Conte contat, no és acabat – 2

Segona trobada (16 d’agost de 2007)

 

Els components de la XXIV promoció de l’Escola d’Aprenents Elizalde que s’han aplegat en un menjador reservat del restaurant Salamanca de la Barceloneta estan prenent les copes posteriors al discret àpat que els han servit. En Galimany i en Santasusagna parlen i tothom els escolta.
–El conill ha de ser fet, però tendre –diu en Galimany–. Cal que la seva carn sigui aromàtica i sobretot ferma, però no gens estellosa i amb el greix just. N’admet moltes preparacions. Hi ha una variant molt atractiva del mar i muntanya: conill a l’antiga amb cloïsses i musclos oberts al vapor, sobretot amb el marisc curosament netejat de filaments, que no hi hagi ni un pèl. No li cal cap salsa si el conill és tendre i sucós i el marisc fresc.
–Pues a propósito de almejas y mejillones –hi intervé l’Antoñito–, recuerdo un chiste que me explicó un amigo andaluz. Cuentan que el cura de un pueblo estava adoctrinando a tres o cuatro adolescentes de cara a cómo habían de comportar-se cuando se echasen novia. “Habéis de respetar-la mucho”, decía. “No tenéis que andar toqueteándola como si fuese una guitarra; todo el contacto que tenéis que tener es cogerla de la mano y como mucho, como mucho, para expresarle vuestro cariño, podéis darle un beso en la mejilla.” Y entonces saltó uno de los chavales: “¡Ezo, ezo, en l’armejilla!”.
Quan el riure general minva, en Santa demana:
–I de la vedella, Gali, que me’n dius? No t’agrada?
–Ah, les tendres vedelletes… Però mira, curiosament i sense menystenir el filet ni la culata, la part que més m’agrada de la vedella és precisament el conill, tan tendre i melós; la llengua també m’agrada força, però, i tampoc no li faig fàstics al pit i cap de costella, ni molt menys.
–Així doncs, si hem de jutjar pels teus gustos, jo diria que les figues et deuen fer molt el pes.
–Les figues, amic meu, m’agraden madures, però no massa; que estiguin en el seu punt de sucositat, que no comencin a agrejar. Verdes, les trobo un pèl aspres i per fruir-ne cal amorosir-les amb algún suc, potser maridar-les com es diu ara amb un vinet que les posi al punt, i treballar-les d’una manera adequada amb la quantitat de calor suficient. Quant a les figues seques, amb un bon tractament que els retorni una mica d’humitat, flexibilitat i tendresa poden donar força satisfaccions. Jo, la veritat, trobo que amb un conill fet al punt i un parell de figues no hi cal res més per quedar feliçment satisfet.
–I quantes vegades a la setmana t’agradaria fruir-ne?
–Les que pogués… o em deixessin.
–És clar… I ho puc entendre, noi, perquè això és com cobrar la pensió: et passes tot un més esperant-ho, quan ho fas et quedes més o menys satisfet i l’endemà voldries repetir.
–I això quan no és com cobrar les pagues extres, que en el millor dels casos hi has d’esperar cinc mesos, oi Gali? –hi afegeix en Salinas.
–O a la resurrecció de la carn, com passa en algun cas, oi Sali? –contesta en Galimany.
–Bé doncs –talla en Salinas–, si els senyors Gali i Santa han acabat la seva dissertació gastronomicofornicatòria, jo demanaria que fessiu atenció a la lectura del conte d’avui, que al cap i a la fi és l’excusa o el motiu per haver dinat aquí. Els propietaris del restaurant han accedit a reservar-nos aquest menjador tota l’estona que vulguem, i els dos cambrers que hi restaran faran com aquells criats que surten a les sèries de televisió britàniques tipus Arriba y abajo: no sentiran res del que direm, només allò que els diguem directament, i estaran amatents a omplir-vos les copes situats d’una manera ben discreta on la seva presència es faci com aquell que diu imperceptible.
–Podies haver dit insensible –fa en Galimany.
–Podia, però confeso que no m’ha vingut al cap aquest sinònim d’imperceptible. Avui repetirà lectura en Caamaño, perquè curiosament també és seu el conte que jo havia triat en l’intent de classificació que us vaig anunciar fa quinze dies. De manera que sense més preàmbuls, Jordi, aquí tens el teu original (passeu-li-ho, si no us molesta) i comença a llegir, sisplau. Avui no tenim faristol, de manera que hauràs de fer la lectura des d’aquí on estàs o, si t’ho estimes més, pots venir al cap de taula.
–No caldrà –diu en Caamaño mentre s’aixeca–; em penso que tots em veuran bé.
–I et sentiríem millor si alcessis una mica més la veu –crida un dels comensals que es troben més lluny d’ell.
–Perdona, procuraré no oblidar-me d’això.
I amb una veu més audible, comença a llegir:

El novè cercle infernal

Temps era temps, però no gaire, a un poble català hi havia un capellà, un sant –un sant dels d’abans, deien els fidels–, que va finir. Arribat a les portes del Cel, va veure una figura resplendent, un home gran amb els cabells i la barba llargs i blancs com la neu, amb una clau molt grossa penjada del cinyell. Com que no tenia cap dubte que aquest home era sant Pere, s’hi va apropar i el va saludar:
–Déu vos guard, sant Pere.
–¿Filiación? –va contestar el sant.
–D’això… sóc el pare Tal i Tal, rector de la parròquia de Fruitsant, d’Osona –va contestar el mossèn, un pèl desconcertat.
–¡Oye, tú, háblame en cristiano! –va fer sant Pere.
–Jo… jo… és que tinc el llatí una mica rovellat, i si no us sap greu… –El pobre mossèn se’n feia creus, no entenia res.
–¿No te he dicho que me hables en cristiano? ¿Qué pasa, ya no hay respeto, en la tierra? A ver: ¿de dónde eres?
–Yo… esto, de Frutosanto, en la comarca d’Osona, de Osuna, quiero desir, a Catalunya. –L’espant del capellà era ja més que evident.
–Con que de Cataluña… No aprenderán nunca, estos polacos. ¿Que no sabes que aquí, en el Paraíso, no admitimos fenicios? Hala, venga, vete al Infierno.
El pobre rector va fer el camí de baixada cap a l’Infern demanant-se quin dels seus pecats podia ser la causa d’aquesta damnació. Per molt que rebuscava en la seva consciència, i tenint en compte que havia mort després d’haver-se confesat molt sincerament i haver rebut l’absolució, no trobava en quina ocasió podia haver comés el pecat imperdonable que esmenta el Nou Testament; ni tan sols era capaç d’imaginar-se quin podia ser, aquest pecat imperdonable.
En arribar a les portes de l’Infern, un diable uniformat de carrabiner de duanes el va demanar alguna cosa, o algunes coses, en diverses llengües. El mossèn no n’entenia cap i cada vegada estava més astorat. Finalment, el dimoni va parlar per un intèrfon amb algú, i poc després es va obrir una porta estreta que hi havia al costat de la portalada principal i va sortir un homenet amb els trets físics d’un negre (cabells molt arrissats, nas ample i curt amb narius grosses, llavis molsuts), però blanc, que es va dirigir cap al mossèn, se’l va dur una mica a part i li va demanar:
–No deveu pas ser català, vós?
–Sí que en sóc, de català. Gràcies a Déu que algú parla la meva llengua, ni que sigui a l’Infern –va fer amb un sospir d’alleujament el capellà–. I vostè, que n’és, de català?
–No, no. Jo sóc… era, vull dir, cubà. Bé, en realitat era un esclau d’un ingenio a Cuba, m’hi portà de l’Àfrica un negrero que després Sa Majestat el rei Alfons XII féu marquès.
–Però tu no ets pas negret, fill meu! –va exclamar el mossèn.
–No, ara no, però ho era. No heu sentit mai allò que expliquen d’un negre a Cuba que deia “Quién fuera blanco, aunque fuese catalán”? Doncs jo sóc aquell negre.
El mossèn va obrir uns ulls com unes taronges.
–El cas –va continuar el blanc negre o el negre blanc, vés a saber– és que l’amo m’enxampà jugant amb una de les seves mulates, no sé si m’enteneu, i manà que em pengessin. Com que era molt bona persona, em demanà quin era el meu desig postrer. I jo, una mica més atabalat del que és convenient, no sé si per manca de costum de dur corbata, vaig deixar anar “Quisiera ser blanco, aunque fuese catalán”, i l’amo, amb una gran riallada, em digué que no m’amoïnés, que la meva petició seria ben acollida on corresponia. Quan vaig despertar-me després d’aquell mal de coll insuportable, em trobí directament a l’Infern, i el manaire que s’havia fet càrrec del meu cas em digué que el meu desig havia estat considerat una petició de càstig prou carregada de seny com per ser qualificada de procedent i, per tant, mereixedora d’atorgament. I heus-me aquí, blanc i català de cap a peus.
El mossèn va començar a senyar-se per manifestar la seva estupefacció, però l’homenet li va fer un gest negatiu amb el cap, tot dient:
–Compte! Això està molt mal vist, aquí. I, a més –va afegir en veu baixa i amb un to confidencial–, vigileu el llenguatge, que se us ha escapat un “Gràcies a Déu” que aquí sona fatal, com un renec d’allò tan gros, ben bé una blasfèmia.
El diable duaner va fer un gest imperatiu i l’homenet s’hi va apropar tot conduint d’un braç el capellà. Després d’un interrogatori molt formalista i detallat, com correspon a una duana ben gestionada, en què l’exnegre va fer d’intèrpret, el diable va lliurar a l’excubà i ara català un bitllet i va obrir la portalada principal per tal que el català de soca-rel i el sobrevingut entressin a l’Infern.
Us estalviaré, per excessivament cruel, la descripció dels vuit cercles cada vegada més terribles i endinsats en l’avern que tots dos van travessar fins que finalment van arribar a la seva destinació: el novè i més enfonsat dels cercles infernals.
L’excubà i ara català homenet va dirigir-se ben decididament cap a una porta on es podia llegir un rètol que deia: “Presidència i Conselleria en Cap”. Abans d’obrir-la, però, va advertir al capellà:
–Ara tingueu molt de compte amb el que dieu. Penseu que aquest lloc està separat de qualsevol altre, i els qui s’hi troben no ho saben pas, això, i es pensen que quan vulguin podran sortir-ne i relacionar-se amb la gent d’altres llocs; però no ho podran fer mai. Vós sou un dels pocs damnats que ha estat autoritzat a saber-ho, i potser aquesta és la part més cruel del vostre càstig. Així doncs, prudència i vigileu el que dieu.
Aleshores el neocatalà va tustar la porta i quan va sentir un “Entreu” amb un to molt marcat d’optimisme la va obrir i va indicar al mossèn que hi entrés. Es van atansar tots dos a una taula, i la secretària que hi seia al darrere, vestida de pubilla, va prendre el bitllet, el va llegir i va dir finalment al capellà:
–Bé, vista la recomanació tan favorable que fan en favor vostre, el Molt Honorable President Josep-Lluís Carod-Rovira us rebrà immediatament.

 

Com dues setmanes abans al Montanyà, la concurrència aplaudeix i victoreja quan en Caamaño, amb una inclinació de cap, indica que el conte s’ha acabat. Hi ha, però, un comensal que no aplaudeix. I quan en Salinas hi convida a opinar, és el primer a parlar.
–Manyo –diu–, he de manifestar-te que no m’ha fet gens de gràcia aquesta brometa sobre en Carod, trobo que és una falta de respecte que no es mereix. Bé, en realitat em penso que ningú no es mereix que se l’enviï a l’infern, ni que sigui fictíciament, però encara menys una persona que dedica la seva vida a defensar Catalunya.
–Home, Pujolet, la veritat és que jo no volia de cap de les maneres faltar a ningú, i encara menys a en Carod. De fet, em cau força bé, ni que sigui només perquè l’home sembla que creu en allò que diu. En realitat, i després de tot el munt d’escarafalls que es van manifestar a Espanya amb la visita a Perpinyà, la corona d’espines a Terra Santa, allò dels Jocs Olímpics a Madrid i les seves manifestacions públiques en general, vaig pensar que ell d’alguna manera estava més que condemnat a l’infern, tot el fictíciament o simbòlicament que vulguis, per part de tots aquests que mentre veuen la palla nacionalista en els ulls dels catalans són incapaços de veure’n la biga en els seus. Per dir-ho més clar: generalment, els qui hi posen més fúria en rebutjar i condemnar el sentiment nacional dels catalans són, precisament, els més furiosament nacionalistes castellans, o andalusos, o extremenys o el que sigui, arrecerats sota el nom d’espanyols, i allò que consideren dolent, forasenyat i anacrònic en els catalans és precisament el que ells llueixen i practiquen amb orgull. Estic segur que més d’un d’aquests ultramuntans militants no li faria fàstics a la idea d’enviar ben realment a l’altre barri en Carod.
–Com als catalans en general, si poguessin –hi intervé en Salinas–. Jo m’estimo més parlar del conte, però. Per extensió, hi veig la idea que una bona part dels nostres compatriotes, simbolitzats pel senyor vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, estan mentalment tancats en un lloc d’on no es pot sortir, una mena d’infern desconnectat de la realitat, on s’alimenten d’anhels de consecució de fites inabastables, una situació similar a la de Sísif, tot empenyent la roca de la independència muntanya amunt per veure només que quan està a punt d’arribar al cim, li rodola de nou muntanya avall.
–Ui, Salinas –fa en Galimany–, que em sembla que aquesta analogia de Sísif donaria per a unes altres consideracions no gaire bones pel que fa als catalans…
–Consideracions que pots deixar per a un altre dia si et sembla –talla en Salinas.
–Si em permeteu –hi intervé en Mauri–, jo voldria dir alguna cosa pel que fa a en Carod. Al llarg de la meva vida he conegut un munt de predicadors, i el senyor Carod-Rovira em fa la mateixa impressió; vull dir que em sembla un idealista que predica la benaurança del cel a què Esquerra ens conduirà i que la seva il·lusió nacionalista li fa perdre de vista que el regne dels cels nacional, la parusia catalana, no ha arribat…
–Encara –diu en Pujol.
–Precisament. Anava a dir que en Carod ensopega en això, que a vegades actua com si Catalunya fos independent i la realitat dels fets li clava plantofada. Es va equivocar en això de l’anada a Perpinyà per ingenu, perquè no vull pensar que el mogués la supèrbia de pensar-se que és més del que és; es va equivocar deixant que en Maragall li fes la brometa de la corona d’espines, tot i que comprenc que el va enganxar per sorpresa i que això el va impedir de reaccionar com calia, i s’ha equivocat diverses vegades perquè no ha mesurat bé l’abast ni la transcendència del que diu o fa, perquè no capta bé l’entorn, no té clar quin és el nínxol ecològic en què es troba.
–Ben al contrari, senyor Joan Mauri Comes; en Carod té les idees molt clares, hi veu molt més enllà del que et penses, i si no ja ho comprovaràs ben abans de les properes eleccions generals…
–És possible, senyor Miquel Pujol i Mas; però la impressió que jo tinc és que li passa com als visionaris en general, que són bons per proposar fites però dolents per menar la gent a aconseguir-les, són bons ideòlegs i governants maldestres. En un altre terreny i en un altre grau, li passa una mica com li va passar al pobre Xirinacs, que al cel sia: no és d’aquest món.
La menció d’en Xirinacs provoca un munt de comentaris. La notícia de la seva mort havia saltat als mitjans de comunicació el diumenge anterior.
–Si m’ho permets –continua en Mauri tot alçant la veu per tal de fer-se sentir–, voldria parlar-te una mica d’aquest lluitador “profeta”, com l’ha qualificat el teu il·lustre tocayo
–Homònim has de dir –interromp en Galimany–, que tocayo és castellà.
–Uf, em sembla massa gramatical –fa en Mauri– ; si no et molesta, jo continuaré dient tocayo.
–Doncs hauràs de canviar la i grega per una de llatina que faci de semiconsonant, i serà un invent d’allò tan galdós.
–Què hi farem. I si m’ho permets, miraré de dir el que volia d’en Xirinacs. Jo, com moltíssims altres, vaig votar-lo quan es va presentar a les eleccions a senador l’any 77. Diumenge, tot llegint els diaris, vaig rememorar alguns fets de la seva trajectòria política, com ara la seva oposició a la vinculació entre l’Església i l’Estat que va fer patent amb diverses vagues de fam, o els empresonaments que va patir entre el 1972 i el 1975. Jo recordo haver-lo vist davant la porta de la Model, quan durant més d’un any i mig cada dia s’hi estava dotze hores dret a l’altra vorera del carrer, tot demanant l’alliberament dels presos polítics del franquisme…
–Vas a parlar molt d’aquest capellà suïcida amic de l’ETA? –salta en Vidal–. ¿No n’has tingut prou amb en Carod-Rovira, un altre bon amic dels etarres?
Llavors esclata un clamoreig de protestes i intercanvi de retrets, principalment entre en Pujol, en Mauri i en Vidal, els més abrandats. Una bona part dels comensals fan comentaris com ara “Au, va, que no som polítics”, “No us baralleu, que no és el Parlament, això” o “Vinga, deixeu-ho estar”. Algú altre surt amb un “Feu l’amor i no la guerra” que és reblat per en Galimany amb un sonor “Que se besen, que se besen”. Finalment, en Salinas mira de tallar el guirigall.
–Si us plau! Si us plau! –crida, i després amb veu encara prou alta per imposar-se–: Si parlem tots alhora no ens entendrem. Per aquest camí no anem enlloc. No és que no ens poguem interrompre, no cal dir-ho; però el que no podem fer és parlar tots alhora. De manera que us demano que respecteu al màxim els qui parlin i no estaria de més que qui vulgui parlar demani la paraula. D’acord que això no és el Parlament, però som massa colla perquè no ens calgui una mica d’ordre.
Com que en Salinas percep senyals d’assentiment en uns quants comensals, continua:
–Doncs si no hi ha cap objecció, miraré de fer de moderador i repartiré els torns d’intervenció.
–Ja se sap, qui paga mana –fa en Galimany.
En Salinas se’l mira sense dir res, i un moment després, quan el silenci comença a fer-se incòmode, diu:
–Mauri, si et ve de gust continuar amb el que deies d’en Xirinacs…
–M’estimaria més escoltar d’en Vidal alguna cosa més que improperis, que argumentés la seva posició, si és que pot.
–I tant, que puc. En primer lloc, et diré que no hi havia presos polítics quan en Xirinacs s’hi estava davant la Model, tothom que estava a la presó havia comès delictes penats per la llei amb presó…
–Home, Vidal…
–Deixa’m parlar. No has dit que volies arguments? En segon lloc, Xirinacs era capellà, no? Indigne de ser-ho, però al cap i a la fi havia estat ordenat…
–Però havia deixat el sacerdoci, Vidal.
–L’orde sagrat confereix caràcter, com el baptisme i els altres sagraments. Ell podia deixar d’exercir de sacerdot, però no podia deixar de ser-ho; hauries de conèixer millor la doctrina de l’Església, Mauri.
–Potser la conec millor que tu; però no ho discutiré ara, no en tinc pas ganes.
–En tercer lloc, si em deixes continuar, manifestaré que és molt clar que es va suïcidar i així va cometre un dels pecats imperdonables que quan les coses eren com Déu mana li hauria costat ser enterrat fora de sagrat. I en quart lloc, ell mateix es va declarar amic de l’ETA d’una manera inequívoca. Resumidament, va ser un individu indigne de qualsevol consideració per part dels homes de bé i no mereix que parlem d’ell ni un minut més. I pel que fa a en Carod-Rovira, em repugna sentir parlar d’un home capaç de negociar amb l’ETA que no mati a Catalunya i que ho faci a la resta d’Espanya. Si no fos per la indigna submissió de Zapatero als nacionalistes, al seu talante, que no és cap altra cosa que debilitat davant els enemics de la Constitució, a hores d’ara aquesta gent d’Esquerra Republicana no cantarien gall ni gallina. Fixa-t’hi bé el que et diré: mai com amb els governs del Partit Popular ha estat afavorida Catalunya, perquè el PP té una idea molt clara del que convé a Espanya i per tant a totes les seves regions; els dirigents del PP no seran mai com els socialistes, corruptes i enemics de la llibertat. Recorda en Felipe Gonzàlez: mai a la història d’Espanya no hi ha hagut tanta corrupció com quan ell i el Guerra manaven, ni tanta guerra bruta contra l’ETA. I ara, en Zapatero dirigeix tot un procés de desintegració de l’Estat i per tal de manar és capaç de vendre’s Espanya a trossos; mira només com claudica davant els terroristes bascos. I va ser ell qui va consentir que en Xirinacs no complís la pena ferma de presó dictada pel tribunal que el va jutjar i que s’havia guanyat en declarar-se amic de l’ETA. Et diré una cosa, Mauri, i faries bé de tenir-la en compte: només el PP defensa l’ordre constitucional en política i allò que interessa de debò a la gent en l’ordre social.
–Has acabat, Vidal? –demana en Pujol.
–Podria continuar, però em vénen basques només de pensar en aquesta gent que tant admireu.
–Basques de l’ETA? –fa en Galimany. Tothom riu i en Vidal envermelleix perceptiblement. Abans que aquest pugui reaccionar davant la facècia d’en Galimany, en Pujol diu:
–Doncs ara voldria parlar jo si en Mauri em cedeix el torn.
–Endavant, Pujolet, la paraula és teva –fa en Mauri mentre mira de reüll en Vidal, que sembla congestionat però que no fa senyal de voler parlar.
–Em sap greu, Vidal, però ara et toca aguantar-te i sentir parlar d’aquesta gent que dius. Tu t’oblides que Xirinacs va ser senador dues legislatures amb una més que notable quantitat de vots (va estar entre els quatre candidats més votats) i proposat per al Nobel de la pau tres vegades; t’oblides que va ser pacifista declarat; t’oblides que va deixar la política activa i el sacerdoci perquè era un home conseqüent amb allò que creia i proclamava; t’oblides que quan ja tenia 65 anys i havia deixat la política de primera línia i el sacerdoci, va doctorar-se en Filosofia, després d’una brillant carrera de llicenciatura en què va obtenir matrícula d’honor en totes les assignatures.
”Quant a això d’amic de l’ETA, jo vaig estar al Fossar de les Moreres l’11 de setembre del 2002 i hi vaig sentir directament el que va dir en Xirinacs. Recordo que va fer una referència a Gandhi (que ell tenia com a mestre) en el sentit que la persona que creu en la no violència no pot ser neutral en un conflicte violent i que ha de ser amiga de l’agredit i enemiga de l’agressor, i llavors es va declarar enemic de l’Estat espanyol i amic d’ETA i de Batasuna. I no has de perdre de vista, Vidal, que Xirinacs, com tants altres, considerava que Euskadi estava sotmés per la força de les armes a un Estat que practicava la guerra bruta contra el poble basc. Xirinacs va dir algunes coses que em van impressionar i que recordo gairebé literalment. Va dir que ETA i l’Estat es fan la guerra, però amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles, va dir, i va afegir que ell havia estat a la presó amb gent d’ETA amb ungles arrencades. Va dir també que ETA no tortura, que mata els que considera els seus enemics, però no tortura i que en canvi, Lasa i Zabala van morir torturats, i que ETA posa bombes en llocs on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa.
–Vés-te’n a pastar fang! –exclama en Vidal. I en Mauri, abans que aquest continuï o en Pujol contesti, diu:
–Home, Pujol, que els atemptats de l’ETA no tenen cap justificació possible. Ja em diràs si l’Hipercor era un objectiu militar o si allò d’en Miguel Àngel Blanco no va ser tortura…
–Jo no defenso les accions de l’ETA, Mauri, em limito a explicar el que va dir en Xirinacs. Però no estaria de més que penséssim en la guerra bruta.
–Per la qual els màxims responsables estan pagant.
–Sí, però menys, i no tots, Mauri.
–Tot i això, jo no trobo acceptable de cap de les maneres la via violenta per diguem-ne resoldre els conflictes polítics.
–No, si jo hi estic d’acord; però vull deixar clar el que el mateix Xirinacs va dir, perquè la campanya mediàtica dels de sempre va deformar la realitat i va aconseguir que se li fes un judici que… Mira, recordo que en la seva defensa, que vaig conèixer per un amic, Xirinacs va dir que no creia que fos delicte fer feina d’historiador, descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys i comparar-la amb unes altres guerres. També va dir que eren els tancs espanyols els que ocupen el País Basc i que cap arma basca no vol conquerir Espanya.
–Apa, ja en tinc prou, aneu-vos-en a la merda! –crida en Vidal, mentre s’aixeca i se’n va del restaurant.
Tothom roman silenciós, ningú no reacciona, només en Salinas fa un gest com si volgués aturar en Vidal, però hi desisteix. El primer a reaccionar és en Mauri, que diu com si no hagués passat res:
–Home, Pujolet, no em negaràs que el mossèn exagerava; la darrera vegada que a Espanya van sortir els tancs al carrer va ser el vespre del 23-F, i qui va donar l’ordre va ser expulsat de l’Exèrcit i empresonat. En aquest país, em sembla, ja fa anyets que la dialèctica de la paraula ha substituït la del puny i la pistola. Per la via de la política es poden aconseguir uns canvis que no aconsegueix la violència.
–Noi, no ho veig tan clar, jo. En Llach, en un vers d’una de les seves cançons, esmenta els “nous garrots sota forma de lleis”. I jo em sento colpejat moltes vegades per aquests garrots, i no veig que Catalunya sigui lliure si no és per posar el llit de franc i pagar el beure. Tant de bo els polítics catalans fossin la meitat de patriotes i valents com ho va ser en Xirinacs. Ell ha manifestat que la seva mort ha estat un acte de sobirania. Mira –diu mentre treu la cartera de l’infern de l’americana i n’extreu un retall de diari–, tinc aquí el que va declarar. –Fa una petita pausa per crear expectació, i llegeix–:
“En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies!
”He viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure perquè jo estic en vosaltres, amics!”.
–Sí –fa en Mauri–, reconec que impressiona. Però fixa-t’hi en una cosa: ell diu que s’allibera, però es lleva la vida a causa de la seva submissió a una idea. Vull dir que va viure i va morir esclau de les seves idees, de la seva idea de pàtria, de la seva pàtria.
–Potser sí, Mauri –hi intervé en Galimany–; és possible que tinguis raó, però d’alguna manera tots som esclaus de les nostres idees, dels condicionaments biològics i socials. Jo em penso que cal que hi hagi gent com ell que proposi ideals i apunti objectius. Al meu entendre, els polítics, a més de bons gestors com es diu ara, han de ser dirigents, han d’aportar a la gent que els ha triat un projecte de societat i de país que enganxi… No vaig estar mai d’acord amb les tesis d’en Xirinacs, sobretot perquè em semblava un visionari massa fora d’aquest món, d’aquest temps, i em penso que els seu fracàs de fa uns anys, em sembla que el 2000, quan es va plantar a la plaça de Sant Jaume per romandre-hi demanant la independència de Catalunya com va estar-se davant de la Model demostra clarament que no hi tenia cap recolçament significatiu. En el sentit de coses d’un visionari diguem-ne moderat, a mi m’agradaven les maragallades, i tant de bo se n’hagués sortit en el seu intent de convèncer els socialistes de transformar Espanya en un estat federal o quasifederal. Recordo que Unamuno va demanar en un article periodístic a l’avi Maragall que els catalans catalanitzéssim Espanya. Pobre Unamuno, quina vista! Ja veieu en què ha quedat l’intent del nét. Per això m’ha fet gràcia (una gràcia triste, permeteu-me la paradoxa) que el Manyo ens hagi posat als catalans, amb en Carod al front, tancats en un infern desconnectat de la realitat, del món de més enllà de Catalunya. I per cert, Pujol, en Llach no deia “nous garrots sota forma de lleis” sinó “barrots”.
–Gali –fa llavors en Caamaño–, per tal de defensar en Pujolet, et diré que no sé què és pitjor, si les garrotades o la manca de llibertat. Quant al meu conte, em permeto de dir-te que jo pensava més aviat en els catalanistes de desperta ferro i bon cop de falç que en els catalans en general, sobretot perquè som molts els catalans de primera generació que no veiem les coses com en Carod-Rovira, per esmentar-ne un prototip.
–Doncs com passa moltes vegades, el que has escrit se t’ha escapat de les mans i hi va més enllà d’on tu volies.
–No m’ho sembla pas; però no ho discutiré.
–No ho discutim, doncs. Però digues-me: no t’agradaria una Catalunya integrada en una república federal?
–Amb totes les nacions d’Espanya?
–Més aviat penso en una mena de Federació Ibèrica que inclogués Portugal, i en el benentès que les comarques catalanes sota administració francesa també són Catalunya i que Euskal Herria comprèn també el País Basc francès.
–Home, doncs posats a demanar, m’agradaria més una Confederació Ibèrica semblant a l’Helvètica, si podia ser. Però em temo que no hi haurà mai una Tercera República, ja no et dic res si havia de ser federal o confederal. Jo em penso que és gairebé impossible que un estat amb més d’una quarantena de monarques esdevingui un ens polític caracteritzat principalment per l’alternança de persones en la magistratura màxima, la participació popular en els afers públics i la negociació en les decisions administratives.
–Què vols dir, amb això de més de quaranta milions de monarques, Manyo? –demana en Salinas.
–Deixeu-me que provi d’argumentar el que he asseverat. Si jo tingués estudis, podria avançar una hipòtesi o fins i tot proposar una tesi a favor de la meva afirmació; però com que no en tinc, no estic en condicions de presentar cap treball estadístic, recerca històrica, estudi sociològic o enquesta política que sostingui la meva argumentació.
”Tinc, però, això sí, ulls i orelles, uns instruments prou útils si hom conserva la memòria i una part del cervell malgrat el seu ja considerable nombre d’anys, el transcurs dels quals, d’una altra banda, li ha permès recollir una casuística prou acceptable i al meu entendre significativa.
”Aquesta experiència acumulada em fa, doncs, afirmar que “Estepaís” té el nombre de monarques absoluts més elevat del món; potser no els quaranta-sis milions d’habitants que diuen que té, però no crec que li’n faltin gaires. Vegem quins són els trets definitoris dels monarques absoluts i si són aplicables a la gent.
”Primer: Creuen que tenen dret a governar absolutament per raó de naixement i decisió divina. Per exemple, i cenyint-me només a Europa, la monarquia britànica té per lema “Déu i el meu dret”, un Lluís no sé quants francès va afirmar “L’Estat sóc jo” i un Borbó hispànic va ser un paradigma de l’absolutisme il·lustrat. Doncs bé: en aquest país, centenars, milers, segurament milions de ciutadans diuen que fan les coses “por mis cojones”, versió popular, em sembla, de “L’Estat sóc jo” i per tant “es fa la meva voluntat tant sí com no”. Per aconseguir-ho, tots els mitjans valen: si cal, “navajazo y asunto arreglao”. En un altre ordre de coses, per tal d’apujar el nivell de responsabilitat i representativitat, recordeu com vam sentir dir a un ministre que allò del transvasament de l’Ebre seria “un paseo militar”.
”Segon: Creuen que estan per damunt de les lleis. Hi ha una obra teatral, em sembla que de Zorrilla, que es titula Del Rey abajo, ninguno, on la trama vol mostrar que l’única persona no subjecta a la llei és el monarca. És fàcil comprovar com moltíssims ciutadans actuen com si les lleis no fossin amb ells. Es poden posar molts exemples, però em limitaré a l’observança de les normes de trànsit: estic fart de veure com molts conductors se salten semàfors i se’n fumen dels senyals de trànsit, especialment de les limitacions de velocitat, perquè controlen, segons ells; en unes altres paraules, perquè les normes no s’han fet perquè ells les compleixin.
”Tercer: Creuen que poden fer sempre allò que els vingui de gust. No cal recordar el dret de cuixa, que si el tenien els senyors feudals no cal ni esmentar el rei; però tots sabem com una derivació del dret diví pel que fa a la governació era, i potser encara és, un dret absolut a passar per damunt del que calgués per tal d’obtenir qualsevol cosa que els vingués de gust. I així es comporten molts i molts ciutadans, especialment de la generació jove, aquella que encara busca pis. Per cert, diuen que volen un pis per emancipar-se, i en molts casos no sé de quina emancipació parlen, ja que fan tot el que volen i vés amb compte de demanar-los-en explicacions; com no volen que els demanin explicacions jovencells que amb prou feines tenen borrissol al llavi superior i noietes amb pits que són encara com furóncols que fan el que els surt de les immadures gònades.
”Quart: Tenen servidors que els fan totes les feines. No cal detallar-ne res, només cal que hi pensem, per exemple, en quelcom de quotidià, com ara el fet que els caigui alguna cosa a terra: de seguida el servidor de torn la recollirà; i és clar, ben naturalment el monarca llençarà o deixarà caure el que li faci nosa, talment com fan milers de ciutadans que deixen la merda per allà on passen: si ells són els reis de la casa i el servidor domèstic (normalment la mare) recull tot el que deixen per terra o mal endreçat, no voldríeu pas que es molestessin a dipositar la merda en els llocs avinents i adequats, oi? Aneu a fer un tomb per qualsevol jardí o parc públic: segur que trobareu algun banc de seure voltat o cobert, o les dues coses alhora, de llaunes de beguda, gots de plàstic i restes de menjar encara que al seu costat o a un parell de metres hi hagi una paperera. Ah, le Roi Soleil ja té servidors que ell paga, segons diu, perquè recullin la merde que deixa als seus jardins de Versalles.
”No continuaré; podria posar més exemples definitoris de l’absolutisme monàrquic imperant, però començo a estar fatigat i em sembla que hi ha prou indicis per concluir que serà impossible portar a la democràcia republicana un nombre tan alt de reis i reines.
Un seguit d’intercanvis d’opinions i converses múltiples es desferma quan en Caamaño es calla. En Salinas s’espera una estona abans de demanar que li facin atenció.
–Vejam –diu–, algú vol afegir algun comentari al conte del nostre pesimista, irònic i sarcàstic company?
–A mi m’agradat el conte en conjunt –diu en Santasusagna–, molt en la mateixa línia d’escepticisme i ironia del de fa quinze dies, i em sembla que el Manyo s’ha quedat definitivament instal·lat en la desconfiança vers el gènere humà…
–Home, no tant –l’interromp en Caamaño– només vers el gènere humà hispà, si em permets la precisió. La resta del gènere humà no la conec; però si m’he de guiar pel que ens arriba, potser sí que acabaré essent un escèptic incurable pel que fa al gènere humà.
–Anava a dir –continua en Santasusagna– que m’ha cridat l’atenció la condemna afegida que rep el capellà: tenir coneixement de la realitat. Això és un càstig, Manyo? No diuen que la veritat ens farà lliures?
–Jo més aviat penso com en Larra o qui fos que va dir allò de “Si quieres ser feliz como me dices, no analices, muchacho, no analices”. O dit més popularment: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.
–Podies haver dit “D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol” –fa en Galimany.
–Hauria pogut si hagués sabut el refrany català, noi, dispensa’m. Ara, per contestar a en Santa: el coneixement de la terrible situació en què es troben els damnats catalans, incomunicats de la resta del món, autoenganyats per la confusió dels seus desitjos amb la realitat, no pot sinó afegir aflicció a la que ja comporta la terrible condemna al més pregon dels inferns. Si em permets el paral·lelisme, no hi ha res de més dur que saber que amb Espanya no tenim res a fer, que no podem ni podrem deslliurar-nos d’aquest jou i, a sobre, veure que hi ha catalans que es pensen que la independència no només és possible sinó que la tenim a l’abast. Quant al coneixement com a font de dolor, és un tema filosòfic massa alt perquè jo pugui dir res que no siguin bajanades.
Un altre cop es forma un seguit de converses múltiples, fins que en Salinas decideix de donar per tancada la sessió.
–Bé, companys –diu–, com que sembla que no voleu preguntar res més al Manyo, li demanaré, per tancar la sessió d’avui, que ens expliqui, ni que sigui per sobre, què va moure’l a escriure aquest conte.
–Home, tot i que em sembla que a hores d’ara ja deu haver quedat prou clar, us puc dir que aquesta broma se’m va acudir en aquell període en què els catalans en general i els independentistes en particular vam rebre constants atacs des de la resta de l’Estat i des dels mitjans de comunicació madrilenys, especialment la COPE i els diaris afins al Partit Popular.
”En el conte, com heu pogut advertir, hi faig aparèixer diversos tòpics que com passa moltes vegades tenen un fonament real. Aquell sant Pere que demana al mossèn català que li parli en cristià, que el qualifica de polaco i fenicio i que l’envia a l’infern, no deixa de ser la personificació simbòlica d’individus que encara avui veiem a la televisió o sentim a la ràdio i que són hereus dels que no fa tant de temps, per exemple, cantaven “Bote, bote, bote, polaco el que no bote” amb el president del Real Madrid; d’aquells que qualificaven de fenicis els comerciants catalans fa una mica més de temps, o dels que quan jo era nen deien als catalanoparlants que parlessin en cristià o “en la lengua del Imperio” –l’espanyol, naturalment–, que segons ells venia a ser el mateix.
”De manera que jo, al llarg de tota la meva vida he sentit i he presenciat actuacions idèntiques en el fons i molt semblants en la forma a la que atribueixo a sant Pere en el conte, entre altres coses perquè una de les bajanades que he sentit o llegit més d’una vegada és que Déu parla en espanyol, idea que no em semblaria rebutjable si no fos perquè es fa servir habitualment per menystenir el català fins i tot en els serveis religiosos. No continuaré per aquest camí, perquè la conyeta que podria muntar seria considerable i no tinc gens de ganes de molestar als que de vosaltres us pugueu sentir ferits per una aparent manca de respecte cap a les vostres creences; una altra cosa és la meva intenció pel que fa als brètols que es consideren els únics fills d’aquest Déu que s’han fet a la seva imatge i semblança.
”Sí, però, referiré un parell d’anècdotes respecte d’això de què parlo. S’explica que en els anys cinquanta la còmica Mary Santpere era entrevistada per un locutor d’una emissora madrilenya anomenat Boby Deglané, molt famós, fins al punt que va tenir un cameo en una pel·lícula dels anys quaranta o primers cinquanta. Diuen que el radiofonista, fent-se ressó d’un dels tòpics que circulaven per la capital del reino, va dir a la Santpere, poc més o menys: “Mary, los catalanes, cuando habláis en catalán, parece que ladréis”. I segons la brama, ella li va contestar: “Pues no sé. Lo que sí que sé es que a los perros les ponemos Boby de nombre”.
”L’altra anècdota que us vull referir, va succeir més o menys cap a la mateixa època, i la va protagonitzar el meu pare, que llavors era taxista. Per alguna raó, va adreçar-se a un guardia urbà en català, i aquest li va dir: “Oiga usted, a mí no me ladre”. I al meu pare, que no era català de naixement i que sempre ens va parlar en castellà a mi i als meus germans, no se li va acudir res menys que contestar-li: “Y usted a mí, no me rebuzne”. Quan ens referia això a casa ens deia que va pensar que ja havia begut oli; estranyament, o potser perquè s’havia adonat com de fora de lloc havia estat la seva manera de parlar, el guàrdia li va dir “Va, circule, circule” i, com diu un sonet cervantí, “fuese y no hubo nada”.
”Un altre dels tòpics que evoco en el conte és allò que diuen que es deia a Cuba: “Quién fuera blanco, aunque fuese catalán”. Amb això es volia dir que la situació dels negres, esclaus encara o manumitits de feia poc i, doncs, en situació de pobresa i marginalitat, només era pitjor que la dels catalans, situats en el graó inferior de l’escalafó social dels blancs. Sens dubte, un reflex de l’actitud de les classes espanyoles dominants envers els catalans, arribats per fer fortuna a les Antilles molt després que els originaris de la resta d’Espanya, quan la prohibició que els catalans s’hi establissin a Amèrica que havia decretat Isabel la Catòlica va ser aixecada. I no tinc res més a dir.
–Doncs si ningú vol afegir alguna cosa –en Salinas mira els comensals i en advertir que ningú mostra cap intenció de parlar, continua–, donarem per acabada la sessió d’avui. Quant a la propera, em temo que haurem de fer un parèntesi, perquè ha sorgit un assumpte que em tindrà de viatge gairebé un mes. De manera que en principi podem quedar per al 13 de setembre; ja us en confirmaré la data i el lloc. I us puc anunciar que la cosa anirà de contes breus, de microcontes, es podria dir. Ho anuncio, perquè el que obrirà el foc fa només una pàgina; bé, no arriba ni a una pàgina, per ser més exacte. De manera que estaria bé que si algú resulta que en té d’escrits, de contes breus, posem d’un màxim de dues pàgines, podríem muntar una mena d’aplec del microconte. Bé, si en té d’escrits o si n’escriu algun durant aquest temps. Apa, fins a la propera sessió; mentrestant, porteu-vos bé i no feu cap malifeta.
Aquestes paraules donen pas a l’inici de diverses converses i a poc a poc i en petits grups, els comensals van deixant el restaurant.

Una mica de (pre)història

Els treballadors de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación, S.A. havien de dur una xapa enganxada a la roba de treball amb un número i una clau de colors que indicava a quina secció pertanyien, de manera que si es trobava algú fora d’ella sense justificació podia ser sancionat. Per sortir de la secció, calia dirigir-se a l’encarregat i demanar-li una xapa de les dues de què es disposava, la qual feia la funció de salconduit que permetia circular per anar a fer el que fos en un altre lloc; als vestidors i els vàters hi havia un vigilant que exigia li fos mostrada la xapa per deixar-hi entrar. En cas que calgués sortir de l’empresa fora de les hores d’entrada i sortida, l’encarregat havia d’omplir un justificant amb la indicació del motiu i el temps previst de l’absència, justificant que havia de ser visat pel departament de Personal i mostrat al porter a la sortida de la factoria. També calia mostrar al porter el contingut de la bossa, si se’n duia, en sortir.
Hi havia dos controls d’assistència i puntualitat: en entrar a la factoria i en arribar a la secció. El primer s’exercia mitjançant la fitxa que es marcava en un rellotge i corria a càrrec del departament de Personal, un empleat del qual recollia totes les no marcades cinc minuts després de l’hora d’entrada. Qui arribava amb un retard superior a cinc minuts havia d’anar a buscar la fitxa a Personal, on era amonestat. A més, perdia la prima de puntualitat setmanal i li era descomptat del salari l’import corresponent a una hora de treball; si el retard era superior a una hora, se li descomptava un dia. Els retards reiterats comportaven una sanció que podia anar de la suspensió de feina i sou fins a l’acomiadament.
El segon control de puntualitat l’exercia l’encarregat de la secció: el treballador havia de ser-hi a l’hora de començar la jornada; qui no hi fos, perdia la prima de puntualitat d’aquell dia. Així doncs, calia arribar a la factoria amb prou temps per canviar-se de roba i ser-hi a la secció abans que sonés el senyal de començament de l’activitat.
Hi havia un altre sistema de primes, en aquest cas, de productivitat. Totes les feines havien de fer-se en un temps màxim preestablert, calculat pels tècnics de manera diversa segons la complexitat de la feina i la possibilitat de seriar-la. Si s’aconseguia fer la feina en un temps inferior i amb la qualitat exigida, es guanyava una prima variable d’acord amb uns barems relacionats amb el temps estalviat. Per controlar això, s’utilitzaven uns anomenats butlletins en què es marcava l’hora de començament i d’acabament de la feina, en un rellotge que hi havia a la secció. Quan no es tenia cap feina assignada, s’obria un butlletí d’inacció, de manera que existia un registre de l’ocupació de cada treballador durant tota la jornada laboral.
La dels aprenents de l’EAE començava amb mitja hora com a mínim de gimnàstica. Fins que l’Escola va ser traslladada a la factoria nova de Sant Andreu, es feia als patis de la del passeig de Sant Joan i consistia principalment en una estona de marxa i cursa, una estona de sueca i una estona de salts de cavall, plint i alçada, fets d’una manera molt primitiva, amb batuda i caiguda al terra de ciment. Alguns dels salts es feien damunt d’una combinació de diversos instruments, de manera que resultaven llargs i arriscats. De fet, era una mena de gimnàstica premilitar. En el període d’aprenentatge de la XXIV promoció, hi havia dos instructors: Epifanio Gallego i Jaume Tomàs.
Epifanio Gallego, anomenat pels alumnes Epi d’amagat i senyor Gallego en adreçar-se a ell, era una institució en l’Escola, ja que hi va ser incorporat ben aviat després de ser fundada. Procedia de l’Exèrcit, on va arribar a brigada, i això es notava durant l’estona de gimnàstica no només per la metodologia sinó també pel llenguatge. No era estrany sentir-li cridar: “Os voy a meter una patada en el culo que os voy a mandar a la Luna, y no lo voy a sentir por el daño que os haré sino por el hambre que vais a pasar por el camino”, o “Lástima de veinte cerdos que podrían haber criado vuestros padres”, rematat amb un “Cabrones con erre, recabrones”.
Aquesta violència era, però, més aparent que real. Amb els aprenents dels dos primers cursos mostrava aquest tarannà, però amb els de tercer i quart solia manifestar-se més proper, i aprofitava les estones entre classes per a xerrar amb ells i fer-los confidències. Explicava que era d’origen molt humil, camperol, que procedia d’una família de destripaterrones, segons les seves mateixes paraules, i que el seu pare, com que ell era l’únic de la família que havia après a llegir i escriure, li deia: “¡Epifanejo, qué listo eres!”. I acabava dient: “Y yo qué otra cosa iba a hacer sino creérmelo”. De fet, l’home mirava de fer entendre als aprenents, a la seva manera, la importància de la formació i l’esforç.
Jaume Tomàs era ben diferent: jove, alt, ben plantat i un pèl fatxendós –al contrari que l’Epifanio Gallego, ja gran, més aviat baix i amb l’aspecte d’un pagès castellà tòpic–, a més de fer d’instructor de gimnàstica donava classes de geografia a primer en el curs 1955-1956. En la gimnàstica, s’encarregava del salt d’instruments. No acostumava a cridar, però els seus comentaris irònics feien més mal que els crits i els exabruptes del seu company i a l’hora de posar nota era molt més dur.
Després va fer una brillant carrera empresarial. Es va llicenciar en ciències econòmiques i, vinculat inicialment a l’empresa Gallina Blanca, va arribar a director general i president del holding familiar Agrolimen. Entre altres càrrecs, ha estat president del consell d’administració de Fira de Barcelona i conseller del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria i de Flamagas. La seva dedicació als negocis i a l’empresa familiar el va dur a ser un dels socis fundadors de l’Institut de l’Empresa Familiar i de la Fundació Nexia per al Desenvolupament de la Família Empresària. L’any 2003 va ser membre del Consell Social de la Generalitat de Catalunya i el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.
El senyor Gallego i el senyor Tomàs s’encarregaven també de la Secretaria de l’EAE i de supervisar el treball dels redactors i dibuixants de la revista Sirio. Aquest periòdic intern de l’Escola tenia una vocació generalista, de manera que s’hi publicaven articles de tota mena. Per exemple, el número 24, de febrer de 1957, inclou un editorial que recull un article de Tihamer Toth, bisbe de Verzprém (Hongria); un article de caire religiós “¡Muchacho! ¿Tú, luz del mundo?”; un article sobre l’exploració submarina signat per un alumne de segon curs; un altre de tecnologia, sobre broques, fet per un tècnic; una pàgina de curiositats amb notícies d’arreu del món; una biografia breu de Rimski-Korsakov signada per un alumne de quart curs; una anècdota atribuïda a Frederic II de Prússia; un article sobre Androrra i un altre sobre la travessia del rai Kon Tiki escrits per alumnes de segon; una pàgina de notícies amb una columna sobre el descobriment del tabac pels europeus; un article sobre l’entrenador del FC Barcelona Fernando Daucik, i una pàgina d’acudits.
La confecció de la revista demanava dels dibuixants molta habilitat, no només pel que fa a l’ús dels instruments de dibuix –una mena de punxons de punta arrodonida i uns altres consistents en un mànec rematat amb una rodeta oscada, de gruix diferent segons el traç que es volia aconseguir–, sinó també pel fet que calia casar bé els clixés corresponents a cadascun dels tres colors a què s’editava. No s’imprimia, però, a la fàbrica, sinó en una empresa anomenada Duplico, situada al carrer de la Canuda, que disposava de màquines ciclostiladores Gestetner.

Petita (pre)història d’en Pi i d’en Mauri

En Pi, en Santa, en Velarde i en Mauri estan a la porta de l’estació Barceloneta de la línia 4 del metro tot xerrant. Fa estona que s’acomiaden però no acaben mai de separar-se.
–L’altre dia –diu en Santa, tot dirigint-se a en Mauri– li comentava a en Velarde que tu devies de saber com va acabar allò de les culates del P-11 que venien malament de la foneria del Bufa.
–Ah, sí, jo mateix vaig adobar unes quantes. Res, vam mandrinar l’allotjament amb la màquina de puntejar petita de manera que l’eix quedés ben orientat i el forat perfectament cilíndric i d’un diàmetre que permetés encastar-hi una boixa fèrrica que es pogués mecanitzar a la mida adequada per posar-hi el precremador, i llestos.
–I no van tornar cap culata a don Rafael? –demana en Pi.
–Noi, ho dubto. Jo no recordo quantes culates vam reparar, però sospito que va ser tota la partida. Bé, cal que tinguis en compte que el motor encara no es fabricava en sèrie i per tant devia haver només les culates que calien per als prototips; al menys, això és el que em penso.
–Bé, companys –diu en Santa tot mirant l’hora–, jo hauria d’anar tocant el dos. Algú agafa el metro?
–Jo –contesta en Velarde.
–Jo m’estimo més caminar una estona per tal de fer baixar el dinar –diu en Pi–. Em ve de gust passejar pel parc, i com que vaig cap a la Monumental…
–M’hi apunto –fa en Mauri–. També vaig cap a aquella banda.
Finalment s’acomiaden i en Pi i en Mauri enfilen cap al parc de la Ciutadella pel passeig de Colom. Tot travessant el parc, gaudeixen de l’airet que finalment ha començat a bufar i que està refrescant una mica l’ambient aquesta tarda de mitjan d’agost, un agost que, sortosament, no ha estat tan calorós com el de l’any anterior.
Romà Pi i Sastre és anomenat pels seus condeixebles Trescatorze i alguns, amb una certa malignitat, també li diuen Desastre. Durant el primer curs de l’aprenentatge a l’EAE, Pi havia sorprès els seus companys per la seva memòria força superior a l’habitual i per la seva capacitat per a les matemàtiques. Entre d’altres habilitats memorístiques, era capaç de recordar i recitar per ordre i per ordre invers una llista llarga de noms llegint-la només una vegada. Solia dir als seus companys de curs que allò ho podia fer qualsevol, que només es tractava d’aplicar certs recursos mnemotècnics, que tenia truc i que ja els explicaria quin, però mai no ho va fer. Entre els seus números de circ hi havia el de dir de memòria els nombres primers entre l’1 i el 997 o bé fins a 200 decimals del nombre pi; això darrer, unit al seu cognom, li va valdre d’una manera inevitable el motiu de Trescatorze. Algú havia proposat dir-li Pitàgores, però aquest motiu no va arribar a quallar.
Sí que ho va fer el malnom de Desastre, tot i que en general els companys evitaven d’utilitzar-lo. Havia estat en Jaume Tomàs qui l’havia batejat amb aquest sobrenom, clarament injust, arran d’un incident desgraciat causat per una ingenuïtat d’en Pi; el concepte negatiu que s’havia format l’instructor va ser reforçat per una falta de traça innata per a les activitats gimnàstiques del noi.
L’incident a què s’ha fet referència havia tingut lloc en una de les classes. Durant el seu transcurs, en Pi s’havia aixecat bruscament, espantat i mirant de treure’s d’una butxaca de la granota alguna cosa que feia fum. Els més propers van poder veure que era una mena de paquetet de roba que semblava que es cremés. Després del comprensible ensurt general i de l’acció decidida del mestre per posar remei a l’incident, va resultar que en Pi havia tingut la ingènua idea de guardar-se en la butxaca un tros de sodi metàl·lic embolicat en un drap. Aquest metall s’oxida exotèrmicament en contacte amb l’aire i descompon l’aigua de manera violenta, fins i tot explosiva, i a l’Elizalde es mantenia dins d’oli el que s’havia d’utilitzar en alguns tractaments tèrmics. En Pi havia pensat que el drap en què l’havia embolicat seria un aïllant prou efectiu; com és evident pel que va passar, s’havia equivocat i el sodi havia reaccionat amb l’oxigen i l’humitat de l’aire dins la seva butxaca.
Per causa d’això el van sancionar, però no tan durament com havia demanat algun professor que va arribar a titllar-lo de terrorista incendiari; el director de l’Escola va adonar-se de la manca de malícia d’en Pi i li va aplicar la sanció mínima inevitable. Ara, en la primera classe que van tenir amb en Jaume Tomàs, aquest li va engegar: “Pi, espero que se te hayan acabado las ganas de hacer experimentos, porque tú, más que Román Pi Sastre, tendrías que llamarte Desmán Desastre”.
Poc després d’haver acabat l’aprenentatge i una carrera tècnica, s’havia orientat cap a la docència. En aquell retrobament que havien tingut feia una vintena d’anys, a proposta seva cadascú havia explicat una mica com li havia anat a la vida i ell hi va referir que era professor de matemàtiques en un col·legi confessional de Sarrià. Al 2003, un ictus el va enviar a la jubilació un parell d’anys abans que li toqués, però sortosament les úniques seqüeles que li havia deixat eren una certa dificultat en la parla i petites fallades de memòria. Ja no era, doncs, aquell home capaç de meravellar amb les seves demostracions memorístiques, però no havia perdut gens de la seva intel·ligència.
–Oi que tu vas estar a Tractaments Tèrmics? –demana en Mauri.
–Sí, va ser el primer lloc en què vaig estar, només entrar a l’empresa.
–Jo també vaig estar, però quan començàvem tercer. Te’n recordes, del Divino?
–I tant! Es deia Agustí Ber, oi?
–Em sembla que sí. Bé, vull dir que em sembla que es deia Agustí de nom, perquè per mi sempre va ser el senyor Ber. Un tipus cèlebre…
–Tu saps per què li deien el Divino, Mauri?
–Home, Romà, que no el vas conèixer?
–Si vols que et digui la veritat, aquell primer trimestre jo anava molt despistat, no m’enterava de res, gairebé no recordo ni el que hi vaig fer, a Tractaments Tèrmics.
–Ni allò del sodi?
–Del sodi?… –En Pi mira de recordar; finalment se li il·lumina la cara i fa–: Ah, sí! Òndia, tu, la que vaig formar… Quan vaig sentir que em cremava… ostres quin ensurt! El primer que vaig pensar quan vaig veure com reaccionava el profe i l’enrenou que es va muntar és que em farien fora de l’Escola… Qui era, el profe, te’n recordes?
–No, no recordo pas qui era. El que sí que recordo és el malnom que et va posar el senyor Tomàs.
–Quin malnom?
–Sí, home, allò de Desastre.
–Ah… sí, ara que ho dius… Desastre… Home, no n’hi havia per tant.
–Bé, segons com t’ho miris… I escolta, què dimonis volies fer, amb el sodi?
–Qui sap! Si vols que et digui la veritat, no tinc ni la més remota idea. Però no m’has explicat per què li deien el Divino, al Ber.
–Perquè sembla que donava a entendre que ell no s’equivocava mai. Jo el vaig veure una vegada consultar el piròmetre d’un dels forns de revenir, mirar després a dins per l’espiell i acabar dient que el piròmetre fallava de deu graus. Si això no és ser diví… També tenia, no sé si vas adonar-te, un tracte distant, es passejava per la secció com una mena de monarca absolut. Ara, això sí, quan considerava que estaves en condicions, et donava responsabilitats. Recordo que una vegada en què havíem de fer el tremp isotèrmic d’unes rodes dentades…
–Mauri, jo no vaig veure com es feia aquesta mena de tremp, no recordo què és això del tremp isotèrmic.
–Perdona. Miraré d’explicar-t’ho, però no sé si la meva memòria serà fiable. Era una operació complexa i delicada que demanava la col·laboració de diversos operaris… Primerament ficaven la peça que calia trempar en un gresol on hi havia una barreja fosa de diverses sals, entre elles cianur de no sé què, no sé si potàssic. S’hi mantenia fins que agafava la mateixa temperatura o la que fos que calia aconseguir. Llavors s’introduïa en un bany de triclor refredat amb gel sec que estava a no sé quants graus sota zero i hi havia d’estar un nombre de segons determinat i exacte. En acabat, la ficaven en un bany d’oli mineral per acabar de refredar-la a temperatura ambient. Aquest procés tenia a veure amb allò del diagrama ferrocarboni i els diferents components de l’acer: ferrita, austenita, cementita, ledeburita, perlita…
”Com t’he dit, el procés l’havien de dur a terme diversos operaris: un havia de controlar la temperatura del contingut del gresol i de la peça, un altre havia d’anar introduint-la en els diversos banys, un tercer havia de controlar el temps i el senyor Ber vigilava el procés. Doncs bé, una vegada em va fer prendre la responsabilitat de controlar la temperatura del bany de sals foses i de les rodes dentades que havíem de tractar, cosa que es feia amb un piròmetre òptic, un instrument semblant a un teleobjectiu que et permetia comprovar la temperatura pel contrast d’una resistència elèctrica contra el fons lluminós d’allò que volies controlar. Tu marcaves la temperatura en el piròmetre, miraves cap al contingut del gresol o cap a la peça com si hi apuntessis, i si veies la resistència com un fil fosc era que la temperatura d’allò era massa alta, si la veies com un fil lluminós és que era massa baixa i si no la veies és que era l’adequada. Calia tenir bona vista per trobar el punt just, i quan el senyor Ber em va encarregar de fer-ho, li vaig manifestar certs dubtes i em va contestar que si ell deia que jo podia fer-ho, és que podia fer-ho. Com pots veure, una demostració, un altre cop, de la seva divinitat. I no es va equivocar: jo podia fer-ho.
–M’has dit que entre les sals hi havia cianur potàssic? Això no era perillós?
–Home, Pi, hi havia moltes coses perilloses, entre elles el sodi –En Mauri diu això tot somrient–. De fet no recordo si era cianur potàssic, però ara m’ha vingut al cap que un aprenent d’una promoció anterior a la nostra va patir una intoxicació, per sort lleu, per estar massa a prop del gresol durant el procés. És clar que podia ser per algun altre vapor tòxic. I també m’ha vingut al cap com mataven mosques a la nau gran de Sant Andreu: posaven una mica de sucre barrejat amb cianur en un recipient, i mosca que s’hi posava, mosca que de sobte feia unes quantes tombarelles zigzagejants, una mena de rissos tipus avió fent acrobàcies, i a terra. Era espectacular…
–Home, espectacular i salvatge, no? I arriscat.
–Què vols?, érem com érem… i a vegades teníem un punt de malignitat, sobretot a l’hora de posar malnoms…
–Digues-m’ho a mi…
–Home, tu encara te n’has lliurat prou, d’això de Desastre, que gairebé no t’ho va dir ningú fora del senyor Tomàs; però n’hi havien de força sarcàstics, com el Bufa o el Misèries, i d’altres de més suaus, com el Garbancito o el Moianèssima, te’n recordes?
–Noi, jo, en aquestes coses, sempre hi he estat in albis. Ara, sembla que tu en saps uns quants.
–Home, no pas tants… N’hi devia haver molts, amb una plantilla de prop de mil dues-centes persones, i jo només recordo set o vuit…
–Mil dues-centes persones? Vols dir que eren tantes?
–Home, Pi, jo tenia el número 1143.
–Però potser no redistribuïen els números que quedaven lliures per jubilació o baixa…
–Noi, no ho sé; de qualsevol manera érem molta colla, només d’aprenents rondàvem el centenar.
–Sí… És veritat, deus tenir raó: només que els aprenents fòssim el 10%, això ja feia una plantilla d’un mil·ler de persones… Va, passem llista dels malnoms, que em fa gràcia.
–Els dels aprenents no hi compten, d’acord?
–Naturalment.
–Vejam: a don Rafael li deien el Bufa per allò que sempre caminava bufant com un toro, i a don Salvador, el Misèries perquè segons que deien era molt garrepa. Em van explicar, tot i que jo no acabo de creure-m’ho, que quan volia fumar i estava amb algú, per tal de no convidar es girava d’esquena per treure el cigarret del paquet i encendre’l. A un dels caps de taller li deien Garbancito, però no tinc ni idea de la raó; potser perquè tenia el cap molt rodó i era calb o potser perquè era petit. Teníem també el Moianèssima, que era el cap de la secció de Metrologia, el senyor Moyano, el recordes?, un home molt hàbil en els mesuraments de precisió, de manera que corria la facècia que els submúltiples del mil·límetre eren la dècima, la centèssima, la mil·lèssima (és a dir, la micra) i la moianèssima, grau de precisió a què arribava el senyor Moyano en els seus mesuraments. A més recordo un que li deien León de Murcia, segons sembla perquè havia fet de boxador amb aquest nom de guerra, i l’Enganya-rajoles. Aquest el trobo especialment cruel, perquè se’n fotia d’un defecte. Li deien així, segons explicaven, perque tenia una manera de caminar que no se sabia quina rajola trepitjaria en baixar el peu. Bé, el peu dret, perquè la cama esquerra la feia anar d’allò més bé, però el que és la dreta… El cas és que per fer la seva feina havia de passar-se el dia caminant per tota la fàbrica, portant papers d’una banda a l’altra; hi havia qui deia que en la seva vida devia haver enganyat milers de rajoles. El recordes?
–No no… Bé, ja en tenim mitja dotzena; ah no, set, em deixava el Divino.
–Doncs afegeix-hi el Sigaleta i en Pocasang. El Sigaleta treballava a les Màquines de Puntejar quan jo hi vaig ser, però abans havia estat en un altre taller, em sembla que Tornilleria. Es deia Carbó, i era de constitució més aviat menuda i molt amant de referir històries de mosses. Recordo que un dia explicava que n’havia coneguda una en un ball a l’Hospitalet i que hi havien coincidit i ballat unes quantes vegades. Però ve’t aquí que alguna amigueta li va xerrar que la noia anava dient que si ell era marieta, perquè no reaccionava a les arrambades. La següent vegada que es van trobar al ball, en sortir la va dur a la rasa del tren, que hi passava a prop del lloc, se la va tirar amb certa violència, i en acabat li va dir que si trobava que era marieta. Bé, això és el que va referir el Sigaleta; si era veritat o no, vés a saber, que hi havia molta gent que explicava sopars de duro. També deia que quan passava la tarda amb la xicota, després se n’havia d’anar de putes per fer-se passar el mal d’ous que li provocava la trempera; com que la noia era decent, com es deia llavors, i volia casar-se amb ella, no tenia cap altre remei, segons manifestava.
–I per què li deien Sigaleta?
–S’explicava a la fàbrica que en anar de putes es trobava amb què tenia problemes de fimosi, fins que va ensopegar amb una que li va dir que no s’amoïnés, que ella li resoldria el problema del frenillo. I tant, que li va resoldre! L’endemà va haver d’anar a l’infermeria amb una sagnada considerable, de manera que el metge li va fer la baixa. Durant els dies en què va estar de baixa va córrer la brama per tota la casa i el malnom de Sigaleta va sorgir espontàniament i inevitablement. Això, si és cert, va passar abans que jo el conegués i com et pots imaginar mai no li vaig demanar si era veritat.
–I en Pocasang?
–Aquest era un operari ja molt gran, tot un mestre. El vas conèixer?
–No, no el recordo pas.
–Jo tampoc no el vaig tractar, de manera que no sé com es deia realment; però sí que el vaig veure algunes vegades a Tornilleria, a Sant Joan. Deien que van haver de llençar al ferro vell la rectificadora amb què treballava perquè ningú més no la podia fer anar. Solia rectificar calibradors, i segons contaven, en Pocasang tenia la màquina lligada amb cordills i quan li faltava treure una mil·lèssima del calibrador, no li donava pas a la maneta, sinó que clavava un cop de panxa a la màquina i la mola no en treia més que la mil·lessimeta. Li van posar Pocasang, segons s’explicava, perquè una vegada se’n va anar cap al seu encarregat i li va dir: “Tu, guaita que m’ha passat… Què puc fer?”. L’encarregat ni se’l va mirar. Es veu que ni la veu que havia fet en Pocasang ni la manera de dir el que havia dit no li farien pensar, suposo, que no es tractava de qualsevol de les mil foteses tan corrents a la fàbrica. Però diuen que quan l’encarregat va mirar en Pocasang, li va anar de ben poc de no caure rodó, desmaiat. En Pocasang s’aguantava la mà esquerra amb la dreta, mirant-se-les desesmat, i amb el dit gran de l’esquerra penjant de la mà, enganxat només per un bocinet de no res de pell. Naturalment, li van acabar de tallar el dit, enllestint d’aquesta manera la feina que havia encetat la mola. Potser després el va desar, el dit, en Pocasang
–Te’n recordes de cap altre motiu o malnom?
–Fa poc, uns exalumnes d’unes altres promocions anteriors a la nostra m’explicaven que al senyor Brusés –al gran, en Josep Maria, no en Rafael– li deien Pitarrecio perquè alçava molt la veu. Per cert, que també em van referir una anècdota que no sé si és real o inventada.
–Explica, explica.
–Te’n recordes que teníem un grup electrogen per mantenir encesos els forns dels Tractaments Tèrmics durant les estones de manca d’electricitat per les restriccions, oi?
–Sí, el MAN, que dèiem.
–Això mateix. També deus recordar que quant hi havia problemes socials, com ara alguna vaga, militaritzaven els treballadors de la fàbrica, no és això?
–Sí, em sona.
–Doncs bé, sembla ser que quan passava això els feien portar uns distintius, i als encarregats, per allò dels graus militars, galons de sergent. Imagina’t la situació en la primera vaga dels tranvies, aquella que va tenir tant de seguiment. Ja tens tothom a la fàbrica amb la seva insígnia o els seus galons, i ja tens l’encarregat, encarregat en el sentit que era el treballador encarregat d’engegar el MAN i de tenir-ne cura, tot emprenyat, que se’n va cap al despatx del senyor Brusés, que era el cap de Producció (i coronel o comandant, em sembla), i amb tota la fúria que podia posar-se llavors en una reclamació va i li diu que on eren els seus galons. Com que el senyor Brusés va estranyar-se i li va dir que a un operari no li corresponien, l’encarregat del MAN va fer-li saber que ell havia estat sergent a la guerra, i que volia els galons. Ep!, això era una altra cosa… El senyor Brusés va cridar un dels caps de personal, que era capità, Benítez, crec recordar que es deia. “A ver”, que li fa, “¿por qué no le han dado los galones a…? (no recordo el cognom, noi). “¿Qué galones?”, li va demanar en Benítez. “¿Cómo que qué galones? ¡Los de sargento!” “Es que no le corresponden.” “¿Cómo que no? Me acaba de decir que fue sargento durante la Cruzada.” I el cap de personal fa: “¡Coño, pero de los rojos!” I, és clar, l’escridassada va sentir-se per tota la fàbrica.
Tots dos riuen, i en Pi comenta que no havia sentit mai cridar el senyor Brusés, ni tan sols el recordava amb una veu forta que justifiqués això de Pitarrecio.
–Jo tampoc. És clar que no el vèiem gaire, ni quan era cap de Producció ni després de traslladar-nos a Sant Andreu, quan ja era director.
–Escolta una cosa, Mauri, i perdona la meva curiositat: tu eres protestant, oi?
–Doncs sí, ho era i ho sóc.
–I no tenies problemes? Jo no és que hagi estat mai un catòlic catòlic, vull dir que no hi he estat molt de missa encara que hagi ensenyat en una escola confessional, i no sé gran cosa d’aquests assumptes, però em sembla recordar que no era gaire ben vist, això de ser protestant.
–Doncs no, no estava gaire ben vist. I la veritat és que manifestar-se públicament protestant reportava problemes. Bé, de fet, la pràctica pública de les religions diferents de la catòlica, única oficial en aquell temps (les altres només eren tolerades), comportava problemes i a alguna gent li va costar anar a la presó, fins i tot.
–Què dius, ara?
–I tant, sobretot a la mili. Quan jo la vaig fer, hi havia com a mínim un testimoni de Jehovà empresonat per ser conseqüent amb les seves creences religioses. Aquesta gent no reconeixia l’Estat (qualsevol estat, no vull dir l’espanyol només), es negava a servir-lo i, per tant, es negava a jurar bandera. Això comportava pel cap baix que els tanquessin al calabós fins que juressin bandera, de manera que si el noi persistia en la seva negativa, es passava tota la mili tancat. M’imagino que en acabar el període de servei el deixaven anar, però em van assegurar que en algun cas no era així i que hi havia un xicot que duia més de dos anys empresonat.
–I tu no vas tenir cap problema, a la mili?
–Alguns, però els vaig poder resoldre força bé en general. De les primeres misses em vaig escapolir canviant el torn de neteja de la companyia amb qui el tenia: jo netejava i ell se n’anava a missa; fins i tot en algun cas m’ho van agrair. Més endavant, vaig poder parlar amb el capellà castrense, que es va mostrar molt tolerant i va parlar amb el capità; aquest em va cridar un parell de dies abans de la cerimònia de jura de bandera i em va dir que durant la missa prèvia romangués al barracó i que m’incorporés a la formació un cop acabada per tal de jurar. Curiosament, no vaig jurar bandera.
–I això?
–Es va donar el cas que va sortir el dia plujós i van canviar l’emplaçament de la cerimònia: en comptes de fer-la a l’aire lliure la van fer dins d’un barracó, cosa que va comportar un seguit de fallades de coordinació i d’ordre, de manera que jo vaig romandre escaquejat fins que es van trencar files. Penso que ningú no es va adonar i, ja veus, tècnicament mai no he servit en l’exèrcit espanyol, perquè qui no jura bandera no és soldat, no passa de recluta.
–Però tu vas fer tota la mili, oi?
–Sí, home, a mi no em feia res jurar bandera i fer el soldat, des del punt de vista de la consciència, vull dir; va ser una casualitat circumstancial. Vaig fer la mili i hi va haver de tot, de bo i de dolent, però va ser tolerable. La cosa realment dolenta va ser la pèrdua inútil de temps que significava tirar-te quinze mesos fent vida de quarter. Però com que vaig poder treballar a temps parcial perquè estava destinat a Barcelona i podia anar a dinar i a dormir a casa molt sovint (i veure la xicota cada dia, tot s’ha de dir), doncs no va ser gaire greu, fer la mili.
–I no vas tenir cap altre problema?
–Bé, vaig perdre allò que deien un destino. M’havien fet machaca, o sigui assistent, d’un subtinent chusquero que era una bella persona, i quan duia unes setmanes gaudint d’uns horaris privilegiats va arribar un ofici de Capitania en què s’ordenava reintegrar-me a la tropa sense destinació perquè un soldat protestant no podia tenir-ne. Ara, la veritat és que cap comandament de la companyia va ficar-se mai amb la meva fe; al contrari, em van tractar generalment bé i fins i tot algú em va explicar que un capità força animal va dir literalment que jo era un tio amb prou collons per manifestar la meva creença religiosa.
–I com ho sabien, a Capitania, que tu eres protestant?
–Home, Pi, que no vas fer la mili, tu?
–Sí.
–¿I no recordes que quan et feien la fitxa, a l’incorporar-t’hi, hi havia un apartat en què et demananven quina era la teva religió?
–No ho recordo en absolut.
–I no te’n recordes, tampoc, que hi havia el SIM, el Servei d’Informació Militar, format principalment per suboficials però també per alguns classe de tropa que espiaven els soldats i que en feien informes que arribaven als comandaments superiors?
–Noi, ni idea.
–Ai, Pi, com es nota que tenies un món propi…
–Si tu ho dius… I a l’Empresa, no hi vas tenir problemes?
–Insignificants: alguna polèmica amb algun dels capellans que venien a fer classe i amb algun company dels més fèrriament catòlics, i el senyor Gallego em va dir que el pare Losada considerava que jo no havia de ser el director del Sirio i que va posar pegues quan jo havia de ser el beneficiari de no recordo quina cosa; però res que fos important o significatiu i, com deus recordar, vaig estar al Sirio un parell d’anys ben bons.
–Tampoc no em recordo gaire, d’això del Sirio.
–Bé, també és normal, ja que no conservo memòria que escrivissis mai cap col·laboració.
–Tampoc no era gaire donat a escriure, jo, en aquell temps. I fora de la mili i el treball, et va donar problemes, ser protestant?
–Irresolubles, no; emprenyadors, Déu n’hi do. Perquè tot i que segons aquella mena de falsa constitució que era l’anomenat Fuero de los Españoles tothom tenia garantida la lliure pràctica privada de la seva religió, el fet és que qualsevol cosa que fessis comportava un esforç extra. Mira, justament el proper dia de la Mercè farà 50 anys que es va inaugurar oficialment la església bautista del carrer Verdi, al barri de Gràcia. I ara que un periodista esportiu ha qualificat de catedral can Barça, em ve al cap com curiosament un amic meu va qualificar de catedral evangèlica de Barcelona aquesta església. Ho recordo molt bé perquè jo hi vaig ser i es va donar el cas que va coincidir amb la inauguració del Camp Nou del Barça, nosaltres al matí i ells a la tarda vespre. És clar que a banda dels que hi vam ser, pràcticament ningú no es va assabentar de la nostra inauguració; bé, també la Policia, és clar.
”Veuràs. Es va donar el cas que aquella congregació es reunia abans en un local petit al passatge Nogués, un carreret entre Gràcia i el Guinardó. Com que havia crescut molt, el local se’ls havia quedat petit, i gràcies a les col·laboracions econòmiques dels membres de la congregació, especialment les d’alguns que tenien diners, com ara el grafista Ricard Giralt Miracle (el pare del crític d’art Daniel Giralt-Miracle), que era diaca d’aquella església, van poder bastir un temple amb una sala de culte i unes dependències extraordinàries per a aquells temps. Jo havia començat a anar a l’església del passatge Nogués el 1956 (influït per cert per un aprenent de dues promocions abans de la nostra, l’Alfons Fité, que feia de dibuixant al Sirio), i vaig viure el trasllat al nou local amb aquella gent; el van fer algun temps abans de la inauguració, potser un mes o dos, no ho recordo bé.
”El cas és que es va començar a utilitzar el nou temple sense deixar de fer serveis religiosos (cultes, que diem nosaltres) al local anterior. I això ens va portar un problema ben gros. Un diumenge al matí, en arribar a 50 metres de l’església, un parell de diaques ens barraven el pas i ens deien que no podíem accedir-hi, que la Policia s’hi havia presentat i havia ordenat la suspensió de totes les activitats; hi al·legava que no teníem autorització per a l’apertura d’un local de culte diferent del que ja en disposava la congregació. El resultat va ser que durant més d’un any vam haver de fer els nostres cultes en cases particulars, clandestinament, perquè deus recordar que les reunions de qualsevol tipus que no fossin les de les entitats del règim estaven prohibides…
–Doncs tampoc no en tenia gaire idea, d’això.
–Noi! Tothom ho sabia, que per a qualsevol reunió calia demanar permís a la Policia!
–Doncs què vols que et digui, no ho sabia, jo.
–Realment… Doncs nosaltres encara vam ser tractats amb una certa amabilitat, per dir-ho així, i finalment vam poder tornar al carrer Verdi; això sí, tancant prèviament el local del passatge Nogués i després de moltes gestions amb el governador civil. I t’he dit que vam ser tractats amb una certa amabilitat, perquè la gent de l’església protestant de Carcaixent va ser treta del seu local per la Guàrdia Civil a punta de subfusell.
–Què dius? I ara!
–Sí senyor, com si fossin delinqüents perillosos, i tot perquè els havia denunciat el rector de la parròquia. Devia ser cap al final dels anys 50. M’ho va explicar un amic meu que fins fa poc va ser catedràtic d’Estètica a la Universitat. Algunes esglésies evangèliques estaven federades, entre elles aquesta de Carcaixent, i tenien un servei de defensa jurídica, de manera que van posar en mans de l’advocat la resolució del problema. Quan l’home va aconseguir audiència amb el governador civil de València per tractar el cas, aquest, en un moment de l’entrevista li va dir… Perdona, cal que tinguis en compte que llavors el poble es deia Carcagente, en castellà, no cal dir-ho. Doncs el governador va i li diu: “Pero hombre de Dios, ¿cómo se les ocurre a ustedes abrir una iglesia protestante en un pueblo que se llama Carca Gente?”. Finalment, aquella església va poder tornar a celebrar els seus cultes sense que els molestessin; jo hi vaig anar algunes vegades, entre elles de viatge de nuvis.
–Tant es ficaven, en aquestes coses?
–Tant? Mira, jo vaig haver d’anar a declarar a la Policia diverses vegades per raó de les nostres activitats culturals, i fins i tot vam haver d’anar a declarar a la Comisaria Central la meva dona i jo quan havíem de casar-nos.
–I ara! Què em dius?
–Com ho sents. Com que ens havíem de casar prèviament pel civil, ja que no anàvem a fer-ho a la parròquia, com era preceptiu, ens van investigar tot enviant uns policies a preguntar a la portera de casa meva, i quan ja devien tenir l’expedient a punt, ens van citar a la cinquena planta de la Comisaria Central, a la llavors Via Layetana. Recordo perfectament que ens va interrogar un inspector de cognom Quintana, que s’ho va passar d’allò tan bé jugant amb aquell parell d’ingenus ocellets que érem la meva promesa i jo. En un moment determinat, es va alçar de la cadira, se’n va anar cap a un moble arxivador ple de fitxers, els va assenyalar i va dir: “Aquí tengo les fichas de los masones, los comunistas y los protestantes”. No recordo res més, però això se’m va quedar gravat. Ara, ben mirat, no venia d’aquí, ser-hi en aquells fitxers. Em devien fitxar tantes vegades: a la mili, com a cofundador d’entitats religioses o culturals, per casar-me pel civil… Diuen que els fitxers de la Policia política van ser destruïts amb allò de la Transició, però vés a saber…
–Avui dia les coses deuen ser molt diferents, oi?
–Actualment no hi ha cap problema; ara els que tenen problemes són els musulmans, però és més per la ignorància i els prejudicis de la gent que no pas per l’actitud de les autoritats. La lliure i pública manifestació de qualsevol fe religiosa està garantida per la llei i al meu parer això es compleix, al menys a Catalunya. Si l’augment de la població musulmana causarà problemes de convivència seriosos a casa nostra dins d’un temps curt o llarg, ja es veurà; el cert és que la intolerància religiosa és una constant en la història del gènere humà que ha comportat molts conflictes sagnants i nosaltres, com a poble, no en tenim pas les mans netes.

Deixa un comentari