Una setmana moguda

1. Diumenge

 

En Dani, l’Eva i els seus pares havien passat el dia a la muntanya i tornaven a casa en el cotxe d’un amic dels pares. El pare anava a la part del davant, i la mare i ells a la part del darrere. Viatjaven per l’autopista que porta a Barcelona per Martorell.
–Pobre animal! –va exclamar de sobte l’amic dels seus pares, que es deia Frederic, encara que tothom li deia Fede. Tots van provar de veure quin animal volia dir. Era un gos de mida grossa, un pastor alsacià. Estava al mig de l’autopista, entre dos carrils. Tenia sang a un costat i estava ajupit, com si no sabés si seure o arrencar a córrer. Mirava els cotxes, que anaven cap a ell i no s’aturaven ni el deixaven passar.
–No podríem aturar-nos? –va preguntar el pare d’en Dani i l’Eva.
–No; no pot aturar-se ningú, tal com va l’autopista. Anem massa de pressa i hi ha massa cotxes per poder fer-ho –va contestar en Frederic–. És mort, aquest gos.

 

A la nit, al llit i amb el llum apagat, en Dani i l’Eva parlaven del que havien vist aquell dia. En Dani acabava de fer nou anys i l’Eva en faria vuit tres mesos més tard. Dormien a la mateixa habitació perquè el pis on vivien era petit, i només en tenia dues, d’habitacions.
–Eva, per què deu haver dit el Fede que aquell gos de l’autopista era mort? –va preguntar de sobte en Dani.
–No sé –va contestar l’Eva–. A lo millor no l’ha vist bé…
–M’ha fet molta pena –va dir en Dani–. Has vist com mirava els cotxes?
–Sí –va dir l’Eva–. Tenia molta por. A mi, m’ha mirat, i he vist que tenia molta por.
–I per què no podia parar el cotxe, el Fede? –va preguntar en Dani.
–No ho sé –va contestar l’Eva.
–Quina ràbia, oi, Eva?
–Sí, m’ha fet molta ràbia. M’hauria agradat molt que el Fede parés el cotxe i que agaféssim el gos i que el portéssim a viure amb nosaltres.
–El papa no vol que tinguem un gos –va fer en Dani.
L’Eva no va contestar. A poc a poc, els dos germans es van adormir.

 

En Dani va despertar-se. Sentia una cosa estranya, com si hi hagués algú, a l’habitació. Però, encara que era força poruc, no tenia por. Va sentir com tocàven les dues al rellotge de paret dels veïns. Va decidir-se a despertar l’Eva.
–Eva –va fer.
–Sí –va contestar l’Eva.
–Estàs desperta?
–Sí.
–Jo també..
–És clar, tonto! –va fer l’Eva.
Parlaven molt fluixet.
–Saps? –va dir en Dani–, em sembla que hi ha algú, aquí.
–Sí; però no tinguis por –va contestar l’Eva.
–Jo no tinc por mai –va dir en Dani.
L’Eva no va contestar. Mirava com al mig de l’habitació, i a poc a poc, s’hi formava una mena d’imatge. De primer, gairebé ni es veia, però quan va estar formada era com una figura de vidre pintat amb pintures transparents.
Feia mig metre d’alçada. Era una noia que s’assemblava molt a l’Eva. (Val a dir, però, que això era el que li semblava a ella, perquè en Dani, que naturalment també veia la figura, trobava que era un noi molt semblant a ell.) Duia posada una mena de granota com de plàstic, molt lluent. La noia (o noi, com vulgueu), que mentre la seva imatge s’havia anat formant havia estat quieta, finalment va alçar una mà i va fer:
–Hola!
Com quan s’escolta música amb uns auriculars, la veu de la figura va sonar dins del cap de cadascun dels germans.
–Hola! –van dir alhora els dos germans.
–Em dic… –i l’Eva va sentir “Eva” i en Dani va sentir “Dani”.
–Ui, com jo! –van fer, també alhora, els dos germans. Sense saber per què, parlaven molt fluixet, i van quedar-se mirant l’un a l’altre, molt estranyats d’haver dit tots dos que la figura es deia com ells. La llum que aquesta desprenia els il·luminava prou perquè puguessin veure’s.
–Mireu –va dir la figura–, abans que us adormíssiu us he sentit parlar, i m’ha semblat que podia ser interessant treballar amb vosaltres. He informat els meus superiors i els he sotmés un projecte, i m’han concedit el permís preceptiu per presentar-me davant vostre i començar a treballar.
Els dos germans, que no entenien res, es miraven, miraven la figura…
–Em sembla –va dir aquesta– que no m’enteneu gaire… Vejam… Sí, ja està: feu-me preguntes.
–D’on véns? –va demanar l’Eva.
–Com has entrat? –va fer en Dani.
Els dos havien parlat alhora, i van tornar a mirar-se.
La figura va contestar:
–Veureu, vinc d’un altre planeta. Sabeu què és, un planeta?
–Sí –va fer en Dani–, la Terra és un planeta, és una bola molt grossa que roda en l’espai i que fa la volta al Sol. També hi ha més planetes a l’espai que també fan la volta al Sol, que és una estrella, però com que les estrelles estan molt lluny, el Sol el veiem molt més gros i és molt brillant, perquè és de foc…
–Bé, més o menys… –va interrompre’l la figura–. Doncs els meus companys i jo venim d’un planeta que està molt lluny d’aquí, com les estrelles.
–I on són, els teus companys? –va demanar l’Eva.
–A la nau en què hem vingut.
–I com hi has entrat, aquí? –va tornar a demanar en Dani.
–És que no hi sóc de debò, a casa vostra.
–I com és que et veiem i et sentim? –va preguntar l’Eva.
–Aprofitem les forces electrodèbils i l’efecte de ressonància magnètica nuclear d’acord amb les equacions multipolars de les supercordes… Ai, perdoneu! És una cosa molt difícil d’explicar i no ho entendríeu. Nosaltres, aquí, a la nau, ens posem davant d’un aparell, i parlem, i llavors l’aparell envia… com us ho diria?, fa que vosaltres ens veieu…
–Ah, com la tele! –va fer l’Eva.
La figura va somriure, i va dir:
–Una cosa semblant, sí… I què és el que us ha passat, quan tornàveu a casa, aquesta tarda?
–A l’autopista hem vist un gos que estaven a punt de matar-lo –va contestar l’Eva.
–I això?
–El Fede ha dit que anàvem massa de pressa i que el gos era mort –va continuar l’Eva–. Però jo he vist que estava viu, i em sembla que els cotxes el volien matar.
–Els cotxes no volien fer-ho –va dir la figura, tot recalcant les paraules “no volien”–, perquè són màquines, i les màquines no pensen, no tenen sentiments, no tenen voluntat, no són com la gent, ho entens? –va dir la figura.
–Ja ho sé, jo, això –va contestar l’Eva–. El que vull dir és que semblava que els que portaven els cotxes vulguessin matar el gos.
–No, no és això, tampoc –va dir la figura–. El que passa és que, de vegades, els conductors no poden fer el que voldrien. Veuràs: quan algú porta un cotxe, ha de fer-ho de manera que el pugui fer caminar i aturar-se quan vulgui, i que el pugui fer anar per allà on cal. De vegades, però, la gent els fa anar massa de pressa, o han d’anar de pressa, com a les autopistes, i llavors és més difícil conduir bé el cotxe, i costa més de fer-lo aturar. O potser no pot fer-se, això d’aturar-lo, perquè podria haver-hi un accident, saps? Ho entens?
–Sí, ja ho entenc –va fer l’Eva–. Però si poden matar un gos, no haurien de córrer tant. No m’agrada que matin els gossos. Haurien de castigar els que fan córrer massa els cotxes i poden matar els gossos.
–Eva –va fer llavors en Dani–, els cotxes poden anar de pressa, per l’autopista; les autopistes les han fet per córrer…
–Tu calla, tonto! –el va tallar l’Eva.
Llavors la figura va dir:
–Vinga, no us baralleu. A més, em diuen que he de tallar la comunicació. Ara, per tal que descanseu tranquil·lament, farem que us adormiu i que oblideu aquest contacte. Demà, però, ens tornarem a veure. Bona nit!
La imatge de la figura va anar difuminant-se, esborrant-se, fins a desaparèixer. Al mateix temps, els dos germans notaven que els entrava molta son i, de pressa, de pressa, van adormir-se.

 

2. Dilluns

 

Al vespre de l’endemà, és a dir, del dilluns, en Dani, l’Eva i la seva mare havien hagut d’anar a una reunió a l’escola. Eren prop de les nou quan tornaven cap a casa. Als passos de vianants van anar trobant-se amb què hi havia cotxes mal aparcats que els barraven el pas i els obligaven a fer gairebé gimnàstica per poder creuar el carrer.
I les molèsties no van acabar-se als passos de vianants. Quasi a tocar de casa d’en Dani i l’Eva hi havia un restaurant famós. Hi anaven persones molt importants o que tenien molts diners. La gent deia que fins i tot havien vist entrar-hi alguna vegada el senyor alcalde o algun senyor conseller o ministre. Com que els clients hi anaven amb cotxe, el deixaven moltes vegades aparcat malament, sovint damunt de la vorera. Al vespre de què parlem hi havia dos cotxes posats tan malament, que per passar calia fregar-se contra la paret.
La mare d’en Dani i l’Eva va rondinar:
–Guaita’ls! El sopar els costarà cent euros per barba, pel cap baix, i no en tenen sis per deixar el cotxe al pàrquing per tal de no molestar els altres.
(¿No us sembla divertit que això de “per barba” ho diguem quan volem dir “per cada persona”, i que ho diguem així encara que hi hagi senyores, també?)
En Dani i l’Eva, molt empipats, van estar-se callats fins a arribar a casa.
El pare havia fet el sopar. Tot parant taula, la mare deia:
–Al pas que anem, i si algú no hi posa remei, ni caminar per les voreres, no es podrà, per culpa dels que deixen el cotxe allà on volen.
Llavors li van explicar al pare com havien hagut de fer als passos de vianants per poder creuar els carrers i com estaven damunt de la vorera els dos cotxassos. (No eren pas uns cotxes gaire grans ni extraordinaris, però la mare, com que estava molt enfadada, va dir això, cotxassos.)
El pare va comentar:
–Doncs ja em diràs qui hi posarà remei, si els que vénen a sopar són l’alcalde i gent de la que mana.
Després, mentre sopaven, van parlar del que els havien dit a l’escola.
En acabar de sopar, se’n van anar a dormir.

 

Al carrer, aquella nit, va esdevenir-se una cosa mai no vista. Aquells cotxes que hi havia al damunt de la vorera i que hi feien tanta nosa, van posar-se a moure’s, tots sols, cap a la vorada. Ho feien molt a poc a poc, de manera que ningú que passés hauria pogut adonar-se que es movien. En arribar a la vorada, van aturar-se.
Quan els cotxes van ser just arran de la vorada i aturats, les rodes se’ls van clavar a terra, com un ganivet calent es clava en una pastilla de mantega. Els cotxes van quedar amb la part de sota tocant el sól, i totes les peces que els sobresurten més avall del fons van quedar enterrades. Bé, si haguessiu vist els cotxes, no sabríeu si estaven enterrades, aquelles peces –la meitat de les rodes, el tub d’escapament, etcètera–, o senzillament no hi eren. No hi havia manera de veure-ho.
I els amos dels cotxes van acabar de sopar, i van sortir del restaurant, i se’n van anar cap als cotxes, i…
Ja des d’uns vint-i-cinc metres lluny van veure alguna cosa rara que els va fer apressar el pas. I en arribar als cotxes tot va ser “ui!” i “ai!” i “què és això?” i coses semblants.
Tot seguit, ajupint-se, els amos dels cotxes i els qui els acompanyaven (eren en total quatre parelles, és a dir, quatre dones i quatre homes, tots molt ben vestits, molt polits) van mirar de veure si als seus cotxes els faltava allò que no es veia o si eren posats en una mena de sot. Com que no podien veure-ho, els quatre homes van agafar-se al paraxocs del darrere d’un dels cotxes i van provar d’alçar-lo. No el van poder moure. Se’n van anar cap a l’altre, i van fer el mateix. Tampoc no el van poder moure.
Van adonar-se, així, que no els faltava res als cotxes i que el que passava era que estaven clavats a terra. Llavors van provar d’obrir les portes dels cotxes. No van poder. Apretaven el botó de la clau electrònica, les llums dels cotxes s’encenien i apagaven, sonava l’avís d’apertura, però per molt que tivessin de les portes, no podien obrir-les. Era com si estiguessin enganxades. El mateix els va passar amb els portaequipatges. Parlant entre ells, els amos dels cotxes i els qui els acompanyaven van considerar que allò devia ser alguna malifeta de gent salvatge i malfactora. Van decidir de trucar a la Guàrdia Urbana i denunciar el fet.
Quan la patrulla de guàrdies urbans va arribar, es van repetir totes les provatures. Vist que no hi havia res a fer, que no podien desclavar els cotxes per moltes forces que fessin, ni obrir les portes, els guàrdies van dir que el millor que es podia fer era esperar a l’endemà. Llavors, amb grues o amb el que calgués, ja desclavarien els cotxes. Els guàrdies van prendre les dades pertinents per donar part, van saludar i ja se n’anaven cap al seu cotxe quan un d’ells va aturar-se i li va dir al seu company:
–Ep, tu! I què hi feien, aquests cotxes, a la vorera?
I tot seguit va tornar al costat dels propietaris dels cotxes i els va dir:
–Perdonin, senyors, però he de denunciar-los. ¿Em permeten els seus carnets de conduir?
Llavors hi va haver una discussió que us estalviaré. Només us diré que una de les senyores va dir que coneixia l’alcalde i que ja en parlarien, de tot allò. El guàrdia va dir que ja podien conèixer el conseller d’Interior, si volien, però que ell els denunciava. Els amos dels cotxes no van voler pagar les multes ni signar les denúncies. El guàrdia va dir que així els en sortirien més cares, i se’n va anar cap al cotxe, on ja l’esperava el seu company. Dins del cotxe, però, i mentre l’altre guàrdia conduïa, va trencar les denúncies.
Mentrestant, les quatre parelles, tot comentant indignades el que havia passat, van fer cap a una parada de taxis i se’n van tornar cadascuna a casa seva.

 

En Dani i l’Eva es van despertar alhora. Eren les dues de la matinada. Al mig de l’habitació, ja es formava la imatge lluminosa i transparent. Quan va estar formada del tot, va alçar la mà i va dir:
–Hola!
–Hola Eva! –va fer l’Eva.
–Hola Dani! –va fer en Dani.
Com a la nit passada, tots dos germans havien parlat fluixet i alhora, i tots dos van mirar-se estranyats en acabar de saludar.
–Què, com ha anat, l’escola, avui? –va demanar la figura.
–Pss… –va fer l’Eva. En Dani no va dir res.
–No us ha passat res que em pugueu explicar?
L’Eva va arronsar-se d’espatlles.
–Doncs a mi em sembla que aquest vespre estaveu molt enfadats –va dir la figura.
–Ah, sí, per uns cotxes mal deixats –va dir l’Eva.
–La gent sempre els deixa malament, i es gasta cent euros per sopar, i els qui manen no els manen que se’n gastin sis en el pàrquing, i sempre estan damunt de la vorera, i no es pot passar ni res –va fer en Dani d’una tirada, mig entortolligant-se-li la llengua.
–Eva, oi que tu volies que castiguessin els amos dels cotxes que no fessin les coses bé? –va demanar la figura.
–Sí, m’agradaria que els castiguessin perquè no ho tornessin a fer –va contestar l’Eva.
–I quin càstig els hauries possat, aquest vespre, als amos dels cotxes? –va demanar llavors la figura.
L’Eva va rumiar-s’ho uns moments. Després va dir:
–No sé… Que no els poguessin fer servir?
–Doncs l’hem encertada! –va fer la figura–. Demà, quan aneu cap a l’escola, veureu el que els hem fet, als amos dels cotxes. Us ben asseguro que no els podran fer servir mai més, si vosaltres no voleu.
–I com és, això? –va demanar en Dani.
–Ja us ho anirem explicant –va contestar la figura–. Per ara, només us puc dir que farem algunes de les coses que vosaltres voldreu. Però no heu de dir a ningú, de cap manera, que em coneixeu, ni explicar res del que parlem, entesos?
–Sí –va fer l’Eva–, però és que…
–No us amoïneu –va dir la figura–. De moment, us ajudarem a guardar el secret, i més endavant ja sabreu vosaltres el que haureu de fer. I ara, a dormir. Adéu!
I com a la nit anterior, la figura es va esborrar i els dos germans van adormir-se de seguida.

 

3. Dimarts

 

L’endemà al matí, tot anant cap a l’escola amb la mare, en Dani i l’Eva van veure els cotxes clavats a la vorera. Se’ls van mirar, però van continuar caminant, perquè feien tard. Tampoc no s’hi aturava gaire gent, a mirar els cotxes. Els barcelonins s’estranyen de poques coses: n’han vist tantes, de coses rares…
–Mama, saps una cosa? –va fer en Dani.
–Què? –va preguntar-li la mare.
–Res, res… –va contestar en Dani, tot vermell. L’Eva li havia fet una mirada com una puntada de peu.
La seva mare no en va fer cas. Estava ja molt acostumada a les indecisions d’en Dani.

 

Al llarg del matí, els propietaris dels cotxes clavats i la Guàrdia Urbana van fer tot el que van poder per desclavar-los.
Primerament, hi va anar una grua llogada pels amos dels cotxes. Es veu, però, que no tenia prou força, perquè no va poder moure cap dels dos cotxes gens ni mica. Més tard hi va arribar la grua de la Guàrdia Urbana, i hi va passar el mateix. Llavors van enganxar un dels cotxes amb les dues grues, però tampoc no el van poder moure. Ningú no sabia ja què fer. No podien obrir les portes, no podien alçar-los… No els movien ni un dit, talment com si fossin cases.
Un dels guàrdies urbans va parlar llavors per telèfon amb el seu cap, el qual, mitja hora després, hi va anar a veure què passava. Després d’haver-s’ho mirat tot ben bé, va manar que fessin tot allò que ja havien fet abans. I, és clar, els cotxes van continuar ben clavats.
Aleshores el cap dels guàrdies va adonar-se que a l’altra banda del carrer hi havia uns treballadors que feien una rasa i que tenien un martell pneumàtic. Se’n va anar cap a ells, i els va convèncer que l’ajudessin. Entre tots van passar tota la baluerna (el martell pneumàtic, la tuberia de goma i el compressor, aquell motor tan gran, tan sorollós i tan pudent) d’una banda del carrer a l’altra, i un dels treballadors va fer anar el martell. Però el martell no es clavava al terra més proper als cotxes. El treballador va mirar de clavar-lo moltes vegades, però només ho aconseguia quan el separava dels cotxes més de mig metre.
I és clar, no foradarien pas mig carrer per treure’n els cotxes. D’altra banda, de què els serviria fer-ho, si no els podien desprendre del tros de terra que se’n durien? Així és que ho van deixar córrer i tothom va tornar a la seva feina normal, si bé cadascú d’un humor diferent, com us podeu imaginar.
Tot aquell enrenou no podia deixar de cridar l’atenció de la gent del carrer, com és natural. El veïnat s’ho va passar d’allò tan bé, parlant-ne. Tothom deia la seva, tothom va fer-se la seva novel·leta. Al barri, el cas dels cotxes clavats va ser el tema del dia.

 

I per en Dani i l’Eva, també seria el tema de la nit.
Quan eren les dues es van despertar, com a les altres dues matinades. La imatge s’estava formant. En acabar de fer-ho, va saludar els dos germans:
–Hola!
–Hola! –van fer alhora en Dani i l’Eva. I aquesta vegada, ja no van ni mirar-se.
–Heu vist el que vam fer, amb els cotxes?
–Sí –va contestar l’Eva–. I aquest tonto del Dani, una mica més i li diu a la mama que…
–Jo no anava a dir-li res! –va defensar-se en Dani.
–El cas es que sí que li ho anaves a explicar, a la teva mare –va dir la figura–. Però la mirada de l’Eva ha fet que te’n recordessis que no havies de fer-ho, i llavors has aconseguit dominar-te, si bé una mica avergonyit, oi?
–És que… –va fer en Dani, enrojolant-se. I no hi va afegir res més.
–I tu, com ho has sabut? –va demanar l’Eva.
–Com us vaig dir, em van aprovar un projecte de treball amb vosaltres, de manera que fa un parell de dies que veiem i sentim tot el que feu i tot el que us passa –va contestar la figura.
–I com podeu fer-ho? –va preguntar en Dani.
–Tenim uns aparells que són com una mena de televisors –va contestar la figura–, i amb ells podem veure i sentir el que ens interessa. I fins i tot podem saber el que penseu.
–Sempre? –va fer l’Eva, espantada.
–No. Bé, sí, sempre que volem. El que passa és que només ho fem, això de sentir el que penseu, quan és necessari.
–I per què ho feu? –va preguntar en Dani.
–Perquè així us podrem ajudar.
–Sempre? –va preguntar un altre cop en Dani.
–Sempre que vosaltres volgueu.
–I podreu ajudar-nos a fer-ho tot? –va demanar l’Eva.
–No tot, però moltes coses. I no ara, sinó més endavant.
–I per què no ara? –va preguntar en Dani.
–Fem encara els estudis necessaris i també us estem preparant perquè pogueu comunicar-vos amb nosaltres normalment i amb facilitat. De fet, ja no teniu la por que teníeu la primera nit i que va ser la primera cosa que vam haver de treure-us, i ja aneu acostumant-vos també a tractar amb nosaltres. És com si anéssiu a escola: el primer dia teniu molta por, i després la perdeu de mica en mica; de primer no sabeu com tractar el mestre o la mestra, i després, a poc a poc, aneu sabent com fer-ho; al principi no enteneu el que us ensenyen, i després ho aneu entenent.
–Quin pal! –va fer l’Eva.
–Què vols dir? –va preguntar la figura.
–Que si també hem d’anar a cole de nit…! –va queixar-se l’Eva.
–No és això, “tranqui” –va dir la figura.
–Uf… –va fer en Dani.
–Per a vosaltres serà com si juguéssiu –va dir la figura–; com un joc educatiu.
–Sí, lo mateix ens diuen a classe, i després és un pal –va dir l’Eva.
–No, de debò que no serà un pal –va dir la figura–. Ja m’ho sabreu dir més endavant… Escolteu una cosa: què us agradaria que passés amb els cotxes que vam clavar a terra, anit?
–Que no els poguessin treure mai més, els amos –va contestar l’Eva, molt ràpidament.
–Segur? –va preguntar la figura.
–Segur –va fer l’Eva.
–Doncs bé, mentre tu no vulguis, ningú no podrà desclavar els cotxes. I ara, a dormir. Demà potser podrem parlar més estona i us podrem explicar més coses. Bona nit.
I com a les altres nits, la figura va esborrar-se, i els germans es van adormir.

 

4. Dimecres

 

L’endemà, dimecres, al vespre, en Dani i l’Eva tornaven a casa amb la seva mare. Venien de classe de música. Estudiaven solfeig a una societat coral, un orfeó, que quedava lluny de casa, i per anar i tornar havien d’agafar el metro. A més a més, la classe acabava a les nou, i eren ja quarts de deu quan arribaven a casa.
Prop de casa d’en Dani i l’Eva hi havia, a més del restaurant que us deia al capítol 2, uns altres restaurants i bars. Hi anava molta gent, i això feia que a l’hora de sopar hi haguessin molts cotxes mal aparcats, fent nosa als vianants.
En Dani i l’Eva s’empipaven molt, sobretot quan els cotxes barraven els passos de vianants, perquè llavors els qui volien passar havien de buscar per on fer-ho, i moltes vegades havien de refregar-se amb algun d’aquells cotxes deixats de qualsevol manera.
Això, aquesta nit de què parlem, els va passar diverses vegades, a en Dani, l’Eva i la seva mare. A l’última cruïlla abans d’arribar a casa seva, els cotxes, a banda i banda del pas de vianants, el barraven del tot. Els dos germans i la seva mare van haver de buscar la manera de passar entre els cotxes que eren aparcats més amunt, al xamfrà.
–Va, passem per aquí. Passeu darrere meu, i compte amb embrutar-vos la roba –va dir la mare–. I vigileu que cap cotxe no tombi.
I encara, en creuar el carrer, van haver de córrer perquè no els atropellés un cotxe que, com havia previst la mare, va tombar sense que el conductor no s’hi mirés gens ni gaire si passava algú.
Van arribar a casa molt enfadats. El pare ja havia fet el sopar. Mentre sopaven, la mare i el pare van parlar de la poca consideració (en realitat, ells deien “la poca vergonya”) dels conductors que mai no pensen en els altres. En Dani i l’Eva no deien res. En acabar de sopar, se’n van anar al llit.

 

Mentre a casa d’en Dani i l’Eva sopaven, al carrer va passar una altra cosa mai no vista. En aquell pas de vianants pel qual en Dani i l’Eva no havien pogut passar, els cotxes que el barraven es tocaven l’un a l’altre i estaven posats de manera que l’un tenia la meitat del darrere al pas, i l’altre, la meitat del davant. Això, recordeu-vos-en, a les dues bandes del pas. Els cotxes que feien nosa eren, doncs, quatre.
Tot d’una, sense cap soroll, cap llum, cap causa aparent, els cotxes havien començat a desaparèixer des del punt en què es tocaven. Els uns cap al davant, els altres cap al darrere, desapareixien de mica en mica. Era com si els anessin tallant a llesques i algú les amagués tot seguit. Imagineu-vos que heu dibuixat un cotxe amb llapis en un paper. Imagineu-vos també que l’esborreu amb una goma començant per una punta i avançant cap a l’altra. Doncs bé: igual que el cotxe dibuixat desapareix a mesura que l’esborreu, així també desapareixien els cotxes que hi havia al pas de vianants.
I quan havia desaparegut la part de cada cotxe que era damunt de les ratlles del pas de vianants, ja no en va desaparèixer cap més tros. El pas havia quedat del tot lliure de noses. A un costat, i a cada extrem, hi havia un cotxe al qual només li quedava ja el tros del davant; a la altre costat, i també a cada extrem, hi havia un cotxe del qual només li quedava el tros del darrere. Amb els trossos hauríeu pogut fer dos cotxes sencers, si no fos perquè els trossos eren de marques i models diferents, i els cotxes reconstruïts hauríen fet una fila molt rara, vull dir que semblarien una cosa molt estranya que faria riure.
Però els qui havien vist tot això no es reien pas. I imagineu-vos com s’ho van prendre els amos dels cotxes quan van anar arribant, ben sopats, ben contents.
De primer, quan van veure els cotxes (els mitjos cotxes que hi quedaven, és clar, al pas), van quedar-se bocabadats, palplantats, esmaperduts i esparverats. Vull dir que es van quedar amb la boca oberta de tan estranyats, que van quedar-se quiets com un pal perquè no sabien què fer, que van quedar-se sense forces ni ànims ni iniciativa per fer res i que van espantar-se tant que no podien ni moure’s.
Després, a mesura que se’ls passava l’espant, els amos dels cotxes es posaven les mans al cap, cridaven, corrien amunt i avall, miraven a tort i a dret. Tot era exclamar: “Ai, Déu meu! Ai, el meu cotxe! I qui deu haver estat, l’animal?! I què deu ser, això?! Ai, el meu cotxe! I què fan els guàrdies, que no vigilen? I què faré, jo, ara? Ai, el meu cotxe!”.
Finalment, van telefonar a la Guàrdia Urbana. Quan el cotxe del 092 va arribar al lloc dels fets, que diria un periodista de cròniques de lladres i serenos, també hi arribava un cotxe del 088. Es veu que algú havia trucat als Mossos d’Esquadra perquè deuria creure que el rebombori que s’estava formant ja era un gra massa.
Perquè cal dir que s’hi havia reunit un munt de gent. Els amos dels cotxes i els qui els acompanyaven, feien ben bé una dotzena de persones. La gent que hi havia anat passant i que s’hi havia aturat a veure què era allò, feia un parell de dotzenes de persones més. Els dos guàrdies urbans i els dos mossos feien quatre persones. A més a més, hi havia els cotxes que també s’hi aturaven, això per no dir la gent que s’abocava als balcons i a les finestres. Si feu el compte, veureu que hi havia pel cap baix quaranta persones a peu dret, al carrer, més els cotxes aturats, més la gent de les cases. La confusió, el xivarri i el rebombori hi eren considerables. Un batibull dels grossos, vaja.
Els guàrdies urbans i els mossos no n’hi treien l’aigua clara. Ningú no sabia què havia passat, però tothom deia la seva, tothom alçava la veu. Qui menys raó tenia, qui menys sabia realment què era el que havia passat, més alçava la veu. Com si cridant més que els altres pogués ser veritat allò que de fet ell s’inventava.
Els guàrdies no sabien què fer. Començaven a estar una mica tips de tanta cridòria i tanta ximpleria. Llavors van adonar-se que, en un portal, hi havia una parella de joves d’uns vint anys, un noi i una noia, que no deien res. Els guàrdies se’ls van acostar i els van demanar si hi havien vist res. Els mossos també s’hi van acostar. I els joves, amb un fil de veu, els van explicar, sense perdre el fil i fil per randa, tot el que hi havien vist (que és el que jo us he explicat), perquè ells hi eren, allà mateix, quan els cotxes van començar a desaparèixer.
I què diríeu que van fer, els guàrdies i els mossos? De primer, no es creien res d’allò que els joves els explicaven. Però com que els cotxes estaven com estaven, i els joves contestaven molt segurs les preguntes que els hi feien, finalment els van creure.
Llavors els guàrdies i els mossos van començar a discutir. Els mossos deien que allò era cosa de la Guàrdia Urbana, perquè es tractava d’uns cotxes mal aparcats. Els guàrdies urbans deien que allò era cosa dels Mossos d’Esquadra, perquè es tractava d’un fet misteriós que calia investigar. Els mossos replicaven que allò era un assumpte municipal, ja que no hi havia hagut cap robatori ni cap crim, i que per això havien de fer-se’n càrrec els guàrdies. Aquests deien que de fet hi havia hagut una mena de robatori, i que per això calia que els mossos se n’ocupessin. Els mossos deien que, com a molt, era un cas de molèsties a la via pública, i que això pertanyia a l’àrea de serveis de la Guàrdia Urbana. Els guàrdies replicaven que quan s’era vist que un cas com aquell no fos responsabilitat dels Mossos d’Esquadra…
Els guàrdies i els mossos van discutir i cridar i es van passar la pilota els uns als altres fins que, tot d’una, se’n van anar cadascun cap al seu cotxe i, molt de pressa i amb molts xiscles de pneumàtics, se’n van anar, uns cap a una banda, els altres cap a una altra.
La gent va quedar-se bocabadada. Durant un moment, tothom va mirar-se l’un a l’altre sense dir ni piu. Després, com una traca, tots van esclatar a fer comentaris del que havien fet els guàrdies i els mossos. Els amos dels cotxes no s’ho podien creure.
Però, no gaire més tard, els guàrdies i els mossos van tornar. Es veu que s’ho havien repensat.

 

Com a les nits anteriors, també en aquesta van despertar-se, en Dani i l’Eva, a les dues.
Aquest cop, la figura era ja formada.
–Hola! –va fer.
–Hola! – van dir en Dani i l’Eva.
–Com heu passat el dia?
–Pss! Hem anat al cole… –va dir l’Eva.
–Tan dolent és, això? –va preguntar la figura.
Cap dels dos germans no va contestar.
–Sabeu una cosa? –va dir la figura–. Aquesta nit hem castigat, com diries tu, Eva, els amos dels cotxes que barraven aquell pas de vianants i que us han fet empipar tant.
–I què els heu fet? –va preguntar en Dani.
–Els hi hem tret, als cotxes, allò que feia nosa –va contestar la figura.
–Ja m’ho pensava, jo –va dir l’Eva.
–Oi tant, que t’ho pensaves, Eva –va dir la figura–. Com que ja ho pensaves quan creuaves el carrer, tota enfadada! Així doncs, nosaltres hem decidit de fer allò que tú, en el fons, volies que passés.
–Escolta’m –va dir llavors en Dani–, per què ho feu, tot això?
–Bé, miraré d’explicar-vos-ho. El cas és que la nostra intenció, com ja us vaig dir, és explicar-vos el que fem i per què, però no és gens fàcil. –La figura va callar-se un moment. Després va dir–: Jo crec que ni nosaltres ho sabem ben bé. Ens passa que quan notem, o advertim, o veiem que algú està trist o no li va bé alguna cosa, ens entristim, i ho passem malament, i voldríem ajudar-lo. I si el podem ajudar, ens sentim d’allò més bé. Però això no ens passa amb tothom. Bo, de fet, és amb ben poca gent, que ens passa això.
La figura va callar-se un altre cop. En Dani i l’Eva tampoc no deien res. Finalment, va ser l’Eva qui va parlar:
–Jo, al cole –va dir–, només puc explicar coses a dues nenes, saps?
I van tornar a quedar-se tots callats.
Després, la figura va anar esborrant-se fins a desaparèixer. Aquesta vegada, en Dani i l’Eva van tardar més a adormir-se.

 

5. Dijous

 

L’endemà, mentre tot dinant veien el telenotícies del migdia, en Dani, l’Eva i els seus pares van assabentar-se del que els havia passat als cotxes la nit abans.
Era, és clar, la notícia més important. O al menys, va ser la notícia a la que hi van dedicar més temps. El presentador va explicar el que hi havia passat. Es van veure unes imatges dels mitjos cotxes. Els van fer una entrevista molt curta a dos dels propietaris. Van fer un acudit amb motiu dels mitjos cotxes que no va fer gens ni mica de gràcia als amos. Finalment, el presentador va dir: “Tant a la comandància de la Guàrdia Urbana com a la dels Mossos d’Esquadra ens han fet palesa la seva diligència i el seu propòsit d’impedir que es repeteixin uns fets semblants, i ens han assegurat que es muntaran els serveis que calgui per esbrinar totalment el que ha passat, dins d’un clima de col·laboració mútua el qual, d’una altra banda, mai no ha faltat. Tan aviat com siguin trobats els autors materials dels fets, es farà conèixer a l’opinió pública”.
Els pares d’en Dani i l’Eva van fer uns comentaris en el sentit que allò devia ser segurament una malifeta de vàndals. En Dani i l’Eva es miraven, sense dir res. Després, quan va ser l’hora, van fer cap a l’escola.

 

Per anar a l’escola, el Dani i l’Eva només havien de passar dos carrers, i els dos tenien semàfor. És per això que la mare, a vegades, els deixava anar-hi sols. En Dani sempre s’agafava de la mà de l’Eva, sobretot per travessar.
A la tarda, en tornar de l’escola, i quan travessaven el carrer més proper a casa seva…
Us he dit que hi havia semàfor, oi? Bé, l’Eva havia mirat que el llum verd fos encès. Havia mirat també que no vingués cap cotxe, ni per una banda ni per l’altra. Llavors, segura que podia passar, havia agafat fort de la mà en Dani i havia començat a travessar ben decididament. I de sobte, vet aquí que veu de cua d’ull que un cotxe tomba molt de pressa, amb tot de xiscles de pneumàtic. L’Eva clava estrebada a en Dani i arrenca a córrer. El cotxe els passa just per darrere, gairebé a tocar, sense afluixar la marxa.
Sans i estalvis dalt de la vorera, l’Eva es va girar cap al cotxe, que ja estava a mig camí de l’altra cantonada, i va dir, tota indignada:
–Li agrada volar baix, oi, senyor?
I, tot portant en Dani de la mà, va fer cap a la cantonada on per força havia d’aturar-se el cotxe que gairebé els havia agafat, ja que el semàfor estava vermell. El cotxe estava aturat davant del semàfor, fent anar el motor amb tot de brum-brums sorollosos i impacients. I llavors va començar a enlairar-se. A poc a poc de primer, i més de pressa després, anava pujant: un metre, dos, tres…
El conductor, primerament, es va espantar. (Ja havia pujat un metre.) Després, va voler obrir la porta del cotxe, i no va poder. (Ja havia pujat dos metres.) Llavors va treure el cap, els braços i el pit per la finestra, i el vidre va pujar de cop i el va atrapar com si fos un ratolí a la ratera. (Ja havia pujat tres metres.) Naturalment, el conductor va començar a cridar “Auxili!, socors!”, però la gent poc que podia fer res. Tothom se’l mirava bocabadat i palplantat.
…quatre, cinc, sis, set, vuit metres. El cotxe va aturar-se, no va pujar més. El conductor, que volia lliurar-se del vidre de la finestra, en moure’s va quedar atrapat de manera que només tenia fora del cotxe el cap i les mans. Semblava un putxinel·li! Movia les mans i el cap i cridava:
–Socors! Auxili! Traieu-me d’aquí! Traieu-me d’aquííí!
Algú va telefonar a la Guàrdia Urbana. Algú altre, als Mossos d’Esquadra. Un altre, als Bombers.
Imagineu-vos la confusió, el batibull que s’hi va formar! Els guàrdies urbans van demanar que hi anessin més guàrdies perquè fessin circular els cotxes que s’hi aturaven perquè els conductors volien veure el que passava. Els mossos van demanar que hi anessin més mossos perquè ajudessin a mantenir la gent apartada d’on era el cotxe enlairat. Deien que mai no se sap què pot passar, i que la gent sempre es posa on no li manen, i que fa nosa, i que fins i tot pot prendre mal per imprudent. Els bombers no aconseguien arribar on estava el cotxe, i vinga de fer anar les sirenes!
Finalment, els guàrdies van aconseguir apartar els cotxes i la gent a fi que els bombers puguessin arribar a on estava el cotxe enlairat. Els bombers, doncs, van arribar-hi, van estendre l’escala, i un d’ells va pujar fins a la porta en què estava atrapat l’amo del cotxe. Va mirar d’obrir-la, però no podia. Va mirar d’empènyer el cap del senyor cap a dins, però li feia mal i ho va deixar córrer. A la fi, va haver de baixar sense poder fer-hi res.
Llavors els bombers, després de parlar molt entre ells i amb qui els manava, van treure unes cordes ben gruixudes i, pujant i baixant per l’escala, van lligar ben lligat el cotxe i van deixar tot de caps de corda penjant fins a terra.
Mentrestant, hi havia anat arribant la gent de la ràdio, de la televisió, periodistes… Preguntaven a la gent, al cap dels bombers, als guàrdies, als mossos… Ficaven el nas per tot arreu, deien el que s’hauria de fer… Hi havia un que ho explicava tot per la ràdio com si fos un partit de futbol.
Jo us deia fa poc que els bombers havien lligat el cotxe i havien deixat tot de cordes gruixudes penjant fins a terra. De fet, eren sis cordes, les que en penjaven. Doncs bé, els sis bombers més forts van agafar els caps de les cordes, van clavar-hi estrebada cap a baix, i…
Res! El cotxe, no el van ni moure.
El cap dels bombers va fer:
–Va, xicots, un altre cop, ben fort! I… va!
Res!
El cap dels bombers va manar que fossin dos el bombers que tibessin de cada cap de corda.
–A la de tres, ben fort! –va dir–. Una… dues… i tres!
Res!
Llavors va demanar ajut a alguns guàrdies, de manera que de cadascun dels sis caps de corda van agafar-se tres persones.
–A veure si entre els divuit ho aconseguim –va dir el cap dels bombers–. A la de tres. A la una… a les dues… a les tres!
Res!
A mi em sembla que, encara que haguessin fet tota la taula del sis, ni així no haurien fet baixar el cotxe. (Ara que hi penso, potser no sabeu què és, això de la taula del sis. Són tan diferents, les matemàtiques, ara! Quan jo era petit i hi anava a classe de pàrvuls, ens feien aprendre de multiplicar tot dient de memòria, amb una cantarella característica, les taules dels nombres: “Una per una és una; una per dos és dos; una per tres és tres…”, i així fins a multiplicar per deu. La del sis, feia: “Sis per una és sis; sis per dos, dotze; sis per tres, divuit…”. Així doncs, ni seixanta homes haurien pogut fer baixar el cotxe, segons que crec jo.)
Llavors el cap dels bombers va demanar per la ràdio al quarter que els enviessin dos camions amb torn, que, com segurament sabeu, és una màquina que es fa moure amb el motor del camió i porta un cable molt fort enrotllat en un corró.
Quan els dos camions van arribar, el cap dels bombers va manar que desenrotllessin els cables dels torns i que els enganxessin al cotxe enlairat. Això ho van fer amb un ganxo molt gros i molt fort que porta el cable a la punta. Per por de trencar alguna cosa del cotxe, van posar el ganxos de manera que tibessin més aviat de les cordes que el lligaven. Vull dir que no els van enganxar al paraxocs ni a cap cosa semblant.
Quan els bombers van estar segurs que el cotxe estava ben enganxat, van engegar els motors dels camions i van posar en marxa els torns. Els corrons van girar. Els cables van enrotllar-se en els corrons i van posar-se molt tibants, com si fossin les cordes d’una guitarra gegantina. Els bombers van donar més gas als motors dels camions, els motors van fer més força i més soroll i… els camions van començar a aixecar-se talment com si els aixequés una grua! El cotxe enlairat, però, no l’havien mogut ni una mica. Els bombers ja no sabien què fer.
I llavors el cotxe va baixar a poc a poc fins a terra, el vidre de la finestreta del conductor va baixar-se tot sol i a la fi l’amo del cotxe va poder obrir-ne la porta. Aquell senyor va sortir cridant i corrents com si l’empaités un gos rabiós o un eixam d’abelles furients!
I l’Eva, sempre portant en Dani agafat de la mà, va tornar cap a casa, amb un somriure burleta sota el nas.

 

La televisió va donar la notícia del cotxe enlairat al telenotícies del vespre. Tot sopant, en Dani, l’Eva i els seus pares van veure com els bombers enganxaven els cables dels torns al cotxe, com cridava i movia les mans i el cap l’home que semblava un putxinel·li, com els camions dels bombers s’aixecaven en comptes de fer baixar el cotxe enlairat, com aquest baixava finalment sol i com l’amo del cotxe sortia corrents i cridant com si fos boig.
Els pares d’en Dani i l’Eva s’ho miraven tot amb uns ulls molt oberts. En Dani i l’Eva es miraven de tant en tant, somreien, i no deien res.
El presentador del telenotícies deia: “El propietari del vehicle va ser atès, al dispensari de guàrdia, d’un atac d’histèria”.
–Papa –va fer l’Eva–, què és un atac d’història?
–Calla un moment –va dir el pare.
L’Eva va arrufar el nas, però no va insistir-hi.
El presentador continuava: “A fi d’explicar-nos quines poden ser les causes d’un fenomen tan estrany, al nostre plató d’entrevistes hi són el professor Sebastià Raig i Ressò, de la facultat de Ciències Físiques de la Universitat Central; el catedràtic de Física Experimental de la Politècnica, senyor Lluís Prova i Causa, i el periodista i ufòleg, estimat company nostre, Pedro Pérez Pérez. Els entrevista Jordi Agut i Punyent. Endavant”.
Primerament, els pares d’en Dani i l’Eva van escoltar el que deien aquells senyors; però ben aviat, com que no entenien res, van deixar de fer atenció a la televisió i van començar a parlar.
–Vet aquí per què hi havia grupets de gent a la cantonada quan tornava –va dir el pare–. Segurament havien vist alguna cosa de tot això. Que no heu sentit res, vosaltres?
–Amb la feina que tinc –va contestar la mare–, i havent de fer el sopar, ja m’ho explicaràs, com haig d’enterar-me de res, jo.
–Però, no heu sentit les sirenes, ni res? –va preguntar el pare.
–De sirenes, a cada moment se’n senten, en aquest barri –va contestar la mare–. Com es veu que tu te’n vas al treball i t’hi estàs ben tranquil!
–Papa –va tornar l’Eva–, què és un atac d’història?
–Com dius? –va contestar el pare.
–Que què és això d’un atac d’història que li ha donat en aquell senyor.
–Ah, d’histèria, vols dir! –va fer el pare–. Es diu d’histèria. Doncs… doncs un atac d’histèria és quan… vull dir, que si una persona té molta por, llavors, si té també molts de nervis, vull dir que si es posa molt i molt nerviosa, doncs llavors es posa a cridar, ho entens?, i no pot controlar-se i tremola tota i crida molt, com aquell senyor, saps?, i cal donar-li alguna cosa perquè es posi tranquil·la.
–Doncs jo –va dir l’Eva–, quan tinc alguna prova, em poso molt nerviosa i tinc molta por, i no em poso a cridar ni res d’això.
–Ah, molt bé, molt bé –va dir el pare, que tornava a mirar la televisió i escoltava el que deien d’un partit de futbol.
I així, mirant la tevé i gairebé sense parlar, van acabar de sopar. Mitja hora després, els dos germans ja eren al llit.

 

A les dues de la nit, en Dani i l’Eva es van despertar. La figura ja estava formada i feia cara de contenta.
–Molt bé, Eva! –va dir–. Ho has fet molt bé. Has aconseguit posar-te voluntàriament en comunicació amb nosaltres per mitjà del pensament, i demanar-nos allò que volies que féssim. Això vol dir que vas endavant. A tu, Dani, et costa més, oi?
En Dani no va contestar.
–No t’amoïnis –va dir la figura–, aviat n’aprendràs. Digue’m una cosa, Eva: per què volies precisament que enlairéssim el cotxe?
–Perquè això era el que li faria més ràbia en aquell senyor que tenia tanta pressa.
–Però s’ha format un embolic molt gran, no? Potser no hauries hagut de fer-ho –va dir la figura.
–Cada dia formen embolics, la gent, amb els cotxes, sense que jo faci res –va contestar l’Eva.
–De debò ho has demanat tu, això que ha passat? –va preguntar llavors en Dani.
–Sí! –va fer l’Eva.
En Dani va mirar-se la seva germana amb una espurna d’admiració als ulls. Després va dir, dirigint-se a la figura:
–Que puc demanar una cosa?
–Sí, és clar. Què vols? –va contestar la figura.
–Mira, és que m’agradaria que allà on ara hi han aquells cotxes clavats, hi haguessin plantes i flors que duressin. Saps?, és que a casa se’ns moren sempre –va dir en Dani.
–Molt bé, mirarem què podem fer –va contestar la figura.
–Ei! –va fer l’Eva–. Els cotxes, no vull que els traieu, eh?
–Bé, bé; ja ho tindrem en compte, no t’enfadis –va dir la figura–. Au, adéu, bona nit, que no tinc més temps.
Quan la figura s’havia esborrat, els dos germans van posar-se a parlar. Tot i que ho feien molt fluixet, poca estona després la seva mare entrava a l’habitació amb una llanterna a la mà i feia, amb veu baixa però enfadada:
–Es pot saber per què esteu xerrant, en aquestes hores? És que no cal dormir, avui? Senyor, quin dia! I demà, qui s’aixecarà a l’hora, eh? No vull sentir-vos més. Només faltaria ara que el vostre pare es despertés, també. Així és que prou!
Tots dos germans, que havien tancat els ulls tan bon punt la mare havia entrat, van fer-se els adormits. En Dani, fins i tot va fer veure que roncava. Cinc minuts més tard, però, roncava de debò.

 

6. Divendres

 

Divendres al matí, quan anaven cap a l’escola, en Dani i l’Eva van veure de quina manera havien fet la figura i els seus companys allò que els dos germans els havien demanat.
Els cotxes estaven encara clavats a la vorera, certament; però els amos només els haurien pogut reconèixer per la matrícula. Les portelles dels portaequipatges havien desaparegut, i aquests eren plens de terra amb herba i unes plantes de jardí molt maques amb flors. On abans hi havia els motors, ara hi havia unes plantes espinoses diferents enmig d’unes quantes pedres, com si fos un roquerar petit. I els habitacles dels cotxes, és a dir, el lloc on hi van els passatgers, estaven transformats en hivernacles, un amb sorra i cactus diversos, i l’altre amb plantes de ribera i un estany petitó amb tortugues i altres animalons aquàtics.
No cal dir que en Dani i l’Eva ho van trobar d’allò més divertit. Al veïnat tot van ser suposicions per tal d’esbrinar quin seria el motiu d’aquella transformació: que si propaganda de cotxes, que si publicitat de jardineria, que si una protesta dels ecologistes… A l’olla de les suposicions, va haver-hi de tot.

 

A casa d’en Dani i l’Eva, mentre dinaven, també van parlar dels “cotxes jardí”. Els dos germans van fer-se una mica els distrets, però. La conversa sobre aquest tema la va acabar la mare, tot dient:
–Bé, ja n’hi ha prou, d’aquest color. A mi no em fa gens de gràcia tot això que ha passat amb els cotxes aquesta setmana. No, si una acabarà creient en els ovnis i els homenets verds!
En Dani va estar a punt de dir: “No són verds”, però va aguantar-se’n les ganes.
–Sabeu que us dic? –continuava la mare–. Que des d’avui, si no és amb mi, no sortireu al carrer, i que a l’escola no hi anireu més tots sols. I tu –va dir dirigint-se al pare–, hauries de mirar de venir més d’hora, de la feina; així jo estaria més tranquil·la.

 

Com a les cinc nits anteriors, eren les dues quan en Dani i l’Eva van despertar-se. Tan bon punt van fer-ho, i com que la figura ja estava formada, van llançar-se tots dos a fer preguntes.
–Quantes coses podeu fer, vosaltres? –va preguntar en Dani.
–Per què ens va sentir la mare, ahir a la nit? –va demanar l’Eva.
–Com és que no us veuen, quan feu les coses? –va dir en Dani.
–No ens sentirà, avui? –va fer l’Eva.
–Podríem veure com feu les coses? –va demanar en Dani.
–Què passarà si ve a l’habitació i et veu? –va preguntar l’Eva.
–Ep, ep, anem a pams! –va interrompre la figura. Perquè en Dani i l’Eva estaven fent aquestes preguntes totes seguides, sense donar temps a contestar-les i parlant tots dos alhora–. Vejam. Primerament, contestaré les preguntes de l’Eva.
”Ahir, la vostra mare va sentir-vos parlar perquè nosaltres ja havíem enretirat la pantalla nuclear insonoritzadora…
–Què és, això? –va preguntar l’Eva.
–Doncs és una mena de tel que formem al voltant d’allò que volem que no se senti. Ho fem aprofitant una força natural que ens permet de disposar els nuclis atòmics d’un element de manera tal que forma una barrera que impedeix que passin ones sonores. En aquest cas, els àtoms que fem servir són els de nitrogen… Que m’enteneu? –va preguntar la figura en veure la cara que feien els germans.
–No! –van fer alhora en Dani i l’Eva.
–És clar, perdoneu, havia oblidat… havia oblidat que no en sabeu gaire, de física –va dir la figura.
–No, si jo ja sé què són, els àtoms i tot això –va dir en Dani–. A l’escola m’han ensenyat que són unes boletes que ho formen tot, i que tenen molta força i tot això…
–Home, tant com boletes! –va exclamar la figura, mig rient–. Deixem-ho, deixem-ho. Miraré d’explicar-vos el que fem sense emprar paraules tècniques.
”Deia que, a fi que no ens sentin parlar o per no sentir els sorolls molestos, nosaltres fem una mena de tel invisible que el so no pot travessar. Com que cada vegada que ens hem vist l’hem posat, aquest tel, la vostra mare no ens podia sentir…
–Que està posat, ara? –va demanar l’Eva.
–Sí, així és que no us sentirà. A més, fem que a la cambra on són els vostres pares hi hagi un ambient que ajuda a dormir bé. Fem que hi hagi una temperatura adequada, un grau d’humitat bo, una bona ventilació i unes vibracions que fan el mateix efecte que una cançó de bressol. I també hem triat l’hora en què els vostres pares són a la fase MOR de són profund… vull dir que és quan més adormits estan, normalment.
–I com és que ahir la mare va despertar-se? –va preguntar l’Eva.
–Doncs perquè havíem tret la pantalla que us he dit i perquè la vostra mare estava molt intranquil·la per tot el que hem fet aquesta setmana.
”Quant a què passaria si vingués ara, bé, cal dir que vigilem per tal que no ens vegi, i tallaríem la transmissió tan bon punt advertíssim que es despertava.
”Pel que fa a les teves preguntes, Dani, et diré que podem fer moltes coses, però no tot el que voldríem, com també us passa a vosaltres. Oi que tu, en el fons, el que volies preguntar-nos era si podíem fer qualsevol cosa?
En Dani va fer que sí amb el cap.
–I per què? –va preguntar la figura.
En Dani va arronsar les espatlles i no va dir res.
–Pel que fa a allò que em preguntaves de com és que no ens veuen –va dir la figura– i si vosaltres podríeu veure com fem les coses, la resposta és que fins ara les coses que hem hagut de fer, menys una, les podíem fer de lluny estant, amb les nostres màquines. I en el cas dels cotxes que vam transformar en jardineres, ho vam fer a una hora en què normalment no circula gairebé ningú. Ara, per si de cas hi passava algú, teníem posada una campana luminífera…
–Quina cosa dius? –va interrompre l’Eva.
–Una campana luminífera és una cosa que desvia la llum de tal manera que tot el que hi ha dintre de la campana no es veu, però sí el que hi ha al darrere. És com si tot allò que hi ha dins de la campana fos perfectament transparent.
–I com és, aquesta campana, com la poseu? –va preguntar l’Eva.
–Doncs amb unes màquines i uns aparells especials –va contestar la figura.
–Escolta –va dir en Dani–, tu sempre ens dius que feu les coses amb màquines i aparells; però, com són, aquestes màquines que no es veuen, com funcionen?
–Veuràs, totes les nostres màquines, com les vostres, el que fan és aprofitar les lleis naturals. Els constructors de les nostres màquines són gent que han estudiat molt bé com són les coses, com està fet tot el que hi ha al món, i després han trobat la manera d’aprofitar això. Els inventors de les vostres màquines han fet una cosa semblant, però nosaltres, encara que ens estigui malament dir-ho, en sabem més.
–Escolta’m… –va començar en Dani; però no hi va afegir res més.
–Què vols? –va preguntar la figura. Com que en Dani no deia res, la figura va tornar a preguntar–: Que et passa res? No sé, et trobo estrany. ¿Vols dir que no vols alguna cosa que no t’atreveixes a demanar?
En Dani va decidir-se.
–Mira: si sabeu fer tantes coses –va dir–, a lo millor sabeu tornar enrere el temps, com en algunes pel·lícules, i…
–No podem fer-ho –va interrompre la figura–; o, al menys, no podem fer-ho com tu penses.
–Així, no podríeu…? –va fer en Dani.
–No podríem què? –va preguntar la figura.
–És que… saps aquell gos de l’autopista?
–Sí.
–Doncs… jo pensava que si vosaltres no podríeu… si vosaltres no podríeu fer que no l’aixafessin, els cotxes…
–I com podríem fer-ho, ara, Dani? –va preguntar la figura–; les coses que han passat, ja han passat, i no es poden canviar, no poden tornar-se enrere, ho entens?
En Dani no va contestar.
La figura, veient que en Dani no deia res més ni semblava que anés a fer-ho, va afegir:
–Més endavant, si voleu, podreu veure com farem el que ens demaneu, i fins i tot fer servir alguna de les nostres màquines.
–Sí? –va preguntar l’Eva
–Sí –va contestar la figura–. Què et sembla, Dani?
Però en Dani no va contestar tampoc aquest cop, ni quan la figura va acomiadar-se.

 

7. Dissabte

 

Eren si fa no fa les onze del matí del dissabte quan van trucar a la porta de casa d’en Dani i l’Eva. El seu pare va anar a obrir. Era en Fede.
–Mira, Jordi, no sé si no em maleiràs els ossos algun dia –va dir en Fede–; però és que no he pogut estar-me de portar-vos això.
“Això” era un gos alsacià.
En Fede s’estava a la porta, sense decidir-se a entrar. La veritat és que el pare d’en Dani i l’Eva li havia dit moltes vegades que no volia gossos a casa, perquè cal tenir molta cura d’ells, i ara es presentava amb un gos ben gros.
El pare d’en Dani i l’Eva va fer passar el seu amic, i li va demanar que li expliqués per què els portava aquell gos. La mare no hi era, ja que havia anat a comprar. En Dani i l’Eva s’estaven drets, mirant ara al seu pare, ara al seu amic, ara al gos, sense atrevir-se a dir res.
En Fede va explicar-los que havia vist com uns salvatges maltractaven l’animal i que els hi havia impedit que continuessin fent-ho. Després el gos l’havia seguit i s’havia posat a jeure davant la porta de casa seva. (Cal que us digui que en Fede vivia en un poble de la costa, en una casa petita.)
–Jo me’l quedaria –va dir en Fede–; però ja saps que la meva mare no està bé de les cames, i aquest gos és massa gros i no el podria dominar. Igual la tirava a terra i teníem un disgust.
El pare d’en Dani i l’Eva no deia res.
–A més a més, és gairebé un cadell –va continuar en Fede–; guaita les dents, són les de llet. I les potes, mira les potes: es veuen desproporcionades perquè encara ha de crèixer més.
En Dani i l’Eva es miraven, miraven el gos…
–Pensa que un animal tan tendre, si no se’l recull, no té gaires possibilitats de sobreviure –va afegir en Fede.
Llavors hi va arribar la mare d’en Dani i l’Eva. En veure el gos, va fer:
–Oh, quin gos tan maco! D’on l’has tret, Fede?
Quan li van explicar com l’havia trobat en Fede i que els el portava amb la intenció que se’l quedessin, la mare d’en Dani i l’Eva va dir:
–Hauríem de quedar-nos-el, oi Jordi?
–Vés quin remei! –va fer el pare.
–Visca! –van cridar alhora en Dani i l’Eva

 

I aquella nit, a les dues, el primer que va fer en Dani quan va despertar-se va ser preguntar a la figura, ja formada:
–És el mateix gos de l’autopista?
–A tu que et sembla? –va contestar la figura.
–No sé –va dir en Dani.
–A mi em sembla que sí –va dir l’Eva–; però aquell gos de l’autopista tenia sang, i jo no he vist que aquest gos tingui cap mal ni cap crosta.
El gos jeia a l’habitació d’en Dani i l’Eva. També era despert, i cada vegada que un d’ells parlava, el mirava amb les orelles ben dretes.
–Doncs bé –va dir la figura–, sí que és el mateix.
–Visca! –va fer en Dani. I tot seguit, va preguntar–: Però no m’havies dit que no podíeu tornar enrere el temps?
–I com és que no té mal? –va demanar l’Eva.
–Perquè el vam curar, Eva –va dir la figura–. I és veritat, Dani: nosaltres no podem tirar el temps enrere.
–I com és que el gos està viu? –va preguntar en Dani–. El Fede va dir que era mort.
–Recorda, Dani –va contestar la figura–, que jo no vaig dir-te que els cotxes haguessin aixafat el gos. En Frederic va dir que era mort perquè, normalment i per ell mateix, el gos no hauria pogut sortir viu de l’autopista, tal com circulaven llavors els cotxes. Però nosaltres hi erem en aquell moment prop de vosaltres, i vam sentir les teves ganes de salvar la vida del gos. Així doncs, vam decidir de salvar-lo nosaltres, i esperar a veure què podíem fer amb ell. I la vam encertar, oi, Dani?
–I com el vau salvar? –va preguntar aquest.
–Doncs mira, amb els nostres aparells –va contestar la figura–, un altre cop amb els nostres aparells. Encara que no va ser gens fàcil, i vam haver de calcular molt bé i actuar molt de pressa per no provocar cap accident. Però vam sortir-nos-en. Esteu contents?
–Sí, sí, molt –va fer l’Eva–. Però hi ha una cosa que no entenc: com és que l’ha portat el Fede? A més a més, ell ha dit que hi havia una gent que el maltractaven.
–Nosaltres l’hem deixat aquest matí a la porta de casa seva –va explicar la figura–. Poc després, un parell de ganàpies han maltractat el gos, enganyant-lo diverses vegades fent veure que li donarien formatge d’uns entrepans que duien i clavant-li puntades de peu quan el gos s’hi apropava. Com que en Frederic era a punt de sortir de casa, hem cregut que era millor no intervenir-hi i veure què faria ell. El que ha fet, ja ho sabeu. I ara, Dani, caldrà que tingueu bona cura del gos, no?
–Sí, sí, és clar –va fer en Dani–. Ens ajudareu, oi?
–Bé, el cas és… el cas és que… –la figura dubtava; llavors va fer–: I com li direu, al gos?
–Mobi –van contestar alhora el dos germans. L’Eva va afegir–: No ens has dit si ens ajudareu.
–Mireu, de moment cal que, al menys una temporada, cert temps… doncs… doncs cal que no treballem junts…
–Què vols dir? –va preguntar l’Eva.
–Que haurem d’estar un temps sense veure’ns –va contestar la figura.
–Però, per què? –va preguntar en Dani.
–Perquè creiem que cal estudiar molt bé tot el que hem fet aquesta setmana per tal de treure’n conseqüències. Ha estat una setmana moguda, ens sembla que hem fet massa coses en un temps molt curt, i potser no ha estat prudent. Ho enteneu?
Els germans no van contestar.
–Vull dir que cal que descanseu.
Durant uns minuts, ningú no va dir res. Els dos germans van adonar-se que allò era com quan s’acaben les vacances i cal acomiadar-se dels amics de l’estiu.
–Però ens tornarem a veure, oi que sí? –va preguntar l’Eva.
–Segurament –va contestar la figura.
–M’agradarà molt –va fer en Dani.
–I a mi –va dir la figura.
Van quedar-se tots callats. El Mobi va acotar el cap i va tancar els ulls. I la figura es va anar esborrant a poc a poc, amb la mà alçada, tot dient adéu.

 

[Barcelona, 1985]