Parabòl·liques

El ramader

 

Temps era temps, en un país ibèric peninsular, hi havia un ramader boví a qui només li quedava una vaca. La tenia aferrada a l’establa i la munyia i munyia sense parar. L’animal havia intentat escapolir-se’n diverses vegades sense èxit, i s’aprimava, s’aflaquia, s’amagria sense remei. A més, com un malson reiterat, era assaltat per la intuïció que, si fugia, amagat darrere la porta de l’establa l’esperava l’escorxador.
El ramader, els avantpassats del qual havien estat uns industrials benestants, s’enquimerava tot tractant d’entendre com era que les seves possessions, el seu patrimoni, havia minvat fins a dur-lo al caire de la fallida. Certament, al llarg dels darrers cent anys, la família del ramader havia hagut d’afrontar problemes molt seriosos que, un parell de vegades, van estar a punt de deixar-hi tots els membres amb una mà al davant i una altra al darrere. Amb tot, l’oportuna reacció de les forces armades va restablir l’ordre diví que sempre havia orientat i agombolat la família.
Així doncs, per tal d’arribar a capir com havia arribat a la situació que tant l’amoïnava, el ramader va decidir d’examinar la documentació dipositada als arxius del negoci per tal d’estudiar-la i treure’n l’entrellat. Heus ací el que hi va trobar:

 

Per raó d’uns acords entre els industrials ramaders peninsulars (és a dir, la família portuguesa i la castellano-aragonesa que monopolitzaven les explotacions), avalats finalment pel Cap Suprem de l’anomenada Cristiandat, a la darrera dècada del segle XV les terres americanes descobertes de feia poc van quedar en poder de la família castellano-aragonesa, excepte el que avui és aproximadament el Brasil. L’explotació del bestiar es duia a terme de dues maneres: intensivament i extensiva. Les vaques, aferrades a l’establa dia i nit, eren munyides sense parar per tal d’obtenir-ne les màximes quantitats de llet; els bous podien pastar lliurement per les extensions propietat dels industrials i només se’ls feia entrar a l’establia per prenyar les vaques.
Al llarg del segle XVI, aquesta família havia aconseguit d’incrementar el nombre d’explotacions ramaderes, en afegir a la de l’illa La Española, les de Puerto Rico, Cuba, el litoral veneçolà i centreamericà, Nicaragua, Costa Rica i Panamà fins arribar a la riba del Pacífic.
La política expansiva d’aquests emprenedors castellano-aragonesos els va dur, mitjançant matrimonis estratègics dels seus fills, a aconseguir per al seu nét expandir el negoci per Europa: als dominis americans i de la Mediterrània occidental s’hi van afegir les empreses ramaderes austríaques més les de Bohèmia i Silèsia, els Països Baixos, El Franc Comtat, Tunis i la Llombardia.
A mitjan segle XVII, aquest imperi lleter comprenia grans extensions del territori americà, des de l’actual sud-oest dels Estats Units, Mèxic i el Carib fins a l’Amèrica Central, la major part de la del Sud i la costa nord-oest de la del Nord, l’actual Alaska i la Colúmbia Britànica.
Amb el descobriment i instal-lació en diversos arxipèlags de l’oceà Pacífic, s’hi van incorporar a l’imperi lleter les illes Filipines, Mariannes, Carolines i Palau, de manera que a finals del segle XVIII l’àrea d’explotacions ramaderes abastava 34 milions de quilòmetres quadrats.
Al principi d’aquest segle, però, la propietat de l’imperi havia passat a mans d’una altra família, d’origen franc, per raó de la decadència física i mental de l’austríaca i després de diverses lluites entre famílies europees per tal d’aconseguir fer-se amb el negoci ramader.
Malgrat la renovació de la cúpula dirigent de l’imperi lleter, uns cent anys després, al segle XIX, es va iniciar una ensulsiada sense aturador del negoci. Cap dels reiterats i violents esforços de la família propietària va aconseguir evitar que, una darrere l’altra, anessin perdent les seves propietats: al començament del segle XXI, la família del nostre ramader es va trobar sense poder evitar-ho en la situació que tant amoïnava aquest.

 

¿De quina manera –es demanava el ramader dies després d’haver estudiat la documentació arxivística– podria evitar perdre la darrera vaca que restava del patrimoni que, amb tant d’esforç, havien acumulat els seus predecessors? Els aires que bufaven al país no eren pas gaire favorables al seu negoci, precisament: entre el jovent estudiantil augmentava d’una manera constant i inaturable el rebuig a la ramaderia bovina intensiva; les alternatives a la monopolització empresarial es multiplicaven; mantenir la vaca estabulada i sotmesa a una sobreexplotació excessiva podria malmetre greument la seva salud o fins i tot matar-la.
No hi veia cap solució viable ni cap possibilitat a curt ni a llarg termini per molt que s’hi trencava el cap cercant-la. De manera que va fer el que un conseller del seu pare solia dir: no embolicar-se en polítiques empresarials i deixar que passés el temps, que tot ho cura. Així doncs, va deixar els afers empresarials en mans dels seus advocats, tot encarregant-los que portessin als tribunals qualsevol assumpte que perjudiqués el seu negoci.

 

I aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.