Un barri barceloní a la postguerra

El meu barri d’infància i jovenesa

 

Fa uns quants dies, potser unes setmanes –perquè «se m’ha tornat un corrent silenciós, que no veig, el temps», com va dir Joan Vinyoli–, que una paraula, una olor, un paisatge, un amuntegament de núvols, una xiuladissa d’ocells, un estol de criatures juganeres, una figura femenina… desperten en mi remembrances de sentiments, sensacions o esdeveniments amagats en les anfractuositats de la memòria, sempre làbil, sempre enganyosa, sempre parcial i mutable.

 

I és que, com escriu Rita Carter a El nuevo mapa del cerebro, segons la citació que en fa el doctor Nolasc Acarín a El cerebro del rey, «El procés de falsificació s’amplia cada vegada que un esdeveniment és recordat. Quan repassem coses passades, hi agreguem coses, perdem coses, ajustem un fet aquí, corregim una citació allà i reomplim qualsevol bocinet que es pugui haver esborrat. Podem adornar conscientment amb una mica de fantasia el record del comentari mordaç que voldríem haver fet però que en realitat només l’hem pensat més tard. Llavors retornem al magatzem aquesta nova versió “reeditada”. La pròxima vegada que la vulguem ventilar una mica, potser apareixerà amb la fantasia de l’inexistent comentari enganxada, i aquest cop serà difícil distingir-la de la versió “genuïna”. De manera que, mitjançant una mutació gradual, les nostres memòries canvien.»

 

El doctor Acarín, per la seva banda, fa aquesta asserció: «La memòria no és objectiva, però potser tampoc no ho és la realitat; al cap i a la fi, el que existeix és la percepció que cadascú té del que s’ha esdevingut».

 

De manera que se m’ha acudit que podria fer un article bassat en records d’esdeveniments ocorreguts en les dècades de 1940 i 1950 al barri de la meva infància i primera jovenesa. Ara, per tal d’esquivar tant com pugui els paranys de la memòria, he fet una immersió en cinc programes de ràdio de la sèrie «L’escuma dels dies», emessos per Ràdio Ribes entre l’11 de gener i el 28 de juny de 2007. Podeu trobar-ne el text (deixeu-me que em faci propaganda) a la secció de programes de ràdio.

 

Una bona part de l’article, doncs, estarà formada per fragments dels programes esmentats, tots ells relacionats amb vivències centrades en un barri de Barcelona, llavors marginal, situat entre l’Eixample i el Clot, l’emblema arquitectònic del qual podríem dir que era la plaça de braus Monumental.

 
 

I

 

Els records més antics, imatges en blanc i negre, em duen a un any indeterminat dels darrers de la dècada de 1940. En aquella barriada terra de ningú que era el polígon delimitat pels carrers Ribes (la carretera de Ribes, deien els grans), Marina, València i Independència, sense urbanitzar en bona part, que no era ni Eixample ni Clot –de manera que la meva mare, quan havia d’anar a algun lloc del centre, simbolitzat per la plaça de Catalunya, deia que se n’anava a Barcelona–, no se celebrava cap festa de carrer, ni major ni petita. Però hi va haver una veïna de la meva escala –el número 243 de la Diagonal, llavors avenida del Generalísimo Franco, entre els carrers de Lepant i de Padilla– que va tenir la pensada d’organitzar-ne una, i va aconseguir el permís preceptiu per influència, m’imagino, del seu marit falangista, o potser d’un policia d’una altra escala, car en aquella illa de cases teníem de tot: policies, falangistes, militars, cabareteres, putes fines i no tan fines, estraperlistes, transportistes, banyuts i banyudes, moltes vídues, matrimonis legals, matrimonis il·legals, barbers sense cadires de barber, emigrants retornats més empobrits, immigrants, porteres xafarderes, veïnes buscabregues, fusters, botiguers, garatgistes, drapaires, oficinistes, obrers, representants de comerç, treballadors en qui sap què amb fonts d’ingressos inconegudes, tuberculosos moribunds, nens mocosos, nenes de moral dubtosa, nois més que entremaliats, noies de porcellana… En fi, fos com fos, el permís es va obtenir, de manera que es van plantar uns pals a la calçada, llavors sense asfaltar, per tal de posar els filferros que sostinguessin les garlandes de paperets al llarg d’uns cinquanta metres de vorera, es va instal·lar un precari sistema de so amb la central a la porteria de la meva escala, i durant una setmana, poc més o menys, hi van haver diverses activitats per a la mainada –trencar l’olla, una cucanya, pallassos i altres– i per als grans –ball i discos sol·licitats són les que recordo.

 

Els discos havien estat aportats pels veïns –en prèstec, naturalment–, i hi havia des dels llavors moderns 78 revolucions de pasta –el vinil encara tardaria uns anys a arribar– fins a venerables discos de gramola, d’aquells de pedra, que diem ara, que sonaven com us podeu imaginar. No recordo quina música era la que sol·licitaven els veïns, m’imagino que serien cançons de Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro i altres intèrprets de moda, a més de passos-dobles i composicions del repertori anomenat canción española interpretades per Pepe Blanco, Juanita Reina, Manolo Caracol i demés membres de la confraria cantaire més o menys aflamencada.

 

Aquella “festa major” del meu carrer va ser el tret de sortida per a les que s’hi van muntar durant uns anys. Al meu carrer es van repetir, cada vegada amb més pretensions, i això va fer que a dos carrers veïns, el de Lepant entre Diputació i Diagonal, i el de Padilla entre Diputació i Gran Via, es decidissin a organitzar-hi les seves, aquestes amb tots els ets i uts: com les de Gràcia, per posar-vos un exemple ràpid i definitori. Les garlandes anaven de banda a banda del carrer –que estava tallat al trànsit rodat–, hi havia portes als dos extrems, s’hi instal·laven llotges, i hi havia música enllaunada i ball amb orquestres de debò amb la seva vocalista, faltaria més, i com és natural d’altres activitats, com ara xocolatades, concursos per a la mainada, pallassos, etc.

 

No puc recordar quants anys van perdurar, aquestes festes de carrer; no devien ser gaires, perquè les darreres imatges que veig en l’escuma dels dies són de la meva adolescència, quan els nois i les noies de la meva edat més o menys començàvem a descubrir les primeres narracions sicalíptiques, que es deia llavors, i que hi ha una cosa anomenada sexe, acompanyat això de les primeres i torbadores tempestes hormonals. Em ve al cap l’encisadora sorpresa que em va causar la figura de la vocalista d’una de les orquestres que van actuar al carrer Padilla. Era molt bonica i duia una brusa que mostrava la forma dels pits per la manera com estava confeccionada, tot i que no permetia veure res de pecaminós segons els cànons morals de l’època. Aquesta va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de debò de la forma del cos de les dones i la visió d’aquesta vocalista probablement va encendre en mi les primeres ràfegues de concupiscència innocent; si més no, no em cansava de mirar-la. Ara, el meu embadaliment no era res comparat amb el d’un home mig embriac, plantat a tocar de l’empostissat d’un metre d’altura, als peus de la bella jove, tot contemplant-la amb una expressió de felicitat i un somriure beatífic inefables, murmurant la lletra de les cançons i movent-se al compàs de la melodia.

 
 

II

 

Manuel de Pedrolo, a Domicili provisional, hi dóna un toc d’humor gairebé negre al relat de les batusses que es muntaven al pis que centra l’obra; però jo vaig presenciar de nen baralles gens divertides entre veïnes al meu carrer, amb estrabades de cabells espectaculars. I vaig veure també com el meu pare va esbatussar-se, de manera molt violenta, amb un pinxo que havia engegat la meva àvia a fer punyetes quan ella el va recriminar perquè ens havia llançat la pilota amb què jugàvem els nens al carrer més enllà de la rasa del tren, que llavors passava a cel obert per aquell tram de la Diagonal.

 

El protagonista narrador de la novel·la, que no aconsegueix trobar treball, explica: “Jo em passava el dia fent voltes pels carrers de la ciutat. Quan n’estava tip, m’estacionava davant d’algun teatre i obria portes de taxi. Qüestió d’arreplegar alguna propineta. La competència, però, era abundant i ferotge. Rarament em guanyava més de dues o tres pessetes. Eren prou per comprar-me un bocí de pa”. Jo no recordo ara els preus amb seguretat, però em sembla que un llonguet venia a costar 75 cèntims o una pesseta, i una sardina en oli, perquè les venien a peces, costava més o menys el mateix, de manera que un entrepà podia sortir per una amb cinquanta o dues pessetes.

 

I això d’obrir portes de taxis, o de cotxes, jo ho havia fet alguna vegada d’amagat dels meus pares, els diumenges, al voltant de la Monumental, quan hi havia corrida. Ens aplegàvem alguns nens, i practicàvem aquest assaig de negoci del ram dels serveis; recordo com un dels meus companys empresaris va venir corrents a dir-me que li havia obert la porta al cotxe del Conrado Sanmartín, actor de cinema que acabava de fer-se famós amb un film de lladres i serenos titulat Apartado de Correos 1001.

 
 

III

 

A la Barcelona de la meva infància hi feia molt de fred, a l’hivern. Als anys 40 i 50, a l’estació hivernal es glaçaven els bassals que hi deixava la pluja als carrers del meu barri. També passava a vegades que es gelaven les canonades de l’aigua que pujaven pels celoberts de les cases, de manera que hi havia gent que, quan arribava l’hivern, les embolicava com podia amb paper de diari per tal de prevenir aquest fet. El fred s’hi feia notar prou en aquella època com perquè els penellons fossin una afecció corrent ben bé a partir del novembre fins entrada la primavera; panellets i penellons, cantava Joan Manuel Serrat a “Temps era temps”.

 

Jo en vaig patir prou, de penellons, quan vaig començar a treballar, als 14 anys. Actualment, em sembla que ni tan sols se sap que era això i no crec que hi hagi ningú que en pateixi, donat el fet que hi ha calefacció arreu. És clar que en aquells anys, de calefacció només hi havia a les cases dels rics, i els pobres tiràvem de taula-braser, aquell moble que en castellà es deia mesa camilla, el qual duia un bastidor a sota per posar-hi el braser, de manera que, asseguts a taula, amb les cames cobertes per unes àmplies estovalles que arribaven a terra, els qui romaníem a casa passàvem habitualment la tarda xerrant o escoltant la ràdio, fent mitja o el que fos.

 

Bé, tornant al fred que feia a les cases diguem-ne humils, recordo que des de la tardor tothom anàvem per casa amb jerseis i bata, i fins i tot hi havia qui duia mitenes, aquests guants de punt sense dits que cobreixen la mà fins a la meitat del polze i el començament dels altres dits. I no crec que us pogueu imaginar, avui dia, el que era haver de banyar-se al safareig amb aigua escalfada en una olla.

 
 

IV

 

Qui, com feia jo, jugava pels carrers de Barcelona cap a la fi dels anys quaranta, potser recordarà l’home dels coloms. Era un home estrafolari, que empenyia una mena de cotxet de nen on duia una gàbia amb tot de coloms, de plomatges diferents, separats en departaments petits, com ninxolets. Quan el lloc li semblava escaient, s’aturava i obria una porta de la gàbia, agafava un cèrcol que duia una campaneta enganxada, s’enretirava un parell de dotzenes de passes, i començava a cridar el colom: “Hop! Hop!”. Si el colom no hi anava, feia sonar la campaneta, tot dient encara hop, hop.

 

Feia una fila estranya, plantat al mig del carrer. Era petit, amb la cara molt bruna, colrada per qui sap quins sols, i amb unes patilles molt grans i blanques. Es cofava amb un barret, no recordo si de palla; portava una sahariana caqui plena de butxaques grans; s’embolicava les cames amb unes bandes enrotllades, com les polaines dels japonesos que dibuixava en Boixcar als tebeos d’Hazañas Bélicas, amb la qual cosa els pantalons li quedaven com si fossin de muntar a cavall; duia espardenyes. Però el que més m’embadalia era la seva manera de moure’s, lentament i solemne com un torero… Es posava d’esquena a la gàbia, alçava la mà amb el cèrcol i… hop!, hop! Quan el colom arrencava a volar i feia per aturar-se dins del cèrcol, l’home giravoltava amb fatxenderia, tot movent la roda per tal de fer més difícil el treball del colom. Quan l’ocell assolia l’objectiu, l’home li donava unes beces.
Jo sempre en quedava una mica estranyat, sobre tot pel fet que els coloms no se li escapessin, però la meva àvia va dir-me un dia que no era gens estrany, perquè els tallava un tros de la punta de baix del bec, i així només podien menjar a la seva mà.

 

Tot inspirant-me en aquest fet, molt de temps després vaig escriure el conte «L’home dels coloms», que trobareu a la meva web, si us ve de gust llegir-lo. Un bon amic, ja traspassat, em va demanar si el protagonista del conte era real, i li vaig explicar que l’home dels coloms era real, però la resta del conte, ficció, llevat del paràgraf final.

 

També eren reals els dos homes que esmento en un altre paràgraf del mateix conte. Aquests homes, molt magres i esparracats, molt alt i mancat d’un braç un d’ells, es plantaven al mig del carrer, cridaven “Escolteu, catalans” per tot seguit cantar L’Empordà. En acabat recollien les monedes que la gent els llançava d’amagat.

 

Llavors no tenia ni idea, jo, de les raons d’això; després he pogut deduir que sens dubte eren supervivents de l’exèrcit republicà i que la por que hi havia al país feia que la gent que els volia auxiliar, ni que fos amb cinc cèntims, ho fes d’amagat. Perquè realment hi havia por, tot i que els nens no ens adonàvem de l’abast d’aquesta por; senzillament, a molts ens mantenien en una situació d’ignorància, tot i que hi havia signes i senyals arreu que de mica en mica anaven formant un pòsit que ara l’escuma dels dies remou.

 

Recordo, per exemple, com al meu carrer van matar un policia. Devia ser cap al final dels anys 40. Com ja he esmentat, a la Diagonal, entre els carrers Marina i Castillejos, el tren passava a cel obert per una rasa. Entre aquesta rasa i el carrer Consell de Cent, hi havia un terreny no edificat en què la gent havia fet un horts per conrear verdura que complementés la falta de queviures derivada del racionament imperant. Un vespre, aquest policia, que vivia al meu carrer, va veure algú entre els horts i s’hi va atansar, acompanyat d’una noia adolescent, veïna meva. No sé com va anar la cosa, però la meva veïna va explicar que el guàrdia li havia dit que anés a casa seva i que li portés la pistola. Quan la noia va marxar, l’intrús va matar d’un o diversos trets el policia. Devia ser pels volts de Sant Juan, això, perquè recordo perfectament que jo, en sentir el tret o els trets, vaig pensar que algú havia llançat petards; els adults, però, van saber identificar molt bé el que eren aquells espetecs, perquè immediatament es va formar un bon enrenou. Al barri mai no vam saber qui podia haver estat l’assassí del guàrdia, però en aquell temps encara hi havia maquis que baixaven a Barcelona, com ara el Faceries o el Sabater.

 

Els nens, al carrer, al meu barri, no sentíem parlar als adults de la guerra, ni de la nostra ni de la mundial; però nosaltres, quan explicàvem “aventis”, una mena d’històries que inventàvem i narràvem asseguts fent rotllana a la vorera, solíem fer referència a una guerra indeterminada però en curs, segurament perquè a casa, poc o molt, alguna cosa sentíem. Recordo que un matí em va despertar un estrèpit de detonacions que, en acabar, va ser seguit d’una marxa interpretada per una banda musical. “Han guanyat els nostres”, vaig pensar, sense saber que volia dir això dels nostres. Les detonacions eren, en realitat, les d’una traca i la música de banda era per encetar una festa de carrer, potser la primera, o una de les primeres que es van celebrar a Barcelona després de la guerra civil; al carrer Consell de Cent va ser la primera, amb tota seguretat. Per què ho vaig prendre per una batalla només s’explica com un reflex de la impressió que em devien causar les converses dels adults.

 

També recordo com un dia, mentre jo era a casa dels meus avis paterns, va arribar l’avi i l’àvia se li va llançar als braços tot plorant i petonejant-lo. Jo els mirava astorat i sense entendre res. Més tard vaig saber que una o dues nits abans la policia s’havia presentat a ca l’avi i se l’havien endut. Sembla ser que investigaven alguna cosa relacionada amb el racionament de benzina, i algú havia implicat l’avi. Com que hi havia por i se sabia com d’arbitraris i brutals podien ser als anomenats “guardians de l’ordre”, no era pas estranya la reacció de la meva àvia.

 
 

V

 

Més amunt he escrit que al meu barri hi havia gent que, a l’altra banda de la rasa del tren, s’hi havia fet un hort per tal de complementar amb les verdures que hi plantaven la falta de queviures ocasionada pel racionament. Però no era l’única manera d’afegir aliments als que el racionament permetia adquirir. Potser recordareu que la lletra de “Temps era temps”, una cançó de Joan Manuel Serrat, en un moment determinat diu: “Temps d’estraperlo i tramvies, farinetes per sopar i comuna i galliner a la galeria”. Efectivament, a la galeria o el balcó, qui podia s’havia fet un galliner… o un colomar, com el meu pare. Hi tenia un parell de parelles i ens menjàvem els colomins que criaven quan tenien aproximadament un mes. Ara segurament no seríem capaços de matar les petites bestioletes; però la fam és la fam, i els colomins constituïen una menja exquisida, cuinats amb pebrots vermells o amb alguna de les salses que la meva mare sabia improvisar amb els minsos recursos de què disposava.

 

També vam arribar a criar al balcó una gallina d’índia. El meu pare la va aconseguir, no sé com, força abans de Nadal, de manera que l’animal va arribar a fer-se absolutament manyac i familiar, fins al punt que quan dinàvem s’hi estava al menjador i estirava el coll per mirar el que hi havia a taula. Vam arribar a posar-li nom, no us diré quin perquè em sona absolutament ridícul, i no us explicaré el drama que va representar matar-la; però el fet és que va constituir l’àpat nadalenc d’aquell any… i estava gustosa, la punyetera.

 

De tant en tant anàvem a menjar-nos els colomins a Vallvidrera, a la font de la Budellera, entre Vallvidrera i el Tibidabo. Us asseguro que recordo amb delectació un arròs bomba, bullit al foc de llenya de pi i amb un ou ferrat a sobre; quin gust extraordinari que li vaig trobar, i que bo que estava el colomí amb pebrot vermell que el va seguir!

 

I és que la fam és segurament el millor condiment per al menjar. Jo no tinc, al contrari que la meva muller, un record de la gana en ella mateixa, no sóc conscient d’haver passat fam; però indirectament, per altres records que duu l’escuma dels dies, dedueixo que alguna en devia passar. Per exemple, recordo la impressió que em va fer un dia veure aparèixer per la cantonada el meu pare amb una barra de pa blanc sota el braç; fins en aquell moment jo no havia vist mai una barra de pa blanc, i em va semblar immensa. No tinc ni idea del pes de la barra ni d’on la va treure, però sens dubte la va comprar d’estraperlo, perquè a les fleques només es venia pa negre i racionat. També tinc una remembrança molt vívida del primer cafè amb llet i endolcit amb sucre que vaig prendre; em va semblar una cosa extraordinàriament bona, ja que fins en aquell moment només coneixia la llet amb malta i sacarina. I el mateix us podria dir de la mantega, quan la vaig tastar per primera vegada… En fi, millor no continuar per aquest camí, ara que costa tant de trobar pa que sigui pa, patates que siguin patates, tomàquets que siguin tomàquets o pollastre que l’endemà de cuinar-lo encara sigui pollastre.

 
 

VI

 

En els anys que evoco, al meu barri, carrers com Lepant, Padilla, Diputació o la Diagonal no estaven asfaltats, i el tren, com ja he explicat, passava per aquesta avinguda a cel obert per una rasa de cosa d’un metre de fondària al llarg d’un tram d’uns dos-cents metres. Això establia una barrera als vehicles, de manera que a partir del carrer Lepant cap al Clot, cap a llevant, no podien passar de la banda de mar a la de muntanya. Els vianants passàvem a la brava, vull dir que baixàvem a la via per travessar-la, tot vigilant, com és natural, que no vingués cap tren, que val a dir que eren pocs i lents. Si hom no volia o no podia baixar a la rasa, per travessar havia d’anar fins al carrer Marina, el darrer de l’Eixample no tallat pel tren, o fins al carrer Castillejos, on hi havia un pont de ferro amb terra de taulons, alguns de trencats, per als vianants.

 

Així doncs, no trobareu estrany que us digui que no hi havia gaire trànsit de vehicles a la Diagonal ni als carrers adjacents. Això facilitava que els fills de casa pobra, com èrem tots els del meu barri, a l’estiu féssim vida al carrer. No hi havien pas esplais ni cap cosa semblant, per a nosaltres, ni colònies ni res, si no és que t’afiliaven al Frente de Juventudes, i de tots els nens del meu barri només un n’era, de falangista. Passàvem el temps vacacional jugant a jocs diferents, per ratxes: a futbol, a bèlit, a cavall fort, a bales i d’altres, generalment d’ocultació o de persecució i separats els nois de les noies; només en alguns jocs, i molt de tant en tant, ens barrejàvem els nens i les nenes, com ara per jugar a la xarranca, el picaparet o saltar la corda.

 

En els dies de les revetlles, la quitxalla gaudíem de petards de mena diversa, especialment de les piules. Ara, alguns privilegiats o agosarats portaven trons de metxa, un petards realment perillosos, que eren com una piula però grossos i amb la metxa relativament llarga, capaços de volar-te els dits, i l’escuma dels dies m’ha dut dues imatges de jocs que avui semblarien gairebé d’aprenents de terrorista.

 

Una, és com utilitzàvem a vegades els trons: generalment els enceníem tot sostenint-los a la mà i els llançàvem tan lluny com podíem; també els ficàvem a vegades dins de pots de vidre petits o llaunes i qui encenia la metxa arrencava a córrer cap a on els altres ens ho miràvem, de lluny estant. Però recordo una ocasió en què entre dos ganàpies en van encendre un, de tro, el van deixar caure dins una ampolla i la van llançar lluny, com qui llança una granada de mà. Va petar just en tocar terra prop d’una jove que caminava carrer avall i un vidre de l’ampolla la va ferir, al tou de la cama, per sort lleument. Altres vegades ficàvem el tro en un forat d’alguna paret, o en un niu de formigues, o en algun desguàs, per tal de comprovar experimentalment què passava. No sé si això responia a un esperit científic o a una manifestació de salvatgisme; de qualsevol manera, jo no permetré als meus néts que ho facin. És clar que tampoc no sé si no els ho permetré perquè suposadament he posat enteniment o perquè em fa por que es facin mal.

 

L’altra imatge també està relacionada amb explosions, però d’una altra mena. Quan jo era petit, encara es feien servir llums de carbur a Barcelona, sobretot a les guinguetes o a les barraques dels barris marginals. El carbur que s’utilitzava en aquests llums era carbur de calci, el qual, submergit en aigua, produeix acetilè, un gas inflamable que s’usa en els bufadors oxiacetilènics, per exemple per soldar o tallar planxes de ferro, com deveu haver vist si més no en alguna pel·lícula.

 

I aquesta referència als bufadors em porta al cap l’explosió que hi va haver al costat de l’escola a què vaig anar de petit. Jo devia tenir cinc anys, potser sis, quan hi va haver l’explosió. L’escola estava al carrer Consell de Cent entre Padilla i Castillejos i era petita, una casa de dues plantes i baix. A la primera planta hi havia al menys dues classes de pàrvuls, una per als nens i una altra per a les nenes, i a la segona hi vivien el mestre i la mestra, un matrimoni que tenia dos fills, un nen de la meva edat i una nena més petita. Al baix hi havia la classe dels nois més grandets, i jo hi vaig anar fins als dotze; suposo que era el límit docent allà i que a partir d’aquesta edat es passava a l’Academia Rovira, situada al carrer Independència, de la qual l’escola era una mena de sucursal. Jo vaig passar d’aquesta escola als jesuïtes del Clot.

 

Molt a prop de l’escola, em sembla recordar que paret per paret, hi havia un petit taller mecànic on feien servir bufadors oxiacetilènics. Un matí, de sobte, tot va tremolar, com si haguessin sacsejat les parets, el terra i el sostre, i immediatament van venir a la classe dels nens les nenes de l’altra classe portades per la mestra –la señorita, que dèiem–, molt espantades, a refugiar-s’hi. No recordo el soroll de l’explosió ni què vam fer després; sí que recordo com en sortir de l’escola de la mà de la meva mare vaig veure que la porta i el sostre del taller estaven destrossats. Es va dir que havia esclatat, no se sabia com ni per què, una de les ampolles de gas.

 

Ara m’imagino l’angoixa de la meva mare, que des del balcó de casa podia veure el taller i l’escola, quan va sentir l’explosió i va mirar cap a on s’havia produït i va ser incapaç de distingir, enmig del fum i la pols, què podia haver-li passat a l’escola; era l’any 1945 o 1946, el record de la guerra romania vivíssim, per tant, i hi havia atemptats dels maquis, a Barcelona.

 

Quant al fet que no recordi el soroll de l’explosió i sí que les nenes vinguessin a la meva classe, suposo que podria ser degut a què aquesta estigués en la part de la casa més allunyada de l’explosió. En qualsevol cas, l’escola no va patir danys.

 

Tornem al carbur. Quan algú de la colla n’aconseguia algun trosset, muntàvem una espècie de minicap Canaveral per posar llaunes en òrbita. Fèiem un clot a terra, posàvem aigua, ficàvem el tros de carbur, tapàvem el conjunt amb una llauna de conserva cilíndrica buida amb un foradet en algun lloc que no recordo i, prenent força precaucions, amb una escombra o alguna cosa semblant, hi posàvem foc. Es produïa una explosió, i la llauna sortia disparada amunt. Normalment, a la primera ja perdien el cul, les llaunes, i el vol era un fracàs, només s’enlairaven uns pams; però recordo una que va pujar uns quants metres diverses vegades abans de perdre el cul. A hores d’ara no m’explico com no vam prendre mai mal i suposo que alguna persona gran, abans no causéssim alguna desgràcia, va aturar el nostre afany investigador.
Afany investigador que s’estenia a diverses espècies d’éssers vius, com ara les sargantanes i les formigues entre d’altres, que devien pensar que l’estiu era una mala època, vist com abundàvem els salvatges que ens dedicàvem a fer-los la vida impossible ben literalment.