Conte contat, no és acabat – Epíleg

Epíleg

 

–Fa poc més d’un any, els components de la XXIV promoció d’alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde ens vam reunir per darrera vegada amb el propòsit de dinar plegats i passar una estona tot gaudint de la mútua companyia i practicant el noble exercici de la tertúlia civilitzada.
”Qui ens havia de dir, qui podia ni tan sols imaginar, que avui tornaríem a aplegar-nos per lamentar la mort de l’ànima d’aquelles deu tertúlies que de manera pràcticament sistemàtica vam mantenir els dijous al llarg de tres mesos: en Joan Galimany, el Gali per als seus companys de l’Elizalde. Una Elizalde desapareguda, com desaparegudes estan les instal·lacions que van veure el nostre aprenentatge i la nostra vida laboral (en alguns casos en la seva totalitat i en altres parcialment), però una Elizalde, això sí, viva en els nostres records.
”Diuen que la vida imita l’art, i la mort del nostre company, estimat i admirat sense cap mena de dubte per tots els que avui ens apleguem en aquest tanatori, sembla treta d’un relat de novel·la negra. No se sap quin malànima va trobar fa tres dies el Gali en una cantonada fosca, prop de casa seva, i li va clavar les punyalades que amb la sang es van endur l’esperit del nostre amic. Els investigadors dels Mossos d’Esquadra s’inclinen per la hipòtesi del robatori, donat el fet que no s’han trobat la cartera del Gali, el rellotge ni l’aliança matrimonial i que, segons la seva vídua, l’estimada Marta, aquell vespre havia de treure diners de l’entitat d’estalvi.
”Només un desgraciat com l’assassí del nostre amic, possiblement un delinqüent habitual menyspreador de la vida i el treball, algú que no coneixia el nostre amic, pot haver estat capaç de cometre un acte de violència tal. Perquè si l’hagués conegut, no tinc cap mena de dubte que no l’hauria assaltat, perquè ningú que no hagi perdut el cap podia deixar d’estimar-lo, perquè era un home modest, honrat i treballador que mai no va fer mal a ningú.
”Estic convençut que tots els seus companys de promoció compartim el record d’aquell home sincer, benhumorat i bromista que sabia posar el toc de sal i pebre a tot el que es comentava o discutia. Perquè era un polemista de naixement, hàbil i sempre brillant, que no dubtava a defensar a ultrança posicions contràries a la seva pròpia per tal de treure tot el suc possible a allò que es discutia o considerava: hauria estat sense dubte un gran advocat del diable, si hagués sigut un home religiós.
”Ja des del moment que es va incorporar a la redacció del Sirio va donar mostra d’això que acabo de dir; però no només d’això, sinó també de la seva aguda intel·ligència i de la seva dedicació tenaç i constant a allò que emprenia o li encarregaven. Va acabar l’aprenentatge amb una de les millors notes de la promoció i estic ben segur que els mandos que el van tenir a les seves ordres van lamentar que deixés la fàbrica tan aviat.
”Jo el vaig retrobar a l’Editorial Labor, on vaig poder ingressar gràcies a la seva generositat, ja que va ser per la seva recomanació que em van donar feina. Tothom, o gairebé tothom (perquè fins i tot les persones més bones han de patir l’animadversió de gent envejosa) l’estimava, des del treballador més humil fins als caps més enlairats. Els poetes Vinyoli, Barral i Izquierdo, o dirigents polítics com en Ramon Trias Fargas o els germans Clotas, es van comptar entre els seus amics, la nòmina dels quals és llarguíssima i no és del cas fer-ne el repàs ara i aquí. L’Editorial Labor també ha passat avall, que hauria dit un dels escriptors favorits del Gali; però també és viva en el meu record i segurament ho va ser en el del nostre amic. Malhauradament, la vesània d’un criminal ens impedirà per sempre la rememoració dels bons moments viscuts en aquella casa.
”Quan el Gali va deixar la Labor, els nostres camins van divergir i ja no vam tornar a coincidir enlloc més. Sols la fortuna va possibilitar que ens retrobèssim, juntament amb els altres ex-companys de promoció localitzables, com us he dit abans, en un seguit de jornades de gaudi i bona companyonia, jornades que el Gali va animar d’una manera destacadíssima.
”La darrera vegada que l’infortuni ha volgut que ens veiéssim, el Gali i jo vam parlar de la nostra comú afició a la literatura i vam fantasiejar sobre la possibilitat d’escriure plegats alguna cosa, com ara una novel·la. Vam estar una bona estona parlant de literatura i vam discutir entorn del concepte d’autoria, de com l’autor d’un relat ve a ser Déu respecte dels protagonistes, de com els mena dins del relat per allà on vol i com estan subjectes a la voluntad del seu creador.
”Jo no sé si hi ha Déu o no, un Déu que meni les nostres vides com un escriptor mena les dels seus personatges; el que sí sé és que el Gali no hi creia. Més d’una vegada es va manifestar contrari a tota idea de Déu, no només del Déu de les religions del Llibre, sinó de qualsevol altra divinitat o idea de transcendència que les religions prediquin o hagin predicat. Era materialista, no en el sentit egoista del terme, sinó com a oposició a la idea d’espiritualitat; considerava que l’ànima, l’anomenat esperit humà, és una manifestació més del cos material, el qual, segons ell, no és res més que una forma organitzada de matèria produïda per l’atzar de l’evolució.
”Però m’estic desviant d’allò que us volia dir quan he esmentat la idea de l’escriptor com un déu. Quan em van donar la notícia de l’assassinat del nostre amic, vaig pensar que el desgraciat que el va matar, mentre l’occia potser es va sentir com es deuen sentir els botxins. Potser es veuen ells mateixos com una mena de déu que té a l’abast la possibilitat de treure una vida, potser es consideren omnipotents, potser es creuen que matar és la manifestació suprema del poder. I en pensar això, vaig acabar inevitablement imaginant com hauria escrit el Gali la seva mort. Una vegada em va comentar que Carlos Barral havia descrit la seva pròpia mort en l’única novel·la que va escriure, com si fos una anticipació del que voldria que el destí li tingués reservat. Jo estic segur que el Gali no hauria volgut per a ell un fat tan pedestre com ser apunyalat per un lladre vulgar en una cantonada. Posat a tenir un final violent, ell hauria fet que fos el resultat d’una conxorxa, que un assassí a sou l’hagués mort per satisfer l’afany de venjança congriat al llarg dels anys per algun enemic irreconciliable, o que un sicari d’alguna màfia l’hagués eliminat per tal de tancar-li la boca després del brillant resultat d’algunes seves investigacions. Aquesta hauria estat una mort gloriosa per a ell, en comparació de la que ens l’ha robat per sempre.
”No vull allargar-me més, tot i que podria parlar durant hores del meu amic; per acabar, només vull manifestar a la Marta, la seva vídua, i a la Gràcia, la seva filla, en nom propi i en el de tots els companys de l’Escola d’Aprenents Elizalde, les més sentides condolències. Conteu amb nosaltres, i particularment amb mi, per a tot allò que vulgueu. I com a arres d’aquest compromís, accepta’m, Gràcia, aquesta campaneta de cristall de Bohèmia que tu vas regalar al teu pare i que ell va tenir la delicadesa de donar-me en una d’aquelles inoblidables trobades que he esmentat diversos cops.

 

A la sortida del funeral, en Castro diu a en Salinas:
–¡Coño, Salinas, muy bien, has quedado como Dios!
En Castro atribueix al dolor l’absència de resposta per part d’en Salinas, i no copsa l’esbós gairebé imperceptible d’un somriure als seus llavis ni l’esclat infinitessimal als seus ulls.

Deixa un comentari