Conte contat, no és acabat – 1

Sinopsi

Per iniciativa i invitació de Joan Salinas, afavorit amb un premi de la loteria europea, una vintena d’excomponents de la XXIV Promoció d’alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde s’apleguen al llarg de deu jornades (transcorregudes entre l’1 de agost i el 8 de novembre de 2007) per tal de dinar plegats, llegir un conte escrit per un d’ells i comentar-lo, a la manera d’una tertúlia literària. Aquestes trobades donaran ocasió a rememoracions de la vida laboral i personal de diversos personatges, com també a comentaris de l’actualitat en què es troben, a xerrades de cafè i a discusions, especialment de caire polític.
Segons se succeeixen les jornades, però, va aflorant una pugna soterrada entre els dos protagonistes principals, Joan Salinas i Joan Galimany, originada en l’escola d’aprenents i en la posterior coincidència en l’Editorial Labor, pugna que esclatarà en la darrera reunió i que tindrà un final inesperat en l’epíleg.

Estructura de la novel·la

Aquesta novel·la està estructurada segons el model de les aparegudes al final del segle XVI: l’acció funciona a manera de fil conductor que permet la inclusió d’altres relats no lligats al principal i de fragments de reflexió. En aquest cas, el relat conductor parteix d’una situació fictícia però amb personatges reals (els noms dels quals han estat canviats en alguns casos) i transcorre en un lapse real, acotat per les dates indicades; això permet incloure fragments a manera de crònica de l’actualitat, relacionats amb les vivències dels personatges, a vegades reals i a vegades fictícies. També hi ha una abundosa quantitat de fragments memorialístics que abarquen tota la segona meitat del segle passat, amb referències a diversos personatges de la vida industrial, cultural i política barcelonina.
S’hi inclouen deu relats curts, que centren cada capítol i que donen lloc a uns comentaris semblants als que es generarien en un club de lectura o en una tertúlia literària i que permeten anar copsant les diferents personalitats dels protagonistes de la novel·la i alguns dels esdeveniments que els duen a la situació del desenllaç.

 

Conte contat, no és acabat

 

La memòria no és objectiva, però potser tampoc no ho és la realitat; al cap i a la fi, el que existeix és la percepció que cadascú té del que s’ha esdevingut.

 

Nolasc Acarín Tusell, El cerebro del rey

 

El procés de falsificació s’amplia cada vegada que un esdeveniment és recordat. Quan repassem coses passades, hi agreguem coses, perdem coses, ajustem un fet aquí, corregim una citació allà i reomplim qualsevol bocinet que es pugui haver esborrat. Podem adornar conscientment amb una mica de fantasia el record del comentari mordaç que voldríem haver fet però que en realitat només l’hem pensat més tard. Llavors retornem al magatzem aquesta nova versió “reeditada”. La pròxima vegada que la vulguem ventilar una mica, potser apareixerà amb la fantasia de l’inexistent comentari enganxada, i aquest cop serà difícil distingir-la de la versió “genuïna”. De manera que, mitjançant una mutació gradual, les nostres memòries canvien.

 

Rita Carter, El nuevo mapa del cerebro, citada a Acarín, El cerebro del rey

 

Primera trobada (1 i 2 d’agost de 2007)

 

Quan els cambrers se’n van, en havent servit el cafè i les copes a la vintena de comensals que acaben de dinar en un menjador reservat de l’hotel en què s’hostatgen, el cap de sala, després de fer una ràpida ullada per tal de veure si tot està en ordre i que hi hagi prou varietat d’espirituosos a les taules, es retira i tanca les portes del menjador en compliment de les instruccions que ha rebut de l’amfitrió, Joan Salinas.
–Ep, pareu atenció, sisplau! –demana aquest mentre fa dringar, a manera de campaneta, la copa que no ha deixat que li omplissin, tot colpejant-la amb la cullereta de cafè. I quan un silenci relatiu li ho permet, continua–: Em penso que ja és hora de llegir el primer treball.
Unes quantes exclamacions del caire de “Sí, això, això, ja és l’hora” i algunes rialles, més atribuïbles als efectes dels diversos vins que han acompanyat generosament l’àpat que no a la situació, precedeixen un silenci expectant.
–Permeteu-me que abusi de la meva situació d’amfitrió…
Un sonor “Visca el nostre amfitrió!” l’interromp.
–Gali, veig que no hi ha manera que callis… Antoñito, Santa, tapadle la boca –demana en Salinas.
–Amb un puro, vull que me la tapin amb un puro –fa en Gali.
–Hi vols aquest puràs? –salta un altre tot aixecant-se amb una mà a la bragueta.
–Ai pobret, si això teu més que un puro és un cigaló… A més, jo prefereixo els tallats amb la llet tebiona. Ah, i sencera, no desnatada.
Les riallades s’estenen un altre cop entre tots els comensals.
–Podeu parar, sisplau! –demana en Salinas tot fent dringar de manera insistent la copa sense poder aguantar-se el riure, però. I quan finalment s’atura el xivarri, prosegueix:
–M’he permès la llibertat d’agrupar una mica els diversos treballs i decidir l’ordre en què els llegirem. Podia haver triat una altra manera d’ordenar-los, com ara per sorteig, o per data d’arribada a les meves mans; però m’ha semblat que hi havia alguns trets coincidents que permetien en certa manera distribuir-los per gèneres…
–Tu ets el tècnic –torna a interrompre en Gali.
–El cas és que m’he atorgat aquesta prerrogativa, no importa ara per què; algú havia de fer això de decidir l’ordre, i qui paga mana.
–Home, no t’ho prenguis tan a la valenta, Sali…
–És broma, Gali; sembla mentida que a hores d’ara encara no em coneguis…
–Visca el nostre amfitrió!
–Bé, anem per feina que és tard i vol ploure. Com ja comença a fer massa estona que pretenia dir-vos, em sembla que estarà bé començar pel relat (no sé si qualificar-lo de conte, en tot cas ja ho discutirem després) del Jordi Caamaño. I com és natural, haurà de ser ell qui ens ho llegeixi. Manyo, trobaràs l’original ja preparat al faristol. Com dirien a la tele, rebem amb un aplaudiment ben fort el senyor Caamaño.
Tothom pica de mans amb no poca gatzara, i l’al·ludit va a situar-se darrere del faristol, que està col·locat en un lloc visible des de totes les taules.
–Bé, no sé si me’n sortiré…
–Més alt, que no se sent! –demana un dels asseguts més lluny del faristol.
–Se sent, ara? –fa en Caamaño tot alçant més la veu. Davant les respostes afirmatives, prosegueix–: Deia que no sé si me’n sortiré…
–Que sí, home, que sí que te’n sortiràs…
–Doncs com no callis, Gali, no n’estic tan segur, jo, d’això.
–¡Venga, Maño, ponle güevos! –crida l’Antoñito mentre tapa la boca a en Gali, que fa com que li mossega. Quan l’Antoñito aparta la mà, l’altre prova de fer-li un petó a la boca, enmig de la gatzara general i crits de “Que se besen, que se besen”.
En Caamaño espera fins que torna a fer-se un silenci prou adequat per proseguir. Aleshores s’escura el coll i comença a llegir:

 

Una mani ben organitzada

 

La gernació que omple el vagó del tren de rodalies que va cap a Barcelona indica ben a les clares que la convocatòria de la manifestació ha posat a caminar una vegada més el poble de Catalunya. Els cinc membres de la família Comes/Vidal, asseguts gràcies al fet que havien agafat el tren en origen vint minuts abans de l’hora de sortida, gaudeixen de l’ambient festiu que s’hi ha instal·lat: tothom parla amb excitació, tothom somriu, molts riuen, molts canten, alguns se saluden d’una punta a l’altra del vagó; en definitiva, tothom xala. I això que la gent va tan amuntegada que sis estacions abans d’arribar al baixador del passeig de Gràcia ja no ha pogut pujar ningú més al tren.
Quan finalment, arribats a la destinació indicada, els Comes/Vidal, amb molta paciència i joiós civisme, aconsegueixen la superfície barcelonina per la sortida anomenada València/Claris, s’hi troben amb una mena de servei d’ordre format per una colla de joves amb acreditacions penjades del coll.
–Perdoneu, companys –els diu un dels joves–, hauríeu de personar-vos al servei de recepció. Perquè veniu a la mani, oi?
–Oi –fa el Comes pare.
–Doncs mira, company, aneu a la cruïlla d’Aragó amb Llúria i allà trobareu les taules del servei de recepció. Gràcies! Endavant i força!

 

A la cruïlla indicada, sota d’un rètol estès de banda a banda del carrer Aragó on es llegeix “Servei de Recepció” en lletres ben grosses, els Comes/Vidal veuen sis taules, amb una llarga cua davant de cadascuna. S’hi afegeixen a una d’elles, i un quart ben bo després el Comes pare es troba finalment davant una gentil jove que molt amablement li demana:
–Has vingut sol?
–No, som…
–Un grup de militants d’un partit polític? –l’interromp la noia, amb la vista posada en una plantilla estadística.
–No…
–Un grup de militants sindicals?
–No…
–Un grup d’alguna associació civil?
–No…
–Un grup d’amics?
–No…
–Un grup familiar?
–Això! Som la família Comes/Vidal…
–Molt bé, molt bé –diu la noia mentre posa un senyal en una de les columnes de la plantilla–. Hauríeu d’anar al servei de recepció de grups familiars. El trobareu a València, cantonada Girona. Ja veuràs el cartell. Saps on és?
–Sí…
–Doncs apa, endavant i força!

 

Quan els Comes/Vidal arriben al lloc indicat, veuen el cartell (Recepció de Grups Familiars) i quatre taules, cadascuna amb un cartell més petit darrere. S’hi apropen, i poden veure que en aquests cartells diu respectivament “Famílies monoparentals”, “Famílies biparentals de pare i mare legalment casats”, “Famílies biparentals de parelles de fet heterosexuals” i “Altres tipus de famílies”. Fan un altre quart d’hora de cua en la de famílies biparentals de pare i mare legalment casats. Aquesta vegada els atén un senyor més aviat gran.
–Bon dia –diu, amb un to força neutre–. Em deixen veure el seu llibre de família?
–Com diu?
–Que si em poden ensenyar el seu llibre de família.
El to és ara de cansament.
–Perdó… és que… és que no sabíem que calia dur-lo, no ens hem trobat mai…
–Sempre igual –interromp l’home tot fent cara de patiment moral–. Vinga, improvisem, que ja ens en sortirem! Mirin –continua–, si vostès vénen a una taula en què s’indica ben clarament que és per a grups familiars de pare i mare legalment casats, bé ens n’haurem d’assegurar, no? Com podem saber si vostès són casats i si aquests nois i aquesta noia són fills de vostès?
El Comes pare fa tal cara de no entendre res que fins i tot el senyor de la taula s’estova una mica i canvia de to.
–Bé, no s’amoïnin –diu–, encara sort que ho tenim tot ben organitzat. Miri, ompli aquesta declaració jurada i signin-la vostè i la seva senyora. Premi bé en escriure, si li plau, per tal que el paper autocopiador funcioni bé i quedi clara la còpia.
El Comes pare omple la declaració, la signa, signa la seva muller, el senyor de la taula separa la còpia i els la dóna, i en acabat demana:
–Procedència?
–Com?
–La procedència de vostès: Barcelona ciutat, Barcelonès, comarques limítrofes amb el Barcelonès, comarques de la província de Barcelona no limítrofes amb el Barcelonès, comarques no barcelonines o exterior de Catalunya (segons la divisió administrativa vigent).
–D’on som, vol dir?
–No, d’on vénen.
La cara del senyor manifesta una fatiga còsmica.
–De Vilanova i la Geltrú.
–De la comarca del Garraf, volen dir. Molt bé: facin el favor de fer cap a l’encreuament dels carrers Mallorca i Llúria, i hi trobaran una taula d’admissió de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona. Allà els atendran.
El senyor de la taula no contesta el “Gràcies, bon dia” de la família Comes/Vidal.

 

Quan els Comes/Vidal arriben a la taula indicada fan deu minuts de cua. En aquesta taula hi ha una senyora amb aspecte d’antiga seixantavuitista.
–Bon dia; nosaltres venim…
–El certificat d’empadronament, company –interromp la dona.
–Com?
–Sí, home, el paperet aquest que fan els ajuntaments per tal de justificar que, al seu poble, hi viu tanta i tanta gent que els calen més peles que les que els dóna l’Administració.
–Però de debò cal el certificat d’empadronament?
–Mira, company, jo estic col·laborant aquí, fent una feina administrativa, per tal que tot marxi com cal, val? Lo meu és la lluita al carrer, les barricades, no sé si m’entens, val? Però m’han dit que aquí, i jo, aquí, val? Les normes no les he fet jo, val?, però és el que s’ha decidit en assemblea, i punt. A més, ¿com sé que veniu d’una comarca de les que corresponen en aquesta taula, eh?
–Però és que nosaltres no ens imaginàvem pas que caldria un certificat d’empadronament; ho pot entendre, això?
–“La imaginació al poder”, deien; “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, deien… Cony de petitburgesos… Està bé: omple aquesta declaració jurada i signa-la. En acabat, signa-la tu també, tros d’alienada.
Un cop han signat la declaració, els Comes/Vidal en reben una còpia. Aleshores la dona demana:
–¿Porteu algun cartell, alguna banderola, alguna consigna, qualsevol cosa que posi de relleu la vostra posició pel que fa al motiu de la manifestació?
–No.
–Doncs, si en voleu, hi ha vint-i-tres elements diferents que podeu adquirir, per la voluntat, cadascun en una taula diferent.
–No, gràcies, ja ens està bé participar sense cap signe exterior.
–Bé, com vulgueu, vosaltres mateixos. No sembleu gaire entusiastes, vosaltres, ja us ho diré… Signeu-me aquest paper.
–Per a què és, aquest paper?
–Certifica que no voleu cap element d’adhesió a la manifestació, val?
Un cop signat el document, la dona els lliura una còpia i diu:
–Ara cal que aneu a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació. La trobareu a Mallorca Bailèn. Apa, obriu-vos.

 

Fets els deu minutets de cua corresponents, es troben davant un jovencell.
–Quants sou, cinc?
–És evident, no?
El jovencell els mira despectivament.
–Val, tio. Porteu mòbil?
–Sí.
–Tots cinc?
–No, només jo, és clar.
–Ni clar ni res, tio. Ara visualitza que perds un enano enmig de la penya; què fots tu, eh, tio? No passarà, perquè la nostra organització és de puta mare i tenim un servei d’ordre que te cagas; però i si passa, què, tio? Apa, foteu el puto camp a la taula de recepció de grups familiars de famílies biparentals de pare i mare legalment casats vinguts de comarques no limítrofes amb el Barcelonès però de la província de Barcelona que no volen mostrar cap element relacionat amb el motiu de la manifestació i en què hi ha membres del grup que no porten mòbil, a Provença i Claris.

 

Aquesta vegada només han hagut de fer vuit minuts de cua per arribar a la taula. Exposat el fet que els duu, la noia que els atèn els fa signar un full en què es manifesta la situació de manca de mòbils suficients i els en dóna un altre on hi han les condicions que han de complir per incorporar-se al gran grup de grups familiars de les mateixes característiques que el seu. Els diu que les llegeixin atentament i que es presentin on són els components del servei d’ordre, als jardinets del passeig de Gràcia, per damunt de la Diagonal, allà on havia hagut un cafè famós i després unes oficines i ara un hotel de luxe. Els del servei d’ordre s’encarregaran d’agrupar-los i conduir-los per un recorregut prefixat i preparat perquè no es produeixi cap problema, com ara que es perdi un dels components del grup, etcètera.
Tot i la multitud, encara desorganitzada, que baixa pel carrer Gran de Gràcia, els Comes/Vidal són capaços de trobar la gent del servei d’ordre que els ha d’agombolar. Impressionen: cepats, amb aspecte decidit, es diria que en qualsevol moment poden posar-se a dir “Disuélvanse” i a carregar. Es presenten a un d’aquells joves colossals, i aquest els indica qui és el cap de colla.
–Hola –respon el cap de colla a la salutació del Comes pare–. ¿Vols donar-me, sisplau, la documentació que t’han anat lliurant?
L’examina curosament i compara un parell de vegades les dues declaracions jurades, tot fent gestos de contrarietat. Finalment:
–Em sap greu –diu–, hi ha una irregularitat. Em temo que haureu de mirar d’esmenar-la. Vejam: en aquesta declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Joaquima i un altre fill que es diu Enric; però en aquesta altra declaració jurada, dieu que teniu un fill que es diu Joan, una filla que es diu Quima i un altre fill que es diu Quique.
–Home, és el mateix, no?
–No, no és el mateix; no és el mateix Joaquima que Quima ni Enric que Quique.
–Home, perdoni, és que a casa, a la Joaquima sempre l’hem dit Quima o Quimeta i a l’Enric, com que és petit, li diem Quique, però es diuen Joaquima i Enric, li ho juro.
–Sí, i també jures per escrit que es diuen Joaquima i Enric. En què quedem, Joaquima o Quima? Enric o Quique?
–Perdoni, senyor, però és que és el mateix.
–Mira, les declaracions jurades són una cosa molt seriosa i no es poden omplir de qualsevol manera. En el vostre cas, una declaració invalida l’altra i vés a saber quina de les dues és la que val. Després, si hi ha algun problema d’identificació o el que sigui, el marrón per a nosaltres. Ho sento, però hauràs de repetir el procés sencer, per defecte de forma inicial que n’invalida la totalitat.
–I un ou! Ara mateix ens incorporem a la manifestació pel nostre compte, peti qui peti!
–Què has dit?! Us en guardareu prou! Què us heu pensat?! Tu, Ximo, vine! –Una mola de dos metres deu d’alçada i cent quaranta quilos de múscul i ossos s’atansa–. Acompanya aquesta gent a una de les taules del servei de recepció i que em repeteixin el procés. Sencer, queda clar? I no me’ls perdis de vista.

 

***

 

L’endemà, els diaris donen compte de la manifestació. Tots coincideixen a dir que segons els organitzadors està sent un èxit total, que fins al moment no s’ha produït cap incident digne de consideració i que es calcula que haurà acabat abans d’una setmana.

 

 

En Jordi Caamaño acota el cap per indicar que ha finalitzat i tots els comensals es posen a aplaudir. En Gali, tot aixecant-se, comença a cridar “Bravo!, bravo!”, i els altres comensals l’imiten, de manera que en un moment tots estan dempeus, picant de mans, xiulant i cridant “bravos” com si fossin en un estudi de televisió durant la gravació d’un programa de cap d’any.
Quan el xivarri decreix prou, en Joan Salinas torna a utilitzar la copa com a campaneta i diu:
–Bé, ara sotmetrem a tortura el Caamaño. Podeu començar a disparar.
–Dispara tu primer, que ets l’entès –fa en Gali.
–Ho sento, m’he reservat el paper de moderador, de conducator, que diria en Francesc Sanuy. De manera que si hi tens cap pregunta o comentari a fer…
En Gali nega amb el cap.
Quan el silenci comença a fer-se incòmode, en Salinas s’adreça directament a un dels comensals:
–Tu, Santa, que he vist que reies prou mentre el Manyo llegia, no vols preguntar-li res? No vols comentar res?
–Home, així de cop… No sé… Bé, mira, com se’t va acudir, això que has escrit, Manyo?
–Va ser arran d’una manifestació d’aquelles tan nombroses que van haver a Barcelona, una en què la Renfe no va augmentar el servei de trens perquè la mani anava, crec recordar, contra el govern central, presidit per l’Aznar, i no era qüestió de facilitar les coses als manifestants… El cas és que jo passava uns dies a Vilanova i la Geltrú, a casa d’uns amics que tenen quatre fills, i vam decidir pujar tots plegats a Barna. L’anada va ser com la descric: el tren, amb origen a Vilanova, estava ple un quart abans de sortir i a Castelldefels ja no va poder pujar-hi ningú, de tan ple com anava.
”La mani va ser un exitàs, s’hi va aplegar una gentada immensa. L’actriu que va fer el parlament (em sembla que era la Carme Sansa), a la plaça Tetuan, el va haver de repetir, perquè més d’una hora després d’haver-lo fet, la Gran Via encara era plena com un ou fins al passeig de Gràcia.
”Els meus amics i jo ens vam anar movent d’un lloc a un altre, per carrers per on encara es podia transitar, de manera que ens vam poder fer una idea força completa de com va anar tot.
”L’endemà, potser per deformació professional, de quan era coordinador a la feina, em demanava com caldria organitzar les coses per tal que una acumulació de gent com la que s’havia donat a Barcelona no esdevingués un caos absolut. I com que al llarg de la meva vida professional he hagut de patir més d’una vegada i més de vint-i-cinc els excessos burocràtics, se’m va acudir escriure aquesta broma.
–Així doncs, això fa temps que ho tenies escrit, no l’has fet per a aquesta trobada? –demana un comensal.
–No, Velarde, és una de les tres o quatre coses que tenia guardades a la calaixera. Te’n recordes, del que deia el Bordonau, que tots els espanyols tenen una novel·la escrita i guardada a la tauleta de nit?
–El Bord?
–Sí, el ruc del Bord. Ell en tenia una, deia, que havia titulat El hombre del palafito. M’hauria agradat llegir-la.
–Però si era un tontolculo sense remei!
–Sí, era prou totxo, un totxo pedant; per això m’hauria agradat llegir-la.
–Jo encara el veig muntat en aquella Lambretta –diu un altre–, amb el canell enguixat i canviant de marxa tot fent girar la mà enguixada amb l’altra perquè no hi tenia força.
–Jo vaig tenir-hi algunes enganxades amb ell –hi intervé un tercer comensal.
–Ah, sí? Però si era un tio més aviat covardot, Rafa.
–Per això mateix, Manyo: jo era encara aprenent i es pensava que podia abusar de la seva categoria de mando intermedio. Una vegada em va denunciar al cap de personal, el senyor Jiménez, el recordeu?
–Oi tant –fa en Velarde–, el pare del Darío Jiménez de Cisneros, aquell que treballa o ha treballat al Grup Zeta.
–No el tinc present, jo; aquest Darío em sembla que era d’una promoció posterior, de la del meu germà, crec. Però al que anava: el Bordonau em va denunciar per insubordinació, perquè ens hi havíem enfrontat per alguna cosa que no recordo. El senyor Jiménez em va cridar i em va demanar què havia passat. Vaig mirar d’explicar-li-ho, però jo estava tan indignat que vaig acabar plorant de pura ràbia. Quan se’m va passar la plorera, el senyor Jiménez em va dir que tranquil, que no passava res; m’imagino que ja sabia quina mena d’imbècil era el Bord. Ara, quan vaig tenir l’ocasió, vaig revenjar-me.
–Ah, sí? Com?
–Tirant d’ironia i posant-lo en evidència davant d’alguns companys del seu departament. Deus recordar-te que ell pertanyia al Tècnic i que el van posar a fer de cap dels esmolets. Bé, era una mena de cap a distància, per dir-ho així; hi apareixia poc perquè tenia por dels operaris. Com he dit, llavors jo estava a la secció com a aprenent i m’encarregava de feines més aviat tècniques i administratives, no les recordo amb exactitud; de fet, no recordo haver fet anar mai una màquina d’esmolar. El Bord aprofitava la seva condició de cap per fer-me fer feines per a ell, algunes d’elles no sé si particulars, com ara dibuixos tècnics o copiar procediments mecànics de fonts diverses, algunes vegades estrangeres que havia de traduir.
”El cas és que un dia que vaig haver de pujar al Departament Tècnic, el Josa em va dir que jo no tenia cap obligació de fer-li aquells treballets, al Bordonau. Li vaig contestar que ja ho sabia, però que fer aquells treballets m’entretenia, m’agradava i em feia aprendre. El Josa em va dir que jo mateix, però que el Bordonau havia arribat a dir, quan algú li va demanar d’on treia aquell material, que tenia un xino que li feia. Allò em va picar, de manera que en el següent treball que em va encarregar, dos o tres dibuixos tècnics, vaig posar en un raconet una mena de signatura feta amb caràcters aproximadament xinesos dins d’un rectangle vertical petit, però prou visible, i abans de lliurar-los al Bord els vaig ensenyar al Josa.
”El Bordonau no es va ni adonar, del detallet de la signatura, però el Josa, tan bon punt va tenir ocasió, li va demanar què era allò que hi havia al raconet de baix a la dreta. Pel que em van dir, el Bord va quedar prou tocat; però encara va tenir esma de baixar als esmolets i demanar-me què era allò. Jo, tot posant cara d’innocent i amb maneres més aviat mel·líflues, li vaig dir que no res, només la signatura del xino. El Bordonau es va posar vermell com un perdigot i va quequejar algunes excuses. No cal dir que vaig reblar el clau de la meva revenja explicant-ho al Josa, i ben aviat tot el departament hi estava al corrent, amb la conyeta corresponent, que hi ha molt mala llet pel món. El Bord mai més no em va encarregar cap feineta d’aquest tipus.
L’anècdota és festejada pels comensals i es forma l’habitual remor de comentaris en què cadascú diu la seva.
–Segurament va aprendre la lliçó, el Bordonau –fa finalment un que alça la veu per sobre de la remor.
–No ho crec, Mauri, no era prou intel·ligent –contesta en Rafa.
–Però el Bordonau no va ser el teu primer cap als esmolets, oi? –demana en Velarde.
La remor general ha estat substituïda per una atenció cortesa.
–No. Va substituir el Pérez (que era qui em va “fitxar”) quan aquest va plegar.
–Pérez? No recordo cap Pérez –fa en Velarde.
–Era un del Departament Tècnic que van fer cap dels esmolets per tal que hi modernitzés els procediments; em sembla que es deia Jaume de nom, però no n’estic segur, sempre li vaig dir Pérez. També havia estat alumne de l’Escola, no sé si de la promoció del Ramon Arcusa o d’alguna d’abans. Segurament no el recordes perquè va plegar de l’empresa abans que ens fessin operaris.
–Dius que et va fitxar?
–Sí, em sembla que llavors fèiem tercer, nosaltres. Jo devia córrer pel Departament Tècnic, aleshores, perquè ell va demanar que em destinessin als esmolets per fer d’ajudant seu. Em va ensenyar prou, sobretot murrieries i a navegar per aigües perilloses sense prendre mal. Recordo que em deia que allà on anés ell, hi anés jo, com si fos la seva ombra, que calia fer-se conèixer, sobretot pels caps importants. I no tenia gaires manies. Un vespre, vaig veure com aprofitava que un dels enginyers del departament ja havia plegat per entrar al seu despatx, regirar-li la taula i agafar una revista tècnica, de la qual va copiar un procediment que després, amb tota la barra, li va presentar al mateix enginyer com a cosa pròpia.
–I no tenia por que l’altre el descobrís?
–Sabia molt bé que l’enginyer no es mirava les revistes, Mauri. No sé si recordes que hi havia un servei d’adquisició de publicacions que funcionava com una biblioteca pública, de manera que l’encarregat lliurava per torn i durant un temps les publicacions a un seguit de caps. L’enginyer en qüestió, quan passaven a recollir-les-hi, signava sempre sense haver-les ni mirades, pel que sembla, i el Pérez ho havia observat. Em va confesar que ell repassava totes les publicacions sense ser-hi a la llista. Jo li vaig dir tímidament que allò potser no era gaire decent, i em va contestar que calia arribar a dalt, no importava la manera, i m’ho va il·lustrar amb una mena de faula d’una àliga i un cargol en què al final l’àliga, encimbellada en un lloc molt alt i aparentment accessible només per als ocells, li demanava al cargol com havia arribat a aquelles altures sense tenir ales per volar, i aquest li responia: “Arrossegant-me”.
Llavors en Joan Salinas torna a picar la copa i diu:
–Senyors, que ens estem desviant del tema. No hem vingut aquí per explicar batalletes, sinó per comentar el treball llegit. Per tant, tornem al que toca. I per tal de centrar els comentaris, us proposo que em digueu si això que el Caamaño ha llegit us sembla que és un conte. Però abans, deixeu-me que us expliqui, per a benefici dels qui no sou del ram dels lletraferits incurables, què s’entèn per conte en teoria literària.
–Si has de començar a fotre classe, deixa’m que busqui on dormir una mica –fa en Gali.
–Sol o acompanyat? Al costat de la recepció hi ha una sala amb unes butaques i uns sofàs en què es poden fer unes becaines mortals –en Salinas ha remarcat el mot “mortals”–, no sé si t’hi has fixat. O pots anar-te’n a l’habitació…
–Ai, ara ets tu, Sali, qui sembla que no em coneguis.
–Segurament.
A la veu d’en Salinas hi ha un punt d’enuig.
–Bé, amb la vènia del senyor Galimany, continuaré. En general, és diu que un conte és un relat breu, oral o escrit, fictici i en prosa. Hi ha qui considera que si els fets que narra el relat no són ficticis també es pot considerar un conte. En la meva opinió, això seria una crònica. Com que ja hi contava, que avui podia sortir el tema, he pres algunes notes.
En Salinas s’aixeca, va a un aparador que hi ha al fons del menjador, obre una carpeta i en treu uns papers. Torna al seu seient i diu:
–Per exemple, a l’Enciclopèdia Catalana trobem això en l’article “conte”: “Narració, generalment breu, d’un fet o d’una sèrie de fets reals, llegendaris o ficticis, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc. Originàriament és una antiquíssima forma de literatura popular de transmissió oral, la qual continua viva en les societats modernes. Reelaborat per autors com Perrault, els germans Grimm i Andersen, el conte folklòric, destinat avui sobretot a un públic infantil, és el rerefons mil·lenari del conte modern, que n’ha heretat una vaga consideració de relat fantàstic emparentat amb la faula”. Ara, en el sentit que ens interessa, el que podríem anomenar conte literari per distingir-lo del folklòric neix a Itàlia al segle XIV, amb Boccaccio, que inventa unes narracions de caràcter realista que resumeixen en una anècdota curta una història divertida amb moral i que ell anomena novel·les. Aquest tipus de narracions es van imposar ràpidament arreu d’Europa. Més endavant, amb el Romanticisme, el món d’allò meravellós torna a ser un ingredient fonamental del conte literari, com es pot veure en Hoffmann, Poe o Bécquer. També hi va incidir en la consolidació del conte literari l’apogeu del periodisme, perquè era més fàcil de publicar contes a la premsa que no relats llargs en forma de llibres. Això va ser determinant en autors com Balzac, per exemple. També hi ha hagut un vessant de caràcter costumista (penseu en Dickens, Mérimée o Maupassant) i conreadors del conte psicològic, com els grans Txekhov i Henry James. De fet, molts escriptors han conreat i conreen aquest gènere; el primer que em ve al cap ara mateix és en Quim Monzó, però la majoria dels grans escriptors catalans són autors de contes. De totes maneres, sovint és difícil diferenciar el conte literari de la novel·la curta.
–I com els diferenciaries tu? –demana en Velarde.
–Buf, hi ha tantes opinions, respecte a això… Jo m’apuntaria a una definició del conte literari que digués poc més o menys que ha de ser una narració escrita de fets ficticis amb plantejament, nus i desenllaç que es pugui llegir d’un sol cop. Ara, insisteixo, hi ha moltes opinions diferents, quant a això.
–Bé, Sali, quedem-nos amb la teva definició ni que sigui per no allargar-nos –diu en Galimany–. Ara, hi ha una cosa que no em quadra. Dius que el conte literari comença al segle XIV amb Boccaccio. ¿I Les mil-i-una nits o el Calila i Dimna, per no parlar d’El conde Lucanor o El llibre de les bèsties?
–No ho dic jo, ho diu la Catalana.
–Però sembla que ho subscrius; si no, no sé per què l’has citada.
–Home, els contes d’aquests reculls que has esmentat no sé si són comparables amb el que avui dia es considera un conte literari.
–Consideres que hi ha contes d’en Borges que no són actuals i literaris? Perquè així, de memòria, jo diria que en té que recorden molt l’estil i fins i tot algun tema de Les mil-i-una nits. Per cert: n’has llegit la versió de Dolors Cinca i Margarida Castells?
–No, no he llegit cap versió íntegra d’aquesta obra, només una versió reduïda que hi havia a ca els pares.
–Doncs hauries de llegir-la. L’ha publicada Proa i em sembla excel·lent. Si la llegies, comprovaries que hi ha contes i fins i tot novel·les curtes que amb uns retocs mínims podrien passar com escrits per autors actuals. Però al que volia anar: sembla que les versions escrites del nucli principal de Les mil-i-una nits són força anteriors al segle X; del Calila i Dimna, no recordo l’època, però segur que és molt anterior (m’arriscaré a dir que podria ser del segle VIII) perquè diversos autors europeus medievals beuen de les seves fonts i del Panchatantra, com ara Llull; Don Juan Manuel és contemporani de Boccaccio i publica El conde Lucanor abans que es publiqui el Decameró, i Llull és anterior a aquests ben bé un segle.
–Gali, jo dubto que el Calila i Dimna i El llibre de les bèsties es puguin incloure en el gènere del conte literari com el defineix la Catalana.
–D’acord, Sali; però jo no dubto gens que podem ficar Les nits i El Conde Lucanor dins d’aquesta casella. Per cert, l’has llegida, l’obra de Don Juan Manuel?
–No pas sencera, només alguns fragments recollits en llibres de text.
–Així potser no sabràs que hi ha un conte, “El mancebo que casó con mujer brava”, que Shakespeare va seguir fil per randa per escriure L’amansiment de l’harpia ni que Andersen va treure el seu El vestit nou de l’Emperador d’un altre conte d’El Conde Lucanor, “El paño maravilloso”.
–No, no ho sabia; però em sembla que no és res que no hi hagi estat corrent, en la història de la literatura europea. Tu deus saber sens dubte que molts escriptors dels considerats cims literaris han recreat obres antigues, i que en el Renaixement era una pràctica molt freqüent; al cap i a la fi, adaptaven a la seva època temes, arguments i obres senceres que sense aquesta adaptació no haurien estat del gust dels lectors o els espectadors. De fet, m’atreveixo a afirmar que en alguns casos les recreaven. D’altra banda, m’imagino que l’Infante tampoc no va ser l’autor dels contes que recull a El Conde Lucanor.
–No, ja ho explica ell mateix en el proemi; no se n’amaga pas, del fet que és un recull de diverses fonts.
–Així doncs, estimat Gali, ni Shakespeare ni Andersen van haver de copiar per força l’Infante: és possible que aquests contes correguessin per Europa de molt abans.
–Oi, i tant, estimat Sali! De manera que podem considerar que atribuir a Boccaccio la invenció del conte literari modern és com a mínim discutible, donat el fet que obres com les que avui inclouríem dins del genere del conte literari eren conegudes molt abans que el florentí escrivís la seva chef-d’oeuvre. Bé, florentí d’adopció, perquè sembla que va néixer a París, engendrat de manera heterodoxa per un mercader, aquest sí que florentí.
–Home, Gali, si més no, em sembla que li podem atorgar el títol d’inventor honoris causa, perquè l’èxit del Decameró va ser sens dubte l’origen de l’establiment, la consolidació i el triomf d’aquest gènere; vaja, al menys, segons la Catalana.
–Sigui –diu en Galimany tot fent un moviment ampul·lós amb el braç dret, com de monarca medieval que concedeix una gràcia a un súbdit
Els polemistes callen, i els comensals de les diferents taules fan comentaris en veu progressivament més alta, fins que l’amfitrió ha de tornar a picar la copa per demanar silenci i atenció.
–No hi ha ningú –demana– que es decideixi a opinar sobre si el relat del Caamaño és un conte o no?… Ningú?… Pi, a tu que et sembla?
–Deixa tranquil al Trescatorze, que és de ciències i no de lletres –salta en Galimany.
–Home, Gali, que també m’agrada la literatura… –comença a dir en Pi, però és interromput per en Joan Salinas.
–I a més, monsenyor Galimany, sapigueu que l’il·lustre senyor en Romà Pi i Sastre, que és una mena de savi del Renaixement que no fa fàstics a res que sigui humà, també hi ha aportat un conte per a la meva satisfacció i gaudi de tots nosaltres i fins i tot de vós, monsenyor, en el seu moment. Per tant, la meva pregunta és pertinent i espero que vós li concediu la vènia per contestar-la.
–Sigui –diu en Galimany mentre repeteix el moviment ampul·lós del braç.
–Amb la vènia, senyoria –fa en Pi tot girant-se cap a en Galimany i acotant el cap abans de continuar–: M’he divertit amb el conte d’en Caamaño i amb això n’hauria de tenir prou; però vet aquí que ell fa conya de coses que han esdevingut sagrades en l’imaginari de molta gent, sobretot dels progres, com ara allò del seixanta-vuit francès. A mi ja m’està bé, que es faci conya dels mites, siguin del tipus que siguin, perquè cal desmitificar allò que se sacralitza o es fossilitza; però em temo que en el fons en Caamaño no volia només fotre’s d’alguns vicis de la societat en què vivim sinó que per elevació tirava contra les manifestacions mateixes, i això… què voleu que us digui, em sembla un mal símptoma.
–Tu què hi dius, Manyo? –demana en Salinas.
–Home, el Trescatorze hi veu més del que jo pretenia posar-hi. De debò que només volia fer una broma; el que passa és que jo, ja hauríeu de saber-ho, tendeixo a la ironia i a treure-li punta a tot, i una cosa em duia a una altra quan escribia això que per cert considero un conte, perquè al meu parer té les característiques que tu atribueixes als contes… De fet, em va sortir d’una tirada i vaig haver de polir-lo relativament poc. Ara, Pi, què vols dir, amb això que fotre’s de les manis és un mal símptoma?
–Vull dir que és un símptoma que has caigut en allò del ja s’ho faran, que no creus en la utilitat del fet que el poble expressi col·lectivament un rebuig, un desig, una esperança, un anhel…
–Home, a hores d’ara, i després d’haver conegut o tingut notícia de manifestacions de tota mena i haver participat en algunes, m’he tornat un punt escèptic, ja t’ho diré. Recordo una en què la gent demanava facilitats per circular en bici per Barcelona i en què hi havia participants que havien dut la bici al lloc de sortida en cotxe.
–D’alguna manera havien d’arrivar-hi, no? –diu en Galimany.
–Sí, potser sí –contesta en Caamaño–; però no hauria estat més conseqüent anar-hi directament amb bici? Saps què passa? Que hi ha gent que no fa el més mínim esforç per contribuir a la solució d’allò que reclama, demana, anhela, desitja, etc., i vol que li ho serveixin en safata d’or; vull dir que hi ha gent que es pensa que tot ho han de solucionar els altres, especialment els polítics…
–Ara defensaràs els polítics, Manyo?
–Jo no defenso ningú, Gali, ja saben defensar-se solets, els polítics, massa i tot; el que vull dir és que el grau de compromís de la gent amb allò que diuen demanar, defensar o el que sigui en les manifestacions és menor fins i tot que el que significa la seva assistència. Si hagués de valorar el grau de compromís d’una bona part dels assistents a algunes manifestacions, diria que em surt una quantitat que tendeix a zero, expressió que faig servir en homenatge al Pi.
–Tu generalitzes massa, Manyo –hi intervé aquest.–. Hi ha molta gent que creu en allò que defensa en les manifestacions i que treballa per aconseguir-ho.
–Potser sí, a tot arreu hi ha gent de bona fe; però què vols que et digui: la vida i les manis m’han fet així. Mira, t’esmentaré algunes manifestacions que recordo: aquelles tan boniques que muntaven a la Plaza de Oriente, amb els crits de “Franco, Franco, Franco”, o una de les primeres d’aquesta gent, als anys quaranta, per protestar contra l’aïllament del règim franquista decidit per l’ONU (llavors més coneguda per la sigla anglesa UNO) en què s’hi va poder llegir una pancarta que deia: “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos DOS”; aquella altra, tan bonica també, en què els assistents cridaven “Tarancón al paredón”, o unes altres en què es podia sentir “ETA, mátalos”. Quant a les manifestacions que em sembla que tu qualificaries de democràtiques, moltes vegades tinc la impressió que la gent s’hi afegeix només per participar en l’espectacle, per poder dir que ells hi eren i que, en el fons, se’ls en refot el motiu.
–Jo hi estic força d’acord, amb el Manyo –diu en Rafa–. Jo també hi he anat a algunes manifestacions, recordo especialment la de l’11 de setembre de 1977, la del milió de persones…
–Això d’un milió de persones és un mite –interromp en Pi–: hi ha estudis seriosos que demostren que la xifra és força inferior…
–Pi –el talla en Rafa–, no importa gens si eren un milió o mig milió; el que importa és que va ser la manifestació més gran haguda fins llavors a Barcelona, com no importa tampoc quants manifestants va aplegar la del novembre del 2000, aquella que es va convocar arran de l’assassinat de l’Ernest Lluch, aquella en què la Gemma Nierga va demanar als polítics que, ells que podien, dialoguessin perquè l’Ernest Lluch, per acabar amb la violència, hauria dialogat fins i tot amb la gent que l’havia mort, segons la Nierga, i cap de les filles d’en Lluch la va contradir, al contrari. Recordo que hi va haver una ovació unànime, atronadora, quant la periodista va dir allò, a la que com vam poder veure després a la tele es van unir molts polítics. Entre aquests que aprovaven les paraules de la lectora del manifest no s’hi trobava certament l’Aznar, que demanava a en Pujol si aquella petició de la periodista era part del manifest final oficial. Aquella manifestació no s’acabava mai: al passeig de Gràcia s’hi van quedar moltíssimes persones fins unes quantes hores després que hagués estat dissolta oficialment. I també vaig ser-hi a la que es va convocar contra la participació d’Espanya en la guerra d’Iraq, que suposo que és a la que es referia el Manyo. Totes tres van ser grans manifestacions, van aplegar moltíssimes persones i m’importa poc que fossin un milió, nou-centes mil o quatre-centes mil: van ser importantíssimes, les més nombroses que s’hagin vist mai a Barcelona.
–Doncs no entenc com pots dir que estàs força d’acord amb el Manyo –diu en Gali.
–No he acabat el que volia dir, Gali. Jo he anat a un bon nombre de manifestacions, no només en aquestes que he esmentat, també a d’altres que han aplegat poques persones, justes les que poden cabre amb comoditat a la plaça de Sant Jaume i a alguna amb menys d’un centenar d’assistents. Però ho he fet quan el motiu m’ha semblat realment important, bàsic, no com tantes que es convoquen per nimietats o per a les que s’addueixen motius ben diferents dels reals, com ara algunes de les que la dreta espanyola i la jerarquia catòlica han muntat.
–Ja, a les que hi vas tu són honrades, sinceres i nobles, i les de les associacions de víctimes del terrorisme o de pares i mares d’alumnes són fraudulentes i malintencionades, oi? –fa un altre comensal.
–No contestaré a això, González; només et recomano que hi pensis una mica, i si et sembla ho discutim en un altre moment. Ara m’agradaria acabar de dir el que volia. Això de les manifestacions s’ha degradat, com tot el que acaba transformant-se en una moda, i es convoquen manifestacions i contramanifestacions per qualsevol cosa, a vegades per motius que tenen solucions molt més racionals i civilitzades que tallar el trànsit, poso per cas, per cridar l’atenció. ¿Es pensen de debò els organitzadors que tocant els collons a uns centenars de conductors aquests sentiran cap simpatia per les reivindicacions, moltes voltes injustificades, dels manifestants; que aconseguiran de les autoritats el que demanen si no és viable o just?
”D’altra banda, jo em demano quina utilitat, a banda de la satisfacció personal dels assistents, hi tenen aquests actes. De què han servit, de què serveixen, les manifestacions de condemna dels atemptats d’ETA? Aquesta gent continua atemptant, matant, sense que la més que explícita voluntat de la gran majoria de la gent, també de la gent del poble que ells diuen que volen alliberar, els importi una merda. Al contrari, jo crec que s’ho passen bé, quan veuen la quantitat de gent que els seus actes mobilitza, ni que sigui en contra seu. Com que es creuen carregats de raó, se senten com uns importantíssims herois alliberadors; són messies que pretenen salvar el seu poble no donant la vida pròpia com el Messies dels Evangelis, sinó sacrificant víctimes propiciatòries en l’altar de la pàtria, el seu Baal.
”I per canviar de signe: de què van servir les més que multitudinàries manifestacions contra la intervenció d’Espanya en la guerra d’Iraq? L’insigne Aznar, l’home que sap sempre el que ens convé als espanyols, aquest que té un concepte d’ell mateix que l’apropa a la divinitat, aquesta mena de Franco no militar i desarmat, havia decidit que a Espanya li convenia ser-hi entre els grans i, naturalment, els centenars de milers de ciutadans que s’hi manifestaven en contra estaven equivocats i no sabien el que convenia fer, no sabien que calia estar al costat dels poderosíssims Bush i Blair, els rectors del món, i així Espanya seria comptada entre les grans potències liquidadores dels servidors del mal, no sabien que la foto de les Açores situava Espanya al cim del món…
–Home, Rafa –diu en Pi–, potser aquestes manifestacions van conscienciar la població en general contra el govern del PP i això els va costar perdre les eleccions posteriors.
–No ho veig així, jo. Al meu entendre, com al de molta gent, van ser les mentides del govern quant a l’atemptat de l’11-M, especialment les de l’Acebes, que els van fer fora.
–El govern no va mentir, a Acebes el van enganyar els comandaments policials, com el judici de l’11-M ha deixat molt clar, i ningú no ha pogut demostrar encara que ETA no estigués al darrere de l’atemptat –hi intervé un altre comensal.
–Com pots dir això en aquestes alçades, Vidal? Si l’Acebes és un mentider compulsiu, home… Fes servir el cap: que no has vist precisament en aquest judici que els únics responsables de l’atemptat són els terroristes d’Al Qaida i els desgraciats que els van proporcionar els explosius?
–El que he vist jo és molta manipulació als mitjans governats pel PSOE, això és el que he vist. I tothom sap que van ser els socialistes els qui van induir els caps de la Policia a enganyar el ministre Acebes, i com van ser manipulades les proves, fins i tot destruint-ne algunes. Vés, consulta les hemeroteques, segueix a El Mundo tota la història i ja m’ho sabràs dir. A més, les manifestacions contra el govern les organitzava el PSOE per tal d’erosionar-lo. Tothom sap de sobres qui va muntar les manifestacions contra la col·laboració en l’enderrocament del règim terrorista de Saddam Hussein i especialment les manifestacions falsament espontànies del vespre anterior a les eleccions. I tothom sap que Al Qaida va ser la mà moguda per l’ETA per canviar el signe de les eleccions i que el PSOE havia promés a l’ETA que si arribava a governar faria totes les concessions polítiques que calgués. Cony, que Zapatero ha venut el País Basc als terroristes ho veu tothom que no sigui un mal parit i un mal espanyol, home!
En Vidal ha dit l’última frase tot cridant, exaltat, i en Salinas, que veu que en Rafa està a punt de contestar agrament, mira de reconduir la discussió:
–Va, no us baralleu, deixem estar aquest aspecte de la qüestió; ja veurem el que dirà la sentència del judici per l’atemptat de l’11-M. Canviem de tema, si us plau.
–Home –diu en Pi–, jo no voldria canviar de tema sense dir-li abans al Rafa, a propòsit d’allò que ha afirmat que es convoquen manifestacions per motius que tenen solucions més racionals i civilitzades que tallar el trànsit, que moltes vegades la gent recorre a la manifestació i el tall del trànsit perquè està farta d’estavellar-se contra la burocràcia i la insensibilitat de l’Administració.
–I moltes vegades s’hi munten pollastres perquè els organitzadors no volen escoltar, o són incapaços de raonar, o es pensen que són el centre del món i que tothom els deu alguna cosa –contesta en Rafa.
–Casualment –diu en Caamaño–, i ja que en Rafa ha tret això de les manis injustificades, mireu què ha passat fa poc a Vilanova. Per causa dels merders de les Rodalies de Renfe, parlava amb els meus amics vilanovins de vagues i manifestacions i em van explicar que els veïns del passeig de la platja havien arribat a un acord amb els propietaris de les guinguetes que hi ha al sorrall. Són tres o quatre xiringuitos (tothom els anomena així, a Vilanova i la Geltrú, fins i tot l’Ajuntament)…
–Doncs això de chiringuito és castellà –fa en Galimany.
–Que et penses que no ho sé, Gali? Bé que he parlat primerament de guinguetes i no de xiringuitos (amb xeix, no amb che) i després he fet un parèntesi per indicar que és un mot molt introduït en la parla vilanovinogeltrunenca. El dia que l’Institut d’Estudis Catalans es decideixi a fer un diccionari general de la llengua catalana amb vocació de pancatalanitat, com va ser l’intent lloabilíssim del Diccionari català-valencià-balear dels insignes Alcover i Moll, inclourà localismes com xiringuito, faltaria més. I si m’ho permets, continuaré. Anava a dir que als xiringuitos de la platja, que només estan instal·lats a l’estiu, hi posaven música ballable totes les nits fins molt tard i això molestava els veïns del passeig i els estadants dels hotels de la zona, que no busquen precisament mogudes nocturnes. Després de diverses converses entre representants dels veïns i els propietaris dels xiringuitos, es va arribar a un acord satisfactori: les nits de divendres i dissabtes podrien posar música ballable i la resta de les nits només música ambiental a un volum no molest per al veïnat. Doncs bé, aquest acord, satisfactori per a les dues parts en litigi, insisteixo, no els va semblar bé a un cert nombre d’usuaris dels xiringuitos, els quals van muntar un dimecres a la nit una manifestació per reivindicar el seu dret, deien, a divertir-se. Els meus amics em van ensenyar la notícia al Diari de Vilanova. En la foto que la il·lustrava s’hi veien dues dotzenes de manifestants tot fent sonar xiulets i botzines (el titular de la notícia deia que hi havia una trentena de persones), inclosos un parell de marrecs que podien tenir uns deu o dotze anys com a molt; aquests noiets preadolescents devien ser els noctàmbuls més marxosos i més desitjosos de reivindicar el seu dret a ballar fins a les tantes…
–Ho veus? –fa en Rafa–. A coses així em referia. Segur que aquests diguem-ne manifestants justament indignats per la intolerància veïnal i el seguidisme de l’Ajuntament que havien coartat la llibertat dels propietaris dels xiringuitos per dur el seu negoci segons la seva voluntat i els seus interessos, van estar tocant els collons una bona estona a la resta de la gent.
–I tant, faltaria més; fins i tot van tallar el trànsit tot estirant-se a terra a la calçada fins que la Policia Local i la Nacional els va fer aixecar per tal d’evitar algun accident. La veritat és que a Vilanova, sobretot a la Geltrú, hi tenen molts problemes derivats de l’oci nocturn ben difícils de solucionar. Jo no voldria de cap de les maneres ser el regidor responsable del negociat que hagi d’ocupar-se’n.
–Doncs mireu –fa en Salinas–, acabo de recordar un cas de manifestacions diferent però que em sembla escaient al que parleu. A l’editorial Barcanova tenia una companya de feina molt progre, entre cometes, que vivia pels volts del mercat de Sant Antoni. Per causa d’una sobreabundància de petita delinqüència, els veïns van convocar diverses manifestacions per demanar que la Policia (la Policia Nacional, encara no hi havia Mossos, a Barcelona) hi posés remei, i la meva companya hi va prendre part, faltaria més. Un temps després, es va anunciar que s’obriria una comissaria nova i més ben dotada al barri, i el veïnat (m’imagino que una altra part del veïnat, perquè si no no ho entenc) va organitzar manifestacions per oposar-s’hi. La meva companya, és clar, s’hi va afegir: no volia policies al barri. Després de tractar-la força temps, vaig arribar a la conclusió que era manifestodependent.
–Doncs són fets semblants a aquests (i n’he coneguts uns quants) els que m’han fet força escèptic en matèria de manifestacions –diu en Caamaño.
–Vejam si algú de nosaltres és capaç de fer de Balmes de la política i mira de guarir-te del teu escepticisme i de convertir-te a l’única fe vertadera –fa en Pi.
–Vejam. Però ho veig difícil: la meva catolicitat m’impedeix ara per ara acceptar unicitats filosòfiques, religioses o polítiques.
–I si deixàvem la política i tornàvem a la literatura? –demana en Salinas.
–I si ho deixàvem per a un altre dia? –fa en Galimany.
–Que tens pressions prostàtiques, Gali? Pots anar a pixar, home, si és que la bufeta t’apressa. Ara, si el que passa és que t’avorreixes, sempre pots anar-te’n a veure una porno a la tele de l’habitació –diu en Salinas amb un somriure fal·laç. I continua–: Ningú vol afegir res sobre el conte d’en Caamaño?
Ni en Galimany li contesta ni ningú fa senyal de voler intervenir-hi, de manera que prosegueix:
–Bé doncs, com que aquesta nit cadascú farà la seva, vull dir que no soparem plegats ni tindrem cap altra tertúlia aquí, potser caldrà que ens posem d’acord per a la propera lectura. Ja sabeu que després que Fortuna i Europa s’aliessin per fer-me euromilionari vaig concebre la idea de convidar-vos, a vosaltres i a les vostres dones, a fer una estada tan llarga com ens vingués de gust en un bon hotel i, com si fóssim personatges boccaccians, expliquéssim històries en les sobretaules del migdia. Com que la majoria, segurament amb bon criteri, vau dir que no seria possible perquè no tots us podríeu prendre dues o tres setmanes lliures d’obligacions paternoavials al mateix temps (jo no hi havia pensat en això, segurament perquè no he tingut fills), amb gran dolor del meu cor vaig haver de conformar-me inicialment a acollir-vos en aquest hotel un parell de dies. Us agraeixo l’esforç que heu fet per aconseguir de les vostres dones que us concedissin permís per deixar-les soles a casa, perquè això no és el mateix que fer només un dinar anual, com acostumàvem…
–Vinga, Sali, fes via, que ja sabem com hem vingut a parar aquí! –exclama en Galimany.
–Doncs faré via, ja que no has resolt el teu destret prostàtic. M’agradaria que acceptessiu la meva invitació a fer un dinar literari com el que avui ha servit perquè us féssiu una idea del que em proposava. Podria ser cada dijous en un restaurant de Barcelona fins que se’ns acabi la corda. Jo diria que això és viable i serà el més semblant possible al que jo volia. Si hi esteu d’acord, com espero, la setmana vinent o l’altra puc emparaular una sala en un restaurant de la Barceloneta, per tal de rememorar la primera retrobada. Ja us trucaré per dir-vos quan i quin. Bé, això si hi esteu d’acord.
Ningú s’hi oposa, i un estentori “Visca el nostre amfitrió!” d’en Galimany marca l’inici de diferents converses dels comensals, que en obrir en Joan Salinas les portes del menjador se’n van anant tot xerrant animadament.

Una mica de (pre)història

La trobada a què havia fet referència l’amfitrió havia consistit en un sopar celebrat gairebé una vintena d’anys abans. En aquella ocasió, setze dels vint-i-tres components de la XXIV promoció de l’EAE que havien acabat l’aprenentatge el 23 de març de 1959 –set altres alumnes no havien finalitzat la seva formació per diverses raons– s’havien trobat en un restaurant de la Barceloneta. Eren els que hi havien pogut anar dels localitzats per dos emprenedors exalumnes que volien recuperar el costum de sopar plegats almenys un cop a l’any, com havien fet tres o quatre vegades després d’acabar l’aprenentatge i abans que les circumstàncies els anessin duent per camins diferents. Els nous sopars de germanor s’havien repetit quatre vegades, fins que l’encarregat d’organitzar el següent va fallar, de manera que entre el 1991 i el 2005 no hi van haver trobades. En aquest darrer any, un altre cop els dos entusiastes organitzadors de reunions moderadament bàquiques van aconseguir engegar-ne una nova tanda, aquesta vegada de dinars, donada la condició de jubilats o prejubilats de la majoria d’excompanys; se n’hi van aplegar una vintena.
L’EAE era l’Escola d’Aprenents Elizalde, més exactament Escuela de Aprendices de la Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A., una societat integrada en l’Instituto Nacional de Industria en l’època en què la XXIV promoció va fer l’aprenentatge. L’escola havia estat fundada l’any 1941 per iniciativa de Carmen Biada Navarro, besnéta de Miquel Biada (l’impulsor de la construcció del ferrocarril Barcelona-Mataró, primer de la Península), vídua d’Arturo Elizalde Rouvier i presidenta del consell d’administració de la societat Elizalde, S.A., una indústria constructora de motors d’aviació.
Hereva d’altres indústries lligades al nom Elizalde, aquesta societat havia estat constituïda per Carmen Biada el 4 de juny de 1927 conjuntament amb els seus fills Arturo i Salvador. Per fer d’enllaç entre l’empresa i l’Arma Aèria va ser designat pel Govern el capità d’aviació Julio de Rentería, un tècnic aeronàutic experimentat, el qual havia d’exercir les funcions de conseller delegat i gerent.
A l’inici de la guerra civil espanyola, la fàbrica va ser confiscada per les autoritats republicanes i durant el conflicte va ser dirigida per la Comissió d’Indústries de Guerra. A la finalització, l’empresa Elizalde va ser retornada als anteriors propietaris i va continuar la producció de motors d’aviació. L’11 de desembre de 1949, Carmen Biada va morir i els seus fills Salvador, Arturo, Antonio, Rafael, Pedro i Miguel la van heretar. Hi tenien diversos càrrecs a l’empresa sota la direcció transitòria de Julio de Rentería, fins que l’11 de desembre de 1950 el Govern va decretar-ne la integració en l’INI i a partir del 27 de desembre de 1951 va prendre l’esmentat nom d’Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A. (ENMASA).
La formació en l’EAE en l’època en què hi va cursar estudis la XXIV promoció durava quatre anys i comprenia classes teòriques de diverses matèries en les aules escolars i pràctiques en els diferents tallers de les dues factories de l’empresa. Les classes de teoria començaven l’1 de setembre i acabaven el 18 de juliol; la formació pràctica era contínua. A la finalització del període lectiu es passava de curs si la nota obtinguda era superior a 6,1 (sobre 10); si estava entre 3,1 i 6 es repetia curs; una nota inferior comportava l’acomiadament. En aquella època, per ingressar-hi calia estar autoritzat pel pare o tutor, haver fet els 14 anys, superar un examen d’aptitud i un reconeixement mèdic, estar batejat i certificar l’afiliació al Frente de Juventudes. Hi havia alguns criteris de preferència, com ara ser fill de treballador de l’empresa, de militar o de membre d’un dels cossos policials.
Al començament de la jornada es feia una estona de gimnàstica premilitar que oscil·lava entre dos i tres quarts d’hora. En acabat, hi havia les classes teòriques, que amb algunes variacions segons l’època solien ser de les matèries següents: aritmètica, àlgebra, geometria, trigonometria, geometria descriptiva, dibuix, física, química, mineralogia, metalografia, tecnologia mecànica, racionalització del treball, geografia general i d’Espanya, història d’Espanya i gramàtica espanyola. La dificultat era creixent en cada curs. Evidentment, no hi podien faltar les classes de doctrina catòlica, impartides per jesuïtes, ni les de formación del espíritu nacional, per falangistes.
En acabar les classes teòriques, els aprenents passaven als diversos tallers i departaments (entre altres, els de tractaments tèrmics, forja, torns, modelistes, pintura, polidors, banys electrolítics, laboratori metal·lúrgic, laboratori químic, planxisteria, diverses seccions de mecanitzats, ajustament, muntatge, oficina tècnica, magatzem, etc.), segons la destinació que havia decidit la direcció de l’escola, destinació que es canviava periòdicament en un lapse de tres a sis mesos durant els dos primers cursos; al tercer, la destinació era fixa, triada pels alumnes per ordre de qualificació i segons les places disponibles en el moment de l’atribució. En acabar la formació, els aprenents passaven a ser operaris de tercera.
En l’època en què els components de la XXIV promoció de l’EAE van fer l’aprenentatge, els alts càrrecs de l’empresa eren en general militars; Salvador, Arturo, Rafael, Pedro i Miguel Elizalde també hi ocupaven càrrecs directius importants, per raó de la seva condició de propietaris anteriors a l’absorció per l’INI.
Aquests Elizalde eren la cinquena generació de la nissaga, que s’havia iniciat amb un fugitiu de l’anomenat Règim del Terror instaurat a França per Robespierre durant la Revolució Francesa al final del segle XVIII. Arribat al País Basc clandestinament, aquest home va canviar el seu nom pel de Juan Elizalde (elizalde, en euskara, vol dir “al costat de l’església”). D’Espanya va aconseguir passar a Cuba, s’hi instal·là, es va casar i va tenir un fill que va anomenar Salvador, el qual també va anomenar Salvador el fill que va tenir. Aquest darrer, establert a Matanzas, va treballar en qualitat d’enginyer als ferrocarrils cubans, una empresa en què participava el navilier i comerciant d’origen mataroní Miquel Biada, qui havia fet una fortuna considerable a Veneçuela i s’havia instal·lat a Cuba vers el 1820 arran del triomf de Simón Bolívar al continent. A Cuba va ser un dels promotors de la construcció de la línia de ferrocarril La Havana-Matanzas. Quan Cuba va aconseguir la independència, el 1898, les famílies Biada i Elizalde se’n van anar i es van establir a Catalunya, on Miquel Biada havia estat el principal promotor del ferrocarril Barcelona-Mataró, inaugurat el 28 d’octubre de 1848.
Salvador Elizalde s’havia casat amb Amalia Rouvier Elizalde, una seva neboda de família benestant que li va donar un únic fill, Arturo, nascut a Matanzas el 31 de març de 1871, el qual temps a venir heretaria els béns del seu pare i una part dels de la família Rouvier, entre ells el palauet del carrer València de Barcelona que duu actualment el nom de Casa Elizalde. Establert a Barcelona, es va casar amb Carmen Biada, besnéta de Miquel Biada.
L’any 1910, Arturo Elizalde, que era enginyer, va constituir amb els seus cunyats Miquel i Rafael Biada una societat anomenada Biada, Elizalde y Compañía, orientada al naixent sector de l’automòbil. Van començar amb la fabricació de recanvis per a motors i posteriorment van ampliar el seu camp a la reparació de vehicles i la representació de diverses marques. L’any 1913 van decidir emprendre la fabricació d’automòbils i Arturo Elizalde va dissenyar i construir un prototip que seria el primer vehicle de la marca, el BE Tipo 20. L’any següent es va iniciar la fabricació en sèrie, però l’automòbil no va tenir gaire acceptació i els germans Biada van abandonar la companyia, de manera que Arturo Elizalde va decidir de continuar el negoci en solitari i el 21 de maig de 1915 va fundar l’empresa Arturo Elizalde, Fábrica Española de Automóviles.
Aquesta vegada va reixir, i entre la seva fundació i 1927 la fàbrica va produir diversos models de vehicles i va aconseguir èxits comercials i esportius notables, sobretot entre 1919 i 1924, fins al punt que alguns models van rebre autorització per ser anomenats amb l’anagrama de la reina Victòria Eugènia (RVE) i el rei Alfons XIII va encarregar un vehicle de la marca per al seu ús particular. La casa va fabricar també vehicles de transport pesant, entre ells uns camions que van ser utilitzats en el desembarcament d’Alhucemas, en la guerra del Rif del 1925.
Les inquietuds d’Arturo Elizalde el van menar a interessar-se per l’aeronàutica. En el transcurs de la Guerra Europea, va concebre la idea de fabricar motors d’aviació. Ell i el seu germà Salvador van dissenyar-ne un, de 100 CV de potència, i el van provar amb èxit en un banc de proves improvisat i en un avió Farman II. Van iniciar-ne la producció, però el 1919 es va enfonsar el mercat d’aquests motors perquè va ser saturat pels excedents de guerra. Aquest mercat, per als Elizalde, no es va recuperar fins al 1924, quan el general Echagüe va signar amb ells un acord de compra de tots els motors disponibles i un compromís de comprar-ne de nous, destinats a l’aviació espanyola. Elizalde va adquirir la llicència de fabricació del motor francès Lorraine, de dotze cilindres i 450 CV de potència, refrigerat per aigua, del que ja tenia començada la producció.
Però Arturo Elizalde Rouvier es va morir el desembre de 1925 quan gestionava a París la compra d’unes altres llicències de Lorraine per tal d’ampliar la gamma de motors d’aviació de manera que la firma pogués afrontar la crisi dels sector de l’automòbil espanyol causada per l’aixecament, el 1922, de les barreres arancelàries que el protegien de les importacions. El cop de la mort del fundador va ser enfrontat amb determinació per la vídua, Carmen Biada, la qual va decidir continuar el negoci amb els seus fills Arturo i Salvador, per a la qual cosa el 4 de juny de 1927 es va constituir Elizalde, S.A., firma orientada exclusivament a la fabricació de motors d’aviació, com ja havia quedat dit.
En l’any 1955, quan els components de la XXIV promoció d’aprenents van ingressar en l’EAE, s’hi editaven dues revistes periòdiques: E.A.E., Escuela de Aprendices de la Empresa Nacional de Motores de Aviación, S. A. i Sirio. La primera era semestral i impresa tipogràficament, i per a cada número la direcció de l’escola triava tres alumnes que en constituïen el cos de redacció. Venia a ser la revista oficial de l’escola. Sirio, que duia el nom d’un motor de set cilindres en estrella que acabava de superar una prova de mil hores continuades de funcionament, era una revista ciclostilada a tres colors amb un propòsit d’aparició mensual que rarament s’aconseguia. El cos de redacció el constituïa un nombre variable d’alumnes no inferior a tres, amb caràcter permanent per un període aproximat de dos anys i supervisats en teoria pel professor de formación del espíritu nacional. Com a mínim dos dels redactors havien de ser dibuixants, ja que tots els treballs publicats, de temàtica molt variada, generalista, anaven il·lustrats. Els membres de la redacció havien de compaginar el treball en les revistes amb els estudis a l’escola i les obligacions laborals als tallers.

 

Petita (pre)història d’en Santa i altres (pre)històries

 

En Santa i en Velarde estan a l’apartament de l’hotel El Montanyà que els ha assignat l’amfitrió, Joan Salinas, perquè en havent deixat el menjador que havia aplegat tots els exalumnes han començat a rememorar records comuns i han decidit acabar la jornada tot xerrant tranquil·lament en la sala d’estar i menjador de l’apartament, format aquest per dues habitacions dobles, una cuina, un bany complet i un lavabo a més de la peça esmentada.
En Santa era anomenat així per imperatiu patronímic i circumstancial: es deia Santiago-Eugeni Santasusagna i Santamaria, havia nascut i residia al carrer Santa Teresa de Santa Maria de Palautordera i mentre va fer l’aprenentatge a l’Elizalde s’allotjava de dilluns a dissabte a ca uns oncles que vivien al carrer de Santa Caterina de Siena, prop del Palau Reial de Pedralbes. El normal és que els companys l’haguessin anomenat Santi o Santasusagna, però amb tanta santa en els cognoms i els domicilis, va ser inevitable la imposició del motiu esmentat.
–Hòstia, Santa, encara em recordo del riure que em va entrar quan vas donar la teva filiació sencera en la revisió mèdica i com vaig dir-te que si havies de fer-te targetes de visita amb els dos cognoms i les dues adreces necessitaries que fossin desplegables… Sempre he tingut curiositat per això de Santiago-Eugeni, trobo que és un nom compost no gaire corrent.
–Coses dels avis, noi. Saps?, el meu avi patern es deia Santiago, com el seu pare i el seu fill, i es va entestar a posar-me aquest nom. El bon home, segons que em van dir, no comptava amb què el meu avi matern era tan tradicional com ell i no menys tossut. Es deia Eugeni com el seu pare, el seu avi i el seu rebesavi i havia posat Eugènia a la seva pubilla, filla única, i jurava i perjurava que no deixaria que aquest nom es perdés ja que havia de suportar que ho fes el cognom. De manera que després de moltes discussions que diuen que van ser més aviat agres, per tal que no es trenquessin les relacions familiars es va acordar posar-me aquest bonic nom compost que he d’arrossegar. Ara, tot i la salomònica solució, els meus avis van viure sempre picats, i si no hagués estat per la intervenció pacificadora de les àvies, qui sap com podia haver acabat la relació entre ells. Eren molt del morro fort, gent d’aquella del Montseny que es manifesta força ferèstega…
–Però no vius a Santa Maria, oi?
–Hi tinc casa, la que vaig heretar dels meus avis materns… Sóc fill únic, com la meva mare, deu ser una cosa genètica… Però visc a Barcelona… sol.
–I això? Ets vidu? No tens fills?
–No, no sóc vidu, la dona em va deixar i no havíem tingut fills.
–Noi, em sap greu.
–Vés què hi farem… Va ser una història surrealista…
Tots dos callen una estona. Finalment, en Santa continua:
–Saps?, vaig deixar l’empresa després que finalitzés el contracte que havíem de signar per fer el soldat a l’aviació (ja saps, aquell contracte que ens obligava a romandre-hi cinc anys). L’ambient del Departament Tècnic m’ofegava…
–Jo em pensava que era el millor lloc de la casa.
–Segurament, però no m’hi trobava a gust, jo en el fons era molt intolerant i em costava molt de pair les petites i inevitables misèries humanes… I després jo mateix… En fi, quan vaig adonar-me que no faria res de bo a l’empresa em vaig posar a estudiar anglès com un boig i vaig començar a buscar alguna feina que em permetés de viatjar per l’estranger. T’estalviaré una llarga i feixuga història de provatures i et diré que la feina de representació que vaig trobar a la darreria dels anys seixanta em va dur a conèixer una noia als Països Baixos de la qual em vaig enamorar perdudament. Ens vam casar el desembre de 1970 i vam establir-nos a Delft, entre altres raons perquè tant la Marija com jo érem uns admiradors incondicionals de Vermeer.
–Vermeer?
–Sí, Jan Vermeer, un pintor del segle XVII que hi va néixer i viure. Per poc que hagis vist pintura europea, has hagut de veure el retrat d’una noia embarassada que llegeix una carta. Duu una falda marró i una brusa blava que li arriba als malucs per damunt de la falda. Està dreta de cara a un finestral que no es veu i per on entra una llum suau i càlida. A la paret del fons hi ha un mapa i a la part de la cambra que es veu hi ha dues cadires de cuir tenyit de blau i una taula amb un llibre a sobre… L’has hagut de veure per força, aquest quadre, el tractament que Vermeer hi fa de la llum l’ha transformat en una mostra que hi figura en la majoria de les enciclopèdies i històries de l’art europeu…
–Ara hi caic, tens raó, Vermeer de Delft… Si l’Isla ens n’havia parlat, a l’EAE… Ara em ve al cap la imatge, ens n’hi va ensenyar una reproducció…
–Jo vaig quedar-me absolutament enamorat d’aquella noia de la pintura, i la primera vegada que vaig haver d’anar a Amsterdam em vaig arribar al Rijksmuseum només per veure-hi directament Noia llegint una carta, aquell retrat sublim… No tinc paraules per descriure’t la impressió que em va fer… I saps una cosa? Crec que em vaig enamorar de la Marija perquè em va semblar idèntica a la noia del retrat…
”Bé, continuo. Durant tres anys les coses ens van anar força bé, tots dos treballàvem en feines suportables i força ben pagades, de manera que de tant en tant fèiem una escapada a Amsterdam per visitar principalment el Rijksmuseum i contemplar una estona Noia llegint una carta. No cal dir que també fèiem visites a altres llocs no tan sants, no sé si m’entens…
–Oi tant, Santa; tothom coneix la fama d’Amsterdam.
–Home, en aquell temps no crec que la coneguéssiu tant, a Espanya; recorda que estic parlant dels primers anys setanta, la gent encara viatjava poc per Europa i la censura i la repressió moral hi eren encara molt dures. Franco era viu, i l’ambient al país no era precisament d’allò tan agradable, hauries de recordar-te’n. Aquella mena de mitja apertura politicocultural que van batejar com el espíritu de febrero, amb Arias Navarro com a cap del govern, va ser l’any 74, després de la mort de Carrero Blanco el desembre anterior. Me’n recordo bé, d’això, perquè va coincidir amb el principi dels meus problemes, tot i que jo em vaig creure que el que començava era una vida sexual d’allò tan excitant i divertida. A hores d’ara, aquí tothom ha vist pel·lis porno, i coses com l’intercanvi de parelles aparentment no criden molt l’atenció, al menys a Catalunya; però en aquells anys… La llibertat sexual que hi havia als Països Baixos em va xocar moltíssim, l’exhibició pública del cos femení que es feia en alguns llocs em va sobtar d’allò més. La Marija era molt lliberal i molt llançada en qüestions sexuals; de fet, al principi de la nostra relació em va acoquinar la seva manera de practicar el sexe. Si no hagués estat per la seva semblança física amb la noia del quadre, em sembla que no hauria arribat a casar-m’hi… El cas és que de tant veure pel·lis porno (hi anàvem junts a veure’n), em va anar entrant la dèria de veure-la cardar amb un altre home, més aviat de veure-la sent cardada per un altre home. Moltes vegades, mentre fèiem l’amor, la imaginava ajaguda al llit o en un sofà, rebent abandonadament les carícies d’un altre home i essent penetrada… Aquestes fantasies cada vegada eren més bèsties i vaig començar a explicar-les-hi quan cardàvem. Li descrivia amb tot luxe de detalls les escenes que imaginava i li demanava si li agradaria ser penetrada per diversos homes alhora, si li agradaria que jo hi participés, i de mica en mica va començar a assentir quan li demanava si li agradaria fer-me una fel·lació mentre un o dos homes la penetraven, per separat i alhora. Ella també va començar a demanar-me si m’agradaria estar al llit amb més d’una dona…
”En resum, que un dia vam decidir de provar en un club d’intercanvi de parelles. Aquell dia la cosa no va ser gaire reeixida. Vam trobar una parella que ens va fer el pes, però quan ens vam anar per separat a les habitacions, ni jo vaig passar dels petons amb la noia ni la Marija va anar tampoc més enllà d’unes quantes carícies amb el noi. No obstant aquest fracàs, un altre dia vam tornar-hi i amb una altra parella vam aconseguir arribar a practicar el coit. La noia era molt bonica. Recordo especialment els pits, ferms i ben formats; tenien les arèoles llises, molt suaus al tacte dels llavis i d’un color bru clar amb la vora una mica més fosca, del mateix color del mugró, que no era ni massa gran ni massa petit, de manera que semblava que els pits estiguessin coronats per una petita diana on dirigir la mirada, les mans i la boca. Era molt experta, i de seguida va aconseguir que em relaxés; sabia utilitzar molt bé els llavis i la llengua i mostrava amb molta malícia les seves formes realment atractives: va ser un bon polvo per part seva i no sé si jo vaig estar a l’açada. Bé, segur que no. Ara, el seu company, pel que em va dir la Marija, també era un bon expert i ella va quedar molt contenta del tractament… i amb ganes de fer-s’ho amb mi, perquè en arribar a casa vam tenir una sessió de sexe com mai abans n’havíem tinguda cap: tres vegades em va fer córrer, una cosa que no havia passat mai fins aleshores.
”Vista l’experiència, vam acordar que repetiríem com a mínim un cop al mes. Dit i fet però abans, perquè dues setmanes més tard vam tornar al club, vam trobar la mateixa parella i vam tornar a fer l’intercanvi amb resultats satisfactoris i amb un gloriós fi de festa domèstic. Però quan ja havíem repetit les trobades dues vegades més, em va començar a picar la curiositat quant a com seria fer-ho els quatre plegats, i a la trobada següent ho vaig proposar. Amb relativa sorpresa per part meva, a tots els va semblar bé, de manera que ens vam anar a una habitació i allà vam fer totes les combinacions fornicatòries possibles, llevat de la d’home amb home. Realment, veure la Marija penetrada per l’home mentre la noia li llepava els pits, li xuclava els mugrons i li menjava la llengua em va excitar molt, tant, que vaig ejacular sense ni tocar-me-la, enmig de les riallades dels altres tres. Val a dir que vaig ser àmpliament rescabalat d’aquella diguem-ne humiliació. Una cosa, però, sí que em va cridar l’atenció: la Marija i aquella noia van tenir una rebolcada que enriu-te’n de les que hagis pogut veure en una porno. És clar que quan van arribar a l’orgasme, simultàniament per cert, l’altre i jo vam rematar la feina amb un clau d’allò més apassionat, cadascú amb la parella de l’altre.
”El que va passar aquell vespre hauria d’haver-me alertat, però jo estava tan encegat amb les experiències tingudes que només pensava a repetir. La Marija i jo vam anar al club dues vegades més i hi vam muntar aquella mena de ménage a quatre, però quan un mes més tard li vaig dir de tornar una altra vegada, la Marija em va contestar que no li venia de gust. No hi vam tornar més; amb una excusa o una altra, la Marija sempre refusava de tornar-hi. A més, va començar a mostrar-se més reticent a fer l’amor i els nostres encontres sexuals van anar distanciant-se progressivament, fins al punt que podia passar tot un mes sense que fèssim l’amor. Vaig començar a sospitar que tenia un embolic amb algú de la feina, i en els moments de més suspicàcia vaig arribar a pensar que potser es veia amb el noi amb què havíem fet intercanvi al club. Mirava de treure-m’ho del cap tot dient-me que en qüestions de sexe teníem prou confiança per explicar-nos mútuament qualsevol afer, que si ella se n’anés al llit amb algú altre m’ho explicaria; al cap i a la fi, no seria més fort que les trobades al club.
”Finalment, em va pujar la mosca al nas i li vaig demanar què passava, si és que cardava amb algun altre tio que li feia més peça que jo, si és que es trobava amb aquell follador magnífic del club. La seva resposta em va enfonsar, va deixar la meva autoestima de mascle sota mínims: s’ho estava fent amb la noia del club, s’havien enamorat. I va aprofitar l’avinentesa per dir-me que em deixava, que se n’anava a viure amb ella. No t’ho creuràs, però això va ser el 20 de novembre de 1975. Cony, sembla que la meva vida amb la Marija estava marcada pels esdeveniments polítics a Espanya: m’hi vaig casar coincidint amb el consell de guerra de Burgos, aquell que van muntar per jutjar una colla d’etarres acusats de l’execució del Melitón Manzanas, vam començar l’intercanvi de parelles coincidint amb la de Carrero i em va deixar quan Franco va petar definitivament… Amb el temps, la Marija i aquella noia es van casar. Jo no he tornat a emparellar-me més i he restat sol des d’aquell 20 de novembre fatídic per a mi i magnífic per al país. L’11 de setembre de 1977 vaig venir a Barcelona per prendre part en la manifestació i aquell dia vaig decidir regressar a Catalunya. Com que no volia tornar a Santa Maria de Palautordera, vaig buscar pis a Barcelona i el vaig trobar a Gràcia, prop de la plaça Rovira. M’hi vaig instal·lar el 23 d’octubre, el mateix dia que va arribar en Tarradellas de l’exili, vés quina altra coincidència històrica, i hi visc sol.
En Santa es calla, i durant una bona estona tots dos homes romanen en silenci. Finalment en Velarde diu, amb una veu poc audible, com si parlés per a ell mateix:
–És molt dur, viure sol.
–No és fàcil, no; però quan tinc urgències als collons, les resolc amb una puta ben xamosa que em faci una feina acceptable… Ara, he de dir-te que com les que em feia la Marija, mai més me n’han fet cap de tan bona. Les altres urgències, les econòmiques, no les conec: Santa Maria i la Seguretat Social proveeixen. I de salut no vaig malament i que duri. Però deixem les tristors: a tu com t’ha anat, la vida?
–Bé, d’aquella manera… No em puc queixar: he anat fent, sumant la meva pensió i la de la dona arribem al dia 25 sense angúnies, no tinc cap malaltia seriosa a part de la hipertensió, només totes aquelles punyetes de reumes, artrosis lleus, fallades de memòria, problemets de vista… Què més es pot demanar, en aquestes alçades?
–Sí noi, la vida és un viatge iniciàtic cap a la mort, primerament a passes curtes i després a tota brida. Amb la dona t’ha anat bé, pel que sembla.
–Mira, ens vam comprometre fa 44 anys i en fa 42 que ens en anem junts al llit, i encara conservem la capacitat de discutir. Què més es pot demanar? Bromes a banda, la veritat és que m’ha anat molt bé, encara funcionem al llit sense necessitat de Viagra. Ui, perdona…
–No passa res, home, només faltaria… I fills?
–Dos, un noi i una noia, feliçment casats, com es diu.
Un altre cop es queden pensarosos. Al cap d’una estona, en Velarde diu:
–Perdona, Santa, no em diguis res si no et ve de gust, però m’ha cridat l’atenció que no has esmentat els noms d’aquella parella holandesa.
–Perquè els vaig esborrar de la meva memòria, els vaig voler oblidar, m’hi vaig entestar a oblidar-los perquè me’n feia mal la remembrança. Suposo que avui tu has fet de psiquiatre involuntari, tot escoltant-me; realment, no sé per què t’he clavat aquest rotllo, però m’ha anat bé. Te’n recordes del temps en què vam estar a les oficines, al carrer València?
–Ara sóc jo, qui no vol recordar, Santa; vaig tenir algunes experiències que no vull evocar. M’estimo més parlar del temps que vaig estar a Verificació, a la factoria de Sant Andreu.
–I doncs?
–Home, amb don Arturo em divertia més. Hi arribava més o menys a la mateixa hora avançat el matí, cap a les onze. Hi entrava per aquella porta gran, gris, que donava accés a la nau de tallers i se n’anava tot seguit a la part on hi havia les màquines de precisió, aquella que es mantenia a temperatura constant, a 20 graus, on estava en Moyano.
–Sí, vols dir la secció de Metrologia.
–Això, Metrologia. Don Arturo tenia el despatx allà dins i jo el podia veure, des de la taula on teníem els marbres, a través de les finestres que hi havia a la paret que separava Metrologia de la nau.
”Cada dia hi feia el mateix, don Arturo. En arribar, seia a la seva taula, mirava els papers que li havien deixat i en acabat sortia a la nau, s’interessava pel que teníem entre mans els verificadors, feia un tomb per algunes seccions de la nau, tornava al seu despatx i seia un altre cop a la taula. Una estoneta més tard, recolzava un braç a la taula i el front a la mà, i quan el cap lliscava cap endavant i els dits enretiraven cap al clatell la boina que duia posada permanentment, sabies que s’havia adormit. No fallava mai.
–De don Arturo s’explicaven moltes coses sucoses, oi? Em sembla que era molt missaire.
–Sí, i tant. Al seu despatx tenia un retrat de Pius XII dedicat. Tinc entès que va ser un dels organitzadors del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona i que era membre del patronat o l’entitat que fos que va promoure la construcció d’aquella barriada que van anomenar Viviendas del Congreso… A propòsit d’això, em van explicar una anècdota que vés a saber el que té de certa. Em van dir que un tal Wagner, un operari d’un dels tallers, no recordo quin, li va anar a demanar una recomanació per a l’adjudicació d’un dels pisos de les Viviendas, i don Arturo li va dir que no podia fer res. “¿Pero sabes qué puedes haser tú, Wagner?”, diuen que li va dir. “Puedes resar a la Virgen del Carmen y seguro que te ayudará”. M’agradaria haver vist la cara del Wagner… Recordo una altra anècdota. Sembla que algú li va anar a demanar ajuda per algun problema econòmic i que l’home li va contestar, poc més o menys: “Ay, problemas, problemas… Mi hijo sí que tiene problemas, que nesesita un millón para un negosio y no lo encuentra”… Curiosament, era un home que semblava que col·leccionés cotxes. Recordo que el primer Citroën dels anomenats Tiburón que vaig veure va ser el seu; també el vaig veure muntat en un PTV, crec que es deia, una mena de Biscuter amb pretensions… Jo diria que el vaig veure conduir cotxes de quatre o cinc models. A Verificació fèiem conya: “Pobresitos los ricos, los problemas que tenemos, que cuando se nos llena el senisero nos hemos de comprar otro coche”…
–Però tinc entès que no era mal tio, que no tenia la mala llet d’alguns dels seus germans…
–No, no era mal home; en certa manera podríem dir que era una mena de sant. A mi em va defensar un parell de vegades, una per dir-me que si m’havia equivocat en una verificació era senyal que treballava, perquè els únics que no s’equivoquen mai són els qui no treballen; l’altra va ser un cas més complicat que m’hauria costat un disgust gros.
–I això?
–Nosaltres verificàvem tots els utillatges, tant els construïts a la casa com els fabricats fora; de fet, deus recordar que la secció es deia Verificació d’Utillatges. Jo vaig haver de verificar un de fet per servir de base per mecanitzar l’allotjament del precremador de les culates del P-11. Aquestes culates venien de la foneria de metalls lleugers propietat de don Rafael, l’anomenat Bufa, per allò que sempre anava bufant com un brau.
–Sí, em recordo d’ell; dirigia el taller de muntatge de motors, si no m’equivoco.
–Sí, em sembla que sí. Aquestes culates venien foses de manera que l’allotjament del precremador ja era buit i només calia mecanitzar-lo per ajustar-hi el precremador. El cas és que quan es van muntar els primers motors, es va trobar que no fucionaven perquè el raig de gasoli del precremador no anava a parar on tocava. Van fer les averiguacions corresponents i es va arribar a la conclusió que l’utillatge estava malament, donava una inclinació errònia a la culata. Es va formar un Cristo i tot apuntava que jo era el culpable, de manera que em vaig haver d’espavilar i mirar d’esbrinar què havia passat, perquè jo estava segur que havia fet bé la meva feina. I hi vaig tenir molta sort, perquè en el taller que mecanitzaven les culates jo tenia un bon amic que em va explicar que quan van haver de fer la feina es van trobar que el forat que venia d’origen estava desviat i no es podia mecanitzar bé. L’encarregat del taller devia tenir por de dir-ho a don Rafael, o alguna otra cosa devia passar, perquè van decidir calçar l’utillatge per sota i desviar-lo de manera que el forat es pogués mecanitzar. Amb el que no van comptar va ser amb el fet que així el motor no funcionaria.
”Gràcies a la confidència del meu amic vaig poder demostrar que l’utillatge estava bé. Don Arturo, brandant l’Excalibur de la meva demostració, va anar per tota la fàbrica defensant l’honor de la secció de Verificació d’Utillatges, dels seus operaris i d’aquest servidor en particular.
–I com va acabar, l’afer de les culates?
–Com tantes altres coses defectuoses fetes als tallers particulars dels quefes: les van reparar a l’empresa i llestos. El Mauri et pot explicar amb més detall el que va passar, que em sembla que va ser un dels que van fer l’apanyo a la màquina de puntejar petita.
–Has dit que els caps tenien tallers particulars. N’estàs segur, d’això? Jo en vaig sentir a parlar alguna vegada, però no vaig conèixer directament cap cas.
–Home, te n’acabo de dir un, la foneria del Bufa. Però com a mínim n’hi havia un altre, de quefe propietari de taller particular, el senyor Masiá, un dels caps del departament de Coordinació. Ho sé perquè una vegada vaig verificar un utillatge procedent d’un taller exterior que va resultar defectuós. Quan vaig comunicar a l’encarregat el resultat de la verificació, em va dir que l’utillatge l’havien fet al taller del senyor Masiá, i que li demanés què havíem de fer. Quan li vaig explicar el cas, aquest senyor em va dir que pasés l’utillatge a un operari del qual no recordo el nom per tal que el reparés. “Ah, y sin abrir boletín de trabajo, que lo haga con un boletín de inacción”, em va dir. O sigui, que en comptes de quedar-se l’andròmina per reparar-la al seu taller, va fer que la reparessin a la fàbrica. No cal gastar molta imaginació per concloure que va facturar i cobrar l’utillatge com si hagués sigut bo.
”Per cert, tinc entès, o això deien almenys, que aquest senyor era militar i que cobrava la nòmina de l’Empresa i la percepció d’oficial de l’Exèrcit corresponent al seu grau. Si a les dues fonts fixes d’ingressos hi afegeixes els guanys que li devia donar el seu taller…
–Sí, no devia ser poca cosa. A mi també m’ho havien dit, que els caps que a més eren militars cobraven de les dues bandes.
–No era pas incompatible, en aquells temps. No sé si ara ho seria, no sé si la llei d’incompatibilitats ho contempla.
–Ni jo. Però no m’amoïna gaire; ja saps que feta la llei, feta la trampa, i si mires cap al camp de la política ja veus el que passa.
–No cal mirar cap als polítics: això de fer el viu impregna de fa segles la cultura hispana des del més gran al més petit, des dels venedors ambulants més estripats fins als banquers més lluïts. La picaresca va ser un invent hispà i el país sencer és un immens i irredimible patio de Monipodio.

Deixa un comentari