Revoltim vespertí

De Quevedo i La hora de todos

Per imperatiu legal, la meva educació escolar va ser en llengua castellana, per haver nascut l’any 1940 –i els de la meva lleva ja deveu recordar com anava l’ensenyament a Catalunya–, i perquè els meus pares, per raons diverses i comprensibles, van decidir parlar als seus fills en castellà, tot i que entre ells usaven el català.

Si en aquest fet hi afegiu que jo vaig ser lector des dels meus primers anys, no us estranyarà gens que les meves lectures infantils i d’adolescent fossin en castellà. Dels autors diguem-ne consagrats, un que em va cridar l’atenció pel seu llenguatge, el seu lèxic i la seva mala llet, va ser Quevedo.

El llenguatge i el lèxic són acordats a l’época en què va escriure, un període brillantíssim de les lletres hispàniques. Ara, d’on li venia la mala llet? Doncs és molt possible que fos una conseqüència de la malformació que patia des del seu naixement. Perquè Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, senyor de Torre de Juan Abad i cavaller de l’Orde de Santiago va néixer a Madrid el 14 de setembre de 1580, coix, amb tots dos peus deformes, i amb una miopia greu. Aquestes mancances van condicionar la seva infantesa i van fer que esdevingués un nen solitari i trist, perquè a més havia de suportar les pulles dels altres nens de la Cort. Tot això el va dur a lliurar-se a la lectura d’una manera compulsiva… i a covar un odi universal que es reflecteix en una gran part de la seva obra literària.

Entre els objectes d’aquest odi hi trobem els catalans, com sabeu. Ara, pel que sembla, més que per malvolença, els seus atacs responien al propòsit (originat per la mala època que travessava, especialment pel que fa als diners) de congraciar-se amb el comte-duc de Olivares, antecedent i model de la gent preparada i masteritzada que avui, impasible el ademán, actuen com va fer Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar, Conde de Olivares, duque de Sanlúcar la Mayor, marqués de Eliche, conde de Arzarcóllar y príncipe de Aracena, assot dels catalans i faedor insigne de la unitat de la hispana patria.

Hi ha estudiosos que opinen que, en realitat, Quevedo no odiava més els catalans que tota l’altra gent; però llavors, com ara, calia estar a bones amb la gent poderosa (els de l’Ibex 35 de l’època), perquè a la Cort hi havia molt moviment de ganivets i qui un dia es declarava gran amic teu, l’endemà te la fotia ben dreta, per parlar sense embuts.

Arribats aquí, potser esteu demanant-vos a què treu cap tanta barbolla. Doncs el cas és que fa uns dies que em ronda pel cap la idea que la Terra és un sistema gairebé tancat, que els guanys i les pèrdues d’ordre divers d’aquest sistema, pel que fa a nosaltres són negligibles. I pensava que si això de la resurrecció dels morts pasés de creença a fet, les baralles entre els ressuscitats per la propietat dels membres respectius serien d’allò més jocoses. Bé, si ens les miraven amb ulls quevedescos (miopia a banda), és clar. Perqué va ser en alguna de les obres de l’escriptor castellà, no sé si en Los Sueños o en La hora de todos y la Fortuna con seso, que vaig llegir una divertida baralla entre gent ressuscitada per la propietat dels insuficients membres humans a disposició dels neovius.

Per tal que us en feu una idea del llenguatge quevedesc, heus ací el començament de La hora de todos:

Júpiter hecho de hieles, se desgañitaba poniendo los gritos en la tierra. Porque ponerlos en el cielo, donde asiste, no era encarecimiento a propósito. Mandó que luego a consejo viniesen todos los dioses trompicando. Marte, don Quijote de las deidades, entró con sus armas y capacete y la insignia de viñadero enristrada, echando chuzos, y a su lado, el panarra de los dioses, Baco, con su cabellera de pámpanos, remostada la vista, y en la boca, por lagar vendimias de retorno derramadas, la palabra bebida, el paso trastornado y todo el cerebro en poder de las uvas.

Ho deixo aquí, que això comença a passar de mida. Tornaré amb un altre tema, potser no deslligat del tot d’aquest.

Salut

Jorge Severino Salvador Perera-Salinas de Baracaldo y Peralta de Alcofea Oscense y García-Alonso de Alfaro y La Rioja Baja, JordiPG per als amics.

Relat o històries?

Com us deia ahir, gairebé tots els polítics en actiu tenen a la boca a cada moment el mot “relat”. Què volen dir quan l’utilitzen és un misteri per a mi gairebé tan gran com el de la Santíssima Trinitat. Perquè el cas és que cadascun d’ells fa un “relat” dels esdeveniments diaris o de la seva activitat acordat amb el seus honorabilíssims interessos. Compareu, per exemple, el que van dir ahir la senyora Montserrat, el senyor Cañas o els no menys senyors Rivera i Casado pel que fa als esdeveniments a Espanya, Estrasburg, el Parlament Europeu, etc.

El cas és que quan els sento, em ve de manera immediata a la memòria una expressió que essent jo un nen es feia servir molt: “No em vinguis amb històries!”. I encara em sembla sentir el to amb què m’ho deien, quan m’ho tiraven metafòricament pel cap.

Històries, romanços o camàndules vénen a ser sinònims de falòrnia, mot que segons el Diccionari de l’IEC significa idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc.

Tot fent una cerca al diccionari de sinònims, he trobat un mot, obrepció, que significa acció d’amagar la veritat, falsa narració d’un fet, per obtenir alguna cosa. Jo diria que molts polítics, i evidentment els que hi he esmentat, fan obrepcions a tort i a dret.

Siau

El joc de les cadires

Aquests dies que al Parlament Europeu es practica l’apassionant joc de les cadires, en el qual cada aposta comporta uns guanys notables de calers i altres tipus de poder, m’ha vingut al cap un conte que vaig acabar d’escriure a Castelldefels el 7 de maig de 2016.

És un conte de ciència-ficció que vaig titular Un emigrant al congelador. L’argument juga amb la idea de la crioconservació d’un jove català que té com a resultat que es desperti de l’experiment l’11 de setembre de 2032. El trobareu a la secció de contes de la web www.eljpg.cat, si es que el voleu llegir. Hi ha profecies del relat que han quedat superades, d’altres encara es poden complir, i n’hi ha una que confio que no haguem d’esperar-ne el compliment gaire temps.

I ja que he fet servir el mot “relat”, espero fer una nota sobre això que ara gairebé tots els polítics en actiu tenen a la boca a cada moment: “el relat”.

Per ara, això és tot.

Salut

JordiPG

Lolita

Després d’haver llegit els documents que ha aportat l’Agustí sobre Lolita, he fet una petita incursió en els meus programes de ràdio, i hi he trobat que entre el 21/set/06 i el 19/oct/06 vaig dedicar-ne quatre a la literatura eròtica. En un moment del primer, Atena m’interrogava sobre el meu interès per la literatura eròtica. Hi transcric un fragment, del qual em sembla especialment interessant el que diu el doctor Acarín:

No faré cap conjectura més, jo, Atena.

–Apa, que t’has quedat descansat, pallús. I a què treu cap, aquest teu interès per la literatura eròtica?

–Dona, un no és de pedra ni monjo, les coses del sexe ocupen en la meva ment la parcel·la que solen ocupar en la de les persones sanes, o això em sembla. La literatura amatòria petrarquiana, espiritualitzada, sublimada, romàntica, victoriana… té el seu paper, és molt respectable i ha donat productes d’un considerable interès i una no petita vàlua; però a mi, a hores d’ara, em sembla que l’amor platònic és el substitut per impossibilitat o incapacitat del coit plutònic, no sé si m’expresso.

–Doncs què vols que et digui, noiet, si no arribes a més… Ara, potser sí, que siguis normal, entenent normal en un sentit purament estadístic, és a dir, que ets com la majoria dels homes; de fet, hi ha a la venda ara un llibret de divulgació científica, El cerebro del rey, del doctor Nolasc Acarín, que et podria resultar útil per entendre’t a tu mateix, per mirar d’aconseguir allò que deia el clàssic: Gnosce te ipsum. Mira què diu quant al sexe, tot parlant del cervell humà:

“Todos somos hijos del sexo. Todos fuimos engendrados a partir de un encuentro sexual. Desde que existe lenguaje escrito sabemos que el sexo y el envejecimiento son obsesiones universales de los humanos, más aún en las sociedades desarrolladas donde se han resuelto otros problemas más acuciantes. Ejemplo de la universalidad de la preocupación sobre el sexo es la gran cantidad de literatura dedicada al intercambio sexual, al amor y al desamor, que la humanidad ha producido desde el origen de la escritura. También es ejemplo la facilidad con que a lo largo de la historia se han expandido las enfermedades de transmisión sexual, sin fronteras geográficas ni límites religiosos. Como ejemplo podemos citar los problemas, documentos y narraciones que surgen acerca de la identidad sexual y la homosexualidad. y cómo no la generalizada preocupación por la fecundidad o la esterilidad, por la potencia sexual y por el orgasmo. Nos interesa el sexo como antídoto a la angustia que nos produce la idea de la muerte, la procreación es el resultado que persiguen las leyes de la naturaleza”.

–Veus, Atena, “desde que existe lenguaje escrito sabemos que el sexo y el envejecimiento son obsesiones universales de los humanos”…

–Oi tant, noiet, a les literatures més antigues ja surt el sexe, ja sigui per lloar-lo, ja sigui per fixar-hi normes, ja sigui per blasmar-lo. En el teu àmbit cultural, són ben famoses i potser menys conegudes obres com el Kama Sutra, l’Ars amandi, Les mil i una nits o El Decameró, per esmentar-ne només les més diguem-ne populars.

–Però aquestes no són molt antigues… Bé, el Kama Sutra no sé si és molt antic…

La ciència-ficció i el progrés tecnològic

Divendres passat, Toni Dalmau ens deia:

«Aquests dies he fet dues entrevistes que sortiran publicades les properes setmanes:

»– Marc Berenguer, membre de l’equip del Centre de Recerca Aplicada en Hidrometeorologia de la UPC. Han desenvolupat el projecte europeu AnyWhere, una plataforma informàtica que ha de servir per anticipar-se als riscos derivats de fenòmens meteorològics i climàtics extrems (grans tempestes, riuades, incendis, ventades, etc).

»– Manel Domínguez, membre del grup de recerca en Micro i Nanotecnologies de la UPC. Han fabricat els microxips que mesuraran el vent a Mart en la missió de la NASA Mars2020.»

I jo li vaig contestar: “Espero l’enllaç. Tenen bona pinta. I la ciència-ficció sempre m’ha agradat”.

Confio que la meva ironia respecte a la feina dels dos tècnics hagi estat entesa, entre d’altres raons perquè em sembla evident que la ciència-ficció i el progrés tecnològic es retroalimenten pel cap baix des que aquest tipus de literatura es va començar a conrear, principalment als EUA, i al món van aparèixer escriptors com ara Jules Verne i Isaac Asimov. No m’oblido pas d’altres prou importants, com ara H. G. Wells o E. R. Burroughs, però em penso que no és en aquest article que calgui recordar-los.

Vaig parlar de Verne i Asimov el 20 d’octubre de 2005 en el programa núm. 28 de la sèrie Tot passejant amb Minerva, principalment del primer. (Aprofitaré el moment per reiterar que podeu trobar els guions dels meus programes de ràdio al web www.eljpg.cat., juntament amb d’altres continguts literaris. Això, a més, m’estalviarà d’allargar aquest correu amb citacions que, malgrat el seu interès per a mi indubitable, poden fer minvar el vostre, si és que aconsegueixo provocar-lo. Amb tot, no puc estar-me de recomanar que llegiu els dos relats d’Asimov que hi vaig incloure, especialment el que es titula “Com va esdevenir-se”.)

Entre els aficionats al gènere, crec que hi ha consentiment a considerar Verne l’escriptor més encertat en les anticipacions tecnològiques. Només cal recordar el submarí de Vint mil llegües de viatge submarí, o el viatge de la càpsula de De la Terra a la Lluna per a valorar la seva capacitat d’anticipació tecnològica. Potser no va estar gaire encertat en valorar la utilitat dels globus aerostàtics de Cinc setmanes en globus per a explorar la superfície terrestre, entre d’altres funcions. Ara, em penso que ni la imaginació i la inventiva de Verne el capacitaven per anticipar la creació dels drons!

De manera que, quan ironitzo en relació amb Berenguer i Domínguez, és per allò que un, que ja és més “savi” per vell que per diable, sempre té tendència a relativitzar els anuncis de troballes que són considerades pel públic en general com a transcendents. Ja és veurà d’aquí a uns quants anys el que hi aporten a la tecnologia els treballs esmentats. Ep, i perdoneu el meu agosarament de fer conya d’unes entrevistes que encara no he llegit, of course.

Ara, però, vull referir-me a les “prediccions” que va fer un col·laborador de TV3 el dia 5, no recordo en quin programa. Afirmava que “anem cap a una societat ‘robotitzada’ amb cases gestionades per ordinadors connectats amb aparells que durem a sobre, molt més eficients i ‘desevolupats’ que els actuals mòbils; amb cotxes autònoms i transports públics ‘intel·ligents’; amb ciutats gestionades automàticament“, i altres “prediccions”. No ara, però penso tornar a comentar en una altra ocasió aquesta mania de considerar que el nostre petit món occidental és el tot de la humanitat. Us invito a pensar en termes de població mundial, i ja m’ho direu.

Entre novembre de 2005 i gener de 2006 vaig dedicar quatre programes de la sèrie Tot passejant amb Minerva (els núm. 32, 33, 37 i 38) a la ciència-ficció. En el 32 vaig parlar de Ray Bradbury i hi vaig llegir una narració especialment punyent, inclosa en les seves Cròniques marcianes, la titulada “Vendrán lluvias suaves”. Us en recomano la lectura, adequada per situar en un lloc diguem-ne apte per a escèptics les prediccions del col·laborador de TV3. Aquestes protoutopies (no busqueu el mot al diccionari, perquè l’invento per ignorància de si n’hi ha cap que respongui a la meva idea relativa al que feia aquest home). En general, els profetes del desenvolupament científic obliden la condició humana i la nostra capacitat autodestructora.

Ara, no puc negar que en altres aspectes, com ara la medicina i la farmàcia, o la informàtica, el desenvolupament tecnològic ha estat espectacular i utilíssim. L’allargament de la vida en bones condicions físiques i mentals, i les grans possibilitats de comunicació entre persones i comunitats són, al meu parer, avenços prou apreciables i beneficiosos. Que servissin d’exemple no estaria gens malament.

Siau

Deixa un comentari