Conte contat, no és acabat – 5

Cinquena trobada (27 de setembre de 2007)

 

El dinar ha satisfet les millors expectatives i la ingesta dels selectes aiguardents que acompanyen el cafè ha causat en la majoria dels comensals un estat d’eufòria notable. Quan en Salinas fa dringar la copa amb el ganivet per tal que el facin atenció, en Galimany s’aixeca i diu amb una veu prou potent per enfilar-se per damunt del brogit, gairebé cridòria, instal·lat a la sala:
–Senyor Salinas, senyor Salinas!
Tots els comensals es callen i miren estranyats en Galimany, sorpresos per les seves veus estentòries.
–Senyor Joan Salinas, molt honorable i magnànim amfitrió –diu llavors en Galimany–, permeteu-me que us faci un obsequi sorgit principalment del meu temor que arribeu a trencar alguna copa dut pel vostre afany d’imposar ordre i silenci, desgràcia que sens dubte no augmentaria de manera perceptible per a les vostres finances el compte que us presentaria el restaurant, però que estic segur que faria minvar l’alt concepte que no dubto tenen de vós en aquesta i totes les altres cases restauradores que hem visitat i que visitarem.
En Galimany pren un paquet embolicat amb paper de fantasia i tancat amb una cinta daurada que havia deixat damunt la taula quan els cambrers havien començat a servir el cafè i el porta a en Salinas. Roman dret al seu costat mentre aquest l’obre i treu d’entre un munt d’encenalls de plàstic una campaneta de cristall.
–És de cristall de Bohèmia –explica en Galimany–. Me la va dur de Praga la meva filla, i he pensat que podia ser una petita mostra d’afecte i agraïment per la teva demostrada amistat i benvolença vers els teus companys de promoció.
Els comensals aplaudeixen i victoregen en Salinas i en Galimany mentre aquest torna al seu seient. Només en Salinas, però, s’ha adonat del levíssim to irònic amb què ha fet la darrera explicació. Tot dissimulant l’enuig que aquesta constatació li causa, fa dringar la campaneta, i en comptes de callar-se els comensals es posen un altre cop a aplaudir i cridar bravos. Quan torna a fer-se el silenci, un comensal demana:
–Salinas, puc fer-te una pregunta indiscreta?
–És clar, Artigas, faltaria més; una altra cosa serà que la contesti.
–Ens portaràs a dinar al Bulli?
–Doncs no.
–I això, Sali? –fa en Galimany.
–Primerament, no hi ha manera de reservar a curt termini…
–Ni amb tots els teus quartos? –interromp en Galimany–. I jo que em pensava que amb diners es podia aconseguir qualsevol cosa…
–Puc assegurar-te, segons que vaig comprovant –contesta en Salinas–, que amb diners es poden aconseguir moltes coses que a vegades semblen impossibles, com ara fer callar els bocamolls, si cal per sempre. –En Salinas ha dit això somrient, com fent broma–. Però anava a dir en segon lloc que la veritat és que tampoc tinc cap ganes de fer el babau en un lloc que jo diria que t’aixequen la camisa.
”I ara, si m’ho permeteu, em prendré el privilegi d’introduir el conte que tot seguit ens llegirà el Pi, com us vaig anunciar la setmana passada.
”Segur que us recordeu que llavors vam parlar de la percepció del transcurs del temps i de la relativitat del mateix. El protagonista del conte del Trescatorze aconseguia exercitar una facultat que sospito que no hi ha cap ésser humà que no volgués posseir: la de dominar el curs del temps, ser el seu detentor, per tal de poder acomodar-lo en cada moment a la voluntat pròpia, al desig propi.
”En el conte d’avui, jo hi veig manifestat un altre desig universal: evitar la mort. El nostre ésser sencer té tirada a la immortalitat, tendeix a la supervivència: cada cèl·lula del nostre cos, cada pensament del nostre cervell, si no estem mortalment malalts, vençuts psicològicament, ens impulsa a continuar vivint.
”Però el temps no s’atura i la nostra lluita per evitar la mort, o si més no l’envelliment que l’augura, no té cap sentit a la llarga, tot i que és universal. Mireu al voltant o a vosaltres mateixos: els adults en general, i d’una manera més acusada quan la maduresa o la vellura ens ha atrapat, tendim a adoptar comportaments i abillaments que ens fa l’efecte que endarrereixen l’hora de marxar d’aquest món: mirem d’alimentar-nos d’una manera més sana; procurem fer exercici per tal de mantenir el cos en condicions; tenim cura del nostre aspecte tot recorrent a un abundós arsenal de cosmètics, productes farmacèutics o, si està al nostre abast, la cirurgia plàstica o reparadora; ens vestim d’una manera juvenil… Hi ha ocasions en què aquests intents d’aparèixer amb un aspecte que no denunciï l’edat que tenim són penosos i lamentables, i només cal mirar de tant en tant els programes de televisió en què apareixen alguns d’aquests famosos que no es resignen a viure una vellesa serena perquè ens vinguin al cap aquelles dites, en certa manera cruels: a cent anys, coteta verda; a les velleses es fan les bestieses; la vellesa és molt lletja; quan el vell fa bogeries, no li passen en vuit dies, o cavallet, quan eres jove, que anaves de pentinat, i ara ja és arribat que no tens pèl en la cua.
”Com que ens costa d’admetre la nostra desaparició d’aquest món, mirem d’anar plantant-hi fets que facin que si més no el nostre record hi romangui: ens reproduïm, escrivim, creem, inventem… La nostra imaginació mira de trobar la manera d’aconseguir ser, en la nostra modèstia o la nostra supèrbia, com alguna d’aquelles persones que romanen en la memòria de la humanitat: poseu-li nom vosaltres mateixos a aquell filòsof, aquell líder religiós, aquell metge, aquell científic, aquell inventor, aquell músic, aquell escriptor a qui us agradaria conèixer o ser com ell… En el fons, per molt creients que siguem, per molt que ens manifestem convençuts que ens espera una altra vida després de la que ara tenim, en el fons, dic, a tots ens fa por que no hi quedi al món, un dia o un altre, cap record nostre; no ens resignem a acceptar que la nostra existència és provisional i transitòria i que la nostra mort serà el cessament de tota memòria, perquè la nostra existència és només el record d’allò que vivim: viure és acumular records; desviure és acumular oblits.
”I en relació amb aquest desig universal d’evitar la nostra fi, avui el Pi ens llegirà un conte que comença amb un tracte amb la mort. Senyor Romà Pi i Sastre, tu tens la paraula.
En Pi s’aixeca, pren els papers que en Salinas li ha donat prèviament i llegeix:

El tracte

[Si en Joan Mas no hagués estat un home tan gris dins d’un món tan gris, sens dubte algú hauria notat la seva desaparició. Però, tret de la seva germana, cap persona, ni tan sols algun dels seus escassíssims coneguts, el va trobar a faltar. I quan la seva germana em va venir a veure i em va encarregar que el busqués perquè feia setmanes que no sabia res d’ell, jo no em podia ni imaginar que em costaria tant resoldre el misteri.
Més de tres anys, m’ha costat esbrinar el que havia passat. Al llarg d’aquest temps, he parlat amb moltíssimes persones, he seguit pistes i més pistes que no conduïen enlloc, he recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, darrere del rastre de l’indici més prim, tot explorant fins i tot les més minses possibilitats de les intuïcions més insubstancials. I ara que he tret l’entrellat de l’afer, em fa la impressió que ningú no em creurà.
Tinc un document fet pel mateix Joan Mas que ho explica tot. No és un document escrit, sinó sonor: un enregistrament magnetofònic. Quan el vaig escoltar, no podia creure el que sentia; però el lloc on el vaig trobar i les proves inqüestionables que corroboraven que l’enregistrament era autèntic i fet pel mateix Joan Mas, em van convèncer.
Tot seguit en trobareu una transcripció. És literal i completa.]

 

Avui he fet un tracte amb la mort. Jo pujava les escales del metro quan un dolor sobtat al pit quasi em tira per terra. Llavors un home m’ha pres del braç i de seguida me he adonat que era la mort. “Espera’t”, li he dit. “No puc esperar”, ha fet. Jo m’he aferrat al passamà de les escales i he tornat a dir-li: “Espera’t”. La gent passava pel meu costat sense adonar-se de res. Això em confirmava que l’home que em prenia del braç era la mort. “Deixa’m arribar a casa”, li he dit. “No, no podràs arribar-hi”, ha contestat. Però jo no he volgut deixar-me dur. Encara que tenia un dolor molt i molt fort al pit, que m’ofegava, que les cames em fallaven, que el cap em rodava, he anat tirant cap a casa, tot arrossegant el pes immens d’aquell home. Per què, en lloc de demanar ajut, he volgut anar a casa meva, no m’ho explico; però ho he fet. Potser sospitava que podria fer un tracte amb aquell home, com així ha estat, finalment.
A casa, esfondrat en el sofà, panteixant, li he dit: “T’he conegut, i vull fer un tracte”. L’home no m’ha contestat. He continuat: “Oi que jugues als escacs, tu?”. La mort s’ha posat a riure –Déu meu, quin riure!–, i m’ha dit: “Te l’has cregut, tu, el Bergman? Ningú no s’escapoleix de mi, i no en faig, de tractes”. Però jo he insistit molt i molt. Finalment ha fet: “Bé, quin tracte vols?”. “Que em deixis viure per sempre.” “Tu ets boig, això no pot ser de cap manera. Per què m’ho demanes?” “Però bé hi deu haver alguna manera d’evitar-te, no pot ser que sempre guanyis tu.” “Sí, hi ha una manera.” I ha fet un somrís indefinible que m’ha produït un calfred tan intens que me l’he sentit fins al moll dels ossos. “Mira, si aconsegueixes eliminar tot allò que t’assenyali el pas del temps, que et faci de rellotge, sigui com sigui; si ho aconsegueixes, d’evitar o d’aturar tots els rellotges que hi hagi al voltant teu, jo passaré de llarg de tu. Estic disposada a concedir-te, si vols, una setmana per provar-ho.” “És molt poc; dóna-me’n quatre”, he contestat. “No saps el que dius! Estàs ben segur, de voler viure per sempre, en les condicions en què hauràs de fer-ho, si accepto el tracte?” “I tant!”, he dit. “M’estimo mil vegades més viure, per dures que siguin les condicions, que morir, per dolça que sigui la classe de mort que m’ofereixis. Dona’m quatre setmanes.” “De cap manera. Dues, i prou.” Llavors he deixat de veure l’home, i el dolor del pit i l’ofec han començat a afluixar. Quin personatge tan estrany, he pensat: era un home, ben segur que era un home, i parlava d’ell mateix com si fos una dona; pesava moltíssim, i era un sac d’ossos…
Però no m’he entretingut gaire a pensar-hi. Quan he sentit prou fortes les cames, he agafat tots els rellotges que hi havia a casa i els he fet pols a cops de martell. Després he sentit l’impuls d’explicar tot el que m’ha passat, no sigui que demà no m’ho cregui, que em pensi que ha estat un malson. Només si em sento a mi mateix explicant els fets em recordaré de complir les condicions del tracte.

 

Ahir per poc no puc acabar d’enregistrar, de tanta son que em va entrar. Vaig caure mort –Déu meu, mort no!–, vull dir com un plom, en el llit, i aquest matí m’ha despertat el sol, que em batia als ulls. Llavors, una altra esgarrifança, un altre calfred fins al moll dels ossos. De sobte m’he adonat que el sol em marcava el pas del temps. Em calia deixar de veure el pas dels dies i les nits. Ho he rumiat molt, i finalment he trobat la solució. He tancat totes les finestres. Les he closes bé, bo i tapant totes les escletxes i posant-hi unes flassades perquè no entri ni el més feble raig de llum, i així no sabré si és de dia o és de nit. Com que no podré sortir a comprar, l’he demanat a la meva germana que em porti menjar, i que ho faci a hores diverses, tant del dia com de la nit, per tal que no em doni pistes de l’hora que pugui ser. Li he dit que volia fer un experiment semblant al d’aquella gent que es fiquen en una cova i hi romanen dies i dies per veure si són capaços de copsar el pas del temps sense ajuda de res. No li ha semblat estrany, això meu, perquè em coneix bé i sap que de tant en tant faig alguna cosa d’aquestes, tot i que d’una manera més còmoda i sense prendre tants riscos.
També he de fer una altra cosa per matar el temps. No vull que l’estómac em marqui les hores. De manera que penso menjar poc i molt seguit, i dormir tot el que pugui, per perdre la noció del temps, del maleït temps.

 

Un altre entrebanc! M’ha despertat una xiuladissa d’ocells. Males bèsties, merda de jardins! No hi comptava pas, amb això! Vés-te’n a viure en un barri residencial, em deien, que podràs sentir cantar els ocells al matí i al vespre! Al matí! Al vespre! Maleïda l’hora en què ho vaig fer! Cal que hi trobi la solució! N’hi ha d’haver, de solució!

 

Ja està, ja ho tinc! Ja sé on no sentiré cap ocell ni de dia ni de nit, on ni els insectes no em podran dir que el temps passa. Una cova! Un avenc profund! L’experiment, he recordat que jo mateix havia dit que s’havien fet experiments dins de coves, i que els subjectes que experimentaven havien perdut el sentit del temps. Jo prendré precaucions. Per tal de no tenir-hi cap pista, i per estar segur que ja han passat les dues setmanes que la mort m’ha donat, baixaré a la cova queviures per a vuit setmanes… Millor encara, els baixaré per a tot un any, i així no podré orientar-me del temps que passa segons la quantitat que em quedi. Com m’ho faré perquè ningú no tingui l’acudit de buscar-me o de seguir “l’experiment”, no ho sé; però ja m’espavilaré.

 

Ja sóc dins la cova. Es troba al capdavall d’un avenc i hi ha una galeria excepcionalment eixuta on no degoteja gens d’aigua. Això és important, perquè cal que el xap-xap rítmic de les gotes d’aigua no indiqui el pas del temps. Ara em dedicaré a transportar els queviures que he deixat al fons de l’avenc… No, serà millor que quan tingui gana vagi a buscar-ne i… No, no! No he de sentir gana, ni son, ni res que em pugui servir per comptar el temps, res. Cal que en comporti com una planta… He de menjar molt sovint i dormir tant com pugui, a les fosques, per tal que el consum de butà o de piles no marqui el pas del temps. Cal que ni tan sols no hi pensi, no sigui que em doni per comptar… He de deixar passar el temps immòbil, letàrgic, inconscient, cec, mut, sord…
[Jo m’havia fet el propòsit de no afegir res, ni un sol comentari, a la transcripció de l’enregistrament fet per en Joan Mas. Abans de decidir-me a transcriure’l, l’havia escoltat unes quantes vegades, i sempre em feia la impressió, fins a arribar en aquest punt, que era fictici. El trobava, a més d’inversemblant, massa literari, fet amb un llenguatge poc natural, poc espontani, expressat en uns termes impropis d’una persona que viu uns esdeveniments tan extraordinaris, tan fora d’aquest món.
Bé és cert que la veu d’en Mas resultava –resulta– molt expressiva, que els diversos tons, les tremolors, les tensions, feien patents emocions, estats d’ànim que es corresponien amb allò que explicava. Però això ho aconsegueix qualsevol bon actor. Jo trobava una falta de correspondència entre els mots i les emocions, entre el lèxic i els estats d’ànim. I en repassar la transcripció, això s’accentuava, encara que potser és atribuïble a la neutralitat de l’escriptura, a la impossibilitat de transmetre al lector tons, inflexions, matisos de veu, per aconseguides que siguin la puntuació i l’estructura formal de la transcripció. Això ho sap bé qualsevol afeccionat al teatre que hagi llegit obres que hagi vist representades. La paraula, com la música, pot tenir transcripcions d’una arquitectura bellíssima, però cal escoltar-la per copsar la seva riquesa expressiva i emotiva.
Jo em demanava si en Joan Mas fingia. Però he dit abans de començar la transcripció que era un home gris. Els testimonis que he pogut recollir del caràcter d’aquest home m’han dut a la convicció absoluta que no era capaç de la més mínima expressió histriònica i encara menys de muntar un diguem-ne decorat tan impressionant com el que vaig trobar al fons d’aquella cova.
Hi havia, en efecte, aliments, i roba, i combustible suficients perquè una persona hi passés còmodament un any. Tot estava posat a terra, al costat de les parets de la cova, però col·locat amb un ordre perfecte, com en un supermercat ben organitzat. Això xocava tant amb la foscor del recinte, amb les formes torturades i caòtiques de les parets, les quals apareixien com fantasmes evanescents tocades per la llum que projectava el meu casc d’espeleòleg a mesura que examinava tot aquell entorn, que una sensació d’angoixa invencible va començar a envair-me.
I no era pas això, el que més m’impressionava, sinó el silenci ensordidor que regnava en aquell reialme de follia. Era un silenci indescriptible que semblava tenir una entitat corpòria, que et feia la impressió que podria apoderar-se de tu com se n’emparen els apareguts en els malsons infantils i arrossegar-te dins d’un forat sense fons, xuclat per un maelström fet de milions i milions de petits silencis malèvols girant embogidament.
Llavors vaig començar a fer sorolls per tal de foragitar les formes incorpòries que em sotjaven de les parets de la cova estant, amagades darrere del vel de silenci que provava tan infantilment d’esquinçar. I vet aquí que, en el mateix moment que vaig trobar el petit magnetòfon amb què en Joan Mas havia enregistrat el relat que he transcrit i el vaig agafar, el llum del meu casc es va apagar i vaig quedar immergit en la foscor més terrible i esfereïdora que mai home algú no hagi conegut. I en aquell instant mateix va apoderar-se de mi una por progressivament esparveradora, cerval i pànica que em va fer llançar-me a córrer. Jo ensopegava i queia a cada instant, entrebancant-me en els membres putrefactes de mil cadàvers redivius, fins que em vaig retre i vaig quedar-me de bocaterrosa, completament, absolutament immòbil, amb els ulls tancats per no veure la fosca.
I aquella fosca i aquell silenci em van fer tenir una besllum del que deu ser el trobar-se enterrat viu. Quina angoixa tan espantosa, quina por tan terrible deu experimentar la persona que obre els ulls i es troba dins d’una foscor impenetrable que es revela, en palpar el seu entorn, la d’un taüt! La remembrança de la basardosa sensació que jo sofria m’ajuda ara a comprendre el sentit horrible de les darreres paraules d’en Joan Mas que he transcrit, el sacrifici terrible que ell estava disposat a fer per tal de vèncer la mort. Només aquest prim bri d’esperança que es pot trobar en el cor de l’ésser humà que lluita fins i tot contra l’ineluctable explica la disposició d’en Joan Mas a viure aquella no-vida.
Quan per miracle, em sembla, vaig recuperar l’esma de pensar, vaig provar d’encendre el llum del casc. Curiosament, jo no havia deixat anar el magnetòfon, com si de manera instintiva sentís que allò em podia protegir dels dimonis que m’escometien. El llum es va encendre a l’instant i jo, sense perdre ni un segon, vaig emprendre tan de pressa com em va ser possible el camí de sortida de la cova.
I ara, quan em disposo a transcriure la resta de l’enregistrament, us demano que feu l’esforç d’imaginar-vos dins d’aquella cova, immergits en aquell silenci aterridor i aquella fosca paorosa, i proveu de captar, de sentir, de reviure l’angoixa inaguantable, la por immensa, la desesperació mortal de les paraules d’en Joan Mas.]
Però… em sembla que sento alguna cosa… No pot ser, estic ben segur que no hi ha res, aquí dins, que pugui fer cap soroll. He cercat el lloc més sec i més pregon, no hi cau ni una gota d’aigua, no hi ha cap ratapinyada, no hi pot arribar cap soroll, cap eco de res…
I malgrat tot, el sento, pac, pac, pac, sord, apagat, pac, pac, pac, el sento dins del cap, i no aconsegueixo distingir d’on ve, pac, pac, pac, regular i rítmic, no, regular no, ara sento que va més depressa, pac, pac, pac, pac, pac, i és dintre meu, és dintre meu, és dintre meu, en els polsos, en tot el cos, és dintre meu! Com m’ho faré, Déu, com m’ho faré, per arrencar-me el cor i no morir!

 

Com la setmana anterior, els comensals tarden uns segons a reaccionar, i quan ho fan l’aplaudiment és gairebé unànime. En Salinas espera que minvi el brogit, fa dringar la campaneta i quan tots el fan atenció diu:
–Bé Pi, suposo que aquesta vegada sí que admetràs que aquest conte és de por.
–Doncs sí, quan el vaig escriure em vaig esforçar a donar-li l’atmosfera d’un conte de terror; espero haver-ho aconseguit.
–Al meu parer –hi intervé en Galimany–, s’hi nota que has fet un esforç per escriure un conte gòtic, especialment en la tria del lèxic i en la descripció de les impressions del detectiu. Però a la trama li sobra racionalització i li manca creació d’ambient misteriós i consistència, no arriba a assolir versemblança encara que s’acceptin les convencions del gènere…
–Què vols dir, Gali? –li demana en Salinas.
–Per exemple, d’entrada no hi veiem per quina raó el detectiu explica la seva investigació. Evidentment aquest informe no va destinat a qui el va contractar, la germana d’en Joan Mas; quins són, doncs, els seus destinataris?
–No et falta raó, Gali –diu en Pi–. Tinc una altra versió que comença situant el detectiu en una mena de congrés d’investigadors privats on alguns conferenciants han d’explicar el cas més estrany o complicat amb què s’hagin trobat, i ell hi relata aquest. No sé com va ser que vaig enviar al Salinas la versió que he llegit, i després no m’ha semblat bé portar i llegir-ne l’altra.
–Tot i concedint que en el plantejament de la situació en Mas apareix com un individu amb una germana acostumada a les seves excentricitats –hi torna en Galimany– (i deixa’m dir de passada que la bona senyora és una fleuma considerable) i que per tant aquesta atzagaiada no deu ser la primera que perpetra, resulta del tot inversemblant que pugui fer una cosa com aquesta si no és que no treballa en res, com si visqués de rendes.
–És una possibilitat, una explicació –diu en Pi.
–A més ha de tenir pasta, han de ser unes rendes considerables –continua en Galimany–, perquè això de comprar queviures i combustible per a un any, més les estanteries corresponents per tenir-ho tot tan ordenadet com diu el relat, més el transport a l’avenc, no són pas dos rals. I apa, que no és res la feina de baixar-hi tot el material i muntar aquella mena de súper dins la cova… Noi t’has passat tres pobles, que diuen ara.
–Bé, en Joan Mas ja ho diu: “Ja m’espavilaré” –contesta en Pi tot somrient.
–No siguis trampós, home –fa en Galimany.
–No et treuré la raó, Gali –hi intervé en Salinas–, però tinc la impressió que el Pi no ha fet més trampa aquí que algun dels escriptors reconeguts del gènere de terror. D’una altra banda, el Pi pot deixar-te el conte i si el llegeixes veuràs que dins la cova tot està molt ben ordenat, però per terra, no hi ha cap estanteria; sembla mentida que t’hagis deixat portar pel teu afany crític i això t’hagi omplert l’ull de pa.
En Galimany fa cara de estranyesa en sentir en Salinas i es queda en silenci, com si fos incapaç de trobar la manera de respondre-li.
–Deixeu-me dir que jo estic convençut que aquest relat s’hauria de treballar més per tal que fos acceptable –manifesta en Pi–, i tot i que quan vaig trobar la clau per donar forma a la idea inicial em va semblar que estava prou bé, després he vist que realment grinyola i no poc.
–I tant, que grinyola, Pi –torna en Galimany, refet–. Amb aquest conte m’ha passat com quan vaig veure el Dràcula d’en Coppola: pretensió d’originalitat a l’hora de tractar una idea o una història ja gastada, que s’acaba en un dejà vu indigerible. Noi, tens problemes amb els finals. Perquè ja en el de la setmana passada, aquell del Bigardes i el seu domini del temps, em va decepcionar l’acabament. Després d’haver-te barallat amb l’explicació de noves dimensions temporals (la descripció del temps vegetal em va semblar superba; en canvi, l’escena esportiva diria que és excessiva, tot i la referència que vas fer a l’estil prolix d’en Claude Simon) i d’haver-me fet entrar en un món nou, absolutament lliurat a imaginar, em vas retornar a l’avorrida, per limitada, dimensió humana, amb un tòpic enterrament prematur. Ara, malgrat el desengany, em penso que és un conte brillant, amb una tècnica excel·lent; llàstima del final.
–Val, Gali, no m’ataquis més, accepto les meves limitacions i que “El tracte” no és un conte reeixit. Però com que la idea que volia reflectir diria que va quedar prou expressada, doncs…
–I quina idea és aquesta? –demana en Pujol.
–Home, la idea rectora d’aquest relat és prou evident: no podem escapolir-nos del temps perquè regeix l’activitat del nostre cos, de tots i cadascun dels nostres òrgans, de cadascuna de les cèl·lules que els componen; en resum: som fills del temps. Suposo que coneixeu el mite de Saturn, el déu que devorava els seus fills…
–Jo no lo conozco –diu en Castro–, explica un poco de què va.
–Bé, Antoñito, us en faré cinc cèntims per a benefici de qui no conegui aquest mite. És un episodi principal de la mitologia romana. El déu Saturn va estar ficat en un seguit de conflictes al principi dels temps que li havien servit per fer-se amb el tron suprem del regne dels déus, i per raons que no vénen ara al cas la seva mare, la Terra, li havia predit que seria destronat per un dels seus fills. Saturn no va trobar cap altra solució acceptable que devorar els seus fills a mesura que naixien. Només va escapar-se de ser devorat el darrer fill, Júpiter, perquè la seva mare va enganyar Saturn tot donant-li en comptes del nadó una pedra grossa embolicada amb bolquers. Quan Júpiter va créixer va destronar Saturn, com la seva àvia havia predit. És possible que alguna vegada hàgiu vist el quadre terrible atribuït a Goya en què es representa aquest episodi mitològic: s’hi veu un vell horrorós que està menjant-se un dels seus fills, del qual ja n’ha devorat un braç i el cap, un símbol clar de com el temps acaba arrabassant-nos les facultats físiques i mentals; perquè el Saturn romà, cal que ho tingueu en compte, és l’equivalent del Cronos grec, el déu del temps, el temps mateix.
–A mi m’ha semblat evident que aquest conte l’has escrit en vistes al final –torna a intervenir-hi en Galimany–, vull dir que vas tenir la idea del desenllaç i que a partir d’ella hi has muntat el plantejament i el nus.
–Doncs sí, un altre cop he de reconèixer que l’encertes. En algun lloc vaig llegir una vegada que Edgar Allan Poe havia sostingut que tot conte s’ha de redactar en funció del seu desenllaç. Potser l’opinió de Poe no és del tot defensable, però el conte que he llegit avui respon a aquesta idea, perquè, en efecte, vaig imaginar el desenllaç abans que el plantejament i el nus. A l’original tinc anotada la data d’acabament de la primera redacció, l’abril de 1983, i la de la redacció que vaig considerar més o menys definitiva, octubre del 93, de manera que podeu veure quant de temps vaig necessitar per quedar-ne si més no momentàniament satisfet. A més, no recordo ni tan sols quan vaig començar a escriure’l. En la redacció del relat hi va influir, primerament, diria, el record d’una altra història que vaig llegir de nen o d’adolescent en què la mort tenia una aparença física similar a la que li vaig donar en el meu; també em va donar la idea de situar el protagonista en una cova un experiment real d’aïllament d’una persona durant força dies en un avenc de manera que va perdre la noció del temps; i finalment, o al menys no recordo cap altra influència, hi ha una referència a un film d’Ingmar Bergman, El setè segell, en què el protagonista juga una partida d’escacs amb la mort i en certa manera aconsegueix que un matrimoni, Maria i Josep, que tenen un fill, pugui escapar-se’n. De manera que es podria dir que em vaig passar molt de temps buscant un relat per a un final.
–Una manera tan vàlida de parir un escrit com qualsevol altra –fa en Rafa–, o almenys això em sembla. A mi, això m’ha passat alguna de les poques vegades que he tingut la necessitat o el gust d’escriure un poema.
–Escrius poemes, Rafa? –demana en Salinas.
–Sí senyor –intervé en Galimany–. Aquí on el veus, el Rafa és un poeta emboscat.
–Vaja, no en tenia ni la més mínima sospita –diu en Salinas.
–És que realment no es pot dir que n’escrigui, de poemes, en dec haver acabat un parell de dotzenes com a molt, generalment breus. És una expansió emocional que, a més, m’ataca molt de tant en tant: fa anys que no n’escric cap. Ara, el que volia dir és que a vegades tens una idea que puja un cop i un altre al conscient, però sense que arribi a formar un cos; es com si dibuixessis el cap o un braç o un peu d’una criatura i mai no arribessis a fer el dibuix de la criatura sencera, no sé si m’explico.
–Trobo que t’expliques prou bé –diu en Mauri–. I tens algun exemple d’això, ara, vull dir actualment?
–La veritat és que sí, que hi han uns versos que vaig imaginar fa força temps i que fa unes setmanes que em vénen al cap amb freqüència. No em semblen bons, els trobo carrinclons i sobretot mancats de cos, esbossos d’alguna idea que podria tenir suc i bruc, però em retornen com el pebrot fregit amb alls, no puc desempallegar-me d’ells.
–I els podríem sentir, si no et fa vergonya? –demana en Pujol.
–Home, no sé què dir-te… Però com que la culpa és meva, per haver tret el tema i haver-me autocitat, aquí els tens:
 

Jo no vull que desperti el ferro
ni clavar cap cop de falç;
no obstant això,
proclamaré a crits

si cal

el meu dret

a parlar en la meva llengua
a estimar la meva terra
a plorar la meva història.

 

–Ja tens raó, ja –fa en Galimany–: la idea és interessant i la plasmació, pobre.
–Òndia, Gali, com ets! –exclama en Mauri–. A mi m’han agradat, aquests versos.
–Ets molt amable, Mauri –diu en Rafa–, però en Galimany té raó. I matem-ho aquí, que jo només volia dir que a vegades hi ha idees que et ronden pel cap i que busquen, per dir-ho així, un cos per a materialitzar-se.
–En això també et donaré la raó –fa en Galimany–. Jo fa temps que porto sempre a sobre un bloc on anoto allò que se m’acut i que no voldria oblidar per si em pot servir per escriure alguna cosa.
–I el tens a mà, ara? –demana en Salinas.
–Sí.
–I hi tens alguna anotació?
–I tant.
–I ens pots delitar amb alguna mostra?
–Estic a les teves ordres.
I en havent dit això, en Galimany s’aixeca, es dirigeix al penja-robes, treu una llibreteta de tapes flexibles de l’infern de la seva americana, torna al seu lloc, hi busca, dret, una anotació i diu:
–Fa temps que m’agradaria escriure un relat eròtic que, sense caure en la pornografia de gra gruixut (i cal que digui que no hi tinc res contra aquest gènere), assolís una temperatura ben alta. Entre altres anotacions, hi tinc aquesta: “Ella es va inclinar, tot fent-li una desinhibida invitació a fruir de la vista dels delitosos turons bessons, visió anticipada d’una pell tota emmorenida, i la mirada de l’home es va estimbar per l’obertura de la brusa parcialment descordada. Sense paraules, ella parlava com ho hauria fet la sulamita: ‘Els meus dos pits són com cries bessones de gasela que pasturen entre lliris. Sóc esvelta com una palmera, i els meus pits en són els raïms. Puja a la palmera i agafa els seus raïms; llavors els meus pits seran per a tu com raïms de vinya’.”
–Home, Gali –exclama en Mauri–, que plagies Salomó!
–Perdona, Mauri: cito, que no és el mateix. Ja sé que no tinc el coneixement de la Bíblia que tens tu, però tampoc no en sóc un ignorant total, i els llibres poètics me’ls he llegit; al cap i a la fi, no deixen de ser part de la cultura occidental… Però al que anava: fa molt de temps que em ronda escriure un conte eròtic que em planteja massa dificultats per a la meva capacitat. Voldria relatar la història d’un afer sexual entre una noia cega i un home que hi veu, els quals se’n van al llit d’una manera impensada després d’un encontre fortuït. En el plantejament del conte l’home ajuda la noia a aturar un taxi i les coses van de manera que acaben compartint el llit a casa d’ella. El nus és la descripció de l’activitat sexual i el que parlen, i aquí és on rau la dificultat principal, perquè l’home vol descriure a la noia com és el cos d’ella i no pot fer servir cap paraula que impliqui el sentit de la vista; pot utilitzar metàfores o exemples auditius, tàctils, olfactoris o gustatius, però no visuals, insisteixo. No pot dir-li que els seus cabells tenen el color de la mel ni, òbviament, que són com la mel, ni que la tonalitat de la seva pell fa pensar en la dels préssecs de vinya o els albercocs madurs, i per parlar-li del color dels cabells, de la pell, dels llavis, de les parts íntimes, intenta recórrer a la música perquè ella té una notable col·lecció de vinils i compactes convenientment etiquetats en braille i per allò del color i el cromatisme de les composicions i les interpretacions musicals de què ens parlen els crítics musicals… Com us podeu imaginar, ni me’n surto ni me’n sortiré mai, i aquesta idea es quedarà al calaix dels projectes impossibles. Quant al desenllaç, no tinc ni la més mínima intuïció de per on podria anar…
–Doncs m’estranya, donada la teva gran capacitat per a la fabulació –diu en Salinas sense poder evitar que es noti un deix d’ironia a les seves paraules.
En Galimany se’l mira sense dir res, i durant un parell de segons sembla que vagi a contestar en Salinas agrament; abans que ho faci, però, aquest demana:
–Hi tens més idees anotades, en la teva llibreteta?
–Sí que en tinc; el que no tinc són ganes de fer-les públiques.
–I això?
–Instint de protecció: no saps mai on pot haver un aprofitat o un plagiari… És clar que no cal que pateixi, perquè aquí no en tenim, oi?, d’aprofitats, i encara menys de plagiaris. El que passa és que els tics són inevitables i això meu segurament ho és. Però tornem als contes del Trescatorze: em demano per quina raó tots dos tenen a veure amb el pas del temps vist com a amenaça i finalitzen amb la mort. ¿És que el que ara ens toca, donada la nostra edat, és pensar en la mort? T’amoïna ser vell?
–No recordo on vaig llegir ni quin escriptor mantenia que tota història havia d’acabar per força amb la mort del protagonista –contesta en Pi–. No és que jo pensi el mateix: els límits temporals d’una història els decideix l’escriptor, faltaria més; encara que sembla ser que ningú no ens escaparem d’aquest final, la nostra és una mort anunciada. Però encara que pugui semblar-te que el motiu central dels dos relats, això de la inevitable victòria del temps i de la mort damunt nostre, m’hagi vingut diguem-ne inspirat per la càrrega feixuga dels anys, t’equivoques. El conte de la setmana passada el vaig acabar de redactar quan tenia quaranta-tres anys i el vaig donar per definitiu quan en tenia cinquanta-tres, com el d’aquesta setmana, ja he fet esment d’això abans. De manera que no es pot dir que el meu interès pel misteri del temps en relació a la nostra vida sigui una conseqüència dels molts anys que tinc, que tenim, tot i el que ha dit en Salinas per introduir la lectura d’avui.
–Jo no penso que tenir-ne prop de setanta sigui tenir-ne molts –salta en Velarde.
–Si ho compares amb l’esperança de vida actual, potser no són molts; si ho compares amb la que hi havia quan vam començar a treballar a l’Elizalde, nosaltres ja vivim de propina, que diria en Pla. ¿No te’n recordes que quan algú es jubilava, a la fàbrica es comentava que no trigaria gaire a morir-se, que es deia poc més o menys: “Home jubilat, home mort”? Si la gent no solia sobreviure més de dos o tres anys a la jubilació…
–Sí, tot és relatiu, que deia el savi –comenta en Caamaño–. Demana-li a un adolescent si no són molts, els anys que tenim… El cert és, al meu parer, que el Pi té raó quant a que no és necessàriament la molta edat el que pugui fer pensar a la gent en els estralls del pas del temps: mai com ara els joves havien pogut veure com Saturn va devorant els seus fills. Fixeu-vos-hi: els casos de famílies amb membres demenciats o molt dependents han crescut moltíssim, de manera que la consciència de la deterioració causada per l’edat arriba potencialment a tothom: qui és que no coneix algú amb un parent amb Alzheimer, o amb alguna altra demència o impossibilitat, o enllitat sense poder moure’s…
–Però això no té perquè conscienciar la gent de la nostra vulnerabilitat més que abans –respon en Velarde–. Sembla que ara es donin molts més casos de deteriorament greu per causa de l’edat, però no és cap altra cosa que una conseqüència del fet que la població ha augmentat molt i la gent vivim més anys; si mirem els percentatges i no els nombres absoluts, possiblement ens trobarem que la situació actual és més semblant a l’anterior que no ens pensem. D’altra banda, com que la gent de la generació dels nostres avis o pares no gaudia d’una sanitat com l’actual, patia els efectes de l’edat molt abans que no ara i també es moria més aviat, de manera que la consciència general de la nostra vulnerabilitat devia ser poc més o menys igual a la d’ara. Potser l’única diferència sensible és que el concepte de qualitat de vida no havia aparegut encara: prou en tenien d’haver sobreviscut a una guerra i una postguerra massa dures com per ser delicats…
–És veritat –diu en Pi–, abans la gent mostrava a una edat més temprana que no ara les xacres de la vellesa, els qui arribaven als seixanta anys tenien un aspecte i una qualitat de vida que ara són més aviat propis de la gent de vuitanta… Els avenços en la medicina i en l’assistència sanitària, les millores en l’alimentació i els hàbits higiènics fan que, diguin el que diguin els apocalíptics, la salut i l’estat general de la gent siguin millors que no pas en la generació dels nostres avis. El meu avi es va morir d’un ictus als cinquanta-sis anys, i a mi aquí em teniu, i força recuperat em sembla, tot i haver-lo tingut als seixanta-tres. Jo vaig sentir fa poc en un bar un senyor que deia: “Tota la vida cuidant-me i vigilant on la ficava, i ara, als noranta-dos anys, va i agafo la sida”.
Tothom riu, i en Salinas demana:
–De debò?
–No, home, no; ha estat un acudit –respon en Pi.
–Home, Salinas –exclama en Caamaño– que als noranta deu passar com amb la moneda d’un cèntim, que saps que la duus a sobre però per molt que la busques no la trobes.
El riure general es repeteix i durant una estona s’intercanvien bromes del mateix caire; quan disminueixen, en Galimany diu:
–Doncs jo no afirmaria tan rotundament que als noranta anys la perdiu ja no voli, hi ha exemples d’homes que han tingut fills a una edat molt avançada… Em vénen al cap Andrés Segovia, Anthony Quinn i un escriptor o filòsof el nom del qual no recordo que han estat pares de ben grans, no em feu dir a quina edat, perquè hauria de recórrer a les hemeroteques…
–En qualsevol cas –li talla en Salinas–, són excepcions.
–I exemples per a mantenir l’esperança de conservar ben dreçat l’orgull masculí –fa en Galimany.
–Nois –diu en Caamaño–, diguem que benvingudes siguin l’esperança i la possibilitat de mantenir viva la pràctica coital sense que això tingui cap altra conseqüència que el gaudi i el plaer.
–Amén! –exclama em Galimany.
–Brindem per això! –fa en Pujol.
I torna a instal·lar-se a la sala un guirigall faceciós trufat de brindis diversos que acaba tallant la campaneta d’en Salinas.
–Bé –diu aquest quan els comensals li fan atenció–, tinc la impressió que ja no hi haurà manera de parlar més dels contes del Trescatorze, així que em sembla que podem donar per tancada la reunió d’avui. No he emparaulat encara on dinarem dijous vinent; abans de diumenge, però, us trucaré per dir-vos on ens trobarem. Ite, missa est.

 

Continua la petita (pre)història d’en Galimany

 

Sortits del Botafumeiro, en Galimany, en Mauri, en Pujol i en Rafa (que malgrat els dubtes manifestats la setmana anterior s’hi ha afegit al grup) han anat tot caminant pels carrers vilatans de Gràcia fins al de Torrijos, on s’han ficat en un bar acollidor proper a la plaça de la Virreina. Instal·lats en un racó discret, un cop els han servit les consumicions que han demanat, en Galimany diu:
–Com vam quedar la setmana passada, avui us en parlaré d’alguns altres meus amics, coneguts i saludats de la Labor, i començaré per en Joan Vinyoli, a qui vaig conèixer i tractar des del 1969 fins que ens va deixar, fa ja més de vint anys, i de qui tinc un record molt viu. Havia nascut a Barcelona el 1914 i durant el període que el vaig tractar vivia al barri de les Tres Torres, en una casa modesta d’un carrer força tranquil, que conservava encara l’aire de poble de Sarrià o Sant Gervasi.
”Vaig coincidir amb en Joan Vinyoli a l’Editorial Labor des del 1969 fins que vaig plegar, el 1975. Com ja us vaig explicar, quan vaig entrar-hi ho vaig fer en qualitat de subaltern del departament de Producció acabat de crear per en Ramon Trias Fargas, i en Joan Vinyoli n’era el cap d’Edicions Generals. El segon d’en Vinyoli a la Labor era llavors en Salvador Clotas, que hi apareixia de tant en tant.
”La relació entre en Vinyoli i jo va ser durant força temps merament professional, i els enfrontaments que vam tenir van ser, també, estrictament professionals i tinguts amb una cortesia vuitcentista.
”La impressió que en Joan Vinyoli causava d’entrada és que era un fantasma i el que la gent de l’editorial, en línies generals, deia d’ell fomentava aquesta impressió. I ell mateix també interpretava un paper d’home conscient de la seva important posició (al seu parer). Per exemple, quan em telefonava, s’identificava dient: “Sóc el senyor Vinyoli”; si em veia passar prop del seu despatx, em feia un senyal amb la mà, com si fos un monarca, perquè m’hi apropés i em demanava alguna futesa; quan despenjava el telèfon, esperava que l’interlocutor s’identifiqués i aleshores confirmava: “Sóc el senyor Vinyoli”. Un cop el vaig sentir contestar: “El senyor Vinyoli no hi és”. Aquesta manera de captenir-se feia que una bona part del personal se n’hi fumés d’amagat.
–Home, no m’estranya! –exclama en Rafa–. Això de posar-se el senyor davant del cognom… Només hauria faltat que s’identifiqués amb un “Nos som el senyor Vinyoli”…
–Mira, jo, a hores d’ara –contesta en Galimany–, em sembla que estic en condicions d’entendre per què actuava així, ho veig com una manera de defensar-se de la decadència personal i social que segurament pressentia o començava a albirar. Potser també hi havia un impuls congènit o adquirit de petit a donar-se importància, vés a saber… De qualsevol manera, jo diria que el personatge “senyor Vinyoli” amagava un Joan Vinyoli extremament vulnerable i humà: era com si el veritable Vinyoli portés sempre posada una d’aquelles màscares que feien servir els actors del teatre grec clàssic, pròsopon em sembla que es deien. Però deixa’m que torni al fil del relat.
”Donada la manera de fer d’en Vinyoli, no és estrany que el meu cap (el cap de Producció, de qui llavors jo era amic), a qui en Vinyoli va regalar un exemplar del poemari Tot és ara i res, tot donant-me a llegir el poema “Matinada lletosa amb filferros” va escarnir la poesia d’en Vinyoli i el mateix poeta, que ell solia anomenar Vignoli (és a dir, pronunciat a la castellana, no a la italiana). Jo, la veritat, no vaig entendre res del poema, i amb els meus trenta anys acabadets de fer em vaig permetre alguns comentaris sorneguers quant a alguns poemes d’aquest llibret (especialment el primer: “Postal a Salvador Clotas”).
”Quan en Carles Barral es va incorporar a l’editorial en qualitat de director general d’Edicions es va produir una reorganització per raó de la qual vaig incorporar-me en aquell departament com a coordinador a les ordres directes de l’editor, com ja sabeu. Jo diria que la intenció dels qui van prendre la decisió va ser que fes de gos pigall de l’editor amb barba de capità Ahab (el protagonista de Moby Dick, vull dir) en aquella selva urbana que era la Labor. Per raó de les meves noves funcions, la relació amb en Joan Vinyoli va augmentar i va canviar de caràcter, es va fer més propera, fins i tot esporàdicament íntima.
En Galimany s’interromp, busca un parell de llibres en la cartera que ha dut i continua:
–En aquest volum de les seves memòries, el darrer, en Barral descriu breument les impressions que li causava l’ambient de l’editorial. Després d’explicar que hi anava a les tardes i el que havia de fer-hi habitualment, hi dedica unes línies a en Vinyoli.
En Galimany obre el llibre per una pàgina assenyalada amb un punt i continua:
–Diu: “Pero si no se daba el caso, la soledad de mi jaula de cristal, mal iluminada con tubos de neón en el centro de aquel panal a oscuras, se hacía punzante y penitenciaria. En el otro extremo de la planta lucía también una luz mortecina, en el despacho de mi nuevo subordinado el poeta Joan Vinyoli, condenado a ocuparse de las colecciones de medicina y veterinaria de la casa. Pero Vinyoli vivía asustadísimo allí dentro y rehusaba la conversación hasta que al punto de las siete y media pudiéramos escapar juntos al vecino bar La Pera. Allí resucitaría y se liberaría del torturante rencor que lo devoraba con un par de copas y algunas observaciones sobre un poema de Rilke, o tal vez una velada protesta por las muchas humillaciones a las que se sentía sometido”.
”Jo sospito que en Vinyoli, quan es quedava cap al tard a l’editorial, el que feia era escriure, potser perquè li resultava més còmode fer-ho allà que a casa seva. El fet que en Barral esmenti que ell i en Vinyoli parlaven de Rilke quan plegaven alhora per anar a La Pera (que estava en la mateixa illa de cases de l’editorial a uns escasos deu metres de la porta d’aquesta) semblaria confirmar la meva sospita, potser tant com l’episodi següent:
”Estàvem un capvespre en Barral i jo despatxant després que se n’hagués anat tothom menys en Vinyoli, quan aquest va entrar al despatx i ens va demanar l’opinió respecte a un poema que acabava d’enllestir. Bé, estic segur que volia l’opinió d’en Barral, no pas la meva; però com que era un home fet a l’escola antiga de la cortesia i les bones maneres, va tenir la delicadesa de fer-me partícip d’aquella mena d’estrena. El poema, titulat “Ramat”, el va publicar després en aquest recull, Vent d’aram.
En Galimany obre el petit poemari que acaba d’esmentar, diu “És aquest” i llegeix:

 

Vénen les cabres d’olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
–que no les prenyin totes.

 

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
–roig, gris, morat–, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.

L’altra mitja,

la mort va rosegant-la amb dents de llop.

 

”El poema em va sonar musical, però en aquella ocasió no vaig entrar-hi, no el vaig entendre…
En Galimany fa una pausa, com si medités o rememorés.
–No sé si va ser aquell mateix vespre o un altre que en Barral, en Vinyoli i jo vam baixar a La Pera a passar-hi una estona abans de tornar a casa –continua–. Cal que us digui que en Vinyoli bevia, d’amagat, a vegades fins a l’extrem de perdre els sentits; ell, però, ho dissimulava, no ho admetia ni davant dels altres ni davant d’ell mateix, i quan durant la jornada laboral sortia a beure solia dir que anava a prendre un suc de tomàquet. Recordo molt bé que aquell vespre la conversa, tinguda a peu dret a la barra de La Pera, va derivar cap a intimitats sexuals que em van sobtar: em vaig trobar, amb els meus trenta-quatre anys, donant lliçons a un home vint-i-sis anys més gran que jo!
–Intimitats sexuals? De quin ordre? –demana en Rafa.
–No tenia clar com satisfer la companya de llit, patia d’ejaculació precoç, segons que ens va dir si no recordo malament, i ens demanava com ho podia fer per no deixar-la a mitges. Però el tema de la conversa no té cap importància; l’important és que el poeta havia anat bevent i, de sobte, va ser vençut per l’alcohol i va defallir. Entre en Barral i jo el vam asseure a una taula i vam mirar d’aturar algun taxi. El fet és que cada vegada que n’aturàvem un i sortíem després del bar tot ajudant en Vinyoli a caminar, el taxista engegava i marxava. Finalment, en Barral va telefonar la seva dona i li va demanar que vingués a recollir-nos amb el seu cotxe. Mentre l’esperàvem, en Vinyoli es lamentava molt amargament i mai no he vist un home expressar tan sentidament el desig de morir.
”Quan una setmana més tard va tornar a l’editorial, en Vinyoli em va cridar a banda i em va demanar que fos discret, que allò havia estat un accident i que ell no bevia.
”Aquest episodi em va desamagar el drama profund (o un dels drames) que vivia el poeta i em va descobrir el sentit de la seva poesia, al menys la que escrivia aquells anys. Vaig veure que en una mateixa persona física cohabitaven el senyor Vinyoli, un mascarot director d’Edicions Generals de l’Editorial Labor, i l’home Joan Vinyoli, fet de carn i ossos i amagat darrere de la màscara del càrrec, com ja us he dit. Des d’aleshores entenc els seus poemes, especialment els publicats a partir de 1974, i sóc capaç de veure-hi l’ésser humà que viu i pateix. Ara sóc capaç de capir el poema “Ramat” i d’adonar-me del sentit de la seva segona part.
”D’ençà d’aleshores es va anar congriant una amistat que es va mantenir després que jo deixés l’editorial. De tant en tant el visitava a casa seva, i tot i que les maneres eren les mateixes del senyor Vinyoli (va mantenir viu el personatge fins al final), el fons era ja definitivament cordial. Bé és cert que per visitar-lo havia de “demanar-li audiència”, i que ell sempre es feia de pregar dos o tres cops (al cap i a la fi, la màscara, el paper teatral, també era una part de la seva personalitat), però quan finalment accedia a rebre’m, jo m’ho passava molt bé i crec que ell també.
”Recordo que en una de les visites es va queixar del fet que en una antologia de poesia catalana publicada a la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Catalana”, d’Edicions 62 i la Caixa…
–Aquesta col·lecció la recordo –l’interromp en Pujol–; la dirigia en Joaquim Molas i va començar a aparèixer el 1979. La MOLC, com li dèiem, va ser una col·lecció benemèrita, després complementada amb una altra de clàssics no catalans, la MOLU, “Les Millors Obres de la Literatura Universal”… La MOLC es venia a les llibreries per volums solts o per suscripció, i Edicions 62 liquidava als llibreters la comissió de les suscripcions per blocs de deu títols, si no recordo malament; el taló venia signat per en Romà Cuyàs…
–Sí, la MOLC seria benemèrita –talla en Galimany–, però en el cas d’en Vinyoli els responsables de l’Antologia general de la poesia catalana, en Castellet i en Molas precisament, es van cobrir d’una glòria espessa i pudent. Vaja, que van actuar com la Benemèrita, perquè van publicar el seu poema “Ara que és tard” incomplet, sense els darrers versos, com si els haguessin detingut.
Mentre treu de la cartera un altre llibre, diu:
–Mireu, això és l’edició de l’obra completa d’en Vinyoli, publicada també per Edicions 62, ja fa mitja dotzena d’anys.
Consulta un dels índexs, busca una pàgina i diu:
–Pareu atenció en aquests versos:
 

Escolta els ocells, mira el dia
com neix.

Torna a veure les coses

en els ulls d’un infant.

Torna a llegir en els llibres

ara que és tard.

Has de fer una altra vida.

 

–Aquests versos tanquen el poema “Ara que és tard”, el primer del llibret del mateix títol, i hi falten a l’antologia que he esmentat. És evident que deixar-se aquests versos ja és inacceptable de per si, perquè el poema perd significat, es transforma en una altra cosa ben diferent de la que volia el poeta; però deixar-se a sobre el vers que precisament dóna títol al poema i al poemari va ser d’una deixadesa que clama al cel.
–I tu creus que els culpables van ser en Molas i en Castellet? –demana en Pujol.
–No, els culpables van ser els funcionaris que van fer la feina d’edició: qui va introduir-hi els textos, qui en va fer la compaginació i qui en va fer la correcció. Però els signants de l’antologia responien amb el nom i el prestigi i per tant haurien d’haver revisat les paginades definitives. Em jugo un pèsol, que diria en Puyal, que no ho van fer. Ara, al que volia anar és que en Vinyoli, ben ingènuament per cert, em va demanar que escrivís a l’editorial per queixar-me’n. Ell era incapaç de fer-ho, pel que es veu; devia pensar que no era un capteniment adequat. I jo no vaig ser capaç de satisfer aquesta petició i encara me’n dono vergonya: què m’hauria costat?…
”Aquest volum –continua en Galimany després d’uns instants–, que és excel·lent, recull tota la poesia d’en Vinyoli, fins i tot la dispersa i la inèdita, i inclou un ampli aparat crític que ajuda a situar i valorar l’obra i l’autor. Com podeu veure es titula Joan Vinyoli. Obra poètica completa, i és absolutament recomanable. La qualitat poètica d’en Joan Vinyoli transpua en tota la seva obra, però al meu parer va adquirir una gran volada a partir justament d’Ara que és tard. Per això no em va estranyar gens que en Salvador Espriu declarés públicament en una entrevista que li van fer a la televisió que, al seu parer, en Vinyoli era el poeta viu més important de Catalunya.
”Jo n’estic convençut que d’en Joan Vinyoli hi haurà memòria mentre hi hagi éssers humans que parlin la nostra llengua, perquè els seus poemes tenen sang i carn i ossos, i que del meu excap, aquell que se’n fumia del poeta, ningú no se’n recordarà dins de cinquanta o seixanta anys. Quant a mi, bé, espero que se’n recordin com a mínim els meus néts…
Els companys d’en Galimany el miren sense dir res mentre ell roman abstret, pensarós.
–No m’estranyaria gens que en Vinyoli i en Barral parlessin de Rilke en alemany –continua finalment–, perquè tots dos dominaven aquesta llengua. De fet, l’un i l’altre es consideraven poetes per damunt de tot. En Barral no va ser feliç, a la Labor. Mireu com s’expressa en el capítol de Cuando las horas veloces en què comença a parlar de la seva experiència en aquesta editorial:
“No recuerdo o tal vez prefiero no recordar con exactitud en qué momento comenzó aquella vida dividida que me mantenía por las mañanas en la amable oficina modernista de la calle Balmes y por las tardes en el angustioso edificio fabril de la editorial Labor, en la calle Calabria. Debió de ser entre el setenta y cuatro y el setenta y cinco, o tal vez un poco antes. Aquellas tardes eran como carcelarias. Recuerdo sobre todo las de finales de otoño, cuando los días agonizan tan pronto, como verdaderamente tristísimas. Teóricamente yo gobernaba allí, en aquella planta de jaulas de cristal pobladas de poetas y filósofos, de gramáticos y correctores, pero todos y yo mismo estábamos allí de paso, todos los días, con ganas de escapar y con el tiempo justo. Mis horarios no coincidían con los de los compañeros más simpáticos y cordiales y por lo menos la mitad de aquellas medias jornadas transcurrían en soledad o en compañía del jefe de programación editorial. Cuando atardecía y nos íbamos quedando solos, con montañas de expedientes de libros absurdos y desencaminados, nuestra conversación iba escapando hacia zonas más humanas. Pero si no se daba el caso la soledad de mi jaula de cristal, mal iluminada con tubos de neón en el centro de aquel panal a oscuras, se hacía punzante y penitenciaria.”
”Una mica més avall, després d’haver explicat les seves escapades amb en Vinyoli a La Pera, diu: “Solía acudir a la calle Calabria a eso de las cinco, con tendencia al retraso, y escapaba de allí puntualmente, en cambio, antes de las ocho. A veces a esa hora debía reunirme con Gracia en su despacho y esos días no había tertulia ni comentarios de Rilke. La doble dedicación no había aumentado mis haberes y mi situación seguía siendo difícil, de manera que el sacrificio de tiempo y de facultades no tenía compensación alguna. Ahora, al cabo de los años, recuerdo aquellas obligaciones vesperales de los primeros tiempos con verdadero terror”.
–Tan terrible era, treballar en aquella editorial? –demana en Pujol.
–No era fàcil, gens fàcil. Ja us he dit que jo tinc la impressió que em van destinar a treballar amb ell per ajudar-lo a navegar per aquelles aigües més aviat traïdores. Ara, al contrari que ell, jo recordo amb plaer el temps que vam treballar plegats… Bé, amb plaer i amb un punt d’enyor, i no només perquè ja fa d’això una tira d’anys…
”Com ell mateix diu, en Barral apareixia per la Labor a les tardes, molts dies força després de les cinc, i en teoria havíem de dedicar una estona a examinar i resoldre les diverses qüestions que es presentaven i els molts expedients dels llibres sotmesos a estudi de publicació, potser no tan absurds i desencaminats com ell deia, però en qualsevol cas massa nombrosos per a la seva paciència.
”Certament, la majoria de tardes no hi havia manera de fer avançar la feina, perquè en Barral era un cap que no tenia mai la porta tancada i tothom entrava al seu despatx quan volia i com volia, de manera que les interrupcions hi eren constants. La impressió de tristor i soledat que expressa Barral sens dubte li era provocada per la seva situació personal, explicada en part al segon fragment que he llegit. Però de fet, als seus despatxos de la Labor i de Barral Editores –jo hi havia d’anar a vegades a la seva editorial matutina per resoldre assumptes urgents– les tertúlies es muntaven amb una facilitat de terrassa de cafè. Els tertulians habituals al de la Labor solien ser en Mauricio Wacquez, en Salvador Clotas, en Josep Francesc Ivars, la Michi Straussfeld, la Núria Pompeia, en Lluís Izquierdo i altres, no alhora ni només per fer petar la xerrada en alguns casos, que hi havia qui venia realment per feina, tot i que gairebé sempre la conversa derivava cap a zones més humanes, segons afirmaria en Barral. Que a estones hi fóssim quatre o cinc persones tertuliejant no era pas una cosa raríssima, de manera que us podeu fer una idea de com de difícil podia arribar a ser tirar endavant la feina ordinària i inevitable.
–Però devia ser interessant o fins i tot divertit, oi? –demana en Mauri.
–Sí, noi, però calia enllestir la feina, de manera que jo havia de fer d’escarràs. Amb tot, no em sabia gens greu: la feina m’agradava i l’encàrrec, l’ambient i el salari em satisfeien força…
–Ja ho entenc: eres un esclau feliç –ironitza en Rafa.
–Potser sí… Però si no us fa res, continuaré. Deixaré ara l’editor i poeta i us parlaré del polític. Ja deveu saber que en Barral va ser senador en la legislatura de 1982 a 1986 i parlamentari europeu posteriorment. Una de les raons de la seva dedicació a la política representativa va ser que totes les maneres anteriors de guanyar-se la vida se li havien anat en orri. El seu conflicte personal amb en Francisco Gracia, l’home d’Explosivos Riotinto a Editorial Labor i a Barral Editores, en va ser, segons sembla, la causa principal de l’encegament de les seves fonts de subsistència i la fallida econòmica. Després us en parlaré, d’això, si encara us queden ganes de sentir les meves batalletes.
”Les darreres vegades que vaig veure en Barral, essent ja polític diguem-ne professional, vaig treure la impressió que es prenia amb força distanciament i ironia la seva feina en aquest camp, acceptada segons que em va confessar per raons alimentícies. En una ocasió, feia broma quant a la seva intervenció en una comissió senatorial relacionada amb l’ensenyament en què va fer canviar el verb inculcar per un altre, tot adduint raons etimològiques i semàntiques. Per tal que ho entengueu (i perdoneu la meva desconsideració si ja ho sabíeu), cal tenir en compte que aquest verb significa en català fer entrar alguna cosa en l’ànim d’algú amb freqüents repeticions i admonicions; en castellà té més significats, tots relacionats amb la idea de forçar: apretar con fuerza una cosa contra otra; repetir con empeño muchas veces una cosa a uno; infundir con ahinco en el ánimo de uno una idea, un concepto, etc. Es fàcil d’entendre que això d’inculcar, a l’ensenyament, no resulta gaire adequat i més aviat ens portaria a temps passats en què es pretenia ensenyar només a base de repeticions, sense fer-hi ús de la imaginació, la intel·ligència i d’altres facultats de la ment i de la capacitat innata de la mainada per aprendre.
”Una altra vegada, em comentava ben irònicament com al Parlament europeu, en una comisió en què ell participava, discutien quant a la prohibició d’importar determinades papallones d’Indonèsia.
–Home –fa en Rafa–, si mantenim els parlamentaris europeus, que deuen cobrar una pasta gansa, perquè discuteixin coses tan importants –en Rafa posa un èmfasi irònic en els dos mots darrers– com aquesta de les papallones, em sembla que en Barral tenia raó de no prendre-s’ho gaire seriosament.
–Doncs jo no ho veig així –diu en Mauri–: el comerç irregular d’animals de tota mena està posant en perill moltes espècies i, de fet, sabem que ha estat la causa de la desaparició de no poques. De manera que em sembla bé que la Unió Europea reguli coses com aquestes.
–Jo no entraria ara a discutir aquest tema –diu en Pujol–, si és que voleu que el Gali ens expliqui tot el que ens va prometre; no sé pas si tindrà prou temps.
–No, si per mi podeu continuar la discussió –diu en Gali.
–Saps?, Rafa –fa en Mauri–, hi ha qui manté que un batre d’ales d’una papallona en un lloc qualsevol pot originar, per un encadenament de causes i efectes, un huracà en un altre lloc. Vol dir que les conseqüències d’una acció aparentment nímia por dur a un resultat catastròfic. Si no hi vigilem, les accions desconsiderades damunt de l’entorn natural, com ara aquestes del comerç irregular de papallones orientals, podrien arribar a fer que desaparegués la humanitat.
–No t’amoïnis, home –salta en Galimany–, i mira-t’ho pel cantó positiu: si la humanitat desapareix, ja no hi haurà rics ni pobres.
–Mira que n’arribes a ser, d’animal! –exclama en Pujol, sense poder reprimir el riure, però–. Va, torna al que ens explicaves d’en Barral.
–Està bé. Us he dit abans que potser una de les raons per les que va acabar fent de senador i parlamentari europeu va ser el seu enfrontament amb en Francisco Gracia. La guspira que va iniciar la guerra oberta entre ells dos, tot i que segurament feia temps que l’enfrontament es congriava, va ser la publicació de l’única novel·la d’en Barral, Penúltimos castigos. Ahir, per tal de preparar una mica el rotllet que us havia d’engegar, vaig fer algunes consultes a la xarxa, entre altres raons perquè jo, aquesta novel·la no la tinc, me la va deixar un amic. Resulta curiós que no aparegui a les bibliografies més assequibles d’en Barral, com ara les que hi ha a la Gran Enciclopèdia Catalana, la Wiquipèdia i diverses webs dedicades a escriptors del país, i vaig haver de fer una cerca persistent per trobar finalment una referència a aquesta obra en què en Barral barreja ficció i realitat. No sé si la no aparició en fonts tan diverses es deu a la ignorància tan corrent en el nostre país, en què els investigadors recorren generalment a la mateixa font sense comprovar-ne la fiabilitat, de manera que els errors passen de treball en treball com els cromosomes dels progenitors als descendents, o si es deu a alguna qüestió relacionada amb el plet que en Gracia va promoure contra en Barral.
”Sigui com sigui, alguna referència se n’hi pot trobar, tot i que dificultosament, com ara aquesta que us llegiré.
En Galimany fa una pausa per treure un full de la cartera i continua:
–Alicia Molero de la Iglesia, a Figuras y significados de la autonovelación, una publicació de la Universidad Nacional de Educación a Distancia penjada a Internet, diu: “Ningún ejemplo tan claro de maltrato a uno mismo que el que Carlos Barral dispensa al personaje que le representa con nombre y apellido, sometiéndolo tanto a la ironía y la parodia como al comentario distanciado de ese otro yo que narra; sin embargo, Penúltimos castigos también contiene una exposición de las causas que, al margen de la gestión de Barral como editor, decidieron la pérdida de las editoriales, dedicando el narrador su verbo más ácido a quienes colaboraron en la absorción de Barral Editores, por parte de la editorial Labor”.
”Certament, en aquesta novel·la publicada l’any 1983, en Barral fa un exercici de revenja contra ell mateix fins al punt de descriure la seva mort, i no s’hi està de venjar-se literàriament d’un seguit de personatges reals. Recordo que arran de la publicació de la novel·la em va dir que havia tractat molt cruelment en Gracia. Jo li vaig contestar que ho dubtava, coneixent com coneixia el seu tarannà més aviat civilitzat; com a molt, li concedia que el podia tractar amb ironia i potser amb un punt de mordacitat. El cert és que quan la vaig llegir vaig trobar que havia estat més dur del que solia, però no pas tan cruel com ell deia.
”Però en Gracia s’ho va prendre molt malament, va aconseguir apartar en Barral de Labor i Barral Editores, va presentar als tribunals una querella tot acusant-lo de difamació i va guanyar el plet, de manera que a causa de la pena imposada en Barral es va trobar que fins i tot podia perdre la seva casa de la platja de Calafell. Tinc notícia que els seus amics, principalment l’escriptor i editor Josep Maria Castellet, van promoure una recollida de fons per tal d’evitar-ho. No sé com va anar la cosa; ara, el fet és que la casa Barral és actualment un museu que depèn de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament calafellenc.
–¿I pel que deia en una novel·la, que no deixa de ser ficció, per molt trufada que estigui de fets reals i d’opinions sobre persones de carn i ossos, en Gracia va arribar a l’extrem de voler prendre-li a en Barral una casa que segons sembla estimava tant? –demana en Mauri.
–Mira, jo també m’he fet a vegades aquesta pregunta: va ser només pel que en Gracia considerava una difamació, que va presentar la seva querella contra en Barral? Ell estava convençut que no. En la darrera conversa que vam tenir, a Calafell, ens va dir a la meva muller i a mi que creia que en Gracia li atribuïa un afer amb la seva dona, és a dir, que es pensava que ella se n’havia anat al llit amb en Barral. Em va explicar que en Gràcia i la seva dona s’havien separat, però més per qüestions relacionades amb el feminisme, segurament. Tinc entès que ella hi va militar, potser per influència de la Núria Pompeia, i recordo que em va arribar alguna veu quant a l’oposició visceral d’en Gracia a aquest moviment, sobretot pel fet que la dèria feminista de la seva dona s’havia iniciat o enfortit en arribar a Catalunya i entrar en contacte amb l’entorn de la gauche. En Barral creia que en Gracia havia personalitzat en ell la seva frustració i em va assegurar que de cap de les maneres havia manifestat interès per la dona d’en Gracia. Coneixent-lo, em sembla que puc afirmar que no em mentia.
“A hores d’ara, quan rememoro les converses amb en Carles Barral, la imatge que se’m forma d’ell pel que fa al seu vessant polític és la d’un burgès amb mala consciència, desitjós en el més íntim de redimir-se de la seva condició de pertinença a una classe dirigent, i que per això va militar en un partit d’arrel obrera però allunyat de les tesis violentes de la lluita de classes, conflicte que la seva formació cultural li feia rebutjar; amb tot, jo diria que va ser, en el fons del fons, un àcrata vergonyant.
–Què vols dir, amb això d’àcrata vergonyant? –demana en Rafa.
–Doncs que per algunes de les coses que li vaig sentir dir, jo l’hauria situat més aviat en el camp dels àcrates que no en el dels socialistes i em sembla que se’n donava vergonya de manifestar-se més clarament en aquest sentit. Ara, potser jo hauria d’haver dit àcrata d’incògnit en comptes d’àcrata vergonyant.
”Ja us deveu haver adonat que vaig visitar diverses vegades en Barral a Calafell, on a l’estiu, cap a mig matí, solia sortir a fer un tomb pel passeig de la platja. Anava descalç, amb pantalons negres i camisa habitualment també negra i sempre descordada, es tocava amb una gorra marinera de plat i solia acabar la caminada a La Sardineta, un bar situat també al passeig de la platja, a uns cinquanta metres de casa seva i que em sembla que regentava una de les seves filles. Acostumava a asseure’s a l’interior o a la terrassa a fer petar la xerrada amb algun amic i prendre l’aperitiu.
”Jo –perdoneu-me si el que us diré sona a fatxenderia, elitisme o alguna cosa semblant– tinc en molta consideració el concepte d’amic i em resisteixo a donar o rebre aquest títol que s’atorga en general d’una manera tan àmplia i desinvolta com la Creu de Sant Jordi; vull dir que molts tenen prou amb coincidir en un acte social amb algú i intercanviar dues paraules amb ell o ella per presumir de la seva amistat, i això per no parlar d’aquells que en els mitjans de comunicació qualifiquen d’amigues persones que li són absolutament indiferents o que fins i tot odien cordialment.
–Si, noi, tens raó: hi ha molta gent, sobretot entre els polítics, que es penjen a la boca la paraula amic a cada moment i no en tenen cap altre que ells mateixos –diu en Pujol.
–Doncs tenint en compte el significat real de la paraula, em sembla que puc afirmar –continua en Galimany– que jo era amic d’en Carles Barral (a qui sempre vaig dir Carles i sempre li vaig parlar en català, al contrari del costum habitual entre els seus amics i coneguts catalans de fer-ho en castellà i dir-li Carlos), perquè tinc plena consciència d’aquest sentiment d’amistat i puc dir que ha estat una de les poques persones per les que he plorat quan han mort. Quant a si ell em considerava amic, penso que el tracte que em dispensava quan ens vèiem, generalment a Calafell, després que tots dos ens haguèssim desvinculat de l’Editorial Labor, ho testimonia per damunt de la seva habitual manera cortesa de captenir-se.
”Quan l’any 1975 va aparèixer Años de penitència, el primer dels seus tres volums de memòries, feia poc que jo treballava amb ell a la Labor, com us he dit, i va tenir la cortesia de regalar-me’n un exemplar. Me’l vaig llegir gairebé d’una tirada, en un parell de dies, i ell va acollir amb un somriure inevitable de complaença que li digués com m’havia agradat. Sempre va ser un punt narcisista i s’interessava per l’opinió que la gent tenia d’ell. Bé, cal que deixi clar que quan faig aquest judici estic pensant en el personatge Barral, que interpretava de manera gairebé constant quan hi havia una mica de públic, només que fossin tres o quatre persones. A Calafell, ja us he explicat que es disfressava de mariner empeltat de capità Ahab, i implícitament m’ho va admetre una vegada en què li vaig explicar que un periodista s’havia referit a ell tot dient que cercava Moby Dick a la platja de Calafell; a Barcelona, solia cobrir-se a l’hivern, en comptes d’amb un abric o un gec com tothom, amb una capa clàssica espanyola, no sé si per semblar un escriptor del Segle d’Or castellà. Solia ser el centre en les tertúlies, i s’hi manifestava generalment d’una manera brillant, irònica i si calia mordaç, gràcies segurament a la seva molt àmplia cultura i no poca intel·ligència. En el tracte amb la gent i els subordinats era cortès, respectuós i deferent; des del dia en què li vaig ser presentat per posar-me a les seves ordres a manera de secretari d’edicions i pigall dins d’aquell laberint d’intrigues i interessos contraposats que era l’Editorial Labor em va tractar amb respecte i consideració.
–Noi –diu en Mauri–, es nota que l’apreciaves.
–Realment; vaig arribar a estimar-lo, a sentir una amistat veritable. Va ser una llàstima que es morís relativament jove, però havia castigat massa el cos, i això es paga.
”Mentre vaig treballar a la Labor, mai vaig arribar a sospitar que en Barral militava clandestinament en el PSOE, tot i que alguns indicis m’ho haurien d’haver indicat. Ara, la veritat és que sempre he estat un innocent en qüestions de política.
–Com la majoria de la gent, home –fa en Rafa–. I la veritat és que és millor ser innocent que implicat.
–Home, què vols que et digui… De fet, no em vaig adonar de la militància política de ningú, i mira que n’hi van haver, de polítics, en aquella casa, com ja us vaig apuntar la setmana passada. I el despatx d’en Barral a la Labor va ser una mena de catau de criptopolítics.
”Per exemple, a l’octubre de 1975, mentre Franco romania en situació preagònica, circulaven tota mena de rumors originats a Madrid i traslladats a la perifèria per gent aparentment ben informada. Entre els portadors de notícies hi havia en Salvador Clotas, qui durant aquell mes cada vegada que hi venia portava notícies noves: una vegada, que Franco estava pràcticament mort i que Joan Carles havia pres el poder i havia nomenat José María de Areilza, el comte de Motrico, president del govern; una altra vegada era Antonio de Senillosa l’afavorit amb un alt càrrec per Joan Carles amb Franco encara viu però agonitzant, sempre pràcticament mort… La qüestió era que cada notícia de fonts molt ben informades, i n’hi va dur unes quantes, immediatament era desmentida per la realitat dels fets.
En Galimany s’interromp mentre busca en la cartera uns papers, i tot seguit diu:
–Aquí tinc unes notes referides en aquest portador de bones noves errònies, per tal que si no en teniu notícia la tingueu. Si busqueu Salvador Clotas Cierco al Google, trobareu, per exemple, i seguint l’ordre en què hi apareix, que és membre del patronat de la Fundació Ulls del Món; director de la Fundación Pablo Iglesias; cofundador de la Fundació Gerardo Rueda i de la Fundació Rafael Campalans; membre del Consell Nacional del PSC. Ha pertangut al Comité Federal del PSOE i ha estat diputat a Corts des del 1979 fins al 2004.
”A més, a la fitxa que hi ha a la web del Congrés, entre unes altres dades trobareu que diu que va néixer el 4 de juny de 1938 a Barcelona, que va fer estudis universitaris a Barcelona i Itàlia, que és llicenciat en Filosofia i Lletres, assagista i director d’un equip pluridisciplinar d’urbanisme i arquitectura. Diu també que el 1962 va ser condemnat per un Consell de Guerra Sumaríssim a dos anys de presó que va complir a Barcelona i Lleida, acusat d’atemptar contra la seguretat de l’Estat i d’injúries al Cap de l’Estat. La fitxa diu a més que va ser socialista independent des dels seus anys d’universitat i que va ingressar en la Federació Socialista Catalana del PSOE el 1977 i en va ser membre del seu Consell Nacional. Va ocupar posteriorment diversos càrrecs a la Comissió Executiva del PSC-PSOE. Hi podria afegir força més dades, però em sembla que n’hi ha prou i de sobres…
–I tant, noi, ja està bé! –exclama en Pujol–. No cal que t’hi escarrassis més, ja veiem que és un tipus important.
–A més, pel que ens has dit –fa en Mauri–, si en volem més informació sempre podem recórrer al bon amic Google, no et sembla?
–I tant –contesta en Galimany. I continua–: Si heu parat atenció a la durada de la seva pertinença al Congrés dels Diputats, deduireu fàcilment que era present a l’hemicicle aquell 23 de febrer de 1981 en què el guàrdia civil Tejero hi va irrompre a punta de pistola ell, de subfusells els seus subordinats, en un intent colpista de reinstauració de la dictadura franquista sota un altre nom. Recordo la cara de jo diria felicitat amb què en Salvador Clotas sortia del Congrés l’endemà, un cop acabat el putsch, amb una cartera a la mà esquerra i un evident somriure d’alleujament i satisfacció. Va ser una imatge més de les que ens va servir la televisió en aquelles hores intenses que van començar la tarda en què s’iniciava la sessió d’investidura d’en Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern i que van concloure al matí següent quan els guàrdies civils van anar-se’n del Congrés tot saltant per una finestra alguns i sortint uns altres per una porta del darrere, saludats pel seu cap rebel com si haguessin estat uns herois.
”I ara passaré al capítol de xafarderies…
–Això, això –l’interromp en Pujol–, ara hi entres en un terreny que em fa més gràcia.
–Recordeu que us he dit que quan vaig començar a treballar a la Labor en Salvador Clotas era el subdirector del departament d’Edicions Generals, el que dirigia en Vinyoli. N’era el responsable de l’àrea d’humanitats, que comprenia principalment els camps de la literatura, la història i les arts. També us he dit que la Labor era una empresa en què les batalles pel poder eren constants en l’època en què hi vaig treballar, i que hi havien diversos bàndols, cadascun dels quals feia la guerra pel seu compte. Va ser potser per mirar de resoldre o com a mínim atemperar aquesta situació que en Trias Fargas en un moment determinat va nomenar quatre subdirectors responsables d’àrees específiques. Un dels subdirectors va ser en Fermí Vergés, un antic alt funcionari del Departament de Propaganda (o com es digués) de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil que havia hagut d’exiliar-se al Regne Unit, on havia treballat a la BBC. En Fermí Vergés havia estat amic del doctor Trueta, el sogre d’en Trias, i aquest el tenia com a mentor en assumptes de política, segons vaig saber uns anys després.
”En Fermí Vergés no podia veure en Salvador Clotas ni en pintura, considerava que no es guanyava el sou ni de lluny. Jo feia aleshores de coordinador del procés d’edició i, per alguna raó que se m’escapa, en Fermí Vergés em tenia molta consideració i a vegades em feia algunes confidències relatives a diverses persones i en particular a en Salvador Clotas. Recordo que en una ocasió em va dir: “Com és possible que aquest home participi en jurats literaris, si no pot llegir”. Ho deia, amb força mala baba, perquè en Clotas era molt miop. Un dia, en Vergés va venir al meu despatx i, tot cofoi, em va dir: “El senyor Trias ha cridat Salvador Clotas per fer-lo al carrer”. Més tard, no recordo si hores o dies després, em va comentar: “Noi, en Clotas és el tipus més llest d’aquesta casa: no només el senyor Trias no l’ha acomiadat, sinó que a més li ha apujat el sou”. Per què va passar això, no ho sé, però ho sospito, i de seguida us en diré la raó. El cert és que, al menys entre una part del personal de la casa, en Salvador Clotas no tenia gaire bona fama si cal fer cas de les males llengües.
”Quan a les eleccions generals posteriors a l’intent de cop d’Estat, celebrades el 28 d’octubre de 1982, es va produir la victòria socialista, el nom d’en Salvador Clotas va arribar a sonar com a possible ministre de Cultura. No sé què hauria dit el senyor Vergès si això hagués arribat a confirmar-se. Ara, jo diria que l’explicació de l’episodi que us he relatat fa uns moments és que ja funcionaven les aliances i connivències entre els opositors al règim de Franco, de manera que els interessos polítics passaven per damunt dels laborals o empresarials. A hores d’ara, estic convençut que al senyor Trias l’interessava més tenir en en Salvador Clotas un aliat polític que no un treballador eficient, sobretot quan l’existència de l’enemic comú feia aconsellables aliances que després, un cop desaparegut el dictador, ja no van ser necessàries o oportunes.
–Sí, la veritat és que la política fa estranys companys de llit –sentencia en Mauri.
–Per cert –continua en Galimany–, algú, m’imagino que amb tota la malignitat del món i molt possiblement amb falsedat, em va dir que aquells dies se’l va veure al Bocaccio presumint d’haver-se rifat un altre cop en Trias. És clar que la memòria em pot dur barrejades escenes ucròniques i fins i tot imaginàries. Sigui com sigui, el cas és que en Salvador Clotas va continuar a l’Editorial Labor no sé si fins al 1979, quan va ser elegit diputat al Congrés.
”Pel que sé o crec saber, al menys és el que em ronda per les meninges, en Salvador Clotas estava ficat en el món del cinema, dins d’aquell moviment que es va denominar Escola de Barcelona en què la Teresa Gimpera i la Serena Vergano hi manifestaven una bellesa esplendorosa. A la Gran Enciclopèdia Catalana –diu en Galimany mentre torna a consultar les seves notes– he trobat que aquest moviment va aparèixer el 1966, preconitzat per Ricardo Muñoz Suay, i que englobava els realitzadors Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Ricard Bofill, Carles Duran i Vicenç Aranda, de tendències avantguardistes, sense que arribés a tenir continuïtat com a grup. En Salvador Clotas estava relacionat amb el Taller d’Arquitectura d’en Ricard Bofill, o n’era part activa, de manera que no és estrany que participés en les aventures cinematogràfiques de l’arquitecte i la seva dona, l’actriu italiana Serena Vergano. En l’Editorial Labor, en Salvador Clotas va dirigir, al menys teòricament, la publicació d’aquella Enciclopedia del Cine que vaig esmentar quan us vaig parlar d’en Joaquim Romaguera.
–Ho recordo –diu en Mauri–, aquella obra que en certa manera va morir d’èxit.
–Sí, això mateix… –En Galimany s’interromp durant uns instants, dubitativament–. La meva relació amb en Salvador Clotas va ser, durant uns anys, doblement esporàdica –continua–: només quan sorgia alguna cosa que havíem de tractar, i això quan apareixia per la casa. Més endavant, quan en Barral es va incorporar a la Labor, el tracte es va fer més freqüent, tant pel fet que llavors passava més per la casa com pel fet que jo era llavors aquella mena d’apèndix executiu d’en Barral i participava en tot el procés de selecció d’obres per ser sotmeses a la consideració dels informadors o dels components dels comitès de lectura. La impressió que vaig treure d’aquest major tracte és que, o bé era un gran despistat o bé es considerava au dessus de la melée, tenia una certa tendència a no escoltar a qui m’imagino que considerava poc important, a prendre per ignorància la modèstia. També tenia l’astúcia de saber què li calia fer per estar à la page i no desentonar. Recordo haver-li sentit dir, amb aquestes orelles meves que els cucs han de menjar-se, tot parlant amb en Barral com si jo no hi fos davant, que no havia llegit El otoño del patriarca, de García Márquez, però que calia dir que un l’havia llegit i parlar-ne bé.
”Us he dit que en Salvador Clotas potser era un gran despistat en part perquè feia una mica aquesta impressió: caminava i mirava amb el cap una mica alçat cap amunt, com si vulgués fer destacar més encara la seva alçada física. El que passava en realitat és que aquesta posició del cap l’ajudava a veure-hi millor; ja us he comentat que era molt miop, i en una ocasió en què per alguna raó no duia les lents de contacte el vaig veure passar veritables dificultats per moure’s per l’editorial. És comprensible, doncs, que hi sigui al patronat de la Fundació Ulls del Món.
–Tan poc, hi veia? –demana en Pujol.
–Molt poc, realment… Tot tornant a la faceta política del personatge, deixeu-me dir-vos que testimoni com vaig ser d’una bona quantitat de converses al despatx d’en Barral, hauria d’haver sospitat que en Salvador Clotas militava en alguna organització d’esquerres, perquè al munt de rumors que ens duia procedents de Madrid durant la llarga agonia de Franco s’hi podria afegir la desinvoltura amb què parlava de Fidel Castro. Un dia va irrompre al despatx d’en Barral, amb l’americana sota el braç, amb uns enormes rodals de suor a la camisa i una cartera a la mà, i va engegar-nos: “Vengo de ver a Fidel”. No recordo res del que ens va explicar, només el seu entusiasme. De fet, i si no estic errat, uns anys abans de l’arribada d’en Barral a la Labor la casa havia estat negociant amb l’Instituto Cubano del Libro una mena d’acord de col·laboració. Amb motiu d’això hi van venir un parell de funcionaris de la institució i vaig tenir l’ocasió de parlar unes estones amb un d’ells, un tal Pereira. Em va pintar un panorama tan bonic dels propòsits de culturització del poble cubà que em van entrar ganes d’emigrar a Cuba. No sé si això era ingenuïtat o un reflex condicionat de considerar bo tot allò que fos l’oposat del règim espanyol.
–Em fa la impressió –diu en Mauri– que d’aquest home, d’en Salvador Clotas vull dir, no en tens tan bon concepte com d’en Barral, m’equivoco?
–Deu ser força evident, això, si no m’imagino que no ho hauries inferit. La veritat és que no vaig arribar mai a tenir una relació cordial amb en Salvador Clotas, hi havia alguna cosa que m’impedia qualsevol tendència empàtica; sempre vaig sentir prevenció pel que fa a ell, com si tot en ell fos façana, posa, com si sota la superfície de la seva pell no hi hagués res, com si fos un decorat cinematogràfic; el veia com el típic i tòpic intel·lectual cregut i tancat en una torre de vori. Quan vaig conèixer la seva militància socialista, em va sorgir un altre cop la vena maligna i vaig dir en alguna ocasió que el seu lema devia ser “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo, que huele mal”. Segurament això era injust, però què hi farem, un és com és… o com l’han fet.
–Doncs sembla que t’han fet irònic i mordaç –diu en Pujol.
–Et sembla que sóc mordaç? Home, et concedeixo que sóc amic de la ironia, sobretot referida als poderosos o als populars de premsa rosa i telemerda, ironia que practico com una mena de defensa pròpia; ara, si alguna vegada arribo al sarcasme és o perquè estic molt emprenyat o perquè m’he passat involuntàriament o per ignorància.
–Això ho podríem discutir –fa en Mauri–. Però em sembla més oportú que continuïs amb les històries “laborils”, si no et fa res.
–Encara tens ganes de sentir batalletes?
–D’alguna manera hem de passar el temps, oi? –respon en Mauri–. Algú té pressa?
Els altres neguen amb el cap.
–Bé doncs –diu en Galimany–, ja que feu gala de paciència i desvagament, continuo. Ara és el torn d’un dels germans d’en Salvador Clotas, l’Higini, del qual, com em va passar amb en Salvador, mai no vaig sospitar-ne la militància política. De manera semblant a com la carrera política pública d’aquest darrer es va desenvolupar sempre al Congrés dels Diputats, la de l’Higini ho ha estat al Parlament de Catalunya.
En Galimany continua tot consultant adesiara les seves notes:
–La informació que figura en la web d’aquesta alta institució ens diu que l’Higini Clotas és diputat al Parlament de Catalunya des del 1980 i que n’és vicepresident primer des del 1999. També n’és vicepresident primer de la Mesa, de la Junta de Portaveus i de la Diputació Permanent, així com membre de dues comissions.
”Les dades biogràfiques incloses en aquesta web ens diuen que va néixer a Barcelona el 27 de maig de 1947 (de manera que és nou anys més jove que en Salvador); que ha fet estudis d’arquitectura tècnica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona; que va ser director literari; que ha estat director de l’editorial DOPESA entre 1978 i 1980 i director i editor de les col·leccions “Conocer” i “Temas Universitarios”, i que col·labora en diversos mitjans de comunicació de Barcelona. També ens diu que és membre del patronat fundador de la Fundació Rafael Campalans, afiliat a la UGT i membre fundador del PSC.
”D’aquest partit, n’ha estat secretari d’estudis i documentació, secretari nacional i secretari de l’àrea de política parlamentària de l’Executiva Nacional. També és membre de la Comissió Executiva del PSC i del Comitè Federal del PSOE.
”Estic segur que si fes una petita recerca a Internet, hi trobaria més càrrecs de l’Higini Clotas en diverses institucions, però em sembla que amb el que es diu en la web del Parlament n’hi ha prou i de sobres per fer-se una idea de la seva rellevant carrera política i social.
–I tant, ja pots ben dir-ho –fa en Mauri.
–No recordo ara amb seguretat si quan vaig entrar a treballar a l’Editorial Labor, l’any 1969 –continua en Galimany–, ell ja hi era; el que és cert és que el vaig conèixer temps després i s’hi encarregava de la secció de Publicitat. En aquesta secció es realitzava la fulleteria, anteriorment ocupació d’Edicions i del departament de Dibuixants, però que a l’època que rememoro havia estat deslligada d’aquest departament i adscrita a Vendes, que dirigia en Joan Guitart, de qui us en parlaré després. Recordo l’Higini Clotas, anomenat Xino pels qui li tenien confiança, com una persona força més discreta, amable i simpàtica en el tracte que el seu germà Salvador i molt hàbil per a aconseguir col·laboració. Fins i tot podia passar-se d’hàbil, perquè alguna vegada li vaig fer de negre, vull dir que li vaig fer feines que no corresponien a les meves ocupacions a la casa ni al meu departament i que van figurar com a realitzacions del seu.
–Vols dir que no et passes, Gali? –demana en Mauri–. Tanta feina li vas fer?
–És veritat, m’he passat, va ser alguna cosa anecdòtica… El que volia remarcar és que era hàbil en les negociacions, en obtenir col·laboració. En definitiva, el tracte que vam tenir fins la meva marxa de l’editorial va ser bo, cordial i més humà que amb el seu germà Salvador. No vam arribar a ser amics, però penso que hi va haver un cert grau d’empatia. Des que vaig plegar, però, només me l’he trobat una vegada, al funeral d’en Joan Vinyoli, al que per cert no hi va anar el llavors conseller de Cultura o Educació (no estic segur si ja ho era de Cultura, llavors) i mig parent del poeta, en Joan Guitart
–Devia estar fora de Catalunya o ocupat en alguna altra cosa oficial, home –diu en Pujol–; segur que li va ser impossible d’anar-hi.
–Potser sí, no podria pas negar-t’ho; però em va causar una impressió molt dolenta que no hi fos, i menys encara perquè devia al poeta una part de la seva carrera a la Labor. O al menys això s’hi deia, la gent parlava d’ell com d’un protegit d’en Vinyoli en els seus primers temps laborals, sembla ser que per raons familiars
–Jo, a l’Higini Clotas –intervé en Mauri–, el vaig veure al funeral de la Marta Mata.
–Ah, sí? –fa en Galimany–. Bé, és clar, és normal, ella va ser militant del PSC, em sembla… I al fil d’això dels funerals em ve al cap un record relacionat amb un greu accident que va patir el Xino, o al menys això va córrer per la Labor. Va estar un temps llarg sense anar-hi, i em van dir que la causa era que tot esquiant s’havia estavellat contra un arbre i per ben poc que no es mata; em van dir també que havien hagut d’extirpar-li un ronyó a conseqüència dels seriosos traumatismes que l’accident li va inferir. Com us podeu imaginar, jo, a hores d’ara, no estic en condicions d’assegurar mínimament que això sigui veritat; entre les coses que es diuen i que no són certes i les barrejes de records que se’ns formen al cervell, els fets que un evoca poden pertànyer més al món imaginari que al real.
–Home –diu en Rafa–, tenint en compte la gran facilitat d’alguns polítics, com ara l’Acebes i alguns dels seus dilectes companys, per oblidar el que han dit i mantenir el contrari com si ho haguessin mantingut tota la vida, no m’estranya que se’t barregin els records; al cap i a la fi, ja ets grandet i vas repapiejant, i ells són joves, encara…
–I tu tens mol mala llet, ja t’ho diré –respon en Galimany; però el seu somrís denota que encaixa la broma esportivament.
–Home, no arribo als teus nivells d’ironia i sarcasme, però de tant en tant em deixo anar.
–I si tornaves als teus apunts biogràfics del personal de la Labor, Gali? –demana en Mauri–. Has acabat de parlar de l’Higini Clotas, ja?
–Doncs em sembla que sí, si no és que em ve al cap alguna altra cosa. Ara canviarem d’orientació política i ens tirarem cap a la dreta, perquè us parlaré d’en Joan Guitart, com us he dit fa una estona.
”El recordo com un veritable especialista en allò que en estratègia militar s’anomena moviments de distracció. Cada vegada que els resultats de la gestió de Vendes eren poc presentables, organitzava un merder en una altra àrea de la casa, de manera que les bufetades les rebia un altre. Mai no vaig veure que s’atribuís a polítiques de vendes errònies els fracasos en aquest terreny, que n’hi van haver i grossos, i seria molt feixuc explicar-vos els episodis de què vaig ser testimoni; sempre se’n sortia, sempre, convencent en Trias que la causa radicava en la gestió d’algú altre no relacionat amb les vendes. No és gens estrany que arribés a ser un dels dos consellers més longeus de la Generalitat presidida per Jordi Pujol. I això que va rebre la cartera al meu entendre més complicada, la d’Ensenyament, i recordo que vaig comentar-li a en Vinyoli, que com us he indicat era mig familiar i protector del Joan Guitart jove i novell dels seus començaments a l’editorial, que realment ho tenia molt difícil per sortir-se’n amb aquella patata calenta. I ho va aconseguir, ningú no va poder descavalcar-lo, ni com a conseller d’Educació ni com a conseller de Cultura, i quan va plegar del Govern ho va fer pràcticament per voluntat pròpia. No estic dient que la seva gestió fos bona, al meu entendre la política dels governs Pujol pel que fa a l’ensenyament ha estat perjudicial per al país; el que estic dient és que en Joan Guitart va continuar manifestant la seva capacitat per surar enmig de les tempestes més violentes.
–Què vol dir que la política dels governs Pujol va ser perjudicial per a Catalunya! –exclama en Rafa.
–Jo he dit la política relativa a l’ensenyament, no em referia a tota la política d’en Jordi Pujol.
–I què n’has de dir, de l’ensenyament? –demana en Rafa–. Ningú no pot negar que en els anys de govern d’en Pujol l’escola ha millorat moltíssim, i gràcies a la política de CiU el català està en tots els nivells de l’ensenyament, cosa que no hauria passat amb els socialistes.
–Ep, ep, ep, a poc a poc, Rafa! –salta en Mauri–. Em sembla que t’oblides de la feina de Rosa Sensat, impulsada principalment per la Marta Mata, que no era precisament de CiU. I que jo sàpiga, aquesta gent va defensar com qui més l’ús del català a l’escola.
–Ei, ei, no ens barallèssim pas, ara –talla en Galimany–. Deixa que m’expliqui, Rafa. Primerament, trobo que això de la immersió va ser un encert. I compte, que jo al començament no ho trobava bé. A mi em semblava que en aquest país no havíem de procedir com havien procedit els franquistes, que van imposar el castellà com a llengua escolar única de manera que els nens que cap als cinc anys hi començaven es trobaven de sobte que no entenien la llengua dels mestres, que allò que a casa s’anomenava cadira de sobte s’havia de dir silla o que el nas ja no es deia nas sinó nariz, per posar-hi algun exemple. Em semblava que fer que els nens castellanoparlants es trobessin en la mateixa situació, però a la inversa, era caure en el mateix. Reconec que m’equivocava, per una pila de raons que deveu saber de sobres, entre les quals no és la menor que el castellà s’ensenya a l’escola i que és de llei que al final de l’ensenyament obligatori l’alumnat sàpiga igualment el català i el castellà.
”A més, per a immersió lingüística, la que ens aplica per exemple Televisió Espanyola sense cap mania. Essent com és una televisió pública de tots els espanyols, hauria d’emetre paritàriament en castellà i la llengua pròpia de cada territori en cadascun d’ells. O millor encara, durant l’horari normal hauria d’emetre a tot el territori espanyol en cadascuna de les llengües cooficials durant una estona proporcional al nombre d’habitants de cada comunitat amb llengua pròpia cooficial, tot subtitulant en castellà.
”En segon lloc, em sembla que quant a això de la immersió, hi va haver consens, i per tant cal reconèixer als socialistes la seva contribució. Jo diria que la pugna va estar més en el dilema escola pública escola privada. I en part em referia a això: jo entenc que el senyor Pujol va potenciar l’escola privada, sobretot amb la cosa de la concertació, en detriment de la pública. Sospito que va voler afavorir, no se si conscientment, les escoles de titularitat catòlica i…
–Mira, ja ha sortit l’anticlerical –l’interromp en Rafa.
–De cap manera, Rafa. Jo vaig anar a escola al Jesuïtes del Clot i no vaig quedar gens marcat; al contrari, en tinc uns bons records. No, no ho deia per anticlericalisme. Veuràs: en Jordi Pujol és de missa oi?
–Sí, i què?
–No res, no res. Ara, resulta que una persona d’aquelles que se’n sol dir ben informades em va explicar que en la conselleria d’Educació, quan la dirigia en Guitart, qui remenava en realitat les cireres era un capellà que, curiosament, era el mateix que havia casat en Pujol i la Ferrusola i que era una mena de consiliari del matrimoni. Home, no cal ser gaire viu per deduir cap a on anirien els recursos de la conselleria…
–És clar, i tu ho saps del cert, oi? –diu amb una ironia evident en Rafa.
–Jo no sé res del cert de res… No dic que en Pujol actués de mala fe, estic convençut que ell es pensava que feia el millor per al país; però això no treu que s’equivoqués, home. Mira, fixa’t en un aspecte de l’ensenyament que nosaltres coneixem bé: la formació professional. Tots nosaltres vam aprendre un ofici en una escola d’aprenents, oi? ¿No te’n recordes del fet que un bon nombre de persones formades en aquesta escola van dirigir o fundar empreses que durant molt de temps van constituir el teixit bàsic de la indústria del nostre país, que va ser puntera a Espanya? Això per no parlar dels que van triomfar, que es diu ara, a l’estranger. I no va ser pas l’única escola professional industrial, l’EAE. En els anys cinquanta, hi havia alguna altra escola del mateix tipus, a Catalunya, oi? A més, hi havia l’Escola Industrial, hereva de la tasca intel·ligentíssima de la Mancomunitat inventada per Prat de la Riba, oi? Què se’n va fer, de tot això? Va arribar un temps en què es va potenciar la idea que aprendre un ofici era per als tontets, que els llestos havien d’anar a la Universitat. Si un noi era curtet, doncs apa, a derivar-lo cap a l’ensenyament professional. I això ha desprestigiat de tal manera aquesta branca docent, que ara hem d’importar treballadors dels països de l’Est… I tot i que sembla que finalment alguns estan començant a adonar-se que anàvem i anem pel mal camí, i ja es pot començar a llegir fins i tot algun editorial en diaris de gran tirada que és l’hora de fomentar la formació profesional i d’acabar amb els prejudicis en contra seva, el cas és que el desprestigi de la formació professional ha fet un bon forat i una bona crosta. I insisteixo: la política educativa dels governs de CiU…
–Uf, em sembla que en fas un gra massa –el torna a tallar en Rafa–. I a més estàs atribuint als governs d’en Pujol unes responsabilitats que no són seves, te n’oblides de les del Govern central i de les seves accions legislatives per retallar o asfixiar les competències de la Generalitat…
–Home, Rafa –el talla en Mauri–, em sembla que això que addueixes, que jo no comparteixo, no treu el que ha dit en Galimany: a mi em sembla meridianament clar que l’ensenyament públic i el professional no han estat precisament la nineta dels ulls dels governs convergents… I la veritat és que no veig a en Duran i Lleida fomentant l’escola laica i plural.
–Ah, no? I per què? ¿Tu creus que en Duran és un sectari com els que corren per Madrid?
–No vull dir això, Rafa. Però no em negaràs que defensa l’ensenyament confessional.
–I què? Això no el posa contra l’ensenyament laic.
–Deixem-ho estar, sisplau –diu en Pujol–. No us posareu pas d’acord. A mi em sembla que tothom té dret a demanar el tipus d’ensenyament que vulgui per als seus fills… mentre s’ho pagui. Modestament, opino que en primer lloc cal garantir l’ensenyament igual per a tothom, i si després algú se’n vol pagar un de més adequat a la seva manera de pensar o els seus interessos, que se’l pagui o que li subvencionin, si és que hi sobren els calers.
–Home, Pujol –fa en Galimany–, la teva idea estaria molt bé si afegissis que cal destinar més recursos allà on el nivell cultural i econòmic de la gent és menor. Vull dir que no és l’ensenyament igual per a tothom el que cal garantir, sinó l’ensenyament adequat. Els nens de casa bona surten cent metres per davant dels nens de casa pobra, en la cursa de la vida; per tant, cal fer el que sigui per eliminar aquest avantatge: aleshores serà veritat allò de la igualtat d’oportunitats que, fal·laçment, prediquen els liberals de dretes.
–Apa, som-hi un altre cop! –esclama en Rafa.
–Tranquil, Rafa, tranquil: no em referia al teu ex-president.
–Va, canviem de tema –torna a demanar en Pujol–. Sisplau, Gali, segueix amb la història d’en Guitart.
–Està bé. Aquí –diu mentre treu un altre paper de la cartera– porto anotades algunes dades. El currículum polític o derivat de l’activitat política d’en Joan Guitart i Agell, nascut a Tàrrega el 14 de gener de 1937 i llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona, segons consta a la web de la Fundació Catalunya Oberta –en la que per cert he trobat alguns errors–, és aquest: de 1978 a 1980, secretari general del Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya; de 1980 a 1988, conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya; de 1988 a 1996, conseller de Cultura; de 1984 a 1996, diputat al Parlament de Catalunya; de 1996 a 2004, president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya; de 1997 a 2004, president del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra; de 1997 a 2004, alternativament president i vicepresident de l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana; des de 1996, president executiu de l’Agència de Patrocini i Mecenatge; vicepresident de la Fundació Mútua General de Catalunya; president de la Mútua General de Catalunya; president de la Fundació Catalunya Oberta. Segurament ha tingut o té algun càrrec més, però n’hi ha prou per veure que la seva és una carrera magnífica.
–Sens dubte, molt lluïda –postil·la en Rafa.
–No recordo amb seguretat la situació en què va quedar en Joan Guitart quan en Barral es va incorporar a l’editorial –continua en Galimany–, diria que va tornar al Brasil per tal de consolidar el projecte de la Labor en aquell país, una mena d’exili daurat que li va permetre, m’imagino, preparar la seva tornada en bones condicions per a la lluita pel poder que s’havia establert a l’editorial i al país.
”Interpreto, segons els records que em vénen al cap, que hi va haver una lluita per la direcció general de l’editorial en el moment que en Trias deixés d’exercir-la. Suposo que les diverses forces econòmiques que componien el capital de la Labor pugnaven per instal·lar el seus homes: Explosivos Río Tinto, amb Leopoldo Calvo-Sotelo, optava per en Francisco Gracia; la Banca Urquijo, via Trias Fargas, que havia estat o era encara cap del departament d’Estudis d’aquesta entitat financera, optava per en Joan Guitart; el Banco Hispano Americano, representat per Alberto Oliart, pugnava en favor d’en Carles Barral. Ja teniu una idea de com va acabar aquesta batalla; m’imagino, doncs, que l’única manera de salvar diguem-ne l’honor d’en Guitart i compensar-lo era encarregar-li una feina que li podia permetre fer mèrits, però lluny de la seu central. En definitiva, com he dit, un exili daurat que l’aixoplugava del que estava caient. Ara, com podeu entendre fàcilment, tot això no és cap altra cosa que un cúmul de suposicions meves.
–Això noi: suposicions –rebla en Rafa.
–Si no et sap greu, Rafa –diu en Mauri–, suposicions versemblants, al meu entendre.
–Com vulguis –fa en Rafa–. Va Gali, continua.
–El darrer dels treballadors de la Labor que van fer política en l’àmbit del centre dreta al que em proposo fer referència és en Rafael Hinojosa, a qui no vaig tractar mai i del qual només conservo memòria per una anècdota. Va aparèixer per l’editorial en els últims temps en què jo hi vaig ser, segurament ja dins del 1975, i estava relacionat amb el departament de Vendes. Un dia, en Barral em va demanar: “Aquest Hinostrosa (Hinostrosa va dir, reitero, en comptes d’Hinojosa), qui és?”. Jo no tenia ni idea, com li vaig dir a l’editor. A posteriori, vaig entendre que era un home d’en Guitart, vista la seva carrera política.
”Per cert, ara que he esmentat en Guitart i en Barral gairebé alhora, m’ha vingut al cap una cosa que em va explicar aquest en una de les converses que vam tenir a Calafell. Em va dir que en Guitart, que llavors era conseller de Cultura de la Generalitat, l’havia anat a veure per demanar-li que usés la seva influència perquè Jorge Semprún, el seu homònim en el Govern central, el rebés. El ministre va rebre discretament tots dos al seu despatx de Madrid i en Guitart li va demanar ajuda econòmica del ministeri de Cultura per a un projecte de la conselleria. Semprún es va comprometre de paraula a concedir-la i en Guitart, llavors, li va demanar que no es donés a conèixer públicament aquella contribució, i encara menys a Catalunya: calia que semblés que tot l’esforç econòmic per a aquell projecte el faria la Generalitat. En fi…
”Tornem a l’Hinojosa. Aquest tècnic en màrqueting, Rafael Hinojosa i Lucena, com a mínim des del 1982 ha tingut càrrecs polítics, i de tant en tant n’he trobat alguna referència als mitjans de comunicació. Tot espigolant per Internet, he vist que se’l qualifica de sindicalista –no he trobat la seva adscripció en aquest camp– i que ha estat president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, i a la seva fitxa del Congrés dels Diputats diu que ha estat diputat per Barcelona als rengles de CiU des del 1982 fins al 1996 i que el 1986 va ser vocal de les comisions d’Educació i Cultura, de Política Social i Ocupació i de Control Parlamentari de RTVE. Amb tota seguretat ha tingut més càrrecs, però amb aquesta mostra em sembla que n’hi ha prou. Bé, n’hi ha prou de garlar de polítics, n’hi ha prou de batalletes i n’hi ha prou de parlar, que és tard, vol ploure i en Pujolet ha d’agafar el tren, i això és tota una aventura.
–Ni que ho diguis, noi –fa en Pujol amb veu trista i cara de circumstàncies.

Deixa un comentari