Conte contat, no és acabat – 10

Desena trobada (8 de novembre de 2007)

 

–Què, nois, no us ho havia dit, que això de la Mercedes no aniria bé per als treballadors?
En Caamaño s’ha adreçat retòricament a en Pujol, en Castro i en Salinas, que han estat els primers a arribar a la plaça de davant del Clínic, al carrer Casanova, lloc on en Salinas ha convocat els companys per anar a dinar al restaurant Gran París.
–Però segons que vaig llegir al diari, la direcció de la Mercedes ha millorat l’oferta que havia fet al comitè d’empresa –argüeix en Pujol.
–Mira tu quina gran millora! –replica en Caamaño–: prejubilacions als cinquanta-quatre en comptes dels cinquanta-cinc i quaranta-cinc dies d’indemnització per any treballat en comptes dels vint mínims legals. Ep, i a condició de deixar les vagues.
–És clar, això és normal –fa en Salinas–. D’altra banda, el que ofereix l’empresa és més que doblar la indemnització.
–Ja, i tu et penses que els afectats podran viure per sempre més de rendes, oi? –replica en Caamaño–. I els altres, apa, a fotre’s. Tenen tota la raó del món, els representants sindicals que han dit que l’empresa intenta comprar voluntats i dividir la plantilla tot fent arribar l’oferta per carta a cada treballador. Doncs s’ha trobat que la plantilla, més de quatre-cents tios, està més unida que mai, com demostra el fet que en assemblea han rebutjat per unanimitat l’oferta de la direcció. I fan bé de continuar la vaga prevista per a aquest mes, sí senyor; jo faria el mateix.
–Pero por lo que he oído no les va a servir de nada –intervé en Castro–: la dirección de Mercedes dice que el cierre de la factoría de Barcelona es innegociable.
–Bueno, Antoñito, eso es lo que se dice siempre, pero luego se negocia –argüeix en Salinas.
–Creu-t’ho –fa en Galimany, que ha arribat a temps de sentir en Castro i la rèplica d’en Caamaño–. Delenda est Mercedes Barcelona, i per tant, delenda est Elizalde, de la qual es pot dir que ja no en canta gall ni gallina.
–Home, no exageris, Gali –fa en Pujol–. Jo diria que la memòria i l’esperit de l’Elizalde encara són vius. Justament el dia abans del nostre darrer dinar hi va haver la reunió anual que convoquen uns quants ex-alumnes de l’EAE, el tercer retrobament, que deien.
–Hi vas anar, tu? –demana en Salinas.
–Sí.
–I hi havia gaire gent?
–Doncs força, però no te’n sabria dir quants érem, perquè no els vaig comptar. Ara, més de cent, segur.
–I de la nostra promoció?
–El Barra i l’Artigas, que són carn i ungla i van a tot arreu plegats, el Lasheras, l’Esteva i el Milián.
–No gaires, veig. I com vas assabentar-te’n, d’aquesta trobada?
–Algú havia donat la meva adreça als qui porten tot això. Jo els vaig dur una llista de les adreces vostres que tinc, de manera que l’any que ve segurament rebreu la convocatòria.
–I on s’apleguen?
–Precisament a la Casa Elizalde, que ja sabeu que ara és un centre cívic.
–Està bé…
–I fan alguna altra cosa, a part d’això dels retrobaments? –pregunta en Galimany.
–Pel que em van explicar, es veu que una colla, entre vint i trenta ex-alumnes, es reuneixen un cop al mes per promoure o organitzar coses diverses. Per exemple, volen fer una reimpressió de tots els números de la revista de l’escola…
–Del Sirio? –demana en Salinas.
–No, de la revista EAE, aquella que l’empresa feia de tant en tant, en tipografia. Fins i tot estan preparant un llibre amb la història de l’EAE que creuen que pot tenir una bona venda i que pot ser una contribució important a la historiografia de la industria catalana. Pel que es veu, hi ha un nucli molt entusiasta i esforçat…
–I ingenu –el talla en Galimany–. Pensar-se que un llibre sobre la història de l’EAE pot interessar a molta gent és somiar truites. Vejam: quants ex-alumnes tenen localitzats? Tres-cents? Quatre-cents? Cinc-cents? Doncs, si el llibre interessa a un centenar, serà una mena de miracle. I això sense parlar-ne del preu, que pot fer que cinquanta d’aquests cent no el comprin.
–I no creus que aquest entusiasme i aquesta feina paguen la pena? –fa en Pujol.
–Segurament, i fan bé de dedicar-s’hi, si en tenen ganes, perquè hi ha activitats que omplen l’esperit. Però el que vull dir és que són projectes que neixen morts, tan morts com ho estarem nosaltres dins de no gaires anys, i amb nosaltres s’haurà mort del tot l’EAE. Insisteixo: delenda est Elizalde, per molta història que hagi fet. També Cartago va ser important i vés que en queda.
–Memòria, Gali, memòria, que no és poc –diu en Pujol–. I ja que parlaves d’ingenuïtats, i per tornar a la gent que encara hi ha a la Mercedes, dilluns, en llegir el diari, em va cridar l’atenció una entrevista a un dels treballadors. Es veu que el darrer dijous que ens vam trobar, gairebé tota la plantilla va anar a donar sang al Clínic, com una manera diferent (reivindicativa i solidària, deia aquest treballador) de manifestar-se.
”Ells es pensaven que els mitjans se’n farien ressò, perquè tant l’hospital com els sindicats els van avisar, però es van trobar que només hi van anar a cobrir la notícia dos reporters gràfics. I l’ingenu operari de la Mercedes es demanava si no era notícia que quatre-centes persones donessin sang el mateix matí per tal d’ajudar unes altres que la necessitaven i que sí que ho fos que tallessin el trànsit a les rondes, cremessin contenidors i s’hi enfrontessin als cossos de seguretat. I acabava dient que els mitjans de comunicació haurien de donar més suport a les iniciatives pacífiques i solidàries i no a les violentes; que el personal del Clínic sí que els havia donat suport i que ell els ho agraïen amb quatre-centes donacions de sang; que els en donaven les gràcies, i que seguirien lluitant pacíficament.
–Doncs sí, una bona demostració d’ingenuïtat –fa en Galimany.
Llavors arriben en González, en Rafa, en Santasusagna i en Mauri.
–Què, de què parleu, avui? –pregunta en Rafa.
–Aquí, el Gali, que diu que ens queden poquets anyets abans de fer l’ànec –respon en Salinas.
–Ara que segons els diaris a casa nostra augmenta l’esperança de vida? –fa en Mauri.
–No, home, no –diu en Galimany–, que cony ha d’augmentar l’esperança de vida; el que passa és que els jubilats i les vídues no tenen on caure morts, i per això no la palmen.
–Apa! –fa en Pujol–. Ostres, Gali, mira que n’ets, de tremendista, quan t’hi poses. El que passa és que en aquest país mai no hi havia hagut millors condicions de vida que ara.
–Sí, digues-li-ho als joves mileuristes o menys que mileuristes, a veure que et contesten.
–Home, Gali –tercereja en Mauri–, que els joves tinguin problemes no treu que els avis gaudeixin actualment d’una millor atenció sanitària i d’una bona alimentació, que al meu parer són uns factors força determinants en això de l’augment de l’esperança de vida.
–Ja, i la supervivència allargada és un factor determinant en la falta de lloc a casa per als joves, ara que no es poden pagar ni un lloguer ni una hipoteca.
–Vaja, avui has vingut amb una càrrega d’humor negre superior a l’habitual en tu –fa en Salinas.
–I a això de l’acumulació familiar en els domicilis paterns que diu el Gali –intervé en Caamaño–, hi contribueix un fet que sembla força estès entre la juventut: que els resulta molt més còmode quedar-se a ca els pares que no espavilar i independitzar-se.
–A ca els pares i les mares –fa en Galimany amb el to d’una mare que renya amorosament el fill petitet.
–¿I qué sabes tú de eso, Maño, si no tienes hijos? –argüeix en Castro.
–No, fills no, que no en tinc; però tinc nebots i amics amb fills, i ulls per veure com són les coses. Saps?, els fills són com la Conferència Episcopal Española: volen que els mantinguin tota la vida, que els paguin els vicis i anar a la seva sense que se’ls pugui dir res i encara menys recriminar-los, com més coses els donen més en demanen, i a sobre critiquen i censuren als qui els mantenen i volen que aquests observin a més les normes de conducta que els mantinguts els dictin.
–Home, ara ets tu, qui exagera –diu en Pujol.
–En què, en això dels fills o en això de la Conferència Episcopal? –demana en Galimany.
Con la Iglesia hemos topado –fa en Salinas–. I si canviàvem de tema?
–Això, canviem de tema –diu en Rafa–. I aprofitant que ja ha arribat el nostre bon amic Vidal, deixeu-me que li pregunti que li ha semblat la sentència del tribunal que jutjava els acusats de la matança de l’11-M.
–Doncs que no ha arribat on havia de fer-ho.
–Home! Ja veig que tot seguint el teu costum faràs d’eco d’en Rajoy i que ara ens diràs que no s’ha condemnat els autors intel·lectuals. O et penses com l’Acebes que hi ha hagut una conspiració per amagar l’autoria de l’ETA?
–Jo no he dit mai que l’ETA fos l’autora de l’atemptat.
–No? –fa en Pujol–. Jo diria que en una famosa discussió tu vas mantenir que Al Qaida va ser la mà que l’ETA va moure per canviar el signe de les eleccions.
–Jo no he dit mai això.
–Ja, ni l’Acebes, oi? –intervé en Mauri.
–Quan l’Ángel Acebes va dir que se sospitava que l’autoria de l’atemptat corresponia a ETA, ho va fer enganyat pels comanaments policials, com tothom sap. I quan van haver prou proves que havien estat els islamistes, ho va reconèixer immediatament.
–Apa, vinga ja! –exclama en Rafa–. Mira, he dut uns quants retalls de diari per posar les coses al seu lloc, perquè estava segur que ni amb la sentència al davant els peperos reconeixeríeu que estaveu equivocats. I que consti que dic equivocats perquè presumeixo que aneu de bona fe, cosa que no es pot dir de la plana major del partit.
–Ja hi som, ja tornem amb les desqualificacions i els infundis…
–Falsedats, Vidal –fa en Galimany–, es diu falsedats o falòrnies segons el cas, que infundis és un espanyolisme.
–Vés-te’n a la merda!
–Ui ui ui, que en Vidal torna a emprenyar-se –insisteix en Galimany a provocar-lo.
–Doncs potser que deixem córrer aquesta discussió que ens pot amargar el dinar –intervé en Salinas.
–Doncs jo no vull deixar-ho –manifesta en Rafa–. En aquestes alçades, la plana major del Partit Popular hauria d’haver reconegut que no hi ha hagut cap complot, com no fa gaire en Vidal encara ens deia, i em sap greu que no gravèssim aquella discussió en què va arribar a afirmar que en Zapatero s’havia venut a l’ETA i en què afirmava que s’havien manipulat algunes proves i destruït unes altres per tal que no es pogués provar que l’ETA era l’autora de l’atemptat. I què han fet els dirigents del PP, especialment l’Acebes? Mireu el que han dit els diaris i recordeu que el senyor Acebes, l’endemà de l’atemptat, va qualificar de miserables aquells que afirmessin que l’ETA no podia pas ser-ne l’autora:
El Periódico, dijous passat, contrastava la sentència amb el que ha anat dient el Partit Popular. Segons aquella, «la defensa de Jamal Zugam, que també defensa Bassel Ghaliun, va formular en el seu escrit de defensa una àmplia tesi alternativa segons la qual els atemptats de l’11 de març els hauria pogut cometre ETA. Cap de les proves sotmeses a contradicció en el plenari avala la tesi alternativa de la defensa». Doncs don José María Aznar, a la comissió d’investigació del Parlament, havia dit el 29 de novembre del 2004 que «els autors intel·lectuals i els encarregats de la planificació no són en muntanyes llunyanes ni en deserts remots», mentre que don Ángel Acebes, el 28 de juliol del mateix any i davant la mateixa instància, va dir que era «necessari saber els vincles i col·laboracions externes dels executors materials i l’abast real de l’ombra d’ETA». Don Eduardo Zaplana va anar més lluny el 30 de juny del 2005 i va afirmar que «els socialistes no han volgut escoltar els confidents ni aclarir si ETA tenia o no una relació amb la trama asturiana». I don Mariano Rajoy, malgrat que ja no afirma taxativament que l’ETA fos darrere de l’atemptat, es mostrava ambigu com acostuma en dir, dimecres de la setmana passada: «Seguirem fent costat a qualsevol investigació, ja que els acusats com a autors intel·lectuals no han estat condemnats com a tals».
”El ciutadà Acebes nega ara que ell o el partit hagin mantingut mai la teoria de la conspiració que tant ha agradat i sembla que encara agrada al teu diari de capçalera, Vidal. Mira aquesta informació de Carlos E. Cué datada a Madrid dimarts de la setmana passada:
”«El asunto de la posición del PP ante la sentencia del 11-M monopolizó ayer la rueda de prensa de cada lunes del secretario general de este partido, Ángel Acebes, ministro del Interior cuando se cometió el peor atentado de la historia de España. El número dos del PP trató de esquivar todas las preguntas y sobre todo evitar cualquier respuesta que pueda ser utilizada para reavivar la polémica sobre la teoría de la conspiración. Preguntado directamente sobre este asunto, el ex ministro negó que su partido haya avalado “o manejado” en algún momento esa teoría, a pesar de las más de 500 preguntas que ha presentado en el Congreso para tratar de vincular a ETA con los atentados islamistas.
”»El propio Acebes, en la comisión de investigación del 11-M, la misma en la que José María Aznar lanzó su tesis de que los autores del atentado no hay que buscarlos “en desiertos lejanos o montañas remotas”, fue bastante claro: “No descarto hoy la colaboración entre ETA y Al Qaeda, ¡cómo lo iba a descartar entonces!”. “Por encima de El Tunecino y de El Chino tiene que haber inspiración, tiene que haber autoría intelectual. Hay algo que no encaja y que no acaba de encajar en la ejecución de este atentado. No estoy de acuerdo en que haya alguien que se pueda descartar desde el inicio. Han aparecido informaciones y datos que merece la pena investigar”.
”»Ayer, sin embargo, Acebes insistió en que su partido nunca avaló la conspiración y que sólo quiere “que se haga justicia y se condene a los responsables”».
”Què, què et sembla, Vidal?
–Bah, són informacions tretes de context i que forcen el llenguatge per fer dir al senyor Acebes el que no ha dit. El Partit Popular ha estat sempre coherent i no se li pot tirar en cara cap canvi de posició.
–No, segur que no –diu en Rafa tot remarcant el to irònic–; per això van tenir una bona batussa interna el cap de setmana passat.
–Batussa? Jo no tinc notícia de cap batussa.
–Doncs escolta i assabenta’t:
”«El PP desautoriza a dos diputados por desmarcarse del bulo del 11-M
”»La posición del partido es considerar incompleta la investigación judicial
”»Enric Company – Barcelona – 03/11/2007
”»La dirección del PP encajó mal ayer que dos de sus diputados, Montserrat Nebrera, de Barcelona, y Jesús López-Medel, de Madrid, se pronunciaran a favor de desvincular al partido de las teorías de la conspiración en el atentado del 11-M. La respuesta fue una rotunda desautorización, a cargo del coordinador del programa electoral, Juan Costa, y del presidente regional de Cataluña, Daniel Sirera.
”»Costa reiteró la posición expresada por el líder del PP, Mariano Rajoy. En la sentencia dictada el miércoles, dijo, “no existe identificación de los autores intelectuales del atentado y los españoles tienen derecho a que se continúe investigando para esclarecer quienes son”. Sirera, que también afirmó compartir “al cien por cien” la posición de Rajoy, proclamó que “cualquier opinión distinta no es compartida por la dirección”.
”»La desautorización se produjo ante los periodistas en las jornadas que el PP celebra en Barcelona para preparar el programa electoral del partido. A esas jornadas, que hoy clausura Rajoy, asisten un centenar largo de dirigentes del PP venidos de toda España. Por la mañana se encontraron con la sorpresa de que López-Medel y Nebrera firmaban sendos artículos en El Periódico de Catalunya en los que López-Medel reclamaba a Rajoy que se aleje de “una teoría conspiratoria digna de una película de ficción” y Nebrera le advertía de que ya es hora de “cerrar la puerta que nos une con algún pasado”, que califica como “lastre”. Nebrera pedía también a Rajoy que “sea el primero en prescindir de lo que comentan los medios de comunicación”. López-Medel sostiene que la sentencia del 11-M es tan extensa y concluyente que “no deja márgenes para seguir dando fuerza a una especulación inconsistente”. Sirera reprendió públicamente a Nebrera y la acusó de “buscar protagonismo mediático” mediante la disidencia».
”Per cert que en Sirera em va recordar molt l’exèrcit de principi dels anys seixanta, quan vaig fer el soldat, amb allò que va dir que en Rajoy parla per tots i cadascun dels militants del PP i que Montserrat Nebrera no havia fet servir el cauce reglamentario, que deu ser allò de demanar permís al sergent per denunciar-lo. Reconec que no se us pot negar la disciplina, a la gent del PP, llevat d’alguns inconscients.
–Com t’agrada forçar les coses per dur-les al teu terreny, Rafa.
–El lladre es pensa que tots roben –fa en Mauri.
–I tant! –rebla en Rafa– Els teus admirats líders, Vidal, sí que són experts en això que dius. Ahir mateix vaig llegir aquest article signat per Olga Sánchez i titulat “Vocación por conocer la verdad”.
”«La fiscal que investigó el 11-M recuerda los virulentos ataques que ha sufrido y la ligereza con que han opinado algunos periodistas y políticos. Y resalta la aplicación de la ley, sin venganza
”»Una vez que finalice el plazo para recurrir el fallo ante el Tribunal Supremo, el trabajo realizado como fiscal por los atentados terroristas cometidos en Madrid y Leganés en 2004 habrá terminado para siempre. En el largo tiempo transcurrido desde aquel triste 11 de marzo de 2004, muchos acontecimientos, demasiados, han sucedido en la vida de España llenando de incertidumbre y desasosiego las vidas de los que sobrevivieron.
”»Las diferentes instituciones del Estado que hemos participado en la investigación de lo ocurrido (Juez Instructor, Cuerpo Nacional de Policía, Guardia Civil y Ministerio Fiscal) hemos soportado con mucho estoicismo el ataque virulento que diariamente se ha llevado a cabo por medios de comunicación de todos conocidos, que a la postre siempre obedecían intereses privados. Los ataques procedentes de algunos representantes de la soberanía popular o aspirantes a ello, democráticamente elegidos en las urnas, eran de todo punto inadmisibles.
”»Más allá de apoyar a las instituciones del Estado que trabajan por y para todos los españoles, estos representantes de la soberanía han tenido una visión minúscula y partidista de la labor que hemos realizado, con numerosísimas dificultades –que no es cuestión de enumerar en este momento–, en una soledad casi dañina, sin pensar nunca que nuestra única meta –el único fin de nuestro trabajo– era conocer la verdad judicial. No la política, periodística o mediática, que interesara a unos pocos, porque no es ése nuestro trabajo ni responsabilidad. Nuestro objetivo siempre fue recuperar la memoria de las personas que quedaron para siempre en el camino. Nuestro pensamiento siempre estuvo puesto en la cantidad de familias rotas por el dolor, su dolor.
”»Como en parte tuve ocasión de decir al final del juicio, la dignidad de los afectados y la memoria de las víctimas no han sido merecedoras del tratamiento dado en algunos medios de comunicación por personas que, a lo mejor, en su momento, pudieron aprobar la carrera de periodismo, pero que no tienen la altura y grandeza de una profesión tan importante en una sociedad democrática como la nuestra.
”»Estas personas han escrito o hablado a través del micrófono, sobre aspectos de la investigación que se pueden calificar de insultantemente espurios, con un interés crematístico ilimitado, con pretensiones de moralidad cuando ignoran el significado de esta palabra, con un desconocimiento preocupante de los datos jurídicos que alegremente utilizaron.
”»Son habladores o “plumillas de estómago agradecido” que han hecho bandera del insulto y la descalificación hacia algunos de los que hemos tenido el honor de servir a nuestros conciudadanos, todos funcionarios públicos, que desde aquel día hemos trabajado hasta el desvelo por y para la sociedad en general. Un día, aquel 11 de marzo, de gente abrumada y con una pena infinita por la masacre que acababa de ocurrir, por el terror sin límites que se ensañó con los inocentes. Un día terrible de caos, de colapso circulatorio. Desde entonces hemos venido realizando nuestro trabajo de forma honesta.
”»Y ha sido una labor incesante, con demasiadas renuncias desde la comisión de aquellos hechos execrables, por nadie buscados (nadie de bien) y por todos encontrados de forma tremendamente abrupta.
”»Como dice nuestro refranero, que es muy sabio, la “ignorancia es muy atrevida y normalmente da la mano a la osadía”, y se habla, opina, debate, discute y analiza con frecuencia de lo que se desconoce con una ligereza preocupante. Si bien, siguiendo con la sabiduría popular, “el tiempo pone a cada uno en su sitio, y da y quita razones”.
”»Ha sido algo absolutamente repugnante, nauseabundo y mezquino. En última instancia, la investigación de aquella atrocidad, penosa no sólo por la carga de trabajo sino emocional, ha servido para poder desentrañar parte de lo ocurrido y dar la respuesta correspondiente a la sociedad del trabajo que se realiza en los tribunales, aquí dentro –en estrados– y no fuera, en otras instancias. Y, sobre todo, ha sido una satisfacción trabajar y luchar con y por personas que merecen la pena, compartir con ellos buenos y malos momentos, aproximar la frialdad de nuestras togas –que muchos así perciben– a los perjudicados-afectados-víctimas… Intentar explicarles, de la manera más sencilla, que a las personas hoy condenadas que cometieron y participaron en aquella felonía, se les exigen las responsabilidades correspondientes establecidas en nuestra legislación, sin venganza, sólo y únicamente con la aplicación estricta de la ley, aprobada democráticamente por los representantes en nuestro Parlamento. Ésa es nuestra diferencia y nuestra grandeza; pero sobre todo, y como ya dije al finalizar mi exposición en el juicio, transmitir a cada uno de los familiares de los fallecidos “que sus seres queridos, los que se fueron, no morirán del todo mientras los tengamos en nuestros corazones y no los olvidemos”. Desde la pequeña Patricia Rzaska hasta el más veterano de los fallecidos, don Rafael Serrano López. Y al resto de los afectados –heridos no sólo en el alma, todavía hoy aquejados de secuelas tan terribles– decirles que seguiremos con ellos en su recuperación física y anímica. Es hora, finalmente, de que el respeto y la tolerancia, base de nuestra convivencia, se instalen para siempre entre todos los españoles. Probablemente con ello se eviten otras agresiones.
”»Nuestro trabajo (el del juez, la Policía, la Guardia Civil, los funcionarios del juzgado), mi trabajo, vocacional, siempre merecerá la pena, aunque ni siquiera, ante tanto exabrupto, nuestros propios compañeros –en mi caso sólo de escalafón–, algunos asociados, se hayan acordado de nosotros».
”Què, Vidal, digues: qui forçava les coses?
–Mira, si jo tingués la vostra mala fe i no fos un ingenu que encara creu en el companyerisme, l’amistat i la raó, hauria vingut amb un bon munt de retalls de diari i ara us podria demostrar que els plumillas de estómago agradecido són aquesta colla de pseudoperiodistes que enverinen la ment dels espanyols desprevinguts des de les pàgines de diaris lliurats en cos i ànima als socialistes i els comunistes; però no teniu remei, us han rentat el cervell. Rafa, hauríes de llegir El Mundo o La Razón i no El País i aquesta faramalla de diaris que es publiquen a Catalunya.
–Saps què passa, Vidal? –contesta en Rafa–. Que posat a llegir ficció, m’estimo més el gènere policial o el teatral que no el de terror.
–Bravo, ara has estat bé, Rafa –diu en Galimany.
–Mireu, sabeu que us dic? –fa en Vidal, irat–: que ja en tinc ben prou de les vostres gracietes. –I exclama mentre se’n va–: Apa i que us aguanti la vostra puta mare! A prendre pel cul!
–Pero Vidal, no te’n vagis, home, no t’ho prenguis així –li demana en Salinas mentre mira inútilment de retenir-lo. I en veure que en Vidal s’allunya a bon pas i sense vacil·lar, diu–: Ja estareu contents, ja ho heu aconseguit. No podíeu parar fins aconseguir que fotés el camp, oi? Un bon aperitiu per al dinar d’avui, com hi ha món.
–Que el bombin! –fa en Galimany. En Salinas el mira amb reprovació, però no diu res.

 

El dinar ha començat amb una certa dosi de pansiment i tensió, però a mesura que l’àpat excel·lent i els bons vins han anat fent el seu fet, l’ànim general ha anat canviant i finalment una discreta joia de viure plana pel menjador reservat.
Quan en Salinas ho creu convenient, fa dringar la campaneta de cristall de Bohèmia per demanar que el facin atenció i diu:
–Ha estat en certa manera casual, però el titol del conte d’avui, “Final”, podria aplicar-se també a aquesta mena de decameró que ens ha aplegat deu vegades per dinar i mantenir unes tertúlies que no sé si qualificar de literàries però que en qualsevol cas han resultat agradables i espero que interessants.
”He dit que el títol del conte es podria aplicar a les nostres trobades perquè avui llegiré l’últim dels seleccionats i, per tant, el seu propòsit inicial s’haurà acomplert. No vull dir amb això que haguem de deixar de veure’ns, ja que sempre podem tornar a reunir-nos i estaré encantat de córrer amb el gasto cada vegada que acordem de trobar-nos per dinar o el que sigui; però, insisteixo, el nostre particular decameró haurà arribat al final quan avui ens acomiadem.
”Potser al Gali li semblarà que per tancar la sèrie he triat un altre conte meu a fi de ser el darrer a lluir-se. Amic meu, et ben asseguro que no és així, i espero que en acabar la lectura convindràs amb mi que després del conte de fa dues setmanes aquest d’avui és ben adequat i també l’és per tancar una sèrie.
–Llegeix-lo, i després en parlarem –diu en Galimany.
–Doncs heus ací el conte:

Final

–Bé, Ramon, ja saps que ara no és un bon moment per al nostre ofici. A més, jo ja no estic gaire relacionat amb les editorials. Tinc encara alguna relació amb en Comes, però justament acaben de fer fora una dotzena de treballadors….
–Sí, n’estic assabentat.
–On tinc alguna influència és a Antos. Si vols, puc trucar al Rafel i parlar-li.
–Home, jo, al Rafel, el veig de tant en tant pel carrer, som gairebé veïns, i alguna cosa sap de les meves ganes de canviar de feina. De totes maneres, segurament seria bo que li truquessis. T’ho agrairia. Jo puc fer per veure’l la setmana entrant. Deixa’m anotar el seu telèfon, i miraré de trucar-li jo també.
–Sí, ara te’l dono.
Consulta l’agenda i anota el número de telèfon en una targeta sense dir res. Aquest silenci momentani té una entitat estranya; sembla innatural, forçat.
–Té.
Silenci de nou.
–Doncs… jo creia que la feina t’anava bé.
–Sí, mira, si tenim en compte com van les coses, potser hauria d’estar content, jo: vaig venent, i vaig arribant a final de mes. Tot i així, veuràs, no n’estic gaire segur, que això hagi de durar… No sé, no ho veig clar. La casa és bona, o al menys ho sembla, però ja em diràs què és el que hi ha de segur, avui dia. I d’altra banda, els venedors sempre hem d’estar amb l’ai al cor: que si em compraran, que si pagaran les lletres, que si la competència, que si la xifra mínima… A més, a mi el que m’agrada de debò és viure entre llibres. Jo no hauria plegat de l’editorial si no hagués estat pel desgraciat aquell, ja ho saps…
–Sí, ja ho sé.
–Hi va haver un temps que vaig pensar que havia salvat l’estómac; però ara no n’estic gaire segur, d’això. Dormo malament, sempre tinc cremor d’estómac…
–Doncs a cuidar-se, eh, que ja veus com estic, jo.
–Sí… Potser hauria d’anar a cal metge, però mai no trobo el moment.
Un altre silenci.
–Bé, no t’entretinc més. Gràcies per tot, eh, i dispensa que hagi vingut a amoïnar-te.
–No m’amoïnes. I tu tampoc no hauries d’amoïnar-te.
S’han aixecat i tots dos dubten un instant.
–T’acompanyo a la porta… M’agradaria que anéssim a fer unes copes, però les tinc prohibides, ja saps.
–Sí.
A la porta, s’acomiaden amb una encaixada i les fórmules habituals. En sortir al carrer –és el carrer Aribau–, mira amunt i avall un parell de vegades i finalment comença a caminar carrer amunt. Arriba a la Via Augusta i aleshores fa cap a Lesseps. Quan hi arriba, s’atura davant d’una papereria uns moments; finalment, però, entra al metro. En surt a Liceu i se’n va cap a una sala X, on es fica sense ni mirar el títol de la pel·lícula.

 

Fa estona que dóna voltes en el llit sense poder adormir-se. Mira el rellotge, que marca dos quarts d’una. Al seu costat, la respiració regular de la seva dona, adormida.
Passa el temps. Sent un rellotge de paret que dóna l’hora –tres quarts de dues– al pis de sota. S’adorm sense sentir tocar les dues.
Dues hores més tard es desperta. Dóna voltes i voltes en el llit, i sent tocar els quarts i les hores fins a les sis. Torna a adormir-se, fins que el desperta l’alarma del despertador, a dos quarts de vuit. Amb els ulls oberts a la fosca, immòbil, roman al llit, sense llevar-se. La dona encara dorm.

 

Tots riuen l’acudit, francament divertit, menys ell, que agafa un bloc de comandes nou, el fica a la maleteta i marxa, amb un “bon dia” que gairebé ni se sent.
Un dels qui romanen al despatx comenta:
–Mira que és mussol, el Molina…
–Per què ho dius?
–Home, que no ho has vist? No em diràs que l’acudit no era bo.
–Sí, però potser no l’ha entès, o no li ha agradat, vés a saber…
–Home, doncs no li agraden mai. Jo porto més de dos mesos a la casa, i encara no l’he vist riure mai.
–Bah, exageres.
–Home, que no, que et dic que sempre fa aquesta cara de mussol.
–Mira, tu: jo, al Molina, el conec de fa temps, i sempre ha estat dels divertits, dels qui fan més conya.
–Això seria abans, perquè el que és ara…
–Té raó, el Peris, tu –diu un altre–; fa molt de temps que el Molina no sembla el mateix. De fet, per al Peris, el Molina és un mussol perquè des que el Peris treballa amb nosaltres, pel cap baix, el Molina sembla que hagi perdut l’humor.
–Bah, no serà tant.

 

Surt de la sala X i se’n va de dret a casa seva. Quan obre la porta, sent que la dona li diu:
–Ja anava sent hora que arribessis. Em pensava que t’havia passat alguna cosa!
–Què havia de passar-me? Sempre estàs igual… Que no saps que hi ha clients que són uns ploms? A més, què fan, els teus fills, que no són al llit? Cony de tele!
Els nois –d’uns deu i uns dotze anys– es miren estranyats, sense badar boca. La dona diu:
–Però si són dos quarts d’onze… Sempre els has deixat quedar-se, el divendres, a veure la tele.
Ell, durant un instant, mira sorprès la dona.
–Divendres…? –pregunta, desconcertat. Però tot seguit fa–: I què? Què collons hi fa, que sigui divendres! Ja saps que no m’agrada que se’n vagin a dormir tard! I aquest programa és per a imbècils!
Ha anat alçant la veu fins a cridar, i la dona ha fet com si anés a contestar iradament. A la fi, però, demana amb un to tens:
–Està bé. Què vols sopar? –I adreçant-se als nois–: Au, vosaltres al llit, vinga!
Ell, mentre fa cap a la habitació, remuga:
–Fes-me el que et doni la gana! Hòstia, quin cony de casa…! Vols seure tranquil·lament i oblidar-te de la feina veient el que t’agrada a la tele, i no hi ha manera…
La dona, des de la cuina, fa:
–Però què vols…?
Ell no respon.
Mentrestant, els nois han apagat el televisor i han anat a la cuina.
–Què li passa, al papa? Si mai no havia dit res, els divendres….
–Què hem fet, nosaltres?
–Res, no res –contesta la dona–. És millor que us en aneu al llit. Deu tenir problemes amb algun client, vés a saber…
–I ens hem de fotre nosaltres, oi?
–Ep! Què és, aquesta manera de parlar, eh?
–Hosti, és que ja està bé, això no hi ha déu que ho aguanti…
–Prou, ja n’hi ha prou, d’aquest color! Què vol dir, tot això? Feu el que he dit i a callar! Vinga, a la vostra habitació! I a dormir, eh?
Els nois se n’hi van, sense afegir-ne cap mot més.
La dona sofregeix amb uns alls les bledes amb patates, que s’havien refredat per causa de la tardança del marit, i fa també una truita a la francesa. Ho duu tot a taula, agafa el gerro i canvia l’aigua que hi havia per aigua fresca. Fa un parell de llesques de la barra de pa que hi ha a la taula, i crida:
–Ramon, ja tens el sopar a taula!
Agafa un jersei de punt a mig fer que té damunt d’una cadira, s’asseu i comença a teixir. Passada una estona, torna a cridar:
–Ramon, que tens el sopar a taula i tornarà a refredar-se!
Uns minuts més tard, s’alça de la cadira i se’n va a l’habitació. Troba el seu marit al llit i, indignada, li diu:
–Ja està bé! Què hi fas, al llit? Si no volies sopar, podies dir-ho, no? Què coi et passa?
Ell no contesta.
–Què, no pots contestar? Sempre fas igual! Vés i que t’aguanti ta mare!
Se’n torna al menjador, tot dient:
–Sembla que una no sigui ningú, que no tingui res més a fer que aguantar el senyor i els senyorets! N’estic ben tipa! Qualsevol dia…
Engega el televisor i torna a agafar la mitja.
Una bona estona després apaga el televisor, deixa el jersei, la llana i les agulles damunt d’una cadira i, sense desparar taula, se’n va al dormitori. A les palpentes i amb molta cura de no fer cap soroll, es despulla, es posa una camisa de dormir i s’allita, ben separada del marit.
Ell no dorm, però ho fa veure.
Cosa de mitja hora després, la dona dorm i la seva respiració regular domina els sorolls minsos de la nit, fins i tot el sangloteig contingut de l’home que, al seu costat, plora.

 

–Miri, aquest volant és perquè vagi a veure el gastroenteròleg, que segurament li farà fer unes radiografies, i aquest altre per al cardiòleg. Amb els resultats, em torna a veure. Jo crec que no trobarem res d’important, però ens quedarem més tranquils, no li sembla? Em fa la impressió que probablement aquesta arítmia cardíaca, aquestes molèsties a l’estómac i, és clar, l’insomni, es deuen a un estat de tensió nerviosa, no li sembla? Oi que es pren la feina molt seriosament, vostè? Potser fins i tot massa a la valenta?
Ell fa que sí amb el cap.
–Doncs bé, ens l’haurem de prendre més tranquil·lament, no li sembla? Miri, jo li recomanaria que si pot faci uns dies de festa, una setmaneta per exemple, i que es distregui. Jo ara li receptaré un tractament, però pensi que la tranquil·litat és una de les millors medecines.
Mentre el metge escriu, ell mira a un costat i l’altre de l’impersonal cubicle de l’ambulatori de la Seguretat Social on es troba.
–Miri, aquestes pastilles són un preparat vitamínic. Se’n pren dues al dia la primera setmana, i una diària tres setmanes més. Això altre és un ansiolític. Prengui’s una càpsula quan se’n vagi a dormir, la primera setmana, també. Després prengui-se’n una només les nits que no pugui adormir-se. Per a l’estómac, quan senti molèsties es pren aquestes pólvores. La dosi ja la trobarà especificada a les instruccions. Jo crec que tot això li anirà molt bé, sobretot si vostè ajuda prenent-se la feina més calmosament, no li sembla? Tot i així, quan tingui les radiografies i els resultats dels especialistes, vingui a veure’m, d’acord?

 

El so llunyà del rellotge que toca les dues de la matinada es barreja amb el de la respiració rítmica de la dona, que dorm. Ell és despert, amb els ulls oberts, a les fosques, immòbil. A la tauleta de nit, l’ansiolític, sense obrir. Poc després s’adorm, però es mou un cop i un altre cop i parla entre dents. La dona remuga, però no arriba a despertar-se del tot.
A les quatre, l’home torna a ser despert i torna a quedar-se immòbil, amb els ulls oberts, a les fosques. Quan toquen les cinc, plora silenciosament.

 

–Ramon, sisplau, no t’oblidis de deixar-me el rapport d’aquesta setmana abans de marxar, eh?, que si no, no podré acabar a temps l’informe per a l’amo.
La noia li dóna el full del salari perquè el signi, mentre li diu:
–Ja tens la nòmina ingressada, però les comissions d’aquest trimestre no les cobrareu fins al dia 10 del mes que ve.
–Que és que passa alguna cosa?
–No, no; no passa res. Coses del contable, ja saps.
–Que van malament, les vendes?
–No ho crec. Vaja, jo penso que no. Les vendes van molt bé, continuen pujant; però van arribar unes devolucions quan el senyor Farrarons era a punt de tancar les comissions, i va agafar l’enrabiada de costum, ja saps.
–Que en tinc moltes, jo?
–No ho sé, no les he vist. Però tu gairebé mai no tens devolucions, oi?
–No, fins ara he tingut sort, no n’he tingut moltes; però mai no se sap.
–I per què hauria de ser diferent, ara?
–Sí, és clar, per què?
La noia marxa i ell se la mira fins que desapareix darrere la porta del despatx de l’administració, i després es queda mirant cap allà com si pogués veure-la encara.

 

Fa estona que la dona ha iniciat el joc eròtic i les seves carícies són progressivament més excitants. Amb tot, l’erecció de l’home no és intensa, ni relaxada la seva pràctica amorosa. Però va besant la dona i masturbant-la, mecànicament, fins que li provoca l’orgasme. La penetra llavors, però no aconsegueix mantenir l’erecció ni ejacular. A poc a poc va aturant-se; se separa després de la dona i es gira d’esquena. Una hora després encara és despert, amb els ulls oberts, a les fosques.

 

Camina pel pont de Bach de Roda, cap a mar, i més o menys al mig s’atura, deixa la maleteta a terra i es queda mirant la via fèrria.
Cosa de mitja hora després, continua mirant la via, sense moure’s. Finalment, agafa la maleteta i reprèn el camí cap al Poble Nou.

 

La dona que obre la porta fa una exclamació de sorpresa i alegria. El convida a passar.
–I això? Quan de temps! I com és, que et deixes caure per aquí?
Ell alça les espatlles i fa una ganyota i un somrís, però el somrís resulta trist.
Passen a una saleta i s’asseuen, un davant de l’altre. Parlen una estona de vells companys, de coses antigues, de records comuns, de què fan.
–Encara no m’has dit per què has vingut –fa la dona després que un silenci ha palesat que les rememoracions més o menys trivials i els compliments s’han acabat.
–No n’és un motiu, veure’t?
La dona somriu, però no diu res i mira l’home interrogativament.
–De sobte he pensat que feia molt de temps que no et veia, m’han entrat ganes de veure’t, i hi he vingut. Són els avantatges de ser representant, de no haver d’estar tancat a una oficina. I ja veus que encara em recordo d’on vius…
–I?
–Doncs….
L’home calla, hesita. El silenci va adquirint presència física, com un tercer personatge que anés materialitzant-se, deixant de ser una absència.
–No sé –fa finalment l’home–, no sabria dir-te ben bé per què he vingut. És clar que he sentit ganes de veure’t, com un impuls…
L’esguard de la dona és seriós. L’home assaja un somrís, que torna a resultar més aviat trist. Diu:
–Eva, ja saps que jo he estat el teu enamorat més fervent –i el somriure que acompanya les paraules torna a ser un somriure fallit.
Silenci.
La dona, amb un to greu, pregunta:
–No et van bé, les coses?
–Ja t’he dit que no em van malament, i que les vendes…
–Les de casa, vull dir –l’interromp la dona.
–Les de casa. No, no em van malament..
–De debò no tens problemes amb la teva dona?
–No, de debò. Algunes ximpleries, però res de l’altre món. Per què em preguntes això?
–Em sembla que el que vols, i no goses fer-ho, és parlar-me d’alguna cosa més aviat íntima. Tu no has vingut per fer petar la xerrada o recordar els vells temps. Au, va, aboca-ho.
L’home no diu res. El silenci és pesant. Per fi:
–Eva, realment, en el fons, no feia broma quan he dit que havia estat el teu enamorat: jo estic enamorat de tu, i ho dic seriosament.
–Ja sé que parles seriosament; però t’equivoques.
L’home fa un gest mig de protesta, mig d’interrogació. La dona continua:
–Mira, fa temps, potser sí que ho estaves, d’enamorat. O anaves camí d’estar-ho. O potser només intentaves l’aventura… Que jo t’agradava, ho vaig veure clar ben poc després que ens coneguéssim, i no vaig deixar de notar les teves insinuacions, no sé si inexpertes o delicades… Vols saber una cosa? Vas estar a punt d’aconseguir-ho, si el que volies era ficar-te al meu llit. Recordes quan es va morir la meva mare? Va ser poc abans de Nadal, i em vaig deprimir molt. No havia estat un bon any per a mi i el cop de la mort de la mare va acabar d’enfonsar-me. I tu, el dia de Nadal, vas trucar-me, te’n recordes?, i allò em va resultar realment consolador. ¿Te’n recordes que vaig dir-te que havíem de dinar junts un dia? Si haguessis vingut a veure’m aquell dia de Nadal, hauríem acabat al llit.
–No podia dividir-me, Eva.
–És veritat, no podies dividir-te, i recordo molt bé que vas dir-me que t’agradaria poder dividir-te. I això és el que em va fer pensar i el que va fer que jo no anés endavant, que no encoratgés les teves insinuacions. Hauries estat un home dividit i t’hauries sentit culpable amb mi i amb la teva dona. I ara et passaria el mateix. No, Ramon; jo t’aprecio molt, d’alguna manera t’estimo, i no vull fer-te mal, i et faria més mal acceptant la relació amb tu que rebutjant-la.
–No, no; estàs equivocada, Eva, no saps el que dius. Jo estava enamorat de tu, i ho estic encara. Tu no saps els esforços que feia per captenir-me més o menys assenyadament. La darrera vegada que vaig estar aquí, quan ens acomiadàvem vaig haver de fer un esforç terrible per no besar-te, per no abraçar-te. I baixant l’escala, vaig pensar a tornar i a parlar-te clar.
–Ho veus? Vas pensar, vas contenir-te…
–És que no sabia com t’ho prendries. Com t’ho hauries pres?
–I com vols que ho sàpiga, ara? Qui pot saber-ho, ja? Potser m’hauria donat ben contenta. Potser vas tenir llavors l’oportunitat d’aconseguir-me. Però això s’ha quedat en el potser, lo que pudo haber sido y no fue. Quina cursileria, oi? De debò: jo crec que mai no has estat enamorat de mi. Com hauries pogut, si no, estar tant de temps sense veure’m?
–Eva, tu no saps…
El silenci es fa carn en l’home i en la dona, i ja no els deixa. I en silenci s’alcen, i en silenci van cap a la porta del pis, i en silenci es tanca la porta darrere de l’home, que és a punt de plorar.

 

És sol al menjador, mirant un telenotícies. El programa s’acaba i passada una estona s’aixeca i apaga l’aparell. Després torna a asseure’s i uns instants després comença a plorar silenciosament.
Són ja més de les dues, quan s’allita. Tot i així, tarda més d’una hora a adormir-se. A les cinc, torna a ser despert, i així li arriba l’hora de llevar-se.

 

–Què, senyor Molina, com van les coses?
–Bé, crec; no, senyor Wolfmann?
–Sí, no ens podem queixar, ateses les circumstàncies. Comparativament, portem una campanya acceptable i crec que enguany podrem vèncer l’Schneider en el seu terreny. Però caldrà que vigilem una mica alguns aspectes. Em preocupa l’augment de devolucions. ¿Vostè creu que això és circumstancial, o bé el que passa és que no vigilem prou a l’hora de vendre?
–És que en tinc moltes?
–No, no… Bé, alguna més que abans, certament… Què li sembla Ofesco? Darrerament ens tornen totes les lletres. Vol dir que no tindrem un disgust?
–Les tornen, però després les paguen, i paguen també els gastos. Facim confiança: aquesta gent paguen, o pagaran; és només que passen un mal moment, i en qualsevol cas no crec que em deixin penjat.
–Molt bé, molt bé; però vigili, eh?, no carregui massa el compte.
Ell no contesta. El gerent espera uns moments i finalment fa:
–Cada vegada costa més vendre, oi, Molina? –I davant el gest vague d’afirmació, continua–: Vostè mateix, té la xifra de vendes, en euros, estabilitzada, la qual cosa vol dir que en gènere ven actualment un tres per cent menys que la campanya passada. Què li sembla que podríem fer per augmentar-la, diguem-ne, un quinze per cent?
–Francament, no sabria què dir-li. Fer clients nous fa por, per si després no paguen, i tampoc no es pot forçar els bons clients, perquè amb prou feines venen el mateix que l’any passat i també tenen problemes a l’hora de cobrar dels seus clients de compte. Què es pot fer, així?
–I on és, aquella imaginació i aquella empenta d’en Ramon Molina? I aquella perspicàcia comercial? Quants clients nous ha fet els darrers quatre mesos, Molina?
Ell no respon, i el gerent, vist el silenci de l’home, continua:
–Que està cansat, Molina? El veig tens, no sé, sembla trist, com si estigués descoratjat. Li aniria bé, potser, fer uns dies de festa, una setmana de vacances?
–No, no, de cap manera!
–Vull dir pagades, Molina; li pagaríem el salari i l’equivalent de les comissions com si treballés. Jo crec que li convé relaxar-se, no li sembla?
–Perdoni, no voldria causar-li una impressió equivocada. El que volia dir és que no vull fer festa, no pensava pas en els diners. Potser sí, que estic una mica cansat, o neguitós; però puc superar-ho, puc treballar, i la mala sort no pot durar tant, ha d’acabar-se…
El gerent espera, i quan el silenci comença a ser pesant, diu:
–Molt bé, com vulgui; però si li sembla que uns dies de festa li poden anar bé, Ramon, no deixi de dir-m’ho. –I mentre busca uns papers–: En sortir, faci el favor de dir a la senyoreta Joana que vingui. Gràcies.
Ell s’aixeca, surt del despatx del gerent, va al d’administració, avisa la noia, agafa la maleteta i surt al carrer.
Camina mecànicament, abstretament, Meridiana avall. Després agafa per València. Traspassa els carrers d’esma. En arribar a l’encreuament de València, Nàpols i la Diagonal, roman indecís. Tira finalment Diagonal amunt, però quan arriba a Llúria fa cap avall, fins a la plaça Urquinaona, pren per Fontanella, després tira Rambla avall i finalment entra a una sala X.
A dos quarts d’una surt de la sala, i telefona a la seva dona:
–Escolta’m, no vindré a dinar, avui.
–…
–No em ve bé; haig de veure uns clients gairebé a les dues, i a les quatre he quedat amb un altre..
–…
–No. No vull anar amb presses… Au, adéu.
-…
–No, no sé a quina hora arribaré. Adéu.
Rambla amunt, fa cap a l’estació de Renfe de la plaça de Catalunya, on agafa un tren del qual baixa a Sant Pol de Mar. S’asseu en un banc de l’estació, i roman allà, immòbil, mirant la mar.
Passada més d’una hora, s’aixeca i camina cap al túnel. En arribar al pas a nivell, continua per la via. Un ferroviari fa:
–Ep, vostè, compte! Que no veu que està a punt d’arribar un tren? Esperi’s, home! A més a més, està prohibit passar pel túnel.
Ell s’atura, dubta una mica, i després agafa pel passeig que hi ha entre els apartaments de primera línia de mar i la platja. Quan arriba al final del passeig, baixa a la platja i s’asseu a la sorra. No hi ha ningú més.
Són més de la set del vespre quan torna cap a l’estació. El tren arriba aviat i va gairebé buit. L’home seu a la banda esquerra, i es passa tot el trajecte mirant la mar, malgrat que abans d’arribar a Premià ja és fosca nit.
Arribat a Barcelona, camina lentament pel carrer Aragó i després Marina amunt.
Entra a casa seva amb un “hola” gairebé inaudible. La dona fa:
–Què, com ha anat? –i tot seguit, davant l’alçament d’espatlles del marit–: Què has dinat?
–Un entrepà..
–Només un entrepà? Deus estar mort de gana. Ara mateix poso el sopar; ja està quasi a punt. No podies dinar més bé?
–No, no tenia temps ni ganes.
A penes se’l sent. La dona el mira. Ell seu a una butaca, davant el televisor, que és connectat. La dona se’n va cap a la cuina. Els fills treballen a la taula, plena de papers i llibres. Des de la cuina, la dona diu:
–Ep, va, vosaltres, pareu taula, que vaig a posar el sopar.
Els nois es posen a discutir qui ha de fer-ho, i el pare els clava un crit:
–Prou! L’heu de parar entre tots dos i prou!
La dona ve de la cuina:
–No ho aprendreu mai, oi?, no ho aprendreu mai! Sempre us haig de dir el mateix: ho feu entre els dos, i acabeu abans, sense plets ni baralles. No sé quan ho entendreu! –I al marit–: Què vols que et faci de segon? Vols una truita?
–No em facis res, no tinc gana; no sé si soparé.
–Home, al menys la verdura: no pots estar tot el dia sense menjar. Que no et trobes bé?
–El que passa –diu un dels nois– és que se n’ha anat al bar amb algun client i ve tip, que no ho veus?
–Calla, no siguis ruc! Que vols que el teu pare et clavi un mastegot? De debò no soparàs, Ramon? Segur que et trobes bé?
–No podeu deixar-me en pau, no podeu deixar-me en pau? –fa l’home, sanglotant, i tot seguit arrenca a plorar.
La dona i els fills es queden parats, sorpresos, i creuen entre ells unes ràpides mirades d’estranyesa. Tot seguit marxen del menjador, cap a la cuina.
Més tard, quan els nois són al llit, la dona seu al costat del marit. Espera sense dir res, mirant la televisió i de tant en tant i de reüll l’home, que ja no plora.
–Què tens? –fa finalment–. T’ha passat alguna cosa? Per què no m’ho expliques?
Ell no contesta, i mira obstinadament el televisor. La dona li agafa la mà i, guaitant-lo, insisteix:
–A tu et passa alguna cosa, oi? Ja fa dies que et trobo estrany. No vols dir-me què tens?
La cantarella ximple dels anuncis de la televisió acompanya el silenci invencible que s’instal·la entre l’home i la dona. Ella, finalment, amb aire descoratjat, deixa anar la mà del seu marit, s’aixeca i se’n va al llit.
Passada una bona estona, l’home apaga el televisor, se’n va al dormitori i s’hi allita d’esquena a la dona, que immediatament se li abraça. En silenci, la dona amanyaga l’home, li fa carícies tot cercant els llocs íntims, les zones erògenes. Mira d’excitar-lo, de masturbar-lo; però l’home no reacciona als estímuls, les carícies, les besades, i roman passiu, immòbil, silenciós. La dona, veient finalment que ni tan sols aconsegueix de provocar-li l’erecció, ho deixa córrer, es gira d’esquena a l’home i mira d’adormir-se. Aquesta vegada, però, el sent plorar fins ben tard.

 

–Ramon, ahir van trucar de can Mira, demanant per què no passes a veure’ls. Diuen que fa dos mesos que no hi vas.
Pel rostre de l’home passa fugisserament una expressió de neguit, i la noia se n’adona.
–Els vaig dir que havies estat malalt i que tan aviat poguessis hi aniries.
–Gràcies, Joana. Mira, si tornen a trucar… No, millor me n’hi vaig ara, encara que maleïdes les ganes…
–Tan fieros són? Has posat una cara…
–No; el que passa es que cada vegada que hi vaig és una pallissa, i t’expliquen històries… I jo no estic per a històries, ja…
–Això és que et fas vell, Ramon.
–Això deu ser.
La veu de l’home ha sonat amb un to greu, en contrast amb el to humorístic i musical de la noia.
–Era broma, Ramon; no et deus haver enfadat, oi? Jo també em faig vella: precisament la setmana entrant és el meu aniversari.
–I quants anys fas?
–Vint, ja.
–Mare de Déu! Qui els tingués ara, els vint anys!
–Tu no ets pas tan gran, Ramon. Quants en tens?
L’home triga una mica a contestar. Quan ho fa, la veu és també més greu del normal, gairebé rogallosa.
–Massa… Tots els del món.
La noia el mira encuriosida, i espera. Com que l’home no hi afegeix res, finalment fa:
–El dimarts de la setmana vinent, recorda-t’en, estàs convidat. –I se’n va cap a l’administració.
L’home la segueix amb la mirada. Quan ja no la pot veure, revisa el contingut de la maleteta, la tanca i se’n va. Té els ulls molt humits.

 

–Ramon, que hi vas anar, ahir, a can Mira?
L’home mira la noia amb alarma.
–No, no; finalment no hi vaig anar. Que és que han trucat un altre cop?
–No; però em vas dir que hi aniries, oi?
A la veu de la noia hi ha un enuig fingit.
–Sí, dona, però….
–Però, però! No em faràs el mateix dimarts vinent, oi? Com em fallis…
Els ulls de la noia riuen.
–Au, home, ànim! Ves-hi avui sens falta. T’empasses les batalletes com una medecina, i llestos. Fes-ho per mi, va. No veus que no sabré què dir, si tornen a trucar?
La noia parla com si fos una nena petita fent de dona gran.
–Hi aniré, Joana, hi aniré.
–Paraula?
–Paraula.
La noia somriu. L’home sembla torbat; finalment, també somriu.

 

L’home mira una vegada i una altra cap a la porta d’entrada, fins que arriba la noia. Llavors s’aixeca de la cadira, va al seu encontre i fa:
–Felicitats, Joana.
–Gràcies.
La noia es queda mirant-se’l. L’home fa la impressió que vol dir alguna cosa, titubeja i, finalment, se’n torna a la seva taula.
Més tard, i abans que els venedors se’n vagin a fer la seva feina, la noia convida tothom a prendre unes pastes i vi dolç. Hi ha una gatzara moderada i hom fa les bromes habituals sobre l’edat i el fer-se gran. L’home va movent-se entre el grup de persones de manera que sempre pot mirar la noia discretament. Quan s’acaba la celebració, ell és l’últim a anar-se’n, després de felicitar-la un altre cop.

 

–Ep, què fa vostè per aquí a aquesta hora, senyor Molina? –fa la noia en trobar-se l’home a la sortida del treball.
–Doncs… el fet és que he acabat l’última visita prop d’aquí i no sé ben bé què fer.
–Que no t’hi esperen, a casa, Ramon?
–És d’hora, encara. Sempre hi arribo força tard. El que ha passat avui és que he enllestit aviat totes les visites i ara em sobra temps.
–Doncs vés-te’n al cine, home!
–Potser sí, que hi aniré, potser sí…
La veu de l’home és insegura i la seva actitud, indecisa… Llavors s’encén el llum verd del semàfor i la noia comença a passar d’esma. En adonar-se que l’home no ho fa, s’atura.
–Au, adéu, Joana, adéu –diu l’home, i es queda mirant la noia, que llavors marxa, fins que ja no la pot veure.

 

–Hola, Joana, bon dia –fa l’home en entrar al despatx de l’administració, on no hi ha ningú més encara–. M’acceptaries un regal?
La noia el mira sorpresa.
–Ahir vaig estar tot el dia dubtant de si donar-te’l o no; em feia tall, com dieu els joves, saps?
La noia riu i fa un gest com dient: “Quina ximpleria!”. Agafa el paquet i fa per obrir-lo, però l’home li diu:
–No l’obris encara, Joana; fes-ho a casa teva, per favor.
–Com? Que no és meu?
–Sí, sí, és clar; però fes-me aquest favor, Joana, obre’l a casa teva.
–Molt bé, d’acord.
L’home se’n va cap a la seva taula i comença a preparar el que li cal per a la jornada de treball. Van arribant els companys de feina, i la rutina administrativa diària es posa en marxa lentament. Quan ja no li queda res a fer a l’oficina, l’home agafa la maleteta i se’n va cap al carrer. Abans de sortir, però, veu, a la porta de l’administració, la noia, la qual el mira, somriu alegrement i li fa un gest d’acomiadament.
Tot caminant, l’home, sense presses, se’n va a veure el primer client, al Clot. Després, sempre caminant, va a veure un altre, a la Sagrada Família. Llavors, per Mallorca, passeig de Sant Joan, Gran Via i Rambla, se’n va a la sala X del capdavall.
Quan surt, i sempre caminant lentament, puja cap a la Sagrada Família. S’atura al carrer Sicília, entre la Diagonal i València, a un portal, i prem el botó del porter electrònic d’un pis. Però quan una veu de dona contesta, l’home, sense dir res, se’n va.

 

L’home mira des de la seva taula com passa la noia, que no el saluda ni dirigeix la mirada cap a on és ell. En tot el temps que s’està a l’oficina, l’home veu com la noia, en un parell d’ocasions que surt de l’administració, evita de mirar cap a la seva taula.

 

L’endemà torna a passar el mateix. Les vegades que la noia surt de l’administració evita de mirar cap a la taula de l’home. Aquest, quan ja ho té tot preparat per sortir al carrer, despenja el telèfon i truca a l’administració.
–Estàs molt enfadada, oi, Joana?
–…
–És clar que no estàs acostumada. Mira, jo voldria tranquil·litzar-te, explicar-me. Dóna’m deu minuts perquè parli amb tu, i veuràs com et tranquil·litzaràs.
–…
–Només deu minuts, no ara, quan pleguem; fes-me aquest favor, sisplau.
–…
–Gràcies, Joana.

 

A l’hora que pleguen els administratius, l’home guaita la porta del treball des d’un cafè estant. Quan veu sortir la noia, se n’hi va a trobar-la.
–Hola, Joana.
–Hola. No tinc gaire temps, tinc pressa.
–Només seran deu minuts, Joana.
Caminen carrer avall fins a la cantonada i tomben a la dreta. Són carrers estrets, tranquils, de la part alta de Sant Andreu. L’home va gairebé capcot, amb la maleteta a la mà. Quan comença a parlar, ho fa sense mirar la noia. La veu gairebé no se li sent.
–Mira, Joana, no sé com començar ni què dir-te…
La noia no diu res. Fa una cara molt seriosa. L’home continua:
–Vas llegir la nota, és clar.
–Sí.
–Tota? Fins al final?
–Sí.
S’aturen a la cantonada. Ara l’home mira directament als ulls de la noia.
–És clar que has entès… T’has enfadat molt, oi?
–Mira, jo no estic acostumada…
La noia no acaba la frase. La seva veu és dolguda.
–De debò, creu-me, de debò, jo no et volia ofendre, Joana; jo només volia fer-te avinent el que sento, donar-t’ho a entendre… I no creguis que m’ha estat fàcil; no m’ho ha estat gens, i vaig haver d’aturar-me un cop i un altre mentre escrivia la nota de tant que em tremolaven les mans. I si sabessis com ho vaig passar després de donar-te el regal, tot el dia i tota la nit: només podia fer cabòries de com t’ho prendries, què pensaries, què faries… Estava enquimerat, i quan ahir vaig veure que ni em saludaves…
–I com m’ho havia de prendre? Que et facin un regal, bé, és bonic; però si penses el que deies a la nota, t’ho guardes: a mi, aquestes coses no m’agraden gens.
–Ja ho sé, Joana, ja ho sabia d’abans. L’altre dia, mentre celebràvem el teu aniversari, jo t’observava i vaig veure la cara que posaves i la teva incomoditat quan el senyor Wolfmann et preguntava si vivies encara amb el teu… d’això, xicot, i si et casaries aviat… Jo ja havia notat que no et plauen certes referències.
–Què t’he fet, jo, doncs?
–Res, Joana, res; tu no m’has fet res, estigues tranquil·la, tu no m’has fet res. He estat jo, han estat els meus sentiments els que m’han dut a fer el que he fet. O potser els meus anys… Algun dia ho entendràs. Ara, des dels teus vint anys, potser no em pots entendre, no tens ni idea com una dona jove pot atreure, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, un home gran, un home que ja comença a contar els anys com si fossin dies; però estic gairebé segur que temps a venir comprendràs la meva nota i veuràs que no et volia ofendre, que només volia parlar-te sincerament, com si et parlés amb veu molt baixa, a soles, com els enamorats, d’una cosa que no sóc capaç de dir-te cara a cara… I jo no podia saber com t’ho prendries, quina seria la teva reacció. Pensava que després de llegir la nota, l’endemà potser vindries i em diries que tu també m’estimaves; i llavors em veia dient-te que això em feia feliç i desgraciat alhora, perquè jo estimo la meva dona i t’estimo a tu, i algú patiria mal si nosaltres ens amistançàvem, i jo odio fer mal conscientment i a la vegada sóc massa covard, o dèbil, per deixar de fer-ne… O potser vindries i em diries que jo era boig, o un vell xaruc, o un imbècil faldiller. O potser vindries amb la teva mare o el teu pare a demanar-me comptes. O tal vegada vindries amb el teu company, i ens enfrontaríem, i ja em veia justificant-me, excusant-me, lluitant per tu, i el meu cap bullia, ple de paraules, de sentiments, d’imatges, d’angúnies, d’anticipacions, fent i desfent situacions… Jo no sé, de fet, ni com ets ni què penses ni quin és de debò el teu caràcter ni quina mena de sentiments et menen; jo no sé si vius amb els teus pares, o sola, o amb companyes, o amb algun amic…
–No n’has de fer res, dels meus amics –diu la noia, tallant les paraules de l’home–. I el meu pare es va morir ara fa un any.
A la veu de la noia, lleugerament tremolosa, no hi ha enuig, sinó dolor i astorament i tristor.
–Perdona, perdona’m, Joana, jo no sabia… Jo, és que ja no podia estar-me més de dir-te el que sento; jo ja no podia treure’t del meu cap. Tu no saps com em delia per veure’t, per parlar dues paraules amb tu, per sentir la teva veu, ni saps el dolor que això mateix em causava. Tu potser no pots entendre ara la sensació agredolça, el sentiment agredolç que és l’amor sense esperança. Tu no saps encara què és veure que se t’escapa la vida com l’aigua entre les mans, que els anys es fan mesos, els mesos setmanes i les setmanes dies; que la vida se te’n va alhora que la veus brollar a mil deus inassolibles. Tu no saps com d’important es torna la part física de l’amor per a un home de la meva edat, la necessitat enorme que té de veure encara no destruïda la seva capacitat d’atracció…
La noia no diu res, només mira l’home amb ulls sorpresos i entristits.
–Jo em pensava que mai de la vida no gosaria dir-te res de tot això, i que podria anar fent només veient-te el poc que puc veure’t a l’oficina i sense gairebé sentir la teva veu. M’imaginava que, si deixava la casa, en acomiadar-me t’ho faria avinent d’alguna manera… I encara no sé… Estic fet un embolic, em passo les nits en blanc, no puc dormir, només faig voltes i voltes al llit… Et veig, i pateixo; no et veig, i pateixo encara més. Em sento gelós de qui et parla, d’aquell a qui somrius, i alhora penso que sóc imbècil i que què n’haig de fer… De vegades, a les nits, sento unes ganes terribles de plorar, i se’m fa un nus horrorós a l’estómac, i penso…
L’home calla. Mira amb ànsia els ulls de la noia. Ella diu:
–Però, com m’ho faré, jo, hem de treballar, treballem junts, com…?
–No passa res, Joana, estigues tranquil·la; sisplau, no em prenguis per un tio que vol lligar, no pensis que és això. No és això, Joana, no és això. No hauria d’haver-te dit res, ja ho sé, i ha estat una bajanada; però ja veus, tinc una capacitat enorme per fer ximpleries, per fer l’imbècil… Perdona’m, Joana, sobretot perdona’m. Jo no voldria fer-te mal per res del món i veig que te n’he fet. Però jo no volia que fos així; jo no sé el que volia, o sí que ho sé, però no puc evitar de sentir el que sento… Les coses són així, i què puc fer?
L’home, que fa un somriure trist, parla molt de pressa. A la seva veu hi ha un fons d’angúnia.
–Cada dia es lliurava una batalla al meu cap entre les ganes de dir-t’ho, de dir-te el que sentia, i el seny, el sentit de la responsabilitat, la timidesa… D’una banda, els meus sentiments vers tu; d’una altra, el que és correcte, decent, els meus sentiments vers la meva dona i la meva família; d’una banda, el que desitjava fer, el que tot jo voldria fer; d’una altra, el que s’ha de fer, el que els costums i els qui ens envolten diuen que cal fer: tot això em trencava l’ànima i em tenia turmentat. I tampoc no sabia què senties o què podies arribar a sentir vers mi, i em deia que tal vegada podies arribar a estimar-me. A mi em resulta molt difícil discernir els sentiments dels altres pel que fa a l’amor, i sempre m’ha fet por deixar ni tan sols entreveure el que sentia; sempre he evitat qualsevol contacte físic o fins i tot qualsevol paraula que pogués donar a entendre res dels meus sentiments d’amor vers una persona, per tal d’eludir la relació inevitable que l’amor té amb el sexe. Però feia temps que em demanava si això no és un gran error, si no deu ser millor passar per la vida sense màscara, si no seríem més feliços tots plegats si deixàvem de pensar en l’amor i el sexe com una cosa que un s’apropia, com un sentiment de possessió excloent. I no he trobat cap resposta, no crec que n’hi hagi… I em demanava si no hauria de decidir-me a deixar de ser el que els altres m’obliguen a ser, el que els altres m’han fet ser… Quan vas dir-me que feies vint anys, vaig pensar que el teu aniversari podia ser una bona oportunitat per sincerar-me, que tal vegada era una oportunitat per trobar, o retrobar, les ganes de viure… Fa molt de temps que l’únic que em resulta agradable és veure’t, sentir la teva veu, imaginar-me amb tu, evocar el teu rostre… Mira, tant si em perdones com si no, encara que continuïs enutjada amb mi sempre més, hi ha una cosa teva que no oblidaré mai, que és meva, que la tindré mentre visqui: aquell somriure que em vas fer quan jo me n’anava abans d’ahir. Va ser un somriure alegre, i espontani, i amistós, que em va demostrar que va alegrar-te molt que t’hagués fet un regal encara que no sabies què era. No l’oblidaré mai, el teu somrís. Però Joana, pel que més vulguis, que no sigui l’últim; no em neguis l’amistat, o si més no no em neguis els teus ulls, la teva veu… Joana, jo no podria suportar la vida si tu et mostraves com enemiga meva, si em desdenyaves, si no sentia la teva veu o hi notava menyspreu… De debò, Joana, no podria aguantar-ho, no puc suportar ni el pensament d’això…
La veu de l’home és suplicant. I la veu de la noia esclata, seca, tremolosa d’ira, baixa i amenaçadora, amb desdeny, sintonitzada amb uns ulls que també s’expressen violentament:
–Ja n’hi ha prou, de paraules; tot això no és més que un munt de paraules i més paraules. Tu, el que vols, és lligar amb mi i prou. Però què et deus haver pensat, tu! Deixa’m en pau!
I se’n va carrer avall, mentre l’home roman immòbil i mut, amb angoixa al rostre i llàgrimes als ulls.

 

Camina Meridiana avall, lentament. Traspassa els carrers quan els semàfors li ho permeten, amb la mirada clavada en els llums i iniciant el caminar d’esma, automàticament, així que veu el verd. En arribar a Felip II, fa cap a l’esquerra i tira carrer avall. La seva expressió és de reconcentració, com si no hi hagués res fora d’ell. En creuar el pont de Bach de Roda s’atura a la part que dóna a la via fèrria, a tocar de la barana del pont. S’hi recolza, d’esquena. Passada una estona, es tomba, deixa la maleteta a terra, posa les mans damunt de la barana, els braços estirats i oberts, i es queda mirant les vies del tren. Veu passar un tren i un altre, sense moure’s, sense canviar de positura. Quan fosqueja, recull la maleteta i se’n va.

 

–Que has pensat el que podríem fer, demà? –diu la dona quan apaga el llum després d’allitar-se–. Hauríem d’anar a veure els meus pares, no et sembla?
–No sé, potser sí. Encara que no tinc gaires ganes d’agafar el tren, en dissabte.
–Home, és que el que podríem fer seria, no sé, si et sembla bé, passar-hi tot el cap de setmana.
–No sé, noia… Mira, demà ho decidim, eh? Igual no fa bo, i llavors…
–Va bé, com vulguis. Però al final pensaran que no els volem ni veure, els meus pares.
–Dona, ja ho decidirem demà, no m’amoïnis ara, sisplau, que estic cansat.
La dona, encara que tarda molt a dormir-se i nota que el marit tampoc no dorm, no diu res més.
L’home, immòbil, d’esquena a la dona, sent tocar les hores, una darrere l’altra, al rellotge que cap nit no deixa d’oir fins més tard de les quatre.

 

–Què, què hem de fer? –pregunta la dona.
–Sí, podríem anar a veure els teus pares i passar el cap de setmana amb ells. Marxeu ara, aviat, i així els nanos podran aprofitar el dia, perquè demà caldrà que tornem després de dinar, per evitar la gentada.
–Com, marxeu? Què vols dir? Que és que no hi véns, tu?
–Sí, és clar que hi aniré. Però aquest matí haig de veure un client. Us en aneu vosaltres, ara, i jo hi faré cap tan aviat com enllesteixi.
–I no m’ho podies dir anit? No ho sabies, que havies de veure un client? Sempre fas igual!
–No me’n recordava, anit. Au va, aneu-vos-en; tampoc no em necessiteu, per anar a Arenys, no heu de dur pas paquets. Vinga, jo enllestiré aviat i segurament podré ser a Arenys cap a dos quarts de dues.
–Si vols, Ramon, ho deixem córrer; ja hi anirem la setmana entrant. A més, els meus pares tampoc no ens esperen. Vols que ens quedem?
–No, dona, no; de debò. Au va, afanyeu-vos.
La dona es posa a preparar el que li cal mentre va dient als nois el que vol que facin. Quan ho tenen tot a punt, torna a demanar al marit:
–De debò no vols que ho ajornem, Ramon?
–Que no, et dic. Au va, que feu tard.
L’home fa un petó a la dona i els fills i tanca la porta del pis quan ja no els veu a l’escala. Se’n va al menjador i s’asseu a una butaca. Mira lluny, més enllà de la paret. Els ulls se li neguen de llàgrimes, que ben aviat li corren per la cara com les gotes que baixen pels vidres de les finestres quan cau un plugim fi. És un plor silenciós, regular. Passat més d’un quart, deixa a poc a poc de plorar, però continua mirant fixament més enllà de la paret.
Cosa de mitja hora després d’haver-se quedat sol, s’aixeca, se’n va al dormitori, agafa un llum de la tauleta de nit i torna al menjador. Deixa el llum a la taula. D’un calaix de l’aparador, treu unes tisores i un tros llarg de cable elèctric. S’asseu a la taula, i separa els dos fils del cable al llarg de dos metres. Després pela acuradament, meticulosament, la meitat de cada part separada. Quan té els dos fils pelats, talla el cable un pam més avall de la part separada, desenganxa per l’extrem que acaba de tallar cinc o sis centímetres més de fil i en pela un parell de centímetres. Pren llavors el llum i talla el cable de connexió, que hi té incorporat un interruptor. Separa també els dos fils per l’extrem que ha tallat, pela igualment un parell de centímetres de cada fil i empalma, per les parts curtes, el cable del llum amb el cable elèctric que havia preparat abans.
Llavors s’aixeca, agafa el cable i el porta al bany. Torna al menjador i agafa, del mateix calaix on hi havia el cable elèctric, un allargament, que també duu al bany. Tanca la porta i passa el forrellat. Obre del tot l’aixeta de l’aigua calenta de la banyera. Mentre la banyera s’omple, es despulla, a poc a poc. Un cop nu, tanca l’aixeta de l’aigua calenta i obre la de la freda. Va comprovant la temperatura de l’aigua de la banyera, i tanca l’aixeta quan la troba bé. Endolla l’allargament elèctric a un endoll de la paret i el cable del llum empalmat, a l’allargament. Llavors s’enrotlla al coll un dels extrems llargs pelats i l’altre extrem pelat, al canell dret. Entra a la banyera i s’hi asseu. Agafa l’interruptor del fil del llum amb la mà esquerra. A poc a poc, jeu dins de l’aigua, que gairebé li cobreix el cos. Posa la mà dreta damunt dels genitals, tira el cap enrere i tanca els ulls. I prem l’interruptor.

 

Passen uns segons abans que els comensals facin un aplaudiment de cortesia que el mateix Salinas talla tot demanant:
–Què, qui obre el foc?
–Aquesta servidora, amb el seu permís. –diu en Galimany–. Vejam… –i després d’una breu pausa, continua–: Tot i la llargada considerable del conte, a mi m’ha fet la impressió que és una mena d’esborrany del que podria ser una novel·la, perquè hi ha un excés d’informació si la història s’acaba aquí. El fet és que trobo, i has tornat a sorprendre’m, que el material (personatges: esposa, fills, amics, coneguts; espai: ciutat, casa, despatx; trama…) està molt ben definit per enfilar una obra llarga, per fer d’escriptor de fons, que hauria dit el meu amic Barral. De totes maneres, trobo que és una història excessivament tractada, i sobretot té un final que, malgrat en descriguis tan mil·limètricament l’escena, no m’ha enganxat.
–Doncs a mi el final m’ha semblat angoixant i no he pogut evitar de ficar-me en l’escena –intervé en Pujol–; se m’ha fet un nus a la gola, ja t’ho diré.
–A mi també m’ha impressionat molt –hi afegeix en Mauri.
–I a mi –diu en Rafa, que està pàl·lid–; aquest final m’ha anguniat moltíssim i he hagut de fer un esforç tremend per no anar-me’n.
–De debò? –fa en Salinas–. Ostres, nois, moltes gràcies. De fet, el que em proposava era produir aquesta impressió en el lector; em fa content que al menys ho hagi aconseguit en alguns amics.
–Home, Salinas, no cal que siguis tan modest –diu en Caamaño–. A mi també m’ha agradat el conte i trobo que el final està bé, tot i que no veig clar per què el protagonista pren una decisió tan terrible com el suïcidi.
–Doncs si és així és que no he aconseguit mostrar la gravetat del procés de depressió del protagonista.
–Veus, Sali –diu en Galimany–, hauries d’haver mirat de comprovar si eres capaç d’escriure una novel·la, perquè encara que la informació és excessiva per a un conte, com t’he dit, es queda curta per a entendre el procés del prota, i sobretot ens deixa un seguit d’interrogants quant a la seva relació amb la resta de personatges. Estima la dona? Quina relació té amb els fills? Com van ser els seus intents de tenir un afer amb l’Eva? Realment s’hi havia enamorat? Per què prova de nou a relacionar-s’hi? A què respon que tan aviat com l’Eva l’avia, fa aquest llastimós paper amb la Joana? És sincer, es creu ell mateix tot el que diu a la noia? A què treu cap tanta anada a les sales X? Per cert, allò del timbre d’un pis del carrer Sicília resulta absolutament enigmàtic i no crec que cap lector arribi ni tan sols a intuir que és el d’una casa de barrets.
–I tú com ho saps? –li demana en Salinas.
–I com ho saps tu? –fa en Galimany.
–Només cal llegir la secció de contactes dels diaris, cosa que vaig fer per documentar-me.
–Ja.
–Perdoneu –fa en Mauri–; com que veig que esteu entrant en un terreny molt personal, deixa’m preguntar-te si aquest conte teu respon a una experiència pròpia.
En Salinas mira en Mauri uns segons, abans de contestar.
–No –diu–. Què t’ho fa pensar?
–No sé, és que el conte d’avui m’ha fet la impressió que és una mena de continuació del de la setmana passada, m’ha semblat trobar alguna relació entre la noia d’aquell conte i la Joana d’aquest. I tenint en compte com de desgraciada va ser la relació entre tu i la teva ex, em demanava si en la narració, malgrat el que vas dir dijous passat, hi ha alguna cosa més que una elaboració literària de coses que t’han explicat, si hi ha res de la teva vida.
–Doncs em sap greu dir-te que vas errat.
A la veu d’en Salinas hi ha un punt de tensió.
–El fet és que hi vaig voler reflectir una experiència aliena –continua–. El cap de l’Estudi de l’editorial Barcanova (que per cert era homònim del nostre Pujol) em va explicar que el dibuixant Coll, aquell del TBO, s’havia suïcidat per un procediment semblant al que jo descric en el conte. Això em va impressionar molt, perquè en Coll havia fet recentment algunes il·lustracions per a un llibre que estava al meu càrrec, i em demanava com devien haver estat els seus darrers dies. Això, unit a la lectura d’una obra del psicòleg Castilla del Pino, Un estudio sobre la depresión, on explica diversos casos de depressió patològica, em va dur a muntar la història que us he llegit.
–Doncs formalment no sembla pas una història de caire psicològic –comenta en Velarde.
–És que la meva idea era que l’estat d’ànim del protagonista s’inferís del que feia i deia i em vaig proposar d’escriure la història com si fos una mena de guió cinematogràfic, sense intervenció d’un narrador omniscient; volia que el narrador fos una càmera, que el lector veiés i escoltés els personatges i en tragués conclusions. D’alguna manera, volia que el lector imaginés la resposta a les preguntes del Gali o a altres de semblants; seria allò que diuen alguns que el veritable autor d’una història és el lector.
–Ja –fa en Galimany–; i en aquest cas, qui ha de cobrar-ne els drets?
–Apa! És que tu escrius per treure’n diners? –demana en Salinas.
Touché, m’he passat.
–Com sempre –remuga en Salinas amb una veu gairebé inaudible.
–A mi també m’agradat el relat –intervé llavors en Pi–, i trobo que tècnicament està força ben resolt; però hi ha un detall al final que al meu entendre grinyola: el protagonista no resultarà electrocutat en prémer l’interruptor.
–I això? –demana en Pujol.
–Els elements protectors de la instal·lació elèctrica faran que deixi de circular corrent tan bon punt en Ramon premi el botó.
–Què hi tens a dir en això, Sali? –li pregunta en Galimany.
–Home, d’entrada, que pot ser perfectament que en Ramon visqui a un pis amb una instal·lació antiga i resulti electrocutat en no haver-n’hi cap element de protecció. Però el cas és que he deixat a la imaginació del lector el que passa quan en Ramon prem l’interruptor. Pot ser que passi el corrent i que mori electrocutat, com vol; pot ser que salti el diferencial i que en Ramon s’hi repensi; pot ser, fins i tot, que intenti matar-se d’una altra manera.
–Volies fer un final obert? –demana en Velarde.
–Es pot veure així, si un vol, però el títol de la narració em sembla prou explícit; a més, en Coll es va suïcidar tot electrocutant-se.
–Amb un fil elèctric lligat al coll i en una banyera? –pregunta en Pujol.
–No ho recordo amb exactitud, a hores d’ara.
–En qualsevol cas, el que és incontrovertible és que el cable elèctric estava lligat al Coll –fa en Galimany.
–Home –diu en Pujol–, trobo molt poc oportuna i francament de mal gust aquesta facècia, Gali; em sembla més aviat immoral, fer broma amb una cosa tan greu com és un suïcidi.
–Doncs jo, el que trobo, és que el protagonista del conte és un individu amb una conducta absolutament censurable –opina un altre comensal–: no fa la seva feina, freqüenta els cinemes immorals en comptes de treballar, busca a plena consciència culminar un adulteri, menteix a la dona, fa pagar als fills el seu malhumor, no tracta la seva família com Déu mana i a sobre comet (o com a mínim intenta cometre) el pitjor acte de covardia possible, com és el suïcidi. Aquest conte no m’ha agradat gens; al meu entendre és molt negatiu i amb un final perniciós. En aquestes alçades en què els valors morals de la societat no es cotitzen gens, l’últim que necessitem és una literatura tan negativa com la que es veu que t’agrada conrear.
En Salinas mira de mantenir-se inexpressiu, fins i tot assaja de fer un somrís; però és fa evident que el que acaba de sentir l’incomoda.
–Ostres, quina andanada! –fa en Galimany–. Què, què hi dius, Sali?
–Mira, González, no voldria que et fessis una idea equivocada de les meves conviccions morals –diu en Salinas–. Jo estic en contra del desordre moral i ètic, i per descomptat en contra del suïcidi. Amb aquesta narració, insisteixo, volia mostrar el possible final d’una depressió, intentava només posar un mirall que reflectís un procés sense adoptar-hi cap posicionament moral. Per això no hi ha un narrador omniscient, no hi ha ningú que relati la història; no és un conte moral, no hi ha cap moraleja, que es diria en castellà.
–Doncs al meu entendre –contesta en Gonzàlez–, un conte com aquest és profundament immoral perquè, en no prendre aparentment partit, el que fa és recolzar per omisió tots els desordres que hi relates i justificar el suïcidi com a via d’escapament davant dels problemes.
–Home, també podries pensar que el suïcidi del protagonista és el càstig que rep pels seus actes, per això que tu qualifiques de desordre moral –diu en Pujol.
–A més, el que passa és que en Ramon està malalt, i aquest suposat desordre moral no és cap altra cosa que la manifestació dels símptomes de la seva depressió –hi afegeix en Galimany.
–Mireu –diu en González–, avui dia tot és atribuir a suposades malalties el que en realitat són conductes desordenades que amb uns bons principis poden reorientar-se; amb més fortalesa moral, amb menys materialisme i nihilisme, amb menys relativisme ètic, aniríem millor. No s’hi val excusar-se en els altres: que si la societat, que si els pares… La gent és responsable dels seus actes. Oh, pobret, ha mort deu persones perquè als deu anys el seu pare no li va comprar aquella joguina que volia amb deliri… Oh, ell no volia matar la dona, però com que estava borratxo perquè la feina l’obligava a anar constantment de copes amb els clients… Bah, home, bah!
–Em sembla que confons les coses, González –diu en Pujol–, si atribueixes al Sali la intenció de predicar cap doctrina en aquest conte. Jo no hi veig cap presa de posició per part seva, perquè el narrador no hi intervé, com ha dit ell mateix.
–I a mi em sembla que excusar-se en l’argument del narrador neutre o neutral és un subterfugi per prendre partit sense que ho sembli –respon en Gonzàlez–; sobretot quan es descriuen tan minuciosament els preparatius del suïcidi, i això després d’haver fet un seguiment gairebé exclusiu del suïcida.
–Presumpte suïcida, González –fa en Galimany.
–És igual, Gali, amb la intenció ja n’hi ha prou; el caràcter immoral del Ramon és el mateix encara que no se’n surti en el seu propòsit de suïcidar-se.
–Deixeu-me retornar al relat –demana en Pi– i mirar d’esbrinar el que en pensava el Salinas en escriure el final. Després ja veurem quin haurà de ser el tema de debat. Vejam, Sali: la teva determinació és que el Ramon es mori sense concedir-li cap oportunitat de pensar-s’hi?
–Home, si alguna cosa ha fet el Ramon és pensar-hi, donar-hi voltes, no actua pas irreflexivament –contesta en Salinas–. Una altra cosa és que un determini com aquest sigui una bogeria; però en les seves circumstàncies, amb una depressió com la que pateix, voler posar la fi a la vida pròpia és inevitable, o gairebé; vaja, això em sembla, si més no. D’una altra banda, a més, reitero una idea que ja vam considerar: l’autor és Déu i fa amb les seves criatures el que vol, determina a qui li van bé les coses i a qui no, qui és feliç i qui desgraciat, qui viu i qui mor.
–I el lliure albir? –demana en Pujol.
–No es diu “faci’s la voluntat de Déu” quan hi ha una desgràcia? Doncs això.
–Al Parenostre demanem que la voluntat del Senyor és faci sempre i arreu –diu en Mauri–, i aquesta petició sembla indicar que alguna cosa hem de posar de part nostra, oi?
–Doncs això volia dir jo –intervé en González–: tothom és responsable dels seus actes encara que les circumstàncies semblin desfavorables.
–És que Déu també escriu recte amb ratlles tortes –continua en Mauri–, com se sol dir quan no entenem els camins del Senyor, a voltes inescrutables; o no hi ha mal que per bé no vingui, d’un gran mal en surt un gran bé, que diu el nostre refranyer. Per això em torno a demanar si no hi deu haver passat que la teva mala experiència matrimonial, Sali, t’hagi inspirat el nus del conte d’avui, si no hi has sublimat catàrticament angúnies teves, desitjos amagats.
–No sóc sant Pere perquè em preguntis per tercera vegada el mateix, Mauri, buscant no sé quina mena de resposta. T’ho diré d’una vegada per totes: “Final” és un conte bastit sobre experiències alienes.
Tots dos es miren fixament als ulls durant uns segons. En Mauri sembla que vagi a parlar una altra vegada, però no ho fa. A la sala ningú diu res fins que, quan el silenci comença a fer-se incòmode, en Salinas demana, amb una veu que mostra encara tensió:
–Hi ha cap altre comentari?
Com que ningú no diu res, continua, amb l’entonació habitual recuperada:
–Doncs bé, ja que sembla que no teniu ganes de continuar debatent temes tan durs com la depressió, el fracàs existencial i el suïcidi –us demano perdó per haver-los dut a la taula amb el meu relat–, i abans de donar per finalitzat aquest seguit de trobades diguem-ne literàries i d’acomiadar-nos fins a la propera ocasió en què ens trobem, voldria fer públic un propòsit que estic segur serà del vostre grat, que us alegrarà, i així podrem cloure la jornada d’avui amb un regust de boca excel·lent en comptes de l’agre gust de la mort albirada.
Fa una pausa teatral per tal de crear un ambient expectant i quan li sembla que l’ha aconseguit, continua:
–Gali, jo sé que un dels teus somnis més grans sempre ha estat dirigir una editorial; no una baluerna com ara Planeta, sinó una casa modesta però autosuficient, de mesura humana i abastable per una persona, que et permetés publicar el que et vingués de gust. No dubto gens que el que més satisfaccions et procuraria seria fer d’editor a la manera del Fitz-James d’Ediciones Siruela o del Besora d’Aura Comunicación. Doncs bé: vull fer-te una proposició.
En Salinas deixa que creixi l’expectació general i quan creu que ha arribat al nivell que vol, continua:
–Si et sembla bé, estic disposat a finançar una editorial dirigida per tu per publicar el que estimis convenient, sense cap prerequisit. Pots comptar a més amb la meva cooperació incondicional i poso a la teva disposició la meva experiència professional fins on consideris oportú. Estic segur que la unió dels nostres esforços i les nostres il·lusions ens pot fer tirar endavant una empresa capaç de posar al carrer uns productes més que dignes i ben superiors a molt paper imprès del que corre pel món.
Tothom calla, a la majoria dels rostres es poden copsar l’interès o la curiositat originats per la proposició d’en Salinas. No així en el d’en Galimany, que sembla passar de la sorpresa a l’escepticisme abans de decidir-se a parlar.
–Dius que estàs disposat a finançar un projecte editorial dirigit per mi?
–No un projecte editorial, una editorial.
–Fins a quin punt la finançaries?
–Fins on arribi. Però estic segur que com que anirà prou bé, podrem jugar sense angúnies a editors fins que ens morim.
–I no hi haurà cap ingerència en la direcció, ni teva ni de cap altra persona?
–Es farà el que tu voldràs, per poc assenyat que pugui semblar el projecte. Pots comptar amb tota la meva confiança, fa temps que conec la teva capacitat.
Tots dos interlocutors callen. Les mirades expectants de la majoria dels comensals convergeixen en en Galimany, que sembla considerar la proposició que se li acaba de fer. En Mauri el mira amb una expressió d’inquietud evident. Finalment, transcorreguts uns segons:
–Mira, Sali –continua en Galimany–, si tu hi estàs d’acord a publicar una novel·la breu amb l’argument que a grans trets exposaré tot seguit, em penso que acceptaré la teva proposició.
–T’escoltem –fa en Salinas.
–Imaginem-nos que el protagonista principal ha passat, com nosaltres, per l’EAE i que ha començat a practicar l’escriptura a la redacció del Sirio. És un noi espavilat, estudiós i treballador que acaba l’aprenentatge amb nota alta, entre els tres o quatre primers de la promoció. Es pot aprofitar aquesta part per reflectir la situació social dels obrers a la Barcelona de la segona meitat de la dècada de 1950, i el que era una empresa com l’Elizalde, l’ENMA per a nosaltres. El servei militar marca un inflexió en la trajectòria vital del nostre protagonista que fa que deixi la fàbrica i que el perdem de vista uns anys. És una mica el que ens va passar, oi?, que els nostres camins, vull dir els de tots els que ens trobem aquí, van començar a divergir a partir del moment que ens van fer operaris i després només ens hem trobat de tant en tant, cosa que ens ha permés, per fortuna, comunicar-nos les nostres experiències i compartir records.
”Passen els anys, i un bon dia el nostre protagonista reapareix. Les coses no li van gaire bé i acut a veure a un excompany de la fàbrica que li han dit que té un bon lloc en una editorial, per tal de demanar-li si pot fer alguna cosa perquè li donin treball. La fortuna vol que per recomanació del seu amic se li ofereixi de col·laborar en un projecte editorial. La seva capacitat i dedicació fan que, en tancar-se el projecte després d’haver publicat mitja dotzena de títols, l’incorporin a la plantilla fixa de la casa. Hi fa carrera i es guanya la confiança de la direcció. Aquí podem parlar del que era el món editorial barceloní en el primer lustre dels setanta, dels moviments de resistència intel·lectual al franquisme, d’algunes de les seves figures…
”Amb tot, les inquietuds intel·lectuals del protagonista fan que es plantegi uns reptes més ambiciosos i plegui d’aquella editorial per embarcar-se en una altra aventura, aquesta vegada en una revista científica prestigiosa; però la crisi econòmica que va esclatar poc després de la mort de Franco anorrea el projecte i es veu obligat a treballar en diverses feines que no el satisfan fins que torna a tenir la sort de trobar treball en una altra editorial i això el fa conèixer de primera mà el món de l’ensenyament, amb tot el cafarnaüm d’inquietuds, propostes pedagògiques, assajos i provatures didàctiques que s’hi coïa. El que li pot passar al protagonista a partir d’aquest moment, no ho tinc clar, i ho hauria de pensar, hauria de veure quin final pot tenir aquesta història.
”Què et sembla, Sali, podríem començar amb una novel·leta com aquesta?
–Ja t’he dit que tu hi manaries.
Els esforços d’en Salinas per aparentar una tranquil·litat que no té són evidents per a en Mauri i en Galimany; la resta dels comensals, però, no se n’adonen i continuen parant-hi una atenció expectant.
–M’imagino que deus pensar a escriure tu aquesta novel·la curta, oi? –demana en Salinas.
–Més aviat penso que, després d’haver demostrat la teva habilitat amb el conte d’avui, la podríem escriure entre els dos. Això no seria pas cap novetat, ara es fa. Crec que podríem sumar esforços i experiències, i confegir una mena de memorial de la nostra generació des d’una perspectiva fabril, si em permets l’expressió. És clar que, ara que hi penso, potser seria un relat massa pla, hauríem de posar-hi una certa dosi de pebre. Vejam… Què et sembla si fem que el protagonista presenti dues cares… Podríem fer que hagués entrat al Sírio gràcies a una raspallada al profe de Falange i que no fos l’autor dels articles que signava… Sí, això mateix, farem que la seva laboriositat sigui aparent, que al darrere hi hagi l’explotació de les necessitats d’altri, que la seva bona fama amagui un individu mesquí, trepa i espieta. Com ho veus?
En Salinas ha empal·lidit, però s’esforça a mantenir la calma.
–Insisteixo que tu tindràs la potestat de decidir el que s’hi fa i es publica –contesta. A la seva veu hi ha una tremolor gairebé imperceptible que no deixen de notar els components del grup que està al corrent dels seus plagis.
–I jo t’ho agraeixo, Sali. Em sembla que hi podríem continuar mostrant les intrigues i les raspallades que li serviran al nostre protagonista per fer captives algunes voluntats i per aconseguir la confiança de la direcció en la primera editorial… Millor encara: farem que es plantegi una lluita de poder en l’equip directiu i que ell faci un paper com ara el del Iago d’Otel·lo… No, això no ho tinc gaire clar, no veig encara en quina mena d’intrigant podem inspirar el personatge… Què et sembla, Sali, amb qui podríem emmirallar el prota? Hauria de ser un tipus capaç d’apropiar-se del treball d’altres sense cap mena d’escrúpol, disposat a qualsevol cosa per tal de treure’n profit econòmic o de prestigi…
–Què vols que et digui? Tu n’estàs traçant les línies mestres, tu hi decidiràs.
–Home, és que m’agradaria molt gaudir d’aquesta col·laboració incondicional que m’has ofert fa només uns minuts. Saps?, passa que jo, en això de fer de Déu, com tu deies, i determinar com li han d’anar les coses als protagonistes, sóc més aviat maldestre. Bé, tan maldestre en la ficció com en la realitat, perquè mai no he estat capaç d’influir en la gent que m’ha envoltat, ni per bé ni per mal; imagina’t, doncs, si en comptes només d’influir-hi intento determinar-ne el fat. Mentre que tu, amb el relat d’avui, has demostrat sobradament que tens la mà trencada, en això de fer de Déu; tant, que no puc evitar de pensar que ets ben capaç d’intentar de fer-ho en la realitat.
En Salinas ha envermellit i els comensals es miren entre ells sorpresos, però sense dir res. En Galimany continua:
–Sembleu sorpresos, companys. És clar, no enteneu per què ha envermellit el Sali. Us he de dir que a mi em sorprèn que encara conservi aquesta capacitat. Sabeu?, el nostre magnànim amfitrió, que tan generosament s’ha ofert a finançar una editorial perquè em pugui dedicar a allò que segons ell ha estat la màxima il·lusió de la meva vida, és en realitat una persona tan mesquina com el personatge que he descrit. Va entrar en el Sirio arrel d’una raspallada considerable al Zapatero, i quan ja n’era redactor, es va aprofitar d’una manera ben menyspreable de la gana que pasava un company nostre: li pagava amb un entrepà cada article que li escrivia i que ell signava.
–Què dius, d’on t’ho treus, això! –fa en Salinas.
–Nega-m’ho, ara! El Velarde no em deixarà mentir. Va, company, explica’ns com de generós va ser amb tu el nostre amfitrió.
En Velarde, sense dir res, es mira successivament en Galimany i en Salinas amb consternació. Aquest darrer titubeja uns instants abans de dir:
–No sé què és el que et fa pensar que jo pagava al Velarde res de res, de debò. Ja ni me’n recordava, que algunes vegades havia compartit l’entrepà amb ell, i no és res que calgui fer públic; hi ha experiències que és millor que romanguin oblidades.
–Velarde, coi, explica com va anar realment això dels entrepans! –insisteix en Galimany.
–Sisplau, Gali… –mussita en Velarde.
–Val, val –fa en Galimany en adonar-se que en Velarde no està disposat a dir res–, nosaltres dos sabem molt bé com de generós era el Sali; si et sap greu parlar d’aquells temps, no hi insistiré. Però és que aquest tio sempre ha actuat igual, sempre ha estat un artista del camuflatge. A la Labor va aconseguir engalipar tothom, començant per mi, i no va vacil·lar gens a l’hora de trair la meva confiança, va intrigar prop d’en Gracia tot el que va ser capaç per tal de treure’n profit i assegurar-se un bon lloc em la nova estructuració que es veia venir. Que amb en Barral es cometés un tort, una injustícia evident, no el va afectar gens, ell es va apropar a qui li va semblar que podia ser un bon padrí i hi va col·laborar tant com va poder a afermar-ne el domini. Us asseguro que les seves intrigues i la seva feina d’espieta d’en Gracia s’hi van fer famoses, a la Labor.
–Ets injust, Galimany, estàs equivocat, hi ha alguna cosa que fa que et confonguis i no recordis els fets com van ser. Tu hauries de saber com de maliciosa és la gent, com n’és, de donada a calumniar i fer córrer xafarderies infundades, i hauries de recordar que si alguna cosa no faltava a la Labor eren les capelletes i les conxorxes de passadís, les bandositats. Potser alguna vegada em vaig equivocar; però sempre vaig mirar de fer el que creia adequat per al bé de l’empresa, des del dia mateix que vaig començar a treballar-hi. Sempre m’hi vaig esforçar a fer les coses tan bé com era capaç, i si alguna vegada no van sortir prou bé, no és perquè no m’hi escarrassés. I en això que dius d’en Barral, la devoció que sents per ell et pertorba el seny. Et ben asseguro que quan es va produir l’enfrontament entre ell i el Paco vaig patir d’allò més, i en diverses ocasions vaig procurar fer-hi de mitjancer, d’acordar-los. El fet és, però, que quant a l’orientació de la casa, el Carlos s’equivocava i el Paco tenia raó; això era així, i jo en consciència no podia fer cap altra cosa que recolzar el que entenia que era el millor. Si em vaig equivocar, ho sento; però a hores d’ara encara em penso que vaig fer el que era just i adequat.
–Com m’agradaria que en Barral fos viu per tal de desemmascarar-te, com m’agradaria sentir la seva versió d’aquests esforços mitjancers que invoques!
–Sí, tant de bo visqués, perquè podria esclarir aquest ennuvolament que pateixes; no dubto gens que ell podria dissipar tots els malentesos que van sorgir entre nosaltres a la Labor.
–A què li dius tu malentesos? Ah, ja ho veig: un malentès és apropiar-se del que ha fet un altre. Sí, sí, això és, si et retreuen que t’has aprofitat de la feina d’un altre, dius que és un malentès i llestos… Sí, això, quan el mes passat ens vas presentar com si fos teu aquell conte de por i el mateix dia ens vas explicar un seguit d’anècdotes com si t’haguessin passat a tu quan en realitat les vas treure d’una llista de correu electrònic, això és un malentès…
–Va, Gali, deixa-ho estar! –fa en Mauri–. No continuïs per aquest camí, home, que no va enlloc…
–Sí, Gali –hi afegeix en Pujol–, no veus que ja som massa grans per fer-nos mala sang? Pelillos a la mar, home! Tira-hi un vel, al passat. Es molt millor mirar cap endavant i procurar de treure’n profit del que la vida ens pugui oferir encara, no et sembla?
A en Salinas se li ha trasmudat la cara. En Velarde i en Caamaño estan consternats; la majoria dels comensals, cada vegada més sorpresos.
–No, jo no tornaré a deixar-me engalipar, a mi aquest tio no torna a aixecar-me la camisa! –exclama en Galimany–. Allà vosaltres, si sou tan babaus de deixar-vos embolicar per les paraules suaus d’aquesta serp, de deixar-vos enlluernar pels duros d’aquest manipulador, ja us ho fareu! Amb mi no jugarà a fer de Déu, pels meus collons!
En Galimany es va encenent a mesura que parla. En Salinas, pàl·lid, no diu res, no manifesta cap senyal de voler contestar.
–Ets un malparit, Salinas, hauria d’haver tallat qualsevol relació amb tu ja a la fàbrica, i et juro que de l’únic que em penedeixo en aquest món és de no haver-te engegat quan vas venir a veure’m a la Labor!
A la sala es fa un silenci opressiu que trenca al cap d’uns segons en Salinas.
–Galimany –diu–, què puc fer per demostrar-te que t’equivoques, que sempre t’he estat agraït i que he procurat guardar-te la màxima lleialtat, que quan hem discrepat ha sigut perquè honestament havia de defensar allò que considerava més adequat, útil o necessari i havia de mostrar-te allò en què al meu entendre hi anaves errat? Què he de fer perquè comprenguis que el meu oferiment és sincer, que la meva convicció que encara podem col·laborar a fer alguna cosa que pagui la pena és genuïna?
–Sí –replica irat en Galimany–, tan genuïna com l’autoria dels relats que has llegit com si fossin teus, començant per aquell famós conte de por, passant pel de la setmana passada i acabant amb el d’avui! Quant t’han costat, quant has pagat als autors de debò? M’imagino que els hauràs pagat millor que al Velarde!
–Et juro per ma mare que són meus –fa en Salinas.
–No juris, cony, només faltava que fiquessis ta mare pel mig, fill de puta!
–Gali, sisplau! –exclama en Mauri–. Para ja, que desbarres! Que has perdut el seny? Que som companys, home, que no traiem res de bo de barallar-nos! A més, jo sé que en Salinas és l’autor del conte de la setmana passada i del d’aquesta.
–Sí, creu-t’ho! –fa en Galimany–. Què passa, que ja ha comprat la teva voluntat, el Sali? Recony, a mi no em compra, els seus calés no valen per comprar ni una engruna de la meva voluntat, ja se’ls pot fotre al cul! S’ho ha ben cregut, això que pot fer de Déu i menar les vides d’altri per on li surti dels collons! Doncs se m’en refot, ja us en podeu anar a prendre pel cul, ell i qualsevol de vosaltres que el volgueu acompanyar!
Enmig de la sorpresa i la consternació dels comensals, en Galimany, que ja s’havia aixecat per contestar a en Mauri, se’n va del restaurant.

 

Epíleg

 

–Fa poc més d’un any, els components de la XXIV promoció d’alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde ens vam reunir per darrera vegada amb el propòsit de dinar plegats i passar una estona tot gaudint de la mútua companyia i practicant el noble exercici de la tertúlia civilitzada.
”Qui ens havia de dir, qui podia ni tan sols imaginar, que avui tornaríem a aplegar-nos per lamentar la mort de l’ànima d’aquelles deu tertúlies que de manera pràcticament sistemàtica vam mantenir els dijous al llarg de tres mesos: en Joan Galimany, el Gali per als seus companys de l’Elizalde. Una Elizalde desapareguda, com desaparegudes estan les instal·lacions que van veure el nostre aprenentatge i la nostra vida laboral (en alguns casos en la seva totalitat i en altres parcialment), però una Elizalde, això sí, viva en els nostres records.
”Diuen que la vida imita l’art, i la mort del nostre company, estimat i admirat sense cap mena de dubte per tots els que avui ens apleguem en aquest tanatori, sembla treta d’un relat de novel·la negra. No se sap quin malànima va trobar fa tres dies el Gali en una cantonada fosca, prop de casa seva, i li va clavar les punyalades que amb la sang es van endur l’esperit del nostre amic. Els investigadors dels Mossos d’Esquadra s’inclinen per la hipòtesi del robatori, donat el fet que no s’han trobat la cartera del Gali, el rellotge ni l’aliança matrimonial i que, segons la seva vídua, l’estimada Marta, aquell vespre havia de treure diners de l’entitat d’estalvi.
”Només un desgraciat com l’assassí del nostre amic, possiblement un delinqüent habitual menyspreador de la vida i el treball, algú que no coneixia el nostre amic, pot haver estat capaç de cometre un acte de violència tal. Perquè si l’hagués conegut, no tinc cap mena de dubte que no l’hauria assaltat, perquè ningú que no hagi perdut el cap podia deixar d’estimar-lo, perquè era un home modest, honrat i treballador que mai no va fer mal a ningú.
”Estic convençut que tots els seus companys de promoció compartim el record d’aquell home sincer, benhumorat i bromista que sabia posar el toc de sal i pebre a tot el que es comentava o discutia. Perquè era un polemista de naixement, hàbil i sempre brillant, que no dubtava a defensar a ultrança posicions contràries a la seva pròpia per tal de treure tot el suc possible a allò que es discutia o considerava: hauria estat sense dubte un gran advocat del diable, si hagués sigut un home religiós.
”Ja des del moment que es va incorporar a la redacció del Sirio va donar mostra d’això que acabo de dir; però no només d’això, sinó també de la seva aguda intel·ligència i de la seva dedicació tenaç i constant a allò que emprenia o li encarregaven. Va acabar l’aprenentatge amb una de les millors notes de la promoció i estic ben segur que els mandos que el van tenir a les seves ordres van lamentar que deixés la fàbrica tan aviat.
”Jo el vaig retrobar a l’Editorial Labor, on vaig poder ingressar gràcies a la seva generositat, ja que va ser per la seva recomanació que em van donar feina. Tothom, o gairebé tothom (perquè fins i tot les persones més bones han de patir l’animadversió de gent envejosa) l’estimava, des del treballador més humil fins als caps més enlairats. Els poetes Vinyoli, Barral i Izquierdo, o dirigents polítics com en Ramon Trias Fargas o els germans Clotas, es van comptar entre els seus amics, la nòmina dels quals és llarguíssima i no és del cas fer-ne el repàs ara i aquí. L’Editorial Labor també ha passat avall, que hauria dit un dels escriptors favorits del Gali; però també és viva en el meu record i segurament ho va ser en el del nostre amic. Malhauradament, la vesània d’un criminal ens impedirà per sempre la rememoració dels bons moments viscuts en aquella casa.
”Quan el Gali va deixar la Labor, els nostres camins van divergir i ja no vam tornar a coincidir enlloc més. Sols la fortuna va possibilitar que ens retrobèssim, juntament amb els altres excompanys de promoció localitzables, com us he dit abans, en un seguit de jornades de gaudi i bona companyonia, jornades que el Gali va animar d’una manera destacadíssima.
”La darrera vegada que l’infortuni ha volgut que ens veiéssim, el Gali i jo vam parlar de la nostra comú afició a la literatura i vam fantasiejar sobre la possibilitat d’escriure plegats alguna cosa, com ara una novel·la. Vam estar una bona estona parlant de literatura i vam discutir entorn del concepte d’autoria, de com l’autor d’un relat ve a ser Déu respecte dels protagonistes, de com els mena dins del relat per allà on vol i com estan subjectes a la voluntad del seu creador.
”Jo no sé si hi ha Déu o no, un Déu que meni les nostres vides com un escriptor mena les dels seus personatges; el que sí sé és que el Gali no hi creia. Més d’una vegada es va manifestar contrari a tota idea de Déu, no només del Déu de les religions del Llibre, sinó de qualsevol altra divinitat o idea de transcendència que les religions prediquin o hagin predicat. Era materialista, no en el sentit egoista del terme, sinó com a oposició a la idea d’espiritualitat; considerava que l’ànima, l’anomenat esperit humà, és una manifestació més del cos material, el qual, segons ell, no és res més que una forma organitzada de matèria produïda per l’atzar de l’evolució.
”Però m’estic desviant d’allò que us volia dir quan he esmentat la idea de l’escriptor com un déu. Quan em van donar la notícia de l’assassinat del nostre amic, vaig pensar que el desgraciat que el va matar, mentre l’occia potser es va sentir com es deuen sentir els botxins. Potser es veuen ells mateixos com una mena de déu que té a l’abast la possibilitat de treure una vida, potser es consideren omnipotents, potser es creuen que matar és la manifestació suprema del poder. I en pensar això, vaig acabar inevitablement imaginant com hauria escrit el Gali la seva mort. Una vegada em va comentar que Carlos Barral havia descrit la seva pròpia mort en l’única novel·la que va escriure, com si fos una anticipació del que voldria que el destí li tingués reservat. Jo estic segur que el Gali no hauria volgut per a ell un fat tan pedestre com ser apunyalat per un lladre vulgar en una cantonada. Posat a tenir un final violent, ell hauria fet que fos el resultat d’una conxorxa, que un assassí a sou l’hagués mort per satisfer l’afany de venjança congriat al llarg dels anys per algun enemic irreconciliable, o que un sicari d’alguna màfia l’hagués eliminat per tal de tancar-li la boca després del brillant resultat d’algunes seves investigacions. Aquesta hauria estat una mort gloriosa per a ell, en comparació de la que ens l’ha robat per sempre.
”No vull allargar-me més, tot i que podria parlar durant hores del meu amic; per acabar, només vull manifestar a la Marta, la seva vídua, i a la Gràcia, la seva filla, en nom propi i en el de tots els companys de l’Escola d’Aprenents Elizalde, les més sentides condolències. Conteu amb nosaltres, i particularment amb mi, per a tot allò que vulgueu. I com a arres d’aquest compromís, accepta’m, Gràcia, aquesta campaneta de cristall de Bohèmia que tu vas regalar al teu pare i que ell va tenir la delicadesa de donar-me en una d’aquelles inoblidables trobades que he esmentat diversos cops.

 

A la sortida del funeral, en Castro diu a en Salinas:
–¡Coño, Salinas, muy bien, has quedado como Dios!
En Castro atribueix al dolor l’absència de resposta per part d’en Salinas, i no copsa l’esbós gairebé imperceptible d’un somriure als seus llavis ni l’esclat infinitessimal als seus ulls.

Deixa un comentari