Generalitzacions

Generalitzacions

Quan va ser posat en òrbita l’Spútnik 1, el 4 d’octubre de 1957, jo treballava a l’Empresa Nacional de Motores de Aviación, l’antiga Elizalde. Amb 17 anys, cursava el tercer dels quatre de què constava el cicle d’aprenentatge en l’escola de l’empresa, i aquella primera fita del que va ser anomenat cursa espacial va impactar moltíssim alguns companys de feina.

En tenia un que, quan parlava de l’afició, que jo compartia, de llegir de tot una mica, deia que teníem una «cultura Selecciones». S’hi referia a una col·lecció de llibres publicats en castellà per Selecciones del Reader’s Digest, en cadascun dels volums de la qual s’hi incloïen continguts diversament reduïts de matèries diverses.

En un dels que jo tenia, hi havia una versió literària d’un film titulat Los carnets del Mayor Thompson. En el primer viatge que el britànic major fa al Continent, tan bon punt hi desembarca veu una dona francesa i escriu al seu carnet de viatge: «Las francesas son pelirrojas».

Ja sé que les generalitzacions són un recurs del llenguatge que estalvia temps i saliva (o tinta) quan mantenim converses desimboltes; ara, quan del que es tracta té transcendència, encara que sigui minsa, la generalització pot ser tramposa, molt tramposa. O com en el cas del Major Thompson, errònia.

De l’ús de generalitzacions, el que més m’irrita a hores d’ara és l’abús barroer i mentider que en fan els polítics, gairebé tots i especialment els de la dreta nacionalista espanyola (ells en diuen constitucionalista) un dia rere l’altre, i això que no som en campanya electoral… oficial. Los andaluces són, somos…; los españoles quieren, queremos…; los catalanes són, están…, són el nostre pa de cada dia en tots els mitjans de comunicació, especialment els àudio-visuals.

Hi ha, també, el que podríem anomenar «clixés», que són una mena de generalitzacions fixades, com fotografies. Per exemple, podríem dir que els andalusos tenen tendéncia a dir dels catalans: «Loh catalane ziempre ehtán mirando la pela, y amáh zon unoh ersaborío der copón». I no pocs catalans diuen, o pensen: «Els andalusos sempre tenen un os a la panxa i sempre estan cantant». [I jo mateix acabo de colocar-vos un parell de clixés no gens ajustats a la realitat, perquè ni de lluny tots els andalusos parlen com he intentat de reproduir (i podria clavar-vos ara un bon rotllet relatiu a això), ni tots els catalans mantindrien això que he afirmat de l’os a la panxa o de l’afició a cantar sense parar, entre d’altres raons perquè una bona munió de catalans són andalusos de naixença o d’origen].

Fa temps, vaig tenir una topada dialèctica amb un individu que es va despenjar dient davant meu que tots el mestres eren uns fills de puta. Li vaig demanar si en coneixia molts, de mestres, i em va contestar que cap, però que tots els mestres eren uns fills de puta. Doncs quan sento un oracle vivent a la ràdio o la TV dient «Els (poseu aquí el gentilici o la clase social que us sembli bé) són així i aixà» m’hi entren unes ganes enormes de demanar-li, si pogués, quanta gent a què fa referència coneix personalment.

De manera que, per tancar això, manifesto que els catalans som de 7,5 milions de maneres diferents.