!
–Vés, en això tens tota la raó. Com ho sabies?
–Cony, perquè m’ho vas dir la setmana passada.
–Ostres!… Bé, ara ens agafa la dèria d’anar a la banda oposada de la galàxia en què estem. Agafem el nostre vehicle lumínic, engeguem i posem el GPS en marxa. Ei, que ens diu que el diàmetre de la galàxia és d’uns noranta mil anys llum, i nosaltres estem a uns trenta mil anys llum del centre i, per tant, si volem anar a l’altra banda, haurem de dur menjar per uns setanta-cinc mil anys. Voleu dir que al súper en trobarem prou?
–Jodo, Pi, ya me estoy mareando –fa en Castro–. Todas esas cifras con que nos bombardeas, ¿son ciertas o te las inventas?
–Les distàncies bàsiques, com ara les de la Terra al Sol, la Lluna i els planetes del sistema solar, i les altres que he esmentat, encara les sé de memòria, malgrat l’ictus. Saps?, és que l’astronomia m’ha fascinat des de petit, i com que també m’ha agradat sempre memoritzar dades matemàtiques, com per exemple constants físiques, equivalències de mesures i coses així…
–Se nota, se nota.
–Bé, tornem-hi. Vistes les dificultats per fer una passejada tan curta com és anar a l’altra banda de la nostra galàxia, descartarem d’anar a la bellíssima galàxia d’Andròmeda, una de les més properes a nosaltres, que es troba a uns dos milions i mig d’anys llum, i descartarem també el viatge a l’equivalent de Nova Zelanda si l’univers fos comparable amb la Terra, a les galàxies més llunyanes observables, que estan a milers de milions d’anys llum.
”I ja que parlem de galàxies, sembla ser que aquesta en què hi ha la Terra està formada per uns cent mil milions d’estrelles, és a dir, uns cent mil milions de sols, la majoria més grans que el que anomenem astre rei. Quant al nombre de galàxies, n’hi ha unes poquetes, es calcula que uns quants milers de milions, amb uns centenars de milions d’estrelles, és a dir, de sols, cadascuna. Bé, si només fossin dos mil milions, les galàxies existents, i aquestes només fossin de la grandària de la nostra, tindríem un total d’estrelles a l’univers que hauríem d’escriure amb un dos seguit de vint zeros. Comparada amb la que calculen els cosmòlegs i els astrònoms, aquesta és una xifra modesta, tot i que per comptar-la a un ritme de dues unitats per segon, més o menys així: un, dos, tres, quatre, necessitaríem… –tecleja i anuncia–: dotze bilions, sis-cents vuitanta-tres mil nou-cents setze milions, set-cents noranta-tres mil cinc-cents anys, moltíssims, però moltíssims més que els que fa que existeix l’univers mateix, que és creu que és uns catorze mil cinc-cents milions d’anys. Per cert, a Gea, la nostra tan apreciada Terra, se li calcula una edat d’uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Posats en vides humanes llargues, de cent anys, comptar la xifra d’estrelles que ens ha sortit ens costaria només… uns cent vint-i-set mil milions de vides, i això comptant durant vint-i-quatre hores diàries sense parar cap moment per menjar o dormir, per esmentar-n’hi només un parell de necessitats de satisfacció diguem-ne força imprescindible.
–Cada vez estoy más mareado, Trescatorce –diu en Castro.
–Ara mateix acabaré, Antoñito, no pateixis. Si tornem a pensar en la imatge que tenim de les estrelles, una evidència que es desprèn del rotllo que us estic clavant és que no les veiem com són ni on són, sinó que les veiem com eren i on eren respecte de nosaltres quan la llum que ara ens arriba va sortir d’elles; en definitiva, estem veient el passat, veiem el que eren fa milers, milions, milers de milions d’anys, segons els casos. Des de la Lluna, que veiem com era fa un segon i tres dècimes abans, fins a la galàxia d’Andròmeda, que podem percebre a ull nu com era i on era fa dos milions i mig d’anys, res del que podem veure sense ajuda d’instruments a l’univers no ho veiem com és, sinó com era abans, poc o moltíssim, del moment en què el veiem. I tot allò que percebem amb els telescòpis òptics i detectem amb els radiotelescopis està afectat pel mateix fenomen, de manera que no és la situació i l’estat presents dels estels, les galàxies i les radiofonts el que captem, sinó la situació i l’estat en què es trobaven en un passat de dimensió diversa. He dit.
Alguns comencen a aplaudir, però en Salinas els fa aturar-se:
–Perdoneu –diu–, però és que no som pas en un teatre o una sala de conferències i no disposem del local només per a nosaltres. De fet, us vaig convocar aquí perquè em va semblar que no estaria malament de retrobar-nos en un lloc amb molta anomenada entre la petita burgesia barcelonina en comptes de fer-ho al carrer i perquè volia sorprendre-us, si això és possible. No dubto que la vostra perspicàcia us deu haver permès deduir que no dinarem aquí, entre altres raons perquè l’hora de la trobada no era la d’habitud. El restaurant on ens esperen, a les dues, és al número 10 del carrer Ganduxer. Confio que us agradi el local i sobretot que us satisfaci el dinar. I ara, si l’alcohol que heu consumit no afecta les vostres facultats locomotrius, us suggereixo que hi fem cap tot xano-xano.
–Mariquita l’últim! –fa ben audiblement en Galimany tot alçant-se de la cadira. Unes quantes mirades reprovadores convergeixen en ell.

 

El dinar al restaurant Via Veneto ha estat acordat amb la seva fama, i un cop els comensals han superat l’esbalaïment que els han causat l’ambient i les característiques del local han començat a deixar-se anar i l’eufòria provocada pel banquet i els vins ingerits ha propiciat que en Salinas, a l’hora dels cafès i els espirituosos, hagi demanat finalment la seva atenció.
–Ja sé –diu tan bon punt es fa el silenci– que no es de gaire bona educació presentar-se un mateix en un acte d’aquestes característiques; les circumstàncies, però, manen, i no he volgut posar ningú en el destret d’haver de fer el paper no sempre fàcil que fins avui ha fet aquest vostre amic i servidor. De manera que sense cap més preàmbul passo a llegir un relat que vaig escriure fa temps i que sotmeto a la vostra consideració.

Qui tingués ara vint anys

És talment el naixement de Venus. Surt de l’aigua caminant amb gràcia, elàstica, harmoniosa. El cos, nu, atreu la mirada ben naturalment: és proporcionat, libidinós, no gens lúbric. L’home no podria dir si és alta o baixa, rossa o morena; si els pits són grans o petits, rodons o cònics, ni com són el ventre o les cames; només podria dir que és talment el naixement de Venus. Tal vegada Botticelli? Potser sí.
La llum hi és esplendent i xalesta, mozartiana. El roquissar proporciona el rerefons escaient per fer ressaltar la lluminositat de la pell de la noia. Sols se sent el so somort, el sord soroll de la lleu besada de l’aigua a la sorra, l’abraçada suau del mar i la terra.
L’home tomba el cap, somriu tot mirant el vell, i fa:
–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Ho diu en veu molt baixa, però les paraules se senten ben clarament, amb la diafanitat de l’aire.
A l’esguard del vell hi ha alguna cosa entre irònica i melangiosa que s’escapa, una lluïssor gairebé imperceptible que fa que la lleugera corba que insinuen els llavis sembli un xic mofeta.
–Si jo us contés… –fa el vell, i se li il·lumina fugisserament el rostre, l’expressió del qual torna tot seguit a ser indefinible.
L’home es mira uns instants el vell, per tal d’endevinar que hi ha al darrere de les seves paraules i la seva expressió. Desconcertat, torna a la noia, que en aquell moment tomba el cap i el mira. L’entorn sencer desapareix i els ulls de la noia passen a abassegar tot el camp visual de l’home com si un zoom extraordinari els li hagués posats a un pam dels seus.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus.

 

La primera vegada que et vaig veure vaig quedar presoner dels teus ulls corprès realment no són paraules corprès no es pot dir de cap altra manera havia anat a buscar uns documents a la teva secció i just en entrar encara de la porta estant la meva mirada va trobar la teva tu em miraves francament no sé si interessada va ser com un cop una sensació que feia molt de temps que no sentia que em va portar instantàniament als meus setze anys quan vaig agafar per primera vegada la mà d’una noia és una sensació estranya com si el cos els sentits la ment se separessin és agradable però no es pot suportar sents que no la pots aguantar que si dura molt et farà mal però hi tornaries la ment es queda en blanc no en negre i la pell els sentits esdevenen anormals com si tot tu fossis només sentits pell o ulls i sents com si el cos el teu cos fugís com si el teu cos caminés al costat teu separat de tu dos tus diferents quasi antagònics vaig estar a punt de demanar-li al cap de la secció qui eres tu però vaig estar-me de fer-ho aquell matí la imatge dels teus ulls va estar flotant davant meu sense parar com a la rima te vi un punto y flotando ante mis ojos la imagen de tus ojos se quedó la recordes? de vegades els poetes les encerten era així realment i jo no podia treballar bé i hi hauria anat un altre cop a provar de veure una vegada més els teus ulls de quin color són els teus ulls? encara no ho sé i els he vist ja tantes vegades són verds? són bells com dir-ho altrament?

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls.

 

–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Els ulls del vell, petits, oblics, mig aclucats per causa potser del sol enlluernador, el miren. L’home pensa que res no podria esbatanar-los. El rostre colrat, d’ossos grans, li recorda el dels mogols. El nas aquilí, els llavis prims, no premuts, d’on penja mig cigarret cargolat a mà, la boina que no acaba de cobrir uns cabells ja rars, li donen un aire de pagès que se les sap totes, de pagès i pescador alhora que hagi conreat totes les terres i pescat a totes les mars.
Passen uns segons, i el vell no diu res, el seu rostre roman immòbil com si fos de pedra bruna. L’home continua mirant-se’l i té la sensació incòmoda que se’l rifa interiorment. Hi ha un toc d’ironia a l’expressió de la cara del vell i el ulls semblen empetitir-se encara més, única cosa viva en aquell rostre impenetrable.
–Per què voldríeu tenir vint anys, ara?
–És que vostè no l’ha vista, aquella noia? Si jo tingués ara vint anys…
–Què faríeu?
L’home es mira el vell ben estranyat. Li sembla tan evident el que faria, que no sap què contestar.
–Potser vós penseu que tornar a ésser jove fóra una bona cosa, oi?
–Oi tant! Vostè no?
–Ja ho he estat.
–I jo! Però ja no ho sóc… no ho sóc tant, vull dir, de jove..
–I el que jo vull dir és que he tornat a ésser jove i fadrí més d’una vegada.
L’home guaita els llavis del vell tot esperant veure-hi el somriure mofeta augurador de l’acudit, però el vell roman ben seriós.
L’home sent com darrere seu parlen en francès, i la cridòria esmorteïda de la quitxalla que juga per la platja hi posa un tel inconsútil.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos.

 

Ets una dona per a ser estimada lentament molt a poc a poc delitant-se fent estada a cada part del teu cos per copsar-la totalment amb els ulls les mans els llavis la teva esquena em fa venir al cap una descripció que fa en Pla prodigiosa esquena! diu a la font hi havia una noia de disset anys de formes plenes i tibants d’una turgència de corbes esplèndida d’una força jove lluminosa magnífica en el flanc de la figura hi palpitava tota la cultura antiga quantes vegades m’has fet pensar en la Venus de Botticelli! saps? tens un posat una manera d’inclinar el cap alhora que somrius molt lleument velats una mica els teus ulls per aquestes parpelles prodigioses els teus ulls de quin color són els teus ulls? violat verd gris les tres o quatre primeres vegades que els vaig veure van dur-me vora mar de matinada gris verd violat llums canviants verd violat gris hipnòtica llum i jo em veia assegut tot sol a la platja mirant la mar sentint el so rítmic del cor de la mar bategant contra el cos de la terra les tres o quatre primeres vegades que et vaig veure gairebé només veia els teus ulls i era incapaç de distingir la resta de les teves faccions tenia només la impressió que la teva cara era molt bonica que els llavis el cutis el cabell tot hi era harmoniós però no hauria pogut fer altra cosa que parlar dels teus ulls i ja veus encara no sé de quin color els tens.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos

com la mar.

 

M’agrada veure la teva figura quan camines plena de ritme i veure els teus pits ferms turgents ni grans ni petits sempre que podia provava de veure’ls de discernir-ne la forma sota la roba d’apercebre la convexitat dels mugrons i pensava que deurien tenir la forma i la grandària adequades per a delitar-me i delitar-te no sé com mai no t’havies adonat de les meves llambregades de reüll sobretot quan duies unes bruses negres amb un caient i una transparència que permetien entrellucar la forma nua de les sines sota d’elles una vegada no recordo quants anys tenia era això sí adolescent vaig trobar-me tot sol a una sala del museu d’Art Modern al parc de la Ciutadella on hi havia una escultura en bronze que representava el suïcidi de Cleòpatra jo mai no havia tocat una dona una noia i vaig apropar-me i li vaig tocar un pit vaig acariciar-lo no recordo si el contacte va ser fred jo ara diria que no que aquell bronze no era fred que tenia la llisor tèbia de la teva pell no puc imaginar-me la Deessa de la plaça de Catalunya o el Desconsol com marbres freds no puc veure el teus braços sense pensar en els marbres immortals.

 

***

 

La platja és plena de gom a gom. A l’aigua, però, no hi ha gaire gent. L’home agafa les ulleres de submarinista i se n’hi va. L’aigua és molt transparent i pot distingir-hi el fons ben clarament. Neda al voltant d’una roca. El fons s’allunya de cop i això l’angunieja. Mira d’arribar a la platja, però perd el ritme de la braçada i també el de la respiració. Deixa anar el respirador i encara és pitjor. Té por d’ofegar-se, una por que creix molt de pressa. Una espatlla per fi, un muscle on recolzar-se. L’home al qual s’ha agafat el mira amb sorpresa, interrogativament. Ell fa:
–Perdó, és un moment, m’ofegava, és un moment…
Arriba a una roca mentre l’home continua mirant-se’l incrèdulament, i s’hi aferra per recuperar l’alè. Ja més tranquil, veu que pot arribar a la platja sense haver de nedar, i ho fa. En trepitjar la sorra eixuta, la veu. Ella el mira directament als ulls.
Ara és asseguda davant d’ell, a l’imperial d’un vehicle de transport públic, i es deixa agafar la mà. Hi ha una llum uniforme, com de lloc tancat, que no fa ombres. Baixen del vehicle i caminen per carrers sense trànsit, estrets, en una atmosfera gris, amb edificis indiscernibles. Van a parar a una avinguda ampla, que creuen, i són dins d’un parc. Caminen amunt per un camí de terra, van a parar a una mena de cruïlla i tornen avall per un altre camí, també de terra. Hi ha una vaga remor d’animals i l’home ha entrellucat una gàbia amb una bèstia gran que no ha pogut identificar. La llum hi és tardoral, vespertina, crepuscular encara. Tot és gris.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada.

 

No entenc com pots ser tan tímida als teus anys i tan bonica com ets tu pots dominar qualsevol home amb la mirada vull dir que cap home no pot lluitar contra els teus ulls i no entenc com podia aquella criatura tenir-te dominada quan us vaig veure a la porta del banc ell et tenia agafada les seves mans t’obligaven a mirar-lo fit a fit era petit era una criatura què podia tenir divuit anys? i et mirava intensament fet un Rasputinet i et tenia dominada ni em vas veure quan jo passava pel vostre costat i et saludava i vaig sentir-me gelós ridícul quaranta anys em van caure a sobre jo devia ser per a tu com un ésser d’un altre món vaig tenir por de fer el ridícul que em diguessis que què m’havia pensat jo podia haver fet amb tu com vaig fer amb la meva dona i emmenar-te per un camí de descobriments renovelladors de la fam d’amor d’un amor fet ben certament d’afecte i de sexe de delicadesa apassionada de passió tendra de fruir i de fruir-se de donar i de rebre jo gaudia tant fent gaudir la meva dona amb les meves carícies com rebent les seves em satisfeia sentir els seus gemecs veure els seus ulls tancats i notar els seus estremiments una nit jeia amb ella i quan la penetrava va assaltar-me el pensament de la mort o millor dit el sentiment la sensació del no-res jo em demanava pel després i l’abans de l’existència i vaig tenir una mena de vertigen una sensació de buit com si dins del cos em faltessin els pulmons o el cor o tot el contingut del pit no podia imaginar-me la no-existència tenia una sensació com d’avís de dolor fosc com quan notes que comences a tenir mal de queixal o migranya però encara el dolor hi és fosc gairebé no discernible i bo i així jo continuava penetrant-la i vam acabar el coit satisfactòriament com quasi sempre.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

 

L’home camina per la platja. Sent cruixir la sorra en trepitjar-la i sent la remor de la mar. No corre ni un bri d’aire. El sol és baix encara i els núvols impedeixen de veure’l; només algun raig arriba de tant en tant a la superfície, gairebé plana, de la mar. Camina molt a poc a poc, tot mirant ara les barques, ara la mar i el cel, ara la llarga platja, on només hi és ell. La mar i el cel són un calidoscopi de grisos i verds amb alguna taca de blau ultramarí, violat i or allà on bat el sol. “Qui tingués ara vint anys!” Sent les paraules clarament, tan clarament com la remor de la mar i el cruixit de la sorra sota els peus, tots tres sons diferenciats i simultanis, amb la mateixa força.
El vell el mira amb ulls petits, enriolats.
–Qui tingués només quaranta o cinquanta…
L’home guaita el vell i no se sent capaç de calcular els anys que pot tenir: seixanta, setanta?
–Quants en té, d’anys, vostè?
–Quants me’n feu?
–No sé… seixanta o seixanta-cinc, potser?
–Més de cent; he fet ja els cent quinze.
L’home se’l mira suspicaçment, el vell, però no diu res.
–No ho us creieu, oi? Doncs sí, podeu ben bé creure-us-ho. Mireu, jo vaig casar-me als vint-i-nou anys, la primera vegada, amb una dona de disset. Això era poc abans de la pèrdua de Cuba. Jo hi havia estat, a Cuba… Però això no fa al cas. El cas és que el meu matrimoni anà molt bé i que la meva dona i jo, verges els dos en casar-nos, anàrem descobrint plegats les delícies de l’amor. Però un dia, quan jo ja tenia quaranta-cinc anys, viu una noia d’uns disset que em semblà prodigiosa. Fixeu-vos-hi bé: jo era feliç amb la meva dona, que en tenia trenta-tres, que certament s’era envellida si ho compareu amb el que és ara tenir trenta-tres anys, però que s’havia fet destra en l’amor amb mi, que m’estimava i a qui jo estimava. D’altra banda, jo no era el que es diu un faldiller; en el fons creia que un home i una dona, per jeure plegats, cal que ho facin duts per un sentiment a més de per un instint. Així doncs, no hi havia un rerefons d’insatisfacció en mi que em dugués a desitjar d’altres experiències amoroses. I vet ací que aquella noia a la qual jo doblava els anys amb escreix m’atraguí sense remei. També jo, com vós, vaig dir-me que fóra una bona cosa tenir vint anys en aquell moment.
L’ambient és pesant. El fum del tabac hi és dens i fa que coguin una mica els ulls. La taverna està mal il·luminada. Tot sembla amarronat, fosc.
–I el cas és que en aquell moment, com en un conte de fades, em vaig tornar jove, torní als meu vint anys…
–Au, va! –fa l’home–. Què és amic de la Capmany, vostè?
El vell el mira estranyat.
–Sí, torní als meu vint anys, creieu-me, i fiu la cort en aquella noia i m’hi vaig casar. I si havia estat feliç en el primer matrimoni, més feliç ho fui en el segon, perquè vaig introduir la meva dona en el món dels sentits i aní ensinistrant-la a fer l’amor gràcies a la meva experiència de setze anys de matrimoni. ¿Us podeu imaginar la passió d’un jove de vint anys menada per l’experiència d’un home de quaranta-cinc no mancat de sensibilitat? Com us ho diria, jo? Penseu en un Beethoven de vint anys, davant del piano, amb la música de tota la seva vida a l’ànima i a les mans… El temps anà passant i jo tornava a tenir quaranta-cinc anys, és a dir, setanta de vers, quan em succeí una altra volta el mateix. Una noia, vint-i-cinc anys més jove… No, vint-i-cinc, no: cinquanta!
Les llànties d’oli amb prou feines il·luminen el rostre del vell.
–Al capdavall, bo i estimant de debò la meva segona dona, tant que no hauria sabut com viure sense ella, fui atret ineluctablement per la noia que m’era posada davant dels ulls, i una altra volta desitgí tenir vint anys, i una altra volta torní a ésser jove i fadrí, i una altra volta m’hi vaig casar. Ara, aquest cop ja no era ben bé igual: alguna cosa em corsecava tot i ésser feliç en el nou matrimoni. També havia fet meva la meva dona, tot posant en els dies i les nits d’amor la saviesa considerable que jo ja tenia, i ens havíem lligat ben fortament; però un sentiment vague, indefinit, em sobrevenia cada vegada amb més freqüència…
–Té fills, vostè? –demana l’home.
–No. Però no és pas això. No n’he tinguts perquè no sé si mai hauria pogut fer-me la idea que els fills es tenen en préstec, que hom els ha de criar i deixar-los anar… No, no és això, no era això.
–Però potser les seves dones, al menys aquesta darrera, devien voler tenir-ne, de fills, dic jo, i vostè…
–No, de ben segur que no, cap de les meves dones no em feu mai cap retret, ni un de sol, quant a això. La nostra vida sexual era molt plena i la de relació no hi mancava. El sentiment que us esmentava naixia dintre meu, tenia les arrels en mi. Quan perdí la meva dona, fa vint anys, després de vint-i-cinc de matrimoni, vaig adonar-me del que em passava al llarg d’aquest darrer període: jo intuïa amb força creixent que no em seria atorgat el compliment d’un tercer desig, que mai més no retrobaria la meva jovenesa. O potser és que jo temia que aquests retorns fossin com una cursa inacabable i la por em degué inhabilitar per rebre’n més…
Els ulls del vell, mig aclucats per causa potser del sol enlluernador, semblen empetitir-se. L’home sent com darrere seu parlen en anglès, i el cafarnaüm esmorteït que forma la canalla que juga a la platja hi posa un tel inconsútil. La noia surt de l’aigua, nua, i passa pel seu costat sense ni mirar-lo.

 

La teva veu també em va impressionar quan la vaig sentir les primeres vegades és una veu càlida que té cos que es pot tocar he imaginat moltes vegades que la sentia a cau d’orella bemollitzada pel desig i la fruïció sexuals dient-me que m’estimaves que no m’aturés que continués els teus braços envoltant-me el coll marbre tebi bronze tebi pell tèbia del teu cos jove fregant la meva pell pit sobre pit ventre sobre ventre cuixes contra cuixes sentint l’olor característica dels cossos que fan l’amor enguany a Barcelona els arbres han sofert un fenomen estrany al juliol les fulles eren ja grogues i molts arbres les perdien els tells al carrer Diputació tenien les brancades molt desproveïdes de fulles alguns eren quasi bé nus va ploure cap a final d’agost i vet aquí que a molts arbres els van sortir fulles noves com més malament estaven més fulles els van sortir com si fos el mes d’abril eren fulles desnerides no tenien la força la vida de les que els surten a la primavera és veritat però eren fulles noves he imaginat tantes maneres d’iniciar una conversa amb tu tants de diàlegs de situacions sempre em tirava enrere la por de fer el ridícul aquest sentiment contrari a caure en això que diuen la crisi dels quaranta anys jo mirava de no ser com aquests homes que volen fugir del temps fent-se el jove provant de fer com els joves fins i tot disfressant-se de joves ridículament i no fa pas gaire temps que jo encara feia fruir la meva dona en els coits i li feia dir-me que no m’aturés per què no hauria de ser el mateix amb tu? si amb ella després de tant de temps de casats encara hi podia trobar noves sensacions encara podíem apassionar-nos què no seria amb tu? em delia fer-li desitjar que allò no acabés que es perllongués en una exaltació creixent però al mateix temps temia que l’orgasme hi posés la fi i veia els seus ulls tancats i notava els estremiments del seu cos i sentia els seus gemecs i jo m’exaltava però no perdia el control i obtenia registres nous tonalitats noves acords nous en aquella música ara les fulles noves també són marcides i aviat cauran a terra.

 

***

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar,

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

Els homes sempre naixem massa aviat.

 

Ella, com cada dia, va desar els papers de la taula i se’n va anar. Ell, com cada dia, va veure-la passar sense dir-li res, el seu poema al fons d’un calaix.

 

Els aplaudiments són aquesta vegada més curts i aparentment menys entusiàstics. El primer a parlar és en Castro.
–Chico –diu–, me he perdido casi desde el principio y no he conseguido entender nada, y mira que le he puesto voluntad.
–La culpa es mía –respon en Salinas–, y enseguida me he dado cuenta de que me había equivocado al escoger este cuento para leerlo, pero el mal ya no tenía remedio. La causa de tu confusión es que este relato no es para ser escuchado, es para ser leído. Seguro que si lo lees no tendrás problemas para entenderlo.
–I això? –demana en Vidal.
–Passa que vaig construir aquest relat de manera que es desenvolupés en tres plans diferents, relacionats però amb estructura pròpia. El protagonista, un home que podem situar en l’anomenada crisi dels quaranta, està escrivint amb penes i treballs un poema inspirat per una companya de feina que no arriba als vint. Això defineix un dels plans narratius, que conté les successives temptatives de redacció del poema, les quals es relacionaran amb els altres dos plans. El relat es tanca amb les dues frases finals, que pertanyen en aquest pla.
”Un altre pla recull el monòleg del protagonista, que s’adreça imaginàriament a la noia. Com que això només hi és al seu cap, vaig triar de mostrar-ho formalment eliminant-hi tota la puntuació. I aquí és on el relat perd la possibilitat de ser transmès per la via oral.
–Per què? –torna a demanar en Vidal.
–Perquè no hi ha manera de llegir-lo en veu alta per als altres sense destruir l’efecte buscat. Me n’he adonat justament quan anava a llegir el primer fagment d’aquest tipus, després dels dos primers versos del poema. Quina entonació li havia de donar? Havia de ser una lectura monòtona i sense cap pausa? Però el protagonista té emocions i això no es manifesta només en el llenguatge, en el lèxic que fa servir, també ho hauria de fer en les entonacions; ell està assajant en el seu fur intern el que vol dir a la noia i, per tant, hi han d’haver tots els registres emocionals que el sacsegen. Segur que heu notat que jo vacil·lava quan anava a llegir el fragment a què em refereixo i també estic segur que he fracassat en l’intent de transmetre les emocions del protagonista. I, faltaria més, no estic menys segur del fet que, en llegir el text com si hi hagués puntuació, us he despistat totalment, he fet que no copséssiu les característiques del pla narratiu i això ha destruït la possibilitat d’entendre el relat en conjunt.
–Bueno, me quedo más tranquilo –diu en Castro–, veo que no soy tan tonto como he pensado mientras leías.
–Perdona, Toñito, puedes estar seguro de que no era mi intención…
–Sali –l’interromp en Pujol–, has dit que hi havia tres plans narratius i, tot i que em sembla que ja veig per on va la cosa, et vull demanar que ens expliquis com vas concebre el tercer.
–El tercer pla, que és el que obre el conte, és oníric, narra alguns somnis del protagonista, i en el seu moment també em vaig plantejar quina estructura formal donar-li. Finalment em vaig decidir per una estructura clàssica, dialogada, en present històric i amb narrador omniscient, entre altres raons perquè volia transmetre la impressió de realitat que tenen moltes vegades els somnis; només el que hi passa és irreal, no la manera d’explicar-ho, i les incongruències del relat són les pròpies dels somnis. Bé, això és el que vaig intentar, si més no.
–Ara potser caldria que el tornessis a llegir –diu en Galimany–, i així podríem estar en disposició d’analitzar-ne el contingut.
–Em sembla que no és pas una bona idea, Gali –contesta en Salinas–; trobo que és massa llarg per a rellegir-lo.
–Jo estic amb el Sali –fa en Mauri– i em penso que allò que ens hagi dit el conte i que vulguem comentar, amb un petit esforç ho podem situar en el pla que correspongui. I obriré el foc jo mateix. L’he trobat molt bo i, com que el que ha explicat el Sali ho havia intuït, he de dir que aquests tres plans narratius, independents però necessaris, en bressolen la lectura.
–Jo també l’he trobat bo –diu en Galimany–, sorprenentment bo. Sali, no hauria pensat mai que fossis capaç de muntar un relat com aquest. Potser li podríem posar alguna pega, com ara el fragment de l’home que està a punt d’ofegar-se, que se’n va sol del relat i que caldria reconduir o lligar amb més força a l’estructura…
–Això deu ser –l’interromp en Salinas– perquè és un dels pocs fragments del relat que no són imaginaris, el que s’hi explica em va passar a mi i em va semblar que podia justificar la por a la mar que manifesta el protagonista en el poema.
–Doncs ja que esmentes el poema –torna en Galimany–, deixa’m dir-te que tot i que trobo que és acceptable, hauria d’anar creixent amb més referències del text; a més, el darrer vers em sembla excessivament epitàfic per la insostenibilitat de la idea.
–Jo –hi intervé en Mauri–, quant al poema, més que això que diu el Gali, el que trobo és que el vers final no lliga amb els anteriors, no sé veure a què hi treu cap aquest vers ni estic gaire segur del que vulgui dir.
–Deixeu-me que m’expliqui o més aviat que em justifiqui –contesta en Salinas–. Vaig intentar dur tot el relat a la conclusió que vol expressar aquest vers. La meva intenció era que la història que explica el vell de la platja i el darrer monòleg del protagonista menessin a l’assumpció de la idea que, amb els anys, els homes (no el gènere humà, els homes com a individus mascles de l’espècie) tendim a buscar en les femelles joves allò que se’ns escapa, que anem perdent: la passió i la vigoria fornicatòria de la jovenesa, la pulsió reproductora. En aquest sentit, als homes ens agradaria ser joves un altre cop per retrobar la passió amorosa, o libidinosa si us estimeu més dir les coses pel seu nom. En veure una joveneta xamosa, en la flor de l’atractiu sexual, qui de vosaltres no ha pensat alguna vegada com us agradaria ensinistrar-la en les arts amatòries? Però ja som massa grans, hem nascut massa aviat per a resultar atractius a les femelles que tot just acaben d’abocar-se a la riba de l’activitat sexual. El protagonista del conte ha constatat que l’interès sexual de la noia es diposita en aquell jovencell suposadament inexpert a qui no li cal res més que la seva descarada immaduresa per avantatjar-lo en la lluita pels favors de la noia, si aquesta lluita arribés a plantejar-se. El desig del protagonista és inviable perquè, en referència a la noia, ha nascut massa aviat, i arriba a la conclusió que això ens passa a tots els homes quan posem anys.
–Home, Sali –fa en Galimany–, si el protagonista tingués la manta d’anys que tenim nosaltres ara, això que dius estaria molt bé; però l’home està en la quarantena, i et puc assegurar que, al menys pel que a mi respecta, no em faltava pas vigor fornicatori, als quaranta!
–Mira, posant les excepcions que vulguis posar –replica en Salinas–, la norma general és que els tios de quaranta per a les jovenetes de menys de vint són veritables matusalems i gens atractius sexualment, més aviat els fan fàstic si arriben a insinuar-s’hi; i també sembla ser que entre els quarantins hi abunden els que pateixen una crisi semblant a la que he volgut recollir en el relat.
–Ho dius per experiència? –demana en Galimany.
–Insinues que no és una experiència masculina força general? –replica en Salinas.
–Bé, qui ha estudiat antropologia has sigut tu, no estic a la teva alçada per discutir-ho… Una altra cosa: m’ha semblat identificar, en la descripció que fas del vell, a en Josep Pla.
–L’encertes.
–Noi, cada vegada em sorprens més, mai no t’hauria fet lector d’en Pla.
–Doncs sí, m’agrada en Pla i he llegit unas quantes pàgines seves –diu en Salinas sense dissimular el to irònic–. De fet, si hi haguessis parat atenció (i coneguessis el fragment, és clar), t’hauries adonat que hi una citació posada en la boca mateix d’en Pla en un dels monòlegs imaginaris del protagonista.
–Tens raó, potser he badat i se m’ha escapat… És que estava tan sorprès per la qualitat del relat que més d’un cop m’he trobat pensant en el Salinas que vaig conèixer a la Labor i que mai no va donar cap mostra d’aquestes aptituds i aquests interessos literaris.
–Uns altres temps, una altra feina… La vida fa molts tombs.
–Sí, deu ser això. En fi, reitero el que vaig dir-te aquell dia que ens vas explicar un conte de por i unes històries increïbles de restaurants i de cotxes: no m’imaginava que per les teves venes corregués sang de literat. De fet, vaig trobar aquelles històries tan divertides que em va semblar impossible que les haguessis parit tu, sempre tan seriot i mesurat, tan assenyat i amb tan poca tendència a donar peixet a la imaginació com em semblaves. Repeteixo: estic impressionat, mai no m’ho hauria pensat. Felicitats.
–Gràcies, ets molt amable. Ara, per arrodonir aquesta part de lloances sens dubte no merescudes però que m’engreixen l’autoestima, ¿no podries rematar la feina tot dient alguna cosa concreta que t’hagi agradat?
–Com que el que he begut m’estimula la bonhomia, et diré que m’ha agradat l’inici, especialment una frase que parla del so de la besada de l’aigua. La pots rellegir, sisplau?
–“Sols se sent el so somort, el sord soroll de la lleu besada de l’aigua a la sorra, l’abraçada suau del mar i la terra”.
–Aquesta, efectivament. Trobo que aquí has aconseguit un ritme i una sonoritat que recorden d’una manera força viva l’onatge suau batent la riba.
–Pues ahora que hablas de ritmo y sonoridad de una frase –l’interromp en Castro–, ¿qué te parece ésta, que decía un amigo mío: “Primero la chica checa pechuda y cachonda me la chupa, me la lame y luego le meto la picha en la chona y chaca chaca”?
Quan els comensals deixen de riure, en Galimany reprèn la paraula.
–Mira que n’arribas a ser, de bast, Toño.
–Pues mira quién fue a hablar, el rey de la delicadeza.
–Tens raó, potser m’he passat. Ara, però, si em deixes tornar al conte…
–Desde luego, Gali, faltaría más.
–Gràcies. En aquest inici, Sali, trobo que els adjectius estan ben posats, fins i tot n’hi ha algun d’inexistent, d’original, de nova creació, diria. Si no fos perquè no et crec capaç d’enganyar-nos, podria arribar a pensar que això no ho has escrit tu. Insisteixo que m’ha sorprès molt el llenguatge, no tenia ni idea de la teva habilitat.
Ha aconseguit dir això sense deixar traslluir la ironia. En Caamaño i en Pujol es miren alarmats; en Mauri comença a mostrar senyals d’incomoditat.
–No és habilitat, Gali, són hores de diccionari –contesta en Salinas–; m’he passat moltes estones força llargues comprovant com aquell que diu el significat de cada paraula per tal d’assegurar-me que era el que jo volia.
–Doncs he de confessar que ho has aconseguit. Vaja, això em sembla, perquè en definitiva, l’única persona que pot saber el que volia expressar és l’autor; tu, vull dir.
–Ara que parleu de l’autor i la seva obra –tercereja en Mauri–, deixeu-me posar una qüestió més general: vosaltres, els qui sou capaços de crear una història, com us sentiu?
–Què vols dir? –demana en Caamaño.
–Que què us passa pel cap, quins sentiments experimenteu quan escribiu, quina relació teniu amb els personatges, com us sentiu respecte d’ells… No sé, potser ho podria resumir en preguntar-vos per què escriviu.
–Ui, la pregunta del milió –fa en Caamaño.
–I tant, no sé quantes opinions i sentències he llegit respecte a això –diu en Galimany.
–Doncs apa, Gali, il·lustra’ns –li demana en Salinas.
–Mira, el Sali ja t’ha passat la patata calenta –fa en Pi.
–Ai, Trescatorze, que més voldria jo que tenir ara una patata calenta a l’abast de la mà… La veritat és que no m’he format cap opinió; de fet, jo mateix no sé per quina raó he escrit alguns contes… Entenc que els escriptors de debò, els que viuen de l’escriptura, a banda de la seva vocació (que alguna en deuen tenir), escriuen per això, per a guanyar-se la vida. Alguns escriuen bé, fins i tot alguns escollits dels déus ho fan excel·lentment i diuen coses interessants, i d’altres van fent, omplint pàgines de gasosa o de no res per les quals reben uns diners perquè hi ha d’haver de tot en aquest món de Déu.
”Pel que fa als escriptors a estones perdudes (i no sé si se’ls pot dir escriptors sense forçar el significat del mot), entre els quals m’hi compto, m’imagino que les motivacions poden ser molt variades. En el meu cas, unes ganes molt irregulars i de freqüència massa intermitent de deixar escrites algunes històries o alguns esbossos d’història. Com pots veure, Mauri, al menys en el meu cas no hi ha cap raó mínimament transcendent; no sé si ho veuen igual els altres escriptors de la taula.
–En el meu cas –hi intervé llavors en Pi–, a banda d’això que has dit d’escriure històries o esbossos d’història, hi ha un mena de tendència a la reflexió. Posar per escrit en forma de relat de ficció alguns dels temes que em plantegen dubtes no sé si dir existencials m’ajuda a pensar-hi, a cercar possibles respostes a preguntes que em brollen del cervell a vegades obsessivament. Però a la llum de les crítiques que em vas fer, Gali, es veu que no vaig sortir-me’n gens bé en els contes que vaig llegir, que el resultat va quedar-se lluny del propòsit.
–És molt freqüent que el membres del gènere humà ens proposem fites inabastables per als nostres recursos o la nostra capacitat o habilitat; però això no treu que ho intentem, i si alguna cosa bona hem aconseguit l’espècie humana ha estat gràcies als somiatruites afortunats. Ara, no hi pensis més, en les meves crítiques, que estaven fetes amb tota la bona voluntad del món, sense cap afany destructiu; en definitiva el que importa és si t’ho vas passar bé i si les estones esmerçades en escriure t’han proporcionat alguna mena de benefici, el que sigui. I tu, Manyo, per què escrius?
–Per fotre’m del mort i de qui el vetlla –afirma sentenciós aquest.
–Així de senzill? –li demana en Pujol.
–Així de senzill. La humanitat, al menys la d’aquest país, em fa riure, em provoca la ironia…
–Em sembles un pèl injust, per dir-ho suaument.
–Potser sí, però és la manera com em defenso dels atacs de la beneiteria ambiental. Anava a dir del papanatisme, però el Gali m’haria crucificat per poc normatiu.
–És veritat –fa en Galimany–, i entre altres raons perquè disposes d’un bon arsenal per atacar i podies haver utilitzat també la qualitat de ximple, bajoc, babau, llonze, sòmines, tanoca, totxo o toca-son.
–Bravo, Gali, una nova exhibició per part teva! –exclama en Mauri.
–Sí, y que a mi me deja a dos velas en lo que se refiere a léxico –diu en Castro.
–Bueno, no és que en castellano andemos faltos de calificativos de ese orden –comenta en Salinas–: tontaina, necio, bobalicón, berzotas, adoquín, mastuerzo, soplagaitas, gilipollas…
–Ep, prou, Sali, no comencem ara a fer un concurs d’insults! –l’interromp en Galimany.
–Doncs jo trobo que seria divertit –diu en Velarde–. Per què no porteu una llista cadascú la setmana vinent?
–No serà pas la setmana vinent, que ens trobarem –contesta en Salinas–, perquè dijous és Tots Sants. Però mira, no em sembla malament i jo em reservo els castellans, per al dia 8, que és quan ens retrobarem en un restaurant que encara no tinc emparaulat i que ja us faré saber oportunament.
–Espero que no aprofitis aquesta convocatòria per fugir de dir-nos per què escrius –fa en Galimany–; ets l’únic que no ho ha explicat.
–Minses explicacions les vostres, per cert. Vejam… Em resulta un pèl difícil, perquè no m’hi he aturat mai gaire a pensar en els motius que em porten a fer-ho les poques ocasions en què… Jo diria que escric per experimentar, per comprovar fins a quin punt sóc capaç d’explicar històries. M’hi entren ganes d’escriure quan alguna cosa (un fet, un esdeveniment, una notícia, etcètera) em provoca curiositat i fa que em demani quines podrien ser les circumstàncies que han menat en aquell fet o esdeveniment. Per exemple, el conte que us he llegit té la llavor inicial en unes confidències que em va fer un company de Barcanova. Ja us he dit que l’episodi en què el protagonista està a punt d’ofegar-se és un fet real, que allò em va passar a mi. Com que el que m’havia explicat aquest company havia excitat la meva fal·lera escriptora, vaig anar madurant la idea a partir dels dos fets fins que vaig tenir pensada l’estructura general. Em vaig posar a escriure, i va sortir el relat d’avui.
–Perdona, Sali –diu en Pi–, però a mi em sembla que aquest relat respon a una experiència personal; al menys, li trobo tota la pinta.
–Personal en el sentit que vaig tenir coneixement de diversos fets que s’hi recullen, sí; en el sentit que m’hagi passat a mi, no. Repeteixo que l’únic fet viscut per mi és l’episodi natatori. La meva opinió és que només podem escriure basant-nos en el que coneixem (sigui de manera directa o indirecta) o experimentem. Tu, per exemple, ens vas llegir dos relats de gènere fantàstic, al caire de la ciència ficció; ara, per molt lluny que haguessis dut la teva fantasia, no hauries pogut escapar-te de construir els relats amb elements extrets de la teva experiència, ni que fos aquella que el subconscient transforma en somnis… –En Salinas s’atura uns segons, com si dubtés–. I mira –continua–, ara que he invocat el subconscient m’ha vingut al cap un detall que havia oblidat: la part en què el protagonista somia que camina per un parc és un resum d’un somni meu.
–Doncs ja que hi esmentes la part onírica del teu relat –hi intervé en Galimany–, deixa’m dir-te que també hi trobo algunes coses que no em quadren. Per exemple, tu vas triar, segons que ens has dit, escriure els somnis del protagonista en un estil directe, realista. Això és un recurs lícit, però en el teu cas hi ha una trampa: seria normal (tots en tenim experiència, em sembla) que el protagonista tingués somnis recurrents; el que no és normal, el que resulta inversemblant, és que siguin somnis seqüencials, que en somnis diversos i successius es narri una història amb plantejament, nus i desenllaç, tot i les digressions incongruents que hi has introduït.
–Admeto que això que dius pot semblar encertat a primer cop d’ull; però no tens en compte que tot el nivell oníric del relat pot ser un únic somni narrat en quatre parts. Ara, tot deixant de banda aquesta possibilitat no menystenible, reclamo el meu dret d’autor a fer el que vulgui amb els meus personatges: respecte d’ells, jo sóc Déu i la meva voluntad és ineluctable.
–Òndia, si que vas fort! –exclama en Pujol.
–Com qualsevol escriptor, diria jo; tots els autors hi creen, quan escriuen, són déus i menen les seves creacions, les seves criatures, per on volen.
–Potser amb la diferència que els seus camins no són inescrutables, oi? –diu en Mauri.
–Inescrutables potser no –opina en Galimany–; ara, inviables o inversemblants, moltes vegades. A més, jo he sentit a dir o he llegit que hi ha autors els personatges dels quals en un cert moment de la creació han triat camins propis, com si tinguessin lliure albir, i el relat ha pres un rumb que l’autor no tenia previst.
–Tot i això, que pot ser cert –contesta en Salinas–, al capdavall és l’autor qui determina el destí final dels seus personatges. Si el paral·lelisme valgués, jo diria que amb ells passa el mateix que amb nosaltres, que per molt que exercim la llibertat de triar els nostres actes, al final serà Déu qui decidirà el que fa amb la nostra ànima.
–Amén –fa en Mauri–, en això estic molt d’acord amb tu: l’home proposa, i Déu disposa.
–Com que no vull iniciar una discussió relativa a les postrimeries de l’ésser humà, com deia el catecisme quan érem nens, no contestaré a això –replica en Galimany.
–Llàstima –fa en Mauri–, perquè m’agradaria molt saber que és el que en penses, de les postrimeries.
–Un altre dia, si no et sap greu; avui he begut massa per mantenir una discussió transcendent… segons el teu punt de vista, és clar.
–I a més ja va sent hora de deixar la nostra tertúlia –diu en Salinas–, si no és que hi ha algú que hi vulgui afegir res més.
Com que ningú mostra signes de voler fer-ho, en Salinas acomiada la reunió:
–Va bé, ho deixarem estar per avui. Recordeu, però: no ens trobarem dijous vinent, sinó l’altre; ja us trucaré per dir-vos a quin restaurant. Apa, siau i porteu-vos bé aquests quinze dies.

 

Continuen encara algunes (pre)històries

 

Al carrer, mentre els companys s’acomiaden, en Mauri demana a en Salinas que l’esperi, que vol parlar amb ell. Quan els diversos grups han marxat, li proposa d’anar en algun lloc tranquil perquè el que han de comentar és important. Prenen per Mestre Nicolau i Laforja, tot xerrant de records comuns, i passat l’Institut Oftalmològic Barraquer s’asseuen a la terrassa d’un bar, a la plaça Cardona, que els sembla tranquil. En havent demanat unes begudes, en Salinas pregunta:
–I bé, què és això tan important que has de comentar-me?
En Mauri no contesta, sembla dubtar. En Salinas se’l mira amb ulls interrogadors. Finalment, el primer comença a parlar:
–Mira, tot i que els qui estem al cas havíem pactat de no comentar-te res, la tertúlia d’avui me n’ha fet repensar, i crec que és millor que et posi al corrent del que en Caamaño ha esbrinat.
–I doncs, què és això tan important i misteriós?
–Sabem que aquell conte de por que ens vas llegir fa tres setmanes no és teu; és més, també sabem que aquelles històries d’hotels i de cotxes que vas atribuir-te el mateix dia les vas treure d’una llista de correu en què hi participa en Jordi Perera, un amic del Manyo que viu a Vilanova i la Geltrú i que, vés per on, va ser objecte en aquesta llista de la broma que ens vas presentar com si fos un relat escrit per tu.
Es fa un silenci pesant entre els dos companys. En Salinas mira al lluny, mentre en Mauri busca la seva mirada. Finalment:
–No vaig poder resistir-me –fa en Salinas amb veu enfosquida–: trobava aquestes històries tan divertides… –Torna a callar-se i quan continua, uns instants després, ho fa amb el seu to de veu habitual–. La veritat és que en principi no volia pas enganyar-vos; després em vaig deixar dur per la tertúlia i vaig anar fent sobre la marxa el paper que em vaig imaginar que faria l’autor. Veuràs: jo estic inscrit en diverses llistes d’Internet, entre elles aquesta que dius que hi ha en Perera, però no acostumo a intervenir-hi, faig d’això que em sembla que en diuen lurker… El cas és que en aquesta llista hi ha alguns membres que tenen força gràcia a l’hora d’explicar anècdotes, i em va semblar que les que vaig narrar-vos tenien prou mèrit com per ser diguem-ne publicades.
–Però hauries d’haver explicat, ni que fos la setmana següent, la veritat de tot plegat; és molt natural, ara, que els qui estem al cas ens pensem que ets un plagiari.
–Em sap greu, no vaig donar-n’hi importància, a l’autoria; al cap i a la fi, no crec que perjudiqui ningú, el fet que ho hagi presentat entre amics… –Torna a restar en silenci uns instants abans de continuar–. ¿És massa indiscret demanar-te qui sou, els que ho sabeu?
–El Manyo, en Pujol, en Velarde, el Rafa, el Gali i jo.
–Ah, el Gali… Ja m’havia semblat que en les últimes setmanes es mostrava més… no sé si dir sarcàstic… no, potser no és l’adjectiu adequat, potser caldria dir més punyent o irònic que de costum, amb mi.
–És que està molt cremat, li ha dolgut molt aquesta atribució fraudulenta d’autoria. De fet, jo diria que avui s’ha pensat que tampoc no és teu, el relat que ens has llegit. Hi ha hagut moments en què he cregut que anava a acusar-te de falsari. És per això, principalment, que he decidit d’explicar-te el que hi ha.
–T’ho agraeixo, Mauri, i miraré de reconduir aquesta situació. Ostres, és que sembla que hi hagi una mena de fat que al Gali i a mi ens aboqui constantment als malentesos… Ja a l’Elizalde, però principalment a la Labor, vam tenir friccions que podíem haver evitat només parlant-ne una mica… Mira, no sé si saps que en una època en què jo estava en una situació molt complicada, amb problemes personals i laborals, va influir perquè em fessin un contracte per obra a l’Editorial Labor, on ell tenia una posició força estratègica, i més endavant aquell contracte temporal es va transformar en un d’indefinit. Jo, t’ho juro, li estaré sempre agraït, perquè la meva vida va canviar per a millor d’una manera notable, i no sé com li ho podria demostrar, de debò…
”Ara, tot i que sempre vaig mirar de col·laborar lleialment amb ell, hi va haver un moment en què vaig haver de triar entre dos posicionaments dins l’empresa. Per circumstàncies d’alta política empresarial, a la Labor hi va haver (a partir de 1974, crec recordar) dos directors: Carlos Barral, amb responsabilitat editora, i Francisco Gracia, amb responsabilitat gestora. Ho descric d’una manera molt esquemàtica, perquè de fet havien de consensuar els plans d’edicions i altres qüestions relacionades.
”Hi va haver un moment, però, en què aquests dos senyors van començar a xocar, hi van sorgir discrepàncies entre ells. Veuràs, segons la meva opinió, Barral havia estat un bon editor, però en aquella època ja començava a quedar-se fora de joc, el negoci editorial prenia un altre camí i començava a veure’s que el règim franquista no duraria gaire i que ja no tindria tant valor allò que la progressia esquerranosa mantenia com a front de lluita i resistència intel·lectual; a més, com a gestor era una nul·litat. Contràriament, en Paco Gracia tenia les idees molt clares, veia molt bé per on havia d’anar la política editorial i de quina manera calia reorientar-la per tal de recuperar la rendibilitat, molt debilitada en aquells anys. Jo mateix vaig presenciar algunes civilitzades discussions teòriques al respecte, i vaig veure molt clar que de seguir les idees d’en Barral, la cosa aniria a mal borràs, de manera que vaig decidir fer costat a en Gracia. Això suposo que no va agradar gens al Gali, molt fidel a l’editor, i els darrers temps que vam coincidir a la Labor la nostra relació es va refredar. Et juro que vaig fer tot el que va estar a la meva mà perquè no fos així, però no sé per quines raons poques vegades ens posàvem d’acord en la resolució i fins i tot el tràmit dels expedients d’edició. Poc abans de la mort de Franco, el Gali va plegar; més endavant ho va fer en Barral, forçat per les altes instàncies, tinc entès, i un temps després en Gracia va iniciar una aventura editorial en què m’hi vaig embarcar i que no ve al cas, perquè no té res a veure amb la meva relació amb el Gali.
–Ell diu que a la Labor fins i tot vas presentar com teu un informe en un expedient que en realitat era seu.
–De debò? No pot ser, deu estar mal fixat… Potser recorda malament algun dels expedients en què vam discrepar.
–Podria ser…
En Mauri sembla dubitatiu durant uns instants. Finalment diu:
–Perdona que et faci una pregunta tan directa i crua: el relat que ens has llegit avui, és teu?
–Sí, t’ho juro. És més…
En Salinas s’interromp, hesita i finalment continua:
–Mira, et faré una confidència que et prego no difonguis per res. Puc comptar amb la teva paraula?
–Faltaria més, no m’ofenguis.
–Perdona, perdona… Encara que en la tertúlia ho he negat, perquè hi ha coses que no cal treure-les del camp de la intimitat, tot el conte respon a la meva experiència personal: el poema, l’enamorament, els somnis, l’estat d’ànim del protagonista… És clar que hi ha una el·laboració literària i hi he afegit detalls ficticis; però la major part del conte és purament i simplement una experiència personal. Jo crec que el vaig escriure per tal d’aconseguir una catarsi que em deslliurés de les seqüeles i el perill d’una situació emocional inconvenient i potser fins i tot malaltisa. Em vaig arribar a sentir molt malament, molt enfonsat, i encara no tinc clar com vaig sortir-me’n. De fet, vaig estar-ne tant, de malament, que vaig escriure un altre conte que us llegiré la setmana vinent, encara més amarg que el d’avui.
–Vols que en parlem, d’aquestes experiències? Buidar el pap sol ser beneficiós.
–T’ho agraeixo, però no voldria amoïnar-te ni molestar-te més. Al menys avui. Deixem-ho per al proper dia, quan hagis sentit el conte, si no et sap greu.
–Tu manes, Sali. Però deixa’m ser xafarder: puc demanar-te quan i on et va passar això d’aquest enamorament del conte?
–El Gali hauria dit enconyament.
–Segur.
–La veritat és que no hi ha gaire res a explicar. Va ser poc temps després que trobés treball a l’editorial Barcanova, devia ser cap a l’any vuitanta o el vuitanta-un… Sí, això, perquè jo en tenia quaranta-un… Em penso que devia començar a patir la famosa crisi dels quaranta, i en aquest desgavell emocional hi va influir també, segurament, que ja feia temps que no m’entenia amb la dona; discutíem sovint i el llit ens venia molt gran, suposo que no tenir fills la perturbava molt… Però això és aigua més que passada, no tinc ganes de parlar-ne.
–Doncs deixem-ho, no voldria pas passar-me d’indiscret o pesat.
Llavors la conversa pren un rumb més impersonal fins que, passada una bona estona i consumides les begudes, decideixen d’anar-se’n.

 

Un cop s’han acomiadat dels companys, en Galimany, en Pujol, en Velarde, en Rafa i en Caamaño caminen cap a la Diagonal.
–I el Mauri? –demana en Galimany–. No l’he vist anar-se’n.
–Em penso que s’ha quedat amb el Sali –diu en Velarde.
–Vaja! Què li deu voler, en aquest cada vegada més mentider anfitrió nostre?
–No siguis suspicaç, Gali –fa en Rafa–. Potser volia explicar-li allò de les postrimeries de què tu no has volgut parlar.
–Sí, segur que sí. No fotis, home!
–I per què no? Ja saps que en Mauri aprofita totes les ocasions que té per fer de predicador.
–Sí, noi, això és ben veritat. Heu vist, el Sali? Reclamo el meu dret d’autor a fer el que em roti amb els meus personatges: jo sóc Déu i la meva voluntad es fa per collons. Home, que comença a sentir-se com un déu, ja es nota; ara, autor, vinga ja! Segur que ha pagat un negre o ha robat el conte a algun ingenu.
–Gali –fa en Pujol–, no et sembla que potser et passes? D’acord que els antecedents fan sospitós al Sali, però jo li concediria el benefici del dubte, no creus?
–No m’ho empasso, no pot ser seu; el conte està massa ben fet i té un nivell de català força acceptable. De cap manera, no l’ha escrit ell.
–Potser l’ha fet corregir per un professional. Jo tinc la impressió que t’ho estàs prenent massa a la valenta, això dels enganys del Sali. Ostres, si hi ha hagut un moment que he pensat que li anaves a abocar tot el que vam parlar la setmana passada encara que havíem acordat no dir-li res.
–I jo –manifesta en Caamaño.
–Jo no vaig acordar res de res –contesta en Galimany–. Però per consideració a vosaltres m’hi he estat de posar-lo en evidència. Ara, no responc: si per una d’aquelles casualitats m’assabento que també se’ns ha rifat amb aquest conte, us ben juro que em sentirà.
–Molt bé, et sentirà ell i et sentirem tots, segur, perquè el que és veu, no te’n falta pas –diu en Rafa–. I ara, que us sembla si canviem de tema?
–Això –fa en Pujol–, canviem de tema, a veure si el Gali es tranquil·litza i deixa de pensar en el Sali.
–Doncs posats a canviar de tema –diu en Velarde–, deixeu–me que us expliqui per què he demanat les postres a base de figues. Casualment, en aquesta revista naturista he llegit les propietats de les figues a criteri de l’autora d’un article. Diu –i llegeix–: “Les figues són laxants i regenerants. Augmenten la vitalitat de forma immediata després de consumir-les. Malgrat que aporten una gran quantitat d’energia, les figues estan indicades en dietes d’aprimament, ja que omplen molt. També són un aliment reconstituent (pels sucres que contenen), i això les fa recomanables per a esportistes i després d’una intensa activitat física. És la fruita que conté més calci, i per tant és ideal per a nens, adolescents, embarassades i persones amb osteoporosi”. I dóna com a indicacions especials que “la figa està especialment indicada en casos d’inapetència i debilitat, d’astènia (poques ganes de fer les coses), en les convalescències, després d’un esforç físic o d’un estat d’estrès mental i com a anticancerigen”.
–Mira, en les indicacions especials hi estic molt d’acord –fa en Galimany–. Trobo que quan et sents inapetent i amb poques ganes de fer la cosa, la figa està especialment indicada. Una bona figa, calentoneta i sucosa, segur que et rescata d’una situació d’estrès mental i deu ser el millor per a la convalescència. Fins i tot pots estalviar-te l’esforç físic segons com te la presentin. D’això que pot servir d’anticancerigen, què voleu que us digui, ja no ho veig tan clar.
–Tu sempre igual, eh, Gali –diu en Rafa–; el Mauri no perd ocasió de predicar i tu no la perds de parlar de sexe.
–Jo, parlar de sexe –fa en Galimany–, i ara!
–Sí, Gali, tu sempre amb el sexe oral –diu en Caamaño.
–Home, el sexe oral… i quan puc el visual, que sembla que comencen a ser-ne les úniques modalitats al nostre abast. Ara, per a sexe oral, el d’ aquell fantasma que va plegar al final de primer curs, no em recordo com es deia –contesta en Galimany–, un que sempre explicava històries… Acostumava a asseure’s al costat de l’Osés, aquell que quan no hi era el profe solia cridar: “¡Quiero una puta de plástico!” i que tampoc va acabar l’aprenentatge a l’escola.
–L’Abaurrea? –demana en Pujol.
–Això, l’Abaurrea! –confirma en Galimany–. Devia ser de família bona, un pijo de collons… Presumia molt d’afers sexuals. Em vénen al cap un parell d’històries. Una vegada explicava que tot estant al cine, va asseure’s el costat d’ell una parella de manera que la noia va quedar entre ell i el xicot o el que fos. Durant la projecció, la parella va començar a besar-se i a practicar uns altres jocs propis del seu sexe. Fins aquí, res digne de ser reportat. Però ve’t aquí que el nostre Abaurrea continua l’explicació i ens diu que la noia va situar-se de manera que oferia el cul al nostre company, qui, sense pensar-s’ho gens ni mica, es va dedicar a grapejar-lo a cor què vols. No recordo ara si hi va afegir més detalls o va anar més enllà en els seus tocaments.
”L’altra història era més picant. Segons ell, estava en un bar de categoria a la Diagonal i es va trobar que una parella de dones, una de força més jove que l’altra, se li va atansar i la més gran li va dir que si volia passar una bona estona amb elles les acompanyés. A bodes em convides, va pensar l’Abaurrea, i hi va accedir. Van anar-se’n no sé si a un pis o un meublé, i la gran, que semblava dominar el joc, li va dir que s’esperés al lavabo, que anés despullant-se, que ja l’avisaria. Passada una bona estona, la dona, nua, va entrar al lavabo i li va dir: “Vés, fot-li un bon clau, que ja la tens a punt”. L’Abaurrea explicava que la noia jeia oberta de cames, gemegant i frisosa per rebre una bona cigala, de manera que es va apressar a satisfer-la.
–I tu te les vas creure, aquestes històries? –demana en Rafa.
–La veritat és que a hores d’ara no ho sé. Jo diria que no, tot i que l’Abaurrea era ben plantat, com deveu recordar, i semblava més aviat acostumat a ambients diferents dels fabrils i proletaris. Vés a saber! Em sembla recordar que alguna vegada havia dut a l’EAE algun París-Hollywood, una revista porno de l’època.
–Doncs se la jugava –comenta en Pujol–, perquè si l’enganxaven el podien fotre al carrer.
–Sí, tinc entès que havien despatxat un operari per aquest motiu –confirma en Caamaño–. Qui sap, igual van despatxar també l’Abaurrea. Algú recorda per què no va continuar a l’escola?
Ningú no ho recorda. I amb aquestes i altres sucoses remembrances van fent camí fins que arriben al punt on han de separar-se.

Conte contat, no és acabat – 10

Desena trobada (8 de novembre de 2007)

 

–Què, nois, no us ho havia dit, que això de la Mercedes no aniria bé per als treballadors?
En Caamaño s’ha adreçat retòricament a en Pujol, en Castro i en Salinas, que han estat els primers a arribar a la plaça de davant del Clínic, al carrer Casanova, lloc on en Salinas ha convocat els companys per anar a dinar al restaurant Gran París.
–Però segons que vaig llegir al diari, la direcció de la Mercedes ha millorat l’oferta que havia fet al comitè d’empresa –argüeix en Pujol.
–Mira tu quina gran millora! –replica en Caamaño–: prejubilacions als cinquanta-quatre en comptes dels cinquanta-cinc i quaranta-cinc dies d’indemnització per any treballat en comptes dels vint mínims legals. Ep, i a condició de deixar les vagues.
–És clar, això és normal –fa en Salinas–. D’altra banda, el que ofereix l’empresa és més que doblar la indemnització.
–Ja, i tu et penses que els afectats podran viure per sempre més de rendes, oi? –replica en Caamaño–. I els altres, apa, a fotre’s. Tenen tota la raó del món, els representants sindicals que han dit que l’empresa intenta comprar voluntats i dividir la plantilla tot fent arribar l’oferta per carta a cada treballador. Doncs s’ha trobat que la plantilla, més de quatre-cents tios, està més unida que mai, com demostra el fet que en assemblea han rebutjat per unanimitat l’oferta de la direcció. I fan bé de continuar la vaga prevista per a aquest mes, sí senyor; jo faria el mateix.
–Pero por lo que he oído no les va a servir de nada –intervé en Castro–: la dirección de Mercedes dice que el cierre de la factoría de Barcelona es innegociable.
–Bueno, Antoñito, eso es lo que se dice siempre, pero luego se negocia –argüeix en Salinas.
–Creu-t’ho –fa en Galimany, que ha arribat a temps de sentir en Castro i la rèplica d’en Caamaño–. Delenda est Mercedes Barcelona, i per tant, delenda est Elizalde, de la qual es pot dir que ja no en canta gall ni gallina.
–Home, no exageris, Gali –fa en Pujol–. Jo diria que la memòria i l’esperit de l’Elizalde encara són vius. Justament el dia abans del nostre darrer dinar hi va haver la reunió anual que convoquen uns quants ex-alumnes de l’EAE, el tercer retrobament, que deien.
–Hi vas anar, tu? –demana en Salinas.
–Sí.
–I hi havia gaire gent?
–Doncs força, però no te’n sabria dir quants érem, perquè no els vaig comptar. Ara, més de cent, segur.
–I de la nostra promoció?
–El Barra i l’Artigas, que són carn i ungla i van a tot arreu plegats, el Lasheras, l’Esteva i el Milián.
–No gaires, veig. I com vas assabentar-te’n, d’aquesta trobada?
–Algú havia donat la meva adreça als qui porten tot això. Jo els vaig dur una llista de les adreces vostres que tinc, de manera que l’any que ve segurament rebreu la convocatòria.
–I on s’apleguen?
–Precisament a la Casa Elizalde, que ja sabeu que ara és un centre cívic.
–Està bé…
–I fan alguna altra cosa, a part d’això dels retrobaments? –pregunta en Galimany.
–Pel que em van explicar, es veu que una colla, entre vint i trenta ex-alumnes, es reuneixen un cop al mes per promoure o organitzar coses diverses. Per exemple, volen fer una reimpressió de tots els números de la revista de l’escola…
–Del Sirio? –demana en Salinas.
–No, de la revista EAE, aquella que l’empresa feia de tant en tant, en tipografia. Fins i tot estan preparant un llibre amb la història de l’EAE que creuen que pot tenir una bona venda i que pot ser una contribució important a la historiografia de la industria catalana. Pel que es veu, hi ha un nucli molt entusiasta i esforçat…
–I ingenu –el talla en Galimany–. Pensar-se que un llibre sobre la història de l’EAE pot interessar a molta gent és somiar truites. Vejam: quants ex-alumnes tenen localitzats? Tres-cents? Quatre-cents? Cinc-cents? Doncs, si el llibre interessa a un centenar, serà una mena de miracle. I això sense parlar-ne del preu, que pot fer que cinquanta d’aquests cent no el comprin.
–I no creus que aquest entusiasme i aquesta feina paguen la pena? –fa en Pujol.
–Segurament, i fan bé de dedicar-s’hi, si en tenen ganes, perquè hi ha activitats que omplen l’esperit. Però el que vull dir és que són projectes que neixen morts, tan morts com ho estarem nosaltres dins de no gaires anys, i amb nosaltres s’haurà mort del tot l’EAE. Insisteixo: delenda est Elizalde, per molta història que hagi fet. També Cartago va ser important i vés que en queda.
–Memòria, Gali, memòria, que no és poc –diu en Pujol–. I ja que parlaves d’ingenuïtats, i per tornar a la gent que encara hi ha a la Mercedes, dilluns, en llegir el diari, em va cridar l’atenció una entrevista a un dels treballadors. Es veu que el darrer dijous que ens vam trobar, gairebé tota la plantilla va anar a donar sang al Clínic, com una manera diferent (reivindicativa i solidària, deia aquest treballador) de manifestar-se.
”Ells es pensaven que els mitjans se’n farien ressò, perquè tant l’hospital com els sindicats els van avisar, però es van trobar que només hi van anar a cobrir la notícia dos reporters gràfics. I l’ingenu operari de la Mercedes es demanava si no era notícia que quatre-centes persones donessin sang el mateix matí per tal d’ajudar unes altres que la necessitaven i que sí que ho fos que tallessin el trànsit a les rondes, cremessin contenidors i s’hi enfrontessin als cossos de seguretat. I acabava dient que els mitjans de comunicació haurien de donar més suport a les iniciatives pacífiques i solidàries i no a les violentes; que el personal del Clínic sí que els havia donat suport i que ell els ho agraïen amb quatre-centes donacions de sang; que els en donaven les gràcies, i que seguirien lluitant pacíficament.
–Doncs sí, una bona demostració d’ingenuïtat –fa en Galimany.
Llavors arriben en González, en Rafa, en Santasusagna i en Mauri.
–Què, de què parleu, avui? –pregunta en Rafa.
–Aquí, el Gali, que diu que ens queden poquets anyets abans de fer l’ànec –respon en Salinas.
–Ara que segons els diaris a casa nostra augmenta l’esperança de vida? –fa en Mauri.
–No, home, no –diu en Galimany–, que cony ha d’augmentar l’esperança de vida; el que passa és que els jubilats i les vídues no tenen on caure morts, i per això no la palmen.
–Apa! –fa en Pujol–. Ostres, Gali, mira que n’ets, de tremendista, quan t’hi poses. El que passa és que en aquest país mai no hi havia hagut millors condicions de vida que ara.
–Sí, digues-li-ho als joves mileuristes o menys que mileuristes, a veure que et contesten.
–Home, Gali –tercereja en Mauri–, que els joves tinguin problemes no treu que els avis gaudeixin actualment d’una millor atenció sanitària i d’una bona alimentació, que al meu parer són uns factors força determinants en això de l’augment de l’esperança de vida.
–Ja, i la supervivència allargada és un factor determinant en la falta de lloc a casa per als joves, ara que no es poden pagar ni un lloguer ni una hipoteca.
–Vaja, avui has vingut amb una càrrega d’humor negre superior a l’habitual en tu –fa en Salinas.
–I a això de l’acumulació familiar en els domicilis paterns que diu el Gali –intervé en Caamaño–, hi contribueix un fet que sembla força estès entre la juventut: que els resulta molt més còmode quedar-se a ca els pares que no espavilar i independitzar-se.
–A ca els pares i les mares –fa en Galimany amb el to d’una mare que renya amorosament el fill petitet.
–¿I qué sabes tú de eso, Maño, si no tienes hijos? –argüeix en Castro.
–No, fills no, que no en tinc; però tinc nebots i amics amb fills, i ulls per veure com són les coses. Saps?, els fills són com la Conferència Episcopal Española: volen que els mantinguin tota la vida, que els paguin els vicis i anar a la seva sense que se’ls pugui dir res i encara menys recriminar-los, com més coses els donen més en demanen, i a sobre critiquen i censuren als qui els mantenen i volen que aquests observin a més les normes de conducta que els mantinguts els dictin.
–Home, ara ets tu, qui exagera –diu en Pujol.
–En què, en això dels fills o en això de la Conferència Episcopal? –demana en Galimany.
Con la Iglesia hemos topado –fa en Salinas–. I si canviàvem de tema?
–Això, canviem de tema –diu en Rafa–. I aprofitant que ja ha arribat el nostre bon amic Vidal, deixeu-me que li pregunti que li ha semblat la sentència del tribunal que jutjava els acusats de la matança de l’11-M.
–Doncs que no ha arribat on havia de fer-ho.
–Home! Ja veig que tot seguint el teu costum faràs d’eco d’en Rajoy i que ara ens diràs que no s’ha condemnat els autors intel·lectuals. O et penses com l’Acebes que hi ha hagut una conspiració per amagar l’autoria de l’ETA?
–Jo no he dit mai que l’ETA fos l’autora de l’atemptat.
–No? –fa en Pujol–. Jo diria que en una famosa discussió tu vas mantenir que Al Qaida va ser la mà que l’ETA va moure per canviar el signe de les eleccions.
–Jo no he dit mai això.
–Ja, ni l’Acebes, oi? –intervé en Mauri.
–Quan l’Ángel Acebes va dir que se sospitava que l’autoria de l’atemptat corresponia a ETA, ho va fer enganyat pels comanaments policials, com tothom sap. I quan van haver prou proves que havien estat els islamistes, ho va reconèixer immediatament.
–Apa, vinga ja! –exclama en Rafa–. Mira, he dut uns quants retalls de diari per posar les coses al seu lloc, perquè estava segur que ni amb la sentència al davant els peperos reconeixeríeu que estaveu equivocats. I que consti que dic equivocats perquè presumeixo que aneu de bona fe, cosa que no es pot dir de la plana major del partit.
–Ja hi som, ja tornem amb les desqualificacions i els infundis…
–Falsedats, Vidal –fa en Galimany–, es diu falsedats o falòrnies segons el cas, que infundis és un espanyolisme.
–Vés-te’n a la merda!
–Ui ui ui, que en Vidal torna a emprenyar-se –insisteix en Galimany a provocar-lo.
–Doncs potser que deixem córrer aquesta discussió que ens pot amargar el dinar –intervé en Salinas.
–Doncs jo no vull deixar-ho –manifesta en Rafa–. En aquestes alçades, la plana major del Partit Popular hauria d’haver reconegut que no hi ha hagut cap complot, com no fa gaire en Vidal encara ens deia, i em sap greu que no gravèssim aquella discussió en què va arribar a afirmar que en Zapatero s’havia venut a l’ETA i en què afirmava que s’havien manipulat algunes proves i destruït unes altres per tal que no es pogués provar que l’ETA era l’autora de l’atemptat. I què han fet els dirigents del PP, especialment l’Acebes? Mireu el que han dit els diaris i recordeu que el senyor Acebes, l’endemà de l’atemptat, va qualificar de miserables aquells que afirmessin que l’ETA no podia pas ser-ne l’autora:
El Periódico, dijous passat, contrastava la sentència amb el que ha anat dient el Partit Popular. Segons aquella, «la defensa de Jamal Zugam, que també defensa Bassel Ghaliun, va formular en el seu escrit de defensa una àmplia tesi alternativa segons la qual els atemptats de l’11 de març els hauria pogut cometre ETA. Cap de les proves sotmeses a contradicció en el plenari avala la tesi alternativa de la defensa». Doncs don José María Aznar, a la comissió d’investigació del Parlament, havia dit el 29 de novembre del 2004 que «els autors intel·lectuals i els encarregats de la planificació no són en muntanyes llunyanes ni en deserts remots», mentre que don Ángel Acebes, el 28 de juliol del mateix any i davant la mateixa instància, va dir que era «necessari saber els vincles i col·laboracions externes dels executors materials i l’abast real de l’ombra d’ETA». Don Eduardo Zaplana va anar més lluny el 30 de juny del 2005 i va afirmar que «els socialistes no han volgut escoltar els confidents ni aclarir si ETA tenia o no una relació amb la trama asturiana». I don Mariano Rajoy, malgrat que ja no afirma taxativament que l’ETA fos darrere de l’atemptat, es mostrava ambigu com acostuma en dir, dimecres de la setmana passada: «Seguirem fent costat a qualsevol investigació, ja que els acusats com a autors intel·lectuals no han estat condemnats com a tals».
”El ciutadà Acebes nega ara que ell o el partit hagin mantingut mai la teoria de la conspiració que tant ha agradat i sembla que encara agrada al teu diari de capçalera, Vidal. Mira aquesta informació de Carlos E. Cué datada a Madrid dimarts de la setmana passada:
”«El asunto de la posición del PP ante la sentencia del 11-M monopolizó ayer la rueda de prensa de cada lunes del secretario general de este partido, Ángel Acebes, ministro del Interior cuando se cometió el peor atentado de la historia de España. El número dos del PP trató de esquivar todas las preguntas y sobre todo evitar cualquier respuesta que pueda ser utilizada para reavivar la polémica sobre la teoría de la conspiración. Preguntado directamente sobre este asunto, el ex ministro negó que su partido haya avalado “o manejado” en algún momento esa teoría, a pesar de las más de 500 preguntas que ha presentado en el Congreso para tratar de vincular a ETA con los atentados islamistas.
”»El propio Acebes, en la comisión de investigación del 11-M, la misma en la que José María Aznar lanzó su tesis de que los autores del atentado no hay que buscarlos “en desiertos lejanos o montañas remotas”, fue bastante claro: “No descarto hoy la colaboración entre ETA y Al Qaeda, ¡cómo lo iba a descartar entonces!”. “Por encima de El Tunecino y de El Chino tiene que haber inspiración, tiene que haber autoría intelectual. Hay algo que no encaja y que no acaba de encajar en la ejecución de este atentado. No estoy de acuerdo en que haya alguien que se pueda descartar desde el inicio. Han aparecido informaciones y datos que merece la pena investigar”.
”»Ayer, sin embargo, Acebes insistió en que su partido nunca avaló la conspiración y que sólo quiere “que se haga justicia y se condene a los responsables”».
”Què, què et sembla, Vidal?
–Bah, són informacions tretes de context i que forcen el llenguatge per fer dir al senyor Acebes el que no ha dit. El Partit Popular ha estat sempre coherent i no se li pot tirar en cara cap canvi de posició.
–No, segur que no –diu en Rafa tot remarcant el to irònic–; per això van tenir una bona batussa interna el cap de setmana passat.
–Batussa? Jo no tinc notícia de cap batussa.
–Doncs escolta i assabenta’t:
”«El PP desautoriza a dos diputados por desmarcarse del bulo del 11-M
”»La posición del partido es considerar incompleta la investigación judicial
”»Enric Company – Barcelona – 03/11/2007
”»La dirección del PP encajó mal ayer que dos de sus diputados, Montserrat Nebrera, de Barcelona, y Jesús López-Medel, de Madrid, se pronunciaran a favor de desvincular al partido de las teorías de la conspiración en el atentado del 11-M. La respuesta fue una rotunda desautorización, a cargo del coordinador del programa electoral, Juan Costa, y del presidente regional de Cataluña, Daniel Sirera.
”»Costa reiteró la posición expresada por el líder del PP, Mariano Rajoy. En la sentencia dictada el miércoles, dijo, “no existe identificación de los autores intelectuales del atentado y los españoles tienen derecho a que se continúe investigando para esclarecer quienes son”. Sirera, que también afirmó compartir “al cien por cien” la posición de Rajoy, proclamó que “cualquier opinión distinta no es compartida por la dirección”.
”»La desautorización se produjo ante los periodistas en las jornadas que el PP celebra en Barcelona para preparar el programa electoral del partido. A esas jornadas, que hoy clausura Rajoy, asisten un centenar largo de dirigentes del PP venidos de toda España. Por la mañana se encontraron con la sorpresa de que López-Medel y Nebrera firmaban sendos artículos en El Periódico de Catalunya en los que López-Medel reclamaba a Rajoy que se aleje de “una teoría conspiratoria digna de una película de ficción” y Nebrera le advertía de que ya es hora de “cerrar la puerta que nos une con algún pasado”, que califica como “lastre”. Nebrera pedía también a Rajoy que “sea el primero en prescindir de lo que comentan los medios de comunicación”. López-Medel sostiene que la sentencia del 11-M es tan extensa y concluyente que “no deja márgenes para seguir dando fuerza a una especulación inconsistente”. Sirera reprendió públicamente a Nebrera y la acusó de “buscar protagonismo mediático” mediante la disidencia».
”Per cert que en Sirera em va recordar molt l’exèrcit de principi dels anys seixanta, quan vaig fer el soldat, amb allò que va dir que en Rajoy parla per tots i cadascun dels militants del PP i que Montserrat Nebrera no havia fet servir el cauce reglamentario, que deu ser allò de demanar permís al sergent per denunciar-lo. Reconec que no se us pot negar la disciplina, a la gent del PP, llevat d’alguns inconscients.
–Com t’agrada forçar les coses per dur-les al teu terreny, Rafa.
–El lladre es pensa que tots roben –fa en Mauri.
–I tant! –rebla en Rafa– Els teus admirats líders, Vidal, sí que són experts en això que dius. Ahir mateix vaig llegir aquest article signat per Olga Sánchez i titulat “Vocación por conocer la verdad”.
”«La fiscal que investigó el 11-M recuerda los virulentos ataques que ha sufrido y la ligereza con que han opinado algunos periodistas y políticos. Y resalta la aplicación de la ley, sin venganza
”»Una vez que finalice el plazo para recurrir el fallo ante el Tribunal Supremo, el trabajo realizado como fiscal por los atentados terroristas cometidos en Madrid y Leganés en 2004 habrá terminado para siempre. En el largo tiempo transcurrido desde aquel triste 11 de marzo de 2004, muchos acontecimientos, demasiados, han sucedido en la vida de España llenando de incertidumbre y desasosiego las vidas de los que sobrevivieron.
”»Las diferentes instituciones del Estado que hemos participado en la investigación de lo ocurrido (Juez Instructor, Cuerpo Nacional de Policía, Guardia Civil y Ministerio Fiscal) hemos soportado con mucho estoicismo el ataque virulento que diariamente se ha llevado a cabo por medios de comunicación de todos conocidos, que a la postre siempre obedecían intereses privados. Los ataques procedentes de algunos representantes de la soberanía popular o aspirantes a ello, democráticamente elegidos en las urnas, eran de todo punto inadmisibles.
”»Más allá de apoyar a las instituciones del Estado que trabajan por y para todos los españoles, estos representantes de la soberanía han tenido una visión minúscula y partidista de la labor que hemos realizado, con numerosísimas dificultades –que no es cuestión de enumerar en este momento–, en una soledad casi dañina, sin pensar nunca que nuestra única meta –el único fin de nuestro trabajo– era conocer la verdad judicial. No la política, periodística o mediática, que interesara a unos pocos, porque no es ése nuestro trabajo ni responsabilidad. Nuestro objetivo siempre fue recuperar la memoria de las personas que quedaron para siempre en el camino. Nuestro pensamiento siempre estuvo puesto en la cantidad de familias rotas por el dolor, su dolor.
”»Como en parte tuve ocasión de decir al final del juicio, la dignidad de los afectados y la memoria de las víctimas no han sido merecedoras del tratamiento dado en algunos medios de comunicación por personas que, a lo mejor, en su momento, pudieron aprobar la carrera de periodismo, pero que no tienen la altura y grandeza de una profesión tan importante en una sociedad democrática como la nuestra.
”»Estas personas han escrito o hablado a través del micrófono, sobre aspectos de la investigación que se pueden calificar de insultantemente espurios, con un interés crematístico ilimitado, con pretensiones de moralidad cuando ignoran el significado de esta palabra, con un desconocimiento preocupante de los datos jurídicos que alegremente utilizaron.
”»Son habladores o “plumillas de estómago agradecido” que han hecho bandera del insulto y la descalificación hacia algunos de los que hemos tenido el honor de servir a nuestros conciudadanos, todos funcionarios públicos, que desde aquel día hemos trabajado hasta el desvelo por y para la sociedad en general. Un día, aquel 11 de marzo, de gente abrumada y con una pena infinita por la masacre que acababa de ocurrir, por el terror sin límites que se ensañó con los inocentes. Un día terrible de caos, de colapso circulatorio. Desde entonces hemos venido realizando nuestro trabajo de forma honesta.
”»Y ha sido una labor incesante, con demasiadas renuncias desde la comisión de aquellos hechos execrables, por nadie buscados (nadie de bien) y por todos encontrados de forma tremendamente abrupta.
”»Como dice nuestro refranero, que es muy sabio, la “ignorancia es muy atrevida y normalmente da la mano a la osadía”, y se habla, opina, debate, discute y analiza con frecuencia de lo que se desconoce con una ligereza preocupante. Si bien, siguiendo con la sabiduría popular, “el tiempo pone a cada uno en su sitio, y da y quita razones”.
”»Ha sido algo absolutamente repugnante, nauseabundo y mezquino. En última instancia, la investigación de aquella atrocidad, penosa no sólo por la carga de trabajo sino emocional, ha servido para poder desentrañar parte de lo ocurrido y dar la respuesta correspondiente a la sociedad del trabajo que se realiza en los tribunales, aquí dentro –en estrados– y no fuera, en otras instancias. Y, sobre todo, ha sido una satisfacción trabajar y luchar con y por personas que merecen la pena, compartir con ellos buenos y malos momentos, aproximar la frialdad de nuestras togas –que muchos así perciben– a los perjudicados-afectados-víctimas… Intentar explicarles, de la manera más sencilla, que a las personas hoy condenadas que cometieron y participaron en aquella felonía, se les exigen las responsabilidades correspondientes establecidas en nuestra legislación, sin venganza, sólo y únicamente con la aplicación estricta de la ley, aprobada democráticamente por los representantes en nuestro Parlamento. Ésa es nuestra diferencia y nuestra grandeza; pero sobre todo, y como ya dije al finalizar mi exposición en el juicio, transmitir a cada uno de los familiares de los fallecidos “que sus seres queridos, los que se fueron, no morirán del todo mientras los tengamos en nuestros corazones y no los olvidemos”. Desde la pequeña Patricia Rzaska hasta el más veterano de los fallecidos, don Rafael Serrano López. Y al resto de los afectados –heridos no sólo en el alma, todavía hoy aquejados de secuelas tan terribles– decirles que seguiremos con ellos en su recuperación física y anímica. Es hora, finalmente, de que el respeto y la tolerancia, base de nuestra convivencia, se instalen para siempre entre todos los españoles. Probablemente con ello se eviten otras agresiones.
”»Nuestro trabajo (el del juez, la Policía, la Guardia Civil, los funcionarios del juzgado), mi trabajo, vocacional, siempre merecerá la pena, aunque ni siquiera, ante tanto exabrupto, nuestros propios compañeros –en mi caso sólo de escalafón–, algunos asociados, se hayan acordado de nosotros».
”Què, Vidal, digues: qui forçava les coses?
–Mira, si jo tingués la vostra mala fe i no fos un ingenu que encara creu en el companyerisme, l’amistat i la raó, hauria vingut amb un bon munt de retalls de diari i ara us podria demostrar que els plumillas de estómago agradecido són aquesta colla de pseudoperiodistes que enverinen la ment dels espanyols desprevinguts des de les pàgines de diaris lliurats en cos i ànima als socialistes i els comunistes; però no teniu remei, us han rentat el cervell. Rafa, hauríes de llegir El Mundo o La Razón i no El País i aquesta faramalla de diaris que es publiquen a Catalunya.
–Saps què passa, Vidal? –contesta en Rafa–. Que posat a llegir ficció, m’estimo més el gènere policial o el teatral que no el de terror.
–Bravo, ara has estat bé, Rafa –diu en Galimany.
–Mireu, sabeu que us dic? –fa en Vidal, irat–: que ja en tinc ben prou de les vostres gracietes. –I exclama mentre se’n va–: Apa i que us aguanti la vostra puta mare! A prendre pel cul!
–Pero Vidal, no te’n vagis, home, no t’ho prenguis així –li demana en Salinas mentre mira inútilment de retenir-lo. I en veure que en Vidal s’allunya a bon pas i sense vacil·lar, diu–: Ja estareu contents, ja ho heu aconseguit. No podíeu parar fins aconseguir que fotés el camp, oi? Un bon aperitiu per al dinar d’avui, com hi ha món.
–Que el bombin! –fa en Galimany. En Salinas el mira amb reprovació, però no diu res.

 

El dinar ha començat amb una certa dosi de pansiment i tensió, però a mesura que l’àpat excel·lent i els bons vins han anat fent el seu fet, l’ànim general ha anat canviant i finalment una discreta joia de viure plana pel menjador reservat.
Quan en Salinas ho creu convenient, fa dringar la campaneta de cristall de Bohèmia per demanar que el facin atenció i diu:
–Ha estat en certa manera casual, però el titol del conte d’avui, “Final”, podria aplicar-se també a aquesta mena de decameró que ens ha aplegat deu vegades per dinar i mantenir unes tertúlies que no sé si qualificar de literàries però que en qualsevol cas han resultat agradables i espero que interessants.
”He dit que el títol del conte es podria aplicar a les nostres trobades perquè avui llegiré l’últim dels seleccionats i, per tant, el seu propòsit inicial s’haurà acomplert. No vull dir amb això que haguem de deixar de veure’ns, ja que sempre podem tornar a reunir-nos i estaré encantat de córrer amb el gasto cada vegada que acordem de trobar-nos per dinar o el que sigui; però, insisteixo, el nostre particular decameró haurà arribat al final quan avui ens acomiadem.
”Potser al Gali li semblarà que per tancar la sèrie he triat un altre conte meu a fi de ser el darrer a lluir-se. Amic meu, et ben asseguro que no és així, i espero que en acabar la lectura convindràs amb mi que després del conte de fa dues setmanes aquest d’avui és ben adequat i també l’és per tancar una sèrie.
–Llegeix-lo, i després en parlarem –diu en Galimany.
–Doncs heus ací el conte:

Final

–Bé, Ramon, ja saps que ara no és un bon moment per al nostre ofici. A més, jo ja no estic gaire relacionat amb les editorials. Tinc encara alguna relació amb en Comes, però justament acaben de fer fora una dotzena de treballadors….
–Sí, n’estic assabentat.
–On tinc alguna influència és a Antos. Si vols, puc trucar al Rafel i parlar-li.
–Home, jo, al Rafel, el veig de tant en tant pel carrer, som gairebé veïns, i alguna cosa sap de les meves ganes de canviar de feina. De totes maneres, segurament seria bo que li truquessis. T’ho agrairia. Jo puc fer per veure’l la setmana entrant. Deixa’m anotar el seu telèfon, i miraré de trucar-li jo també.
–Sí, ara te’l dono.
Consulta l’agenda i anota el número de telèfon en una targeta sense dir res. Aquest silenci momentani té una entitat estranya; sembla innatural, forçat.
–Té.
Silenci de nou.
–Doncs… jo creia que la feina t’anava bé.
–Sí, mira, si tenim en compte com van les coses, potser hauria d’estar content, jo: vaig venent, i vaig arribant a final de mes. Tot i així, veuràs, no n’estic gaire segur, que això hagi de durar… No sé, no ho veig clar. La casa és bona, o al menys ho sembla, però ja em diràs què és el que hi ha de segur, avui dia. I d’altra banda, els venedors sempre hem d’estar amb l’ai al cor: que si em compraran, que si pagaran les lletres, que si la competència, que si la xifra mínima… A més, a mi el que m’agrada de debò és viure entre llibres. Jo no hauria plegat de l’editorial si no hagués estat pel desgraciat aquell, ja ho saps…
–Sí, ja ho sé.
–Hi va haver un temps que vaig pensar que havia salvat l’estómac; però ara no n’estic gaire segur, d’això. Dormo malament, sempre tinc cremor d’estómac…
–Doncs a cuidar-se, eh, que ja veus com estic, jo.
–Sí… Potser hauria d’anar a cal metge, però mai no trobo el moment.
Un altre silenci.
–Bé, no t’entretinc més. Gràcies per tot, eh, i dispensa que hagi vingut a amoïnar-te.
–No m’amoïnes. I tu tampoc no hauries d’amoïnar-te.
S’han aixecat i tots dos dubten un instant.
–T’acompanyo a la porta… M’agradaria que anéssim a fer unes copes, però les tinc prohibides, ja saps.
–Sí.
A la porta, s’acomiaden amb una encaixada i les fórmules habituals. En sortir al carrer –és el carrer Aribau–, mira amunt i avall un parell de vegades i finalment comença a caminar carrer amunt. Arriba a la Via Augusta i aleshores fa cap a Lesseps. Quan hi arriba, s’atura davant d’una papereria uns moments; finalment, però, entra al metro. En surt a Liceu i se’n va cap a una sala X, on es fica sense ni mirar el títol de la pel·lícula.

 

Fa estona que dóna voltes en el llit sense poder adormir-se. Mira el rellotge, que marca dos quarts d’una. Al seu costat, la respiració regular de la seva dona, adormida.
Passa el temps. Sent un rellotge de paret que dóna l’hora –tres quarts de dues– al pis de sota. S’adorm sense sentir tocar les dues.
Dues hores més tard es desperta. Dóna voltes i voltes en el llit, i sent tocar els quarts i les hores fins a les sis. Torna a adormir-se, fins que el desperta l’alarma del despertador, a dos quarts de vuit. Amb els ulls oberts a la fosca, immòbil, roman al llit, sense llevar-se. La dona encara dorm.

 

Tots riuen l’acudit, francament divertit, menys ell, que agafa un bloc de comandes nou, el fica a la maleteta i marxa, amb un “bon dia” que gairebé ni se sent.
Un dels qui romanen al despatx comenta:
–Mira que és mussol, el Molina…
–Per què ho dius?
–Home, que no ho has vist? No em diràs que l’acudit no era bo.
–Sí, però potser no l’ha entès, o no li ha agradat, vés a saber…
–Home, doncs no li agraden mai. Jo porto més de dos mesos a la casa, i encara no l’he vist riure mai.
–Bah, exageres.
–Home, que no, que et dic que sempre fa aquesta cara de mussol.
–Mira, tu: jo, al Molina, el conec de fa temps, i sempre ha estat dels divertits, dels qui fan més conya.
–Això seria abans, perquè el que és ara…
–Té raó, el Peris, tu –diu un altre–; fa molt de temps que el Molina no sembla el mateix. De fet, per al Peris, el Molina és un mussol perquè des que el Peris treballa amb nosaltres, pel cap baix, el Molina sembla que hagi perdut l’humor.
–Bah, no serà tant.

 

Surt de la sala X i se’n va de dret a casa seva. Quan obre la porta, sent que la dona li diu:
–Ja anava sent hora que arribessis. Em pensava que t’havia passat alguna cosa!
–Què havia de passar-me? Sempre estàs igual… Que no saps que hi ha clients que són uns ploms? A més, què fan, els teus fills, que no són al llit? Cony de tele!
Els nois –d’uns deu i uns dotze anys– es miren estranyats, sense badar boca. La dona diu:
–Però si són dos quarts d’onze… Sempre els has deixat quedar-se, el divendres, a veure la tele.
Ell, durant un instant, mira sorprès la dona.
–Divendres…? –pregunta, desconcertat. Però tot seguit fa–: I què? Què collons hi fa, que sigui divendres! Ja saps que no m’agrada que se’n vagin a dormir tard! I aquest programa és per a imbècils!
Ha anat alçant la veu fins a cridar, i la dona ha fet com si anés a contestar iradament. A la fi, però, demana amb un to tens:
–Està bé. Què vols sopar? –I adreçant-se als nois–: Au, vosaltres al llit, vinga!
Ell, mentre fa cap a la habitació, remuga:
–Fes-me el que et doni la gana! Hòstia, quin cony de casa…! Vols seure tranquil·lament i oblidar-te de la feina veient el que t’agrada a la tele, i no hi ha manera…
La dona, des de la cuina, fa:
–Però què vols…?
Ell no respon.
Mentrestant, els nois han apagat el televisor i han anat a la cuina.
–Què li passa, al papa? Si mai no havia dit res, els divendres….
–Què hem fet, nosaltres?
–Res, no res –contesta la dona–. És millor que us en aneu al llit. Deu tenir problemes amb algun client, vés a saber…
–I ens hem de fotre nosaltres, oi?
–Ep! Què és, aquesta manera de parlar, eh?
–Hosti, és que ja està bé, això no hi ha déu que ho aguanti…
–Prou, ja n’hi ha prou, d’aquest color! Què vol dir, tot això? Feu el que he dit i a callar! Vinga, a la vostra habitació! I a dormir, eh?
Els nois se n’hi van, sense afegir-ne cap mot més.
La dona sofregeix amb uns alls les bledes amb patates, que s’havien refredat per causa de la tardança del marit, i fa també una truita a la francesa. Ho duu tot a taula, agafa el gerro i canvia l’aigua que hi havia per aigua fresca. Fa un parell de llesques de la barra de pa que hi ha a la taula, i crida:
–Ramon, ja tens el sopar a taula!
Agafa un jersei de punt a mig fer que té damunt d’una cadira, s’asseu i comença a teixir. Passada una estona, torna a cridar:
–Ramon, que tens el sopar a taula i tornarà a refredar-se!
Uns minuts més tard, s’alça de la cadira i se’n va a l’habitació. Troba el seu marit al llit i, indignada, li diu:
–Ja està bé! Què hi fas, al llit? Si no volies sopar, podies dir-ho, no? Què coi et passa?
Ell no contesta.
–Què, no pots contestar? Sempre fas igual! Vés i que t’aguanti ta mare!
Se’n torna al menjador, tot dient:
–Sembla que una no sigui ningú, que no tingui res més a fer que aguantar el senyor i els senyorets! N’estic ben tipa! Qualsevol dia…
Engega el televisor i torna a agafar la mitja.
Una bona estona després apaga el televisor, deixa el jersei, la llana i les agulles damunt d’una cadira i, sense desparar taula, se’n va al dormitori. A les palpentes i amb molta cura de no fer cap soroll, es despulla, es posa una camisa de dormir i s’allita, ben separada del marit.
Ell no dorm, però ho fa veure.
Cosa de mitja hora després, la dona dorm i la seva respiració regular domina els sorolls minsos de la nit, fins i tot el sangloteig contingut de l’home que, al seu costat, plora.

 

–Miri, aquest volant és perquè vagi a veure el gastroenteròleg, que segurament li farà fer unes radiografies, i aquest altre per al cardiòleg. Amb els resultats, em torna a veure. Jo crec que no trobarem res d’important, però ens quedarem més tranquils, no li sembla? Em fa la impressió que probablement aquesta arítmia cardíaca, aquestes molèsties a l’estómac i, és clar, l’insomni, es deuen a un estat de tensió nerviosa, no li sembla? Oi que es pren la feina molt seriosament, vostè? Potser fins i tot massa a la valenta?
Ell fa que sí amb el cap.
–Doncs bé, ens l’haurem de prendre més tranquil·lament, no li sembla? Miri, jo li recomanaria que si pot faci uns dies de festa, una setmaneta per exemple, i que es distregui. Jo ara li receptaré un tractament, però pensi que la tranquil·litat és una de les millors medecines.
Mentre el metge escriu, ell mira a un costat i l’altre de l’impersonal cubicle de l’ambulatori de la Seguretat Social on es troba.
–Miri, aquestes pastilles són un preparat vitamínic. Se’n pren dues al dia la primera setmana, i una diària tres setmanes més. Això altre és un ansiolític. Prengui’s una càpsula quan se’n vagi a dormir, la primera setmana, també. Després prengui-se’n una només les nits que no pugui adormir-se. Per a l’estómac, quan senti molèsties es pren aquestes pólvores. La dosi ja la trobarà especificada a les instruccions. Jo crec que tot això li anirà molt bé, sobretot si vostè ajuda prenent-se la feina més calmosament, no li sembla? Tot i així, quan tingui les radiografies i els resultats dels especialistes, vingui a veure’m, d’acord?

 

El so llunyà del rellotge que toca les dues de la matinada es barreja amb el de la respiració rítmica de la dona, que dorm. Ell és despert, amb els ulls oberts, a les fosques, immòbil. A la tauleta de nit, l’ansiolític, sense obrir. Poc després s’adorm, però es mou un cop i un altre cop i parla entre dents. La dona remuga, però no arriba a despertar-se del tot.
A les quatre, l’home torna a ser despert i torna a quedar-se immòbil, amb els ulls oberts, a les fosques. Quan toquen les cinc, plora silenciosament.

 

–Ramon, sisplau, no t’oblidis de deixar-me el rapport d’aquesta setmana abans de marxar, eh?, que si no, no podré acabar a temps l’informe per a l’amo.
La noia li dóna el full del salari perquè el signi, mentre li diu:
–Ja tens la nòmina ingressada, però les comissions d’aquest trimestre no les cobrareu fins al dia 10 del mes que ve.
–Que és que passa alguna cosa?
–No, no; no passa res. Coses del contable, ja saps.
–Que van malament, les vendes?
–No ho crec. Vaja, jo penso que no. Les vendes van molt bé, continuen pujant; però van arribar unes devolucions quan el senyor Farrarons era a punt de tancar les comissions, i va agafar l’enrabiada de costum, ja saps.
–Que en tinc moltes, jo?
–No ho sé, no les he vist. Però tu gairebé mai no tens devolucions, oi?
–No, fins ara he tingut sort, no n’he tingut moltes; però mai no se sap.
–I per què hauria de ser diferent, ara?
–Sí, és clar, per què?
La noia marxa i ell se la mira fins que desapareix darrere la porta del despatx de l’administració, i després es queda mirant cap allà com si pogués veure-la encara.

 

Fa estona que la dona ha iniciat el joc eròtic i les seves carícies són progressivament més excitants. Amb tot, l’erecció de l’home no és intensa, ni relaxada la seva pràctica amorosa. Però va besant la dona i masturbant-la, mecànicament, fins que li provoca l’orgasme. La penetra llavors, però no aconsegueix mantenir l’erecció ni ejacular. A poc a poc va aturant-se; se separa després de la dona i es gira d’esquena. Una hora després encara és despert, amb els ulls oberts, a les fosques.

 

Camina pel pont de Bach de Roda, cap a mar, i més o menys al mig s’atura, deixa la maleteta a terra i es queda mirant la via fèrria.
Cosa de mitja hora després, continua mirant la via, sense moure’s. Finalment, agafa la maleteta i reprèn el camí cap al Poble Nou.

 

La dona que obre la porta fa una exclamació de sorpresa i alegria. El convida a passar.
–I això? Quan de temps! I com és, que et deixes caure per aquí?
Ell alça les espatlles i fa una ganyota i un somrís, però el somrís resulta trist.
Passen a una saleta i s’asseuen, un davant de l’altre. Parlen una estona de vells companys, de coses antigues, de records comuns, de què fan.
–Encara no m’has dit per què has vingut –fa la dona després que un silenci ha palesat que les rememoracions més o menys trivials i els compliments s’han acabat.
–No n’és un motiu, veure’t?
La dona somriu, però no diu res i mira l’home interrogativament.
–De sobte he pensat que feia molt de temps que no et veia, m’han entrat ganes de veure’t, i hi he vingut. Són els avantatges de ser representant, de no haver d’estar tancat a una oficina. I ja veus que encara em recordo d’on vius…
–I?
–Doncs….
L’home calla, hesita. El silenci va adquirint presència física, com un tercer personatge que anés materialitzant-se, deixant de ser una absència.
–No sé –fa finalment l’home–, no sabria dir-te ben bé per què he vingut. És clar que he sentit ganes de veure’t, com un impuls…
L’esguard de la dona és seriós. L’home assaja un somrís, que torna a resultar més aviat trist. Diu:
–Eva, ja saps que jo he estat el teu enamorat més fervent –i el somriure que acompanya les paraules torna a ser un somriure fallit.
Silenci.
La dona, amb un to greu, pregunta:
–No et van bé, les coses?
–Ja t’he dit que no em van malament, i que les vendes…
–Les de casa, vull dir –l’interromp la dona.
–Les de casa. No, no em van malament..
–De debò no tens problemes amb la teva dona?
–No, de debò. Algunes ximpleries, però res de l’altre món. Per què em preguntes això?
–Em sembla que el que vols, i no goses fer-ho, és parlar-me d’alguna cosa més aviat íntima. Tu no has vingut per fer petar la xerrada o recordar els vells temps. Au, va, aboca-ho.
L’home no diu res. El silenci és pesant. Per fi:
–Eva, realment, en el fons, no feia broma quan he dit que havia estat el teu enamorat: jo estic enamorat de tu, i ho dic seriosament.
–Ja sé que parles seriosament; però t’equivoques.
L’home fa un gest mig de protesta, mig d’interrogació. La dona continua:
–Mira, fa temps, potser sí que ho estaves, d’enamorat. O anaves camí d’estar-ho. O potser només intentaves l’aventura… Que jo t’agradava, ho vaig veure clar ben poc després que ens coneguéssim, i no vaig deixar de notar les teves insinuacions, no sé si inexpertes o delicades… Vols saber una cosa? Vas estar a punt d’aconseguir-ho, si el que volies era ficar-te al meu llit. Recordes quan es va morir la meva mare? Va ser poc abans de Nadal, i em vaig deprimir molt. No havia estat un bon any per a mi i el cop de la mort de la mare va acabar d’enfonsar-me. I tu, el dia de Nadal, vas trucar-me, te’n recordes?, i allò em va resultar realment consolador. ¿Te’n recordes que vaig dir-te que havíem de dinar junts un dia? Si haguessis vingut a veure’m aquell dia de Nadal, hauríem acabat al llit.
–No podia dividir-me, Eva.
–És veritat, no podies dividir-te, i recordo molt bé que vas dir-me que t’agradaria poder dividir-te. I això és el que em va fer pensar i el que va fer que jo no anés endavant, que no encoratgés les teves insinuacions. Hauries estat un home dividit i t’hauries sentit culpable amb mi i amb la teva dona. I ara et passaria el mateix. No, Ramon; jo t’aprecio molt, d’alguna manera t’estimo, i no vull fer-te mal, i et faria més mal acceptant la relació amb tu que rebutjant-la.
–No, no; estàs equivocada, Eva, no saps el que dius. Jo estava enamorat de tu, i ho estic encara. Tu no saps els esforços que feia per captenir-me més o menys assenyadament. La darrera vegada que vaig estar aquí, quan ens acomiadàvem vaig haver de fer un esforç terrible per no besar-te, per no abraçar-te. I baixant l’escala, vaig pensar a tornar i a parlar-te clar.
–Ho veus? Vas pensar, vas contenir-te…
–És que no sabia com t’ho prendries. Com t’ho hauries pres?
–I com vols que ho sàpiga, ara? Qui pot saber-ho, ja? Potser m’hauria donat ben contenta. Potser vas tenir llavors l’oportunitat d’aconseguir-me. Però això s’ha quedat en el potser, lo que pudo haber sido y no fue. Quina cursileria, oi? De debò: jo crec que mai no has estat enamorat de mi. Com hauries pogut, si no, estar tant de temps sense veure’m?
–Eva, tu no saps…
El silenci es fa carn en l’home i en la dona, i ja no els deixa. I en silenci s’alcen, i en silenci van cap a la porta del pis, i en silenci es tanca la porta darrere de l’home, que és a punt de plorar.

 

És sol al menjador, mirant un telenotícies. El programa s’acaba i passada una estona s’aixeca i apaga l’aparell. Després torna a asseure’s i uns instants després comença a plorar silenciosament.
Són ja més de les dues, quan s’allita. Tot i així, tarda més d’una hora a adormir-se. A les cinc, torna a ser despert, i així li arriba l’hora de llevar-se.

 

–Què, senyor Molina, com van les coses?
–Bé, crec; no, senyor Wolfmann?
–Sí, no ens podem queixar, ateses les circumstàncies. Comparativament, portem una campanya acceptable i crec que enguany podrem vèncer l’Schneider en el seu terreny. Però caldrà que vigilem una mica alguns aspectes. Em preocupa l’augment de devolucions. ¿Vostè creu que això és circumstancial, o bé el que passa és que no vigilem prou a l’hora de vendre?
–És que en tinc moltes?
–No, no… Bé, alguna més que abans, certament… Què li sembla Ofesco? Darrerament ens tornen totes les lletres. Vol dir que no tindrem un disgust?
–Les tornen, però després les paguen, i paguen també els gastos. Facim confiança: aquesta gent paguen, o pagaran; és només que passen un mal moment, i en qualsevol cas no crec que em deixin penjat.
–Molt bé, molt bé; però vigili, eh?, no carregui massa el compte.
Ell no contesta. El gerent espera uns moments i finalment fa:
–Cada vegada costa més vendre, oi, Molina? –I davant el gest vague d’afirmació, continua–: Vostè mateix, té la xifra de vendes, en euros, estabilitzada, la qual cosa vol dir que en gènere ven actualment un tres per cent menys que la campanya passada. Què li sembla que podríem fer per augmentar-la, diguem-ne, un quinze per cent?
–Francament, no sabria què dir-li. Fer clients nous fa por, per si després no paguen, i tampoc no es pot forçar els bons clients, perquè amb prou feines venen el mateix que l’any passat i també tenen problemes a l’hora de cobrar dels seus clients de compte. Què es pot fer, així?
–I on és, aquella imaginació i aquella empenta d’en Ramon Molina? I aquella perspicàcia comercial? Quants clients nous ha fet els darrers quatre mesos, Molina?
Ell no respon, i el gerent, vist el silenci de l’home, continua:
–Que està cansat, Molina? El veig tens, no sé, sembla trist, com si estigués descoratjat. Li aniria bé, potser, fer uns dies de festa, una setmana de vacances?
–No, no, de cap manera!
–Vull dir pagades, Molina; li pagaríem el salari i l’equivalent de les comissions com si treballés. Jo crec que li convé relaxar-se, no li sembla?
–Perdoni, no voldria causar-li una impressió equivocada. El que volia dir és que no vull fer festa, no pensava pas en els diners. Potser sí, que estic una mica cansat, o neguitós; però puc superar-ho, puc treballar, i la mala sort no pot durar tant, ha d’acabar-se…
El gerent espera, i quan el silenci comença a ser pesant, diu:
–Molt bé, com vulgui; però si li sembla que uns dies de festa li poden anar bé, Ramon, no deixi de dir-m’ho. –I mentre busca uns papers–: En sortir, faci el favor de dir a la senyoreta Joana que vingui. Gràcies.
Ell s’aixeca, surt del despatx del gerent, va al d’administració, avisa la noia, agafa la maleteta i surt al carrer.
Camina mecànicament, abstretament, Meridiana avall. Després agafa per València. Traspassa els carrers d’esma. En arribar a l’encreuament de València, Nàpols i la Diagonal, roman indecís. Tira finalment Diagonal amunt, però quan arriba a Llúria fa cap avall, fins a la plaça Urquinaona, pren per Fontanella, després tira Rambla avall i finalment entra a una sala X.
A dos quarts d’una surt de la sala, i telefona a la seva dona:
–Escolta’m, no vindré a dinar, avui.
–…
–No em ve bé; haig de veure uns clients gairebé a les dues, i a les quatre he quedat amb un altre..
–…
–No. No vull anar amb presses… Au, adéu.
-…
–No, no sé a quina hora arribaré. Adéu.
Rambla amunt, fa cap a l’estació de Renfe de la plaça de Catalunya, on agafa un tren del qual baixa a Sant Pol de Mar. S’asseu en un banc de l’estació, i roman allà, immòbil, mirant la mar.
Passada més d’una hora, s’aixeca i camina cap al túnel. En arribar al pas a nivell, continua per la via. Un ferroviari fa:
–Ep, vostè, compte! Que no veu que està a punt d’arribar un tren? Esperi’s, home! A més a més, està prohibit passar pel túnel.
Ell s’atura, dubta una mica, i després agafa pel passeig que hi ha entre els apartaments de primera línia de mar i la platja. Quan arriba al final del passeig, baixa a la platja i s’asseu a la sorra. No hi ha ningú més.
Són més de la set del vespre quan torna cap a l’estació. El tren arriba aviat i va gairebé buit. L’home seu a la banda esquerra, i es passa tot el trajecte mirant la mar, malgrat que abans d’arribar a Premià ja és fosca nit.
Arribat a Barcelona, camina lentament pel carrer Aragó i després Marina amunt.
Entra a casa seva amb un “hola” gairebé inaudible. La dona fa:
–Què, com ha anat? –i tot seguit, davant l’alçament d’espatlles del marit–: Què has dinat?
–Un entrepà..
–Només un entrepà? Deus estar mort de gana. Ara mateix poso el sopar; ja està quasi a punt. No podies dinar més bé?
–No, no tenia temps ni ganes.
A penes se’l sent. La dona el mira. Ell seu a una butaca, davant el televisor, que és connectat. La dona se’n va cap a la cuina. Els fills treballen a la taula, plena de papers i llibres. Des de la cuina, la dona diu:
–Ep, va, vosaltres, pareu taula, que vaig a posar el sopar.
Els nois es posen a discutir qui ha de fer-ho, i el pare els clava un crit:
–Prou! L’heu de parar entre tots dos i prou!
La dona ve de la cuina:
–No ho aprendreu mai, oi?, no ho aprendreu mai! Sempre us haig de dir el mateix: ho feu entre els dos, i acabeu abans, sense plets ni baralles. No sé quan ho entendreu! –I al marit–: Què vols que et faci de segon? Vols una truita?
–No em facis res, no tinc gana; no sé si soparé.
–Home, al menys la verdura: no pots estar tot el dia sense menjar. Que no et trobes bé?
–El que passa –diu un dels nois– és que se n’ha anat al bar amb algun client i ve tip, que no ho veus?
–Calla, no siguis ruc! Que vols que el teu pare et clavi un mastegot? De debò no soparàs, Ramon? Segur que et trobes bé?
–No podeu deixar-me en pau, no podeu deixar-me en pau? –fa l’home, sanglotant, i tot seguit arrenca a plorar.
La dona i els fills es queden parats, sorpresos, i creuen entre ells unes ràpides mirades d’estranyesa. Tot seguit marxen del menjador, cap a la cuina.
Més tard, quan els nois són al llit, la dona seu al costat del marit. Espera sense dir res, mirant la televisió i de tant en tant i de reüll l’home, que ja no plora.
–Què tens? –fa finalment–. T’ha passat alguna cosa? Per què no m’ho expliques?
Ell no contesta, i mira obstinadament el televisor. La dona li agafa la mà i, guaitant-lo, insisteix:
–A tu et passa alguna cosa, oi? Ja fa dies que et trobo estrany. No vols dir-me què tens?
La cantarella ximple dels anuncis de la televisió acompanya el silenci invencible que s’instal·la entre l’home i la dona. Ella, finalment, amb aire descoratjat, deixa anar la mà del seu marit, s’aixeca i se’n va al llit.
Passada una bona estona, l’home apaga el televisor, se’n va al dormitori i s’hi allita d’esquena a la dona, que immediatament se li abraça. En silenci, la dona amanyaga l’home, li fa carícies tot cercant els llocs íntims, les zones erògenes. Mira d’excitar-lo, de masturbar-lo; però l’home no reacciona als estímuls, les carícies, les besades, i roman passiu, immòbil, silenciós. La dona, veient finalment que ni tan sols aconsegueix de provocar-li l’erecció, ho deixa córrer, es gira d’esquena a l’home i mira d’adormir-se. Aquesta vegada, però, el sent plorar fins ben tard.

 

–Ramon, ahir van trucar de can Mira, demanant per què no passes a veure’ls. Diuen que fa dos mesos que no hi vas.
Pel rostre de l’home passa fugisserament una expressió de neguit, i la noia se n’adona.
–Els vaig dir que havies estat malalt i que tan aviat poguessis hi aniries.
–Gràcies, Joana. Mira, si tornen a trucar… No, millor me n’hi vaig ara, encara que maleïdes les ganes…
–Tan fieros són? Has posat una cara…
–No; el que passa es que cada vegada que hi vaig és una pallissa, i t’expliquen històries… I jo no estic per a històries, ja…
–Això és que et fas vell, Ramon.
–Això deu ser.
La veu de l’home ha sonat amb un to greu, en contrast amb el to humorístic i musical de la noia.
–Era broma, Ramon; no et deus haver enfadat, oi? Jo també em faig vella: precisament la setmana entrant és el meu aniversari.
–I quants anys fas?
–Vint, ja.
–Mare de Déu! Qui els tingués ara, els vint anys!
–Tu no ets pas tan gran, Ramon. Quants en tens?
L’home triga una mica a contestar. Quan ho fa, la veu és també més greu del normal, gairebé rogallosa.
–Massa… Tots els del món.
La noia el mira encuriosida, i espera. Com que l’home no hi afegeix res, finalment fa:
–El dimarts de la setmana vinent, recorda-t’en, estàs convidat. –I se’n va cap a l’administració.
L’home la segueix amb la mirada. Quan ja no la pot veure, revisa el contingut de la maleteta, la tanca i se’n va. Té els ulls molt humits.

 

–Ramon, que hi vas anar, ahir, a can Mira?
L’home mira la noia amb alarma.
–No, no; finalment no hi vaig anar. Que és que han trucat un altre cop?
–No; però em vas dir que hi aniries, oi?
A la veu de la noia hi ha un enuig fingit.
–Sí, dona, però….
–Però, però! No em faràs el mateix dimarts vinent, oi? Com em fallis…
Els ulls de la noia riuen.
–Au, home, ànim! Ves-hi avui sens falta. T’empasses les batalletes com una medecina, i llestos. Fes-ho per mi, va. No veus que no sabré què dir, si tornen a trucar?
La noia parla com si fos una nena petita fent de dona gran.
–Hi aniré, Joana, hi aniré.
–Paraula?
–Paraula.
La noia somriu. L’home sembla torbat; finalment, també somriu.

 

L’home mira una vegada i una altra cap a la porta d’entrada, fins que arriba la noia. Llavors s’aixeca de la cadira, va al seu encontre i fa:
–Felicitats, Joana.
–Gràcies.
La noia es queda mirant-se’l. L’home fa la impressió que vol dir alguna cosa, titubeja i, finalment, se’n torna a la seva taula.
Més tard, i abans que els venedors se’n vagin a fer la seva feina, la noia convida tothom a prendre unes pastes i vi dolç. Hi ha una gatzara moderada i hom fa les bromes habituals sobre l’edat i el fer-se gran. L’home va movent-se entre el grup de persones de manera que sempre pot mirar la noia discretament. Quan s’acaba la celebració, ell és l’últim a anar-se’n, després de felicitar-la un altre cop.

 

–Ep, què fa vostè per aquí a aquesta hora, senyor Molina? –fa la noia en trobar-se l’home a la sortida del treball.
–Doncs… el fet és que he acabat l’última visita prop d’aquí i no sé ben bé què fer.
–Que no t’hi esperen, a casa, Ramon?
–És d’hora, encara. Sempre hi arribo força tard. El que ha passat avui és que he enllestit aviat totes les visites i ara em sobra temps.
–Doncs vés-te’n al cine, home!
–Potser sí, que hi aniré, potser sí…
La veu de l’home és insegura i la seva actitud, indecisa… Llavors s’encén el llum verd del semàfor i la noia comença a passar d’esma. En adonar-se que l’home no ho fa, s’atura.
–Au, adéu, Joana, adéu –diu l’home, i es queda mirant la noia, que llavors marxa, fins que ja no la pot veure.

 

–Hola, Joana, bon dia –fa l’home en entrar al despatx de l’administració, on no hi ha ningú més encara–. M’acceptaries un regal?
La noia el mira sorpresa.
–Ahir vaig estar tot el dia dubtant de si donar-te’l o no; em feia tall, com dieu els joves, saps?
La noia riu i fa un gest com dient: “Quina ximpleria!”. Agafa el paquet i fa per obrir-lo, però l’home li diu:
–No l’obris encara, Joana; fes-ho a casa teva, per favor.
–Com? Que no és meu?
–Sí, sí, és clar; però fes-me aquest favor, Joana, obre’l a casa teva.
–Molt bé, d’acord.
L’home se’n va cap a la seva taula i comença a preparar el que li cal per a la jornada de treball. Van arribant els companys de feina, i la rutina administrativa diària es posa en marxa lentament. Quan ja no li queda res a fer a l’oficina, l’home agafa la maleteta i se’n va cap al carrer. Abans de sortir, però, veu, a la porta de l’administració, la noia, la qual el mira, somriu alegrement i li fa un gest d’acomiadament.
Tot caminant, l’home, sense presses, se’n va a veure el primer client, al Clot. Després, sempre caminant, va a veure un altre, a la Sagrada Família. Llavors, per Mallorca, passeig de Sant Joan, Gran Via i Rambla, se’n va a la sala X del capdavall.
Quan surt, i sempre caminant lentament, puja cap a la Sagrada Família. S’atura al carrer Sicília, entre la Diagonal i València, a un portal, i prem el botó del porter electrònic d’un pis. Però quan una veu de dona contesta, l’home, sense dir res, se’n va.

 

L’home mira des de la seva taula com passa la noia, que no el saluda ni dirigeix la mirada cap a on és ell. En tot el temps que s’està a l’oficina, l’home veu com la noia, en un parell d’ocasions que surt de l’administració, evita de mirar cap a la seva taula.

 

L’endemà torna a passar el mateix. Les vegades que la noia surt de l’administració evita de mirar cap a la taula de l’home. Aquest, quan ja ho té tot preparat per sortir al carrer, despenja el telèfon i truca a l’administració.
–Estàs molt enfadada, oi, Joana?
–…
–És clar que no estàs acostumada. Mira, jo voldria tranquil·litzar-te, explicar-me. Dóna’m deu minuts perquè parli amb tu, i veuràs com et tranquil·litzaràs.
–…
–Només deu minuts, no ara, quan pleguem; fes-me aquest favor, sisplau.
–…
–Gràcies, Joana.

 

A l’hora que pleguen els administratius, l’home guaita la porta del treball des d’un cafè estant. Quan veu sortir la noia, se n’hi va a trobar-la.
–Hola, Joana.
–Hola. No tinc gaire temps, tinc pressa.
–Només seran deu minuts, Joana.
Caminen carrer avall fins a la cantonada i tomben a la dreta. Són carrers estrets, tranquils, de la part alta de Sant Andreu. L’home va gairebé capcot, amb la maleteta a la mà. Quan comença a parlar, ho fa sense mirar la noia. La veu gairebé no se li sent.
–Mira, Joana, no sé com començar ni què dir-te…
La noia no diu res. Fa una cara molt seriosa. L’home continua:
–Vas llegir la nota, és clar.
–Sí.
–Tota? Fins al final?
–Sí.
S’aturen a la cantonada. Ara l’home mira directament als ulls de la noia.
–És clar que has entès… T’has enfadat molt, oi?
–Mira, jo no estic acostumada…
La noia no acaba la frase. La seva veu és dolguda.
–De debò, creu-me, de debò, jo no et volia ofendre, Joana; jo només volia fer-te avinent el que sento, donar-t’ho a entendre… I no creguis que m’ha estat fàcil; no m’ho ha estat gens, i vaig haver d’aturar-me un cop i un altre mentre escrivia la nota de tant que em tremolaven les mans. I si sabessis com ho vaig passar després de donar-te el regal, tot el dia i tota la nit: només podia fer cabòries de com t’ho prendries, què pensaries, què faries… Estava enquimerat, i quan ahir vaig veure que ni em saludaves…
–I com m’ho havia de prendre? Que et facin un regal, bé, és bonic; però si penses el que deies a la nota, t’ho guardes: a mi, aquestes coses no m’agraden gens.
–Ja ho sé, Joana, ja ho sabia d’abans. L’altre dia, mentre celebràvem el teu aniversari, jo t’observava i vaig veure la cara que posaves i la teva incomoditat quan el senyor Wolfmann et preguntava si vivies encara amb el teu… d’això, xicot, i si et casaries aviat… Jo ja havia notat que no et plauen certes referències.
–Què t’he fet, jo, doncs?
–Res, Joana, res; tu no m’has fet res, estigues tranquil·la, tu no m’has fet res. He estat jo, han estat els meus sentiments els que m’han dut a fer el que he fet. O potser els meus anys… Algun dia ho entendràs. Ara, des dels teus vint anys, potser no em pots entendre, no tens ni idea com una dona jove pot atreure, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, un home gran, un home que ja comença a contar els anys com si fossin dies; però estic gairebé segur que temps a venir comprendràs la meva nota i veuràs que no et volia ofendre, que només volia parlar-te sincerament, com si et parlés amb veu molt baixa, a soles, com els enamorats, d’una cosa que no sóc capaç de dir-te cara a cara… I jo no podia saber com t’ho prendries, quina seria la teva reacció. Pensava que després de llegir la nota, l’endemà potser vindries i em diries que tu també m’estimaves; i llavors em veia dient-te que això em feia feliç i desgraciat alhora, perquè jo estimo la meva dona i t’estimo a tu, i algú patiria mal si nosaltres ens amistançàvem, i jo odio fer mal conscientment i a la vegada sóc massa covard, o dèbil, per deixar de fer-ne… O potser vindries i em diries que jo era boig, o un vell xaruc, o un imbècil faldiller. O potser vindries amb la teva mare o el teu pare a demanar-me comptes. O tal vegada vindries amb el teu company, i ens enfrontaríem, i ja em veia justificant-me, excusant-me, lluitant per tu, i el meu cap bullia, ple de paraules, de sentiments, d’imatges, d’angúnies, d’anticipacions, fent i desfent situacions… Jo no sé, de fet, ni com ets ni què penses ni quin és de debò el teu caràcter ni quina mena de sentiments et menen; jo no sé si vius amb els teus pares, o sola, o amb companyes, o amb algun amic…
–No n’has de fer res, dels meus amics –diu la noia, tallant les paraules de l’home–. I el meu pare es va morir ara fa un any.
A la veu de la noia, lleugerament tremolosa, no hi ha enuig, sinó dolor i astorament i tristor.
–Perdona, perdona’m, Joana, jo no sabia… Jo, és que ja no podia estar-me més de dir-te el que sento; jo ja no podia treure’t del meu cap. Tu no saps com em delia per veure’t, per parlar dues paraules amb tu, per sentir la teva veu, ni saps el dolor que això mateix em causava. Tu potser no pots entendre ara la sensació agredolça, el sentiment agredolç que és l’amor sense esperança. Tu no saps encara què és veure que se t’escapa la vida com l’aigua entre les mans, que els anys es fan mesos, els mesos setmanes i les setmanes dies; que la vida se te’n va alhora que la veus brollar a mil deus inassolibles. Tu no saps com d’important es torna la part física de l’amor per a un home de la meva edat, la necessitat enorme que té de veure encara no destruïda la seva capacitat d’atracció…
La noia no diu res, només mira l’home amb ulls sorpresos i entristits.
–Jo em pensava que mai de la vida no gosaria dir-te res de tot això, i que podria anar fent només veient-te el poc que puc veure’t a l’oficina i sense gairebé sentir la teva veu. M’imaginava que, si deixava la casa, en acomiadar-me t’ho faria avinent d’alguna manera… I encara no sé… Estic fet un embolic, em passo les nits en blanc, no puc dormir, només faig voltes i voltes al llit… Et veig, i pateixo; no et veig, i pateixo encara més. Em sento gelós de qui et parla, d’aquell a qui somrius, i alhora penso que sóc imbècil i que què n’haig de fer… De vegades, a les nits, sento unes ganes terribles de plorar, i se’m fa un nus horrorós a l’estómac, i penso…
L’home calla. Mira amb ànsia els ulls de la noia. Ella diu:
–Però, com m’ho faré, jo, hem de treballar, treballem junts, com…?
–No passa res, Joana, estigues tranquil·la; sisplau, no em prenguis per un tio que vol lligar, no pensis que és això. No és això, Joana, no és això. No hauria d’haver-te dit res, ja ho sé, i ha estat una bajanada; però ja veus, tinc una capacitat enorme per fer ximpleries, per fer l’imbècil… Perdona’m, Joana, sobretot perdona’m. Jo no voldria fer-te mal per res del món i veig que te n’he fet. Però jo no volia que fos així; jo no sé el que volia, o sí que ho sé, però no puc evitar de sentir el que sento… Les coses són així, i què puc fer?
L’home, que fa un somriure trist, parla molt de pressa. A la seva veu hi ha un fons d’angúnia.
–Cada dia es lliurava una batalla al meu cap entre les ganes de dir-t’ho, de dir-te el que sentia, i el seny, el sentit de la responsabilitat, la timidesa… D’una banda, els meus sentiments vers tu; d’una altra, el que és correcte, decent, els meus sentiments vers la meva dona i la meva família; d’una banda, el que desitjava fer, el que tot jo voldria fer; d’una altra, el que s’ha de fer, el que els costums i els qui ens envolten diuen que cal fer: tot això em trencava l’ànima i em tenia turmentat. I tampoc no sabia què senties o què podies arribar a sentir vers mi, i em deia que tal vegada podies arribar a estimar-me. A mi em resulta molt difícil discernir els sentiments dels altres pel que fa a l’amor, i sempre m’ha fet por deixar ni tan sols entreveure el que sentia; sempre he evitat qualsevol contacte físic o fins i tot qualsevol paraula que pogués donar a entendre res dels meus sentiments d’amor vers una persona, per tal d’eludir la relació inevitable que l’amor té amb el sexe. Però feia temps que em demanava si això no és un gran error, si no deu ser millor passar per la vida sense màscara, si no seríem més feliços tots plegats si deixàvem de pensar en l’amor i el sexe com una cosa que un s’apropia, com un sentiment de possessió excloent. I no he trobat cap resposta, no crec que n’hi hagi… I em demanava si no hauria de decidir-me a deixar de ser el que els altres m’obliguen a ser, el que els altres m’han fet ser… Quan vas dir-me que feies vint anys, vaig pensar que el teu aniversari podia ser una bona oportunitat per sincerar-me, que tal vegada era una oportunitat per trobar, o retrobar, les ganes de viure… Fa molt de temps que l’únic que em resulta agradable és veure’t, sentir la teva veu, imaginar-me amb tu, evocar el teu rostre… Mira, tant si em perdones com si no, encara que continuïs enutjada amb mi sempre més, hi ha una cosa teva que no oblidaré mai, que és meva, que la tindré mentre visqui: aquell somriure que em vas fer quan jo me n’anava abans d’ahir. Va ser un somriure alegre, i espontani, i amistós, que em va demostrar que va alegrar-te molt que t’hagués fet un regal encara que no sabies què era. No l’oblidaré mai, el teu somrís. Però Joana, pel que més vulguis, que no sigui l’últim; no em neguis l’amistat, o si més no no em neguis els teus ulls, la teva veu… Joana, jo no podria suportar la vida si tu et mostraves com enemiga meva, si em desdenyaves, si no sentia la teva veu o hi notava menyspreu… De debò, Joana, no podria aguantar-ho, no puc suportar ni el pensament d’això…
La veu de l’home és suplicant. I la veu de la noia esclata, seca, tremolosa d’ira, baixa i amenaçadora, amb desdeny, sintonitzada amb uns ulls que també s’expressen violentament:
–Ja n’hi ha prou, de paraules; tot això no és més que un munt de paraules i més paraules. Tu, el que vols, és lligar amb mi i prou. Però què et deus haver pensat, tu! Deixa’m en pau!
I se’n va carrer avall, mentre l’home roman immòbil i mut, amb angoixa al rostre i llàgrimes als ulls.

 

Camina Meridiana avall, lentament. Traspassa els carrers quan els semàfors li ho permeten, amb la mirada clavada en els llums i iniciant el caminar d’esma, automàticament, així que veu el verd. En arribar a Felip II, fa cap a l’esquerra i tira carrer avall. La seva expressió és de reconcentració, com si no hi hagués res fora d’ell. En creuar el pont de Bach de Roda s’atura a la part que dóna a la via fèrria, a tocar de la barana del pont. S’hi recolza, d’esquena. Passada una estona, es tomba, deixa la maleteta a terra, posa les mans damunt de la barana, els braços estirats i oberts, i es queda mirant les vies del tren. Veu passar un tren i un altre, sense moure’s, sense canviar de positura. Quan fosqueja, recull la maleteta i se’n va.

 

–Que has pensat el que podríem fer, demà? –diu la dona quan apaga el llum després d’allitar-se–. Hauríem d’anar a veure els meus pares, no et sembla?
–No sé, potser sí. Encara que no tinc gaires ganes d’agafar el tren, en dissabte.
–Home, és que el que podríem fer seria, no sé, si et sembla bé, passar-hi tot el cap de setmana.
–No sé, noia… Mira, demà ho decidim, eh? Igual no fa bo, i llavors…
–Va bé, com vulguis. Però al final pensaran que no els volem ni veure, els meus pares.
–Dona, ja ho decidirem demà, no m’amoïnis ara, sisplau, que estic cansat.
La dona, encara que tarda molt a dormir-se i nota que el marit tampoc no dorm, no diu res més.
L’home, immòbil, d’esquena a la dona, sent tocar les hores, una darrere l’altra, al rellotge que cap nit no deixa d’oir fins més tard de les quatre.

 

–Què, què hem de fer? –pregunta la dona.
–Sí, podríem anar a veure els teus pares i passar el cap de setmana amb ells. Marxeu ara, aviat, i així els nanos podran aprofitar el dia, perquè demà caldrà que tornem després de dinar, per evitar la gentada.
–Com, marxeu? Què vols dir? Que és que no hi véns, tu?
–Sí, és clar que hi aniré. Però aquest matí haig de veure un client. Us en aneu vosaltres, ara, i jo hi faré cap tan aviat com enllesteixi.
–I no m’ho podies dir anit? No ho sabies, que havies de veure un client? Sempre fas igual!
–No me’n recordava, anit. Au va, aneu-vos-en; tampoc no em necessiteu, per anar a Arenys, no heu de dur pas paquets. Vinga, jo enllestiré aviat i segurament podré ser a Arenys cap a dos quarts de dues.
–Si vols, Ramon, ho deixem córrer; ja hi anirem la setmana entrant. A més, els meus pares tampoc no ens esperen. Vols que ens quedem?
–No, dona, no; de debò. Au va, afanyeu-vos.
La dona es posa a preparar el que li cal mentre va dient als nois el que vol que facin. Quan ho tenen tot a punt, torna a demanar al marit:
–De debò no vols que ho ajornem, Ramon?
–Que no, et dic. Au va, que feu tard.
L’home fa un petó a la dona i els fills i tanca la porta del pis quan ja no els veu a l’escala. Se’n va al menjador i s’asseu a una butaca. Mira lluny, més enllà de la paret. Els ulls se li neguen de llàgrimes, que ben aviat li corren per la cara com les gotes que baixen pels vidres de les finestres quan cau un plugim fi. És un plor silenciós, regular. Passat més d’un quart, deixa a poc a poc de plorar, però continua mirant fixament més enllà de la paret.
Cosa de mitja hora després d’haver-se quedat sol, s’aixeca, se’n va al dormitori, agafa un llum de la tauleta de nit i torna al menjador. Deixa el llum a la taula. D’un calaix de l’aparador, treu unes tisores i un tros llarg de cable elèctric. S’asseu a la taula, i separa els dos fils del cable al llarg de dos metres. Després pela acuradament, meticulosament, la meitat de cada part separada. Quan té els dos fils pelats, talla el cable un pam més avall de la part separada, desenganxa per l’extrem que acaba de tallar cinc o sis centímetres més de fil i en pela un parell de centímetres. Pren llavors el llum i talla el cable de connexió, que hi té incorporat un interruptor. Separa també els dos fils per l’extrem que ha tallat, pela igualment un parell de centímetres de cada fil i empalma, per les parts curtes, el cable del llum amb el cable elèctric que havia preparat abans.
Llavors s’aixeca, agafa el cable i el porta al bany. Torna al menjador i agafa, del mateix calaix on hi havia el cable elèctric, un allargament, que també duu al bany. Tanca la porta i passa el forrellat. Obre del tot l’aixeta de l’aigua calenta de la banyera. Mentre la banyera s’omple, es despulla, a poc a poc. Un cop nu, tanca l’aixeta de l’aigua calenta i obre la de la freda. Va comprovant la temperatura de l’aigua de la banyera, i tanca l’aixeta quan la troba bé. Endolla l’allargament elèctric a un endoll de la paret i el cable del llum empalmat, a l’allargament. Llavors s’enrotlla al coll un dels extrems llargs pelats i l’altre extrem pelat, al canell dret. Entra a la banyera i s’hi asseu. Agafa l’interruptor del fil del llum amb la mà esquerra. A poc a poc, jeu dins de l’aigua, que gairebé li cobreix el cos. Posa la mà dreta damunt dels genitals, tira el cap enrere i tanca els ulls. I prem l’interruptor.

 

Passen uns segons abans que els comensals facin un aplaudiment de cortesia que el mateix Salinas talla tot demanant:
–Què, qui obre el foc?
–Aquesta servidora, amb el seu permís. –diu en Galimany–. Vejam… –i després d’una breu pausa, continua–: Tot i la llargada considerable del conte, a mi m’ha fet la impressió que és una mena d’esborrany del que podria ser una novel·la, perquè hi ha un excés d’informació si la història s’acaba aquí. El fet és que trobo, i has tornat a sorprendre’m, que el material (personatges: esposa, fills, amics, coneguts; espai: ciutat, casa, despatx; trama…) està molt ben definit per enfilar una obra llarga, per fer d’escriptor de fons, que hauria dit el meu amic Barral. De totes maneres, trobo que és una història excessivament tractada, i sobretot té un final que, malgrat en descriguis tan mil·limètricament l’escena, no m’ha enganxat.
–Doncs a mi el final m’ha semblat angoixant i no he pogut evitar de ficar-me en l’escena –intervé en Pujol–; se m’ha fet un nus a la gola, ja t’ho diré.
–A mi també m’ha impressionat molt –hi afegeix en Mauri.
–I a mi –diu en Rafa, que està pàl·lid–; aquest final m’ha anguniat moltíssim i he hagut de fer un esforç tremend per no anar-me’n.
–De debò? –fa en Salinas–. Ostres, nois, moltes gràcies. De fet, el que em proposava era produir aquesta impressió en el lector; em fa content que al menys ho hagi aconseguit en alguns amics.
–Home, Salinas, no cal que siguis tan modest –diu en Caamaño–. A mi també m’ha agradat el conte i trobo que el final està bé, tot i que no veig clar per què el protagonista pren una decisió tan terrible com el suïcidi.
–Doncs si és així és que no he aconseguit mostrar la gravetat del procés de depressió del protagonista.
–Veus, Sali –diu en Galimany–, hauries d’haver mirat de comprovar si eres capaç d’escriure una novel·la, perquè encara que la informació és excessiva per a un conte, com t’he dit, es queda curta per a entendre el procés del prota, i sobretot ens deixa un seguit d’interrogants quant a la seva relació amb la resta de personatges. Estima la dona? Quina relació té amb els fills? Com van ser els seus intents de tenir un afer amb l’Eva? Realment s’hi havia enamorat? Per què prova de nou a relacionar-s’hi? A què respon que tan aviat com l’Eva l’avia, fa aquest llastimós paper amb la Joana? És sincer, es creu ell mateix tot el que diu a la noia? A què treu cap tanta anada a les sales X? Per cert, allò del timbre d’un pis del carrer Sicília resulta absolutament enigmàtic i no crec que cap lector arribi ni tan sols a intuir que és el d’una casa de barrets.
–I tú com ho saps? –li demana en Salinas.
–I com ho saps tu? –fa en Galimany.
–Només cal llegir la secció de contactes dels diaris, cosa que vaig fer per documentar-me.
–Ja.
–Perdoneu –fa en Mauri–; com que veig que esteu entrant en un terreny molt personal, deixa’m preguntar-te si aquest conte teu respon a una experiència pròpia.
En Salinas mira en Mauri uns segons, abans de contestar.
–No –diu–. Què t’ho fa pensar?
–No sé, és que el conte d’avui m’ha fet la impressió que és una mena de continuació del de la setmana passada, m’ha semblat trobar alguna relació entre la noia d’aquell conte i la Joana d’aquest. I tenint en compte com de desgraciada va ser la relació entre tu i la teva ex, em demanava si en la narració, malgrat el que vas dir dijous passat, hi ha alguna cosa més que una elaboració literària de coses que t’han explicat, si hi ha res de la teva vida.
–Doncs em sap greu dir-te que vas errat.
A la veu d’en Salinas hi ha un punt de tensió.
–El fet és que hi vaig voler reflectir una experiència aliena –continua–. El cap de l’Estudi de l’editorial Barcanova (que per cert era homònim del nostre Pujol) em va explicar que el dibuixant Coll, aquell del TBO, s’havia suïcidat per un procediment semblant al que jo descric en el conte. Això em va impressionar molt, perquè en Coll havia fet recentment algunes il·lustracions per a un llibre que estava al meu càrrec, i em demanava com devien haver estat els seus darrers dies. Això, unit a la lectura d’una obra del psicòleg Castilla del Pino, Un estudio sobre la depresión, on explica diversos casos de depressió patològica, em va dur a muntar la història que us he llegit.
–Doncs formalment no sembla pas una història de caire psicològic –comenta en Velarde.
–És que la meva idea era que l’estat d’ànim del protagonista s’inferís del que feia i deia i em vaig proposar d’escriure la història com si fos una mena de guió cinematogràfic, sense intervenció d’un narrador omniscient; volia que el narrador fos una càmera, que el lector veiés i escoltés els personatges i en tragués conclusions. D’alguna manera, volia que el lector imaginés la resposta a les preguntes del Gali o a altres de semblants; seria allò que diuen alguns que el veritable autor d’una història és el lector.
–Ja –fa en Galimany–; i en aquest cas, qui ha de cobrar-ne els drets?
–Apa! És que tu escrius per treure’n diners? –demana en Salinas.
Touché, m’he passat.
–Com sempre –remuga en Salinas amb una veu gairebé inaudible.
–A mi també m’agradat el relat –intervé llavors en Pi–, i trobo que tècnicament està força ben resolt; però hi ha un detall al final que al meu entendre grinyola: el protagonista no resultarà electrocutat en prémer l’interruptor.
–I això? –demana en Pujol.
–Els elements protectors de la instal·lació elèctrica faran que deixi de circular corrent tan bon punt en Ramon premi el botó.
–Què hi tens a dir en això, Sali? –li pregunta en Galimany.
–Home, d’entrada, que pot ser perfectament que en Ramon visqui a un pis amb una instal·lació antiga i resulti electrocutat en no haver-n’hi cap element de protecció. Però el cas és que he deixat a la imaginació del lector el que passa quan en Ramon prem l’interruptor. Pot ser que passi el corrent i que mori electrocutat, com vol; pot ser que salti el diferencial i que en Ramon s’hi repensi; pot ser, fins i tot, que intenti matar-se d’una altra manera.
–Volies fer un final obert? –demana en Velarde.
–Es pot veure així, si un vol, però el títol de la narració em sembla prou explícit; a més, en Coll es va suïcidar tot electrocutant-se.
–Amb un fil elèctric lligat al coll i en una banyera? –pregunta en Pujol.
–No ho recordo amb exactitud, a hores d’ara.
–En qualsevol cas, el que és incontrovertible és que el cable elèctric estava lligat al Coll –fa en Galimany.
–Home –diu en Pujol–, trobo molt poc oportuna i francament de mal gust aquesta facècia, Gali; em sembla més aviat immoral, fer broma amb una cosa tan greu com és un suïcidi.
–Doncs jo, el que trobo, és que el protagonista del conte és un individu amb una conducta absolutament censurable –opina un altre comensal–: no fa la seva feina, freqüenta els cinemes immorals en comptes de treballar, busca a plena consciència culminar un adulteri, menteix a la dona, fa pagar als fills el seu malhumor, no tracta la seva família com Déu mana i a sobre comet (o com a mínim intenta cometre) el pitjor acte de covardia possible, com és el suïcidi. Aquest conte no m’ha agradat gens; al meu entendre és molt negatiu i amb un final perniciós. En aquestes alçades en què els valors morals de la societat no es cotitzen gens, l’últim que necessitem és una literatura tan negativa com la que es veu que t’agrada conrear.
En Salinas mira de mantenir-se inexpressiu, fins i tot assaja de fer un somrís; però és fa evident que el que acaba de sentir l’incomoda.
–Ostres, quina andanada! –fa en Galimany–. Què, què hi dius, Sali?
–Mira, González, no voldria que et fessis una idea equivocada de les meves conviccions morals –diu en Salinas–. Jo estic en contra del desordre moral i ètic, i per descomptat en contra del suïcidi. Amb aquesta narració, insisteixo, volia mostrar el possible final d’una depressió, intentava només posar un mirall que reflectís un procés sense adoptar-hi cap posicionament moral. Per això no hi ha un narrador omniscient, no hi ha ningú que relati la història; no és un conte moral, no hi ha cap moraleja, que es diria en castellà.
–Doncs al meu entendre –contesta en Gonzàlez–, un conte com aquest és profundament immoral perquè, en no prendre aparentment partit, el que fa és recolzar per omisió tots els desordres que hi relates i justificar el suïcidi com a via d’escapament davant dels problemes.
–Home, també podries pensar que el suïcidi del protagonista és el càstig que rep pels seus actes, per això que tu qualifiques de desordre moral –diu en Pujol.
–A més, el que passa és que en Ramon està malalt, i aquest suposat desordre moral no és cap altra cosa que la manifestació dels símptomes de la seva depressió –hi afegeix en Galimany.
–Mireu –diu en González–, avui dia tot és atribuir a suposades malalties el que en realitat són conductes desordenades que amb uns bons principis poden reorientar-se; amb més fortalesa moral, amb menys materialisme i nihilisme, amb menys relativisme ètic, aniríem millor. No s’hi val excusar-se en els altres: que si la societat, que si els pares… La gent és responsable dels seus actes. Oh, pobret, ha mort deu persones perquè als deu anys el seu pare no li va comprar aquella joguina que volia amb deliri… Oh, ell no volia matar la dona, però com que estava borratxo perquè la feina l’obligava a anar constantment de copes amb els clients… Bah, home, bah!
–Em sembla que confons les coses, González –diu en Pujol–, si atribueixes al Sali la intenció de predicar cap doctrina en aquest conte. Jo no hi veig cap presa de posició per part seva, perquè el narrador no hi intervé, com ha dit ell mateix.
–I a mi em sembla que excusar-se en l’argument del narrador neutre o neutral és un subterfugi per prendre partit sense que ho sembli –respon en Gonzàlez–; sobretot quan es descriuen tan minuciosament els preparatius del suïcidi, i això després d’haver fet un seguiment gairebé exclusiu del suïcida.
–Presumpte suïcida, González –fa en Galimany.
–És igual, Gali, amb la intenció ja n’hi ha prou; el caràcter immoral del Ramon és el mateix encara que no se’n surti en el seu propòsit de suïcidar-se.
–Deixeu-me retornar al relat –demana en Pi– i mirar d’esbrinar el que en pensava el Salinas en escriure el final. Després ja veurem quin haurà de ser el tema de debat. Vejam, Sali: la teva determinació és que el Ramon es mori sense concedir-li cap oportunitat de pensar-s’hi?
–Home, si alguna cosa ha fet el Ramon és pensar-hi, donar-hi voltes, no actua pas irreflexivament –contesta en Salinas–. Una altra cosa és que un determini com aquest sigui una bogeria; però en les seves circumstàncies, amb una depressió com la que pateix, voler posar la fi a la vida pròpia és inevitable, o gairebé; vaja, això em sembla, si més no. D’una altra banda, a més, reitero una idea que ja vam considerar: l’autor és Déu i fa amb les seves criatures el que vol, determina a qui li van bé les coses i a qui no, qui és feliç i qui desgraciat, qui viu i qui mor.
–I el lliure albir? –demana en Pujol.
–No es diu “faci’s la voluntat de Déu” quan hi ha una desgràcia? Doncs això.
–Al Parenostre demanem que la voluntat del Senyor és faci sempre i arreu –diu en Mauri–, i aquesta petició sembla indicar que alguna cosa hem de posar de part nostra, oi?
–Doncs això volia dir jo –intervé en González–: tothom és responsable dels seus actes encara que les circumstàncies semblin desfavorables.
–És que Déu també escriu recte amb ratlles tortes –continua en Mauri–, com se sol dir quan no entenem els camins del Senyor, a voltes inescrutables; o no hi ha mal que per bé no vingui, d’un gran mal en surt un gran bé, que diu el nostre refranyer. Per això em torno a demanar si no hi deu haver passat que la teva mala experiència matrimonial, Sali, t’hagi inspirat el nus del conte d’avui, si no hi has sublimat catàrticament angúnies teves, desitjos amagats.
–No sóc sant Pere perquè em preguntis per tercera vegada el mateix, Mauri, buscant no sé quina mena de resposta. T’ho diré d’una vegada per totes: “Final” és un conte bastit sobre experiències alienes.
Tots dos es miren fixament als ulls durant uns segons. En Mauri sembla que vagi a parlar una altra vegada, però no ho fa. A la sala ningú diu res fins que, quan el silenci comença a fer-se incòmode, en Salinas demana, amb una veu que mostra encara tensió:
–Hi ha cap altre comentari?
Com que ningú no diu res, continua, amb l’entonació habitual recuperada:
–Doncs bé, ja que sembla que no teniu ganes de continuar debatent temes tan durs com la depressió, el fracàs existencial i el suïcidi –us demano perdó per haver-los dut a la taula amb el meu relat–, i abans de donar per finalitzat aquest seguit de trobades diguem-ne literàries i d’acomiadar-nos fins a la propera ocasió en què ens trobem, voldria fer públic un propòsit que estic segur serà del vostre grat, que us alegrarà, i així podrem cloure la jornada d’avui amb un regust de boca excel·lent en comptes de l’agre gust de la mort albirada.
Fa una pausa teatral per tal de crear un ambient expectant i quan li sembla que l’ha aconseguit, continua:
–Gali, jo sé que un dels teus somnis més grans sempre ha estat dirigir una editorial; no una baluerna com ara Planeta, sinó una casa modesta però autosuficient, de mesura humana i abastable per una persona, que et permetés publicar el que et vingués de gust. No dubto gens que el que més satisfaccions et procuraria seria fer d’editor a la manera del Fitz-James d’Ediciones Siruela o del Besora d’Aura Comunicación. Doncs bé: vull fer-te una proposició.
En Salinas deixa que creixi l’expectació general i quan creu que ha arribat al nivell que vol, continua:
–Si et sembla bé, estic disposat a finançar una editorial dirigida per tu per publicar el que estimis convenient, sense cap prerequisit. Pots comptar a més amb la meva cooperació incondicional i poso a la teva disposició la meva experiència professional fins on consideris oportú. Estic segur que la unió dels nostres esforços i les nostres il·lusions ens pot fer tirar endavant una empresa capaç de posar al carrer uns productes més que dignes i ben superiors a molt paper imprès del que corre pel món.
Tothom calla, a la majoria dels rostres es poden copsar l’interès o la curiositat originats per la proposició d’en Salinas. No així en el d’en Galimany, que sembla passar de la sorpresa a l’escepticisme abans de decidir-se a parlar.
–Dius que estàs disposat a finançar un projecte editorial dirigit per mi?
–No un projecte editorial, una editorial.
–Fins a quin punt la finançaries?
–Fins on arribi. Però estic segur que com que anirà prou bé, podrem jugar sense angúnies a editors fins que ens morim.
–I no hi haurà cap ingerència en la direcció, ni teva ni de cap altra persona?
–Es farà el que tu voldràs, per poc assenyat que pugui semblar el projecte. Pots comptar amb tota la meva confiança, fa temps que conec la teva capacitat.
Tots dos interlocutors callen. Les mirades expectants de la majoria dels comensals convergeixen en en Galimany, que sembla considerar la proposició que se li acaba de fer. En Mauri el mira amb una expressió d’inquietud evident. Finalment, transcorreguts uns segons:
–Mira, Sali –continua en Galimany–, si tu hi estàs d’acord a publicar una novel·la breu amb l’argument que a grans trets exposaré tot seguit, em penso que acceptaré la teva proposició.
–T’escoltem –fa en Salinas.
–Imaginem-nos que el protagonista principal ha passat, com nosaltres, per l’EAE i que ha començat a practicar l’escriptura a la redacció del Sirio. És un noi espavilat, estudiós i treballador que acaba l’aprenentatge amb nota alta, entre els tres o quatre primers de la promoció. Es pot aprofitar aquesta part per reflectir la situació social dels obrers a la Barcelona de la segona meitat de la dècada de 1950, i el que era una empresa com l’Elizalde, l’ENMA per a nosaltres. El servei militar marca un inflexió en la trajectòria vital del nostre protagonista que fa que deixi la fàbrica i que el perdem de vista uns anys. És una mica el que ens va passar, oi?, que els nostres camins, vull dir els de tots els que ens trobem aquí, van començar a divergir a partir del moment que ens van fer operaris i després només ens hem trobat de tant en tant, cosa que ens ha permés, per fortuna, comunicar-nos les nostres experiències i compartir records.
”Passen els anys, i un bon dia el nostre protagonista reapareix. Les coses no li van gaire bé i acut a veure a un excompany de la fàbrica que li han dit que té un bon lloc en una editorial, per tal de demanar-li si pot fer alguna cosa perquè li donin treball. La fortuna vol que per recomanació del seu amic se li ofereixi de col·laborar en un projecte editorial. La seva capacitat i dedicació fan que, en tancar-se el projecte després d’haver publicat mitja dotzena de títols, l’incorporin a la plantilla fixa de la casa. Hi fa carrera i es guanya la confiança de la direcció. Aquí podem parlar del que era el món editorial barceloní en el primer lustre dels setanta, dels moviments de resistència intel·lectual al franquisme, d’algunes de les seves figures…
”Amb tot, les inquietuds intel·lectuals del protagonista fan que es plantegi uns reptes més ambiciosos i plegui d’aquella editorial per embarcar-se en una altra aventura, aquesta vegada en una revista científica prestigiosa; però la crisi econòmica que va esclatar poc després de la mort de Franco anorrea el projecte i es veu obligat a treballar en diverses feines que no el satisfan fins que torna a tenir la sort de trobar treball en una altra editorial i això el fa conèixer de primera mà el món de l’ensenyament, amb tot el cafarnaüm d’inquietuds, propostes pedagògiques, assajos i provatures didàctiques que s’hi coïa. El que li pot passar al protagonista a partir d’aquest moment, no ho tinc clar, i ho hauria de pensar, hauria de veure quin final pot tenir aquesta història.
”Què et sembla, Sali, podríem començar amb una novel·leta com aquesta?
–Ja t’he dit que tu hi manaries.
Els esforços d’en Salinas per aparentar una tranquil·litat que no té són evidents per a en Mauri i en Galimany; la resta dels comensals, però, no se n’adonen i continuen parant-hi una atenció expectant.
–M’imagino que deus pensar a escriure tu aquesta novel·la curta, oi? –demana en Salinas.
–Més aviat penso que, després d’haver demostrat la teva habilitat amb el conte d’avui, la podríem escriure entre els dos. Això no seria pas cap novetat, ara es fa. Crec que podríem sumar esforços i experiències, i confegir una mena de memorial de la nostra generació des d’una perspectiva fabril, si em permets l’expressió. És clar que, ara que hi penso, potser seria un relat massa pla, hauríem de posar-hi una certa dosi de pebre. Vejam… Què et sembla si fem que el protagonista presenti dues cares… Podríem fer que hagués entrat al Sírio gràcies a una raspallada al profe de Falange i que no fos l’autor dels articles que signava… Sí, això mateix, farem que la seva laboriositat sigui aparent, que al darrere hi hagi l’explotació de les necessitats d’altri, que la seva bona fama amagui un individu mesquí, trepa i espieta. Com ho veus?
En Salinas ha empal·lidit, però s’esforça a mantenir la calma.
–Insisteixo que tu tindràs la potestat de decidir el que s’hi fa i es publica –contesta. A la seva veu hi ha una tremolor gairebé imperceptible que no deixen de notar els components del grup que està al corrent dels seus plagis.
–I jo t’ho agraeixo, Sali. Em sembla que hi podríem continuar mostrant les intrigues i les raspallades que li serviran al nostre protagonista per fer captives algunes voluntats i per aconseguir la confiança de la direcció en la primera editorial… Millor encara: farem que es plantegi una lluita de poder en l’equip directiu i que ell faci un paper com ara el del Iago d’Otel·lo… No, això no ho tinc gaire clar, no veig encara en quina mena d’intrigant podem inspirar el personatge… Què et sembla, Sali, amb qui podríem emmirallar el prota? Hauria de ser un tipus capaç d’apropiar-se del treball d’altres sense cap mena d’escrúpol, disposat a qualsevol cosa per tal de treure’n profit econòmic o de prestigi…
–Què vols que et digui? Tu n’estàs traçant les línies mestres, tu hi decidiràs.
–Home, és que m’agradaria molt gaudir d’aquesta col·laboració incondicional que m’has ofert fa només uns minuts. Saps?, passa que jo, en això de fer de Déu, com tu deies, i determinar com li han d’anar les coses als protagonistes, sóc més aviat maldestre. Bé, tan maldestre en la ficció com en la realitat, perquè mai no he estat capaç d’influir en la gent que m’ha envoltat, ni per bé ni per mal; imagina’t, doncs, si en comptes només d’influir-hi intento determinar-ne el fat. Mentre que tu, amb el relat d’avui, has demostrat sobradament que tens la mà trencada, en això de fer de Déu; tant, que no puc evitar de pensar que ets ben capaç d’intentar de fer-ho en la realitat.
En Salinas ha envermellit i els comensals es miren entre ells sorpresos, però sense dir res. En Galimany continua:
–Sembleu sorpresos, companys. És clar, no enteneu per què ha envermellit el Sali. Us he de dir que a mi em sorprèn que encara conservi aquesta capacitat. Sabeu?, el nostre magnànim amfitrió, que tan generosament s’ha ofert a finançar una editorial perquè em pugui dedicar a allò que segons ell ha estat la màxima il·lusió de la meva vida, és en realitat una persona tan mesquina com el personatge que he descrit. Va entrar en el Sirio arrel d’una raspallada considerable al Zapatero, i quan ja n’era redactor, es va aprofitar d’una manera ben menyspreable de la gana que pasava un company nostre: li pagava amb un entrepà cada article que li escrivia i que ell signava.
–Què dius, d’on t’ho treus, això! –fa en Salinas.
–Nega-m’ho, ara! El Velarde no em deixarà mentir. Va, company, explica’ns com de generós va ser amb tu el nostre amfitrió.
En Velarde, sense dir res, es mira successivament en Galimany i en Salinas amb consternació. Aquest darrer titubeja uns instants abans de dir:
–No sé què és el que et fa pensar que jo pagava al Velarde res de res, de debò. Ja ni me’n recordava, que algunes vegades havia compartit l’entrepà amb ell, i no és res que calgui fer públic; hi ha experiències que és millor que romanguin oblidades.
–Velarde, coi, explica com va anar realment això dels entrepans! –insisteix en Galimany.
–Sisplau, Gali… –mussita en Velarde.
–Val, val –fa en Galimany en adonar-se que en Velarde no està disposat a dir res–, nosaltres dos sabem molt bé com de generós era el Sali; si et sap greu parlar d’aquells temps, no hi insistiré. Però és que aquest tio sempre ha actuat igual, sempre ha estat un artista del camuflatge. A la Labor va aconseguir engalipar tothom, començant per mi, i no va vacil·lar gens a l’hora de trair la meva confiança, va intrigar prop d’en Gracia tot el que va ser capaç per tal de treure’n profit i assegurar-se un bon lloc em la nova estructuració que es veia venir. Que amb en Barral es cometés un tort, una injustícia evident, no el va afectar gens, ell es va apropar a qui li va semblar que podia ser un bon padrí i hi va col·laborar tant com va poder a afermar-ne el domini. Us asseguro que les seves intrigues i la seva feina d’espieta d’en Gracia s’hi van fer famoses, a la Labor.
–Ets injust, Galimany, estàs equivocat, hi ha alguna cosa que fa que et confonguis i no recordis els fets com van ser. Tu hauries de saber com de maliciosa és la gent, com n’és, de donada a calumniar i fer córrer xafarderies infundades, i hauries de recordar que si alguna cosa no faltava a la Labor eren les capelletes i les conxorxes de passadís, les bandositats. Potser alguna vegada em vaig equivocar; però sempre vaig mirar de fer el que creia adequat per al bé de l’empresa, des del dia mateix que vaig començar a treballar-hi. Sempre m’hi vaig esforçar a fer les coses tan bé com era capaç, i si alguna vegada no van sortir prou bé, no és perquè no m’hi escarrassés. I en això que dius d’en Barral, la devoció que sents per ell et pertorba el seny. Et ben asseguro que quan es va produir l’enfrontament entre ell i el Paco vaig patir d’allò més, i en diverses ocasions vaig procurar fer-hi de mitjancer, d’acordar-los. El fet és, però, que quant a l’orientació de la casa, el Carlos s’equivocava i el Paco tenia raó; això era així, i jo en consciència no podia fer cap altra cosa que recolzar el que entenia que era el millor. Si em vaig equivocar, ho sento; però a hores d’ara encara em penso que vaig fer el que era just i adequat.
–Com m’agradaria que en Barral fos viu per tal de desemmascarar-te, com m’agradaria sentir la seva versió d’aquests esforços mitjancers que invoques!
–Sí, tant de bo visqués, perquè podria esclarir aquest ennuvolament que pateixes; no dubto gens que ell podria dissipar tots els malentesos que van sorgir entre nosaltres a la Labor.
–A què li dius tu malentesos? Ah, ja ho veig: un malentès és apropiar-se del que ha fet un altre. Sí, sí, això és, si et retreuen que t’has aprofitat de la feina d’un altre, dius que és un malentès i llestos… Sí, això, quan el mes passat ens vas presentar com si fos teu aquell conte de por i el mateix dia ens vas explicar un seguit d’anècdotes com si t’haguessin passat a tu quan en realitat les vas treure d’una llista de correu electrònic, això és un malentès…
–Va, Gali, deixa-ho estar! –fa en Mauri–. No continuïs per aquest camí, home, que no va enlloc…
–Sí, Gali –hi afegeix en Pujol–, no veus que ja som massa grans per fer-nos mala sang? Pelillos a la mar, home! Tira-hi un vel, al passat. Es molt millor mirar cap endavant i procurar de treure’n profit del que la vida ens pugui oferir encara, no et sembla?
A en Salinas se li ha trasmudat la cara. En Velarde i en Caamaño estan consternats; la majoria dels comensals, cada vegada més sorpresos.
–No, jo no tornaré a deixar-me engalipar, a mi aquest tio no torna a aixecar-me la camisa! –exclama en Galimany–. Allà vosaltres, si sou tan babaus de deixar-vos embolicar per les paraules suaus d’aquesta serp, de deixar-vos enlluernar pels duros d’aquest manipulador, ja us ho fareu! Amb mi no jugarà a fer de Déu, pels meus collons!
En Galimany es va encenent a mesura que parla. En Salinas, pàl·lid, no diu res, no manifesta cap senyal de voler contestar.
–Ets un malparit, Salinas, hauria d’haver tallat qualsevol relació amb tu ja a la fàbrica, i et juro que de l’únic que em penedeixo en aquest món és de no haver-te engegat quan vas venir a veure’m a la Labor!
A la sala es fa un silenci opressiu que trenca al cap d’uns segons en Salinas.
–Galimany –diu–, què puc fer per demostrar-te que t’equivoques, que sempre t’he estat agraït i que he procurat guardar-te la màxima lleialtat, que quan hem discrepat ha sigut perquè honestament havia de defensar allò que considerava més adequat, útil o necessari i havia de mostrar-te allò en què al meu entendre hi anaves errat? Què he de fer perquè comprenguis que el meu oferiment és sincer, que la meva convicció que encara podem col·laborar a fer alguna cosa que pagui la pena és genuïna?
–Sí –replica irat en Galimany–, tan genuïna com l’autoria dels relats que has llegit com si fossin teus, començant per aquell famós conte de por, passant pel de la setmana passada i acabant amb el d’avui! Quant t’han costat, quant has pagat als autors de debò? M’imagino que els hauràs pagat millor que al Velarde!
–Et juro per ma mare que són meus –fa en Salinas.
–No juris, cony, només faltava que fiquessis ta mare pel mig, fill de puta!
–Gali, sisplau! –exclama en Mauri–. Para ja, que desbarres! Que has perdut el seny? Que som companys, home, que no traiem res de bo de barallar-nos! A més, jo sé que en Salinas és l’autor del conte de la setmana passada i del d’aquesta.
–Sí, creu-t’ho! –fa en Galimany–. Què passa, que ja ha comprat la teva voluntat, el Sali? Recony, a mi no em compra, els seus calés no valen per comprar ni una engruna de la meva voluntat, ja se’ls pot fotre al cul! S’ho ha ben cregut, això que pot fer de Déu i menar les vides d’altri per on li surti dels collons! Doncs se m’en refot, ja us en podeu anar a prendre pel cul, ell i qualsevol de vosaltres que el volgueu acompanyar!
Enmig de la sorpresa i la consternació dels comensals, en Galimany, que ja s’havia aixecat per contestar a en Mauri, se’n va del restaurant.

 

Epíleg

 

–Fa poc més d’un any, els components de la XXIV promoció d’alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde ens vam reunir per darrera vegada amb el propòsit de dinar plegats i passar una estona tot gaudint de la mútua companyia i practicant el noble exercici de la tertúlia civilitzada.
”Qui ens havia de dir, qui podia ni tan sols imaginar, que avui tornaríem a aplegar-nos per lamentar la mort de l’ànima d’aquelles deu tertúlies que de manera pràcticament sistemàtica vam mantenir els dijous al llarg de tres mesos: en Joan Galimany, el Gali per als seus companys de l’Elizalde. Una Elizalde desapareguda, com desaparegudes estan les instal·lacions que van veure el nostre aprenentatge i la nostra vida laboral (en alguns casos en la seva totalitat i en altres parcialment), però una Elizalde, això sí, viva en els nostres records.
”Diuen que la vida imita l’art, i la mort del nostre company, estimat i admirat sense cap mena de dubte per tots els que avui ens apleguem en aquest tanatori, sembla treta d’un relat de novel·la negra. No se sap quin malànima va trobar fa tres dies el Gali en una cantonada fosca, prop de casa seva, i li va clavar les punyalades que amb la sang es van endur l’esperit del nostre amic. Els investigadors dels Mossos d’Esquadra s’inclinen per la hipòtesi del robatori, donat el fet que no s’han trobat la cartera del Gali, el rellotge ni l’aliança matrimonial i que, segons la seva vídua, l’estimada Marta, aquell vespre havia de treure diners de l’entitat d’estalvi.
”Només un desgraciat com l’assassí del nostre amic, possiblement un delinqüent habitual menyspreador de la vida i el treball, algú que no coneixia el nostre amic, pot haver estat capaç de cometre un acte de violència tal. Perquè si l’hagués conegut, no tinc cap mena de dubte que no l’hauria assaltat, perquè ningú que no hagi perdut el cap podia deixar d’estimar-lo, perquè era un home modest, honrat i treballador que mai no va fer mal a ningú.
”Estic convençut que tots els seus companys de promoció compartim el record d’aquell home sincer, benhumorat i bromista que sabia posar el toc de sal i pebre a tot el que es comentava o discutia. Perquè era un polemista de naixement, hàbil i sempre brillant, que no dubtava a defensar a ultrança posicions contràries a la seva pròpia per tal de treure tot el suc possible a allò que es discutia o considerava: hauria estat sense dubte un gran advocat del diable, si hagués sigut un home religiós.
”Ja des del moment que es va incorporar a la redacció del Sirio va donar mostra d’això que acabo de dir; però no només d’això, sinó també de la seva aguda intel·ligència i de la seva dedicació tenaç i constant a allò que emprenia o li encarregaven. Va acabar l’aprenentatge amb una de les millors notes de la promoció i estic ben segur que els mandos que el van tenir a les seves ordres van lamentar que deixés la fàbrica tan aviat.
”Jo el vaig retrobar a l’Editorial Labor, on vaig poder ingressar gràcies a la seva generositat, ja que va ser per la seva recomanació que em van donar feina. Tothom, o gairebé tothom (perquè fins i tot les persones més bones han de patir l’animadversió de gent envejosa) l’estimava, des del treballador més humil fins als caps més enlairats. Els poetes Vinyoli, Barral i Izquierdo, o dirigents polítics com en Ramon Trias Fargas o els germans Clotas, es van comptar entre els seus amics, la nòmina dels quals és llarguíssima i no és del cas fer-ne el repàs ara i aquí. L’Editorial Labor també ha passat avall, que hauria dit un dels escriptors favorits del Gali; però també és viva en el meu record i segurament ho va ser en el del nostre amic. Malhauradament, la vesània d’un criminal ens impedirà per sempre la rememoració dels bons moments viscuts en aquella casa.
”Quan el Gali va deixar la Labor, els nostres camins van divergir i ja no vam tornar a coincidir enlloc més. Sols la fortuna va possibilitar que ens retrobèssim, juntament amb els altres excompanys de promoció localitzables, com us he dit abans, en un seguit de jornades de gaudi i bona companyonia, jornades que el Gali va animar d’una manera destacadíssima.
”La darrera vegada que l’infortuni ha volgut que ens veiéssim, el Gali i jo vam parlar de la nostra comú afició a la literatura i vam fantasiejar sobre la possibilitat d’escriure plegats alguna cosa, com ara una novel·la. Vam estar una bona estona parlant de literatura i vam discutir entorn del concepte d’autoria, de com l’autor d’un relat ve a ser Déu respecte dels protagonistes, de com els mena dins del relat per allà on vol i com estan subjectes a la voluntad del seu creador.
”Jo no sé si hi ha Déu o no, un Déu que meni les nostres vides com un escriptor mena les dels seus personatges; el que sí sé és que el Gali no hi creia. Més d’una vegada es va manifestar contrari a tota idea de Déu, no només del Déu de les religions del Llibre, sinó de qualsevol altra divinitat o idea de transcendència que les religions prediquin o hagin predicat. Era materialista, no en el sentit egoista del terme, sinó com a oposició a la idea d’espiritualitat; considerava que l’ànima, l’anomenat esperit humà, és una manifestació més del cos material, el qual, segons ell, no és res més que una forma organitzada de matèria produïda per l’atzar de l’evolució.
”Però m’estic desviant d’allò que us volia dir quan he esmentat la idea de l’escriptor com un déu. Quan em van donar la notícia de l’assassinat del nostre amic, vaig pensar que el desgraciat que el va matar, mentre l’occia potser es va sentir com es deuen sentir els botxins. Potser es veuen ells mateixos com una mena de déu que té a l’abast la possibilitat de treure una vida, potser es consideren omnipotents, potser es creuen que matar és la manifestació suprema del poder. I en pensar això, vaig acabar inevitablement imaginant com hauria escrit el Gali la seva mort. Una vegada em va comentar que Carlos Barral havia descrit la seva pròpia mort en l’única novel·la que va escriure, com si fos una anticipació del que voldria que el destí li tingués reservat. Jo estic segur que el Gali no hauria volgut per a ell un fat tan pedestre com ser apunyalat per un lladre vulgar en una cantonada. Posat a tenir un final violent, ell hauria fet que fos el resultat d’una conxorxa, que un assassí a sou l’hagués mort per satisfer l’afany de venjança congriat al llarg dels anys per algun enemic irreconciliable, o que un sicari d’alguna màfia l’hagués eliminat per tal de tancar-li la boca després del brillant resultat d’algunes seves investigacions. Aquesta hauria estat una mort gloriosa per a ell, en comparació de la que ens l’ha robat per sempre.
”No vull allargar-me més, tot i que podria parlar durant hores del meu amic; per acabar, només vull manifestar a la Marta, la seva vídua, i a la Gràcia, la seva filla, en nom propi i en el de tots els companys de l’Escola d’Aprenents Elizalde, les més sentides condolències. Conteu amb nosaltres, i particularment amb mi, per a tot allò que vulgueu. I com a arres d’aquest compromís, accepta’m, Gràcia, aquesta campaneta de cristall de Bohèmia que tu vas regalar al teu pare i que ell va tenir la delicadesa de donar-me en una d’aquelles inoblidables trobades que he esmentat diversos cops.

 

A la sortida del funeral, en Castro diu a en Salinas:
–¡Coño, Salinas, muy bien, has quedado como Dios!
En Castro atribueix al dolor l’absència de resposta per part d’en Salinas, i no copsa l’esbós gairebé imperceptible d’un somriure als seus llavis ni l’esclat infinitessimal als seus ulls.