Parabòl·liques

El ramader

 

Temps era temps, en un país ibèric peninsular, hi havia un ramader boví a qui només li quedava una vaca. La tenia aferrada a l’establa i la munyia i munyia sense parar. L’animal havia intentat escapolir-se’n diverses vegades sense èxit, i s’aprimava, s’aflaquia, s’amagria sense remei. A més, com un malson reiterat, era assaltat per la intuïció que, si fugia, amagat darrere la porta de l’establa l’esperava l’escorxador.
El ramader, els avantpassats del qual havien estat uns industrials benestants, s’enquimerava tot tractant d’entendre com era que les seves possessions, el seu patrimoni, havia minvat fins a dur-lo al caire de la fallida. Certament, al llarg dels darrers cent anys, la família del ramader havia hagut d’afrontar problemes molt seriosos que, un parell de vegades, van estar a punt de deixar-hi tots els membres amb una mà al davant i una altra al darrere. Amb tot, l’oportuna reacció de les forces armades va restablir l’ordre diví que sempre havia orientat i agombolat la família.
Així doncs, per tal d’arribar a capir com havia arribat a la situació que tant l’amoïnava, el ramader va decidir d’examinar la documentació dipositada als arxius del negoci per tal d’estudiar-la i treure’n l’entrellat. Heus ací el que hi va trobar:

 

Per raó d’uns acords entre els industrials ramaders peninsulars (és a dir, la família portuguesa i la castellano-aragonesa que monopolitzaven les explotacions), avalats finalment pel Cap Suprem de l’anomenada Cristiandat, a la darrera dècada del segle XV les terres americanes descobertes de feia poc van quedar en poder de la família castellano-aragonesa, excepte el que avui és aproximadament el Brasil. L’explotació del bestiar es duia a terme de dues maneres: intensivament i extensiva. Les vaques, aferrades a l’establa dia i nit, eren munyides sense parar per tal d’obtenir-ne les màximes quantitats de llet; els bous podien pastar lliurement per les extensions propietat dels industrials i només se’ls feia entrar a l’establia per prenyar les vaques.
Al llarg del segle XVI, aquesta família havia aconseguit d’incrementar el nombre d’explotacions ramaderes, en afegir a la de l’illa La Española, les de Puerto Rico, Cuba, el litoral veneçolà i centreamericà, Nicaragua, Costa Rica i Panamà fins arribar a la riba del Pacífic.
La política expansiva d’aquests emprenedors castellano-aragonesos els va dur, mitjançant matrimonis estratègics dels seus fills, a aconseguir per al seu nét expandir el negoci per Europa: als dominis americans i de la Mediterrània occidental s’hi van afegir les empreses ramaderes austríaques més les de Bohèmia i Silèsia, els Països Baixos, El Franc Comtat, Tunis i la Llombardia.
A mitjan segle XVII, aquest imperi lleter comprenia grans extensions del territori americà, des de l’actual sud-oest dels Estats Units, Mèxic i el Carib fins a l’Amèrica Central, la major part de la del Sud i la costa nord-oest de la del Nord, l’actual Alaska i la Colúmbia Britànica.
Amb el descobriment i instal-lació en diversos arxipèlags de l’oceà Pacífic, s’hi van incorporar a l’imperi lleter les illes Filipines, Mariannes, Carolines i Palau, de manera que a finals del segle XVIII l’àrea d’explotacions ramaderes abastava 34 milions de quilòmetres quadrats.
Al principi d’aquest segle, però, la propietat de l’imperi havia passat a mans d’una altra família, d’origen franc, per raó de la decadència física i mental de l’austríaca i després de diverses lluites entre famílies europees per tal d’aconseguir fer-se amb el negoci ramader.
Malgrat la renovació de la cúpula dirigent de l’imperi lleter, uns cent anys després, al segle XIX, es va iniciar una ensulsiada sense aturador del negoci. Cap dels reiterats i violents esforços de la família propietària va aconseguir evitar que, una darrere l’altra, anessin perdent les seves propietats: al començament del segle XXI, la família del nostre ramader es va trobar sense poder evitar-ho en la situació que tant amoïnava aquest.

 

¿De quina manera –es demanava el ramader dies després d’haver estudiat la documentació arxivística– podria evitar perdre la darrera vaca que restava del patrimoni que, amb tant d’esforç, havien acumulat els seus predecessors? Els aires que bufaven al país no eren pas gaire favorables al seu negoci, precisament: entre el jovent estudiantil augmentava d’una manera constant i inaturable el rebuig a la ramaderia bovina intensiva; les alternatives a la monopolització empresarial es multiplicaven; mantenir la vaca estabulada i sotmesa a una sobreexplotació excessiva podria malmetre greument la seva salud o fins i tot matar-la.
No hi veia cap solució viable ni cap possibilitat a curt ni a llarg termini per molt que s’hi trencava el cap cercant-la. De manera que va fer el que un conseller del seu pare solia dir: no embolicar-se en polítiques empresarials i deixar que passés el temps, que tot ho cura. Així doncs, va deixar els afers empresarials en mans dels seus advocats, tot encarregant-los que portessin als tribunals qualsevol assumpte que perjudiqués el seu negoci.

 

I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.

La legis-ficció. Una aproximació històrica

Sabeu, estimats llegidors, que tinc una aplicació al PC que em permet de consultar els fets esdevinguts en qualsevol moment del contínuum temporal. La curiositat m’ha portat telemàticament a la seu de l’Ateneum Llibrarian Historicum Barcinonovensis, amb data 2155/03/28, on he consultat el document que transcric tot seguit.

Lo Magistrat Pavlvs Ianvs Arens, Inquisidor General de l’Hispaniae Regnum, en exercici de la seva magistratura, va esdevenir el fundador peoner d’un nou gènere literari que molts estudiosos situen en el grup dels fantasiosos extrems, com ara les utopies, les distopies, la ciència-ficció, etc. La majoria dels estudiosos anomenen el gènere instaurat per Ianvs Arens “legisficció”; l’únic desacord que impedeix ara com ara donar-li nom definitiu i normatiu és si cal escriure “legisficció” o “legis-ficció”.

En el temps que Pavlvs Ianvs Arens va exercir la seva magistratura, governava Hispania Emepunctus Rex in Partibus Populorum, la Cúria del qual tenia una tendència morbosa i irresistible a buidar les butxaques dels dèbils per engreixar les dels forts (i d’entrada, les seves); fins i tot Emepunctus era sottovocenomenat Sobresoldi. Tot i que la Suprema Ordenança General i Patriòtica manava que els anomenats Tres Poders actuessin independentment i amb llibertat absoluta, una petita part del poble sabia que qui manava de debò en els Tres Poders era el Duce de l’Ordenoymando del Regne i, doncs, que gairebé tots els jutges i magistrats dels organismes manaires de l’anomenat Poder Legislatiu seguien His Master’s Vox.

No és estrany, doncs, que els actes, les providències i les interlocutòries del magistrat Ianus Arens constituïssin en un temps brevíssim el llibre fundacional de la legis-ficció (o “legisficció”, segons que escriuen els cada volta menys partidaris d’aquesta grafia).

Un cop transcrit el que he trobat a l’arxiu de l’ALHB, em despedeixo fins a una propera i improbable comunicació.

 

***

 

En la comunicació anterior, llegidors estimats, no vaig esmentar el fet que, juntament amb l’aplicació que vaig utilitzar per visitar l’arxiu de l’ALHB, disposo d’una altra (molt semblant al Google Earth) que em facilita de veure allò que em pugui interessar en qualsevol punt del planeta i en qualsevol època.

Doncs bé, avui he pogut contemplar la sepultura monumental del magistrat a què ahir vaig fer referència. Hi serà al cementiri de burgesos notables. Consistirà en una base troncopiramidal quadrada de quatre metres de costat i dos i mig d’altura, coronada amb una estàtua del pròcer de dos metres molt semblant a les que representen la justícia amb la balança a la mà dreta alçada. Aquesta estàtua reposarà damunt d’un basament també quadrat d’un metre de costat i un pam de gruix. A la base del monument es llegirà:

 

Hic requies

PAVLVS IA[NVS A]RENS

Vir Excelsus

Salvator Patriae

PRO DOMO SUA

 

Al basament de l’estàtua (una mena de peanya) hi haurà aquesta inscripció en baix relleu daurat: Ego sum Lex.

 

***

 

Els esdeveniments darrers m’han obligat a una altra de les meves improbables investigacions telemàtiques, benvolguts llegidors, que aquesta vegada m’ha dut a l’arxiu familiar informatitzat de la casa natal del magistrat Pavlvs Ianvs Arens.

Una no breu immersió en la secció dedicada a la legis-ficció m’ha permès consultar el contingut d’un quadern de notes manuscrites del magistrat, l’original físic del qual estarà custodiat en una caixa de seguretat del Banc Patriòtic, Financer i de l’Ibex 155 (BPFI).

Abans de procedir a transcriure algunes de les molt sucoses notes del quadern (totes molt interessants por motius diversos, però que no vénen al cas que ens ocupa ara), deixeu-me que us descrigui el context social, polític i religiós que les il·lumina.

El magistrat era membre del Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, tribunal que actuava al servei del Tron. Tots els funcionaris d’aquest tribunal estaven ben pagats, especialment els magistrats, fet que sens dubte explica el lema final del seu monument funerari: “Pro Domo Sua”.

Els auxiliars dels tribunals encarregats de les funcions de denúncia, crida i cerca dels encausats (o possibles encausats) eren els “familiares”, els “comisarios” i els “alguaciles”, tots ben retribuïts i amb certs privilegis, com ara l’ús d’armes per part dels familiares.

Procedeixo ara a la transcripció de les notes que considero més importants:

 

Me temo que los cargos de rebelión, sedición, malversación de caudales públicos y pensamientos heréticos van a ser insuficientes para mover el ánimo de los demás jueces del Sacro Imperio, por bien redactada que esté mi interlocutoria. Tendré que inventar algún cargo más convincente y de universal condena.”

He decidido mantener cautivos en los calabozos dependientes del Tribunal del Santo Oficio a los cuatro herejes catalanoaragoneses capturados meses atrás. Item más, he decidido que sean internados en dichos calabozos y sujetos con cadenas los cinco herejes relapsos, varones y hembras, que hoy he interrogado. Por mor de la decencia y moral cristianas, las hembras serán encadenadas en calabozos separados de los de los varones.”

Hoy mismo daré traslado de la orden de busca y captura de los herejes relapsos catalanoaragoneses a todos los alguaciles, familiares y comisarios del Imperium Romanum Sacrum Nationis Germanicae”.

Creo que ya tengo un buen motivo para conseguir que los jueces del Sacro Imperio capturen y nos entreguen a los herejes fugados y herejes relapsos asimismo fugados y refugiados en otras provincias del Sacro Imperio:

 

  1. En todos los tumultos habidos cada once de setiembre en Barcelona y otras villas de las provincias catalanas del Reino de Aragón desde hace unos años, han concurrido menores.

  2. En los tumultos ocurridos en las escuelas de dichas provincias los dias 31 de setiembre y 1 de octubre había muchísimos menores que impedían con sus juegos la actuación de la Justicia.

  3. Es habitual la presencia de menores en todos los actos en que se predica la herejía.

  4. En muchos de los colegios de enseñanza pública, por no decir todos, y en no pocos de la privada, se propaga la herejía.

Luego se puede concluir que un cargo que puede añadirse a la providencia de búsqueda y captura de los herejes arriba indicados es el de corrupción de menores. Voy a ver si consigo elaborar una buena interlocutoria en ese sentido.”

 

Bé, aquí cloc el relat de la meva investigació. M’acomiado fins a la propera i com més va més improbable comunicació, tot i el fet que el magistrat era un veritable geni de la legis-ficció i no es pot descartar que se’n trobin lliuraments literaris fins ara desconeguts.

 

 

Antecedents de la legis-ficció

 

Tot i que el conjunt de l’obra del magistrat Ianvs Arens va donar l’impuls definitiu al gènere de la legis-ficció, amb una investigació somera n’hi ha prou per demostrar que la tendència legisficcional ha conduït de sempre les accions dels tribunals de tota mena i país, especialment els penals, sota qualsevol de les formes que hagin adoptat des que el gènere humà gaudeix de la possibilitat d’utilitzar un llenguatge articulat per a expresar pensaments abstractes o abstrusos.

No et cansaré, llegidor amable, amb el relat d’una multitud de casos que les aplicacions del meu PC m’han permés d’investigar, i esmentaré, només esmentaré, perquè vosaltres mateixos podeu accedir al relat complet del seu judici, el del filòsof Sòcrates. En aquest judici, precursor europeu de la legis-ficció, l’assemblea judicial va acusar Sòcrates, entre d’altres delictes gravíssims, de corrompre la moral del jovent. I apunto aquesta acusació perquè sospito que Ianvs Arens la va tenir en compte quan mirava d’ampliar les acusacions contra els heretges catalanoaragonesos, com has pogut llegir en la darrera de les seves notes manuscrites que he aportat en la meva investigació.

Aportaré ara l’antecedent més proper a l’obra fundacional de la legis-ficció. Em refereixo a l’antologia titulada Leyes fundamentales del Königreichspanien, redactada per ordre de Franzisfranken Königreichspanienführer Dei Gratia. L’aplicació de les dites lleis durant dècades va regir la vida dels subdits sisplau per força i va condicionar durant moltes més la dels seus descendents.

Aquestes anomenades lleis fonamentals eren: el Fuero del Trabajo, la Ley Constitutiva de las Cortes, el Fuero de los Españoles, la Ley del Referéndum Nacional, la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, la Ley de Principios del Movimiento Nacional i la Ley Orgánica del Estado.

Només comentaré, pel que fa a aquestes anomenades lleis, que la seva aplicació va ser tan semblant a la que feia el magistrat Ianvs Arens de les del seu temps, que moltes vegades esdevé gairebé impossible discriminar-ne l’època de l’actuació.

 

J.S.S. Peral G.

Col. Núm. 2.060.132

Il. i Nob. Collegium Lit. i Cron. Cat.

El Consell d’Administració

Amics i companys estimats, en el transcurs de 2004 havia anat perfilant les línies generals d’un conte que vaig començar a redactar tres anys després.

Es dóna el cas que en certa manera un fet esdevingut el 12 de juliol del 2007 venia a ser com una mena de contrapunt de la idea central del conte. L’endemà, La Vanguardia en donava raó així: “Pablo Durbano – Los Rolling Stones volvieron ayer noche a Barcelona para amenizar una fiesta privada organizada por el Deutsche Bank en la sala oval del Palacio Nacional de Montjuïc. Un público formado por los mejores clientes y ejecutivos de la entidad bancaria, de 40 años para arriba y más bien frío, disfrutó de la mítica banda de Jagger que contaba con la colaboración de la vocalista de color Lisa Fisher que les acompaña en la gira actual y que recaló en la capital catalana el 21 de junio”.

El periodista d’El Punt Toni Dalmau va glossar la notícia amb la seva ironia habitual en l’Absurd Diari, també el 13 de juliol:

 

“Guacamole amb vieires, formatge de cabra amb fonoll, rotllos de bacallà, espatlla de xai i, per postres, xocolata blanca amb melmelada de ruibarbre. Tot ben regat amb Gramona Sauvignon Blanc i Sinca Antiqua Reserva. I per acabar, el plat més fort: un concert en viu i en directe dels Rolling Stones.

”La festa privada es va celebrar ahir a la nit a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i els 650 convidats eren alts executius i accionistes del Deutsche Bank. L’escenari es va començar a muntar dilluns i l’entitat financera ha pagat 20.000 euros diaris pel lloguer de la sala i 4 milions d’euros als dinosaures del rock per la seva setena i més íntima actuació a terres catalanes.

”Les grans mesures de seguretat i la discreció dels organitzadors han impedit conèixer més detalls sobre aquest concert d’alt standing. Desconeixem, per exemple, si ses majestats satàniques van ferir les orelles dels il·lustres assistents amb la interpretació de Rain fall down, un dels èxits del darrer disc, aquella cançó que, com recorda avui El Punt, dona per fet que «els banquers són uns bavosos, vomitant al terra cada dijous a la nit».

”Why do we live in this strange grey town? The paint is peeling and the sky’s turned brown The bankers are wankers every Thursday night they just vomit on the ground.

”Tampoc tenim clar si en una de les sales veïnes i commogut per la força dels decibels, el Pantocràtor, Déu pare omnipotent del Romànic, va muntar una festa paral·lela amb la Verge, els apòstols, els àngels i els serafins. Una farra digna del cel amb còctels fets d’Aromes de Montserrat i aigua beneïda i amb pica-pica amb pets de monja, ametllats i pastissos de massapà.

”«Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum…», anava dient el Pantocràtor, mentre la sala s’omplia amb els protagonistes de les obres del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc. Fins i tot els més moderns de la casa, els personatges de Rusiñol, Casas, Nonell o Picasso, hi van anar a fer un tomb atrets per la música dels Stones i pels càntics dels querubins.

”A mitjanit, mentre a la Sala Oval els executius i accionistes de carn i ossos s’afluixaven la corbata, unes portes més enllà, museu endins, la gent dibuixada, pintada, tallada en fusta o esculpida trempava de valent.

”Oh yeah, Satisfaction!!”

  

I ara, el conte

 

El president del Consell d’Administració treu els peus del damunt de la taula, s’incorpora una mica en la seva butaca, agafa la litrona que té al terra i mentre les campanes de la catedral anuncien les cinc de la matinada en fa un bon trago. Després d’emetre un rot que se sent per damunt de les campanades, anuncia:

–Penya, ara no em queden més hòsties que tocar-vos els collons amb la puta merda del cas de l’enano del Jimmy.

Alguns consellers manifesten la seva contrarietat amb diversos renecs. Un d’ells escup una clofolla de llavor de gira-sol damunt l’escampall que s’ha format a la taula i diu:

–Cony, no ens ratllis ara amb putos temes personals; fotem el puto camp d’una puta vegada, que ja en tinc els collons prou plens, de xifres i de projectes, com per discutir la puta conducta del fill del Jimmy; ja portem dues hores de peluco tancats en aquesta puta sala, hòstia!

–Tio, el nostre prestigi se’n pot anar a la puta merda si no fem que el xaval deixi de tocar els collons amb la seva manera de parlar i de vestir; no podem permetre que un marrec merdós posi en perill la imatge corporativa que tant ens ha costat aconseguir i que és la puta raó del nostre èxit empresarial. I a mi, que el Jimmy sigui el manso de la teva germana me la sua, de manera que si et piquen els collons, te’ls rasques: hem de resoldre això i ho resoldrem perquè em surt de la punta de la polla. El curro és el curro, i qui penca amb nosaltres s’enganxa dins i fora de la casa, vale?, i ha de portar-se i vestir-se com toca. Jimmy, aixeca el puto cul de la cadira i fes venir el teu enano.

El Jimmy s’alça amb una notable dringadera de cadenes i tot escopint a terra surt de la sala. Quant torna i entra seguit pel seu fill, al rostre de dotze dels quinze consellers es pinta l’estupefacció.

Si no fos perquè la cara del noi és idèntica a la del Jimmy, ningú no diria que és fill seu. El seus cabells curts i pentinats, la seva barba perfectament rasurada i l’absència de pírcings i arracades contrasten vivament amb les grenyes llardoses i despentinades, la barba de set dies i la mitja dotzena d’anelles que pengen de les orelles i el nas del pare. També les sabates negres lluents, el vestit fosc, l’armilla a joc, la camisa blanca i la corbata blau fosc que vesteix el jove contrasten escandalosament amb les bambes brutes, els texans estripats subjectats tot just per damunt del pubis amb un cinyell ple de reblons, la camisa descordada fins al melic i l’armilla texana decorada amb calaveres i rostres demoníacs.

Un dels consellers, amb una expressió de desdeny a la cara, s’adreça al noi:

–Hòstia, mai no m’hauria passat pel tarro que el fill d’un conseller tan fotudament respectable com el Jimmy tingués la puta barra de vestir-se d’aquesta manera. Què t’has pensat, imbècil? Tens ganes de tocar els collons, tu, o què? És que no tens puta idea d’on curres? Que no veus com vesteix el teu puto vell? Que no veus com vestim nosaltres?

Tots els consellers presenten una aparença semblant a la d’en Jimmy: cavells llargs bruts, barba de diversos dies, bambes brutes, texans esparracats, penjolls diversos, pírcings, armilles texanes decorades amb motius terrorífics…

–Senyor conseller, li prego que em dispensi si la meva resposta li sembla inadequada. Jo, de cap manera voldria incomodar els membres d’aquest Consell d’Administració, i tinc molt present la importància de la Corporació i el valor social i exemplaritzador de la seva activitat. Ara, amb tot el respecte que els dec, he de dir que sóc incapaç d’entendre de quina manera pot afectar al crèdit d’aquesta Corporació la meva manera de vestir.

Un devessall de renecs i retrets cau damunt del noi. Un altre conseller se li adreça a crits:

–Però quina puta manera de garlar és aquesta! Què polles et penses! Que no hi tens res al tarro o què? ¿Et creus que pots anar pel puto món fent el que et roti sense pensar en la puta casa?

–Senyor conseller, li prego que dispensi les meves paraules si li semblen ofensives o inadequades; però en consciència li he de dir, he de dir a tots els respectables membres d’aquest Consell d’Administració, que no veig on rau l’ofensa cap a la Corporació en la meva manera de parlar i encara menys en el meu capteniment.

El president del Consell es treu una bamba i pica amb ella damunt la taula mentre crida diverses vegades “Calleu, collons!” fins que aconsegueix que cessin els insults dirigits al jove.

–Fot el puto camp! –li diu–. Ja et direm el què.

Un cop tancades les portes de la sala del Consell, es discuteix la conducta inapropiada del fill d’en Jimmy, molt més greu pel fet que aquest no només és membre del Consell sinó que té també funcions executives en la companyia. No es pren cap decisió finalment, però hi plana la idea de l’acomiadament del noi i de la destitució del conseller, per raons d’imatge. Són més de les sis quan s’aixeca la sessió.

 

En arribar a casa, cap a les set, el president del Consell es treu la perruca que cobreix els seus cabells tallats per un perruquer famós, es lleva els pírcings, les arracades de caracterització (no té cap forat a les orelles, el nas o els llavis allà on hi havia els ornaments) i les malles que simulen tatuatges, i es despulla per prendre una dutxa i treure’s la brutícia. En acabat, surt a fer fúting equipat amb un xandall de Nike. Quan torna a casa, es dutxa un altre cop, es vesteix d’Armani i se’n va a l’Ateneu, on entra furtivament, tot vigilant que ningú del carrer no el vegi. Pensa: “Si em veia algun membre del Consell, hauria de deixar el càrrec. Quin escàndol”.

  

Un prec final

 

Com crec prou evident, companys i amics, el conte és inacabat i em plantejo de reprendre’l, però no n’estic gaire segur. És per aquesta raó que us l’envio amb el prec que em feu saber el vostre parer i fins i tot, si és el cas, els vostres suggeriments quant a com ha de continuar. Si, a més, us veieu amb cor de ser vosaltres mateixos els qui continueu la redacció de la història, endavant, l’acabarem a quatre mans, o a sis, o a les que siguin: les millors obres sempre han estat les col·lectives.

Fem créixer el futur

L’estiu del 2003, i després d’unes obres, al port de Vilanova i la Geltrú algun organisme oficial va plantar un cartell amb el lema “Fem créixer el futur a Catalunya” amb lletres molt grosses. En aquest cartell hi havia també una relació de detalls relatius a l’actuació remodeladora. Inevitablement em va venir al cap la fragilitat de les obres humanes davant els esdeveniments catastròfics de la natura i com de contingents poden arribar a ser els lemes polítics, pensament que va ser immediatament acompanyat d’aquest succés imaginari:

 

El conseller en cap es va mirar la placa commemorativa i va somriure satisfet: el seu nom quedaria per sempre unit en aquell magnífic complex portuari. Sota el cartell que indicava el tipus d’obra realitzada, els diners que havia costat i quin organisme havia dut a terme tan gegantina obra, rematat amb el lema “Fem créixer el futur a Krakatau”, la placa deia:

 

“El Molt Honorable Conseller en Cap de la Generalitat de Krakatau ha inaugurat avui, 20 de maig de 1883, aquestes instal·lacions portuàries, orgull de l’Illa i enveja del continent”.

 

Quan el conseller va tallar la cinta que barrava el pas a les instal·lacions, va notar una petita tremolor sota els peus que va atribuir a l’emoció del moment.

 

Contextualització inevitable

 

Krakatoa o Krakatau era una petita illa d’uns 47 km2 de superfície, situada al sud-oest d’Indonèsia, a l’estret de la Sonda, entre Java y Sumatra. La nit del 26 d’agost del 1883 va començar una erupció que ja s’havia manifestat de manera intermitent des del 20 de maig, la qual va culminar en un seguit d’explosions enormes que van destruir pràcticament la totalitat de l’illa. Aquesta erupció va originar un tsunami amb ones de fins a 35 m d’alçada que va recórrer fins a 13.000 km. Les onades gegantines van causar la mort d’unes 36.000 persones a les costes de Java i Sumatra, van transformar el perfil costaner de l’estret de la Sonda i van destruir una quantitat incalculable de propietats. Una de les explosions va ser tan gran que el soroll es va arribar a sentir a 4800 km de distància. Els corrents d’aire van escampar la roca esmicolada en forma de pols fina per tota l’atmosfera superior, de manera que tres anys després observadors de tot el món encara descrivien els brillants colors dels crepuscles, produïts per la refracció dels raigs solars en aquestes minúscules partícules.

El 1927 va tornar a haver-hi petites erupcions submarines, i en el lloc que havia ocupat Krakatau va sorgir una nova illa que cap al 1973 ja feia uns 190 m d’altura, la qual es coneix amb el nom d’Anak Krakatoa (Fill de Krakatau) i roman deshabitada.

El cinquè viatge de Colom

 

Comunicació extraordinària a la Societat d’Amics de l’Almirall Cristòfor Colom

 

Introducció

 

Benvolguts consocis, tinc el deure indefugible d’informar-vos d’una troballa sensacional que pot canviar, d’una manera fins ara insospitada, el relat del quart i darrer viatge de l’Almirall; fins i tot és possible que hàgim d’afegir-hi, als seus quatre viatges acceptats per la crítica històrica, un cinquè, fins ara desconegut.

En aquesta comunicació -extraordinària tant per raó de la seva importància intrínseca com pel fet que no us la presento acordada amb les normes que regeixen d’ordinari aquesta activitat-, per raons metodològiques hauré de fer referència a qüestions ja molt debatudes, que sens dubte poden semblar sobreres a molts consocis, i demano d’avançada la vostra comprensió benevolent. La possibilitat, però, que la comunicació, sencera o en part, arribi als mitjans d’infomació general no és menystenible, donada la gran importància de la troballa, i per tal d’evitar errors d’interpretació per ignorància o omissió em veig obligat a fer una introducció més pròpia d’un treball de divulgació que d’una comunicació científica per a especialistes.

 

Origen, educació i llengua de Colom

 

És conegut que, malgrat el consens majoritari dels experts quant a què Cristòfor Colom era genovès de naixença, hi ha un cert nombre d’estudiosos que mantenen que no ho era.
Per exemple, a més de les hipòtesis de l’escriptor i investigador Jordi Bilbeny, prou conegudes pels nostres consocis i discutides en altres comunicacions i investigacions anteriors, no només meves, sinó també d’altres consocis, trobem les de l’historiador peruà Luis Ulloa, que mantenia que l’Almirall era català, afirmació que basava, entre d’altres arguments, en què en els escrits colombins, tots en castellà, trobem uns girs lingüístics propis del català. No paga la pena considerar aquí les seves afirmacions relatives a un suposat origen noble de Colom, tot i que han estat recollides en part per diversos investigadors, majoritàriament catalans; entre els no catalans, potser destaca el nord-americà Charles Merrill. Tot i els esforços d’aquests investigadors, mai no han aconseguit aportar cap document que demostri indiscutiblement l’origen català de Colom.
Hi ha estudiosos que aventuren un origen sefardí de Colom, com per exemple Salvador de Madariaga, qui opina que era genovès amb avantpassats jueus catalans que havien fugit del país durant les persecucions del segle XIV. Creu Madariaga que Colom era un jueu convers i que per aquesta raó amagava els seus orígens.
És cert que la confusió i la pèrdua de documentació referent als orígens i l’ascendència de Colom han causat discrepàncies notables entre els historiadors i investigadors, i també és cert que el seu fill Hernando, a la Historia del almirante Don Cristóbal Colón, va amagar-ne encara més el lloc de naixença, tot afirmant que el seu pare no volia que ni el seu origen ni la seva pàtria fossin coneguts. Però no cal oblidar que el mateix Hernando Colón, al seu testament, diu ser “hijo de Cristóbal Colón, genovés, primero almirante que descubrió las Indias”.
Deixaré de banda sense discussió les hipòtesis que fan a Colom gallec (o portuguès), andalús, castellà, extremeny o basc, i d’acord amb el consens majoritari dels experts, afirmaré que Cristóforo Colombo, primer fill del benestant mestre teixidor Doménico Colombo, va néixer entre el 25 d’agost i el 31 d’octubre de 1451 a la República de Génova, com testimonien diverses actes notarials i judicials, entre elles un document amb totes les signatures i segells pertinents, datat el 28 de setembre de 1501, que es conserva a l’Archivo de Simancas.
La seva formació primària va consistir en estudis elementals de geometria, cosmografia, cartografia, caligrafia i rudiments de llatí. L’any 1461 -als deu anys, doncs-, va fer el seu primer viatge per mar, un petit cabotatge amb una càrrega de peix sec. Entre els 15 i els 23 anys, mentre continuava al servei del seu pare, es va familiaritzar amb la navegació per la Mediterrània oriental i sembla que va arribar fins a l’illa de Quios, a la mar Egea. El 1476, amb 25 anys, se’n va anar de Gènova i es va embarcar en una nau flamenca, la qual va ser enfonsada en una acció de guerra el 13 d’agost. Colom, ferit, va haver de nedar deu quilòmetres agafat en un lleny per salvar la vida. A la primavera de 1477 es va instal·lar a Lisboa.
Quant a la llengua materna de Colom, també hi ha encara discussió. Evidentment, havent viscut amb els seus pares fins als 25 anys, parlava la d’ells, però la major part dels seus escrits coneguts són en castellà, amb manlleus evidents del gallec i el portuguès, com també, minoritàriament, del català. No hi ha coneixement de cap document colombí escrit en italià, excepte alguna nota marginal escadusera i redactada d’una manera deficient, i tampoc no mostra domini del llatí, i quan l’escriu s’hi nota una certa influència hispànica i cap d’italiana. Probablement, com molts navegants de l’època dels descobriments, parlava, amb més o menys soltesa, diverses llengües d’ús corrent entre la gent de mar.

 

Antecedents del primer viatge

 

A Lisboa, i integrat amb el seu germà Bartomeu en la colònia genovesa, Colom va completar la seva cultura i va començar una carrera de cartògraf i navegant que el va permetre ascendir en l’escala social. La tardor de 1479 es va casar amb Felipa Perestrelo e Moniz, filla de Bartolomeu Perestrelo, un fidalgo navegant, heroi del descobriment de la costa africana, i néta de Gil Moniz, company d’Enric el Navegant. Aquest casament, segons l’historiador francès Pierre Chaunu, el va introduir en l’aristocràcia dels descobridors portuguesos i el va permetre accedir al munt de mapes i observacions acumulats per les famílies Perestrelo i Moniz en cinquanta anys de navegacions. Després de l’estada a Lisboa, el 1482 la parella va viatjar a Porto Santo, on exercia de governador un cunyat de Colom, i després a Funchal, a l’illa de Madeira.
Les coses, però, se li van tòrcer desastrosament tres anys després: a primers de 1485 Felipa es va morir i la família Perestrelo li va retirar el recolçament. Els negocis li van anar malament i en poc temps els deutes l’ofegaven, de manera que el mateix any va decidir fugir dels seus creditors de Portugal amb el seu fill Dídac, que comptava cinc anys, i anar-se’n a Castella, on va entrar pel port de Palos. Sembla que Colom i el seu fill, exhausts, van arribar una nit al proper monestir franciscà de La Ràbida i van ser acollits pels monjos, que van decidir ocupar-se de l’educació i la criança de Dídac.
Una altra circumstància va afavorir Colom: el seu misticisme va sintonitzar immediatament amb el dels franciscans. Sens dubte va mantenir llargues converses amb els seus hostes i els va parlar del seu projecte d’arribar a Catai i Cipangu navegant cap a l’oest, i de com es podria convertir els pagans que esperaven sense saber-ho la manifestació dels temps darrers; de la posibilitat d’aliança amb les esglésies aïllades de l’Àsia; de l’alliberament de la Roma Nova perduda i de la Jerusalem terrestre; de contribuir, d’acord amb la vocació de l’Església, a la manifestació final del Regne de Déu i el retorn del Salvador amb glòria. Colom, convençut que fins i tot alguns textos de l’Antic Testament corroboraven les seves intuïcions, creia firmement en la seva vocació de portador del Crist, d’acord amb el significat del seu nom, com va manifestar diverses vegades amb la seva signatura.
També parlaria als monjos dels seus estudis cosmogràfics i cartogràfics; de com, basant-se sobretot en les investigacions del famós metge florentí Paolo da Pozzi Toscanelli, científic amant de l’astronomia, la cosmografia i l’astrologia, havia arribat a la conclusió que la unió amb les Índies per Ponent no només era factible, sinó que el temps de navegació seria prou curt per fer les expedicions viables i econòmicament rendibles perquè la Terra era més petita del que havia postulat Ptolemeu.
Es pot aventurar també que Colom explicaria als monjos com a finals del 1484 va presentar el seu projecte de viatjar a les Índies navegant cap a Occident a Juan II de Portugal i com aquest, assessorat pel seu comité d’experts i més interessat en l’ampliació dels viatges de descoberta cap a Orient dels navegants del seu país, va desestimar el projecte colombí.
Aquestes converses van impressionar els monjos fins al punt que van decidir d’ajudar Colom i el van recomanar al duc de Medinaceli, qui, seduït pel projecte colombí, va determinar de proporcionar-li tres o quatre naus. Al duc, però, li calia l’autorització dels Reis, i mentre esperaven la seva decisió, Colom es va instal·lar a Còrdova, on hi havia una colònia genovesa i on es va enamorar de Beatriz Enríquez, amb qui va tenir el seu fill Hernando.
Nou mesos va trigar la reina Isabel a rebre Colom, a Còrdova, el maig de 1486; no gaire temps si es tenen en compte els afers d’estat que havia d’atendre. Pel que sabem, la reina va veure amb bons ulls el projecte colombí, tot i la desconfiança que va mostrar el rei Ferran. Per tal que estudiés el projecte, es va designar una comisió d’experts presidida per Hernando de Talavera, la qual no es va oposar a considerar-lo. A Colom li fou concedida una ajuda anual de 12.000 maravedís que el va treure de la misèria i el va permetre de fer noves tentatives d’interessar altres governs europeus: el de Portugal una vegada més, el d’Anglaterra i el francès, sense èxit. Per si fos poca cosa aquest fracàs, donada la impaciència de Colom, a finals de 1490 la comisió Talavera va lliurar als reis la conclusió dels seus treballs, desfavorable a la tesi colombina, amb unes consideracions semblants a les de la comisió portuguesa davant Juan II.
L’historiador Samuel E. Morison resum algunes conclusions de la comisió Talavera de la manera següent: “Els experts van advertir a la Reina que el projecte d’Orient a Occident” “es basava en uns fonaments dèbils”, “que la seva consecució semblava” “incerta i impossible a qualsevol persona ben formada”; “que el viatge a Orient proposat requeriria tres anys si la nau aconseguia tornar, fet que es considerava dubtós; que l’oceà era infinitament més extens que el que Colom suposava i que una gran part d’ell era innavegable”.
No obstant aquest cop moral, Colom, encoratjat i ajudat pel prior de La Rábida, Juan Pérez, va intentar una altra gestió prop dels reis. Es va designar una nova comisió que no ignorava el desig de la reina d’accedir a les peticions de Colom; però les pretensions exorbitants d’aquest van dur a un dramàtic trencament de les converses el març de 1492, cosa que va fer que decidís d’anar-se’n de Castella. Un missatger reial el va atènyer a cuatre milles de Santa Fe quan ja es dirigia a Portugal.
No detallaré les circumstàncies ni el contingut de les anomenades Capitulaciones de Santa Fe, i em limitaré a recollir els títols i privilegis que es concedien a Colom: era ennoblit pel contracte signat el 17 d’abril de 1492, on s’escriu que “Hacen al dicho D. Cristóbal Colón su Almirante en todas aquellas islas y tierras firmes que por su mano o industria se descubrieren o ganaren en las dichas mares oceanas, para durante su vida, e, después de él muerto, a sus herederos y sucesores, de uno en otro perpetuamente, con todas aquellas preeminencias y prerrogativas pertenecientes al tal oficio”. A més se li atorgava el títol de virrei y governador general del mateix espai, i un dret del 10% de les riqueses dels països de la seva jurisdicció, deduïdes totes les despeses. Una llista especifica quines són les riqueses: “cualesquiera mercaderías, siquiera sean perlas preciosas, oro o plata, especería y otras cualquier cosas y mercaderías de cualquier especie, nombre y manera que sea que se compraren, trocaren, hallaren, ganaren o hubieren dentro de los límites de dicho almirantazgo”.
El futur almirall, el 30 d’abril, un cop confirmats en la forma deguda els títols, poders i prerrogatives pactats el 17, va ser proveït també de nombrosos exemplars d’una carta credencial, un passaport i un seguit d’ordres particulars adreçades a la comunitat marítima de Niebla per tal que proveïssin tot el necessari per a l’expedició: naus, tripulacions, queviures, etcètera. El 23 de maig, a l’església de San Jorge de Palos, va ser llegida la proclamació reial i van començar els treballs, que els reis manaven que estiguessin enllestits en deu dies i per als quals van caldre més dos mesos, malgrat l’ajut diligent de fra Juan Pérez i de les famílies Pinzón, de Palos, i Niño, de Moguer. El 3 d’agost, finalment, l’expedició va salpar del port de Palos.

 

Primer viatge

 

Com he escrit en discutir l’origen de l’Almirall, descartaré les opinions minoritàries i de dubtosa probabilitat i em limitaré a aportar els fets que la majoria dels estudiosos tenen per certs.
Hi ha acord en què Colom va escriure un diari de bord, una carta dirigida al tresorer d’Aragó i una altra, amb el mateix contingut, adreçada a l’escrivà de ració dels Reis Catòlics, en les quals feia un relat general del viatge. En ser rebut pels reis a Barcelona, l’Almirall els va lliurar el diari de bord, que va quedar en possessió de la Cort, i a ell se li’n va enviar posteriorment una còpia; tant aquesta -que va ser dipositada als arxius de la família Colom, el fons antic de l’actual Biblioteca Colombina de Sevilla, amb una col·lecció de 15.370 llibres i manuscrits- com l’original, s’han perdut.
Amb tot, disposem d’un resum prou fiable del diari de bord colombí, fet pel frare dominic Bartolomé de las Casas quan preparava la seva Historia General de las Indias. Hi trobem, en aquesta mena de sumari del viatge, citacions literals de l’Almirall, citacions indirectes en tercera persona i algunes opinions de Las Casas. Com que Hernando Colón també va fer servir aquest sumari en escriure la Historia del almirante Don Cristóbal Colón, es pot concloure que el resum del frare, fet en un manuscrit únic que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, és fidedigne. Les citacions del Diari les he pres de l’edició feta per la historiadora Consuelo Varela i publicada per Alianza Editorial l’any 1992.
Unes poques paraules per a assenyalar que l’objectiu del viatge era purament comercial, sense cap ànim diguem-ne d’expansió territorial: la situació econòmica castellana, fragilíssima, requeria una ràpida recuperació que els Reis Catòlics fiaven en la troballa d’or i espècies a Cipangu -és a dir, el Japó-, a on Colom els assegurava que es podia arribar més fàcilment navegant cap a l’oest que vorejant l’Àfrica, a banda del fet que, per raó del tractat d’Alcaçovas, Castella havia hagut de renunciar al tràfic comercial africà.
Tot i que no s’ha pogut establir amb certesa el nombre d’homes que hi van participar, en aquest primer viatge, es pot afirmar que eren poc més d’un centenar, comptant els mariners, els grumets, els oficials i els funcionaris reials. De mariners, hi van anar 70 andalusos -de Moguer, Palos i Huelva-, 10 entre bascos i gallecs, i cinc estrangers; els especialistes eren un físic (és a dir, un metge no titulat), un cirurgià, un apotecari, un boter, un argenter, un sastre i un intèrpret expert en llengües orientals, hebreu i àrab. No hi havia cap religiós, ni cap dona.
Els vaixells, prou coneguts, que van salpar de Palos el 3 d’agost de 1492 eren la nau Santa María, amb uns 40 mariners, i les caravel·les Pinta i Niña, amb uns 25 a cadascuna. El 12 d’octubre, 33 dies després, els espanyols desembarcaven a Guanahani, illa de l’arxipèlag de les Bahames a la qual l’Almirall va posar el nom de San Salvador i que actualment s’anomena Watling.
L’anotació al diari de bord datada l’11 d’octubre és molt llarga i inclou els fets de l’11 i el 12. Comença fent una descripció dels indicis i senyals de terra, explica que Rodrigo de Triana afirma que ha vist “lumbre”, però que no està segur si es a terra, i que l’Almirall promet una recompensa, que detalla, al primer que pugui assegurar que hi ha terra a la vista. Passades dues hores de la mitjanit, “pareçió la tierra, de la cual estarían a dos leguas”. Els expedicionaris deixen passar les hores fins que es fa de dia i arriben “a una isleta de los lucayos, que se llamava en lengua de indios Guanahaní”. Immediatament veuen gent nua, i Colom decideix de baixar en terra amb els capitans (els germans Martín Alonso i Vicente Yáñez Pinzón), dos funcionaris reials i gent armada, amb les banderes i penons, i prendre possessió de l’illa en nom dels Reis Catòlics. Mentre es duu a terme la cerimònia, s’hi apropen molts indígenes, i l’Almirall s’adona que són gent pacífica i que se la pot guanyar amb regals de poc preu i fent intercanvis molt avantatjosos per als espanyols. Dels indígenes, en fa aquesta descripció:

 

Ellos andan todos desnudos como su madre los parió, y también las mugeres, aunque no vide más de una farto moça, y todos los que yo vi eran todos mançebos, que ninguno vide de más de XXX años, muy bien hechos, de muy fermosos cuerpos y muy buenas caras, los cabellos gruessos cuasi como sedas de cola de cavallos e cortos. Los cabellos traen por ençima de las çejas, salvo unos pocos detrás que traen largos, que jamás cortan. D’ellos se pintan de prieto, y d’ellos son de la color de los canarios, ni negros ni blancos, y d’ellos se pintan de blanco y d’ellos de colorado y d’ellos de lo que fallan; i d’ellos se pintan las caras, y d’ellos todo el cuerpo, y d’ellos solos los ojos, y d’ellos solo el nariz. Ellos no traen armas ni las cognosçen, porquè les amostré espadas y las tomavan por el filo y se cortavan con ignorançia. No tienen algún fierro; sus azagayas son unas varas sin fierro y algunas d’ellas tienen al cabo un diente de peçe, y otras de otras cosas. Ellos todos a una mano son de buena estatura de grandeza y buenos gestos, bien hechos. Yo vide algunos que tenían señales de feridas en sus cuerpos, y les hize señas qué era aquello, y ellos me amostraron cómo allí venían gente de otras islas que estavan açerca y les querían tomar y se defendían. Y yo creí e creo que aquí vienen de tierra firme a tomarlos por captivos. Ellos deven ser buenos servidores y de buen ingenio, que veo que muy presto dizen todo lo que les dezía. Y creo que ligeramente se harían cristianos, que me pareçió que ninguna secta tenían. Yo plaziendo a Nuestro Señor llevaré de aquí al tiempo de mi partida seis a Vuestras Altezas para que deprendan fablar.

 

Un parell de dies després, l’Almirall interpreta els senyals i les paraules dels indígenes com que ells es pensen que els europeus han vingut del cel i que en donen gràcies a Déu per aquest fet. També és evident en el fragment que copio que Colom considera que els indígenes són fàcilment subjugables i que amb una petita guarnició armada es pot dominar el territori.

 

Domingo, 14 de Otubre

 

En amaneçiendo mandé adereçar el batel de la nao y las barcas de las caravelas, y fue el luengo de la isla en el camino del Nornordeste para ver la otra parte, que era de la parte del Leste, qué avía, y también para ver las poblaciones, y vide luego dos o tres, y la gente que venía todos a la playa llamándonos y dando gracias a Dios. Los unos nos traían agua, otros otras cosas de comer; otros cuando veían que yo no curava de ir a tierra, se echavan a la mar nadando y venían y entendíamos que nos preguntavan si éramos venidos del çielo. Y vino uno viejo en el batel dentro, y otros a bozes grandes llamavan todos, hombres y mugeres: “Venid a ver los hombres que vinieron del çielo, traedles de comer y de bever”. Vinieron muchos y muchas mugeres, cada uno con algo, dando gracias a Dios echándose al suelo, y levantavan las manos al cielo y despues a bozes nos llamavan que fuesemos a tierra (…) Y para ver todo esto me moví esta mañana, porque supiese dar de todo relación a Vuestras Altezas, y también adonde pudiera hazer fortaleza, y vide un pedaço de tierra que se haze como isla, aunque no lo es, en que avía seis casas, el cual se pudiera atajar en dos días por isla, aunque yo no veo ser neçessario, porque esta gente es muy símplice en armas, como verán Vuestras Altezas, de siete que yo hize tomar para le llevar y deprender nuestra fabla y bolvellos, salvo que Vuestras Altezas cuando mandaren puédenlos todos llevar a Castilla o tenellos en la misma isla captivos, porque con cincuenta hombres los ternán todos sojuzgados, les harán hazer todo lo que quisieren.

 

El 15 d’octubre, l’expedició arriba a una illa a la que l’Almirall posa el nom de Fernandina, i el 19 a una altra, que bateja com Isabela. La lògica colombina, amarada del seu sentiment religiós, és evident en els noms triats: San Salvador, és a dir, el Crist, per a Guanahani (Watling avui), la primera; Santa María de la Concepción la segona (Rum Cay), per la creença franciscana en el misteri de la Immaculada Concepció; Fernandina (Long Island), pel rei; Isabela (Blue Hill), per la reina, i Juana (Cuba) per l’hereva de la corona.
El 22, en una illa que està entre la Isabela i Cuba (on arribarà el 27), en el relat de Colom queda prou clar que l’objectiu del viatge era comercial. Hi ha una descripció dels indígenes i dels tractes prou esclaridora, molt semblant a la que va fer el 12 d’octubre:

 

Lunes, 22 de Otubre

 

Toda esta noche y oy estuve aquí aguardando el rey de aquí o otras personas traherían oro o otra cosa de sustancia y vinieron muchos d’esta gente, semejantes a los otros de las otras islas, así desnudos y así pintados, d’ellos de blanco, d’ellos de colorado, d’ellos de prieto y así de muchas maneras. Traían azagayas y algunos ovillos de algodón a resgatar, el cual trocavan aquí con algunos marineros por pedaços de vidro, de taças quebradas, y por pedaços d’escudillas de barro. Algunos d’ellos traían algunos pedaços de oro colgados al nariz, el cual de buena gana davan por un cascavel d’estos de pie de gavilano y por cuentezillas de vidro, mas es tan poco que no es nada, que es verdad que cualquier poca cosa que se les dé. Ellos también tenían a gran maravilla nuestra venida y creían que éramos venidos del cielo.

 

El 27 d’octubre, com he dit, l’expedició arriba a Cuba, on romandrà fins al 5 de desembre, i de la seva gent, l’Almirall en fa aquesta descripció:

 

Jueves, 1 de Noviembre

 

Esta gente es de la misma calidad y costumbre de los otros hallados, sin ninguna secta que yo cognozca, que fasta oy aquestos que traigo no he visto hazer ninguna oraçión, antes dizen la Salve y el Ave María con las manos al cielo como le amuestran, y hazen la señal de la Cruz. Toda la lengua tambén es una y todos amigos, y creo que sean todas estas islas, y que tengan guerra con el Gran Chan, a que ellos llaman Cavila y a la poblaçión Bafan. Y así andan también desnudos como los otros.

 

El 6 de novembre torna a fer-se evident al diari de l’Almirall la seva convicció que els indígenes creuen que els espanyols han arribat del cel. S’hi veu també una certa exageració en les descripcions colombines -més evidents en altres anotacions del diari que no aportaré perquè no s’adiuen amb el propòsit d’aquesta comunicació-, segurament dut per la idea més o menys conscient de magnificar, als ulls dels Reis Catòlics, la importància de les seves descobertes.

 

Martes, 6 de Noviembre

 

Ayer en la noche, dize el Almirante, vinieron los dos hombres que avía enbiado a ver la tierra dentro, y le dixeron cómo avian andado doze leguas que avía hasta una población de cincuenta casas, donde diz que avría mill vezinos porque biven muchos en una casa. (…) Dixeron que los havían resçibido con gran solenidad, según su costumbre, y todos, así hombres como mugeres, los venían a ver, y aposentándolos en las mejores casas; los cuales los tocavan y les besaban las manos y los pies maravillándose y creyendo que venían del cielo, y así se lo davan a entender. Dávanles de comer de lo que tenían. Dixeron que en llegando los llevaron de braços los más honrados del pueblo a la casa principal, y diéronles dos sillas en que se assentaron, y ellos todos se assentaron en el suelo en derredor d’ellos. El indio que con ellos iva les notificó la manera de bibir de los cristianos y cómo era buena gente. Después, saliéronse los hombres, y entraron las mugeres y sentáronse de la misma manera en derredor d’ellos, besándoles las manos y los pies palpándolos, atentándolos si eran de carne y de güesso como ellos. Rogávanles que se estuvieran allí con ellos al menos por cinco días. Mostraron la canela y pimienta y otras espeçias qu’el Almirante les avía dado, y dixéronles por señas que mucha d’ella avía çerca de allí al Sueste, pero que en allí no sabían si la avía. Visto cómo no tenían recaudo de la ciudad se bolvieron, y que si quisieran dar lugar a los que con ellos se querían venir, que más de quinientos hombres y mujeres vinieran con ellos, porque pensaban que se bolvían al cielo.

 

En la seva exploració de la costa cubana, Colom troba uns indígenes que li parlen d’una gent monstruosa i dels caníbals, als quals temen moltíssim, com es llegeix en els apunts del diari següents:

 

Viernes, 23 de Noviembre

 

Y sobre este cabo encavalga otra tierra o cabo que va también al Leste, a quien aquellos indios que llevava llamavan Bohío, la qual dezían que era muy grande y que avía en ella gente que tenía un ojo en la frente, y otros que se llamavan caníbales, a quien mostravan tener gran miedo; y desque vieron que lleva este camino, diz que no podían hablar, porque los comían y que son gente muy armada. El Almirante dize que bien cree que avía algo d’ello, mas que, pues que eran armados, serían gente de razón, y creía que avrían captivado algunos y que, porque no bolvían a sus tierras, dirían que los comían. Lo mismo creían de los cristianos y del Almirante, al principio que algunos los vieron.

 

Lunes, 26 de Noviembre

 

Toda la gente que hasta oy ha hallado diz que tiene grandíssimo temor de los de Caniba o Canima, y dizen que biven en esta isla de Bohío, la cual debe de ser muy grande, según le parece, y cree que van a tomar a aquellos a sus tierras y casas, como sean muy cobardes y no saber de armas; y a esta causa le parece que aquellos indios que traía no suelen poblarse a la costa de la mar, por ser vezinos a esta tierra, los cuales diz que después que le vieron tomar la buelta d’esta tierra no podían hablar, temiendo que los avían de comer, y no les podía quitar el temor, y dezían que no tenían sino un ojo y la cara de perro; y creía el Almirante que mentían, y sentía el Almirante que devían ser del señorío del Gran Can que los captibavan.

 

Tot i que l’Almirall ja havia comprovat, en ocasions anteriors, que hi havia indígenes que fugien dels espanyols i que no hi volien cap tracte, a Cuba això li va passar amb més freqüència, com anota al diari el 30 de novembre. Però uns dies després no troba pas gent que fuig, sinó que planta cara als espanyols i els amenaça. Amb tot, i amb prou habilitat, Colom aconsegueix d’apaivagar-los:

 

Lunes, 3 de Diziembre

 

Tornados adonde avían dexado las barcas, enbió ciertos cristianos al lugar por donde subieron, porque le avía pareçido que avía visto un gran colmenar. Antes que viniesen los que avía enbiado, ayuntáronse muchos indios y vinieron a las barcas, donde ya se avía el Almirante recogido con su gente toda. Uno d’ellos se adelantó en el río junto con la popa de la barca y hizo una grande plática que el Almirante no entendía, salvo que los otros indios de cuando en cuando alçavan las manos al çielo y davan una grande boz. Pensava el Almirante que lo aseguravan y que les plazía de su venida, pero vido al indio que consigo traía demudarse la cara y amarillo como la çera y temblaba mucho, diziendo por señas que el Almirante se fuese fuera del río, que los querían matar, y llegóse a un cristiano que tenía una ballesta armada y mostróla a los indios; y entendió el Almirante que les dezía que los matarían todos, porque aquella ballesta tirava lexos y matava; también tomó una espada y la sacó de la vaina mostrándosela, diziendo lo mismo. Lo cual oído por ellos, dieron todos a huir, quedando todavía temblando el dicho indio de cobardía y poco coraçón. No quiso el Almirante salir del río, antes hizo remar en tierra hazia donde ellos estavan,que eran muy muchos, todos tintos de colorado y desnudos como sus madres los parió, y algunos d’ellos con penachos en la cabeça y otras plumas, todos con sus manojos de azagayas. “Lleguéme a ellos y diles algunos bocados de pan y demandéles las azagayas, y dávales por ellas a unos un cascavelito, a otros una sortizuela de latón, a otros unas contezuelas, por manera que todos se apaziguaron y vinieron todos a las barcas y daban cuanto tenían por que quiera que les davan. Los marineros avían muerto una tortuga y la cáscara estava en la barca en pedaços, y los grumetes dávanles d’ella como la uña, y los indios les davan un manojo de azagayas. Ellos son gente como los otros que e hallado (dize el Almirante) y de la misma creencia, y creían que veníamos del cielo, y de lo que tienen luego lo dan por cualquiera cosa que les den, sin dezir qu’es poco, y creo que así harían de especería y de oro si lo tuviesen.

 

El 5 de desembre, l’Almirall determina deixar Cuba i fer rumb al sud-est, i després de navegar tot el día amb molt bons vents i amb corrents favorables, en vesprejar arriba a una illa. Hi troba un port que a primer cop de vista sembla molt acollidor, i decideix d’anar sobre vent tota la nit. L’endemà, a l’alba, comença una exploració de la costa sense desembarcar-hi. El relat, farcit de les exageracions habituals, com ara “un campo de árboles de mill maneras y todos cargados de frutas”, “y después de la longura del dicho puerto, yendo al Sursueste (en la cual longura puedan barloventear mill carracas)”, es força prolix. A la nit, després d’haver fet comprovar les condicions del port, decideix fondejar-hi. Ho explica així:

 

Jueves, 6 de Diziembre

 

Viéronse muchos huegos aquella noche y de día muchos humos como atalayas, que parecía estar sobre aviso de alguna gente con quien tuviesen guerra. (…) A oras de bísperas, entró en el puerto dicho, y púsole nombre puerto de San Nicolao, porque era día de Sant Nicolás, por honra suya, y a la entrada d’él se maravilló de su hermosura y bondad. (…) hazía enfrente de aquel puerto una hermosa vega y en medio d’ella el río susodicho, y en aquella comarca, dize, deve aver grandes poblaciones, según se vían las almadías con que navegan, tantas y tan grandes, d’ellas como una fusta de 15 bancos. Todos los indios huyeron y huían como vían los navíos.

 

No va trigar gaire Colom a adonar-se que havia arribat a una altra illa gran –Haití, que fa 78.000 km2 i on hi vivien prop de tres milions d’indígenes-, que va anomenar Hispaniola o Española, segons diverses versions; al diari de bord sempre escriu Española:

 

Domingo, 9 de Diziembre

 

Este día llovió y hizo tiempo de invierno como en Castilla por Otubre. No avía visto poblaçión sino una casa muy hermosa en el puerto de San Nicolás y mejor hecha que en otras partes de las que avía visto. La isla es muy grande, y dize el Almirante no será mucho que boje dozientas leguas. A visto qu’es toda muy labrada; creía que devían ser las poblaciones lexos de la mar, de donde veen cuándo llegava, y así huían todos y llevavan consigo todo lo que tenían y hazían ahumadas como gente de guerra. Este puerto tiene en la boca mill passos, que es un cuarto de legua; (…) enfrente d’él ay unas vegas las más hermosas del mundo y cuasi semejables a las tierras de Castilla, antes estas tienen ventaja, por lo cual puso nombre a la dicha isla la isla Española.

 

Abans que els españols hi arribessin, habitaven Haití unes tribus de la família dels arauacs, els taïnos, que estaven sotmesos als caribs, i s’hi distribuïen en cinc unitats polítiques al capdavant de cadascuna de les quals hi havia un cacic.
Quan els espanyols hi van desembarcar, els indígenes els van rebre d’una manera pacífica, i Colom, quan la Santa María va naufragar, com veurem més endavant, va determinar de construir-hi una fortalesa amb la col·laboració del cacic local, Guacanagari, que va ser el primer assentament europeu a Amèrica.
En els fragments del diari següents, a més de les habituals exageracions de l’Almirall, hi trobem referències als caníbals que expliquen la por que els taïnos els tenien.

 

Martes, 11 de Diziembre

 

Dize que quería ver aquel entremedio d’estas dos islas, por ver la isla Española, qu’es la más hermosa cosa del mundo, y porque, según le dezían los indios que traía, por allí se avía de ir a la isla de Baneque, los cuales le dezían que era isla muy grande y de muy grandes montañas y ríos y valles, y dizían que la isla de Bohío era mayor que la Juana, a que llaman Cuba, y que no está çercada de agua, y pareçe dar a entender ser tierra firme, qu’es aquí detrás d’esta Española, a que ellos llaman Caritaba, y que es cosa infinita, y cuasi traen razón qu’ellos sean trabajados de gente astuta, porque todas estas islas biven con gran miedo de los Caniba, “y así torno a dezir como otras vezes dixe”, dize él, “que Caniba no es otra cosa sino la gente del Gran Can, que deve ser aquí muy vezino; y terná navíos y vernán captivarlos, y como no buelven, cree que se los han comido. Cada día entendemos más a estos indios y ellos a nosotros, puesto que muchas vezes ayan entendido uno por otro”, dize el Almirante.

 

Jueves, 13 de Diziembre

 

Estos fueron a la poblaçión qu’estava cuatro leguas y media el Sueste, la cual hallaron en un grandíssimo valle, y vazía, porque como sintieron ir a los cristianos, todos huyeron dexando cuanto tenían la tierra dentro. La poblaçión era de mil casas y de más de tres mill hombres. El indio que llevavan los cristianos corrió tras ellos dando bozes, diziendo que no oviesen miedo, que los cristianos no eran de Caniba, mas antes eran del cielo y que daban muchas cosas hermosas a todos los que hallavan. Tanto les imprimió lo que dezía, que se aseguraron y vinieron juntos d’ellos más de dos mill, y todos venían a los cristianos y les ponían las manos sobre la cabeça, que era señal de gran reverençia y amistad, los cuales estavan todos temblando hasta que mucho los aseguraron.

 

El 16 de desembre, l’Almirall troba en una platja una gran multitud d’indígenes, que s’apropen a la nau en canoes o nedant, i el seu cacic, Guacanagari -a vegades qualifica els cacics de reis, “desde a poco vino el rey d’ellos”, escriu aquesta vegada, i a vegades de governadors, com escriurà l’endemà-, del qual diu “que sería moço de hasta veinte y un años, y que tenía un ayo viejo y otros consejeros que le consejavan y respondían, y qu’él hablava muy pocas palabras”. I continua el relat de la trobada dient que un dels indígenes que duia va parlar amb el cacic “y le dixo cómo venían los cristianos del cielo, y que andava en busca de oro y que quería ir a la isla de Baneque, y él respondió que bien era y que en la dicha isla avía mucho oro”. A la tarda, Colom rep el cacic a bord:

 

“Después a la tarde vino el rey a la nao; el Almirante le hizo la honra que devía y le hizo dezir cómo era de los Reyes de Castilla, los mayores Príncipes del mundo. Mas ni los indios qu’el Almirante traía, que eran los intérpretes, creían nada, ni el rey tampoco, sino creían que venían del cielo, y que los reinos de los Reyes de Castilla eran en el cielo y no en este mundo”.

 

L’endemà, els taïnos van portar als espanyols “ciertas flechas de los de Caniba o de los caníbales, y son de las espigas de cañas, y enxiérenles unos palillos tostados y agudos, y son muy largos”. Els van mostrar dos homes als que mancaven alguns trossos de carn i els van fer entendre que els caníbals els li havien menjat a mossegades, però Colom no s’ho va creure, i escriu Las Casas una mica més endavant: “Vieron a uno que tuvo el Almirante por governador de aquella provinçia, que llamavan cacique.” És la primera vegada que es documenta aquest mot.
El 18 de desembre, Colom parla amb Guacanagari, a qui ha convidat a dinar a la nau, amb els seus consellers, i amb qui intercanvia obsequis, i explica als reis la conversa. En un moment de l’informe, diu:

 

“Yo enbié por unas cuentas mías adonde por un señal tengo un exçelente de oro en que está esculpido Vuestras Altezas y se lo amostré, y le dixe otra vez como ayer que Vuestras Altezas mandavan y señoreavan todo lo mejor del mundo, y que no avía tan grandes prínçipes, y le mostré las vanderas reales y las otras de la Cruz, de que él tuvo en mucho, “y ¡qué grandes señores serán Vuestras Altezas!”, dezía el contra sus consejeros, “pues de tal lexos y del çielo me avían enbiado hasta aquí sin miedo”. Y otras cosas muchas se passaron que yo no entendía, salvo que bien vía que todo tenía a grande maravilla”.

 

Un altre cop trobem esment al diari de la creença dels indígenes que els españols havien baixat del cel en les anotacions del 21 de desembre -“sino que creían el Almirante y toda su gente aver venido del cielo;”- i del 22 -“El Almirante mandó dar al señor algunas cosas, y quedó él y toda su gente con gran contentamiento, creyendo verdaderamente que avían venido del cielo, y en ver los cristianos se tenían por bienaventurados”-, i en tots dos casos llegim que una multitud enorme d’homes, dones i nens supliquen “a bozes” als espanyols que no se’n vagin i que es quedin amb ells.
Tot anava molt bé i l’Almirall relatava als Reis en el diari com aconseguiria d’aplegar molt d’or i espècies i les meravelles que estava descobrint -“y dentro hallarà puerto para todas las naos del mundo y que estén sin amarras”, escriu, per exemple-, quan la nit de Nadal es va esdevenir una gran desgràcia, que s’explica en les anotacions dels dies 25 i 26.
Las Casas fa el resum dels esdeveniments i escriu que Colom, el dia 24, va navegar amb poc vent tota la jornada fins que cap a las onze de la nit va decidir d’allitar-se perquè feia dos dies i una nit que no havia dormit. Hi havia calma, i el mariner que pilotava la nau també va decidir d’anar-se’n a dormir, i va deixar el governall “a un moço grumete, lo que mucho siempre avía el Almirante prohibido en todo el viaje, que oviese viento o que oviese calma: conviene a saber, que no dexasen governar a los grumetes”. Colom ja havia reconegut la costa i sabia on podia fondejar, però va decidir no fer-ho fins l’endemà i allitar-se, com he dit. Ara, el mal va ser que cap a les dotze tota la tripulació va decidir d’anar-se’n a dormir, en veure que ho havia fet l’Almirall, i per això el govern de la nau va quedar en mans del grumet, que no es va adonar que el corrent duia el vaixell a un banc on va quedar encallat. Espantat en notar-ho, el noi va cridar i va despertar Colom, que va sortir a coberta, i immediatament va fer-ho el mestre a qui corresponia la guàrdia -Juan de la Cosa-. Colom va manar que halessin el bot de popa i fessin un seguit d’accions per mirar de desencallar la nau, però De la Cosa i els mariners que van saltar al bot, el que van fer va ser fugir cap a la Niña, que era a sobrevent, a mitja llegua. Els oficials de la caravel·la s’hi van negar a rebre’ls i van enviar una barca a la Santa María, abans que hi arribés de tornada el bot amb els fugitius. En adonar-se que la nau naufragaria sense remei, Colom va determinar de dur la gent a la caravel·la i esperar que es fes de dia per decidir les accions pertinents.
Abans d’anar a la Niña, però, Colom havia enviat dos dels funcionaris reials a terra amb el bot de la Santa María, per tal que demanessin ajut al seu amic Guacanagari, el poblat del qual era proper, a una llegua i mitja d’on havia encallat la nau. La reacció del cacic es narra així al resum de Las Casas:

 

El cual como lo supo dizen que lloró y enbió toda su gente de la villa con canoas muy grandes y muchas a descargar todo lo de la nao; y así se hizo y se descargó todo lo de las cubiertas en muy breve espacio; tanto fue el grande aviamiento y diligençia que aquel rey dio. Y él con su persona, con hermanos y parientes, estavan poniendo diligençia, así en la nao como en la guarda de lo que sacava a tierra, para que todo estuviese a muy buen recaudo. De cuando en cuando enbiava uno de sus parientes al Almirante llorando a lo consolar, diziendo que no rescibiese pena ni enojo, qu’él le daría cuanto tuviese.

 

L’ajut del cacic va ser determinant per fer el salvament de tot el que hi havia a la nau, i l’Almirall escriu gran elogis d’ell, els seus parents i els indígenes. “Certifico a Vuestras Altezas -diu- que en el mundo creo que no ay mejor gente ni mejor tierra”.
La primera anotació de l’endemà (26/des) referma la creença de Colom:

 

Oy, al salir el sol, vino el rey de aquella tierra, qu’estava en aquel lugar, a la caravela Niña donde estava el Almirante, y cuasi llorando le dixo que no tuviese pena, que él le daría cuanto tenía, y que avía dado a los cristianos qu’estavan en tierra dos muy grandes casas, y que más les daría si fuesen menester, y cuantas canoas pudiesen cargar y descargar la nao, y poner en tierra cuanta gente quisiese, y que así lo havía hecho ayer, sin que se tomase una migaja de pan ni otra cosa alguna; “tanto”, dize el Almirante, “son fieles y sin cudiçia de lo ageno”; y así era sobre todos aquel rey virtuoso.

 

Mentre Colom i Guacanagari parlen, arriben unes canoes d’altres poblats amb indígenes que ofereixen trossos d’or a canvi de picarols, perquè els agraden moltíssim -”y mostravan los pedaços de oro diziendo “chuq chuq”, por cascaveles, que están en punto de se tornar locos por ellos”, y diuen a Colom que no se’n vagi, que l’endemà li portaran “quatro pedaços de oro tan grandes como la mano”. Això va posar molt content l’Almirall, i el seu contentament va augmentar quan un mariner que tornava de terra li va explicar que els tripulants que eren allà estaven baratant coses insignificants, com ara “una agujeta”, por trossos d’or grossos com dos castellans. Guacanagari, en veure Colom alegre, també es va alegrar i li va fer entendre, per senyes, que ell sabia on hi havia molt d’or, “y qu’estuviese de buen coraçón, que él daría cuanto oro quisiese”, ja que en altres llocs de la Española n’hi havia en abundor.
El cacic va menjar a la caravel·la i després va convidar l’Almirall a baixar en terra i el va homenatjar com a hoste espacialíssim, tot oferint-li un gran banquet després d’haver-li ensenyat el poblat, acompanyats d’una multitud d’indígenes. “Andavan con él bien mill personas, todos desnudos; el señor ya traía camisa y guantes, qu’el Almirante le avía dado”, escriu Las Casas, i afegeix que Guacanagari “por los guantes hizo mayor fiesta que por cosa de las que le dio”. Acabat el banquet, “que tardó buen rato estar a la mesa”, el cacic va dur l’Almirall a la platja i aquest “enbió por un arco turquesco y un manojo de flechas” i “hizo tirar a un hombre de su compañía que sabia d’ello”. Guacanagari li explica que ells no tenen armes i, doncs, no en fan servir, però que pateixen atacs dels caribs, que sí que tenen arcs i fletxes, pero sense puntes de ferro, un metall desconegut en aquelles terres. Llavors l’Almirall “le dixo por señas que los Reyes de Castilla mandarían destruir a los caribes y que a todos se los mandarían traer las manos atadas”. Mana “tirar una lombarda y una espingarda, y viendo el effecto que su fuerça hazían y lo que penetravan, quedó maravillado, y cuando su gente oyó los tiros cayeron todos en tierra”.
La relació excel·lent que s’ha establert entre Guacanagari i Colom fa que l’Almirall consideri que, a la fi, el que li ha passat a la nao ha estat per intervenció divina, “cognosció que Nuestro Señor avía hecho encallar allí la nao”, a fi de bé, perquè “vinieron tantas cosas a la mano, que verdaderament no fue aquel desastre salvo gran ventura”. L’Almirall s’adona que pot aprofitar l’avinentesa per establir-hi una primera colònia, i mana “hazer una torre y fortaleza todo muy bien y una grande cava, no porque crea que aya esto menester por esta gente, porque tengo por dicho que con esta gente que yo traigo sujugaría toda esta isla, la qual creo qu’es mayor que Portugal y más gente al doblo, mas son desnudos y sin armas y muy cobardes fuera de remedio”. Diu també que la fortalesa es construirà amb les restes de la nao, perquè “así ternan tablas para hazer toda la fortaleza d’ellas” i també indica els aliments i els homes que pensa deixar-hi: “mantenimiento de pan y vino para más de un año y simientes para sembrar y la barca de la nao y un calafate y un carpintero y un lombardero y un tonelero y muchos entr’ellos hombres que desean mucho, por servicio de Vuestras Altezas y me hazer plazer, de saber la mina donde se coge el oro”.
Havent pres aquest determini, Colom es proposa iniciar tan aviat com li sigui possible el viatge de tornada a Castella tot embarcat a la Niña, i el 27 de desembre en comença els preparatius, sense deixar d’atendre la relació amb els dirigents indígenes. Per exemple, un germà i un parent proper de Guacanagari li demanen, el mateix dia 27, que els porti a Castella; el 29, un nebot del cacic explica a Colom com l’illa està dividida en sis regions, i l’endemà els seus mandataris s’hi presenten.

 

Domingo, 30 de Diziembre

 

Salió el Almirante a comer a tierra, y llegó a tiempo que avían venido cinco reyes subjectos a este que se llamava Guacanagari, todos con sus coronas, representando muy buen estado, que dize el Almirante a los reyes que “Sus Altezas ovieran plazer de ver la manera d’ellos”.

 

Continua Colom els preparatius per a la partida, i el dimecres 2 de gener s’acomiada del cacic:

 

Salió de mañana en tierra para se despedir del rey Guacanagari e partirse en el nombre del Señor, e diole una camisa suya, y mostróle la fuerça que tenían y effecto que hazían las lombardas, por lo cual mandó armar una y tirar al costado de la nao que estava en tierra, porque vino a propósito de plática sobre los caribes, con quien tienen guerra, y vido hasta dónde llegó la lombarda y cómo passó al costado de la nao y fue muy lexos la piedra por la mar. Hizo hazer también una escaramuça con la gente de los navíos armada, diziendo al caçique que no oviese miedo a los caribes aunque viniesen. Todo esto diz que hizo el Almirante porque tuviese por amigos a los cristianos que dexava, y por ponerle miedo que los temiese. Llevólo el Almirante a comer consigo a la casa donde estava aposentado, y a los otros que ivan con él. (…) Dejó en aquella isla Española, que los indios diz que llamavan Bohío, treinta y nueve hombres con la fortaleza, y diz que muchos amigos de aquel rey Guacanagari.

 

Per al propòsit d’aquesta comunicació, el que va esdevenir-se des del 2 de gener de 1493 fins a l’arribada de l’Almirall a Palos el 15 de març no hi té cap relació sustantiva. N’hi ha prou amb assenyalar que l’Almirall va continuar explorant la costa nord de l’illa, tot navegant cap a l’est; que el 6 de gener va trobar la Pinta -recordin, benvolguts consocis, com Martín Alonso Pinzón, el 25 de desembre, quan la Santa María naufragava, en comptes d’ajudar l’Almirall va fugir amb aquesta caravel·la- i va rebre el seu capità a la Niña; com Colom, per al bé de l’expedició, va fer veure que creia les explicacions de Pinzón relatives a l’abandonament, segons ell involuntari; com van continuar viatge plegats i, després d’explorar la costa fins al 16 de gener, van emprendre definitivament el viatge de tornada.

 

Segon viatge

 

Tampoc no té una relació directa amb el propòsit d’aquesta comunicació el que va esdevenir-se en el segon viatge -de fet, del primer hauria d’haver passat al quart-; però m’ha semblat que, per al públic en general, no seria sobrer recollir alguns fets que van dur, en el quart, a una estada forçosa de l’Almirall a l’illa de Jamaica durant un any, la qual va propiciar el que jo goso qualificar de cinquè viatge.
Un cop divulgades a Europa les noves del Descobriment i les possibilitats comercials i de colonització de les illes trobades, s’hi va originar un conflicte jurisdiccional entre Castella i Portugal quant a quin país tenia dret a exercir-ne el domini. Tot aprofitant que el Sant Pare Alexandre VI era aragonès, els Reis Catòlics van instar una negociació urgent per a determinar els drets respectius de Castella i Portugal. El resultat va ser que el Sant Pare, en la butlla Inter Coetera de juny de 1493, establia que a Castella corresponia el territori a cent llegües “cap a l’oest i el sud d’una qualsevol de les illes comunament anomenades Açores i Cap Verd”. Aquesta determinació va originar un seguit de fortes discussions i fins i tot una amenaça del rei de Portugal, Joan II, d’impedir la navegació dels navilis castellans per les aigües portugueses. Finalment, s’hi va arribar a un acord formalizat en el Tractat de Tordesillas, signat el 7 de juny de 1494, que establia com a meridià de divisió el que passava a 370 llegües a l’oest de les illes de Cap Verd. Des de llavors, les naus castellanes tenien dret a navegar per les aigües portugueses sense cap mena d’impost ni dificultat.
La butlla d’Alexandre VI de juny de 1493 hi establia, però, que la raó única que justificava el domini temporal de Castella a les Índies era la propagació de la fe cristiana. És per aquesta raó que en el segon viatge colombí, que va sortir de Cadis el 25 de setembre de 1493, hi anaven, sota les ordres de fra Bernardo Buil com a Vicari apostòlic de les Índies, pel cap baix quatre o cinc franciscans, tres mercedaris i un ermità. Estava formada per 17 naus: tres carraques, dues naus grans i 12 caravel·les. Hi van viatjar prop de 1500 homes i algunes dones. La comandava, com a Capità General, Cristòfor Colom, amb els títols d’Almirall, Virrei i Governador, amb la facultat d’anomenar oficis de governació i subdelegar en els negocis que tinguessin lloc en absència seva. Hi anava amb ell també el seu germà petit, Dídac.
El diari de bord d’aquest segon viatge s’ha perdut. Amb tot, aplegant informació recollida en diversos documents, principalment la Historia d’Hernando Colom i la de Bartolomé de Las Casas se n’han pogut establir amb força fiabilitat les descobertes i vicisituds hagudes.
Entre el 4 de novembre (data d’arribada a les Antilles) i el 26, es van descobrir altres illes -entre elles la de Santa Cruz, on hi va haver un enfrontament amb els flecheros caribs que va ser el primer d’una llarga història militar de la colonització europea d’Amèrica- i el 27, en arribar a la Española, Colom va trobar que el fort de la Navidad havia estat destruït i els espanyols morts. Llavors va cercar un indret on fer un altre establiment, i el 6 de gener hi va fundar Isabela, la primera ciutat espanyola al Nou Món. A mitjan febrer, l’Almirall va fer tornar a Castella 12 vaixells, a les ordres d’Antonio de Torres, a qui va donar un Memorial (datat el 30 de gener de 1494) per lliurar als Reis en què demanava instruccions respecte a diversos afers relatius a la governació de les terres descobertes. D’aquest document, amb les respostes reials a cada capítol, es conserva una còpia i, doncs, és consultable.
Com escriu l’historiador Lesley Byrd Simpson a Los conquistadores y el indio americano (Ediciones Península, 1970), “Colón evidentemente planeaba establecer un comercio regular de esclavos a imitación del de los portugueses. En su frecuentemente citado memorial escrito a Fernado e Isabel durante su segundo viaje sugiere las ventajas de esclavizar a los belicosos caribes, que, dice, obstaculizaban el pacífico poblamiento de las islas. De este modo, argüía, se lograrían varios fines útiles: 1) los indígenas pacíficos serían protegidos de los caníbales; 2) estos últimos serían convertidos de su poco caritativo apetito de carne humana y hechos cristianos en Castilla; 3) su suerte disuadiría a otros indígenas de resistir a los españoles; 4) la Corona obtendría ingresos del comercio de esclavos”.
El mes de març, l’Almirall es dedica a la penetració sistemàtica a l’illa, i hi fa construir el fort de Santo Tomás. A partir de l’abril, passa a explorar el sud de Cuba i de Jamaica, i al començament de la tardor torna a l’Española, on, a Santo Domingo, el 29 de setembre, troba el seu germà Bartomeu, que havia arribat a l’illa a finals de juny amb tres caravel·les de socors amb un carregament molt esperat de queviures, vestits i medicaments.
També s’hi va trobar que el seu germà Dídac, a qui havia deixat com a governador, no havia estat capaç de controlar el comportament brutal dels 1500 homes de l’expedició. Les incursions d’aquests cap a l’interior de l’illa havien desfet l’agricultura de subsistència dels indígenes i això els havia dut la fam i, naturalment, s’hi havien revoltat. Com que els queviures portats de Castella s’havien fet malbé per raó del clima tropical de les Antilles, la fam també es va estendre entre els colonitzadors, gens habituats al treball manual, donada la seva extracció social -més gentilhomes i hidalgos que no pas artesans-, i això va dur a enfrontaments entre ells, a més dels que hi havia entre catalans i genovesos, propiciats per fra Buil, un dels responsables principals de les violències contra els indígenes i instigador de la desobediència contra l’Almirall. Enmig d’aquesta situació de violència i desgovern, hi va arribar la segona expedició de socors de l’any, la d’Antonio de Torres, amb quatre caravel·les.
L’Almirall va emprendre llavors la submissió de l’interior de l’illa, amb la construcció de fortaleses, dures incursions de càstig, cobrament de quantiosos tributs en or o cotó als revoltats i altres puniments. El febrer de 1495, va fer tornar Antonio de Torres a Castella amb un carregament de 400 o 500 esclaus dels 1500 indígenes que havia fet presoners, dels quals uns 200 van morir durant el viatge, maldestrament governat per De Torres.
La desesperació dels arauacs els va dur a l’enfrontament armat amb els castellans, el 24 de març de 1495, dirigits per Guacanagari, el cacic que havia estat amic de Colom i que tant l’havia ajudat quan es va enfonsar la Santa María. Segons Las Casas, hi van morir uns 100.000 indígenes, pobrement armats i nus davant les espases, els cavalls i els gossos dels espanyols.
Quan l’expedició esclavista d’Antonio de Torres va arribar a Castella, la Reina, que no tolerava que s’esclavitzessin súbdits seus, com considerava els arauacs i els taïnos, es va enutjar moltíssim. Això, afegit a d’altres denúncies que els van arribar, van decidir els Reis a enviar a les Índies Juan Aguado per tal que investigués i informés sobre el comportament de Colom com a governant. L’enviat reial va arribar a Amèrica a mitjan octubre, tot coincidint amb la inauguració d’una drassana on va ser construïda una caravel·la petita, l’India, primer vaixell bastit al Nou Món. A principis del 1496, la totalitat dels indígenes va quedar sotmesa pel terror i la fam.
El 10 de març, l’Almirall va emprendre el viatge de tornada a Castella, on va arribar l’11 de juny, amb dues naus, la Niña i l’India, molt sobrecarregades, perquè hi viatjaven 225 europeus i 30 indígenes, quan la Niña, en el primer viatge, havia sortit amb 25 homes.

 

Quart viatge

 

Tot i que tenim la seguretat que l’Almirall, per raó de les seves ja crebantades salut i vista, va dictar al seu fill Hernando el diari de bord, aquest s’ha perdut. Amb tot, disposem del text d’una carta que Colom va escriure als Reis Catòlics el 7 de juliol de 1503, de Jamaica estant, on trobem una relació dels esdeveniments haguts fins llavors. El text d’aquesta carta no es va perdre gràcies al fet que un traductor anònim, a partir d’una còpia tardana, va fer-ne una versió italiana publicada a Venècia el 1505; és l’anomenada Lettera raríssima per com és de difícil trobar-ne exemplars. Hi ha, però, una còpia a la Biblioteca Universitaria de Salamanca. Els historiadors narren la totalitat del viatge basant-se esencialment en el que Hernando Colom explica a la seva Historia del almirante Don Cristóbal Colón.
L’objectiu fonamental de l’expedició va ser cercar un estret que conduís a l’Índia. La formaven dues caravel·les (Santa María i Santiago de Palos) i dues naus (La Gallega i Vizcaíno), amb 139 tripulants, dels quals 58 grumets i 14 escuders, gairebé menors d’edat. Colom va poder seleccionar uns pocs oficials, entre ells el seu germà Bartomeu, el seu fill Hernando (que tenia llavors 13 anys) i el seu nebot Andrea; la resta els van imposar els finançadors del viatge. Dels 139 mariners sortits de Cadis, no van tornar a la Península 77: 38 es van quedar a l’Española (malalts o perquè no van voler tornar amb Colom); 35 van morir en combats i quatre van fugir a les illes.
El viatge va començar a Sevilla el 3 d’abril de 1502, fent rumb a Cadis. L’11 de maig, l’expedició va sortir d’aquest port, i el 29 de juny arribava a Santo Domingo, a l’Española. “Fasta allí -escriu l’Almirall en la carta esmentada- truxe el tiempo a pedir por la boca. Esa noche que allí entré fue con tormenta y grande, i me persiguió después siempre”.
En arribar a Santo Domingo, Colom va demanar al governador, Nicolás de Ovando, si podia substituir un dels vaixells per un altre que estigués en millors condicions, però el governador no només s’hi va negar, sinó que també li va prohibir l’entrada a port, per ordre dels Reis. Colom escriu: “La respuesta para mí fue mandarme de parte de V.M. que yo no pasase ni llegase a la tierra. Cayó el coraçón a la gente que iva conmigo, por temor de los llevar yo lexos, diciendo que, si algún caso de peligro les viniese, que no serían remediados allí, antes les sería fecha alguna grande afrenta”.
No obstant la mala rebuda de Ovando, l’Almirall el va avisar que era a punt d’haver-hi un huracà, i que calia refugiar els vaixells a port. Com que no li va fer gens de cas, va decidir de dur els seus a una badia al sud, en observar que la tormenta es dirigia cap al nord. La nit del 30 de juny, l’huracà va enfonsar-ne 20 dels 30 vaixells d’Ovando, hi van morir unes 500 persones i Santo Domingo va quedar pràcticament arrassada.
Com que malgrat aquestes desgràcies Ovando va mantenir la negativa de desembarcar a Colom, aquest va decidir el 14 de juliol dirigir-se a Jamaica. En arribar-hi, va explorar-ne la costa sud, i posteriorment, entre el 24 i el 27 de juliol, va seguir la costa de Cuba i després va arrumbar a l’oest, cap a aigües caribenyes no explorades. El 30 de juliol va arribar a l’illa de Guanaja, al golf d’Hondures, i el 17 d’agost, a la costa sud, en pren possessió en nom dels Reis.
Colom relata així els esdeveniments entre el començament de l’huracà i l’encalmament de la tempesta:

 

La tormenta era terrible, y en aquella noche me desmembró los navíos; a cada uno llevó por su cabo sin esperanças salvo de muerte; cada uno d’ellos tenía por cierto que los otros eran perdidos. (…) E con esta tormenta assí a gatas me llegué a Janahica. Allí se mudó de mar alta en calmería y grande corriente, y me llevó fasta el Jardín de la Reina sin ver tierra. De allí, cuando pude, navegué a la tierra firme, adonde me salió el viento y corriente terrible al opósito. Combatí con ellos sesenta días, y en fin no lo pude ganar más de setenta leguas.
En todo este tiempo no entré en puerto ni pude, ni me dexó tormenta del çielo, agua y trombones y relámpagos de continuo, que parecia el fin del mundo. Llegué al cabo de Gracias a Dios y de allí me dio Nuestro Señor próspero el viento y corriente. Esto fue a doce de Setiembre. Ochenta y ocho días avía que no me avía dexado espantable tormenta.

 

Colom va continuar l’exploració i cartografiat de la costa atlàntica de l’Amèrica Central fins que el 16 d’octubre, en arribar a la llacuna Chiriqui, és a dir, el Ciguare dels indígenes, a l’actual Panamà, s’assabenta que a nou dies de marxa cap a l’interior de l’istme hi ha una altra mar. Però obsedit per trobar or, desisteix de l’objectiu principal del viatge i es dedica a buscar les ansiades mines. El 18 d’octubre arriba a la costa de Veragua, on el 6 de gener de 1503 funda el vilatge de Santa María de Belén i organitza una expedició cap a l’interior. S’hi van trobar palletes d’or, plata i coure, als rius i rierols, i també s’hi va fer amistat amb els indígenes; amb el temps, però, les relacions van empitjorar i s’hi va arribar a un enfrontament armat molt avantatjós per als espanyols per raó de la superioritat de l’armament, tot i que alguns van ser morts en un contraatac i els restants van fugir cap a les naus.
El 16 d’abril, l’Almirall, en comprovar que el vilatge no prospera, entre d’altres raons per l’hostilitat dels indígenes, decideix de deixar Belén. Amb tres naus, molt malmesses pel corc marí, salpa cap a Jamaica, i hi arriba a la costa nord el 25 de juny. Una tempesta enfonsa els vaixells, ja pràcticament inútils per a la navegació, i els expedicionaris hi han de muntar un campament i mirar d’aconseguir una bona relació amb els indígenes. L’astúcia de l’Almirall va aconseguir no només la convivència pacífica, sinó fins i tot ser proveïts de queviures.
Amb tot, calia tornar a l’Española, de manera que hi va enviar Diego Méndez i Bartolomé de Fiesco amb una canoa per tal de demanar ajut al governador Ovando, qui li el va negar fins al juny de 1504. Méndez i De Fiesco eren també portadors de l’esmentada carta colombina de 7 de juliol de 1503. Finalment, el 29 de juny, Colom i la resta d’expedicionaris són rescatats per una nau enviada per Diego Méndez i portats a l’Española, on arriben el 13 d’agost. Després, l’11 de setembre, l’Almirall inicia el viatge de tornada i arriba a Sanlúcar de Barrameda el 7 de novembre.

 

El cinquè viatge

 

Fins aquí, hem vist la narració oficial del quart viatge. Però vull fer notar, per la importància que té per a la meva troballa, que l’Almirall va haver de romandre a Jamaica un any, des del 25 de juny de 1503 fins al 29 de juny de 1504, i això va comportar unes conseqüències fins ara ignorades.
Abans, però, de proseguir la meva explicació del que va esdevenir-se entre aqueixes dues dates, cal que recordi les circumstàncies de la mort i l’enterrament de l’Almirall.
Després del seu decés a Valladolid, el 20 de maig de 1506, el cos va ser descarnat i els ossos dipositats al convent de San Francisco i posteriorment traslladats a la capella de Santa Ana del monestir de La Cartuja, a Sevilla, el 1509.
El 1523, el seu fill Dídac va disposar testamentariament que tant les seves restes com les de l’Almirall fossin enterrades a la catedral de Santo Domingo. Tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors, l’opinió majoritària és que María Álvarez de Toledo, la vídua de Dídac, va traslladar-les a Santo Domingo el 8 d’agost de 1544, on van ser enterrades a la catedral i hi van restar més de dos segles.
El 1795, en conquerir els francesos l’Española, les restes de Colom van ser traslladades a La Habana i posteriorment, després de la guerra de independència de Cuba, a Càdiz i d’aquesta capital a la catedral de Sevilla, on romanen en un cadafalc sumptuós.
Ara, el 1877, a la catedral de Santo Domingo hi va aparèixer una caixa de plom amb fragments d’ossos, la qual duia la inscripció “Varón ilustre y distinguido Cristóbal Colón”. Aquestes restes van romandre a la catedral fins al 1992, quan van ser traslladades a un monument construït per la República Dominicana per homenatjar l’Almirall i conservar-n’hi les restes, l’anomenat Faro a Colón.
Pel que sembla, quan es va exhumar el cos de Colom de la catedral de Santo Domingo, el mal estat de les tombes va impedir que s’hi establís amb plena seguretat quina era la de Colom. No sembla descartable, doncs, que només s’hi recollís una part dels ossos i que la resta romangués a la catedral. Encara no hi ha prous estudis per a certificar-ho.
Per tal d’esbrinar quines restes corresponien realment a l’Almirall, es va proposar de prendre’n mostres d’ADN de les de Sevilla i les de Santo Domingo. L’estudi havia d’acabar el maig de 2006; les autoritats dominicanes van posposar, però, el gener de 2005, l’apertura de la tomba.
L’1 d’agost de 2006, l’estudi dirigit per José Antonio Lorente, director del Laboratorio de Antropología Física de la universitat de Granada, va determinar que els ossos que reposen a la catedral sevillana des de 1898 són els de Cristòfor Colom, segons demostra la comparació dels ADN d’ell, del seu germà Dídac i del seu fill Hernando.
El estudis de l’equip investigador van determinar que Colom era “un baró d’entre 50 i 70 anys, sense marques de patologia, sense osteoporosi i amb alguna càries. Mediterrani, mitjanament robust i d’alçada mitjana”.
A dia d’avui, les autoritats dominicanes no han concedit encara cap permís oficial per a l’estudi de les restes atribuïdes a l’Almirall, tot i les conclusions de l’equip espanyol i malgrat que les de Sevilla no arriben al 15% de l’esquelet, raó per la qual podria ser que les de Santo Domingo també corresponguin al Descobridor.
Aquest consoci que es dirigeix a vosaltres i indirectament al públic general pot anunciar, ara, que gràcies als bons oficis d’un bon amic i colega, el doctor Juan Eduardo Álvarez de Toledo y Veraguas, director de l’Instituto Dominicano de Estudios Colombinos, les autoritats locals ens van concedir un permís extraordinari per a examinar la caixa de plom amb les restes òssies de l’Almirall, segons que diu la inscripció que hi ha.
Us estalviaré el detall de les delicadíssimes operacions que l’equip dirigit pel doctor Álvarez de Toledo i jo mateix vam dur a terme per extreure el contingut de l’arqueta de plom. Tampoc no sabem amb total seguretat si els ossos són de Colom o no, ja que les mostres que vam prendre per determinar-ne l’ADN les vam lliurar a les autoritats dominicanes, les propietàries legítimes. Ara, sí que vam obtenir els drets de propietat intel·lectual i publicació del contingut d’un document en què l’Almirall relata el seu cinquè viatge, document que vam trobar sota la roba de vellut que cobria el fons de la caixa i que custodien a hores d’ara les autoritats locals.
Tot i que encara no ha estat possible fer-ne l’estudi grafològic pertinent, estem en condicions de mantenir que la lletra del diari del cinquè viatge és la d’Hernando Colom. A més, comença amb aquest jurament: “Yo, Hernando Colón, hijo segundo de Cristóbal Colón, Visorey y Almirante y Gobernador General de las Indias, pongo por escripto afirmo i iuro por Dios Todopoderoso qu’el contenido deste Diario es conforme a toda verdad i cierteça”. La signatura final és, sense cap mena de dubte, de l’Almirall: “.S./.S.A.S./X M Y/Xρo FERENS”.
Cal ara que faci referència a un parell d’anotacions del Diari del primer viatge, tal com les escriu Las Casas, totes dues anteriors a l’arribada a Sant Salvador:

 

Jueves, 13 de Setiembre

 

Aquel día con su noche, yendo a su vía, que era el Güeste, anduvieron XXXIII leguas, y contava tres o cuatro menos. Las corrientes le eran contrarias. En este día, al comienço de la noche, las agujas noruesteavan y a la mañana nordesteavan algún tanto.

 

Sábado, 15 de Setiembre

 

Navegó aquel día con su noche XXIII leguas su camino al Güeste y algunas más. Y en esta noche al principio d’ella vieron caer del çielo un maravilloso ramo de huego en la mar, lexos d’ellos cuatro o cinco leguas.

 

Quant a les variacions de la bruíxola respecte de l’estel polar, l’explicació habitual és que per la proximitat del meridià magnètic 0º i el moviment de l’estel, l’orientació de l’agulla canvia una mica. Jo aventuro que hi ha una altra explicació, que exposaré més endavant. En aquest punt, l’opinió del doctor Álvarez de Toledo coincideix totalment amb la majoritària que he apuntat succintament.
Pel que fa a la segona anotació, no n’he trobat cap comentari d’ordre científic. Aquest “meravellós ram de foc” que cau “en la mar”, a “cuatro o cinco leguas”, és a dir, d’uns 22,4 km a uns 28 km de distància, sembla un meteorit desintegrat en entrar a l’atmosfera. Però hi ha alguns detalls, com ara l’absència de reacció a la superfície marina, o la de soroll, que si no són per falta de precisió en l’anotació colombina o en la versió de Las Casas, fan dubtar de la interpretació que fos un meteorit. Hi tornaré en el seu moment, quan presentaré les meves hipòtesis.
També en aquest primer viatge trobem anotacions referents a la navegació pel caire meridional del mar dels Sargasos, a partir del 16 de setembre. Les comentaré també més endavant.
Em cal ara tornar al diari del cinquè viatge. Després del jurament d’Hernando, hi trobem una mena d’introducció en què l’Almirall explica quan i com va fer construir una canoa en què, a imitació del que van fer Diego Méndez i Bartolomé de Fiesco, navegar fins a l’Española. Dicta l’Almirall al seu fill:

 

En el mes de Otubre de mill quinientos e tres años, no aviendo rescibido notiçia ni nuevas de Diego Méndez, decidí d’haçer labrar una almadía como la que en ella enbiélo a la isla Española, distante veintiocho leguas, y navegar a la cibdat de Santo Domingo. Mas por el temor de ser hecho preso por el governador Ovando si surgia en Santo Domingo y Sus Altesas no avían ordenado otras instrucciones en contrario, determiné de dirigirme a la costa del Norte de la misma isla, passando entre ella y la Juana. Pero cuando avía passado ya entre las dos islas e navegava por el Norte de La Española al Lestesudeste, una corriente que mis XII remeros no pudieron bençer aunque mucho s’esforçavan nos envió al Nornorgüeste. Surgimos en la isla de Babeque a proveernos de agua y alimentos, y desd’allí, porque bolvieron a mi mente las palabras del Altíssimo a Iosue: Mira que te mando que te esfuerçes, y seas valiente; no temas ni desmayes, porque yo Iehoua soy contigo en donde quiera que fueres; y las de David: No temeré algun mal, porque tu estarás conmigo; tu vara, y tu cayado, ellos me connortarán; con el ayuda de Dios Todopoderoso navegamos de isla en isla hasta salir en tierra en la de Sant Salvador, en el mismo punto y lugar en el que puse la vandera real e las dos vanderas de la Cruz Verde que llevava en todos los navíos por enseña, e mandé a los capitanes y escrivanos que me diesen por fe y testimonio cómo yo por ante todos tomava, como de hecho tomé, possessión d’aquella isla por el Rei e por la Reina, mis señores. Descansamos tres días, fasta el Domingo 13 de Otubre, cuando vide llegar a la playa adonde nos estávamos una almadía con XIIII mançebos, todos desnudos y con los cuerpos pintados como ya referí a Sus Altesas cuando vide indios por vez primera. Nos traían agua y cosas de comer y papagayos, y yo cognoscí por ello que los vestidos míos e de mi hijo les avían anunciado que éramos gentes d’aquellas que avían venido del çielo onze años antes.

 

Els lectors d’aquesta comunicació deuen recordar, sens dubte, com els indígenes d’aquelles illes es pensaven que els espanyols hi havien arribat del cel, segons les anotacions del Diari de 14 i 22 d’octubre, 6 de novembre, i 3, 13, 16, 18, 21 i 22 de desembre, com he recollit en la narració del primer viatge. Aquest pròleg a les anotacions del diari del cinquè, acaba així:

 

Mandé presto a mis remeros que inquiriesen do avía algun poblado de christianos en la misma isla o otra, y pesia que no ablavan la lengua de los indios de Sant Salvador, aconsiguieron entenderse, y los mançebos s’ofrescieron a navegar ante nuestra almadía por nos guiar.

 

Tot seguit, el document pren la forma de diari:

 

Lunes, 14 de Otubre

 

Al salir el sol, nos encomendamos al Señor Todopoderoso rogándole que nos fuesse propiçio, y en nuestra almadía navegamos VI leguas vía al Güeste a la popa de la de los indios. Surgimos en tierra, anochesciendo.

 

Martes, 15 de Otubre

 

Aviendo navegado menos d’una legua vía al Güeste, al luengo de la costa, los indios que nos guiavan bolvieron al Leste e nos abandonaron, profiriendo grandes bozes y señalando al çielo. Nada vide que diera temor, y supe ansí que nos traiçionavan. Mandé mantener la vía, mas al poco nos tomó una corriente inbinçible que nos alexó de toda isla e tierra, y nos llevó a la mar Occéana, al Norte, como vide en llegar la noche. L’aguja se movía sin acordarse con la estrella en momento ninguno. Nos encomendamos al Señor y passamos la noche sin dormir.

 

Miércoles, 16 de Otubre

 

Al quarto del alva, la mar, a poco menos d’una legua, al Norte, pónese a hervir cosa d’espanto, fecha sangre, herviendo como caldera por gran fuego, y al poco se assemexa a una tormenta del çielo, con trombones y relámpagos de continuo, que parece el fin del mundo. Oigo en mi mente estas palabras del segundo libro de los Reyes: He aquí que un carro de huego, con cavallos de huego apartó a los dos, y Elías subió al çielo en un torvellino. Temo que seamos arrebatados como el propheta, porque donde hierve la mar se forma un haz de huego que luego se torna en una nuve, y en mi cabeça suenan aquellas palabras del libro de Éxodo: Y Iehoua yva delante dellos de día en una coluna de nuve, para guiarlos por el camino; y después: Y entró Moysen en medio de la nuve y subió al monte quarenta días y quarenta noches. El viento se torna reçio y aze girar la nuve como torvellino y en su zima hay huego, y acuérdome de lo que el propheta Ezechiel dize: Y miré, y he aquí un viento tempestuoso venía de la parte del Aquilon, y una grande nuve, y un huego que venía rebolviéndose, y tenía alderredor de sí un resplandor, y en el medio d’el, es a saber, en el medio del huego, una cosa que parescia como d’ambar, y en medio d’ella venía una figura de quatro animales. Y este era su parecer, avía en ellos una figura de hombre, y estando yo mirando los animales, he aquí una rueda en la tierra, con sus quatro hazes junto a los animales, y el parecer de las ruedas y su hechura parecía de Tharsis, y todas quatro tenían una semexança, su parecer y su hechura, como es una rueda en medio de otra rueda. Quando andavan, andavan sobre sus quatro costados; no se bolvían, quando andavan, y quando los animales andavan, las ruedas andavan junto a ellos, y quando los animales se levantavan de la tierra, las ruedas se levantavan; y sobre las cabeças de cada animal parescía un çielo a manera d’un cristal maravilloso estendido ençima de sus cabeças; y oí el sonido de sus alas, como sonido de muchas aguas, como la boz del Omnipotente, quando andavan; el sonido de su boz quando hablavan, como la voz d’un exército. Lo que veeo, aun assemexándose, no es como dize el propheta, porque no hay animales, pero sí una cosa como una arca obal grandíssima con ruedas girando, que ha surgido de lo alto de la nuve y desçiende açia nuestra almadía. Mis remeros se echan al agua gritando grandes bozes de temor. Un costado de la arca se abre

 

Aquesta sorprenent anotació del diari queda interrompuda, i la propera que hi trobem és aquesta:

 

Miércoles, 14 de Noviembre

 

Antiyer, Hernando e yo, solos, fuimos hallados sin sentidos, al abrigo del sol y las ondas y los vientos, en un lugar de la costa del Norte de Janahica çercano a aquel donde arribamos en fin de Junio y perdí el último navío, porque las bombas, tinas y calderas no podían con toda la gente bençer el agua que entrava en el navío, ni para este mal de broma ay otra cura, y yo porfié la buelta de la mar con tormenta, y el navío se me anegó, que milagrosamente me truxo Nuestro Señor a tierra. Y aviendo descansado, puedo dezir ahora, con palabras pareçidas a las del Apóstol de las Gentes, Sant Paulo, en su segunda epístola a los Corinthios, que si en el cuerpo no lo sé, si fuera del cuerpo no lo sé, Dios lo sabe, fui arrebatado y lleuado hasta el Parayso, donde oí palabras secretas que hombre alguno no puede dezir. Pero como anunció el Prínçipe de los Apóstoles, en su segunda epístola Vniuersal, esperamos çielos nuevos y tierra nueva, según las Promessas del Christo, en los quales mora la iusticia. Del costado de la arca con ruedas que de lo alto de la nuve desçendió hasta nosotros y quedó xunto a nuestra almadía, sobre la mar, salió un ser semexante a hombre, con cuerpo y cabeça y braços y piernas, más alto que christiano que yo aya cognoscido jamás, como devia ser el Philistheo Goliath de Geth, que tenia de altura seys cobdos y un palmo. Como Goliath, traía almete de azero, pero no coraças de planchas. El almete era al tiempo pareçido al del duque Ernesto de Viena y al que con çelada usan los cavalleros en la batalla; la visera era de cristal, y assemexábase a un gran ojo; acordóme la gente que los indios d’aquella isla que llamavan Bohío dezian que tenía un ojo en la frente; estos indios de Bohío eran cobardes y no solían poblarse a la costa de la mar, por ser vezinos a la tierra, y en viéndonos tomar la buelta d’esta tierra después que nos vieron no podían hablar, temiendo que los avíamos de comer, y no les podía quitar el temor, y dezían que aquellas gentes muy armadas no tenían sino un ojo y la cara de perro. No cubría su cuerpo el gigante con alguna armadura o coraças de planchas d’azero, ni avía proteciones d’azero en los braços ni en las manos ni en las piernas ni en los pies; era una vestidura con calzas que lo cubría desde la gorguera del almete hasta las puntas de los pies, su parecer como de cordobán y la color blanca de nieve. Traía guantes del mismo parecer que el vestido. Por señas, dionos entendimiento d’entrar en aquella grandíssima arca que avía de ser una nao, y aun con temblores y grande angustia entramos. El interior no puede ser descripto por ser humano alguno, tan marauilloso era, con tanto moblamiento que ningún christiano, ni aun Marco Polo, ha veido en su vida; ni las estançias del Rei y la Reina, las vesces que nos rescivieron, mostravan tanta esplendor. Por el techo de cristal entrava la gloria del sol y el vestido del ser que nos conduçía brillava como aquel ángel que subía del naçimiento del sol, teniendo el sello de Dios biuo, según las palabras de Sant Ioan el Theólogo en su Apocalypsi, o los vestidos de luengas ropas blancas de los bienauenturados que estauan delante del throno y en la presençia del Cordero. Por unos como ventanos redondos repartidos por el suelo y los costados podíasse veer por de fuera la mar; y luego, con tenblor del suelo pero sin ruido, notamos que asçendíamos con huego baxo nuestros pies, pues víamos las llamas por los ventanos del suelo mas no de do brotavan. Al cabo, haviendo ressado yo y Hernando XI Pater Noster, el navío quedó suspenso enmedio de los çielos y el sol dexó de brillar, como devia parecer a Ionás quando el gran pece que avía aparejado Iehoua lo tragó, y estuvo el Propheta en el vientre del pece tres días y tres noches. No sé si fueron tres días y tres noches lo que faltó el sol; pareçióme un muy luengo tiempo que no acavava de passar. Al cabo, fueren tres días y tres noches o tres oras, brilló otra vez el sol, abrióse una puerta en el costado de la nao y aquel ser que nos conduçía hízonos entrar al Parayso; pues el Parayso era aquel vergel espaçioso como mill naos del porte de nuestra Santa María; avían árboles y plantas y yervas de mill maneras y correntías d’aguas como cristal y aromas muy agradables al nariz y paxarillos e papagayos que trinavan de mill maneras armoniosas, con bozes como de ángeles cantando alauanças al Cordero. La gloria del sol estava por todas partes sin que se viera de do proçedía y nunca vino la noche en todo el tiempo que fuimos tomados allí. Quando nos adormíamos, soñávamos sueños de ángeles semexantes a christianos que nos fablavan en lengua çelestial que no entendíamos mas nos connortava; comíamos los frutos de los árboles y de las plantas y de las yerbas, todos de mucho savor; y no uviéremos sentido deseos de bolver, sino por veer a nuestros hermanos y fijos. Ansí, quando aquel ser vestido de cordobán blanco y cubierta la su cabeça con el almete vino a buscarnos y por señas nos mandó que le siguiéramos a la nao con ruedas que avía entrado al vergel, dimos gracias al Señor, pues en lo más dentro del alma pensamos que ívamos a ser resgatados, y uvimos al tiempo tristeça en el coraçón de dexar el Parayso. Y más nada no sé sino aver entrado en la nao; luego aver sido despertados en Janahica.

 

Hi ha després aquesta anotació seguida de la signatura:

 

Yo, Christóforo Colón, Descubridor e Primero Almirante de las Índias, confirmo ser cierto lo que en este Diario està escripto, y lo signo por mi mano.

 

Fins aquí, el contingut del document. Cal ara que complementi aquesta comunicació amb algunes observacions, y que presenti les meves hipòtesis.
Començaré per explicar com podían ser les canoes en què ell i abans que ell Diego Méndez es van fer a la mar per anar-hi a La Española. El mateix Almirall ens les descriu, segons la versió de Las Casas: “Ellos -és a dir, els indígenes de Guanahani- vinieron a la nao con almadías, que son hechas del pie de un árbol como un barco luengo y todo de un pedaço y labrado muy a maravilla según la tierra, y grandes, en que en algunas venían 40 y 45 hombres, y otras más pequeñas, fasta aver d’ellas en que venia un solo hombre. Remavan con una pala como de fornero, y anda a maravilla, y si se les trastorna, luego se echan todos a nadar y la endereçan y vazían con calabaças que traen ellos”.
La referència a l’elmet del duc “Ernesto de Viena” és sorprenent, i aventuro que l’Almirall devia d’haver-ne vist algun dibuix. Efectivament, hi va haver un duc Ernest d’Àustria, un dels elmets del qual es pot veure al Kunsthistorisches Museum de Viena. És d’acer, molt punxegut i protegeix tot el cap. La part que cobreix el nas i la boca és una mena de bec, també molt punxegut; la visera, basculant, pot baixar fins a l’alçada dels ulls i hi deixa una escletxa horitzontal estreta per on mirar. Com que Colom diu que l’elmet de l’ésser que descriu és una mena de barreja del d’Ernest i una celada com les dels cavallers armats, ens el podem imaginar com un casc d’armadura del segle XV amb la part corresponent al nas i la boca allargassada, com el musell d’un gos: “Y dezían que no tenían sino un ojo y la cara de perro”, segons l’Almirall.
El dimecres 16 d’octubre, Colom diu que “al quarto del alva, la mar (…) pónese a hervir cosa d’espanto, fecha sangre, herviendo como caldera por gran fuego”. Tot i tenint present la tendència a l’exageració de l’Almirall, en aquella part del mar de les Antilles s’hi dóna, segons que sembla, un fenomen similar al que hi descriu.
Per tal d’explicar algunes de les desaparicions comprovades de vaixells en l’anomenat Triangle de les Bermudes, hi ha escriptors que mantenen que poden haver naufragat prop del costat meridional del triangle, cap al vèrtex proper a la costa sud-est dels Estats Units. Es calcula que sota les plaques continentals d’aquesta regió, a l’àrea de Blake Ridge, hi ha extensos jaciments d’hidrat o clatrat de metà, que es manté en forma sòlida per raó de l’alta pressió i la baixa temperatura a què es troben.
Els escriptors a què he al·ludit opinen que, si per alguna raó, una massa considerable de clatrat de metà es descompongués, el metà alliberat podría pujar cap a la superfície en forma de gran bombolla, com una erupció volcànica, i que si la bombolla fos gran com un vaixell, podría enfonsar-lo en un tres i no res. Diuen també que això s’ha comprovat en experiments de laboratori, fets a escala.
Ara, tot i que sería possible que es formés una bombolla gegantina de metà i que ascendís cap a la superfície, el que passaría és que per raó de la pressió es trencaria i es convertiria en una quantitat enorme de bombolles més petites abans d’arribar a la superfície, on farien la impressió que el mar hi bull en aquell indret. Si aquest fenomen coincidís amb una tormenta amb llamps i trons, donarien aparença de versemblança a les paraules de l’Almirall: “Y al poco se assemexa a una tormenta del çielo, con trombones y relámpagos de continuo, que parece el fin del mundo”.
També els escriptors que he esmentat, tot referint-se a les desaparicions d’avions en aquesta zona, opinen que una erupció de metà podria causar, entre més fenomens, una alteració del funcionament de la bruíxola que fes que els pilots dirigissin els avions a l’interior del Triangle de les Bermudes sense adonar-se, fins que, esgotat el combustible, acabarien caient al mar. És curiós comparar això amb el que el 15 d’octubre diu l’Almirall, cap al final de l’anotació: “L’aguja se movía, sin acordarse con la estrella en momento ninguno”.
He esmentat més amunt que, en el Diari del primer viatge, a partir del 16 de setembre i fins al 30 del mateix mes hi trobem anotacions que es refereixen a la navegació pel caire meridional del mar dels Sargasos. Les anotacions colombines descriuen d’una manera força exacta les característiques d’aquest mar sense límits costers, tant pel que fa a la vegetació i la fauna com a la qualitat i densitat de l’aigua, el règim de vents i la temperatura de l’aire. Això, però, no es relevant per al propòsit d’aquesta comunicació, i el que m’interessa destacar és que a partir del 16 de setembre el corrent de les Canàries els va duent, vorejant aquest mar, força ràpidament cap al costat occidental del Triangle de les Bermudes. Com que es diu que és un triangle equilàter amb els vértexs a Puerto Rico -illa que els espanyols van anomenar Borinquen, versió castellana del nom arauac Borikén-; Miami, a la península de Florida, i la Gran Bermuda, és fàcilment comprovable que el costat esmentat frega l’illa de Guanahani, rebatejada per l’Almirall com Sant Salvador, a les actuals Bahames. El corrent va dur, doncs, la primera expedició colombina a travessar el triangle entre el costat oriental i l’occidental, i les anotacions del Diari que hem anat esmentant fan pensar, com a mínim, en alguns dels fenòmens que els estudiosos del Triangle destaquen.
Tot i que Colom va travessar el Triangle en tots quatre viatges, en cap d’ells, llevat del primer, va fer observacions com les que hem aportat a partir del Diari corresponent; i ara, les del cinquè expliquen alguns fets del primer que sens dubte van semblar increïbles per meravellosos als contemporanis del Descobridor. És cert també que les observacions del document que us he presentat obren un seguit d’interrogants que miraré d’exposar juntament amb les meves conclusions indefectiblement provisionals. Vull fer notar que l’Almirall mateix va entendre que les observacions d’aquest document semblen increïbles, i que és per això que en confirma el contingut i el signa d’una manera tan solemne.

 

Conclusions

 

1) Pel que fa a l’anotació del diari del primer viatge de 13 de setembre, en què Colom explicava les variacions de la bruíxola respecte a la posició de l’estel polar, explicades habitualment pels comentaristes com variacions degudes a la proximitat del meridià magnètic 0º i el moviment de l’estel, jo m’inclinaria per l’explicació dels estudiosos del Triangle de les Bermudes pel que fa a les desaparicions d’avions, és a dir, que les alteracions de la bruíxola es van deure a petitíssims brolls de metà, si no fos perquè penso que van ser alteracions causades per la influència gravitacional i magnètica de la gran nau d’abastament extraterrestre on l’Almirall situa el Paradís.
2) Respecte de l’observació del 15 de setembre, en què els expedicionaris veuren caure al mar “un maravilloso ramo de huego”, aventuro que, observades les imprecissions del text, no era un meteorit -com comunament s’interpreta-, sinó el rastre de l’entrada a l’atmosfera d’una nau procedent de l’espai exterior, un cop es consideren algunes de les anotacions del document que us he presentat. Tot i això, no descarto d’una manera absoluta la tesi del meteorit.
3) En l’anotació del 15 d’octubre, Colom diu que els indígenes que els guiaven els van abandonar amb exclamacions de pànic, tot assenyalant el cel, i que ell no hi veu res que expliqui aquesta por. Cal que recordem, per tal d’entendre el que possiblement va esdevenir-se, les diverses vegades en què, en el primer viatge, els indígenes es van pensar que els espanyols havien baixat del cel. Sens dubte, els naturals d’aquelles illes estaven diguem-ne “acostumats” a llegir els senyals d’un amaratge o fins i tot d’algun aterratge de naus procedents del “çielo”, senyals que l’Almirall no va ser capaç d’interpretar. I cal que recordem també, per entendre la por dels indígenes, que no sempre les arribades de naus van ser percebudes com amistoses pels natius, com quan descriuen els tripulants com homes amb un sol ull i cara de gos, o com quan fugen cap a l’interior del territori en veure els castellans per primer cop.
4) L’anotació del 16 d’octubre comença amb la descripció d’allò que els especialistes en el Triangle de les Bermudes anomenen erupció de bombolles de metà, acompanyada d’una forta tempesta. Jo voldria dur la vostra atenció a com Colom pensa immediatament en l’arrabassament del profeta Elies, i tot seguit diu que on hi bull el mar hi comença un foc que després es transforma en un núvol que li fa pensar en el que conduïa els jueus en el seu èxode d’Egipte. Tot seguit explica que el vent es fa més fort, que fa giravoltar el núvol com un terbolí i que al capdamunt hi ha foc. Jo us demano, benvolguts consocis, si això no és la descripció aproximada del llançament d’un cohet similar als de la NASA, amb el núvol que deixa al darrere dels motors flamejants mentre s’envola.
Més avall, l’Almirall parla de la visió del profeta Ezequiel i acaba descrivint la nau aèria d’una manera tan similar a com fa el profeta que no puc deixar de pensar que va ser incapaç de fer-ne una altra de més ajustada a la realitat: sembla que parli d’una llanxa de desembarcament de la segona guerra mundial. Potser pensava en l’arca de Noè, tot i que si hagués estat així, no dubto que hauria fet alguna referència al relat bíblic del diluvi. Ara, potser alguna similitud devia tenir la nau amb les representacions pictòriques de l’arca, vist com interpretaven els indígenes de les actuals Bahames les naus castellanes. Tornant al relat colombí, però, em crida l’atenció com passa sense solució de continuïtat de descriure un enlairament a fer-ho d’un aterratge, com si fos la mateixa nau; crec que els esdeveniments el superen i això fa que barregi dos fets separats i diferents. Opino que la nau que el durà al “Parayso” era una mena de llançadora similar a les utilitzades actualment per a dur els astronautes a les estacions espacials, però més desenvolupada tècnicament.
5) La trobada amb l’astronauta que descriu a posteriori en l’anotació del 14 de novembre ja ha quedat comentada; només afegiré que el casc del “gegant” fa pensar en el dels pilots aeris militars que porta incorporada una màscara que conté l’equip de transmissió radiofònica. El vestit de “cordobán” em recorda els escafandres dels astronautes, però molt més desenvolupat; potser utilitzat només en condicions de pressió propera a una atmòsfera. L’enlairament de la nau, vist per Colom des de l’interior, quadra perfectament amb allò que ha dit del núvol amb foc al capdamunt.
6) El relat de l’estada a l’interior de la nau d’abastament, prou gran com per a contenir un verger qualificat de paradís per l’Almirall, és ple de les exageracions habituals en les descripcions colombines. Destriat el gra de la palla, crec que el “paradís” no passaria de fer, com a molt, com a molt, un parell d’hectàrees, que no és poca cosa, certament; però especulo que la grandària total podria haver estat com la de tres o quatre portaavions dels més grossos. Ara, repeteixo, és una especulació sense cap fonament per part meva, si no l’és la meva imaginació.
7) Quina base real poden tenir els “somnis” de l’Almirall en la seva estada a la nau d’abastament, vull dir, quina correspondència amb la realitat, en el sentit que científics extraterrestres poguessin haver estudiat la ment i el cos de Colom i el seu fill, és una especulació encara més arriscada que les anteriors, donat el fet, sobretot, de les tendències místiques de Colom, prou evidents en el seu relat.

 

No tinc cap dubte que els meus consocis, i una bona part de les persones interessades en la vida i els fets del Descobridor, voldran discutir la meva interpretació dels esdeveniments relatats en el document aportat en aquesta comunicació; fins i tot és segur que voldran discutir-ne l’autenticitat. Això darrer no serà possible, malhauradament, mentre les autoritats dominicanes no permetin l’estudi científic, no només del document, sinó també de les restes colombines de Santo Domingo.
Mentrestant, estic a la disposició de totes aquelles persones que vulguin discutir el que acabo de posar en coneixement dels meus benvolguts companys de la Societat d’Amics de l’Almirall Cristòfor Colom i el públic en general.

 

Vilanova i la Geltrú, 10 de maig de 2017

Projecte Testiculín

Les lectores/oïdores d’altres treballs meus, siguin articles, assaigs o ficció, saben que per norma em documento tant com estigui al meu abast per tal que el text tingui prou base perquè no resulti pura especulació o fantasia.

Com que em proponia de fer un relat de ficció científica retrocronal o preterista –també saben les meves lectores/oïdores que m’estimo més conrear aquest gènere literari que no el tan popular i predominant de la ciència-ficció, que només mira cap al futur–, vaig invertir un munt ingent d’hores d’investigació en els arxius dels mèdia, per fortuna centralitzats de fa temps en la Mediateca Nacional de Catalunya.

Entre els moltíssims documents examinats, em va sorprendre especialment un que està escrit en castellà, és a dir, en el dialecte de l’espanyol que predominava en la regió de l’Espanya del segle XX dC anomenada Castilla la Vieja. El reprodueixo tot seguit, malgrat que no he pogut assegurar-ne la veracitat absoluta, i em temo que és una falsificació. És una carta escrita el 14 de maig de 1907 dC per un tal Miguel d’1m1no i adreçada a algú que anomenaven Astorí, persona de la qual no he estat capaç de trobar-ne cap rastre. Deia així:

 

“Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

 

Traduït al català, el text diu: “Ens mereixem perdre Catalunya. Aqueixa marrana premsa madrilenya està fent la mateixa feina que amb Cuba. No se n’assabenta. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de xolla a la closca)”.

Potser la lectora/oïdora es demanarà la raó de la meva sorpresa, que no és cap altra que haver descobert la coincidència bàsica entre el que diu D’1m1no i l’estructura orgànica d’una espècie transgalàctica de la qual informa un becari de la SEAF. Heus ací el document:

 

Informe per a una Acadèmia de la Societat d’Estudis Astronòmics Finigalàctics

 

Molt honorables senyores acadèmiques, és per a mi un motiu de pregona satisfacció adreçar-me a Vostres Excel·lències per retre l’informe dels resultats de l’expedició transforàtica TT115/EP/1-08-231#31-12-232.

 

Com VVEE saben, l’objectiu principal d’aquesta expedició era establir diverses estacions permanents al planeta Testiculín, per tal d’estudiar-ne les formes de vida que una exploració autònoma transgalàctica havia detectat accidentalment a primers de març de 210.

 

Testiculín és el tercer planeta d’un sistema solar binari, format per dues estrelles de grandària i edat similars, situat a 28,2934657281934 anys llum del caire exterior de la nostra galàxia, és a dir, dins del rang que aquesta honorable Societat estudia de manera preferent. Per fortuna, a una distància que varia entre 0,001 i 0,002 segons llum de la superfície planetària, hi ha les boques de cinc forats de cuc que podem utilitzar gràcies al fet que la nostra tecnologia subatòmica ha desenvolupat sistemes quàntics de comunicació hiper-radial per via foratdecúquica. Com VVEE no ignoren, també podem desintegrar a una boca del forat de cuc qualsevol estructura material i reintegrar-la a l’altra (sempre i quan hi hagin els elements químics necessaris). D’aquesta manera és com hi hem enviat els drons de connexió i transport entre la superfície del planeta i els forats de cuc que ens faciliten la interrelació planetària, com també la maquinària, el maquinari i el softwaremari de les EEPP. La maquinària i el maquinari captors d’energia, malgrat la dificultat que presenta mantenir un flux constant quan depèn de la diferent radiació que emet sobre el planeta un sistema binari d’estrelles de massa no idèntica que giren una al voltant de l’altra d’una manera sincopada (si VVEE em permeten la metàfora), funcionen prou acceptablement.

 

Permetin-me també VVEE una petita digressió. Fa prop de tres segles i mig, amb la limitada tecnologia de l’època, astrofísics del país havien detectat un planeta semblant a la Terra que orbitava en onze dies Pròxima Centauri, l’estrella més propera al nostre sistema solar. La temperatura del planeta, que els científics van anomenar Pròxima b, els feia aventurar que hi podia haver a la superfície aigua en estat líquid i, posats a especular, potser vida. Hi va haver gent, fins i tot, que va plantejar la possibilitat de viatjar-hi. La veritat és, però, que això era impossible per diverses raons, la principal de les quals el desconeixement de les característiques dels forats de cuc (llavors una teoria cosmològica no gaire apreciada) i la manca d’una tecnologia com la nostra. D’una altra banda, cal dir que cap de les nostres exploracions ha detectat l’existència de forats de cuc propers a Pròxima Centauri.

 

Reprenent el fil de l’informe, diré a VVEE que, per raó de la diferent influència gravitacional de les dues estrelles, Testiculín té una forma ovoidal molt similar a la d’un testicle de mascle mulierà i la seva òrbita és variable dins d’uns límits encara no establerts i que s’espera determinar amb prou precisió amb l’auxili de les dades que ens hipertransmetin les EEPP.

 

L’espècie animal que hi predomina és sexuada. Les femelles tenen un cos en què entre el noranta i el noranta-cinc per cent del volum l’ocupen un parell de masses musculars arrodonides gairebé simètriques que quasi amaguen un recipient carnós amb olor de peix, fresc o no, amb humitat variable segons les circumstàncies sexuals; els mascles, en la mateixa proporció que les femelles, estan constituïts per un escrot amb dos testicles hipertrofiats i una mena d’apèndix filiforme petit que pot variar de gruix i mida segons, també, les circumstàncies sexuals.

 

Les diseccions que s’han fet en les EEPP ens han permès comprovar, també, que tenen prous òrgans per a dur a terme funcions vitals semblants a les nostres, com són la respiració, la digestió, etc. Entre aquests òrgans hi ha una mena de cervell petitet auxiliat per cinc sentits, com els dels éssers mulierans de la Terra. Els òrgans de la vista, gairebé atrofiats, només els permeten veure llum i foscor, i per tant distingir masses opaques. Hi senten, perquè emeten unes veus inarticulades llunyanament semblants a diversos miols mitjançant un aparell fonador minúscul, però fins al moment no se n’hi ha pogut trobar cap estructura que se sembli a les nostres orelles. Olfacte en tenen, com es dedueix del que he dit en el paràgraf anterior, tot i que careixen d’apèndix nasal. La manera peculiar que tenen de refregar-se mútuament les femelles i els mascles un mateix forat de la pell llunyanament semblant a una boca, que s’humiteja, fa pensar que, efectivament, també tenen el sentit del gust. Finalment, la seva activitat sexual demostra que tenen tacte.

 

Els mascles es desplaçen principalment moguts pel vent, ja que poden inflar-se a voluntat, per un mecanisme que suposem similar al del peix globus terrestre. Quan el vent els duu a un pendent, segons la seva força fa que hi pugin, s’hi quedin aturats o rodolin pendent avall fins que algun obstacle els atura. Com sant Job va dir, són com el boll que la torbonada s’emporta.

 

Tant si són moguts pel vent com si es desplacen amb uns moviments reptants peculiars, una mena de barreja entre el moviment dels cucs de terra i el dels cargols, quan ensopeguen amb un altre ésser de la seva espècie en reconeixen el sexe per l’olor, com ara els nostres gossos, i en funció del tipus i la frescor d’aquesta olor, la resta de sentits se’ls hi activen; fins i tot, si bé només de manera breu i deficient, el de la vista. Llavors, i un altre cop en funció de diverses circumstàncies gairebé sempre incontrolables, poden arribar a aparellar-se. Els aparellaments poden ser poligàmics ocasionals o simultanis, segons la predisposició de les femelles, o monogàmics permanents (és a dir, transformats en emparellaments).

 

Malgrat el temps que fa que són estudiats, no s’hi ha presentat encara l’oportunitat de veure’n un part (les femelles són molt discretes i s’amaguen per parir) i, doncs, es desconeix com és, quantes cries infanten, la grandària de les cries, etc. S’espera que les EEPP hipertransmetin informació rellevant al respecte.

 

L’informe fineix d’aquesta manera abrupta, sense conclusions, i no he pogut esbrinar-ne la causa, de manera que reprendré la feina retrocronal que em proposava de fer.

Més d’un segle després que D’1m1no escribís a Astorí tot queixant-se de l’actitud de la premsa madrilenya, sembla ser que res no s’havia mogut. Segons que he pogut comprovar en una molt notable quantitat de notícies i articles d’opinió publicats en premsa escrita, i en una no menys ingent quantitat de documents informàtics i dels mèdia electrònics (més d’un any en jornades diàries de dotze hores he hagut de dedicar a estudiar-los), he arribat a la conclusió que si l’escriptor fos encara viu, sense cap mena de dubte hauria escrit el mateix, és a dir, “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Donats els fets que he narrat resumidament, i prenent-los com a base per a la redacció d’un relat de ficció científica preterista, ¿quins haurien de ser el plantejament, el nus i el desenllaç?

 

El plantejament, em sembla, ha de basar-se en l’informe del becari de la SEAF. Hauria de mostrar l’existència d’un cert paral·lelisme entre l’espècie animal predominant a Testiculín i els éssers mulierans que governaven Espanya i Catalunya durant el primer quart del segle XXI dC, amb semblança orgànica o no. [Per cert, en una de les moltes jornades d’investigació dedicades a la preparació del meu relat retrocronal, vaig trobar una gravació videogràfica on un individu peculiar, fins i tot en comparació del que era habitual en la segona meitat del segle XX dC, parlava amb molta prosopopeia i faramalla magicoide d’un suposat planeta habitat per extraterrestres al que anomenava Raticulín o una cosa semblant. Dedueixo que l’encarregat de posar nom al que es refereix l’informe que he transcrit, va tenir la humorada de batejar-lo amb un nom que sonés d’una manera semblant, però tenint en compte la seva forma testicular.] Caldria també que en el plantejament mostrés l’existència d’un conflicte politicojudicial molt greu que posava en risc l’estructura territorial d’allò que molts mèdia denominaven “Estepaís”. El caràcter ficciocientífic del relat hauria de dur, a més, a mostrar l’existència d’experiments secrets en curs als laboratoris antropogenèsics del govern espanyol destinats a modificar mentalment i orgànica l’estructura dels éssers mulierans catalans.

 

El nus hauria de recollir les lluites que van dur a l’enfrontament a tota ultrança entre el govern d’Espanya i el de Catalunya, segons es reflectia en els mèdia de l’època.

 

Quant al desenllaç, és la part més problemàtica si he de circumscriure’m al període temporal esmentat. Avui, Catalunya és un estat; però ¿quan va aconseguir independitzar-se d’Espanya, constituir-se en república i incorporar-se als organismes pluriestatals que van originar l’actual Societat de Nacions?

 

Les meves possibles lectores/oïdores s’adonaran, sens dubte, no només de la feina ingent que suposarà la redacció del relat que projecto de fer, sinó també de la dificultat de crear uns personatges que tinguin unes característiques físiques i psicoemocionals resultat de l’encreuament d’ésser mulierà i animal testiculià que siguin ficcioversemblants.

Així doncs, he de cloure aquí l’exposició de les línies generals del Projecte Testiculín, tot avançant la promesa de fer públic el resultat tan aviat com hagi arribat a bon port la redacció definitiva de la reiteradament esmentada obra de ficció científica retrocronal. Laus Deo.

 

Vilanova i la Geltrú, 3/abr/2017

 

 

Una mani ben organitzada

La gernació que omple el vagó del tren de rodalies que va cap a Barcelona indica ben a les clares que la convocatòria de la manifestació ha posat a caminar una vegada més el poble de Catalunya. Els cinc membres de la família Comes/Vidal, asseguts gràcies al fet que havien agafat el tren en origen vint minuts abans de l’hora de sortida, gaudeixen de l’ambient festiu que s’hi ha instal·lat: tothom parla amb excitació, tothom somriu, molts riuen, molts canten, alguns se saluden d’una punta a l’altra del vagó; en definitiva, tothom xala. I això que la gent va tan amuntegada que sis estacions abans d’arribar al baixador del passeig de Gràcia ja no ha pogut pujar ningú més al tren.
Quan finalment, arribats a la destinació indicada, els Comes/Vidal, amb molta paciència i alegre civisme, aconsegueixen la superfície barcelonina per la sortida anomenada València/Claris, s’hi troben amb una mena de servei d’ordre format per una colla de joves amb acreditacions penjades al coll.
–Perdoneu, companys –els diu un dels joves–, hauríeu d’adreçar-vos cap al servei de recepció. Perquè veniu a la mani, oi?
–Oi –fa el Comes pare.
–Doncs mira, company, aneu a la cruïlla d’Aragó amb Llúria i allà trobareu les taules del servei de recepció. Gràcies! Endavant i força!

A la cruïlla indicada, sota d’un rètol estès de banda a banda del carrer Aragó on es llegeix “Servei de Recepció” en lletres ben grosses, els Comes/Vidal veuen sis taules, amb una llarga cua davant de cadascuna. S’hi afegeixen a una d’elles, i un quart ben bo després el Comes pare es troba finalment davant una gentil jove que molt amablement li demana:
–Has vingut sol?
–No, som…
–Un grup de militants d’un partit polític? –l’interromp la noia, amb la vista posada en un plantilla estadística.
–No…
–Un grup de militants sindicals?
–No…
–Un grup d’alguna associació civil?
–No…
–Un grup d’amics?
–No…
–Un grup familiar?
–Això! Som la família Comes/Vidal…
–Molt bé, molt bé –diu la noia mentre posa un senyal en una de les columnes de la plantilla–. Hauríeu d’anar al servei de recepció de grups familiars. El trobareu a València, cantonada Girona. Ja veuràs el cartell. Saps on és?
–Sí…
–Doncs apa, endavant i força!

Quan els Comes/Vidal arriben al lloc indicat, veuen el cartell (Recepció de Grups Familiars) i quatre taules, cadascuna amb un cartell més petit darrere. S’hi apropen, i poden veure que en aquests cartells diu respectivament “Famílies monoparentals”, “Famílies biparentals de pare i mare legalment casats”, “Famílies biparentals de parelles de fet heterosexuals” i “Altres tipus de famílies”. Fan un altre quart d’hora de cua en la de famílies biparentals de pare i mare legalment casats. Aquesta vegada els atén un senyor més aviat gran.
–Bon dia –diu, amb un to força neutre–. ¿Em deixen veure el seu llibre de família?
–Com diu?
–Que si em poden ensenyar el seu llibre de família. –El to és ara de cansament.
–Perdó… és que… és que no sabíem que calia dur-lo, no ens hi hem trobat mai…
–Sempre igual –interromp l’home tot fent cara de patiment moral–. Vinga, improvisem, que ja ens en sortirem! Mirin –continua–, si vostès vénen a una taula en què s’indica ben clarament que és per a grups familiars de pare i mare legalment casats, bé ens n’haurem d’assegurar, no? Com podem saber si vostès són casats i si aquests nois i aquesta noia són fills de vostès?
El Comes pare fa tal cara de no entendre res que fins i tot el senyor de la taula s’estova una mica i canvia de to.
–Bé, no s’amoïnin –diu–, encara sort que ho tenim tot ben organitzat. Miri, ompli aquesta declaració jurada i signin-la vostè i la seva senyora. Apreti bé en escriure, si li plau, per tal que el paper autocopiant funcioni bé i quedi clara la còpia, si li plau.
El Comes pare omple la declaració, la signa, signa la seva muller, el senyor de la taula separa la còpia i la els hi dóna, i en acabat demana:
–Procedència?
–Com?
–La procedència de vostès: Barcelona ciutat, rodalia de Barcelona però dins del Barcelonès, comarques limítrofes amb el Barcelonès, comarques de la província de Barcelona, comarques no barcelonines o exterior de Catalunya (segons la divisió administrativa vigent).
–D’on som, vol dir?
–No, d’on vénen. –La cara del senyor manifesta una fatiga còsmica.
–De Vilanova i la Geltrú.
–De la comarca del Garraf, volen dir. Molt bé: facin el favor de fer cap a l’encreuament dels carrers Mallorca i Llúria, i hi trobaran una taula d’admissió de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona. Allà els atendran.
El senyor de la taula no contesta el “Gràcies, bon dia” de la família Comes/Vidal, que quan arriben a la taula indicada fan deu minuts de cua. En aquesta taula hi ha una senyora amb aspecte d’antiga seixantavuitista.
–Bon dia; nosaltres venim…
–El certificat d’empadronament, company –interromp la dona.
–Com?
–Sí, home, el paperet aquest que fan els ajuntaments per tal de justificar que, al seu poble, hi viu tanta i tanta gent que els calen més peles que les que els dóna l’Administració.
–Però de debò cal el certificat d’empadronament?
–Mira, company, jo estic col·laborant aquí, fent una feina administrativa, per tal que tot marxi com cal, val? Lo meu és la lluita al carrer, les barricades, no sé si m’entens, val? Però m’han dit que aquí, i jo, aquí, val? Les normes no les he fet jo, val?, però és el que s’ha decidit en assemblea, i punt. A més, ¿com sé que veniu d’una comarca de les que corresponen en aquesta taula, eh?
–Però és que nosaltres no ens imaginàvem pas que caldria un certificat d’empadronament, ho pot entendre, això?
–”La imaginació al poder”, deien; “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, deien… Cony de petitburgesos… Està bé: omple aquesta declaració jurada i signa-la. En acabat, signa-la tu també, tros d’alienada.
Un cop han signat la declaració, els Comes/Vidal en reben una còpia. Aleshores la dona demana:
–Porteu algun cartell, alguna banderola, alguna consigna, qualsevol cosa que posi de relleu la vostra posició pel que fa al motiu de la manifestació?
–No.
–Doncs, si en voleu, hi ha vint-i-tres elements diferents que podeu adquirir, per la voluntat, cadascun en una taula diferent.
–No, gràcies, ja ens està bé participar sense cap signe exterior.
–Bé, com vulgueu, vosaltres mateixos. No sembleu gaire entusiastes, vosaltres, ja us ho diré… Signeu-me aquest paper.
–Per a què és, aquest paper?
–Certifica que no voleu cap element d’adhesió a la manifestació, val?
Un cop signat el document, la dona els lliura una còpia i diu:
–Ara cal que aneu a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació. La trobareu a Mallorca Bailèn. Apa, obriu-vos.
Fets els deu minutets de cua corresponents, es troben davant un jovencell.
–Quants sou, cinc?
–És evident, no?
El jovencell els mira despectivament.
–Val, tio. Porteu mòbil?
–Sí.
–Tots cinc?
–No, només jo, és clar.
–Ni clar ni res, tio. Ara visualitza que perds un enano enmig de la penya; que fots tu, eh, tio? No passarà, perquè la nostra organització és de puta mare i tenim un servei d’ordre que t’hi cagues; però i si passa, què, tio? Apa, foteu el puto camp a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació i en què hi ha membres del grup que no porten mòbil, a Provença i Claris.
Aquesta vegada només han hagut de fer vuit minuts de cua per arribar a la taula. Exposat el fet que els duu, la noia que els atèn els fa signar un full en què es manifesta la situació de manca de mòbils suficients i els en dóna un altre on hi han les condicions que han de complir per incorporar-se al gran grup de grups familiars de les mateixes característiques que el seu. Els diu que les llegeixin atentament i que es presentin on són els components del servei d’ordre, als jardinets del passeig de Gràcia, per damunt de la Diagonal, allà on hi havia hagut un cafè famós i després unes oficines, i que ara estan transformant en un hotel de luxe. Els del servei d’ordre s’encarregaran d’agrupar-los i conduir-los per un recorregut prefixat i preparat perquè no es produeixi cap problema, com ara que es perdi un dels components del grup, etcètera.
Tot i la multitud, encara desorganitzada, que baixa pel carrer Gran de Gràcia, els Comes/Vidal són capaços de trobar la gent del servei d’ordre que els ha d’agombolar. Impressionen: cepats, amb aspecte decidit, es diria que en qualsevol moment poden posar-se a dir “Disuélvanse” i a carregar. Es presenten a un d’aquells joves colossals, i aquest els indica qui és el cap de colla.
–Hola –respon el cap de colla a la salutació del Comes pare–. Vols donar-me, sisplau, la documentació que t’han anat lliurant.
L’examina curosament, i compara un parell de vegades les dues declaracions jurades, amb gest de contrarietat. Finalment:
–Em sap greu –diu–, hi ha una irregularitat. Em temo que haureu de mirar de corregir-la. Vejam: en aquesta declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Joaquima i un altre fill que es diu Enric; però en aquesta altra declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Joaquima i un altre fill que es diu Quique.
–Home, és el mateix, no?
–No, no és el mateix; no és el mateix Enric que Quique.
–Home, perdoni, és que a casa, com que és petit, li diem Quique, però es diu Enric, li ho juro.
–Sí, i també jures per escrit que es diu Enric. En què quedem, Enric o Quique?
–Perdoni, senyor, però és que és el mateix.
–Mira, les declaracions jurades són una cosa molt seriosa, i no es poden omplir de qualsevol manera. En el vostre cas, una declaració invalida l’altra, i vés a saber quina de les dues és la que no val. Després, si hi ha algun problema d’identificació o el que sigui, el marron per a nosaltres. Ho sento, però hauràs de repetir el procés sencer, per defecte de forma inicial que n’invalida la totalitat.
–I un ou! Ara mateix ens incorporem a la manifestació pel nostre compte, peti qui peti!
–Què has dit?! Us en guardareu prou! Que us heu pensat?! Tu, Ximo, vine! –Una mola de dos metres deu d’alçada i cent quaranta quilos de múscul i ossos s’atansa–. Porta aquesta gent a una de les taules del servei de recepció, i que em repeteixin el procés, sencer, queda clar?, i no me’ls perdis de vista.

 

L’endemà, els diaris donen compte de la manifestació. Tots coincideixen a dir que, segons els organitzadors, està sent un èxit total, que fins al moment no s’ha produït cap incident digne de consideració, i que es calcula que haurà acabat en uns quinze dies.

[2007]

Un microconte de whatsapps

Travessava un pas de vianants tot redactant un whatsapp. La va atropellar mortalment un vehicle conduït per una dona que també redactava un whatsapp.

 

Fins aquí el microconte. Ara, com una vegada va fer l’enyorat absent Pcorco quan vaig escriure un altre microconte, podríeu imaginar els esdeveniments que van conduir en aquest succés.
Per exemple, el whatsapp que redactava la vianant havia de ser enviat a un home que acababa de remetre-li un en què li anunciava que no volia veure-la mai més. Havia estat una relació de més d’un any de durada que darrerement s’havia anat tornant més i més tensa i conflictiva; les discussions, cada vegada que es veien, es repetien a la poca estona d’estar plegats, amb una càrrega d’agror i retrets mutus creixent.
Una setmana abans de l’accident, la dona, en no tenir notícies de l’amant, va començar a enviar-li whatsapps demanant-li de trobar-se per tal de mirar de reconduir la relació. “Ens hem de veure. Segur que podem començar de nou, sense retrets”, insistia.
La dona no aconseguia recordar com ni per quina raó havien començat a discutir-se quan es trobaven, sempre en el mateix hotelet d’un poble de muntanya. L’amant la hi havia portada la primera vegada que se n’havien anat al llit, i per convéncer-la li havia dit que un amor com el seu només podia sublimar-se en un lloc apartat de la vida monòtona, grisa i asfixiant de la gran ciutat. Ella, que frisava per veure convertits en fets els requeriments i les promeses de l’home, hi va accedir, tot i que no sense un punt d’estranyesa, perquè ell li havia dit que vivia sol en un pis de l’extraradi. Per quina raó, doncs, no hi anaven a consumar els desigs mutus? Però es va treure del cap aquest pensament tot dient-se que el romanticisme de la proposició pagava la pena.
El fet, però, és que, un cop establert entre ells el costum d’allitar-se, de mica en mica la freqüència dels encontres va anar minvant i va passar de setmanal a quinzenal i aviat va anar perdent regularitat alhora que hi apareixien els retrets i les discussions creixents.
Com era de diferent la relació totes les vegades que van trobar-se en la mateixa granja en què s’havien conegut! Després de prendre un piscolabis –ella sempre un te i una magdalena, ell alguna altra cosa–, feien una llarga passejada per diferents indrets de la ciutat, tot xerrant de mil coses sense parar-hi gaire esment; ara, les floretes que ell li deia, la pertorbaven en allò més íntim. Quan un dia, en un racó del barri vell, l’home, després d’haver-la fet objecte de falagueries, moixaines i magarrufes, la va abraçar i besar, va decidir que quan ell li ho proposés, s’hi donaria.
Del dia en què es van conéixer guardava la dona un record molt viu, no pas perquè fos com un enlluernament propi de noieta adolescent quan una mena de príncep blau se li apareix enmig d’un núvol gloriós, sinó per les ganes de riure que li van entrar quan ell se li havia adreçat davant del mostrador de la granja en el moment que anava a pagar el que s’havia pres. “Em permeteu que us convidi?”, havia demanat ell amb un aire de galant de cinema mut. Ella va estar a punt d’esclafir un riure sorollós, però alguna cosa que li va semblar percebre en els ulls de l’home li va fer aguantar-se les ganes. “Per què vol convidar-me, senyor?”, va dir després d’uns segons. “Perquè si a canvi d’això, vós em feu un somriure, esdevindré l’home més feliç del món.” Tot i la ridiculesa de l’escena, aliena a l’època i el lloc, i malgrat ser-ne conscient d’això, sense pensar-hi ella hi havia accedit.

 

Ell havia estat mirant-se-la una bona estona. No era gaire atractiva, els seus trets físics eren vulgars, i no s’hi hauria fixat si no hagués estat perquè la manera de la dona de menjar-se la magdalena li havia semblat pròpia de temps perduts, com la d’un personatge de cinema mut. Quan en atansar-se al taulell per pagar la consumició la dona se li va apropar, va tenir el rampell de fer el paper de galant. “Em permeteu que us convidi?” I el fet que la dona, en comptes de posar-se a riure, li contestés aparentment interessada, el va esperonar per continuar la comèdia, de manera que va demanar-li permís per acompanyar-la i així va ser com van començar a trobar-se regularment a la granja per fer un mos i després un tomb, generalment pel barri antic.
En les seves converses no solien entrar en detalls personals. El dia en què es van conèixer només s’havien dit el nom –Joan, Raquel–, i mai no hi van fer cap referència a l’estat civil, ni a la feina, ni tan sols a on vivien. “En un pis de l’extraradi, sol”, va contestar ell com si no tingués ganes de parlar-ne, quan ella li ho va demanar. No és que la Raquel no frisés per saber-ne coses, d’en Joan; però l’home, sempre que ella manifestava curiositat per algun aspecte personal, desviava la conversa cap als afalacs i les moixaines, amb la qual cosa la dona deixava d’inquirir.
En Joan, que no es deia Joan sinó Pere, tan bon punt la Raquel havia caigut en el parany del galant romàntic havia decidit de continuar la comèdia encuriosit per veure fins a on podia arribar. El dissabte en què la va conèixer, dubtava entre anar a trobar-se amb l’amant, que per raons de feina havia de passar el cap de setmana en una població fronterera, per seguir un curset de capacitació comunicacional, o passar el dia avorrit a la ciutat i tornar a la nit a casa seva, un pis cèntric prou gran com per no haver d’ensopegar a cada moment amb la dona. De fet, pràcticament no feien vida plegats, i si no l’havia deixada era perquè les seves finances no li ho permetien; l’amor, si alguna vegada hi havia tingut algun lloc en les seves vides, feia temps que s’havia retirat, i la dona, ben situada pel que fa als diners, però d’esperit dèbil i donada a la resignació cristiana, anava fent amb les seves beateries.
De manera que aquell dissabte, al cap i a la fi, no li va resultar gaire avorrit, a en Pere. El seu paper de galant passat de moda va resultar d’allò més escaient amb el capteniment de la Raquel, i la llarga passejada matinal es va transformar en una mena de lliçó de “psicologia de camp” que el va dur a concebre la idea de tornar a veure-la i explotar les possibilitats del seu paper teatral. Així doncs, en acomiadar-se, després d’haver fet un vermut en un bar del barri vell, li va demanar de tornar a veure’s, cosa que la dona va acceptar immediatament, i van quedar per al dissabte següent en la granja en què s’havien conegut.
Ell, havent dinat en un restaurant proper a casa seva abans d’arribar-s’hi, va dedicar la tarda a bastir una estratègia que li permetés de continuar la relació amb la seva amant sense que no sospités res. Quant a la dona, no hi havia cap problema: sabia per experiència que es prenia les seves infidelitats com proves que li enviava el Senyor per purificar la seva fe.
Les primeres setmanes de relació amb la Raquel van transcórrer sense incidents remarcables. Ell la galantejava a la manera antiga, i notava que aquell joc la conduïa de cap a un final tan previsible que gairebé li feia pena de continuar; però la diversió que tot allò li procurava hi pesava molt, en el seu determini. Quant a l’amant, per tal de justificar el fet de no veure-la tot el cap de setmana, com d’habitud, li va deixar anar que la seva muller s’havia posat molt pesada en què l’acompanyés tots els dissabtes al matí a una mena d’associació de beneficència, i que finalment havia hagut de cedir.
Va arribar un dissabte, però, en què ell, un pèl encés per les arrambades ingènues i instintives i les mostres d’enamorament de la Raquel, la va abraçar i besar. No hi va trobar cap resistència, la dona s’hi va donar, s’hi va abandonar, el va deixar fer tot mostrant amb el seu capteniment la manca de qualsevol experiència sexual. I llavors en Pere va decidir de dur la relació fins al llit. La idea d’ensinistrar una dona verge físicament i mental en el descobriment del sexe, en contrast amb l’enorme bagatge amatori de l’amant, i simultanejar les dues experiències, li va semblar d’allò més excitant.
L’hotelet en què va despertar la Raquel al món del sexe era discret i acollidor i el poble prou apartat de les rutes turístiques habituals per permetre-hi fins i tot de fer una passejadeta tranquil·la abans de tornar a la ciutat. Es trobaven molt d’hora, de matinada, encara de nit, a la cruïlla en què ell tenia estacionat el cotxe, de manera que quan arribaven al poblet tot just apuntava el dia.
La primera vegada que ho van fer va ser com en Pere esperava: hi va posar en joc la seva experiència fins que va vèncer la resistència instintiva de la Raquel, que finalment es va retre. Els gemecs i els estremiments de la dona en tenir per primera vegada un orgasme li va fer a en Pere l’efecte d’un esdeveniment triomfal, de manera que, al seu torn, va tenir una ejaculació important, com feia setmanes que no assolia. Van romandre al llit ben bé una hora llarga, fent-se petons i carícies i dient-se paraules d’amor, sinceres les d’ella, fingides les d’ell. Van tornar a la ciutat poc abans del migdia. La va deixar a la mateixa cantonada en què s’havien trobat de matinada i se’n va anar de dret a veure’s amb l’amant, en un cèntric restaurant de luxe.
El coit amb la Raquel li havia deixat, malgrat el triomf, un regust com de vermut, com d’aperitiu que demanava un banquet. I el que va tenir amb l’amant va ser dels que es recorden molt de temps, fins al punt que ella li va reconèixer que havia estat com mai abans.
Al cap d’unes poques setmanes, les trobades amb una i altra amants van perdre atractiu per a en Pere. Satisfeta la curiositat, la repetició dels rituals amatoris se li va tornar avorrida. Quan ja els encontres havien deixat de ser setmanals, va mirar d’afegir morbositat als coits amb la Raquel, però ella no va acceptar de bon grat els intents de sodomització ni les demandes de felació, fins al punt que quan ell provava de fer-ho acabaven discutint. Tampoc amb l’altra amant les coses anaven millor, perquè quan s’allitaven ell li feia pagar la frustració de no aconseguir amb la Raquel el que volia, i va anar fent-se cada vegada més freqüent la no finalització del coit, amb els retrets i les discussions consecuents.
A en Pere, aquest doble fracàs dels seus propòsits el va conduir a buscar l’única solució adecuada a la seva manera de ser: va decidir d’atrapar una altra víctima. Pensat i fet, va estendre la xarxa pels llocs adequats fins que una altra dona hi va caure. Llavors, va anar deixant progressivament de tenir trobades amb la Raquel i l’altra amant, trobades que, d’una altra banda, cada cop eren més desagradables.
Fins que un dia va enviar a la Raquel i a l’altra amant un whatsapp amb el mateix text: “No m’enviïs cap més whatsapp. NO VULL VEURE’T MAI MÉS”. La Raquel, en rebre’l, va començar a redactar-ne un tot travessant un pas de vianants; l’altra amant va fer el mateix, tot conduint el cotxe sense adonar-se que arribava a un pas de vianants.

 

La colla de curiosos atrets per l’accident es van posar a redactar whatsapps per a explicar als destinataris el que havia passat.

 

[Estiu 2015]

Qui tingués ara vint anys

És talment el naixement de Venus. Surt de l’aigua caminant amb gràcia, elàstica, harmoniosa. El cos, nu, atreu la mirada ben naturalment: és proporcionat, libidinós, no gens lúbric. L’home no podria dir si és alta o baixa, rossa o morena; si els pits són grans o petits, rodons o cònics, ni com són el ventre o les cames; només podria dir que és talment el naixement de Venus. Tal vegada Botticelli? Potser sí.
La llum hi és esplendent i xalesta, mozartiana. El roquissar proporciona el rerefons escaient per fer ressaltar la lluminositat de la pell de la noia. Sols se sent el so somort, el sord soroll de la lleu besada de l’aigua a la sorra, l’abraçada suau del mar i la terra.
L’home tomba el cap, somriu tot mirant al vell, i fa:
–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Ho diu en veu molt baixa, però les paraules se senten ben clarament, amb la diafanitat de l’aire.
A l’esguard del vell hi ha alguna cosa, entre irònica i melangiosa, que s’escapa, una lluïssor gairebé imperceptible que fa que la lleugera corba que insinuen els llavis sembli un xic mofeta.
–Si jo us contés… –fa el vell, i se li il·lumina fugisserament el rostre, l’expressió del qual torna tot seguit a ser indefinible.
L’home es mira uns instants el vell, per tal d’endevinar que hi ha al darrere de les seves paraules i la seva expressió. Desconcertat, torna a la noia, que en aquell moment tomba el cap i el mira. L’entorn sencer desapareix, i els ulls de la noia passen a abassegar tot el camp visual de l’home, com si un zoom extraordinari els li hagués posats a un pam dels seus.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus.

 

La primera vegada que et vaig veure vaig quedar presoner dels teus ulls, corprès realment, no són paraules, corprès, no es pot dir de cap altra manera, havia anat a buscar uns documents a la teva secció i, just en entrar, encara de la porta estant, la meva mirada va trobar la teva, tu em miraves francament, no sé si interessada, va ser com un cop, una sensació que feia molt temps que no sentia, que em va portar instantàniament als meus setze anys, quan vaig agafar per primera vegada la mà d’una noia, és una sensació estranya, com si el cos, els sentits, la ment, se separessin, és agradable, però no es pot suportar, sents que no la pots aguantar, que si dura molt et farà mal, però hi tornaries, la ment es queda en blanc, no, en negre, i la pell, els sentits, esdevenen anormals, com si tot tu fossis només sentits, pell, o ulls, i sents com si el cos, el teu cos, fugís, com si el teu cos caminés al costat teu, separat de tu, dos tus diferents, quasi antagònics, vaig estar a punt de demanar-li al cap de la secció qui eres tu, però vaig estar-me de fer-ho, aquell matí la imatge dels teus ulls va estar flotant davant meu sense parar, com a la rima, te vi un punto y flotando ante mis ojos la imagen de tus ojos se quedó, la recordes?, de vegades els poetes les encerten, era així realment, i jo no podia treballar bé, i hi hauria anat un altre cop a provar de veure una vegada més els teus ulls, de quin color són els teus ulls?, encara no ho sé, i els he vist ja tantes vegades, són verds?, són bells, com dir-ho altrament?

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls.

 

–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Els ulls del vell, petits, oblics, mig aclucats per causa, potser, de la intensa llum, el miren. L’home pensa que res no podria esbatanar-los. El rostre colrat, d’ossos grans, li recorda el dels mogols. El nas aquilí, els llavis prims, no premuts, d’on penja mitja cigarreta cargolada a mà, la boina que no acaba de cobrir uns cabells ja rars, li donen un aire de pagès que se les sap totes, de pagès i pescador alhora que hagi conreat totes les terres i pescat a totes les mars.
Passen uns segons, i el vell no diu res. L’home continua mirant-se’l, i encara que el rostre del vell roman immòbil, com si fos de pedra bruna, ell té la incòmoda sensació que el vell se’l rifa interiorment. Hi ha un toc d’ironia, a l’expressió de la seva cara, i el ulls semblen empetitir-se encara més, única cosa viva en aquell rostre impenetrable.
–Per què voldríeu tenir vint anys, ara?
–És que vostè no l’ha vista, aquella noia? Si jo tingués ara vint anys…
–Què faríeu?
L’home es mira el vell, ben estranyat. Li sembla una cosa tan evident, el que faria, que no sap què contestar.
–Potser vós penseu que fóra una bona cosa, tornar a ésser jove, oi?
–Oi tant! Vostè no?
–Ja ho he estat.
–I jo! Però ja no ho sóc… no ho sóc tant, vull dir, de jove.
–I el que jo vull dir, és que he tornat a ésser jove, i fadrí, més d’una vegada.
L’home guaita els llavis del vell, tot esperant veure-hi el somriure mofeta augurador de l’acudit, però el vell roman ben seriós.
L’home sent com darrera seu hi parlen en francès, i la cridòria esmorteïda de la quitxalla que juga per la platja hi posa un tel inconsútil.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos.

 

Ets una dona per a ser estimada lentament, molt a poc a poc, delitant-se, fent estada a cada part del teu cos, per copsar-la totalment amb els ulls, les mans, els llavis, la teva esquena em fa venir al cap una descripció que fa en Pla, prodigiosa esquena!, diu, a la font hi havia una noia de disset anys de formes plenes i tibants, d’una turgència de corbes esplèndida, d’una força jove, lluminosa, magnífica, en el flanc de la figura, hi palpitava tota la cultura antiga, quantes vegades m’has fet pensar en la Venus de Botticelli!, saps?, tens un posat, una manera d’inclinar el cap alhora que somrius molt lleument, velats una mica els teus ulls per aquestes parpelles prodigioses, els teus ulls, de quin color són els teus ulls?, violat, verd, gris, les tres o quatre primeres vegades que els vaig veure van dur-me vora mar, de matinada, gris, verd, violat, llums canviants, verd, violat, gris, hipnòtica llum, i jo em veia assegut, tot sol, a la platja, mirant la mar, sentint el so rítmic del cor de la mar bategant contra el cos de la terra, les tres o quatre primeres vegades que et vaig veure, gairebé només veia els teus ulls, i era incapaç de distingir la resta de les teves faccions, tenia només la impressió que la teva cara era molt bonica, que els llavis, el cutis, el cabell, tot hi era harmoniós, però no hauria pogut fer altra cosa que parlar dels teus ulls, i ja veus, encara no sé de quin color els tens.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos

   com la mar.

 

M’agrada veure la teva figura quan camines, plena de ritme, i veure els teus pits ferms, turgents, ni grans ni petits, sempre que podia provava de veure’ls, de discernir-ne la forma sota la roba, d’apercebre la convexitat dels mugrons, i pensava que deurien tenir la forma i la grandària adequades per a delitar-me i delitar-te, no sé com mai no t’havies adonat de les meves llambregades de reüll, sobre tot quan duies unes bruses negres amb un caient i una transparència que permetien entrellucar la forma nua de les sines sota d’elles, una vegada, no recordo quants anys tenia, era, això sí, adolescent, vaig trobar-me tot sol a una sala del museu d’Art Modern, al parc, on hi havia una escultura en bronze que representava el suïcidi de Cleopatra, jo mai no havia tocat una dona, una noia, i vaig apropar-me i li vaig tocar un pit, vaig acariciar-lo, no recordo si el contacte va ser fred, jo ara diria que no, que aquell bronze no era fred, que tenia la llisor tèbia de la teva pell, no puc imaginar-me la Deessa de la plaça de Catalunya o el Desconsol com marbres freds, no puc veure el teus braços sense pensar en els marbres immortals.

 

La platja és plena de gom a gom. A l’aigua, però, no n’hi ha gaire, de gent. L’home agafa les ulleres de submarinista i se n’hi va. L’aigua és molt transparent, i pot distingir-hi el fons ben clarament. Neda al voltant d’una roca. El fons s’allunya de cop, i això l’angunieja. Mira d’arribar a la platja, però perd el ritme de la braçada i també el de la respiració. Deixa anar el respirador i encara és pitjor. Té por d’ofegar-se, una por que creix molt de pressa. Una espatlla per fi, un muscle on recolzar-se. L’home al qual s’ha agafat el mira amb sorpresa, interrogativament. Ell fa:
–Perdó, és un moment, m’ofegava, és un moment…
Arriba a una roca, mentre l’home continua mirant-se’l incrèdulament, i s’hi aferra, per recuperar l’alè. Ja més tranquil, veu que pot arribar a la platja sense haver de nedar, i ho fa. En trepitjar la sorra eixuta, la veu. Ella el mira directament als ulls.
Ara és asseguda davant d’ell, en un vehicle de transport públic, a l’imperial, i es deixa agafar la mà. Hi ha una llum uniforme, com de lloc tancat, que no fa ombres. Baixen del vehicle i caminen per carrers sense trànsit, estrets, en una atmosfera gris, amb edificis indiscernibles. Van a parar a una avinguda ampla, que creuen, i són dins d’un parc. Caminen amunt, van a parar a una mena de cruïlla de dos camins de terra, i tornen avall per l’altre. Hi ha una vaga remor d’animals, i l’home ha entrellucat una gàbia amb un animal gran, que no ha pogut identificar. La llum hi és tardoral, vespertina, crepuscular encara. Tot és gris.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada.

 

No entenc com pots ser tan tímida, als teus anys i tan bonica com ets, tu pots dominar qualsevol home amb la mirada, vull dir que cap home no pot lluitar contra els teus ulls, i no entenc com podia aquella criatura tenir-te dominada, quan us vaig veure a la porta del banc, ell et tenia agafada, les seves mans t’obligaven a mirar-lo fit a fit, era petit, era una criatura, què podia tenir, divuit anys?, i et mirava intensament, fet un Rasputinet, i et tenia dominada, ni em vas veure quan jo passava pel vostre costat i et saludava, i vaig sentir-me gelós, ridícul, quaranta anys em van caure a sobre, jo devia ser per a tu com un ésser d’un altre món, vaig tenir por de fer el ridícul, que em diguessis que què m’havia pensat, jo podia haver fet amb tu com vaig fer amb la meva dona i emmenar-te per un camí de descobriments renovelladors de la fam d’amor, d’un amor fet ben certament d’afecte i de sexe, de delicadesa apassionada, de passió tendra, de fruir i de fruir-se, de donar i de rebre, jo gaudia tant fent gaudir la meva dona amb les meves carícies com rebent les seves, em satisfeia sentir els seus gemecs, veure els seus ulls tancats i notar els seus estremiments, una nit jeia amb ella, i quan la penetrava, va assaltar-me el pensament de la mort, o millor dit, el sentiment, la sensació del no-res, jo em demanava pel després i l’abans de l’existència, i vaig tenir una mena de vertigen, una sensació de buit, com si dins del cos em faltessin els pulmons, o el cor, o tot el contingut del pit, no podia imaginar-me la no-existència, tenia una sensació com d’avís de dolor fosc, com quan notes que comences a tenir mal de queixal o migranya, però encara el dolor hi és fosc, gairebé no discernible, i bo i així jo continuava penetrant-la, i vam acabar el coit satisfactòriament, com gairebé sempre.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

 

L’home camina per la platja. Sent cruixir la sorra en trepitjar-la i sent la remor de la mar. No corre ni un bri d’aire. El sol és baix encara, però els núvols impedeixen de veure’l; només un raig, de tant en tant, arriba a la superfície, gairebé plana, de la mar. Camina molt a poc a poc, mirant ara les barques, ara la mar i el cel, ara la llarga platja, on només hi és ell. La mar i el cel són un calidoscopi de grisos i verds, amb alguna taca de blau ultramarí, violat i or, allà on bat el sol. “Qui tingués ara vint anys!” Sent les paraules clarament, tan clarament com la remor de la mar i el cruixit de la sorra sota els peus, tots tres sons diferenciats i simultanis, amb la mateixa força.
L’home vell el mira amb ulls petits, enriolats.
–Qui tingués quaranta o cinquanta, només….
L’home guaita el vell, i no pot discernir els anys que pot tenir: seixanta, setanta?
–Quants en té, d’anys, vostè?
–Quants me’n feu?
–No sé… seixanta o seixanta-cinc, potser?
–Més de cent; he fet ja els cent quinze..
L’home se’l mira suspicaçment, al vell, però no diu res.
–No ho us creieu, oi? Doncs, sí, podeu ben bé creure-us-ho. Mireu, jo vaig casar-me als vint-i-nou anys, la primera vegada, amb una dona de disset. Això era poc abans de la pèrdua de Cuba. Jo l’havia coneguda, Cuba… Però això no fa al cas. El cas és que el meu matrimoni anà molt bé i que la meva dona i jo, verges els dos en casar-nos, anàrem descobrint plegats les delícies de l’amor. Però un dia, quan jo ja tenia quaranta-cinc anys, viu una noia d’uns disset que em semblà prodigiosa. Fixeu-vos-hi bé: jo era feliç amb la meva dona, que en tenia trenta-tres, que certament s’era envellida, si ho compareu amb el que és ara tenir trenta-tres anys, però que s’havia fet destra en l’amor amb mi, que m’estimava i a qui jo estimava. D’altra banda, jo no era el que es diu un faldiller; en el fons creia que un home i una dona, per jeure plegats, cal que ho facin duts per un sentiment a més de per un instint. Així doncs, no hi havia un rerefons d’insatisfacció en mi que em dugués a desitjar d’altres experiències amoroses. I vet ací que aquella noia a la qual jo doblava els anys amb escreix m’atraguí sense remei. També jo, com vós, vaig dir-me que fóra una gran cosa tenir vint anys en aquell moment.
L’ambient hi és pesant. El fum del tabac hi és dens i fa que coguin una mica els ulls. La taverna està mal il·luminada. Tot sembla amarronat, fosc.
–I el cas és que, en aquell moment, com en un conte de fades, em vaig tornar jove, torní als meu vint anys…
–Au, va! –fa l’home–. Què és amic de la Capmany, vostè?
El vell el mira, estranyat.
–Sí, torní als meu vint anys, creieu-me, i fiu la cort en aquella noia, i m’hi vaig casar. I si havia estat feliç en el primer matrimoni, més feliç ho fui en el segon, perquè vaig introduir la meva dona en el món dels sentits i aní ensinistrant-la a fer l’amor, gràcies a la meva experiència de setze anys de matrimoni. ¿Us podeu imaginar la passió d’un jove de vint anys menada per l’experiència d’un home de quaranta-cinc no mancat de sensibilitat? Com us ho diria, jo? Penseu en un Beethoven de vint anys, davant del piano, amb la música de tota la seva vida a l’ànima i a les mans… El temps anà passant i jo tornava a tenir quaranta-cinc anys, és a dir, setanta de vers, quan em succeí una altra volta el mateix. Una noia, vint-i-cinc anys més jove… No, vint-i-cinc, no: cinquanta!
Les llànties d’oli amb prou feines il·luminen el rostre del vell.
–Al capdavall, bo i estimant de debò la meva segona dona, tant, que no hauria sabut com viure sense ella, fui atret ineluctablement per la noia que m’era posada davant dels ulls, i una altra volta desitgí tenir vint anys, i una altra volta torní a ésser jove i fadrí, i una altra volta m’hi vaig casar. Ara, aquest cop ja no era ben bé igual: alguna cosa em corsecava, tot i ésser feliç en el nou matrimoni. També havia fet meva la meva dona, posant en els dies i les nits d’amor la saviesa considerable que jo ja tenia, i ens havíem lligat ben fortament; però un sentiment vague, indefinit, em venia cada vegada amb més freqüència…
–Té fills, vostè? –demana l’home.
–No. Però no és pas això. No n’he tinguts perquè no sé si mai hauria pogut fer-me la idea que els fills es tenen en préstec, que hom els ha de criar i deixar-los anar… No, no és això, no era això.
–Però potser les seves dones, al menys aquesta darrera, devien voler tenir-ne, de fills, dic jo, i vostè…
–No, ben segur que no, cap de les meves dones no em feu mai cap retret, ni un de sol, quant a això. La nostra vida sexual era molt plena, i la de relació no hi mancava. El sentiment que us esmentava naixia dintre meu, tenia les arrels en mi. Quan perdí la meva dona, fa vint anys, després de vint-i-cinc de matrimoni, vaig adonar-me del que em passava al llarg d’aquest darrer període: jo intuïa amb força creixent que no em seria atorgat el compliment d’un tercer desig, que mai més no retrobaria la meva jovenesa. O potser és que jo temia que aquests retorns fossin com una cursa inacabable, i la por em degué inhabilitar per rebre’n més…
Els ulls del vell, mig aclucats per causa, potser, de la llum intensa, semblen empetitir-se. L’home sent com darrera seu hi parlen anglès, i el cafarnaüm esmorteït que forma la canalla que juga a la platja hi posa un tel inconsútil. La noia surt de l’aigua, nua, i passa pel seu costat, sense ni mirar-lo.

 

La teva veu també em va impressionar quan la vaig sentir les primeres vegades, és una veu càlida, que té cos, que es pot tocar, he imaginat moltes vegades que la sentia a cau d’orella, bemollitzada pel desig i la satisfacció sexuals, dient-me que m’estimaves, que no m’aturés, que continués, els teus braços envoltant-me el coll, marbre tebi, bronze tebi, pell tèbia del teu cos jove fregant la meva pell, pit sobre pit, ventre sobre ventre, cuixes contra cuixes, sentint l’olor característica dels cossos que fan l’amor, enguany, a Barcelona, els arbres han sofert un fenomen estrany, al juliol les fulles eren ja grogues, i molts arbres les perdien, els tells, al carrer Diputació, tenien les brancades molt desproveïdes de fulles, alguns eren quasi bé nus, va ploure cap a finals d’agost, i vet aquí que a molts arbres els van sortir fulles noves, com més malament estaven, més fulles els van sortir, com si fos el mes d’abril, eren fulles desnerides, no tenien la força, la vida de les que els surten a la primavera, és veritat, però eren fulles noves, he imaginat tantes maneres d’iniciar una conversa amb tu, tants de diàlegs, de situacions, sempre em tirava enrera la por de fer el ridícul, aquest sentiment contrari a caure en això que diuen la crisi dels quaranta anys, jo mirava de no ser com aquests homes que volen fugir del temps fent-se el jove, provant de fer com els joves, fins i tot disfressant-se de joves ridículament, i no fa pas gaire temps que jo encara feia fruir la meva dona en els coits, i li feia dir-me que no m’aturés, per què no hauria de ser el mateix amb tu?, si amb ella, després de tant de temps de casats, encara hi podia trobar noves sensacions, encara podíem apassionar-nos, què no seria amb tu?, em delia fer-li desitjar que allò no acabés, que es perllongués en una exaltació creixent, però al mateix temps temia que l’orgasme hi posés la fi, i veia els seus ulls tancats, i notava els estremiments del seu cos, i sentia els seus gemecs, i jo m’exaltava, però no perdia el control i obtenia registres nous, tonalitats noves, acords nous en aquella música, ara les fulles noves també són marcides, i aviat cauran a terra.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar,

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

Els homes sempre naixem massa aviat.

 

Ella, com cada dia, va desar els papers de la taula, i se’n va anar. Ell, com cada dia, va veure-la passar sense dir-li res, el seu poema al fons d’un calaix.

 

[20/ago/93]

La carrera de Yocasta Virginal

1. Yocasta

 

Filomena Martínez Gutiérrez era puta. Això sí, una puta amb sentit de l’humor. Com a nom professional havia triat Yocasta Virginal; als documents oficials, allà on calia posar la professió, en comptes de “Sus labores” escrivia “Sus señores” o “Sus sudores”. Alguna vegada, en sospitar que qui havia de visar l’escrit era molt camisa blava, havia escrit “S.S.” en comptes de l’abreviació habitual “S.L.”.
Havia aconseguit aplegar un capitalet ben maco, i solia dir que ho havia fet gràcies a la suor de la seva engonal i al seu doctorat en lingüística; bé, i a l’assessorament d’un client fix, expert en finances i amic de gent influent, segons deia Yocasta d’aquella que te la volen ficar i no saps mai per on fins que notes que hi entra.
Quan va adonar-se que la veterania riscava d’esdevenir atur de llarga durada sense subsidi, va decidir diversificar el negoci i posar el capital a treballar. Aprofitant la baixada de preu causada per la crisi, va comprar un xalet en una urbanització de luxe, d’aquelles on hi ha guàrdies de seguretat als accessos, i va fer adequar els sis dormitoris i els tres banys per a la pràctica d’allò que anomenava “el repaso proactivo”. Amb tot, la llicència d’obertura del negoci la va tramitar amb el nom de “El Reposo, casa de salud”, i l’activitat era “Facilitar la recuperación psicológica de personas estresadas”. No cal dir que un altre client fix, curiosament també amic de gent de pes, va influir no poc en què aquesta llicència fos concedida sense demora ni impediments burocràtics.
Per a dur a terme les activitats comercials, va aplegar un equip de “repasadoras” en qualitat de treballadores autònomes, a les que anomenava “hijas putativas”, deia que en raó de la diferència d’edat. Amb tot, Yocasta es va reservar els clients més rendibles, als quals va anar convencent de fer la propaganda adequada a la seva nova activitat.
I ara la teniu de gran matrona i fent plans per a constituir un franquícia i una fundació que li permeti evadir impostos sense risc. Diu que no es mama el dit (considera que posats a mamar alguna cosa cilíndrica, al menys que això li reporti guanys), i que no li serveix la protecció de cap client important, que hi ha qui avui està al cim i demà pot estar dormint al peu d’un caixer automàtic.

 

2. Filoverga

 

Filomena Martínez Gutiérrez s’havia iniciat en la pràctica del sexe amb l’amo de la botiga de queviures en què havia començat a treballar als catorze anys. Era un home amable, discret, servicial amb la clientela, respectuós amb tothom, propens al somriure franc i obert, i a ella la va tractar des del començament com si en comptes de ser una nena fos ja una dona feta i gens diferent de les clientes.
Dos anys després, Filomena era una dona que es feia mirar, i no només pels homes. I, és clar, l’amo no va ser-ne cap excepció. Ara, el tracte exquisit que li havia dispensat de sempre li va donar avantatge a l’hora de fer aproximacions a un conveni no precisament laboral, i un bon dia per a tots dos la rebotiga va ser l’escenari de la transformació de Filomena de verge en futura puta, una transformació no gens traumàtica. Perquè Filomena s’hi va enamorar, de l’home i de la pràctica sexual, que es va fer progressivament freqüent i experimental. No li va caldre, a Filomena, el Kamasutra per a aprendre i practicar amb gust variable tota mena de delícia sexual oriental o occidental; en pocs mesos, no considerava prohibida cap variant, i passats tres anys es pensava que ningú no li hauria pogut ensenyar res de nou.
L’amo, al llit, era un altre home. La discreció amb què es captenia a la botiga desapareixia del tot. “Filoverga”, li deia en el repós postcoital, “has de utilizar todos tus encantos y todo lo que te he enseñado para medrar. ¿No te has dado cuenta de cómo utilizo yo los míos para sacar provecho de la clientela, en especial de las mujeres? Una palabra amable, un ofrecimiento servicial, y, ¿zas!, ya han perdido de vista la balanza y les he engañado en el peso; una galanteria respetuosa y sonriente, y ya las he timado en las vueltas. Luego, si al llegar a casa reparan en que las cuentas no les cuadran, no pensarán en absoluto que haya sido yo el timador. ¿Cómo puede Manuel –se dirán– haberme engañado en las vueltas, con lo dispuesto, amable y buena persona que es? Hazme caso: cuando yo falte, porque un día u otro habré d’espicharla y seguro que será mucho antes que tú, saca provecho de mis enseñanzas y no hagas nada por nada. Hazte valorar, ponle un precio bien alto a los tesoros que tienes, que cuanto más caros los pongas, más los harás desear. Los hombres somos idiotas y las mujeres no nos van a la zaga; haz pensar al cliente, o la clienta, que ha hecho un buen negocio por alto que haya sido el precio del servicio”.
Les paraules de Manuel van ser profètiques: un dia s’hi va quedar en ple coit. “Un atracón de marisco”, explicava Filomena a la clientela, “¡Pobre!, no pudo con tanta almeja”. Ni de lluny cap client va sospitar la relació de la dona amb l’amo de la botiga, i van atribuir la seva tristor a la natural reacció davant del traspàs d’una persona tan bona com el botiguer; de fet, tot el barri el va plorar.
Tancada la botiga per manca d’hereus coneguts, Filomena va decidir passar-se a l’hípica, com li deia sovint en Manuel, i va fer-se el propòsit de no tornar a enamorar-se. Com que l’home li havia anat pagant un sobresou (“Incentivo profesional”, ho anomenava), disposava de prous diners per a llogar un pis discret a la capital i sobreviure-hi un temps, de manera que va decidir deixar el poble i la família, tot adduint que volia desenvolupar el seu potencial comercial.
A l’hora de triar un nom professional, al principi va considerar fer-se dir Serena Vergano. Ara, com que la sodomització no era precisament el que més li agradava, i a més fora perillós prendre el nom d’una altra dona relativament coneguda, va optar per la via contrària a les insinuacions posturals. El nom triat, ja el sabeu: Yocasta Virginal.

 

3. Doña Filomena

 

Filomena Martínez Gutiérrez és a cal notari. Seguint els consells del sempre enyorat Manuel, mirava de treure tot el profit possible dels clients susceptibles de ser espremuts, això sí, amb tota la delicadesa professional de què era capaç i amb una discreció a tota prova. I aquest notari era un client de primera que, a més, molt aviat, en apercebre’s de la discreció de Filomena, es va mostrar disposat a ajudar-la en tot allò que no comprometés el seu bon nom. A més de pagar generosament els seus serveis, és clar.
–¿Te acuerdas de nuestros primeros encuentros, Yocasta? ¡Qué maravilla!
Filomena pensa que no hi ha per tant, que el notari en tenia prou amb una rebolcada correnteta. És clar que per a un home amb una vida conjugal i social tan formal i rutinària, allò de follar com la natura demana devia ser, era, una festassa orgiàstica.
–Sin embargo ahora, ya pudiste verlo el otro día, Pompeyo el Glande está muerto, o por lo menos moribundo. Antes podía hacerlo dos o hasta tres veces al día; ahora me corro sin que se me ponga dura y con mucho trabajo y habilidad por tu parte. Es que ni en el mear soy lo que era: antes podía alcanzar a un árbol a más de dos metros con el chorro, y ahora a lo sumo alcanzo a mojarme los pies con un chorrito que más que chorrito es goteo.
El notari es queda absort uns instants i Filomena se’l mira amb un punt de compassió als ulls, durant un parell de segons, només. “No, Filo”, es diu, “sobre todo profesionalidad”.
–Y bien, Yocasta, ¿qué te trae por aquí? –demana finalment l’home.
Filomena passa a demanar-li consell quant a algunes “actividades ecoñómicas diversas”, com sol dir: la franquícia “El Reposo, casa de salud”, la “Fundación para el Fomento del Desestresamiento Natural”, una cadena de botigues de productes eròtics sota el nom “Sin disputa, disfruta”. Darrerament estava considerant unes altres línies de “negocio inguinal”, però no volia atabalar gaire el notari.
Havent sortit de la notaria, tot conduint el seu cotxe camí d’El Reposo recorda el client que li el va regalar. Era un banquer, ja gran, que, en haver acabat la gimnàstica coïtal, solia submergir-se en filosofies de cafè que Yocasta escoltava com si fos la cosa més apassionant del món. Amb tot, quan l’home deia alguna cosa amb senderi, ella en prenia nota mental; de fet, Filomena era una esponja que absorbia tot el que li pogués fer profit, qualsevol mena de profit. Guardar una discreció absoluta, escoltar molt i ser previsora eren els punts fonamentals del seu full de ruta.
Un dia, en ple deliri filosòfic, l’home li va dir: “Yocasta, hace ya largo tiempo que percibo en mi ser interior una pugna feroz entre las gónadas, el corazón y la mente racional; o sea, entre el instinto animal, los sentimientos y la razón. Después de meditarlo larga y espaciosamente, he llegado a la conclusión de que, dado lo corto y proceloso de nuestra existencia (la humana en general, quiero decir), prefiero que el instinto y los sentimientos se alcen triunfadores sobre la razón. Es por eso que he comprado un coche, ni vulgar ni lujoso, que he puesto a tu nombre, convenientemente asegurado, como prenda y señal de algo que quiero proponerte”.
Filomena se’l mirava amb la seva professional cara d’atenció, i va alçar una cella per remarcar l’expectació, fingida, és clar.
“Deseo con todo mi corazón que seas para mí como una esposa”, proseguí el banquer, “y quiero que dejes esta vida, por què no decirlo, promiscua que sospecho disoluta. Te ofrezco mi más íntima y perdurable amistad a cambio de ello, y…”
Filomena el va interrompre. “Pero tú estás casado…” La veu de Filomena va sonar com la d’una dona pregonament trasbalsada. I després d’una pausa teatral, va exclamar: “Cómo quieres que yo, pobre de mí, acepte algo, tan, tan…”
“Yocasta, si hace falta, si es absoluta y fatalmente necesario para que aceptes mi ofrecimiento, mi súplica, mi ruego más acendrado, que me separe de mi esposa, lo haré. No me pidas, sin embargo, que me divorcie, porque lo que Dios ha unido no lo puede separar el hombre, como enseña la Santa Madre Iglesia.”
Filomena, que no oblidava mai els consells d’en Manuel, tenia molt clar que no volia cap client exclusiu, que volgués “retirarla”. De manera que, amb totes les vacil·lacions, entonacions sentimentals i actituds corporals que la posada en escena requeria, va donar allargues al banquer. Això sí, va acceptar el cotxe.
Recorda també Filomena com, quan la carrera professional que havia de conduir-la als seus doctorats en “lingüística sorbente, gimnasia computanacional y ecoñomía aplicada” tot just començava, va haver de compaginar les minses activitats inguinals que aconseguia amb una ocupació de les anomenades decents. De manera que es va oferir com a “empleada de hogar autónoma”, amb tanta sort que no va trigar gaire a trobar feina a casa d’un conco joier.
Ja hem dit que Filomena era molt discreta i no poc desperta, de manera que el joier, en veure les qualitats de la noia, va anar progressivament fent-li confiança i encarregant-li algunes gestions relacionades amb la joieria, com ara portar diners al banc o fins i tot recollir joies valuoses als obradors artesanals que el proveïen. No cal dir que l’home li va comprar vestits adequats per fer aquestes feines delicades.
En cosa de mesos, el joier hi havia posat tanta confiança, en Filomena, que havia acabat per dependre gairebé del tot de la noia. Ella li endreçava el pis, li feia el dinar, feia els encàrrecs de la botiga, passejava el gos… Ah, el gos! Li deien “Mocito” i menjava a taula del mateix que l’amo, habillat amb tovalló com ell.
Un dia, va passar l’inevitable. El joier li va dir a Filomena que volia anar més enllà en la seva relació, i que si hi accedia li posava casa als afores, això sí, a condició de mantenir una discreció absoluta, ningú no havia d’assabentar-se de la nova situació. La noia va refusar l’oferta i el joier la va despatxar.
Filomena, quan deixa el cotxe al garatge d’El Reposo, pensa que no li han faltat oportunitats de “retirarse”, i que els inicis van ser durs, molt durs. Sort de la Petra.

 

4. Minerva

 

Filomena Martínez Gutiérrez seu al costat del llit de l’habitació individual de la clínica privada en què jau, adormida, Petra. Pel seu cap passen les imatges del dia que es van conèixer. Tenia 23 anys, i en feia tres que intentava viure de “los sudores inguinales”, amb més penes i treballs que rendiment. Sí, hi havia hagut aquella possibilitat de treure’n bon profit de la seva habilitat sexual, però en rebutjar l’oferta del joier es va trobar sense la feina que li permetia d’anar tirant sense haver de tirar-se alguns dels desgraciats que freqüentaven les putes dels carrerons del barri vell.
No recorda com va ser que un desconegut la va convidar a trobar-se amb ell en una habitació d’un hotelet discret, amb la promesa de ser molt generós si quedava prou satisfet de les seves habilitats amatòries. En entrar a l’habitació, li va sorprendre trobar-hi una altra dona, que podia tenir ben bé deu anys més que ella. Era una rossa que la va repassar de dalt a baix amb una sola mirada, entre picardiosa i irònica, dels seus ulls blaus.
–Ya sé que te haces llamar Yocasta –li va dir l’home–, y esta otra preciosidad se hace llamar Minerva. Bueno, cada uno se hace llamar como le viene en gana, a mi me importa un ardite. Ahora bien: sí que me importa, y mucho, que me dejéis satisfecho. De manera que, para empezar, ya os estáis desnudando y poniéndoos a joder. Quiero que folléis de verdad, nada de numeritos. Quiero ver como os pegáis un buen polvo, sin comedias ni fingimientos, que cuando os corráis vea como os rezuma el coño.
Filomena recorda com l’anomenada Minerva va dur la iniciativa, com les seves carícies van anar encenent-la i com li anava mostrant el que havia de fer per aconseguir les mateixes reaccions per part d’ella. Molt aviat va tenir el cinc sentits posats en l’activitat sexual: mirava i es delitava en la percepció de les formes de Minerva, tan femenines i excitants, el color dels seus cabells, dels seus ulls, dels seus llavis, de la seva pell, dels seus mugrons, de la pell de les cuixes als engonals, de la vulva, dels llavis externs, dels llavis interns; n’escoltava els gemecs de plaer i les paraules engrescadores a mitja veu enrogallada, insinuadores; n’olorava la fragància dels cabells, l’aroma de la pell del coll, l’olor del mont de Venus, la més forta de la vulva, la més suau dels engonals, la més subtil i subliminal de les feromones que brollaven de totes les glàndules de Minerva; n’assaboria el gust dels llavis i la llengua, de la pell, de la copa del melic, de la suor gairebé imperceptible dels engonals, dels llavis externs de la vulva, dels interns, del clítoris; n’explorava amb els llavis, els dits i els palmells tota la pell i totes les zones erògenes. Amb tot, la noia mirava de tant en tant de reüll l’home, assegut en una cadira, amb els pantalons abaixats, els genitals a l’aire, sense tocar-se’ls, però amb una erecció ben reeixida. La gimnàstica amatòria de les dones va continuar, amb una excitació creixent, uns tocaments, uns petons, unes besades, unes llepades, unes xuclades i uns fregaments de vulva contra vulva amb introducció mútua dels dits progressivament íntims i apassionats que en arribar al paroxisme les va abatre al llit entre gemecs de plaer.
Quan els espasmes que havien sacsejat el cos de Filomena van remetre i la seva respiració es va normalitzar, va mirar l’home i el va veure encara assegut, amb el membre flàccid i una lleterada abundosa al ventre pelut, amb la mirada perduda i un somriure de babau als llavis. Una estoneta després, va apujar-se els pantalons, va tirar mà del billeter i va recompensar les dones amb una generositat notable.
Filomena, mentre mira Petra al llit de la clínica, pensa que mai ningú li havia propiciat una estona de plaer com aquella i, a sobre, li havien pagat tan bé. Recorda igualment com, en deixar juntes l’hotelet, Minerva li havia proposat de passar-se per casa seva i com ella havia acceptat la invitació sense pensar-s’ho gens ni mica.
En la conversa que hi van mantenir, dirigida subtilment per Minerva, Filomena li va explicar la seva relació amb en Manuel (“su Manuel”, deia) i com l’havia ensinistrada en “las artes montatorias”; com, en morir Manuel, ella havia decidit fer la carrera i havia llogat un pis a la capital; com de difícil li estava sent obrir-s’hi camí sense haver de fer de puta de carreró; com havia pogut sobreviure econòmicament amb la feina de minyona per a tot a cal joier, i com tot se li havia girat en contra després que el conco la despatxés en no acceptar la seva proposició de “retirarla”.
–Mira, Yocasta, creo que voy a ayudarte –va fer Minerva quan li va semblar que Filomena ja havia arribat al final provisional del seu relat–. Después de lo bien que me lo has hecho pasar, casi me siento obligada a aconsejarte para que tu talento no se pierda como el de esas putas supérstites y supernumerarias del barrio viejo. Y para empezar, vamos a dejarnos de nombres de guerra. Yo me llamo Petra, ¿y tú?
Petra, un cop assabentada del nom real de la des de llavors doctoranda sota la seva direcció, li va explicar a grans trets que la seva era una família de gent treballadora, llegidora i ficada en activitats clandestines perseguides pel règim; que un mal dia de juliol de 1958, un company del seu pare a qui ella admirava pel seu coratge antifeixista aparent, aprofitant-se de la confiança que li feia la seva família se la va endur a casa d’ell i la va violar. Petra va decidir no dir res als seus pares i esperar l’ocasió propícia per venjar-se’n.
–Y lo conseguí, ya lo creo que lo conseguí. No quiero explicarte lo que hice; basta con que sepas que acabó muerto en un tiroteo con la policía cuando con otro activista intentava atracar un banco.
Arrel de la violació, Petra va iniciar una doble vida. Aparentment, va dedicar-se en cos i ànima a portar endavant la seva carrera de filosofia i lletres, i les notes que hi obtenia satisfeien molt la seva família; d’amagat, però, exercia la prostitució “de lujo y lujuria”, segons va dir a Filomena. La seva bellesa li havia permés introduir-se, via universitat, en ambients “selectos y ambiguos, donde todos se conocían aunque fingían no conocer-se”.
Va ser llavors quan va decidir adoptar un nom “profesional” que amagués el seu origen. “Con mi melena rubia natural y mis ojos azules, pensé que lo adequado sería hacerme llamar Palas, o Atenea, la diosa nacida de la cabeza de Zeus, símbolo de la sabiduría; pero en esta sociedad tan romanizada y bastante ajena a la cultura clásica griega, quizá resultaría algo chocante, de manera que me decidí por el trasunto romano de la diosa, és decir, Minerva. De manera que la Petra, en el oficio, és Minerva, i tú, Filomena, Filo, eres Yocasta. Algún día te explicaré quién fue la Yocasta que te presta el nombre, si es que no lo sabes”.
–Por de pronto –va proseguir la dona–, te introduciré en ambientes y lugares donde los hombres, y alguna mujer, se creen que son cazadores y en realidad son presas, muchas veces bastante fáciles. Puedes estar segura de que pronto, por poco que sepas jugar tus cartas, empezarás a reunir un capitalito, ganado con el sudor de tus ingles especialmente, aunque no necesariamente.
–Algo así me decía mi Manuel –apunta la noia–. “Hazte valorar, pon un buen precio a tus tesoros, que cuanto más caros los pongas, más querrán disfrutarlos”.
–Debía de ser un tipo listo, tu Manuel. Y bastante pícaro. Eso de “las artes montatorias” que me has contado antes, es un juego de palabras nada menos que con el título de una obra de Ovidio, un poeta romano de hace dos mil años: la Ars amatoria; El Arte de Amar, en español.
Certament, Minerva va aconseguir –sense gaires dificultats, val a dir– que Yocasta fos coneguda y reconeguda en el món que volia explotar. Bé, les habilitats de la noia, un cop trobat el camp on posar-les en joc, eren les més adequades per a exercir una carrera d’allò més exitosa, com ara es diu.
I ara, al costat del llit de Petra, pensa que si no hagués estat per ella, vés a saber com hauria acabat. Li ve al cap com va ser després d’una conversa al pis de Petra que va decidir diversificar el negoci i posar a treballar el capital que havia aplegat. “Mira, Filo, –li havia dit la dona–, nosotras ya estamos llegando a una edad en que, como diría un monje medieval, Sic transit gloria cunni. Bueno, perdona, tu coño y lo que lo cobija todavía puede dar mucha guerra, pero yo, como me descuide, ni para madame de burdel seré aprovechable. Bien es verdad que en mi vida laboral, hasta el momento, he conocido algunos tipos desprendidos, o peculiares, como uno que era informático; bueno, en realidad era, es, el propietario de una cadena de establecimientos de informática bastante importante, El Bit Nacional, se llama, y te aseguro que era muy, pero que muy nacional: cuando nos veíamos en la habitación del meublé, siempre me decía que venía a practicar “interfeis computanacional”, y cuando se corría gritaba “¡Viva Ehpañña! ¡Viva Ehpañña!”. Pero lo cierto y verdad es que eso de cualquiera tiempo pasado fue mejor no va desencaminado, y habrá que ver como encaramos lo que nos queda por delante, sea corto o largo. Porque los juegos de sábanas con puntillas que colecciono los obtuve con los juegos entre sábanas con putillas que mi palmito me permitió organizar, pero observa que hablo en pasado y que esa actividad está entrando ya en crisis a marchas forzadas, por lo menos en mi caso. Cuida que no sea el tuyo”.
Filomena s’adona que Petra s’ha despertat i que la mira amb una tendresa als ulls que la fa emocionar, i per tal de dissimular els seus sentiments li demana, tot procurant donar una entonació jovial a les paraules, com es troba.
–Filo, qué quieres que te diga… Me ha despertado una sensación de, cómo decirlo, entre angustia por lo que ha de ocurrir sin remedio y conformidad con lo que lleva implícito la vida, que es la muerte. Soñaba con un cuadro de un pintor del siglo XVII, Valdés Leal. Está en Sevilla, en el Hospital de la Caridad. En el primer plano de la pintura se representan los cadáveres putrefactos de un eclesiástico, parece un obispo, y un militar, seguramente un general. Un rótulo, en la parte baja del ataúd, reza Finis gloriae mundi, el fin de las glorias del mundo. Y hay otro cuadro, que conforma un díptico con éste, del mismo artista (“Jeroglíficos de las postrimerías”, los llamó), en que se ve un esqueleto que con la mano derecha apaga un velón que representa la vida; bajo el brazo izquierdo lleva un ataúd y con la mano blande una guadaña; pisa una esfera terrestre y una armadura militar, al lado de una mesa, y sobre ella y alrededor, los símbolos de las más altas jerarquías y glorias humanas: la triple tiara pontificia y un báculo con una cruz ceremonial triple, coronas reales, ricas telas, libros preciosos, una espada lujosa… Sobre el velón apagado, una leyenda que reza: In ictu oculi, que quiere decir que en un abrir y cerrar de ojos, en un instante, se acaba la vida. No significa que sea un ictus en un culo ni un ictus de culo, como quizá diría tu Manuel.
Filomena agraeix internament aquesta mostra de vitalitat de Petra, irónica fins i tot en els moments durs, aquest especialment anguniós en què encara la travessa definitiva.
–Es verdad, Petra, mi Manuel siempre fue un hombre alegre, que de todo hacía chiste y con mucha gracia. Creo que me contagió su sentido del humor, y eso me ha ayudado mucho en la vida, sobre todo cuando las cosas no me iban bien.
–Y eso fue lo que me cautivó de ti cuando nos conocimos; bueno, eso y tu extraordinaria capacidad de transmitir cariño, amor, en la cama. Qué afortunada fui aquel día…
Filomena torna a emocionar-se, a torbar-se, i mira de mantenir-se serena.
–Menos mal que tenemos sentido del humor –diu Petra, uns instants després, quan el silenci comença a fer-se perillós–, porque si no lo tuviéremos, trabajando en el gremio de la ingle lo habríamos podido pasar fatal. Porque con nosotras todo el mundo se atreve, socialmente se nos considera purria. Hipocresía, pura hipocresía. Recuerdo un cliente a quien, después de haber follado, le dio por largarme un rollo entre filosófico y biológico que, luego, en casa, cuando lo consideré, no me pareció desencaminado. Me vino a decir que los seres humanos, como los demás animales superiores (me hizo gracia eso de superiores), en cuanto individuos tenemos dos necesidades vitales, o sea, que si no las satisfacemos, nos morimos: alimentarnos y dormir; pero que como especie tenemos tres: alimentarnos, dormir y reproducirnos, porque si no nos reproducimos, la especie desaparece, se estingue. De manera, me decía, que los hombres experimentamos una pulsión sexual poderosísima, hasta el punto de que hay quien mata bajo su influjo. No te extrañes, pues, de que echemos mano de las putas para dar satisfacción a lo que la especie nos exige, aunque tengamos mujer legal.
–La verdad, Petra, es que todo eso me suena a excusa barata para ir de putas sin tener mala conciencia. Ya lo decía mi Manuel: tiran más dos tetas que dos carretas, y lo demás, cuentos chinos. Sabes de sobra que los hombres buscan fuera lo que no encuentran en casa.
–Pues lo cierto y verdad, Filo, es que eso es más viejo que el mear. No sé lo que podía pasar en las sociedades més primitivas, pero en las civilizadas, quiero decir en las que tenían como base la ciudad, que civilización viene de civis, que es ciudad en latín, seguro que ya habían prostitutas. Mira, en la Grecia clásica, hace más de dos mil años, además de putas como las conocemos hoy día, habían unas mujeres, a las que llamaban heteras, que ejercían lo que hoy se llamaría prostitución de lujo. Eran mujeres cultas, refinadas, elegantes, que practicaban la danza y el canto, y que se distinguían de las mujeres corrientes en muchos aspectos. Pagaban impuestos por ejercer su oficio y fueron muy consideradas y influyentes. Claro que algún hipócrita, como Demóstenes, un orador famoso, vino a menospreciarlas en un escrito en que afirmaba que los hombres tenían a las heteras para el placer, a las criadas para que se hicieran cargo de sus necesidades corporales y a las esposas para que les dieran hijos legítimos y fueran guardianas fieles de sus hogares.
–Pues es lo que te decía, Petra, que los hombres buscan en la calle lo que no encuentran en casa. Y suerte tenemos de ello, que bien que nos ha ido en la vida gracias a nuestras actividades ecoñómicas.
–Pero eso no quita que la sociedad nos señale hipócritamente como mujeres innobles en comparación con las llamadas honradas. Observa: para referirse a éstas, se emplean básicamente dos o tres nombres: esposa, señora y dama; para referirse a nosotras, tenemos, además de hetera, puta, prostituta, ramera, meretriz, cortesana, zorra, zorrón, furcia, concubina, querida, fulana, buscona, golfa, pécora, mujer pública, mujer fácil, mujer que hace la carrera… Y seguro que me dejo algunos nombres o calificativos. Mira, ahora me vienen a la cabeza tres: izas, rabizas y colipoterras, el título de un libro de fotografías al que Cela puso letra.
–No me resulta desconocido, Cela, pero nunca me ha interesado.
–Pues yo lo conocí; mejor dicho, me conoció; o aún mejor dicho, conoció mi cuerpo y mis habilidades, sobre todo las lingüísticas. Sospecho que quedó impresionado; pero Filo, te aseguro que su generosidad pecuniaria no estuvo a la altura de las circunstancias. Pero era un tipo interesante, con una voz poderosa, que actuaba conforme al personaje que había creado, un farsante a veces encantador y a veces inaguantable, pero con una gran capacidad para encandilar. Era muy dado a la imprecación y al improperio. Polemizar con él era francamente difícil. Recuerdo que en el senado, en la primera legislatura de esto que han llamado con gran sentido de la ironía transición democrática, se las tuvo con un mosén catalán. Éste, en un momento determinado, le espetó que estaba dormido y que quizá por eso no se había enterado de qué hablaban. Cela le contestó que no estaba dormido, sino durmiendo. El mosén repuso que era lo mismo, y Cela lo remató diciendo: No, mosén, no es lo mismo, como no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo.
–No está mal, seguramente mi Manuel habría dicho lo mismo.
–Era ocurrente, pero no pocas veces fue impertinente. Una lástima, porque como escritor trabajó mucho y no mal; por lo menos, los que entienden de estas cosas de las letras lo consideraron mucho: fue académico un montón de años de la Real Academia Española, Premio Prícipe de Asturias de las Letras, Premio Nobel de Literatura, Premio Cervantes y algunos más de menos relumbrón. De hecho, el Campechano le otorgó el Marquesado de Iria Flavia (la población gallega en que nació), creado ex profeso, en razón de sus muchos méritos, entre los que no sé si contó los que había acumulado como censor y espía franquista. Ya en sus comienzos, un poeta falangista dijo de él que había concebido una estrategia de la fama, el culto a la personalidad y la voluntad imperativa. Un punto filipino, vaya.
–Pues sabiendo todo eso, no sé si yo me hubiera acostado con él; me extraña que tu lo hicieras.
Business is business, que dicen en inglés; ahora, si llego a sospechar su racanería, te aseguro que para rato goza de mis favores.
Petra es queda en silenci. I mentre mira tendrament Filomena, es va adormint, somrient. Una llarga estona després, es desperta i torna a mirar Filomena.
–Filo –li diu dolçament–, no te imaginas lo feliz que me has hecho desde que nos conocimos; de verdad de verdad que el nuestro fue un amor a primer polvo. Te quiero, Filo, te sigo queriendo con toda el alma.
Panteixa uns segons i deixa de respirar. Filomena Martínez Gutiérrez li tanca els ulls i arrenca a plorar com no ho havia fet des que van enterrar Manuel.

 

[Març 2015]