Un barri barceloní a la postguerra

El meu barri d’infància i jovenesa

 

Fa uns quants dies, potser unes setmanes –perquè «se m’ha tornat un corrent silenciós, que no veig, el temps», com va dir Joan Vinyoli–, que una paraula, una olor, un paisatge, un amuntegament de núvols, una xiuladissa d’ocells, un estol de criatures juganeres, una figura femenina… desperten en mi remembrances de sentiments, sensacions o esdeveniments amagats en les anfractuositats de la memòria, sempre làbil, sempre enganyosa, sempre parcial i mutable.

 

I és que, com escriu Rita Carter a El nuevo mapa del cerebro, segons la citació que en fa el doctor Nolasc Acarín a El cerebro del rey, «El procés de falsificació s’amplia cada vegada que un esdeveniment és recordat. Quan repassem coses passades, hi agreguem coses, perdem coses, ajustem un fet aquí, corregim una citació allà i reomplim qualsevol bocinet que es pugui haver esborrat. Podem adornar conscientment amb una mica de fantasia el record del comentari mordaç que voldríem haver fet però que en realitat només l’hem pensat més tard. Llavors retornem al magatzem aquesta nova versió “reeditada”. La pròxima vegada que la vulguem ventilar una mica, potser apareixerà amb la fantasia de l’inexistent comentari enganxada, i aquest cop serà difícil distingir-la de la versió “genuïna”. De manera que, mitjançant una mutació gradual, les nostres memòries canvien.»

 

El doctor Acarín, per la seva banda, fa aquesta asserció: «La memòria no és objectiva, però potser tampoc no ho és la realitat; al cap i a la fi, el que existeix és la percepció que cadascú té del que s’ha esdevingut».

 

De manera que se m’ha acudit que podria fer un article bassat en records d’esdeveniments ocorreguts en les dècades de 1940 i 1950 al barri de la meva infància i primera jovenesa. Ara, per tal d’esquivar tant com pugui els paranys de la memòria, he fet una immersió en cinc programes de ràdio de la sèrie «L’escuma dels dies», emessos per Ràdio Ribes entre l’11 de gener i el 28 de juny de 2007. Podeu trobar-ne el text (deixeu-me que em faci propaganda) a la secció de programes de ràdio.

 

Una bona part de l’article, doncs, estarà formada per fragments dels programes esmentats, tots ells relacionats amb vivències centrades en un barri de Barcelona, llavors marginal, situat entre l’Eixample i el Clot, l’emblema arquitectònic del qual podríem dir que era la plaça de braus Monumental.

 
 

I

 

Els records més antics, imatges en blanc i negre, em duen a un any indeterminat dels darrers de la dècada de 1940. En aquella barriada terra de ningú que era el polígon delimitat pels carrers Ribes (la carretera de Ribes, deien els grans), Marina, València i Independència, sense urbanitzar en bona part, que no era ni Eixample ni Clot –de manera que la meva mare, quan havia d’anar a algun lloc del centre, simbolitzat per la plaça de Catalunya, deia que se n’anava a Barcelona–, no se celebrava cap festa de carrer, ni major ni petita. Però hi va haver una veïna de la meva escala –el número 243 de la Diagonal, llavors avenida del Generalísimo Franco, entre els carrers de Lepant i de Padilla– que va tenir la pensada d’organitzar-ne una, i va aconseguir el permís preceptiu per influència, m’imagino, del seu marit falangista, o potser d’un policia d’una altra escala, car en aquella illa de cases teníem de tot: policies, falangistes, militars, cabareteres, putes fines i no tan fines, estraperlistes, transportistes, banyuts i banyudes, moltes vídues, matrimonis legals, matrimonis il·legals, barbers sense cadires de barber, emigrants retornats més empobrits, immigrants, porteres xafarderes, veïnes buscabregues, fusters, botiguers, garatgistes, drapaires, oficinistes, obrers, representants de comerç, treballadors en qui sap què amb fonts d’ingressos inconegudes, tuberculosos moribunds, nens mocosos, nenes de moral dubtosa, nois més que entremaliats, noies de porcellana… En fi, fos com fos, el permís es va obtenir, de manera que es van plantar uns pals a la calçada, llavors sense asfaltar, per tal de posar els filferros que sostinguessin les garlandes de paperets al llarg d’uns cinquanta metres de vorera, es va instal·lar un precari sistema de so amb la central a la porteria de la meva escala, i durant una setmana, poc més o menys, hi van haver diverses activitats per a la mainada –trencar l’olla, una cucanya, pallassos i altres– i per als grans –ball i discos sol·licitats són les que recordo.

 

Els discos havien estat aportats pels veïns –en prèstec, naturalment–, i hi havia des dels llavors moderns 78 revolucions de pasta –el vinil encara tardaria uns anys a arribar– fins a venerables discos de gramola, d’aquells de pedra, que diem ara, que sonaven com us podeu imaginar. No recordo quina música era la que sol·licitaven els veïns, m’imagino que serien cançons de Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro i altres intèrprets de moda, a més de passos-dobles i composicions del repertori anomenat canción española interpretades per Pepe Blanco, Juanita Reina, Manolo Caracol i demés membres de la confraria cantaire més o menys aflamencada.

 

Aquella “festa major” del meu carrer va ser el tret de sortida per a les que s’hi van muntar durant uns anys. Al meu carrer es van repetir, cada vegada amb més pretensions, i això va fer que a dos carrers veïns, el de Lepant entre Diputació i Diagonal, i el de Padilla entre Diputació i Gran Via, es decidissin a organitzar-hi les seves, aquestes amb tots els ets i uts: com les de Gràcia, per posar-vos un exemple ràpid i definitori. Les garlandes anaven de banda a banda del carrer –que estava tallat al trànsit rodat–, hi havia portes als dos extrems, s’hi instal·laven llotges, i hi havia música enllaunada i ball amb orquestres de debò amb la seva vocalista, faltaria més, i com és natural d’altres activitats, com ara xocolatades, concursos per a la mainada, pallassos, etc.

 

No puc recordar quants anys van perdurar, aquestes festes de carrer; no devien ser gaires, perquè les darreres imatges que veig en l’escuma dels dies són de la meva adolescència, quan els nois i les noies de la meva edat més o menys començàvem a descubrir les primeres narracions sicalíptiques, que es deia llavors, i que hi ha una cosa anomenada sexe, acompanyat això de les primeres i torbadores tempestes hormonals. Em ve al cap l’encisadora sorpresa que em va causar la figura de la vocalista d’una de les orquestres que van actuar al carrer Padilla. Era molt bonica i duia una brusa que mostrava la forma dels pits per la manera com estava confeccionada, tot i que no permetia veure res de pecaminós segons els cànons morals de l’època. Aquesta va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de debò de la forma del cos de les dones i la visió d’aquesta vocalista probablement va encendre en mi les primeres ràfegues de concupiscència innocent; si més no, no em cansava de mirar-la. Ara, el meu embadaliment no era res comparat amb el d’un home mig embriac, plantat a tocar de l’empostissat d’un metre d’altura, als peus de la bella jove, tot contemplant-la amb una expressió de felicitat i un somriure beatífic inefables, murmurant la lletra de les cançons i movent-se al compàs de la melodia.

 
 

II

 

Manuel de Pedrolo, a Domicili provisional, hi dóna un toc d’humor gairebé negre al relat de les batusses que es muntaven al pis que centra l’obra; però jo vaig presenciar de nen baralles gens divertides entre veïnes al meu carrer, amb estrabades de cabells espectaculars. I vaig veure també com el meu pare va esbatussar-se, de manera molt violenta, amb un pinxo que havia engegat la meva àvia a fer punyetes quan ella el va recriminar perquè ens havia llançat la pilota amb què jugàvem els nens al carrer més enllà de la rasa del tren, que llavors passava a cel obert per aquell tram de la Diagonal.

 

El protagonista narrador de la novel·la, que no aconsegueix trobar treball, explica: “Jo em passava el dia fent voltes pels carrers de la ciutat. Quan n’estava tip, m’estacionava davant d’algun teatre i obria portes de taxi. Qüestió d’arreplegar alguna propineta. La competència, però, era abundant i ferotge. Rarament em guanyava més de dues o tres pessetes. Eren prou per comprar-me un bocí de pa”. Jo no recordo ara els preus amb seguretat, però em sembla que un llonguet venia a costar 75 cèntims o una pesseta, i una sardina en oli, perquè les venien a peces, costava més o menys el mateix, de manera que un entrepà podia sortir per una amb cinquanta o dues pessetes.

 

I això d’obrir portes de taxis, o de cotxes, jo ho havia fet alguna vegada d’amagat dels meus pares, els diumenges, al voltant de la Monumental, quan hi havia corrida. Ens aplegàvem alguns nens, i practicàvem aquest assaig de negoci del ram dels serveis; recordo com un dels meus companys empresaris va venir corrents a dir-me que li havia obert la porta al cotxe del Conrado Sanmartín, actor de cinema que acabava de fer-se famós amb un film de lladres i serenos titulat Apartado de Correos 1001.

 
 

III

 

A la Barcelona de la meva infància hi feia molt de fred, a l’hivern. Als anys 40 i 50, a l’estació hivernal es glaçaven els bassals que hi deixava la pluja als carrers del meu barri. També passava a vegades que es gelaven les canonades de l’aigua que pujaven pels celoberts de les cases, de manera que hi havia gent que, quan arribava l’hivern, les embolicava com podia amb paper de diari per tal de prevenir aquest fet. El fred s’hi feia notar prou en aquella època com perquè els penellons fossin una afecció corrent ben bé a partir del novembre fins entrada la primavera; panellets i penellons, cantava Joan Manuel Serrat a “Temps era temps”.

 

Jo en vaig patir prou, de penellons, quan vaig començar a treballar, als 14 anys. Actualment, em sembla que ni tan sols se sap que era això i no crec que hi hagi ningú que en pateixi, donat el fet que hi ha calefacció arreu. És clar que en aquells anys, de calefacció només hi havia a les cases dels rics, i els pobres tiràvem de taula-braser, aquell moble que en castellà es deia mesa camilla, el qual duia un bastidor a sota per posar-hi el braser, de manera que, asseguts a taula, amb les cames cobertes per unes àmplies estovalles que arribaven a terra, els qui romaníem a casa passàvem habitualment la tarda xerrant o escoltant la ràdio, fent mitja o el que fos.

 

Bé, tornant al fred que feia a les cases diguem-ne humils, recordo que des de la tardor tothom anàvem per casa amb jerseis i bata, i fins i tot hi havia qui duia mitenes, aquests guants de punt sense dits que cobreixen la mà fins a la meitat del polze i el començament dels altres dits. I no crec que us pogueu imaginar, avui dia, el que era haver de banyar-se al safareig amb aigua escalfada en una olla.

 
 

IV

 

Qui, com feia jo, jugava pels carrers de Barcelona cap a la fi dels anys quaranta, potser recordarà l’home dels coloms. Era un home estrafolari, que empenyia una mena de cotxet de nen on duia una gàbia amb tot de coloms, de plomatges diferents, separats en departaments petits, com ninxolets. Quan el lloc li semblava escaient, s’aturava i obria una porta de la gàbia, agafava un cèrcol que duia una campaneta enganxada, s’enretirava un parell de dotzenes de passes, i començava a cridar el colom: “Hop! Hop!”. Si el colom no hi anava, feia sonar la campaneta, tot dient encara hop, hop.

 

Feia una fila estranya, plantat al mig del carrer. Era petit, amb la cara molt bruna, colrada per qui sap quins sols, i amb unes patilles molt grans i blanques. Es cofava amb un barret, no recordo si de palla; portava una sahariana caqui plena de butxaques grans; s’embolicava les cames amb unes bandes enrotllades, com les polaines dels japonesos que dibuixava en Boixcar als tebeos d’Hazañas Bélicas, amb la qual cosa els pantalons li quedaven com si fossin de muntar a cavall; duia espardenyes. Però el que més m’embadalia era la seva manera de moure’s, lentament i solemne com un torero… Es posava d’esquena a la gàbia, alçava la mà amb el cèrcol i… hop!, hop! Quan el colom arrencava a volar i feia per aturar-se dins del cèrcol, l’home giravoltava amb fatxenderia, tot movent la roda per tal de fer més difícil el treball del colom. Quan l’ocell assolia l’objectiu, l’home li donava unes beces.
Jo sempre en quedava una mica estranyat, sobre tot pel fet que els coloms no se li escapessin, però la meva àvia va dir-me un dia que no era gens estrany, perquè els tallava un tros de la punta de baix del bec, i així només podien menjar a la seva mà.

 

Tot inspirant-me en aquest fet, molt de temps després vaig escriure el conte «L’home dels coloms», que trobareu a la meva web, si us ve de gust llegir-lo. Un bon amic, ja traspassat, em va demanar si el protagonista del conte era real, i li vaig explicar que l’home dels coloms era real, però la resta del conte, ficció, llevat del paràgraf final.

 

També eren reals els dos homes que esmento en un altre paràgraf del mateix conte. Aquests homes, molt magres i esparracats, molt alt i mancat d’un braç un d’ells, es plantaven al mig del carrer, cridaven “Escolteu, catalans” per tot seguit cantar L’Empordà. En acabat recollien les monedes que la gent els llançava d’amagat.

 

Llavors no tenia ni idea, jo, de les raons d’això; després he pogut deduir que sens dubte eren supervivents de l’exèrcit republicà i que la por que hi havia al país feia que la gent que els volia auxiliar, ni que fos amb cinc cèntims, ho fes d’amagat. Perquè realment hi havia por, tot i que els nens no ens adonàvem de l’abast d’aquesta por; senzillament, a molts ens mantenien en una situació d’ignorància, tot i que hi havia signes i senyals arreu que de mica en mica anaven formant un pòsit que ara l’escuma dels dies remou.

 

Recordo, per exemple, com al meu carrer van matar un policia. Devia ser cap al final dels anys 40. Com ja he esmentat, a la Diagonal, entre els carrers Marina i Castillejos, el tren passava a cel obert per una rasa. Entre aquesta rasa i el carrer Consell de Cent, hi havia un terreny no edificat en què la gent havia fet un horts per conrear verdura que complementés la falta de queviures derivada del racionament imperant. Un vespre, aquest policia, que vivia al meu carrer, va veure algú entre els horts i s’hi va atansar, acompanyat d’una noia adolescent, veïna meva. No sé com va anar la cosa, però la meva veïna va explicar que el guàrdia li havia dit que anés a casa seva i que li portés la pistola. Quan la noia va marxar, l’intrús va matar d’un o diversos trets el policia. Devia ser pels volts de Sant Juan, això, perquè recordo perfectament que jo, en sentir el tret o els trets, vaig pensar que algú havia llançat petards; els adults, però, van saber identificar molt bé el que eren aquells espetecs, perquè immediatament es va formar un bon enrenou. Al barri mai no vam saber qui podia haver estat l’assassí del guàrdia, però en aquell temps encara hi havia maquis que baixaven a Barcelona, com ara el Faceries o el Sabater.

 

Els nens, al carrer, al meu barri, no sentíem parlar als adults de la guerra, ni de la nostra ni de la mundial; però nosaltres, quan explicàvem “aventis”, una mena d’històries que inventàvem i narràvem asseguts fent rotllana a la vorera, solíem fer referència a una guerra indeterminada però en curs, segurament perquè a casa, poc o molt, alguna cosa sentíem. Recordo que un matí em va despertar un estrèpit de detonacions que, en acabar, va ser seguit d’una marxa interpretada per una banda musical. “Han guanyat els nostres”, vaig pensar, sense saber que volia dir això dels nostres. Les detonacions eren, en realitat, les d’una traca i la música de banda era per encetar una festa de carrer, potser la primera, o una de les primeres que es van celebrar a Barcelona després de la guerra civil; al carrer Consell de Cent va ser la primera, amb tota seguretat. Per què ho vaig prendre per una batalla només s’explica com un reflex de la impressió que em devien causar les converses dels adults.

 

També recordo com un dia, mentre jo era a casa dels meus avis paterns, va arribar l’avi i l’àvia se li va llançar als braços tot plorant i petonejant-lo. Jo els mirava astorat i sense entendre res. Més tard vaig saber que una o dues nits abans la policia s’havia presentat a ca l’avi i se l’havien endut. Sembla ser que investigaven alguna cosa relacionada amb el racionament de benzina, i algú havia implicat l’avi. Com que hi havia por i se sabia com d’arbitraris i brutals podien ser als anomenats “guardians de l’ordre”, no era pas estranya la reacció de la meva àvia.

 
 

V

 

Més amunt he escrit que al meu barri hi havia gent que, a l’altra banda de la rasa del tren, s’hi havia fet un hort per tal de complementar amb les verdures que hi plantaven la falta de queviures ocasionada pel racionament. Però no era l’única manera d’afegir aliments als que el racionament permetia adquirir. Potser recordareu que la lletra de “Temps era temps”, una cançó de Joan Manuel Serrat, en un moment determinat diu: “Temps d’estraperlo i tramvies, farinetes per sopar i comuna i galliner a la galeria”. Efectivament, a la galeria o el balcó, qui podia s’havia fet un galliner… o un colomar, com el meu pare. Hi tenia un parell de parelles i ens menjàvem els colomins que criaven quan tenien aproximadament un mes. Ara segurament no seríem capaços de matar les petites bestioletes; però la fam és la fam, i els colomins constituïen una menja exquisida, cuinats amb pebrots vermells o amb alguna de les salses que la meva mare sabia improvisar amb els minsos recursos de què disposava.

 

També vam arribar a criar al balcó una gallina d’índia. El meu pare la va aconseguir, no sé com, força abans de Nadal, de manera que l’animal va arribar a fer-se absolutament manyac i familiar, fins al punt que quan dinàvem s’hi estava al menjador i estirava el coll per mirar el que hi havia a taula. Vam arribar a posar-li nom, no us diré quin perquè em sona absolutament ridícul, i no us explicaré el drama que va representar matar-la; però el fet és que va constituir l’àpat nadalenc d’aquell any… i estava gustosa, la punyetera.

 

De tant en tant anàvem a menjar-nos els colomins a Vallvidrera, a la font de la Budellera, entre Vallvidrera i el Tibidabo. Us asseguro que recordo amb delectació un arròs bomba, bullit al foc de llenya de pi i amb un ou ferrat a sobre; quin gust extraordinari que li vaig trobar, i que bo que estava el colomí amb pebrot vermell que el va seguir!

 

I és que la fam és segurament el millor condiment per al menjar. Jo no tinc, al contrari que la meva muller, un record de la gana en ella mateixa, no sóc conscient d’haver passat fam; però indirectament, per altres records que duu l’escuma dels dies, dedueixo que alguna en devia passar. Per exemple, recordo la impressió que em va fer un dia veure aparèixer per la cantonada el meu pare amb una barra de pa blanc sota el braç; fins en aquell moment jo no havia vist mai una barra de pa blanc, i em va semblar immensa. No tinc ni idea del pes de la barra ni d’on la va treure, però sens dubte la va comprar d’estraperlo, perquè a les fleques només es venia pa negre i racionat. També tinc una remembrança molt vívida del primer cafè amb llet i endolcit amb sucre que vaig prendre; em va semblar una cosa extraordinàriament bona, ja que fins en aquell moment només coneixia la llet amb malta i sacarina. I el mateix us podria dir de la mantega, quan la vaig tastar per primera vegada… En fi, millor no continuar per aquest camí, ara que costa tant de trobar pa que sigui pa, patates que siguin patates, tomàquets que siguin tomàquets o pollastre que l’endemà de cuinar-lo encara sigui pollastre.

 
 

VI

 

En els anys que evoco, al meu barri, carrers com Lepant, Padilla, Diputació o la Diagonal no estaven asfaltats, i el tren, com ja he explicat, passava per aquesta avinguda a cel obert per una rasa de cosa d’un metre de fondària al llarg d’un tram d’uns dos-cents metres. Això establia una barrera als vehicles, de manera que a partir del carrer Lepant cap al Clot, cap a llevant, no podien passar de la banda de mar a la de muntanya. Els vianants passàvem a la brava, vull dir que baixàvem a la via per travessar-la, tot vigilant, com és natural, que no vingués cap tren, que val a dir que eren pocs i lents. Si hom no volia o no podia baixar a la rasa, per travessar havia d’anar fins al carrer Marina, el darrer de l’Eixample no tallat pel tren, o fins al carrer Castillejos, on hi havia un pont de ferro amb terra de taulons, alguns de trencats, per als vianants.

 

Així doncs, no trobareu estrany que us digui que no hi havia gaire trànsit de vehicles a la Diagonal ni als carrers adjacents. Això facilitava que els fills de casa pobra, com èrem tots els del meu barri, a l’estiu féssim vida al carrer. No hi havien pas esplais ni cap cosa semblant, per a nosaltres, ni colònies ni res, si no és que t’afiliaven al Frente de Juventudes, i de tots els nens del meu barri només un n’era, de falangista. Passàvem el temps vacacional jugant a jocs diferents, per ratxes: a futbol, a bèlit, a cavall fort, a bales i d’altres, generalment d’ocultació o de persecució i separats els nois de les noies; només en alguns jocs, i molt de tant en tant, ens barrejàvem els nens i les nenes, com ara per jugar a la xarranca, el picaparet o saltar la corda.

 

En els dies de les revetlles, la quitxalla gaudíem de petards de mena diversa, especialment de les piules. Ara, alguns privilegiats o agosarats portaven trons de metxa, un petards realment perillosos, que eren com una piula però grossos i amb la metxa relativament llarga, capaços de volar-te els dits, i l’escuma dels dies m’ha dut dues imatges de jocs que avui semblarien gairebé d’aprenents de terrorista.

 

Una, és com utilitzàvem a vegades els trons: generalment els enceníem tot sostenint-los a la mà i els llançàvem tan lluny com podíem; també els ficàvem a vegades dins de pots de vidre petits o llaunes i qui encenia la metxa arrencava a córrer cap a on els altres ens ho miràvem, de lluny estant. Però recordo una ocasió en què entre dos ganàpies en van encendre un, de tro, el van deixar caure dins una ampolla i la van llançar lluny, com qui llança una granada de mà. Va petar just en tocar terra prop d’una jove que caminava carrer avall i un vidre de l’ampolla la va ferir, al tou de la cama, per sort lleument. Altres vegades ficàvem el tro en un forat d’alguna paret, o en un niu de formigues, o en algun desguàs, per tal de comprovar experimentalment què passava. No sé si això responia a un esperit científic o a una manifestació de salvatgisme; de qualsevol manera, jo no permetré als meus néts que ho facin. És clar que tampoc no sé si no els ho permetré perquè suposadament he posat enteniment o perquè em fa por que es facin mal.

 

L’altra imatge també està relacionada amb explosions, però d’una altra mena. Quan jo era petit, encara es feien servir llums de carbur a Barcelona, sobretot a les guinguetes o a les barraques dels barris marginals. El carbur que s’utilitzava en aquests llums era carbur de calci, el qual, submergit en aigua, produeix acetilè, un gas inflamable que s’usa en els bufadors oxiacetilènics, per exemple per soldar o tallar planxes de ferro, com deveu haver vist si més no en alguna pel·lícula.

 

I aquesta referència als bufadors em porta al cap l’explosió que hi va haver al costat de l’escola a què vaig anar de petit. Jo devia tenir cinc anys, potser sis, quan hi va haver l’explosió. L’escola estava al carrer Consell de Cent entre Padilla i Castillejos i era petita, una casa de dues plantes i baix. A la primera planta hi havia al menys dues classes de pàrvuls, una per als nens i una altra per a les nenes, i a la segona hi vivien el mestre i la mestra, un matrimoni que tenia dos fills, un nen de la meva edat i una nena més petita. Al baix hi havia la classe dels nois més grandets, i jo hi vaig anar fins als dotze; suposo que era el límit docent allà i que a partir d’aquesta edat es passava a l’Academia Rovira, situada al carrer Independència, de la qual l’escola era una mena de sucursal. Jo vaig passar d’aquesta escola als jesuïtes del Clot.

 

Molt a prop de l’escola, em sembla recordar que paret per paret, hi havia un petit taller mecànic on feien servir bufadors oxiacetilènics. Un matí, de sobte, tot va tremolar, com si haguessin sacsejat les parets, el terra i el sostre, i immediatament van venir a la classe dels nens les nenes de l’altra classe portades per la mestra –la señorita, que dèiem–, molt espantades, a refugiar-s’hi. No recordo el soroll de l’explosió ni què vam fer després; sí que recordo com en sortir de l’escola de la mà de la meva mare vaig veure que la porta i el sostre del taller estaven destrossats. Es va dir que havia esclatat, no se sabia com ni per què, una de les ampolles de gas.

 

Ara m’imagino l’angoixa de la meva mare, que des del balcó de casa podia veure el taller i l’escola, quan va sentir l’explosió i va mirar cap a on s’havia produït i va ser incapaç de distingir, enmig del fum i la pols, què podia haver-li passat a l’escola; era l’any 1945 o 1946, el record de la guerra romania vivíssim, per tant, i hi havia atemptats dels maquis, a Barcelona.

 

Quant al fet que no recordi el soroll de l’explosió i sí que les nenes vinguessin a la meva classe, suposo que podria ser degut a què aquesta estigués en la part de la casa més allunyada de l’explosió. En qualsevol cas, l’escola no va patir danys.

 

Tornem al carbur. Quan algú de la colla n’aconseguia algun trosset, muntàvem una espècie de minicap Canaveral per posar llaunes en òrbita. Fèiem un clot a terra, posàvem aigua, ficàvem el tros de carbur, tapàvem el conjunt amb una llauna de conserva cilíndrica buida amb un foradet en algun lloc que no recordo i, prenent força precaucions, amb una escombra o alguna cosa semblant, hi posàvem foc. Es produïa una explosió, i la llauna sortia disparada amunt. Normalment, a la primera ja perdien el cul, les llaunes, i el vol era un fracàs, només s’enlairaven uns pams; però recordo una que va pujar uns quants metres diverses vegades abans de perdre el cul. A hores d’ara no m’explico com no vam prendre mai mal i suposo que alguna persona gran, abans no causéssim alguna desgràcia, va aturar el nostre afany investigador.
Afany investigador que s’estenia a diverses espècies d’éssers vius, com ara les sargantanes i les formigues entre d’altres, que devien pensar que l’estiu era una mala època, vist com abundàvem els salvatges que ens dedicàvem a fer-los la vida impossible ben literalment.

Generalitzacions

Generalitzacions

Quan va ser posat en òrbita l’Spútnik 1, el 4 d’octubre de 1957, jo treballava a l’Empresa Nacional de Motores de Aviación, l’antiga Elizalde. Amb 17 anys, cursava el tercer dels quatre de què constava el cicle d’aprenentatge en l’escola de l’empresa, i aquella primera fita del que va ser anomenat cursa espacial va impactar moltíssim alguns companys de feina.

En tenia un que, quan parlava de l’afició, que jo compartia, de llegir de tot una mica, deia que teníem una «cultura Selecciones». S’hi referia a una col·lecció de llibres publicats en castellà per Selecciones del Reader’s Digest, en cadascun dels volums de la qual s’hi incloïen continguts diversament reduïts de matèries diverses.

En un dels que jo tenia, hi havia una versió literària d’un film titulat Los carnets del Mayor Thompson. En el primer viatge que el britànic major fa al Continent, tan bon punt hi desembarca veu una dona francesa i escriu al seu carnet de viatge: «Las francesas son pelirrojas».

Ja sé que les generalitzacions són un recurs del llenguatge que estalvia temps i saliva (o tinta) quan mantenim converses desimboltes; ara, quan del que es tracta té transcendència, encara que sigui minsa, la generalització pot ser tramposa, molt tramposa. O com en el cas del Major Thompson, errònia.

De l’ús de generalitzacions, el que més m’irrita a hores d’ara és l’abús barroer i mentider que en fan els polítics, gairebé tots i especialment els de la dreta nacionalista espanyola (ells en diuen constitucionalista) un dia rere l’altre, i això que no som en campanya electoral… oficial. Los andaluces són, somos…; los españoles quieren, queremos…; los catalanes són, están…, són el nostre pa de cada dia en tots els mitjans de comunicació, especialment els àudio-visuals.

Hi ha, també, el que podríem anomenar «clixés», que són una mena de generalitzacions fixades, com fotografies. Per exemple, podríem dir que els andalusos tenen tendéncia a dir dels catalans: «Loh catalane ziempre ehtán mirando la pela, y amáh zon unoh ersaborío der copón». I no pocs catalans diuen, o pensen: «Els andalusos sempre tenen un os a la panxa i sempre estan cantant». [I jo mateix acabo de colocar-vos un parell de clixés no gens ajustats a la realitat, perquè ni de lluny tots els andalusos parlen com he intentat de reproduir (i podria clavar-vos ara un bon rotllet relatiu a això), ni tots els catalans mantindrien això que he afirmat de l’os a la panxa o de l’afició a cantar sense parar, entre d’altres raons perquè una bona munió de catalans són andalusos de naixença o d’origen].

Fa temps, vaig tenir una topada dialèctica amb un individu que es va despenjar dient davant meu que tots el mestres eren uns fills de puta. Li vaig demanar si en coneixia molts, de mestres, i em va contestar que cap, però que tots els mestres eren uns fills de puta. Doncs quan sento un oracle vivent a la ràdio o la TV dient «Els (poseu aquí el gentilici o la clase social que us sembli bé) són així i aixà» m’hi entren unes ganes enormes de demanar-li, si pogués, quanta gent a què fa referència coneix personalment.

De manera que, per tancar això, manifesto que els catalans som de 7,5 milions de maneres diferents.

El Rei del Llit

El Rei del Llit

Fa uns dies que vaig enviar una nota sobre Quevedo i La hora de todos, arran de la qual vam intercanviar opinions principalment sobre ell i Góngora. Aquest tema el vaig suscitar portat pel record d’una obra de Rojas Zorrilla, Del rey abajo ninguno, que la meva memòria atribuïa equivocadament a Quevedo, obra que volia comentar relacionant-la amb la recent decisió del TC espanyol respecte a la «il·legalitat» de criticar les accions del monarca.

És evident que aquest comentari no el vaig fer, i tampoc no el faré ara, perquè em sembla que ja no ve al cas. Però en la recerca de documentació encaminada a bastir el comentari nonat vaig trobar, entre d’altres, les dades següents:

Felip III de Castella, II d’Aragó i Portugal i V de Navarra, dit el Pietós (Madrid, Regne de Castella, 14 d’abril de 1578L’Escorial, 31 de març de 1621), fou monarca d’Espanya (15981621), rei de Castella i Lleó, Aragó, rei de València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i comte de Barcelona; príncep d’Astúries (15781598).

Felip IV, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, 8 d’abril de 1605 – Madrid, 1665), fou monarca d’Espanya (1621-1665). El seu regnat va estar marcat pel validatge de Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares.

L’activitat literària de Quevedo, Góngora i Zorrilla es va desenvolupar en part durant el regnat de Felip III i especialment durant el de Felip IV. No és el meu propòsit tornar a parlar del caràcter i l’obra de cadascun dels autors anteriors, sinó simplement aportar una part de la informació que he trobat sobre l’activitat reproductora del segon dels Felips esmentats dins i fora dels dos matrimonis que va contraure. Me n‘informa la Wiki, és clar:

Primer matrimonio

Felipe IV contrajo matrimonio en 1615 con Isabel de Borbón (hija de Enrique IV de Francia) con quien había sido prometido a la edad de seis años. Fruto de este matrimonio, nacieron diez hijos, de los cuales solo dos llegaron a adultos.

Segundo matrimonio

Después de la muerte de Isabel en 1644, se ajustaron nuevas nupcias en 1647 con su sobrina Mariana de Austria, hija del matrimonio entre su hermana María Ana de Austria y el emperador Fernando III de Habsburgo. El enlace se celebró en 1649 en la localidad madrileña de Navalcarnero. De esta unión nacieron cinco hijos.

Hijos extramatrimoniales

Históricamente, se ha calculado que Felipe IV fue padre de, al menos, treinta hijos bastardos, de los cuales reconoció oficialmente solo a dos, siendo uno de ellos legitimado tras su muerte. (Tot seguit hi ha una llista de vuit dels més notables, força curiosa i fins i tot divertida, que us estalviaré).

Si als quinze fills legítims hi afegim els trenta o més bastards, no hi ha dubte que l’activitat entre llençols del quart dels Àustries comptaria avui dia com un rècord Guinness, al menys en l’àmbit de les monarquies occidentals.

Ho deixaré aquí, que és tard i no vol ploure, malauradament.

De Quevedo i La hora de todos

 

Per imperatiu legal, la meva educació escolar va ser en llengua castellana, per haver nascut l’any 1940 –i els de la meva lleva ja deveu recordar com anava l’ensenyament a Catalunya–, i perquè els meus pares, per raons diverses i comprensibles, van decidir parlar als seus fills en castellà, tot i que entre ells usaven el català.

Si en aquest fet hi afegiu que jo vaig ser lector des dels meus primers anys, no us estranyarà gens que les meves lectures infantils i d’adolescent fossin en castellà. Dels autors diguem-ne consagrats, un que em va cridar l’atenció pel seu llenguatge, el seu lèxic i la seva mala llet, va ser Quevedo.

El llenguatge i el lèxic són acordats a l’época en què va escriure, un període brillantíssim de les lletres hispàniques. Ara, d’on li venia la mala llet? Doncs és molt possible que fos una conseqüència de la malformació que patia des del seu naixement. Perquè Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, senyor de Torre de Juan Abad i cavaller de l’Orde de Santiago va néixer a Madrid el 14 de setembre de 1580, coix, amb tots dos peus deformes, i amb una miopia greu. Aquestes mancances van condicionar la seva infantesa i van fer que esdevingués un nen solitari i trist, perquè a més havia de suportar les pulles dels altres nens de la Cort. Tot això el va dur a lliurar-se a la lectura d’una manera compulsiva… i a covar un odi universal que es reflecteix en una gran part de la seva obra literària.

Entre els objectes d’aquest odi hi trobem els catalans, com sabeu. Ara, pel que sembla, més que per malvolença, els seus atacs responien al propòsit (originat per la mala època que travessava, especialment pel que fa als diners) de congraciar-se amb el comte-duc de Olivares, antecedent i model de la gent preparada i masteritzada que avui, impasible el ademán, actuen com va fer Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, Conde de Olivares, duque de Sanlúcar la Mayor, marqués de Eliche, conde de Arzarcóllar y príncipe de Aracena, assot dels catalans i faedor insigne de la unitat de la hispana patria.

Hi ha estudiosos que opinen que, en realitat, Quevedo no odiava més els catalans que tota l’altra gent; però llavors, com ara, calia estar a bones amb la gent poderosa (els de l’Ibex 35 de l’època), perquè a la Cort hi havia molt moviment de ganivets i qui un dia es declarava gran amic teu, l’endemà te la fotia ben dreta, per parlar sense embuts.

Arribats aquí, potser esteu demanant-vos a què treu cap tanta barbolla. Doncs el cas és que fa uns dies que em ronda pel cap la idea que la Terra és un sistema gairebé tancat, que els guanys i les pèrdues d’ordre divers d’aquest sistema, pel que fa a nosaltres són negligibles. I pensava que si això de la resurrecció dels morts pasés de creença a fet, les baralles entre els ressuscitats per la propietat dels membres respectius serien d’allò més jocoses. Bé, si ens les miraven amb ulls quevedescos (miopia a banda), és clar. Perqué va ser en alguna de les obres de l’escriptor castellà, no sé si en Los Sueños o en La hora de todos y la Fortuna con seso, que vaig llegir una divertida baralla entre gent ressuscitada per la propietat dels insuficients membres humans a disposició dels neovius.

Per tal que us en feu una idea del llenguatge quevedesc, heus ací el començament de La hora de todos:

Júpiter hecho de hieles, se desgañitaba poniendo los gritos en la tierra. Porque ponerlos en el cielo, donde asiste, no era encarecimiento a propósito. Mandó que luego a consejo viniesen todos los dioses trompicando. Marte, don Quijote de las deidades, entró con sus armas y capacete y la insignia de viñadero enristrada, echando chuzos, y a su lado, el panarra de los dioses, Baco, con su cabellera de pámpanos, remostada la vista, y en la boca, por lagar vendimias de retorno derramadas, la palabra bebida, el paso trastornado y todo el cerebro en poder de las uvas.

Ho deixo aquí, que això comença a passar de mida. Tornaré amb un altre tema, potser no deslligat del tot d’aquest.

Salut

Jorge Severino Salvador Perera-Salinas de Baracaldo y Peralta de Alcofea Oscense y García-Alonso de Alfaro y La Rioja Baja, JordiPG per als amics.

Gregueries

El nombre de dones atractives augmenta amb l’edat de l’home que les mira.

Això que acabo d’escriure és, o a mi m’ho sembla, una gregueria, és a dir, segons la Wiki, un text breu que vol expressar, d’una manera aguda i original un pensament de qualsevol índole. L’escriptor Ramón Gómez de la Serna, creador d’aquest gènere, va definir la gregueria com una sentència enginyosa i generalment breu que sorgeix d’un xoc casual entre el pensament i la realitat.

Per tal que us feu una idea de l’estil de Gómez de la Serna, aquí teniu una selecció de les seves gregueries:

  • El primer beso es un robo.

  • El cometa es una estrella a la que se le ha deshecho el moño.

  • El arco iris es la cinta que se pone la naturaleza después de haberse lavado la cabeza.

  • La lagartija es el broche de las tapias.

  • El vapor es el fantasma del agua.

  • La escalera de caracol es el ascensor a pie.

  • La leche es el agua vestida de novia.

  • El etc., etc., etc. es la trenza de lo escrito.

  • La cabeza es la pecera de las ideas.

  • La gasolina es el incienso de la civilización.

  • El más pequeño ferrocarril del mundo es la oruga.

  • La O es la I después de beber.

  • El agua se suelta el pelo en las cascadas.

  • Las latas de conserva vacías quedan con la lengua de hojalata fuera.

  • La escritura china es un cementerio de letras.

  • Los ceros son los huevos de los que salieron las demás cifras.

  • El estanque es una isla de agua.

  • El psicoanálisis es el sacacorchos del inconsciente.

  • La letra b es un caracol que sube la pared.

Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 3/7/1888, Buenos Aires, 12/1/1963), a qui agradava que li diguessin simplement «Ramón», va ser un escriptor i periodista prolífic i reexit, amb una obra extensa que comprén des de l’assaig costumista o la biografia (la que va escriure sobre ell mateix la va titular Automoribundia) fins a la novel·la o el teatre.

Anticonvencional i avantguardista, va escriure més d’un centenar de llibres, la majoria dels quals traduïts a diverses llengües, i va divulgar les avantguardes europees des de la seva tertúlia del Café de Pombo, la qual va ser retratada per José Gutiérrez Solana, pintor i escriptor expresionista.

Tot interessant-me pel terme ‘greguería’ i la seva traducció al català, vaig trobar que, segons el diccionari de la RAE, aquest mot deriva de ‘griego’ i que la seva primera accepció és ‘gritería’ i la segona, ‘invención literaria del escritor español Ramón Gómez de la Serna, que consiste en una metáfora breve e ingeniosa’; a més, una de les accepcions de ‘griego’ éslenguaje considerado incomprensible’. El diccionari de l’IEC no recull cap equivalent de greguería, i el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia Catalana diu: «Gregueria f (algarabía) cridòria, xivarri m, guirigall m. || epigrama [en prosa]». Com que un epigrama és qualsevol dita satírica, em sembla que, tot i no ajustar-se ben bé al que Gómez de la Serna considerava que eren les gregueries, es pot acceptar aquesta accepció tot esperant que algun dia l’IEC el reculli i en doni una bona definició.

Ah, i per acabar, una altra: Una Venus de Willendorf és com dues de Botticelli.

 

Revoltim vespertí

De Quevedo i La hora de todos

Per imperatiu legal, la meva educació escolar va ser en llengua castellana, per haver nascut l’any 1940 –i els de la meva lleva ja deveu recordar com anava l’ensenyament a Catalunya–, i perquè els meus pares, per raons diverses i comprensibles, van decidir parlar als seus fills en castellà, tot i que entre ells usaven el català.

Si en aquest fet hi afegiu que jo vaig ser lector des dels meus primers anys, no us estranyarà gens que les meves lectures infantils i d’adolescent fossin en castellà. Dels autors diguem-ne consagrats, un que em va cridar l’atenció pel seu llenguatge, el seu lèxic i la seva mala llet, va ser Quevedo.

El llenguatge i el lèxic són acordats a l’época en què va escriure, un període brillantíssim de les lletres hispàniques. Ara, d’on li venia la mala llet? Doncs és molt possible que fos una conseqüència de la malformació que patia des del seu naixement. Perquè Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, senyor de Torre de Juan Abad i cavaller de l’Orde de Santiago va néixer a Madrid el 14 de setembre de 1580, coix, amb tots dos peus deformes, i amb una miopia greu. Aquestes mancances van condicionar la seva infantesa i van fer que esdevingués un nen solitari i trist, perquè a més havia de suportar les pulles dels altres nens de la Cort. Tot això el va dur a lliurar-se a la lectura d’una manera compulsiva… i a covar un odi universal que es reflecteix en una gran part de la seva obra literària.

Entre els objectes d’aquest odi hi trobem els catalans, com sabeu. Ara, pel que sembla, més que per malvolença, els seus atacs responien al propòsit (originat per la mala època que travessava, especialment pel que fa als diners) de congraciar-se amb el comte-duc de Olivares, antecedent i model de la gent preparada i masteritzada que avui, impasible el ademán, actuen com va fer Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, Conde de Olivares, duque de Sanlúcar la Mayor, marqués de Eliche, conde de Arzarcóllar y príncipe de Aracena, assot dels catalans i faedor insigne de la unitat de la hispana patria.

Hi ha estudiosos que opinen que, en realitat, Quevedo no odiava més els catalans que tota l’altra gent; però llavors, com ara, calia estar a bones amb la gent poderosa (els de l’Ibex 35 de l’època), perquè a la Cort hi havia molt moviment de ganivets i qui un dia es declarava gran amic teu, l’endemà te la fotia ben dreta, per parlar sense embuts.

Arribats aquí, potser esteu demanant-vos a què treu cap tanta barbolla. Doncs el cas és que fa uns dies que em ronda pel cap la idea que la Terra és un sistema gairebé tancat, que els guanys i les pèrdues d’ordre divers d’aquest sistema, pel que fa a nosaltres són negligibles. I pensava que si això de la resurrecció dels morts pasés de creença a fet, les baralles entre els ressuscitats per la propietat dels membres respectius serien d’allò més jocoses. Bé, si ens les miraven amb ulls quevedescos (miopia a banda), és clar. Perqué va ser en alguna de les obres de l’escriptor castellà, no sé si en Los Sueños o en La hora de todos y la Fortuna con seso, que vaig llegir una divertida baralla entre gent ressuscitada per la propietat dels insuficients membres humans a disposició dels neovius.

Per tal que us en feu una idea del llenguatge quevedesc, heus ací el començament de La hora de todos:

Júpiter hecho de hieles, se desgañitaba poniendo los gritos en la tierra. Porque ponerlos en el cielo, donde asiste, no era encarecimiento a propósito. Mandó que luego a consejo viniesen todos los dioses trompicando. Marte, don Quijote de las deidades, entró con sus armas y capacete y la insignia de viñadero enristrada, echando chuzos, y a su lado, el panarra de los dioses, Baco, con su cabellera de pámpanos, remostada la vista, y en la boca, por lagar vendimias de retorno derramadas, la palabra bebida, el paso trastornado y todo el cerebro en poder de las uvas.

Ho deixo aquí, que això comença a passar de mida. Tornaré amb un altre tema, potser no deslligat del tot d’aquest.

Salut

Jorge Severino Salvador Perera-Salinas de Baracaldo y Peralta de Alcofea Oscense y García-Alonso de Alfaro y La Rioja Baja, JordiPG per als amics.

Relat o històries?

Com us deia ahir, gairebé tots els polítics en actiu tenen a la boca a cada moment el mot “relat”. Què volen dir quan l’utilitzen és un misteri per a mi gairebé tan gran com el de la Santíssima Trinitat. Perquè el cas és que cadascun d’ells fa un “relat” dels esdeveniments diaris o de la seva activitat acordat amb el seus honorabilíssims interessos. Compareu, per exemple, el que van dir ahir la senyora Montserrat, el senyor Cañas o els no menys senyors Rivera i Casado pel que fa als esdeveniments a Espanya, Estrasburg, el Parlament Europeu, etc.

El cas és que quan els sento, em ve de manera immediata a la memòria una expressió que essent jo un nen es feia servir molt: “No em vinguis amb històries!”. I encara em sembla sentir el to amb què m’ho deien, quan m’ho tiraven metafòricament pel cap.

Històries, romanços o camàndules vénen a ser sinònims de falòrnia, mot que segons el Diccionari de l’IEC significa idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc.

Tot fent una cerca al diccionari de sinònims, he trobat un mot, obrepció, que significa acció d’amagar la veritat, falsa narració d’un fet, per obtenir alguna cosa. Jo diria que molts polítics, i evidentment els que hi he esmentat, fan obrepcions a tort i a dret.

Siau

El joc de les cadires

Aquests dies que al Parlament Europeu es practica l’apassionant joc de les cadires, en el qual cada aposta comporta uns guanys notables de calers i altres tipus de poder, m’ha vingut al cap un conte que vaig acabar d’escriure a Castelldefels el 7 de maig de 2016.

És un conte de ciència-ficció que vaig titular Un emigrant al congelador. L’argument juga amb la idea de la crioconservació d’un jove català que té com a resultat que es desperti de l’experiment l’11 de setembre de 2032. El trobareu a la secció de contes de la web www.eljpg.cat, si es que el voleu llegir. Hi ha profecies del relat que han quedat superades, d’altres encara es poden complir, i n’hi ha una que confio que no haguem d’esperar-ne el compliment gaire temps.

I ja que he fet servir el mot “relat”, espero fer una nota sobre això que ara gairebé tots els polítics en actiu tenen a la boca a cada moment: “el relat”.

Per ara, això és tot.

Salut

JordiPG

Lolita

Després d’haver llegit els documents que ha aportat l’Agustí sobre Lolita, he fet una petita incursió en els meus programes de ràdio, i hi he trobat que entre el 21/set/06 i el 19/oct/06 vaig dedicar-ne quatre a la literatura eròtica. En un moment del primer, Atena m’interrogava sobre el meu interès per la literatura eròtica. Hi transcric un fragment, del qual em sembla especialment interessant el que diu el doctor Acarín:

No faré cap conjectura més, jo, Atena.

–Apa, que t’has quedat descansat, pallús. I a què treu cap, aquest teu interès per la literatura eròtica?

–Dona, un no és de pedra ni monjo, les coses del sexe ocupen en la meva ment la parcel·la que solen ocupar en la de les persones sanes, o això em sembla. La literatura amatòria petrarquiana, espiritualitzada, sublimada, romàntica, victoriana… té el seu paper, és molt respectable i ha donat productes d’un considerable interès i una no petita vàlua; però a mi, a hores d’ara, em sembla que l’amor platònic és el substitut per impossibilitat o incapacitat del coit plutònic, no sé si m’expresso.

–Doncs què vols que et digui, noiet, si no arribes a més… Ara, potser sí, que siguis normal, entenent normal en un sentit purament estadístic, és a dir, que ets com la majoria dels homes; de fet, hi ha a la venda ara un llibret de divulgació científica, El cerebro del rey, del doctor Nolasc Acarín, que et podria resultar útil per entendre’t a tu mateix, per mirar d’aconseguir allò que deia el clàssic: Gnosce te ipsum. Mira què diu quant al sexe, tot parlant del cervell humà:

“Todos somos hijos del sexo. Todos fuimos engendrados a partir de un encuentro sexual. Desde que existe lenguaje escrito sabemos que el sexo y el envejecimiento son obsesiones universales de los humanos, más aún en las sociedades desarrolladas donde se han resuelto otros problemas más acuciantes. Ejemplo de la universalidad de la preocupación sobre el sexo es la gran cantidad de literatura dedicada al intercambio sexual, al amor y al desamor, que la humanidad ha producido desde el origen de la escritura. También es ejemplo la facilidad con que a lo largo de la historia se han expandido las enfermedades de transmisión sexual, sin fronteras geográficas ni límites religiosos. Como ejemplo podemos citar los problemas, documentos y narraciones que surgen acerca de la identidad sexual y la homosexualidad. y cómo no la generalizada preocupación por la fecundidad o la esterilidad, por la potencia sexual y por el orgasmo. Nos interesa el sexo como antídoto a la angustia que nos produce la idea de la muerte, la procreación es el resultado que persiguen las leyes de la naturaleza”.

–Veus, Atena, “desde que existe lenguaje escrito sabemos que el sexo y el envejecimiento son obsesiones universales de los humanos”…

–Oi tant, noiet, a les literatures més antigues ja surt el sexe, ja sigui per lloar-lo, ja sigui per fixar-hi normes, ja sigui per blasmar-lo. En el teu àmbit cultural, són ben famoses i potser menys conegudes obres com el Kama Sutra, l’Ars amandi, Les mil i una nits o El Decameró, per esmentar-ne només les més diguem-ne populars.

–Però aquestes no són molt antigues… Bé, el Kama Sutra no sé si és molt antic…

La ciència-ficció i el progrés tecnològic

Divendres passat, Toni Dalmau ens deia:

«Aquests dies he fet dues entrevistes que sortiran publicades les properes setmanes:

»– Marc Berenguer, membre de l’equip del Centre de Recerca Aplicada en Hidrometeorologia de la UPC. Han desenvolupat el projecte europeu AnyWhere, una plataforma informàtica que ha de servir per anticipar-se als riscos derivats de fenòmens meteorològics i climàtics extrems (grans tempestes, riuades, incendis, ventades, etc).

»– Manel Domínguez, membre del grup de recerca en Micro i Nanotecnologies de la UPC. Han fabricat els microxips que mesuraran el vent a Mart en la missió de la NASA Mars2020.»

I jo li vaig contestar: “Espero l’enllaç. Tenen bona pinta. I la ciència-ficció sempre m’ha agradat”.

Confio que la meva ironia respecte a la feina dels dos tècnics hagi estat entesa, entre d’altres raons perquè em sembla evident que la ciència-ficció i el progrés tecnològic es retroalimenten pel cap baix des que aquest tipus de literatura es va començar a conrear, principalment als EUA, i al món van aparèixer escriptors com ara Jules Verne i Isaac Asimov. No m’oblido pas d’altres prou importants, com ara H. G. Wells o E. R. Burroughs, però em penso que no és en aquest article que calgui recordar-los.

Vaig parlar de Verne i Asimov el 20 d’octubre de 2005 en el programa núm. 28 de la sèrie Tot passejant amb Minerva, principalment del primer. (Aprofitaré el moment per reiterar que podeu trobar els guions dels meus programes de ràdio al web www.eljpg.cat., juntament amb d’altres continguts literaris. Això, a més, m’estalviarà d’allargar aquest correu amb citacions que, malgrat el seu interès per a mi indubitable, poden fer minvar el vostre, si és que aconsegueixo provocar-lo. Amb tot, no puc estar-me de recomanar que llegiu els dos relats d’Asimov que hi vaig incloure, especialment el que es titula “Com va esdevenir-se”.)

Entre els aficionats al gènere, crec que hi ha consentiment a considerar Verne l’escriptor més encertat en les anticipacions tecnològiques. Només cal recordar el submarí de Vint mil llegües de viatge submarí, o el viatge de la càpsula de De la Terra a la Lluna per a valorar la seva capacitat d’anticipació tecnològica. Potser no va estar gaire encertat en valorar la utilitat dels globus aerostàtics de Cinc setmanes en globus per a explorar la superfície terrestre, entre d’altres funcions. Ara, em penso que ni la imaginació i la inventiva de Verne el capacitaven per anticipar la creació dels drons!

De manera que, quan ironitzo en relació amb Berenguer i Domínguez, és per allò que un, que ja és més “savi” per vell que per diable, sempre té tendència a relativitzar els anuncis de troballes que són considerades pel públic en general com a transcendents. Ja és veurà d’aquí a uns quants anys el que hi aporten a la tecnologia els treballs esmentats. Ep, i perdoneu el meu agosarament de fer conya d’unes entrevistes que encara no he llegit, of course.

Ara, però, vull referir-me a les “prediccions” que va fer un col·laborador de TV3 el dia 5, no recordo en quin programa. Afirmava que “anem cap a una societat ‘robotitzada’ amb cases gestionades per ordinadors connectats amb aparells que durem a sobre, molt més eficients i ‘desevolupats’ que els actuals mòbils; amb cotxes autònoms i transports públics ‘intel·ligents’; amb ciutats gestionades automàticament“, i altres “prediccions”. No ara, però penso tornar a comentar en una altra ocasió aquesta mania de considerar que el nostre petit món occidental és el tot de la humanitat. Us invito a pensar en termes de població mundial, i ja m’ho direu.

Entre novembre de 2005 i gener de 2006 vaig dedicar quatre programes de la sèrie Tot passejant amb Minerva (els núm. 32, 33, 37 i 38) a la ciència-ficció. En el 32 vaig parlar de Ray Bradbury i hi vaig llegir una narració especialment punyent, inclosa en les seves Cròniques marcianes, la titulada “Vendrán lluvias suaves”. Us en recomano la lectura, adequada per situar en un lloc diguem-ne apte per a escèptics les prediccions del col·laborador de TV3. Aquestes protoutopies (no busqueu el mot al diccionari, perquè l’invento per ignorància de si n’hi ha cap que respongui a la meva idea relativa al que feia aquest home). En general, els profetes del desenvolupament científic obliden la condició humana i la nostra capacitat autodestructora.

Ara, no puc negar que en altres aspectes, com ara la medicina i la farmàcia, o la informàtica, el desenvolupament tecnològic ha estat espectacular i utilíssim. L’allargament de la vida en bones condicions físiques i mentals, i les grans possibilitats de comunicació entre persones i comunitats són, al meu parer, avenços prou apreciables i beneficiosos. Que servissin d’exemple no estaria gens malament.

Siau

Revoltim solsticial

Cada dia, cap a les 8 del matí, el meu gos em treu a fer un tomb de cosa de ¾ a una hora que inclou pujar pel carrer de la Masia d’en Dimas fins als Franciscans. Com us podeu imaginar, les sensacions varien molt segons l’estació de l’any. Ara, al pic del començament de l’estiu, als terrenys de la masia els arbres fruiters, especialment els ametllers i les figueres, conviden al latrocini o, en el cas d’una de les figueres i si és l’hora alta, a fer una migdiada aixoplugat a l’interior de la cabanya arbòria.

Hi ha en aquest camp, com he dit, diverses espècies d’arbres fruiters. A més dels ametllers i les figueres, hi ha garrofers i uns arbres que fan flors semblants a les dels magraners, però no crec que ho siguin. Hi ha també figueres de moro, expoliades, quan les figues són madures, per gent afeccionada.

A la masia hi viu un clochard que surt cada dia a recollir ferralla amb un cotxet, acompanyat per un gos prudentíssim de bona talla i una gosa més petita que no el deixa de petja. Hi campen també pel terreny un parell de galls que de tant en tant es deixen sentir. Aquest home, brutíssim i amb unes barbes i unes grenyes que em recorden un retrat que Picasso va fer d’un foll el 1904, és extremament amable i bondadós amb tothom, i d’una manera especial amb els animals.

També s’hi veuen gats, alimentats anònimament, en un punt del camp a resguard d’accions inoportunes. Ara, pot passar que algun moix sigui víctima del gust que tenen no sé si totes les garses de fer-los la punyeta. El 27 de juny vaig veure com una parella d’aquests còrvids feien fora del camp i encalçaven un gatet de pocs mesos fins que vaig perdre de vista gat i garses. Com sabeu, les garses (Pica pica) viuen aparellades per tota la vida i crien diverses vegades a la primavera, i és possible que el gatet hagués intentat apropar-se al niu, amb l’emprenyada precautòria corresponent de la parella de garses.

Quan vivíem a la plaça del Canó, vam tenir un gat que ens havia adoptat i al qual anomenàvem Intru (d’intrús). Era un busca-raons i femeller, i com aquell qui diu no passava dia sense una baralla o una altra. De fet, de resultes d’una, va patir una ferida al nas que va degenerar en una mena de càncer que se’l va endur a l’altre barri. M’imagino que les sis primeres vides les havia perdut d’alguna manera que no puc ni sospitar. Bé, doncs aquest marruix es va afeccionar a pujar a un arbre on, possiblement, hi havien fet niu una parella de garses. Hauríeu d’haver vist i sentit com la parella d’ocells li prenien el pèl. Jo, quan sentia el txac-txac-txac de les garses, sortia al jardí i em mirava l’espectacle: l’Intru pujava pel tronc i les garses, situades més amunt, l’escridassaven; quan el gat era a prop, volaven i es possaven per sota d’ell, enganxades al tronc, i tornaven a escridassar-lo, fins que baixava amb la intenció d’atrapar-les, i llavors elles tornaven a situar-se per damunt. El joc de pujades i baixades durava fins que el gat, avorrit o cansat, tornava a casa.

Tornant a la Masia d’en Dimas, us diré que de tant en tant uns treballadors de l’Ajuntament, suposo, tallaven l’herba i els matolls de tot el camp, m’imagino que per a evitar que s’hi calés foc. Una bona precacució, vist el que crema al sud del país des del dimecres 26. Ahir, 28, donaven per cremades 6500 ha (superfície que equival a 5242 illes de cases de l’Eixample barceloní!). I avui, el conseller Buch ha dit que els bombers estaran prou contents si finalment la superfície cremada, quan hagin aconseguir extingir el foc, és inferior a 20.000 ha.

Doncs bé, el Preparao, de visita a Catalunya, per a, d’entre d’altres importantíssimes feines, “arropar al sector de la logística en Barcelona” (segons titula en portada El Periódico en l’edició del divendres 28) i reunir-se amb un selecte grup d’empresaris amoïnadíssims pel boicot que demana l’ANC contra algunes empreses espanyoles. Ara, no ha tingut termps, que jo sàpiga, per dedicar ni una sola paraula als estralls d’aquest foc, que, entre d’altres agrupacions, també combaten forces de l’exèrcit del qual ell és el cap suprem.

Ja té nassos que El Periódico digui que el sector de la logística ha de ser abrigallat o acotxat pel Jefe del Estado, com si fos una criatura, si hem de fer cas d’aquesta raspallada del diari; però que no hi hagi cap dels consellers del monarca que li adverteixi de la importància social i econòmica de l’incendi per tal que digui ni que sigui alguna cosa empàtica, és inqualificable. Ara, vés a saber què en pensa el susodicho…

Per cert, això de “Jefe del Estado” que he llegit en algun diari en comptes de “Rey” recorda molt, però molt, aquell “Jefe del Estado y del Gobierno” que no hi ha manera de fer-lo reposar (és una manera de dir-ho) amb les seves víctimes, que encara rauen soterrades a les cunetes malgrat la llei de Memòria Històrica anunciada a bombo i platerets i incomplida desvergonyidament.

I el govern que incompleix les seves promeses relatives als dos fets anteriors és el de Pedro Sánchez, “en funciones”, que es reclama d’esquerres quan no ho fa de “centre”, mentre juga a fer la puta i la ramoneta amb dretes i esquerres, i recupera de terres europees al ministre Burruell tot estafant els votants innocentment socialistes per tal de contrarestar al preu que sigui els condicionaments independentistes. I no cal enganyar-se amb el que pugui oferir Pablo Iglesias per formar un govern d’esquerres real, perquè el seu vernís esquerranós es desfà en parlar de “la patria común de todos los españoles”.

Ja que hi he esmentat l’esquerra autoanomenada veritable, deixeu-me que us regali un terme que vaig sentir a CatRàdio el matí del dijous 27: “Lloguetariat”. No sé el nom de l’autor i no recomanaré ni de lluny que el feu servir: només volia anunciar la nova del seu naixement.

Per cert: el divendres 28 vaig haver de mirar la targeta del CatSalut de l’Amparo i la meva, i vaig advertir que ens identifiquen amb dos imperatius violents: PEGA la meva, i MATA la de l’Amparo. Deu ser cosa del catsalutariat.

Lolita

Per imperatiu clubaire, la sessió de final de curs del CLFV es dedicarà al comentari sobre la novel·la de Vladímir Nabókov Lolita. Com que fa uns dies que vaig acabar-ne la lectura i he de tornar el llibre a la biblioteca, en faré ara un comentari per tal que resti una prova documental a disposició del tribunal que hagi de jutjar-me per assassinat literari.

Val a dir, primerament, que he llegit la novel·la en castellà, en un volum ple d’anotacions fetes a llapis (encara bo) i pàgines despreses per raó d’aquest maleït relligat “a l’americana” i els 18 anys d’antiguitat de l’exemplar de la Biblioteca Cardona Torrandell. La traducció sembla prou bona, i els focs d’artifici d’en Nabókov crec que hi queden ben reflectits.

Ara, jo l’he llegida fins al final per pura disciplina clubaire. Especialment a la segona part, he quedat fart de catàlegs, guies turístiques, trampes de l’autor per mantenir-ne l’interès morbós, com ara l’infumable assassinat (m’estimo més deixar el castellanisme “infumable” abans que utilitzar “dolent” o “pèsim” per tal de no irritar l’IEC)… Per molt que mantingui la ficció del desequilibri mental del narrador, Nabókov allarga l’obra com si cobrés els drets a tant el mot.

Al final de l’edició que he llegit, hi ha una mena d’explicació de l’autor relativa a la gènesi de la novel·la, on diu: “Algunas técnicas al comienzo de Lolita (el diario de Humbert, por ejemplo) hicieron pensar a mis primeros lectores que éste sería un libro obsceno. Esperaban esa serie en aumento de escenas eróticas; cuando se detuvieron, también se detuvieron los lectores, se aburrieron y abandonaron el libro. Sospecho que éste es uno de los motivos por los cuales ninguna de las cuatro compañías editoras leyó el original hasta el fin”. És una opinió que no comparteixo, entre d’altres raons perquè pot ser que el trobessin, senzillament, desmesurat tot ell, la segona part i la primera.

Amb tot, és innegable que Lolita ha esdevingut un èxit editorial indiscutible, i crec que la causa n’ha estat la morbositat del tema central. Perquè Nabókov planteja, no sé si d’una manera conscient, la pugna en els mascles de la espècie humana entre la genètica i els condicionaments socials, entre l’instint i la racionalitat, pugna inconscient però d’una intensitat que ens pot arribar a semblar inacceptable.

Fa una eternitat, llegia en un assaig del doctor Gregorio Marañón (devia ser a Tres ensayos sobre la vida sexual), aproximadament, perquè la memòria és traïdora, que els mascles de l’espècie, quan mirem una dona, valorem d’una manera instintiva si és adequada físicament per a la reproducció. Si això és cert, com crec, l’instint, inconscient, valorarà la femella que mirem com apte per a la reproducció quan ens sembli fèrtil. I això pot fer atractives noies adolescents núbils, raó per la qual, al menys als temps dels meus avis, amb 15 o 16 anys ja es casaven. Com la meva àvia paterna, per tal de posar un exemple proper.

Deixeu-me posar ara un parell d’exemples de persones prou conegudes: Andrés Segovia i Pau Casals.

Segovia es va casar tres vegades. La darrera esposa va ser-ne Emilia Magdalena Corral Sancho, amb qui es va casar als 72 anys. Van tenir un fill, Carlos Andrés, a qui Segovia duia 77 anys. Quina edat podia tenir Emilia Magdalena? No he trobat la dada, però no sembla insensat pensar que podria tenir entre 25 i 35. Segovia seria, doncs, uns 47 o 37 anys més gran que ella.

Pau Casals va tenir diverses companyes sentimentals. Quan va conèixer la seva darrera esposa, Marta Montañez Martínez, estava casat amb la soprano Susan Metcalfe i, doncs, va haver d’aconseguir el divorci per poder casar-s’hi. Quan va conèixer Marta, ella tenia 16 anys i ell, 76; quan s’hi van casar, 21 i 81.

Tornant a Lolita, en els mascles de la espècie humana, com deia més amunt, hi ha una pugna entre la genètica i els condicionaments socials, entre l’instint i la racionalitat, i aquest fet és el que Nabókov reflecteix en la novel·la i em sembla que d’una manera especial en la justificació final: la societat condiciona la conducta dels individus (i dels grups humans, afegeixo) fins a extrems que poden tenir conseqüències gravíssimes.

Això ha quedat recollit en les tradicions culturals des de la nit dels temps (bufff) i ha donat lloc a mites i llegendes de valor i abast universals. Fins i tot han ocasionat transgressions de la moral imperant o han fet canviar els mateixos condicionants. Per no allargar-me massa, posaré un exemple de cada.

Trobem la transgressió de la moral en les filles de Lot, segons es recull a la Bíblia, al capítol 19 del llibre del Gènesi:

30 Lot, que tenia por de quedar-se a Sóar, va pujar des d’aquesta ciutat per anar-se’n a viure a la regió muntanyosa amb les seves dues filles. Es van instal·lar en una cova.
31 La filla gran va dir a la petita:
—El nostre pare és vell i en aquesta contrada no hi ha homes per a unir-se amb nosaltres tal com fan arreu. 32 Vinga, fem beure vi al nostre pare i passarem la nit amb ell: així tindrem descendents seus.
33 Aquella mateixa nit van emborratxar el seu pare, i la gran va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar.
34 L’endemà, la gran digué a la petita:
—Aquesta nit passada he dormit amb el pare; fem-li beure vi també aquesta nit i vés a dormir amb ell: així tindrem descendents seus.
35 Aquella nit tornaren a emborratxar el seu pare, i la petita va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar.
36 Les dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. 37 La gran va tenir un fill i li va posar el nom de Moab. És l’avantpassat dels actuals moabites. 38 També la petita va tenir un fill i li va posar el nom de Benammí. És l’avantpassat dels actuals ammonites.

L’instint, com és patent, va passar per damunt de la racionalitat i de les normes socials, recollides en el llibre sagrat d’un poble que es considerava el fill predilecte de Déu, un llibre que encara guia i condiciona la conducta de molts milions de persones.

L’altre exemple és d’ordre històric, i es refereix als anabaptistes de Münster. En aquesta ciutat de Westfàlia hi va haver, entre 1532 i 1535, un intent d’establir-hi una teocràcia, tot qualificant la ciutat de “Nova Jerusalem” i introduint-hi el “rebaptisme” (l’anabaptisme). El bisbe catòlic de Münster va ser-ne expulsat i els dirigents anabaptistes van proposar-se una mena de conquesta del món. Mes el bisbe va decidir de reconquerir la ciutat, la va assetjar i en els diversos combats que hi van haver moriren molts dels defensors anabaptistes. Donada aquesta circumstància, Jan de Leiden, el màxim dirigent anabaptista a partir de la primavera de 1534, va autoritzar la poligàmia (la poligínia, realment) per tal d’assegurar una descendència abundosa dels homes que anessin restant vius. Finalment, el 24 de juny de 1535 la ciutat va ser reconquerida pel bisbe catòlic.

Si voleu fer-vos una idea de les salvatjades que van cometre ambdós bàndols, trobareu la informació a la Viquipèdia, a l’entrada “Revolta de Münster”.

Com es pot veure, aquest cas mostra com els condicionaments socials poden ser modificats si cal per alguna raó que es consideri prou poderosa. De fet, la història ens forneix força exemples de dirigents d’una comunitat que han autoritzat o promogut la poligínia per tal de compensar l’escassetat d’homes dins del grup.

Em sembla que ja he allargat massa aquest diguem-ne comentari de la novel·la nabokoviana, i espero no haver-me fet tan avorrit com ell en el meu intent d’assassinar Lolita.

 

Tòtems i banderes

Com sabeu, al logotip del Partit Popular figura un ocell que recorda a una gavina. No sé per quina raó, em va venir al cap una comparació de la qual ara ignoro la font: les gavines són les rates del mar. Encuriosit, vaig consultar la Wikipedia, on vaig trobar aquesta informació:

La imagen estilizada de un ave corona a las dos pes en el logotipo del partido. Dicha imagen es conocida hoy en día como una gaviota muy estilizada, pero en sus orígenes se trataba de un albatros. Fue en el congreso de junio de 2008 cuando los nuevos estatutos cambian la denominación a “gaviota” (Art. 1º, punto 3) seguramente por desconocimiento del propio redactor de los estatutos, ya que hoy en día, el Partido Popular sigue entregando los premios “Albatros de Oro”. El autor del logotipo original, Fernando Martínez Vidal, afirma que el ave del logotipo no se trata de una gaviota ni de un albatros, sino de un charrán”.

Afegiré ara una informació relativa als tres ocells esmentats al text anterior, treta també de la Wiki:

Los láridos (Laridae) son una familia de aves del orden Charadriiformes conocidas coloquialmente como gaviotas o pavanas”.

Los albatros (Diomedeidae) son una familia de aves marinas de grandes dimensiones”.

El charrán comun (Sterna hirundo) es una especie de ave caradriforme de la familia Laridae.”

En català, la gaviota és la gavina, l’albatros es diu igual i el charrán és conegut als Països Catalans pels noms de xatrac o fumarell segons les espècies.

Aquella comparació que he esmentat al començament, sembla que es prou ajustada si tenim en compte el que diu la Wiki: “Las gaviotas se alimentan de todo aquello mínimamente comestible: todo tipo de animales marinos, vegetales, insectos, carroña, pájaros pequeños, como palomas (a las que ataca en vuelo), huevos de pájaros (tanto de otras especies como de la suya propia), pollos, ratas, etc. Si sus presas aún están vivas, suelen agarrarlas con el pico y dejarlas caer desde lo alto hasta que mueren o se abren”.

Per quina raó he titulat aquest article “Tòtems i banderes”? Perquè segons la Viquipèdia, “Un tòtem és un objecte, ésser o animal sobrenatural, que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la tribu o de l’individu; aquest pot incloure una diversitat d’atributs i significats”. Amb tot, trobo més ajustada la definició que en dóna el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:Fenomen natural o objecte material, esp. animal o planta, amb què un grup humà o un clan es considera en relació de parentiu o de concordança mítica”.

No he trobat cap altre partit de l’arc parlamentari actual amb un element totèmic al seu logotip o bandera, si no és que es considera que la rosa del PSOE ho és. Em sembla que no, però… Ara, és si més no curiós que trobem en la història recent espanyola un altre grup amb tòtem a la bandera, concretament una àliga, la Águila Imperial (o el símbol de sant Joan Evangelista, si atenem a l’aurèola que hi ha a la representació) de l’ensenya franquista. No puc incloure aquí les diferents versions de l’escut que va figurar a les banderes espanyoles durant la dictadura de Franco, però us recomano una visita a l’entrada “Bandera española” de la Wiki, on al final hi trobareu les diverses versions de la franquista.

No sé si l’adopció d’un tòtem per part del Partit Popular reflecteix subconscientment el seu ideari franquista, negat però practicat pels seus dirigents d’una manera més o menys explícita segons els aires que corren pel país i per Europa, però si que representa, al meu parer, la conducta permanent de molts, moltíssims, dels seus dirigents: tot ho aprofiten per a engreixar-se. I no només això, sinó que també trobem al seu capteniment un altre dels trets característics de les gavines: “A menudo es posible ver a las gaviotas en poblaciones del interior, lejanas a la costa, a donde llegan siguiendo el curso de los ríos. Su variada alimentación ha desplazado a las poblaciones costeras hasta zonas en donde jamás se habían visto antes. Estos nuevos inquilinos alteran e incluso erradican las poblaciones locales de pájaros, que rara vez son competencia para un ave de esta voracidad”, ens explica la Wiki.

Les darreres setmanes, la conducta dels dirigents i portaveus del PP a les diverses comunitats, i especialment la del president del partit, ha mostrat ben a les clares, al meu parer, que les gavines els representen d’una manera perfecta.

Present, passat, futur

El present

Discutíem fa temps un altre usuari de la taverna –anava a escriure “tavernícola”, però m’ha semblat lleig i potser un pèl ofensiu– i jo quant a la durada del present, i aquest vostre servidor mantenia que el present no existeix. Miraré d’explicar la raó d’una afirmació tan contundent, per tal de complir la prescripció de gimnàstica mental que va fer-me la meva estimada facultativa de família de l’ICS.

Al meu entendre, el mot “present” fa referència a un constructe epistemològic i psicològic personal (la Wiki i la Viqui us en donaran informació, si és que sou masoques). Aquest constructe l’abordaré des de dos punts de vista: el temporal o cronològic i el psicològic personal.

El present temporal és, segons la meva opinió, un tall adimensional entre el passat i el futur. En el mateix instant mancat de dimensió cronològica que hom fa allò que es proposa de fer, allò fet ja ha passat, ja pertany al passat. Quan he començat a escriure la darrera oració gramatical, quan he escrit la E inicial de la frase, l’acció s’ha transformat en passat i el mateix va passant en cada acció de l’escriptura de l’oració.

Ara bé, del conjunt d’accions successives amb què escric aquest article, la memòria en guarda una bona part: la significativa i necessària per a la meva existència conscient. El present, en aquest sentit, és, doncs, un constructe de la memòria, de la meva memòria. Per raó de la persistència de la memòria, faig una construcció, un constructe al que anomeno present, i que té una durada, un abast cronològic personal i intransferible. Per exemple, els sud-americans que parlen espanyol, a les accions ocorregudes abans del moment en què les expliquen s’hi refereixen amb el temps gramatical pretèrit perfect –hoy salí, per exemple– mentre que nosaltres fem servir el pretèrit indefinit –hoy he salido–. Això és una mostra de la diferència de la percepció de la “durada” del present segons la disposició psicològica personal o els costums i les convencions socials de l’entorn. Així doncs, l’extensió, la durada, la persistència del present en les relacions humanes és el producte resultant d’aquestes mateixes relacions.

He escrit més amunt que, del conjunt d’accions successives amb què fem alguna cosa, la memòria en guarda la part significativa i necessària per a la nostra existència conscient. Això respon al fet que una part de les accions quotidianes les duem a terme d’una manera automàtica; per exemple, en caminar. Quan ens proposem de traspassar un carrer, iniciem la marxa tot mirant si hi ha cap perill, i constatat que no, passem, sense posar cap més atenció a l’activitat que no trepitjar, posem per cas, un regal de gos; no decidim cada pas tornant a valorar el perill o d’altres circumstàncies: els peus, les cames, per dir-ho d’alguna manera, ja saben el que han de fer, i ho fan. En aquesta acció de travessar, no comptem pas les passes que fem.

En definitiva i per resumir: el present no té existència temporal, cronològica, sinó que és una convenció social.

 

El passat

A la meva novel·la inèdita Conte contat, no és acabat, que podeu trobar, si és del vostre gust, a la web www.eljpg.cat, hi ha aquest parell de citacions inicials:

La memòria no és objectiva, però potser tampoc no ho és la realitat; al cap i a la fi, el que existeix és la percepció que cadascú té del que s’ha esdevingut.

Nolasc Acarín Tusell, El cerebro del rey

El procés de falsificació s’amplia cada vegada que un esdeveniment és recordat. Quan repassem coses passades, hi agreguem coses, perdem coses, ajustem un fet aquí, corregim una citació allà i reomplim qualsevol bocinet que es pugui haver esborrat. Podem adornar conscientment amb una mica de fantasia el record del comentari mordaç que voldríem haver fet però que en realitat només l’hem pensat més tard. Llavors retornem al magatzem aquesta nova versió “reeditada”. La pròxima vegada que la vulguem ventilar una mica, potser apareixerà amb la fantasia de l’inexistent comentari enganxada, i aquest cop serà difícil distingir-la de la versió “genuïna”. De manera que, mitjançant una mutació gradual, les nostres memòries canvien.

Rita Carter, El nuevo mapa del cerebro, citada a Acarín, El cerebro del rey

Resumidament, aquestes dues citacions apuntalen amb l’autoritat de dos científics especialistes aquesta idea respecte del passat que vull sotmetre a la vostra consideració: el passat roman dins del camp dels records, que moltes vegades són inexactes o ficticis perquè el cervell ens enganya, com apunta el doctor Acarín, o perquè els modifica, com explica la doctora Rita Carter.

No sé si el fet de comptar més de 78 primaveres pot servir de res per parlar del passat, donats els canvis inevitables que els records experimenten, ja que sense el recolzament de documents objectius referents als fets que es volen evocar no hi ha manera humana de garantir-ne l’exactitud. Amb tot, tinc la sort de conviure encara amb la meva companya de fa prop de 60 anys i, ni que sigui per comparació de records, és ben constatable el que diuen els dos científics que he citat. No importa, quan comparem les remembrances, qui s’hi aproxima, repeteixo, aproxima més als fets objectius: el més segur, al meu entendre, és que cap dels dos l’encerta de ple.

És més: crec que qualsevol de vosaltres pot fer l’experiment de comparar records amb algú amb qui els tingueu comuns: escolars, universitaris, laborals, socials… Feu-ho, i ja veureu el resultat. Una cosa més que us demanarà reflexió: ¿fins a quin punt podreu estar segurs que quan poseu els records en comú els d’un no influeixen, modifiquen subtilment els de l’altre?

I un apunt final: per experiència us dic que l’àmbit dels records, vull dir el sector temporal, la memòria a llarg del vostre cervell, canviarà ineluctablement amb l’edat, i recordareu amb més facilitat fets de la vostra infantesa o joventut que el que vau menjar ahir. És una mena d’anti-infància o infància regressiva com la que el protagonista, David Bowman, infereix a l’ordinador HAL a 2001, una odissea de l’espai.

 

El futur

El futur té les arrels en el camp dels supòsits imaginaris o fantasiosos i dels propòsits.

Amb la frase anterior n’hi hauria d’haver prou per definir el futur, el contingut del qual és incognoscible –i, doncs, inexistent–, i només proposable en el terreny de l’especulació o la utopia.

I precisament pel seu vesant especulatiu, el futur és un camp explotadíssim per tota mena de comensals socials: clergues, vidents, assagistes, polítics, utopistes, profetes, literats… Jo mateix, tot i que sense cap profit econòmic o de qualsevol altra mena excepte una certa quota de vanitat, he practicat el profetisme literari futurista, allò que anomenem ciència-ficció.

La raó? Doncs que als éssers suposadament humans ens resulta impossible defugir o superar el desig de saber o intuir el que succeirà, el que no ha s’ha esdevingut encara; en definitiva: volem assegurar-nos la seguretat, valgui la redundància. Aquest desig ens porta a fer plans i bastir projectes, o a imaginar els esdeveniments encara no ocorreguts en virtud d’anticipacions personals o colectives basades en l’experiència del passat.

I això que acabo d’escriure no és propi només dels humans, sinó que també condiciona la conducta de moltes espècies animals. Aquesta anticipació del futur per raó de l’experiència del passat explica, per exemple, el fenomen de les migracions. O en una altra escala temporal, el vol de les gavines per damunt dels pesquers que qualsevol veí de VNG pot veure quan aquests tornen de feinejar.

En el terreny de l’experiència personal, qualsevol de vosaltres que tingueu animals a casa deveu haver comprovat com són capaços d’anticipar alguns esdeveniments dels quals tinguin una experiència anterior, sigui un càstig per un comportament inadequat, sigui un premi per una acció positiva. Ara podria posar un munt d’exemples de casa meva, però no vull mullar el teclat amb les meves baves.

En definitiva, jo diria que la vida és una interrelació gairebé indestriable del passat i el futur, és a dir, de la memòria i les espectatives o esperances.

 

Conclusió

Per tancar aquest més que excessiu article, demano als filòsofs titulats que tinguin en compte que això meu ha estat, només, una exsudació cerebral tavernària, molt llunyanament vocacional. Sou pregats, doncs, de ser condecendents amb el contingut, si és que us heu dignat a llegir-lo, sencer o en part. Les imprecisions lèxiques, cal que les atribuïu a la mandra, la pura mandra de tirar de diccionari o enciclopèdia.

(VNG, 13/9/18)