Conte contat, no és acabat – 3

Tercera trobada (13 de setembre de 2007)

 

El fet que els propietaris del restaurant Ca la Montse de la Barceloneta els hagin reservat el menjador que hi ha al soterrani els ha permès gaudir d’una llibertat total per expressar-se que no haurien tingut si hi hagués hagut d’altres usuaris. En Galimany parla des d’un cap de taula com si fos un conferenciant en un congrés.
–Deixeu-me que esmenti alguns fets biològics que normalment oblidem en parlar de sexe i de la relació entre una dona i un home o entre un home i una dona, que tant li fa qui estigui a sobre:
”Fet 1. Les necessitats vitals de tot mamífer –vull dir que hi deixa la pell si no les satisfà– són alimentar-se (ingerir proteïnes, vitamines, sals minerals, hidrats de carboni i aigua) i dormir (no se sap per què, però el fet és que necessitem dormir per no morir-nos). L’esforç per cobrir aquestes dues necessitats ha generat la societat humana tal com és ara.
”Fet 2. La supervivència de l’espècie exigeix la reproducció. Cal observar que es tracta de la supervivència de l’espècie, no la de l’individu: no es mor ningú per ser verge. Amb tot, la pulsió reproductiva és molt potent. Tots ho sabem prou bé, i el senyor Freud va explicar força coses quant a això; no oblideu que hi ha qui mata per tal de servir o satisfer aquesta pulsió.
”Fet 3. La pulsió que acabo d’esmentar és causada pel còctel hormonal que inunda el nostre organisme a partir de la pubertat: estrògens, testosterona i altres ones ens transformen físicament i psicològica.
”Fet 4. Les dones són fèrtils –i per la seva condició de femella que pot gestar, experimenten fortament la pulsió de ser mares– d’uns trenta a uns trenta-cinc anys. Com que en condicions realment naturals no poden concebre mentre alleten –el còctel hormonal així ho determina–, normalment una dona podria tenir un màxim de 18 a 20 cries durant la seva existència. A més, hi ha el risc de mort de la dona com a conseqüència del part, encara que als països desenvolupats aquest risc és gairebé inexistent avui dia; si parlem només de les condicions realment naturals, però, és un factor que cal tenir en compte.
”Fet 5. Els homes són fèrtils –dic que són fèrtils, no que puguin trempar, car això és una altra cosa– des de la pubertat fins que es moren. Per tant, amb una esperança de vida de 75 anys, un home seria fèrtil durant uns seixanta anys, de manera que si tingués a la seva disposició totes les dones necessàries podria engendrar durant aquest seixanta anys un nombre de fills no inferior a sis mil.
”Això que he anat apuntant fins ara, forma allò que podríem dir el substrat de les relacions entre l’home i la dona; l’adstrat d’aquestes relacions és el conjunt de trets culturals que les condicionen.
”Un aclariment previ: entenc per trets culturals tots aquells que són adquirits, que són el resultat d’un condicionament imposat per l’educació. Per exemple, ingerir aliments és un fet biològic; cuinar-los, és un tret cultural. Són trets culturals que els goril·les es facin un niu de fulles per dormir-hi, o que els ximpanzès facin servir un pal per capturar tèrmits.
”És un fet biològic que els homes muntin les dones per prenyar-les; són trets culturals les múltiples formes de relació sexual: monogínia, poligínia, monoandria, poliandria, promiscuitat, matrimoni –indissoluble o no–, apariament temporal, etc.
”Ara, el que l’economia de l’espècie demana –i parlo només de biologia, de fets biològics– és que un mascle tingui moltes femelles; és a dir, és millor per a la supervivència de l’espècie que hi hagi més femelles que mascles. Recordeu i considereu els fets 4 i 5, és a dir, la durada del temps de fertilitat en la dona i en l’home i, per tant, les possibilitats d’engendrar cries de l’una i de l’altre.
”De fet, històricament, allà on, per les raons que sigui, la mortaldat entre els homes és sensiblement superior a la de les dones, es practica la poligàmia. A l’àmbit de tradició cristiana (fortament monogàmic), hi ha diversos casos significatius de comunitats de creients que van passar de practicar la monogàmia a practicar la poligàmia perquè el nombre d’homes havia minvat perillosament: esmentaré només el dels anabaptistes de Münster al segle XVI o el dels mormons en la peregrinació que els va dur de la costa atlàntica nord-americana a Utah.
”Observeu la poligàmia tradicional als pobles de l’Orient Mitjà, que es remunta als temps bíblics (Sara, la dona d’Abraham, li dóna permís perquè engendri un fill en una esclava; les filles de Lot emborratxen el seu pare per tal que les prenyi sense tenir-ne consciència perquè creuen que ja no trobaran cap altre home que pugui fer-ho). Quina pot ser la causa profunda de la poligàmia en aquelles terres? Penseu-hi.
”Per què hi ha moltes dones que en algun moment diuen que esperen l’home de la seva vida? Per què la persistència del mite del príncep blau? Les raons profundes són, al meu entendre, la pulsió de ser mares i els condicionaments culturals més primitius:
”a) La pulsió maternal (el fet de ser mares) porta indisolublement lligada la condició de ser la protectora dels seus fills (els seus cadells).
”b) Els condicionaments culturals més primitius (allò que hem heretat de la nostra condició primitiva d’antropoides) situen les mares en una posició subordinada: el mascle dirigeix i defensa el seu harem i les mares tenen cura de les cries. Considereu el que fan els goril·les i els ximpanzès, els nostres parents més propers.
”Tenint en compte això, no és estrany que, més o menys sublimada o disfressada, la figura de l’home que garantirà l’engendrament i la protecció de la cria persisteixi.
”Escrivia el doctor Marañón que quan un home i una dona es troben per primera vegada, el primer que fan, inconscientment, es valorar cadascun la capacitat reproductora de l’altre. L’home valora la salut física, manifestada per l’atractiu de la dona; la dona, la força i la potència viril de l’home (substituïdes en molts casos, en la societat occidental, per la situació social i econòmica).
”El paleoantropòleg Eudald Carbonell, en un dels seus llibres, Encara no som humans, atribueix aquesta situació que he mirat de descriure a un estat actual d’animalitat residual. Ell manté la tesi que els Homo sapiens som la baula entre els homínids i els futurs éssers humans veritables, els quals hauran superat tots els condicionaments de la nostra història evolutiva. Per tant, diu Carbonell, per arribar a ser éssers humans, cal que ens lliurem d’aquests condicionaments. D’alguna manera, és el que intentem d’aconseguir quan fem de les relacions sexuals no un acte de reproducció (“aquí te pillo, aquí te mato”), sinó un acte d’amor en què la relació no sigui només el fet de mirar de satisfer l’un a l’altre (i aconseguir això no fóra petita proesa), sinó un esdevenir una sola carn, una sola ment. I dic això sense descartar que el sexe pel sexe no sigui una opció tan bona com qualsevol altra.
”Vaig llegir que, als Estats Units, un biòleg i una biòloga de prestigi reconegut, no casats l’un amb l’altra, havien decidit d’engendrar un fill per tal d’observar si el fill –o filla, és clar–, heretava les sublims condicions intel·lectuals de tots dos progenitors. Parlada la cosa, la dona va ser fecundada per inseminació artificial (ja que cadascun d’ells tenia cònjuge). Home, molt llestos no em van semblar. ¿No penseu que, posats a fer la cosa, millor passar-s’ho bé? ¿No penseu que hauria estat molt millor que haguessin cardat que no haver-se sotmès a ser manipulats com uns animalons de laboratori… o com bestiar de granja?
–¿I no serà millor que passem a considerar el conte d’avui, si és que el doctor Galimany ha acabat la seva peroració? –fa llavors en Salinas des de l’altre cap de taula tot remarcant irònicament la paraula doctor.
–Home, senyor Salinas, podria seguir dissertant, que no perorant. Però com que qui paga mana, em callo i quedo a la seva disposició per al que decideixi.
–Bé, ja que el senyor Galimany em concedeix la vènia i confio que vosaltres el beneplàcit, demanaré a en Jordi Caamaño que procedeixi a llegir un conte breu que em va enviar juntament amb el que vam considerar la setmana passada…
–Ostres, Manyo, estàs fet tot un escriptor! –exclama en Rafa.
–No res, Rafa –diu en Caamaño–. Escriptor és qui viu i treballa a Escriptorunya, i jo només hi faig turisme de cap de setmana o de festes de guardar.
–En Caamaño és molt modest –diu en Salinas–, i em penso que com a mínim les autoritats competents li haurien de concedir la condició honorífica d’escriptorunyà… Què us sembla si esperem a sentir el que ha escrit i després decidim? Va, Manyo, si et plau, llegeix aquest “Un home conscienciós” –i en Salinas li passa l’original per tal que pugui fer-ho.
En Caamaño s’escura la gola i llegeix:

Un home conscienciós

Fa temps, vaig conèixer un home amb una gran consciència social i ecològica. Recordo que, quan es protestava contra les nuclears, duia nit i dia una xapa amb el lema “Nuclears? No, gràcies”, i més endavant va dur una altra que deia “Jo també sóc adúltera” tot i que, com us he dit, era un home.
A més, era un home conseqüent. Quan algú li va fer observar que allò d’anar amb cotxe al lloc on s’havia de celebrar una manifestació a favor del medi ambient no era gaire congruent, va decidir de no fer servir mai més el cotxe i a partir d’aquell dia va anar arreu a peu, amb bicicleta o amb el tren –perquè els autobusos també contaminen, deia–. Fins i tot va renunciar a anar als Estats Units de franc (li havien concedit una substanciosa bossa d’estudis) perquè havia llegit en un llibre d’un tal Ivan Illich que viatjar a una velocitat superior a la que poden aconseguir els éssers humans de manera natural atemptava contra l’equilibri de Gaia, i per tant no podia anar-hi en avió. Quan li vaig fer observar que els trens superen de molt aquesta velocitat, va deixar de viatjar en tren.
Un bon dia, va llegir en un manual universitari que la cabanya nacional era una de les causes de l’efecte hivernacle: les excrecions gasoses –els pets, les ganses, les llufes… parlem clar i català– del bestiar estan formades majoritàriament per metà, un dels gasos causants de l’efecte hivernacle. Em comentava francament preocupat que era clar que les nostres excrecions gasoses –les dels éssers humans en general i en conjunt, vull dir– contribuïen també a l’escalfament de l’atmosfera. Com podia ell deixar de contribuir en aquesta desgràcia?, em demanava angoixat. Jo li vaig dir: “Aguanta’t els pets, home!”. Tant de bo mai no li hagués dit això: des d’aquell moment va decidir d’aguantar-se els pets!

 

Els Mossos van trobar les seves restes repartides en un radi de vint metres, en un prat del Pla de la Calma. Tant s’havia aguantat els pets, que finalment n’havia fet un com una gla! Ara, cal reconèixer-ho: conseqüent, conscienciat i cívic fins al final, va deixar la ciutat i se’n va anar a petar en un lloc on les seves restes ajudessin Gaia a sobreviure.

 

–Mireu quina coincidència! –exclama en Mauri quan els comensals deixen d’aplaudir–. ¿Sabíeu que El Periódico d’avui parla d’això de les emissions de metà del bestiar? Si sembla que el Manyo hagi escrit el conte després de llegir l’article… Mireu, mireu. –I en Mauri s’aixeca, va cap al penja-robes, treu de la butxaca de la seva americana un exemplar del diari, torna al seu lloc i continua–: Hi ha una notícia que signa Antonio Madridejos i que diu:
“Menjar carn pot contribuir al canvi climàtic, segons afirma un informe internacional que es va presentar ahir a Londres, fins al punt que és imprescindible i urgent reduir-ne el consum mundial en almenys un 10% d’aquí a l’any 2050. El motiu de tot això és que el sistema digestiu dels animals –sobretot del boví–, els fems i l’ús de fertilitzants i pesticides, entre altres processos lligats a la ramaderia, generen una gran quantitat de metà, que és un poderós gas d’efecte hivernacle. L’estudi també destaca com a preocupants la desforestació en països en desenvolupament per reconvertir boscos en pastures per a bestiar i la dificultat per fer front a l’acumulació d’excrements, que cada vegada és més gran.
”L’informe, que es publica avui a la revista científica The Lancet, posa èmfasi en el fet que el sector agropecuari genera un 22% de les emissions mundials d’efecte hivernacle, un percentatge similar al de la indústria i superior al del transport, i un 80% del total és generat per la ramaderia (a més del metà, aquest percentatge també inclou la producció ramadera de diòxid de carboni i òxids de nitrogen).
”El consum mitjà de carn al món, que actualment és de 101 grams per persona i dia, s’hauria de reduir a 90 grams, que és l’equivalent a una hamburguesa petita, si es té en compte que la població mundial creixerà previsiblement un 40% durant les quatre pròximes dècades. Evidentment, prossegueix l’informe, aquesta reducció s’hauria de centrar en els grans consumidors, ja que la mitjana per persona als països industrialitzats és de 224 grams diaris, cinc vegades més que als països en desenvolupament. La limitació hauria d’afectar especialment la carn vermella procedent de remugants (sobretot de boví, però també de be, búfal i caprins), amb un consum que no hauria de superar els 50 grams diaris. Es calcula que avui dia al món hi ha uns 1250 milions de vaques i zebús i uns 1100 milions d’ovelles.
”Les quatre persones que firmen el treball –Tony McMichael i Colin Butler (Universitat Nacional d’Austràlia), John Powles (Universitat de Cambridge) i Ricardo Uauy (Universitat de Londres)– insisteixen que només amb un 10% de reducció n’hi hauria prou per frenar l’impacte que té la ramaderia en les emissions contaminants d’aquí a mitjans de segle i, de passada, limitaria els riscos per a la salut associats a un alt consum de carn vermella, com les malalties cardiovasculars, el càncer colorectal i l’obesitat”.
”Què em dius, Manyo?
–Que sóc innocent! Jo no he copiat, senyoreta…
–Home, és evident, la notícia és d’avui i en Salinas ja tenia aquest original fa més d’un mes…
–I aquesta broma, benvolgut Mauri, se’m va ocórrer fa força temps, quan la moda de l’ecologisme desinformat va començar a imposar-se en els mitjans de desinformació. Em van venir al cap algunes ximpleries de la gent conscienciada, entre cometes, i també el record d’una cosa que havia llegit, com diu el relat, en un manual universitari d’un professor que em sembla que es deia Josep Peñuelas. No n’estic segur del nom de l’autor, però el que sí que recordo clarament és que l’havia publicat l’Editorial Barcanova. Hi feia la broma, en parlar de l’efecte hivernacle, diria, de la incidència dels pets del bestiar en aquest fenomen, i això se’m va quedar gravat. L’únic que volia fer jo era fotre’m de la gent que s’apunta a totes les modes que semblen progresistes…
–I tu creus que això de l’escalfament global i la destrucció de la natura és un mite i que els qui se’n preocupen només són seguidors d’una moda pròpia d’esnobs, oi? –diu en Pujol.
–T’equivoques, Pujolet, i segurament estic més informat que alguns aferrissats profetes predicadors de l’apocalipsi ecològic que corren per aquest país petit que és el nostre. Hi ha entre els ecologistes gent seriosa que sap el que diu, faltaria més, i ara em vénen a la ment els dos Ramons, en Folch i en Margalef, i també en Joandomènec Ros; però també hi ha alguns fantasmes que respiren per boca d’altri com lloros, sense solta ni volta. No diré que no sigui una cosa que no hagi de preocupar-nos, això del sobreescalfament global, i que no haguem de mirar de trobar-hi remeis; però entre la gent que es manifesta amoïnada n’hi que saben per què, n’hi ha que ho fan perquè això és fashion i n’hi ha que repeteixen el que es diu sense ni ensumar de què va la cosa.
–I per això no cal parlar-ne, oi?
–No vull dir això, Pujol; és clar que cal parlar-ne, però seriosament. Cal deixar que ho facin els que hi entenen de debò… i que els qui han de prendre decisions els escoltin. Ara, em permetràs, suposo, que dubti que els dirigents dels països més contaminadors facin el que caldria; i potser no m’ho permetràs, però dubto molt que la gent dels països desenvolupats, començant pel nostre, estigui disposada a renunciar a un seguit de comoditats i hàbits no gaire ecològics.
–Què vols dir?
–Que no crec que nosaltres siguem conseqüents i canviem de manera d’actuar. ¿Tu estàs disposat a…?
–A què? –talla en Pujol, que comença a mostrar senyals d’irritació.
–Va, que no arribi la sang al riu –fa en Salinas–. Deixe’m aquest tema, si us plau; tornem a la literatura. Algú ha portat algun altre contet?
–Si m’ho permets –diu en Caamaño–, he dut un apunt de conte, més aviat una idea sense desenvolupar, que se’m va acudir en una de les visites que faig als meus amics de Vilanova i la Geltrú.
–Endavant, la paraula és teva.
–Té dos possibles finals, que llegiré seguits.

Un vilanoví sa

Aquell vilanoví era tot un esportista i cuidava molt la salut. Corria a peu els matins, feia gimnàstica els migdies, jugava una mica a pàdel les tardes; vigilava el tipus d’aliments que ingeria, les quantitats, les combinacions… “Jo viuré cent anys”, deia. Ara, per desplaçar-se per la Geltrú feia servir un monovolum.
Final 1: Per carretera circulava en Kawasaki, i a l’acabament d’un revolt a la carretera de les Costes va sortir volant per excés de velocitat i va anar a parar al mar.
Final 2: A la carretera de les Costes es va sortir en un revolt i es va fer una coca. Els bombers van trigar tres hores a treure’l i es va morir a l’ambulància. Moments abans van sentir que deia: “Jo viuré cent vint anys…”.

 

–Home, Manyo, aquesta vegada em sembla que no t’has lluït gaire –diu en Pujol–. Quina mena d’esportista és aquest que circula per la Geltrú en cotxe? Per si algú no coneix Vilanova –explica a la resta de comensals–, us diré que és un barri de poca extensió i amb carrers estrets, una mena de barri de Sant Pere de Barcelona.
–Doncs jo em pensava que aquí estava la gràcia de la idea –fa en Caamaño–, perquè jo volia posar de manifest que aquest personatge és el que en castellà es diu un pijo (no sé com dir-ho en català)…
–Pots dir un fatxenda, un que fa el tifa… –interromp en Galimany.
–Gràcies, Gali. Deia que és un que fa el tifa (m’agrada més que fatxenda, trobo aquesta frase feta més contundent, tot i que no sé si s’ajusta al significat que donen a pijo) perquè juga a pàdel per seguir la moda de la gent que ell creu important, i té un monovolum per presumir i una Kawasaki per fardar… A més, és un fatu que fatxendeja (aquí em va bé utilitzar un derivat de fatxenda, vés per on), que fatxendeja, deia, de fer vida sana i que no pensa que els éssers humans som molt fràgils. Hi ha tants noiets que es pensen que són immortals i invulnerables… Ahir el ministre de l’Interior declarava que vol endurir les condicions per conduir motos grosses perquè hi ha moltíssims accidents greus per la manca de preparació i els pocs anys dels accidentats, i sembla que està content perquè enguany a les carreteres espanyoles només hi hauran tres mil morts, segons calculen… Tres mil morts! I vés a saber quants ferits amb lessions medul·lars o d’altres també greus i impossibilitadores… Són les baixes d’una guerra, si ens ho mirem bé…
–Perdona que interrompi la teva jeremiada, Manyo –el talla en Salinas–, impròpia diria jo del teu tarannà irònic.
En Caamaño se’l mira seriós, però no diu res.
–Si no hi ha cap comentari relatiu a l’apunt de conte que ha llegit el Manyo
–continua en Salinas–, podríem passar a la lectura d’un altre, si és que n’hi han.
–Jo voldria llegir-ne alguns –diu en Mauri.
–Home, quina sorpresa! –fa en Salinas–. No sabia que escrivissis.
–No, si no escric, són només cosetes que faig per distreure’m. De totes maneres, hauries de recordar que vaig estar a la redacció del Sirio, com tu, i alguna cosa hi vaig publicar.
–Tens raó, dispensa’m. I de què van, els contes?
–Bé, són conyetes, ironies suggerides per algunes de les festes rituals del país, com ara el Nadal o Sant Jordi. Si m’ho permeteu, els llegiré seguits.

Quatre de nadalencs

I

En Manuel Nadal i Nativitat, el Manel de Can Bon Jan, va ser un home feliç; tot el que va voler a la vida ho va tenir: res.

II

La Blancaneu va mosegar la poma i va caure rodona a terra, on la van trobar els set nans, els quals, en prendre-la per morta, li van fer un cadafal de vidre on havia d’esperar el príncep que la rescataria del somni semblant a la mort amb una besada d’amor.
Però la Blancaneu havia trepitjat una merda abans de mossegar la poma, i els set nans van créixer i se’n van anar a fer de Pare Noel, i el príncep es va transformar en granota quan la va besar. En despertar-se gràcies a la màgia de l’acte amorós i baixar del cadafal, la Blancaneu va relliscar i va caure damunt del príncep granota i el va deixar pla com un segell de correu.

III

L’home que no tenia camisa, el dia de Nadal va trobar un altre de més feliç que ell: no tenia camisa ni calces, raó per la qual mai no s’hi havia cagat, i ja se sap que no hi ha ésser humà més feliç que aquell que mai no s’ha cagat a les calces.

IV

Fortunat Bonaventura i Fortià, de malnom Sortós de Can Floralcul, se’n va anar a Sort un 20 de desembre a comprar una sèrie de la rifa de Nadal a La Bruixa d’Or. Dos dies després li queia la grossa, i tan bon punt se’n va assabentar va marxar del poble i va restar tres dies desaparegut. El va trobar un gos anomenat Llepat, ensinistrat per un mosso d’esquadra de cognom Bentrobat.
I quan el mosso el va dur al poble, es va sentir una veu del cel que deia: “Aquest és el meu Fill estimat, a qui em complau afavorir”. Tothom va quedar astorat. I llavors Fortunat va declarar amb dolça veu: “Jo sóc el Fill de Dau, i el meu nom serà des d’ara Naip. Molts em seguireu, mes no us penseu que he vingut a dur la sort al món, ans al contrari, molts perdreu bous i esquelles per seguir-me. Perquè és més fàcil que us caigui un llamp al cap que no que us toqui la Primitiva”.
I així fou, i així és, i així serà pels segles dels segles. Amén.

Tres de santjordinencs

I

Com que tenia l’autoestima baixa, per Sant Jordi va comprar un llibre d’autoajuda. En acabar el primer capítol, es va suïcidar.

II

Un amic, per Sant Jordi, li va regalar un llibre d’autoajuda per tal que contribuís a millorar-li l’autoestima. No li va servir de res: era analfabet funcional.

III

José María Aznar López se sentia més aviat depre mentre passejava per una ciutat catalana “de cuyo nombre no quiero acordar-me” el dia de Sant Jordi del 2004. Buscava un llibre d’autoajuda. Finalment, va comprar una versió novel·lada d’El crepuscle dels déus.

 

–Sort que no ha vingut en Vidal –diu en Pujol–, perquè si arriba a ser present, ara tindríem trifulga…
–O ball de bastons –fa en Mauri–. Per cert, Salinas, saps per què no ha vingut?
–Encara li dura l’emprenyada. Jo el vaig trucar el mateix dia per tal de mirar de treure ferro a l’incident, però gairebé em va engegar. Després el vaig tornar a trucar per dir-li que avui ens veuríem aquí, però em va respondre que no li venia de gust. Home, em sap greu, però vés què hi farem. De totes maneres el tornaré a convocar, encara que potser hauríem d’evitar els temes polítics, o al menys hauríem de mirar de no fer sang quant al PP.
–Doncs si no les sap entomar –diu en Pujol–, que no vingui. ¿No diem que som demòcrates? Doncs a discutir amb arguments, no amb estirabots. A més, tu, quina falta ens fan els botiflers?
–Em sembla que t’estàs passant, Pujol –contesta en Salinas–. Insultant tampoc no es va enlloc.
–Però nosaltres hem d’aguantar que aquesta gent ens insultin constantment, i sobretot que insultin la nostra intel·ligència, oi? –salta en Pujol–. Va, home!…
–No t’enfadis amb mi, Pujolet, que jo no en tinc la culpa… A més, si tu fas el mateix, quina autoritat moral tindràs? Vinga, deixem-nos de polítiques… Teniu algun comentari a fer respecte dels microcontes d’en Mauri?
–Home –diu en Pi–, jo trobo que són píndoles de mala llet molt concentrades. Mauri, em sembla que això teu en aquests contets és més sarcasme que no ironia.
–Què hi entens per ironia i què per sarcasme, tu? –demana en Mauri.
–Home, per ironia entenc allò de dir coses d’una manera que indueixi a entendre el contrari del que sembla que es vol dir, fotre’s d’algú o d’alguna cosa d’una manera fina, vaja… El sarcasme, al meu entendre, és la ironia mordaç, corrosiva, cruel…
–Doncs en aquest cas, al meu parer alguns dels meus apunts són irònics, com he dit, n’hi ha de paròdics i potser podríem qualificar de sarcàstic algun, especialment l’últim. Ara, per justificar-me, si és que cal, et diré que personatges com el senyor Aznar i algun dels seus amics es mereixen el sarcasme i potser alguna cosa més contundent.
–Si no et sap greu, no continuïs per aquest camí –demana en Salinas–. I tingues en compte que hi ha d’altres personatges que no són del braç dels que dius i que també es mereixen el sarcasme i alguna cosa més.
–No ho dubto, Salinas; el que passa és que jo tenia escrites aquestes conyes i no unes altres que podria haver fet. Però no cal que t’amoïnis, no diré res més en aquest sentit.
–Gràcies, Mauri. Hi ha comentaris?
–Bé, jo anava a dir –fa en Pi– que com que són píndoles molt concentrades, potser necessitaríem tornar-los a sentir i comentar-los d’un en un ; però suposo que cal deixar pas als altres que hi puguin haver.
–Home, si us sembla bé, jo us podria passar còpia dels contes i podríem comentar-los un altre dia –diu en Salinas–. Si ningú hi vol afegir res, podríem passar a llegir alguna altra contribució en aquesta minimarató… –En Salinas espera uns moments i continua–: Jo tinc una contribució a fer.
–I jo una altra –diu llavors en Galimany.
–Doncs endavant, Gali.
–No, tu primer, si no et sap greu.
Tots dos callen. S’hi instal·la un silenci expectant, perquè tots els comensals s’adonen que hi ha una mena de repte en les mirades dels dos excompanys. Finalment, en Salinas diu:
–Bé, com que no tenim tot els temps del món, hi intervindré jo. El cas és que quan es va morir l’Augusto Monterroso, un notable narrador i assagista guatemalenc, un veritable mestre del relat curt segons diuen, La Vanguardia va fer la necrològica i va reproduir cinc dels seus contes brevíssims. Jo no he llegit res d’aquest escriptor llevat d’aquests contes publicats pel periòdic, i em va fer gràcia especialment “El dinosaurio”, que us puc relatar de memòria gràcies a la seva brevetat: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Aquest conte em va fer recordar una broma que se m’havia acudit feia força temps.
”La Núria Espert, en un homenatge que es va fer a Salvador Espriu arran de la seva mort, va llegir “Tereseta-que-baixava-les-escales”, un conte del poeta de Sinera. Prèviament, l’actriu va fer un elogi del relat, amb molt d’èmfasi sobre el fet que era breu, i gairebé va semblar que l’únic mèrit del conte era la seva brevetat. A mi, això, em va semblar propi de ximples. Pensava (i encara penso) que un relat ha de tenir l’extensió que li escaigui: si Espriu havia aconseguit plasmar tot el que volia dir, l’havia encertada; si volia dir més coses… Generalment, es tenen per obres aconseguides Madame Bovary o Anna Karenina, per esmentar només dues, i no són precisament breus. ¿Heu llegit Una altra volta de rosca? ¿Creieu, els que l’heu llegit, que Henry James hauria aconseguit l’atmosfera del relat fent-lo més curt?
”És clar que qualsevol relat pot suggerir més coses que les que narra. En els contes que ha llegit en Mauri es dóna això, i ja el primer m’ha fet veure que es pot resumir en un parell de frases tota una filosofia de la vida.
–Home, no et passis –fa en Mauri–; ets molt amable, però no n’hi ha per tant.
–És una manera de parlar… Però t’ho dic sincerament, trobo que hi ha un sentit de la vida que enllaça amb una certa filosofia oriental, hi trobo ecos de Tagore o fins i tot de Buda… Bé, anava a dir que, sense estar d’acord amb els qui mantenen que l’obra literària la fa el lector (alguna cosa hi posa l’autor, em sembla), és cert, em penso, que cada lector fa o pot fer una lectura diferent d’un relat. I que hi ha relats que suggereixen més del que diuen. És, em sembla, el que passa amb “El dinosaurio”.
”Tornant a la broma: les paraules de la Núria Espert em van suggerir aquests dos relats que ara deixo a la vostra consideració:

I. Vida, aventures i opinions del cavaller Joan Pujalt i Plademunt

“Lo bueno, si breve, dos veces bueno.”

Baltasar Gracián, Oráculo manual
(Ed. Rivadeneyra, 1873, vol. LXV, pág. 580)

 

Joan Pujalt i Plademunt va néixer feliçment, va viure innombrables aventures i va morir en pau amb Déu i amb els homes.

 

II. Vida de JPP

“Lo bue, si bre, dos ve bue”

BG, Or. Man. (Riv, 1873, LXV, 580)

 

JPP naixé, visqué i morí.

 

–Sí, com a broma quant a les suposades bondats de la brevetat no està malament –diu en Galimany quan adverteix que en Salinas ha acabat–; però em sembla millor la meva, que vaig posar en pràctica en una llista de correu a Internet.
–Doncs tingues la bondat de fer-nos-la avinent –fa en Salinas sense que pugui evitar un deix d’irritació en la veu.
–Mal podré fer-vos-la avinent si no la coneixíeu d’abans; us la referiré, si no et sap greu. I sense que serveixi de precedent, et diré que estic d’acord amb tu que atribuir a la brevetat més mèrit que al reeiximent en l’expressió de la idea és cosa de ximples. Per això, provocat per no sé quina niciesa que vaig llegir o sentir respecte al tema de què parlem ara, i sobretot allò de qui fa l’obra, si l’autor o el lector, vaig proposar un joc als companys de la llista que us quedarà prou clar quan sentiu el relat. Dos amics de la llista hi van contribuir, per cert, amb no poca gràcia. El relat resultant va quedar així:

Un conte breu fet a Internet

(Amb agraïment per la col·laboració de bp i pc)

 

Sense títol

Hom declara que la bellesa no rau en allò contemplat sinó en els ulls de qui ho contempla, i hi ha qui diu que és el lector qui fa l’obra, no l’escriptor. Doncs aquí teniu un bell conte:

CONTE

FI

Prego als amables lectors, si algun n’hi ha, que m’enviïn el resultat de la lectura, per tal que pugui tirar endavant la meva tesi doctoral “Autor i autoria al segle de les dones”.
Amb regraciaments per l’avançada, vostre afectíssim

JoanG

 

UNA RESPOSTA

Benvolgut senyor/et JoanG,

Em plau de contestar al vostre amable requeriment mitjançant aquest e-mail. Heus ací el que jo vaig llegir:

NOVEL·LA A LA MANERA DELS SEGLES XVII I XV

En un lloc de Manxúria el nom del qual ni el recordo, hi havia un cabaler [per raons òbvies, em salto les 3568 pàgines de text de la novel·la que us enviaré separadament per missatger si em faciliteu l’adreça del vostre domicili] i Tirant lo Blanc finí gloriosament i santa.

Espero que la meva col·laboració us sigui d’utilitat.
Ben atentament,

Joan Miquel Martorell i Cervantes

 

UNA ALTRA RESPOSTA

Cap problema! Vet aquí el que jo he llegit:

Sense títol

Hom declara que la bellesa no rau en allò contemplat sinó en els ulls de qui ho contempla, i hi ha qui diu que és el lector qui fa l’obra, no l’escriptor. Doncs aquí teniu un bell conte:  

CONTE

I és clar que el sector perruqueria està en crisi! Si n’hi ha, d’aficionats a prendre el pèl! I ni títol, ni diploma, ni impostos municipals, res de res, afaitada i retallada tot de franc!!!!!
Encara que, ben mirat, potser sí que vol dir alguna cosa… Vés que en JoanG no hagi descobert allò de la tinta invisible aplicat a la informàtica… Mira, jo no ho veig clar, però… com que té aquestes amistats… Va bea! deixa’t d’orgues, ni tinta invisible ni punyetes, això va per un altre costat, segur! Només cal rumiar…
CONTE       FI, CONTE      FI… Em penso que ja ho tinc! Dir CONTE FI és exactament dir l’antònim de CONTE GROLLER i aquí l’amic, altra virtut no sé si la tindrà, però la finesa!!!!!!
Tot un cavaller, aquest JoanG, tu! Segur que se m’ha escapat algun missatge dient grolleries i aquest noi, que és la diplomàcia personificada, ho està mirant d’arreglar per la via indirecta. Quin cavaller aquest JoanG! Dels que ja no en queden. M’agrada haver-lo conegut.
Conegut? bea, desbarres! Si no l’has vist en ta vida! Si bé hi ha qui diu que el coneix, vés a saber si aquest altre no és també aficionat a això de la ciberperruqueria!
Mira, saps que et dic? Deixa-ho córrer i vés-te’n a buscar bolets, o molsa per al pessebre, o ceps per posar en vinagre, el que vulguis, però surt d’aquí que aquesta pantalla t’està afluixant els cargols.

FI

bea
que vol que la convidin a la lectura de la tesi

 

TERCERA RESPOSTA

Un conte preciós. Ple de continguts per qui vulgui, o pugui, entendre’l. Senzill, sense amaniments superflus. Que obre nous camins i planteja una manera novedosa d’abordar el sentit del silenci, del buit, del retrobar-se sense interferències externes. No hi ha res, però és ple de contingut, com la nostra vida mateixa. Intemporal i etern. Inintel·ligible, però, per a aquelles persones que s’entesten a posar dates temporals a una hegemonia sexuada. Senzillament perquè qualsevol tipus de supremacia fonamentada en llargàries, o absències, és irracional i inhumana. Un cant, per acabar, a la igualtat, a la germanor que es pot donar en un espai comú… sense estridències inútils.

Pcorco

 

–És de debò, això que has dit que ho vas enviar a una llista de correu? –demana en Pi.
–Sí.
–I les respostes són d’algú de la llista?
–La segona i la tercera. És obvi que la primera és inventada.
–Sí, és obvi. Doncs trobo molt bona la tercera.
–Jo també la trobo boníssima, molt millor que la meva broma, amb la qual cosa es demostra que tot partint d’una matèria basta es pot aconseguir una joia.
–I una altra cosa: què és això del segle de les dones que hi ha cap al final de la provocació inicial, quan esmentes una tesi?
–Ah, no res, un toc irònic, perquè hi havia una persona de la llista que sempre signava els seus correus amb l’eslògan “El segle XXI serà el segle de les dones”.
–I no ho serà?
–M’estimo més no entrar en aquest terreny, si no et sap greu.
–Per què?
–Per res, deixa-ho estar.
La manera com ho ha dit en Galimany fa que en Salinas hi intervingui.
–Serà millor que no fem emprenyar el senyor Galimany –diu– si no volem que possi en marxa la seva molt esmolada llengua i ens faci mal; segur que s’estimarà més que parlem del seu, i meu, esport favorit: l’amansiment de l’harpia, oi, Gali?
–Que és que tens por que parlem de qui fa l’obra literària, si el lector o l’escriptor, Sali? Que et resulta molest, el tema de l’autoria?
–Ja em diràs per què. –Tant la veu com l’actitud d’en Salinas denoten tensió.
–No res, no res.
–Hi ha algú que vulgui dir res d’això d’en Gali o del tema que ha apuntat? –demana en Salinas. Com que ningú no fa senyal d’intervenir-hi, continua–: Bé doncs, podem passar a una altra cosa.
–Eh, un momento –fa llavors en Castro–, que ha habido una expresión que no he acabado de entender. ¿Qué es eso de l’amansiment de l’harpia?
–Ah, ha sido una manera de referirme a las relacions sexuales. ¿Sabes?, es el título que José María de Sagarra puso a su traducción de una comedia de Shakespeare, The Taming of the Shrew. Es el mismo tema que el Infante Juan Manuel trató en “El mancebo que casó con mujer brava”…
–Ahora me acuerdo, hombre –interromp en Castro–, si eso salió el día de El Montañá…
–Efectivament, Toño –diu llavors en Galimany–, es nota que en Sali ha fet els deures.
–En castellano, Antoñito –continua en Salinas sense fer cas aparentment del comentari d’en Galimany–, la comedia de Shakespeare se ha titulado por ejemplo como La doma de la bravía o como La fierecilla domada.
–Sí, yo la he visto en el cine, ahora que lo dices; la hicieron Carmen Sevilla y Alberto Closas, si no recuerdo mal. ¡Qué guapa que estaba la Carmen Sevilla! ¡Quién la hubiera pillado para domarla!
–Per follar-te-la vols dir, m’imagino –fa en Galimany.
–Home, Gali –diu en Salinas abans que en Castro pugui contestar–, què fas? Com és que tu, tan primmirat, utilitzes un vulgarisme no normatiu?
–Per variar, t’equivoques.
–Ah, sí?
–I tant! Mira, podria explicar-t’ho ara mateix; però m’estimo més deixar-ho per a la propera sessió. Nois, dijous que ve, si el nostre amfitrió i mecenes no pren una altra determinació, us comentaré algunes coses relacionades amb el verb follar.
–L’escoltarem amb molt de gust, senyor Galimany. I ara, si no hi ha ningú que vulgui afegir algun altre comentari als contes, podem donar el dol per acomiadat. Abans, però, perdó, espereu un moment, voldria demanar als qui heu llegit contes que em deixeu els originals, i la setmana vinent duré fotocòpies per a tothom perquè els pugueu llegir amb calma. Demà us trucaré per dir-vos on ens trobarem, perquè tinc dos possibles llocs i avui miraré de concretar les condicions amb els responsables. Gràcies a tots per haver vingut i especialment als qui heu col·laborat en aquesta minimarató de minicontes; em sembla que ens hem divertit prou. Apa, siau, fins la setmana vinent.
–Ep, un moment, un moment –fa llavors en Velarde–, que aquesta noia tan maca que ens ha servit els cafès m’ha inspirat un microconte. És així com en dieu, oi?
–Caram, Velarde, com t’hi fixes en el que paga la pena –comenta en Salinas–. Doncs endavant les atxes, no ens facis esperar.
–Travessava els carrers sense mirar, convençuda que aturava el trànsit. Va morir atropellada per un cotxe conduït per una dona tan maca com ella.

 

Una mica de (pre)història

 

Quan els components de la XXIV promoció de l’Escola d’Aprenents Elizalde van ingressar-hi, les classes es feien a les instal·lacions de la factoria situada a l’illa de cases delimitada pels carrers Rosselló, Còrcega, Bailèn i el passeig de Sant Joan. Les aules escolars estaven al pis de la nau que s’estenia al llarg del carrer Còrsega, la qual albergava a la planta baixa diversos tallers, destacadament Tornilleria i Tractaments Tèrmics. Una bona part de les màquines de Tornilleria encara eren mogudes per un sistema de politges estès per una estructura penjada del sostre del taller, no disposaven de motors que les fessin autònomes, raó per la qual, quan el motor que impulsava el sistema de politges s’aturava, aquestes màquines no podien funcionar.
En el conjunt de la factoria, hi destacava el xalet en què hi havia els despatxos dels directius principals, el Departament Tècnic i l’Arxiu. Les diferents naus estaven distribuïdes al llarg dels carrers delimitadors de l’illa de cases, de manera que el xalet quedava en posició central i voltat pels carrers interiors de la factoria al llarg de tres dels seus costats.
Quan acabaven les classes, els aprenents anaven al lloc a què se’ls havia destinat en els diferents tallers i dependències de la factoria. Els que estaven assignats a alguna secció situada en la factoria de Sant Andreu, hi anaven pels seus propis mitjans, és a dir, en transport públic. Havien d’agafar un troleibús, a la parada que hi havia al carrer Marina en l’encreuament amb la Diagonal, que els dugués fins a la plaça Orfila, al barri de Sant Andreu. D’allà, tot creuant les instal·lacions ferroviàries de Sant Andreu Comtal, i agafant per la carretera que duia al Bon Pastor, arribaven a la factoria en què llavors s’estaven construïnt les instal·lacions que aviat acollirien tots els tallers i seccions de la factoria del passeig de Sant Joan.
A Sant Andreu, a la carretera del Bon Pastor, paret per paret amb la factoria de la Maquinista Terrestre y Marítima avui transformada en un centre d’oci i comerç, hi havia la de l’Empresa Nacional de Motores de Aviación. Al 1955, hi eren el taller de muntatge de motors, els bancs de proves, el taller de forja i un xalet que allotjava diversos serveis administratius i tècnics. També hi havia un camp de futbol i, com ha quedat dit, s’hi estaven construïnt els edificis que havien d’acollir la totalitat de seccions relacionades amb el procés productiu.
En el transcurs de l’aprenentatge de la XXIV promoció es va produir progressivament el trasllat en aquesta factoria. La nova planta principal estava formada per una gran nau central d’uns deu mil metres quadrats adossada a un edifici de dues plantes en què hi havia diversos serveis i seccions, entre ells les aules de l’Escola d’Aprenents. La façana principal d’aquest edifici s’estenia paral·lelament a la carretera del Bon Pastor i al davant hi havia una pista de basquet, habilitada també per a handbol i hoquei patins, i una part enjardinada amb un estany. Al soterrani d’aquest edifici hi havia els vestidors, les dutxes i els vàters.
A l’extrem del camp de futbol que donava a la carretera, s’hi va construir un edifici auxiliar que allotjava els serveis mèdics (que disposaven d’infermers i dos metges que feien tota classe de reconeixements), el menjador i un bar. Hi havia un servei de cuina que feia el dinar per als treballadors, a un preu força mòdic, els quals hi accedien en dos torns, a les dotze i a dos quarts d’una. Per dinar, en unes taules per a deu persones, es disposava de mitja hora. També hi feien entrepans per als treballadors que tenien dret a una pausa de vint minuts per esmorzar perquè feien torns especials. El bar estava reservat per als caps.
El camp de futbol era molt utilitzat i l’accés era lliure fora de la jornada laboral. S’hi celebraven encontres “oficials” entre equips formats per treballadors dels diferents tallers i departaments i en alguna ocasió contra equips de fora de l’empresa.
L’Administració i el Departament de Compres estaven radicats en aquells anys al soterrani de la casa Elizalde, al número 302 del carrer València, seu administrativa de l’empresa. Aquest palauet va ser construït per iniciativa de Francisco Jaurés i Gualba, espós de Josefa Rouvier Elizalde, en un solar de 660 metres quadrats. L’Ajuntament havia concedit l’any 1882 el permís d’obres, tot i que no s’ajustaven al que establia l’avantprojecte d’eixample d’Ildefons Cerdà, perquè segons van determinar els funcionaris municipals es tractava d’una casa de primer ordre amb salons estil Lluís XIV i Lluís XVI i mobiliari d’alt valor artístic. La construcció va iniciar-se el 1885, i aquell mateix any es va morir Jaurés i el següent la seva vídua, de manera que la propietat va passar a Arturo Elizalde Rouvier, nebot seu. Un cop acabada la construcció, el palauet va passar a ser la residència de la família Elizalde Biada fins a la seva venda.
L’any 1964 la casa va ser venuda per 25 milions de pessetes a una companyia anomenada Unión de Propietarios. Durant uns anys, la decadència del palauet, que ja s’havia iniciat abans que la família Elizalde el deixés, es va anar accentuant, sobretot a partir de 1974, quan el llavors propietari, Delfí Rabellat, va començar a enderrocar-lo sense l’autorització de l’Administració pertinent i va causar importants desperfectes en una obra d’art que acabaria sent inclosa definitivament, l’any 1979, en el catàleg del Patrimoni Arquitectònic Municipal. L’ajuntament barceloní va reparar en la mesura del possible els desperfectes del palauet i el va transformar en l’actual centre cultural Casa Elizalde.

 

Petita (pre)història d’en Castro i en Pujol

 

Com en l’ocasió anterior, els exalumnes de l’EAE han anat deixant el restaurant en petits grups que s’han disgregat de mica en mica. En Castro i en Pujol, després de declinar l’oferiment d’un company de dur-los amb cotxe a on volguessin, han decidit de fer cap al baixador de Renfe del passeig de Gràcia tot travessant el Barri Gòtic, però quan passaven per davant d’Els Quatre Gats, al carrer Montsió, els ha vingut de gust d’interrompre la caminada i entrar-hi a fer un cafè.
Antonio Castro Iglesias, anomenat Antoñito o Toño, és el més gran dels supervivents de la XXIV promoció d’aprenents de l’EAE. Hi havia ingressat amb 18 anys, quan l’edat dels altres oscil·lava entre els 14 i els 15. Havia nascut el 18 de juliol de 1937 a Burgos, on el pare, militar, hi estava destinat abans del començament de la guerra civil; a la mare li agradava dir que l’Antonio havia nascut aquell dia per celebrar el primer aniversari del Glorioso Alzamiento. Quan el pare va ser destinat al front de l’Ebre, l’agost del 1938, la mare va decidir d’anar-se’n a viure a Reinosa, on els seus pares tenien una casa i unes terres als afores. Entre 1945 i 1953, la família Castro-Iglesias va viure a Saragossa, perquè el pare va ser destinat a l’Acadèmia Militar, i a partir de 1953 a Barcelona, al carrer de Sor Eulàlia d’Anzizu, ja que havia estat destinat a la propera caserna militar del Bruc.
En Castro, un cul d’en Jaumet per a la feina, un any després d’haver acabat l’aprenentatge es va sentir amb forces per alliberar-se del domini del pare i se’n va anar a Alemanya, destinació en els anys seixanta d’uns quants operaris de l’empresa que somniaven en una millora de la seva condició laboral i social. Val a dir que per a obtenir l’ajut del pare –que havia utilitzat la influència que li donaven la seva carrera i el seu grau militar per a evitar-li de fer el soldat– va ensenyar-li un precontracte de la casa Mercedes-Benz en què se li oferia un lloc de cap de taller en una de les factories situades a la República Federal. El pare va accedir a què se n’hi anés, va fer gestions per aconseguir-li el passaport sense cap dificultat derivada del fet de no haver complert els deures militars i el va ajudar econòmicament, sense ni sospitar que el precontracte era fals, inventat pel seu fill. Aquesta habilitat per a la falsificació de documents, en Castro la va aprofitar diverses vegades, com ara per substituir l’aprovat del certificat d’estudis de l’EAE per un excel·lent.
A Alemanya les coses no li van anar com havia desitjat i les va passar magres quatre anys fins que es va decidir a tornar a Espanya, però no pas a Barcelona sinó, per tal d’estalviar-se els retrets del pare, a Saragossa, on tenia amics que el van ajudar a trobar feina i el van allotjar temporalment. Llavors el va afavorir la fortuna: l’avi matern li va deixar en morir la casa i les terres de Reinosa. Les va vendre, va liquidar la legítima a la seva mare i va invertir la resta dels diners en muntar una papereria i llibreria a Saragossa i comprar una casa amb una mica d’hort en un llogarret anomenat Pesquera situat entre Reinosa i Torrelavega.
La nova situació li va possibilitar casar-se i entre ell i la muller anar tirant endavant el negoci, principalment perquè la dona aconseguia orientar-se mínimament enmig del fenomenal desordre d’en Castro: a la rebotiga s’amuntegaven de qualsevol manera paquets de llibres i material oberts i per obrir, i al despatx que tenia a casa s’apilaven factures, albarans, llibres i material de papereria damunt de la taula i de les cadires, barrejats amb classificadors desclassificats i arxivadors buits, igual que a la taula i les cadires del menjador; fins i tot a la banyera hi havia llibres nous sortits de paquets mig oberts que romanien al terra de la cambra de bany.
Tot el que en Castro tenia de desordenat ho tenia també de murri, i havia aconseguit d’una manera més o menys irregular guanyar-se com a clients diverses escoles, a les que servia tot el material pedagògic i de papereria que necessitaven. I no només això, sinó que havia convençut les direccions perquè enviessin els alumnes a comprar tot el que necessitaven per al curs a la seva botiga. Això ja li assegurava tancar cada exercici anual sense pèrdues, de manera que per poc que vengués i encara que la mala gestió dels estocs es menjava una part dels guanys, aquests hi eren.
A casa, però, anaven tirant amb feines i treballs, perquè en Castro era un home generós i desprès de mena i obsequiava sense mirar els diners els seus nombrosos amics, de manera que la Pili, la seva dona, a vegades havia de fer equilibris per mantenir els números familiars en la banda dels negres i només la seva paciència jòbica li permetia refer-se dels ensurts que la caòtica i liberal manera de comportar-se del seu marit li causava.
Però la resistència humana té un límit, i la salut de la dona, crebantada des que vint-i-nou anys abans havia infantat una nena en un part que gairebé li va llevar la vida i que la va deixar estèril, va fer un tomb definitiu i el cor li va fallar sense remei un dia de la tardor de 1995. En Castro, tan bon punt es va recuperar del cop es va adonar que sense ella el negoci no podia tirar endavant, de manera que se’l va vendre, va vendre també el pis i va anar-se’n a viure a Pesquera.
–Així que vius a Cantàbria?
–Pues sí señor, en un pueblecito que no debe de tener más allà de un centenar de habitantes que se llama Pesquera. Me compré una casa gracias a la herencia del abuelo de Reinosa; por una vez pensé en cuando me jubilase.
–I com és que pots venir en aquests dinars?
–Bueno, tengo un piso en Barcelona, en la calle Secretario Coloma, que heredé de mi padre. Paso temporadas aquí, sobre todo cuando siento nostalgia de mi hija. ¿Sabes?, ella se vino a vivir después de la Olimpíada. Se había casado con un funcionario eventual del Comité Olímpico que se enamoró de Barcelona durante los Juegos y que después encontró trabajo en el INEF, así que liaron el petate y con alguna ayuda de mi padre y mía consiguieron comprar un piso en el Pueblo Seco. Yo creo que también influyó la muerte de Pili: fue un golpe muy duro…
–És clar… Era jove encara, oi?, la teva dona…
–Para lo que se vive ahora, sí: sólo tenia 55 años… Cuando reabrimos la tienda, dos semanas después de su fallecimiento, Pilarín ya no quiso volver a trabajar en ella, se le caía el mundo encima… Y cuando se vino a Barcelona, y como que yo no servía para llevar el negocio solo, me vendí todo lo que tenía en Zaragoza y me instalé en Pesquera.
–T’hi trobes bé, allà?
–Todo lo bien que se puede estar viviendo solo… Pero hay muy buena gente, la vida es muy tranquila y el tiempo va pasando sin que pese… Mientras el cuerpo aguante… Y cuando vea la cosa jodida, pues cogeré una pistola de mi padre que aún conservo, y arreando, que es gerundio.
–Coi, Toño… –Tots dos es queden callats, sense mirar-se, fins que en Pujol continua–: No vas pensar a buscar una altra parella? No devies ser tan vell com per no tenir possibilitats de trobar companyia, em penso.
–¿Tú crees que podría aguantarme una mujer que no fuera la Pili? No, que va, y tampoco me sentía con ánimos. La verdad es que aún la echo mucho en falta, y cuando no puedo más, me vengo a Barcelona a ver a mi hija…Y como que cuando estoy aquí vivo en el piso de Secretario Coloma, no la molesto y así siempre estamos bien avenidos; ya se sabe que de visita todo el mundo es bueno. Pero ya está bien de historias tristes… ¿A ti cómo te ha ido? ¿Estuviste mucho en la fábrica?
–Home, fins que es va acabar el compromís per haver fet el soldat a l’aviació…
–¿Qué es eso de haver fet el soldat? –demana en Castro.
–La mili, home. Vaig acollir-me a allò de fer-la per l’Empresa a canvi del compromís de romandre-hi cinc anys després d’haver-la acabada. Ja saps: unes setmanes de campament, jurar bandera, i a treballar a la fàbrica i anar al destacament del Prat a fer guàrdies quan tocava, un parell de dies cada no sé quants, ja no me’n recordo, en tot cas poques vegades. El mateix any que vaig quedar lliure del compromís, el 68, vaig posar-me a treballar a la llibreria del meu pare i em vaig casar.
–¿Así que tú también has sido librero como yo?
–Ja veus… Ah, i també era papereria, com en el teu cas. Quan el meu pare es va morir, un parell de setmanes abans que Franco… Pobre home, des què havien hospitalitzat el dictador no parava de dir que finalment el veuria mort i tenia en fresc una ampolla de cava per celebrar-ho… I ja veus, quan Franco de fet agonitzava, va patir un atac de cor fulminant i va traspassar abans que el militarot… Ui, perdona, ho he dit sense pensar que el teu pare…
–No te preocupes, no pasa nada, hombre. Yo creo que a mi padre tampoco le hacía mucha gracia Franco, o al menos eso me parecía. Con el tiempo he llegado a la conclusión que si no dejó el ejército fue porque no sabía hacer otra cosa que recibir y dar órdenes. Y yo, qué quieres que te diga, la verdad és que prefiero no mirar atrás. Sigue, sigue, por favor.
–En fi, com que quan es va morir el meu pare el negoci va passar a les meves mans, vaig mirar d’engrandir-lo, però em vaig equivocar: ni era un bon moment ni jo tenia les qualitats adequades per dur un negoci qualsevol, de manera que entre les inflacions tremendes que van haver-hi als últims anys setanta i la meva falta de perspicàcia, em vaig anar endeutant i al final vaig haver de tancar i buscar feina. I noi, sort vaig tenir que l’agent comercial de la casa Staedler, amb qui vaig arribar a fer amistat, em va recomanar a un dels seus clients que buscava algú de confiança per fer-lo encarregat de la seva botiga de papereria i material d’oficina. Em va agafar, i noi, vaig tenir feina fins que em vaig jubilar, ara fa un parell d’anys. El sou no era extraordinari, però imagina’t en quina situació m’hi vaig trobar, amb quaranta anys i sense un duro; llavors ningú no donava feina a la gent de mitjana edat, i no hi havia prestació d’atur, te’n recordes? Era el temps de la crisi del petroli, les empreses familiars queien com mosques i les grans van començar a presentar expedients de crisi a tort i a dret.
–Yo, la verdad, no lo noté mucho: algunos de mis amigos de cuando mi padre había estado en la Academia Militar me echaron una mano y dando un toquecito aquí y otro toquecito allà pude reunir una buena cartera de clientes.
–Tu sempre has sabut espavilar-te, Toño, sempre em vas semblar un murri eixerit.
–¿Qué quiere decir eso de murri eixerit?
–Que ets un tio llest, astut, hàbil per a aconseguir el que vols…
–Bueno, según para qué. La verdad es que yo no era un buen estudiante, en cierta manera envidiaba a tipos com tu, el Gali, el Mauri, el Sali, el Trescatorce… ¡jodo el Trescatorce…! Vosotros sí que erais listos; yo me defendía, seguramente tenía la ventaja de ser algo mayor que vosotros y por lo tanto no era un pipiolo ingenuo ni carne de cañón para la gente de la empresa como lo erais vosotros. Jodo, me acuerdo de cuando estábamos en Ventas… Aquellas fulanas no perdían ocasión de provocarnos: nos enviaban a comprar cosas a la mercería o a buscar las medias a la remendera y luego se las ponían delante de nosotros…
–Noi, no recordo res d’això que dius…
–Bueno, porque tu tenías un aspecto tan infantil, tan menudito y tímido, que supongo que pensaban que era demasiado bestia meterse contigo. Jodo, yo ya tenia casi veinte años y tú debías de tener…
–Encara no disset.
–Pero aparentabas menos, como ahora, que parece que no tengas ni sesenta.
–Sí, això em diu la dona… La veritat és que la gent de la meva família paterna sempre ha tingut un aspecte més jove del normal. Jo és que de Vendes només recordo la Rosario i don Pedro, i mai no es van passar gens amb mi.
–La Rosario, sí, la secretaria de don Pedro… Decían que se la trajinaba….
–Sí, moltes coses n’hi deien, de don Pedro. Al garatge, que va ser el primer lloc a què em van destinar, deien que era molt faldiller. Un dels xofers va explicar una vegada que en el Citroën de don Pedro havia trobat una petaca de conyac, que n’havia fet un glop i que alguna cosa hi devia haver posat don Pedro perquè es va passar una bona estona trempant. Vés a saber… S’explicaven molts sopars de duro que ara no em crec però que llavors me’ls empassava…
–Así que estuviste en el garaje… ¿I què tal?
–Una pèrdua de temps, no em van ensenyar res… Només escombrava, anava a omplir el càntir o regava la rampa d’accés… Suposo que la idea és que aprenguéssim alguna cosa de mecànica d’automòbils, però l’únic que recordo és que els xofers i l’encarregat es passaven l’estona jugant a cartes, al remigio, em sembla que deien. Recordo només quatre o cinc dels xofers i l’encarregat, que es deia Emilio, i que m’imagino que era el que devia saber de mecànica… Hi havia un tipus desagradable, que no parava de parlar de sexe… Bé, no ho dic perquè parlés de sexe, és que era realment malacarós, buscabregues i perdonavides. Feia de dependent taxista al vespre i primeres hores de la nit, i va acabar convencent un company que li deien Juanito per tal que també s’hi dediqués. El pobre Juanito, que era un tros de pa, de tan bona persona que era semblava ximple, li va fer cas, i l’endemà de provar-ho estava molt descoratjat perquè no li havia anat gaire bé i deia de deixar-ho córrer; però l’altre li va insistir que continués, que ja veuria que era una bona manera de fer uns diners extres.
”El cas és que un parell de dies després, el Juanito no va venir a treballar i mai més no hi va tornar. La seva desaparició va ser un cas sonat, perquè fins i tot l’Enrique Rubio hi va ficar cullerada a El Caso, i es va muntar una pila d’especulacions de tot ordre; semblava això de la nena anglesa desapareguda de què tant es parla aquests dies, però sense la tele, que no n’hi havia, i a la mesura de l’època. Deien que si s’havia anat amb una altra dona, que si l’havien vist no sé on, que si havia robat el taxi i l’havia pintat per vendre’l vés a saber a qui…
”Quan ja ningú no el buscava, cosa d’un any després de la seva desaparició, el van trobar dins del taxi submergit al fons del port, al costat d’un dels molls, amb un mariner nord-americà al seient del passatger. Es va suposar que havia dut el mariner cap al seu vaixell –segurament recordes que en aquella època hi atracaven vaixells de la Sisena Flota nord-americana amb certa freqüència i gran alegria i profit dels amos dels tuguris i les putes dels voltants de la Rambla– i que per alguna raó havia fet una mala maniobra i havia caigut a l’aigua. Pobre home, per guanyar-se millor la vida la va perdre!
–Sí, pobre hombre… Pues yo no me enteré, no sabía nada de eso.
–Doncs mira que va ser un cas ben sonat. És clar que el garatge quedava molt a banda de la vida de l’empresa, no era com els tallers, els laboratoris o els departaments tècnics, en què es feia més safareig.
–No entiendo eso de safrech; porque safrech quiere decir lavadero, ¿verdad?
–Fer safareig és xafardejar, parlar d’alguna cosa o comentar-la públicament… La gent del garatge vivia força a banda de la resta del personal, aquesta és la veritat.
–¿En què secciones estuviste?
–A veure… al garatge, al laboratori químic, als dibuixants, als forns… Ostres, tu, ja gairebé no me’n recordo… ¿Saps que els records més vius són els de quan m’estava a la redacció del Sirio? Ostres, ostres… Si no me’n recordo ni de a quina secció em van destinar quan ens vam traslladar a Sant Andreu… Bé, ara em ve al cap que em van destinar un temps a la secció de Projectistes… Millor dit, l’Araujo o algú altre em va posar a fer, sobre una maqueta de la nau nova, que encara estava pràcticament buida, la distribució de la maquinària. Era com jugar a fer un pessebre, amb tot de màquines de fusta fetes a escala… M’ho vaig passar força bé, i això que el cap era el temible Romeu.
–¿Temible Romeu? No sé a quien te refieres.
–Sí, era un tipus que s’havia guanyat l’antipatia de molta gent, fins i tot l’odi de més d’un; deien que hi havia hagut un forjador que gairebé el fot de cap a un forn.
–¡Hostia! ¿Hasta ese extremo?
–Això sembla. Explicaven moltes històries. Tot i que no n’estic segur, perquè se’m barregen les coses al cap, crec que havia estat alumne de l’Escola, cap de la secció de Forja, cap de Projectistes i crec que també va arribar a cap de Producció de Sant Andreu. Fotia unes bronques impressionants i em van dir que havia arribat a dibuixar un cercle de guix al terra al voltant d’una màquina i que havia prohibit a l’operari sortir-ne sense el seu permís. Ara, curiosament, hi havia una noieta (de fet una adolescent) treballant amb ell que el va dominar; una vegada que el Romeu la va renyar, la noia es va posar a plorar i el va desmuntar… No recordo que mai més li digués una paraula més alta que una altra. En fi, tot això ja ha passat avall. El que sí recordo bé és el menjador, el camp de futbol… I ara em ve al cap que tu eres força bo jugant a futbol…
–Bueno, tu tampoco lo hacías mal. Jodo, al mediodía aún nos quedaba tiempo para echar un partidillo después de comer…
–Sí, i això que només teníem mitja hora per dinar… Ostres com ens agradava jugar a futbol mentre uns altres aprofitaven per jeure una estona sota aquella figuera magnífica que hi havia al capdavall del camp, davant de Muntatge… Te’n recordes, de la figuera?
–Sí, claro… Tenía una copa muy grande, que formaba como una cabaña donde había sitio para varias personas; yo me eché allí unas cuantas siestecillas… Por cierto, que me contaron una cosa que no sé si sería verdad: me dijeron que el Bufa había pillado al Campillo comiéndose unos higos y que lo había llevado a Personal para que lo sancionasen porque la higuera era propiedad de la empresa y gritando no sé qué de comunismo.
–Doncs no ho sé. Però ara que dius això, el que sí que recordo es que l’Epi un dia ens va notificar que es prohibia als aprenents anar a jeure sota la figuera. Bé, per sort no ens van prohibir jugar a futbol. A la nostra promoció hi havia uns quants que la remenaven bé, la bimba, oi?
–Hombre, como que fuimos el grueso del equipo de aprendices… ¿Te acuerdas que llegamos a formar el Club 25? El bueno de Lasheras fue el principal impulsor.
–Tampoc no la tocava malament, hi posava moltes ganes.
–Sí, y nunca ha dejado del todo eso del fútbol; incluso ha sido árbitro y aún está colegiado. ¿Sabías que fuimos juntos a Alemania? A él le fueron mejor las cosas que a mí, esa es la verdad. Pero desde entonces que somos muy buenos amigos, és un gran tipo…
–Saps que això de Club 25 va sorgir per error? ¿Te’n recordes que vam triar el nom perquè dèiem que erem la vint-i-cinquena promoció d’aprenents de l’EAE? Doncs resulta que érem la vint-i-quatrena.
–¿Ah, sí?
–Sí senyor; em vaig assabentar l’any passat, en el dinar que van organitzar uns tios que estan mirant de formar una associació d’ex-alumnes de l’EAE. Enguany volen fer un altre retrobament, que diuen ells, a l’octubre, si no hi estic mal fixat.
–Ah, pues ya me dirás algo, porque me gustaría ir.
–Compta-hi.
En Pujol mira l’hora i diu:
–Toño, jo hauria d’anar passant, que no voldria arribar a casa gaire tard.
–Pues vamos. Me habías dicho que tienes que coger el tren, ¿verdad? ¿Dónde vives?
–A Castelldefels, al carrer de l’Església, en un pis que la dona va heretar de la seva mare. És una zona molt cèntrica que abans no valia gaire, però que ara s’està posant força bé i revaloritzant molt. Nosaltres, la dona i jo vull dir, vivíem a Barcelona, de lloguer; però quan es va morir el meu sogre, i com que els fills ja s’havien independitzat i a més la Mercè Sala havia fet millorar moltíssim el servei de Rodalies de Renfe, ens vam anar a viure amb la sogra. Va ser com una mena d’augment de sou, perquè el lloguer havia pujat molt.
–Pucholet, veo que tu, como yo, te has beneficiado de los esfuerzos de nuestros mayores.
–I els nostres fills dels nostres, és llei de vida, Toño.

Deixa un comentari