Conte contat, no és acabat – 8

Vuitena trobada (18 d’octubre de 2007)

 

–Abans de procedir a la lectura del conte d’avui –anuncia en Salinas un cop s’han servit els cafès i les copes posteriors al dinar que aplega els ex-alumnes de la XXIV promoció de l’EAE a Can Culleretes–, deixeu-me que us digui algunes coses que la Montserrat Agut, una de les propietàries, m’ha explicat de la història de la casa. Heu de saber que aquest restaurant és el més antic de Barcelona: fa més de dos-cents anys que es va fundar.
–Tants? –demana en Pujol.
–Tants. De fet, Pujol, l’any que ve en celebraran dos-cents vint-i-dos de l’apertura, i els actuals propietaris, la família Agut, en celebraran cinquanta des que se’n van fer càrrec. Els Agut, abans de Can Culleretes ja tenien el restaurant Ca l’Agut, del carrer d’En Gignàs.
–I m’imagino que aquest nom de Can Culleretes també deu venir d’antic, oi? –pregunta en Rafa.
–Sí. Diuen que al començament, el 1786, això era una xocolateria, i diuen també que el nom de Can Culleretes ve del fet que sempre en faltaven i que se sentia a cada moment que els cambrers demanaven al mostrador: “Nois, culleretes!”. Ara, hi ha una altra versió que diu que aquest local va ser el primer de Barcelona en què es van fer servir culleretes de metall.
”Durant la seva llarga història, aquesta casa ha viscut temps de molta anomenada i feina; per exemple, a l’Exposició Universal del 1929 es va servir un sopar per a tres mil comensals, poca broma. També sembla ser que l’expressió “sopar de duro” va néixer aquí. Segons que afirma en Lluís Permanyer, a la nit s’hi servia un àpat excel·lent a un duro i els habituals del Liceu van posar de moda venir a sopar a la sortida de la funció.
”Com heu pogut comprovar, la cuina d’aquesta casa és d’allò que podríem dir tradicional, i la seva excel·lència ja l’heu poguda corroborar. La Montserrat m’ha explicat que utilitzen moltes receptes antigues, com ara les de l’oca amb peres, el civet de senglar, la perdiu… Els canelons, per exemple, els fan iguals que quan van comprar el restaurant.
”El local, ja us deveu haver adonat, conserva molts trets antics, i m’han dit que hi ha mosaics del temps de la fundació, a banda d’altres de fa uns cent anys. Alguns quadres també porten moltíssim temps aquí, perquè els Agut ja els hi van trobar; ells han anat posant fotos de clients coneguts, com ara en Plácido Domingo, la Joan Sutherland, en Màrius Cabré i altres que ja deveu haver identificat.
”Per acabar, perquè no vull allargar-me massa, us explicaré una anècdota que m’ha referit la Montserrat. Fa uns vint anys hi va venir l’alcalde d’Hamburg i mentre menjava se’n va anar la llum. Quan hi va tornar, els cambrers i la direcció es van trobar un munt de guardaespatlles amb pistoles a la mà que l’envoltaven: s’havien pensat que era un atemptat.
–Home, ho entenc –fa en Mauri–: als alemanys no els hi entra al cap que puguin haver apagades de llum no anunciades prèviament. Deixa’m explicar una cosa de quan van començar a arribar a la fàbrica tècnics alemanys de la Mercedes, al tombant dels anys cinquanta als seixanta.
–Endavant, Mauri.
–Era quan començàvem a preparar alguns utillatges. Ens havien arribat els plànols d’Alemanya i hi va venir un tècnic, per tal de solventar els problemes que puguessin presentar-se. El fet és que un dia, quan feia poc que era a Barcelona, se’n va anar la llum, com passava tan sovint als anys cinquanta. L’home va demanar quan tornaria, i li van contestar que no se sabia. Aleshores va preguntar si la companyia no havia avisat del tall de llum ni informat de la durada; com us podeu imaginar, li van dir que això no ho feien mai, les companyies elèctriques. Ell no s’ho podia creure, i va demanar si la companyia abonaria l’import del perjudici que ocasionava; no cal que us digui la resposta que va rebre. Aleshores l’home no feia més que repetir que a Alemanya totes les companyies informaven prèviament de qualsevol incidència que anés a afectar el servei i que no cobraven el temps de tall de subministrament. M’imagino que ningú va riure davant d’ell, tot i que estic ben segur que per dins més d’un ho va fer.
–Doncs si això sorprenia un alemany fa cinquanta anys, no és gens estranya la reacció d’uns altres alemanys trenta anys després davant d’un fet inconcebible per a ells: no podien pensar-se de cap manera que la llum se n’anés sense avís previ, només podia ser un atemptat –conclou en Salinas–. I com que ja va sent hora, Gali, fes-nos el favor de llegir el segon del teus contes. Aquí tens el manuscrit.
–Mecanoscrit, que diria en Pedrolo –fa en Galimany.
–Computescrit o pecescrit, potser hauríem de dir –respon en Salinas.
–Potser –confirma en Galimany, i es posa a llegir.

El senyor Puigvell

El senyor Puigvell, des de darrere del taulell on tenia la caixa registradora, va fer una miradeta d’expert a la família que acabava d’entrar. Encara era d’hora i al local no hi havia gairebé ningú, tan sols dues parelles de joves: un noi i una noia, i dues noies. Pel carrer, tranquil i delitable aquell matí solellós i cristal·lí de diumenge, quasi no caminava ningú, només una dona gran que potser anava a missa a la propera església del Pi.
El senyor Puigvell va ensumar l’oloreta que li arribava de l’obrador. De ben petit, quan el seu pare el deixava anar amb ell a la granja –els diumenges, després d’oir missa de set amb la mare i l’àvia–, ja li agradava posar-se al costat de la tauleta de cobrar, tant a la botiga com a la part dels menjadors, i aspirar la barreja deliciosa de les aromes dels pastissos de crema, de les ensaïmades acabades de fer, dels croissants cruixidors, de la xocolata calenta, dels artístics dolços, de tantes i tantes llepolies com sortien de les mans d’aquells artesans magnífics del seu pare, i guaitar com la mare a la botiga i el pare als menjadors cobraven i desaven els diners dringadissos. Ara els diners no dringaven –ai las!, la dringadera dels duros de plata–, però ho feien les registradores que havien substituït els calaixets.
El senyor Puigvell va observar com seien, a dues taules, les sis persones de la família que acabava d’entrar. “No faran gaire gasto, aquests”, va pensar. “A tot estirar, dos-cents cinquanta duros.” La clientela ja no era com la d’abans, aquelles senyores i aquelles famílies benestants; ara era més, com ho diria?, com els menestrals dels temps del seu pare, era més vulgar, més… “No són bons, els temps, no…” Calia treballar més per guanyar els mateixos quartets. La gent ja no s’hi deixava els diners amb tanta facilitat. Mirava i remirava la llista de preus, abans de decidir-se. I ell encara tenia sort, car a les hores bones, la gent entrava i sortia com al metro. “Vés, els d’aquí davant van haver de plegar, i jo encara en guanyo, de quartos; poquets, però en guanyo.”
El senyor Puigvell va mirar cap a la Josefina, que era qui havia de servir les taules a les quals seia la família que acabava d’entrar. La Josefina estava de xerrameca amb la Paula, encara que anava fent llambregades de reüll a les taules i al taulell. No semblava que tingués gaire pressa a servir, no. Les noies d’ara tampoc no eren com les d’abans, ara totes es creien que treballaven a Can Jorba o a El Corte Inglés. És clar que si els clients aguantaven, als grans magatzems, que no els servissin com Déu mana, per què no havien de fer-ho a la granja? Al cap i a la fi, a les hores baixes, amb taules lliures, quina pressa calia tenir? Bé se’ls podia fer esperar, era un toquet de distinció, un distanciament professional, però no calia passar-se. El sentiria, la Josefina, si els clients marxaven, cansats d’esperar. “El ojo del amo engorda el caballo –com que no coneixia l’equivalent català del refrany, sempre li venia al cap d’aquesta manera–, i per poc que hi gastin els clients, hi gasten.”
La Josefina va sentir la mirada del senyor Puigvell, però no va torbar-se gens ni gaire. Va continuar xerrant tranquil·lament. Als seus quaranta-set anys, amb més de vint de tracte amb amos i clients, poc li havia de fer por, el senyor Puigvell. Potser si es posava neguitós vindria i diria: “Au, noies, ja n’hi ha prou, de xerrar. Sempre haig d’estar al damunt, jo. El ojo del amo engorda el caballo, ja és ben cert, això!”. Però sense cridar, molt baixet, molt discretament. A més, aquests clients no marxarien pas, no, sense prendre res. “Guaita’ls, només cal mirar-los. El pare, tímid, massa discret; la mare, no vol passar-li al davant; els nois, dominats com cadellets que no gosen prendre iniciatives. Aquesta gent no esmorza cada diumenge en una granja, segur.”
La Josefina tenia una aptesa extraordinària per parlar d’una cosa mentre pensava d’altres i fins i tot podia al mateix temps adonar-se de tot el que passava al voltant seu. Hauria estat una bona encarregada, però li mancava aquella punta de geni fred necessària per a manar. I això, els amos ho noten. A més a més, si s’enfadava perdia el control. Això d’enfadar-se, d’enfadar-se de debò, li passava poques vegades, però li havia costat tres canvis de casa. En aquesta s’hi trobava bé, tot el que un s’hi pot trobar a la feina quan es treballa per força. A ella li hauria agradat més, potser, casar-se i fer les feines de casa, però la vida li ho havia negat i amb la mare vídua i sense pensió, vés què podia fer sinó treballar fora de casa. De vegades creia que si s’hagués quedat sola potser hauria fet una altra vida, s’hauria arriscat més, però amb la mare…
La Josefina va decidir-se.
–Bé, tu, vaig a veure què volen aquesta gent.
–Deixa’ls que esperin, dona. Si és molt d’hora, encara.
–No, tu, que l’amo comença a neguitejar-se, i això no és Can Jorba. Encara que, a Can Jorba, bé que s’esperarien…
–Ui, i a El Corte Inglés. Ahir hi vaig anar, i no vulguis saber. Tenen una cara! T’hi pots morir, tu, espera y aguarda, i ni cas…
–Molt bé, molt bé, ja m’ho explicaràs.
El senyor Puigvell va respirar, alleujat. Havia vist com, després d’haver llegit tres vegades les llistes de preus tot fent comentaris entre ells, sobretot la canalla –dos nens i dues nenes–, les havien deixades a les taules i començaven a mirar el local amb una barreja de vergonya i curiositat de gent poc acostumada a freqüentar llocs així. Va veure com la Josefina demanava als clients, sens dubte, què volien. Però alguna cosa devia passar, ja que la Josefina s’hi entretenia massa. “Encara no saben què volen, aquesta gent, després de mirar tres vegades la llista de preus?”
La Josefina va deixar els clients i va atansar-se al taulell, però no al de servir, sinó al de la caixa, al senyor Puigvell.
–Què passa, què vol, Josefina?
La cara de la Josefina mostrava un desconcert que hauria fet gairebé riure al senyor Puigvell si no hagués estat una falta de consideració al negoci.
–Senyor Puigvell, és que… que diuen que….
–Que què? Acabi ja, Josefina.
El senyor Puigvell no va alçar ni un punt la veu, però una minsa tremolor, quasi imperceptible, anunciava que no ho veia gaire clar.
–Doncs que diuen que no volen res….
–Com, que no volen res?
–Sí, que no volen res, que només volen olorar l’ambient…
–Olorar?
–Sí, olorar.
–Olorar!
–Sí, olorar, ensumar, sentir l’oloreta, diuen.
–Olorar!
La darrera exclamació del senyor Puigvell va ser això, una exclamació, la qual va sonar a les seves pròpies orelles com si algú hagués cridat “¡Hala, Madrí!” al mig de la missa de set a l’església del Pi. Va enrojolar-se com una donzella de conte de fades i tot seguit, no sense haver inspirat profundament tres vegades, va dir:
–Bé, molt bé. Ja me’n faig càrrec.
El senyor Puigvell va encaminar-se cap als clients amb un aire de maître d’hôtel de molta categoria, producte d’un aprenentatge llarg i constant. Els deu metres de distància que hi havia des del taulell fins a les taules van ser recorreguts per David Niven, Laurence Olivier, Arturo Fernández i Màrius Cabré alhora.
–Molt bon dia, senyors! Bon dia, minyons. Què els vindria de gust prendre, als senyors?
El senyor Puigvell, a còpia d’anys, havia arribat a dominar la veu com el millor dels actors teatrals. A la seva salutació i la seva pregunta hi havia una cordialitat respectuosa vers els pares, una simpatia de persona superior però condescendent vers els nens, una temptació encisadora a gaudir de delícies secretes. Era l’amo mateix, transformat en servent de confiança, en britànic majordom, qui amb la veu embolcallava càlidament els clients.
–Ja li ho hem dit a la senyoreta: de moment, només volem sentir l’olor deliciosa que hi ha aquí dins.
–Ah, ja ho entenc, ja ho entenc: els senyors encara no han decidit.
–No, no; no és això. Sí que hem decidit: hem decidit olorar, ensumar, m’entén?, veure l’ambient que hi ha. És molt bonic, aquest local!
–Els agrada, als senyors? En sóc el propietari, saben els senyors?, el vaig heretar del meu pare i he esmerçat molts diners a mantenir-lo com correspon a la categoria que ja el meu pare li va donar. El públic sempre ho ha entès, això, i ens ha afavorit amb la seva confiança. Sempre s’ha esmorzat, o berenat, és clar, molt bé, aquí.
El senyor Puigvell va sentir-se orgullós de la seva habilitat semiòtica. No solament havia informat de paraula als clients d’allò que l’interessava que copsessin, sinó que ho havia fet una altra vegada amb les inflexions de veu i els canvis de to més apropiats a cada frase: una musicalitat elegant pròpia de qui se sent afalagat i agraït alhora, en fer la primera pregunta; un aire de confidència d’amic molt discret, en continuar; una gravetat admiradora, reverencial, quasi litúrgica, en referir-se al seu pare; una admiració continguda, professional, en mencionar la clientela, i finalment, un toc lleugeríssim, levíssim, aeri, prim, finíssim, d’ironia, en acabar. Havia hesitat durant un fugisser instant en triar el to final, talment com va dubtar quan va mirar de donar un gust personal a la mantega de les seves sares afegint-les-hi un ingredient secret que ni els seus pastissers no coneixien. L’audàcia, assenyada però, va ser el camí que el va menar a l’èxit en aquell experiment. Ho seria ara?
–Segurament, segurament. Amb l’olor tan bona i aquest ambient, deu ser molt agradable prendre aquí un esmorzar o un berenar. Tal vegada ho farem, potser un altre dia.
–Però… Els senyors segurament fan broma… –El senyor Puigvell va notar que l’orgull per la seva habilitat estava deixant pas al desconcert; va fer el cor fort, i prosseguí–: Què els vindria de gust prendre?
–Broma? No, per què? Voldríem només sentir l’oloreta, veure l’ambient. Que és que hem de pagar? Ja ens ho dirà, oi?
–No, no!; no és això… Però és que el costum, ja saben, ja deuen saber els senyors, és que hom prengui alguna cosa…
–Sí, és clar. Tanmateix, jo diria que els costums canvien amb els temps, no li sembla? Vostè mateix, quan va, posem per cas, a Can Jorba, oi que va mirant el que hi ha, agafa, per veure-ho de prop, el que li pugui interessar, i si no troba el que vol exactament, se’n va i en paus?
–No, no senyor; jo sempre vaig decidit a comprar el que vull.
–N’està segur?
–Doncs, sí senyor… Bé, potser no sempre…
–Ho veu? Oi que si ha de comprar-se un vestit, o un jersei, per exemple, se l’emprova abans, i si no li escau, el deixa i prou?
–Però això és una granja, no pas uns magatzems…
–I on és, la diferència?
El senyor Puigvell va veure-hi mil diferències amb la velocitat del llamp, però no va gosar d’encetar el que podria esdevenir-se una discussió. El client té sempre la raó, diuen els comerciants, i ell ja hi havia anat massa lluny. “Com és possible que hagi perdut el control amb tanta facilitat?”, va pensar. “Són els nervis. Hauràs d’anar a cal metge.” Va mirar de reconduir la conversa:
–És veritat, segurament el senyor té raó. Per què no haurien de ser els grans magatzems com les granges: tothom ben atès, ben servit, amb amabilitat…? Potser el que passa als grans magatzems és que no hi ha l’amo, oi? El ojo del amo engorda el caballo… –El senyor Puigvell va blasmar-se interiorment. “Ja se m’ha escapat!”, va pensar. Però immediatament–: És clar que aquí som per servir els clients, no per fer negoci, com fan els grans magatzems. Molt bé: així, doncs, quan els senyors voldran ja demanaran, no és això?
–Sí, ja demanaríem, si volíem prendre alguna altra cosa.
El senyor Puigvell va tornar darrere del taulell de la caixa tot donant voltes a aquell “alguna altra cosa”. La Josefina s’hi atansà.
–Què els serveixo, doncs, en aquests senyors?
–Senyors!
El senyor Puigvell va sufocar-se com si s’hagués empassat una avellana amb clofolla i tot. Va aspirar l’aire omplint el pit tot el que va poder i va deixar-lo anar ben a poc a poc. Tot seguit, recuperat el domini:
–De moment res, Josefina –va dir–. Afanyi’s a servir aquests que acaben de seure. Ja li diré després el que s’haurà de fer. Au, vagi.

 

El senyor Puigvell va mirar l’hora. Feia ben bé ja mitja que aquells galifardeus seien sense demanar res, “fent gasto d’oloreta”. El menjador (els tres espais diferenciats de menjador) era ja gairebé ple. Al llarg d’aquesta mitja hora, una tempesta de pensaments havia enderrocat l’harmònica ciutat de normes i costums comercials que la llarga experiència del senyor Puigvell havia anat bastint i un Krakatau maligne li havia enviat una onada de trenta metres d’alçada en forma d’argument mai no previst que havia submergit la seva capacitat dialèctica; a poc a poc, però, un pensament havia anat surant, un pensament que havia engendrat una decisió que estava a punt de veure la llum del món. Certament, la gasiveria del senyor Puigvell havia provat d’impedir-ho i una batalla terrible entre la gasiveria i el sentit comercial havia estat lliurada. A la fi, el sentit comercial havia triomfat. “Audentes Fortuna juvat”, va dir-se el senyor Puigvell, que no havia estudiat mai llatí ni sabia pas qui era Virgili: Uderzo i Goscinny havien estat els seus mentors pel que fa a la dita. I amb el coratge de Juli –s’hauria dit Alea iacta est si hagués conegut la frase– el senyor Puigvell va passar els deu metres de Rubicó que el separaven del clients del dimoni.
–I doncs, què és el que els vindria de gust prendre? –va fer, i, després de vacil·lar un instant infinitesimal, va llançar-se–: La casa els convida.
El senyor Puigvell va espiar el rostre del presumpte pare de família en recerca de signes evidenciadors de la seva desfeta. “Ahà! Has quedat sorprès, eh? Ara em desempallegaré de vosaltres!” I va tornar a atacar:
–Allò que vostès vulguin, no s’estiguin pas de demanar-ho.
–Em sembla que no m’ha entès, abans. –El senyor Puigvell no va notar a la veu del client ni sorpresa, ni agraïment, ni enuig; potser un polsim de sornegueria, un bri de trufa–. Ja li hem dit el que volíem, ben clarament. No pensi que no li agraïm el detall; però no és el cas, s’ha equivocat. Nosaltres som certament gent modesta, però podríem pagar la consumació que volguéssim fer. Sempre comptem molt bé els diners abans de fer una despesa, sap? I avui hem pensat que podíem venir aquí, gaudir de les aromes realment extraordinàries que hi ha i, si ens venia de gust, esmorzar o comprar alguns dels seus productes. Així doncs, hem tret uns calerons de la caixa (amb la targeta, és clar) i hem fet cap aquí, tot passejant.
–Oh, jo pen… pensava, creia… no… no sé, vostès ho enten… entendran, el cos… costum, ja saben, jo…
–Res, home, no passi ànsia, assossegui’s: ho entenem.
–Però, però… Veuran, necessito les taules, sa… saben?, la… la clientela… jo… m’entenen?, és que… és que… que haurien de… si no prenen res, les taules, jo… ve… veuran…
–Miri, no se’n parli més. Nosaltres deixarem les taules lliures, ens hi estarem una estoneta a la botiga, car també fa molt bona olor, i si ens decidim fins i tot comprarem alguna coseta, no s’amoïni. I que consti que nosaltres li fem bona propaganda, al seu negoci. Miri: imagini’s què pot pensar qualsevol persona que ens vegi a la botiga de fora estant. Es dirà: “Caram, aquesta gent que hi ha esperant-se no sembla pas que tingui molts calés. I són sis, Déu em valgui! El gènere deu ser bo, car l’oloreta que en surt… I Déu n’hi do, el moviment que hi ha a dins. Doncs també jo hi entro!”. Si s’ho rumia bé, fins i tot ens hauria de pagar una mena de compensació, vostè. Però ho farem de franc, no pateixi.
El senyor Puigvell ja no tenia ni esma per contestar. Va fer cap al taulell i va esperar, malenconiós, que els consumidors d’aromes marxessin d’una benaurada vegada.

 

El senyor Puigvell, aquella nit, va tenir un principi de cobriment de cor mentre sopava. No hauria estat, però, greu (i molt menys fatal) si el metge, un jove molt dinàmic del servei d’urgència de la Seguretat Social que feia de suplent del suplent no li hagués recomanat, en reconèixer-lo, que es retirés.

 

Quan els aplaudiments, els “Molt bé!” i els “Bravo!” més o menys sincers s’acaben i són substituïts per un remoreig de comentaris entre els comensals, en Salinas fa dringar la campaneta de cristall de Bohèmia per tal de demanar que el facin atenció i diu:
–Em sembla que la majoria de nosaltres, o potser tots, estarem d’acord que aquest conte d’en Galimany és molt millor que no el de la setmana passada; fins i tot m’atreviria a dir que el mateix Gali deu estar-hi d’acord, oi?
–Doncs la veritat és que sí, m’agrada més, tot i que amb aquesta afirmació no vull dir que els teus comentaris de la setmana passada els trobi encertats ni que et doni la raó a posteriori. Jo li tinc un apreci especial en aquest conte, perquè el vaig escriure d’una tirada en un hospital mentre li practicaven una artroscòpia a la meva filla.
–D’una tirada, et va sortir?
–Sí, només vaig haver de fer-li uns petits retocs i assegurar-ne l’ortografia per considerar-lo enllestit. Val a dir que feia temps que li anava donant voltes, no va ser cosa d’una inspiració sobtada, de cap manera.
–Ja, ara entenc la raó d’alguns defectes… Aquesta redacció més aviat apressada podria explicar el fet que, encara que la idea és original i està ben tractada, amb un llenguatge treballat, el conte no acaba d’anar rodó. Tinc la impressió que vas encongir-te a l’hora d’enfrontar-te amb el conflicte, que no hi resols les expectatives que la situació crea. Vaja, que el conte tenia moltes possibilitats si haguessis jugat amb els punts de vista.
–Sali, no acabo d’entendre què vols dir amb això d’encongir-me, i potser sí, segur, que el conte té més possibilitats que les assolides. Però jo el vaig escriure com una broma, sense cap més pretensió. Em vaig plantejar, un dia que vaig anar amb la família a fer un suís a una granja del carrer Petritxol, quina podria ser la reacció de l’amo si un client li deia que només volia ensumar l’olor del local. Li vaig posar imaginació, i em va sortir aquesta mena de senyor Esteve de vol gal·linaci. I mira, tres professionals de l’edició amics que em van fer el favor de llegir-lo van coincidir a dir-me que aquest conte tenia ressonàncies caldersianes, tot i que jo, t’ho he de dir, no havia llegit fins llavors ni una ratlla d’en Calders. Això sí, després d’aquests comentaris el vaig llegir i, vés per on, he trobat que tenien raó. Deu ser cosa de l’evolució convergent, de la coincidència dels genis…
–Gali, sempre m’ha admirat la teva modèstia.
–Fa temps que se’m va morir l’àvia, què vols que et digui, i com que sembla que respecte als meus contes vols fer el paper de crític estricte, miro de defensar-me. O justificar-me. Per cert, vull tornar per un moment a “L’home dels coloms”. Fa temps, vaig passar vuit contes meus a un company de feina que després va ser mestre en una d’aquestes escoles d’escriptura que s’han creat al país, i vaig guardar l’escrit amb les seves opinions. Saps què deia, d’aquest conte?
–Si ens vols il·lustrar, t’ho agrairé, Gali.
En Galimany treu una nota de la butxaca de la camisa i llegeix:
–“L’home dels coloms”. M’ha semblat el millor. Tancat, rodó; ho dius tot. Construït per a una idea, amb res de sobrer. Amb un llenguatge precís –que es palpa en tots els contes, però que aquí serveix també al missatge– ets capaç de crear tot un univers, una història, amb una simplicitat lloable. Em sembla que és un bon exemple per demostrar que la lletra, per enganxar, ha de sortir de la vivència i s’ha de treure de dins un cop digerida. Com pots veure, una opinió ben diferent de la teva, Salinas.
–Tu ho has dit, Gali: una opinió; una altra opinió, només això.
–Doncs a mi –hi intervé en Rafa–, com ja vaig dir-te la setmana passada, “L’home dels coloms” em va agradar, i també m’ha agradat el conte d’avui. I no veig per quina raó heu de discutir. Que només sou escriptors de cap de setmana, home; que no n’hi ha per tant, que no estem en un concurs literari, que no us jugueu el Planeta, que només volem passar una bona estona junts… o això em sembla, vaja.
–Mira, Rafa, això que dius està molt bé –salta en Pi–, i segurament tens raó; però m’hauria agradat que haguessis intervingut semblantment quan en Gali em va fer pols després d’haver-vos llegit “El tracte”.
Les paraules d’en Rafa i en Pi provoquen diversos comentaris simultanis entre els comensals, i durant una estona ni en Salinas ni en Galimany mostren cap senyal de voler continuar. Finalment és en Pujol qui, amb veu prou alta per fer-se sentir, hi intervé:
–A mi també m’ha agradat el conte d’avui, perquè, a banda del fet que el trobo ben escrit i divertit, m’ha recordat el meu pare, que era molt semblant en aquest senyor Puigvell; bo, més que semblant és que era pastat. I sobretot he trobat divertidíssim el final; bé, divertit… i curull de mala llet. Què tens contra els metges del Seguro, Gali?
–Home, cal que tinguis en compte quan el vaig escriure i on, Pujolet.
–On ja ho has dit; però quan, no pas.
–Fa més de vint anys, potser vint-i-cinc. D’ençà d’aleshores ha millorat molt, això de la sanitat pública, ara és més difícil trobar-te amb substituts de substituts. Llavors era molt freqüent, no sé si ho recordes; el que resultava difícil era arribar a conèixer el teu metge de capçalera. Vaja, aquesta era la impressió que tenia jo, potser el fenomen no era tan universal com dic. Avui dia, però, el que comença a ser difícil és trobar a la sanitat pública un metge del país.
–Gali, el que trobo jo és que exageres –afirma en Pi–. Però com que el teu conte vol ser, segons que em sembla, una caricatura, potser hauries de reescriure’n el final d’acord amb això que acabes d’afirmar, i canviar de clixé. T’ho dic perquè, de fet, tots els clixés responen a una realitat lligada a un temps i amb una vigència més o menys estesa o duradora. Segurament aquesta caricatura de la Seguretat Social amb què tanques el conte se sustentava sobre fets constatables, la freqüència dels quals no importa, com no importa tampoc si encara es donen o no, o si han canviat. D’altra banda, si aquesta era la teva percepció de la Seguretat Social, per què no criticar-la o fer-ne conya… Aquest conte (l’inici del qual ja mostra al meu parer la intenció de situar al lector en un món català crepuscular: “El senyor Puig vell”…) –en Pi separa molt perceptiblement les dues síl·labes de Puigvell–, al meu entendre es podria incloure en allò que deien literatura de costums, i tu hi has ficat un esbosos de personatges carregats d’ironia (els esbosos, vull dir, no els personatges) i embolicats en uns quants tòpics: la dona granadeta abocada per les circumstàncies socials i familiars a vestir sants contra el seu desig, el personal poc amatent dels grans magatzems, el comerciant tipus senyor Esteve, la família sense possibilitats de cap altre esbargiment que voltar per la ciutat…
–I al teu entendre, Pi –demana en Rafa–, aquests tòpics tenen cap base, són vigents encara?
–Insisteixo que tots els tòpics responen a una realitat, no hi ha tòpics sense base; una altra cosa és com de separats de la realitat que els fonamenta puguin estar, perquè el temps i l’ús els pot allunyar molt de l’arquetip. En definitiva i per exemple, abans del senyor Esteve d’en Rusiñol ja hi havia hagut senyors Esteve i a hores d’ara n’hi han, és clar: l’essència del personatge és la mateixa, només són diferents els matisos. I això (deixeu-me que em posi a fer el filòsof) és aplicable a tots els éssers humans: el que ens fa diferents els uns dels altres són els matisos, no l’essència. Tant és així, que jo m’atreviria a dir que l’estructura de les societats humanes és fractal.
–¿Fractal? ¿Qué quiere decir eso de fractal, Pi? –demana en Castro.
–Ui, Toñito, em sembla que m’he ficat en un embolic. Mira, una de les definicions que es poden posar és que una fractal és un objecte semigeomètric l’estructura bàsica del qual, fragmentada o irregular, es repeteix a diferents escales. Això vol dir que les diferents escales de detall tenen formes similars. També es pot dir que troços petits de qualsevol fractal són semblants a la fractal sencera.
–Gràcias, muchas gracias: me he quedado como antes.
–M’ho temia. A veure si amb un exemple em faig entendre. En parlar de fractals naturals se solen esmentar els núvols, les muntanyes, els vasos sanguinis, la costa d’un país… Però ja que som en un restaurant, posaré un exemple d’objecte fractal comestible: una coliflor. T’hi has fixat, que la forma de la coliflor és la mateixa, en gran, que la de cada primordi floral? Vull dir, que el fragment més petit de la inflorescència té la mateixa forma, la mateixa constitució, que la coliflor sencera. En unes altres paraules: cada coliflor està formada per tot de colifloretes iguals que es van aplegant en estructures progressivament més complexes però que repeteixen el model, la forma primària.
–Vale. O sea, que la sociedad humana es un bróculi –fa en Castro.
–Això –salta en Galimany–, i quan ens hàgim carregat el planeta i ens hàgim extingit, els marcians, els homenets verds i els àliens podran dir que s’acabat el bròquil!
Quan els comensals paren de riure, en Pi continua:
–Siguem bròquil o coliflor, el fet és que, al meu entendre, és constatable que un país és una estructura politicosocial que reprodueix més complexament la de les seves regions, aquestes les de les seves poblacions, les poblacions les dels seus veïnats i els veïnats les de les famílies que els componen. La nació és una estructura que en definitiva recull i conforma a una escala més gran l’estructura de la tribu; la societat nacional s’articula a gran escala com els gremis locals; el sentiment de pertinença a una nació és una ampliació del sentiment de pertinença tribal.
–Apa, que et deus haver quedat descansat! –fa en Vidal–. ¿De debò creus que la nació no es una altra cosa que una tribu grossa? ¿Tu no creus que Espanya és bastant més que això?
–Més? Més que què? ¿Vols que discutim com està formada la coliflor d’aquest Estat que alguns de la teva corda qualifiquen de nació de nacions per fer-nos contents i enganyats als catalans?
–D’això, res –intervé en Salinas–. Ja he dit unes quantes vegades que aquí venim a parlar de literatura, no de política. Deixeu la política per als polítics i…
–Home, Salinas –l’interromp en Pujol–, que si ens apliquem aquest argument tampoc nosaltres podem parlar de literatura, perquè no som literats en sentit estricte.
–Ja, però parlar de literatura no fereix tant la sensibilitat com parlar de política…
–Si tu ho dius… –intervé en Caamaño–. Perquè fa una estona, en Galimany bé que se’n sentia, i jo de tu no estaria tan segur que no acabis sentint-te, també.
–Què vols dir, Manyo?
–Res, res, coses meves… I a mi no em sembla pas que això de la literatura sigui més innocent o més inofensiu que la política; de fet trobo que, aquesta, moltes vegades és més literatura, més dramatúrgia, que no administració de la res pública.
–Caram, Manyo, quins aires etimològics que gastes! –salta en Galimany.
–Casualitat. I ara m’has fet perdre el fil, ja no sé el que anava a dir…
–Noi, et diria que em sap greu si no fos que no seria veritat.
–A tu que et passa, Gali? –demana en Salinas–. Ja sé que t’agrada provocar, però no veig per quina raó la prens amb el Manyo.
–Va, prou, tinguem la festa en pau –talla en Mauri–. Si em permeteu, jo trobo que tant el conte de la setmana passada com el d’aquesta estan prou bé, s’escolten (i es llegiran algun dia, espero) amb gust, i fins i tot poden induir a pensar una mica en algunes coses.
–En què? –pregunta en Salinas.
–Tant se val, això no té importància, ara: cadascú farà la seva interpretació… A mi, per exemple, el senyor Puigvell, com l’Andrés la setmana passada, em causa una mena de sentiment de compasió, els veig tots dos desvalguts davant l’ensulsiada del seu món i em fan demanar-me com reaccionaria jo si tot el meu món s’esfondrés…
–Doncs segurament com ells –fa en Galimany–: demanaries la baixa d’aquest món.
–Això passaria si no tingués confiança en Déu.
–Et contradius, Mauri.
–No senyor: el fet que em demani com reaccionaria és perquè conec com de dèbil és la meva carn; però el meu esperit descansa en darrera instància en la misericòrdia de Déu, i la fe és una força molt més poderosa del que et puguis imaginar, Gali.
–No ho dubto gens: des de l’11 de setembre del 2001 veiem a cada moment fidels portats per la seva fe a volar cap al cel fets a miques i envoltats de les miques dels infidels fills del dimoni que volen destruir, fills de Satanàs que sense cap mena de dubte seran enviats cap a l’infern a volta de correu mentre ells, els fidels màrtirs, passen a posseir de manera immediata la recompensa eterna, el seu tron celestial amb les hurís corresponents, pel seu acte de fe.
–Això és indigne, Gali: no tens cap dret a fer aquesta barreja entre creients i fanàtics, entre gent que confia en Déu i gent que mata proclamant que ho fa en nom de Déu…
–Ui, Mauri, de creient a fanàtic pot haver una línia de separació tan fina com el tall d’una navalla d’afaitar; a més, potser que li facis una repassada a la història del cristianisme…
–Què ens passa, avui? –talla en Rafa–. Que se’ns ha posat malament el dinar? Ostres, si hem menjat d’allò més bé… No ho entenc, francament. Què us sembla si deixem la religió, la política i altres gaites i tornem al conte? I si no som capaços de tornar al conte sense iniciar cap altra guerra dialèctica, pleguem i llestos, que encara prendrem mal.
A la sala es fa un silenci incòmode, opressiu, que trenca en Salinas passats uns segons.
–Bé, em sembla que el Rafa te raó i el millor serà que ho deixem estar aquí. Ja us trucaré abans de dimarts per dir-vos on dinarem la setmana vinent. Fins dijous que ve, doncs. Bona tarda a tothom.

 

Continuen algunes (pre)històries

 

Al carrer, la tensió, que no ha desaparegut del tot, fa que no es formin les rotllanes habituals i que els acomiadaments siguin molt breus. En Galimany, en Caamaño, en Velarde, en Mauri, en Pujol i en Rafa acorden arribar-se a la Plaça Reial i asseure’s en una cerveseria. Hi fan cap silenciosos fins que en Galimany diu, tot just en entrar a la plaça:
–Dispensa’m, Mauri, que hagi estat tan bord. És que avui m’he posat de molt mala lluna; no sé, no he pogut pair les crítiques del Salinas…
–Oblida-ho, Gali.
–És que si m’hagués dit el mateix algú altre, segurament m’ho hauria pres més esportivament; però aguantar-li en aquest fantasma… A més, jo ja venia cremat de la setmana passada i…
–Deixa-ho estar, Gali, no t’enquimeris.
–Sí, home –tercereja en Pujol–, no paga la pena.
S’asseuen a la terrassa que els fa més peça i un cop el cambrer els ha servit les begudes que demanen, en Galimany diu:
–Què, Manyo, vas veure en Perera? –Però immediatament, sense donar temps a en Caamaño a contestar–: Ui, perdona, no tinguis en compte la meva impaciència, deixa abans que t’expliqui per què t’he tallat amb aquella ximpleria…
–No importa, Gali.
–És que m’ha semblat que anaves a dir-li al Sali que havíem descobert la seva trampa i m’ha fet por que…
–Que ho deixis estar, que no té importància, de debò. A més, segurament has fet bé, perquè ha anat d’un pèl que no li etzibo el que vaig descobrir a can Perera.
–Suposo que vas poder confirmar el que ja havíem sospitat, el que el teu amic t’havia avançat, oi? –fa en Pujol–, que “Un conte de por” era copiat.
–Copiadíssim, el vaig trobar pràcticament idèntic, si la memòria no me la va jugar. Ja us vaig explicar que en Perera m’havia dit que guardava aquesta història… Nois, a mesura que la llegia anava recordant la lectura que havia fet el Sali i us juro que em va semblar que tots dos relats es corresponien fil per randa; vaja, que no us podria dir si hi havia cap diferència.
–Ja sabia jo que el fill de puta… –diu amb ira continguda en Galimany.
–Ep, espera, que això no és el més gros.
–Què dius! Encara hi ha més?
–I tant! Sabeu?, en Perera té el costum de guardar al pecé coses que troba a la xarxa i que li agraden o l’interessen, i també hi conserva anècdotes que expliquen la gent de les llistes de correu que freqüenta… El cas és que li vaig esmentar (no recordo com va sortir la cosa a la conversa) que el Sali, el mateix dia que ens va llegir “Un conte de por”, va comentar-nos com n’era, de malastruc, i li vaig referir a grans trets una de les anècdotes que ens va explicar. En Perera va semblar sorprès, em va dir que m’esperés i sense afegir res més va buscar un arxiu a l’ordinador. Quan el va obrir, em va convidar a llegir-lo. Nois, aquella anècdota era idèntica a una de les que ens va col·locar el Sali!
Diverses exclamacions posen de manifest la sorpresa que causa en els oients la revelació d’en Caamaño.
–I encara hi ha més –continua–: tot seguint una intuïció, el meu amic em va anar obrint diversos arxius i resulta que les dues històries de restaurants i les dues de cotxes que en Sali ens va explicar com si li haguessin passat a ell eren copiades, uns plagis absoluts!
–Home –diu en Rafa–, de fet alguna cosa sospitàvem. Recorda’t que ja teníem els nostres dubtes, sobretot el Gali, i que el Sali ens va gairebé jurar, quan li ho vam dir, que el que ens havia explicat li havia passat de debò. També ho vam comentar després al carrer, oi Gali?
–I tant! Aquest tio tota la vida ha fet el mateix, és un aprofitat de merda! És un paràsit de la imaginació aliena, xucla les idees i els treballs dels altres com un vampir! Que cony com un vampir, com un poll, que qualificar-lo de vampir és donar-li massa importància!
–Ep, que les històries no són imaginàries –adverteix en Caamaño–, que el que va explicar el Sali no és ficció, que són històries viscudes, encara que no per ell.
–És clar, se les ha apropiades, segons el seu costum –torna en Galimany–. Però com ho ha fet? En Perera coneix el Sali?
–No, no el coneix pas. I va arribar a la conclusió que és algú de la llista que roman amagat darrere d’un nom fictici. De fet, ell li va demanar a l’administrador de la llista, perquè el coneix, si hi havia cap Salinas i li va contestar que no; però això no vol dir res, perquè la gent es pot afegir a la llista sense donar el seu nom real, només ha de complir les exigències que la regeixen i que en aquest cas són únicament que les comunicacions siguin en català.
–De manera que no són boles, les històries que ens va explicar el Sali? –demana en Velarde.
–Això deien la gent que les va enviar a la llista. En Perera en té aplegades unes quantes, d’històries semblants en aquestes, i em va deixar llegir algunes altres també molt divertides i surrealistes, d’aquelles que fan pensar que és cert allò que es diu que la realitat supera la ficció.
–I ara què, què hem de fer? –demana en Pujol–. Li ho hem de retreure, al Salines?
–I tant! –fa en Galimany–. Cal que l’avergonyim, si és que té cap mena de vergonya.
–Doncs jo no ho faria –diu en Mauri–, no hi veig cap necessitat. Si l’home és feliç així, deixem-lo que ho sigui, quin mal fa?
–Home, que ens pren el pèl i es pensa que som imbècils –respon en Galimany–. No veig per quins set sous li ho hem de deixar passar.
–Perquè ja som grandets i hi hauríem de posar una mica de seny. Què en treuràs, de posar-lo en evidència? Crear mal rotllo. Home, que al cap i a la fi, si ens ho prenem per la part que no punxa, en aquests dinars i vetllades diguem-ne literàries ens ho passem bé una bona estona. Aprofitem-ho, doncs, aprofitem el moment, que són quatre dies i ja n’han passat tres.
–Home, Mauri, tu amb el carpe diem? Tu, el cristià que confia en Déu i en la benaurança eterna?
–I per això no he de ser conscient de les benediccions que rebem en aquesta vida? Conscient i agraït. ¿No trobes que és un privilegi gaudir de la companyia dels amics i d’allò que el Senyor proveeix, encara que sigui per camins que no entenem, que fins i tot ens semblen torts? Per què hauríem de rebutjar-ho, en nom de quins principis? Això no seria una manifestació d’orgull inútil?
–Mira, Mauri, tu ets una persona bona i pacient, un sant; però jo no tinc aquest tarannà, em rebenta la gent com el Salinas, no puc fer-hi més.
–Home, Gali –hi intervé en Pujol–, a mi també em desagrada molt això que ha fet el Sali i ja has vist que he preguntat si calia retreure-li; però trobo que el Mauri té raó i que no paga la pena fer-ho. Més val que tinguem la festa en pau; en definitiva, no crec que aquesta fira de contes duri gaire més temps. Si no recordo malament, el propòsit inicial del Salinas era tenir-nos a taula franca allà al Muntanyà amb les dones incloses mentre haguessin contes per llegir i comentar, i això no podia durar indefinidament, no crec ni que el premi de la rifa li donés per allargar-ho molt ni que hi haguessin molts contes, de manera que devem tenir per a tres o quatre setmanes més, com a molt. No et sembla que és millor fer veure que no en sabem res, de les seves maniobres? Com ha dit el Mauri, si l’home és feliç així, obrant d’aquesta manera, deixem-lo, que ja s’ho trobarà. I si no s’ho troba, tant és, a nosaltres no ens hauria d’afectar gens.
Els altres, llevat d’en Galimany, assenteixen i corroboren la idea de no retreure a en Salines l’engany. La conversa deriva llavors cap als tòpics habituals, fins que en Pujol diu:
–S’hi està força tranquil, ara, aquí, oi? Feia una pila d’anys que no hi venia.
–Home, és normal –diu en Velarde–: deus fer vida a Castelldefels.
–Sí, això hi contribueix, és clar; però és que a més em fa una certa angúnia l’ambient d’aquest barri i especialment el de la plaça, amb els problemes de petita o no tan petita delinqüència i l’abundor d’immigrants irregulars…
–Tranquil, Pujolet, que la delinqüència està més controlada, ara –l’interromp en Mauri–. No et negaré que l’ambient i l’entorn es van degradar, especialment durant els primers anys posteriors a la mort de Franco, i que a certes hores no era gaire recomanable passejar per aquesta zona; però d’uns anys ençà al menys la plaça ha millorat i socialment s’està transformant en un punt d’atracció d’una certa elit barcelonina tocada de progresisme.
–Vols dir?
–Home, això sembla, segons la informació que de tant en tant donen els mitjans de comunicació. Ara, jo tampoc no tinc cap tendència a freqüentar aquest barri, però només per una qüestió de gust personal, no per por o per prevenció. Em sembla que hi ha molta exageració quant a això de la inseguretat ciutadana.
–No sé, no sé… A mi em fa l’efecte que l’alarma social està força justificada –diu en Velarde–: gitanos romanesos, exmilicians albanokosovars, mafiosos russos, bandes llatines, traficants de drogues colombians i nord-africans… Déu n’hi do, la genteta que ens ha portat això de la Unió Europea.
–A tu et sembla que la delinqüència està relacionada amb la immigració? –fa en Galimany–. Que la culpa és dels Acords de Schengen i l’apertura de fronteres? Vols dir que abans no hi havia delinqüents, a casa nostra?
–Home, és clar que no, que no vull dir això… És clar que hi havia i que hi ha delinqüents del país… Però no em negaràs que uns determinats tipus de delictes no s’hi donaven, abans, i tampoc no em negaràs, suposo, que ara hi ha més casos, sobretot dels acompanyats de violència. I que això és possible gràcies a la facilitat de moviments de les bandes de delinqüents, al fet que poden passar d’uns països a uns altres sense cap mena de dificultat per la inexistència de fronteres, em sembla que no té retop. Si fins i tot entre els xoriços corre la brama que delinquir a Espanya surt de franc, des del punt de vista de la punició.
–No, el que no et negaré és que la percepció social és aquesta que tu manifestes; però és una percepció esbiaixada, magnificada per diversos sectors de la societat i molts mitjans de comunicació, especialment els sensacionalistes i els de dretes. Jo, en això, estic amb les estadístiques que faciliten les policies i els tribunals, que pel que he sentit indiquen una reducció real de la delinqüència.
–I tu te les creus de debò, aquestes estadístiques, o és que vas de progre? –fa en Rafa.
–Doncs jo sí que me les crec –diu en Mauri–. Al meu parer, al Partit Popular li va molt bé que la gent es neguitegi i que la sensació que la delinqüència augmenta faci que la gent demani mà dura; llei i ordre, que dirien alguns. De manera que els peperos es pensen que l’alarma social els afavoreix i els mitjans afins no desaprofiten cap ocasió de magnificar-la primant la informació que ho pot fer.
–Mira –diu en Pujol–, potser sí que la gent del PP se n’aprofita; però ho pot fer perquè hi ha motius d’alarma. Jo mai no havia sentit a parlar abans de bandes de lladres d’autopista, ni de robatoris silenciosos, ni de bandes amb tecnologia militar preparades per entrar a les cases…
–Vaja, que amb Franco estàvem millor, oi, Pujolet? –fa en Galimany.
–Com pots dir-me això, Gali? Que jo he estat militant d’Esquerra Republicana, home!
–I ja no n’ets? –li demana en Velarde.
–Ho vaig deixar quan el Sis Ales i la Rahola van copar-ne la direcció. Ep, però des que hi ha en Carod torno a votar Esquerra, que consti.
–Molt bé, molt bé –fa en Galimany–; però contesta: abans estàvem millor o no?
–Pel que fa a seguretat ciutadana, rotundament sí. Al meu entendre, la llibertat deixa de ser-ho quan el carrer és insegur, i els governants tenen el deure d’impedir que es torni una selva en què dominin els més bèsties. Jo, d’en Montilla, a Interior en comptes d’en Saura hauria posat en Puigcercós, que no hi tindria tantes contemplacions.
–Doncs mira, Pujolet –torna en Galimany–, jo no hi estic gens d’acord amb aquesta idea que ara hi ha més inseguretat que abans i que vivim uns temps especialment insegurs pel que fa a la societat local. A mi em sembla que en tots els temps n’hi ha hagut, de delinqüents. Has esmentat els bandits de l’autopista, i jo immediatament he pensat en els lladres de camí ral i els bandolers, especialment els dels segles setze i disset.
–Apa! –fa en Pujol.
–Ah, mira, és el que hi ha hagut; ep!, i amb la diferència a favor dels lladres d’autopista ral que aquests no et tallaven el coll, i t’ho dic en passat perquè, si no vaig errat, als de la banda dels peruans ja els van trincar. Pel que fa a robatoris silenciosos, que abans deien robo con escalo, em sembla, o violación de domicilio, jo recordo que, als anys quaranta, la gent que estenia la roba als terrats s’hi estaven fins que s’havia eixugat per tal que no els la robessin. La d’hores que m’hi havia passat jo de nen, al terrat de casa, jugant mentre la meva tieta, o la meva mare, o la meva àvia vigilaven.
–I això que té a veure amb els lladres silenciosos? –demana en Pujol.
–El que intento dir és que n’hi ha hagut sempre, de lladregots que s’han ficat a les cases d’una manera o una altra, com hi ha hagut sempre lladres de carrer. Més d’una vegada el meu pare m’havia vingut a buscar a l’escola durant l’horari lectiu per tal que vigilés la càrrega de la camioneta amb què feia transports mentre ell portava una part de la mercaderia al destinatari. Recordo, a més, que sempre duia a sobre una navalla ben esmolada, suposo que per alguna cosa més que per llescar el pa.
–Què vols dir, Gali? –demana en Mauri.
–Doncs que els carrers no eren pas tan segurs com alguns diuen, t’hi podies trobar amb problemes, potser més que ara; el que passa és que els mitjans de desinformació actuaven molt eficaçment. El meu pare, que a començament dels anys cinquanta va haver de deixar de fer el transport amb la camioneta pròpia perquè anàvem a mal borràs, va començar a fer el taxi, com a dependent i de nits. Doncs un dia va tornar amb la mà inflada pel cop de puny que va haver de clavar a un tio; alguna cosa s’hi devia trencar, perquè va estar més d’una setmana sense poder conduir.
–I com li va quedar la cara, a l’altre? –pregunta en Pujol.
–Pots comptar, com li devia quedar… El meu pare tenia molta força, havia boxat com a amateur, i el seu aspecte enganyava, era prim de cara i semblava escanyolit, de manera que més d’un es devia pensar que no tenia ni mitja bufetada. Una vegada el vaig veure anar a cops de puny amb un fatxenda que havia faltat a la seva mare i entre dos no el podien aturar.
–Això ja ens ho vas explicar la setmana passada –li recorda en Rafa.
–Tens raó. Ja veus: em repeteixo, un senyal inequívoc que vaig camí de repapiejar.
–Com tots nosaltres –afirma en Velarde–. Ara, em fa la impressió que el teu pare devia ser molt violent.
–No el recordo pas violent, o més violent que el comú de la gent, m’imagino; més aviat tenia allò que es diu el geni viu. Suposo que era fill de la seva època, i que la guerra va fer la gent més expeditiva, jo què sé… També era una generació que creia en el càstig físic, propensa a la plantofada higiènica, diguem-ne. O és que heu oblidat que els mestres pegaven?
–És veritat, Gali, jo vaig rebre més d’un castanyot, i això per no parlar de les palmetades; ah, i picades a la punta dels dits, no a la palma de la mà. Òstia, quin mal que feien! –diu en Rafa.
–En aquell temps la violència estava força present a la societat, tant segurament com ara si tenim en compte la diferència de mitjans –continua en Galimany–. Em ve al cap un fet segurament anecdòtic però significatiu. Devia tenir jo uns vuit o nou anys, o potser una mica més, i ja m’havia transformat en un lector compulsiu, llegia tot el que em queia a les mans. Recordo que encara es venien fulletons per subscripció, novel·les per entregues, que deien, i una veïna nostra es va subscriure a un fulletó que un venedor ambulant oferia i duia setmanalment a domicili. Bé, no sé si recordeu els venedors que picaven a la porta per oferir-te qualsevol cosa, com ara fan per telèfon…
–Ostres, tu, quina plaga, els venedors telefònics! –exclama en Mauri.
–Sí, són com escarabats de cuina, se’t fiquen a casa qualsevol dia i a qualsevol hora, i molts d’ells amb una impertinència que et fan venir ganes de tenir-los davant per aixafar-los –afegeix en Rafa.
–La veritat és que aquells venedors no eren ni tan agressius ni tan emprenyadors com aquests d’ara que se’t fiquen a casa i que a vegades et parlen com si hi tinguessin dret, a ficar-s’hi –continua en Galimany–. Feien servir arguments més subtils, no tan de manual, tenien potser més inventiva. Recordo que alguns, per col·locar-te la mercaderia, t’oferien la possibilitat de pagar a terminis; però com que no hi havia el costum de comprar d’aquesta manera i crec que a més estava mal vist, et deien que podies pagar “por el sistema americano”. Així donaven a la seva argumentació un toc de modernor, perquè ja se sabia que els americans eren d’allò més avançats en tot. Però m’estic desviant del que volia dir-vos. La veïna li va deixar el primer capítol del fulletó a la meva mare i jo el vaig llegir. No recordo el contingut (suposo que hi havia violència truculenta), però sí que el meu pare li va dir a la mare que no em deixés llegir aquella cosa. També em va prohibir un llibre que una bestia meva em deixava fullejar i que estava ple de fotos de gent morta violentament de diverses maneres; més tard vaig saber que el tema del llibre era la revolució mexicana, aquella del Pancho Villa, l’Adelita i companyia. En contrapartida, i segurament quan jo ja era més grandet, potser adolescent, no em va posar cap obstacle per llegir les novel·les d’El Coyote, tal com les anava comprant; me’n vaig llegir més de cent… Les escrivia en Josep Mallorquí i les editava Molino, si no recordo malament. El que ara em fa més gràcia, però, es que no hi veiés cap mal en el fet que jo, abans dels deu anys, llegís l’Odissea i la Ilíada… Apa i que ni hi ha violència en aquests clàssics! Bé, suposo que devia pensar que era bo que m’aficionés a la bona literatura; no és que a casa hi tinguéssim molts llibres, però entre ells hi havia algunes joies valuoses. En fi, suposo, Velarde i Pujolet, que ja veieu que això dels robatoris no és pas un invent modern ni propi dels immigrants.
–Home, no em diràs ara que els assalts als xalets per part de les bandes d’exmilicians albanokosovars, a vegades amb violència, no són una cosa nova –fa en Pujol.
–Noi, em sembla que tu no has trepitjat gaire el país –respon en Galimany.
–Què vols dir? A què treu cap, això?
–Doncs a que sembla que no hagis vist mai una massia fortificada o amb torre de defensa. Que això d’anar a robar amb força a les cases aïllades és més vell que l’anar a peu, home! Només canvia la tecnologia, perquè si una cosa han tingut sempre els delinqüents és la seva capacitat d’innovació: els malfactors són els inventors de l’I+D, no en tinguis cap dubte. Ah, i el que també va canviant és la manera d’informar al poble: hi va haver un temps en què les “gestes” dels bandolers o altres criminals eren l’argument de molts romanços de cec; més endavant, amb l’adveniment de la premsa, van sorgir periòdics especialitzats en fets delictius, com ara El Caso en temps de Franco, i ara tenim tota aquesta púrria de programes televisius que sense cap mena d’escrúpol van darrere de totes les misèries humanes, inclosa la delinqüència comuna, tot magnificant o inventant si cal les notícies per tal de causar l’impacte més brutal possible i alimentar la morbositat de la gent. Ah, i això acompanyat d’aquesta mena d’immoralitat que és dur als platós delinqüents com el Gil i Gil, l’exmarit de la Rociito o el Dioni i riure’ls les gràcies.
–Veus?, això no passava, abans –fa en Velarde.
–És veritat, reconec que això darrer que he dit no passava, abans. Però és que en el País de les Meravelles que Franco tan paternalment governava mai no passava res de delictiu. De tant en tant, quan aconseguien matar algun guerriller, els diaris publicaven la notícia del gran logro de las fuerzas del orden, que han abatido a un peligroso bandolero con gran satisfacción y agradecimiento de la población. Ara, a banda dels resistents, dels maquis, també hi devia haver delinqüents armats, perquè al nostre barri, Rafa, van matar un policia quan érem petits, cap al final dels anys quaranta.
–Ah, sí?
–Sí senyor. Va ser als horts que hi havia entre la rasa del tren i el carrer Consell de Cent, ja saps, aquells horts fets per alguns veïns per tal de conrear verdura que complementés la falta de queviures derivada del racionament. Un vespre, el policia a què em refereixo, que vivia a la cantonada de Diagonal i Lepant, va veure des del balcó de casa seva algú entre els horts i s’hi va atansar, acompanyat d’una noia adolescent, veïna meva. No sé pas com va anar la cosa, però el cas és que la meva veïna va explicar posteriorment que el guàrdia li havia dit que s’hi arribés a casa d’ell i que li portés la pistola. Quan la noia se n’hi va anar, l’intrús va matar d’un o diversos trets el policia. Devia ser pels volts de San Juan, això, perquè recordo perfectament que jo, en sentir el tret o els trets, vaig pensar que algú havia llançat petards; els adults, però, van saber identificar molt bé el que eren aquells espetecs, perquè immediatament es va formar un bon enrenou. Al barri mai no vam saber qui podia haver estat l’assassí del guàrdia.
–Noi, no tenia ni idea, no recordo haver-ne sentit a parlar mai de cap assassinat al barri.
–Doncs ja veus, la inseguretat ciutadana no és pas cap novetat; només que no es publicitava d’una manera tan exagerada com ara, quan tants mitjans de comunicació rivalitzen a veure qui la diu més grossa.
–Doncs jo ara tinc por d’anar per segons on, sobretot de nit –declara en Pujol–. Tu diràs el que voldràs, però abans hi havia més seguretat, es podia anar amb més tranquil·litat pel carrer.
–Ai, Pujolet, que veig que ja has entrat en allò de cualquier tiempo pasado fue mejor; es nota que fa més de quaranta anys que teníem vint anys i que llavors ens menjàvem el món cru. Jo no sé si hi havia més seguretat al carrer, perquè no hi havia informació lliure; el que sí que sabem a hores d’ara, però, és que no tenies cap seguretat que la Policia no et fes objecte de la seva arbitrarietat. Potser no hi havia por als delinqüents; ara, a l’autoridad competente, Déu n’hi do la que hi havia.
–Em sembla que en Galimany té raó –manifesta en Mauri–, sobretot en això que no podem saber quin era l’abast de la delinqüència comuna per culpa de la censura de premsa, que segurament amagava tot allò que pogués fer pensar que les autoritats no funcionaven com calia. Ara, jo recordo un cas en què El Caso va anar ple, la d’un delinqüent que anomenaven El Mula, que va matar un policia, vés a saber si no era el mateix que ha esmentat el Gali.
–No, no ho crec pas, Mauri, perquè això del Mula em sembla que va ser més endavant, jo diria que cap a la meitat dels cinquanta.
–No sé, Gali, ara caldria que consultéssim la premsa de l’època. Però jo he tret aquest cas perquè he recordat que va ser la causa d’un incident entre l’atleta López i en Gordoncillo. Us en recordeu, de l’atleta López?
Tots neguen amb el cap.
–Sí, companys, era un alumne de la promoció posterior a la nostra.
–Home, Mauri –diu en Pujol–, jo recordo el Gordoncillo, però no aquest atleta López.
–Jo també recordo el Gordoncillo, però ara no hi caic en qui era el López –afegeix en Galimany.
–Sí, home, feu memòria –insisteix en Mauri–; li deien el atleta López perquè era corredor juvenil de fons o de mig fons i sembla que havia guanyat algunes curses.
–I a quin incident et referies? –demana en Velarde.
–Veureu. Una vegada que en Gordoncillo feia classe de Formación del Espíritu Nacional a primer i segon simultàniament, o potser era a segon i tercer, l’home va fer èmfasi en la idea que tothom, davant la imminència de la mort, manifesta penediment, per mala persona que hagi estat, i va posar com a exemple el cas del Mula, qui, segons ell, va demanar perdó pels seus crims quan anava a ser mort al garrot.
”Tot just acabava de dir això, que el López s’aixeca i exclama: ¡Eso es mentira! A en Gordoncillo li va canviar el color i va demanar: ¿Qué has dicho? Que eso que ha dicho usted es mentira. El Mula no se arrepintió de nada ni pidió perdón. A la veu del López hi havia una tremolor que jo vaig atribuir a un estat de nerviosisme. En Gordoncillo no sabia com reaccionar, es notava que estava desconcertat i emprenyat alhora. Llavors el López el va rematar: Sé muy bien que el Mula no pidió perdón, porqué yo soy el hijo del policía que asesinó. Ja no hi havia tremolor a la veu del noi, més aviat indignació. No recordo si la classe es va acabar en aquell moment impressionant ni si en Gordoncillo es va excusar.
–Mauri –diu en Galimany–, havia oblidat aquest incident, però ara que l’has referit, el recordo. Quina ficada de pota! Ostres, que diferent que era el Gordoncillo del Zapatero, recordeu? Tan escanyolit, embolicat en aquella gavardina que li anava sobrera per tot arreu, fumant un cigarret darrere d’un altre, amb un aspecte de moribund imminent que gairebé feia por… A més, allò de la Falange s’ho creia, no com el Zapatero. Recordo que en una de les classes va arribar a insinuar que van afusellar José Antonio perquè Franco no va fer res per evitar-ho, ja que d’aquesta manera eliminava el competidor més fort.
–Va ser un dels professors que ens van acompanyar en el viatge d’estudis, oi? –demana en Velarde.
–Sí, ell i en López, el de dibuix tècnic –contesta en Mauri.
–Oi que li cantaven una cançó? –fa en Rafa.
–Ep, d’això me’n recordo jo –diu en Pujol–. Havien canviat una paraula en la tornada d’una cançó mexicana, em sembla, que deia una cosa així com “gorrioncillo, pecho amarillo” i cantaven “Gordoncillo, pecho amarillo”; el Ramírez i el Gil eren els que més insistien a cantar-ho, des del fons de l’autocar.
–El Gil? No recordo cap Gil, a la nostra promoció –diu en Rafa.
–Era un d’una promoció anterior que no havia anat de viatge d’estudis quan li tocava i que el van afegir al nostre; era un tio força simpàtic, de La Rioja.
–Ostres, és veritat, el Riojano! Jo el vaig tenir de company a Verificació. Era molt bon nano, força de la broma. I esplèndid: quan tornava del poble, després de les vacances, ens muntava un berenar amb un vinet i uns xoriços casolans sensacionals.
–Ens ho vam passar bé, al viatge d’estudis, oi? –diu en Caamaño.
–I tant! –fa en Galimany–. Vist en retrospectiva, està clar que allò que el seu objectiu era visitar fàbriques o organismes relacionats amb l’aviació era una excusa per muntar un periple turisticocultural. En el meu cas, em va servir per conèixer una part de la geografia peninsular; per a uns altres, els més agosarats, sembla que els va servir per emprendre unes quantes aventures diguem-ne eroticoturístiques, explicades a posteriori amb un luxe de detalls evidentment imaginaris. Jo, les històries que explicava per exemple en Ramírez, mai no me les vaig acabar de creure.
–Va durar un parell de setmanes, oi? –pregunta en Rafa.
–Jo diria que no va arribar –contesta en Mauri–. Vam passar per Sagunt…
–Sí, és clar, per visitar Altos Hornos –fa en Pujol.
–Vam dormir a Alacant, oi? –demana en Velarde.
–Vols dir que no va ser a València? –fa en Caamaño.
–No, a Alacant, segur, a una mena d’alberg que ens van explicar que havia estat la presó d’en José Antonio i on ens van ensenyar la cel·la i no sé què més –diu en Galimany.
–Tens raó –confirma en Mauri–. Després vam passar per Múrcia, em sembla que coincidint amb alguna celebració religiosa, i vam anar a parar a Granada. Hi vam fer nit i a l’endemà vam visitar l’Alhambra, amb un guia boníssim.
–Jo també tinc un bon record, d’aquest guia. Si no em falla la memòria, ens van deixar la tarde lliure i, curiosament, cap al tard gairebé tots vam anar a coincidir en el mateix bar, un que es deia La Oficina.
–Sí senyor –diu en Velarde–. Jo, d’aquest viatge, també en guardo bons records… Però sabeu què em va cridar més l’atenció, a banda de l’Alhambra?
–El Valle de los Caídos –diu en Pujol.
–No.
–L’Escorial, els jardins d’Aranjuez, el barri de Santa Cruz de Sevilla, la mesquita de Còrdova… –diu en Mauri com qui passa llista.
–No senyor –l’interromp en Velarde–. Us en recordeu, que a Sevilla havíem de visitar Construcciones Aeronáuticas?
–Oi tant, i hi vam anar –diu en Galimany.
–Us en recordeu, que a la fàbrica ens havien dit que hi construïen l’avió d’instrucció de pilots Triana, equipat amb un motor Beta?
–Sí, aquell motor de nou cilindres en estrella, l’antecessor del Sirio –diu en Mauri.
–I no recordeu que, com a gran cosa, ens van ensenyar els prototips de frigorífic que anaven a produir en sèrie per tal de reconvertir l’empresa?
–I tant! –exclama en Galimany.
–I vosaltres vau sentir a parlar mai de les neveres CASA? Perquè jo, no.
–Suposo que van tenir tant d’èxit com els nostres motors industrials P-11 –fa en Mauri.
–Ah, d’alguna cosa havia de servir la direcció militar –conclou en Caamaño–. A mi, una cosa que em cridava l’atenció era l’expectació que aixecava la nostra arribada a algunes poblacions, especialment d’Andalusia. Jo crec que el nostre autocar cridava l’atenció per dues raons: primera, perquè no se’n veien gaires, encara, per les carreteres i poblacions andaluses; segona, perquè transportava dues dotzenes llargues de joves d’uns vint anys i dos adults, de manera que no era estrany que ens prenguessin pels components d’un equip de futbol, com ens van preguntar diverses vegades.
–És veritat, Manyo –confirma en Rafa–. És una de les coses que ens van demanar quan vam arribar a Sevilla i en Gordoncillo i en López se’n van anar a buscar on allotjar-nos i ens van deixar esperant a la Plazuela de San Marcos. Recordo que mentre esperàvem, se’ns van apropar tres o quatre nenes que no tindrien més de nou o deu anys i ens van demanar qui érem, d’on veníem i tot allò que les criatures no tenen cap mania de preguntar. En sentir que érem de Barcelona, alguns dels curiosos del grup que s’havia anat formant es van afegir a la conversa (allà tothom semblava tenir algún parent a Catalunya, i ens deien coses com ara: Mi hermano vive en Barselona, ze llama Manué. ¿Lo conoséi?) i ens van mostrar molta simpatia, fins al punt que, vés a saber per quins set sous, ens van demanar que balléssim una sardana. Us en recordeu, d’això?
Només en Galimany assenteix.
–Potser vosaltres ja estàveu mirant de lligar, com va dir el Ramírez que va fer –continua en Rafa–. El cas és que els dos únics sardanistes de la colla (l’Artigas i el Barra) van ser capaços de convéncer uns quants per formar una rotllana i, tot taral·lejant-la, ballar una aproximació de sardana. No van obtenir un gran èxit entre la gent que s’hi havia aplegat, com és comprensible, però amb això va haver-n’hi prou perquè les noietes i algunes joves, després de dir-nos que era una llàstima que no haguéssim anat a Sevilla la setmana anterior, en què es feia la Feria de Abril, es possessin a ballar sevillanes acompanyades només amb les palmas. I en un tres i no res, la plaça, la plazuela, es va omplir de balladores i balladors, i els balcons i les finestres, de gent que mirava, acompanyava i jaleaba. Ah, com m’agradaria tornar a fer aquell viatge en aquell mateix temps!
–Ai, Rafa, no pots banyar-te dues vegades al mateix riu ni fer que les aigües tornin enrere –diu en Galimany–. De manera que serà millor que tinguis sempre present aquell carpe diem que el Mauri m’ha fotut pel cap fa una estona.

Deixa un comentari