Conte contat, no és acabat – 9

Novena trobada (25 d’octubre de 2007)

 

En Salinas ha convocat els companys de la XXIV Promoció de l’EAE al Sandor, a la plaça de Francesc Macià, cap a la una. Els dos primers a trobar-se davant de la terrassa del local, a dos quarts d’una, han estat en Castro i en Pujol.
–Hombre, Pucholet, creía que yo llegaría el primero.
–Doncs ja veus, t’he guanyat.
–Debes de haber venido en coche, ¿verdad?
–Jo, a Barcelona, amb cotxe? Mai de la vida! Amb els problemes que hi ha per aparcar, i més en aquesta zona? Tira, tira… He vingut amb Renfe.
–¿En tren? ¿Con todo ese lío de Cercanías?
–Home, la veritat és que a mig matí i venint de Castelldefels no hi ha gaires problemes. De totes maneres, jo l’he agafat amb molt de temps, per si de cas… A més, com que és de franc…
–¿Ah, no se paga?
–Faltaria més, amb la d’endarreriments i molèsties que han de suportar els usuaris amb això que entre Gavà i Barcelona el servei el fan amb autocars i només fins a la plaça Espanya. Ara, en el meu cas, vaig en tren una paradeta, de Castelldefels a Gavà; a Gavà, cap a l’autocar, que fa un circuit que podríem qualificar de turístic (et passegen per la Zona Franca i per mitja muntanya de Montjuïc) i que acaba a la plaça Espanya, com t’he dit. D’allà m’he vingut tot xino-xano pel carrer Tarragona i l’avinguda Tarradellas, i fa cosa de deu minuts que hi he arribat.
–Sí, pinta muy bonito, explicado de esa manera; pero ve con ese cuento a los que han de entrar a trabajar a su hora.
–Però com que jo no he d’entrar a treballar… Ara, si encara ho hagués de fer, de ben segur que m’emprenyaria, i molt.
–Es que hay para cabrearse.
–I tant, no tenen vergonya, aquesta gent de Madrid: ni els caps de la Renfe, ni la ministra, ni Zapatero. Però què vols esperar de Madrid, només els interessem per plomar-nos. Ara, amb això de viatjar de franc i amb el servei d’autocars, la gent s’ha tornat mesella.
–¿Qué es eso de mesella?
–Que no nota els cops, que és totalment insensible, és a dir, que ja li poden donar de garrotades que no s’immuta. En aquest país tots ens queixem molt, però no fem res. En això de la Renfe, recordo que cap al mes de febrer, o de març, hi va sortir una gent que van fer una campanya per mòbil perquè la gent no pagués el bitllet els dijous i només van trobar el recolzament de les Joventuts d’Esquerra Republicana, que a més van demanar el traspàs immediat a la Generalitat del servei de Rodalies de Renfe. I en què va quedar això? En no res.
–Pues a mi me parece que algo se sacó, si el servicio es gratuito.
–Però no pas per això de pujar al tren sense pagar els dijous. La convocatòria no la va seguir gairebé ningú, entre altres raons perquè els que tenien abonament mensual ja havien pagat per endavant. D’això me’n recordo bé perquè ho vaig discutir amb un veí. Ell mantenia que calia viatjar sense pagar i jo li deia que amb aquesta mesura potser es formaria merder, perquè caldria que la gent forcés l’entrada en les estacions amb control automàtic dels bitllets o saltés els torns de sortida, però que els manaires de Madrid no s’impressionarien pas.
”Mira, un dia, al baixador del passeig de Gràcia es va donar el cas que els usuaris que s’esperaven des de les deu de la nit (un centenar de persones) i que havien vist passar diversos trens sense que s’aturessin, a dos quarts de dotze van baixar a la via i van impedir que sortís un tren que acabava d’entrar a l’estació. Fora del maquinista i els agents de seguretat, ningú no va dignar-se a mirar de solventar el conflicte i va haver de ser un suboficial dels Mossos qui va haver de fer de mitjancer entre els viatgers i la companyia; una hora van mantenir els viatgers l’ocupació de la via fins que el centre de control va autoritzar el maquinista a admetre el passatge. Algunes persones van esperar-se quatre hores per poder tornar a casa. Doncs bé, mentre els usuaris captius de la Renfe passaven aquest calvari sense que cap responsable de la companyia es dignés dir-los res, al programa de la Terribas el delegat del ministeri de Foment, un tal Prat, qualificava d’irresponsable l’actitud dels usuaris i no es va molestar, faltaria més, a demanar-los perdó per les molèsties amb què dia sí i dia també Renfe els torturava. El tio es va atrevir a renyar els viatgers per enfadar-se i protestar. O sigui, a sobre d’incompetent, prepotent. És més, aquest individu va tenir la barra de dir que als viatgers que acumulessin retards de més d’una hora els tornarien la meitat de l’import del bitllet.
–Yo no he seguido al detalle todo ese lío de Cercanías, pero de algo ha servido tanta movida, porque finalmente la gente puede viajar sin pagar.
–Home, quan l’acumulació de problemes va ser massa gran per dissimular, i més tenint en compte que el març vinent toquen eleccions generals, tant en Zapatero com la vicepresidenta van presentar disculpes i finalment es van veure en la necessitat de fer alguna cosa més que manifestar bona voluntad i ens van enviar aquest sots-secretari que està mirant d’anar tapant forats, val a dir que ben literalment. Per cert, que jo sàpiga, el senyor Prat no va ser cessat, com s’hauria d’haver fet per la seva intolerable actitud vers els usuaris, ni el cap d’estació del passeig de Gràcia sancionat per desistiment de funcions, ja que tenia l’obligació de com a mínim mirar de resoldre el problema creat als viatgers en comptes d’amagar-se.
”És normal que quan hi ha problemes de l’envergadura del de Rodalies mirem cap a les altures a l’hora de demanar responsabilitats i decisions. Ara, jo, per l’experiència a l’Elizalde, al servei militar i per alguns tractes que he hagut de tenir amb gent d’això que diuen l’Administració amb majúscula, he arribat a la conclusió que en determinats ens laborals o funcionarials ningú o gairebé ningú no se sent responsable de res, tothom o gairebé tothom diu que decideixi el superior quan hi ha alguna incidència que s’aparta de la rutina. En aquest cas que et comentava, en general es va perdre de vista el fet que ningú fora del maquinista va donar la cara davant la més que justificadíssima protesta dels usuaris, és a dir, dels clients. I no cal pensar-hi gaire per adonar-se que el primer que havia d’haver-ho fet era el cap d’estació; potser és que es va pensar que la cosa no tenia cap importància. A la Renfe pot molt bé passar, i els fets semblen indicar-ho, que començant pels maquinistes, cadascú passa a l’escalafó superior la responsabilitat de prendre decisions, i així s’hi arriba al president del Govern. És clar que si aquest prengués una decisió dràstica que comportés, per exemple, fer complir a cadascú la seva obligació laboral i si no al carrer, potser es trobaria amb més d’una vaga, i no seria pas el primer cas.
–Hola, buenos días, compañeros –saluda en Salinas, que acaba de sortir del Sandor.
–Home Salinas, no sabíem que eres a dins.
–És que he vingut abans per reservar unes taules i estava comentant amb el bàrman el que podríem prendre com a aperitiu. ¿Y qué, Antonio, arreglando el mundo?
–Pues ya ves, aquí el Pucholet me estaba largando un mitin a propósito de la Renfe y el follón de Cercanías.
–¿Y qué, cómo lo ve?
–Fatal, lo ve fatal. Por un lado, dice que no pagar no resuelve nada; por otro lado, afirma que no hay nadie que cumpla con su obligación; y por si fuera poco, dice que todo el mundo protesta pero que nadie hace nada. Anda, átame esa mosca por el rabo.
–Y tu qué harías, Pujol?
–Doncs jo em demano, com em demanava en els moments pitjors d’aquest desgavell que estan essent les obres de l’AVE, què hauria passat si la gent haguéssim fet com es va fer a Barcelona en aquella famosa vaga dels tramvies. Us en recordeu? Recordeu els tramvies buits d’usuaris i la gent anant a treballar a peu? No és la gent colant-se, el que hauria fet mal de debò als rectors de la Renfe; hauria sigut la imatge dels trens circulant buits. Hauria calgut fer una cosa similar al tancament de caixes, que en el cas de la Renfe hauria consistit a posar-se d’acord els usuaris a no utilitzar el tren, a compartir cotxe o fer servir els altres mitjans de transport, encara que són pocs i insuficients. Em penso que declarar un dia sense tren, una setmana sense tren, un mes sense tren, hauria estat molt més eficaç que viatjar sense pagar. La imatge dels trens buits, insisteixo, és la que els hauria fet mal. Però no tinc cap dubte, malauradament, que això que apunto és fer volar coloms, un exercici immens de ximpleria utopicista, perquè en aquest país no hi ha manera humana de posar d’acord ningú, i perquè no veig la gent, a hores d’ara, capaç de fer el més mínim sacrifici que comporti incomoditats. I deixats de la mà de Déu, sembla que ho estem ja fa força temps.
En això hi arriben junts en Galimany i en Caamaño i, mentre intercanvien salutacions, tres altres companys. En Salinas els convida a entrar al local, i en Galimany s’ofereix a esperar que vagin arribant els que encara no ho han fet per tal d’avisar-los que són a dins.
A les taules reservades troben disposat un aperitiu. Quan els han servit la beguda que han demanat, en Caamaño demana:
–Heu vist que la Mercedes finalment ha presentat a la Generalitat un expedient de regulació de tota la plantilla?
–Era d’esperar, després dels acords amb Estampaciones Sabadell a principi de mes –diu en Pujol–. Més de quatre-cents treballadors al carrer.
–Bé, això si la Conselleria de Treball ho permet –puntualitza en Salinas.
–Ho permetrà, pots estar-ne segur, per moltes vagues que convoqui el comitè d’empresa com aquesta de deu dies el mes que ve; els donaran d’indemnització el mínim legal, vint dies per any treballat, i a prendre vent –afirma en Caamaño.
–Però jo vaig llegir al diari que el president del comitè d’empresa s’havia reunit amb el director general de Relacions Laborals i que aquest s’havia compromés a no acceptar l’expedient de regulació si no hi havia un acord previ amb els treballadors –comenta en Pujol.
–I què? –fa en Caamaño–. ¿Tu has vist alguna vegada que aquests expedients es resolguin favorablement per als treballadors quan l’empresa és una multinacional de les grosses?
–Potser aquesta vegada la Generalitat serà més dura –diu en Pujol–. El president del comitè d’empresa creu que la presentació de l’expedient per part de Mercedes és només una mesura de pressió per obligar la plantilla a negociar i amb la intenció de confondre-la. Diu que estan disposats a parlar de tot si la direcció posa sobre la taula un pla social que doni una sortida digna a tots els operaris, amb les condicions del grup Daimler i no amb les d’altres empreses, perquè els treballadors desconfien d’aquestes.
–Home, i és natural –fa en Caamaño–. ¿Tu creus que es poden refiar d’Estampacions Sabadell, amb els problemes econòmics que tenen? Si la gent accepta passar-s’hi i després Estampaciones peta i han d’anar a parar al carrer, les condicions segur que serien pitjors. Ara, de totes totes, els treballadors, com sempre, fotuts.
–Todavía tendremos que estar contentos por ser viejos y habernos jubilado –fa en Castro–. Por lo menos, estos follones ya no nos afectan.
–Doncs apa que no n’hem viscut de grosses, nosaltres! –exclama en Pujol.
–Puede, o seguro que sí –contesta en Castro–; pero cada generación tiene sus problemas y cada uno se queja de lo que le duele.
–En això, Toño, tens tota la raó, no t’ho negaré pas –conclou en Caamaño.
La resta de convidats van arribant i la conversa es generalitza, diversifica i anima a mesura que els còctels van fent el seu efecte. Quan passen cinc minuts de dos quarts de dues, però, el que explica en Pi atrau l’atenció general.
–Doncs si et sembla, Valverde, aturem-nos un moment a mirar de fer-nos una idea de les proporcions de l’univers tot utilitzant com a unitat de mesura la velocitat de la llum, que com saps és de tres-cents mil kilòmetres per segon, aproximadament i mesurada en el buit, o el que és el mateix, mil vuitanta milions de kilòmetres per hora.
”Considerem de primer una distància terrestre, per exemple la que hi ha entre Barcelona i Madrid, que és de sis-cents kilòmetres en números rodons i ens va bé per calcular amb la unitat de mesura que hem triat. Veiem sense dificultat que, en un segon, la llum faria dos-cents cinquanta viatges d’anada i tornada entre les dues capitals.
En Pi s’atura i fa un gest com si alguna cosa sorprenent li vingués al cap.
–Per què, de sobte –continua–, he pensat en l’AVE aquest que no acaba d’arribar mai?
–Quant temps tardarà a fer el trajecte aquest tren, si mai arriba a fer-lo, ho saps? –li demana en Galimany.
–Diuen que entre dues hores i mitja i tres. Però canviem de destinació. Imaginem-nos que disposem d’un vehicle que ens permet viatjar a la velocitat de la llum, que com sabeu és la màxima que es pot assolir en el nostre univers, i que ens volem arribar al Sol. Amb aquest vehicle, tardaríem un mica més de vuit minuts, i això vol dir que la Terra està… –en Pi treu una calculadora de l’infern de l’americana i tecleja un moment– a uns cent quaranta-cinc milions de kilòmetres del Sol, o sigui… –torna a teclejar– a unes dues-centes quaranta mil vegades la distància de Barcelona a Madrid. Aquesta distància, amb l’AVE circulant a tres-cents kilòmetres per hora, tardaríem… uns cinquanta-cinc anys a recórrer-la, sense comptar-hi els endarreriments habituals de la Renfe, és clar.
–Bé, amb els retards habituals –fa en Pujol–, serien uns setanta-cinc anys.
–Però, ¿i si volem anar, posem per cas, a Júpiter –continua en Pi–, per comprovar si el que passa a 2001, una odissea de l’espai, el film de l’Stanley Kubrick, és possible? Bé, a la velocitat de la llum tardaríem una mica més de mitja hora, i això quan Júpiter i la Terra estiguessin al més a prop possible. No cal que us digui que a les velocitats que fins al moment s’ha aconseguit enviar les sondes exploratòries, aquestes han trigat anys a arribar-hi.
”Posem-nos ara en la pell dels exploradors que la gent de diferents agències espacials pensen enviar a Mart dins d’uns lustres, i oblidem-nos del temps que durarà el viatge, pensem només en les comunicacions. Les ones de ràdio es transmeten a la velocitat de la llum, com no ignoreu, i un senyal de ràdio, posem una paraula emesa des de la Terra, arriba a Mart uns quatre minuts més tard, quan la Terra i Mart estan a la menor distància possible. Nois, la conversa entre dues persones podria anar més o menys així: “Hola, Joan”. Vuit minuts de silenci. “Hola, Pere. Com va això?”. Vuit minuts d’estàtica. “Vaig fent, Joan”.
–Home, posades les coses així, seria una conversa ben galdosa –comenta en Salinas.
–Inacabable i poc eficient, sens dubte; però ja ho resoldran els qui s’hi trobin. Fixeu-vos en una conseqüència d’això que comento: nosaltres no veiem el Sol, la Lluna, Mart o Júpiter com són en el moment que els mirem, sinó com era el Sol vuit minuts abans, la Lluna un segon i tres dècimes abans, Mart quatre minuts abans i Júpiter mitja hora abans.
–Entonces, ¿cómo vemos las estrellas? –demana en Castro.
–De seguida et contesto. Però de moment, imaginem-nos que volem viatjar a l’estrella més propera al sistema solar, l’anomenada Alfa de la constel·lació del Centaure. Amb el nostre meravellós vehicle lumínic que passa de zero a mil vuitanta milions de kilòmetres per hora en un segon, tardaríem més de quatre anys a arribar-hi, més exactament quatre coma trenta-sis anys, o sigui quatre anys… –i torna a teclejar en la calculadora– quatre mesos… nou dies… catorze hores… i vint-i-quatre minuts. Què vol dir això, entre altres coses? Que la imatge que veiem d’aquest astre amb el telescopi, Antoñito, és la de fa quatre anys, quatre mesos, etcètera. ¿Calculem quan tardaríem amb el nostre fantàstic cotxe esportiu amb el que hem circulat per l’autopista a dos-cents cinquanta kilòmetres per hora, raó per la qual ja no tenim carnet de conduir perquè els Mossos ens han enxampat quan a més anàvem beguts i no ha servit de res posar-nos un bigoti postís i contestar José María Aznar quan ens han demanat el nom? Vejam: mil vuitanta milions de kilòmetres hora és a dos-cents cinquanta kilòmetres hora com quatre coma trenta-sis anys és a ics. Mil vuitanta milions… –tecleja– multiplicat per quatre coma trenta sis… i dividit per dos-cents cinquanta dóna… divuit milions vuit-cents trenta-cinc mil dos-cents anys. Uf, em sembla que descarto el cotxe.
–I tant que el descartes! –exclama en Galimany–. Si tu no n’has tigut mai!
–Vés, en això tens tota la raó. Com ho sabies?
–Cony, perquè m’ho vas dir la setmana passada.
–Ostres!… Bé, ara ens agafa la dèria d’anar a la banda oposada de la galàxia en què estem. Agafem el nostre vehicle lumínic, engeguem i posem el GPS en marxa. Ei, que ens diu que el diàmetre de la galàxia és d’uns noranta mil anys llum, i nosaltres estem a uns trenta mil anys llum del centre i, per tant, si volem anar a l’altra banda, haurem de dur menjar per uns setanta-cinc mil anys. Voleu dir que al súper en trobarem prou?
–Jodo, Pi, ya me estoy mareando –fa en Castro–. Todas esas cifras con que nos bombardeas, ¿son ciertas o te las inventas?
–Les distàncies bàsiques, com ara les de la Terra al Sol, la Lluna i els planetes del sistema solar, i les altres que he esmentat, encara les sé de memòria, malgrat l’ictus. Saps?, és que l’astronomia m’ha fascinat des de petit, i com que també m’ha agradat sempre memoritzar dades matemàtiques, com per exemple constants físiques, equivalències de mesures i coses així…
–Se nota, se nota.
–Bé, tornem-hi. Vistes les dificultats per fer una passejada tan curta com és anar a l’altra banda de la nostra galàxia, descartarem d’anar a la bellíssima galàxia d’Andròmeda, una de les més properes a nosaltres, que es troba a uns dos milions i mig d’anys llum, i descartarem també el viatge a l’equivalent de Nova Zelanda si l’univers fos comparable amb la Terra, a les galàxies més llunyanes observables, que estan a milers de milions d’anys llum.
”I ja que parlem de galàxies, sembla ser que aquesta en què hi ha la Terra està formada per uns cent mil milions d’estrelles, és a dir, uns cent mil milions de sols, la majoria més grans que el que anomenem astre rei. Quant al nombre de galàxies, n’hi ha unes poquetes, es calcula que uns quants milers de milions, amb uns centenars de milions d’estrelles, és a dir, de sols, cadascuna. Bé, si només fossin dos mil milions, les galàxies existents, i aquestes només fossin de la grandària de la nostra, tindríem un total d’estrelles a l’univers que hauríem d’escriure amb un dos seguit de vint zeros. Comparada amb la que calculen els cosmòlegs i els astrònoms, aquesta és una xifra modesta, tot i que per comptar-la a un ritme de dues unitats per segon, més o menys així: un, dos, tres, quatre, necessitaríem… –tecleja i anuncia–: dotze bilions, sis-cents vuitanta-tres mil nou-cents setze milions, set-cents noranta-tres mil cinc-cents anys, moltíssims, però moltíssims més que els que fa que existeix l’univers mateix, que és creu que és uns catorze mil cinc-cents milions d’anys. Per cert, a Gea, la nostra tan apreciada Terra, se li calcula una edat d’uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Posats en vides humanes llargues, de cent anys, comptar la xifra d’estrelles que ens ha sortit ens costaria només… uns cent vint-i-set mil milions de vides, i això comptant durant vint-i-quatre hores diàries sense parar cap moment per menjar o dormir, per esmentar-n’hi només un parell de necessitats de satisfacció diguem-ne força imprescindible.
–Cada vez estoy más mareado, Trescatorce –diu en Castro.
–Ara mateix acabaré, Antoñito, no pateixis. Si tornem a pensar en la imatge que tenim de les estrelles, una evidència que es desprèn del rotllo que us estic clavant és que no les veiem com són ni on són, sinó que les veiem com eren i on eren respecte de nosaltres quan la llum que ara ens arriba va sortir d’elles; en definitiva, estem veient el passat, veiem el que eren fa milers, milions, milers de milions d’anys, segons els casos. Des de la Lluna, que veiem com era fa un segon i tres dècimes abans, fins a la galàxia d’Andròmeda, que podem percebre a ull nu com era i on era fa dos milions i mig d’anys, res del que podem veure sense ajuda d’instruments a l’univers no ho veiem com és, sinó com era abans, poc o moltíssim, del moment en què el veiem. I tot allò que percebem amb els telescòpis òptics i detectem amb els radiotelescopis està afectat pel mateix fenomen, de manera que no és la situació i l’estat presents dels estels, les galàxies i les radiofonts el que captem, sinó la situació i l’estat en què es trobaven en un passat de dimensió diversa. He dit.
Alguns comencen a aplaudir, però en Salinas els fa aturar-se:
–Perdoneu –diu–, però és que no som pas en un teatre o una sala de conferències i no disposem del local només per a nosaltres. De fet, us vaig convocar aquí perquè em va semblar que no estaria malament de retrobar-nos en un lloc amb molta anomenada entre la petita burgesia barcelonina en comptes de fer-ho al carrer i perquè volia sorprendre-us, si això és possible. No dubto que la vostra perspicàcia us deu haver permès deduir que no dinarem aquí, entre altres raons perquè l’hora de la trobada no era la d’habitud. El restaurant on ens esperen, a les dues, és al número 10 del carrer Ganduxer. Confio que us agradi el local i sobretot que us satisfaci el dinar. I ara, si l’alcohol que heu consumit no afecta les vostres facultats locomotrius, us suggereixo que hi fem cap tot xano-xano.
–Mariquita l’últim! –fa ben audiblement en Galimany tot alçant-se de la cadira. Unes quantes mirades reprovadores convergeixen en ell.

 

El dinar al restaurant Via Veneto ha estat acordat amb la seva fama, i un cop els comensals han superat l’esbalaïment que els han causat l’ambient i les característiques del local han començat a deixar-se anar i l’eufòria provocada pel banquet i els vins ingerits ha propiciat que en Salinas, a l’hora dels cafès i els espirituosos, hagi demanat finalment la seva atenció.
–Ja sé –diu tan bon punt es fa el silenci– que no es de gaire bona educació presentar-se un mateix en un acte d’aquestes característiques; les circumstàncies, però, manen, i no he volgut posar ningú en el destret d’haver de fer el paper no sempre fàcil que fins avui ha fet aquest vostre amic i servidor. De manera que sense cap més preàmbul passo a llegir un relat que vaig escriure fa temps i que sotmeto a la vostra consideració.

Qui tingués ara vint anys

És talment el naixement de Venus. Surt de l’aigua caminant amb gràcia, elàstica, harmoniosa. El cos, nu, atreu la mirada ben naturalment: és proporcionat, libidinós, no gens lúbric. L’home no podria dir si és alta o baixa, rossa o morena; si els pits són grans o petits, rodons o cònics, ni com són el ventre o les cames; només podria dir que és talment el naixement de Venus. Tal vegada Botticelli? Potser sí.
La llum hi és esplendent i xalesta, mozartiana. El roquissar proporciona el rerefons escaient per fer ressaltar la lluminositat de la pell de la noia. Sols se sent el so somort, el sord soroll de la lleu besada de l’aigua a la sorra, l’abraçada suau del mar i la terra.
L’home tomba el cap, somriu tot mirant el vell, i fa:
–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Ho diu en veu molt baixa, però les paraules se senten ben clarament, amb la diafanitat de l’aire.
A l’esguard del vell hi ha alguna cosa entre irònica i melangiosa que s’escapa, una lluïssor gairebé imperceptible que fa que la lleugera corba que insinuen els llavis sembli un xic mofeta.
–Si jo us contés… –fa el vell, i se li il·lumina fugisserament el rostre, l’expressió del qual torna tot seguit a ser indefinible.
L’home es mira uns instants el vell, per tal d’endevinar que hi ha al darrere de les seves paraules i la seva expressió. Desconcertat, torna a la noia, que en aquell moment tomba el cap i el mira. L’entorn sencer desapareix i els ulls de la noia passen a abassegar tot el camp visual de l’home com si un zoom extraordinari els li hagués posats a un pam dels seus.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus.

 

La primera vegada que et vaig veure vaig quedar presoner dels teus ulls corprès realment no són paraules corprès no es pot dir de cap altra manera havia anat a buscar uns documents a la teva secció i just en entrar encara de la porta estant la meva mirada va trobar la teva tu em miraves francament no sé si interessada va ser com un cop una sensació que feia molt de temps que no sentia que em va portar instantàniament als meus setze anys quan vaig agafar per primera vegada la mà d’una noia és una sensació estranya com si el cos els sentits la ment se separessin és agradable però no es pot suportar sents que no la pots aguantar que si dura molt et farà mal però hi tornaries la ment es queda en blanc no en negre i la pell els sentits esdevenen anormals com si tot tu fossis només sentits pell o ulls i sents com si el cos el teu cos fugís com si el teu cos caminés al costat teu separat de tu dos tus diferents quasi antagònics vaig estar a punt de demanar-li al cap de la secció qui eres tu però vaig estar-me de fer-ho aquell matí la imatge dels teus ulls va estar flotant davant meu sense parar com a la rima te vi un punto y flotando ante mis ojos la imagen de tus ojos se quedó la recordes? de vegades els poetes les encerten era així realment i jo no podia treballar bé i hi hauria anat un altre cop a provar de veure una vegada més els teus ulls de quin color són els teus ulls? encara no ho sé i els he vist ja tantes vegades són verds? són bells com dir-ho altrament?

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls.

 

–Qui tingués ara vint anys, oi, avi?
Els ulls del vell, petits, oblics, mig aclucats per causa potser del sol enlluernador, el miren. L’home pensa que res no podria esbatanar-los. El rostre colrat, d’ossos grans, li recorda el dels mogols. El nas aquilí, els llavis prims, no premuts, d’on penja mig cigarret cargolat a mà, la boina que no acaba de cobrir uns cabells ja rars, li donen un aire de pagès que se les sap totes, de pagès i pescador alhora que hagi conreat totes les terres i pescat a totes les mars.
Passen uns segons, i el vell no diu res, el seu rostre roman immòbil com si fos de pedra bruna. L’home continua mirant-se’l i té la sensació incòmoda que se’l rifa interiorment. Hi ha un toc d’ironia a l’expressió de la cara del vell i el ulls semblen empetitir-se encara més, única cosa viva en aquell rostre impenetrable.
–Per què voldríeu tenir vint anys, ara?
–És que vostè no l’ha vista, aquella noia? Si jo tingués ara vint anys…
–Què faríeu?
L’home es mira el vell ben estranyat. Li sembla tan evident el que faria, que no sap què contestar.
–Potser vós penseu que tornar a ésser jove fóra una bona cosa, oi?
–Oi tant! Vostè no?
–Ja ho he estat.
–I jo! Però ja no ho sóc… no ho sóc tant, vull dir, de jove..
–I el que jo vull dir és que he tornat a ésser jove i fadrí més d’una vegada.
L’home guaita els llavis del vell tot esperant veure-hi el somriure mofeta augurador de l’acudit, però el vell roman ben seriós.
L’home sent com darrere seu parlen en francès, i la cridòria esmorteïda de la quitxalla que juga per la platja hi posa un tel inconsútil.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos.

 

Ets una dona per a ser estimada lentament molt a poc a poc delitant-se fent estada a cada part del teu cos per copsar-la totalment amb els ulls les mans els llavis la teva esquena em fa venir al cap una descripció que fa en Pla prodigiosa esquena! diu a la font hi havia una noia de disset anys de formes plenes i tibants d’una turgència de corbes esplèndida d’una força jove lluminosa magnífica en el flanc de la figura hi palpitava tota la cultura antiga quantes vegades m’has fet pensar en la Venus de Botticelli! saps? tens un posat una manera d’inclinar el cap alhora que somrius molt lleument velats una mica els teus ulls per aquestes parpelles prodigioses els teus ulls de quin color són els teus ulls? violat verd gris les tres o quatre primeres vegades que els vaig veure van dur-me vora mar de matinada gris verd violat llums canviants verd violat gris hipnòtica llum i jo em veia assegut tot sol a la platja mirant la mar sentint el so rítmic del cor de la mar bategant contra el cos de la terra les tres o quatre primeres vegades que et vaig veure gairebé només veia els teus ulls i era incapaç de distingir la resta de les teves faccions tenia només la impressió que la teva cara era molt bonica que els llavis el cutis el cabell tot hi era harmoniós però no hauria pogut fer altra cosa que parlar dels teus ulls i ja veus encara no sé de quin color els tens.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls,
violats, verds, grisos

com la mar.

 

M’agrada veure la teva figura quan camines plena de ritme i veure els teus pits ferms turgents ni grans ni petits sempre que podia provava de veure’ls de discernir-ne la forma sota la roba d’apercebre la convexitat dels mugrons i pensava que deurien tenir la forma i la grandària adequades per a delitar-me i delitar-te no sé com mai no t’havies adonat de les meves llambregades de reüll sobretot quan duies unes bruses negres amb un caient i una transparència que permetien entrellucar la forma nua de les sines sota d’elles una vegada no recordo quants anys tenia era això sí adolescent vaig trobar-me tot sol a una sala del museu d’Art Modern al parc de la Ciutadella on hi havia una escultura en bronze que representava el suïcidi de Cleòpatra jo mai no havia tocat una dona una noia i vaig apropar-me i li vaig tocar un pit vaig acariciar-lo no recordo si el contacte va ser fred jo ara diria que no que aquell bronze no era fred que tenia la llisor tèbia de la teva pell no puc imaginar-me la Deessa de la plaça de Catalunya o el Desconsol com marbres freds no puc veure el teus braços sense pensar en els marbres immortals.

 

***

 

La platja és plena de gom a gom. A l’aigua, però, no hi ha gaire gent. L’home agafa les ulleres de submarinista i se n’hi va. L’aigua és molt transparent i pot distingir-hi el fons ben clarament. Neda al voltant d’una roca. El fons s’allunya de cop i això l’angunieja. Mira d’arribar a la platja, però perd el ritme de la braçada i també el de la respiració. Deixa anar el respirador i encara és pitjor. Té por d’ofegar-se, una por que creix molt de pressa. Una espatlla per fi, un muscle on recolzar-se. L’home al qual s’ha agafat el mira amb sorpresa, interrogativament. Ell fa:
–Perdó, és un moment, m’ofegava, és un moment…
Arriba a una roca mentre l’home continua mirant-se’l incrèdulament, i s’hi aferra per recuperar l’alè. Ja més tranquil, veu que pot arribar a la platja sense haver de nedar, i ho fa. En trepitjar la sorra eixuta, la veu. Ella el mira directament als ulls.
Ara és asseguda davant d’ell, a l’imperial d’un vehicle de transport públic, i es deixa agafar la mà. Hi ha una llum uniforme, com de lloc tancat, que no fa ombres. Baixen del vehicle i caminen per carrers sense trànsit, estrets, en una atmosfera gris, amb edificis indiscernibles. Van a parar a una avinguda ampla, que creuen, i són dins d’un parc. Caminen amunt per un camí de terra, van a parar a una mena de cruïlla i tornen avall per un altre camí, també de terra. Hi ha una vaga remor d’animals i l’home ha entrellucat una gàbia amb una bèstia gran que no ha pogut identificar. La llum hi és tardoral, vespertina, crepuscular encara. Tot és gris.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada.

 

No entenc com pots ser tan tímida als teus anys i tan bonica com ets tu pots dominar qualsevol home amb la mirada vull dir que cap home no pot lluitar contra els teus ulls i no entenc com podia aquella criatura tenir-te dominada quan us vaig veure a la porta del banc ell et tenia agafada les seves mans t’obligaven a mirar-lo fit a fit era petit era una criatura què podia tenir divuit anys? i et mirava intensament fet un Rasputinet i et tenia dominada ni em vas veure quan jo passava pel vostre costat i et saludava i vaig sentir-me gelós ridícul quaranta anys em van caure a sobre jo devia ser per a tu com un ésser d’un altre món vaig tenir por de fer el ridícul que em diguessis que què m’havia pensat jo podia haver fet amb tu com vaig fer amb la meva dona i emmenar-te per un camí de descobriments renovelladors de la fam d’amor d’un amor fet ben certament d’afecte i de sexe de delicadesa apassionada de passió tendra de fruir i de fruir-se de donar i de rebre jo gaudia tant fent gaudir la meva dona amb les meves carícies com rebent les seves em satisfeia sentir els seus gemecs veure els seus ulls tancats i notar els seus estremiments una nit jeia amb ella i quan la penetrava va assaltar-me el pensament de la mort o millor dit el sentiment la sensació del no-res jo em demanava pel després i l’abans de l’existència i vaig tenir una mena de vertigen una sensació de buit com si dins del cos em faltessin els pulmons o el cor o tot el contingut del pit no podia imaginar-me la no-existència tenia una sensació com d’avís de dolor fosc com quan notes que comences a tenir mal de queixal o migranya però encara el dolor hi és fosc gairebé no discernible i bo i així jo continuava penetrant-la i vam acabar el coit satisfactòriament com quasi sempre.

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

 

L’home camina per la platja. Sent cruixir la sorra en trepitjar-la i sent la remor de la mar. No corre ni un bri d’aire. El sol és baix encara i els núvols impedeixen de veure’l; només algun raig arriba de tant en tant a la superfície, gairebé plana, de la mar. Camina molt a poc a poc, tot mirant ara les barques, ara la mar i el cel, ara la llarga platja, on només hi és ell. La mar i el cel són un calidoscopi de grisos i verds amb alguna taca de blau ultramarí, violat i or allà on bat el sol. “Qui tingués ara vint anys!” Sent les paraules clarament, tan clarament com la remor de la mar i el cruixit de la sorra sota els peus, tots tres sons diferenciats i simultanis, amb la mateixa força.
El vell el mira amb ulls petits, enriolats.
–Qui tingués només quaranta o cinquanta…
L’home guaita el vell i no se sent capaç de calcular els anys que pot tenir: seixanta, setanta?
–Quants en té, d’anys, vostè?
–Quants me’n feu?
–No sé… seixanta o seixanta-cinc, potser?
–Més de cent; he fet ja els cent quinze.
L’home se’l mira suspicaçment, el vell, però no diu res.
–No ho us creieu, oi? Doncs sí, podeu ben bé creure-us-ho. Mireu, jo vaig casar-me als vint-i-nou anys, la primera vegada, amb una dona de disset. Això era poc abans de la pèrdua de Cuba. Jo hi havia estat, a Cuba… Però això no fa al cas. El cas és que el meu matrimoni anà molt bé i que la meva dona i jo, verges els dos en casar-nos, anàrem descobrint plegats les delícies de l’amor. Però un dia, quan jo ja tenia quaranta-cinc anys, viu una noia d’uns disset que em semblà prodigiosa. Fixeu-vos-hi bé: jo era feliç amb la meva dona, que en tenia trenta-tres, que certament s’era envellida si ho compareu amb el que és ara tenir trenta-tres anys, però que s’havia fet destra en l’amor amb mi, que m’estimava i a qui jo estimava. D’altra banda, jo no era el que es diu un faldiller; en el fons creia que un home i una dona, per jeure plegats, cal que ho facin duts per un sentiment a més de per un instint. Així doncs, no hi havia un rerefons d’insatisfacció en mi que em dugués a desitjar d’altres experiències amoroses. I vet ací que aquella noia a la qual jo doblava els anys amb escreix m’atraguí sense remei. També jo, com vós, vaig dir-me que fóra una bona cosa tenir vint anys en aquell moment.
L’ambient és pesant. El fum del tabac hi és dens i fa que coguin una mica els ulls. La taverna està mal il·luminada. Tot sembla amarronat, fosc.
–I el cas és que en aquell moment, com en un conte de fades, em vaig tornar jove, torní als meu vint anys…
–Au, va! –fa l’home–. Què és amic de la Capmany, vostè?
El vell el mira estranyat.
–Sí, torní als meu vint anys, creieu-me, i fiu la cort en aquella noia i m’hi vaig casar. I si havia estat feliç en el primer matrimoni, més feliç ho fui en el segon, perquè vaig introduir la meva dona en el món dels sentits i aní ensinistrant-la a fer l’amor gràcies a la meva experiència de setze anys de matrimoni. ¿Us podeu imaginar la passió d’un jove de vint anys menada per l’experiència d’un home de quaranta-cinc no mancat de sensibilitat? Com us ho diria, jo? Penseu en un Beethoven de vint anys, davant del piano, amb la música de tota la seva vida a l’ànima i a les mans… El temps anà passant i jo tornava a tenir quaranta-cinc anys, és a dir, setanta de vers, quan em succeí una altra volta el mateix. Una noia, vint-i-cinc anys més jove… No, vint-i-cinc, no: cinquanta!
Les llànties d’oli amb prou feines il·luminen el rostre del vell.
–Al capdavall, bo i estimant de debò la meva segona dona, tant que no hauria sabut com viure sense ella, fui atret ineluctablement per la noia que m’era posada davant dels ulls, i una altra volta desitgí tenir vint anys, i una altra volta torní a ésser jove i fadrí, i una altra volta m’hi vaig casar. Ara, aquest cop ja no era ben bé igual: alguna cosa em corsecava tot i ésser feliç en el nou matrimoni. També havia fet meva la meva dona, tot posant en els dies i les nits d’amor la saviesa considerable que jo ja tenia, i ens havíem lligat ben fortament; però un sentiment vague, indefinit, em sobrevenia cada vegada amb més freqüència…
–Té fills, vostè? –demana l’home.
–No. Però no és pas això. No n’he tinguts perquè no sé si mai hauria pogut fer-me la idea que els fills es tenen en préstec, que hom els ha de criar i deixar-los anar… No, no és això, no era això.
–Però potser les seves dones, al menys aquesta darrera, devien voler tenir-ne, de fills, dic jo, i vostè…
–No, de ben segur que no, cap de les meves dones no em feu mai cap retret, ni un de sol, quant a això. La nostra vida sexual era molt plena i la de relació no hi mancava. El sentiment que us esmentava naixia dintre meu, tenia les arrels en mi. Quan perdí la meva dona, fa vint anys, després de vint-i-cinc de matrimoni, vaig adonar-me del que em passava al llarg d’aquest darrer període: jo intuïa amb força creixent que no em seria atorgat el compliment d’un tercer desig, que mai més no retrobaria la meva jovenesa. O potser és que jo temia que aquests retorns fossin com una cursa inacabable i la por em degué inhabilitar per rebre’n més…
Els ulls del vell, mig aclucats per causa potser del sol enlluernador, semblen empetitir-se. L’home sent com darrere seu parlen en anglès, i el cafarnaüm esmorteït que forma la canalla que juga a la platja hi posa un tel inconsútil. La noia surt de l’aigua, nua, i passa pel seu costat sense ni mirar-lo.

 

La teva veu també em va impressionar quan la vaig sentir les primeres vegades és una veu càlida que té cos que es pot tocar he imaginat moltes vegades que la sentia a cau d’orella bemollitzada pel desig i la fruïció sexuals dient-me que m’estimaves que no m’aturés que continués els teus braços envoltant-me el coll marbre tebi bronze tebi pell tèbia del teu cos jove fregant la meva pell pit sobre pit ventre sobre ventre cuixes contra cuixes sentint l’olor característica dels cossos que fan l’amor enguany a Barcelona els arbres han sofert un fenomen estrany al juliol les fulles eren ja grogues i molts arbres les perdien els tells al carrer Diputació tenien les brancades molt desproveïdes de fulles alguns eren quasi bé nus va ploure cap a final d’agost i vet aquí que a molts arbres els van sortir fulles noves com més malament estaven més fulles els van sortir com si fos el mes d’abril eren fulles desnerides no tenien la força la vida de les que els surten a la primavera és veritat però eren fulles noves he imaginat tantes maneres d’iniciar una conversa amb tu tants de diàlegs de situacions sempre em tirava enrere la por de fer el ridícul aquest sentiment contrari a caure en això que diuen la crisi dels quaranta anys jo mirava de no ser com aquests homes que volen fugir del temps fent-se el jove provant de fer com els joves fins i tot disfressant-se de joves ridículament i no fa pas gaire temps que jo encara feia fruir la meva dona en els coits i li feia dir-me que no m’aturés per què no hauria de ser el mateix amb tu? si amb ella després de tant de temps de casats encara hi podia trobar noves sensacions encara podíem apassionar-nos què no seria amb tu? em delia fer-li desitjar que allò no acabés que es perllongués en una exaltació creixent però al mateix temps temia que l’orgasme hi posés la fi i veia els seus ulls tancats i notava els estremiments del seu cos i sentia els seus gemecs i jo m’exaltava però no perdia el control i obtenia registres nous tonalitats noves acords nous en aquella música ara les fulles noves també són marcides i aviat cauran a terra.

 

***

 

Voldria omplir
els meus ulls amb els teus ulls
violat, verd, gris

de la mar,

tan temuda i tan amada,

tan temuda.

Els homes sempre naixem massa aviat.

 

Ella, com cada dia, va desar els papers de la taula i se’n va anar. Ell, com cada dia, va veure-la passar sense dir-li res, el seu poema al fons d’un calaix.

 

Els aplaudiments són aquesta vegada més curts i aparentment menys entusiàstics. El primer a parlar és en Castro.
–Chico –diu–, me he perdido casi desde el principio y no he conseguido entender nada, y mira que le he puesto voluntad.
–La culpa es mía –respon en Salinas–, y enseguida me he dado cuenta de que me había equivocado al escoger este cuento para leerlo, pero el mal ya no tenía remedio. La causa de tu confusión es que este relato no es para ser escuchado, es para ser leído. Seguro que si lo lees no tendrás problemas para entenderlo.
–I això? –demana en Vidal.
–Passa que vaig construir aquest relat de manera que es desenvolupés en tres plans diferents, relacionats però amb estructura pròpia. El protagonista, un home que podem situar en l’anomenada crisi dels quaranta, està escrivint amb penes i treballs un poema inspirat per una companya de feina que no arriba als vint. Això defineix un dels plans narratius, que conté les successives temptatives de redacció del poema, les quals es relacionaran amb els altres dos plans. El relat es tanca amb les dues frases finals, que pertanyen en aquest pla.
”Un altre pla recull el monòleg del protagonista, que s’adreça imaginàriament a la noia. Com que això només hi és al seu cap, vaig triar de mostrar-ho formalment eliminant-hi tota la puntuació. I aquí és on el relat perd la possibilitat de ser transmès per la via oral.
–Per què? –torna a demanar en Vidal.
–Perquè no hi ha manera de llegir-lo en veu alta per als altres sense destruir l’efecte buscat. Me n’he adonat justament quan anava a llegir el primer fagment d’aquest tipus, després dels dos primers versos del poema. Quina entonació li havia de donar? Havia de ser una lectura monòtona i sense cap pausa? Però el protagonista té emocions i això no es manifesta només en el llenguatge, en el lèxic que fa servir, també ho hauria de fer en les entonacions; ell està assajant en el seu fur intern el que vol dir a la noia i, per tant, hi han d’haver tots els registres emocionals que el sacsegen. Segur que heu notat que jo vacil·lava quan anava a llegir el fragment a què em refereixo i també estic segur que he fracassat en l’intent de transmetre les emocions del protagonista. I, faltaria més, no estic menys segur del fet que, en llegir el text com si hi hagués puntuació, us he despistat totalment, he fet que no copséssiu les característiques del pla narratiu i això ha destruït la possibilitat d’entendre el relat en conjunt.
–Bueno, me quedo más tranquilo –diu en Castro–, veo que no soy tan tonto como he pensado mientras leías.
–Perdona, Toñito, puedes estar seguro de que no era mi intención…
–Sali –l’interromp en Pujol–, has dit que hi havia tres plans narratius i, tot i que em sembla que ja veig per on va la cosa, et vull demanar que ens expliquis com vas concebre el tercer.
–El tercer pla, que és el que obre el conte, és oníric, narra alguns somnis del protagonista, i en el seu moment també em vaig plantejar quina estructura formal donar-li. Finalment em vaig decidir per una estructura clàssica, dialogada, en present històric i amb narrador omniscient, entre altres raons perquè volia transmetre la impressió de realitat que tenen moltes vegades els somnis; només el que hi passa és irreal, no la manera d’explicar-ho, i les incongruències del relat són les pròpies dels somnis. Bé, això és el que vaig intentar, si més no.
–Ara potser caldria que el tornessis a llegir –diu en Galimany–, i així podríem estar en disposició d’analitzar-ne el contingut.
–Em sembla que no és pas una bona idea, Gali –contesta en Salinas–; trobo que és massa llarg per a rellegir-lo.
–Jo estic amb el Sali –fa en Mauri– i em penso que allò que ens hagi dit el conte i que vulguem comentar, amb un petit esforç ho podem situar en el pla que correspongui. I obriré el foc jo mateix. L’he trobat molt bo i, com que el que ha explicat el Sali ho havia intuït, he de dir que aquests tres plans narratius, independents però necessaris, en bressolen la lectura.
–Jo també l’he trobat bo –diu en Galimany–, sorprenentment bo. Sali, no hauria pensat mai que fossis capaç de muntar un relat com aquest. Potser li podríem posar alguna pega, com ara el fragment de l’home que està a punt d’ofegar-se, que se’n va sol del relat i que caldria reconduir o lligar amb més força a l’estructura…
–Això deu ser –l’interromp en Salinas– perquè és un dels pocs fragments del relat que no són imaginaris, el que s’hi explica em va passar a mi i em va semblar que podia justificar la por a la mar que manifesta el protagonista en el poema.
–Doncs ja que esmentes el poema –torna en Galimany–, deixa’m dir-te que tot i que trobo que és acceptable, hauria d’anar creixent amb més referències del text; a més, el darrer vers em sembla excessivament epitàfic per la insostenibilitat de la idea.
–Jo –hi intervé en Mauri–, quant al poema, més que això que diu el Gali, el que trobo és que el vers final no lliga amb els anteriors, no sé veure a què hi treu cap aquest vers ni estic gaire segur del que vulgui dir.
–Deixeu-me que m’expliqui o més aviat que em justifiqui –contesta en Salinas–. Vaig intentar dur tot el relat a la conclusió que vol expressar aquest vers. La meva intenció era que la història que explica el vell de la platja i el darrer monòleg del protagonista menessin a l’assumpció de la idea que, amb els anys, els homes (no el gènere humà, els homes com a individus mascles de l’espècie) tendim a buscar en les femelles joves allò que se’ns escapa, que anem perdent: la passió i la vigoria fornicatòria de la jovenesa, la pulsió reproductora. En aquest sentit, als homes ens agradaria ser joves un altre cop per retrobar la passió amorosa, o libidinosa si us estimeu més dir les coses pel seu nom. En veure una joveneta xamosa, en la flor de l’atractiu sexual, qui de vosaltres no ha pensat alguna vegada com us agradaria ensinistrar-la en les arts amatòries? Però ja som massa grans, hem nascut massa aviat per a resultar atractius a les femelles que tot just acaben d’abocar-se a la riba de l’activitat sexual. El protagonista del conte ha constatat que l’interès sexual de la noia es diposita en aquell jovencell suposadament inexpert a qui no li cal res més que la seva descarada immaduresa per avantatjar-lo en la lluita pels favors de la noia, si aquesta lluita arribés a plantejar-se. El desig del protagonista és inviable perquè, en referència a la noia, ha nascut massa aviat, i arriba a la conclusió que això ens passa a tots els homes quan posem anys.
–Home, Sali –fa en Galimany–, si el protagonista tingués la manta d’anys que tenim nosaltres ara, això que dius estaria molt bé; però l’home està en la quarantena, i et puc assegurar que, al menys pel que a mi respecta, no em faltava pas vigor fornicatori, als quaranta!
–Mira, posant les excepcions que vulguis posar –replica en Salinas–, la norma general és que els tios de quaranta per a les jovenetes de menys de vint són veritables matusalems i gens atractius sexualment, més aviat els fan fàstic si arriben a insinuar-s’hi; i també sembla ser que entre els quarantins hi abunden els que pateixen una crisi semblant a la que he volgut recollir en el relat.
–Ho dius per experiència? –demana en Galimany.
–Insinues que no és una experiència masculina força general? –replica en Salinas.
–Bé, qui ha estudiat antropologia has sigut tu, no estic a la teva alçada per discutir-ho… Una altra cosa: m’ha semblat identificar, en la descripció que fas del vell, a en Josep Pla.
–L’encertes.
–Noi, cada vegada em sorprens més, mai no t’hauria fet lector d’en Pla.
–Doncs sí, m’agrada en Pla i he llegit unas quantes pàgines seves –diu en Salinas sense dissimular el to irònic–. De fet, si hi haguessis parat atenció (i coneguessis el fragment, és clar), t’hauries adonat que hi una citació posada en la boca mateix d’en Pla en un dels monòlegs imaginaris del protagonista.
–Tens raó, potser he badat i se m’ha escapat… És que estava tan sorprès per la qualitat del relat que més d’un cop m’he trobat pensant en el Salinas que vaig conèixer a la Labor i que mai no va donar cap mostra d’aquestes aptituds i aquests interessos literaris.
–Uns altres temps, una altra feina… La vida fa molts tombs.
–Sí, deu ser això. En fi, reitero el que vaig dir-te aquell dia que ens vas explicar un conte de por i unes històries increïbles de restaurants i de cotxes: no m’imaginava que per les teves venes corregués sang de literat. De fet, vaig trobar aquelles històries tan divertides que em va semblar impossible que les haguessis parit tu, sempre tan seriot i mesurat, tan assenyat i amb tan poca tendència a donar peixet a la imaginació com em semblaves. Repeteixo: estic impressionat, mai no m’ho hauria pensat. Felicitats.
–Gràcies, ets molt amable. Ara, per arrodonir aquesta part de lloances sens dubte no merescudes però que m’engreixen l’autoestima, ¿no podries rematar la feina tot dient alguna cosa concreta que t’hagi agradat?
–Com que el que he begut m’estimula la bonhomia, et diré que m’ha agradat l’inici, especialment una frase que parla del so de la besada de l’aigua. La pots rellegir, sisplau?
–“Sols se sent el so somort, el sord soroll de la lleu besada de l’aigua a la sorra, l’abraçada suau del mar i la terra”.
–Aquesta, efectivament. Trobo que aquí has aconseguit un ritme i una sonoritat que recorden d’una manera força viva l’onatge suau batent la riba.
–Pues ahora que hablas de ritmo y sonoridad de una frase –l’interromp en Castro–, ¿qué te parece ésta, que decía un amigo mío: “Primero la chica checa pechuda y cachonda me la chupa, me la lame y luego le meto la picha en la chona y chaca chaca”?
Quan els comensals deixen de riure, en Galimany reprèn la paraula.
–Mira que n’arribas a ser, de bast, Toño.
–Pues mira quién fue a hablar, el rey de la delicadeza.
–Tens raó, potser m’he passat. Ara, però, si em deixes tornar al conte…
–Desde luego, Gali, faltaría más.
–Gràcies. En aquest inici, Sali, trobo que els adjectius estan ben posats, fins i tot n’hi ha algun d’inexistent, d’original, de nova creació, diria. Si no fos perquè no et crec capaç d’enganyar-nos, podria arribar a pensar que això no ho has escrit tu. Insisteixo que m’ha sorprès molt el llenguatge, no tenia ni idea de la teva habilitat.
Ha aconseguit dir això sense deixar traslluir la ironia. En Caamaño i en Pujol es miren alarmats; en Mauri comença a mostrar senyals d’incomoditat.
–No és habilitat, Gali, són hores de diccionari –contesta en Salinas–; m’he passat moltes estones força llargues comprovant com aquell que diu el significat de cada paraula per tal d’assegurar-me que era el que jo volia.
–Doncs he de confessar que ho has aconseguit. Vaja, això em sembla, perquè en definitiva, l’única persona que pot saber el que volia expressar és l’autor; tu, vull dir.
–Ara que parleu de l’autor i la seva obra –tercereja en Mauri–, deixeu-me posar una qüestió més general: vosaltres, els qui sou capaços de crear una història, com us sentiu?
–Què vols dir? –demana en Caamaño.
–Que què us passa pel cap, quins sentiments experimenteu quan escribiu, quina relació teniu amb els personatges, com us sentiu respecte d’ells… No sé, potser ho podria resumir en preguntar-vos per què escriviu.
–Ui, la pregunta del milió –fa en Caamaño.
–I tant, no sé quantes opinions i sentències he llegit respecte a això –diu en Galimany.
–Doncs apa, Gali, il·lustra’ns –li demana en Salinas.
–Mira, el Sali ja t’ha passat la patata calenta –fa en Pi.
–Ai, Trescatorze, que més voldria jo que tenir ara una patata calenta a l’abast de la mà… La veritat és que no m’he format cap opinió; de fet, jo mateix no sé per quina raó he escrit alguns contes… Entenc que els escriptors de debò, els que viuen de l’escriptura, a banda de la seva vocació (que alguna en deuen tenir), escriuen per això, per a guanyar-se la vida. Alguns escriuen bé, fins i tot alguns escollits dels déus ho fan excel·lentment i diuen coses interessants, i d’altres van fent, omplint pàgines de gasosa o de no res per les quals reben uns diners perquè hi ha d’haver de tot en aquest món de Déu.
”Pel que fa als escriptors a estones perdudes (i no sé si se’ls pot dir escriptors sense forçar el significat del mot), entre els quals m’hi compto, m’imagino que les motivacions poden ser molt variades. En el meu cas, unes ganes molt irregulars i de freqüència massa intermitent de deixar escrites algunes històries o alguns esbossos d’història. Com pots veure, Mauri, al menys en el meu cas no hi ha cap raó mínimament transcendent; no sé si ho veuen igual els altres escriptors de la taula.
–En el meu cas –hi intervé llavors en Pi–, a banda d’això que has dit d’escriure històries o esbossos d’història, hi ha un mena de tendència a la reflexió. Posar per escrit en forma de relat de ficció alguns dels temes que em plantegen dubtes no sé si dir existencials m’ajuda a pensar-hi, a cercar possibles respostes a preguntes que em brollen del cervell a vegades obsessivament. Però a la llum de les crítiques que em vas fer, Gali, es veu que no vaig sortir-me’n gens bé en els contes que vaig llegir, que el resultat va quedar-se lluny del propòsit.
–És molt freqüent que el membres del gènere humà ens proposem fites inabastables per als nostres recursos o la nostra capacitat o habilitat; però això no treu que ho intentem, i si alguna cosa bona hem aconseguit l’espècie humana ha estat gràcies als somiatruites afortunats. Ara, no hi pensis més, en les meves crítiques, que estaven fetes amb tota la bona voluntad del món, sense cap afany destructiu; en definitiva el que importa és si t’ho vas passar bé i si les estones esmerçades en escriure t’han proporcionat alguna mena de benefici, el que sigui. I tu, Manyo, per què escrius?
–Per fotre’m del mort i de qui el vetlla –afirma sentenciós aquest.
–Així de senzill? –li demana en Pujol.
–Així de senzill. La humanitat, al menys la d’aquest país, em fa riure, em provoca la ironia…
–Em sembles un pèl injust, per dir-ho suaument.
–Potser sí, però és la manera com em defenso dels atacs de la beneiteria ambiental. Anava a dir del papanatisme, però el Gali m’haria crucificat per poc normatiu.
–És veritat –fa en Galimany–, i entre altres raons perquè disposes d’un bon arsenal per atacar i podies haver utilitzat també la qualitat de ximple, bajoc, babau, llonze, sòmines, tanoca, totxo o toca-son.
–Bravo, Gali, una nova exhibició per part teva! –exclama en Mauri.
–Sí, y que a mi me deja a dos velas en lo que se refiere a léxico –diu en Castro.
–Bueno, no és que en castellano andemos faltos de calificativos de ese orden –comenta en Salinas–: tontaina, necio, bobalicón, berzotas, adoquín, mastuerzo, soplagaitas, gilipollas…
–Ep, prou, Sali, no comencem ara a fer un concurs d’insults! –l’interromp en Galimany.
–Doncs jo trobo que seria divertit –diu en Velarde–. Per què no porteu una llista cadascú la setmana vinent?
–No serà pas la setmana vinent, que ens trobarem –contesta en Salinas–, perquè dijous és Tots Sants. Però mira, no em sembla malament i jo em reservo els castellans, per al dia 8, que és quan ens retrobarem en un restaurant que encara no tinc emparaulat i que ja us faré saber oportunament.
–Espero que no aprofitis aquesta convocatòria per fugir de dir-nos per què escrius –fa en Galimany–; ets l’únic que no ho ha explicat.
–Minses explicacions les vostres, per cert. Vejam… Em resulta un pèl difícil, perquè no m’hi he aturat mai gaire a pensar en els motius que em porten a fer-ho les poques ocasions en què… Jo diria que escric per experimentar, per comprovar fins a quin punt sóc capaç d’explicar històries. M’hi entren ganes d’escriure quan alguna cosa (un fet, un esdeveniment, una notícia, etcètera) em provoca curiositat i fa que em demani quines podrien ser les circumstàncies que han menat en aquell fet o esdeveniment. Per exemple, el conte que us he llegit té la llavor inicial en unes confidències que em va fer un company de Barcanova. Ja us he dit que l’episodi en què el protagonista està a punt d’ofegar-se és un fet real, que allò em va passar a mi. Com que el que m’havia explicat aquest company havia excitat la meva fal·lera escriptora, vaig anar madurant la idea a partir dels dos fets fins que vaig tenir pensada l’estructura general. Em vaig posar a escriure, i va sortir el relat d’avui.
–Perdona, Sali –diu en Pi–, però a mi em sembla que aquest relat respon a una experiència personal; al menys, li trobo tota la pinta.
–Personal en el sentit que vaig tenir coneixement de diversos fets que s’hi recullen, sí; en el sentit que m’hagi passat a mi, no. Repeteixo que l’únic fet viscut per mi és l’episodi natatori. La meva opinió és que només podem escriure basant-nos en el que coneixem (sigui de manera directa o indirecta) o experimentem. Tu, per exemple, ens vas llegir dos relats de gènere fantàstic, al caire de la ciència ficció; ara, per molt lluny que haguessis dut la teva fantasia, no hauries pogut escapar-te de construir els relats amb elements extrets de la teva experiència, ni que fos aquella que el subconscient transforma en somnis… –En Salinas s’atura uns segons, com si dubtés–. I mira –continua–, ara que he invocat el subconscient m’ha vingut al cap un detall que havia oblidat: la part en què el protagonista somia que camina per un parc és un resum d’un somni meu.
–Doncs ja que hi esmentes la part onírica del teu relat –hi intervé en Galimany–, deixa’m dir-te que també hi trobo algunes coses que no em quadren. Per exemple, tu vas triar, segons que ens has dit, escriure els somnis del protagonista en un estil directe, realista. Això és un recurs lícit, però en el teu cas hi ha una trampa: seria normal (tots en tenim experiència, em sembla) que el protagonista tingués somnis recurrents; el que no és normal, el que resulta inversemblant, és que siguin somnis seqüencials, que en somnis diversos i successius es narri una història amb plantejament, nus i desenllaç, tot i les digressions incongruents que hi has introduït.
–Admeto que això que dius pot semblar encertat a primer cop d’ull; però no tens en compte que tot el nivell oníric del relat pot ser un únic somni narrat en quatre parts. Ara, tot deixant de banda aquesta possibilitat no menystenible, reclamo el meu dret d’autor a fer el que vulgui amb els meus personatges: respecte d’ells, jo sóc Déu i la meva voluntad és ineluctable.
–Òndia, si que vas fort! –exclama en Pujol.
–Com qualsevol escriptor, diria jo; tots els autors hi creen, quan escriuen, són déus i menen les seves creacions, les seves criatures, per on volen.
–Potser amb la diferència que els seus camins no són inescrutables, oi? –diu en Mauri.
–Inescrutables potser no –opina en Galimany–; ara, inviables o inversemblants, moltes vegades. A més, jo he sentit a dir o he llegit que hi ha autors els personatges dels quals en un cert moment de la creació han triat camins propis, com si tinguessin lliure albir, i el relat ha pres un rumb que l’autor no tenia previst.
–Tot i això, que pot ser cert –contesta en Salinas–, al capdavall és l’autor qui determina el destí final dels seus personatges. Si el paral·lelisme valgués, jo diria que amb ells passa el mateix que amb nosaltres, que per molt que exercim la llibertat de triar els nostres actes, al final serà Déu qui decidirà el que fa amb la nostra ànima.
–Amén –fa en Mauri–, en això estic molt d’acord amb tu: l’home proposa, i Déu disposa.
–Com que no vull iniciar una discussió relativa a les postrimeries de l’ésser humà, com deia el catecisme quan érem nens, no contestaré a això –replica en Galimany.
–Llàstima –fa en Mauri–, perquè m’agradaria molt saber que és el que en penses, de les postrimeries.
–Un altre dia, si no et sap greu; avui he begut massa per mantenir una discussió transcendent… segons el teu punt de vista, és clar.
–I a més ja va sent hora de deixar la nostra tertúlia –diu en Salinas–, si no és que hi ha algú que hi vulgui afegir res més.
Com que ningú mostra signes de voler fer-ho, en Salinas acomiada la reunió:
–Va bé, ho deixarem estar per avui. Recordeu, però: no ens trobarem dijous vinent, sinó l’altre; ja us trucaré per dir-vos a quin restaurant. Apa, siau i porteu-vos bé aquests quinze dies.

 

Continuen encara algunes (pre)històries

 

Al carrer, mentre els companys s’acomiaden, en Mauri demana a en Salinas que l’esperi, que vol parlar amb ell. Quan els diversos grups han marxat, li proposa d’anar en algun lloc tranquil perquè el que han de comentar és important. Prenen per Mestre Nicolau i Laforja, tot xerrant de records comuns, i passat l’Institut Oftalmològic Barraquer s’asseuen a la terrassa d’un bar, a la plaça Cardona, que els sembla tranquil. En havent demanat unes begudes, en Salinas pregunta:
–I bé, què és això tan important que has de comentar-me?
En Mauri no contesta, sembla dubtar. En Salinas se’l mira amb ulls interrogadors. Finalment, el primer comença a parlar:
–Mira, tot i que els qui estem al cas havíem pactat de no comentar-te res, la tertúlia d’avui me n’ha fet repensar, i crec que és millor que et posi al corrent del que en Caamaño ha esbrinat.
–I doncs, què és això tan important i misteriós?
–Sabem que aquell conte de por que ens vas llegir fa tres setmanes no és teu; és més, també sabem que aquelles històries d’hotels i de cotxes que vas atribuir-te el mateix dia les vas treure d’una llista de correu en què hi participa en Jordi Perera, un amic del Manyo que viu a Vilanova i la Geltrú i que, vés per on, va ser objecte en aquesta llista de la broma que ens vas presentar com si fos un relat escrit per tu.
Es fa un silenci pesant entre els dos companys. En Salinas mira al lluny, mentre en Mauri busca la seva mirada. Finalment:
–No vaig poder resistir-me –fa en Salinas amb veu enfosquida–: trobava aquestes històries tan divertides… –Torna a callar-se i quan continua, uns instants després, ho fa amb el seu to de veu habitual–. La veritat és que en principi no volia pas enganyar-vos; després em vaig deixar dur per la tertúlia i vaig anar fent sobre la marxa el paper que em vaig imaginar que faria l’autor. Veuràs: jo estic inscrit en diverses llistes d’Internet, entre elles aquesta que dius que hi ha en Perera, però no acostumo a intervenir-hi, faig d’això que em sembla que en diuen lurker… El cas és que en aquesta llista hi ha alguns membres que tenen força gràcia a l’hora d’explicar anècdotes, i em va semblar que les que vaig narrar-vos tenien prou mèrit com per ser diguem-ne publicades.
–Però hauries d’haver explicat, ni que fos la setmana següent, la veritat de tot plegat; és molt natural, ara, que els qui estem al cas ens pensem que ets un plagiari.
–Em sap greu, no vaig donar-n’hi importància, a l’autoria; al cap i a la fi, no crec que perjudiqui ningú, el fet que ho hagi presentat entre amics… –Torna a restar en silenci uns instants abans de continuar–. ¿És massa indiscret demanar-te qui sou, els que ho sabeu?
–El Manyo, en Pujol, en Velarde, el Rafa, el Gali i jo.
–Ah, el Gali… Ja m’havia semblat que en les últimes setmanes es mostrava més… no sé si dir sarcàstic… no, potser no és l’adjectiu adequat, potser caldria dir més punyent o irònic que de costum, amb mi.
–És que està molt cremat, li ha dolgut molt aquesta atribució fraudulenta d’autoria. De fet, jo diria que avui s’ha pensat que tampoc no és teu, el relat que ens has llegit. Hi ha hagut moments en què he cregut que anava a acusar-te de falsari. És per això, principalment, que he decidit d’explicar-te el que hi ha.
–T’ho agraeixo, Mauri, i miraré de reconduir aquesta situació. Ostres, és que sembla que hi hagi una mena de fat que al Gali i a mi ens aboqui constantment als malentesos… Ja a l’Elizalde, però principalment a la Labor, vam tenir friccions que podíem haver evitat només parlant-ne una mica… Mira, no sé si saps que en una època en què jo estava en una situació molt complicada, amb problemes personals i laborals, va influir perquè em fessin un contracte per obra a l’Editorial Labor, on ell tenia una posició força estratègica, i més endavant aquell contracte temporal es va transformar en un d’indefinit. Jo, t’ho juro, li estaré sempre agraït, perquè la meva vida va canviar per a millor d’una manera notable, i no sé com li ho podria demostrar, de debò…
”Ara, tot i que sempre vaig mirar de col·laborar lleialment amb ell, hi va haver un moment en què vaig haver de triar entre dos posicionaments dins l’empresa. Per circumstàncies d’alta política empresarial, a la Labor hi va haver (a partir de 1974, crec recordar) dos directors: Carlos Barral, amb responsabilitat editora, i Francisco Gracia, amb responsabilitat gestora. Ho descric d’una manera molt esquemàtica, perquè de fet havien de consensuar els plans d’edicions i altres qüestions relacionades.
”Hi va haver un moment, però, en què aquests dos senyors van començar a xocar, hi van sorgir discrepàncies entre ells. Veuràs, segons la meva opinió, Barral havia estat un bon editor, però en aquella època ja començava a quedar-se fora de joc, el negoci editorial prenia un altre camí i començava a veure’s que el règim franquista no duraria gaire i que ja no tindria tant valor allò que la progressia esquerranosa mantenia com a front de lluita i resistència intel·lectual; a més, com a gestor era una nul·litat. Contràriament, en Paco Gracia tenia les idees molt clares, veia molt bé per on havia d’anar la política editorial i de quina manera calia reorientar-la per tal de recuperar la rendibilitat, molt debilitada en aquells anys. Jo mateix vaig presenciar algunes civilitzades discussions teòriques al respecte, i vaig veure molt clar que de seguir les idees d’en Barral, la cosa aniria a mal borràs, de manera que vaig decidir fer costat a en Gracia. Això suposo que no va agradar gens al Gali, molt fidel a l’editor, i els darrers temps que vam coincidir a la Labor la nostra relació es va refredar. Et juro que vaig fer tot el que va estar a la meva mà perquè no fos així, però no sé per quines raons poques vegades ens posàvem d’acord en la resolució i fins i tot el tràmit dels expedients d’edició. Poc abans de la mort de Franco, el Gali va plegar; més endavant ho va fer en Barral, forçat per les altes instàncies, tinc entès, i un temps després en Gracia va iniciar una aventura editorial en què m’hi vaig embarcar i que no ve al cas, perquè no té res a veure amb la meva relació amb el Gali.
–Ell diu que a la Labor fins i tot vas presentar com teu un informe en un expedient que en realitat era seu.
–De debò? No pot ser, deu estar mal fixat… Potser recorda malament algun dels expedients en què vam discrepar.
–Podria ser…
En Mauri sembla dubitatiu durant uns instants. Finalment diu:
–Perdona que et faci una pregunta tan directa i crua: el relat que ens has llegit avui, és teu?
–Sí, t’ho juro. És més…
En Salinas s’interromp, hesita i finalment continua:
–Mira, et faré una confidència que et prego no difonguis per res. Puc comptar amb la teva paraula?
–Faltaria més, no m’ofenguis.
–Perdona, perdona… Encara que en la tertúlia ho he negat, perquè hi ha coses que no cal treure-les del camp de la intimitat, tot el conte respon a la meva experiència personal: el poema, l’enamorament, els somnis, l’estat d’ànim del protagonista… És clar que hi ha una el·laboració literària i hi he afegit detalls ficticis; però la major part del conte és purament i simplement una experiència personal. Jo crec que el vaig escriure per tal d’aconseguir una catarsi que em deslliurés de les seqüeles i el perill d’una situació emocional inconvenient i potser fins i tot malaltisa. Em vaig arribar a sentir molt malament, molt enfonsat, i encara no tinc clar com vaig sortir-me’n. De fet, vaig estar-ne tant, de malament, que vaig escriure un altre conte que us llegiré la setmana vinent, encara més amarg que el d’avui.
–Vols que en parlem, d’aquestes experiències? Buidar el pap sol ser beneficiós.
–T’ho agraeixo, però no voldria amoïnar-te ni molestar-te més. Al menys avui. Deixem-ho per al proper dia, quan hagis sentit el conte, si no et sap greu.
–Tu manes, Sali. Però deixa’m ser xafarder: puc demanar-te quan i on et va passar això d’aquest enamorament del conte?
–El Gali hauria dit enconyament.
–Segur.
–La veritat és que no hi ha gaire res a explicar. Va ser poc temps després que trobés treball a l’editorial Barcanova, devia ser cap a l’any vuitanta o el vuitanta-un… Sí, això, perquè jo en tenia quaranta-un… Em penso que devia començar a patir la famosa crisi dels quaranta, i en aquest desgavell emocional hi va influir també, segurament, que ja feia temps que no m’entenia amb la dona; discutíem sovint i el llit ens venia molt gran, suposo que no tenir fills la perturbava molt… Però això és aigua més que passada, no tinc ganes de parlar-ne.
–Doncs deixem-ho, no voldria pas passar-me d’indiscret o pesat.
Llavors la conversa pren un rumb més impersonal fins que, passada una bona estona i consumides les begudes, decideixen d’anar-se’n.

 

Un cop s’han acomiadat dels companys, en Galimany, en Pujol, en Velarde, en Rafa i en Caamaño caminen cap a la Diagonal.
–I el Mauri? –demana en Galimany–. No l’he vist anar-se’n.
–Em penso que s’ha quedat amb el Sali –diu en Velarde.
–Vaja! Què li deu voler, en aquest cada vegada més mentider anfitrió nostre?
–No siguis suspicaç, Gali –fa en Rafa–. Potser volia explicar-li allò de les postrimeries de què tu no has volgut parlar.
–Sí, segur que sí. No fotis, home!
–I per què no? Ja saps que en Mauri aprofita totes les ocasions que té per fer de predicador.
–Sí, noi, això és ben veritat. Heu vist, el Sali? Reclamo el meu dret d’autor a fer el que em roti amb els meus personatges: jo sóc Déu i la meva voluntad es fa per collons. Home, que comença a sentir-se com un déu, ja es nota; ara, autor, vinga ja! Segur que ha pagat un negre o ha robat el conte a algun ingenu.
–Gali –fa en Pujol–, no et sembla que potser et passes? D’acord que els antecedents fan sospitós al Sali, però jo li concediria el benefici del dubte, no creus?
–No m’ho empasso, no pot ser seu; el conte està massa ben fet i té un nivell de català força acceptable. De cap manera, no l’ha escrit ell.
–Potser l’ha fet corregir per un professional. Jo tinc la impressió que t’ho estàs prenent massa a la valenta, això dels enganys del Sali. Ostres, si hi ha hagut un moment que he pensat que li anaves a abocar tot el que vam parlar la setmana passada encara que havíem acordat no dir-li res.
–I jo –manifesta en Caamaño.
–Jo no vaig acordar res de res –contesta en Galimany–. Però per consideració a vosaltres m’hi he estat de posar-lo en evidència. Ara, no responc: si per una d’aquelles casualitats m’assabento que també se’ns ha rifat amb aquest conte, us ben juro que em sentirà.
–Molt bé, et sentirà ell i et sentirem tots, segur, perquè el que és veu, no te’n falta pas –diu en Rafa–. I ara, que us sembla si canviem de tema?
–Això –fa en Pujol–, canviem de tema, a veure si el Gali es tranquil·litza i deixa de pensar en el Sali.
–Doncs posats a canviar de tema –diu en Velarde–, deixeu–me que us expliqui per què he demanat les postres a base de figues. Casualment, en aquesta revista naturista he llegit les propietats de les figues a criteri de l’autora d’un article. Diu –i llegeix–: “Les figues són laxants i regenerants. Augmenten la vitalitat de forma immediata després de consumir-les. Malgrat que aporten una gran quantitat d’energia, les figues estan indicades en dietes d’aprimament, ja que omplen molt. També són un aliment reconstituent (pels sucres que contenen), i això les fa recomanables per a esportistes i després d’una intensa activitat física. És la fruita que conté més calci, i per tant és ideal per a nens, adolescents, embarassades i persones amb osteoporosi”. I dóna com a indicacions especials que “la figa està especialment indicada en casos d’inapetència i debilitat, d’astènia (poques ganes de fer les coses), en les convalescències, després d’un esforç físic o d’un estat d’estrès mental i com a anticancerigen”.
–Mira, en les indicacions especials hi estic molt d’acord –fa en Galimany–. Trobo que quan et sents inapetent i amb poques ganes de fer la cosa, la figa està especialment indicada. Una bona figa, calentoneta i sucosa, segur que et rescata d’una situació d’estrès mental i deu ser el millor per a la convalescència. Fins i tot pots estalviar-te l’esforç físic segons com te la presentin. D’això que pot servir d’anticancerigen, què voleu que us digui, ja no ho veig tan clar.
–Tu sempre igual, eh, Gali –diu en Rafa–; el Mauri no perd ocasió de predicar i tu no la perds de parlar de sexe.
–Jo, parlar de sexe –fa en Galimany–, i ara!
–Sí, Gali, tu sempre amb el sexe oral –diu en Caamaño.
–Home, el sexe oral… i quan puc el visual, que sembla que comencen a ser-ne les úniques modalitats al nostre abast. Ara, per a sexe oral, el d’ aquell fantasma que va plegar al final de primer curs, no em recordo com es deia –contesta en Galimany–, un que sempre explicava històries… Acostumava a asseure’s al costat de l’Osés, aquell que quan no hi era el profe solia cridar: “¡Quiero una puta de plástico!” i que tampoc va acabar l’aprenentatge a l’escola.
–L’Abaurrea? –demana en Pujol.
–Això, l’Abaurrea! –confirma en Galimany–. Devia ser de família bona, un pijo de collons… Presumia molt d’afers sexuals. Em vénen al cap un parell d’històries. Una vegada explicava que tot estant al cine, va asseure’s el costat d’ell una parella de manera que la noia va quedar entre ell i el xicot o el que fos. Durant la projecció, la parella va començar a besar-se i a practicar uns altres jocs propis del seu sexe. Fins aquí, res digne de ser reportat. Però ve’t aquí que el nostre Abaurrea continua l’explicació i ens diu que la noia va situar-se de manera que oferia el cul al nostre company, qui, sense pensar-s’ho gens ni mica, es va dedicar a grapejar-lo a cor què vols. No recordo ara si hi va afegir més detalls o va anar més enllà en els seus tocaments.
”L’altra història era més picant. Segons ell, estava en un bar de categoria a la Diagonal i es va trobar que una parella de dones, una de força més jove que l’altra, se li va atansar i la més gran li va dir que si volia passar una bona estona amb elles les acompanyés. A bodes em convides, va pensar l’Abaurrea, i hi va accedir. Van anar-se’n no sé si a un pis o un meublé, i la gran, que semblava dominar el joc, li va dir que s’esperés al lavabo, que anés despullant-se, que ja l’avisaria. Passada una bona estona, la dona, nua, va entrar al lavabo i li va dir: “Vés, fot-li un bon clau, que ja la tens a punt”. L’Abaurrea explicava que la noia jeia oberta de cames, gemegant i frisosa per rebre una bona cigala, de manera que es va apressar a satisfer-la.
–I tu te les vas creure, aquestes històries? –demana en Rafa.
–La veritat és que a hores d’ara no ho sé. Jo diria que no, tot i que l’Abaurrea era ben plantat, com deveu recordar, i semblava més aviat acostumat a ambients diferents dels fabrils i proletaris. Vés a saber! Em sembla recordar que alguna vegada havia dut a l’EAE algun París-Hollywood, una revista porno de l’època.
–Doncs se la jugava –comenta en Pujol–, perquè si l’enganxaven el podien fotre al carrer.
–Sí, tinc entès que havien despatxat un operari per aquest motiu –confirma en Caamaño–. Qui sap, igual van despatxar també l’Abaurrea. Algú recorda per què no va continuar a l’escola?
Ningú no ho recorda. I amb aquestes i altres sucoses remembrances van fent camí fins que arriben al punt on han de separar-se.

Deixa un comentari