Arbres (i 4)

Els arbres enamorats o la relació interespecífica

Al passeig que voreja el torrent de Sant Joan, entre el carrer d’Olèrdola i el parc de la Torre d’Enveja podeu veure dues parelles d’arbres “enamorats”.

Una, la veig des de casa: és a una trentena de metres del carrer d’Olèrdola. Els arbres estan inclinats de manera que les capçades s’interpenetren i formen una mena de cobricel que dóna ombra a un banc llarg situat a l’entremig. Tots dos arbres són de la mateixa espècie, no em demaneu quina; tot el que puc dir és que em penso que són d’una d’integrant del molt nombrós gènere Acacia.

L’altra parella, la trobareu davant del número 29 del carrer de les Roques del Pelut. Un dels arbres és també una acàcia (no cal que us digui que no he aconseguit esbrinar-ne l’espècie), i conserva la posició vertical. L’altre, d’una altra espècie, s’inclina cap al primer, amb un angle d’uns 55 graus, i envaeix la seva capçada amb la pròpia, més voluminosa, de manera que, vistos d’una mica lluny, semblen formar una única capçada.

Que aquest segon arbre sigui això, un arbre, amb un tronc cilíndric d’un pam de diàmetre, em resulta sorprenent i em fa sospitar que va ser conreat en un viver abans de ser plantat al passeig. Dic això, perquè aquesta espècie és present abundosament, en forma d’arbust arborescent de port notable i peu múltiple, en la llera del torrent. (Ahir, però, en vaig veure un als terrenys de la Masia d’en Dimas amb dos peus d’un gruix d’uns 15 cm.) Aquestes afirmacions les faig perquè no he pogut constatar cap diferència entre les fulles i les flors de les plantes de què us parlo. Ara, segur que qualsevol botànic em diria, si em llegís, que toco campanes.

I seguiré tocant-les, tot i que canviant d’espècies, doncs em disposo a escriure de l’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens, i fins i tot l’Homo sapiens sapiens, que diuen alguns. Les fonts que he utilitzat per a informar-me són diverses, però una bona part del que aprofitaré la dec a les meves amigues Viqui i Wiki.

Cada vegada més, entre els antropòlegs i els paleoantropòlegs creix la convicció que hi va haver creuament sexual de neandertals i sàpiens i que, malgrat que la hibridació sol donar gairebé sempre progènie estèril, un cert nombre, petit, d’individus van resultar fèrtils. De fet, van ser prous com perquè una bona part dels europeus actuals presentem un 2 % d’ADN neandertal.

Sembla que els neandertals i els sàpiens van conviure al continent euroasiàtic entre 200.000 i 100.000 anys, fins que, fa uns 40.000, els primers es van extingir per causes encara no esbrinades.

De fet, pel que es dedueix d’exàmens comparatius dels genomes de les tres espècies d’homínids conegudes que habitaven Euràsia fa uns 50.000 anys, llavors hi havia una altra espècie humana que encara no s’ha descobert. De fet, els neandertals no només es van aparellar amb sàpiens i sàpiens sàpiens, sinó que també ho van fer amb una tercera espècie d’homínids, els denisovans, que coneixem només per la seqüència genètica obtinguda a partir d’un os d’un dit trobat a la Cova de Denisova, als monts Altai, a Sibèria. Aquest fòsil ha aportat evidències que els neandertals es van emparellar amb els sàpiens, els sàpiens sàpiens, els denisovans i l’espècie desconeguda que hi he esmentat una mica més amunt.

És interessant la dada que els africans actuals no presenten ADN neandertal en les seves anàlisis genètiques, com ho és també que en restes de neandertals s’hi hagi trobat ADN de sàpiens. En les d’una dona neandertal descoberta també a la Cova de Denisova, s’ha trobat que el seu genoma ja tenia extenses regions que descenien directament de sàpiens, i aquesta inverstigació demostra que l’intercanvi genòmic no només va ocórrer en sentit home neandertal dona sàpiens, sinó també en el contrari.

També sembla significatiu que una bona part dels gens procedents d’un home sàpiens identificats en la dona neandertal d’Altai no s’hi trobin en els neandertals posteriors d’Espanya i Croàcia, fet que significa que la població neandertal de Sibèria es va extingir, probablement, a l’est d’Euràsia sense que el seu ADN arribés a transmetre’s a les poblacions neandertals occidentals.

I traduiré ara una part d’un dels documents que he trobat a la Wiki: Els investigadors encara desconeixen com es van produir aquests encontres entre ambdues espècies, si van ser varons sàpiens i fèmines neandertals els qui van mantenir relacions, o al revés. “Però es pot sospitar que els descendents híbrids, sigui perquè una sàpiens fos prenyada por un neandertal o una neandertal fos raptada por uns sàpiens, romanien en els grups sàpiens, i al seu torn els seus descendents es creuaven amb uns altres sàpiens”, diu Rosas. “El que també resulta clar és que la hibridació va ser relativament freqüent pero quantitativament escassa: la transferència de seqüències genètiques cap a l’ésser humà és petita, de només un 2 %”.

Potser et demanaràs, hipotètic lector, per quina raó he fet aquesta monumental repicada de campanes diguem-ne antropològica. Doncs perquè moltes vegades, en veure la inusual “abraçada” dels arbres del carrer de les Roques del Pelat, m’ha vingut al cap la notícia, llegida no recordo on, del 2 % d’ADN neandertal que carreguem una part dels europeus, i he volgut aprofundir-hi –és una pretensió sense gaires possibilitats reals– en les causes. I ara que hi penso, també em ve al cap el fet que compartim amb els ximpanzés cosa del 98 % del genoma. Quina animalada!

Dins el riu

“Aquest invent meravellós de la ment humana que es diu literatura és sobretot un art o un ofici de fabular i d’inventar mons i personatges, de crear situacions fictícies, de descriure en un àmbit irreal allò que no és possible al món real. Entre les classificacions arbitràries que són els gèneres literaris, n’hi ha un que és l’anomenat potser impròpiament gènere realista, un gènere tan fictici i imaginari com tots els altres, com el policíac, el de fantasia o el de ciència-ficció, i igualment artificiós i enganyós; potser el que més, perquè fins i tot pot induir a l’autoengany de l’autor, que ingènuament pot confondre la seva obra amb la realitat que pretén narrar. Algun malentès provocat pel gran auge del gènere anomenat realista sobretot a Rússia i a França a la darreria del segle XIX va induir alguns tractadistes a pensar que el realisme és l’essència de la literatura, que n’és la branca central, que és “la” literatura, i que la resta de gèneres en són només satèl·lits subsidiaris. Però la tinta no es va fer perquè expliquéssim la realitat, sinó perquè no sabéssim on s’amagava el calamar. Aquesta obra pretén descriure només fets reals, transcriure fidelment testimoniatges i informacions de primera mà, o sigui, ser un espècimen del que podem anomenar novel·la-document, la mínima unitat narrativa, potser per a compensar excessos anteriors; per consegüent, és un producte del gènere narratiu més sofisticadament fantasiós i irreal.”

 

Aquesta explicació de l’Antoni Munné-Jordà que hi ha a la “Justificació de l’edició” de la seva darrera novel·la Dins el riu, entre els joncs, me n’estalvia el comentari diguem-ne crític, perquè explica molt bé, si no el contingut, sí el propòsit de l’obra.

 

Ara, el que sí que intentaré serà posar per escrit algunes reflexions provocades pel contingut de l’obra. Per exemple, no he pogut evitar de veure-hi el 1984 orwellià en tota la faramalla de documents franquistes que hi recull el text. Hi ha, per exemple “doblepensar” i “nova parla”, dos conceptes orwellians constatables avui en els mitjans controlats per la dreta i especialment l’ultradreta nacionalista espanyola, que, a més, utilitza les xarxes socials informàtiques per espiar i fins i tot controlar la població, semblantment a com el Gran Germà la controla mitjançant les telepantalles. Això fa que, a estones, sembli que en Munné-Jordà no parla dels primers anys quaranta, sinó d’ara mateix.

 

Poden sorprendre al lector de Dins el riu, entre els joncs les accions d’empressaris catalans, especialment barcelonins, en favor de la División Azul, com també les manifestacions documentals d’enaltiment de l’ideari franquista signades per membres prestigiosos de la intel·lectualitat catalana. Jo hi veig tres possibles raons darrere d’aquestes conductes: afany de guanys econòmics o socials, convicció política o filosòfica, i instint de supervivència.

 

N’ampliaré una mica la darrera. Tots els animals, i nosaltres potser els que més, per raó de la nostra autoconsciència –allò del cogito, ergo sum–, estem condicionats genèticament a mirar de sobreviure per damunt de tot. L’instint de supervivència origina en nosaltres un seguit d’accions destinades a satisfer-lo, com ara la cerca d’aliment, l’aparellament sexual, la formació de grups familiars o ètnics, etc. N’hi ha una acció, derivada de l’instint de supervivència, que trobo especialment interessant i que no és només pròpia dels humans: la simulació, el camuflament. Hi va haver catalans que l’única manera que van tenir d’evitar problemes greus o fins i tot la mort va ser comportar-se com un afecte al règim franquista. Ep, i el mateix es pot dir d’aquelles persones que es van fer passar per afectes a la República quan actuaven els escamots, especialment els de la CNT-FAI, i mataven gent només pel fet de ser, posem per cas, empresaris.

 

(VNG, 2/8/18)

Arbres (3)

Les mores i les moreres

 

Desambiguació inicial: amb el mot ‘mores’ no em refereixo a les dones originàries de l’antiga província nord-africana de la República romana del segle I aC anomenada Mauritània; ni a les dones dels musulmans que van començar la invasió de la Península Ibèrica l’any 711 i que va donar lloc, posteriorment, a l’anomenada Reconquista (722-1492), terme que tan agrada al bello Pablo Casado d’aplicar a la seva pretensió de “recuperar” Catalunya per a la Gran Nación; ni a les dones musulmanes en general; ni tan sols a allò de l’O tempora, o mores ciceronià. Em refereixo al fruit de les moreres i dels esbarzers, la polidrupa que a tants ens agrada menjar prenent-la directament de la planta.

 

Als encontorns del barri vilanoví on visc –el del Molí de Vent–, els arbres que hi predominen amb gran diferència, com em sembla que ja he comentat alguna vegada, son les moreres, tant la morera blanca, com la negra i la vermella.

 

La morera blanca (Morus alba) és originària de la Xina, on es plantava, i sospito que encara es planta, principalment per alimentar els cucs de seda. També té, a la Xina i com és obvi a Vilanova, funcions ornamentals, i aquest estiu no és gens menystenible la seva funció de para-sol, doncs bona falta ens fa una bona ombra amb la radioactivitat que deixa anar aquests dies l’astre ros. Les fulles són força arrodonides, més que les de la morera negra, i malgrat el seu nom, les mores que fa són negres quan han madurat.

 

Per cert, em ve al cap com el meu pare, quan jo era un nen de potser uns 10 anys, s’enfilava en unes moreres properes a l’estació del Nord de Barcelona per collir-ne les fulles que jo necessitava per alimentar els cucs de seda que tenia en una caixa de cartró.

 

La morera negra (Morus nigra) és la més abundant a Vilanova, i si us voleu informar de les característiques d’aquesta espècie, la Viqui ho farà prou llargament. Jo només recolliré aquí que les arrels, l’escorça, les fulles i els fruits tenen propietats medicinals d’ampli espectre. Les fulles no són tan arrodonides com les de la morera blanca, i d’un verd més fosc; els fruits madurs són negres. Sembla que és una espècie originària de Pèrsia, on es conrea des d’èpoques ancestrals. També ha estat utilitzada per criar cucs de seda.

 

He denominat “morera vermella” la Morus rubra, però no he pogut assegurar aquest nom en català; en castellà sembla que li diuen “mora roja”. A Vilanova, al carrer Ramón y Cajal, entre els de Menéndez y Pelayo i Joan Llaverias, n’hi ha un bon rengle. Les fulles són força grans, afuades com una punta de flecha, d’un verd molt fosc, tirant a negre, i n’hi han de lobulades. Els fruits madurs són d’un vermell que tira a granat, i més saborosos que els de les altres moreres. Procedeix del nord-est de l’Amèrica del Nord, i al Canadà sembla que corre perill d’extinció.

 

De casa estant, ja us ho vaig dir en parlar-vos dels frugívors, veig un parell d’arbres que considero moreres –per allò de què “cada arbre es coneix pel seu fruit”, que diu l’Evangeli de Lluc–, però que no sé pas si ho són. L’alçada i les fulles, molt semblants a les de la Morus rubra, però d’un verd més clar, fan pensar en una morera; però el port recorda el dels desmais, els salzes: són com una mena de desmais espessos, unes cúpules aproximadament paraboloides; les branques primes que broten d’unes de més gruixudes, arriben a terra. Els fruits, insisteixo, són unes mores ben negres quan han madurat i començen a caure. Si algú de vosaltres sap què són aquests arbres, es pregat de comunicar-ho a la nostra comunitat.

 

I ara crec que he de parlar-vos ni que sigui una mica dels esbarzers, per allò de què fan mores. Cada dia passo por un parell de llocs on n’hi ha uns quants de ben crescuts, i he vist que les mores comencen a negrejar decididament, tot i que encara no estan a punt per menjar-se-les; no trigaran gaire, però.

 

L’esbarzer o romeguera (Rubus ulmifolius), rep uns altres noms a les terres catalanes, però els que he recollit em sembla que són els més estesos i coneguts. Les mores que fa són aproximadament globulars, a diferència de les de les moreres, que són cilíndriques. Quan les arranqueu de la planta, es desprenen sense pecíol, al contrari que les de les moreres, que el conserven. Quant al gust, és incomparablement més saborós que el de les mores de morera; vaja, a mi m’agraden molt més, tot i que, com se sol dir, això va en gustos. Ara, aneu amb compte, no us poséssiu com el Quico de mores d’esbarzer, que podríeu tenir un bon mal de ventre seguit de les caguetes corresponents, com em va passar, en la meva prehistòria, en terres de la Corona d’Aragó.

 

(VNG, 31/7/18)

Arbres (2)

Til·lers vilanovins

 

A la banda de mar de la plaça d’Armand Cardona Torrandell hi ha un rengle de nou til·lers, els dos més propers al carrer Menéndez i Pelayo d’un port magnífic i una alçada considerable, com la de l’edifici adjacent, de cinc plantes. Pel color i la forma de les fulles, diria que són til·lers argentats, de l’espècie Tília tomentosa. Però aneu a saber, car jo, de botànica, no en sé res amb la mínima seguretat, i em refio del que em diuen les amigues Viqui i Wiki. Hi va haver un temps en què tenia un bon manual de les plantes de la Península Ibèrica; però el vaig donar a una biblioteca pública quan, per raons diverses, havia de reduir la meva.

 

També hi ha til·lers al carrer Olèrdola, entre els de Menéndez y Pelayo i Doctor Zamenhof. No són de la mateixa espècie que els de la plaça Cardona Torrandell. En aquest cas, podrien ser til·lers de fulla petita (Tilia cordata) o de fulla gran (Tilia platyphyllos); m’inclino per la primera opció.

 

A finals de l’hivern passat, aquests tells (m’agrada més dir tell que til·ler) estaven molt i molt fomuts, havien perdut més de la meitat del fullam i alguns presentaven un aspecte que presagiava la seva mort imminent. Però les pluges primaverals, tan abundoses enguany, no només els han revifats, sinó que els han fet ufanosos, fertilíssims, admirables.

 

(VNG, 29/7/18)

Arbres (1)

L’araucària de la casa on visc

 

Des de la galeria del pis on visc –provisionalment per raons diverses– puc contemplar a pler una araucària plantada al jardí del pis de la planta baixa. Estic segur que és una araucària, però del que no n’estic és si és una araucària de Xile (Araucaria araucana) o de Brasil (Araucaria angustifolia). M’inclino per la primera.

 

Segons he pogut esbrinar via l’amiga Viqui, les araucàries són arbres de fulla perenne, i la de Xile pot arribar a fer 40 m d’alt amb un tronc de 2 m de diàmetre. La que veig des de casa, fa actualment uns 12 m d’alt, i el tronc, de 30 a 40 cm de diàmetre a la part baixa.

 

Diu també la Viqui que normalment és una planta dioica, és a dir, amb individus mascle i individus femella, tot i que poden haver-n’hi de bisexuals. L’araucària dels baixos és femella, perquè només fa pinyes d’aquest gènere, que són gairebé esfèriques, globoses, fan de 12 a 20 cm de diàmetre i broten a la part superior de les branques. Les pinyes mascle són més primes i allargades que les femella, més aviat cilíndriques, i penjen de la part inferior de les branques.

 

En els gairebé dos anys que visc en aquest pis, he vist al menys una part de l’evolució de les pinyes. Quan broten, cap a l’extrem distal de les branques i a la primavera (la tardor austral), són petites i de color verd tendre, semblant al de les fulles –un verd que recorda el de les fulles de les moreres–, de manera que no les veieu, les pinyes, fins que tenen prou grandària per destacar-s’hi. El segon any, s’han tornat de color marró clar i han assolit un diàmetre d’uns 10 cm. Uns mesos després, no sé si un any, perquè no he pogut comprovar-ho, es baden i deixen anar els pinyons, que són comestibles. Ara, el que sí que n’he vist, són els peduncles desproveïts de les esquames, els quals hi resten un temps encara adherits a la branca, i fins i tot la part baixa de la pinya, semblant a un calce, un cop ha llançat les llavors a l’aire.

 

 (VNG, 26/7/18)

Tres ocells

En aquest hivern que sembla subsistir en els primers dies astronòmicament primaverals he vist, al llarg d’algunes passejades amb el gos, tres ocells el comportament dels quals m’ha resultat sorprenent per raons diverses.

 

El primer era un exemplar de puput (Upupa epops segons la terminologia científica) que va alçar el vol quan passavem prop d’ella (o d’ell, que hi ha qui s’hi refereix en femení i hi ha qui ho fa en masculí), pels jardins que hi ha a tocar de la Sala del Regne dels Testimonis Cristians de Jehovà (Salón del Reino en el rètol en castellà que comparteix amb el català el frontispici del temple, expressió que sembla més rotunda, amb més empaque).

 

El meu gos es va sorprendre en veure arrencar a volar aquella mena de papallona gegant, i va mirar d’encalçar-la; jo, pel fet que això fos al mes de gener: la tenia per un ocell d’estiu, sempre havia relacionat el seu cant amb els mesos de calor.

 

Fetes les consultes pertinents, en El libro de las aves de España, de Selecciones del Reader’s Digest (Iberia), S.A. i en Veus d’ocells, de Celdoni Fonoll (Lynx Edicions), vaig veure que, en realitat, d’aquest ocell, tot i ser migrador majoritàriament, n’hi un cert nombre que hiverna al nostre país. Fonoll hi recull unes quantes dites populars i uns versos que s’hi refereixen, com aquests de Guerau de Liost, a “Pollancreda”, Ofrena rural:

 

Si la tórtora ve de seguida,
la puput li pregunta si plou.

 

i un poemeta seu que fa:

 

Put fort el puput
cantant “pu-pu-put”,
vistós, crestallut
i renyant tossut
amb bec llargarut.

 

Pro el bon temps ha dut.

 

El segon ocell a què vull referir-me és un martinet blanc (Egretta garzetta) que he vist tres vegades en el passatge enjardinat que hi ha al darrere i al davall del centre cívic del Molí de Vent.

 

Quan el vaig veure per primera vegada, l’ocell acabava de capturar un animaló semblant a un cuc de terra; les dues altres vegades, estava cercant aliment. La raó de la meva sorpresa és que el martinet blanc és un ocell que viu en zones amb aigües somes i tranquil·les, riberenques, generalment formant bandades petites; a més és estival, tot i que en llocs adequats pot passar-hi l’hivern. Què hi feia, doncs, darrere del centre cívic, i sol? És que hi ha prop d’aquest lloc un biotop amb les característiques que hi he esmentat? Ha decidit, potser, viure prop del jardí d’un xalet amb piscina?

 

El tercer ocell és el tudó (Columba palumbus). Tot i que és una espècie migradora, una població petita nidifica de manera permanent al país, als biotops que li són favorables, sobretot alzinars i rouredes, i em fa la impressió que al llarg dels anys darrers ha augmentat; al menys, jo n’hi veig més ara que fa uns anys, fins i tot en zones semiurbanitzades.

 

A la tardor i l’hivern, la població de tudons augmenta de manera espectacular, perquè grans estols migren de l’Europa septentrional per estar-se a la Península Ibèrica, als camps i els alzinars, i alimentar-se de cereals i glans, i ocasionalment de fruits silvestres i llavors.

 

Els tudons que fan part de la població estable crien entre l’abril i el juliol, i segurament és per això que a mitjan març vaig veure amb sorpresa el festeig d’una parella. Acostumat al dels coloms (Columba livia), amb les escomeses del mascle a la femella, tot parrupant com emprenyat, pompós, estarrufat, amb el pap inflat, fent el tomb al voltant d’ella fins que pot agafar-la i muntar-la, el dels tudons és més cortesà, cerimoniós: mascle i femella encarats, fan unes passes petites, uns saltironets, capcinegen i parrupen suaument, fins que arriben a la culminació. Si hagués de fer una comparació, diria que si el festeig del colom es pot assimilar a un tango, el del tudó és com un ball de cortesans europeus del segle XVIII.

 

Celdoni Fonoll, al llibre que he esmentat més amunt, hi dedica als tudons uns versos que em semblen divertits i que faran de punt i final en aquest article:

 

1

 

Aixec d’ales entre roures,
gras i esquerp passa el tudó
o remuga dins les heures
la monòtona cançó:

 

“Quan teeenia blat
no teeenia sac:
araaa que tinc sac,
araaa no tinc blat.”

 

2

 

“Justíiicia, per déu!

 

Eixe món de mones
no és pas, no, el teu,
per això pregones:
“Justíiicia, per déu!”

 

Vilanova i la Geltrú, 28/març/2017

Homenatge a Joan Vinyoli

El proper 30 de novembre farà 25 anys de la mort de Joan Vinyoli i Pladevall, a parer de Salvador Espriu el millor dels poetes catalans de la seva generació i un dels més importants de Catalunya de tots els temps, un poeta que honoraria la lírica de qualsevol país.

 

Segons José Agustín Goytisolo, traductor de Vinyoli al castellà, la seva obra apareix com un desenvolupamnet poètic coherent des del primer llibre fins al darrer, com un treball prefigurat i continuat a la manera d’un gran retaule catedralici i que va prenent cos i forma per parts, a mesura que la feina de l’artista avança cap a la complexa totalitat.

 

També seguint Goytisolo es pot dir que l’obra lírica de Joan Vinyoli és una poesia de l’experiència, no dels sentiments, perquè vivia en poeta i com a poeta tots els esdeveniments de la seva vida i el seu món, i prenia de la realitat, de la imaginació o dels somnis el material per a elaborar la seva obra. Per tant, el conjunt de la mateixa és una sàvia i voluntària oscil·lació entre la immediatesa de la vida real i fugitiva i l’angoixa o transcendència de l’ésser humà davant d’allò inexplicable, el sentit del món, d’ell mateix i de la mort personal inevitable.

 

A tall d’homenatge a Joan Vinyoli, El Cep i la Nansa us presenta vint-i-quatre poemes agrupats sota quatre epígrafs que volen reflectir alguns dels diversos aspectes de l’experiència vital del poeta: el primer, l’erotisme, l’enamorament i l’amor; el segon, el fet de viure; el tercer, el camp, la ciutat i la mar, i el quart, el misteri de l’existència i la transcendència.

 

Aquestes quatre parts podien estar compostes per molts altres poemes que els triats, i sens dubte qualsevol selecció diferent seria tan vàlida com la que presentem; a més, la complexitat i la plurivalència dels poemes de Joan Vinyoli permetrien situar-los en més d’un dels apartats que proposem, ja que és impossible subjectar-los a una classificació tancada i unívoca.

 

Així doncs, preneu aquesta proposta com una mostra petita de la poètica vinyoliana; us la oferim tot esperant que el tast us n’obri la gana.

 

1) Erotisme, enamorament, amor

 

Els sis poemes següents són una mostra del trànsit de l’erotisme a l’amor, tot passant per l’enamorament, com una de les experiències vitals del poeta.

 

LA DAMA QUE ES DESPULLA EL PIT
(TINTORETTO)

 

A J. Bofill i Ferro

 

Oh coll ardent com una torxa, ungit
del cap que impera en son abstret girar-se,
dolç, arrogant sobre la llum del pit,
que blanc s’estén amb despullat donar-se.

 

Súbita fruita jovençana, obert
l’escot, s’inflama en la desfeta roba,
un pit de somni, i com centrant-lo, gerd,
l’estigma verge d’amorosa prova.

 

Tens embriaga el despullat gosar
de l’abundor blanquíssima i madura;
oh dolç perill que res no ha de sollar,–
per tu només la delectança pura.

 

PERFECTAMENT RECORDO

 

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

 

L’ÚLTIM NUS

 

Jo sé que està molt amagat,
fins quan et tinc entre els meus braços,
i bec en els teus llavis,
que a poc a poc acompleixen,
i cada cop més de pressa,
amb cega força els designis
descoberts de primer en el simple
somrís, en els primers flonjos
besos que lentament es compliquen
en la feina d’anar traient-nos
d’un cos per ser en el de l’altre
fins arribar als esglaiosos
convulsos crits petits
de l’ultim nus de l’abraçada.

 

ELS RACONS

 

A recer de la fosca, a les petites entrades,
als portals d’on arrenca una escalina secreta,
sovint hem estat embolcallant-nos de foc
amb les mans i amb els llavis.
El gest i la figura són sempre els mateixos,
que l’abraçada ve de molt avall cap als braços,
però la cara, blanca, en el seu rapte,
convida a més.

Galopa, sang, no deixis,

tu, de mirar-me, rostre enfervorit,
que ja, mentre els encesos van
tan a l’una, exaltats, adelitant-se,
crees la vastitud on altre cop reneix,
dona, el teu cant i jo contemplo.

 

RECORDA

 

L’amor ha fet un àpat de nosaltres.
Som ja buides clofolles,
deixies del banquet del Rei.
Recorda les tovalles
blanquíssimes, la boca
plena de riures i de secretes remors,
com va menjar-nos,
com vàrem ser mesclats!

 

Va ser un convit inoblidable,
ric com esqueia a l’hoste
que va escollir-nos.

Que no ens férem

pregar, n’ets testimoni, no pel goig
de l’àpat, no, que no podíem
preveure si tindríem tanta fam
de ser menjats.

 

Més aviat
empal·lidíem pel camí
fullós de veus on va sorprendre’ns
la nit i que, de sobte, algú
ens cridés amb paraules
tan convincents i pures,
de rara mel.

I dèiem: És de vida

que ens parla, no de mort, mal que sentíssim
molta de por de travessar el llindar
de la hisenda secreta.

 

Va rentar-nos amb foc,
va ungir-nos amb olis,
ens va parar llit
en una cambra de silenci
que dóna sobre el mar.

Des de llavors puc dir
que ens hem fet, l’un a l’altre,
més cada dia, que a redós,
o caminant a la ventura
vivim, creixem, al centre
mateix del ser.

 

PEL FUTUR

 

La vella prima, caraeixuta, d’ulls
immensos, fixa la mirada lluny,
absorta, amb el diari de la tarda
mal doblegat en una mà, i en l’altra
l’antic bastó de crossa,
prenuncia la cara que faràs
quan també siguis vella.

 

Jo seguiré esperant-te, penso, cada dia,
com ara faig, però llavors, potser,
ja no beuré licors de vella fusta i foc,
sinó la vida morta, a petits glops, al veire
d’un vell amor après durant molts anys
de confiança, lliurament, devoció, desig.

 

Aquest vent sec, irrefrenable, càlid,
el foc humit de la bipètal flor,
s’hauran potser calmat –és previsible.
Però les altres coses, les que neixen
de cada dia més dels teus grans ulls:
el cant del cor, la solitud, el temple,
la madeixa dels somnis,
no mai seran desfets; tu, pensarosa, aguanta
la troca amb fe, que jo, mirant-te els ulls,
seguiré cabdellant l’interminable
fil preciós.

 

2) El fet de viure

 

Vinyoli accepta la vida com un acte d’amor davant la gran renúncia: saber-se mortal i limitat, pero somriure a les coses senzilles de la vida aparentment ordinària, als actes quotidians que donen contingut i significat al fet de viure.

 

A LA BRASA

 

Abelles, ardentment he reprimit
disturbis clamorosos, bandes
del crit, incendis.

No demano

sinó l’obert, on pugui sempre dir
la pedra immòbil, ràpid, el saltant
engolidor, la cova, la fortor
dels animals al vespre,
quan s’embardissen, bròfecs, pel barranc
on celebrem la nit.

Fumosa

flaire de carn a la graella
del càntic, jove
si duu, però d’antics penyals,
rebotant de l’un a l’altre,
l’eco del noi encara no instruït
en la reïna massa forta.

Gomes

del cirerer, del magraner.

Com pesen

de la florida i es clivellen
els troncs!

La flaire brum

dessota, que és on jeuen
els alts, joves consells
inquietants de la vida.

 

PAISATGE D’HORTS

 

Enllà de l’hort on el silenci pesa,
blau fresc i dur sobre les fulles de les cols,
vora el morter de l’obra començada,
l’esclat de l’amanida:
verd de pebrot, olives, vi rajant
i paraules alegres.

A un costat, els somnis

esperen torn, perquè és de llei, la nit
ve que s’imposa al capdavall, no gens
imperiosa; de primer ens envia
l’humit alè i un clar senyal:
vespre.

La gent encara riu,

però ja menys. Algú pensa en adéus
o bé en retorns.

Les aigües aturades

llisquen brogents.

És l’hora

dels fugitius.

 

EL TEMPS RETROBAT

 

Un sol obstacle ens priva de ser joves:
que no sabem com aturar el temps que fuig.
L’acció mata l’esperit
i tanmateix és necessària,
però també la contemplació:
dir, per exemple:

menja’t

una merenga sucrosa,
amb la boca indolent que tens,
i jo sentir que “no se’n falta gaire
de si caic dolçament”
veient com la merenga va fonent-se’t
a poc a poc a la boca.

 

L’ESTIU

 

Diumenges a la tarda,
de taula eixint, havent dinat,
em poso fresc, estalvio paraules.
A mi que ja no em parlin d’anar a fora,
que enlloc no s’està bé com a casa.
Jo, ara, m’adormiré tranquil·lament
al balancí, rera el balcó mig tancat
per por dels corrents d’aire sempre perillosos.

 

A fora, l’empedrat alena foc,
el temps s’empereseix, en l’aire brunzen
els mosquits de la sang –la bèstia pesa.
Tot això és –com dir-ho–
calent i gras i regala suor.

 

Però, de vespre, quan la calda minva
i la cortina d’arbres es mou,
trist i feixuc, un tedi immòbil s’alça
de la ciutat i vola cap als llunys,
deixant vagar la solitud pels carrers.

 

Aleshores em vesteixo i surto,
desassuat, a passejar pels afores,
on hom rega jardins i la remor de l’aigua
sobre les fulles verdes vivifica,
i els ràfecs de fulles fresques
traspuen aigües molt riques
de visitació.

 

SÓC HOME SOL

 

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el bé rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.

He begut moltes grapes,

schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.

Sóc home sol.

 

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.

 

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.

Sóc home sol.

 

RAMAT

 

Vénen les cabres d’olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
–que no les prenyin totes.

 

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
–roig, gris, morat–, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.

L’altra mitja,

la mort va rossegant-la amb dents de llop.

 

3) El camp, la ciutat, la mar

 

En la poètica de Vinyoli apareixen tres paisatges: l’infantil i mític, com de paradís perdut, de la infància i l’adolescència, un paisatge rural lligat als estius passats a Santa Coloma de Farners que li serveix de teló de fons per plantejar qüestions transcendentals; el paisatge barceloní urbà o suburbà de la seva maduresa, amb l’acceptació de la vida tal com és, i el paisatge marítim de Begur, també dels seus anys adults, on l’entorn, els pescadors i el seu treball són elements de reflexió o serveixen de símbols per a expressar unes altres realitats.

 

ARA QUE ÉS TARD

 

Du musst dein Leben ändern
Rilke, Die neue Gedichte

 

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.

El foc s’havia estès

fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.

El poble tot allí.

Ploren les dones,

que ja del blat no en queda res
i cremen les palleres.

Els cavalls nocturns

a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.

–Ple d’una cadència

segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.

Recordes

el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de cremat
de les peüngles?

Insistència

reiterativa en el foc.

 

***

 

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.

La resta

records i paraules.

Provo de saltar

de nen per sobre les fogueres
mig apagades.

Posa-hi ara un groc

de palla flairosa.

Sobretot no oblidis

un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà

–grisalla

de pensaments, de somnis.

Aboca’t a la nit.

Escolta els ocells, mira el dia
com neix.

Torna a veure les coses

en els ulls d’un infant.

Torna a llegir en els llibres

ara que és tard.

Has de fer una altra vida.

 

MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

 

De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?

Quina dona al llit

està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?

Passarem pel Born

a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

 

EL POETA I EL MAR

 

Rei mal cofat, emperador vestit
amb teranyines, vidres, moviments
de sal.

Derivo cap a llunys

inconcebibles.

Això és riquesa:

descobrir noves illes,
reconèixer l’albatros.
A la cabina estreta,
fresc aire de diumenge
mou la cortina, que desmaia
més tard, amb flaire de fregits
d’oli dolent.

L’onada de la tarda

s’ajeu al fons,

aleshores ve

que la mar reverbera a popa
i els ulls treballen en l’escuma.

 

Rei mal vestit, emperador calçat
amb espardenyes.

Però tinc la barca

i em sé la mar.

 

ELS TROSSOS

 

Mesclem altre cop
els mots de la tribu
per si de sobte es mou el mar
en el poema
o bé entre rulls vermells de vespre
l’aigua del riu.

 

El blat de moro a la porxada
és una veu punyent quan alliberen
de fulles la panotxa.
Més amunt el camí
cap a la torre de les gralles.
I més amunt les roques
cobertes d’arbreria
forta: per exemple roures
anyencs o bé dures alzines
secularment immòbils.

 

Olor de mar. El sol crema desfet
i jo deliro. Sempre,
tu ets, on siguis, lluny.

 

DIES AL CAMP

 

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.

I sento la fetor

grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.

 

Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada

negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

 

Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

 

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.

 

FEBRER

 

Mimoses lluny; són les de l’altre
diumenge que es vinclaven indolents
del costat de Pedralbes.

Ara som

en un bar d’Horta, moderadament
plens del que hem vist, encara no del tot
fet nostre;

cal tornar-hi de memòria

més endavant i veure de besllum
les cases amb els gats
prenent el sol, els pous, els safareigs
on suren nines escapçades,
les falzies que pengen
a les parets dels pous,
filferros on s’eixuguen
draps mísers,
mentre el bledar que hi ha dellà de l’eixida
s’ufana, tot quiet i separat
del temps.

Com separat i transparent

el rengle de casetes
tancades vora el riu

amb herbes on rentar-se

la cara trista dels malsons que duu
la nit al massa treballat pels dies
de mal hivern i que no sap
mirar la posta.

L’hora matinal

és un gris tou que a poc a poc es torna
blau pàl·lid, fred, centrat per una taca
d’igni vermell.

 

4) L’existència, la transcendència

 

Pere Gimferrer assenyala que el món del poeta Vinyoli esdevé una al·legoria d’ell mateix, un objecte simbòlic, i llavors la paraula és un material o una eina de cerca, un estilet amb què mira d’esquinçar les ombres d’allò desconegut o incomprensible. El mateix Vinyoli diu que no hi ha paraules poètiques i no poètiques, que totes ho són, de poètiques, si hom sap utilitzar-les. El resultat del treball d’un bon poeta, diu, és sempre transcendent.

 

L’ESFERA

 

L’entreveies
clara, perfecta, en una permanent
rotació de foc i de la qual sols n’érem
mínims fragments

enmig de totes

les coses.

Per això, per tu

vaig trobar la paraula
que salva, més d’un cop,

i vaig obrir clivells

n un cec àmbit i l’opacitat
i la duresa cediren.

Però ja

mirar la nit reintellant d’estels,
el negre mar fosforescent d’escumes,
el bosc insomne somogut pel vent,
no m’eren res.

Fa molt de temps

d’aquestes coses

i la vida

segueix fluint.

Només

un somni val:

Amor i Mort.

 

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

 

We are such stuff

As dreams are made on, and our little life
Is rounded with a sleep.

The Tempest. Acte IV, escena I.

 

Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit al que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:

El ventalle de cedros aire daba.

 

Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.

I va conèixer Rilke,

i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l’ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l
‘Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per agafar la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
ni llunys, ni props.
Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dona’m les herbes d’embogir. Beu te.
Prepara un
bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsse ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.

 

Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l’un a l’altre
La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.

 

BRANQUES

 

Tornem a ser
branques del mateix bosc
d’alzines i de roures.

No s’hi fan

flors noves. 

L’heura

silenciosa apaga tota fressa
de passos.

No hi penetra a penes

el sol.

Tens molt de fred

a l’hivern i ja no te’l saps treure.
Les fulles se’ns confonen
espessament.

Esperem la destral

del boscater, sense por.

 

INSECTE

 

Em mires com un entomòleg
observa un insecte
clavat en una agulla.
En veritat sóc l’insecte,
però vivent:

menjant i copulant

per sobreviure.

No hi ha temps

per aturar-me a contemplar
les formes que s’assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.

Se’m complica,

però, l’afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?

Massa preguntes

per intentar de contestar-les
en vol rasant, tot fressa d’èlitres,
brevíssim, sobre l’aigua.

 

TOT ÉS ARA I RES

 

El que jo sóc és un concupiscent,
però no perdo, mal que ho sembli,
del tot la mesura:

els crepitars d’agost

vora la mar, la llum meridiana,
les pluges de setembre, els coures octubrers,
les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,
les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…

 

Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula “pluges”
i fer que plogui tot un llarg
matí d’abril,

on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta
puja en espira el cant d’un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.

Quin jardí?

Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües
filtrades dels orígens, el fullatge
caduc revé ple de molts ulls d’abril
i la verdor puja compacta
de l’ancestral subsòl de pedra tosca.

Crits

que jo m’invento, que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.

Tot és ara i res.

 

QUAN A VEGADES PENSO

 

Quan a vegades penso,
mirant sense mirar,
tocant sense tocar, flairant sense flairar,
oint sens que m’arribi
cap so, quiet com una pedra:
És cert que sóc?

És cert que ets?

És cert que són?

en fer-me la pregunta que se sap
dreta i de roca als límits del silenci,
ja
sóc, ja ets, ja son.

 

[Novembre 2009]

Torna el sidral

A Incitació a la vitalitat, Joan Alemany va incloure un article titulat «El “sidral” vilanoví». En aquest article, seguidament d’haver fet una explicació introductòria d’un dels sentits figurats de la paraula sidral («xerrameca política»), ataca «certs personatges, polítics, artistes, intel·lectuals, etc., que amagant la seva mediocritat feien el seu sidral per engalipar el públic i fer-se passar per éssers providencials» com també els edils locals de la postransició.

 

Ara tindrem eleccions municipals, a tall d’aperitiu de les generals catalanes i de les no menys generals espanyoles. Hi entrarem, doncs, en un període electoral llarguíssim, i la dosi de sidral habitual repartida per tots els partits polítics serà multiplicada qui sap lo.

 

Donades aquestes circumstàncies, pot ser una lectura profitosa la de Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, de Vicenç Navarro (XXX Premio Anagrama de Ensayo [10/abr/2002]). (Aquest és un dels tres llibres susceptibles d’originar polèmica a què em referia en un altre moment.)

 

L’autor (exiliat d’Espanya el 1962, va viure i treballar a Suècia, el Regne Unit i els EUA, ha estat assessor de Salvador Allende, el govern cubà i Hillary Clinton, i ha ensenyat i ensenya a diverses universitats del país i de l’estranger) analitza la situació espanyola en tots aquells camps de l’anomenat benestar que influeixen en l’existència o no, la pràctica o no, de la democràcia. El títol de l’obra és prou explícit.

 

Ara, potser el que més em va cridar l’atenció en llegir-lo va ser que demostra, al meu entendre, la capacitat dels mitjans de comunicació (de persuasió, diu ell) per condicionar l’opinió pública i rentar cervells (cal que esmentem el Prestige?). I com que està convençut que el seu llibre no trobarà ressò en els media, el clou demanant al lector que practiqui el boca a orella (o el teclat a “orinador”, que diria el Miquel).

 

Independentment del fet que es pugui estar d’acord o no amb el que diu l’autor, cal fer un retret en aquesta obra: hi falta la feina de l’editor, que no ha ajudat l’autor a transformar un repertori d’articles escrits en temps diferents i per a tribunes diverses en un assaig més llegidor i menys reiteratiu (crec que algun crític ja ho va fer notar, això). En un altre moment comentaré la, al meu entendre, desaparició progressiva dels editors.

 

Per cert, el dia que Pasqual Maragall va fer la presentació del senyor Moral com a candidat a l’alcaldia vilanovinogeltrunenca, va esmentar un dels exemples que marca diferències entre Espanya i un altre país de més amunt en el mapa europeu, tret del llibre que comento.

 

Aquell dia, rere meu es van asseure aquesta parella que fa tan bonic i que tots coneixeu, acompanyats d’una altra parella no menys bonica, i entre ells comentaven, donada la tardança a arribar del senyor Maragall, que no hi havia dret a fer esperar d’aquella manera. Jo no sé si el candidat socialista té com a costum arribar tard (jo he patit això dues vegades, les úniques que he anat a un acte presidit per P.M.); ara, si aconsegueix d’exercir la presidència de la Generalitat, espero que no arribi tard a solucionar els problemes que es puguin presentar a la ciutadania d’aquest país petit que és el nostre. Ah, i que no es dediqui a repartir sidral.

 

10/maig/2003

Una regidora superenfeinada

Avui, a la pàgina 97 del Diari de Vilanova, hi ha una fotografia d’en Bernat Deltell mentre llegeix la biografia del marquès de Castrofuerte, amb motiu de la inauguració de la Casa que ara duu aquest nom.

 

A la fotografia hi apareixen, també, en Sixte Moral i na Teresa Llorens. L’interessant d’aquesta fotografia és que, mentre en Bernat Deltell llegeix, la regidora està parlant pel portàtil (o mòbil, si us ho estimeu més).

 

I, és clar, jo em demano: això d’«Apagueu els mòbils», ¿és només per al públic, per als ciutadans de la plebs? (Em recorda allò que he vist tantes vegades als busos, que no es pot parlar amb el conductor –se suposa que per no distreure’l de la seva perillosa feina de conduir el vehicle–, a no ser que siguis un altre empleat de la companyia o un amic o amiga.)

 

Quins afers inaplaçables van fer que la regidora hagués de parlar pel mòbil mentre ho feia públicament un orador en la inauguració d’una obra impulsada per la regiduria de la qual és titular la mobilparladora? (Hòstia, quina parrafada!)

 

No sé, però em sembla un mal símptoma, aquesta descortesia de na Teresa. És que no l’interessava gens, el que deia en Deltell? És que hi va als actes que la seva regiduria organitza només per fer «bulto»? Tranqui, Tresa, que darrerament els locals es queden petits, en els actes culturals (si més no, els últims a què hi he anat).

 

21/feb/2003

De tres en tres

Aquesta primavera, sembla que les activitats que es fan al Foment vagin per grups de tres: tres presentacions de llibres (20, 21 i 22 d’abril), tres concerts vermut (29 d’abril, i 6 i 20 de maig) dins del cicle de Concerts de Primavera, i tres recitals de poemes llegits pels seus autors (12 i 19 de maig, i 2 de juny).

 

De les presentacions de llibres, ja vaig deixar constància escrita en un altre moment; no cal, doncs, dir res més.

 

El cicle Concerts de Primavera al Foment Vilanoví, organitzats conjuntament per Joventuts Musicals de VNG i el Foment, en conveni amb l’Ajuntament de VNG, ha ofert cinc audicions: un recital de guitarra clàssica a càrrec de Bernat Padrosa Danés, el 29 d’abril, en “format” concert vermut; un concert de tenora (Jordi Molina) i piano (Ramon Escalé), el 5 de maig a la nit; una concert de violí i piano, pels germans Willy i Katia Michel, el 6 de maig, com a concert vermut; un recital de piano de José Menor Martín, el 13 de maig al capvespre, i un recital de percussió de Sebastià Bel, com a concert vermut, el 20 de maig.

 

El cicle ha estat molt interessant i em sembla que els organitzadors es mereixen una felicitació. De fet, hi ha hagut més públic que en cicles anteriors. [No sé si puc dir allò de “amb gran èxit de públic i de crítica”, perquè ignoro si L’Hora del Garraf en va fer referència; el Diari de Vilanova no té crític musical, que jo sàpiga, des del traspàs del senyor Alemany, i no se’n va fer ressò, en aquest aspecte.] Cal dir, també, com a únic aspecte no positiu, que els intèrprets van haver de superar els problemes d’acústica de la sala dels miralls de la casa Ramona i Maynès, a més del brogit que arriba del carrer.

 

Tot i que les cinc audicions em van semblar molt interessants i d’un nivell excel·lent, amb un gran domini de la tècnica i una considerable sensibilitat per part de tots els artistes, em van impressionar especialment els germans Michel, i José Menor.

 

Willy Michel (22 anys), violí, i la seva germana (em va semblar més jove encara que Willy), piano, van interpretar obres de Ravel, Grieg, Ysaÿe i Brahms. A la vista del currículum que es recollia en el programa de mà, i d’acord amb el que vam tenir el goig d’escoltar, no em sembla pas aventurat avançar que, si no els falta una mica de sort, en sentirem a parlar, d’ells, junts i per separat.

 

José Menor (24 anys) pot presentar també un currículum notable, i la seva interpretació de Brahms, Beethoven Chopin i Franck em va emocionar. I què cal demanar, d’un músic?

 

Llegir-la, o escoltar-la?

 

La poesia, vull dir. Perquè això és el que m’he demanat a mi mateix al final de cadascun dels recitals de poemes llegits pels seus autors. Miquel-Lluís Muntané el 12 de maig, Carles Ill el 19 i Enric Casasses el 2 de juny. He de confessar, d’entrada, que no he llegit –encara– cap poema d’aquests poetes i que, per tant, el meu primer contacte amb la seva poesia ha estat arran d’aquests recitals. Un contacte ben plaent, val a dir, de diverses maneres.

 

Alguns poemes de Miquel-Lluís Muntané em van impressionar, em van arribar, que es diu. Em semblà, però, que la poesia de Muntaner és per llegir, més que per escoltar. Això no obstant, he de dir que una persona de sensibilitat notable i gran intuïció em va comentar que havia gaudit molt durant la lectura de Muntané, tot i les dificultats d’audició causades pel brogit exterior.

 

En Carles Ill –l’organitzador d’aquests recitals– ens va llegir un seguit de poemes inèdits de no poc mèrit, amb aquesta manera de fer tan seva i que tant de bo no canviï mai. Jo vaig trobar a faltar el text, per poder-lo seguir i, així, potser gaudir-ne més. Ara, tenint en compte la capacitat expressiva d’en Carles Ill (crec que molts, possiblement tots, vam compartir l’elogi públic que va fer-li la seva mare en acabar el recital), no sé si serà millor escoltar els seus poemes llegits per ell mateix que llegir-los. Espero que els publiqui, per tal de fer la prova.

 

El que sí que tinc per cert i segur, és que la poesia d’Enric Casasses millora moltíssim si la interpreta ell: alguns dels poemes, aforismes o el que vulgueu dir que ens va fer arribar, tenen una força, una intensitat, una qualitat humana en la seva veu i en la seva manera de dir-los, que difícilment la copsaríeu només llegint-los. No és gens estrany l’èxit que va assolir a Barcelona fa pocs dies, del qual van donar notícia els principals diaris del país.

 

Així doncs, llegir-la, o escoltar-la? Què puc dir? Crec que un poeta com Joan Vinyoli arriba al lector molt bé en la intimitat, llegint-lo i descobrint-lo; crec que un poeta com Casasses arriba millor escoltant-lo per llegir-lo després. És clar que això que dic, no val de res: cadascú té una sensibilitat diferent.

 

Per cert, tinc entès –però segurament vaig errat– que l’Enric Casasses va fer recitals de poemes d’en Vinyoli. Estaria molt bé poder-los sentir a VNG. Seria impressionant.

 

3/juny/2001