Tot recordant Vinyoli

Aigües amunt a pocs metres de l’esplanada on hi han els 35 brocs de les Dous –al terme de Torrelles de Foix, on finalitzava la sortida senderista del 7 de juny–, la riera de Pontons ha format un gorg al final del qual en Josep Olivella, ben audaçment, va immergir els peus, malgrat l’advertiment de la fredor i profunditat de les aigües que es podia llegir en un cartell enganxat a la roca, al marge esquerre.

 

Pocs dies després de la sortida, per raons que no vénen al cas, repassava jo la producció de Joan Vinyoli (Obra poètica completa, Edicions 62 i Diputació de Barcelona, 2001) i m’hi vaig trobar amb el poema següent:

 
 

D’UNA TERRA

 

Camino per on carros
trontollen plens de tarda,
m’espera la font certa
dessota dels pollancs.

 

Sedassos de fullatge
garbellen l’aire tebi.
Al gorg d’aigua gelada
l’estiu es banya nu.

 

Regalimant s’enfila
per les arrels dels arbres,
en jaços de falgueres
escampa la frescor.

 

En braços de la vida
confiat m’adormia;
com roquissar les hores
vetllaven el meu son.

 

Com podeu veure, el setè vers diu “Al gorg d’aigüa gelada”, i vaig sentir l’impuls de buscar poemes en què l’autor esmenta aquest accident dels cursos d’aigua: el gorg o la gorga; vaig trobar-n’hi set.

 

És possible que aquest impuls fos causat en part pel fet que en articles anteriors havia evocat alguns éssers i esdeveniments llegendaris relacionats amb els gorgs. Aquesta vegada, però, el meu propòsit és ben diferent: evocar la memòria del poeta que ens va deixar un 30 de novembre, enguany fa 25 anys.

 

Joan Vinyoli va conrear una poesia lírica intimista, amb abundor de metàfores, on es percep una gran tensió poètica entre dos mons: l’urbà i el rural; dos ambients: l’humanitzat i el natural; dues esferes: els sentiments i la seva verbalització. Els poemes en què hi trobem gorgs i que aquí trasllado són, em sembla, una mostra d’aquesta tensió poètica.

 
 

HE CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND

 

He caminat fins a arribar al profund
del bosc de la paraula, per on llisquen
les aigües de silenci; m’he banyat
en la secreta gorga, ressorgint
transfigurat en la forest de símbols.
Ara vago perdut a dues llums
pel sempre clos enigma de la terra,
morós, interrogant, i creix la set
d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

 
 

PER LA SEGA

 

Tota la selva
crepita menys el gorg, inversemblant
heilignüchterne Waser.

Cal banyar-s’hi

devotament o, si sabessis
prou de nedar, capbussa-t’hi.

Convé

d’aprendre’n per allò que es troba
dessota en ordre d’aigües:

canvi d’ulls,

per on els peixos entren
dins la xarxa dels mots.

Calent, sobre la roca,

respira el bosc, alzines abocant-se
damunt el gorg i, per amunt, el dia,
mirant-me.

Les campanes

toquen a festa. Pols de blat i, volta
que volta, el gran corró tirat
pel cavall negre.

Per la sega,

tot és vermell i cremen les muntanyes
i el vi raja vermell.

No dormis:

s’han d’esglaiar primer totes les canyes
de vora el rec, àcida música,
fons de capvespre.

Ja, de cop,

sóc a l’indret on neixo
cada vegada, que és on mai
no es toca fons.

 
 

A CLAR NIVELL DE CÀNTIC

 

Som en el gorg? Les aigües em cobreixen
i perdo peu.

Respiraré amb les brànquies,

peix ràpid de la infància, nedaré,
sabré l’aigua profunda, la filtrada
per la vermella set del caminant
rerassagat que torna de les finques
del cant a l’hora d’or.

Pel relisser que baixa

del cim del mur a la bocana
del gorg, he vist ara l’estiu
com es despenja d’amagat. Tremolen
de nit els joncs.

I nedo, negres aigües,

temps verge amunt; ja l’indivís corrent
cap a la deu. M’aturo. Canvi d’ulls:
ah, gira-sols, terrasses
de mesembriàntem, roges
vora la mar. Diumenge, dret, allà,
fulgura amb la casulla resplendent
i l’ull de sol que mira des del pit;
allà mateix, la puja de les coses
a clar nivell de càntic.

 
 

GORGS

 

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.

Gorgs.

 
 

TOUS LES JOURS
(MAGRITTE)

 

La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,
darrera nostre, llançats en bicicletes
mal niquelades, de lloguer.

Quan som al canyissar

de vora el gorg m’assec,

espero

la posta que s’acosta.

Per l’embardissat

baixem a l’aigua negra, densa,
del gorg.

Ens despullem, nedem.

Esgarrifor de carpes.

Nas vermell de l’home

que ens mira des del blau.

 
 

EL BANC DE PEDRA

 

No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

 

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

 

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

 

Després convé i és necessari
separar-se i servir.

 

Jordi Perera

Les muntanyes flamejants

Diu la mitologia grega que Hèracles (Hèrcules per als antics romans) va ser qui va donar nom al Pirineu. Ho va fer en record de Pirene, filla de Bèbrix, rei de Narbona.

 

És el cas que Hèracles, quan es dirigia a Ibèria per a robar els bous de Gerió (un dels dotze famosos treballs), va embriagar-se i va violar Pirene mentre s’hostatjava a la cort de Bèbrix. De resultes de la violació, Pirene va donar a llum una serp; espantada, va fugir a les muntanyes, on va ser morta i trossejada pel feram. Quan Hèracles tornava amb els bous de Gerió, es va trobar el cadàver de la noia; llavors li va retre honors fúnebres i va donar el seu nom a la serralada.

 

Ara, a la mitologia catalana trobem una versió ben diferent d’aquesta llegenda, en la qual es pretén explicar l’origen del nom Pirineu, derivat del mot grec pyr, que significa “foc” o “foguera”. La recull Joan Soler i Amigó al seu llibre Mitologia catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua, publicada per Barcanova el 1990. Resumidament, fa així:

 
 

Quan Túbal era el rei d’Ibèria, Gerió el Cridaner, el terrible gegant amb tres cossos i tres caps, va envair la península i li va arrabassar el tron. Recelós que Pirene, la filla del rei, arribés a recobrar el reialme alguna vegada, va decidir de matar-la. La princesa, però, es va adonar de la intenció del tirà i va cercar amagatall en els espesos boscos pirinencs.

 

Gerió, rabiós en descobrir que la noia havia fugit, va fer incendiar de cap a cap tota la selva; no va perdonar res de viu per tal d’acabar amb la vida de la princesa. Va ser un esclat terrible: de la Mediterrània al Cantàbric, boscos sencers cremaven, les roques rodolaven dels cims de les muntanyes i arrencaven de soca-rel els arbres, i persones i animals fugien esmaperduts perseguits per un exèrcit de flames.

 

Hèrcules, que acabava de lluitar amb els gegants de la Provença, va veure la claror immensa de l’incendi i sense perdre ni un moment va córrer cap a les muntanyes flamejants. En arribar-hi, va sentir els planys defallents d’una noia enllà de les flames. Sense dubtar-ho ni un instant, s’hi va llançar enmig i va trobar la jove, desmaiada i a punt de ser engolida pel foc; d’una arrebolada la va alçar del terra i la va dur a un lloc segur.

 

Quan Pirene, entre els braços de l’heroi, va recuperar els sentits, amb una veu molt feble li va explicar qui era i el que havia passat, i li va demanar que revengés el nom de Túbal, alliberés Ibèria de la tirania de Gerió i governés el país com a rei. Encara parlava quan es va morir.

 

Hèrcules, tot plorant de sentiment i d’impotència, va deixar la noia a terra i sobtadament, en un esclat de fúria, començà a arrencar les roques més grosses i les anà amuntegant al voltant de Pirene, per tal de bastir-hi un túmul de serres sobre serres, com una gran muralla amb tot de pics nevats fent de merlets que de la Mediterrània al Cantàbric va dividir dues terres, i les últimes roques, ja dins de la mar, van formar el cap de Creus.

 
 

Fins aquí la llegenda. I ara arriba l’hora d’especular. Es diu que tota llegenda té un transfons de realitat. Suposem que entre les llegendes arribades a les terres gregues des del fons dels segles, una parlava d’unes muntanyes flamejants situades al final de la terra, al caire de l’oceà on Hèlios es ponia per descansar de la cavalcada diurna.

 

Quines podien ser, aquestes muntanyes flamejants? No pas les del Pirineu. Però ben a prop hi trobem la zona volcànica de la Garrotxa, amb una quarantena de cons volcànics, actius des del Pliocé (fa més de dos milions d’anys). El darrer que s’hi va formar és el Montsacopa, que va entrar en erupció ara fa uns 100.000 anys.

 

L’activitat volcànica es va acabar fa uns 11.000 anys, amb l’erupció del Santa Margarida; les darreres erupcions del Croscat estan datades pels experts en 17.000 i 11.500 anys enrere. Tenint en compte que, per exemple, a la zona lacustre de Banyoles ja hi havia força poblament humà en aquell temps, no sembla forasenyat pensar que a les terres de la Garrotxa hi podia haver població humana que va patir les conseqüències de les darreres erupcions. D’aquí a transformar el record terrible de l’activitat volcànica en relats llegendaris que parlessin de muntanyes i fins i tot serralades flamejants no sembla pas que hi hagi un camí infranquejable. El posterior intercanvi cultural dels pobles de la Mediterrània podia haver fet la resta.

 

Jordi Perera

La memòria és làbil

Feia més de cinquanta anys que havia acampat a la rodalia de Vidrà i no hi havia tornat, de manera que la possibilitat de revisitar aquesta població en ser final i principi d’etapa del GR-3 m’il·lusionava força, i més encara perquè la memòria em feia reviure la darrera ocasió en què hi havia estat.

 

Havent arribat a Vidrà en un autocar de línia un dissabte de juliol o d’agost de 1957 o 1958, esperava amb un parell de persones més que ens vinguessin a trobar alguns dels amics que ja feia uns dies que devien ser acampats en un indret proper al Molí Nou o al Salt del Molí, com en anys anteriors.

 

El cas és que la tarda avançava, el sol s’havia post i no es presentava ningú, de manera que vaig decidir-me a anar cap al lloc on em pensava que hi serien els meus amics. Ho vaig fer sol, perquè les altres dues persones no van atrevir-se a moure’s del lloc on ens havia deixat l’autobús, davant d’un edifici que algú em va dir que era la Casa del Cavaller. Així doncs, m’hi vaig arribar al lloc esmentat; però em vaig trobar que no hi havia cap campament i vaig anar a un mas proper a demanar si en sabien res dels desapareguts campistes. Em van dir que aquesta vegada no havien pogut plantar les tendes en el lloc de costum i que ho devien haver fet en un indret del qual em van donar les indicacions oportunes.

 

Quan vaig arribar de tornada a on ens havia deixat l’autocar ja fosquejava força i un altre cop els meus companys de viatge van refusar moure’s d’on eren, de manera que vaig tornar a emprendre la recerca dels acampats, sense saber ben bé el lloc exacte ni com arribar-hi, mentre es feia fosc molt ràpidament. Recordo d’una manera vaga que vaig haver de baixar cap a una riera que vaig travessar a gual ja pràcticament negra nit, sense cap llanterna i ajudat una mica, això sí, per la celístia i la llum d’una lluna que no recordo plena. Després de caminar una estona gairebé a cegues, vaig sentir cantar a cor, tot seguit vaig veure algun llum i em vaig pensar que ja havia trobat els qui buscava; però va resultar que eren una colla de joves francesos (escoltes o escolars, potser). Ara, per a alleujament meu, van dir-me que una mica més amunt hi havia un altre grup de gent acampada, i aquesta vegada sí que eren els qui jo buscava. Em vaig quedar al campament i hi van enviar un parell de nois a buscar els altres.

 

I aquí és on em demano si els meus records tenen a veure res amb la realitat. Perquè el fet és que en tornar a Vidrà enguany, cap de les imatges que em venien al cap es correspon amb el que he vist. El casalot que jo em pensava que era la Casa del Cavaller, el recordava en alt, no en la part baixa de la població com està, i sense res de l’entorn que mostra ara; l’anada cap al Molí Nou, em ve al cap com una baixada després de planejar una mica per un camí que passava pel costat d’un gran rocallís de pedra fossilífera (calcari nummulític, de fet), i res d’això he vist en les visites d’aquest any. Podria ser, però, que el casalot que evoco fos la masia del Coll de Vidrà; però com que enguany no hi vam passar a prop, no vaig poder confirmar les imatges de la meva memòria. Així doncs, el Vidrà que he vist aquesta vegada no té res a veure amb el que creia recordar, de manera que fins he arribat a dubtar que hi hagués estat mai abans d’ara. En fi, la memòria és làbil, és a dir, caduca i inestable.

 

També la memòria col·lectiva, com la individual, és làbil; però també com la personal, s’autoinventa i d’ella sorgeixen els mites i les llegendes. I ja que vam passar per la rodalia del Castell de Milany, aquí us copio una llegenda referida al seu nom treta de la web de l’Ajuntament de Vidrà.

 

El Cavaller de Milany

 

S’explica que fa molts anys l’amo del castell situat a dalt de l’actual serra de Milany, de tan atret com se sentia pel poder i el territori que abassegava es resistia a abandonar aquesta vida. Per aquest motiu, demanà als poders ocults que li fos conservada la vida tants anys com ell volgués. El pacte fou concedit, però ell podria desfer-lo el dia que volgués cremant una soca de roure (que es preocupà d’amagar molt bé) que era la representació d’ell mateix.

 

Els anys anaren passant. Els seus contemporanis anaren morint menys ell, el poderós amo del castell que, si bé no veia arribar l’hora de la mort, si que anava envellint amb els anys i això feia que es trobés fatigat i decrèpit. Amb tot, s’aferrava a la vida amb totes les seves forces i es resistia a cremar la tan ben guardada soca.

 

Amb el temps, les idees, les formes de vida, els costums i la llengua va anar canviant i ell no. Se sentia desplaçat davant d’una societat que evolucionava; veia com els seus antics vassalls esdevenien persones lliures. Finalment, cansat pel pes dels anys i de la seva incapacitat per adaptar-se als nous temps, va fer dur davant seu la soca de l’amagatall que ningú no havia descobert i la va fer cremar. I mentre la soca de roure es consumia, també ho feia la vida d’aquell home ambiciós que, per voler viure més anys que ningú, va passar la majoria d’aquests vivint en solitud i amargor.

 

Es diu que després de la seva mort la fortalesa fou batejada amb el nom de “Milany” perquè, segons que es creu, foren prop de mil anys els que visqué el senyor del castell.

 

Jordi Perera

Jaume Cabré a la Talaia

“Un soneto me manda hacer Violante”. Gairebé això vaig pensar quan la Revista em va demanar que redactés la notícia de la conferència de Jaume Cabré a l’entitat l’1 de juny, perquè havien passat uns deu dies, en el seu moment no havia pres cap nota i la manca de memòria i de desconeixement del personal em resulta un handicap gairebé insuperable per satisfer l’encàrrec amb una solvència mínima. De manera que començaré amb una nota negativa i una altra de positiva.

 

La negativa. Al retard habitual de més de deu minuts amb què solen començar els actes a VNG (només conec a hores d’ara un que comenci a l’hora: el llançament dels dotze morterets), afegit al que li va causar a Cabré la sortida massiva de vehicles de BCN (quin domini de les abreujatures de moda!) aquell cap de setmana, va fer que l’escriptor hagués de cloure la seva xerrada quan encara li quedava força corda, em sembla, perquè cap a dos quarts de deu va començar una notable deserció d’oients que devien d’haver d’anar a altres llocs o actes, com ara el concert al castell de la Geltrú. Potser caldria repensar l’hora d’inici dels de la Talaia i passar-la a les vuit.

 

Ara, la positiva. Cabré va estar divertidíssim, va ser la seva una exposició amena, brillant, molt interessant. Tant de bo poguéssim repetir conferenciant amb qualsevol excusa.

 

Aquest filòleg barceloní de 60 anys va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions, el 1974. Després ha publicat quinze novel·les –entre les quals destaquen La Teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, L’ombra de l’eunuc, Viatge d’hivern i la que era motiu de la conferència, Les veus del Pamano–, tres obres de narrativa infantil, una de teatre i tres d’assaig. Ha estat traduït a dotze llengües. També és guionista de televisió i cinema. Acumula fins al moment vint-i-tres premis literaris, entre ells el dels Escriptors Catalans del 2003 al conjunt de la seva obra.

 

No diré res de Les veus del Pamano perquè el 30 de maig ja se’n va parlar m’imagino que a bastament, car jo no hi era. Quant a la xerrada del seu autor, cal dir que hi va evidenciar un domini de la posada en escena notable. La seva manera de moure’s entre la taula i els assistents amb què va crear immediatament un clima de complicitat, la dicció, la gestualitat, les pauses, l’habilitat en la introducció dels parèntesis esclaridors, els moments de suspensió i les conclusions sorprenents dels diversos temps en què es podria dividir la seva exposició van formar un veritable espectacle escènic d’una eficàcia i amenitat remarcables.

 

Cabré, després d’una mena d’introducció orientada una mica a justificar la seva presència en una entitat excursionista, va passar a explicar el procés de creació de Les veus del Pamano, novel·la que va tardar set anys i mig a donar per acabada, després de diverses reescriptures. Ens va explicar el motiu pel qual havia triat una protagonista com Elisenda Vilabrú (sembla ser que amb força connexions amb una persona real); com havia trigat a trobar el to de la novel·la, no construïda totalment en la ment com fan alguns escriptors abans de posar-se a escriure-la, sinó gestada al llarg d’un seguit de diàlegs i baralles entre ell i els personatges, ell i les situacions, ell i els fets, de manera que la criatura s’anava formant, desfent i tornant-se a formar fins que va assolir la forma definitiva, la redacció que havia de lliurar a l’editor… si no fos perquè quan la novel·la ja estava acabada la va tornar a escriure de cap i de nou perquè va trobar la clau de volta, aquesta vegada sí d’una manera definitiva, en el títol. D’aquesta obra s’han dit moltes coses diferents pel que fa als protagonistes, a la intenció argumental o a la temàtica, però Cabré va tancar prácticament la seva xerrada declarant que ell havia volgut fer una novel·la de mestres d’escola.

 

La meva memòria no dóna per més, no recordo cap altre detall concret de la xerrada d’en Jaume Cabré, de manera que “contad si son catorce, y está hecho”.

 

Jordi Perera

De gorgs i goges (II)

Deia en l’article anterior que entre les diverses llegendes relacionades amb els gorgs negres, la més coneguda o famosa és la de la dona d’aigua de la riera de Gualba, i em proposo de resumir-la. Però abans, en faré esment d’una de protagonitzada per un personatge entre històric i llegendari: Joan Sala, Serrallonga.

 

Al Montseny, al torrent de Rentadors, en un indret situat entre Sant Segimon i la muntanya d’en Sala, al peu d’un salt de bona alçada que alguns anomenen el Salt del Diable, hi ha el Gorg Negre.

 

Es diu que en Joan Sala, de minyó, i havent anat d’excursió a Sant Segimon amb el rector de Sant Martí de Viladrau juntament amb un grup de noiets, tot aprofitant que el rector s’havia endormiscat va anar-se’n amb Pere Masvidal i Miquel Barfull al Gorg Negre.

 

Quan ja hi arribaven, en Joan els va explicar una història que contava un seu oncle: “Fa molts anys, un home va voler mesurar la profunditat del Gorg Negre. Va lligar un pedra al cap d’una corda i va deixar-la anar a poc a poc, però aquesta se li va acabar i no havia arribat al fons. De sobte, i mentre l’home dubtava, de dins del forat va sortir una veu gruixuda i terrible que li va dir: “No n’hi ha més!”. De l’ensurt, el pobre home es va morir. El meu oncle diu que a dins del gorg, sota l’aigua, hi ha una de les entrades de l’infern i que de tant en tant, algunes nits de divendres a dissabte, quan les bruixes l’invoquen, surt a guaitar el dimoni”.

 

En Miquel Barfull es va mostrar escèptic, però en Masvidal, que sempre creia en Joan Sala, els va animar a anar a comprovar la fondària del gorg.

 

En arribar-hi, es van estirar de panxa a terra per mirar al fons del precipici on hi ha el gorg. Llavors van començar a llançar-hi pedres, cada vegada més grosses, com si volguessin desafiar l’esperit maligne a parlar. Com que no se sentia res a banda de l’aigua en caure torrent avall, en Barfull se’n reia dels seus amics. En Masvidal, enrabiat pel que li semblava una manca de respecte al seu amic, va agafar un còdol tan gran que necessitava les dues mans per traginar-lo i va agafar embranzida per llançar-lo al fons del gorg. En deixar-lo anar, però, va tenir la mala fortuna de perdre l’equilibri i relliscar en la mateixa direcció cap a on havia llançat la pedra.

 

Tot tentinejant al caire del precipici i a punt d’estimbar-se, va notar com en Joan Sala li agafava un braç amb la punta dels dits i es va creure salvat. Però la suor els va jugar una mala passada i en Joan no va poder aferrar la mà de l’amic, que se li va esmunyir i va caure dins el gorg on va trobar la seva fi.

 

I ara miraré de resumir la llegenda de la dona d’aigua del Gorg Negre de Gualba segons la relata Joan Soler i Amigó a Mitologia Catalana, editada el 1990 per Barcanova.

 

L’amo de la rica masia de Can Prat, un capvespre va sortir a passejar i el camí el va dur al Gorg Negre. Se li havia fet de nit, i a la llum de la lluna plena va veure a la riba una dona de llarga cabellera d’or, ulls verds i una formosor esbalaïdora. La dona, en girar-se, el va veure i el va mirar amb amor; a l’instant, l’home s’hi va enamorar i va demanar-li insistentment qui era fins que va aconseguir que li expliqués que era una dona d’aigua.

 

Ell li declarava el seu amor i ella l’advertia del risc de les relacions entre una persona humana i una dona d’aigua. Però la insistència d’ell va fer-lo reexir i finalment la fada va consentir a anar-se’n a viure al mas amb ell amb una sola condició: que mai per res, ni en bé ni en mal, ell no li fes esment que era una dona d’aigua.

 

Van casar-se, doncs, i la dona va ser la mestressa de Can Prat. Van tenir un nen i una nena, i com que la dona fa la casa, la masia anava prosperant, els menuts creixien sans i ben criats i ells vivien feliços. Fins que un mal dia, van tenir raons sobre si convenia més sembrar-hi blat o moresc en un camp. Ell, enrabiat, va acabar retraient-li que ella no entenia res de cultius essent com era una dona d’aigua. Mai no ho hagués dit! La goja va fugir esperitada i per més que ell va córrer no va ser a temps sinó de veure-la enfonsar-se en les aigües del Gorg Negre.

 

No la va veure més. La dona d’aigua, però, tornava secretament de nits al mas per tal d’acotxar els seus fills, i mentre els cantava una cançó li queien les llàgrimes i es convertien en perles, que l’amo de Can Prat recollia sense ni poder imaginar d’on procedien.

 

Jordi Perera

De gorgs i goges (I)

A la tercera etapa de la segona fase del GR-3, recorreguda el 19 d’octubre, vam fer marrada per visitar el Gorg Negre de la riera de Sorreigs. Gorgs amb aquest nom n’hi deuen haver un munt, a Catalunya; una consulta breu a Internet ens permet comprovar que n’hi han a la riera de Gallifa, a la de Gualba, a la de Centelles, al torrent de Rentadors, al Gaià, a la Tordera…

 

Uns quants d’ells –si no tots, cosa que ignoro– són centres de llegendes, i goges, aloges, dones d’aigua, encantades, paitides (noms tots aquests que segons les contrades s’apliquen a les fades), bruixes i dimonis tenen preferència per aquesta mena de gorgs a l’hora d’aplegar-se o manifestar-se.

 

Un espavilat editor barceloní va inventar-se, al començament de la dècada de 1990, uns altres éssers fabulosos aparentment relacionats amb els gorgs: els gorgnans. Li va semblar que era un nom ben adequat per traduir el d’uns follets de la tradició rondallística polonesa, protagonistes d’un conte editat en dos volums a casa nostra: El pagès i els gorgnans i Mireia i els gorgnans.

 

Els anomenats gorgnans per l’editor esmentat no viuen pas als gorgs, sinó al camp. Són molt petits, tant, que si un d’ells veu una bota es demana si està davant d’un campanar, i si passa per davant d’un galliner es pensa que és l’ajuntament. Si un cau dins d’una gerra de cervesa, crida desesperat: “Socors, que m’ofego en aquest llac profund!”. Hibernen en una cova de cristall sota terra tot envoltant el seu rei, coberts amb capes fetes de pell d’esquirol i plomes fines que els protegeixen del fred rigorós de l’hivern de les terres del nord, llevat del rei, que ha de dur per tradició un mantell teixit amb fils vermells de teranyina i tan prim com un tel de ceba, raó per la qual és el gorgnan que passa més fred de tots. Quan arriba la primavera i amb ella el desglaç, aquests éssers benèfics tornen a la superfície i reprenen la seva activitat màgica.

 

Anem, però, al Gorg Negre que vam visitar en la riera de Sorreigs, que també deu tenir la seva llegenda pròpia. No l’he trobada, però sí que he trobat una referència d’un acte organitzat l’any 1999 pel Grup de Defensa del Ter, el “Gorg Negre 99 Biciter”, en què es va representar un Conjur escènic per a foragitar els esperits malignes del Gorg Negre al cor del Sorreigs, la lletra del qual fa:

 

Sento veus, sento veus.
Són veus de laments, de rancor, de sofriment.
Són veus que oprimeixen la gola.
Són xerrics, no els sentiu? N’esteu segurs?

 

Silenci.
Que regni el silenci.
El silenci necessari per sentir:

 

Al capvespre reunit cada dia de juny
com de dins d’un volcà, del bell mig d’aquest gorg
mil esperits enfollits
Cardes del Puig,
Tints de Neró,
Sucs del Porcí,
Caques del Gos,
tots barrejats, fems o detrits,
còctel de vents al bell mig
d’aquest lloc.

 

Els aquí presents
conjurem
als esperits malignes de la contrada
foragitant l’escuma,
la pudor,
l’alga esfereïdora,
l’abús dels recursos regalats.

 

Conjurem
la pedra i la falguera,
el cingle i el blauet,
el duc i la cornella

 

Clami, doncs, al cel el nostre crit
i espanti esperits perversos d’arreu
removent cel i terra,
foc i gel.

 

Entre les diverses llegendes relacionades amb els gorgs, n’hi ha que prenen com a protagonistes personatges històrics, com és el cas del comte Ramon Berenguer el Fratricida. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que a la Tordera, aigua avall de la riera de Fuirosos i dins l’antic terme de Montnegre (agregat actualment al de Sant Celoni), hi ha el Gorg Negre, i que va ser en aquest que el Fratricida va llençar el cadàver del seu germà Ramon Berenguer II, Cap d’Estopa, quan el va matar el 5 de desembre de 1082 en un indret proper al terme esmentat conegut avui com la Perxa de l’Astor. Per aquesta raó, el Gorg Negre de la Tordera es coneix també pel nom de gorg del Comte. Una altra versió de la llegenda diu que el va llençar al Gorg Negre de la riera de Gualba.

 

Ara, la llegenda més coneguda o famosa és la de la dona d’aigua del Gorg Negre de la riera de Gualba, per raó de l’esment que en fa Eugeni d’Ors a Gualba, la de mil veus. Però d’aquesta i d’una altra en parlaré, si el consell de redacció m’ho permet, en el proper número de la revista.

 

Jordi Perera

Com un viatge de l’Imserso

GR-3 (segona fase), 2ª etapa

Això de l’Imserso no ho dic pas per l’edat de la gent que es va decidir a fer la sortida, sinó per la proporció d’hores d’autocar en relació a la durada total: tres i mitja, cosa que fa un 43,75% de les vuit dedicades aquest dia a gaudir de la natura (és una manera de parlar).

 

És clar que els organitzadors no van tenir cap culpa: ells, com Felip II, no havien enviat les seves naus a lluitar contra els elements, i la pluja que des del 6 de maig venia caient sobre les comarques que havíem de visitar van fer impracticables alguns trams del GR-3 i això va obligar a “motoritzar” una bona part del trajecte.

 

Des de Manresa fins al punt inicial del primer tram pedestre i una bona part del camí, el terra mullat per una pluja acabada de caure ens va permetre corroborar com algunes dites referides al temps, per exemple allò de pel maig cada dia un raig i allò altre de si plou per Sant Pere Regalat plourà quaranta dies, enguany ha tingut un compliment gairebé exacte; de fet, el sant ha quedat malament només per cinc dies, com el maig.

 

Ara, els efectes benèfics de la pluja també eren visibles arreu: el verd, les diverses tonalitats del verd, fins i tot mig amagat en algunes valls fumejants de boires volanderes, omplia els panorames contemplats des de l’autocar estant o caminant pels viaranys encara respectats per l’afany asfaltador.

 

Verd arreu, però tocat de colors vius. Mentre el cotxe circulava entre Vilafranca i Martorell, em van venir al cap alguns versos, com aquests de Joan Maragall:

 

La ginesta altre vegada.
La ginesta amb tanta olor.

 

o aquests altres de Salvador Espriu:

 

Ara digueu: la ginesta floreix,
arreu hi ha als camps vermell de roselles
.

 

També el Llobregat, tot fent honor al seu nom llatí i baixant ple de marge a marge, posava un contrapunt vermellós que envigoria el verd dominant.

 

I quan ja caminàvem, el cucut (Cuculus canorus), si és que vaig identificar correctament el cant, ens va acompanyar una estoneta mentre ens omplíem els ulls amb els colors sucosos d’una natura ben rentada i assaonada per la pluja, aquesta vegada ben caiguda, com si volgués dur la contrària a Raimon en allò que diu: “Al meu país la pluja no sap ploure”.

 

Però a hores d’ara potser us demanareu si no va passar res de contracronicable. Doncs poca cosa: hi va haver gent esmorzant a peu dret per no mullar-se el cul, un abandonament al segon tram pedestre, fang més que enganxifós, relliscades i caigudes… fet i fet, res de destacable. Només un incident al final va posar una mica de sal i pebre a la cosa: el tàndem Blanes/Salleres van decidir d’anar a veure el grau que dona nom al poble del final d’etapa mentre la gent anava arribant i aplegant-se a l’autocar per emprendre el camí de tornada, i quan va ser l’hora i el cotxe va arrencar, va sonar el crit d’alerta: “Ep, atureu l’autocar, que hi falten el Pitu i en Salleres!”. Discussions, nervis, on són i on deixen de ser, fins que el malentès es va resoldre, perquè ja havien acordat amb algú que els trobaríem una mica més endavant d’on estava estacionat el cotxe.

 

I ja en ruta cap a casa, el contracronista va anotar les llegendes que figuraven en algunes llunes:

 

S  ID    DE   EI E  GE
D    DE    E  E   E
LIDA   DE   E ER EN I

 

Si l’autocar era el mateix que el de la sortida de maig (i això li va semblar a qui signa), els efectes de l’acció dels usuaris agents d’erosió eren evidents i podreu comprovar-ne l’eficacia esborradora si compareu aquestes llegendes amb les que aquest vostre servidor va recollir en l’escrit anterior.

 

Jordi Perera

8/juny/2008

Ai, Baltasar!

GR-3 (segona fase), 1ª etapa

Em va despertar “el horrísono fragor de un trueno”, com diria un poeta el nom del qual no recordo. El cel es desfeia a bots i a barrals damunt la vila. Immediatament vaig pensar si la petició del conseller de Medi Ambient a la Mare de Déu de Montserrat no hauria estat excessivament atesa. Ai, Baltasar, que no vas tenir en compte que el Cel escolta més les peticions dels descreguts que no les dels creients perquè cal recuperar les ovelles perdudes!
El cas és que aquest vostre servidor, en llevar-se, va començar a considerar diverses excuses per no presentar-se a la plaça de l’Estació, temorós de veure’s en perill d’ofegament a qualsevol dels torrents que calia travessar a gual. Però ve’t aquí que sant Bernat (segons que em va explicar en Ramon Huguet) va decidir de protegir-nos com va quedar demostrat amb excreix al llarg de la sortida. M’explicaré.

 

D’entrada, a les sis va escampar i els núvols van marxar ràpidament, de manera que la vintena curta de senderistes inconscients que havíem decidit lluitar contra els elements vam poder aplegar-nos a la plaça de l’estació sense necessitat d’usar el paraigua. Evidentment, tan poca “penya” vam poder repartir-nos a pler pels seients de l’autocar. Mentre viatjàvem cap a l’Estany, tot contemplant la natura que es mostrava xamosa “con la cara lavá y resién peiná”, vaig parar atenció a les llegendes inscrites en les llunes del cotxe: S IDA DE EI ERGENC A, A IDA DE EMERGE CIA, ALIDA DE EMERGENCI. Sort que tots els defectes que li vaig trobar van ser aquests de tan ínfima importància en comparació dels que tenia el de la sortida anterior.

 

A l’Estany, mentre esmorçàvem en un bar molt diligentment atesos per un parell d’eficientíssimes persones, va començar a ploure, amb intermitències però amb intensitat, i es va produir una llarga discussió quant a què calia fer. Arribada l’hora prevista de començar la caminada es va aconseguir el consens: aniríem fins a l’entrada de la finca Mas Castell i allà decidiríem si continuàvem o no. Va semblar que alguns s’estimaven més quedar-se, però finalment s’hi van afegir, i això va ser un encert. Perquè quan no dúiem ni vint minuts de caminada va escampar i els paraigües (n’hi havia un parell d’enormes, llistats de blau i blanc) van ser tancats per no ser oberts més en tota la sortida: cada vegada que va tornar a ploure ens va agafar sota cobert.
En el full de ruta s’indicava que per entrar a Mas Castell calia utilitzar una entrada laberíntica, i certament, ho era; ara, els redactors es van descuidar de posar que aquesta entrada també limitava el perímetre abdominal dels usuaris per la seva acusada estretor. Per sort, tots els caminaires entraven dins la norma; potser algun dels habituals aquesta vegada absents no hauria pogut passar.

 

També segons el full de ruta havíem de travessar mitja dotzena de rierols i s’apuntava que només un podia presentar alguna dificultat. Error: els redactors no havien tingut en compte l’eficàcia impetratòria del conseller i ens vam trobar que les pluges abundoses de la setmana havien ressuscitat el cabal de tots els cursos d’aigua que havíem de creuar. Sort que amb nosaltres venia un Pere pontífex que davant del rierol que presentava més dificultat va dirigir la construcció d’una passera de pedres que amb un cert nombre de relliscades, això sí, ens va permetre d’arribar a l’altra riba.

 

Això de les relliscades (relliscades reals, no d’aquelles de metafòriques les conseqüències de les quals es donen a llum als nou mesos) va abundar en diversos trams del camí molt afectats per la pluja, i especialment en el tercer dels pasos laberíntics del recorregut. Era estret, en baixada, amb filferro de pues, amb esbarzers, amb el terra fangós i relliscós i abocat a un torrent. I aquí una gentil dama va decidir d’ajudar-me a superar l’obstacle, cosa que m’hauria estat molt més difícil sense el seu auxili i qui sap si no hauria caigut al fons del torrentet amb un munt d’esgarrinxades. Des d’aquell moment la meva protectora no va deixar de vetllar per mi fins que l’autocar ens va recollir.

 

Val a dir que les dificultats de l’excursió van ser afrontades per tothom amb bon humor i això, unit a l’agradable regust que va deixar la visita a Sant Feliuet de Terrassola, va fer que aquesta sortida fos una de les més divertides a què aquest contracronista ha pogut assistir. Dic això del bon regust de la visita perquè els organitzadors, amb bon criteri, van decidir de posar fi a la caminada al punt de reagrupament de la carretera C-59 i aquest estalvi de temps ens va permetre de visitar amb prou temps l’ermita de Sant Feliuet.

 

Allà vam trobar un cicerone (doblement cicerone, perquè era un català que havia viscut molt de temps a Roma) que ens va explicar amb pèls i senyals la història de la restauració que la seva dona i ell estan fent d’uns quants anys ençà. No puc donar detalls de les explicacions del docte i esforçat restaurador, entre d’altres raons perquè caldrien unes quantes contracròniques; només diré que l’home es pren la feina amb tant de rigor, que en diverses ocasions va advertir-nos que quan la gent es distreu, atura la “classe” i envia els “alumnes” a pastar fang.

 

Com que això ja s’allarga massa, miraré de tancar aquí aquest escrit no sense esmentar que vam acabar la jornada amb una visita al claustre del monestir de l’Estany, un bon àpat en un restaurant servit per un personal superat pel nombre de comensals i una tornada en què el capvespre ens va obsequiar amb unes nuvolades pròpies d’un pintor romàntic. També cal anotar que cap xerraire va trencar la pau somnífera dels –em penso jo– satisfets expedicionaris, que durant el viatge de tornada van poder dormir “a pierna suelta”, que diuen per les Espanyes. Tant és així, que una de les canyellenques es va despertar just quan es va aturar el cotxe a Canyelles i va baixar-se’n mig adormida.

 

Ah, quan acabo d’escriure aquesta contracrònica, s’estan obrint comportes a diversos embassaments, com ara els de Sant Antoni, Rialb, Oliana, Mequinensa i Ribarroja, per causa de la crescuda de l’Ebre, i hi ha inundacions per sortida de mare dels rius en algunes localitats del Segrià (Seròs), la Ribera d’Ebre (Móra d’Ebre, Miravet) i el Baix Ebre (Xerta, Benifallet). Ai, Baltasar!

 

Jordi Perera

11/maig/2008

Tot el que puja, baixa

La Ruta de les Ermites, 5ª etapa

Diuen que tot el que puja, baixa. Com que un compta amb un bon grapat d’anyets, ja no hi creu gaire en aquesta dita, i més veient el que passa amb el preu dels aliments “en su conjunto”, que diria un expresident del Govern central, sobretot des de l’arribada de l’euro, tan desitjada aparentment com la tornada a Espanya del rei Ferran VII i tan funesta per a les butxaques modestes com ho va ser El Deseado per a les il·lusions liberals.

 

Però després d’aquella quarta etapa de la Ruta de les Ermites que va ser rematada per una pujada interminable, traïdorament trencacames i llevabufera, cal que reconegui que la cinquena va ser un exemple confirmador de la dita del títol: des del punt inicial ens vam fer un fart de baixar que potser va incomodar algun expedicionari però que, en secret, això sí, sembla que va satisfer la majoria dels caminaires. Certament, la ruta va començar a Navàs tot pujant i ha acabat a la mateixa localitat, tot baixant.

 

Aquest contracronista, d’una altra banda, troba que ha estat un encert fer una ruta que ens ha permès albirar, veure o visitar una vintena d’ermites en uns temps en què un conseller de la Generalitat agnòstic ha pregat a la Mare de Déu de Montserrat que faci el que pugui perquè plogui i un exalcalde creient li ha demanat que no ho faci: potser en alguna de les ermites visitades algun altre agnòstic (o fins i tot qualque ateu irredimible) va decidir, per si de cas, d’afegir-se a les oracions dels creients catòlics complidors de la petició del bisbe de Barcelona en el sentit que preguessin en demanda de pluja… Si més no, en aquesta darrera etapa vam poder constatar com verdejaven els sembrats per la pluja caiguda els dies immediatament anteriors a la sortida. No seré jo qui es pensi que el prec del conseller amb cognom de rei hagi servit de gaire, però…

 

Al llarg de l’aproximació a Navàs i de la caminada, el contracronista no va veure ni sentir res d’especialment destacable, a banda de les bromes habituals. Bé, potser sí, potser caldria ressenyar que vaig sentir més piuladissa d’ocells dins del bar de Navàs on vam esmorçar que caminant per la muntanya i també l’enuig amb aparença de realitat d’en Salleres, renyat segons manifestava per “un pistoler” pel fet d’arribar un parell de minuts tard a la sortida de l’autocar després d’esmorçar. Ah, potser també caldria anotar la considerable quantitat de gossos que vam trobar, un d’ells, pobret, esgargamellant-se a bordar des de les golfes estant d’una casa a tocar de l’ermita de Sant Miquel de Terradelles.

 

Ui, i un altre oblit (hauré de passar-me a les panses integrals, vull dir amb cua): en Ramon Huguet, per tal de satisfer la seva vocació de guia moderat però eficaç, va estampar al cul del seu pantaló els senyals del sender que poc abans havien repintat els esforçats voluntaris que preparaven la ruta del Romànic. D’aquesta manera, tots els qui caminàvem darrere seu sabíem que anavem pel bon camí. En arribar a Navàs, però, i donat el fet que ja no ens calien guies, va canviar-se el pantaló i el calçat de manera que el seu habillament li va donar un aire de dacoit de Fu-Manxú un tant atemoridor.

 

En fi, amb tan poques coses noticiables, aquest vostre servidor esperava expectant els efectes que el dinar podria haver causat en aquells que el duien de casa, l’equip d’en Salvador Pujades, podríem dir. I no vaig ser defraudat: un cava oportú va ser el detonant d’una explosió de bon humor que va durar una bona part del trajecte de tornada i qui sap si va ser també la causa d’alguns envermelliments facials atribuïts a l’acció solar; excuses, diria jo en un atac de malignitat.

 

Aquest cava havia acompanyat, sembla, sobretot les menges dolçes finals: panetone, coca del Forn de la Rambla i bunyols. Menges abundoses, perquè una part va poder ser encara repartida generosament entre els qui s’havien quedat amb gana al restaurant. La Lourdes va triomfar tot i que en Pujades va amenaçar de castigar-la per donar metafòricament aigua a l’enemic, i el panetone (de l’any passat, em va semblar sentir) es va transformar en l’estrella del moment.

 

Ara, l’estrella veritable de la jornada, sense discussió possible, va ser l’autocar: una nevera al matí, un forn a la tornada, uns seients autònoms –vull dir amb voluntat pròpia– i una barra sustentadora de les cortinetes que va decidir de suïcidar-se damunt del cap dels viatgers de la dreta… Quatre o cinc metres de barra es van desprendre del seu suport, i em va semblar veure que la part central del fragment desprès havia estat enganxada amb cinta adhesiva al seu lloc original; home, que els reblons fa temps que van ser inventats! Nois (i noies), això de l’autocar ens ho haurem de fer mirar; al menys, és el que manifestaven un bon nombre de viatgers (i viatgeres).

 

Jordi Perera

13/abr/2008

Quin paisatge admirem?

La Ruta de les Ermites, 4ª etapa

A l’hora d’escriure la contracrònica de la quarta etapa de la Ruta de les Ermites em demano quins fets anecdòtics hi puc recollir i no deixa de venir-me al cap un fragment de «L’erm i el verger», un article de Joan Fuster publicat originalment a El Correo Catalán, i de retruc em fa preguntar-me quina mena de paisatge admirem els senderistes d’entre la varietat que vam poder contemplar.

 

Perquè poca cosa al meu parer ressenyable va esdevenir-se en aquesta jornada en què un jovencell amb calça curta i la seva acompanyant van arribar pels pèls a la sortida de l’autocar; en què un dels expedicionaris va consumir al peu de l’ermita de Sant Joan Degollat un pantagruèlic entrepà semblant a la Torre Mapfre de Barcelona i se’l va fer baixar amb dos litres de suc de fruita, i en què, a la tornada, en Salvador Pujadas un altre cop va diguem-ne delitar el personal amb la seva oratòria interminable i les seves interpretacions canores.

 

I és que comentar les converses que l’entrepà gegantí va provocar en una part dels caminaires seria entrar en un terreny íntim amb referències a les activitats internàutiques nocturnes i suposadament non sanctes del consumidor de bocates gegantins, a les visites a un pis determinat del carrer Canàries, a algunes excursions amb dèficit de tendes i superàvit d’activitat nocturna, a vi de dir missa substituït per vinagre del país i a altres trapelleries que aquest servidor troba poc elegant de treure a la llum pública.

 

Com tampoc no sembla que sigui un fet extraordinàriament remarcable que l’Isidre tresqui com un xaval mesos després d’haver rebut una pròtesi de maluc –en cas que jo hagués captat bé la conversa— si, com ell deia, la pròtesi duu uns greixadors amb què pot mantenir la seva eficàcia, o un motoret, com deien uns altres companys de marxa mig ofegats pel ritme caminador de l’Isidre.

 

I tot recordant l’article de Fuster a què he fet referència, jo em demanava quins paisatges admira l’Isidre en les sortides. I pensava si, com el pagès escriptor Josep Pla, només considera prou dignes de contemplació els panorames tocats per les mans dels pagesos, amb sembrats, amb replantació d’arbres (el verger segons l’article d’en Fuster), com alguns dels que vam veure en aquesta etapa.

 

Els urbanites de tota la vida com aquest contracronista, quins paisatges admirem: ¿els migpartits per explanacions que anuncien una propera instal·lació d’un polígon industrial o una urbanització pseudoagrària, o els tel·lúrics, les muntanyes pelades i abruptes (l’erm) per contrast amb la ciutat ordenada i traçada a cordill?

 

Quins paisatges admiren les dames xamoses que quan érem damunt de Puig-Reig comentaven l’efecte que els feia aquella mena d’escalextric d’autovies ple de rotondes perceptible a la sortida nord de la vila?

 

En fi, què admirem els talaiers senderistes, l’erm o el verger, el paisatge romàntic o el domesticat? No dubto gens que en una entitat com la nostra, on és un fet constatable la transversalitat (paraula de moda que aquí faig servir sense cap recança), hi haurà opinions per a tots els gustos entre els dos extrems que Joan Fuster assenyalava. Ja m’ho fareu saber, si us ve de gust.

 

Jordi Perera

9/març/2008