Lolita

Per imperatiu clubaire, la sessió de final de curs del CLFV es dedicarà al comentari sobre la novel·la de Vladímir Nabókov Lolita. Com que fa uns dies que vaig acabar-ne la lectura i he de tornar el llibre a la biblioteca, en faré ara un comentari per tal que resti una prova documental a disposició del tribunal que hagi de jutjar-me per assassinat literari.

Val a dir, primerament, que he llegit la novel·la en castellà, en un volum ple d’anotacions fetes a llapis (encara bo) i pàgines despreses per raó d’aquest maleït relligat “a l’americana” i els 18 anys d’antiguitat de l’exemplar de la Biblioteca Cardona Torrandell. La traducció sembla prou bona, i els focs d’artifici d’en Nabókov crec que hi queden ben reflectits.

Ara, jo l’he llegida fins al final per pura disciplina clubaire. Especialment a la segona part, he quedat fart de catàlegs, guies turístiques, trampes de l’autor per mantenir-ne l’interès morbós, com ara l’infumable assassinat (m’estimo més deixar el castellanisme “infumable” abans que utilitzar “dolent” o “pèsim” per tal de no irritar l’IEC)… Per molt que mantingui la ficció del desequilibri mental del narrador, Nabókov allarga l’obra com si cobrés els drets a tant el mot.

Al final de l’edició que he llegit, hi ha una mena d’explicació de l’autor relativa a la gènesi de la novel·la, on diu: “Algunas técnicas al comienzo de Lolita (el diario de Humbert, por ejemplo) hicieron pensar a mis primeros lectores que éste sería un libro obsceno. Esperaban esa serie en aumento de escenas eróticas; cuando se detuvieron, también se detuvieron los lectores, se aburrieron y abandonaron el libro. Sospecho que éste es uno de los motivos por los cuales ninguna de las cuatro compañías editoras leyó el original hasta el fin”. És una opinió que no comparteixo, entre d’altres raons perquè pot ser que el trobessin, senzillament, desmesurat tot ell, la segona part i la primera.

Amb tot, és innegable que Lolita ha esdevingut un èxit editorial indiscutible, i crec que la causa n’ha estat la morbositat del tema central. Perquè Nabókov planteja, no sé si d’una manera conscient, la pugna en els mascles de la espècie humana entre la genètica i els condicionaments socials, entre l’instint i la racionalitat, pugna inconscient però d’una intensitat que ens pot arribar a semblar inacceptable.

Fa una eternitat, llegia en un assaig del doctor Gregorio Marañón (devia ser a Tres ensayos sobre la vida sexual), aproximadament, perquè la memòria és traïdora, que els mascles de l’espècie, quan mirem una dona, valorem d’una manera instintiva si és adequada físicament per a la reproducció. Si això és cert, com crec, l’instint, inconscient, valorarà la femella que mirem com apte per a la reproducció quan ens sembli fèrtil. I això pot fer atractives noies adolescents núbils, raó per la qual, al menys als temps dels meus avis, amb 15 o 16 anys ja es casaven. Com la meva àvia paterna, per tal de posar un exemple proper.

Deixeu-me posar ara un parell d’exemples de persones prou conegudes: Andrés Segovia i Pau Casals.

Segovia es va casar tres vegades. La darrera esposa va ser-ne Emilia Magdalena Corral Sancho, amb qui es va casar als 72 anys. Van tenir un fill, Carlos Andrés, a qui Segovia duia 77 anys. Quina edat podia tenir Emilia Magdalena? No he trobat la dada, però no sembla insensat pensar que podria tenir entre 25 i 35. Segovia seria, doncs, uns 47 o 37 anys més gran que ella.

Pau Casals va tenir diverses companyes sentimentals. Quan va conèixer la seva darrera esposa, Marta Montañez Martínez, estava casat amb la soprano Susan Metcalfe i, doncs, va haver d’aconseguir el divorci per poder casar-s’hi. Quan va conèixer Marta, ella tenia 16 anys i ell, 76; quan s’hi van casar, 21 i 81.

Tornant a Lolita, en els mascles de la espècie humana, com deia més amunt, hi ha una pugna entre la genètica i els condicionaments socials, entre l’instint i la racionalitat, i aquest fet és el que Nabókov reflecteix en la novel·la i em sembla que d’una manera especial en la justificació final: la societat condiciona la conducta dels individus (i dels grups humans, afegeixo) fins a extrems que poden tenir conseqüències gravíssimes.

Això ha quedat recollit en les tradicions culturals des de la nit dels temps (bufff) i ha donat lloc a mites i llegendes de valor i abast universals. Fins i tot han ocasionat transgressions de la moral imperant o han fet canviar els mateixos condicionants. Per no allargar-me massa, posaré un exemple de cada.

Trobem la transgressió de la moral en les filles de Lot, segons es recull a la Bíblia, al capítol 19 del llibre del Gènesi:

30 Lot, que tenia por de quedar-se a Sóar, va pujar des d’aquesta ciutat per anar-se’n a viure a la regió muntanyosa amb les seves dues filles. Es van instal·lar en una cova.
31 La filla gran va dir a la petita:
—El nostre pare és vell i en aquesta contrada no hi ha homes per a unir-se amb nosaltres tal com fan arreu. 32 Vinga, fem beure vi al nostre pare i passarem la nit amb ell: així tindrem descendents seus.
33 Aquella mateixa nit van emborratxar el seu pare, i la gran va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar.
34 L’endemà, la gran digué a la petita:
—Aquesta nit passada he dormit amb el pare; fem-li beure vi també aquesta nit i vés a dormir amb ell: així tindrem descendents seus.
35 Aquella nit tornaren a emborratxar el seu pare, i la petita va jeure amb ell, sense que ell se n’adonés, ni de quan ella s’hi va ajeure ni de quan es va aixecar.
36 Les dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. 37 La gran va tenir un fill i li va posar el nom de Moab. És l’avantpassat dels actuals moabites. 38 També la petita va tenir un fill i li va posar el nom de Benammí. És l’avantpassat dels actuals ammonites.

L’instint, com és patent, va passar per damunt de la racionalitat i de les normes socials, recollides en el llibre sagrat d’un poble que es considerava el fill predilecte de Déu, un llibre que encara guia i condiciona la conducta de molts milions de persones.

L’altre exemple és d’ordre històric, i es refereix als anabaptistes de Münster. En aquesta ciutat de Westfàlia hi va haver, entre 1532 i 1535, un intent d’establir-hi una teocràcia, tot qualificant la ciutat de “Nova Jerusalem” i introduint-hi el “rebaptisme” (l’anabaptisme). El bisbe catòlic de Münster va ser-ne expulsat i els dirigents anabaptistes van proposar-se una mena de conquesta del món. Mes el bisbe va decidir de reconquerir la ciutat, la va assetjar i en els diversos combats que hi van haver moriren molts dels defensors anabaptistes. Donada aquesta circumstància, Jan de Leiden, el màxim dirigent anabaptista a partir de la primavera de 1534, va autoritzar la poligàmia (la poligínia, realment) per tal d’assegurar una descendència abundosa dels homes que anessin restant vius. Finalment, el 24 de juny de 1535 la ciutat va ser reconquerida pel bisbe catòlic.

Si voleu fer-vos una idea de les salvatjades que van cometre ambdós bàndols, trobareu la informació a la Viquipèdia, a l’entrada “Revolta de Münster”.

Com es pot veure, aquest cas mostra com els condicionaments socials poden ser modificats si cal per alguna raó que es consideri prou poderosa. De fet, la història ens forneix força exemples de dirigents d’una comunitat que han autoritzat o promogut la poligínia per tal de compensar l’escassetat d’homes dins del grup.

Em sembla que ja he allargat massa aquest diguem-ne comentari de la novel·la nabokoviana, i espero no haver-me fet tan avorrit com ell en el meu intent d’assassinar Lolita.

 

Deixa un comentari