Conte contat, no és acabat – 6

Sisena trobada (4 d’octubre de 2007)

 

El dinar a Ca l’Isidre ha anat d’allò més bé i els comensals es troben immersos en un estat d’eufòria evident. Com ja comença a fer-se tradicional, en Galimany és el centre d’atenció al lapse incert entre la ingestió de destil·lats i la lectura del conte de torn.
–Doncs nois, a mi m’agradaria molt conèixer algunes llengües –diu.
–És que no en saps, de llengües? –demana en Salinas–. Jo em pensava que a més de castellà i català sabies anglès i francès…
–Ai, estimat Salines… Jo he dit conèixer llengües, no saber-ne. El que de debò m’agradaria molt seria conèixer ben a fons llengües com ara la de la Michelle Pfeiffer, la Paz Vega o l’Elsa Pataki… i en acabat fer un acoblament de baixos ben ajustat.
–Però si et mataria d’un cobriment de cor, qualsevol d’aquestes femelles! –exclama en Salinas–. A la nostra edat ja no estem per a batalles entre llençols, home…
–Doncs mira: dulce et decorum est pro pene mori… És clar que podria haver dit pro cunno mori, per tal de mantenir la correcció política i buscar una mena d’equivalent a allò de tanto monta, monta tanto
–És vist que no hi ha manera que no acabem parlant de muntar –diu en Pujol–. Per cert, això de tanto monta, monta tanto, volia dir que els Reis Catòlics s’alternaven l’estar a sobre o a sota?
–Vés a saber! –salta en Pi–. Pel que diuen darrerament alguns historiadors, no eren pas un parell de sants a la manera antiga… Ara, si l’alternança la feien dins del matrimoni o fora, jo ja no posaria la mà al foc, al menys pel que fa a Don Fernando.
–És que si allò de no canviar-se de camisa fins haver fet fora de la península el rei moro de Granada era veritat, no et dic res on devia haver anat a parar el sex-appeal de la bona senyora –fa en Galimany.
–I els sentiments, Gali, que no hi compten? –demana en Pujol.
–Has dit sentiments o centimets? –fa en Galimany–. Perquè jo no estic gaire convençut que en aquest matrimoni hi hagués cap altra cosa que interessos polítics, és a dir, econòmics, com la trajectòria de la real parella demostra sobradament.
–Home –respon en Pujol–, tot i que no sóc precisament un entusiasta dels Catòlics, jo em penso que alguna estimació hi hauria, entre ells. Diuen que el roce hace el cariño, i al cap i a la fi no deixaven de ser persones i és de creure que hi hauria entre ells alguna manifestació de l’esperit humà diferent de l’ambició, no creus?
–I tu què entens per esperit humà, Pujolet? –li demana en Pi.
–Doncs el que tothom, és clar: l’ànima, això que ens diferencia dels animals, això immaterial diferent del cos i que és on rauen la voluntat, els sentiments, la sensibilitat… Coi, el que ens fa humans, què vols que et digui?
–Mira, Pujol –respon en Pi–, al meu entendre, l’esperit humà no és una entitat separable del cos que ens distingeixi dels altres animals: l’esperit humà no és res més que una exsudació immaterial del sistema endocrí i el cervell. Sí, home, sí, no facis aquesta cara: les emocions, els sentiments, no són cap altra cosa que reaccions hormonals. Jo, en això, sóc profundament materialista: no distingeixo entre cos i ànima, perquè totes dues coses són al meu parer una de sola, són manifestacions diferents d’una mateixa cosa com ho són l’energia i la matèria. El cos té manifestacions materials –digues-li fisiològiques, si vols– i manifestacions immaterials –anomena-les espirituals, si et ve de gust.
–Pi –fa en Mauri–, aquesta aparentment indestriable unió de matèria i esperit que tu reconeixes és el que ensenya la Bíblia. Ja al començament del llibre del Gènesi es diu que el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. Però també diu que el va crear a la seva imatge, de manera que com Déu mateix l’ànima ha de ser immortal i per tant és, ha de ser, una entitat separable del cos, ja que el cos és mortal. És veritat que una ànima sense un cos no seria una persona (encara que l’ànima sigui la seu de la personalitat) i per això, al final dels temps, hi haurà la resurrecció de la carn a fi de restaurar la persona humana tal com la va crear Déu al principi.
–Mauri, de debò creus que l’ésser humà va ser creat com has dit? I que hi haurà una resurrecció, que cada ésser humà ressuscitarà? –demana en Pi–. Home, que a la Terra no hi haurà prou matèria ni per tornar a fer els cossos de tots els éssers humans que han existit fins ara…
–Jo crec que Déu ho ha creat tot, i que ens ha fet semblants a ell; la manera, no m’importa, no m’importa si el relat del Gènesi és literal o si és sintètic i simbòlic: m’importa el fet. Quant a la resurrecció, deixa’m que et llegeixi un fragment del Nou Testament. Te’l podria dir de memòria –explica mentre s’aixeca, se’n va al penja-robes, treu un exemplar del Nou Testament d’una butxaca de la seva americana i torna a seure–, però com que me’l sé en castellà, m’estimo més llegir-ne la versió catalana. És de la primera carta de sant Pau als corintis –diu mentre busca el punt–, el capítol quinze… a partir del versicle trenta-cinc: “Però, algú dirà: “Com ressuscitaran els morts? Amb quin cos vindran?” No siguis beneit! El que tu sembres no pren nova vida si no mor abans. I, això que tu sembres, no és pas l’organisme que ha de néixer després, sinó el simple gra, sigui de blat o de qualsevol altra llavor. I Déu li dóna la forma com li sembla, i a cada llavor la planta corresponent. Totes les carns no són iguals, sinó que una carn és la dels homes, una altra la de les bèsties, una altra la dels ocells i una altra la dels peixos. També hi ha cossos celestes i cossos terrestres, però una és la resplendor dels celestials i una altra la dels terrenals. Una és la claror del sol i una altra és la claror de la lluna, i una altra és la claror dels estels; i fins un estel té diferent claror d’un altre estel.
”Així també serà la resurrecció dels morts. Se sembra en estat corruptible i ressuscitarà incorruptible; se sembra en estat miserable, ressuscitarà en estat gloriós; se sembra en feblesa, ressuscitarà en fermesa; se sembra un cos animal, ressuscitarà un cos espiritual. Així com hi ha un cos animal, hi ha un cos espiritual. Així com diu l’Escriptura que el primer home, Adam, esdevingué ànima vivent, el darrer Adam és esperit vivificant. No va ser primer l’home espiritual, sinó l’home animal; l’home espiritual ve després. El primer home procedia de la terra, era terrestre; el segon home procedia del cel. L’home terrestre és el prototipus dels terrestres; i l’home celeste ho és dels celestes. I, de la mateixa manera que hem portat la imatge del terrestre, portarem també la imatge del celeste.
”Us dic, germans, que allò que només és carn i sang no pot heretar el Regne de Déu; la corrupció no pot tenir part en la incorrupció. Mireu, us revelaré un secret: no tots morirem, però tots serem transformats. En un instant, en un batre d’ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d’immortalitat. I quan aquest cos corruptible s’hagi revestit d’incorruptibilitat i aquest cos mortal s’hagi revestit d’immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: “La victòria s’ha engolit la mort. On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?”.
”I deixa’m dir-te, per acabar, que aquest secret que sant Pau confia als corintis li va servir d’inspiració a Händel per escriure la més bella ària de baix o baríton que mai s’hagi escrit, una de les més sublims mostres de la sensibilitat de l’esperit humà. Això és el que crec, i això és el que em dóna esperança. Perquè com també diu sant Pau als corintis, si no hi ha resurrecció, si l’esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes.
–Ai, Mauri, Mauri –exclama en Galimany–, veig que no pots estar-te de predicar…
–Que és que tu no prediques les teves dèries sexuals tant si vénen a tomb com si no? –respon en Mauri–. Bé hi tinc dret a predicar la meva fe, em sembla.
–Tocat i enfonsat –reconeix en Galimany.
–Però jo no hem considero tocat –fa en Pi–. De manera que…
–I si en comptes de continuar embrancant-vos per aquestes altes teologies anem al que ens hauria d’ocupar ara? –el talla en Salinas.
–Tu manes, Salinas –respon en Pi–. Però m’agradaria que em deixessis ajudar el Gali en la qüestió de la Reina Catòlica i tancar el tema. Ha dit ell que si Isabel va complir la promesa de no canviar-se de camisa fins haver pres Granada, el seu atractiu sexual devia haver-se anat en orri (suposat que l’hagués tingut abans, és clar: com que era una santa…). Tot i que hi ha qui sosté que la suor humana va carregada de feromones i que, per tant, l’olor de les aixelles i d’altres parts amagades del cos resulta sexualment atractiva quan estan ben suades, jo mantinc que totes les masses piquen i que la bona senyora, al menys durant la campanya contra Granada, havia de ser la cosa més antilibidinosa que hom pugui imaginar. I a més, si realment va arribar a fer aquesta promesa de no canviar-se de camisa mentre durés la campanya, com alguns dels seus admiradors mantenen, la veritat és que no devia importar-li gaire la higiene personal… I no diré més.
–Ja anava sent hora –fa en Salinas–. I no és que estigui impacient per presentar el conte d’avui, que no és el cas; és que ens estàvem desviant de l’ordre habitual i la discussió començava a prendre un aire d’eternitat.
–Ep, que a mi m’interessa molt tot el que el Trescatorze tingui al pap pel que fa a això de les feromones, el sistema endocrí, les reaccions hormonals, etcètera –diu en Caamaño.
–I a mi –rebla en Pujol–, que en això de les emocions m’ha deixat sense postres, em sembla.
–Doncs ho sento molt, ja he donat paraula de no dir res més –contesta en Pi.
–Permeteu-me un suggeriment –demana en Salinas–. De la mateixa manera que l’insigne Galimany de tant en tant amplia les seves conferències en una ocasió posterior, el nostre matemàtic i pel que veig científic podria, si li ve de gust, ampliar les seves explicacions la setmana vinent. D’aquesta manera compliria la seva paraula i satisfaria la vostra curiositat.
Diversos comensals mostren la seva conformitat i en Pi accedeix a ampliar les explicacions en el dinar posterior.
–Vist, doncs, que el Trescatorze continuarà la seva tasca d’il·lustració la setmana vinent, sento comunicar-vos –manifesta llavors en Salinas– que avui el relat o com li vulgueu dir és meu i el vaig triar perquè fos com una mena de pont entre els contes fantàstics o de por i els relats més o menys naturalistes o realistes que encara hi resten per llegir. Fa així:

Un conte de por

Georgios Peradendron considerava, amoïnat, les paraules aparegudes a la pantalla del seu ordinador: “Aneu fent, que jo tinc una feinada de por. Ahhhh!!!!!! / Malalt”.
Com hi havia arribat, aquell missatge, al seu ordinador? No tenia correu electrònic ni la més lleugera idea d’això de l’Internet. L’havia escrit ell en somnis? Hi havia entrat algú a casa, com les no-sé-quantes bandes que entraven de nit a les cases catalanes, i s’hi havia dedicat a jugar amb el seu PC d’abans del 1980?
L’enquimerament que li causaven les paraules de la pantalla a George Peartree va ensulsiar totes les cabòries que els darrers temps de la seva mitjamanumissió havien rondat pel seu cap. El Prestige, ¿s’havia enfonsat i era ara un derelicte que escupia filets de plastilina, o havia estat abduït? ¿Hi havien existit mai, el Prestige, la marea negra, el xapapote, els voluntaris, el govern del PP?
Georges Poirier va deixar de banda les notes relatives al doble crim del Putxet

 

[Hipòtesi A. L’inductor del crim és el marit de la segona víctima per:

 

– causa A, volia heretar el negoci i les peles de la seva dona (descartada perquè sembla que no era pas una fortuna);
– causa B, estava embolicat amb la primera víctima i la seva dona se n’havia assabentat (descartada: per què havia de fer matar la primera víctima?);
– causa C, la seva dona patia halitosi (descartada: hi ha altres remeis menys dràstics, per acabar amb l’halitosi).

 

Independentment de les causes (ja miraré d’esbrinar quines altres causes durien aquest bon home a prendre el determini de matar –fer matar– la dona), suposem que havia encarregat a un assassí a sou que la matés i que aquest es va equivocar la primera vegada; ara, com que era un professional, en constatar l’error va rematar la feina sense cobrar ni un euro més.

 

Hipòtesi B. El marit de la segona víctima tenia un embolic amb la primera, la segona víctima ho va saber i va matar la primera, i el marit de la segona, per venjar-se, va ordir un pla per matar-la de manera que se sospités l’existència d’un assassí en sèrie (com es diu ara). (Cal que analitzi aquesta hipòtesi més a fons.)

 

Hipòtesi C. El marit de la segona víctima volia matar-la i va ordir un pla diabòlic: mataria primerament aquella veïna que s’assemblava a la seva dona i que tenia la plaça d’aparcament al mateix número de la planta de sobre de la seva, i uns dies després liquidaria la dona; tothom pensaria que havia aparegut un assassí en sèrie.

 

Hipòtesi D. El marit de la segona víctima tenia un embolic amb la primera i entre tots dos havien decidit de liquidar la segona; malauradament, el professional contractat era un pocatraça i un analfabet anaritmètic que no sabia comptar ni amb els dits.

 

He de considerar més hipòtesis.]

 

i es va concentrar en les paraules de Malalt. Aquest Malalt, era potser en Carles Malats? O era en Manel Mallals? La darrera vegada que havia vist en Carles Malats, ¿l’havia vist realment o havia estat un engany de la seva imaginació? Havia arribat a sentir-li la veu? Aquest Malats que havia aparegut fugaçment el 31 de gener del 2003 a la sessió de la comissió del Carnaval, era el mateix suposat Malats que li parlava via PC?
Què volien dir les paraules “una feinada de por”? I aquell “Ahhhhh!!!!!!” esgarrifós, era un crit de terror o una exclamació de gust? ¿Era aquell Malats (si és alhora aquest Malalt misteriós) una manifestació d’un dels Altres? Era una percepció del sisè sentit?

 

****

 

Ali Fatah ibn Sewerin ibn Sewerin continuava enquimerat, confós. Les seves inquietuds no eren pas les de Shanti Andia; les seves conjectures no eren pas les de Daniel Bastida; la seva por no era pas a la llibertat ni a volar…, però es trobava inquiet, conjecturava i tenia por. Gairebé havia renunciat a esbrinar el significat de les paraules de Malalt (i les d’Opòton el Vell), perquè una altra inquietud, conjectura, por, li havia caigut al damunt: ¿era potser ell, Jorge Peral, fill de Severino Peral i nét de Severino Peral, un dels Altres? Com és que ningú no el sentia? Perquè s’havia decidit a demanar ajuda a un amic informàtic que li havia ensenyat a utilitzar el correu electrònic, i tot i que havia enviat centenars d’e-correus el silenci més absolut s’havia apoderat dels circuits del seu PC. L’ombra d’Amenábar voleiava al seu voltant, i quan es mirava al mirall veia el rostre de Bruce Willis.
En Jurjo Pereira [els problemes d’identitat d’en Jordi Perera no tenien una causa clara: es devien a la lectura d’El Aleph? (s’havia vacunat feia temps, però ni Funes el memorioso ni el nou autor del Quixot tenien prou força per treure’l del jardí de les sendes que es bifurquen); ¿es devien al fet que ja no sabia quina era la seva tribu o és que ignorava quin era el seu gueto?; bordava, lladrava, clapia per les cantonades?; el seu patriotisme, era constitucional o no?; en tenia, de patriotisme?; baixaria a segona, el Barça?; si el Barça baixava a segona, ¿deixaria de ser més que un club?] va buscar entre la pila de carpetes (la del damunt duia el títol “¿És Joan Gaspart un infiltrat de Florentino en la junta del Barça?”), però no sabia ben bé què és el que buscava. Finalment, el títol d’una altra carpeta va ferir-li els ulls i el va fer tornar en aquest món (però quin era el significat últim d’aquest ‘aquest’?): “Carnaval 2003”. Va obrir-la i en va treure diversos papers.

 

Paper 1: Versos trobats espigolant en la web (el web?) Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes:

 

Dieu que ma tita és petita.
Doncs si tan grossa vós la demaneu,
deixeu-me que us fiqui la mà,
car, com a mà, potser és petita,
prò ben grossa és com a nap.

 

(Francesc Vicent Garcia i Torres)

 

Paper 2: Disfresses proposades:

 

– de Gran Ramera (no m’agrada disfressar-me de dona);
– de Gran Cabró (ui, igual s’enutja algú del PP);
– de Nan de la Blancaneu (compte amb els de CiU);
– de les Tres Bessones (massa suat, mofar-se dels edils);
– de mi mateix (això, que així ningú no em coneixerà).

 

Paper 3: Què hem de fer, a la Comissió, el dia de la mantonada del Foment?

 

****

 

Jordiperegar rellegia una vegada i una altra les paraules fatídiques: “Aneu fent, que jo, tinc una feinada de por. Ahhhh!!!!!! / Malalt”. I de sobte, va sorgir de la més pregona part de la seva memòria un conte antic:

 

“Diuen que fa molt i molt de temps, per fugir dels efectes d’una cruel epidèmia de còlera, un cavaller cavalcava cap a una ciutat no afectada per la malaltia fatal.
”Tot avançant a bon pas pel camí polsegós, albirà una figura coverta amb un mantell negre, que caminava calmosament. Malgrat que en veure la figura una esgarrifança recorregué tot el seu cos, el cavaller no pogué vèncer la irresistible atracció que l’assaltà i el dugué al costat del caminant. Sense descavalcar, compassà el pas del seu rossí amb el del vianant, que era un home molt prim, d’aspecte repulsiu, que continuava caminant sense fer cas del genet.
”El cavaller demanà al caminant cap a on es dirigia. “A la ciutat on tu vas”, contestà el caminant. Demanà el cavaller què hi anava a fer. “La meva feina”, va ser la resposta. Demanà llavors el cavaller quina era, aquesta feina. “Sóc el còlera, i vaig a matar els qui Déu m’ha manat”, va ser la resposta terrible.
”El cavaller romangué corglaçat una estona. Però finalment reaccionà amb gran ira i va retreure al còlera que llevés la vida a tants centenars, milers, d’éssers humans. “És que no tens ni un bri de compassió? No es remou res dins les teves entranyes quan arrabasses la vida a tants homes i tantes dones, a tants joves i tantes donzelles, a tants infants i tantes nines que no han començat encar ni a viure?”, cridà.
”El caminant esguardà el cavaller amb un mig somriure sorneguer. “Jo vaig fent la meva feina, que no és poca”, va dir; “però et puc ben assegurar que no he mort sinó menys de la meitat dels finats”. “I doncs, com s’explica, tanta mortaldat”, demanà el cavaller. “La por”, respongué el caminant; “els qui no he mort jo, els ha mort la por””.

 

I un calfred terrible va recórrer l’espinada de J. Pere Garci-Salinas: l’”Ahhhh!!!!!!” de Malalt era una exclamació de satisfacció per la feina ben feta (que, com fa temps ens recordava la Generalitat, no té fronteres), el sospir que hom fa quan acaba una feina feixuga! Jotapegé va albirar la mort a la gropa del si-no-fos: ell era el mortalment malalt de por, ell era el motiu de la satisfacció de la Dalladora Immisericorde, ella era l’autora de les fatídiques paraules!

 

Finis coronat opus, carpe diem et sursum corda!

 

Com sempre, els aplaudiments i els víctors saluden el final de la narració. En Salinas els agraeix amb uns gestos que recorden els d’un monarca saludant els súbdits i no deixa d’adonar-se que el picar de mans i el somriure d’en Galimany són irònics. Quan els aplaudiments s’han acabat, demana:
–Qui vol obrir el foc?
–Jo mateix –fa en Galimany–. En primer lloc, felicitacions. I per tal d’entrar directament en matèria, diré que m’han cridat l’atenció diverses coses, de manera principal l’abundós seguit de referències cinematogràfiques i literàries, i en especial la de l’Ernesto Sábato i el seu “El jardín de senderos que se bifurcan”.
–Ja veus, no estàs sol en aquest món.
–Ja… –en Galimany fa una pausa, com qui hi pensa–. No, el que passa és que em creia que els teus interessos anaven més aviat per una altra banda, més per l’antropologia, com em sembla que em vas dir una vegada.
–Sí, és cert, vaig arribar a començar antropologia. Però no et sembla que el conflicte d’identitats del protagonista és ben antropològic? I la seva por a la mort? El tema de la festa en general, i del Carnaval en particular, ¿no correspon a l’àrea d’interessos de l’antropologia? A més, no em sembla pas que l’antropologia exclogui el cine i la literatura; vaja, jo no els sé veure cap incompatibilitat.
–No, no no no… Bé, una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és una referència a una “mantonada del foment”. Què és, això? No he entès la frase.
–És que la paraula foment no es refereix en aquest cas a l’acció de fomentar, es refereix a una entitat de Vilanova i la Geltrú, el Foment Vilanoví. Passa que per raons que ara no vénen al cas vaig haver de fer un estudi de la celebració del Carnaval a diversos llocs, entre ells la capital del Garraf, i l’activitat que en certa manera enceta, com diuen ells, les festes carnavaleres en aquesta localitat és el Ball de Mantons. Diverses entitats organitzen en la seva seu, o en un altre lloc si no tenen estatge propi, un ball en què els homes han d’anar vestits formalment, com es deia abans, i les dones van abillades amb un vestit de nit que cobreixen amb un mantó. Per això se’m va acudir dir “la mantonada del Foment”.
–Ah, ja… –fa, dubitatiu, en Galimany.
–Sí, home –salta en Caamaño–, al Foment Vilanoví fan un Ball de Mantons força lluït. El meu amic de Vilanova m’ha convidat més d’una vegada a passar-hi el cap de setmana de Carnaval i us asseguro que és ben divertit, si el cos us permet mantenir la marxa dels llunàtics, com els mateixos vilanovins es qualifiquen.
”Ells diuen que fa més de 250 anys que se celebra el Carnaval a la seva vila i que ni en els anys més durs del franquisme van deixar de celebrar-lo (amb discreció, això sí) fins que van poder tornar a fer-ho al carrer. A hores d’ara, el Carnaval comprèn més o menys, vejam si sóc capaç de recordar-les per ordre: el Ball de Mantons el dissabte immediatament anterior al Dijous Gras; aquest dijous, a la tarda la guerra de merenga que fa la canalla i que comença a derivar en bretolades que caldrà controlar i a la nit la Xatonada; el divendres, l’Arrivo del Rei Carnestoltes amb les seves Concubines, amb ball a algunes entitats; el dissabte hi ha diverses mascarades i rues, tant infantils com d’adults, i ball a les entitats en la que anomenen Nit de Mascarots; el diumenge, les Comparses…
–Ese día hacen una especie de guerra de caramelos, ¿verdad? –l’interromp en Castro.
–Home, guerra… –respon en Caamaño–. Potser hi ha alguns que comencen a passar-se, segons que m’ha explicat el meu amic, que curiosament es diu Jordi Perera, un dels noms del protagonista del conte d’en Salinas. El fet és que aquestes batalles actuals havien estat durant un temps més aviat una mena d’intercanvi de caramels llançats sense mala intenció entre les diverses comparses que surten el diumenge de Carnaval al matí a fer barrila tot ballant i saltant al compàs de la música de la xaranga que les encapçala, especialment la marxa El turuta. És molt divertit… I en acabada l’entrada a la plaça de la Vila amb els seus enfrontaments definitius, a celebrar el Dinar del Comparser! No se us acudeixi pas de buscar restaurant per dinar a Vilanova aquest dia: no trobareu taula enlloc si no hi aneu convidats. Em sembla que ni tu aconseguiries una taula, Salinas. I d’això, com se’t va acudir aquest nom de Jordi Perera per al protagonista del conte?
–Jo –diu en Salinas–, en això dels restaurants, a hores d’ara i com és evident tinc força sort; però durant molt de temps vaig ser un veritable perill per als restauradors, hostalers i taverners.
–Ah, sí? –fa en Pujol–. Molt de temps?
–I tant; més concretament mentre vaig estar casat amb la meva ex: durant aquell temps vaig ser el tio més malastruc del món.
–Perdona, Sali –l’interromp en Castro–: ¿qué es malastrú?
Gafe, Toño. Veureu: cada vegada que anava a un establiment del ram de l’hostaleria, em passava una o una altra. Jo sempre avisava d’aquesta condició desgraciada, i la gent no s’ho creia. Un dia, vaig cometre la gosadia d’acceptar una invitació a dinar per part d’una col·laboradora externa amb qui tenia un tracte sovintejat i que sempre em deia que estava segura que jo exagerava…
”Només us diré que en arribar al restaurant ens van avisar que s’havia espatllat la calefacció i que si teníem fred ens posarien una estufa al costat. Seguidament ens va tocar la “taula coixa”. Tot falcant la taula, el cambrer va perdre l’equilibri i va fer caure la taula del costat amb tot el seu parament. Mentre recollia els plats trencats, amb el mànec de l’escombra va donar un cop al “bonic” gerro de clavells que adornava la nostra, el qual, naturalment, es va afegir a la trencadissa després de remullar-nos a tots dos per la banda més inoportuna… i indiscreta. Jo, calladet i quietet.
”En dur-nos la carta per triar, el cambrer va patinar amb l’aigua del gerro i va quedar assegut damunt d’un senyor de la taula del costat.
”Aleshores, la noia que em convidava, amb una cara que recordaré per sempre més, em mira als ulls i em diu: “Joan, em perdones?”.
–Home, Salinas –diu en Rafa quan els comensals deixen de riure–, això és molt divertit; però no voldràs pas que ens ho creguem, oi? Ho has tret d’algún episodi de l’Hotel Fawlty, confessa-ho.
–Et juro que és veritat, que em va passar de debò. I no va ser l’única vegada que m’ha passat una cosa semblant. Mireu, quan em va caure la grossa per primera vegada (vull dir quan em vaig divorciar de la primera i única dona legal que he tingut i que penso tenir), per tal de celebrar-ho i agrair-li-ho a l’advocada que em va dur el procés, la vaig convidar a una estada a Tenerife i ens vam hostatjar a l’hotel Vulcano, a la platja de les Amèriques.
–A la mateixa habitació? –demana en Galimany.
–Això no es pregunta. Vam estar quatre o cinc dies fent relaxació psicològica a base de petites investigacions turisticogastronòmiques i tot va anar molt bé. Al darrer dia ens vam trobar casualment un amic de la Laura, també advocat, que hi havia anat per motius professionals, i vaig decidir de convidar-lo a sopar amb nosaltres i així de passada celebrar la fi de l’estada a l’illa, la meva recuperació psicològica i la meva tornada al mercat del pecat carnal. Em va semblar oportú fer-ho al gran saló menjador del mateix hotel Vulcano, que disposa d’una elegant barra lliure amb plats molt ben cuinats. Ens hi vam aposentar en una taula ben situada, feliços i contents d’haver-nos trobat i poder celebrar-ho amb un sopar bo i agradable.
”A una taula propera a la nostra, hi havia una parella d’anglesos (una parella hetero, vull dir), evidentment en viatge de nuvis. Anaven molt ben vestits, gairebé de gala, ell amb vestit negre, corbata, etcètera (res a veure amb el concepte de turista anglès), i ella amb un preciós vestit de nit, discretament escotat. Tots dos guapíssims, de pel·lícula.
Good evening! Good evening, ens vam saludar amb cortesia. Ells menjaven tranquil·lament, i nosaltres, no tan enamorats com ells dos, rèiem amb les anècdotes professionals que explicava l’amic de la Laura fins que, en haver pres un aperitiu, vam anar a buscar els primers plats. De quin primer plat de luxe em podia enamorar jo? Doncs elemental: d’un Potaje de garbanzos a la madrileña.
”Bé. El terra del gran saló menjador del Vulcano és (o era) de marbre. Algú havia vessat una mica d’aigua sobre aquest terra de marbre i s’hi havia fet un bassalet que encara no havia estat “detectat” pel maître. Jo duia cofoi el meu potaje tot pensant que tenia molt bona pinta; em seguia la Laura i al darrere el seu amic.
”Sabeu com arriba a patinar el marbre mullat? Tot va ser molt ràpid, però jo encara ho veig com en càmera lenta: de cop i volta el meu peu comença a patinar; l’instint de protecció fa que deixi anar el potaje, que surt volant, no avall, cap al terra, sinó amunt (encara el veig volar); la Laura fa un gran crit: “Aaaiiiiii!”, que és com dir a tothom “Mireu què passa!” i, és clar, tothom es tomba; jo m’estavello i pico d’esquena contra el sòl de marbre mentre el meu potaje encara vola de dret cap a la taula de la parella d’anglesos simpàtics i enamorats, que no el veuen venir, segurament perquè es miren als ulls; el potaje, amb precisió diabòlica, s’esbotifarra sobre la parella; tant el vestit d’ell com l’escot d’ella s’omplen de llegum, i els seus plats i les seves copes de vi queden farcits de cigrons i sucs diversos.
”L’amic de la Laura va començar a riure, mentre ella m’auxiliava aparentment preocupada per si m’havia fet mal, però amb el riure escapant-se-li també per sota del nas, mentre els anglesos s’enfurismaven, no mancats de raó, pel que els havia fet. El maître va intervenir per mirar de calmar als anglesos, que van anar-se’n tot traient foc pels queixals. Jo no m’havia fet mal i em sentia molt avergonyit per una banda, però amb moltes ganes de riure per una altra.
”Vam començar a sopar. Els meus acompanyants no van permetre de cap de les maneres que em tornés a aixecar i em van anar portant allò que van creure oportú. “Potaje, no”, em van dir. Al cap d’una estona van reaparèixer els anglesos (abillats menys elegantment), ens van mirar tot enfurrunyats i van asseure’s tan lluny com van poder.
”Per tal de disculpar-nos vam fer que els portessin una ampolla de cava, que van mig acceptar. Mentrestant havien netejat les restes del desastre (els cigrons havien quedat escampats per tot el terra del saló), i finalment vam poder acabar el sopar de Canàries en un ambient distès i més cordial encara del que havíem imaginat.
–Veus? –fa en Galimany–, això ja és més versemblant, tot i que m’has fet pensar en Mister Bean; l’altra anècdota, jo tampoc no me l’empasso, què vols que et digui.
–Et juro que és un fet real, t’ho creguis o no. Mira, no sé si a hores d’ara podria localitzar la noia; però si ho aconsegueixo, et prometo que la faré venir al dinar, si és que gossa de fer-ho, perquè després d’aquella experiència….
–Noi –respon en Galimany–, en aquestes alçades de la pel·lícula estic segur que pots aconseguir el que vulguis, fins i tot fer testificar l’ET, si cal. –La ironia d’en Galimany resultat patent per a tothom, i també en el que demana tot seguit–: I dius que ja no ets tan malastruc?
–Aquella malastrugança tan gran l’he perduda de vista, el cel sia lloat –respon en Salinas, i només una rigidesa gairebé imperceptible permet intuir que la ironia d’en Galimany l’incomoda–. De tant en tant pateixo algun episodi, sobretot quan utilitzo el cotxe… Però no voldria avorrir-vos amb més històries tan verídiques com desgraciades…
–Va, Salinas, que et mores de ganes d’explicar-ne alguna –fa en Vidal.
–Sí, home, explica’ns alguna –rebla en Pujol.
–Bé, com vulgueu –diu en Salinas tot fent una reverència–. Un dia que havia anat a fer una gestió a Martorell, em vaig trobar que l’individu que hi havia de veure “havia hagut de sortir urgentment a fer vés a saber què i que tardaria cosa d’una hora a tornar”. Vaig pensar a aprofitar per anar a fer benzina i, de passada, donar-li una repassada al cotxe, que estava molt brut.
”A la benzinera no hi havia gaire gent, i després de carregar (aquí cap problema) acosto el cotxe allà on pots posar aire a les rodes, i li dic al paio si vol mirar-me la pressió, que no sé com es fa… “A quant?”, em pregunta. “A quant, què?” “A quant. La pressió. A quina pressió van els pneumàtics?”, em diu, un pèl emmurriat però sense imaginar-se l’emmurriament que li esperava encara. “Miri… no ho sé. No té una llista? És una Voyager”. “Ja veig que és una Voyager!”
Vam decidir que ja estaven bé; però jo, imprudent com mai, li dic: “Pot mirar l’oli?”. Vaig aconseguir obrir-li el capó bastant bé. Sense dir-me res, no sé d’on, ell treu aquell ferro que serveix per mirar el nivell de l’oli. L’eixuga, el posa, el treu i diu: “Està una mica baix. Quin oli gasta?”. Vaig començar a pensar com podria anar-me’n d’allà, però ell tenia el ferro a la mà i em barrava la sortida. “Doncs miri, no ho sé. Oli de Chrysler?” Mirades que travessen? Existeixen. Em va dir que posaria un oli genèric o alguna cosa així, i n’hi va posar. Va tornar a mirar el nivell i estava bé.
”En aquell moment lamentable vaig tenir la mala sort que un client el va cridar des d’un assortidor, de manera que em dóna el ferro i em diu que té feina. Jo em quedo amb ell a les mans, tot mirant de trobar algun forat on introduir-lo. Us ho podeu ben creure: durant uns moments devia semblar un torero provant d’entrar a matar.
”No vaig aconseguir esbrinar on havia de ficar el maleït estri, o sigui que vaig esperar que l’home acabés d’atendre aquell client. Va anar ràpid (era un client normal), i tan bon punt el vaig tornar a veure, jo que el crido: “Senyor! On va això?”, li dic tot movent el ferro-de-mirar-nivells com si fos una bandereta. El bon home (si no és que era bo, no s’entén) es torna a acostar i fica el ferret on toca. Li pago l’oli i…
”Potser penseu que me’n podia anar, oi? Que era el millor que podia fer, oi? Doncs en aquell moment veig que hi ha un artefacte per rentar el cotxe. No un túnel de lavatge, sinó una mena de dutxa manual, un estri connectat amb una mànega d’aigua a pressió per poder rentar el cotxe per fora. No recordo si li vaig dir que anava a rentar el cotxe; suposo que no, perquè si li ho hagués dit no m’hauria deixat.
”Acosto el cotxe a l’artefacte, agafo l’estri i miro com s’engega. A la màquina hi ha un lloc per posar una moneda. M’hi acosto amb la mànega de pressió degudament controlada, però no veig l’import ni com es posa en marxa. Em sento observat des de lluny pel meu “amic”, que em diu cridant: “Ha de comprar una fitxa!”, i assenyala l’oficina on es paga. Deixo la mànega damunt del capó i vaig a comprar una fitxa que em ven ell mateix. Era com una fitxa dels autos de xoc, de plàstic i amb una forma rara. Surto molt content amb la fitxa, m’acosto a la màquina i la introdueixo a la ranura.
”Va ser instantani. La mànega, amb el seu estri a la punta, va començar a rajar a pressió i, com que ningú l’agafava, anava saltant primerament per sobre del cotxe i després per terra, tot picant per tot arreu. Em va regar força abans no vaig aconseguir arreplegar l’instrument diabòlic, que em va mullar acuradament. Quan vaig començar a netejar el cotxe es va acabar l’aigua i va quedar més brut que abans.
”Em va passar pel cap anar a comprar una altra fitxa, però en veure com em mirava aquell paio, no hi vaig gosar. Me’n vaig anar de la benzinera i no hi he tornat mai més.
–Home, desgraciada, el que es diu desgraciada –fa en Galimany quan els comensals deixen de riure–, no m’ho sembla pas tant, la història; ara, el que és imperdonable és que un exalumne de l’EAE sigui tan pocatraça, maldestre i graponer.
–Eh, ¿qué quiere decir todo eso, Gali? –demana en Castro.
–Manazas, Toño –li explica en Salinas–; el Gali me ha llamado manazas; y no le falta razón, sempre lo he sido… –Fa una pausa breu i continua–: Mis desgracias en la Elizalde no eran como las que le sucedían al Pi, que le sobrevenían por su condición de sabio distraído, sino porque yo siempre he sido más bien torpe para manejar cosas mecánicas.
–Sí, per a manipular coses mecàniques sí que ets maldestre; ara, per a manipular en general… –diu en Galimany en veu tan baixa que no el sent ningú.
–De manera que fui intentando que me destinasen a secciones que no requiriesen habilidad ni intuición para la mecánica y fui teniendo suerte –ha continuat en Salinas. Després es dirigeix a tots els comensals–: Ara, per dir la veritat, les meves desgràcies amb el cotxe no són pas sempre degudes a manca d’habilitat mecànica. Per exemple, quan ja m’havia divorciat, vaig llogar a bon preu un piset amb dret a aparcament a Gavà, i hi vaig viure un parell d’anys. Un vespre, cap a dos quarts de vuit, quan tornava a casa després d’un dia de treball d’aquells en què tot se’t posa de cul, se’m va aturar el cotxe en una cantonada. Era un carrer estret, paral·lel al de la casa on vivia i des d’on fins i tot podria haver vist el balcó del meu pis si no fos que em vaig atabalar una mica i el que mirava fixament era la clau de contacte, que semblava haver perdut el seu poder.
”No tinc per costum perdre els nervis al volant o sigui que com que no hi havia ningú més vaig provar de prendre-m’ho amb calma, desconnectar tot el que em semblés desconnectable i provar de partir de zero.
”Al cap de mig minut, un cop de llums em va avisar que ja tenia un altre cotxe al darrere. Amb tota la calma vaig posar els llums d’avaria i vaig fer veure que no el veia.
”El motor roncava i roncava, però no acabava d’engegar-se.
”Dos minuts, dos minuts de rellotge i van començar a sonar els primers cops de clàxon.
”Jo que baixo, en dirigeixo al cotxe de darrere i li dic al conductor alguna cosa com ara: “Miri, ho sento, però el cotxe no s’engega i no veig que puc fer…” “Doncs sortir d’aquí, que els meus fills esperen que els reculli de casa dels avis i no vull que pateixin.” Llavors ja hi havia tres cotxes tocant el clàxon, i el del tercer em penso que devia ser genealogista, perquè anava passant llista dels meus avantpassats.
”Era una cantonada, i ruc de mi, encara vaig tenir l’humor de preguntar a aquest que l’esperaven els nens si hi havia de tirar recte o bé tombar; posats a empènyer el cotxe, com a mínim que fos en una direcció útil per a algú…
”No sé si us heu trobat mai en el cas d’haver d’empènyer un cotxe de direcció assistida amb el motor aturat. Només us diré que no gira i que no frena amb el pedal, o sigui que tombar va ser un autèntic suplici. Per fer-ho més bonic, com que havia plovisquejat el terra patinava i fer el patinet amb un cotxe d’una tona i mitja va ser una experiència apassionant. A tu et van dir gràcies? Perquè a mi, no. El dels nens i el del darrere van sortir rabent pel carrer lliure; però el genealogista… aquest resulta que havia de tombar. “Miri, que he de trucar una grua”, que li dic, “que això no va i el carrer no dóna per apartar-se…” “(Aquí hi haurien d’anar cap a set generacions d’ancestres.) ¡Pues sube el coche a la acera, que yo he de pasar!” No cal dir que no es pot pujar un cotxe a una vorera en aquestes condicions, o sigui que ni cas i apa, a trucar al RACC.
”De cop, vaig sentir una veu que venia de la llunyania: “Dos calles más abajo hay un talleeeeeeeeeeeeeeeeeer!!!”. Cert! L’havia vist un munt de cops, aquest taller! I només eren dues cantonades, o sigui que, a banda de fer el patinet i haver d’aguantar a braços el pes del cotxe entrant i sortint per accionar el fre de mà, el perill real només hi era en dues cantonades, on me la jugava si em sortia un cotxe pel costat. “Apa Joan, que n’has fet de pitjors. Treu-te el gec i som-hi!”
”Suposo que atret pel concert en to major de clàxons i potser pensant-se que era una caravana que celebrava alguna victòria del Barça, un xicot que anava a peu es va acostar: “Vols que et doni un cop de mà?”, em va dir. El meu cap va pensar: “I a tu que et sembla, tros d’ase? Que m’estic divertint molt fent això tot sol?”. Però la veritat és que vaig dir: “Miri, si no li fa res, li ho agrairia molt”. Com que anava bastant mudat, el noi es va cuidar bastant del volant i de fer el patí mentre jo empenyia al ritme de rap de la corrua, que cada cop era més llarga.
”El taller hi era, és clar, però… era un taller petit en un carrer estret on a les vuit del vespre ja havien ficat tots els cotxes pendents de reparació a dins i per tant el meu continuava aturat al mig del pas bloquejant la circulació.
”Aquí sí que vaig tenir sort! Es veu que el mecànic també era genealogista i en un sol minut li va demostrar al genealogista primer que la seva família era molt més nombrosa que no pas la meva i el va fer callar!
”El noi del Barça ja havia desaparegut i entre dos mecànics i jo vam aconseguir enfilar provisionalment el cotxe en un gual i com a mínim deixar passar a tots els apressats del Baix Llobregat que havíem acumulat al carrer de la Verge dels Dolors!
”No cal que us digui que precisament al carrer de la Verge dels Dolors hi devien haver disset o divuit jardins d’infants o potser dues-centes iaies que, naturalment, es van posar d’acord a treure cotxets de criatura i a circular per la vorera que ocupava el meu cotxe. Per sort, sembla que la genealogia no interessa gaire a les iaies amb cotxets. Tampoc cal que us digui que mentre jo aguantava un focus tot emulant l’Estàtua de la Llibertat i el mecànic remenava el motor del meu cotxe, va arribar el propietari del gual, que sí que era genealogista però que suposo que ja devia estar acostumat a trobar-se’l envaït, vist que vivia davant del taller. Aquest és va entendre directament amb el mecànic mentre jo, amb el focus a la mà, només feia que pensar com m’ho faria l’endemà per enllestir el munt de gestions inajornables que requerien la utilització del cotxe.
Quan pel silenci d’en Salinas sembla clar que dóna per finalitzada la narració de l’anècdota, en Pujol li demana:
–I com va acabar la cosa?
–Bé: pel que es veu, el cotxe no tenia res d’important; l’endemà a primera hora ja el vaig poder utilitzar.
–Encara bo –diu en Mauri–: normalment els mecànics et tenen el cotxe avariat un munt de dies. Vas estar de sort.
–Sí, es veu que sí.
–Doncs si ja has acabat d’explicar desgràcies, Sali, m’agradaria fer-te una altra pregunta relativa al teu relat de ficció –diu en Galimany tot remarcant els dos darrers mots.
–Dispara –contesta en Salinas, amb un somrís forçat.
–Veuràs: si un es mira el teu relat a la llum d’allò clàssic de plantejament, nus i desenllaç, hi troba un plantejament prou intrigant com per aixecar una certa curiositat i un desenllaç més o menys sorprenent. Ara, el nus, si és que realment n’hi ha, és anàrquic, gairebé caòtic, hi ha un seguit de coses que poc o res tenen a veure amb el tema del relat. Per quina raó hi introdueixes tantes coses que no tenen cap relació amb la trama? Volies situar el relat en el temps? Perquè he vist que hi ha un seguit d’al·lusions a esdeveniments situats en moments concrets, com ara allò del Prestige, o una referència a un crim del Putxet, que m’imagino que és un fet real, i al mateix temps hi ha coses que no es veu a què treuen cap, com aquell suposat epigrama del rector de Vallfogona.
–Noi, Gali, hauràs de fer-te mirar aquests atacs de logorrea… Has dit que anaves a fer-me una pregunta i me n’has fet dues acompanyades d’un farcit d’opinions i altres preguntes implícites. Miraré de contestar-te per ordre.
”Dius que el relat és anàrquic i caòtic i que hi ha coses no relacionades amb la trama. Home, segons com t’ho miris: si el protagonista es troba en un estat de confusió, és normal que el relat sigui confús. A més, jo diria que sí que hi ha un fil conductor, el qual transcorre per sota d’aquestes coses que tu trobes deslligades del tema i que surt de nou a la llum quan el protagonista recorda el conte antic, record que serà el detonant del final.
”Que si volia situar el relat en un moment concret? No era pas la meva intenció. Senzillament, hi vaig anar afegint esdeveniments de l’època en què el vaig escriure per anar caricaturitzant en certa manera els enquimeraments del protagonista, la seva diguem-ne angoixa existencial.
”I abans que m’ho preguntis: vaig començar a escriure’l arran de la visita a Vilanova i la Geltrú per estudiar la seva celebració del Carnaval, com us he dit abans, de manera que les referències que n’hi ha són, em sembla, plenament justificables dins de l’esquema general del relat. Vaja, si tu no creus una altra cosa, Gali.
–Són maneres de veure-ho, Sali. I com que no vull que tornis a dir-me xerraire, em declaro oient en aquest debat literari.
–Hombre, no jodas! –exclama en Castro–. ¿Qué pasa, que quieres birlarnos la diversión?
–Toño, que tenim uns quants col·legues que també poden animar el debat –contesta en Galimany–. Vaja, això si el Sali s’hi presta, és clar.
–A debatre, xerrar o fins i tot raonar, jo sempre hi estic disposat, Gali; hauries de saber-ho, si és que no ho saps.
–Ui ui ui, que el Salinas s’ha picat… –fa en Rafa–. Ara, no tant com jo quan he sentit allò que els de CiU són els nans de la Blancaneu… –Mira cap a en Salinas i continua–: És broma, Salinas… –I després d’una pausa breu, tot mirant cap a en Vidal–: A més a més, això no pica tant com allò del Gran Cabró i la gent del PP, oi, Vidal?
–Mira que arribes a tenir mala llet, Rafa –diu aquest–. T’agrada burxar la ferida, oi? No n’hi havia prou amb la desgraciada al·lusió del relat, que tu has de remarcar-la…
–Va, tranquil, Vidal, no et queixis –li demana en Mauri–, que en el relat hi reben tots, perquè estic segur que les Tres Bessones del conte són la gent del PSC, d’Esquerra i d’Iniciativa… Vinga, una mica de sentit de l’humor, que tots ens coneixem de fa molts anys. I ara que dic això –continua sense deixar que en Vidal i en Rafa iniciïn una discussió–, sabeu que avui fa cinquanta anys que els russos van engegar el primer Sputnik?
–Cinquanta anys? –fa en Pi–. Ostres, ara sí que veig que em faig vell! Si això dels Sputnik és de la prehistòria, ja!
–Ja veus, Pi –diu en Mauri–. Jo estava a Tractaments Tèrmics, llavors. Em recordo perfectament perquè vaig fer una felicitació de Nadal que a hores d’ara em sembla lamentable.
–Felicitació de Nadal? –demana en Vidal.
–Sí, home, que no te’n recordes, que els aprenents fèiem uns cartells a manera de felicitació de Nadal, com si fòssim el sereno, el vigilant o l’escombriaire, per tal d’obtenir alguna propineta dels operaris a tall d’aguinaldo?
–No, no me’n recordava. Deu ser perquè jo no vaig fer-ne mai cap.
–Però els qui sabíem dibuixar les fèiem en nom de tots els aprenents de la secció…
–Sí, segurament; però no me’n recordo. I com dius que era aquesta felicitació? I quina relació tenia amb això de l’Sputnik?
–Mira: segons diu el diari, aquest primer satèl·lit artificial era una esfera d’alumini de 58 centímetres de diàmetre i duia quatre antenes que feien de 2,4 a 2,9 metres de llargària. Diu que aquestes antenes semblaven uns bigotis llargs. Jo em recordo perfectament de l’aspecte d’aquest satèl·lit, perquè en la felicitació el vaig dibuixar. I ho vaig fer perquè els russos van impressionar tothom amb aquest èxit; a més, si no recordo malament, cosa d’un mes després van posar en òrbita un altre que duia dins una gosseta anomenada Laika. Tothom en parlava, dels Sputnik, de manera que em va semblar oportú fer-ne el motiu central de la felicitació.
–I què tenia de lamentable, això? –demana en Galimany.
–Veuràs, Gali: el satèl·lit, com possiblement deus recordar, emetia uns senyals de ràdio, uns bip bip programats per transmetre dades…
–Sí, jo això ho recordo –diu en Pi.
–Doncs jo vaig fer el dibuix de l’Sputnik d’acord amb les imatges que havien publicat els diaris i hi vaig posar uns rètols, entre ells un que assenyalava dues antenes i deia “Antenas para hacer pi pi” i un altre que deia “Antenas para hacer ca ca”.
–Sí, noi, força lamentable, l’acudit –diu en Salinas.
–Ah, quins temps… –diu en Pujol amb to d’enyorament–. No li facis cas, al Salinas, Mauri: segur que hi van haver molts que el van trobar enginyós, el teu acudit. Una altra cosa és que alguns hi hàgim posat seny i bon gust, amb els anys; però llavors érem joves, immadurs, inexperts i agosarats, i fèiem el que diuen que toca fer. Així són les coses i no paga la pena donar-hi voltes…
Al menjador s’instal·la un remoreig de comentaris diversos més o menys relacionats amb el pas del temps i amb les experiències viscudes a l’Elizalde que en Salinas no talla. De tant en tant mira cap a en Galimany i hi veu un aire d’ironia en l’expressió del seu rostre que li fa desviar la mirada. Passats uns minuts, demana que li facin atenció i diu:
–Excompanys de fatigues i companys de jubilació, estic segur que la setmana vinent ens ho passarem d’allò més bé perquè el conte serà d’en Galimany, i tots sabem com de bé ho ha fet tot sempre. M’hauria agradat trobar un restaurant prou bo al que va ser estrictament el nucli del seu barri, però no n’hi han, de manera que m’he decidit per un que té una solera més que considerable, ja que segons diuen ells va ser inaugurat el 1836. Em refereixo al Restaurant 7 Portes; confio que hi estigui a l’alçada. Ens hi trobarem, com sempre, a les dues.

 

Petita (pre)història d’en Salinas

 

Quan els comensals surten de Ca l’Isidre i mentre s’acomiaden tot formant diversos grups, en Galimany li diu a en Caamaño que l’esperi, que vol parlar un moment amb ell. Després, juntament amb en Mauri, en Pujol i en Rafa, el convida a arribar-se a la molt propera esglèsia de Sant Pau del Camp, a uns cinquanta metres del restaurant.
–Sabíeu que aquesta església és la més antiga de Barcelona? Quan la van aixecar estava a l’exterior de la muralla de la Rambla, al camp, i d’aquí li ve el nom –explica en Mauri en arribar-hi–. És romànica, del segle…
–Estic segur que pots dissertar una bona estona d’esglésies i de religió –l’interromp en Galimany–; però si no et sap greu, tinc moltes ganes de demanar-li una cosa al Manyo.
–Com vulguis, home; però em sembla que cap coneixement és sobrer –diu en Mauri.
–Dispensa’m, és que avui en Salinas m’ha acabat els quartos: estic segur que això que ens ha llegit no ho ha escrit ell.
–En què et bases per fer aquesta acusació, noi? –demana en Rafa.
–L’he fet caure en un parany. L’abundor de referències literàries i cinematogràfiques m’ha semblat molt sospitosa, perquè pel que jo recordo, no tenia cap tirada a anar al cine i no és que fos un expert en literatura i menys sud-americana. Així és que li he parat una trampa i li he dit que “El jardín de senderos que se bifurcan” és de l’Ernesto Sábato, quan qualsevol que hagi llegit una mica de literatura hispanoamericana sap que és…
–De Jorge Luis Borges! –exclama en Pujol–. Òndia, abans no me n’he adonat, d’això!
–I en Salinas ha caigut de quatre grapes en el parany! –diu en Galimany amb èmfasi–. I a tu, Manyo, ¿no t’ha estranyat que no t’hagi explicat per què el protagonista del conte es diu com el teu amic de Vilanova, aquest Jordi Perera?
–Tens raó, no m’ho ha dit –fa en Caamaño amb to d’adonar-se en aquest moment.
–Això també m’ha fet sospitar, i necessito que em facis un favor, si no et sap greu i no et representa un problema: que li expliquis això d’aquest conte a en Perera, a veure que et diu.
–Home, posats a sospitar –diu en Mauri–, ¿vosaltres us heu cregut totes aquelles històries de cotxes i restaurants?
–Mira, les de cotxes, encara rai; ara, les dels restaurants semblaven de sèrie televisiva –diu en Pujol.
–I suposat que fossin anècdotes verídiques, tanta acumulació em resulta inversemblant –rebla en Galimany–, de manera que si són fets reals, aquest tio ens aixeca la camisa i ens ha donat garça per perdiu; vull dir que deu haver sentit o llegit aquestes historietes en algun lloc i se les ha apropiades. I encara afegiré una cosa: no és la primera vegada que ho fa.
–I això? –demana en Mauri.
–Té un bon historial, el nostre generós amfitrió –contesta en Galimany tot remarcant irònicament el mot generós–. Només us diré que ja quan estava a la redacció del Sirio en va fer alguna. Bé, d’entrada, i per tal d’aconseguir el que ell es pensava que era una mina, un lloc a la revista, va escriure un resum d’una xerrada del Zapatero, aquell profe de la Falange, i el va dur al Sirio. Ho va aconseguir: el Zapatero va trobar molt bé el resum, va convèncer al senyor Gallego i el nostre Salinas va ingressar a la redacció, tot i que no sabia dibuixar. Recordo que el Martín, davant meu, li va dir que aquell article era una vulgar raspallada; ell, en comptes d’enfadar-se, li va contestar que amb aquell escrit havia aconseguit el que volia, o sigui, entrar a la redacció, i això era el que comptava.
”Un cop al Sirio, li va passar que li faltava imaginació per a escriure, no trobava temes, i va optar per demanar a un company el nom del qual no us el diré que li fes de negre a bocata l’article, cosa que va acceptar perquè passava gana, gana de la de debò. Aquest company m’ho va explicar uns quants anys després, en la primera trobada que vam tenir al Salamanca.
”Tampoc no s’hi podia confiar, en el Sali, perquè era un espieta; molt hàbil, això sí, com va demostrar a la Labor. Ningú va poder provar-ho mai, però la seva carrera d’agent secret va començar a la fàbrica, i algú el nom del qual no recordo em va dir que estava segur que en aquell incident de l’acomiadament d’un tio de Tornillería ell havia estat el chivato.
–Quin incident? –demana en Pujol.
–No el recordo bé, em sembla que el van acusar de distribuir pornografia entre els aprenents.
–No em sona gens, això –diu en Mauri–. Vosaltres en sabíeu res?
Tots neguen amb el cap.
–Hi vau coincidir, a la Labor? –demana en Caamaño.
–Sí, per culpa meva, precisament.
–Què vols dir?
–Que va entrar-hi per mi. M’explicaré: Abans que en Barral es fes càrrec de la direcció d’Edicions, totes les feines de secretaria d’aquest departament havien estat agrupades… No, espereu; tornaré a començar, que estic anant massa de pressa. Veureu: quan vaig entrar a la Labor, si mal no recordo cada secció del departament d’Edicions disposava d’una auxiliar administrativa que feia les funcions de secretària: passava a màquina les cartes que els redactors li dictaven, arxivava la paperassa, etc. En una de les reorganitzacions que va ordenar en Trias, van decidir d’agrupar aquestes noies en una sola secció que havia de centralitzar totes les feines administratives del departament, amb la idea de racionalitzar el treball i distribuir-lo millor, i sembla que així van estalviar-se personal i algun altre problema que no ve al cas detallar. Van decidir que aquesta Secretaria d’Edicions tingués un cap i m’hi van destinar.
”El cas és que en l’època que jo exercia aquest càrrec, un dia em va venir a veure en Salinas. Jo no l’havia tornat a veure des que vaig plegar de la fàbrica, feia potser deu anys. No recordo el que em va explicar ni com va saber que jo treballava a la Labor. El cas és que buscava feina. Entre les meves funcions, hi havia la de fer una primera entrevista als candidats a col·laborar amb Edicions, de manera que tenia la possibilitat de recomanar-lo i ho vaig fer. Estàvem engegant una col·lecció de temes econòmics, i encara que aquell Hernández Puértolas que us vaig esmentar n’era el responsable, li van fer un lloc al seu costat perquè l’ajudés. En Salinas va estar molt content perquè, segons que em va dir, els temes d’aquella col·lecció el podien ajudar en els estudis d’antropologia que segons ell estava fent per lliure i a estones.
”Nois, el seu treball semblava eficient, fins al punt que va arribar a prendre part en algunes de les reunions que es feien per discutir línies editorials i altres assumptes de nivell directiu mitjà. Solia ser discret i parlar poc, però quan ho feia guanyava punts i consideració, tot i que no més diners. De manera que quan Barral va incorporar-se a la Labor i em van fer pigall seu, vaig demanar que el posessin en el meu lloc de la Secretaria d’Edicions amb l’increment salarial corresponent. Quan li van confirmar tant una cosa com l’altra, em va jurar que mai no oblidaria el que havia fet en favor seu.
”Ja us vaig explicar que en Carles Barral i en Francisco Gracia van coincidir en aquella editorial, el primer com a director d’Edicions i director adjunt i el segon com a director general, i que la cosa va anar malament fins al punt de l’enfrontament que ja us vaig comentar. En Martínez de Sousa, aquell lexicògraf de qui us vaig parlar, explica en unes memòries que entre en Gracia i en Barral es va produir un malentès a causa d’una entrevista a aquest darrer, a La Vanguardia, en què es deia que era el director general de la Labor, cosa evidentment inexacta que en Martínez es pensa que va molestar en Gracia. En qualsevol cas, si això va ser així, només era un motiu més de fricció entre l’un i l’altre; ja us vaig explicar les raons de la malvolença d’en Gracia cap a en Barral segons es pensava aquest.
”Ara, curiosament –i això m’ho va explicar un dels amics que vaig deixar en aquella casa–, a l’editorial va arribar a córrer la brama que en Salinas estava fent, fins i tot quan jo encara hi treballava, d’espieta d’en Gracia. És cert que al llarg dels últims mesos de la meva estada a Labor vaig notar que aquest el rebia més a ell que no a mi… Bé, de fet en Gracia va anar tancant-se cada vegada més al seu despatx i semblava desconfiar de tot déu; generalment ajornava les decisions, els expedients d’edició s’acumulaven i pel que es veu anava preparant el seu projecte d’edició espanyola del Scientific American. Com que en Salinas va arribar a col·laborar en aquesta revista un cop va aparèixer en espanyol i crec que hi va dur una secció fixa, no sembla erroni pensar que ja en aquells dies s’estava guanyant la confiança d’en Gracia. Ell sabrà el que va fer per a aconseguir-ho, però em van dir que el dia que va aparèixer a La Vanguardia l’entrevista amb en Barral se’l va veure sortir del despatx d’en Gracia amb un exemplar del diari.
–Noi, ens estàs pintant un Salinas que sembla el dolent de la pel·li –fa en Rafa.
–I com d’alguns dels dolents cinematogràfics o de l’escena, no hauries dit mai d’ell que fos tan tortuosament hàbil per a aconseguir els seus propòsits. Més d’una vegada m’he penedit d’haver-lo ajudat a entrar a la Labor, i us ben asseguro que si les coses es poguessin tornar a fer, en Salinas no hi entraria de cap de les maneres.
–I això? –demana en Pujol.
–Perquè no és aigua neta, perquè si bé es veritat que no vaig adonar-me del seu caràcter de portafarcells, el que sí que vaig poder advertir va ser la seva facilitat per apropiar-se o atribuir-se la feina d’altres. Quan en Gracia aprovava l’expedient de publicació d’un llibre, me’l passava per tal que iniciés el procés. En l’expedient es recollien els informes i les recomanacions de les persones que hi havien intervingut. En un dels expedients que es van aprovar quan jo ja era a punt de plegar, hi vaig trobar un informe les línies generals del qual les havia preparat jo, però que estava signat per en Salinas. Jo havia decidit no acabar-lo i l’havia llençat a la paperera, de manera que és fàcil arribar a la conclusió que ell l’havia rescatat i aprofitat. Li ho vaig dir, i m’ho va negar, em va jurar que jo li havia donat l’informe i li havia dit que el completés i l’adjuntés a l’expedient. Tant i tant va porfidiejar que al final em va fer dubtar de la meva memòria i vaig donar per bona la seva versió. Si no fos perquè, quan jo ja havia plegat, alguns amics que havia deixat a la casa em van explicar unes quantes històries no precisament favorables al capteniment d’en Salinas, mai no m’hauria adonat del tipus de persona que és, de la seva capacitat de manipulació.
–Noi, em deixes de pasta de moniato –fa en Rafa.
–Jo no m’ho hauria pensat mai –diu en Pujol.
–Ni jo –corrobora en Caamaño.
–Doncs, ja ho veieu –diu en Galimany–: sempre ha estat molt hàbil per aparèixer com un tio collonut: generós, fidel, altruïsta i modest. Tot un artista, vaja.

 

En Salinas camina juntament amb en Pi i en Castro pel Paral·lel cap a la plaça d’Espanya, i en Pi li diu:
–Des que vam començar aquesta ronda de trobades, hi ha una cosa que em crida l’atenció: el teu nivell de català, tant l’oral com l’escrit. Ho dic perquè no recordo que parlessis mai en la nostra llengua, a l’EAE.
–És que a l’EAE poca gent la utilitzava, si no recordo malament; de fet, vaig començar a atrevir-me a parlar-la habitualment quan ens van fer operaris. Veuràs: jo vaig néixer gairebé a l’any exacte de la finalització de la guerra civil. El meu pare l’havia fet al bàndol republicà, havia passat a França en la retirada final, havia romàs un temps al camp de concentració d’Argelès i va poder tornar a Barcelona relativament aviat, on va retrobar la meva mare, amb qui s’havia casat durant la guerra. Quan van saber que jo estava de camí, els meus pares van decidir de tornar a casar-se civilment, ja que el seu matrimoni anterior havia estat declarat nul per les autoritats franquistes perquè havia estat administrat per les republicanes durant la contesa. I poc abans del meu naixement, també van decidir casar-se per l’Església, per tal d’evitar-se i evitar-me problemes, que en aquella època no eren menors. Recordeu que quinze anys després d’acabada la guerra, per poder ingresar a l’EAE calia aportar la fe de baptisme.
”El meus pares també es van plantejar en quina llengua s’adreçarien a mi. Ells parlaven català a casa; tot i que no eren catalans de naixença, havien vingut a Catalunya de petits i s’havien conegut i enamorat parlant català, de manera que la seva llengua afectiva era aquesta. Però a la mateixa escala en què vivien ells també vivia una part de la família del meu pare –els meus avis, dues tietes i dues besties, d’origen aragonès i basc– que enraonaven castellà; a més, i això era el més determinant, a l’escola el català era prohibit i, per tant, jo rebria tot l’ensenyament escolar en castellà. Els meus pares, doncs, pensaven que jo podria tenir dificultats d’aprenentatge i, per tal que no parlés el català “com un municipal”, segons els vaig sentir dir més d’una vegada, van decidir d’adreçar-se’m en castellà. Això va comportar una situació certament “peculiar”, per qualificar-la d’alguna manera: els meus pares sempre van parlar entre ells en català i sempre van parlar en castellà amb mi i els meus germans. De fet, la llengua dominant i habitual de la meva família, tant de la part del pare com de la part de la mare, era el castellà, amb alguna excepció.
”Si Catalunya fos un país normal, vull dir, si la llengua d’aquest país no hagués estat perseguida, principalment després de dues derrotes militars, la de 1714 i la de 1939; si els vencedors no haguessin intentat anorrear-la, la meva llengua familiar i social hauria estat el català. Però les circumstàncies històriques em van dur a ser educat en una llengua imposada per la força en aquest territori.
”I un bon dia, vaig adonar-me d’una cosa que Raimon explica en una de les seves cançons: “Res no vares aprendre a escola: ni el nom dels arbres del teu paisatge ni el nom de les flors que veies ni el nom dels ocells del teu món ni la teva pròpia llengua”. Baixava del Museu d’Art de Catalunya de Montjuïc per uns camins gairebé ferèstecs en aquella època, quan em vaig adonar que no sabia el nom català de cap dels arbres i les plantes que em voltaven, em vaig adonar que com a català era analfabet pel que feia als arbres, les flors, els ocells… No m’havien ensenyat la que hauria d’haver estat la meva llengua, “res no vaig aprendre a escola” en català. Tot i que feia algun temps que havia començat a utilitzar molt ocasionalment aquesta llengua, cap a l’acabament de l’aprenentatge a la fàbrica vaig proposar-me d’utilitzar-lo més i vaig decidir que com a mínim la meva expressió literària seria en català.
–L’expressió literària? –demana en Pi–. No ho entenc, no recordo tampoc que en aquell temps manifestessis cap mena de vocació per les lletres.
–Sí, home, Pi; no te’n recordes, que vaig estar a la redacció del Sirio?
–Es verdad, Pi; el Sali estaba en el Sirio y yo diría que publicaba artículos –fa en Castro.
–Sí, algunos publiqué, Antoñito, pero no muchos. La verdad és que mi tendencia al mundo de las letras era entonces embrionaria y por fuerza de expresión castellana, tanto por formación como por imposición oficial. Por eso he dicho que la decisión de escribir en catalán me sobrevino como si fuese causada por una iluminación sobrenatural, por una conciència de ignorancia casi culpable. A partir de entonces empecé a leer literatura catalana y a practicar la escritura en esta lengua (en la intimidad, diría uno que todos sabemos quien es). Bueno, la verdad es que leía tanto en catalán como en castellano, de modo y manera que se puede decir que me fui transformando en un hombre de letras. Una especie de memoria fotográfica me permitió transformarme en un buen ortógrafo, no tanto teórico como práctico, y a adquirir un buen estilo literario por pura acumulación de lecturas.
–I pel que es veu no t’ha anat malament; tinc entès que has treballat en això dels llibres –comenta en Pi.
–Vaig provar diversos camins que no em van dur enlloc fins que en Galimany em va ajudar a entrar a l’Editorial Labor quan ja començava a estar desesperat. Mai no li ho agrairé prou; la veritat és que estava molt fotut econòmicament i anímicament i com aquell que diu em va salvar la vida. A la Labor vaig conèixer gent molt interessant i vaig aprendre força secrets del món de l’edició, cosa que em va servir uns anys després, a començaments dels anys vuitanta, per entrar a treballar a Barcanova, una editorial de l’àrea del llibre de text. Per cert, hi vaig retrobar un escriptor xilè que havia conegut a la Labor, Mauricio Wacquez, que hi dirigia una mena d’editorial en certa manera encabida en Barcanova, Ediciones Versal. De fet, Barcanova, durant el temps que jo hi vaig treballar, pertanyia al grup Anaya, una mena de conglomerat nascut a partir de la fundació, a Salamanca, per Germán Sánchez Rupérez, d’Ediciones Anaya. Ah, per cert, una de les col·leccions de Barcanova, “Temas Universitarios” es deia, la dirigia Higini Clotas, l’actual vicepresident primer del Parlament de Catalunya. Jo el vaig conèixer a la Labor, juntament amb el seus germans Salvador i Pere, però a Barcanova no el vaig arribar a veure mai.
”A en Mauricio Wacquez si que el vaig tractar de nou a Barcanova, perquè fins i tot li vaig fer alguns treballs de correcció abans que pels mals resultats econòmics la direcció del Grup Anaya decidís de tancar Versal. En Wacquez va quedar molt escaldat, no va anar-se’n precisament content, i no sé com li van rutllar les coses, només sé que se’n va anar a viure a Calaceit i hi va morir fa uns anys. Crec que a Calaceit també hi vivia un amic seu, escriptor com ell segons que em van dir.
–Pero a ti las cosas te fueron bien, no?
–Bueno, qué quieres que te diga: tenía que echar muchas horas extra. Pero poco a poco mi situación fue mejorando y llegaron a confiarme algunas responsabilidades de mando intermedio acompañadas, claro está, de mejoras económicas. De todas maneras, mi situación familiar y las dificultades propias del trabajo, muy estresantes, empezaron a quebrantarme la salud y me vi obligado a dejar la editorial. Más tarde conseguí el divorcio, mi salud mejoró, el trabajo de representación que había acometido no me fue mal y me permitía llegar a final de mes sin demasiados apuros hasta que, coincidiendo con la jubilación, la Euromillones me concedió una pensión como Dios manda.
–¡Jodo, tío, quien pudiera llorar con tus ojos!
–Va, Toño, que por lo que me han dicho, tú tampoco puedes quejarte.
–No comparis, Sali, no comparis: l’Antoñito no viu malament, però…
–No has sentit mai allò del beatus ille, Pi? A vegades és millor la vida modesta i sense pretensions retirada del món que no la fortuna econòmica.
–Vale, tío, ahora dime que te cambiarías por mí, y yo voy y me lo creo.
–Si tú supieras, Toño…
En això han arribat a la plaça d’Espanya i s’acomiaden. En Pi i en Castro baixen al metro i en Salinas agafa un taxi.

Deixa un comentari