Conte contat, no és acabat – 4

Quarta trobada (20 de setembre de 2007)

 

Aquesta vegada han dinat en una sala reservada del restaurant Gargantúa y Pantagruel i, com en les ocasions anteriors, els cambrers han rebut instruccions d’estar amatents a qualsevol petició dels comensals tot mantenint-se en un discret segon pla.
Quan li sembla que les converses privades comencen a declinar, en Salinas demana que li facin atenció i diu:
–Bé, ja seria hora de procedir a la lectura del conte que toca avui. Però el senyor Galimany ens va prometre la setmana passada que ens il·lustraria quant al verb follar; per tant, cedeixo la paraula al nostre il·lustre i il·lustrador col·lega.
–Moltíssimes gràcies, digníssim senyor president i liberal amfitrió –comença en Galimany tot posant-se dempeus. Treu un full de paper doblegat de la butxaca de la seva camisa, el desplega i continua–: Efectivament, nois, la setmana passada us vaig dir que comentaria algunes coses relacionades amb el mot follar, de manera que em disposo a complir la paraula donada. Doncs bé, d’entrada, jo considero que, tot i que follar ja figura en el lèxic dels diccionaris catalans actuals més autoritzats i ortodoxos, com per exemple el de l’Institut d’Estudis Catalans, editat amb la pretensió de ser el normatiu per a la llengua catalana, és un castellanisme que ha estat naturalitzat català fa relativament poc temps. Per exemple, no el trobareu al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, tot i que aquest admet fotre i cardar (cosa que no feia el Fabra, per exemple), i als diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana follar entrava com un castellanisme. Jo crec que l’equivalent del castellà follar és cardar i el del castellà joder és fotre.
”Encara que el que he dit sembla que li dóna la raó a en Salinas respecte d’allò que em va objectar, que follar no era un verb normatiu en català, voldria que fessiu atenció a un detall que ja he assenyalat: que l’IEC va promoure la publicació del Diccionari amb l’ambició que fos normatiu, d’acord amb la finalitat que el mateix IEC té assenyalada en el primer apartat de l’article segon dels seus estatuts –en Galimany mira el full i llegeix–: “tenir cura de la llengua, establir-ne la normativa i vetllar perquè el seu procés de normalització sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic”. Aquesta comesa va ser reconeguda pel Parlament de Catalunya mitjançant una llei de 24 d’abril de 1991, on es diu que l’Institut és la “institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català” i que totes les administracions radicades a Catalunya han de “respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans”. Així doncs, estimat Sali, i per molt que sigui un vulgarisme, follar és normatiu i ben normatiu ja des de la primera edició del Diccionari, publicada el setembre del 1995.
”Dit això, parlaré del follar castellà. De les quatre entrades que el Diccionario de la Real Academia recull per a aquest verb, la quarta, que vol dir tenir coit, he vist després de diverses consultes creuades que es deriva etimològicament del llatí follis, és a dir, manxa de bufar. Alguns opinen que l’acció de cardar s’assembla a la de la manxa, i que per això en castellà es fa servir follar com a vulgarisme de tenir coit. A mi em sembla, però, que estan equivocats. Si mirem el significat de folgar al mateix diccionari, veiem que diu que és la forma antiga d’holgar en el sentit de tener ayuntamiento carnal. De folgar a follar no sembla que hi hagi d’haver gaire camí, i potser popularment es va assimilar al follar de fer vent amb la manxa, cosa que no treu, al meu parer, que abans va ser el folgar que el follar, amb el mateix significat.
”Ara, a partir d’això, trobem relacions curioses. Derivats de folgar trobem folgamiento que volia dir huelga; folga, que significava huelga, pasatiempo y diversión, i folganza, que equivalia a holgura o descanso y desahogo del ánimo.
”Entre els significats de huelga trobem: espai de temps en què hom està sense treballar; interrupció col·lectiva del treball amb la finalitat d’imposar unes condicions determinades o manifestar-hi una protesta, i recreació que ordinàriament es té al camp o en un lloc amè. Si pronuncieu huelga a l’andalusa, us trobareu amb la paraula juerga, que s’adiu força amb el darrer significat que he transcrit, i el mateix diccionari acadèmic diu que juerga ve de huelga.
”D’on manifesto que follar, huelga (és a dir, vaga) i juerga tenen un origen lèxic comú… i molta càrrega ideològica semblant.
”Naturalment, res de tot això que he dit resisteix cap mena d’anàlisi seriosa, però m’he divertit, i espero i confio que vosaltres també.
–Jodo, Gali –fa en Castro quan disminueixen una mica els aplaudiments i els bravos–, no he entendido nada, pero cuánto sabes de lengua…
–Bé, només cal fer servir els diccionaris –diu en Galimany.
–Eso, Antoñito –diu en Salinas–, no vayas a pensarte que es un doctor en filología, nuestro buen amigo Gali; si se lo preguntas, sólo admitirá que es un obrero de la lengua, un albañil de las palabras.
–En efecte –salta en Galimany–, no sóc un pou de ciència, no conec totes les paraules ni puc presumir d’una gran cultura. Però et diré una cosa, Sali: amb la gran extensió dels coneixements de tota mena que conformen la cultura universal, el que importa no és tenir-los al cap, sinó saber on trobar-los. Vull dir, per si no m’has entés, que no cal saber-ho tot, sinó saber arribar a les fonts i treure’n profit. Ah, i tenir la decència d’admetre-ho en comptes de fer veure que gaudeixes de la inspiració directa de Minerva.
En Pujol, per tal de trencar l’incòmode silenci que s’ha fet a la sala, demana:
–Bé, Salinas, de qui és el conte d’avui?
En Salinas hesita uns moments fins que finalment sembla relaxar-se i anuncia:
–Del nostre savi in-dis-cu-ti-ble, en Trescatorze, el senyor Romà Pi i Sastre, a qui demano que sigui tan amable de prendre el seu original i fer-ne la lectura.
I en Salinas s’aixeca, se’n va a una taula en què hi té un maletí, l’obre, treu un feix de fulls i els dóna a en Pi, qui posat dempeus s’escura la gola, espera que en Salinas s’assegui i llegeix:

L’extraordinari cas de l’Enric Bigardes

 

El míster anava errat quan va atribuir a la por la inhibició de l’Enric. “Noi”, va dir-li, “jo també he pensat que et feia la pell, aquell bèstia, i he vist ja la seva bota a la teva cara; però l’has esquivada, no? Collons, amb aquests reflexos, no has de tenir pas por de cap guitza! Per què t’has espantat, doncs? Ho sento, però no puc deixar-te jugar la segona part, i encara gràcies que t’he deixat acabar la primera…”
L’Enric no va dir res. Enquimerat, va fer cap a la dutxa. Més tard, tot caminant de tornada a casa, desentès del partit que encara jugaven els seus companys, anava pensant en allò que li havia passat.

 

Quan no duien encara ni un quart d’hora de partit, aquell defensa ja li havia passat targeta de visita tres cops, i el turmell, ara inflat, n’era testimoni. Llavors li havien fet una passada compromesa, perquè era cobert de prop pel defensa. La pilota li arribava molt forta, volant a l’alçada del coll. L’Enric va decidir ajupir una mica el cap per tornar-la. Quan començava a fer-ho, va veure el peu del defensa. Li anava de dret a la cara i duia tota l’empenta del món: anava a desgraciar-lo sense remei.
Un esglai angoixós assaltà l’Enric, i llavors va esdevenir-se aquell fet inexplicable, inaprehensible: el defensa va quedar-se immòbil a l’aire, amb el peu esquerre, amb què havia fet l’esforç impulsor final, estès de manera que perllongava la línia axial de la cama, oblíquament en relació al pla del terra, a pam i mig del sòl; el tou de la cama el tenia contret, recollit cap a la part alta, amb el tendó d’Aquil·les molt marcat i distingible, tot i que la mitja, de peu sencer, blava, d’un blau de cobalt clar, amb la volta blanca, cenyida estretament, de manera que semblava que els paquets musculars principals del tou es poguessin destriar, cobria tot el llarg de la cama fins a tocar del genoll; els músculs de la cara anterior de la cuixa, llargs, grossos, durs i poderosos, els tenia també contrets, i totes les seves parts podien ser discernides sota la pell distesa, molt pelosa; el camal de les calcetes, que eren del mateix color que les mitges, estava, per davant, arrapat a la cuixa, però amb un seguit de petites ondulacions transversals irregulars i progressivament més aplanades cap a la part més propera al cos, tot formant un garbuix de valls i crestes, replecs i fondalades en miniatura a la seva superfície; tenia els braços oberts, separats del cos; l’esquerre estava estès, amb la mà, gran i gruixuda, oberta i els dits, amb les ungles ben retallades i les primeres falanges recobertes per una pilositat fosca i força abundosa i les segones gairebé desproveïdes de pèl, estesos, la mà girada de manera que el palmell, molsut, quedava dirigit paral·lelament al terra, mirant instintivament el defensa de reduir la patacada en caure; el braç dret feia tot ell, fins a les puntes dels dits, una corba harmònica i equilibrada que hi mostrava el relaxament de la musculatura i l’efecte de l’impuls i de les forces físiques que regeixen el moviment; el tors s’endevinava entregirat dins de la samarreta, blanca, de màniga llarga, amb el coll obert en pic i amb volta com el de les camises d’esport, amb un galó del mateix blau cobalt clar de les mitges i de les calcetes, de dos centímetres d’amplada, que anava des del coll, per sobre del muscle, al llarg de tota l’espatlla i de la banda exterior de la màniga, fins al puny, i amb, a l’alçada de la mamella dreta, un escut caironat, quarterat en creu, d’or, amb una creu grega plena, de gules, al primer i al quart quarters, dos pals de gules al segon i al tercer quarters, i una pilota de futbol de sable i canyellat a l’abisme; tenia els cabells, llargs, foscos, amarats de suor, tirats cap a una banda, formant un tot allargassat que desfigurava la forma del cap i donava al jugador una aparença malèvola, accentuada per l’expressió salvatge del rostre, on uns músculs verticals, molt marcats sota la pell rasurada, just davant de les ben formades orelles, mostraven que serrava molt fortament les barres; el nas, recte, ben fet i proporcionat, tenia els narius dilatats, aturats en el moment d’inspirar l’aire violentament, i els ulls, d’un color gris blavós, com el dels tudons, fitaven la pilota; el peu dret del defensa, cobert per una bota baixa de pell fina i flexible amb tacs cilindrocònics de color blanc clavats en una sola pintada de groc, de la qual s’havien desprès uns bocins de terra que flotaven quiets en l’aire al costat del peu, havia estat llançat massa tard i no hauria trobat la pilota sinó el rostre de l’Enric, a l’alçada dels ulls, de no haver-s’hi aturat tot just a un centímetre. La pilota també romania aturada, a l’aire, a mig pam del cap de l’Enric, qui la veia, enmig d’un silenci absolut, un silenci com mai no hauria pogut imaginar, contra el fons que formaven els pocs espectadors que hi havia al camp i que romanien totalment quiets, de manera que li van fer pensar en una pintura hiperrealista o en una instantània fotogràfica. Els companys, i els contrincants, i l’àrbitre –i fins i tot un falciot!–, eren immòbils, amb posats inversemblants, amb l’esglai molt visible en el rostre dels qui estaven més a prop d’ell, i l’esguard de tots fix en el punt on sens dubte havien de trobar-se peu i cara.
I l’Enric, de mitja esma, va ajupir el cap. El peu del defensa va passar per sobre d’ell. El refri va xiular. Algú va cridar. Un parell de companys van bufar alleujats, mirant-lo amb simpatia, com dient-li: De quina te n’has lliurat, nano!

 

La resta del primer temps, l’Enric no hi va ser en aquest món. No aconseguia treure’s del cap aquell episodi tan estrany, aquell quedar-s’hi tot aturat que li va donar la possibilitat d’ajupir el cap i d’esquivar la puntada de peu.
I tampoc no va trobar cap explicació del fet al llarg del dia, ni a la nit, que es va passar fent voltes i voltes, al llit, desvetllat. Com més hi pensava, més s’enquimerava, i més absurda li semblava l’única cosa que se li acudia per explicar aquell fet. Ja que allò havia estat sens dubte un fet; ho demostraven, si més no, la falta que havia assenyalat l’àrbitre, l’alleujament dels companys i el comentari de l’entrenador. Per què, tanmateix, ningú no s’havia adonat d’aquell deturar-se del temps? Què, si no, podia haver estat? El temps, però, no pot aturar-se, i, a més, ell havia ajupit el cap mentre tot era immòbil. Que potser era que el seu temps havia estat diferent del temps dels altres, del de les altres coses del món?
Els tres dies següents van ser un desastre: incapacitat de deixondir-se, de dia; impossibilitat de dormir, de nit; esbroncades a la feina, perquè tot ho feia malament, sense aconseguir de fixar-s’hi; interrogatoris insistents de la mare, a casa. I així, de l’astorament havia passat a la preocupació, de la preocupació a l’angúnia i de l’angúnia a l’angoixa, angoixa que el dimecres al vespre se li anava fent insuportable, se li clavava a l’estómac, li accelerava el cor, li entelava els ulls, li feia rodar el cap, li prenia l’aire dels pulmons, li premia la gola…
Va ser una revelació. A la televisió, un reportatge d’atletisme. La mare, tornant-hi. L’angoixa, aclaparadora. El reportatge va canviar a una seqüència alentida. I el moviment de la imatge va fer-se progressivament més i més lent, mentre el so s’agreujava, els moviments de la mare s’alentien d’allò més al mateix temps que se li enrogallava la veu, i l’angoixa de l’Enric minvava a poc a poc com si seguís el ritme d’allò que s’esdevenia fora d’ell, mentre era envaït per unes ganes de riure irresistibles, en veure la seva mare transformada en una comparsa involuntària d’una pel·lícula còmica, amb aquells moviments cada vegada més i més lents i aquella veu més i més rogallosa, com si fos un disc que s’atura a poc a poc, a mitja cançó, sense que s’hagi aixecat l’agulla. L’Enric discriminava un darrere l’altre els detalls d’aquest procés en tot allò que l’envoltava. Ell podia moure’s normalment, i bé que ho feia, ara per mirar cap a la mare, ara per mirar cap al televisor, i les ganes de riure el van vèncer finalment i va esclafir una riallada incontenible, alliberadora, llarguíssima, quan tot va quedar-se aturat. Ja tranquil, sense gens d’angoixa, va observar que, en realitat, no tot era del tot quiet, ja que podia veure com els llavis de la mare es movien de manera gairebé imperceptible, talment el moviment de la llum del sol quan l’observeu avançar i advertiu que ho fa malgrat que no ho sembli, i que la imatge de la pantalla del televisor, que no era igualment definida en tota la seva extensió, es mantenia fixa, però que hi havia una mena de ratlla que avançava molt a poc a poc, també. Tot tenia, a més a més, un color lleument vermellós, que li va recordar que, de petit, moltes vegades, estés bocaterrosa damunt la sorra de la platja, obria i tancava ara un ull, ara l’altre, i el color dels granets de sorra canviava de blavós a rosat, i de rosat a blavós, alternativament. Mentre observava tot això, pensava que el desllorigador d’aquell misteri radicava en el temps; de quina manera s’esdevenia, quina n’era la causa, no ho sabia ni podria, possiblement, saber-ho mai; però el que era clar és que el seu temps i el de tot el que l’envoltava havien esdevingut diferents dos cops. Que era el temps i no cap altra cosa, ho palesava una munió de detalls: ell pensava normalment, el seu cor bategava al ritme de sempre, totes les seves funcions físiques eren les habituals; els seus moviments eren normals, a diferència dels de les altres persones; la visió, tret d’aquell color vermellós que tenyia totes les coses, no semblava que patís cap alteració, i, d’altra banda, potser era normal que la llum es tornés vermellosa en relació amb ell si el seu temps era més ràpid que el temps exterior, perquè en aquest cas la llum resultava per a ell de freqüència més baixa; tampoc no semblava que patís problemes d’oïda, ja que podia escoltar perfectament el batec del seu cor en aquell pregon silenci, causat, també, no hi havia dubte, per una diferència de freqüències, ja que els sons exteriors, amb el canvi de temps, resultaven inaudibles, quedaven per sota del límit d’audició, i només sentia una mena de soroll molt fluix i molt greu que li va fer pensar en la radiació de fons que capten els radiotelescopis. Sí, era això, era que el seu temps esdevenia més ràpid que el dels altres, que el del món sencer, i era aquesta alteració i dessincronia del temps allò que li havia permès d’esquivar la puntada de peu del defensa el diumenge anterior.
Llavors el moviment dels llavis de la mare va començar a fer-se més perceptible i a accelerar-se gradualment; però l’Enric ja es trobava relaxat i tranquil, i es disposà a contestar.
–…ots dir-me què et passa?
–Res, mare, res; no em passa res. No trobava la solució d’un problema de la feina que m’amoïnava; però ja la tinc, no pateixis.
La mare se’l mirà i, en veure’l tan somrient i satisfet, quedà sorpresa. Què podia dir-li? No entenia res, i hauria jurat que quan havia començat a engegar-li la darrera pregunta l’Enric feia més cara de mort que de viu. Hi havia per pixar i no fer gota. Mig atabalada, se’n va anar cap a la cuina.
L’Enric, aquella nit, va dormir com una soca.

 

***

 

L’endemà, si bé sense el neguit de dies enrere, va dedicar-se a pensar-hi. Les dues vegades, allò li havia ocorregut en situacions d’angoixa extrema i sense que ell hi fes res de manera voluntària. Devia ser al seu abast, dominar el procés d’acceleració del temps? Podria arribar a controlar-lo, el temps? La angoixa hi era present les dues vegades; ¿era l’angoixa, però, realment, el motor d’aquella acceleració del temps? ¿No devia ser que l’angoixa actuava com una mena de catalitzador del fenomen, la força motriu del qual podria ser, diguem-ne, el desig de sortir-se’n d’aquella situació de terror gairebé mortal? I en aquest cas, ¿podia intensificar el desig per altres mitjans, fins a aconseguir el mateix efecte? Va decidir de provar-ho. En plegar de la feina, se’n va anar al cine. Allà, a les fosques, sol pràcticament, ja que havia triat un cinema on feien un programa no gaire atractiu, va provar-ho. Mirava de concentrar-se, d’aïllar-se de tot el que no fos el desig de dominar el temps, amb els ulls, esbatanats, fits en la pantalla. I durant un moment, un pensament de moment només, el moviment dels personatges s’aturà com de vegades passa a la televisió, es produí una trencadura del temps, una esquinçada en el teixit inconsútil que ens té atrapats indefugiblement.
Ara que sabia que allò li era possible, havia d’exercitar-se, amb constància, com qui vol córrer la marató i comença a fer curses breus, per anar-les allargant progressivament, i en tota mena de circuits. Per a ell, l’equivalent dels circuits eren les situacions. Ho va fer, això d’exercitar-se, ara i adés, a la feina, pel carrer, a casa… Cada vegada li resultava més planer i fins i tot divertit, com quan deixava l’encarregat –sí, jefe; no, jefe– amb la boca badada, al mig d’una impertinència, i amb un rictus còmic i ridícul; o quan es dedicava a estudiar la manera de caminar de la gent pel carrer, i topava amb algun d’aquests fatxendes narcisistes convençuts que el centre del món és al seu entrecuix…
Va aconseguir el domini d’aquest fenomen molt ràpidament, tant, que el dissabte va pensar a fer la prova definitiva. Travessaria un carrer de trànsit ràpid passant entre els cotxes en marxa. L’element d’angoixa produït pel risc potser li procuraria la sobredosi de motivació necessària, com si fos una mena de dòping. Quan es disposava a fer-ho, però, s’hi va repensar. Què podia passar si algun dels conductors el veia desaparèixer d’una banda del carrer i aparèixer a l’altra? I entre els vianants, quin ensurt no podia provocar? No, no podia fer la prova a ciutat, hauria de fer-la a una carretera o, millor, a una autopista.
El diumenge va agafar el tren i se’n va anar a Sant Celoni d’hora. Mentre viatjava, pensava en tot allò tan extraordinari, imaginava les possibilitats que li oferia aquell domini del seu temps. Podia sobreeixir en qualsevol activitat esportiva en la qual la velocitat fos un factor decisiu. Practicant l’esport que més li agradava, el futbol, quin defensa, net o brut, podria aturar-lo? Qui podria driblar-lo o desfer un dríbling seu? No tindria aturador. O bé, en quant de temps dels altres podia ell córrer els cent metres? En vuit segons? En vuit, en quatre, en dos, o en un, si volia! I sense cansar-se, ja que no necessitava córrer! Els cent, els dos-cents, els quatre-cents… I si feia la Volta o el Tour? Tenia prou amb seguir darrere de qui anés primer a cada etapa, i passar-lo en arribar a la meta. No calia abusar! Si boxava, seria el boxador mai tocat i que sempre tocava; ni tan sols hauria de copejar fort, ja que sempre guanyaria als punts. D’altra banda, com que la força del cop de puny és també una funció de la seva velocitat en topar, quin era el límit de la seva força?
Un cop arribat a Sant Celoni, l’Enric Bigardes surt de la població i se n’allunya en direcció a Girona tot cercant un lloc adequat per provar de travessar l’autopista sense ser vist. Troba un que li sembla bo, prou lluny de la sortida de Sant Celoni perquè els vehicles vagin llançats. La sensació peculiar que tothom té a l’estómac davant d’una situació de prova, davant de l’inconegut, ja és al seu. El cor se li accelera, no gaire, però perceptiblement. Els vehicles passen a cent vint, a cent quaranta, a cent cinquanta, força seguits en direcció a Girona, no tant en direcció a Barcelona. Entre un vehicle i un altre, la distància sovint no és de més de deu metres, i fins i tot de vegades menys. L’Enric s’adona de la imprudència d’alguns conductors: a cent per hora, deu metres es recorren en trenta-sis centèsimes de segon, i en vint-i-quatre centèsimes a cent cinquanta! Calcula que si no vol que cap conductor s’adoni del seu pas per tal d’evitar que pugui fer alguna mala maniobra a causa de l’ensurt caldrà que salti la tanca, travessi l’autopista i salti l’altra tanca en un temps inferior al de reacció per reflexos dels conductors. Quin temps, del normal, pot ser aquest? Deu centèsimes de segon? Caldrà pràcticament aturar-lo, el temps. Roman indecís, entre la Tordera i l’autopista. Veu els cotxes com passen, un i un altre, un i un altre, ràpidament, vertiginosament. Mira a dreta i esquerra, i fins i tot darrere seu, per si hi ha algú que el pugui veure. No hi ha ningú. Hesita. L’estómac, en un puny. El cor, bategant cada cop més fort. La gola, assecant-se-li.
L’escena pren un to lleument vermellós, es fa el silenci, la brisa s’atura, i les fulles i les brancades de tots els arbres, i tots els arbusts, i totes les mates, i totes les herbes fins les més petites i lleugeres, i les papallones, i les abelles, i tots els insectes que volen o que caminen, i tots els ocells, es queden immòbils; darrere de l’Enric, les aigües verdoses de la Tordera, petites, hi són aturades, quietes, lluents com una membrana humida estesa al llarg d’una part de la llera, amb les ondulacions fixades, l’escuma dels petitíssims salts de l’aigua entre les pedres immobilitzada i els esquitxos transformats en rengles estàtics de petites esferes d’aigua; a l’autopista, les motos, els cotxes, les furgonetes, els camions, es queden gairebé aturats del tot, les seves rodes movent-se molt a poc a poc, i els conductors i els acompanyants quiets, com si estiguessin paralitzats, transformats en una extraordinària fotografia en relleu, lleugerament curta d’exposició, mentre l’Enric s’enfila pel reixat, salta, travessa l’autopista passant de primer entre els vehicles que avancen molt lentament de la seva esquerra a la seva dreta, força separats, i després entre els que ho fan de dreta a esquerra, aquests més junts i movent-se una mica més que els anteriors, arriba a l’altre reixat, s’hi enfila i salta a l’altra banda.
Tot caminant de tornada cap a Sant Celoni, es demana quant de temps del normal deu haver esmerçat en travessar l’autopista i pensa que li hauria costat molt poc de cronometrar-se. Se’n riu d’ell mateix, i diu en veu alta que diumenge vinent ja ho farà.
Però, mentre dinava en un bar de la població, un pensament, una sensació, alguna cosa indefinible el va començar a neguitejar i a poc a poc es va anar concretant en un seguit de preguntes que es feia ell mateix: Quins efectes podien causar aquells canvis de ritme vital, aquells canvis del transcurs del temps, en el seu cos? Fins en aquell moment no havia notat res, però això no volia pas dir que no n’hi produís, d’efectes. Modificaria, això, la durada de la seva vida? Si ell podia fer més coses que els altres en el mateix temps, és a dir, accelerar el seu ritme vital, ¿no gastava el temps del seu organisme –el temps de què disposa qualsevol ésser viu, en condicions normals, per acomplir les funcions vitals que li són imposades per la força de la natura– més de pressa, també? Recordava vagament haver llegit o sentit que el nombre de batecs que fa el cor d’un ratolí i el dels que fa el d’un elefant és, si fa no fa, el mateix; però, com que el cor de l’elefant batega a un ritme molt inferior al del ratolí, aquest viu molt menys temps que l’elefant. Si la seva vida es desenvolupés, posat per cas, deu vegades més ràpidament que la dels altres éssers humans, quants anys dels normals podria arribar a viure? Sis? Set? Potser vuit? Ni que fossin dotze o quinze, el dolor que provocaria en els qui l’estimaven o en els qui arribessin a estimar-lo, que el veurien envellir deu anys cada any, el corprenia per endavant. Li va venir una remembrança de com havia estat de dolorós veure l’evolució fatal d’un familiar seu afectat per la malaltia d’Alzheimer. El seu neguit, però, no era causat per la por a una mort sobtada, arribada abans d’hora, ja que ell vivia “normalment”, dins d’un temps propi: la diferència radicava en el temps de cadascú. Pensava l’Enric: “Si un cuc de seda tingués consciència de la seva pròpia vida des que surt de l’ou fins que, esdevingut papallona i havent-se aparellat, mor, quant de temps pensaria que havia viscut? Tota una vida, és clar. O bé, si una partícula subatòmica, un pió, per exemple, tingués alguna mena de consciència de la seva vida, quina seria la seva idea del temps que havia existit?”. L’Enric recordava que la vida mitjana en segons d’un pió és de 10 elevat a la potència -15. Va fer uns comptes en un paper. “Un home de setanta anys ha viscut 2,21·10 elevat a la potència 24 les vegades que dura l’existència del pió, és a dir, una quantitat de vides de pió igual a dos-cents vint-i-u seguit de vint-i-dos zeros; però la partícula, en aquest per a nosaltres menyspreable, ridícul, incalculable i inimaginable, per petit, espai de temps, recorre i acompleix tot el seu cicle vital. Quina és la durada de la vida d’un ésser humà en el conjunt del temps des que el món és món?”
L’Enric va veure ben clar que no calia obsedir-se, que el temps només té sentit en la relació amb els altres. Seria prudent, doncs, en l’ús de la seva facultat, per tal de no fer mal a ningú.

 

***

 

Però les coses no són gairebé mai com nosaltres voldríem, i l’endemà una altra idea saltironava sense parar pel cervell de l’Enric Bigardes. I si mirava de fer el contrari, d’alentir el seu temps? Sempre l’havien fascinat els documentals on es podia veure el moviment de les flors en obrir-se i tancar-se, o el naixement de les plantes. Com li agradaria veure realment créixer l’herba!
Ell sabia prou que el moviment també és lligat al temps, que el desplaçament d’una cosa d’un lloc a un altre no té cap sentit per a nosaltres si s’esdevé a una velocitat inferior al nostre límit de percepció. Què hi fa que la península hindustànica es fiqui sota l’Himàlaia, si som incapaços d’advertir-ho? Però s’hi fica! Si de l’espai estant en una òrbita geosincrònica damunt de la dorsal atlàntica, un hom pogués veure en deu minuts el que ha passat en milions d’anys, de quin espectacle fascinador no fruiria?
Decidí d’intentar-ho. Evidentment, hauria d’esperar-se al dissabte o el diumenge, ja que ara seria ell qui quedaria aturat si aconseguia el seu propòsit. La prova seria senzilla: tenia prou amb posar-se de cara a qualsevol rellotge, fixar-se en les busques, concentrar-se i, si arrencaven a córrer, fet.
La setmana se li va fer molt llarga: li semblava que mai no arribaria el dissabte. Arribat finalment, l’Enric, tot i la impaciència que sentia, va esperar que la seva mare se n’anés al mercat. En sentir la porta, va agafar ràpidament un despertador i el va posar a l’ampit de la finestra, oberta, de la seva habitació, des d’on podia veure els tells del carrer. Pensava que si podia convèncer la mare que per Setmana Santa anés ella sola a estar-se amb els parents de Girona, ell podria dedicar-se a veure créixer les fulles dels arbres. Va mirar el rellotge i es va concentrar. El brogit del carrer esdevingué un so agut insuportable. Una mena de resplendor blavosa acompanyà el so. L’Enric va deixar l’intent, esglaiat.
Quan, més tard, hi va pensar, va arribar a la conclusió que, en alentir el seu temps, la freqüència del so augmentava, exactament el contrari del que passava abans, i si bé l’agreujament no el molestava, no li produïa cap efecte pertorbador, l’agudització del soroll esdevenia fins i tot dolorosa. Calia, doncs, fugir del brogit intens. Per tant, buscaria la manera de marxar tot sol al Montseny per passar-hi els deu dies de festa que tenia per Setmana Santa.

 

***

 

Estava ben frisós i emocionat, el matí del dissabte, quan va obrir la porta de la caseta de pagès que tenia llogada en un indret solitari, una vertadera troballa, enretirada dels camins habituals. No va poder estar-se d’intentar l’experiència immediatament. Va seure davant la finestra, orientada a migjorn, va posar el despertador a l’ampit i va concentrar-se.
Les busques arrencaren a córrer. La llum es féu blavosa. El sol devallà ràpidament. Algunes flors es tancaren. Es féu de nit. La lluna cavalcà pel cel. Es féu de dia. Les flors tornaren a obrir-se. Alguns núvols passaren vistos no vistos. El sol corregué pel cel. Es féu de nit. Es féu de dia, de nit, de dia, de nit, més i més ràpidament. De dia. De nit. Dia. Nit.

 

***

 

La mare de l’Enric explicava al doctor Bigardes –parent llunyà i vell amic de la família– que havia volgut donar una sorpresa al seu fill, i que per això no li havia dit que pensava pujar-hi Dijous Sant acompanyada pels parents de Girona. Sort que va fer-ho d’aquesta manera, perquè, quan, en entrar a la caseta, va trobar-se’l d’aquella manera, assegut, fred, amb els ulls esbatanats fits en la finestra, va desmaiar-se. Qui sap si ella no s’hauria mort, també, d’haver-hi anat sola.
El doctor Bigardes examinà l’Enric, que romania assegut a la cadira perquè ningú no havia gosat tocar-lo. El cor no se li sentia. El cos era fred. No respirava. Els ulls no reaccionaven a la llum. El doctor va insinuar a la mare de fer l’autòpsia a l’Enric, però ella s’hi va negar i va demanar-li que no afegís més dolor al que ja patia. El metge, amb recança, va omplir els papers corresponents i s’encarregà de tot el que calia.

 

***

 

L’Enric Bigardes va tardar sis dels nostres mesos a adonar-se que aquella foscor que l’envoltava era la del nínxol on l’havien enterrat viu.

 

Tots els comensals tarden uns segons a reaccionar, i quan ho fan l’aplaudiment és unànime. En Salinas espera que minvi el brogit, colpeja una copa amb un ganivet i quan tots el fan atenció diu:
–Companys, deixeu-me que abans que feu els vostres comentaris, que no dubto que seran abundosos, anunciï que el conte que he programat per a la setmana que ve també és d’en Pi. I no els he programat seguits per raó de l’autoria comuna, sinó perquè quan en Trescatorze me’ls va lliurar em van semblar del mateix gènere, el de terror, tot i que en el d’avui potser hi ha algun toc de ciència-ficció; però si de cas, ja els classificareu vosaltres.
–I per què cal classificar-los, Sali? –demana en Galimany–. Quina mania teniu alguns de posar-hi etiquetes a tot…
–Saps què passa, Gali? –respon en Salinas–. Que classificar és posar nom a les coses, i en això consisteix l’essència del llenguatge. Si no hi estic mal fixat, només els éssers humans tenim la facultat del llenguatge articulat, de manera que es pot dir que classificar és una de les potencialitats exclusives dels humans. I això ens ho diu fins i tot la Història Sagrada, que atribueix a Adam la facultat de posar nom a tots els animals.
–Sí –hi intervé en Mauri–, és veritat, Salinas, ho diu la Bíblia, concretament al capítol 2 del Gènesis, versets 19 i 20: Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges.
–Caram, Mauri, quina demostració –fa en Pi–. Que és que et saps la Bíblia de memòria?
–Home, ja m’agradaria, ja… El cert és que recordo de memòria fragments d’aquí i d’allà, molts menys, però que molts menys que quan era jove. I com que veig que tinc la paraula i parlem de classificar, deixa’m demanar-te en quin gènere ficaries tu aquest conte.
–En el fantàstic, no hi veig cap altra possibilitat. En Salinas ha dit el de terror, però al meu parer aquest conte només hi té de terrorífic el final. Quant a això que ha dit de tocs de ciència-ficció, home, que hi hagi al·lusions a alguns ítems científics no fa que el conte sigui d’aquest gènere, a banda de la dificultat de definir el que sigui la ciència-ficció. De fet, jo el que volia posar en relleu era que el temps com a quarta dimensió de l’univers determina la relació entre nosaltres i l’entorn i per això em vaig plantejar què podia passar-li a qui tingués la capacitat de dominar el transcurs del temps i hi vaig fantasiejar una mica.
–Pues yo –diu en Castro–, después de haber oído el relato, estoy seguro de que todos habríamos sabido que era tuyo aunque lo hubiese leído otro y no se nos hubiera dicho que lo es. Solo tú eres capaz, me parece, de poner tantos detallitos científicos en un cuento: aquello de las diferencias de frecuencias, el catalizador, las velocidades de los coches, el elefante y el ratón, la órbita geosincrónica… Y lo del pió? Anda que… Por cierto, ¿qué es un pió?
–En castellà es diu pión, i és una partícula subatòmica identificada a finals de la dècada de 1940; de fet és un mesó.
–¡Hala! ¿Y qué es un mesó, supongo que mesón en castellano?
–Sí, en castellà és mesón. Mira, deixant a banda que per intentar d’explicar-t’ho jo hauria de ser un físic de partícules i no sóc físic de res, com no ignores, ficar-nos ara en aquest merder –en este berenjenal, que diries tu– resultaria molt avorrit. Queda’t, si et sembla bé, només amb la idea que els mesons són bosons, unes partícules subatòmiques que els físics consideren que són les transmissores de les forces.
–Qué remedio, me conformaré… Qué envidia me das… Desde primer curso que no dejas de maravillar-me, eres un tipo listo de verdad.
–Potser més que llest, el nostre Trescatorze és intel·ligent –diu en Mauri.
–Hombre, listo y inteligente es lo mismo, ¿no?
–Jo diria que no, jo penso que es pot ser llest i no gens intel·ligent, que es pot ser intel·ligent i no gens llest, i que es pot ser intel·ligent i llest alhora. Ara, quan recordo per què el senyor Tomàs li deia Desastre, em fa la impressió que al Pi caldria situar-lo a la segona categoria.
–Ens podries il·lustrar, si no et sap greu? –fa en Galimany–. Perquè jo tinc la impressió que el Trescatorce no és pas un babau, precisament.
–Bé, potser és que jo tinc una certa tendència a donar-li un sentit irònic a l’adjectiu llest.
–Doncs si no t’expliques…
–Veuràs, em sembla que això que comunament considerem intel·ligència, en els éssers humans presenta dues facetes principals, a més d’altres no tan determinants: una d’investigadora i una altra de depredadora, que es manifesten en proporció diferent en cada individu. A mi m’agrada reservar l’adjectiu d’intel·ligent per a les persones que són capaces de discernir les causes dels fenòmens i preveure els resultats de les accions, aquelles en què la faceta investigadora hi predomina en un grau alt. Per exemple, alguns filòsofs de la Grècia clàssica, Galileu, Copèrnic, Newton, Darwin o Einstein, entre molts d’altres, serien gent d’aquesta mena, serien persones realment intel·ligents. No cal dir que també considero intel·ligents les persones de característiques semblants a les que he esmentat encara que no arribin a la genialitat, com ara el nostre amic Pi. Amb això darrer vull dir, en resum, que hi ha graus d’intel·ligència.
”Els llestos –permeteu-me que substantivi l’adjectiu–, al meu entendre són els que tenen l’habilitat de treure profit de l’entorn natural o social, que actuen com a depredadors o paràsits de manera que poden beneficiar-se de l’esforç, les accions o la simple existència dels altres. L’instint els capacita per aplicar allò que aprenen per moure’s per la selva humana amb prou murrieria com per trobar desprevingudes les seves víctimes, d’una manera semblant a com un cadell de tigre aprèn a moure’s per la jungla amb l’habilitat necessària per caçar un altre animal que li serveixi d’aliment. Els llestos també són capaços d’associar-se amb gent semblant a ells per tal de potenciar la seva capacitat predadora mitjançant la creació de grups molt jerarquitzats que treballen plegats per a aconseguir els seus propòsits de manera similar a com una llopada treballa coordinadament per caçar. L’Aznar, l’Acebes o el Zaplana són al meu entendre exemples paradigmàtics de gent que posseeix en un grau força alt aquesta facultat dels animals que anomenem llestesa i que jo qualifico d’intel·ligència depredadora. A més l’Aznar està endiosado, que diríem en castellà, i per això no té miralls a casa.
–Ara sí que no t’entenc –fa en Galimany.
–Sí, home. A la Bíblia s’explica que Moisès, quan va sentir la veu del Senyor, es va tapar el rostre, perquè tenia por de mirar Déu. Jacob, després de lluitar tota una nit amb l’àngel del Senyor, va anomenar el lloc Penuel, que vol dir Cara de Déu, perquè pensava: “He vist Déu cara a cara i encara sóc viu”. També Gedeó, un dels anomenats jutges del poble d’Israel, en comprendre que una persona amb qui havia parlat era l’àngel del Senyor, va dir: “Ai de mi, Senyor Etern, perquè he vist l’àngel del Senyor cara a cara!”. Però el Senyor li va contestar: “La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs”. També els pares de Samsó van tenir la visita de l’àngel del Senyor per anunciar-los que tindrien un fill que seria un dels grans jutges del seu poble, i quan Manóah, el pare, es va adonar de qui era el seu visitant, li va dir a la seva muller: “Segur que morirem, perquè hem vist Déu”. Doncs bé, l’Aznar evita de mirar-se al mirall perquè té por de morir-se.
–Home, Mauri, que em va costat molt convèncer el Vidal que tornés a venir i ja tornes a ficar la banya en un mal lloc! –exclama en Salinas.
–No t’amoïnis, Salinas –diu en Vidal–, que he vingut preparat, ja començo a estar acostumat al fet que aquí es critica i criminalitza la gent del Partit Popular amb qualsevol excusa: si plou és culpa del PP i si no plou, també. Deixa’l que continuï, i si em ve de gust ja contestaré. De moment, em quedo amb allò que no ofèn qui vol sinó qui pot.
–Doncs ja que em deixes continuar –prosegueix en Mauri–, procuraré justificar el que he dit. Però abans unes paraules quant a la combinació d’intel·ligència i llestesa, o millor un exemple: Galileu era intel·ligent però no va ser gaire llest en el seu enfrontament amb la jerarquia catòlica; Copèrnic era intel·ligent i va ser prou llest per deixar la publicació de les seves conclusions astronòmiques per a després de la seva mort, de manera que es va estalviar problemes i, encara que post mortem, va triomfar damunt l’ensenyament erroni d’una jerarquia religiosa caduca i barroera. Estic convençut que ell sabia que això passaria, que va preveure que els seus descobriments no podrien ser eliminats per la superbiosa cegesa oficial.
”Quant a l’Aznar i companyia, em sembla prou clar que no han set ni són capaços de discernir causes ni de preveure resultats, veritables signes d’intel·ligència al meu parer, i no vull dedicar-me ara a especificar a les causes de què ni a quins resultats em refereixo: n’hi hauria d’haver prou amb exercitar la memòria i la reflexió, Vidal. Ara, llestos, hàbils per a entabanar la gent i treure’n profit, per portar l’aigua al seu molí encara que calgui desviar algun riu de grat o per força, això, llestos, déu n’hi do, si en són. I no tenen cap mania a fer-hi servir el que sigui –mitges veritats o mentides senceres–, sense cap escrúpol aparent, tot confiant en el fet que la memòria de la gent és làbil i els sentiments i els instints fàcilment manipulables, tant més com més ignorants són els seus parasitats.
–Mauri –fa en Vidal–, no puc deixar d’observar que estàs encegat pels prejudicis partidistes i em sap greu, de debò t’ho dic. És evident que la memòria et falla i que tens dificultats per a reflexionar, i aquesta pruïja d’atribuir maldat a uns dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva visió d’estat i el seu alt sentit de la responsabilitat només pot tenir com a causa una infecció produïda per les idees dissolvents del separatisme o els pressupòsits marxistoides del socialisme. I creu-me que m’amoïna que tu, a qui sempre havia considerat una persona de seny, caigui en aquesta mena de nacionalsocialisme que s’està emparant de la societat catalana…
–Apa! –salta en Pujol–. Aquesta sí que és bona! El franquista irreductible acusa els irredempts d’allò que és ell.
–Jo no sóc pas franquista, senyor Pujol, jo sóc català i per tant espanyol! Els nacionalistes us heu quedat ancorats en el passat i sou incapaços de veure la realitat! No podeu ni voleu adonar-vos que el franquisme és una part superada de la nostra història comuna, que la transició política va fer net del passat. Només mireu enrere i no endavant, només voleu furgar les ferides i no treballar per fer d’aquest país allò que es mereix. El món va cap a la globalitat, cap a la desaparició dels nacionalismes i els separatistes us esteu transformant en una romanalla d’allò que ja no pot tornar…
–Ja, i això teu no és nacionalisme, oi? –demana en Pujol–. Aquesta exaltació d’Espanya, la seva bandera, el seu himne nacional, la seva llengua, no és nacionalisme, nacionalisme espanyol vull dir, oi?
–No és el mateix, Pujol –contesta en Vidal–, de cap de les maneres. Això que tu qualifiques de nacionalisme espanyol és un sentiment patriòtic, un sentiment integrador que és patrimoni comú de tots els espanyols, i no un sentiment separador ni excloent, que és el que són els nacionalismes artificials inventats cap al final del segle XIX per alguns reaccionaris racistes, desagraïts, ressentits i frustrats que van voler posar fronteres on no n’hi han hagut durant segles.
–Apa, apa, fot-li fort, que és català! –exclama en Pujol–. Noi, i tu acuses el Mauri de partidista encegat?
–I això que discutiu –hi intervé en Pi en veu prou alta per dominar el remoreig que s’hi ha instal·lat a la sala–, té alguna cosa a veure amb el meu conte?
–Està vist que no hi ha manera que cap conversa no derivi cap a qüestions polítiques –diu en Salinas–. Què ho deu fer, això?
–Doncs ho fa que si t’ho mires bé, Sali –respon en Galimany–, tot és política, en les relacions socials.
–No, home, no –hi intervé en Velarde–. La política és cosa d’uns quants que viuen del cuento i que es dediquen a embolicar la troca perquè sembli que són necessaris. La majoria de la gent passem de la política i els polítics… El que vol la gent és que les coses funcionin i prou, i que els polítics es deixin estar de punyetes i de discussions que no van enlloc i es dediquin a governar.
–I és clar, no vas a votar, oi? –demana en Pujol.
–Per què? Si al final tot s’ho maneguen entre ells. Tu deus votar CiU o Esquerra Republicana, oi?
–Esquerra.
–I què ha passat amb Esquerra? Que per tal de tenir cadires al Govern s’ha aliat amb un partit espanyolista. De què ha servit el teu vot?
–Ep! –salta en Mauri–. El PSC no és espanyolista…
Aquesta afirmació d’en Mauri desferma un cafarnaüm d’intervencions simúltànies fins que en Salinas mira de restablir l’ordre:
–Sisplau, sisplau! –crida–, si parleu tots alhora no hi haurà manera que ens entenguem, sisplau!
Hi insisteix a demanar silenci fins que finalment li fan atenció.
–Ja sabia jo que si us deixava parlar de política la cosa acabaria en enfrontaments. De manera que us prego que deixeu aquest tema i parlem del conte d’en Pi.
–Això –fa en Pi, i continua tot estrafent la manera de parlar campanuda i irritada de Francisco Umbral–, que jo he vingut a parlar del meu conte i si no parlem del meu conte me’n vaig.
Uns quants riuen la facècia, i la sortida d’en Pi serveix per centrar l’atenció dels comensals, cosa que aprofita en Galimany per intervenir-hi:
–Sali, amb tots els respectes, em sembla que et passes una mica en el teu autoatribuït paper de moderador: no veig per quina raó no es pot parlar de política sempre que es conservin les formes i hi hagi un mínim de respecte mutu.
En Salinas s’envermelleix una mica i diu, amb una veu que denota tensió:
–Em sembla que l’escàndol i el desordre que hem vist fa un moment justificaria prou la meva proposició d’evitar la política. Ara, per tal que vegis que no és un tema que em faci por, convido al Pi que digui la seva, ja que sembla que no hi ha manera de parlar del seu al meu parer excel·lent conte.
–Òndia, Salinas –exclama en Pi–, què t’he fet, jo, perquè em fiquis en aquest embolic!
–Venga, Trescatorce, no te hagas de rogar, que para eso eres el más sabio –fa en Castro–. A ver si por fin alguien dice algo que salga de la cabeza y no de los güevos.
Un quants comensals assenteixen i demanen a en Pi que doni la seva opinió. Finalment, es decideix:
–Bé, vejam si sóc capaç d’explicar-me. Si la humanitat la formèssim bons salvatges russonians, jo seria àcrata. Quan miro la formació de la gent i la seva manera d’actuar, m’entren ganes de fomentar l’aristocràcia. Si considero com està muntada la societat humana, em fa la impressió que l’únic règim polític que hi funciona és la plutocràcia. Quan llegeixo Plató, m’inclino per la democràcia que ell condemna. No sé què hauria de pensar per acceptar l’holocràcia. I si l’esperança de vida fos de quaranta o cinquanta anys en comptes dels vuitanta d’ara, potser m’inclinaria per la gerontocràcia. A vegades, però, diria que l’única solució per a un país com Espanya és la dictadura, i si em fixo en el parc temàtic en què s’està convertint, entenc que li cal una monarquia autocràtica com més de dret diví i més sarsuelera, millor. La conclusió de tot això que acabo de dir sembla evident: quant a la cosa política, la res pública, no ho tinc gens clar… o potser massa.
”Ara que vénen eleccions, tornarem a sentir a parlar molt de líders, i la cosa es focalitzarà en Rodríguez Zapatero i en Rajoy més que en les idees –si les tenen– i els programes –que qui sap qui els fa– que defensin.
”És un fet que la majoria de la gent mira més els dirigents que les idees o els programes, i una mica –o molt– ho fan com si fos una mena de combat de boxa. Vull dir que no es fa atenció a les idees que manifesten sinó als cops que es donen.
”Si les coses són així, i em sembla prou evident que ho són, em demano quina n’és la causa profunda. Per què seguim els líders? Jo diria que és una pulsió innata originària de l’història evolutiva que ens ha fet territorials, gregaris i jerarquitzants; observeu, si no, l’estructura social dels micos i especialment la dels antropomorfs. Jo, com en Gali, he arribat a la conclusió que som una espècie animal intermèdia entre el mico i l’ésser humà, que estem encara en un estadi d’hominització i que encara no hem assolit el d’humanització.
–Home, gràcies, veig que tu també ets carbonellista –fa en Galimany.
–Accidentalment i segons en què –diu en Pi. I continua–: Malgrat el que he manifestat fins ara, i ja sé que semblarà que em contradic, tot deixant de banda la simpatia o antipatia que em produeixin els candidats miraré de destriar les poques idees fèrtils que hi hagi entre la faramalla dels seus discursos (encara que dubto molt que aconsegueixi deslliurar-me de la pulsió innata que he esmentat) i aniré a votar, per molt descoratjador que sigui el panorama, perquè encara crec que és pitjor passar de política. I encara crec, també, que les idees de llibertat, igualtat i fraternitat són un desideràtum digne de transformar-se en substrat ideològic i pràctic de la societat.
–Bravo, Pi –salta en Castro–, como Marcial, tú eres el más grande. No he entendido ni la mitad de lo que has dicho, pero lo has dicho muy bien, jodido.
–Espera, que no he acabat. Veig que alguns de vosaltres esteu interessats per la cosa política i intueixo que us amoïna aquest ambient de crispació que sembla que s’estengui cada vegada més per casa nostra i que està definitivament instal·lat a la Villa y Corte. Però jo em demano si la crispació arriba a la gent en general o és només cosa dels polítics, dels mitjans de comunicació i dels militants dels partits o la gent sensibilitzada pels afers polítics. Perquè moltes vegades tinc la impressió que visc en una polis emmurallada sense cap vincle de comunicació amb el cosmos i habitada només per gent relacionada amb la política professional que s’alimenta de les ficcions que ella mateixa crea, allò que el somni de la raó engendra monstres. Quan aconsegueixo sortir d’aquesta ciutat, d’aquesta polis, i respiro l’aire net de l’exterior, veig que la gent transita per uns altres camins, més o menys difícils, amb uns altres objectius, unes altres preocupacions, desentesa de les baralles escenificades pels polítics. I m’adono que moltes vegades, per vèncer la fatiga immensa que causa sentir cada dia les mateixes coses, veure un dia i un altre les mateixes cares dient les mateixes mentides o mitges veritats o veritats senceres que els adversaris qualificaran sistemàticament de mentides, acusant-se els uns als altres del mateix, com aquells nens que es barallen i només saben dir “tu més”; quan un constata que portem temps i temps sentint les mateixes cançons de l’enfadós sense que cap capdavanter polític doni mostres d’escoltar, m’adono, deia, que per salvar la nostra ment i el nostre estómac ens cal acollir-nos al sentit de l’humor i enriure’ns del mort i de qui el vetlla. Per això triomfen tants programes dels mitjans audiovisuals que fan conya dels polítics, independentment de la seva gràcia i enginy reals, que n’hi ha de ben dolents i tòpics. I un cop amb l’esperit net per l’acció d’aquesta mesura higiènica, podem tornar a contemplar uns quants dies més la polis i els actors que hi representen la seva farsa, la seva comèdia o el seu esperpento (que confio que no esdevingui tragèdia) amb la minsa esperança que alguna vegada hi possin seny en comptes d’histrionisme fal·laciós i interessos inconfesables; al cap i a la fi, miracles més grans hi ha hagut al món al llarg de la història.
”No sé ben bé per quines raons les esperances que va suscitar l’aparició a la vida pública espanyola d’una colla de personatges en els dies incerts i desconcertats d’allò que han anomenat transició política se n’han anat en orris. Potser les expectatives eren exagerades per venir d’on veníem i això va engrandir algunes figures que possiblement no eren tan grans; o potser el que ha passat és que la mediocritat s’hi ha imposat un altre cop tot emparant-se dels punts claus per controlar l’acció dels partits polítics, o potser, finalment, els anomenats poders fàctics han tornat a fer bé la feina encaminada a protegir els seus interessos.
”El cas és que en la segona meitat de la dècada de 1970 van destacar en el terreny polític noms com Alfonso Suárez, Manuel Fraga, Miguel Rodríguez Herrero de Miñón, Enrique Tierno Galván, Felipe González, Alfonso Guerra o Santiago Carrillo a la Villa y Corte, o Jordi Pujol, Miquel Roca Junyent, Ramon Trias Fargas, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, Rafael Ribó o Pere Ardiaca per aquests verals. Se’ls veia, aquests i altres polítics, com gent amb idees i amb capacitat per a defensar-les i de lideratge, amb prou entusiasme i habilitat per il·lusionar la gent que compartia la seva manera de pensar. Això, em sembla, s’ha perdut, no sé si perquè els polítics de primera fila més que idees un diria que tenen interessos, o perquè el màrqueting dels partits preval sobre l’ideari. El cas és que al carrer predomina la idea que la política només serveix per al profit econòmic dels seus professionals, que tots els polítics són iguals i que totes les seves actuacions no són una altra cosa que comèdia. I això és dolent.
–Bé, i si tornàvem al conte? –demana en Salinas–. M’imagino, Gali, que ja deus haver quedat satisfet, oi?, i que podem tornar al propòsit que ens aplega aquí… Interpretaré el teu silenci com un senyal d’aquiescència –diu en Salinas després d’esperar un moment tot mirant en Galimany. I continua–: A mi, Pi, deixant a banda el fons del conte i les idees que hi ha, quan el vaig llegir em va cridar l’atenció l’estil, els canvis de ritme narratiu, i la lectura que n’has fet m’ha reforçat la impressió inicial d’exercici d’estil que al meu parer et vas proposar de fer.
–Home, es podria dir que sí que hi ha un exercici d’estil, tot i que realment no era la meva intenció limitar-me a això. Veuràs, en les poques coses que he escrit, he procurat donar-hi una forma adequada al contingut. Em sembla que el ritme d’una narració ha de contribuir tant com les paraules a crear en el lector la impressió que vol causar-li l’autor; no em semblaria adequat descriure una persecució policial de pel·li nord-americana, poso per cas, amb l’estil ultradetallista i carregat de subordinades de subordinades de subordinades dins de parèntesis dins de parèntesis dins de parèntesis de Claude Simon a El Palace. Per tant, com que la idea rectora d’aquest conte és la percepció relativa i subjectiva del temps, volia reflectir d’alguna manera en l’escrit com transcorre el temps per al protagonista. Això, com és evident, m’obligava a adaptar el ritme a la situació: lent i detallista quan el temps de l’Enric li permet actuar amb una velocitat inimaginable i percebre en una dècima de segon una multitud de detalls i accions que demanarien un lapse de minuts per ser copsats o desenvolupar-se; ràpid i sintètic quan el seu temps s’accelera, i diguem-ne normal quan el temps és el comú de la gent en la narració.
–Després de travessar l’autopista allà per Sant Celoni –diu en Mauri–, l’Enric té un seguit de dubtes quant a si aquells canvis de ritme vital poden afectar la durada de la seva vida, no tant en ella mateixa com en relació amb els altres. Pensaves en la paradoxa dels bessons, potser?
–Sí, és clar. En el cas de la paradoxa dels bessons, l’envelliment diferent de l’un i l’altre es deu als efectes relativistes de la diferent velocitat del transcurs del temps en funció de la velocitat física a què es mouen, per dir-ho així. Jo fantasiejo en el conte i atribueixo al domini del temps per part de l’Enric el efectes relativistes de la velocitat.
–Què és això de la paradoxa dels bessons? –demana en Velarde.
–És una conseqüència de la teoria de la relativitat pel que fa al transcurs del temps –respon en Pi–. La paradoxa diu que si tenim una parella de bessons idèntics, univitel·lins, i un dels dos viatja en una nau a una velocitat altíssima, si pot ser propera a la de la llum, i l’altre roman a la Terra, quan el bessó que ha viatjat torna és més jove que l’altre perquè el temps a la seva nau ha transcorregut més lentament que a la Terra; fins i tot podria passar que quan el bessó viatger tornés a la Terra el seu germà ja s’hagués mort de vell.
–Doncs què vols que et digui –fa en Velarde–, em costa de creure; em sembla que només és una elucubració basada en una teoria que no deixa de ser això: una teoria. Mira, que el temps se’ns faci més curt o més llarg, com passa, què et diria jo?, com passa quan esperes una cosa bona o agradable, que ens sembla que no arriba mai el moment de gaudir-ne i que el temps no transcorre; o, en sentit contrari, que el temps sembla que hagi passat volant quan hem estat gaudint d’alguna cosa bona, aquest diferent transcurs aparent del temps segons els nostre estat d’ànim, l’entenc, trobo que està d’acord amb la nostra experiència, perquè és una cosa subjectiva. Ara, que objectivament, realment, de debò, el temps s’enlenteixi més com més depressa es mogui un observador, perdona, pero…
–Saps? –diu en Pi–. Això ha estat confirmat per un gran nombre d’experiments, entre els quals un en què dos rellotges molt precisos van ser posats en dos avions que van volar en direccions oposades a l’entorn de la Terra. En tornar, indicaven temps lleugerament diferents. Mira, els rellotges dels satèl·lits que componen el sistema GPS, aquest que ara fins i tot permet localitzar exactament on et trobes quan viatges en un cotxe que n’estigui equipat, els rellotges d’aquests satèl·lits, deia, han de ser corregits perquè s’endarrereixen un certs temps en relació als de la Terra per causa de la velocitat a què viatgen. Aquest endarreriment és molt poc, de l’ordre de microsegons en un lapse que ara no recordo, però que fa que la precisió de la localització se’n ressenti i que a estones preestablertes calgui fer la correcció que he esmentat.
–Amb això vols dir que l’alentiment del temps no és una teoria sinó un fet?
–Això mateix. He de fer-te observar que no parles pròpiament. No hauries de parlar d’alentiment del temps; el que passa és que el temps no és una magnitud universal mesurable d’igual manera per tots el rellotges, no hi ha un temps absolut. Tothom té el seu propi temps personal, i el de dues persones concordaria si totes dues estiguessin en repòs l’una respecte de l’altra, però no si estiguessin en moviment relatiu. Comentant això de l’alentiment dels rellotges dels satèl·lits dels sistema GPS amb un amic que és físic, em deia que aquest fenomen confirma les dues teories einstenianes de la relativitat, la general i la restringida, perquè els rellotges dels satèl·lits s’endarrereixen respecte dels de la superfície terrestre per causa de la velocitat a què es mouen i per causa de la diferent gravetat que els afecta.
”Ara, per tal de tornar al conte, no t’oblidis que és del gènere fantàstic, no vol ser de ciència-ficció, i per tant, de ciència-ciència amb prou feines n’hi ha. De manera que –i així miro d’avançar-me a les objeccions que pugueu posar– no heu de fer gaire cas de coses com ara els canvis de tonalitat de la llum o del so o altres aspectes aparentment científics que trufen el text, perquè els vaig posar per ambientar, diguem-ho així, sense cap altre fonament que la meva fantasia.
”El que passa és que el temps, el pas del temps, la relativitat del temps, és una cosa que m’interessa especialment des de ben jove, pràcticament des que vam començar a l’EAE. Entre els meus records n’hi ha de lectures de ficció i científiques que tenien el temps com a eix argumental, i algunes d’elles subjauen en el conte.
”Això de l’alentiment del temps, considerat des d’un altre punt de vista, ho vaig trobar per primera vegada, crec recordar, en una mena de butlletí que publicava un organisme que suposo depenia de l’embaixada dels Estats Units; com que parlo de fa uns cinquanta anys, i a més l’ictus que vaig patir em va deixar tocat i la memòria em falla a vegades, la remembrança és nebulosa, però sigui com sigui, el que vaig trobar en aquest butlletí o el que fos va ser un conte d’O’Henry.
–Qui era, aquest O’Henry? –demana en Salinas.
–Un escriptor nord-americà –hi intervé en Galimany–. O’Henry era un pseudònim. No recordo ara el nom real de l’escriptor, però si que recordo que és un dels mestres del relat breu i que la seva manera de fer contes ha exercit molta influència en gent com ara Faulkner, Truman Capote, Saul Bellow o Woody Allen. Borges l’admirava moltíssim.
–Jo no conec res més d’O’Henry que aquest conte a què he fet referència –continua en Pi–, del qual, per cert, no recordo el títol. Miraré de narrar les línies principals tal com les conservo a la memòria… o em sembla que les conservo. Durant la guerra de secessió nord-americana, un home és capturat pels enemics i el duen a un pont sobre un riu per penjar-lo. Li posen la corda al coll i el llancen al buit. Però la corda es trenca per l’estrebada i ell cau al riu. Tot nedant, i enmig dels trets, aconsegueix d’arribar a la riba i comença a fugir. No recordo ara si hi ha una persecució, però el cas és que finalment un tret el toca i cau mort. I el conte acaba dient, aproximadament: En aquell moment la corda va quedar totalment estesa, li va trencar el coll i ell va quedar penjant del pont.
”Anys més tard vaig llegir un altre conte amb un argument molt semblant, si no directament copiat. Aquí els records són més tèrbols. És d’un escriptor hispanoamericà, pot ser García Márquez, Vargas Llosa o algún altre dels d’anomenada, i el títol podria ser “La lágrima”, però insisteixo que no ho tinc gens segur. Un home és davant de l’escamot d’execució que va a afusellar-lo. L’oficial dóna l’ordre de foc. L’home pensa amb recança el que podia ser la seva vida si no fos afusellat i una llàgrima comença a brollar-li d’un ull. Llavors passa alguna cosa de manera que l’home viu un llarg seguit d’esdeveniments fins que la llàgrima acaba de brollar i les bales li travessen el cos.
”Com és notori, aquests contes a què he fet referència es basen en la percepció psicològica del temps, en la velocitat del pensament i en la força de la imaginació. Com comentàvem abans, tothom ha experimentat com de diferent pot ser la percepció del pas del temps en funció de la situació en què ens trobem: a tots ens sembla que el temps passa molt de pressa quan la situació és plaent i molt a poc a poc quan enfrontem un destret anguniós, o com de lent sembla que passa quan esperem alguna cosa bona i com de ràpid quan el que sospitem que pot passar ens resulta desagradable. Recordo que un amic meu va tenir un accident de carretera en què un camió va perdre la càrrega de troncs en un revolt en pujada mentre el meu amic hi circulava darrere. Quan m’explicava l’accident, ell deia que havia vist caure els troncs a terra i anar rebotant com si tot passés en càmera lenta fins que finalment es va trobar amb el cotxe a sobre dels troncs sense haver patit conseqüències tràgiques. Un altre amic m’explicava que va tenir una caiguda en una escalada sobre gel o neu, i que en els pocs instants en què queia, per sort sense conseqüències greus tot i que es podia haver matat, va reviure la seva vida com si la veiés en un film cinematogràfic. Històries com aquestes, segur que n’heu sentida alguna; jo us les explico com me les van explicar persones prou serioses com per no posar literatura a la cosa.
–Bravo, Pi –salta en Castro–, reitero lo dicho antes: tú eres el más grande. Tampoco he entendido ni la mitad de lo que has dicho, pero, jodo, lo has dicho muy bien.
–Sí, estoy de acuerdo –diu en Salinas–. Algun altre comentari, alguna altra pregunta? No? Doncs la setmana vinent ens veurem al Botafumeiro, al carrer Gran de Gràcia, una mica més amunt de la Travessera.

Una mica de (pre)història

L’any 1969, l’Editorial Labor es trobava immersa en un procés de reestructuració. Ramon Trias Fargas, que n’era el conseller delegat des del 1964, comandava en qualitat de director general la transformació d’aquella casa (fundada el 1915 per l’alemany Georg Wilhelm Pfleger i el barceloní Josep Fornés i Vila i que encara mantenia en bona part una estructura i una manera de fer pròpies d’una empresa familiar) en una societat anònima més adaptada al que els teòrics consideraven una empresa professionalitzada, i hi estava consolidant departaments com ara un d’Estudis Econòmics i un de Màrqueting i es proposava de crear-n’hi un de Producció.
Aquesta actualització empresarial era una de les conseqüències de l’entrada de capital procedent de la banca en l’accionariat de l’empresa. Trias era encara cap del servei d’Estudis de la Banca Urquijo i s’havia endut a la Labor algun col·laborador d’aquest servei. Les noves aportacions de capital, especialment per part d’Unión Explosivos Río Tinto, afectarien molt l’estructura de l’empresa en el lapse 1969-1976.
Al principi d’aquest lapse, la part productiva de l’empresa estava formada per dos departaments d’Edicions, un taller d’arts gràfiques (TGIASA: Talleres Gráficos Iberoamericanos, S.A.) i un taller de relligats (ESA: Encuadernaciones, S.A.), aquests dos darrers funcionant com a empreses independents, però tutelats per l’editorial i amb l’obligació d’atendre en primer lloc les necessitats d’aquesta.
Hi havien, com ha quedat dit, dos departaments d’edicions: Edicions Generals i Edicions Especials. El primer actuava sota la direcció general del poeta Joan Vinyoli i estava format per diverses seccions, cadascuna amb un cap i diversos col·laboradors i assessors, alguns de plantilla i d’altres d’eventuals: Medicina, Enginyeria i Humanitats (principalment Història i Literatura, a més d’altres obres de caire divers). Edicions Especials era dirigit per l’advocat Josep M. Mas i Solench, i el seu camp era l’alta divulgació, centrada en la col·lecció de tapa tova Nueva Colección Labor. Tots els treballs de producció (composició, cartografia, dibuix, fotografia, gravat, impressió, relligat, etc.), que fins l’any 1969 es feien per encàrrec dels departaments d’edició van ser centralitzats en el recentment creat de Producció.
A més de a Barcelona, l’Editorial Labor tenia seu i redacció a Madrid, on, sota la direcció de Javier Lasso de la Vega i José Rubert Candau, s’hi havien preparat les grans obres de consulta, com ara la molt acreditada Enciclopedia Labor i el Diccionario Enciclopédico Labor, a més d’una nombrosa col·lecció de grans diccionaris especialitzats i antologies de importància notable. També tenia seus a Buenos Aires, Bogotà, Caracas, Lisboa, Rio de Janeiro, Mèxic i Montevideo.
Fruit dels diversos intents de reestructuració (un d’ells com a resultat del treball d’una empresa especialitzada en organització que es va revelar inútil i inaplicable) va ser el nomenament de quatre subdirectors responsables de diferents àrees fins a l’any 1974, en què la direcció general va ser adjudicada a Francisco Gracia Guillén i Carlos Barral va ser nomenat director general adjunt i director d’Edicions. L’editor aporta alguns detalls del seu nomenament a Cuando las horas veloces:
“Todo había empezado con una más que considerable ampliación de capital en Barral Editores, cuya expansión un tanto alegre había creado un activo descompensado entre el nivel de crédito y el volumen de la exportación no reembolsada en las Américas. Los nuevos accionistas mayoritarios eran, creo yo, la editorial Labor, el Banco Urquijo y Explosivos Río Tinto, vinculados entre sí nunca supe en qué medida. La negociación la habían llevado a cabo Alberto Oliart y Ramón Trias Fargas, con quien siempre me llevé muy bien pero que no mantuvo en aquello un papel principal. A partir de esa operación financiera, los consejos de administración importantes se celebraban en la sede de Explosivos, en Madrid. De allí salió el mandato de Francisco Gracia, director general de Labor y adjunto de Barral Editores, en casi exacta correspondencia con mis cargos pero al revés, y hombre del nuevo capital en ambas firmas. Recuerdo la sorpresa que me produjo su inesperado nombramiento en un consejo en Madrid, en medio de personas casi desconocidas, en un salón de decoración ortopédica. Eran los tiempos del reinado de Leopoldo Calvo-Sotelo en aquella casa. A Calvo-Sotelo sí le conocía entonces y solíamos tener interesantes conversaciones sobre gemología y el esplendor inerte de los minerales. También formó parte de aquel consejo de administración, aunque seguramente más adelante, el futuro ministro Miguel Boyer. A aquellos consejos decisorios, presididos por el profesor Naharro y tan ceremoniosos, asistían gentes de la gran empresa, no sé bien a qué título. Yo me sentía únicamente amparado por Alberto Oliart y alguno de sus amigos, consejeros por la minoría”.
Aquesta nova estructura financera i directiva de l’Editorial Labor tampoc no reeixiria i seria succeïda per uns altres canvis de propietat i directius, i fins i tot de seus, fins a la seva desaparició l’any 1996.

Petita (pre)història d’en Galimany i altres esdeveniments de infelice recordación

A la porta del restaurant, en Galimany, en Mauri i en Pujol s’han posat a parlar de la revista periòdica ciclostilada Sirio, que editava un grup d’alumnes de l’EAE sota la supervisió d’alguns professors de l’escola. Tots tres hi van coincidir a la redacció durant un temps i evoquen alguns records quan se’ls hi afegeix en Rafa.
–Parlàveu del Sirio, oi? A mi m’hi vau publicar alguns articles –diu.
–És veritat –respon en Galimany–. Precisament ahir vaig estar repassant algun material que conservo a casa (res, poca cosa, un número del Sirio, un altre d’una revista que editava el Frente de Juventudes que es deia Juventud i una mena de recull que va preparar el Sempere quan ens vam trobar per sopar el juny del 1992) i vaig veure que en aquest número del Sirio hi havia una col·laboració teva que anava de submarinisme i que vaig il·lustrar jo.
–Ah, sí? No el recordo.
–Home, no és estrany, pensa que han passat cinquanta anys, va sortir el febrer de 1957, estàvem a segon.
–Llavors nosaltres tres estàvem a la redacció, amb l’Alfonso Martín i l’Alfons Fité –fa en Mauri–. Ell no t’ho dirà, però el Gali era el director de la revista.
–No, quan va sortir el número que he dit el director encara era el Martín –contesta en Galimany–. En aquesta revista falangista que he esmentat, Juventud, hi ha un reportatge referit al Sirio (per això la vaig guardar), i hi diu que feia poc que me n’havien encarregat la direcció, i com que el reportatge està fet el juliol d’aquell any, sospito que el nomenament devia ser en acabar el curs, aquell mateix mes.
–Però vas ser-ne director, al cap i a la fi –insisteix en Mauri.
–No volia dir res, això, era un càrrec ful, com el mateix reportatge de Juventud. Si fins i tot hi surto fotografiat tornejant un eix de lleves i mai en la vida vaig engegar-ne cap, de torn! La meitat del text i la meitat de les fotos van ser un invent! Per cert, Mauri, tu també hi surts, en aquest reportatge; en Pujolet no, però.
–És que jo no hi dibuixava, només escrivia a màquina els textos –fa en Pujol–. I, saps?, no me’n recordava, que hi havies estat director.
–Si vols que et digui la veritat –contesta en Galimany–, jo tampoc no me’n recordava. Va ser ahir, en veure el reportatge de Juventud, que en certa manera ho vaig descobrir. El cert és que no recordo res de com decidíem el contingut de la revista, m’imagino que devien ser el Tomàs i el Zapatero els qui decidien.
–Doncs jo tampoc recordo com ens ho fèiem –diu en Mauri–. Potser també hi intervenia el senyor Isla.
–Podria ser –diu en Galimany–, perquè em sembla recordar que una vegada em va fer observar que una ermita romànica no podia ser del segle II, com jo, ignorant de mi, pretenia en un reportatge, sinó que havia de ser del XII o com més aviat de l’XI. El que és segur és que en aquells temps de tanta censura i en una empresa de l’Estat intervinguda intel·lectalment per l’Esglèsia i la Falange, de llibertat d’expressió, ni que fos en una revista de consum intern com la humilíssima Sirio, res de res. Per tant, això d’un aprenent director no era més que un recurs retòric, una figura simbòlica i, reitero, ful… Bé nois, hauríem d’anar tirant, oi?
–Sí, ja va sent hora. Cap a on aneu, vosaltres? –demana en Mauri.
–Jo no tinc cap pressa, puc fer cap a on volgueu –diu en Pujol.
–Jo he d’anar cap al passeig de Gràcia –fa en Galimany–. Millor dit, vaig a la llibreria Ona, a la Gran Via, que he de mirar si trobo un llibre que m’han encarregat. I tu, Rafa, cap a on vas?
–On vulgueu, no tinc cap pressa, tampoc.
–Doncs si us sembla bé podem anar fent cap al passeig de Gràcia.
S’acomiaden d’alguns companys que encara s’hi estan davant del restaurant i prenen pel carrer Còrsega, tot xerrant de l’EAE i el Sirio. La conversa, però, deriva cap a uns altres records posteriors a l’època d’aprenentatge.
–La veritat és que el món de la mecànica va deixar d’interessar-me molt aviat, poc després d’haver acabat la mili –explica en Galimany–. Em va sortir l’oportunitat de fer de corrector per a Nova Terra, Edima i alguns altres editors petits, més o menys opositors al règim, mig clandestins, fins que al 1969 vaig entrar a la Labor de la mà d’un llavors amic a qui en Trias Fargas havia llogat perquè hi muntés un departament de Producció. Per cert que és mort, es va morir força jove… És curiós: en Trias també va morir-se relativament jove… Que coi relativament jove, ara que hi penso! Si no havia fet encara els seixanta-set anys, l’edat que tenim poc més o menys nosaltres! Ho recordo perquè em van cridar molt l’atenció les circumstàncies de la seva mort, en un míting electoral al Masnou, i hi vaig pensar en el seu fill amb síndrome de Down, que devia tenir cosa de setze anys, com la meva filla. És clar que la vídua, Motserrat Trueta, filla del famós doctor Trueta, tenia prou recursos i empenta per donar en aquest noi la millor formació possible. Era un tipus notable, en Trias, digne de figurar entre els homenots d’en Pla.
–Homenot? –fa en Rafa–. Vols dir que era cepat?
–No, home, no! Al·ludia a les sèries de biografies o més aviat retrats literaris de gent important que va escriure Pla. En va fer diverses sèries, i hi va retratar gent molt diversa, què sé jo, des de Prat de la Riba o Pompeu Fabra fins a Josep Maria de Sagarra o Capri, passant per Gaudí o Dalí.
–Ah, val! Dispensa’m, ja deus imaginar-te que no sóc precisament un lector d’en Pla.
–De totes maneres, val a dir que la presència de Trias imposava respecte, era un home alt, de bona planta i còrpora fornida, i tenia una veu que es deixava sentir. A l’Editorial Labor hi havia gent que el temia moltíssim, els feia una por física que els duia gairebé a la tremolor. El cert, però, es que es podia discutir, amb ell, amb raonaments o a crits. En una ocasió em va fer anar al seu despatx per esbroncar-me i vam tenir una discussió prou forta com perquè, en sortir del seu despatx, la seva secretària em comentés que els nostres crits se sentien des de fora. El cas és que més endavant, quan el llibre que havia estat l’origen de l’incident havia vist la llum, em va tornar a cridar per felicitar-me quant a com havia quedat, una manera indirecta de donar-me la raó i excusar-se. Per cert, en el curs de la discussió jo li havia dit que no em donava prou autoritat per dirigir el procés del llibre i ell em va contestar que l’autoritat l’havia de prendre un mateix, no li havia de ser donada. Un símptoma evident del seu caràcter, com és fàcil d’observar.
”Aquest caràcter fort, però, es va suavitzar, es va fer més humà, arran del naixement del seu fill afectat de la síndrome de Down. Al menys això és el que em va comentar Fermí Vergés, un dels subdirectors de la Labor que m’havien promocionat dins de l’empresa. Val a dir que, si bé el caràcter d’en Trias va ser atemperat per aquest fet, la seva energia moral no va ser afectada, ja que des dels primers moments el va acceptar com un repte i es va preocupar perquè la integració a la societat del seu fill fos el més harmònica possible. Trias Fargas va ser més tard l’impulsor d’una llei per a l’integració social dels minusvàlids, la seva vídua presideix una fundació dedicada a la síndrome de Down i la Fundació Ramon Trias Fargas també ha realitzat estudis en l’àmbit de la integració social dels minusvàlids. Fa uns anys vaig veure aquest fill d’en Trias a la televisió i vaig entendre com d’eficaç pot ser la dedicació precoç i constant a les persones afectades de síndrome de Down per pal·liar algunes de les seves discapacitats. No sé, potser el vau veure, va ser a una de les maratons nadalenques que va muntar TV3…
–Jo fa anys que no tinc tele –diu en Rafa.
–I això? –li demana en Pujol.
–Coses de la salut, noi. Vaig haver de treure-la de casa perquè m’ho va recomanar la psiquiatra que em tractava.
–I ara, què dius? –fa en Mauri–. Tu en tractament psiquiàtric?
–Sí, hi vaig estar una bona temporada, gairebé dos anys.
–I per què?
–Doncs si vols que et digui la veritat, no tinc gens clara la causa, però si el trastorn: la visió d’algunes escenes em posava malalt, em produïa una angoixa inaguantable, em feia patir tant que la meva dona i els meus fills van arribar a pensar que m’havia guillat.
–I ara! –fa en Galimany–. I ja estàs bé, o en tens seqüeles?
–És clar que en tinc, de seqüeles: no us he dit que no hi ha cap tele, a casa? De fet, puc verbalitzar el trastorn, el que em passava, sense que em produeixi gaire angúnia; però la visió d’algunes imatges semblants a les que m’afectaven encara em poden fer mal, encara em produeixen un neguit tal que m’impedeix de dormir. De fet, vaig arribar a la conclusió que no em guariria mai i vaig deixar d’anar a veure la psiquiatra; això sí, vaig fer cas de la seva recomanació d’evitar tant com pogués les imatges pertorbadores.
–Quines imatges? –demana en Mauri–. Ens ho pots explicar?
–Ho provaré. De fet, algunes coses que veia a la tele m’amoïnaven fins a l’angoixa, però amb una mica de distanciament, com a espectador, no com a actor. Recordo que imatges com la d’aquell salvatge militar o policia sud-vietnamita que matava fredament d’un tret de revòlver al cap un estudiant o guerriller presoner i lligat de braços, o una altra d’un soldat que matava d’un tret de fusell, també ben fredament, un periodista indefens estès a terra, em van produir una impressió en què es barrejaven l’horror, la indignació, la impotència, la ràbia, què sé jo! De fet, en uns dies especialment plens de notícies de morts anònims, vistes en el blanc i negre de la televisió, vaig escriure un poema que em sé de memòria; el voleu sentir?
–Sisplau –fa en Galimany.
–Diu així:

 

Un dia i un altre dia
la tevè vessa de sang,
no sang de Paul Newman o John Wayne
sinó sang negra d’homes grisos,
sang de dones blanques i negres.

 

Perquè no sou Kennedy
ni Luther King
ni Woitila o Grace
us veiem
entre mos i mos
fets estadística,
morts sense nom.

 

Hi estem avesats, no patiu:
ho pairem tranquil·lament
i pregarem pels nostres fills.

 

–Està bé –diu en Galimany–; potser mancat de tensió poètica, però carregat de sentiment i amb un final autocrític força acceptable.
–Què dius, home! –fa en Pujol–. No li facis cas, Rafa; jo he vist publicats poemes molt inferiors a aquest, cony!
–A mi també m’agradat –hi intervé en Mauri–. T’has passat, Gali.
–Perdoneu, no ho tornaré a fer –diu aquest–. M’he deixat endur per la deformació professional; dispensa’m, Rafa.
–No t’amoïnis, noi, a mi tampoc no em sembla gaire gran cosa; però escriure’l em va servir per buidar el pap i encara em serveix de tant en tant quan considero el que és la humanitat. Si us sembla bé continuaré amb el que explicava. Com us he dit, imatges com les que he esmentat m’afectaven, però sense arribar a implicar-me. És cert, però, que a poc a poc les escenes de violència o de dolor dels telediaris (de cap manera les de ficció, les de les pel·lícules) cada vegada m’afectaven més, sobretot les de dolor en què es podien escoltar les lamentacions i els plors dels afectats; tot i això, com ja us he dit, la cosa no arribava a l’extrem d’implicar-m’hi… com ho diria?… sensorialment.
”Un mal dia, però, estava mirant un documental relatiu a alguna selva tropical, no estic segur si era l’amazònica, i hi van sortir unes imatges d’un cocodril o un caiman que capturava un peix, em sembla que era una piranya, i de sobte em va venir un atac de pànic terrible, em vaig sentir com aquell peix i hi vaig notar al tors la mossegada multipunxant d’aquella bèstia, dolorosíssima. Però el més terrible era el pànic mortal, l’angoixa insuportable d’intuir que anava a morir d’una manera cruelíssima, sense possibilitat ni de lluitar contra el monstre. Vaig quedar-me sense aire, aterrit, tremolant violentament, incapaç de pitjar el comandament per apagar el televisor…
–Hòsties! –exclama en Gali–. No puc ni imaginar-m’ho, noi. Quina experiència més bèstia! I es va repetir, això?
–I tant! Cada vegada més, cada vegada que veia alguna cosa semblant, algun episodi de depredació, jo sentia l’angoixa del depredat. El súmmum va ser quan vaig veure una lluita entre una serp i un varà, tots dos depredadors i depredats mutus i alhora… Es veu que vaig quedar en estat de xoc, perquè vaig recuperar la consciència en un hospital i la dona em va explicar que quan va córrer a la sala d’estar en sentir el meus crits no va poder calmar-me i em va dir que fins i tot els veïns havien vingut a casa, havien mirat de tranquil·litzar-me i en vistes que no ho aconseguien havien trucat al metge d’urgència, que em va injectar un calmant i em va fer dur a a l’hospital en ambulància, lligat, segons que em van dir, ja que el calmant no em feia prou efecte. Sort que els meus fills estaven de colònies… De resultes d’això em van posar en tractament psiquiàtric i va ser en el transcurs d’una de les sessions que vaig recordar la por pànica, tremenda, indescriptible que em va assaltar: jo vaig sentir alhora l’angoixa dels dos animals que lluitaven per sobreviure, el dolor de les mossegades de l’un i l’abraçada asfixiant de l’altra… No us podeu imaginar quin patiment, no hi ha paraules que el puguin descriure…
–Segur –diu en Galimany–. Però estàs millor, oi?
–Doncs què vols que et digui: si evito les imatges d’aquesta mena, vaig fent, i per això no tinc tele a casa. Però no puc treure’m del cap un pensament que m’enquimera: ¿sabeu que era capaç de mirar imatges cruelíssimes d’assassinats comesos per militars o terroristes o simplement delinqüents sense que m’afectessin tant com les escenes de depredació animal?; ¿no creieu que és propi d’un boig ser més afectat per la violència natural i inevitable dels animals depredadors, que al cap i a la fi ho fan només per alimentar-se, que per la violència tantes vegades gratuïta i sempre injustificable dels éssers humans?; quina mena de bèstia sóc, que no puc aguantar la visió de la captura d’una presa i sí la del dolor humà?
–No t’enquimeris, Rafa –fa en Mauri–. És una conseqüència de la naturalesa pecadora de l’home; però Déu ens diu que ens transformarà, no perdis l’esperança. Jo diria que precisament la teva sensibilitat extraordinària és un senyal que el Senyor t’envia per mostrar-te que té plans per tu.
–Apa, Mauri –fa en Galimany–, no et posis a predicar, ara; deixa’t estar de transformacions i senyals.
–Hauries de ser més respectuós, Gali –replica en Mauri–, sobretot pel que fa a coses i experiències que no coneixes; no facis d’espanyolet que menysprea tot allò que ignora.
–Millor serà que no discutim, perquè tu no saps tampoc el que conec o deixo de conèixer, jo. De totes maneres, perdona’m si t’he ofès.
–No passa res. Que et sembla si tornàvem a allò que ens explicaves?
–Això, tornem al que ens explicaves –fa en Pujol–. ¿Hi tenies molt tracte, amb en Trias?
–Home, molt molt, no. De fet, ell tractava amb el cap del meu departament, sobre tot al principi, però tampoc no li feia fàstics a demanar-me coses directament. Més endavant, quan vaig anar pujant de categoria, ens vam veure amb més freqüència. Curiosament, les dues últimes vegades que vam intercanviar algunes paraules deslligades de les estrictament laborals van ser a un dels urinaris de l’editorial, la primera d’elles per felicitar-me per la meva victòria electoral sindical i la segona per desitjar-me sort quan vaig plegar de la casa.
–Al vàter? –fa en Mauri.
–Ja veus. Home, cridar-me al seu despatx per felicitar-me per haver derrotat el seu candidat potser era massa. Ara, com que ens hi vam trobar, al vàter, doncs va aprofitar l’ocasió. Millor això que no res, no trobes?
–I a quina victòria et refereixes? –demana en Rafa.
–Mira, per diverses circumstàncies, els companys de treball em van demanar que em presentés a les darreres eleccions que es van fer al sindicat vertical abans de la seva desaparició, el 1973 o el 1972, si no recordo malament; les eleccions, vull dir, no la desaparició dels sindicats franquistes, que va ser més tard. M’ho van demanar, entre altres raons per tal d’evitar que sortís elegit enllaç el candidat impulsat per la direcció de l’empresa, que era el xofer d’en Trias, precisament. El cas és que vaig ser elegit amb tots els vots possibles menys un i això sembla que va impressionar el polític i em va fer un elogi poc freqüent en aquell escenari tan curiós i en una situació diguem-ne que insòlita.
”Temps després, quan a l’edifici del Parlament de Catalunya, encara no recuperat per a la seva activitat política normal, es va constituir l’assemblea de parlamentaris electes després dels primers comicis democràtics generals al començament de la transició, aquella assemblea en què, a més d’altres coses, es va demanar la reinstauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas, entre la gent que ens trobàvem a les portes de l’edifici, sentint per la megafonia instal·lada a l’exterior com es desenvolupava la sessió, hi vaig trobar el xofer d’en Trias, el meu diguem-ne rival en les eleccions sindicals. Vam estar parlant una estoneta, i em va explicar que s’havia donat el cas que en López Rodó per alguna raó no disposava de cotxe i que cap dels parlamentaris electes no havia volgut acollir-lo, llevat de mossèn Xirinacs. Així doncs, el tecnòcrata franquista López Rodó, que també va demanar el retorn de Tarradellas enmig de la conyeta general, va arribar a la seu del Parlament de Catalunya en el cotxe que duia al significat independentista, qui gràcies a la fama aconseguida amb la seva resistència antifranquista i els seus empresonaments va ser un dels senadors amb més vots de la història de l’actual democràcia espanyola, com ja sabeu.
–Has esmentat una segona trobada quan vas plegar de la Labor, oi? –diu en Pujol.
–Sí. En aquesta segona i darrera trobada en els serveis, mentre orinàvem, recordo que em va desitjar sort en el meu camí fora de l’empresa, que em va dir que els temps no eren gaire propicis per a iniciar cap negoci i que jo sempre seria ben rebut si tornava a la casa. Sabia el que es deia pel que fa a la situació econòmica, i el negoci que vaig emprendre finançat per un amic no va poder resistir les enormes inflacions que es van donar després de la mort de Franco ni la meva manca d’aptituds en això dels negocis; la conjunció d’aquests dos factors, entre d’altres, ens va dur a tancar, curiosament quan ell era el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. Pel que fa a allò de ben rebut si tornava a la casa, no deixava de ser una fórmula de cortesia. No el vaig tornar a veure directament mai més.
”Ramon Trias Fargas es prenia molt seriosament el que feia, al menys fins al punt que jo vaig ser capaç de percebre-ho. Al meu entendre, va ser un polític liberal a la manera dels liberals britànics, tot i que el nom del partit polític que va fundar feia brollar la meva deu irònica: jo solia dir que si ell es proclamava d’esquerres i demòcrata –no sé si recordeu que el nom del partit era Esquerra Democràtica de Catalunya– jo devia ser d’ultraesquerres ultraliberals i ultrademocràtiques. Més tard aquest partit es va fusionar amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit del teu homònim, Pujolet, i en Trias en va ser president. Jo diria, però, que la seva trajectòria dins Convergència Democràtica de Catalunya demostra que no se sentia del tot còmode en el partit que liderava en Pujol, i també em sembla que, com va passar amb uns altres dirigents de la primera època de Convergència, va ser arraconat per l’entorn, sobretot el familiar, del president Pujol. Tot i això, es dedicava amb passió a la política, i em penso que el seu apassionament va ser una de les causes de la fallada cardíaca que el va dur a la mort en el transcurs d’aquell míting al Masnou.
–Tot i el que dius, a mi em sembla que a en Trias li venia gran, això de fer de polític a la manera actual –comenta en Mauri–. Un conegut meu em va explicar, fa molt de temps, que va estar en aquell concert que va fer Lluís Llach al Palau dels Esports poc després de la mort de Franco…
–El gener del 76 –interromp en Pujol.
–Sí, segurament –continua en Mauri–. Aquest amic meu va veure en Trias a la primera fila, amb uns altres polítics que potser s’aplegaven en públic per primera vegada després de la mort del dictador, tot agafant-se de les mans i cantant amb en Llach, devia ser “L’estaca”. El meu amic em va comentar que havia sentit en Trias comentar: “Els sacrificis a què t’obliga la política”, tot referint-se a aquest donar-se les mans i cantar en públic.
–Home, Mauri –diu en Galimany–, no sé si això que et va explicar el teu amic és cert o no; però el fet és que en Trias no tenia cap tendència natural a la familiaritat ni a la comèdia demagògica, i no tinc cap dubte que no s’hi va sentir gens còmode en aquella representació. No és que fos molt i molt estirat, però el seu tracte era més aviat semblant al que el tòpic atribueix a la classe alta britànica.
–Tinc entès que a la Labor s’hi va aplegar una bona colla de gent que després es va dedicar a la política, oi Gali? –demana en Pujol.
–Oi tant! Dels qui han tingut càrrecs importants, a banda d’en Trias, recordo en Joan Guitart, els germans Clotas, en Rafael Hinojosa i l’editor Barral. D’en Guitart tinc un record agredolç, sobretot per un episodi que el relaciona amb en Trias. Per cert: ell va ser l’home d’en Trias a la Labor en la batalla que s’hi va formar per controlar-la cap als anys 74 i 75.
”L’episodi a què em refereixo va esdevenir-se en l’època en què en Trias era encara conseller delegat i director general de l’editorial i havia nomenat quatre subdirectors, un dels quals Joan Guitart, responsable de l’àrea de Vendes. M’havia sortit una oportunitat de canviar de feina i, com he fet sempre, vaig avisar l’empresa de la meva intenció de deixar-la, abans fins i tot de tenir assegurada la nova ocupació. El cas és que la meva intenció de plegar va alarmar els altres tres subdirectors, i amb un grau d’insistència divers, van mirar de convèncer en Trias que no em deixés marxar. Com és natural, la batalla es va plantejar en el terreny econòmic, i finalment en Trias va cedir i va acceptar que se m’oferís un augment de sou més que notable. En aquestes, però, en Guitart va tornar del Brasil, on estava engegant una seu de l’editorial per derivar-hi la producció que es venia a l’Amèrica Llatina, i va convèncer Trias de reduir l’oferta amb l’argument que un augment com el suggerit era una baixada de pantalons, aquestes van ser les paraules que va fer servir segons que em va confiar el subdirector de l’àrea econòmica, Trullols de cognom. I aquí es va donar el fet dissortat per als meus interessos que l’oferta que se m’havia fet a l’exterior no va arribar a quallar i jo em vaig haver d’empassar el gripau de continuar a l’empresa. Bé és veritat, també, que l’augment final va ser acceptable, i des de llavors fins que vaig deixar l’editorial a casa meva vam estar en la millor situació econòmica que mai hàgim tingut durant la meva vida laboral: ens permetia arribar a finals de mes sense angúnies ni haver de fer un munt d’hores extres.
”Per cert, també en Trullols es va morir jove, molt jove, abans dels quaranta anys, sens dubte per l’estrès que li causava la feina. Recordo que jo li vaig dir més d’una vegada que no es prengués les coses tant a la valenta, que afluixés una mica perquè li anava la salut. Un matí es va morir a la dutxa… Feia poc que s’havia casat amb la Sílvia, la secretària d’en Trias a la Labor… La veritat és que aquest home collava molt els seus subordinats directes, els exigia potser més del que podien fer…
–Has esmentat alguns polítics amb càrrecs importants –diu en Pujol–, però jo tinc entès que hi va haver una altra gent de pes, a la Labor.
–Oi tant! Em penso que en aquella editorial, en l’època que hi vaig treballar, hi va haver la concentració de vips per decímetre cúbic d’ésser humà més gran del món laboral català. Vejam si sóc capaç de passar llista. Gent que van arribar a tenir càrrec o càrrecs en diversos nivells de l’estructura politicoadministrativa de l’Estat: Ramon Trias Fargas, Joan Guitart, Salvador Clotas, Higini Clotas, Rafael Hinojosa, Carlos Barral i un tal García Grau el nom de bateig del qual no recordo; a més, cal contar-hi gent com Fermí Vergés, i potser hi podria afegir Leopoldo Calvo-Sotelo i Alberto Oliart, tots dos membres del consell d’administració de Labor, encara que mai els vaig veure per la casa, és clar. En el terreny exclusivament cultural, teníem, només pel que fa a la casa catalana de la Labor, en primera fila Joan Vinyoli (el millor poeta de la seva generació segons Salvador Espriu), i en altres rengles Lluís Izquierdo, Joaquim Romaguera, Mauricio Wacquez, José Martínez de Sousa i Albert Lázaro entre els fixos i Montse Mateu, Núria Pompeia, Félix de Azúa i Josep Francesc Yvars entre altres col·laboradors més accidentals, a banda d’alguns assistents als comitès de lectura que Barral va introduir a l’editorial els noms dels quals no em volen pujar al nivell conscient, només recordo en Josep Maria Bricall. A Labor Madrid hi havia també gent de moltíssima vàlua, però pràcticament no els vaig tractar. Ah, i ara que el recordo, també hi era en aquella època el periodista Hernández Puértolas.
–Home, Gali, m’imagino que és una bona nòmina de vips si tu els esmentes –diu en Rafa–; però ja em perdonaràs si et dic que a banda d’en Trias i en Guitart cap dels altres que has dit no em sona de res.
–Home, si no ha de semblar que us engego un seguit de batalletes, si vols et puc explicar ni que sigui pel damunt qui eren aquesta gent.
–A mi em faria gràcia –diu en Mauri–. Que durarà molt, la conferència?
–El que vulgueu; ara, si tens pressa…
–Home, havia pensat tornar a casa directament, però el cas és que no en tinc, de pressa. Avisaré la dona que arribaré més tard.
–Doncs com el Pujolet i el Rafa ja han dit que no tenien pressa, què us sembla si ens fiquem en un bar i prenem alguna cosa líquida, que començo a tenir la gola seca?
Com que han arribat a la rambla de Catalunya, en Mauri suggereix de ficar-se al Bocatta perquè, diu, s’hi està força tranquil al pis. S’hi arriben i, un cop entaulats després d’haver demanat i recollit unes begudes a la barra, en Galimany diu:
–Potser que comenci pels qui no s’han dedicat a la política i que no han obtingut una gran notorietat, entre unes altres raons perquè no han sortit al Gran Hermano ni són part de la fauna canibalesca del famoseo; els seus únics mèrits són els coneixements i el treball, és a dir, allò que no té cap valor avui dia.
”Per exemple, tenim Josep Francesc Yvars, un valencià amb maneres de dandi i aspecte de pintor aristòcrata francès del XIX, crític i historiador de l’art amb anomenada en el món editorial que va ser el segon director de l’IVAM, l’Institut Valencià d’Art Modern, en substitució de Carme Alborch, aquella valenciana pèl-roja i xamosa que Felipe González va fer ministra de Cultura en el seu darrer mandat; suposo que l’Alborch va deixar la direcció de l’IVAM precisament per fer-se càrrec de la cartera ministerial. Yvars apareixia per la Labor i per Barral Editores principalment per xerrar amb en Barral i fer l’aleta a la Mercè Casanovas, una bonica noia amb un aire de nina de porcellana que llavors era la secretària de drets d’autor de les dues cases i que més endavant va muntar una agència literària.
”No recordo si Yvars va participar en algun dels comitès de lectura que hi va haver a la Labor mentre jo vaig ser-hi, com tampoc no recordo si ho va fer en Félix de Azúa, aquest barceloní quatre anys més petit que jo que en Castellet va comptar entre els novísimos poetas españoles. El que sí que recordo és que de tant en tant apareixia per l’editorial, que Mauricio Wacquez proclamava que era bellíssim, que a la casa li deien “el Bello Félix” i que corria la brama que era l’amant de la Montse Mateu. Aquest doctor en Filosofia és un col·laborador habitual d’El Periódico i El País, en els noranta va ser director de l’Instituto Cervantes de París i actualment és, si no estic equivocat, catedràtic d’Estètica a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Sempre s’ha expresat en castellà i va ser un dels signants del dos manifestos del comitè… perdó, ara es diu plataforma… bé el que fos el que formaven aquells que van impulsar la creació de Ciutadans, oficialment Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía. Per cert, en la web d’aquest partit, si optes per la versió en castellà, el logotip diu Ciudadanos i a sota, en lletra més petita, Partido de la Ciudadanía. Si optes per la versió en català, la part grossa del logotip diu Ciutadans, però la petita de sota continua dient Partido de la Ciudadanía, i a més, el 99% del text continua en castellà. Ho trobo curiós…
–I és veritat que era amant d’aquesta Montse Mateu que has esmentat? –demana en Rafa–. Per cert, qui era, aquesta noia?
–La filla de l’editor Mateu, el fundador de l’Editorial Mateu. El 1973 va venir a treballar a la Labor, a les tardes, quan va tancar la seva editorial, o al menys quan va entrar en crisi. Em sembla que havia d’engegar-hi un projecte, però no recordo res, d’això. Gairebé no hi vaig tractar, amb ella…
–Però l’Azúa era el seu amant o no?
–I com vols que ho sàpiga, jo? Corrien moltes xafarderies sense cap base, a la Labor. El que puc dir-te és que era una noia bonica, però aspra de caràcter, diria… En Barral, en el darrer lliurament de les seves memòries esmenta una carta d’Octavio Paz en què aquest poeta, escriptor i diplomàtic mexicà guardonat amb els premis Cervantes, Nobel i Blanquerna deia, tot referint-se a ella: “Mont Tse Ma Teu, un nombre tan chino y tan catalán”; però no hi explica res del que l’editora o ex-editora feia a la Labor. Em van dir que se’n va anar de l’editorial després de guanyar-li un plet al director jurídic i de personal per acomiadament improcedent. La veritat és que aquell home era més aviat curt, però en Trias no l’havia fet fora en el seu moment per una qüestió d’influència familiar a la casa; vaja, això em sembla. Tinc entès que quan l’Opus va apoderar-se de la Labor se’l van treure de sobre, però llavors ja era gran i m’imagino que li van afluixar una bona morterada… Ara, no en tinc cap constància, d’això, pot ser un engany de la memòria, perquè jo me’l vaig trobar fa una tira d’anys, quan la Labor ja no estava al carrer Calàbria –em sembla que llavors raïa al carrer Aragó, cap a Nàpols–, però no recordo res del que em va explicar…
”Qui més hi havia entre els col·laboradors o visitants esporàdics? Ah, sí, la Núria Pompeia… En Barral l’havia contractada com a dissenyadora a temps parcial per donar una aire nou a algunes col·leccions. Segons ell, la dibuixant era esposa de filòsof rococó, atractiva i brillant; jo la recordo simpàtica i assenyada, potser un pèl tímida, i aferrissadament feminista…
–I aquest filòsof rococó, qui era? –demana en Rafa.
–En Salvador Pàniker, el fundador de l’editorial Kairós. Potser et sonarà perquè és un dels impulsors d’aquesta associació que propugna la legalització de l’eutanàsia. Associació pel Dret a Morir Dignament, em sembla que es diu.
–Sí, és veritat, es diu així –confirma en Mauri.
–Gràcies, Mauri. La Núria ha fet un notable carrera al món de les arts gràfiques i de l’edició. Em sembla recordar que li van concedir la Medalla d’Or de Barcelona al Mèrit Artístic i enguany li van atorgar la Creu de Sant Jordi. Ha publicat cosa d’una desena de llibres i ha col·laborat en un munt de revistes a casa nostra i a l’estranger… Vista amb la distància dels anys, em fa pensar en un Jaume Perich decididament feminista. Era molt crítica amb l’educació burgesa, sobretot la de les dones; bé, de fet ha estat molt crítica de l’alta burgesia, la seva classe social… Per cert: va ser directora del centre cívic de la casa Elizalde, si no vaig errat.
–Vaja, quina casualitat –fa en Pujol–. Llàstima que ja no ho sigui, perquè podries aprofitar alguna de les trobades d’exalumnes de l’EAE per mirar de parlar amb ella.
–No crec pas que em recordés, el temps fa estralls en la memòria i en l’aparença física, i han passat tants anys… En fi, anem als que tenien feina a temps complet. En Barral, en aquest volum de les seves memòries a què m’he referit, esmenta el savi gramàtic i lexicògraf Martínez de Sousa. I té raó en qualificar-lo així, perquè aquest immens treballador ha publicat més de vint títols de temàtica gramatical. Hi ha un article a la Wikipèdia en què se n’hi parla extensament, d’aquest lexicògraf, bibliòleg, ortògraf, ortotipògraf i tècnic editorial, com li agrada definir-se en la seva web, en la qual escriu que com que no es poden dir totes aquestes professions al mateix temps sense perdre l’alè, en cada cas fa servir el títol més adequat per a l’ocasió. Ah, m’oblidava de dir-vos que la seva activitat és exclussivament en castellà, que és la llengua que coneix de debò. Recordo que una vegada que el vaig visitar a casa seva, després de la mort d’en Franco i en plena transició, em va manifestar el seu temor d’haver d’anar-se’n de Catalunya si no trobava feina en castellà aquí, tan convençut estava que el català s’imposaria arreu del país. Innocent… o desconfiat, vés a saber.
”Jo encara estava a la Labor quan va publicar els seus dos primers llibres, Diccionario de tipografía y del libro i Dudas y errores de lenguaje, dues obres molt útils per a qualsevol obrer de la llengua castellana; la segona, imprescindible. Des de llavors ha fet una carrera notabilíssima dins d’aquest camp tan poc televisiu, i no s’amaga de dir ell mateix que podria ser acadèmic de l’Española de la Lengua. És un autodidacte pur que per mèrits propis ha estat president de l’Asociación Espanyola de Bibliología i de la Internacional de la mateixa matèria. Actualment és president d’honor de la primera associació que he esmentat, si no m’erro.
”Un altre company d’aquella casa amb qui encara tinc relació i que hi veig de tant en tant és l’editor, traductor i conferenciant Albert Lázaro Tinaut, actual vicepresident de la Casa de l’Est
–Què és això de la Casa de l’Est? –demana en Rafa.
–Una entitat que es dedica a promoure la cooperació acadèmica, econòmica i cultural entre Catalunya i els països de l’Europa central i oriental, més d’una vintena. Aquesta gent organitza i executa actes, programes i projectes orientats a la creació de vincles amb aquests països. Tenen una web en què informen de tot el que fan, que no és poc en nombre ni en importància. L’Albert em va explicar que de fet la creació d’aquesta entitat va ser impulsada per diversos becaris procedents d’aquells països i que ben aviat van aconseguir que s’hi adherissin intelectuals, professors i alumnes universitaris, escriptors, traductors, artistes i professionals de diversos àmbits. Hi fan un munt d’activitats de molt divers ordre, i segons em va explicar, el 2005 van organitzar unes trobades a l’Ateneu que van tenir ressò internacional i hi van venir figures molt destacades de la literatura polonesa, eslovena i txeca, entre d’altres.
”Aquest noi, més jove que nosaltres, parla com a llengües pròpies català, castellà, francès i italià; el llatí clàssic no sé si el domina, però una vegada, en un viatge en tren, va mantenir una conversa amb un capellà polonès en aquesta llengua morta que igual el papa Benet ressuscita qualsevol dia, i té nocions més o menys avançades d’anglès, hongarès i estonià, que jo sàpiga. És un bon coneixedor de les literatures dites de l’Est, especialment l’hongaresa i l’estoniana, i ha estat convidat per organismes acadèmics i guvernamentals a fer estades i conferències a Estònia. A més, quan es va establir el consulat hongarès a Barcelona, va ser convidat a algunes de les recepcions que hi va organitzar… Recordo com a anècdota que en un dels dinars a què va ser convidat va compartir taula amb Kubala… Hi guardo un molt bon record, de l’Albert Lázaro, un tipus senzill, lleial, treballador i responsable… Potser massa responsable, perquè té problemes de salut derivats de com es pren la feina a l’editorial en què traballa actualment. En fi, espero que aguanti i es pugui dedicar plenament a la feina més creativa que fa en les seves hores lliures.
”Vejam, qui toca ara?… Ah, sí, l’Hernández Puértolas, Juan María Hernández Puértolas. En aquest noi el van encarregar de coordinar una col·lecció de temes econòmics, coses com El ejecutivo agresivo i títols del mateix tarannà… Era un noi ben format, discret i eficient. No recordo si va plegar abans o després que ho fes jo. De qualsevol manera, la primera notícia que en vaig tenir força temps després d’haver deixat jo l’editorial va ser veure un article signat per ell a les pàgines econòmiques de La Vanguardia. I fa poc, el mes passat, vaig llegir que l’han nomenat director de Comunicació i Relacions Externes d’una corporació d’empreses participades per la Caixa, Criteria em sembla que es diu, que ara cotitza a la Borsa. A la notícia es deia que aquest noi és economista, periodista i diplomat per l’escola de negocis IESE i que ha estat el responsable de les seccions d’Economia i d’Opinió de La Vanguardia, director de publicacions del banc Hispano Americano i professor de Periodisme Econòmic a la Pompeu Fabra. Un homenot, també… És curiós, però, que no s’hi esmenti la Labor; no deu ser un mèrit en el currículum, haver-hi vetllat les primeres armes professionals…
”Però em fa la impressió que us estic clavant un rotllo insoportable… Us sembla que paga la pena que continuï?
–Home, ara que ho dius –contesta en Rafa–, potser que ho deixis córrer. La veritat és que no veig quin interès puguin tenir aquests personatges si no és per a la teva història personal.
–Sí, és clar, no crec que quan es morin surti la gent al carrer per a assistir al seu enterrament, ni que cridin “Gramàtic, gramàtic!” al pas del seu cotxe fúnebre com cridaven “¡Torero, torero!” en l’enterrament del Paquirri…
–Apa, fot-li fort! –exclama en Rafa–. Tampoc no és això, Gali…
–Doncs jo trobo que l’humor negre d’en Galimany està justificat –diu en Pujol–. La gent de la cultura no mou multituds, precisament.
–Això és relatiu –intervé en Mauri–. Jo vaig anar al funeral de la Marta Mata, i Déu n’hi do, la gent que hi havia.
–Però no t’enganyis, Mauri –diu en Galimany–, perquè la Marta Mata era un personatge conegut en més d’un àmbit, la seva llarguíssima dedicació a la pedagogia i la no curta carrera política en diferents nivells la va fer molt coneguda.
–Sí, tens raó, Gali –concedeix en Mauri–; però tot i això, tampoc no es pot dir que fos el que ara es considera un personatge popular, era massa discreta per anar buscant les càmeres de la televisió.
–Que potser la coneixies? –demana en Pujol.
–Sí, vaig tenir la sort de conèixer-la. De fet, era més aviat amiga de la meva dona, o almenys hi va tenir alguns detalls amb ella que com a mínim manifestaven una certa deferència: li va regalar una gardènia que encara tenim a casa, plantada en una torreta, va venir a dinar a casa una vegada i ens va convidar un parell de cops a dinar a la seu de la fundació que duu el nom de la seva mare, Àngels Garriga, a Saifores… També ens va regalar un exemplar dedicat del llibre que els seus amics van editar per celebrar els seus setanta-cinc anys, el juny del 2001… La meva dona la va conèixer a través d’una altra amiga, la Pepa Òdena, íntima de la Marta, i ben aviat s’hi va establir una relació esporàdica però permanent, sens dubte afavorida per la senzillesa càlida de la pedagoga de pedagogs i la bondad innata de la meva dona.
–Tot i això que dieu –fa en Rafa–, continuo pensant que aquesta gent que evoca en Galimany només tenen interès per a ell i quatre gats més; em sembla que és una qüestió de cofoisme personal, més que d’interès general.
–Segurament tens raó, Rafa, potser els evoco per vantar-me d’haver-los conegut…
–Deixa’t estar de romanços, Gali –salta en Pujol–: aquesta gent que tu evoques mereix molt més ser coneguda i reconeguda que no pas aquesta colla de dropos que pul·lulen per les televisions d’Espanya tot mostrant la seva indigència mental o la seva mala llet interessada i de pagament, ben bé equiparable a la poca vergonya dels qui financen, dirigeixen o presenten els Grans Hermanos, Tomates i tota l’altra merda canibalesca de tardes, de nits o de matinades!
–Tranquil, Pujol, tranquil –fa en Galimany–, que encara tindràs un cobriment de cor… És el que vol la gent, oi? Doncs que els ho donin.
–Sí, és clar, com que ho volen… És el mateix argument de merda amb què es justifiquen els traficants de drogues, de carn femenina o d’armes, cony!
–Va, Pujol, calma’t, que encara ens faran fora del local –diu en Mauri.
–Sí, home, que no en treuràs res, d’enfadar-te –intervé en Galimany–; a més, a nosaltres no cal que ens convencis, ja n’estem prou convençuts que l’excusa de l’audiència és pur cinisme… Però el fet incontrovertible és que la gent com la que evoco no serà convidada mai a cap programa de la televisió, perquè com us deia els seus únics mèrits són els coneixements i el treball, i això sembla que no té cap valor, no cotitza al mercat de valors del públic de la caixa tonta… Jo el que intentava era només mostrar la inusual concentració a la Labor de la primera meitat de la dècada de 1970 de gent amb talent.
–Ara em sap greu haver dit el que he dit –fa en Rafa–; si arribo a sospitar que en Pujolet s’emprenyaria, no hauria badat boca. Mira, Gali, si et ve de gust, per mi pots explicar-nos la vida i miracles de qui vulguis.
–Així doncs, tinc llicència per continuar?
–Oi tant –fa en Rafa.
–Doncs miraré de proseguir amb els que no van entrar en política. Deixeu-me que passi llista…
–Abans has esmentat en Bricall –diu en Mauri.
–Ah, sí… No el vaig tractar, en Josep Maria Bricall, només vam coincidir en alguna sessió del comitè de lectura. A més, potser l’hauríem d’incloure entre els polítics, perquè va ser conseller de Governació i secretari general de la Presidència en el govern Tarradellas…
–Però això no va durar gaire, em sembla –talla en Mauri.
–Entre 1977 i 1980, si no recordo malament. També va ser diputat del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya com a independent en la legislatura del 1984. Enguany s’ha jubilat i el mes de juny li van fer un homenatge a la Universitat de Barcelona. Aquest doctor en Dret i en Ciències Econòmiques va ser-ne catedràtic d’Economia Política i rector mitja dotzena d’anys. També ha ensenyat en d’altres universitats i escoles superiors d’Economia i ha presidit la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles i la d’europeus. A més va coordinar l’informe sobre l’estat de la universitat espanyola que duu el seu nom, no sé si us sona això de l’Informe Bricall…
–A mi em sona, però no en tinc ni idea de per on anava –diu en Mauri.
–Pots comptar –fa en Pujol–. Et veig al cas de molta gent, Gali.
–M’agrada anar informant-me de la gent que vaig conèixer: tot veient on han arribat constato on m’hi he quedat jo… Sempre que veig als mitjans el nom d’algú que he conegut, miro d’ampliar la informació, i el meu amic Google m’ajuda prou.
”Per exemple, em va ajudar a veure què se n’havia fet d’un noi de la nostra edat amb qui vaig fer amistat mentre vam coincidir a la Labor, però que després vaig perdre de vista, més que res perquè la meva vida es va complicar i accelerar prou perquè hagués d’anar amb compte per no clavar-me-la. Em refereixo a Joaquim Romaguera, que es va morir l’any passat. Els diaris se’n van ocupar prou de publicar-ne necrologies laudatòries i em sembla recordar que TV3 també se’n va fer ressò del seu traspàs. Era un gran expert en cinematografia i em penso que va estar present en totes les mogudes relatives al setè art a casa nostra; hi va col·laborar en una pila de mitjans escrits i va muntar, dirigir o col·laborar en un munt de cineclubs. Va fundar entitats i revistes i va publicar més d’una dotzena de llibres de temàtica cinematogràfica, molts d’ells investigacions històriques. En fí, una fiera, en aquest terreny.
”Quan el vaig conèixer, la feina principal que feia a la Labor era coordinar i redactar una part d’una enciclopèdia del cine en tres volums i un suplement tècnic sota la direcció formal d’en Salvador Clotas. En confiança, la feina de debò la feia en Romaguera, o això és el que em semblava; com a mínim era qui estava al peu del canó tots els dies. Per cert, que aquesta enciclopèdia va tenir un èxit considerable transformat gairebé alhora en una mena de fracàs que demostra com poden arribar a equivocar-se els tècnics en mercadotècnia. Deixeu-me fer un parèntesi per a explicar aquesta contradicció.
”L’enciclopèdia no es va llançar quan ja estava acabada, l’any 1971 si no em falla la memòria, sinó que es va decidir fer-ho per volums, de manera que el primer es va posar a la venda mentre s’acabaven de fer els successius. Es van tirar 7000 exemplars, amb una certa por que fossin massa. Però va resultar que tots el exemplars es van vendre en poquíssim temps, de tal manera que es van exhaurir i, segons les demandes que arribaven de les llibreries, semblava que calia reimprimir el primer volum abans que el segon estigués a punt. Era un èxit sensacional. Hi van haver moltes consultes entre els diferents departaments implicats en la producció i venda de l’enciclopèdia, perquè en la decisió influïen molts factors d’ordre divers, fins que es va determinar que s’imprimirien 4000 exemplars més del primer volum i dels altres se’n farien 11.000. Doncs bé, no es va vendre pràcticament cap més que els 7000 inicials. A posteriori es va veure que el sostre d’aquesta obra eren precisament els 7000 exemplars, i que la demanda aparent va ser causada entre altres raons pel fet que uns pocs possibles clients van recórrer un munt de llibreries cercant l’obra, de manera que la demanda real era molt inferior a la que els agents de vendes creien captar. En definitiva, va ser un èxit editorial que en comptes de fer guanyar diners a la casa, li’n va fer perdre.
”Em sembla que en Romaguera va plegar de la Labor poc després, devia ser cap al 1974, perquè no el recordo a la casa quan es va morir Franco. Va obrir amb un altre company de la Labor, Luis Carroggio, un noi que era daltònic, una botiga de llibres, discos i periòdics, Viceversa es deia, mitjançant la qual feien promoció cultural; però pel que em va arribar no els va anar bé i fins i tot els dos socis van partir peres. Ara, vista la trajectòria posterior, en Romaguera no es va descoratjar gens per aquesta ensopegada.
”Quan evoco en Romaguera em ve associat el nom de Lluís Izquierdo, però deu ser més aviat per alguna raó topogràfica, perquè la gàbia que ocupava el primer va ser destinada més tard a Juan del Solar, que col·laborava en un projecte que dirigia Izquierdo. Barral en parla, en el volum de les seves memòries que he esmentat, i diu que al poeta Lluís Izquierdo l’esgotava l’empresa titànica de redactar en solitari una enciclopèdia de les literatures que ja sabia que mai no arribaria a existir. Fos per aquesta raó o per alguna altra que desconec i no puc ni sospitar, jo recordo un Izquierdo un pèl paranoic i amb mania persecutòria; un pèl, només, eh, no us pensessiu que era un malalt. Potser ho feia que la seva posició a la Labor era inestable i que podria ser que a més milités clandestinament en l’oposició franquista.
”Us referiré una anècdota que pot ser significativa. Essent ministre de Treball el senyor Licinio de la Fuente, segur que el recordeu, un franquista de l’ala moderada, es va promoure una aturada d’una hora en el ram de les arts gràfiques. Evidentment, l’aturada era il·legal i el seu propòsit era més simbòlic que cap altra cosa. Va ser al matí. El director jurídic i de personal de l’empresa, aquell que ja he esmentat, va fer abaixar les persianes per tal que ningú, des de fora, pogués veure el que passava a l’editorial. Hi havia expectació. A l’hora convocada, una bona colla vam acudir al pati d’entrada de la casa i vam, diguem-ne, formar. Com podeu comprendre, la cosa era ben innocent, ni tan sols vam sortir a fer l’aturada al carrer, no fos cas que hi haguessin problemes. El director de personal, quan ja ens havíem plantat tots els qui vam decidir fer-ho, va passar entre els rengles com aquell qui passa revista en una parada militar i va anar prenent nota dels que hi érem. A tots se’ns va descomptar l’hora no treballada, d’acord amb les instruccions rebudes de l’autoritat governativa, m’imagino, però no hi va haver cap altra conseqüència; val a dir que em va semblar que van descomptar menys del que corresponia en realitat, la festa ens va sortir barata. M’imagino que la lleugeresa de la sanció va ser una decisió d’en Trias. Això sí, l’únic propòsit aparent de l’aturada, que era manifestar-li al ministre el descontentament dels treballadors d’arts gràfiques, es va complir, perquè va ser àmpliament seguida per la gent del ram, segons vam poder saber.
”Ara, tot i la suavitat de l’aturada i la innocència i ingenuïtat del plantejament, hi van haver alguns companys que aquell dia no s’hi van presentar, al treball, com per exemple Salvador Clotas, i d’altres que no s’hi van afegir, malgrat la seva contínua professió d’antifranquisme, com ara Lluís Izquierdo. Bé, no estic segur si no s’hi va afegir o si aquell dia no va venir a treballar. El que sí que recordo és que ell, en demanar-li jo com és que no hi havia participat, em va dir que la seva situació a l’empresa era molt delicada i que no podia córrer riscos. Jo ho vaig atribuir a la situació d’eventualitat del seu contracte. Però podria ser que la causa del retraïment fos una altra, com us he dit. Perquè la tarda en què a Barcelona es va fer el primer míting socialista de cara a les eleccions generals del 15 de juny de 1977, em vaig dur una bona sorpresa.
”Aquella tarda, un meu amic i jo ens vam arribar a la plaça de braus Monumental, on es feia el míting, i vam trobar lloc a dalt de tot, a l’andanada, just a la banda del darrere de l’empostissat, de manera que podíem veure de cara els seients disposats al ruedo, tots reservats, especialment els de les files del davant. A la primera, hi havia en Lluís Izquierdo, a qui cap a l’acabament de l’acte vaig veure cantar, amb gran entusiasme i brandant el puny, La Internacional, himne que jo sentia per primera vegada en la meva vida.
”L’Izquierdo és doctor en Literatura Espanyola i si no s’ha jubilat encara n’és catedràtic a la Universitat de Barcelona. Ha publicat poesia i assaig, col·labora en alguns mitjans periodístics i és reconegut com un expert en poesia i literatura contemporànies i una autoritat en Antonio Machado, Pere Quart, Espriu, Gabriel Ferrater i Vinyoli. Bé, sense oblidar els seus estudis sobre els escriptors adscrits a l’anomenada literatura urbana, com ara Martín Gaite, Marsé, Barral, Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo. També ha col·laborat amb universitats extranjeres, com ara la de Nova York o la de Harvard.
–Sí, sí, tot això deu estar molt bé –salta en Rafa–, i ens has dit una pila de noms que deuen ser molt importants, segur que ho són, però que a mi no em diuen gairebé res, llevat del fet que alguns em sonen.
–Perdona, Rafa, ja veig que m’embalo. M’estic fent molt plom?
–Home… –diu en Rafa.
–Doncs a mi m’interessa –talla en Pujol.
–I a mi també, potser no tant com a en Pujol, que deu sentir enyor del seus temps de llibreter, però no em faria res que continuessis.
En Galimany consulta el rellotge i diu:
–Vaja, se m’està fent tard per passar per Ona i fer un altre encàrrec… Us parlaré d’un altre escriptor que esmenta en Barral i acabaré el meu rotllo. Em refereixo al xilè Mauricio Wacquez. Aquest era doctor en filosofia i abans d’instal·lar-se a Espanya va ensenyar en l’Universitat de Xile, la Sorbona i la Universitat de l’Havana. Va coincidir un temps amb mi a la Labor i després sé que va treballar a Barcanova, on sens dubte va coincidir amb el nostre magnànim amfitrió, en Salinas, abans de retirar-se a Calaceit per dedicar-se només a escriure. Va morir allà, l’any 2000.
”Arran de la seva mort, l’antiga secretària d’en Barral a Barral Editores, la Montserrat Sabater, em va explicar una història molt tendra, pròpia del Romanticisme: Wacquez, que era homosexual, vivia amb un noi, un efeb segons que em van dir, el qual es va morir de tristor poc després que ho fes en Wacquez als seixanta-un anys… Que jo sàpiga, aquest home va escriure vuit obres entre assaig i ficció. Respecte d’una d’elles, Paréntesis, de la qual em va dedicar un exemplar, us referiré una curiositat.
”Per raons que ara no vénen al cas, fa poc vaig haver de consultar la bibliografia de García Márquez i em vaig trobar, en llegir una fitxa d’El otoño del patriarca, que hi ha qui considera que aquesta novel·la ve a ser un extens poema en el qual l’autor insereix llargs paràgrafs sense punts ni comes en què entrellaça diferents punts de vista narratius, els quals conformen una mena de monòleg múltiple en què hi intervenen diverses veus sense identificar-se.
”Ep! Això darrer em va sonar, i molt. Perquè, curiosament, Paréntesis consisteix en un únic i llarg parèntesi sense cap punt –amb comes, això sí– en el qual es barregen quatre veus sense identificar que es persegueixen, s’intercanvien, hi estableixen contrapunts, fugues, complicitats… sense trobar mai el pla de la coincidència.
”Així doncs, mentre llegia les paraules dedicades a l’escriptor colombià a la fitxa que he esmentat, vaig pensar en el xilè, i tot seguit vaig buscar el seu llibre, vaig mirar la data de la dedicatòria, febrer del 75, i vaig mirar la de redacció definitiva, que hi figura al final del parèntesi: gener del 1971. Qui va ser primer, García Márquez o Wacquez, a assajar aquesta tècnica literària a què vinc fent referència? Probablement cap dels dos; però no tinc la capacitat ni el mitjans per comprovar-ho, de manera que l’única cosa que puc fer es indicar-vos aquesta coincidència formal i en el temps.
”Ara, cal que us confessi que mai no he aconseguit llegir aquesta novel·la brevíssima, d’unes 80 pàgines en quart, perquè sóc o he estat incapaç d’entrar en el joc de miralls que proposa i no m’he sentit mai amb prou ganes de fer l’esforç d’entrar-hi: cada vegada que l’he començat, m’he quedat encastat en les primeres pàgines. Llegir-la era un deure d’amistat o al menys de companyerisme que la mort va estroncar; no sé si mai seré capaç de desgreujar pòstumament l’amic.
“Deixeu-me, per acabar, que evoqui un 11 de setembre també luctuós per a Xile, el de 1973. Quan les notícies del cop d’estat militar van arribar a la Labor, en Wacquez no s’ho podia creure. Anava pels passadissos de la casa dient a tothom: “No puede ser, el ejército chileno es demócrata, nunca en la vida ha habido un golpe militar en Chile…”. Quan la força dels esdeveniments s’hi va imposar, va estar un temps dubtant de si anar-se’n a França, per por que les autoritats franquistes no actuessin en connivència amb els militars colpistes per controlar o fins i tot raptar si calia els col·laboradors d’Allende; crec recordar que el cònsol xilè pretenia que tots els seus conciutadans es possessin a les seves ordres, o alguna cosa semblant…
–Una possibilitat gens menystenible, això de la connivència entre franquistes i colpistes xilens –apunta en Mauri–; fíate de la Virgen y no corras, que diuen…
–Sí, una bona gent, els uns i els altres –manifesta tot remarcant la ironia en Pujol.
–Bé, nois, jo ja faig tard –diu en Galimany mentre s’aixeca i comença a anar-se’n–, de manera que no us puc parlar de la gent de primera fila, un altre cop serà.
–Podríem repetir la setmana que ve –proposa en Pujol–; a mi no em faria res escoltar el que ens vulguis explicar de gent com en Vinyoli.
–I jo tinc curiositat per sentir el que puguis contar-nos de l’Higini Clotas –explica en Mauri.
–Doncs fins la setmana vinent, vista la paciència que manifesteu. Tu t’hi afegiràs, Rafa?
–No ho sé, potser sí; depèn una mica de com quedi de tocat en el dinar.

Deixa un comentari