Conte contat, no és acabat – 7

Setena trobada (11 d’octubre de 2007)

 

Habitualment, la vintena d’exalumnes de l’EAE van trobant-se a la porta del restaurant i no solen entrar-hi fins que n’han arribat la major part. Però aquesta vegada plou i tal com han anat arribant al Restaurant 7 Portes han accedit directament a la sala reservada per en Salinas, qui previsorament hi ha anat una hora abans de la concertada i ha pactat amb el cap de sala la disposició de les taules. Com si fos un casament, en Salinas ha fet una llista numerada amb els noms dels comensals i els ha distribuït en cinc taules, de manera que el cap de sala ha pogut demanar-los tal com arribaven quines especialitats de la carta els venien de gust. Mentre acabaven de fer-hi cap tots els convidats i esperaven que se servís el dinar, han trobat a la seva disposició un aperitiu repartit per les taules; la beguda els ha estat servida per un cambrer situat en una taula a banda. Aquesta providència ha facilitat que es formessin diversos grupets i en un d’ells en Rafa i en Vidal discuteixen.
–Suposo que no em negaràs, Vidal, que ahir en Rajoy va voler fer una mena de discurs institucional, amb aquella posada en escena com la dels missatges de Nadal del rei.
–No veig on és el problema, Rafa. En uns moments en què Espanya es troba en un destret històric gravíssim, amb un Ibarretxe que planteja un pols a l’Estat de dret i a la Constitució, amb uns atacs claríssims a la Corona i a la bandera nacional, cal que hi hagi qui faci la defensa d’allò que ens uneix i que garanteix la unitat, la governabilitat i l’estabilitat social del país. Com que en Zetapé és incapaç de defensar la nació, com que sembla que li faci vergonya ser espanyol i s’agenolla davant dels terroristes i dels qui volen trencar Espanya, ha de ser en Rajoy qui encoratgi els espanyols a demostrar que estimen la nació i la seva bandera comuna i que això no els fa cap vergonya, que és un motiu d’orgull ser espanyols.
–Molt bé, molt bé, Vidal! –exclama irònicament en Rafa–. Noi, no es pot negar que coneixes les consignes del teu partit.
–Ni consignes ni partit ni res, Rafa, el que passa és que m’informo i que hi penso, i qualsevol persona que no tingui pa a l’ull hi veurà el mateix que hi veig jo.
–Home, Vidal –hi intervé en Galimany–. Jo no gosaria dir que repeteixes consignes, però entre el que tu dius i el que va dir en Rajoy, pel que he vist a La Vanguardia, hi ha una semblança notable. Espera un moment –demana mentre se’n va cap al penja-robes i treu un exemplar del diari d’una bosa; l’obre, busca una pàgina i diu–: Mira, al final de la notícia, distribuïda per l’agència EFE, diu: “La iniciativa del mensaje de Rajoy y de la difusión del vídeo correspondiente forma parte de la campaña «Somos España», que presentó el PP el pasado 1 de octubre con el fin de defender la nación ante la que considera «gravísima encrucijada histórica» en la que se encuentra debido al «órdago independentista» del lehendakari, Juan José Ibarretxe, y a los actos contra la Corona y la bandera”.
”Noi, és possible que no segueixis consignes; però el que has dit sembla seguir fil per randa, en versió catalana, és clar, aquest paràgraf d’EFE que acabo de llegir. Per cert, la festa de demà l’anomeneu Fiesta Nacional, nom que no deixa de tenir un regust estrany, per cert, en boca dels qui contínuament blasmeu els nacionalismes…
–I que a mi –l’interromp en Rafa– em fa pensar en els toros, noi.
–No li veig la gràcia a la teva gracieta, Rafa –salta en Vidal–; no em sembla que els sentiments de la majoria dels espanyols siguin per enriure-se’n.
–Home, que apel·lis als sentiments nacionals tu, que negues la validesa del sentiment nacional dels catalans, no deixa de tenir la seva gràcia –respon en Rafa.
–Però Rafa –diu un altre integrant del grupet–, jo de sempre he estat votant de Convergència i això no em representa cap obstacle per sentir-me també espanyol i considerar la bandera espanyola també com la meva bandera, i acceptar la Constitució i per tant la Corona com a elements integradors; Espanya és una nació de nacions, no?
–Mira, González –contesta en Rafa–, si això de nació de nacions s’ho creguessin ni que fos mínimament la gent del PSOE i especialment la del PP, a hores d’ara Espanya seria una confederació, no un estat unitari i uniformador. I he dit especialment el PP per tot el que el senyor Rajoy va manifestar ahir.
–Que EFE recull així –diu en Galimany, i llegeix–: “El líder del PP, Mariano Rajoy, ha hecho público un mensaje con motivo de la celebración, el próximo viernes, de la Fiesta Nacional, en el que pide a los ciudadanos que, ese día, «manifiesten con franqueza» su orgullo de ser españoles y hagan algún gesto «que muestre lo que guardan en su corazón»”.
–Veus, Vidal?: amb franqueza; en Rajoy no pot oblidar-se del seu connacional –diu en Rafa tot remarcant les síl·labes “naci” del mot connacional.
–Quina gràcia, que n’ets, de simpàtic! –contesta en Vidal estrafent la veu del personatge Jordi Pujol del Polònia.
–La veritat, Rafa –torna a intervenir en Galimany–, és que els teus acudits no són precisament brillants, avui. Deixeu-me acabar de llegir la crònica d’EFE: “En el mensaje, difundido por el Partido Popular, Rajoy expresa su deseo de que este año, «por razones que todo el mundo conoce», los españoles celebren de forma especial el 12 de octubre. Añade que España es una nación, desea que los españoles dejen constancia de que se alegran de serlo, y recuerda que, ese día, se va a «honrar y exhibir» la bandera, el símbolo que, junto a la Corona, cree que mejor representa a España en el mundo. «La bandera que aprobamos en 1978, la que exhiben nuestros deportistas con orgullo, la que cubre el féretro de nuestros soldados, la que saludan con respeto todos los jefes de Estado que nos visitan, el símbolo de España, el símbolo de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles, la bandera de todos, porque en ella estamos todos representados», añade. Rajoy se confiesa orgulloso de ser español, seguro de que también lo están el resto de españoles y, por ello, pide a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, lo manifiesten «con franqueza» el 12 de octubre. Además, solicita que, el viernes, los españoles hagan «algún gesto que muestre lo que guardan en su corazón», ya sea en casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. «Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sentimos por España, y que sabemos proclamarlo sin aspavientos, pero con orgullo y la cabeza bien alta», añade Rajoy, quien concluye su mensaje deseando «un feliz día de la nación española»”.
–Hi noteu el to, l’aire? –demana en Rafa–. Sin aspavientos, diu… Com si el discurs sencer no fos un aspaviento… A més, si a les paraules hi afegiu la posada en escena, s’hi fa evident aquesta mena de mania dels dirigentíssims del PP de suplantar el rei, com va fer el seu inspirador, l’inspirador d’en Rajoy, vull dir. Aquest home encara no està en condicions de casar una filla a l’Escorial o de ningunear al monarca, com alguns mitjans de comunicació deien de l’Aznar, però en aquest discurs ja ha adoptat un aire de cap de l’Estat.
–És que si ningú dels que tenen l’obligació de defensar la Constitució, els símbols i els valors nacionals no ho fa, bé cal que qui creu en tot això ho faci, no? –argumenta en Vidal.
–Ui, vigila, Vidal, que estàs caient en el delicte de lesa majestad, que es deia abans –fa en Galimany–. Si m’ho permets, et diré que al meu parer darrerament els polítics mediàtics han passat de representar una comèdia a protagonitzar un esperpento, i compte que per culpa seva no acabem ficats en una tragèdia, donada aquesta tendència al tremendisme per part del nucli dur del PP.
–Però a mi em sembla que a en Rajoy no li falta un punt de raó –diu en González–: els bascos estan posant en perill la convivència a Espanya, especialment per aquesta cosa del referèndum que vol convocar l’Ibarretxe i que dóna excuses a l’ETA per continuar amb els seus atemptats…
–No hi estic d’acord, en això que acabes de dir, González –l’interromp en Velarde–. A l’ETA no li cal cap coartada per justificar els seus actes criminals: ells van a la seva i se’ls en refot el que facin o diguin els nacionalistes bascos com ara el PNB. Al meu entendre, el PP vol fer creure als espanyols que tot se’n va en orri i que tot es trenca, i ho fan per allò de en río revuelto ganancia de pescadores, home.
–Tens raó –fa en Galimany–, aquests saben molt bé que la por és el ciment que uneix els maons de l’edifici de la tirania, i tot i que no poden reinstaurar la dictadura franquista, miren de crear una atmosfera de temor i rancúnia absolutament pasional, del tot irracional, per arribar al poder i dominar encara més el cotarro, per remenar les cireres dit en bon català, i que consti que no faig cap referència al líder actual de l’anomenat Partit Popular de Catalunya. Com que Espanya no té a hores d’ara cap enemic exterior capaç d’activar els arravataments patriòtics, estan creant o magnificant uns enemics interiors que els permetin atiar l’odi cap a ells i així poder fer proclames mostolianes: ¡Españoles! ¡La patria está en peligro! ¡Acudid a salvarla!
–Jo no sé per què perdo el temps parlant amb vosaltres –diu en Vidal–, és com picar ferro fred. Ja té raó el Paco Marhuenda, ja, quan diu que els nacionalistes i els progres només hi veieu d’un ull. Us afarteu de criminalitzar el Partit Popular i d’atribuir-li la causa de totes les desgràcies que han passat i passen al món; per a vosaltres tots els militants del PP i especialment els seus dirigents són uns cínics franquistes, feixistes, corruptes, lladres, explotadors i aprofitats… Au, home, obriu els ulls… Esteu tan carregats de prejudicis i d’afany de revenja que no copseu la realitat: des que hi manen els socialistes Espanya s’està desnaturalitzant, els separatistes s’estan apoderant de la iniciativa política, els terroristes són subvencionats i el país s’està omplint d’immigrants il·legals; la criminalitat augmenta, la família se’n va a fer punyetes, la moral pública fa aigües, l’escola ha perdut el rumb, l’economia se’n va al carall…
–Ostres, tu, l’apocalipsi! –exclama en Galimany–. Nois, tan bon punt marxem del restaurant, me n’aniré a buscar algun constructor que em faci un refugi antiatòmic.
I en havent dit això, deixa aquest grup i es dirigeix cap a un altre.

 

Mentre en el grup d’en Vidal discuteixen de política, en Mauri, en Salinas i en Caamaño parlen de la situació laboral de la planta de Mercedes-Benz a Sant Andreu.
–Vau veure la manifestació de la gent de la Mercedes, divendres passat? –demana en Salinas.
–Sí, noi –contesta en Mauri–. Sap greu, oi? Com cauen les empreses… Qui de nosaltres hauria pensat fa cinquanta anys, quan ens vam traslladar a Sant Andreu, que aquella factoria pot acabar transformada en blocs de pisos o en un centre comercial com La Maquinista, oi?
–Home, Mauri, potser caldria que recordessis que quan nosaltres encara jugàvem a futbol en el camp de la fàbrica ja hi havia intents de vendre-la. Jo recordo que hi van anar gent de la Rolls-Royce a veure-la per si els interessava de comprar-la; la venda a la Mercedes va ser posterior, sembla que perquè no els va interessar als anglesos.
–Però una cosa no treu l’altra, el canvi d’activitat i de propietat es va fer precisament per garantir-hi la continuïtat de la feina.
–El cas és que això s’acaba –diu en Salinas–. La direcció ja ha anunciat als més de quatre-cents treballadors que tanca la planta i que externalitza una part de la producció. El que quedava de l’Elizalde, kaput.
–Però em sembla que la direcció de la Mercedes ha proposat als treballadors una mena de tracte per tal de no deixar-los al carrer –diu en Caamaño.
–Sí, sembla que ha arribat a un tracte amb la Daimler per muntar una planta d’estampacions a Esparreguera i col·locar-n’hi uns dos-cents cinquanta –confirma en Salinas–. Per a la resta diuen que busquen unes altres solucions: el trasllat a la planta de Mercedes-Benz a Vitoria, incorporar-se a les empreses on externalitzaran una part de la producció actual de la fàbrica de Sant Andreu i jubilacions anticipades.
–Ui, això de les jubilacions anticipades pot ser un parany –fa en Mauri–. Si no vigilen, poden resultar cardats.
–Sí, d’una manera o una altra tots poden sortir cardats –diu en Caamaño–. Imagina’t el que significa que d’anar a treballar a Sant Andreu hagis d’anar a Esparreguera… I els que hi acceptin traslladar-se a Vitoria… Cony, que no és canviar de cantonada, això. Hi haurà merder, segur.
–Bé, és el que passa amb les grans empreses: quan no ho veuen clar, fan mans i mànigues per no perdre pistonada –diu en Salinas–. Després de veure la manifestació a la tele, em vaig entretenir a buscar més informació als diaris, i pel que es pot intuir l’empresa deu considerar que la estructura actual no és competitiva, de manera que vol modificar el sistema de producció. De fet, ja havien anat reduint la fabricació de motors i caixes de canvis per centrar-se en la producció dels bastidors i altres peces de la Vito i del Viano, que s’acoblen a Vitoria. Aquesta és la producció que volen traslladar a la planta nova d’Esparreguera, la que està construint l’empresa que han muntat amb Daimler, de la qual, per cert, Mercedes és l’accionista majoritària, amb el 51 %. Els capitostos diuen, basant-se en això, que no tanquen, sinó que traslladen la producció.
–I els sindicats què diuen? –demana en Caamaño.
–Els sindicats no ho veuen gens clar, perquè segons sembla l’estiu passat van signar el conveni col·lectiu per als propers quatre anys, de manera que es podria dir que l’empresa ha trencat el compromís de futur que la signatura representava. De fet, segons els sindicats, el pla industrial de la planta està basat en un producte i un model que tenen vida fins al 2014, i per això consideraven que la producció estava assegurada com a mínim set anys més. De manera que els ha pujat la mosca al nas i es pensen que la decisió de l’empresa no respon a raons industrials sinó a una operació d’especulació urbanística. Ho veuen com una operació similar a la de La Maquinista.
–I no els deu faltar raó –diu en Mauri–. La venda dels terrenys de Sant Andreu seria un bon pelotazo.
–Sí, els generaria unes plusvàlues d’allò tan llamineres –assenteix en Caamaño.
–Bé, fet i fet –diu en Salines amb un to de resignació–, això representa la fi definitiva de la història de l’Elizalde: sic transit gloria mundi.
–A què treu cap aquesta llatinada? –demana en Galimany mentre s’incorpora al grup.
–Parlàvem del final de l’Elizalde –contesta en Mauri.
–Ah, una llàstima, realment; però tot passa avall, és llei de vida.
–Home, l’empresa del Vaticà dura i dura i no sembla pas que se li albiri el final –fa en Mauri.
–També passarà avall, noi, també –contesta en Galimany.
–¿Qué, a quién estáis criticando? –demana en Castro. Acaba d’arribar al restaurant i després d’haver indicat al cap de sala el que volia per dinar s’hi afegeix al grup amb aquesta pregunta a manera de salutació.
–A ningú en particular –contesta en Caamaño.
–Entonces hablabais de mujeres.
–Pues no, Toño, no hablábamos de toños –diu en Salinas.
–Noi, feia molt temps que no sentia aquest eufemisme –diu en Galimany–. I mira, m’has fet pensar que quan algú es refereix a una dona tot dient que té el cor ardent, el que vol dir en realitat és que té el cony ardent.
En Galimany ha posat èmfasi en el mot cony.
–I què, Antoñito –continua–, ja has demanat el que vols per dinar?
–Sí, claro, me he pedido una ensalada de langostinos, una parrillada de pescado de la costa i de postre un sorbete de orujo con pasas. I tu?
–Doncs jo he demanat caps d’escamarlans a la castellana, polla a la bruta i un xarrup qualsevol.
–¡Jodo cómo eres, Gali! Siempre me tomas el pelo… Con lo del charrup i lo de la polla a la bruta ya me imagino por dónde vas; pero eso de los caps de ascamarlans a la castellana…
–Sí, home, fixa-t’hi: caps d’escamarlans a la castellana, de sis lletres…
–Mira, Toño, ahora nuestro Gali se cree que es el Màrius Serra con sus Enigmàrius de Cataluña Radio –fa en Salinas–. Le gusta, eso de jugar con el lenguaje, y siempre has de estar muy alerta cuando larga.
–És que això del llenguatge dóna per a molt, són moltíssims segles d’ús per part de la humanitat. Amb tanta pràctica, amb ell hem après fins i tot a enganyar, oi Sali? –diu en Galimany tot mirant-lo amb un somriure aparentment ingenu–. De manera que per entendre el que et diuen, sempre cal tenir en compte el to i el context. Per exemple: si un castellà fa servir l’expressió viejo chocho, pot referir-se a un provecte ancià que repapieja, a un tramús, a un confit o al de la Sara Montiel.
–¡Joder, Gali! No tienes remedio, tío: siempre con el coño en la boca.
–Tant de bo, Toñito, tant de bo…

 

En un altre punt de la sala, en Pi parla amb en Pujol i en Santasusagna.
–Sabeu? –fa en Pujol–, quan estic amb vosaltres dos em sento com una mena de mitjana aritmètica.
–I això? –demana en Pi.
–Veuràs: tu et dius Pi, ell Santasusagna encara que tots li diguem Santa, i jo Pujol. Home, no és exactament la mitjana aritmètica, però hi fa pensar.
–Sí, sembla que el que em sobra a mi li falti a ell –diu en Santa.
–A propòsit d’això de sobrar i faltar m’heu fet venir al cap un familiar llunyà que es diu Ot Pi Pla –fa en Pi–. A la família corre la brama faceciosa que el seu pare era tant del puny estret que per casar-s’hi va triar una noia dels Pla, tot i que no era precisament una beutat, per tal d’estalviar-se temps, saliva i tinta en qualsevulla gestió administrativa. En tenir una criatura, va decidir de posar-li Ot per continuar dins la confraria de l’estalvi, i quan algú li va dir que podia haver-li posat Iu, va contestar que reservaria aquest nom per al segon fill, si era el cas. Per descomptat que no va donar les gràcies a qui li havia fet el suggeriment, per tal de no gastar saliva ni compliments.
–Va, no ens enredis! –exclama en Santa.
–Paraula, nois; si més no, això és el que s’explica dels parents d’Agramunt.
–Sí, i ara ens diràs que a més el tio va mirar d’aconseguir que el fill nasqués el 29 de febrer per tal d’estalviar-se tres regals d’aniversari de cada quatre, oi? –diu en Santa.
–Què vols que et digui, noi…
–Escolta, Pi –fa en Pujol–, ja sé que avui has d’explicar allò dels sentiments i les hormones; però a banda d’això, dijous passat vaig quedar-me amb la impressió que no exageraves quan et proclamaves materialista, que no deixes lloc a l’existència de quelcom d’immaterial amb entitat pròpia, d’alguna cosa humana que no sigui el resultat d’una activitat biològica. Home, a mi em sembla que la història de la filosofia i la de la religió avalen la creença, com a mínim, de l’existència d’un ens espiritual destriable de l’ens material, vull dir d’una ànima separable del cos. També avalen, diria jo, l’existència d’una causa primera, d’un ésser creador de totes les coses, inclosa l’ànima humana, anomenat déu pels jueus, els cristians i els musulmans.
–Uf, hi treus un tema massa llarg i complex per parlar-ne abans de dinar; per falta de temps, vull dir. Al meu entendre, tant la religió com la filosofia neixen de l’afany humà d’explicar-se els fenòmens naturals, i força vegades la destil·lació de les idees religioses fa que acabin convertides en metàfores dels fets naturals… i a la inversa. Per exemple, la doctrina budista de la metempsicosi, vull dir la transmigració de l’ànima fins a arribar al nirvana, actualment hi podria haver gent que la considerés com una mena de metàfora del que ara sabem gràcies a la ciència: que el cos de cada ésser humà ha estat construït amb elements orgànics i inorgànics procedents d’uns altres cossos (humans i no humans), i que el nirvana vist com una extinció, com una immersió en el no-res, seria una metàfora de l’anihilació de la matèria en una mena de big bang invers, un big crash, que es diu. Fins i tot, tenint en compte que alguns especulen amb la suposició que el big bang que majoritàriament accepten els cosmòlegs no és més que un cas d’un conjunt de molts casos paral·lels o bé un cas d’una successió de casos…
–Em perdo, Pi –fa en Santa.
–Perdona, miraré d’explicar-me. Es dóna el cas de gent que suposa que hi ha un nombre indefinit d’universos com a conseqüència de l’existència d’un nombre indefinit de big bangs ocorreguts de manera independent, no simultanis però sí coincidents en l’eternitat considerada com a absència de temps, ja que el temps seria una dimensió pròpia de cada univers. Hi ha qui creu que la destinació final d’un forat negre és esdevenir un nou univers mitjançant un big bang quan l’acumulació de matèria absorbida el fa inestable. Hi ha una altra gent que opina que l’univers està format per una quantitat immensa però limitada d’energia que evoluciona de manera polsant: a partir d’una explosió inicial s’expandeix tot trasformant-se en part en matèria fins que arriba a un estat en què s’inicia una contracció que la duu a l’estat inicial per tornar a esclatar, dins d’un cicle sense límits temporals, de manera que a un big bang li succeeix un big crash…
–I com aniria, això? –demana en Santa.
–Home, suposo que aquesta gent pensa que en un cert moment l’univers, com he dit, deixa d’expandir-se i es contrau fins que com a conseqüència d’aquesta contracció torna a la situació de densitat infinita en què matèria i energia són una sola cosa; llavors es produeix un altre big bang i es forma un univers nou amb les mateixes lleis i que experimenta el mateix procés que coneixem… o no. El cicle d’expansions i contraccions és potencialment infinit i nosaltres no estem en condicions de saber-ne el principi ni, naturalment, el final. I això que acabo de dir em permet enllaçar amb una altra idea budista: el desig com a font de dolor. El desig de conèixer, de saber, és constantment decebut i això ens fa infeliços perquè constatem que anem de desconeixement en desconeixement cap a la ignorància total.
–Noi, quin pesimisme! –fa en Pujol–. Jo diria que la humanitat ha arribat al menys al coneixement exacte d’algunes coses. Em sembla que podem dir sense cap mena de dubte que, contràriament al que passava amb els nostres pares (per no anar més lluny en el temps), avui en dia sabem com és la realitat de l’univers i de la matèria, per exemple.
–Com és, o com la percebem? –demana en Pi–. Al meu entendre, Pujolet, acotem la realitat segons la nostra capacitat de percepció. Observa que no percebem l’energia directament, sinó pels seus efectes, i que no veiem la matèria directament sinó matèria organitzada d’unes maneres concretes, vull dir que no veiem àtoms individualitzats sinó reunits d’unes maneres determinades. Hi poden haver unes altres formes d’organització de la matèria que no estiguem en condicions de conèixer, com hi poden haver manifestacions de l’energia diferents de les que som capaços de percebre naturalment o artificialment de la mateixa manera que podem percebre artificialment les partícules elementals o com a mínim tenir-ne rastres i observar aquests rastres. Això suggereix que hi poden haver partícules encara més elementals que som incapaços de detectar. Recorda que primer es va pensar que l’àtom era indivisible, després es van descobrir les partícules subatòmiques que anomenem electrons, protons i neutrons i que més tard s’han descobert unes altres subpartícules, per dir-ho així: bosons i hadrons, per esmentar-ne un parell, que han resultat no ser les partícules més elementals perquè, per exemple, els hadrons estan formats per quarks… No em feu gaire cas, però, perquè parlo de memòria i per aproximació i segur que no passaria l’examen de física en aquestes condicions.
–Pi –diu en Pujol–, ara m’has semblat més contradictori que una puta que es faci anomenar Jocasta: pel que acabes de dir, anem de descobriment en descobriment cap al coneixement final, no de desconeixement en desconeixement cap a la ignorància total.
–És una manera de veure-ho que no comparteixo, perquè com més ens endinsem en el coneixement del món físic més incògnites se’ns presenten, cada descoberta origina noves preguntes sense resposta coneguda: quan aconseguim obrir una porta tancada en la sala dels nostres coneixements, ens trobem que dóna accés a una altra cambra amb més portes tancades. No recordo qui va parlar dijous passat d’un jardí amb camins que es bifurquen; jo veig la ciència com un jardí sense límits perceptibles ple de senders que es bifurquen i entrecreuen indefinidament i que no sabem on duen.

 

En això, el cap de sala avisa en Salinas que ja poden servir el dinar i aquest se’n va cap a on ha deixat una cartera, en treu la campaneta de vidre que li va regalar en Galimany i la fa sonar mentre diu:
–Apa, companys, a taula!
El dinar transcorre com era d’esperar i no cal dir que mentre prenen el cafè i les copes una mena d’eufòria garlaire, subproducte de les menges i les begudes ingerides, domina els comensals. Quan en Salinas entén que la situació és propícia, fa sonar la campaneta i en haver-se fet un silenci relatiu i acceptable diu:
–Companys estimats, ha arribat el moment que el Trescatorze faci honor a la seva paraula i ens expliqui allò del sistema endocrí, les feromones, les hormones i les emocions que al Pujol i algú altre semblava interessar tant.
–En aquest servidor! –fa estentòriament en Caamaño.
–Molt bé, Manyo, queda constància de la teva manifestació i el teu interès –contesta en Salinas. I continua–: Pi, tu tens la paraula.
–Veureu –comença aquest–: com que a vegades em falla la memòria; com que no vull fer-me l’entès, entre altres raons perquè no ho sóc, i com que tampoc no vull empipar-vos amb tot de citacions erudites, he dut la traducció d’alguns fragments d’un parell d’articles que vaig llegir ja fa temps. Un el signa Jordi Montaner el 22 de novembre del 2006 al butlletí electrònic de la cadena Eroski, el Consumer.es, i l’altre va aparèixer el 8 de gener d’enguany a La Vanguardia i i venia firmat per Mònica Planas.
”L’entradeta de l’article de Jordi Montaner deia: «L’alliberament d’oxitocina durant el part i després de l’orgasme exerceix un bloqueig extraordinari de l’estrès i ens omple de tendresa.
”»Podem pensar com uns romàntics, però sentim com éssers vius. L’enamorament parteix d’un procés bioquímic que s’inicia a l’escorça cerebral i es projecta al sistema endocrí. Les feromones, protegides per unes subtils barreges de perfum, acaben excitant les nostres passions més baixes fins que, consumat l’orgasme, apareix l’oxitocina; amb ella, apareix aquesta profunda consciència de pertinença a l’altre que des de temps immemorials hem batejat amb la paraula amor».
”En el cos de l’article, Montaner escriu: «Potser sigui la més noble de les nostres hormones, la més privilegiada. L’organisme humà la segrega després de l’orgasme i el part i quan pessigolleja per les nostres venes quedem convertits en joguines arrabassades de tendresa. L’oxitocina es va descobrir el 1953 i va ser relacionada en aquells dies amb els patrons sexuals i d’afecte.
”»Tot enamorament sobtat [l’original castellà diu flechazo] filtra una certa metzina a la nostra pell. De bones a primeres, una persona en particular es converteix en el centre de tota l’atenció. Les feromones, unes substàncies volàtils que cada persona desprèn, alteren la química pròpia i desencadenen certes respostes fisiològiques com ara la secreció de fluids lubricants, la dilatació o l’erecció genital. En aquesta fase s’experimenten reaccions d’excitació i desig que pertorben la raó. Un rostre, un pentinat, un determinat vestit, una postura, una determinada forma de parlar o de riure ens semblen la cosa més fascinadora del món i no tenim sentits per a res més. La màgia, tanmateix, és tan invisible com certa. Estimulada per les feromones, la feniletilamina indueix la producció massiva de dopamina o norepinefrina, anfetamines cerebrals que produeixen una sensació de desassossec.
”»El bon humor, el riure i els pensaments positius estimulen en certa mesura un alliberament d’oxitocina. La respiració s’accelera i una suor gairebé imperceptible apareix a les axil·les i els engonals. El mateix cervell reclama un cert control, i llavors comencem a segregar endorfines i encefalines, les quals promouen una sensació de pau, calma i seguretat alhora que estimulen tota mena de fantasies. Experts italians de la Universitat de Pavia han demostrat com d’inestable és aquesta situació d’enamorament, que ens fa dormir poc, menjar menys i pensar constantment en l’altra persona i fins i tot culminar el procés, en el millor (que no freqüent) dels casos, amb una relació sexual. Llavors, l’oxitocina alliberada durant l’orgasme acaba per posar les coses al seu lloc.
”»L’oxitocina és una hormona de funció estimulant. El seu alliberament durant l’orgasme acaba exercint un bloqueig sensacional de l’estrès. És un neuropèptid sintetitzat per cèl·lules nervioses en el nucli paraventricular de l’hipotàlem per ser transportada tot seguit a la neurohipòfisi, des d’on és abocada al torrent sanguini. La mateixa oxitocina que en el part causa que la llet pugi als pits de la mare estimula en el nounat el reflex de succió del mugró. També estimula els genitals i la distensió del coll uterí. En el transcurs de l’orgasme, l’oxitocina estimula la circulació de l’esperma i la contracció de la musculatura pelviana femenina amb la doble finalitat de causar plaer i assegurar la reproducció.
”»L’equip d’Ernest Fehr (Universitat de Zuric, Suïssa) ha aprofundit en els efectes de l’oxitocina sobre el comportament i ha arribat a la conclusió que nivells elevats d’oxitocina a la sang milloren la capacitat dels individus per confiar en altres persones. “L’oxitocina és capaç de promoure l’activitat social i ajuda a superar el temor a la traïció”».
”Fins aquí l’article d’en Jordi Montaner. El de la Mònica Planas té una entradeta que diu: «L’oxitocina, l’hormona de la generositat. Aquesta hormona facilita que persones que no es coneixen es relacionin entre elles». En el cos de l’article repassa i sintetitza en certa manera els continguts del d’en Muntaner, i els complementa amb les conclusions d’un nou estudi dels investigadors de Zuric que segons sembla citava aquest. Hi ha una contradicció quant a l’atribució de la direcció de l’estudi que no he pogut esclarir, però estic convençut que tots dos es refereixen al mateix article publicat el 2006. Escriu la Mònica Planas:
”«Quan sentim empatia cap a una persona que es troba en un destret, el nostre cervell segrega oxitocina de manera natural i aquesta incrementa el sentiment de generositat, explica Paul Zak, fundador del camp d’investigació de la neuroeconomia i director de l’estudi. “És l’experiència de tenir-ne cura i sentir compassió la que ens fa més propensos a alliberar oxitocina quan algú ens necessita”, declara Zak per correu electrònic. “Té una incidència menor en els cervells dels nens, perquè encara estan en desenvolupament. Però la segregació d’oxitocina pot incrementar-se en l’edat adulta, la qual cosa es podria interpretar com un augment de l’empatia a mesura que ens fem grans”.
”»El nou estudi és la continuació d’un treball pioner que va publicar l’equip de Paul Zak fa dos anys a la revista Nature i que va demostrar que hi ha una relació entre els nivells d’oxitocina i el sentiment de confiança cap a altres persones. Aquell estudi va demostrar que l’hormona facilita que persones que no es coneixen es relacionin.
”»En el nou estudi han participat 68 voluntaris –tots homes per evitar que els alts i baixos de l’oxitocina al llarg del cicle menstrual poguessin alterar els resultats–, a la meitat dels quals es va administrar l’hormona en forma d’esprai nasal, mentre l’altra meitat va rebre un placebo. Per mesurar la seva generositat, se’ls van proposar dos jocs. En un, es donaven deu dòlars a la meitat dels participants i se’ls demanava que els compartissin amb una altra persona. Si aquesta persona acceptava l’oferta, tots dos es quedaven amb els diners; però si considerava que era injusta i la rebutjava, es quedaven sense res. El segon joc era gairebé igual, però amb la diferència que el receptor no tenia l’opció de rebutjar l’oferta: havia d’acceptar el que se li donava.
”»Els resultats mostren que quan els voluntaris que havien inhalat oxitocina repartien els diners solien superar les expectatives de les persones que els rebien. Aquest efecte no es va observar entre els qui no havien inhalat oxitocina, els quals es van mostrar més avars. En conjunt, l’hormona va incrementar un 80% la generositat dels participants en l’estudi».
”Això és tot el que us volia llegir en defensa del que jo mantenia la setmana passada. Ara, si voleu preguntar alguna cosa…
–De cap manera –fa en Salinas–, ara no iniciarem pas una discussió que podria durar setmanes. Vull recordar-vos que el propòsit d’aquestes trobades és, en principi, llegir els vostres contes i comentar-los, no pas muntar un seminari de biologia o fisiologia.
S’hi produeix un remoreig en què es barregen comentaris favorables i desfavorables a l’actitud d’en Salinas que talla en Galimany:
–Companys, companys, el Sali té raó –diu–: venim a fer una altra cosa que discutir d’especulacions científiques.
–Home, especulacions… –fa en Pi.
–Perdona, Trescatorze –continua en Galimany–, les conclusions del darrer estudi adduït no sembla que tinguin en compte totes les variants que podien condicionar les persones objecte d’experimentació, al menys tal com el presenta la periodista; quant a l’article del butlletí de l’Eroski, què vols que et digui, jo desconfio molt dels divulgadors que publiquen en mitjans d’aquesta mena. A més, ara et faria la pregunta de l’ou i la gallina: ¿tenim sentiments perquè segreguem hormones o segreguem hormones perquè tenim sentiments? Home, en una cosa sí que hi estic d’acord: els malfollats gasten mala llet, o al menys aquesta és la conclusió a què arribo quan tinc notícia de l’actuació d’alguns polítics. Però continuo pensant que el Sali té raó, que aquest tema avui no toca.
–A més –hi intervé en Salinas–, el nostre bon amic Galimany està impacient per llegir el seu conte, saps?
El rostre d’en Galimany acusa el cop baix, però no diu res. En Salinas, en veure que l’al·ludit no manifesta cap intenció de respondre, continua:
–Sí, amics, avui serà en Galimany qui sens dubte ens farà passar una bona estona amb la lectura d’un relat breu amb plantejament, nus i desenllaç com manen els cànons. Gali, la paraula és teva.
En Galimany pren els fulls que li ofereix en Salinas i llegeix:

L’home dels coloms

Qui, com feia jo, jugava pels carrers de Barcelona cap a la fi dels anys quaranta, potser recordarà l’home dels coloms. Era un home estrafolari, que empenyia una mena de cotxet de nen on duia una gàbia amb tot de coloms de plomatges diferents, separats en departaments petits com ninxolets. Quan el lloc li semblava escaient, s’hi aturava i obria una porta de la gàbia, agafava un cèrcol que duia una campaneta enganxada, s’enretirava un parell de dotzenes de passes i començava a cridar el colom: “Hop! Hop!”. Si el colom no hi anava, feia sonar la campaneta, tot dient encara hop, hop.
Feia una fila estranya, plantat al mig del carrer. Era petit, amb la cara molt bruna, colrada per qui sap quins sols, i amb unes patilles molt grans i blanques. Es cofava amb un barret, no recordo si de palla; portava una sahariana caqui plena de butxaques grans; s’embolicava les cames amb unes bandes enrotllades, com les polaines dels japonesos que dibuixava en Boixcar als tebeos d’Hazañas Bélicas, amb la qual cosa els pantalons li quedaven com si fossin de muntar a cavall; duia espardenyes. Però el que més m’embadalia era la seva manera de moure’s, lentament i solemne com un torero… Es posava d’esquena a la gàbia, alçava la mà amb el cèrcol i… hop!, hop! Quan el colom arrencava a volar i feia per aturar-se dins del cèrcol, l’home giravoltava amb fatxenderia, tot movent la roda per tal de fer més difícil el treball del colom. Quan l’ocell assolia l’objectiu, l’home li donava unes beces.
Jo sempre en quedava una mica estranyat, sobretot pel fet que els coloms no se li escapessin; però la meva àvia va dir-me un dia que no era gens estrany, perquè els tallava un tros de la punta de baix del bec i així només podien menjar a la seva mà.

 

Un migdia de febrer, a la Rambla de Sant Andreu, mentre esperava l’autobús per anar a treballar, vaig veure l’home dels coloms després d’uns vuit o deu anys de no haver-lo vist. Fatxendejava amb els posats de sempre i em va fer la impressió que no havia canviat gens. Potser ja havia nascut tan vell com semblava llavors! Hi ha persones que sembla que, físicament, no canviïn mai; les recordeu –o veieu– sempre iguals, com monuments antics o com arbres centenaris. Diríeu que tenen un pacte amb els déus, però fet massa tard, quan ja eren velles, com si fossin un Dorian Gray de bona jeia i tardívol. L’home dels coloms, si hagués estat un arbre, sens dubte hauria set una olivera.
Aquell migdia frescot i sense sol, a l’home dels coloms no li sortien bé les coses. No hi havia manera que l’ocell –tal vegada una coloma, ja que era més aviat petit i feia el posat tímid de les femelles– conclogués el número: s’estava en una branca d’un plàtan i no feia cap cas de l’home. “Hop!, hop!”, cridava… Ni veus, ni crits, ni la campana: res no l’interessava, al colom.
Jo vaig recordar-me’n llavors d’allò del bec tallat que m’havia dit l’àvia, i també com un dia, tot vencent la meva timidesa, vaig acostar-me a l’home per tal de veure si allò era cert i fins i tot li vaig demanar si sempre havia fet aquell espectacle dels coloms. No va contestar-me. Però l’endemà –cosa ben estranya, ja que sempre deixava passar poc més o menys un mes abans de tornar-hi–, vet aquí que el vaig veure aparèixer, baixant per la Diagonal des del pont de Marina. Va aturar-se a la cruïlla de Lepant i Diagonal i va muntar el seu número. En acabar, va mirar-me. Vaig entendre que em volia dir alguna cosa i m’hi vaig atansar. Llavors va explicar-me que no sempre havia treballat amb coloms, i que ja de molt jove anava de poble en poble, a Castella, fent com de saltimbanqui, em va semblar que em deia, i que un li donava un tros de pa, i un altre uns cèntims, i que així anava fent. Però que des de la guerra la gent dels pobles es malfiava de tothom i que això el va decidir a fer cap a Barcelona, i que havia trobat un lloc per viure al carrer Dos de Maig, i que així, fent la viu-viu, podia sobreviure, que era del que es tractava. Jo no vaig entendre llavors quina cosa era sobreviure ni de quina guerra em parlava, com tampoc no entenia per què algunes persones –poques– llançaven d’amagat des de les finestres, sense treure gairebé ni la mà, cinc o deu cèntims a aquells dos homes tan magres i esparracats, molt alt i mancat d’un braç un d’ells, que es posaven al mig del carrer, cridaven “Escolteu, catalans!” i tot seguit cantaven L’Empordà.
Mentre pensava això, vaig adonar-me que l’home dels coloms treia de la gàbia un altre colom. De seguida vaig copsar que, aquest sí, era mascle. Gros i garrit, resultava tot un trencacors. Negre de fum, amb una papada tocada de tots els tons virolats que poden tenir les plomes dels coloms sans i ben alimentats, tan aviat en va ser fora va adonar-se del paper que havia de fer. S’envolà i va donar dues voltes a l’entorn de l’arbre on era la coloma.
A mi se’m va envolar la imaginació i vaig veure l’home dels coloms, de jove, anant pels pobles fent de saltimbanqui. Un dia, havent acabat el seu espectacle i recollides les almoines –ja que almoines eren, perquè a ningú no li semblava res de l’altre món el que ell feia–, va notar que una noia d’uns disset o divuit anys el guaitava mig amagada darrere d’una columna de la plaça. Ell no li va fer cas, o va semblar que no li’n feia, i va enfilar el camí de sortida del poble. Tot i que va fer com si no ho hagués advertit, va adonar-se que la noia el seguia. Per què dissimulava, l’Andreu? Ni ell mateix mai no us ho podria haver dit. El cas és que un dies després una parella, Andrés y Princesa, los mejores titiriteros de España, va començar a treballar pels pobles castellans.
Duien ja més de dos anys junts quan una nit, pels volts de la festa de la Mare de Déu d’Agost, en un d’aquells pobles, la Princesa va desaparèixer. L’Andreu va buscar-la pertot, però ningú no li’n donava raó. “Búscala, búscala, a ver si la encuentras”, li deien amb un somriure mofeta. Fins que al bar més gran, un de més animal que els altres li va dir que toqués el pirandó si no volia que l’estomaqués de valent. Ell era fort i ardit malgrat la seva petita alçada, però alguna cosa li va dir dins del cor que no pagava la pena trencar-li la cara.
Quan sortia del bar va mig veure la Princesa, però va estar-se de dir-li res. Va recollir els trastos i va enfilar la sortida del poble. Notava el trepig lleuger de la noia darrere d’ell i el seu cor anava alegrant-se alhora que li entrava una tremolor estranya, primer a les cames i després a tot el cos. Tan violenta es va fer la tremolor, que va aturar-se tot i que el poble era encara a les envistes. La noia va acostar-se-li i va fer, amb una veu molt fluixa: “Andrés…”. Ell no va contestar. La noia tornà: “Andrés…”. I com que l’home callava, ella va dir-li que el deixava, que no volia anar mai més fent tombs pel món, que ja n’hi havia prou de calors i de freds i de pluges i de vents, que una noia com ella és mereixia una sort millor… Ell no contestava, no deia res, i la noia anava enfurismant-se, i de parlar amb veu cada vegada més forta va passar a escridassar-lo i a abocar-li que era un imbècil i un impotent, que no s’adonava que quan ell jeia al seu costat a terra ella volia ser aquell tros de sòl i sentir sobre el seu cos el pes de l’home, i que quan ell volia que esguardés la nit estelada el que volia ella era fruir del mascle. L’Andreu badava la boca, però no li sortien les paraules. Els pensaments li giraven entortolligats, romania esparverat. S’adonava que ella no entendria mai les raons que li havien dut a fer-se fort en contra d’ell mateix, que la noia no havia vist mai com matava l’ànsia a força de ficar-se els punys a la boca…
Quan l’Andreu va recuperar l’esma, la noia ja marxava. Va començar a seguir-la, però un cop sobtat i brutal seguit de molts d’altres el van aturar. Els individus del bar els havien seguit d’amagat, i ara, en colla, el van tustar a cor què vols i el van deixar estès.
L’home dels coloms semblava molt més petit quan, tot fent veure que no s’adonava del somriure mofeta de la gent, va cridar el mascle i el va engabiar. La coloma restava allà dalt, inaccessible, i el cor vulnerable de l’home segur que sagnava com aquella nit ho va fer un rostre jove. Llavors, sobtadament, tan bon punt va començar a empènyer el cotxet de nen, un d’aquests brètols que condueixen com si anessin sols pel món va tombar massa de pressa i va esclafar la gàbia. A l’home no li va passar res, però als seus peus va quedar, mort, el colom negre.

 

Poc després vaig assabentar-me que algú havia calat foc a la casa miserable on vivia l’home dels coloms, al carrer Dos de Maig, tocant a Rosselló. I em demano si després potser no aniria de poble en poble, fent volar coloms i rebent les patacades de la gent amb el mateix posat lent i solemne del torero que, en el fons, espera que surti un toro que no es deixi engalipar per la capa en voler fer-li un pase a puerta gayola.

 

Quan s’acaben els aplaudiments, en Salinas demana si hi ha algú que vulgui fer un comentari o una pregunta.
–Jo –contesta en Rafa–, jo li vull preguntar una cosa. Escolta, Gali, has esmentat la cruïlla de Diagonal i Lepant. Això vol dir que tu hi vivies? És que és relativament a prop d’on vivia jo de nen.
–Doncs sí, vaig viure a la Diagonal entre Lepant i Padilla des que hi vaig néixer fins que em vaig casar. És clar que en aquells dies s’anomenava (segur que ho recordes) Avenida del Generalísimo Franco, com indicava una placa de marbre que hi havia a la façana d’un dipòsit o garatge de la Diputació situat a la confluència de l’avinguda, el carrer Diputació i el carrer Padilla. Però els elements es van encarregar de descobrir-nos als nens que jugàvem al carrer que aquest no sempre s’havia dit Avenida del Generalísimo Franco. Una mica per sota de la placa de marbre amb el nom del carrer, la pluja va anar eliminant la pintura que tapava un altre nom, el qual finalment es va poder llegir: Avinguda del 14 d’Abril. Curiosament, a vegades les parets no són només testimoni de les mudances del temps, sinó que fins i tot ens les expliquen. Ara, per sort, amb la tornada de la democràcia, els edils barcelonins van tenir la bona pensada de restituir a aquesta via el nom que li havia donat Ildefons Cerdà en projectar-la i no van caure en la temptació de rebatejar-la, posem per cas, com Avinguda del 15 de Juny, o del 6 de Desembre, o del Rei Joan Carles.
–Tens raó, va ser una bona pensada –fa en Pi–. Ara, un carrer aristocràtic, el teu…
–Ai Pi, en els anys que rememoro, el tram de la Diagonal comprès entre Marina i Castillejos era un carrer no gaire ample i sense asfaltar. A la banda de mar del carrer hi havia cases de pisos i altres edificacions i a la banda de muntanya, les vies del tren, que a partir del carrer Marina cap al baixador del passeig de Gràcia quedaven sota el nivell del carrer, però que de Marina cap a la plaça de les Glòries hi quedaven més anivellades, dins d’una rasa de fondària decreixent que davant de casa meva devia ser cosa d’un metre. Hi circulaven tota mena de combois, tirats per màquines de vapor.
”En aquells temps de penúria i estraperlo, més d’una vegada vaig ser testimoni d’actes que, segons la llei, eren delicte. Per exemple, en trens procedents de València, es podia veure com tan bon punt sortien del pont del carrer Marina, algún estraperlista s’enfilava al sostre d’un vagó i del dipòsit d’aigua (prèviament buidat, és clar) treia un sac d’arròs, o un bot d’oli, o qualsevol altre producte del camp i el llançava a la via, on era recollit per un enllaç. Una veïna de la meva escala n’era, d’enllaç. Aquells queviures, com us podeu imaginar, anaven a parar al mercat negre. M’imagino que la meva veïna tenia familiars pagesos, potser a les terres de l’Ebre o a les valencianes, i aquesta manera de fer no només era per treure més profit econòmic d’allò que conreaven (pagat millor al mercat negre, és clar), sinó també per evitar els burots que hi havia a l’estació. No sé si saps, Pi, que en aquella època, a les entrades de la ciutat de Barcelona hi havia uns burots per cobrar unes taxes que gravaven els aliments que venien de la rodalia, com ara l’Hospitalet o el Prat.
–Doncs no, no ho sabia.
–Doncs sí. De totes maneres, jo em penso que els estraperlistes devien tenir problemes més seriosos que el pagament d’unes taxes; si no, no m’explico com arribaven a jugar-se la vida. Les seves maniobres als sostres dels vagons no estaven precisament exemptes de riscos, perquè al carrer Castillejos hi havia un pont i si el contrabandista badava i estava dret al sostre del vagó en arribar-hi, podia ser tirat a la via en topar-hi. De fet, hi van haver diversos morts per aquesta causa. Entre suïcidis i accidents, cada any hi vèiem com a mínim un mort atropellat per un tren. Encara tinc present la imatge d’una veïna del carrer tallada per la meitat, i un tros de nas d’un home, que va quedar a la via després que recollissin el cadàver, sens dubte no vist pel personal que havia retirat les restes.
”Una altra cosa que vèiem fer amb una certa freqüència era el robatori de material dels trens de mercaderies, especialment carbó. Hi havia materials que es trasportaven en vagons descoberts, i quan la màquina arrossegava combois molt llargs cap al baixador del passeig de Gràcia, a vegades caminava molt lentament per causa de la lleugera pujada que feia la via o fins i tot es donava el cas que les rodes lliscaven i el comboi gairebé s’aturava. Aquesta marxa lenta era aprofitada per gent que pujava als vagons i llançava a la via el que podia, com he dit, moltes vegades carbó. Un cop el tren havia passat, el recollien i se l’enduien. Recordeu que en aquells anys, moltes vegades faltava el gas i calia cuinar amb carbó. A casa meva, hi teníem un fogonet de carbó i un altre de benzina que va estar a punt de causar una tragèdia quan el combustible va vessar i es va encendre. Us estalviaré haver-me de sentir explicar-ho, perquè començo a tenir la impressió que això us sonarà a batalleta.
–I tant! –fa en Salinas–. Potser que tornem al conte, oi? Alguna altra pregunta?
–Sí –contesta en Mauri–. En un moment de la narració, Gali, escrius que la teva imaginació es va envolar, i sembla que vulguis donar a entendre que el que expliques fins en aquell moment no és ficció. És així?
–No exactament, hi ha coses que no són ficció i coses que sí. Per exemple, l’home dels coloms va viure a Barcelona i actuava com ho explico, i també és cert el fet de l’incendi de casa seva; no ho és que jo parlés amb ell, però si que ho és que la meva àvia va dir-me allò del bec tallat dels coloms.
–I allò dels dos homes que cantaven L’Empordà?
–És cert, com també ho és el fet que la gent que els donava almoina no es deixava veure. Penseu que hi esmento coses que passaven abans de 1950, i hi havia molta por, tot i que com a criatures que érem no ens n’adonèssim. El pòsit que hi anava deixant el que vèiem i sentíem, però, hi va romandre fins que més tard o més d’hora vam ser capaços d’entendre el que passava, malgrat que els nostres pares o parents, en molts casos, mai no ens en van parlar clar. Ara tothom en parla, del que va passar a la guerra i a la postguerra, i molta gent propugna la recuperació de la memòria històrica, però mentre va viure Franco…
–Potser que ens deixem de política i ens centrem en el conte, no et sembla? –interromp en Salinas, tot mirant de reüll en Vidal.
–Home, Sali –contesta en Galimany–, jo diria que el que comentem està relacionat amb la narració, no es pot entendre per què alguns donaven almoina d’amagat a aquells dissortats si no es té en compte la por causada per la repressió de la postguerra ni tan sols es pot entendre la invocació als catalans que feien els cantaires si ens oblidem de la circumstància històrica.
–Mira –fa en Salinas–, al menys en aquestes reunions, considerem que tot allò és aigua passada i que no cal remoure la memòria, perquè el propòsit n’és un altre. Podem comentar el contingut del conte sense endinsar-nos en un terreny que ja hem vist en alguna ocasió anterior que és com a mínim incòmode. Et prego, doncs, que ens centrem en el conte i deixem de banda les al·lusions polítiques.
Aquestes paraules provoquen una remor creixent que talla en Galimany tot dient en veu prou alta per dominar-la:
–D’acord, Salinas, miraré d’evitar els efectes col·laterals en les meves respostes.
–Gràcies. Alguna pregunta més? Algun comentari?
Com que ningú no dóna senyal de voler intervenir, en Salinas diu:
–Avui, excepcionalment, jo voldria comentar algunes coses del conte. D’entrada, trobo que té una estructura molt clàssica, molt d’introducció, nus i desenllaç, de manera que resulta un pèl massa antiquat, com d’examen d’escola d’escriptura, sense fibra ni vibració.
–Podies haver dit sense suc ni bruc –fa en Galimany.
–No és exactament això, el que volia dir. De fet, el conte pot ser apreciat favorablement per aquella mena de lectors que volen senzillament distreure’s una estona, sense haver de trencar-se el cap mirant de treure’n l’entrellat.
–Propòsit tan honrat i tan legítim com qualsevol altre que pugui tenir un lector, no et sembla?
–No t’ho negaré pas. Però em sorprèn que una persona com tu, que sempre ha fet gala de procurar l’excel·lencia, consideri prou bo aquest relat com per llegir-nos-el. Perquè hi ha coses que són inversemblants tot i el caire imaginari que vols donar al nus. Es pot acceptar que abans de la guerra pugui córrer pels pobles castellans un saltimbanqui com l’Andrés; ara, que una noia de disset anys pugui anar-se’n amb ell, així, a les bones, sense que la Guàrdia Civil el detingui, home… Ni la família, ni la gent del poble, ningú no piula? Quant a la relació entre els dos personatges, àpali! L’actitud de l’Andreu, em sembla que fent un esforç encara es podria entendre, fa la impressió que és un monjo d’incògnit; però el llenguatge de la noia, encara que el presentis de manera indirecta, no és imaginable en boca d’una persona de la seva condició social, i encara menys les seves reaccions i les idees que aboca damunt el pobre noi. I què puc dir-te de la gent de l’últim poble? Em sembla que t’has deixat menar massa per algunes pel·lícules de tercera divisió amb pretensions de document antropològic, els teus pobletans són veritablement una caricatura dels villanos del cinema. De debò, no entenc que m’enviessis aquest conte tan poc reeixit al costat del que toca llegir la setmana vinent, que el trobo força més aconseguit i fins i tot publicable.
–Em deixes que t’expliqui la gènesi del conte i com el veig jo?
–I tant, Gali, endavant.
–Veuràs, d’entrada te’l vaig enviar perquè és un conte que vaig escriure en primera redacció quan encara treballava a la fàbrica. Jo tenia el vici de guardar una bona part del que escrivia de jove, i com que avui tocava la lectura d’aquest relat ahir vaig buscar a l’arxiu si conservava alguna còpia de la redacció original i, efectivament, la tinc. Està escrit en castellà i signat el febrer de 1960. Recordo que el vaig escriure d’una tirada a la feina aprofitant que estava en inacció, un dia que feia torn de tarda i després d’haver vist, mentre al passeig de Fabra i Puig esperava l’autobús per anar a la fàbrica, l’home dels coloms. Segurament recordeu que el torn de tarda començava a les dues del migdia; per tant, era l’última hora del matí. El cas és que el pobre home no aconseguia fer creure una coloma i va treure un mascle per atraure-la; quan va arribar el meu autobús, l’home encara intentava debades recuperar l’ocell.
”Si aquesta versió del relat, que vaig donar per definitiva el 20 d’agost del 93 després de diverses redaccions, la trobes inversemblant, no sé què és el que diries si llegissis la primera, molt més bleda i tòpica. Ara, no estic d’acord amb tu pel que fa a això de la inversemblança, de primer perquè els personatges de qualsevol relat tenen una existència real en la imaginació de l’autor i segonament perquè fins i tot la tenen en la d’un cert nombre dels lectors. Algú em va dir una vegada que nosaltres som el producte de la imaginació de Déu; jo et dic que els personatges ficticis són reals en el món que crea l’autor. Per tant, el que senten, diuen o fan aquests personatges pot ser inadequat, extravagant, estúpid o el que vulguis, però no inversemblant.
”A més, crec que és molt aventurat el judici que fas d’ells, sobretot de la Princesa, en el sentit que el que sent, el que li passa i el que diu era impossible en aquell temps i en aquell entorn social. Mira, tot el que s’escriu, per desmesurat que pugui semblar, fins i tot la ciència ficció més desorbitada, més forassenyada, més fantàstica, respon a l’experiència humana. Estic segur que tipus com l’Andrés i la Princesa han pogut tenir existència real en un lloc o un altre de la geografia peninsular i en qualsevol moment anterior a la guerra civil, entre altres raons perquè algunes lectures i la meva pròpia experiència ho corroboren. Però això importa poc pel que fa a la intenció del conte, perquè el que jo mirava de fer era un relat en què es veiés com d’errònia pot ser la percepció dels sentiments i les reaccions de l’altre, com pot prevaldre la incomunicació entre dues persones malgrat la seva convivència diària i separada de la societat, i malgrat l’atracció física que els ha dut a iniciar una aventura vital en mútua companyia.
–Vols dir que volies parlar de la soledad de dos en compañía, que deia el clàssic castellà? –demana en Salinas.
–No només això, volia anar més enllà, volia parlar de la incapacitat de comprendre l’altre, de la repressió dels sentiments…
–Doncs noi –interromp en Salinas–, no te n’has sortit: la història no enganxa, entre altres raons perquè diguis el que diguis és increïble, les situacions són massa artificioses i els personatges no se sostenen.
–Doncs a mi m’agradat –diu en Rafa–, trobo que evoca uns temps i uns personatges que, al menys en el meu cas, fan part del que he viscut.
–T’agradat, Rafa, perquè a la nostra edat, rememorar el que vam viure de nens és una de les nostres febleses. En Gali fa trampa perquè envolta el nucli de la història amb els records idealitzats dels anys infantils, perquè apel·la a la nostàlgia dels temps perduts, i això ens impedeix de considerar el nucli del conte en ell mateix. Insisteixo: aquest pinyol no té substància, estic segur que el relat, en conjunt, no pot interessar gens ni gaire a la gent que tingui només deu o quinze anys menys que nosaltres.
Tothom mira en Galimany, que fa cara de pòquer.
–Hi ha alguna pregunta o algun comentari més? –demana en Salinas.
Ningú no diu res.
–Doncs bé, en aquest cas em sembla que podem donar per acabada la sessió d’avui. La propera la tindrem a Can Culleretes, al carrer Quintana, entre Ferran i Boqueria. Ja he reservat el menjador per a vint persones i m’he permès la llibertat de convenir amb els propietaris el que dinarem. Podeu estar segurs que en quedarem contents i que gaudirem d’una nova trobada ben agradable.
–Com la d’avui, imbècil –diu en Galimany de manera inaudible per a en Salinas.

 

Continuen les petites (pre)històries d’en Velarde i en Galimany

 

–Has parlat amb en Perera, Manyo? –li demana en Galimany quan, després d’haver-se acomiadat de la resta de companys, en Velarde, en Mauri, en Pujol, en Rafa i ells dos fan cap a la Rambla pel passeig de l’antic Moll de la Fusta.
–Sí, hi vaig parlar ahir i vam arribar a la conclusió que el conte que el Sali va presentar com si fos seu sembla com a mínim copiat d’una mena de relat que uns companys d’una llista de correu d’Internet van escriure per gastar-li una broma.
–Una llista de correu d’Internet? –demana en Rafa–. Què és, això?
–Ve a ser com una mena de cercle d’amistats privat que utilitza el correu electrònic d’Internet per intercanviar informació, opinions o el que sigui –contesta en Caamaño–. El cas és que en Perera va identificar el relat només amb la descripció que li vaig fer. Hem quedat per veure’ns aquest cap de setmana, perquè diu que encara el guarda i el podré llegir.
–Ja us ho deia jo, que el Sali ens feia trampa –diu en Galimany–. Jo no he llegit res d’ell, però el famós conte no respon en absolut al seu camp d’interessos, no quadra amb el Salinas que jo conec. Aquest tio és tot ell ficció, però el veig incapaç d’escriure’n. A més, ja us vaig explicar que els articles que posava al Sirio, li escrivien, i espero que el company que li feia de negre no em deixaria mentir si calgués corroborar-ho.
En Galimany, en silenci i amb un cert aire reptador que sorprèn els companys, es queda mirant a en Velarde. Aquest, visiblement incòmode, diu:
–Home, Gali, ja no em recordava que t’ho havia explicat, i em sembla que no tens dret a ficar-me en aquesta guerra que sembla que vols emprendre amb el Sali. Però és cert, jo li vaig redactar alguns articles per al Sirio.
–Dispensa’m, Velarde, però és que em sembla que per conèixer en Salinas cal que desenterrem alguns records… Jo sé la vergonya que et fa haver d’explicar com el nostre generós amfitrió va abusar de la teva necessitat, va aprofitar-se de la gana que passaves…
–No, no crec que tinguis ni idea de les estones de vergonya que vaig arribar a passar mentre vaig ser a l’EAE; ni puta idea, deus tenir, perquè si no, no me les faries recordar.
–Perdona…
–Mira, no em demanis perdó, el mal ja l’has fet i no serveix de res demanar excuses. No és que em faci cap vergonya, a hores d’ara, explicar algunes intimitats de l’adolescència, entre altres raons perquè ja som grandets i perquè jo no vaig fer cap mal; però és dolorós rememorar segons què. Perquè no sé tu, però jo ho vaig tenir molt magre, entre els catorze i els vint anys.
–Home, tots ho teníem prou difícil…
–Sí? ¿Tu saps el que és quedar-te sense dinar cinc dies seguits perquè no pots pagar-te els vals de menjador de la fàbrica?
–Home…
En Galimany calla. Tots romanen en silenci fins que en Velarde continua.
–Sí, per si els altres no ho sabíeu, us diré que vaig passar molta gana i que no vaig dubtar gens a acceptar de fer-li treballs al Salinas a canvi d’entrepans. Ara, us he d’explicar també que hi va haver un altre company, i aquest ho va fer per generositat, que molt sovint va compartir amb mi l’entrepà que duia per esmorçar… i no tinc notícia que mai ho digués a ningú.
”Jo, llavors, estava a dispesa, en un pis al carrer Martínez de la Rosa. No era pas una pensió; una senyora vídua amb un fill m’havia llogat una habitació i el preu incloïa l’esmorzar i rentar-me la roba. Això de rentar-me la roba, alguna vegada em va costar diners extres, perquè quan embrutava els calçotets per alguna de les raons que us podeu imaginar, em feia vergonya que la senyora veiés la brutícia, de manera que els llençava i en comprava de nous. Així que se me n’anaven en calçotets diners que em calien per menjar.
–Ostres, quina putada! –fa en Rafa–. I com és que estaves a dispesa? No tenies ningú a Barcelona, cap parent?
–Mira, jo sóc de família pagesa, fill de Dosrius, un poble del Maresme que llavors no devia tenir ni un miler d’habitants. Encara no sé ben bé com ni per què, no sé si per desig de la mare o voluntat del pare, als dotze anys vaig entrar al Seminari, a Barcelona. Però com és evident, el meu destí no estava lligat a l’Església: als quinze anys vaig sortir-ne.
”Jo ja havia parlat amb els pares prèviament del meu desig de deixar els estudis eclesiàstics. Per raons diferents, ells no hi estaven d’acord, encara que finalment el pare em va donar permís per fer-ho; però em va posar la condició de quedar-me a Barcelona i d’espavilar.
–Home, com va fer el pare d’en Josep Pla quan va acabar els estudis universitaris –diu en Pujol.
–Jo no sé en quines condicions es quedava en Pla a Barcelona; ara, les meves eren molt fotudes, perquè a quinze anys, sol a Barcelona i amb pocs diners, ja m’ho explicareu. Encara bo que el pare, m’imagino que per raó d’alguna coneixença influent, va aconseguir que ingresés a l’EAE, cosa que com a mínim m’assegurava una formació laboral, feina i guanyar-me alguns diners. Ell em va dir que em pagava la dispesa i el menjar, però que per a qualsevol altra cosa, que m’espavilés. Jo no sé quina idea tenia dels preus, perquè els diners no m’arribaven més que per pagar aquella humilíssima dispesera i uns àpats ben magres. Sort que la mare, suposo que d’amagat del pare, o potser no, de tant en tant baixava a veure’m i em duia menjar i uns pocs calerons que devia cisar dels que el pare li donava per fer la compra. Ell m’havia prohibit de pujar a Dosrius perquè, segons que em va dir, no volia passar per la vergonya que la gent del poble s’assabentés que un fill seu havia abandonat el camí que, amb tant de sacrifici i tant d’orgull de la seva part (de la part del pare volia dir), havia emprès.
–Suposo que devies tenir algun germà –fa en Rafa–, perquè si no no entenc aquesta situació que expliques. A pagès, normalment els pares volen, o volien, que els fills es quedin a casa per tal d’ajudar a la feina i per mantenir la propietat arribat el moment…
–Sí, jo tenia un germà més gran que jo. Ara, no hi havia casa ni terres per heretar o mantenir, perquè les que treballàvem i el mas eren arrendats. M’imagino que els pares van pensar que amb la meva orientació cap a la carrera eclesiàstica m’asseguraven l’avenir; a més, eren molt de missa, molt creients, i tenir un fill capellà els devia fer moltíssima il·lusió.
”Però les coses van començar a anar a mal borràs poc més o menys des del 1956, quan fèiem segon a l’EAE. La meva mare, sempre que em venia a veure, m’explicava les dificultats que tenien i solia dir-me que Déu devia haver-se enutjat amb la nostra família per no haver aconseguit convèncer-me de continuar al seu servei. Quan jo feia la mili, el meu germà va emmalaltir greument i en cinc mesos es va morir. Aquest cop va afectar tant la mare que la seva salut, que ja no era gaire gran cosa, es va ressentir i va caure en un decandiment que la va dur a la mort en un any. El pare, el dia que la vam enterrar, va atribuir aquestes desgràcies al que ell considerava la meva defecció de la causa de Déu i em va dir que no em volia veure mai més, que per a ell jo també m’havia mort.
–Ostres, Velarde, què dur –fa en Rafa.
–No us en podeu fer idea.
–I no el vas veure més, el teu pare? –demana en Galimany.
–Sí; però cada vegada que l’anava a veure, em negava la paraula i l’entrada a casa. Es va morir sense cedir ni una mica, mai més no vaig poder enraonar amb ell.
–Noi, si que em sap greu haver-te fet parlar d’això –diu en Galimany–. Si ho arribo a saber…
–Deixa-ho córrer, Gali. Malgrat el que t’he dit, la veritat és que, en el fons, a vegades un té ganes de treure el que porta enterrat al pap… En fi, cadascú se sap el seu mal i no hi ha qui pugui canviar el passat. Però no tot han estat desgràcies, a la meva vida. Vaig tenir la sort d’enamorar-me d’una noia que em va correspondre i aquí em teniu, amb 42 anys de bona convivència matrimonial i un fill i una filla que ens estimen. I com que amb la meva pensió i la de la dona podem anar fent sense grans angúnies, gràcies sobretot al fet que vam poder comprar un pis, doncs…
–Quants tombs fa la vida, oi? –diu en Mauri.
–Oi tant! –acorda en Rafa–. De quants canvis no hem arribat a ser testimonis, oi?, en la situació personal, en la societat, en l’entorn… Jo, quan visito el barri en què em vaig criar, no puc deixar de sorprendre’m. Quan el Gali llegia el seu conte se’m representaven els carrers de quan era nen… El carrer Aragó no tenia res a veure amb el que és ara… A l’illa delimitada per Aragó, València, Lepant i Padilla hi havia un camp de futbol, on llavors jugava el Fort Pienc, un equip que en aquell temps es deia, és clar, Fuerte Pío… Jo vivia a la cantonada de Padilla i Aragó…
–Ostres –fa en Galimany–, jo vaig tenir un company d’escola que vivia en una de les cantonades d’aquesta cruïlla, Purroy es deia; no el coneixeries pas?
–Sí, i tant. Era de l’edat del meu germà, un parell d’anys més gran que jo.
–No aniríeu pas a l’escola Rovira, del carrer Consell de Cent?
–No, anàvem al Ramon Llull.
–Ah… El meu pare va mirar de fer-me entrar-hi, suposo que per allò que era una escola municipal, però no va poder ser i per això vaig anar a parar al Rovira, una sucursal del Colegio Academia Rovira, que estava al carrer Independència. Tinc un molt bon record del mestre, el senyor Eliseo Rodríguez; bé, d’ell, la seva dona, el seu fill i la seva filla. Vivien en un pis del mateix edifici en què hi havia l’escola, que ocupava els baixos i la primera planta i que tenia classes separades per a nois i noies. El senyor Rodríguez era una bellíssima persona… De manera que tu vas anar al Ramon Llull?
–Sí, per això m’ha cridat l’atenció que esmentessis el pont de Marina en el conte. El meu germà i jo agafàvem per Enamorats i, és clar, anàvem a parar en aquest pont tot pujant per la banda de muntanya de la Diagonal, que en els quaranta era un carrer sense asfaltar.
–Sí, com la banda de mar. La via del tren, però, feia com de mur de separació, oi?, semblava que les dues bandes del carrer fossin pobles separats. No recordo que tinguéssim tracte amb els nens dels carrers de la banda de muntanya, mentre que en teníem i molt amb els de la banda de mar.
–Sí, és veritat, no teníem cap tirada a passar la via… Tot i que el meu germà va fer una incursió a la teva banda de carrer que li va valdre el canvi de motiu.
–Ah, sí? Quin renom tenia, el teu germà? –demana en Mauri.
–Veureu. El meu germà es diu Enrique, de manera que comprendreu que a l’escola, tan aviat com van conèixer els seus nom i cognoms, Enrique Comín Enrique, tothom va començar a dir-li Capicua i amb Capicua s’hauria quedat si no fos perquè, cap als tretze anys, va tenir un diguem-ne afer amb una noieta que vivia a la banda de la Diagonal en què vivia el Gali.
–Això es posa interessant –fa en Pujol.
–Home, què vols que et digui. El cas és que alguns nois contaven que cap a la cruïlla de Lepant i Diagonal de la part de mar hi vivia una noia que venia favors sexuals…
–La Nati! –exclama en Galimany–. És veritat, entre els nois de l’entorn corria la brama que a canvi de tebeos te la tocava o alguna cosa més… Jo la recordo vagament com poc agraciada, tot just devia haver entrat en l’adolescència en l’època a què et refereixes… Vivia en aquell passatge amb casetes d’una planta que feia una ela i donava al carrer Lepant i la Diagonal. Ara em ve al cap que un noi un parell d’anys més gran que jo explicava que a ell li havia fet no recordo bé quina mena de feina i que havia ejaculat en un cucurutxo muntat amb una pàgina d’un tebeo. Podeu comptar! El cert, però, és que tenia fama de puteta entre els nois del carrer. Van acabar tancant-la en un reformatori, segons que em van dir.
–Doncs devia ser aquesta Nati, la causant del canvi de motiu del meu germà. Ell mai no em va explicar com havia anat la cosa, però el cas és que segons que sembla la noia va fer córrer que la tenia petita. Resultat: des de llavors els nois del barri i de l’escola li van dir Capicueta.
Tots riuen i comenten la tendència de la gent, especialment la menuda, a posar malnoms.
–Recordo que en el número 251 de la Diagonal, que anomenàvem l’Escalera Atómica –explica en Galimany–, hi vivia una noia també dos o tres anys més gran que jo i que anava a la meva escola, a la qual li dèiem “la Gorila”, potser perquè gastava un cert geni, perquè es mostrava més aviat esquerpa i distant i no tenia tracte amb els nois del carrer; no era pas lletja, era allò que se solia dir del montón. Companys, quan jo ja devia tenir els 20 anys i feia uns quants que no l’havia vist, vam coincidir en un lloc públic i vaig quedar enlluernat: s’havia convertit en una dona bellíssima amb una figura que et deixava sense respiració.
–Home, no serà tant –fa en Pujol.
–Mira, jo estava a un metre d’ella, darrere, i us puc assegurar que no recordo haver vist abans una cintura i uns malucs tan atractius, va ser la primera vegada que vaig tenir consciència de com de desitjable pot ser el darrere d’una dona, de la potència sexual d’aquesta part del cos femení.
–Tranquil, Gali, que et feriràs –diu, tot rient, en Mauri–; que ja tenim uns anyets…
–Ai, Mauri, com que tu ets un mig capellà que va per a sant –contesta en Galimay–, no deus patir els assalts de la carn o deus resistir-los bé; però el meu germà petit encara s’encabrita i vol moure brega abans no es mori o perdi les forces, què vols que et digui.
–Què se’n deu haver fet, de la gent del barri de quan érem petits, Gali? –demana en Rafa.
–Vés a saber, fa tants anys que no hi passo… –contesta en Galimany–. L’illa de cases en què estava la meva era ben bé un univers social, hi havia de tot: policies, falangistes, militars, cabareteres, putes fines i no tan fines, estraperlistes, transportistes, banyuts i banyudes, moltes vídues, matrimonis legals, matrimonis il·legals, barbers sense cadires de barber, emigrants retornats més empobrits, immigrants, porteres xafarderes, veïnes buscabregues, fusters, botiguers, garatgistes, drapaires, oficinistes, obrers, representants de comerç, treballadors en qui sap què amb fonts d’ingressos inconegudes, tuberculosos moribunds, nens mocosos, nenes de moral dubtosa com la Nati, nois més que entremaliats, noies de porcellana… I tots pobres, gent totalment dedicada a resoldre els problemes perentoris de subsistència, de manera que alguns tenien rellogats al pis on vivien per tal d’afegir algun ingrés que maquillés una mica el compte de resultats.
”Jo no tinc ni idea de quins poden ser els vostres records d’infantesa, de com us anava de nens, si vau conèixer això dels rellogats. Si no és el cas, us recomano que llegiu Domicili provisional, d’en Manuel de Pedrolo.
–Home, i tant! –fa en Pujol–. Jo el vaig llegir ja fa temps, però encara el recordo. És un relat interessant principalment per dues raons, al meu entendre: la primera, pel seu caràcter de testimoni d’una situació social viscuda en la postguerra immediata, i la segona pel seu caràcter d’experiment literari: és un relat construït sense cap punt i a part que té un ritme perfecte i que t’atrapa des del primer moment. Ara, això sí, és hiperbòlic i molt irònic, els personatges són gairebé caricaturescos, el desenvolupament de la història frega l’astracanada…
–No hi acabo d’estar d’acord quant a això darrer –el talla en Galimany–. Després te n’explicaré les raons, però de primer vull comentar-vos això de rellogar, que jo diria que era una pràctica tolerada o acceptada per l’autoritat, i és possible que fins i tot fos regulada. A l’escala en què vivia jo, n’hi havia alguns, de rellogats, també a casa dels meus pares. Entre els records més antics no esborrats de la meva memòria, dels volts de 1945, hi ha el de la senyora Joana, que s’estava en una habitació rellogada a casa. Degué buidar-se un pis a la mateixa escala poc després, perquè el següent record que tinc d’aquesta persona ja la situa, juntament amb un fill, però no recordo si tenia marit, en l’entresol de la finca, i nosaltres vivíem al quart pis, una sisena planta, la més alta de la casa, sota terrat.
”Ara es parla molt d’això que els mitjans de comunicació anomenen pisos pastera, on conviuen posem per cas una dotzena d’immigrants, i a la gent de la generació que ens segueix potser els sembla que aquest fenomen és nou. El cas, però, és que com deveu recordar això també es donava a la Barcelona de la dècada de 1940. La meva dona, arribada amb la seva mare d’Andalusia en aquells anys, pot explicar l’experiència de viure rellogada en una habitació d’un pis del Poble Sec, a prop per cert d’on vivia també en aquella època Joan Manuel Serrat; si no fos perquè a la meva dona no la deixaven baixar al carrer i generalment la tancaven a l’habitació, potser hauria estat companya de jocs del cantant.
–No va jugar mai al carrer, la teva dona? –demana en Mauri.
–A Barcelona, mai; havia de passar-se l’estona mirant per la finestra com jugaven la quitxalla del barri. Hi havia arribat, amb la mare i l’àvia, cap a 1947 o 1948, amb vaixell, per evitar les patrulles policials que detenien els immigrants, principalment andalusos o extremenys, que arribaven a l’estació de França sense cap acreditació que els permetés instal·lar-se a Barcelona, i els tancaven a Montjuïc per tornar-los al lloc de procedència, una versió anys quaranta dels “sin papeles” actuals. Gràcies al fet d’haver vingut amb el vaixell María R van aconseguir d’esquivar la policia i establir-se a Barcelona, rellogades en una habitació amb finestra en què van viure primerament la meva dona, que tenia sis o set anys, la mare i l’àvia. Posteriorment, l’àvia va anar a viure amb una altra filla. En endavant, la meva sogra va acollir algun germà que també buscava feina a Catalunya i alguna parella sentimental; per tenir un xic d’intimitat, diguem-ho així, van posar una cortina que separava el seu llit del de la nena, fet amb dues cadires posades de costat. Tenien dret a cuina, però generalment s’estimaven més cuinar dins de l’habitació amb un fogonet de petroli, perquè fer-ho a la cuina era molt complicat: hi havia molts usuaris i no precisament gaire polits. Com que el subministrament d’aigua corrent fallava moltes vegades, calia anar a buscar aigua per beure i per rentar-se a la font de la plaça propera.
”En Pedrolo diu que en el pis que centra el relat hi viu una dotzena de persones, repartides en quatre habitacions petites, i concreta que en una de tres per quatre metres hi ha un matrimoni amb tres criatures. Doncs bé, on va viure la meva dona, a banda de l’habitació en què s’estaven ella i els seus, hi havia una altra (que tenia balcó) on vivia una parella de joves que militaven en la resistència clandestina; disposaven d’una pistola i a les nits es dedicaven a escampar propaganda de l’anomenada subversiva per l’autoritat. Quan van marxar, l’habitació va ser ocupada per dues dones grans, una d’elles mig invàlida.
”Hi havia una altra habitació amb balcó, ocupada per un matrimoni amb dos fills, i una altra de molt petita, que no tenia ni finestra, una mena de cambra fosca, en que hi malvivia una dona que solia embriagar-se.
”El rebedor també estava habilitat com a habitació tot separant-lo de l’entrada mitjançant una cortina, i s’hi estava un matrimoni arribat de Melilla que tenia dos fills adolescents, una noia i un noi.
”Quant a la mestressa, la persona que tenia llogat oficialment el pis, la meva dona em va explicar que no disposava de cap habitació i que dormia al menjador. Havia estat en una bona posició econòmica, però l’afició al joc l’havia dut a la ruïna; de fet, tan bon punt cobrava, anava a jugar-se els quartos. Estava en una situació tan precària, que de vegades no tenia ni per menjar i la mare de la meva dona feia que li portés alguna cosa com ara una taça de brou o alguna altra menja per tal d’ajudar-la a distreure la gana.
”Si no em fallen els càlculs, doncs, en aquell pis de la part alta del Poble Sec hi vivien permanentment tretze persones sense comptar els possibles passavolants ni les visites ocasionals d’alguns parents.
”Explica també en Pedrolo que a vegades els rellogats hostatjaven parents o coneguts durant uns dies, de manera que, donada la migradesa de mobiliari i d’espai, els calia dormir a terra. Tampoc no s’inventa res, l’escriptor: com ja he dit, la mare de la meva dona va acollir temporalment alguns dels seus germans quan van venir d’Andalusia a Catalunya per mirar de trobar feina i havien de dormir a terra.
–Van ser temps molt durs, encara que com a criatures que érem no en tinguèssim consciència –comenta en Mauri.
–A casa meva no ho passàvem tan malament –diu en Pujol–. No és que ens sobressin els diners, però no passàvem misèria; la veritat és que no tenia consciència d’aquestes coses que expliques.
–Segurament és per això, que trobes el relat d’en Pedrolo exagerat i gairebé astracanesc; però et puc assegurar que no ho és gens ni mica. Per exemple, el protagonista dedica més d’una pàgina a explicar com recull puntes de cigarreta per aprofitar el tabac no consumit. Doncs jo això ho he vist, he vist gent recollir de terra les burilles, desfer-les –recordeu-vos que gairebé tothom es cargolava els cigarrets, poca gent els podia comprar fets i empaquetats, gairebé tothom tirava de picadura i paper de fumar–, he vist, us deia, desfer les burilles, aplegar el tabac de tres o quatre puntes i fer-se –liarse, déiem– un cigarret.
”També explica el protagonista narrador que anava a l’edifici de La Vanguardia a llegir de franc un dels dos exemplars del diari que deixaven al vestíbul per a ús dels pobres. Jo, això, no ho he vist a l’interior de La Vanguardia, però sí als seus aparadors del carrer de Pelai; i el meu avi tenia el costum, i suposo que no era l’únic que ho feia, de llegir la informació dels diaris penjats als quioscos. Me l’imagino com aquests lectors dels diaris penjats al carrer a la Xina que ens ha mostrat a vegades la televisió.
–Bé, es podria dir que la versió actualitzada d’això són aquests diaris gratuits que reparteixen arreu –comenta en Rafa.
–Sí, es podria dir –corrobora en Galimany. I continua–: En Pedrolo escriu que la més petita de les criatures que viuen al pis, una nena, es pixa per terra fora de l’habitació, al corredor. Jo també ho he vist fer, però d’una manera un xic diferent de la que narra l’escriptor. En el cas a què em refereixo, la mare de la nena, que treballava al balcó del seu pis eliminant fils sobrers de mantellines de puntes, quan la noieta li demanava per fer pipí, li treia les calces, si és que en duia, i feia que pixés al balcó, de manera que de l’eixidor rajava el pixum a baix al carrer… o al balcó de més avall, que llavors infortunadament era el de casa meva. El més greu, potser, és que la bona senyora era una de les meves tietes i la nena, naturalment, una de les meves cosines.
”Donades les circumstàncies d’amuntegament i pobresa al meu barri, ben semblants a les que recull en Pedrolo, no era gens estrany que s’originessin disputes. L’escriptor dóna al relat un toc d’humor propi de les astracanades quan les descriu, com has apuntat tu, Pujol; però jo mateix he presenciat de nen baralles entre veïnes al meu carrer, amb estrabades de cabells espectaculars, i he sentit el relat d’altres batusses al barri que no tenien res a envejar als que fa en Pedrolo. I el meu mateix pare es va enganxar una vegada amb un pinxo que havia engegat la meva àvia a fer punyetes quan ella el va recriminar perquè ens havia llançat més enllà de la rasa del tren la pilota amb què jugàvem els nens al carrer.
–Òndia, Gali, sembla que el teu barri era perillós –fa en Pujol.
–Home, perillós perillós, potser no; ara, tranquil tampoc. Era una mica una terra de ningú, no era ni l’Eixample ni el Clot, estava mig urbanitzat i aplegava gent de tota mena, com us he dit abans. Pensa que allà on ara hi ha la plaça de les Glòries, que com a plaça llavors era només un dibuix en el plànol d’en Cerdà, igual podies trobar-te un lladre que una pajillera. Mira, cap al final dels anys cinquanta, al Fité el van assaltar un parell d’individus quan travessava aquell indret i li van prendre el rellotge; com que s’hi va resistir, li van clavar uns quants cops de puny i va venir a treballar amb la cara feta un mapa i un ull mig tancat.
–Al Fité del Sirio? –demana en Mauri.
–Sí senyor, al nostre company de redacció.
–Ostres, no ho recordo.
–És que ja tenim uns anyets, Mauri –fa en Galimany tot somrient irònicament–. El meu era un barri de proletaris i altra gent de mal viure, que diria un burgès. En definitiva vull significar que la majoria érem allò que es diu pobres i calia espavilar-se per fer bullir l’olla, com fa el protagonista narrador de Domicili provisional. Com que no troba treball, explica que quan estava tip de fer voltes pel carrer s’estacionava davant d’algun teatre i obria portes de taxi per tal d’arreplegar alguna propineta, enmig d’una competència abundant i ferotge. Rarament es treia més de dues o tres pessetes, diu, i amb això es podia comprar un bocí de pa. Jo no recordo ara els preus amb seguretat, però em sembla que un llonguet venia a costar setanta-cinc cèntims o una pesseta, i una sardina en oli, perquè les venien a peces, costava més o menys el mateix, de manera que un entrepà podia sortir per una amb cinquanta o dues pessetes.
–Sí –corrobora en Rafa–, més o menys els preus eren aquests que dius. Els recordo perquè la mare li donava tres pessetes al meu germà perquè comprés els llonguets i les sardines. Jo l’acompanyava al forn i a la botiga, on la mestressa, que era molt amable, ens tallava el panet al llarg, hi ficava la sardina, que era molt grossa, oberta pel mig, i regava molt generosament el llonguet amb oli de la llauna, una d’aquelles llaunes altes i rodones de més d’un pam de diàmetre… Estaven tan bons, aquells bocates…
–I això d’obrir portes de taxis, o de cotxes –continua en Galimany–, jo ho havia fet alguna vegada d’amagat dels meus pares, els diumenges, al voltant de la plaça de toros Monumental, quan n’hi havien. Ens aplegàvem alguns nens i practicàvem aquest assaig de negoci del ram dels serveis; recordo com un dels meus companys empresaris va venir corrents a dir-me que li havia obert la porta al cotxe del Conrado Sanmartín, actor de cinema que acabava de fer-se famós amb un film de lladres i serenos titulat Apartado de Correos 1001. Fa dos o tres d’anys, a València, vaig veure com en algunes zones de la ciutat hi havia pidolaires que indicaven als conductors on hi havia lloc per aparcar i els ajudaven a fer la maniobra, a canvi de la voluntat, com la demanen els qui netegen, és un dir, el parabrisa del cotxe en algunes cruïlles. Todo pasa y todo queda, que deia l’Antonio Machado…

Deixa un comentari